El sector econòmic terciari

La importància dels serveis en el món d’avui

En l’àmbit de les economies modernes hi ha un gran nombre d’activitats i sectors econòmics que no produeixen béns materials i, per tant, no corresponen ni al sector primari (agricultura i activitats que hi estan relacionades) ni al secundari (indústria). Aquests sectors i activitats, indispensables per al funcionament de les societats actuals, solen rebre el qualificatiu de terciaris. Antigament, les activitats terciàries s’identificaven essencialment amb els serveis relatius a la circulació de les mercaderies i les persones (comerç, mitjans de transport) o bé dels capitals (bancs, companyies d’assegurances) i amb l’administració pública, mentre que avui cada dia adquireixen més importància sectors com el turisme, l’espectacle, la informació i la recerca.

La terciarització de l’economia

El fenomen de difusió i augment de les activitats terciàries en la societat moderna s’ha definit com a terciarització de l’economia. Té relació bàsicament amb l’augment de la demanda de serveis per part dels individus i les famílies, la societat en general i les empreses. Pel que fa als individus, ha augmentat la demanda d’activitats per al temps lliure i l’esport, d’informació en general, de formació. Pel que fa a la col·lectivitat, es presta més atenció a l’assistència sanitària i social i a les ocasions de trobada com festes, manifestacions, etc. Però les empreses són les entitats que han manifestat una necessitat més àmplia i diversificada de serveis del sector terciari.

Aquesta demanda creixent de serveis ha comportat un ràpid augment del sector terciari i, per tant, del nombre de treballadors que s’hi dediquen. Als països industrialitzats, la població ocupada corresponent al sector terciari ja supera el 50% de la població activa, fins al punt que, si abans l’indicador de desenvolupament econòmic i social d’un estat era el nombre de treballadors de la indústria, avui són les dades relatives al sector terciari les que actuen d’indicador principal. Amb tot, aquest augment té valors diferents ja que, si bé als països més rics és signe de desenvolupament econòmic, als països del Tercer Món pot indicar simplement que els serveis menys qualificats, com el comerç ambulant o les feines domèstiques, funcionen com a activitats alternatives per als qui no troben feina.

Classificació dels serveis del sector terciari

Mapa de la població activa mundial dedicada al sector terciari o de serveis l’any 1993. A partir dels anys setanta, les activitats incloses en aquest sector han crescut d’una manera espectacular, cosa que ha comportat que el nombre de persones que hi treballen també hagi augmentat extraordinàriament. És el sector econòmic que crea més llocs de treball, fins al punt que en la majoria de països ocupa més del 40% de la població total de l’estat.

ECSA

El sector terciari és molt heterogeni, tant pel que fa al tipus de productes (és a dir, de serveis) com als seus destinataris (particulars, empreses, etc.). Per això és indispensable, per a poder-lo analitzar, establir-ne alguna mena de classificació.

La classificació segons el tipus de producte és la que s’utilitza per a la confecció d’estadístiques, perquè dóna compte de tots els tipus de serveis, però presenta dos inconvenients: no indica “a qui” es destinen els productes i no distingeix entre els serveis tradicionals, com les petites botigues, i els de caràcter innovador, com els centres de recerca, que tenen una importància molt més gran per al desenvolupament econòmic.

En canvi, la divisió que es presenta a continuació, que es pot definir com a funcional, no solament té en compte els destinataris sinó també el grau del servei que s’ofereix, és a dir, la seva major o menor importància o excepcionalitat:

1- Serveis per a les famílies, adreçats al consum privat, com el comerç al detall, bona part dels serveis paracomercials (bars, restaurants, etc.) i els serveis turístics.

2- Serveis per a la col·lectivitat o d’ús col·lectiu, oferts majoritàriament per les estructures socials: assistència mèdica, escoles, transports públics, telecomunicacions, etc. Solen ser competència de l’estat, en la mesura que responen a exigències d’interès col·lectiu.

3- Serveis per a les empreses, destinats a les activitats econòmiques. Segons el grau d’innovació tecnològica, poden ser: tradicionals, com els transports privats, el manteniment de les instal·lacions, etc., i innovadors (anomenats també terciari superior), com el màrqueting, la recerca tecnològica, l’assessorament financer, etc.

4- Activitats quaternàries, que no són pròpiament serveis, sinó activitats de direcció, de presa de decisions, de planificació, d’orientació cultural i política. Formen part d’aquest grup el govern polític del país, la direcció de les grans societats que tenen una importància decisiva per a tota l’economia, els centres d’investigació avançada, etc.

Sense pretendre abastar tots els serveis econòmics esmentats en la classificació anterior, els propers capítols es dedicaran a dues de les branques més importants del sector terciari: el comerç i el turisme. Els transports, en canvi, seran tractats a part, i s’il·lustraran alguns aspectes tècnics relatius a les infraestructures. Però abans de centrar-nos en el comerç, volem aprofundir una mica l’estudi de l’àmbit del sector terciari que hem anomenat “quaternari”, el qual fa un paper particularment significatiu en el món d’avui.

Els serveis a les empreses

Per al seu bon funcionament, les empreses industrials necessiten dotar-se d’unes activitats de servei, que es duen a terme en part dins de l’empresa i en part des de fora. Entre les primeres hi ha les activitats de despatx (comptabilitat, administració, direcció) i les de manteniment rutinari (neteja, petites reparacions), i entre les segones destaquen l’assessorament, les operacions bancàries, etc. Són particularment importants per al funcionament de l’empresa i per al seu desenvolupament els serveis del que s’anomena terciari superior, com els que tenen a veure amb el processament de la informació (informàtica i telemàtica), la recerca, el màrqueting, etc.

La importància de les activitats terciàries per a les empreses ha crescut moltíssim els darrers vint anys. En efecte, mentre que el nombre de treballadors dedicats al cicle de producció (com ja s’ha vist a l’article dedicat a la indústria) tendeix a disminuir a conseqüència de l’automació, el nombre d’empleats dedicats a les activitats de serveis augmenta, i encara ho fan més els serveis requerits de l’exterior. Prenem com a exemple la indústria automobilística: a la cadena de muntatge, els robots substitueixen els obrers, i per tant les persones dedicades a la producció disminueixen. En canvi, augmenten els tècnics especialitzats en el manteniment dels robots, i també tots els serveis interns destinats al funcionament d’un procés productiu cada vegada més complex. A més, creix la demanda de serveis (interns o externs) relacionats amb la recerca, la planificació, la promoció publicitària, la distribució, etc.

El creixement del sector terciari, però, no significa una pèrdua d’importància del sector secundari, ja que bona part dels serveis oferts són requerits per les empreses industrials, en les quals tenen una importància determinant, no solament pel que fa al seu funcionament sinó també per al seu desenvolupament i modernització.

Les activitats quaternàries

Les activitats quaternàries representen el “cervell” del sistema polític, econòmic i social de cada país i del món en conjunt. Comprenen totes les activitats de direcció, decisió, planificació i control en l’àmbit polític, social, econòmic i cultural: governs, òrgans de direcció de l’administració pública, direcció de les grans empreses industrials, dels grans bancs, associacions d’empresaris, seus centrals dels sindicats, borsa, grans universitats i centres de recerca d’avantguarda, direcció dels grans mitjans de comunicació (diaris, ràdio i televisió), partits polítics, grans hospitals amb serveis especialitzats, etc. Les persones que prenen les decisions en aquests camps d’activitats són els treballadors del sector “quaternari”.

La seu d’aquest sector sol ser la capital de l’estat, si aquest és centralista. Amb tot, de vegades el poder polític i el poder econòmic no tenen la mateixa localització: per exemple, a Itàlia, la capital política és Roma, però, en canvi, les activitats quaternàries es desenvolupen més aviat a Milà; als Estats Units passa una cosa semblant: Washington és la capital política i Nova York la capital econòmica; i també és el cas del Brasil, amb Brasília i São Paulo, etc.

A escala mundial, a més, existeix un sector quaternari amb influència supranacional. Per exemple, les decisions de la Casa Blanca, seu de la presidència dels Estats Units, sovint influeixen en la política i l’economia de països llunyans. El mateix s’esdevé en l’àmbit financer. Les decisions més importants a escala planetària (destinació de les inversions, ajuts al Tercer Món, etc.) es prenen en unes poques ciutats, on es concentra la major part del capital mundial i les seus dels grans bancs. Normalment són ciutats on també tenen la seu les principals empreses multinacionals.

En les últimes dècades el capital financer ha patit un procés d’internacionalització, és a dir, els seus moviments han superat les fronteres nacionals per assumir, com ja havia passat amb les mercaderies, una dimensió internacional. Per seguir aquests moviments, els principals bancs han obert filials a molts països, on sovint controlen els bancs locals més petits i amplien la xarxa de les seves organitzacions. En la pràctica, la importància creixent de les operacions financeres a escala mundial ha portat a la concentració de capital en les mans d’uns pocs grans bancs de tres àrees geogràfiques: els Estats Units, l’Europa occidental i el Japó.

La importància d’un centre financer es pot mesurar pel volum de negoci de la seva borsa, pel nombre de seus de grans bancs i altres institucions financeres, i també pels fluxos de capital. En funció d’aquests paràmetres, destaquen Nova York, Londres i Tòquio, seguides per altres ciutats europees (París, Frankfurt, Zuric, Amsterdam, Viena, Brussel·les, Milà), dels Estats Units (Los Angeles, San Francisco), una de sud-americana (São Paulo), una de japonesa (Osaka) i tres de l’àrea pacífica (Hong Kong, Singapur i Sidney). Es tracta, en quasi tots els casos, de centres que també són la seu d’activitats industrials avançades. Amb tot, no manquen casos d’especialització únicament financera, com el de Zuric.

Existeix, a més, una sèrie de centres financers localitzats en petits estats, que deuen l’afluència de capitals a les facilitats fiscals concedides, per la qual cosa es coneixen com a paradisos fiscals. Pertanyen a aquest grup Luxemburg, Andorra i el principat de Mònaco a Europa, com també les illes Bahames i Bahrein, Panamà i alguns altres de menys importants.

Els centres financers dels països de l’est europeu no figuren entre els centres internacionals a causa de la participació escassa d’aquests països en la circulació de capitals a escala mundial.

El sector terciari als Països Catalans

Com en tots els països desenvolupats, el sector terciari ha tingut un fort creixement als Països Catalans en els darrers anys, de tal manera que més del 50% de la població activa ocupada treballa en aquest sector. Les activitats terciàries són molt diverses: administració pública, comerç al detall i a l’engròs, turisme, entitats financeres i empreses de serveis. El comerç i el turisme els tractarem en apartats separats.

L’administració pública està representada pels funcionaris públics, que treballen en institucions que vetllen pels interessos col·lectius. Les institucions poden ser de caràcter local (els ajuntaments), comarcal (els consells comarcals a Catalunya), provincial (les diputacions), o de caràcter més ampli, com en el cas de l’administració de cada comunitat autònoma i els representants de l’administració central. Les administracions autonòmiques inclouen la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Consell Insular de les Illes, que són una conseqüència de l’organització territorial de l’estat espanyol establerta per la Constitució del 1978. Pel que fa a l’administració central, està representada pels funcionaris que assumeixen les tasques i responsabilitats no traspassades a les comunitats autònomes. Andorra, com a estat independent, és l’únic país català que disposa d’una administració central pròpia.

Les entitats financeres estan representades, principalment, pels bancs i per les caixes d’estalvis. Pel que fa als primers, tenen una dependència quasi total dels bancs espanyols i estrangers, ja que, els bancs propis, o bé han desaparegut o bé són segones marques d’entitats foranes. Les úniques excepcions al marge d’Andorra són el Banc de Sabadell, a Catalunya, i la Banca March, amb seu a Palma de Mallorca.

Andorra té un sistema bancari format per entitats andorranes de capital propi i bancs controlats per entitats estrangeres. Entre les primeres hi ha el Crèdit Andorrà (la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona participa minoritàriament en el seu capital), el Banc Agrícola i Comercial d’Andorra i la Banca Reig. Entre els segons, Caixabank (Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona), la Banca Privada Andorrana (Caixa d’Estalvis de Catalunya) i el grup Banca Mora-Banc Internacional, controlat pel Banco de Bilbao Vizcaya.

A la Catalunya del Nord hi ha la Caixa del Llenguadoc-Rosselló, coordinada pel Centre Nacional de Caixes d’Estalvi i Previsió francès.

Les caixes d’estalvis als Països Catalans

Quadre 44.1 Les caixes d’estalvis per comunitats autònomes.

ECSA

La principal força financera dels Països Catalans són les caixes d’estalvis. Es tracta d’unes entitats creades per organismes públics (les diputacions) o privats encarregades de recollir l’estalvi popular, que s’han convertit en empreses financeres amb una àmplia gamma de serveis. Fins el 1962 eren considerades tan sols entitats beneficosocials, al marge dels bancs. La seva obra social més important va ser la construcció d’habitatges a les grans àrees urbanes, entre el 1950 i el 1975, amb la qual cobria un dèficit de l’estat en aquesta matèria. Equiparades operativament als bancs, les caixes iniciaren un procés de reconversió en empreses financeres, que s’ha completat amb èxit.

La seva naturalesa jurídica és especial, ja que es tracta d’entitats no mercantils, que no busquen el lucre, però que l’han d’obtenir per tal d’acomplir els seus objectius socials. Les caixes depenen del govern autònom de la seva seu social, que té competències sobre aquestes entitats. Però el seu caràcter d’entitats financeres les fa també dependents del Banc d’Espanya, que en controla les operacions, en revisa els aspectes tècnics i les inspecciona. Cada caixa es regeix pels seus Estatuts. El seu principal òrgan de govern és una Assemblea General, formada per representants dels impositors, per les entitats públiques fundadores —si és el cas—, per entitats de prestigi que actuïn en el seu àmbit i per representants del personal. L’Assemblea nomena un Consell d’Administració, format per alguns del seus membres, el qual constitueix el principal òrgan executiu i és l’encarregat de nomenar el director general.

En no ser societats anònimes i no tenir accionistes, els fons propis de les caixes d’estalvis han de procedir de les reserves generades en l’exercici de la seva activitat. Una part de l’excedent obtingut es destina a la creació de fons propis, mentre que la resta va a l’obra social, en la qual, tot i ser molt diversa, destaquen les àrees de cultura i d’assistència.

El comerç

Fa uns quants anys, una expedició científica que remuntava l’Orinoco (Amèrica Llatina) per estudiar algunes tribus ianomamis que encara no havien entrat en contacte amb l’home blanc va arribar, després d’un viatge ple d’aventures, a un poble completament aïllat de la resta. L’estupor dels estudiosos va ser enorme quan van veure, entre els indígenes nus, el cap de la tribu que duia, com a signe de distinció, una samarreta on es llegia “cicli Benotto-Torino”. Per quina via, a través de quin tipus d’intercanvi havia arribat aquella peça del Piemont a la tribu aïllada en la profunda Amazònia brasilera? La samarreta del cap de la tribu és un exemple de la capil·laritat dels fluxos comercials, que enllacen tots els punts del món en una xarxa única.

El comerç internacional

El comerç internacional funcionava ja en èpoques antigues. Els romans, els xinesos i altres pobles de l’Orient, els àrabs, les repúbliques marineres i les grans potències colonials van establir intensos intercanvis comercials amb països fins i tot molt llunyans. En l’època contemporània, els intercanvis comercials s’han “internacionalitzat” cada vegada més i, sobretot en les últimes dècades, han conegut un fort desenvolupament, afavorit per l’impuls paral·lel que han experimentat els mitjans i les infraestructures del transport a llarga distància.

El creixement dels intercanvis comercials té relació amb diversos factors: l’expansió de l’economia mundial i de molts països; l’augment del consum de la població, en especial dels estats més rics, i sobretot el gran desenvolupament de les empreses multinacionals, que han concentrat la majoria de les mercaderies que circulen.

Avui dia no hi ha cap país que pugui prescindir de comerciar amb els altres, i moltes mercaderies circulen a escala mundial: a tots els països es compren samarretes fabricades a Hong Kong, rellotges de Singapur, càmeres fotogràfiques japoneses, etc. A l’hora d’establir la seva planificació, tota empresa industrial ha de tenir en compte la producció dels altres països i la possibilitat de venda dels seus productes a l’estranger, és a dir, ha de preocupar-se de la competitivitat dels seus productes a escala mundial.

Així, doncs, ja no existeixen països del tot autàrquics (és a dir, que produeixen al seu interior tot el que la seva població necessita). Però encara hi ha una diferència entre els països d’economia oberta, que tenen una economia basada de manera determinant en els intercanvis internacionals, i els d’economia tancada, que participen de manera molt limitada en aquests intercanvis. Els Països Catalans pertanyen al primer grup.

La major part dels intercanvis internacionals tenen lloc entre l’Europa occidental, els Estats Units i el Japó, la suma dels quals arriba a cobrir les dues terceres parts del total; segueixen en importància els països productors de petroli i els anomenats nous països industrials; un tercer pol és el constituït per l’àrea de l’Europa de l’est i l’immens territori rus. Fins als anys de transició, entre els vuitanta i els noranta, aquest tercer pol formava part d’un “bloc” polític i econòmic, caracteritzat per les peculiars relacions comercials internes i amb l’exterior (dictades per les polítiques econòmiques col·lectivistes i per la política general dels règims comunistes aleshores vigents en aquests estats).

Els països de l’Europa occidental exporten principalment productes industrials d’un alt valor afegit i tecnologia, i importen productes industrials de baix valor afegit, primeres matèries minerals, entre les quals destaca el petroli, i productes alimentaris. Pel que fa a aquests darrers, en són els principals importadors (en especial de productes de plantació, cereals i carn) a conseqüència de la seva nombrosa població i, sobretot, del fet que aquesta població, en disposar de rendes força elevades que li permeten un alt nivell de vida, té una forta tendència al consum de productes que no són essencials.

Els Estats Units importen algunes primeres matèries, productes alimentaris de plantació (cafè, fruita tropical, cacau, etc.) i manufactures industrials, i exporten productes agrícoles (cereals, soja, fruita) i industrials. Per la seva banda, el Japó ha d’importar la major part de les primeres matèries industrials (petroli, minerals de ferro i altres minerals metàl·lics) i productes alimentaris, mentre que exporta automòbils i productes tecnològicament avançats (ordinadors, instruments científics, etc.).

La situació comercial dels països del Tercer Món, que cada vegada participen més en els intercanvis internacionals, és molt diversificada. Els països productors de petroli utilitzen els anomenats petrodòlars (és a dir, els dòlars procedents de la venda del petroli i els seus derivats) tant per a promocionar la industrialització interna com per a comprar armament sofisticat. En canvi, els “nous països industrialitzats” exporten manufactures que requereixen molta mà d’obra i importen productes alimentaris i tecnologia. Finalment, els països més pobres participen en els intercanvis internacionals de manera marginal. Essencialment venen productes de plantació per pagar els interessos dels seus deutes i obtenir els productes indispensables per a la supervivència.

A més, cal remarcar que els països del Tercer Món comercien poquíssim entre ells, ja que les seves economies no són complementàries, sinó dependents bàsicament de les dels països més rics.

Els països de l’àrea socialista, que durant molt de temps van limitar al mínim els intercanvis, en les últimes dècades s’havien obert als contactes comercials, sovint recorrent a l’intercanvi de mercaderies, perquè les seves divises no eren gaire valorades en el mercat internacional. Al final dels anys vuitanta participaven aproximadament en el 10% del comerç mundial, i gairebé la meitat dels seus intercanvis es circumscrivien a la seva àrea. La caiguda dels règims socialistes als països de l’est d’Europa, produïda entre les dècades dels anys vuitanta i els noranta, ha comportat una gran obertura d’aquests països al comerç internacional.

L’intercanvi internacional

A les societats primitives existia una forma de comerç, anomenada barata, en què els productes es permutaven.

En canvi, a l’època moderna la compravenda es fa mitjançant l’ús del diner.

Actualment només algunes poblacions primitives practiquen encara la barata, com per exemple a certes àrees andines del Perú, on els habitants de la costa porten als mercats de l’interior la sal marina, que canvien per productes agrícoles de la muntanya.

Amb tot, en els últims anys sembla que la barata, amb noms més moderns com “compensació” o “countertrade”, ha tornat a ser present en els intercanvis internacionals, sobretot entre els països industrialitzats i els del Tercer Món, però també entre els primers i els de l’est d’Europa.

Els primers que recorregueren a l’intercanvi com a forma de comerç internacional van ser els països productors de petroli, els quals, atesa la seva manca de liquiditat, van oferir hidrocarburs en comptes de diners. Per exemple, el 1984 l’Aràbia Saudita va comprar a la Boeing 10 avions model 747, que va pagar amb 34,4 milions de barrils de cru; l’Iran va adquirir amb la mateixa moneda vaixells iugoslaus, construccions soviètiques, acer alemany i màquines de Taiwan; Nigèria i diversos països de l’Orient Mitjà també pagaven les seves compres amb petroli.

En els últims anys, els països de l’est europeu han utilitzat sovint la compensació per a superar l’inconvenient de l’escàs valor de les seves monedes en els mercats internacionals. Així mateix, alguns països emergents, com el Brasil, Mèxic o Colòmbia, han recorregut a intercanvis massius de mercaderies pagant, per exemple, tractors o maquinàries industrials amb productes de plantació o minerals.

El comerç interior

L’expressió “comerç interior” designa el conjunt dels intercanvis comercials que tenen lloc a l’interior d’un país. Es tracta d’una activitat d’importància fonamental, no solament perquè contribueix a satisfer les exigències de la població, sinó també per les conseqüències en el mercat de treball: en efecte, en molts països més del 10% de la població activa treballa en el sector comercial. El comerç es divideix en comerç al detall i a l’engròs. Els punts de venda al detall poden ser mercats a l’aire lliure, botigues tradicionals o bé grans superfícies de venda com supermercats, grans magatzems, hipermercats i centres comercials.

Els mercats són característics dels països del Tercer Món, on bona part dels productes alimentaris són venuts directament pel productor al consumidor. Pels seus colors, la presència de gent de tota mena i la varietat de productes, sovint representen, a més, un reclam turístic. Però també hi ha mercats als països més rics, no solament a les zones rurals, sinó també a les ciutats, ja que aquesta forma de comerç és una tradició molt arrelada. Encara més, el mercat com a lloc de trobada i socialització s’està tornant a descobrir a les grans ciutats, on sovint se n’organitzen de periòdics o ocasionals, de vegades dedicats a productes específics, com els d’objectes d’antiquari.

Les botigues tradicionals tendeixen a localitzar-se allà on es concentra la població, i per això són més nombroses a les ciutats i més rares al camp. Amb tot, existeix una clara diferència, quant a la distribució, entre les botigues de tipus més comú (forns, carnisseries, etc.) i les que ofereixen productes d’ús menys general (llibreries, joieries, botigues d’alta costura, etc.). Les primeres solen instal·lar-se als barris ja que, com que la gent hi viu o hi va cada dia, poden sobreviure amb pocs clients. En canvi, les botigues especialitzades tendeixen a establir-se a les zones cèntriques, per on passa molta més gent. També els supermercats i els grans magatzems se situen on hi ha més trànsit de persones i mitjans de comunicació: places, cruïlles de carrers importants, etc.

En canvi, els centres comercials i els hipermercats normalment es construeixen a la perifèria de les ciutats, no tan sols perquè necessiten amplis aparcaments i vastes superfícies de venda, sinó també perquè acostumen a atreure clients d’una zona molt extensa, que supera els límits urbans.

Als països industrialitzats, les grans superfícies de venda tendeixen a substituir les botigues tradicionals, ja que poden oferir als seus clients productes a preu més baix (en efecte, les grans produccions permeten reduir la mitjana del cost per unitat de producte) i a més fan més ràpida i pràctica la compra. Per fer front a la competència dels grans magatzems i els supermercats, les botigues petites de vegades s’agrupen en cooperatives de compra o bé passen a formar part de cadenes associades, i només romanen independents les botigues molt especialitzades.

Deixant de banda els pocs casos de venda directa del productor al consumidor, normalment entre la producció i el comerç al detall se situa el comerç a l’engròs. Pel que fa als productes alimentaris, aquest es desenvolupa als mercats centrals, que poden localitzar-se a la perifèria de les grans ciutats, a prop dels llocs especialitzats en una producció o bé a prop dels ports d’arribada de les mercaderies. En el primer cas es reuneixen les mercaderies procedents d’altres localitats i després es distribueixen al centre urbà i als seus voltants. Normalment es classifiquen per tipus de productes: verdura, carn, peix, etc. En el segon i el tercer cas es tracta de mercats especialitzats en un sol producte: per exemple, el del cafè de Rio de Janeiro (país de producció) o el de Rotterdam pel que fa al cacau (port d’arribada).

Quan es tracta de productes no alimentaris, el comerç a l’engròs se serveix d’altres canals, que poden ser els representants de cada empresa que visiten els clients, o bé les fires de mostres o la venda per catàleg.

Els punts de venda

Si antigament el lloc on es venien al detall les mercaderies s’anomenava genèricament botiga, actualment els “punts de venda” són molt diversos, quant a les dimensions, la quantitat i la qualitat dels productes oferts, etc., i reben noms diferents.

S’anomenen genèricament botigues els punts de venda de dimensions reduïdes, en què els articles, d’un tipus ben determinat (aliments en general, pa, carn, roba, etc.), són oferts al públic pels dependents. Les botigues poden pertànyer a un sol propietari o bé formar part de cadenes amb punts de venda més o menys nombrosos, localitzats en una ciutat o en ciutats diferents, i de vegades en diversos països. Sovint, les cadenes ofereixen productes d’un sol fabricant.

Els supermercats són aquells punts de venda d’autoservei amb superfícies de 400 a 800-1 000 m2, que venen aliments i, de vegades, alguns altres productes, i reben el nom de grans magatzems els que tenen seccions separades (és a dir, alimentació, roba, etc.), amb una superfície de 800 a 2 000-2 500 m2. Més enllà d’aquest límit, amb la mateixa organització, hi ha els hipermercats.

Finalment cal esmentar els centres comercials, vastes àrees que poden arribar a milers de metres quadrats, on s’agrupen botigues especialitzades, grans magatzems i serveis paracomercials (com per-ruqueries, cinemes, bars, restaurants, etc.). Els centres comercials poden ser gestionats per diverses empreses o bé per un sol propietari que en lloga els diferents locals.

El comerç als Països Catalans

El comerç interior i la venda al detall són a càrrec de les botigues (els petits comerços) i de les grans superfícies (grans magatzems, supermercats, centres comercials). El desenvolupament de les grans superfícies (més de 400 m2) posa en perill el manteniment de les botigues, si aquestes no tenen un caràcter especialitzat o uns arguments propis de competència per a fer-hi front. Els governs autonòmics tenen jurisdicció per a limitar —i de fet limiten— la creació de noves grans superfícies, amb vista a donar temps i oportunitat al petit comerciant perquè trobi el seu lloc i la seva estratègia comercial en un sector molt competitiu.

Una mostra especial de l’activitat comercial està constituïda per les fires: locals, comarcals, nacionals o internacionals. A tots els Països Catalans hi ha una llarga tradició de celebració de fires o exposicions de productes i mercaderies de tota mena: bestiar, productes del camp, industrials, serveis, etc. Cal destacar les dues grans institucions firals: la Fira de Barcelona i la Fira Mostrari Internacional de València. La primera celebrà la seva primera exposició el 1920 i ara es realitza a través de salons monogràfics, entre els quals destaquen: Gaudí (confecció i moda d’home i dona), el Saló Nàutic, Alimentària, Expohogar i Saló de l’Automòbil. La Fira Mostrari Internacional de València es creà el 1917 i és la quarta més antiga d’Europa, després de les de Leipzig, Utrecht i Lió. També s’organitza a través de fires especialitzades: de la joguina, del moble, de la ceràmica i del vidre.

El comerç internacional és molt intens. En el sector de les exportacions destaquen pel seu volum els productes cítrics del País Valencià i els productes industrials de Catalunya, el mercat dels quals és majoritariament la Unió Europea. Com tots els països amb molt pocs recursos naturals, els Països Catalans són importadors de primeres matèries per a les seves indústries.

A Andorra, el comerç és fonamental i constitueix un dels dos pilars de l’economia del país (l’altre és el turisme). Hi treballa el 24% de la població activa. La seva importància deriva de l’especial règim fiscal andorrà, sense impostos directes i amb un impost de mercaderies indirecte (IMI) que grava amb un tipus reduït, de l’1%, els productes importats agrícoles o alimentaris i amb el 4% (taxa normal) la major part dels altres. Les excepcions són els productes electrònics, en els quals la taxa és del 7%, i els articles de luxe (joies, pells, etc. ), gravats amb el 12%.

Organitzacions comercials supranacionals

Per agilitar el comerç internacional i facilitar els acords en matèria duanera s’han creat diverses organitzacions internacionals, algunes de les quals es mouen a escala mundial i d’altres, a escala regional. Les principals organitzacions d’àmbit mundial són les següents:

1- L’Organització Mundial de Comerç (OMC) —World Trade Organisation (WTO)—, creada el primer de gener de 1995, com a successora del GATT (General Agreement on Tariffs and Trade, Acord general sobre aranzels duaners i comerç). L’OMC és una institució i no un simple acord i es proposa tirar endavant l’obra de liberalització comercial del GATT, que tractava d’eliminar els proteccionismes duaners (aranzelaris o no) entre els 23 estats signataris. La seva seu és a Ginebra.

2- La UNCTAD (United Nations Conference on Trade and Development, Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el Desenvolupament), amb seu a Ginebra. Instituïda el 1964 amb la finalitat d’afavorir el comerç dels països del Tercer Món, ha formulat el principi de la preferència generalitzada a favor dels productes d’aquells països.

Entre les organitzacions internacionals que actuen a escala regional destaquen:

1- La Unió Europea, constituïda com a tal el 1993, en virtut del Tractat de Maastricht. Integra 15 països: França, Alemanya, Bèlgica, Holanda, la Gran Bretanya, Itàlia, Espanya, Dinamarca, Suècia, Irlanda, Portugal, Finlàndia, Luxemburg, Grècia i Àustria. És la successora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i els seus objectius van més enllà d’una simple unió econòmica i comercial, ja que es proposa la integració política europea.

2- El NAFTA (North American Free Trade Agreement), un tractat de lliure comerç que integra els Estats Units, el Canadà i Mèxic, des del 1994.

3- El MERCOSUR (Mercat Comú del Con Sud), un tractat de lliure comerç entre el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai, signat el 1991.

4- L’OPEP (Organització dels Països Exportadors de Petroli), creada el 1961, amb seu a Viena. En formen part Algèria, l’Aràbia Saudita, l’Equador, la Unió dels Emirats Àrabs, el Gabon, Indonèsia, l’Iran, l’Iraq, Kuwait, Líbia, Nigèria, Qatar i Veneçuela. Té la finalitat de traçar una política econòmica comuna a tots els estats membres, sobretot pel que fa al comerç internacional del petroli.

Al marge d’aquestes organitzacions hi ha l’APEC (Asian Pacific Economic Cooperation), que es proposa crear una zona de lliure canvi entre una vintena d’estats de la zona del Pacífic; l’ASEAN (Association of South-East Asian Nations, Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic), que impulsa el progrés econòmic, social i cultural dels països del sud-est d’Àsia, i un projecte d’unió econòmica i monetària d’estats de l’Àfrica occidental.

El turisme

El turisme és una activitat humana que uneix el plaer i els negocis. La gent que viatja té necessitat de distreure’s o de reposar, vol satisfer curiositats, conèixer llocs i adquirir experiència, o vol canviar de clima per raons de salut. Els qui es dediquen a allotjar els turistes, a organitzar-ne el viatge, l’estada, les diversions, obtenen d’aquesta feina un benefici econòmic.

El resultat final de combinar el plaer dels uns i el negoci dels altres és una activitat que permet el coneixement entre la gent de diferents països i és una oportunitat per a millorar les relacions humanes. Cal dir, però, que una condició perquè el turisme es pugui expandir és la pau, de manera que als països que estan en guerra el turisme tendeix a reduir-se i, fins i tot, a desaparèixer.

Característiques del fenomen turístic

Allò que permet a milions de persones desplaçar-se de l’indret ordinari de residència no solament per necessitat o per feina, sinó també per satisfer exigències de lleure, d’ocupació del temps lliure, de coneixement de llocs i cultures diferents dels habituals, és primerament un cert benestar econòmic, és a dir, la possibilitat de destinar una part de la renda a unes despeses no estrictament indispensables. L’altre element essencial és el temps lliure, sense responsabilitats laborals. Per això la majoria dels turistes pertanyen a les societats industrialitzades, on moltíssims ciutadans gaudeixen d’aquestes condicions mínimes. Naturalment, la millora de l’educació i de la cultura en general també influeix en el desenvolupament turístic. Les informacions que rebem a través dels llibres, els diaris, les revistes, el cinema i la televisió fomenten la curiositat de veure i conèixer llocs i persones llunyans i diferents. Per contra, a les societats pobres i endarrerides, on encara estan pendents de resolució els problemes de la fam i dels drets socials a l’assistència i l’educació, com als països del Tercer Món, el turisme és un luxe d’uns pocs privilegiats.

A més de les condicions econòmiques, les circumstàncies polítiques d’un país també influeixen en el turisme, ja que sobretot es practica allà on els ciutadans gaudeixen de llibertat de moviment sense controls ni prohibicions. Els països desenvolupats i democràtics són, doncs, aquells on l’afluència turística és més intensa, tant pel que fa a les sortides com a les entrades. El mateix es pot dir referit al moviment intern de cada país, cap a les costes, la muntanya i les ciutats d’interès artístic.

També existeix un flux unidireccional que es dirigeix dels països rics als països pobres, els quals, si bé sovint tenen infraestructures turístiques poc organitzades, resulten atractius perquè són diferents, exòtics, pintorescos i molt més barats que els primers. En són exemples l’Índia, Tailàndia i Kenya. Alguns d’aquests països, en la majoria dels casos illes o petits arxipèlags, s’han convertit en veritables “paradisos” especialitzats per a vacances i viuen gairebé exclusivament dels ingressos procedents del turisme, com les Maldives, les Seychelles, les Bahames. Però els països considerats turístics per excel·lència són aquells que uneixen belleses naturals, un clima favorable i un patrimoni artístic ric, com Itàlia, França o Espanya, o bé aquells on l’organització hotelera és perfecta i la tranquil·litat garantida, com Àustria o Suïssa.

El turisme al llarg de la historia

Des dels temps més remots, els homes han viatjat, com a exploradors, comerciants, pelegrins, guerrers. Però per a trobar les primeres formes de turisme cal avançar fins a la Roma antiga. En efecte, els romans van ser els qui van llançar la moda dels balnearis i les termes aprofitant els brolladors d’aigua calenta i freda, i també la dels itineraris gastronòmics. Durant l’Imperi es va imposar entre les persones riques l’estiueig, és a dir, les estades prolongades en cases allunyades de la ciutat, situades en localitats agradables, amb horts i jardins.

La decadència de la xarxa viària i el canvi dels hàbits de vida durant els primers segles de l’edat mitjana van fer retrocedir aquestes primeres formes de turisme. Per a trobar-ne de semblants calgué esperar el Renaixement, quan els senyors i els intel·lectuals humanistes van redescobrir i van saber encomanar el gust pel repòs, la vida enmig de la natura i l’amor per les belleses artístiques del passat. Els aristòcrates i els rics mercaders i banquers es van fer construir residències al camp, com les vil·les dels Mèdici prop de Florència o les dels afores de Màntua i Ferrara, propietat dels Gonzaga i els Estensi. El Diari de viatge a Itàlia de l’escriptor francès Montaigne, que va viure entre el 1533 i el 1592, és una guia de turisme excepcional.

Però els viatgers com Montaigne eren molt rars. Almenys durant dos segles més, el turisme va tenir com a meta la vil·la, a poca distància de la ciutat, un luxe aristocràtic que les classes burgeses imitaven.

Al segle XVIII va arribar la moda del grand tour, que es pot considerar el començament del turisme en sentit estricte. Els joves aristòcrates o pertanyents a famílies riques viatjaven per Europa amb finalitats educatives o culturals, en companyia d’un preceptor i de membres del servei, per aprendre llengües estrangeres i la història i l’art dels països visitats, seguint un recorregut que podia durar dos o tres anys. Una de les destinacions preferides pels viatgers del segle XVIII era Itàlia, sobretot després del descobriment de les restes d’Herculà i Pompeia entre el 1738 i el 1748.

Però no es pot parlar de turisme pròpiament dit fins a mitjan segle XIX, quan el progrés dels mitjans de comunicació i de transport el va fer accessible a un nombre considerable de persones. La primera forma de turisme relacionada amb el mite romàntic de la natura no contaminada, contraposada a la civilització, va ser l’excursionisme. El turisme costaner, en un primer moment, va tenir finalitats de salut i terapèutiques, i es limitava a l’estació hivernal, però de seguida va adquirir el caràcter d’estiueig, i als banys de mar es van sumar els de sol. La seva evolució al llarg del temps va fer albirar la possibilitat de convertir-lo en un negoci pròsper, i així el fenomen turístic es va estendre des de les localitats alpines o pirinenques i balneàries (San Remo, Taormina, Vichy, Niça) als centres termals (Baden-Baden, Karlovy Vary) i les grans ciutats mundanes i de l’espectacle (París, Londres, Nàpols, Roma, Venècia), que van veure com s’hi aixecaven grans hotels dotats de serveis, aigua cor-rent, sales de ball, de joc, de lectura, i restaurants de luxe. La primera agència de viatges va ser la companyia anglesa Thomas Cook, fundada el 1841.

Al final del segle XIX van ser moda els creuers per mar i per riu, i els trens es van dotar amb serveis higiènics i vagons llit. Després de la pausa imposada per la Primera Guerra Mundial, el turisme encara es va poder desenvolupar més gràcies a mesures de caràcter social adoptades pels joves per promoure el turisme popular. Finalment, després de la Segona Guerra Mundial, amb el boom econòmic i l’augment gairebé generalitzat de la renda de tota la població, el turisme va esdevenir un fenomen de masses.

El turisme avui

En les últimes dècades, el fenomen turístic ha conegut un increment molt notable, i ha adquirit les característiques d’un fenomen de masses. Tot fa pensar —i els estudis recents ho confirmen— que encara hi haurà una gran expansió del turisme mundial en el futur immediat. Això significa que aquest “nomadisme dels temps moderns” acabarà afectant més o menys a tothom: turistes, productors de béns i serveis (hotels, bars, agències de viatges, transports, comerç, artesans, etc., en una cadena sense fi) i els habitants de les localitats visitades.

Però no tothom es veurà afectat de la mateixa manera. Com ja hem dit, les diferències entre els països receptors de turistes són abismals, i les xifres ho demostren: es passa dels més de 50 milions de turistes anuals a països com Itàlia i Espanya, que són al capdavant de la llista del turisme mundial, als poc més de 60 000 turistes a països com Etiòpia i l’Iran, tot i que posseeixen notables atractius naturals i culturals.

No és fàcil mesurar exactament el volum global del moviment turístic, però se sap aproximadament que a les fronteres de tot el món (llevat dels països de l’est europeu) es registren cada any uns 300 milions d’arribades. Com que les xifres relatives al moviment interior dins de cada país són gairebé el doble, es pot calcular que cada any viatgen pel món quasi mil milions de persones. Els primers llocs pel que fa al nombre de turistes i als beneficis, els ocupen les localitats d’estiueig de la costa, que durant la temporada alta veuen doblar o triplicar el nombre d’habitants. A les localitats de muntanya, el fenomen és menys massificat, però en contrapartida ha estat determinant per a salvar de la crisi i de la despoblació moltes valls, que amb els ingressos del turisme completen les migrades rendes de la seva economia. El turisme de repòs a la vora dels llacs, als balnearis creats per la necessitat de cures i repòs i al camp és menys rellevant en conjunt, però igualment important per a les poblacions afectades. Pel que fa al turisme al camp, acostuma a ser un turisme de vacances curtes, ponts i caps de setmana, moltes vegades de gent de ciutat que ha conservat les cases familiars abandonades arran de les migracions del camp a la ciutat.

En els últims anys ha anat creixent proporcionalment, al costat del turisme tradicional d’estada en una casa, el turisme de muntanya vinculat als esports d’hivern. Aquest tipus de turisme va patir un veritable boom els anys setanta. El turisme nàutic i sobretot els viatges interiors de cada país i a l’estranger també són en expansió: creuers, viatges organitzats, itineraris culturals i artístics, viatges de negocis... N’hi ha per a tots els gustos i economies, naturalment, però entre les tendències més noves i interessants destaca el turisme per a joves. Les vacances d’estudi, generalment a l’estranger, les vacances en camps de treball o simplement el nomadisme amb pocs diners a la butxaca tenen la fascinació de la llibertat, de la independència respecte de la família i del descobriment de la carretera i la comunitat jove internacional, que, amb la motxilla a l’esquena i el sac de dormir, es troba als albergs i els càmpings i es comunica en un estrany anglès que tothom entén.

Noves tendències i problemes del turisme

El fet que la gent viatgi, que ho puguin fer aquells qui no tenen gaires recursos, que el turisme social i escolar, les associacions, les empreses i els ens públics permetin el moviment d’un nombre cada vegada més gran de persones, és un signe evident de progrés. Però sovint les estructures turístiques, creades en èpoques en què es viatjava menys, no estan prou organitzades per a satisfer la demanda creixent de manera adequada, sobretot si, com passa quasi sempre, es concentra uns pocs mesos l’any. La massificació que se’n deriva, el mal servei i l’augment dels preus, com també l’alternança d’èpoques de desocupació amb èpoques de superpoblació exagerada, s’intenten evitar amb mesures d’escalonament de les vacances i de diversificació de l’oferta. Aquestes mesures perquè el turisme sigui més gradual són molt difícils d’aplicar als Països Catalans.

Precisament perquè ara es tendeix a viatjar en qualsevol època de l’any, l’organització de les infraestructures turístiques es modifica contínuament. En un primer temps el turisme s’allotjava sobretot en hotels; després es va imposar el fenomen de les segones residències al mar o a la muntanya, de lloguer o de propietat; més tard van ser moda les tendes de campanya, les caravanes i les fórmules com les del Club Mediterranée. Avui, però, els gustos estan canviant, ja que el fet de passar les vacances sempre a la mateixa localitat no satisfà del tot la necessitat d’evasió i de canvi dels costums ciutadans, les segones residències cada vegada queden més buides i els grans hotels es converteixen en apartaments, mentre que es multipliquen els viatges organitzats, les urbanitzacions, els centres especialitzats en un esport. Hi ha una gran varietat d’opcions, estimulades per la competència entre les agències de viatges i amb un mercat enorme de materials i equips: des de les planxes de surf fins als ormeigs de pesca, les motxilles, els esquís, les botes de muntanya. Això explica que la indústria turística representi en conjunt el 6% del comerç mundial, i que ocupi el cinquè lloc després de l’energia, les primeres matèries, la siderúrgia i el sector tèxtil.

La circulació d’una massa enorme de persones, els serveis i els recursos necessaris per a fer funcionar aquesta “fluctuació permanent” de gent, la concentració de la demanda en temps i llocs distribuïts de manera poc uniforme, tot plegat sovint ha alterat els equilibris mediambientals i ha modificat de manera substancial les zones més afectades pel turisme, tant si es tracta de ciutats d’interès artístic com Venècia, com de la costa mediterrània als Països Catalans.

Des del moment que es va fer palès el perjudici que una mala política mediambiental ocasiona al turisme —perquè a ningú no li agrada banyar-se en aigües contaminades o trobar escombraries i brutícia als boscos— i, a l’inrevés, el que una mala política turística ocasiona al medi ambient (només cal pensar en les platges de gom a gom sense plantes depuradores, en la devastació dels boscos i les zones verdes), s’està imposant una nova tendència, que es podria anomenar genèricament “ecològica”. Aquesta tendència és defensada per tots els qui senten la necessitat i el desig de fer coincidir les vacances i el repòs amb el respecte a la natura. El turisme rural, els recorreguts amb bicicleta, la navegació a vela, el trekking, el naturisme, etc., són les formes actuals d’una actitud diferent envers el consum turístic, que conviu amb el més tradicional.

El turisme als Països Catalans

Mapa que representa la taxa de funció turística municipal als Països Catalans, calculada a partir de la divisió del nombre total de places, multiplicat per cent, pel nombre d’habitants de cada municipi, per tal de millorar la comparació entre unitats de dimensions demogràfiques diferents que privilegiarien les grans ciutats. Dades elaborades per Francesc López Palomeque.

ECSA

Els Països Catalans són una primera potència mundial com a receptors del turisme internacional. És el primer denominador comú que apareix en l’anàlisi de la seva economia. El turisme de masses és un fenomen que va néixer a la segona meitat del segle XX, com a conseqüència del desenvolupament econòmic després de la Segona Guerra Mundial i de l’extraordinària millora en els transports. Els països capdavanters d’aquest tipus de turisme són els del nord d’Europa. Els principals beneficiats són els països mediterranis, sempre que hagin estat capaços de crear les infraestructures necessàries per a rebre milions de turistes.

Abans del 1939 (data de l’inici de la Segona Guerra Mundial) el turisme existent a Europa era minoritari i normalment vinculat a les línies ferroviàries (el famós Orient Express), a algunes grans ciutats europees (París i Roma per sobre de totes les altres), als balnearis o bé a algunes primeres zones de platja combinades amb establiments de joc (la Costa Blava, la costa normanda). El 1910 es creà a Barcelona la primera agència de viatges de l’estat espanyol, l’Agència Marsans, com un annex de la Banca que portava aquest nom. El 1920 s’hi celebrà el primer Congrés de Turisme de Catalunya, organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona, que seguia el camí marcat pels Syndicats d’Iniciative francesos.

La creació de les autopistes italianes i la popularització de l’automòbil originaren els primers moviments massius de turistes, durant els mesos d’estiu, en cerca de sol i de platja. Les condicions climàtiques del país, juntament amb l’inici de liberalització econòmica durant la dècada dels anys cinquanta i un nivell de preus molt inferior al dels nostres veïns del nord, facilitaren les primeres arribades de turistes als Països Catalans durant aquella dècada. La iniciativa privada hi respongué immediatament, creant les instal·lacions hoteleres necessàries per a fer front a aquella demanda.

Tot i la major importància del turisme exterior, és a dir, el que correspon a visitants de més enllà de les fronteres de l’estat, no es pot oblidar el paper del turisme interior, ja sigui de ciutadans espanyols o dels mateixos Països Catalans, que ha adquirit un notable protagonisme els darrers anys. Així, hi ha comarques de l’interior que no reben turisme estranger, però que han notat els efectes benèfics d’aquest turisme intern, que inclou viatges promoguts pels organismes públics relacionats amb la tercera edat, el turisme de negocis o de congressos (a grans ciutats especialment), etc.

L’estacionalitat continua essent una característica del turisme als Països Catalans, si bé pot ser d’estiu o d’hivern (la d’estiu té diversa durada, segons les zones). El turisme d’estiu és encara la peça forta a tots els Països Catalans, amb l’excepció d’Andorra. A Catalunya la temporada és de tres o quatre mesos (de juny a setembre), mentre que a Mallorca i a la zona d’Alacant s’allarga fins a mig any (de maig a novembre) gràcies a la seva millor temperatura. Els governs de les comunitats autònomes fan un esforç per a trencar o reduir aquesta estacionalitat, estimulant ofertes especials que queden al marge de la demanda genèrica, com poden ser el golf, el turisme gastronòmic, els circuits artístics, el turisme rural, etc.

El turisme exterior arriba majoritàriament per carretera a tots el Països Catalans, amb l’excepció, com és lògic, de les Illes Balears, en les quals el transport aeri és bàsic, seguit pel marítim. D’aquí la extraordinària importància de les autopistes, especialment de la que ressegueix tota la costa mediterrània, des de Salses fins a Alacant.

A Catalunya l’oferta d’allotjaments turístics supera els 2,1 milions de places. Per territoris, aquestes places es localitzen, per ordre d’importància, a la Costa Brava, la Costa Daurada, la del Maresme, la del Garraf, la Catalunya central, els Pirineus i Prepirineus, la ciutat de Barcelona i les terres de Lleida.

El turisme és fonamental per a l’economia andorrana, amb una certa concentració els mesos d’hivern (turisme de neu) i els d’estiu. Les empreses hoteleres són petites en general i en conjunt ofereixen unes 12 000 places d’allotjament (1996).

La Catalunya del Nord es beneficia d’un corrent turístic de pas cap al sud, que generalment travessa el Pertús, però també gaudeix d’una clientela pròpia, especialment francesa, que pernocta als seus hotels i càmpings.