L'agricultura al món i als Països Catalans

Característiques generals de l’agricultura al món

Els aspectes econòmics i estructurals que caracteritzen el sector agrícola de cada país depenen estretament de les condicions físiques, econòmiques, polítiques i socials. El paper de l’agricultura com a activitat primària té relació amb el nivell i el tipus de desenvolupament econòmic assolit pel país. No hi ha cap país que pugui prescindir de l’agricultura, perquè seria exposar-se a un gran risc deixar que l’alimentació de la població depengués totalment de l’exterior. Per això a tots els estats, fins i tot els més industrialitzats, el sector agrícola es manté constantment sota control, i molt sovint és subvencionat pel govern.

Els factors que influeixen en l’agricultura

L’agricultura, juntament amb la ramaderia, és l’activitat humana més dependent dels factors físics del medi ambient: el clima, el relleu i el sòl agrari. Les plantes absorbeixen del sòl totes les substàncies indispensables per al seu creixement i utilitzen l’energia solar per a la fotosíntesi clorofíl·lica. Però, a més, també han de trobar a la terra on creixen tot allò que els cal, perquè no posseeixen la capacitat de desplaçar-se. La importància del medi natural es fa palesa si es considera que aproximadament el 60% de les terres emergides no són cultivables a causa de l’adversitat d’un dels tres factors ambientals esmentats: el clima, el relleu o el sòl. Aquestes terres són: les regions polars, els pendents escarpats i els cims elevats, les parets rocalloses i els deserts.

Però això no vol dir que l’agricultura estigui del tot determinada pels factors físics, ja que s’ha de tenir en compte també el factor humà. En efecte, el factor humà interactua amb el factor mediambiental de diverses maneres: difonent varietats diferents de plantes més resistents als agents climàtics adversos, ampliant les zones de conreu amb la selecció de les llavors, modificant en part el medi natural amb obres d’irrigació, de sanejament i de disposició dels pendents en terrasses, conreant les espècies més delicades en ambients protegits (hivernacles), etc.

Per exemple, el descobriment d’Amèrica va influir moltíssim en l’agricultura europea, ja que va permetre la introducció d’espècies com el tomàquet, les patates, el tabac i el blat de moro, que ara ja són típiques dels nostres camps. La selecció de certes varietats de blat n’ha fet possible el conreu a latituds elevades. A Europa i l’Extrem Orient els segles de conreus intensius han afavorit la formació de sòls particularment fèrtils, que proporcionen les collites per hectàrea més abundants del món.

Les grans regions agrícoles naturals

Mapa de la població activa agrícola al món, l’any 1993. A la majoria dels països africans i asiàtics l’activitat agrícola manté encara un pes important. A Europa, Amèrica i Austràlia, en canvi, la població que treballa al camp representa un percentatge molt baix respecte al total de la població activa.

ECSA

Al món es poden distingir, prenent com a base els factors naturals, vuit grans regions agrícoles. A "Anant pel món", i “Els territoris de la vida”, s’han descrit els aspectes geogràfics i ambientals d’aquestes regions. Aquí en remarcarem a grans trets els aspectes agrícoles.

Les regions equatorials es caracteritzen per un clima càlid i humit, amb pluges freqüents tot l’any. La vegetació espontània és la selva equatorial o pluvial, que en part és explotada per a obtenir fusta. L’agricultura en aquestes zones no és gaire productiva perquè els sòls, quan no tenen la protecció natural que els ofereixen els arbres de la selva, ràpidament queden afectats per les pluges. S’hi practica principalment una agricultura destinada a la subsistència de les escasses espècies locals, com la mandioca i el plàtan. A les àrees en què es practica una agricultura de plantació es produeix cautxú, oli de palma, copra, cacau i bananes.

Les regions intertropicals tenen un clima càlid i pluges periòdiques. La vegetació espontània és la sabana. Es tracta de les zones més aptes per al conreu de plantacions, sempre que sigui possible la irrigació per a complementar les precipitacions naturals. Els sòls són molt més fèrtils que en les regions equatorials. S’hi practica, a més de la ramaderia (tant transhumant com sedentària), una agricultura de subsistència semblant a la de les zones equatorials —afegint-hi a més cereals pobres com el mill i la melca— i una agricultura de plantació que ofereix una gamma de productes molt variats que van dels ja esmentats al cafè, els cacauets i el cotó.

Les regions tropicals (o desèrtiques) càlides tenen un clima càlid i extremament sec. Aquest clima no permet l’agricultura si no és als oasis, les úniques zones on també creix una flora espontània constituïda sobretot per palmeres. L’activitat tradicional és la ramaderia nòmada (cabres, camells). Als oasis, on és possible la irrigació, es practica una agricultura molt intensiva, amb producció de fruita, hortalisses i dàtils.

Les regions monsòniques tenen un clima càlid i pluges molt abundants, però concentrades en una sola estació (monsó). La vegetació espontània és representada per la selva monsònica, que a causa de la densitat de població d’aquestes regions ha estat substituïda quasi a tot arreu per les terres de conreu. S’hi practica una agricultura molt intensiva i, sobretot, de subsistència, amb una gran fragmentació de la propietat. El producte típic de l’estació humida és l’arròs, mentre que a l’estació seca es conreen mongetes, soja i mill. També hi ha plantacions de cautxú, llavors oleaginoses, canya de sucre, cotó i te.

Les regions mediterrànies es caracteritzen per un clima suau, sense grans oscil·lacions tèrmiques anuals, amb pluges predominantment a l’hivern i a la primavera i períodes més o menys llargs de sequera a l’estiu. La vegetació espontània és el bosc mediterrani de planifolis de fulla perenne, que en extenses zones ha estat substituït per la màquia. Fora de les àrees més àrides, caracteritzades per estius llargs i secs, el clima mediterrani és molt apte per a l’agricultura, sobretot a les zones on és possible la irrigació. En canvi, el relleu, molt turmentat, obstaculitza en part les tasques agrícoles. Els conreus típics d’aquesta regió són el blat, la vinya i l’olivera, que es combinen amb la ramaderia, transhumant o sedentària, sobretot d’ovins i cabrum.

Les regions temperades es caracteritzen per un clima temperat, amb pluges ben distribuïdes en conjunt al llarg de l’any. La vegetació espontània, ja quasi del tot absent, és el bosc de planifolis de fulla caduca. Són les àrees agrícoles més importants del món, sia perquè coincideixen amb els països més desenvolupats, sia perquè el clima i el sòl són adequats per a moltíssims conreus. La gamma de productes és enorme: des dels cereals a la remolatxa sucrera, passant per les lleguminoses (en primer lloc la soja), les hortalisses i la fruita. També hi ha ramaderia, sobretot bovina.

Les regions desèrtiques fredes tenen un clima rigorós i amb precipitacions molt escasses, que no permet l’agricultura. Però s’hi practica la ramaderia, preferentment transhumant, de cabres i camells.

Les regions de la tundra es caracteritzen per un clima extremament rigorós, amb estius curts a penes temperats i hiverns molt freds. Les possibilitats de conreu són, per tant, molt limitades. S’hi practica una agricultura de subsistència, amb la producció de cereals pobres com el sègol i la civada, i la ramaderia transhumant de rens.

Les diverses formes d’agricultura

A “Les grans regions agrícoles naturals” hem diferenciat vuit regions agrícoles, en funció dels factors climàtics. Ara, en aquest, distingirem tres tipus d’agricultura prenent com a base l’acció de l’home, tant pel que fa a les tècniques emprades com als capitals invertits.

Es parla d’agricultura tradicional quan el treball de l’home predomina sobre l’ús de la maquinària i quan les tècniques de producció i ramaderia són de tipus tradicional. Es tracta quasi sempre d’una agricultura de subsistència, en què la producció és destinada al consum de la família camperola. Aquest tipus d’agricultura encara es manté a la majoria de països africans i a extenses regions asiàtiques i de l’Amèrica Llatina. Una forma particular d’agricultura tradicional és la itinerant, pròpia de petits grups nòmades que es desplacen periòdicament per trobar noves terres, després d’abandonar les que ja han estat massa explotades.

L’agricultura intensiva obté la màxima producció per hectàrea mitjançant fortes inversions de capital (en maquinària, adobs, pesticides, etc.) i treball. Aquest tipus d’agricultura s’acostuma a practicar en països amb una densitat de població més alta i el sòl agrícola limitat, i té el suport de centres d’investigació i experimentació que seleccionen les llavors més adequades i estudien la lluita contra els paràsits. És característica, per exemple, dels països europeus i de l’Àsia oriental (la Xina, la península d’Indoxina, algunes regions de l’Índia). Amb tot, mentre que als primers els conreus intensius reben fortes inversions, als països asiàtics depenen exclusivament del treball humà.

En l’agricultura extensiva, en canvi, el rendiment per hectàrea pot ser baix, però el profit queda assegurat per la gran extensió de les terres dedicades al conreu. Es practica a les vastes planes de conreu del Canadà, els Estats Units, Rússia i els altres territoris de l’antiga Unió Soviètica. A l’Argentina i Austràlia s’apliquen tècniques de producció anàlogues a la ramaderia. En aquest tipus d’agricultura, pròpia de grans extensions de terreny, el grau de mecanització és molt elevat, de manera que el treball humà és substituït pel treball de les màquines (vegeu “L’agricultura”). La forma arcaica de l’agricultura extensiva és el latifundi, en el qual els capitals emprats són quasi nuls, la feina dels treballadors assalariats (bracers) és molt mal pagada i els beneficis són el resultat exclusiu de l’extensió de la propietat.

Una forma d’agricultura extensiva és la monocultura, que consisteix en el conreu d’un sol producte en un determinat terreny. Permet més guanys, gràcies a l’ús de tècniques específiques i a l’especialització, però al mateix temps exhaureix molt ràpidament els sòls, que sovint esdevenen estèrils.

Producció i comerç internacional

Com hem vist, l’agricultura tradicional o de subsistència, que produeix per a l’autoconsum, encara conserva una certa extensió, però econòmicament té una importància molt migrada. Actualment hi ha un predomini clar de l’agricultura comercial, la producció de la qual és estretament vinculada a la demanda del mercat intern i de l’internacional. Als països desenvolupats, l’augment de la població urbana i del nivell de vida han comportat canvis en els costums alimentaris. En primer lloc, s’han introduït en la dieta productes exòtics o, si més no, no cultivables al lloc de consum. Per exemple, quasi tots els habitants de les zones temperades s’han acostumat a beure cafè i te, a menjar plàtans i pinyes, etc. Però també han canviat els règims alimentaris: per exemple, ha disminuït el consum de cereals i ha augmentat el de carn.

Aquest desenvolupament de l’agricultura comercial i els canvis produïts en l’alimentació han fet que nombrosos països del Tercer Món enviïn molts productes agrícoles als països industrialitzats europeus i de l’Amèrica del Nord. L’agricultura comercial inclou tant productes tropicals com productes de la ramaderia de les zones temperades de l’hemisferi austral (l’Argentina, Austràlia, Nova Zelanda). En canvi, els fluxos inversos, és a dir, dels països industrialitzats cap al Tercer Món, són constituïts preferentment per cereals.

Els productes agrícoles destinats a l’alimentació

Quadre 41.2 Principals estats productors d’arròs (1994).

ECSA

Quadre 41.1 Principals estats productors de blat (1994).

ECSA

Els productes agrícoles més importants per a l’alimentació, tant humana com animal, són les diverses espècies de cereals. El primer cereal pel que fa a l’extensió de conreus i a la producció és el blat. Originari de les praderies de l’Àsia, gràcies a la seva capacitat d’adaptació s’ha estès pràcticament a tot el món. Les zones òptimes per al conreu d’aquesta planta són les planes al·luvials de les regions de clima temperat, amb pluges regulars. Amb tot, és molt resistent i també s’adapta als climes relativament freds, fins al punt que es pot conrear a la muntanya i en latituds elevades. Ha contribuït a la seva difusió la selecció, per part de l’home, de diverses varietats de blat que fan possible el seu conreu fins i tot als països de clima hivernal molt rigorós, com el Canadà.

Les principals àrees de producció són a l’hemisferi boreal: comprenen tot el centre d’Europa, l’àrea mediterrània, especialitzada en blats durs, la Rússia europea i la Sibèria meridional, Ucraïna, el nord de la Xina, l’interior de l’Índia, les grans planes del centre i el nord dels Estats Units i les planes del sud del Canadà. El conreu és pràcticament inexistent en la franja tropical i equatorial, i a l’hemisferi austral és present en àrees limitades: la Pampa i la província d’Entre Ríos a l’Argentina, la conca del Murray-Darling al sud-est d’Austràlia i poques més.

Als països europeus hi ha conreus de blat de tipus intensiu, amb rendiments per hectàrea que poden assolir els 60 q. En canvi, als Estats Units, Rússia i Ucraïna, Argentina i Austràlia es practiquen els conreus extensius, amb uns costos de producció reduïts al mínim gràcies a l’ús de maquinària cada vegada més potent, que substitueix el treball de l’home en totes les feines agrícoles (sembra, artigatge, collita, batuda, etc.).

Quadre 41.3 Principals estats productors de patates (1994).

ECSA

El blat dóna lloc a un comerç internacional intens, que també influeix en el seu conreu. En efecte, les superfícies cultivades s’estenen o es redueixen segons la situació del mercat i l’oscil·lació dels preus. El principal país exportador de blat són els Estats Units, seguits del Canadà, Austràlia, França i l’Argentina. Tots els altres països europeus i molts països del Tercer Món en són importadors.

Seguint amb el criteri de l’extensió de conreu i de la producció, l’arròs és el cereal que ocupa el segon lloc. És una planta típica dels països monsònics, on dóna més d’una collita l’any (fins a tres), amb un rendiment per hectàrea que pot assolir els 60 q. Però s’adapta també als climes temperats, encara que només es pot conrear a l’estiu i obtenir una sola collita. A l’Àsia se’n conrea el 90% de la producció mundial, sobretot a les planes al·luvials del sud de la Xina, a l’Índia (plana del Ganges i costes monsòniques), a la península d’Indoxina, a l’arxipèlag d’Indonèsia i al Japó. A la resta del món, la superfície destinada a l’arròs és més reduïda i discontínua: a Amèrica, l’arròs es cultiva a la costa del golf de Mèxic, als Estats Units, al Brasil i en algunes planes interiors dels Andes (Xile i el Perú). A Europa destaca Itàlia (plana del Po), seguida per Espanya (Andalusia) i França (delta del Roine). A l’Àfrica, el conreu de l’arròs s’està difonent ràpidament a molts països de l’àrea equatorial i tropical.

La major part de l’arròs produït es consumeix als mateixos països productors, quasi tots molt poblats, en els quals aquest cereal representa la base de l’alimentació. Només s’exporta aproximadament el 5% de la producció. Els principals exportadors són la Xina, alguns països del sud-est asiàtic i Itàlia.

El blat de moro és el tercer cereal en importància. És una planta típica dels països tropicals, que requereix temperatures altes i molta humitat. Als països temperats pot ser conreada durant l’estiu, sempre que les precipitacions siguin abundants o sigui possible la irrigació. Originari del continent americà, el blat de moro s’ha estès ràpidament a la resta del món. Als països d’economia avançada es destina sobretot a l’alimentació del bestiar, mentre que als països del Tercer Món s’utilitza en l’alimentació humana. De les cariopsis del blat de moro també s’obté un oli alimentari de bona qualitat. El principal país productor són els Estats Units, amb més d’1/3 del total mundial. També es conrea a Mèxic i al Brasil i, en quantitats limitades, a tots els altres països de l’Amèrica del Sud. A Europa, el blat de moro és present a les planes centrals i a les planes del Danubi, mentre que a les regions mediterrànies li és més difícil créixer per la manca d’aigua de l’estiu. La producció i el comerç d’aquest cereal han augmentat molt i de manera constant els últims anys. El principal país exportador són els Estats Units, i els principals importadors són els països europeus (Itàlia, Regne Unit, Alemanya, Països Baixos), que el destinen a l’alimentació del bestiar.

El mill, la melca, el sègol, l’ordi i la civada són considerats cereals menors, perquè no tenen tanta importància als països europeus. Amb tot, alguns d’ells, com el mill i la melca, que s’adapten molt bé als climes càlids i secs i als sòls pobres, representen la base alimentària de les poblacions de molts països en vies de desenvolupament. A més, la civada intervé en l’elaboració de la cervesa i el whisky.

Un altre producte de gran importància alimentària és la patata, conreada sobretot a Europa (Polònia, Alemanya, Rússia). Pel que fa als arbres fruiters, Europa i l’Àsia són els principals productors de pomes i peres, i els Estats Units i el Brasil produeixen la meitat de la collita mundial de taronges. A Europa els principals productors de fruita són Espanya i Itàlia. Un cas especial és el del raïm, destinat al consum com a fruita o bé a l’elaboració de vi. Les majors extensions de vinyes són a Europa. Actualment, però, hi ha una superproducció de raïm causada per un descens constant del consum de vi al món. S’intenta resoldre aquest desajust oferint als consumidors vins de gran qualitat i, com a alternativa, fabricant begudes gasoses de baix contingut alcohòlic. Els principals països productors de vi són França i Itàlia, que n’elaboren el 40% del total mundial.

Dels nombrosos conreus que es destinen a la producció d’oli, els més importants quant a extensió de les terres i al seu pes en el comerç internacional són l’olivera, la soja i algunes plantes tropicals. L’olivera és un arbre típic del clima mediterrani i els seus fruits (les olives) donen un oli molt apreciat. El seu conreu s’ha estès dels països mediterranis a Califòrnia, l’Argentina i el Brasil. L’oli d’oliva es consumeix sobretot als països productors i, per tant, la seva comercialització és modesta.

La soja és una lleguminosa d’origen asiàtic, avui estesa quasi arreu del món, gràcies a les nombroses possibilitats d’utilització de les llavors, que es poden destinar directament a l’alimentació humana (oli de soja) o bé com a font de proteïnes per a l’alimentació del bestiar. La soja implica un comerç intens, pràcticament monopolitzat per les multinacionals nord-americanes, que l’exporten sobretot a Europa, als països més dedicats a la ramaderia.

La palmera d’oli, el cocoter i el cacauet són les principals plantes oleaginoses tropicals i equatorials que destinen la seva producció als països industrialitzats. Dels seus fruits s’obtenen diverses substàncies grasses utilitzades en l’alimentació i la cosmètica. Els principals productors són els països africans del golf de Guinea i Malàisia. El cocoter s’estén per les illes d’Indonèsia i Oceania i dels seus fruits (els cocos) s’obté la copra, primera matèria emprada en l’elaboració de margarina i, sobretot, en la indústria cosmètica. El cacauet, d’origen sud-americà, actualment creix a molts països tropicals com la Xina i l’Índia, a l’Àsia, i el Senegal, Nigèria i el Sudan, a l’Àfrica. L’oli de cacauet és el més emprat arreu del món. Una altra planta productora d’oli és el gira-sol, cultivat a l’est d’Europa, a Rússia, la Xina, etc.

Les plantes sucreres més importants són la canya de sucre i la remolatxa sucrera. La primera requereix temperatures altes i aigua abundant, i és un producte de plantació, típic de les regions de clima tropical i equatorial. Normalment es conrea en règim de monocultura. Els principals països productors de sucre de canya són els de l’Amèrica intertropical (Cuba, el Brasil), on el conreu va ser introduït en l’època colonial, i alguns països del sud-est asiàtic, que a la vegada en són els principals exportadors. La remolatxa sucrera, en canvi, es cultiva a regions de clima temperat i fresc, sobretot a l’hemisferi nord. La principal àrea de producció és la d’Ucraïna i la Rússia sud-occidental, d’on, amb tot, només se n’exporta una petita part. El comerç internacional de sucre de canya és molt més important que el de remolatxa sucrera, ja que aquesta és consumida quasi íntegrament pels mateixos països productors. Els principals exportadors són els països del Tercer Món, mentre que els importadors són els estats econòmicament avançats, que consumeixen grans quantitats de sucre.

Uns altres productes de plantació que comporten un comerç internacional intens són els productes nervins, és a dir, el cafè, el cacau i el te.

El cafè, originari dels altiplans de l’Àfrica oriental, va ser introduït pels europeus al continent americà, que actualment en representa la principal àrea de producció i comerç, amb el Brasil al capdavant. Aproximadament el 60% del cafè comercialitzat al món procedeix de l’Amèrica del Sud i Central. Els principals importadors són els països industrialitzats d’Europa i els Estats Units.

El cacau és originari de l’Amèrica Central. Els fruits contenen els grans de cacau, dels quals s’obté la pols i la mantega de cacau emprades en la indústria pastissera. Els productors principals són els països africans del golf de Guinea (Costa d’Ivori, Ghana i Nigèria) i el Brasil. En alguns llocs, el seu conreu es realitza en règim de monocultura: a Ghana, per exemple, el cacau representa fins el 50% de les exportacions. El producte es dirigeix sobretot als països industrialitzats europeus i als Estats Units.

El te és un arbust d’origen asiàtic que creix als climes càlids i humits. De les seves fulles s’obté, per infusió, la beguda. Es conrea sobretot a les zones agrícoles densament poblades del sud-est asiàtic. Els principals països exportadors són l’Índia, Sri Lanka, Indonèsia i alguns països africans, mentre que, pel que fa a la importació, destaquen els països de l’Europa occidental, amb el Regne Unit al capdavant.

Les fruites tropicals més comercialitzades són els plàtans, les pinyes, els dàtils i els cocos. Els plàtans, originaris de l’Àsia però avui cultivats sobretot a l’Amèrica del Sud i l’Àfrica, han passat a formar part dels costums alimentaris de quasi tots els països industrialitzats. El seu comerç és particularment intens i dominat per les multinacionals agroalimentàries. Els principals països exportadors de plàtans destinats al mercat nord-americà són el Brasil i les repúbliques de l’Amèrica Central, mentre que els països europeus reben aquesta fruita de l’Àfrica (països del golf de Guinea, Somàlia). Des de fa alguns anys els mercats occidentals demanen també altres fruites tropicals com la papaia, el mango i l’alvocat.

Els productes agrícoles d’ús industrial

Quadre 41.4 Principals estats productors de cotó (1994).

ECSA

Entre els productes agrícoles que s’utilitzen com a primeres matèries en la indústria (exclosa, naturalment, la indústria alimentària) revesteixen una importància especial el cotó i el cautxú. El cotó és una fibra tèxtil natural procedent de les llavors del cotoner. Es conrea a les regions càlides (entre 40° de latitud nord i 30° de latitud sud), on les precipitacions són abundants durant el període de creixement del fruit i escasses durant el període de maduració. Els principals països productors de cotó són la Xina, els Estats Units, el Kazakhstan, l’Uzbekistan, algunes zones del sud de Rússia, el Pakistan i l’Índia. Els Estats Units, on el cotó es conrea a les planes meridionals o a l’oest del Mississipí, són el primer exportador del món. Els importadors més destacats són els països europeus amb unes condicions climàtiques que no permeten aquest conreu, i el Japó. A més del cotó, hi ha altres plantes que es conreen per a obtenir-ne fibres tèxtils: el cànem (la Xina, l’Índia, l’est d’Europa), el jute (l’Índia, Bangladesh), el lli (el Canadà, l’Argentina, l’Índia, Rússia) i el sisal (el Brasil).

El cautxú és un elastòmer extret del làtex de diverses plantes, de les quals l’única que té importància és l’hevea (Hevea brasiliensis). És una planta originària de l’Amèrica del Sud, on creix espontàniament en les selves de l’Amazònia. Per a l’explotació d’aquesta primera matèria va ser essencial el descobriment del procediment de vulcanització (1839), que confereix al cautxú la insolubilitat en dissolvents orgànics, una gran resistència a la tracció i a l’abrasió i la conservació de la seva elasticitat fins i tot en calent. Els principals països productors, i a la vegada exportadors, són Indonèsia, Malàisia, Tailàndia, la Xina, l’Índia i Sri Lanka. Les exportacions s’adrecen als països industrialitzats europeus, els Estats Units i el Japó.

El tabac, planta originària del continent americà i importada a Europa després del descobriment d’Amèrica, actualment es conrea en moltes latituds. De les seves fulles s’obté el producte homònim, que es pot fumar, aspirar o mastegar. El principal país productor de tabac és la Xina.

Entre els productes agrícoles d’ús industrial també destaca la fusta. En extenses regions de la Terra, els boscos i les selves abatuts i no regenerats s’han reduït dràsticament a conseqüència de l’expansió urbanística i industrial. Els principals productors de fusta són avui els Estats Units, el Canadà, Rússia, la Xina, el Brasil i els països del nord d’Europa (com també la zona alpina de coníferes). Però les espècies més dures i més preuades procedeixen de les regions tropicals: el banús (l’Índia, Java i Madagascar), la caoba (l’Amèrica Central), el palissandre (l’Amèrica del Sud) i el tec (Indoxina i Java) són els tipus més coneguts (pel que fa a la utilització dels diferents tipus de fusta, vegeu “Els edificis, un refugi estable”).

Els productes de la ramaderia

Quadre 41.5 Principals estats productors de bestiar boví (1994).

ECSA

Els animals criats per a la producció de carn, derivats lactis (formatge, mantega, iogurt), llana i pells —gèneres cada vegada més sol·licitats als països d’un alt nivell de vida— són els bovins, els ovins, el cabrum i el bestiar porcí. La cria d’aviram també té una gran difusió.

Com s’explica més extensament a “L’agricultura”, la ramaderia pot ser de tipus tradicional, o primitiva, o bé més moderna. La primera encara es practica en algunes regions com a complement de l’agricultura de subsistència. El rendiment que es treu de la carn i la llet és molt baix, i sovint ni les pells, fetes malbé per la vida semisalvatge, no es poden aprofitar.

Quadre 41.6 Principals estats productors de bestiar porcí (1994).

ECSA

Aquesta ramaderia més primitiva es basa en la transhumància. En moltes zones àrides i semiàrides de l’Àfrica i de l’Àsia, del Sàhara i la península Aràbiga, l’Iran, els altiplans interiors de l’Himàlaia i Mongòlia, el bestiar oví i cabrú és transhumant. Els pobles que tenen aquest tipus de ramaderia moltes vegades practiquen el nomadisme, que comporta una forma de vida peculiar: els nòmades viuen en tribus, s’allotgen en tendes i per a alimentar-se, vestir-se i construir els seus refugis utilitzen els productes de la ramaderia. Les principals regions de ramaderia bovina tradicional són l’Índia, on el nombre elevat de bovins s’explica per les normes religioses que en prohibeixen el sacrifici, i els altiplans orientals de l’Àfrica, on els animals són considerats com a moneda de canvi i també com a font d’aliment.

En la ramaderia més moderna, en canvi, els animals poden ser criats en estables o a l’aire lliure, però en tots dos casos es practica la selecció de les races (de carn o de llet). S’administren dietes i menjar particularment estudiats i totes les fases de la cria es desenvolupen amb un estudi previ dels costos en relació amb els beneficis.

Quadre 41.7 Principals estats productors d’aviram (1994).

ECSA

Aquesta ramaderia inclou la ramaderia industrial, en la qual els animals reben una alimentació basada en productes ja preparats, generalment pinsos i compostos. És el cas, per exemple, de gran part de la ramaderia bovina dels països industrialitzats, on els espais escassegen i els animals es crien en estables. Les explotacions ramaderes, sovint propietat de grans companyies, són gestionades com empreses industrials i obtenen produccions de llet i carn molt elevades. Els Països Baixos, per exemple, arriben a produir 5 000 l anuals de llet per vaca. Com que es tracta de països densament poblats i d’un alt nivell de vida, la carn i els lactis es consumeixen preferentment en el mateix país, encara que també hi ha considerables intercanvis entre els diferents països.

Als Estats Units el bestiar es deixa pasturar una temporada a les grans praderies i després, durant els últims mesos de vida, es tanca en estables per a l’engreix. La ramaderia nord-americana és preferentment de carn: s’obtenen uns 250 kg de carn per cap sacrificat. La producció de llet es concentra només a les zones properes a les grans ciutats del nord-est (la regió agrícola anomenada dairy belt, el cinturó de la llet).

La ramaderia bovina també és molt notable al Brasil, l’Uruguai i la Pampa argentina, on l’abundància de farratge permet concentrar ramats de milers de caps. La ramaderia sud-americana s’ha pogut desenvolupar gràcies a les tècniques modernes de conservació mitjançant el fred, que permeten exportar la carn a grans distàncies.

La ramaderia ovina té com a finalitat principal la producció de llana, encara que en els últims anys també ha guanyat importància el comerç de carn ovina. És particularment desenvolupada a la Xina i Nova Zelanda. En aquestes regions els ramats pasturen en les vastes zones àrides o semiàrides que no són útils per a altres tasques.

La ramaderia industrial del bestiar porcí també ha experimentat un fort creixement. A Europa s’hi dediquen sobretot Alemanya, Polònia, Romania, els Països Baixos i Espanya. A escala mundial, els països que posseeixen més caps de bestiar porcí són la Xina (el 40% del total), els Estats Units i Rússia.

L’agricultura al món

Com hem vist, l’agricultura depèn molt del clima i de l’acció de l’home, molt més que la indústria i les altres activitats econòmiques; per això té unes característiques que varien segons el país on es practica. El potencial agrícola, és a dir, la disponibilitat de terres que en estat natural són aptes per a ser conreades, és diferent a cada continent. Actualment només es cultiva l’11% del total de la terra ferma del planeta (valorada en 13 000 milions d’ha). Aquest percentatge tan baix podria fer pensar que encara hi ha molt de marge per augmentar la producció tant agrícola com forestal. Però sembla que aquesta creença és una equivocació. Segons molts experts, s’ha arribat gairebé al límit del potencial d’utilització del sòl. Segons uns altres, se’n podria arribar a conrear fins el 24% si s’aprofiten o transformen grans territoris que actualment tenen seriosos problemes de caràcter tant econòmic com mediambiental. Contribueixen a la reducció de la part de terra ferma disponible per a l’agricultura les immenses zones glacials al voltant dels pols, els deserts, els sòls excessivament mineralitzats o massa prims per a permetre el desenvolupament de conreus, les terres pantanoses, les muntanyes més elevades, les espesses selves equatorials, les grans àrees urbanes, etc.

Un altre aspecte a tenir en compte és el fet que les estructures polítiques i econòmiques dels diferents països del món són molt variades i condicionen les formes i els nivells de desenvolupament de les agricultures locals.

Per tant, a les diverses parts del món, i al llarg de segles d’història, s’han creat estructures agrícoles pròpies, que amb tot s’influeixen les unes a les altres, perquè directament o indirecta estan vinculades a un mercat que funciona a escala mundial.

L’agricultura als països d’economia de mercat

Mapa que mostra la superfície mundial dedicada a l’agricultura, l’any 1993. A la majoria dels estats es dedica menys del 20% del territori als conreus i només alguns estats hi destinen entre el 40% i el 80%.

ECSA

països industrialitzats d’economia de mercat es practica una agricultura comercial, que destina tota la seva producció al mercat. Es tracta d’una agricultura molt especialitzada, que explota els sòls de manera científica i empra tècniques de conreu modernes, entre les quals té una importància notable la mecanització. En aquests països, el nombre de persones que es dedica a l’agricultura és baix, mentre que les produccions són elevades. Per exemple, els Estats Units, amb només el 2,5% de la població activa dedicada a l’agricultura, produeixen aproximadament el 10% de tot el blat del món. Les produccions elevades són fonamentals per a poder, d’una banda, satisfer la demanda del mercat i, de l’altra, garantir als pagesos uns beneficis comparables als dels treballadors de la indústria. Però quan no s’acompleixen aquestes dues premisses l’activitat agrícola s’abandona per altres activitats més rendibles. Així s’explica l’èxode que ha sofert el camp durant el segle XX en tots els països industrialitzats.

En l’agricultura comercial es pot parlar d’una agricultura comercial pagesa i una agricultura del tot especulativa, que, si bé tenen les mateixes finalitats i empren les mateixes tècniques, es distingeixen pel tipus de gestió i la forma d’explotació del sòl.

A Europa predomina l’agricultura comercial pagesa, de tipus intensiu i per tant amb molt rendiment per hectàrea (fins a 50 kg/ha de blat), caracteritzada per la gestió directa per part dels pagesos propietaris i la seva família. La producció generalment se sol destinar als mercats urbans, regionals o nacionals relativament propers, encara que certs productes poden tenir una divulgació àmplia. Aquest és el cas dels vins francesos, que es venen arreu del món. Prop de les àrees urbanes, l’agricultura es practica en parcel·les molt petites ja que el preu del sòl és molt alt, i s’especialitza en hortalisses, fruita, plantes ornamentals i flors. Sovint, aquests conreus es fan en hivernacles. Més lluny de les àrees urbanes, en canvi, hi ha regions agrícoles especialitzades, destinades a cereals, soja, fruita, etc. En tots dos casos, per al bon funcionament de l’explotació agrícola són indispensables les infraestructures externes, tant tècniques (sistemes de transport, mercats especialitzats, centres d’assistència tècnica i científica) com financeres. A més, sense aquestes infraestructures l’agricultura no pot ser competitiva respecte de les altres activitats econòmiques.

Quadre 41.8 Utilització del sòl (percentatge del total).

L’agricultura comercial pagesa també està representada en algunes regions de l’est dels Estats Units i al Japó, sobretot al voltant de les grans àrees urbanes.

En canvi, a les grans planes del continent americà (praderies dels Estats Units i el Canadà, la Pampa argentina), de l’Austràlia occidental i de Nova Zelanda s’ha desenvolupat una agricultura comercial especulativa, de grans extensions i amb una producció destinada íntegrament als mercats exteriors, sovint molt llunyans. El baix cost del sòl d’aquestes zones poc poblades ha afavorit un tipus de producció extensiva, amb fortes inversions de capital i amb poca mà d’obra assalariada: a les grans praderies dels Estats Units, on la superfície mitjana d’explotacions agrícoles és de 200 ha, un sol treballador amb l’ajut de maquinària conrea parcel·les de 100 ha. A l’Amèrica del Sud, una part de les explotacions de conreu extensiu, a causa de la menor inversió de capital, adopta les característiques de latifundi.

Malgrat que el rendiment per hectàrea sol ser molt baix (quant al blat, la mitjana és solament de 15 q/ha), d’aquestes zones procedeixen quantitats enormes de cereals i productes ramaders, la majoria destinades als mercats europeus. Les explotacions agrícoles pertanyen a societats o grans propietaris terratinents, que sovint també controlen les infraestructures del transport.

L’agricultura als països d’economia col·lectivista

Als països de règims socialistes, l’agricultura, com tota l’economia, es gestiona de manera col·lectiva i segons plans anuals o plurianuals elaborats pels òrgans centrals de planificació (vegeu “Economia i societat”). Si bé no difereix significativament de l’agricultura dels països d’economia de mercat des del punt de vista dels objectius i les tècniques, en canvi és profundament diferent pel que fa a les relacions de propietat, els criteris de producció i la distribució dels productes. Els plantejaments econòmics col·lectivistes han interessat fins fa pocs anys una àmplia zona que abastava el territori de l’antiga Unió Soviètica, els països de l’Europa oriental i la Xina. La caiguda dels règims comunistes a l’est europeu i la Unió Soviètica entre els anys vuitanta i noranta ha reduït dràsticament aquesta àrea, ja que aquests països estan experimentant una transició més o menys accelerada cap a una economia, i, per tant, una agricultura, mixta o decididament orientada al mercat.

En les agricultures col·lectivistes, les granges privades de dimensió mitjana o gran van ser substituïdes per cooperatives estatals, mentre que la situació de la petita propietat és molt diversa. En efecte, pot ser quasi inexistent (com era el cas de la Unió Soviètica) o ser present de manera i extensió variables. A tots els països, el govern fixa la qualitat i la quantitat de les produccions basant-se en les previsions de consum. El govern també planifica la distribució i la constitució de les reserves.

A l’antiga Unió Soviètica, el pilar de l’agricultura col·lectivista era l’organització en extenses granges estatals, anomenades sovkhozos, dirigides per tècnics especialitzats assistits per camperols dependents de l’estat, i en cooperatives, anomenades kolkhozos, propietat comuna dels camperols que hi participaven. El preu dels productes agrícoles de tots dos tipus d’organització era fixat per l’estat, que també s’encarregava de la seva distribució. A més, cada família camperola disposava d’una parcel·la privada que no podia superar la mitja hectàrea. Els productes d’aquestes parcel·les es destinaven al consum familiar, però també es podien vendre a preu lliure.

Als altres països de l’Europa oriental que han tingut règims socialistes, les situacions són diverses i estan canviant perquè les noves tendències en política econòmica apunten cap a les privatitzacions i l’economia de mercat. En conjunt, la col·lectivització de les terres es va donar en els països en què persistia el latifundi (Polònia, Hongria, nord de Iugoslàvia), mentre que, en aquells països on la propietat era més repartida (com al sud de Iugoslàvia), la terra va continuar essent de propietat de les famílies pageses. Així mateix, el grau d’intervenció de l’estat en l’elecció dels conreus i la distribució variava d’un país a un altre.

A la Xina, després de la victòria de la revolució comunista (1949), totes les terres van ser col·lectivitzades i organitzades en les comunes: grans estructures territorials de tipus administratiu que controlen totes les activitats econòmiques del seu àmbit d’influència. El tipus i la quantitat de les produccions eren dictats pel govern segons els plans de desenvolupament. Amb tot, en les últimes dècades la situació ha canviat, i una part de les terres de les comunes ha estat confiada novament a les famílies, que poden decidir en part el seu destí.

L’agricultura al Tercer Món

Als països del Tercer Món coexisteixen dues formes d’agricultura, l’agricultura de subsistència i l’agricultura de plantació, molt diferents pel que fa a les tècniques emprades en el conreu, la destinació dels productes i el tipus de propietat, i que sovint es disputen el terreny agrari útil. L’agricultura de subsistència encara es practica en extenses zones de l’Àfrica, l’Amèrica del Sud, l’Àsia i Oceania. És una agricultura tradicional, on el treball humà preval sobre el de les màquines i la producció es destina bàsicament a la supervivència de la família pagesa (bé que poden donar-se intercanvis limitats, en diners o espècies). Les seves característiques principals són: l’ús de mètodes agrícoles tradicionals, sovint amb eines rudimentàries, com el bastó o l’aixada, que no permeten l’aprofitament complet del potencial agrícola, i el conreu d’una gran varietat de vegetals que a les regions intertropicals també creixen espontàniament. L’escàs aprofitament del potencial agrícola i la necessitat de consumir només el que es produeix fan que l’agricultura de subsistència moltes vegades vagi acompanyada de malnutrició. En efecte, la gran varietat d’espècies conreades dóna un rendiment per hectàrea molt baix, i a més molt sovint les millors terres es destinen a l’agricultura de plantació, de manera que les que queden per a l’autoconsum són les més difícils de conrear i les menys fèrtils.

L’agricultura de plantació és essencialment una activitat comercial, on el capital, quasi sempre estranger, s’inverteix segons la demanda del mercat internacional. Tendeix a ocupar els terrenys més fèrtils i els que requereixen menys despeses de condicionament, sovint després d’arrabassar-los a l’agricultura de subsistència. Aquest tipus d’agricultura es desenvolupa principalment a l’Amèrica Central i insular, en alguns països sud-americans de la regió andina, al sud-est del Brasil, a les regions del golf de Guinea i al sud-est de l’Àsia (Malàisia, Indonèsia). Com que es tracta d’una activitat lligada a l’exportació, es localitza sobretot al llarg de les costes i els principals rius.

Per a produir a baix cost, l’agricultura de plantació practica la monocultura, que permet reduir les despeses de condicionament o simplificar les tasques comercials i de transport. Quan, a causa de la monocultura, els sòls ja no rendeixen, sovint són abandonats, o es dediquen a l’agricultura de subsistència. L’agricultura de plantació busca i ocupa altres sòls que encara no han estat explotats. Això és el que es va produir en el passat al Brasil, on el conreu del cafè es va anar desplaçant cada vegada més cap a l’interior del país, deixant al seu darrere sòls del tot exhaurits. Un cas semblant s’ha donat més recentment al Senegal, on les plantacions de cacauets han comportat la desertització d’àmplies zones.

El mercat dels productes de plantació (cafè, cacau, canya de sucre, cotó, cautxú, llavors oleaginoses, fruites tropicals, etc.) és dominat per les companyies multinacionals. Aquestes companyies actuen de dues maneres: adquireixen tota la producció als propietaris locals i després la comercialitzen, o bé gestionen ja d’un bon començament el conreu. En tots dos casos hi ha una afluència massiva de capital estranger, s’introdueixen tecnologies avançades i se sostreuen terrenys a l’agricultura de subsistència. Aquests fets sovint tenen efectes negatius en l’economia local i afavoreixen l’emigració dels treballadors agrícoles cap a les ciutats.

El poder de les multinacionals no es limita a la propietat de les plantacions, sinó que moltes vegades s’estén a altres sectors de l’economia. La principal multinacional del sector agrícola, la United Fruit Company (Brand Company) posseeix a l’Amèrica Central més d’un milió d’hectàrees, i 1/4 part d’aquestes es dedica a la plantació de plàtans; l’empresa dóna feina a 100 000 treballadors agrícoles i compra la producció de milions d’altres pagesos; a més, és propietària de 300 km de vies fèrries i de molts ports per a l’exportació de plàtans. La Gulf & Western posseeix solament a la República Dominicana 1 100 km2 de terreny, la meitat del qual destinat al conreu de la canya de sucre, i una xarxa ferroviària que s’introdueix a les seves plantacions. A més, controla tota la indústria sucrera del país i altres produccions no agrícoles, com alguns materials per a la construcció.

L’agricultura als Països Catalans

El desenvolupament econòmic dels Països Catalans ha originat un descens continuat de la població dedicada a les activitats agrícoles o ramaderes, seguint el que ha estat el model de creixement dels països desenvolupats. El 1994 el sector primari representava, com a mitjana, el 5,8% de la població ocupada dels Països Catalans. Per comunitats es repartia de la manera següent: el 0,8% a Andorra (1995), el 3,3% a les illes Balears, el 3,5% a la Catalunya autonòmica, el 7,7% al País Valencià i el 9% (1990) a la Catalunya del Nord.

El medi físic

En una economia moderna els conreus estan estretament lligats a una agricultura extensiva i als regadius, en el marc d’una climatologia adequada. El medi físic condiciona fortament la capacitat de producció agrícola a l’existència de grans planes i a la possibilitat de regar-les. Després apareixeran problemes fonamentals com la mecanització o l’aprofitament del sòl, però és evident que un país amb un relleu muntanyós i amb poca aigua tindrà poques possibilitats de destacar.

Aquest és el principi aplicable d’entrada a tots els Països Catalans. Tots ells tenen una bona climatologia, però la complexa orografia i el règim mediterrani de pluges fan que no n’hi hagi cap amb possibilitats d’arribar a ser una gran potència agrícola, amb relació a l’espai que ocupen. Això no significa que l’agricultura hi estigui condemnada, sinó que la sortida de la seva producció agrícola està en els conreus intensius i de major valor afegit, sempre que puguin rebre l’aigua que necessiten. I en el desenvolupament de la producció ramadera que no exigeixi grans espais, pensada amb vista al consum i a la indústria alimentària.

Les planes només representen una petita part del paisatge dels Països Catalans. L’única excepció notable són les planes lleidatanes, interiors, que obren la Catalunya occidental a la conca de l’Ebre. La resta és composta per les planes situades a les vores orientals muntanyoses, que tenen una forma molt irregular, ja que es tracta de franges de terra amb una amplada molt diversa. Destaquem la Plana de Rosselló, la Plana d’Empordà, el Vallès i el Penedès, el Camp de Tarragona, i les planes de València a la part continental o interior. Les planes costaneres de València, sobre centenars de quilòmetres de costa, constitueixen el cas més notable dintre del conjunt de planes litorals. Al voltant d’Alacant trobem planes vinculades al Sistema Bètic, en un relleu molt treballat. A Mallorca hi ha una plana central, molt aprofitada per l’agricultura, mentre la terra agrícola menorquina està dedicada en bona part a la producció de farratge per al consum ramader de l’illa.

El regadiu

La història de l’agricultura als Països Catalans és en bona part la història dels seus regadius. L’escassetat d’aigua, o la irregularitat de les pluges, explica l’esforç col·lectiu esmerçat per a portar aigua fins a les planes i terrenys aprofitables. La tècnica de reg més utilitzada i tradicional ha estat per escolament: es realitza sobre terrenys de poc pendent on l’aigua flueix per gravetat sobre la superfície del camp a través d’uns recs i unes sèquies. Però modernament s’ha incrementat el regadiu amb tècniques que permeten un major estalvi d’aigua, com el regatge per aspersió i el regatge gota a gota o localitzat. S’aprofiten tant les aigües superficials com les subterrànies.

Les grans planes de l’interior de Lleida coincideixen amb les comarques de la Catalunya seca que tenen la possibilitat de ser regades mitjançant les conques fluvials properes, que porten grans quantitats d’aigua, procedent dels Pirineus. Els canals d’Urgell, d’Aragó i Catalunya i de Pinyana porten aigua a més de 100 000 hectàrees de les comarques de la Noguera, l’Urgell, el Segrià i les Garrigues, totes elles de baixa pluviometria. Altres canals importants a la Catalunya autonòmica són els de la Dreta i de l’Esquerra de l’Ebre, que reguen les comarques del Montsià i el Baix Ebre. A la Catalunya autonòmica, la superfície agrícola utilitzada és d’1 106 914 hectàrees, equivalent al 34,5% de la seva superfície. El 75% és en terres llaurades i el 25% en pastures permanents.

Al País Valencià el regadiu ha estat sempre essencial per a la seva agricultura, i l’ampliació d’àrees regades és en bona part la causa de la modernització agrària del país: del 1950 al 1989 el regadiu va passar de representar el 27% de la superfície agrícola utilitzable a ser-ne el 45%, gràcies a la captació d’aigües subterrànies i a la creació d’infraestructures per a la distribució de les aigües superficials. Cal destacar els nous pantans a la conca del Xúquer —Tous i Alarcón—, del Túria —Blasco Ibáñez i Loriguilla— i del Segura —El Cenajo i Camarilles—, així com el canal Tajo-Segura, una de les realitzacions més importants de la segona meitat del segle al País Valencià, el canal del Xúquer-Túria i el canal de Llíria.

També a les Illes Balears els regadius s’han incrementat fortament en els darrers anys, gràcies a la dotació de pous i de maquinària d’extracció d’aigua subterrània. Però el procés d’irrigació resulta difícil i car.

A la Catalunya del Nord cal destacar l’extensa xarxa de canals a la vall de la Tet, que permet regar les zones costaneres. També aquí s’utilitzen tècniques de regatge localitzat i per elevació de l’aigua.

La tinença de la terra

A la Catalunya autonòmica hi ha 113 578 explotacions agràries (1989), bàsicament de propietat privada. La propietat pública és la de les superfícies comunals, localitzades preferentment a les comarques pirinenques i que són de bosc i de pastura, però gairebé mai de conreu. La propietat privada és en general petita, tot i que depèn de l’objectiu de l’explotació. N’hi ha poques que siguin realment grans. La institució de l’hereu ha afavorit el manteniment de les propietats familiars no dividides.

A Andorra predomina la propietat comunal, també dedicada a bosc i pastures. Només el 8,3% de la superfície és de propietat privada.

Al País Valencià la propietat pública és igualment comunal. En el sector privat, la gran propietat és pròpia de les extenses finques de secà de l’interior, de baixa rendibilitat en general, i de les grans explotacions de regadiu del litoral, destinades al conreu de cítrics o d’altres especialitats. Cal destacar que en la creació moderna d’aquestes darreres hi ha intervingut capital procedent del sector comercial o industrial valencià, no agrari.

A les Illes Balears es compten unes 95 000 explotacions agràries. Aquesta xifra indica que es tracta de petites propietats, força atomitzades, inferiors a les 10 hectàrees. Això és aplicable sobretot a Mallorca, perquè a Menorca la propietat mitjana és més gran, d’unes 40 hectàrees. A les Pitiüses només hi ha petita i mitjana propietat. Tant a Menorca com a Eivissa i Formentera s’aplica la institució de l’hereu, però, mentre que a les Pitiüses s’accepta que la llegítima es pagui amb béns rurals —fet que ha facilitat la desmembració de les finques—, a Menorca la llegítima es paga amb béns urbans o d’altres, al marge de les finques rurals, que es mantenen senceres.

El procés d’innovació tecnològica

La transformació de l’agricultura està estretament unida a l’adopció de processos d’innovació tecnològica que permeten el màxim aprofitament de la terra i una major productivitat. Les terres marginals han estat abandonades. El primer pas d’aquest canvi tecnològic va ser la mecanització amb la introducció del tractor i, posteriorment, de tota mena de maquinària agrícola: segadores, recol·lectores, embaladores, sembradores, adobadores, dalladores, plataformes de collita, motocultors, rotocultors, assecadors, etc. Aquestes màquines són les que han permès el manteniment o l’augment de la producció, tot i el fort descens de la mà d’obra utilitzada.

La innovació ha incorporat també millores tecnològiques químiques: adobs complexos i pesticides, sanitat animal, juntament amb millores de base biològica, substitució de conreus poc rendibles per altres que ho són més, etc.

La producció agrícola

Mapes que mostren la superfície comarcal destinada als tres conreus principals dels Països Catalans. Les comarques en gris no disposen de dades.

ECSA

La distribució de la superfície conreada ha variat notablement al llarg dels anys. Durant la segona meitat del segle XIX s’arribà al màxim de tots els temps. A partir d’aleshores començà a disminuir, fins a arribar al punt mínim durant la Guerra Civil Espanyola. Després de la guerra s’inicià una recuperació que durà poc, ja que el 1960 els conreus només abastaven el 34,5% de la superfície útil. La regressió dels conreus continua: el 1980 el percentatge ja havia disminuït al 32,4%, valor que s’ha mantingut fins a l’actualitat.

Entre els diversos productes agrícoles que hi ha als Països Catalans destacarem els cereals, la fruita, el farratge, les hortalisses, les flors, l’oli, el vi i el xampany i el tabac.

Cereals. A la Catalunya autonòmica, la producció de cereals ha estat sempre important i es dóna a gairebé totes les comarques, però especialment a les de la Depressió Central, formades per terres de secà. El blat, que era el cereal més comú, ha cedit el primer lloc a l’ordi, destinat a la fabricació de pinsos. El blat de moro, que necessita més humitat, es concentra a les comarques del nord-est de Catalunya. L’arròs es limita al delta de l’Ebre i ocasionalment es conrea en algunes zones humides de l’Empordà i al delta del Llobregat.

Al País Valencià els cereals han retrocedit, i molt sovint han estat substituïts, primer, per vinya i, després, per arbres fruiters, sobretot cítrics.

A les Illes Balears, la producció de cereals en terrenys de secà es manté, tant a l’illa de Mallorca, al voltant de Manacor i Llucmajor, com a l’illa de Menorca, a Ciutadella i es Mercadal, i a les Pitiüses.

Fruita, farratge, hortalisses i flors. Són quatre produccions en alça: la fruita i les hortalisses, com a conseqüència de la importància que tenen en una bona dieta alimentària; el farratge, al servei de la ramaderia; les flors i les plantes ornamentals, perquè són considerades un signe de cultura i sensibilitat.

La gran producció agrícola del País Valencià és la dels fruits cítrics, especialment les taronges i les mandarines, les quals representen el 30% de la producció total. Tota la franja litoral que va des de la Marina, a Alacant, fins a la Plana de Castelló hi està dedicada. La superfície de conreu de cítrics ha passat de 73 000 ha el 1960 a gairebé 185 000 durant els anys 1990. Aquest important augment es deu sobretot a la transformació de zones de secà en regadiu i als avenços en les tècniques de regatge. L’increment dels tarongers ha afectat també la producció d’arròs i d’hortalisses, que ha minvat, especialment a l’Horta. La producció de cítrics està orientada cap al consum domèstic, a l’exportació i a la indústria de sucs.

La Catalunya autonòmica es distingeix per la producció de fruita dolça, concentrada a les comarques lleidatanes, que en representen el 80% del total. El major volum correspon a la poma, la pera i el préssec, per aquest ordre. Els cítrics només es donen al Montsià, al sud i prop de les plantacions del País Valencià, per un problema de temperatures.

La fruita seca, i especialment l’avellana, ha estat fonamental per a l’economia de l’Alt Camp. La seva producció, amb alts i baixos, s’ha vist molt afectada per la política comunitària europea, que ha donat entrada a l’avellana turca.

A la Catalunya del Nord ha augmentat la superfície d’arbres fruiters. A les fruites tradicionals de la zona, com el préssec, l’albercoc i la cirera, se n’hi han d’afegir d’altres com el kiwi, i fins i tot els ametllers —aquest en zones de secà—. El Rosselló és el primer departament francès pel que fa a la producció de préssecs.

A les Illes Balears destaca l’ametller, concentrat especialment a l’illa de Mallorca. L’envelliment dels arbres, però, és causa de la disminució de la seva producció.

A la comarca del Maresme hi ha un important conreu de flors i plantes ornamentals, que té el seu centre al mercat de Vilassar de Mar. La tradició ve dels anys vint i s’ha desenvolupat continuadament, de manera que la flor i la planta han substituït altres conreus a la comarca, com el de la patata o el de les mateixes hortalisses. És un producte d’alt valor afegit, que es destina en part a l’exportació. El seu conreu exigeix fortes inversions, ja que part de les flors i plantes demanen la protecció d’hivernacles.

La superfície destinada a la producció d’hortalisses ha augmentat a la Catalunya autonòmica a partir dels anys quaranta i s’ha mantingut en els darrers anys. Vol atendre la creixent demanda d’aquests productes, alguns dels quals es destinen a l’exportació, com és el cas de l’enciam (al delta de l’Ebre). Aquest i el tomàquet són els primers productes d’horta, seguits per la ceba, la col, la mongeta tendra i la carxofa.

La superfície conreada destinada a la producció d’herbes farratgeres es manté molt alta en totes aquelles zones on hi ha ramaderia bovina. L’augment més important ha tingut lloc dels anys seixanta ençà, en què pràcticament se n’ha doblat l’extensió. A les comarques pirinenques i prepirinenques, els prats artificials —plantats amb herbes farratgeres, principalment alfals— se sumen als prats naturals dels vessants muntanyosos.

Oli, vi i xampany. Entre els cultius arboris i arbustius cal destacar l’olivera i la vinya (vegeu “El vi de qualitat i el xampany”), que juntament amb l’ametller constitueixen els tres arbres característics de l’àrea mediterrània. La pràctica totalitat dels fruits de l’olivera (les olives) es destina a la producció d’oli.

A la Catalunya autonòmica les oliveres es concentren en algunes comarques meridionals, especialment a les Garrigues —on es produeix la varietat més coneguda, l’arbequina—, i al Baix Ebre i el Montsià. A totes tres comarques, l’olivera ocupa més de la meitat de la superfície destinada a conreu.

Les famoses i velles oliveres mallorquines tenen un gran valor paisatgístic, però poc valor econòmic. El major nombre d’hectàrees es concentra a la serra de Tramuntana. També al País Valencià la seva producció està en clara regressió; només es manté al Maestrat.

Altres produccions. El tabac és l’únic producte destacable de l’agricultura a Andorra. És un conreu vinculat a la indústria manufacturera andorrana de tabacs, que utilitza majoritàriament tabac importat dels Estats Units, barrejat amb el propi.

La producció ramadera

Els canvis en la producció ramadera han estat tan importants com els esdevinguts en l’activitat agrícola, si no més. Els processos d’intensificació i modernització han tingut, però, una amplitud ben diferent a la Catalunya autonòmica —amb una ramaderia pràcticament industrialitzada—, al País Valencià —on ha aconseguit incrementar la seva productivitat— o a les Illes Balears —on ha pogut superar el paper d’activitat complementària de l’agricultura—.

Catalunya és l’únic dels Països Catalans on la producció ramadera és superior a la producció agrícola: el 66%, segons dades del 1994. La ramaderia, especialment l’estabulada, es pot desenvolupar en terrenys trencats com són els catalans. L’àrea metropolitana de Barcelona és un gran mercat de carn i ous, que també es destinen a la indústria agroalimentària.

Sobre totes les espècies ramaderes destaca el bestiar porcí, amb més de 16 000 instal·lacions i quasi 5 milions de caps. Té una enorme importància per a l’economia de comarques com Osona, el Segrià, el Bages, la Noguera, l’Urgell i la Segarra. Catalunya és el principal productor i exportador de carn de porc a la resta de l’estat.

Després del bestiar porcí cal destacar l’aviram (sobretot gallines ponedora i pollastres de carn), especialment al Baix Camp, amb una llarga tradició en granges avícoles. El bestiar boví es troba estabulat a comarques com Osona, el Segrià i el Vallès Oriental, així com a les comarques pirinenques, on pastura en llibertat als prats naturals. Les vaques es destinen sobretot a la producció de carn (75%), mentre que la producció de llet (25%) va disminuint dia a dia. Aquesta ramaderia requereix diverses instal·lacions industrials, com els escorxadors, i dóna vida a una important indústria agroalimentària.

Al País Valencià la ramaderia representa el 20% de la producció final agrària. A les comarques d’Alacant el seu pes és inferior, mentre que les de Castelló tenen una producció ramadera superior a la mitjana, especialment d’aviram i de bestiar porcí, potser seguint l’experiència de les comarques catalanes properes.

A les Illes Balears, la ramaderia està en regressió, tot i que representa el 40% de la producció final agrària. Destaca el bestiar boví —llet i carn— a Mallorca i a Menorca, en aquest darrer cas vinculat a la indústria agroalimentària de l’illa.

La producció ramadera andorrana, fonamentalment de bestiar boví i oví, és molt inferior a les necessitats del país, cosa que obliga a la importació de carn i llet d’Espanya i França. La ramaderia tradicional era el bestiar de llana, que havia tingut un valor econòmic considerable. A la Catalunya del Nord la ramaderia ovina, la més característica de les zones pirinenques, està estancada o en lleugera regressió.

La pesca

Als Països Catalans, amb molts quilòmetres de costa al llarg de la Mediterrània, la pesca ha estat sempre una activitat tradicional entre la població del litoral. Aquesta activitat ha estat afavorida per una gran demanda, en part motivada pel fet que el peix té una presència destacada en la dieta mediterrània.

Tot i això, la població ha de consumir majoritàriament peix forà, procedent del Cantàbric o de l’Atlàntic, ja que les necessitats sobrepassen clarament l’oferta d’un mar molt explotat. Aquesta demanda, unida a la disminució de les captures en aigües mediterrànies, ha provocat una forta alça dels preus del peix, especialment de les espècies més apreciades, que queden fora de l’abast de les taules populars.

La flota pesquera dels Països Catalans està formada per barques petites i mitjanes, que no s’allunyen mai de la zona costanera i que retornen tot seguit al port d’origen. No comprèn grans empreses, i tampoc no disposa d’àrees de pesca allunyades. La flota s’ha anat modernitzant, però encara cal fer fortes inversions per a obtenir un bon nivell de captures amb les despeses mínimes, per tal que la seva activitat esdevingui productiva.

Per a compensar aquestes captures deficients, s’ha desenvolupat l’aqüicultura. Així s’assegura la demanda d’algunes espècies que es poden criar com si es tractés d’animals de granja.