La població dels Països Catalans

La població

Si consultem les darreres dades oficials sobre la població, recollides al cens del 1991, la població total dels Països Catalans era d’11 257 632 habitants. Aquesta xifra representa poc més de tres vegades el total de població calculada al primer cens de l’època moderna, fet a Espanya el 1857, i que donà 3 426 060 habitants. Durant aquests cent quaranta anys la població ha crescut sempre, però amb ritmes diferents i, sobretot, de manera molt diversa segons les regions, comarques i ciutats que componen el conjunt del territori.

Un creixement ràpid i concentrat

Si bé la població total ha crescut any rere any en aquesta època, que per disposició de la font oficial podem denominar censal, el ritme no ha estat sempre el mateix. La població dels Països Catalans agrupa conjunts socials molt diferents, però aquest fet no ha influït la dinàmica global de creixement continuat, que s’accelerà molt entre el 1960 i el 1980. En efecte, en aquests vints anys de gran creixement econòmic el total de la població augmentà prop del 50%, sumant dinàmiques positives a tots els conjunts, llevat de la Franja de Ponent, on la població només ha crescut, i encara poc, durant molt poques dècades, com veurem més endavant.

La població de Catalunya ha representat gairebé sempre més de la meitat de la total, essent la seva dinàmica de creixement més gran, cosa que ha ajudat a arrossegar el conjunt. Així, el 1857 el Principat representava el 48,2% de la població total i el 1991 el 54,3%. El màxim percentatge fou assolit el 1975, any en què Catalunya concentrava el 56,1% de la població total dels Països Catalans. Des de llavors ha estat superada en els ritmes de creixement per la població valenciana. De fet, el creixement del Principat es frenà significativament a partir del 1980. El major pes del subconjunt demogràfic que constitueix la seva població contribueix a dissimular una gran diversitat territorial interior, que veurem destacada en estudiar les concentracions metropolitanes.

Els valencians són el segon grup més nombrós, representant una mica més de la tercera part de la població total. De fet, el percentatge de la població valenciana, que el 1857 era del 36,3%, anà pujant fins el 1910, any en què inicià una davallada lenta fins el 1970, que arribà al 33,7%; a partir d’aquest any inicià novament una pujada fins al 34,8% actual. Aquest fet indica que la població valenciana continua creixent i que ho fa a un ritme més gran que la total.

Els balears són el tercer grup de població, però a gran distància dels dos anteriors, ja que el 1991 representaven només el 6,6% de la població total. Quant al ritme de creixement, ha estat sempre més baix que el del conjunt, llevat del període comprès entre el 1970 i el 1986, en què el superà. En canvi, en els darrers quinquennis, la població balear ha experimentat una davallada en xifres absolutes, cosa que la diferencia clarament de tota la resta de subconjunts demogràfics dels Països Catalans, exceptuant la Franja de Ponent.

Els altres subconjunts demogràfics catalans són molt més reduïts, i entre tots tres només assolien el 4,1% de la població total el 1991. Es tracta de comunitats molt petites i amb lògiques internes molt diferenciades, a conseqüència del seu estatus geopolític també molt divers.

El subconjunt més gran és el de la Catalunya del Nord, que el 1991 representava el 3,2% de la població total. La seva proporció ha davallat molt en l’època censal esmentada, ja que el 1857 era del 5,1%. De tota manera, el fet més diferencial és el ritme del seu creixement. La població de la Catalunya del Nord ha crescut sempre en xifres absolutes, llevat de la dècada del 1940, perquè l’estat francès patí les conseqüències directes de la Segona Guerra Mundial, en la qual estigué molt directament implicat. El creixement, però, fou molt lent les primeres dècades del segle XX, sempre menys de la meitat del conjunt de la població dels Països Catalans; en canvi, a partir de la postguerra el creixement ha estat sempre sostingut entorn de l’1% anual, inferior al boom dels anys seixanta en el conjunt, però superior al ritme actual.

L’estat independent d’Andorra representava el 1991 el 0,5% de la població total, amb un augment considerable des del 1857, en què la proporció era del 0,1%. Les condicions peculiars de l’estat consideren andorrans menys d’una tercera part dels 59 048 habitants que tenia Andorra el 1991. El creixement de la població fou molt lent a l’inici de l’època censal, i fins i tot va ser negatiu en 1877-87 i en 1910-30 (així, el 1940 encara no havia recuperat el valor assolit el 1857!). Des de llavors, en canvi, el creixement s’ha disparat, molt per sobre dels ritmes del conjunt, sobretot entre el 1960 i el 1991.

Finalment la Franja de Ponent, el conjunt de municipis catalans dins de la comunitat autònoma d’Aragó, el 1991 concentrava només el 0,4% de la població total. A més d’ésser el més petit dels subconjunts demogràfics catalans, ha estat un cas històricament molt peculiar, com s’ha vist més amunt. Sempre ha perdut població en xifres relatives, ja que el 1857 en representava el 2,4% de la total, cosa que significa que ha dividit per sis la seva proporció durant l’època censal. Però també n’ha perdut en xifres absolutes, llevat del període 1887-1920 i la dècada del 1940. Així, va passar dels 83 032 habitants, el 1857, a 49 662, el 1991, havent assolit el seu màxim en el cens del 1920, amb 83 616 habitants.

L’evolució històrica de la població

Quadre 48.1 Evolució del nombre d’habitants (1857-1991).

ECSA

Si aquest conjunt dels Països Catalans, d’estatus polítics i administratius tan diversos, sempre presenta dificultats d’homogeneïtat i completesa pel que fa a les informacions socials i econòmiques, encara en presenta moltes més a l’hora d’estudiar-ne l’evolució històrica de la població, de la qual, com hem vist, es disposa d’escasses fonts segures abans de la regulació dels censos estatals. Malgrat la incertesa de les fonts, però, podem aproximar-nos a l’evolució de la població precensal, per tal d’estudiar les causes del seu creixement i les seves conseqüències possibles en la població actual.

Al segle XVIII, com s’ha vist, el creixement de la població de l’Europa occidental experimentà un gran impuls, que també es constatà al conjunt dels Països Catalans. Aquest creixement fou el resultat d’allò que ha estat denominat la transició demogràfica, és a dir, el pas d’una població estable, de dimensions reduïdes però amb taxes de natalitat i de mortalitat molt altes, característica de l’antic règim, a una altra també estable, molt més gran, però amb taxes de natalitat i de mortalitat molt baixes. Als Països Catalans la primera fase d’aquesta transició —durant la qual s’esdevé una reducció de les taxes de mortalitat, mentre que les de natalitat encara són altes, cosa que explica grans creixements de la població— es va iniciar durant el segle XVIII i va finalitzar vers el 1850.

El segle XVIII és sobretot el de la millora de l’alimentació, cosa que incideix en la disminució de la mortalitat adulta i en l’augment de l’esperança de vida. L’allargament de la vida dels adults contribueix, al seu torn, a fer augmentar la durada del matrimoni i la seva fertilitat, de manera que ajuda a mantenir altes les taxes de natalitat. Així, entre el 1717 i el 1787, la població dels Països Catalans va arribar quasi a la duplicació, en passar d’un milió d’habitants aproximadament als més d’1,7 milions. Els dos subconjunts més grans tingueren un comportament similar: Catalunya va passar de prop de 700 000 habitants a prop d’1,2 milions, i encara fou superior l’augment al País Valencià, on la població cresqué d’uns 420 000 habitants a uns 800 000. A la resta de subconjunts el creixement fou lent o gairebé nul, llevat de la Catalunya del Nord, que representà la dinàmica francesa més avançada (de 80 000 habitants a 189 000), i de Menorca (de 16 000 habitants a 32 000), per causa dels esdeveniments colonials.

Els creixements demogràfics més notables es concentraren en aquest primer període a les àrees rurals, almenys en aquelles que iniciaren transformacions estructurals importants. Així, a Catalunya, les comarques més dinàmiques foren les occidentals i meridionals, mentre que entre les valencianes destacà l’Horta.

La primera meitat del segle XIX fou marcada per la difusió d’algunes millores sanitàries importants, sobretot la vacuna contra la tuberculosi, per les conseqüències negatives de la guerra del Francès i per l’inici de la industrialització. La mortalitat continuà minvant, ara fins i tot la infantil, i les principals causes de mort es degueren a malalties de l’aparell digestiu, que trencaren el predomini de les malalties de les vies respiratòries. Durant la segona meitat del segle es completà la transició demogràfica, amb l’inici de la davallada de les taxes de natalitat. Així, si entre el 1861 i el 1865 naixien 38 infants per cada 1 000 habitants, els darrers cinc anys del segle XIX la xifra s’havia reduït al 30‰. Per causes diverses, Catalunya i les Illes Balears realitzaren la transició més ràpidament que el País Valencià.

Amb tot, arribem a l’inici del segle XX, com hem vist, amb una població de règim demogràfic modern. El creixement natural era poc accentuat, i la dinàmica de la població depenia totalment de les migracions, que eren de signe ben divers a les diferents comarques del conjunt.

Les migracions contemporànies

El segle XIX fou testimoni de grans moviments de població a l’interior del conjunt dels Països Catalans, tot i que en alguns indrets de Catalunya ja s’havien iniciat al segle anterior. Si poguéssim observar en un mapa dinàmic el total de desplaçaments d’habitants durant aquesta centúria sobre el territori, veuríem una gran circulació de persones des de les terres de l’interior cap a les del litoral i des de la muntanya cap al pla. Es tracta d’un període històric que podem considerar feliç, ja que l’excedent de mà d’obra rural que originaren les millores del camp coincidí en la pràctica, temporalment i localment, amb l’augment de la demanda de treballadors generat per les noves indústries urbanes. Així, tots aquests moviments de població es van concretar en l’anomenat èxode rural, que ha establert les bases de les grans concentracions urbanes que coneixem avui: Barcelona, Tarragona-Reus, València, Palma de Mallorca o Alacant-Elx.

Entre el final del segle XIX i la Primera Guerra Mundial, la ciutat de Barcelona i la seva àrea industrial foren el gran centre d’atracció de la mà d’obra rural catalana, sobretot de Catalunya, del nord del País Valencià i de les Illes Balears; aquestes dues comunitats encara enviaven emigrants cap a l’estranger (a Algèria i Amèrica). Durant les primeres dècades del segle XX, Barcelona i les noves conques mineres del Llobregat reberen ja immigrants d’altres comunitats (Aragó, Múrcia i Andalusia, sobretot).

A partir dels anys vint es generalitzà al conjunt dels Països Catalans l’existència de saldos migratoris positius, sempre més nombrosos a Catalunya, és clar, per la gran atracció que exercia el nucli industrial de Barcelona i la seva àrea. Les grans obres d’infraestructura, en especial la construcció de la primera línia del metro i la preparació de l’Exposició Internacional del 1929, eren els elements més visibles d’aquesta atracció, que s’inicià també més modestament a la ciutat de València i en alguns indrets de les Balears.

Aquest període expansiu de la immigració fou trencat per les conseqüències de la guerra d’Espanya, que van comportar intensos moviments de població seguint la geopolítica dels fronts de guerra i de les rereguardes, si bé no foren ni regulars ni coneguts i acabaren amb l’exili de molta gent del bàndol vençut. Amb tot, el balanç continuà essent positiu en conjunt entre el 1930 i el 1940, segons les dades oficials, sobretot proporcionalment a les Illes Balears, que guanyaren 20 940 habitants, el seu màxim històric.

Malgrat l’especial duresa dels primers anys de la postguerra, amb els morts, presos i exiliats, amb la fam causada per una reconstrucció difícil agreujada pel bloqueig internacional posterior a la Segona Guerra Mundial, els centres urbans van mantenir el seu atractiu per a la població de les àrees més pobres, ja que oferien sempre més possibilitats de treball i major anonimat, és a dir, més seguretat. A partir del 1950 hi hagué un rellançament de la immigració, que aquesta vegada abastà regions encara més llunyanes, com les dues Castelles, Extremadura i Galícia. Entre el 1950 i el 1960, Catalunya tingué un saldo migratori positiu de 469 806 persones, mentre al País Valencià fou de 76 214 i a les Illes Balears de 2 545.

Aquesta tendència augmentà i es reforçà encara els quinze anys següents, quan realment finalitzà i es generalitzà la Revolució Industrial, amb la difusió de l’ús de l’automòbil. Entre el 1961 i el 1975, el saldo migratori de Catalunya fou de 987 146 persones, de 445 429 al País Valencià, de 85 902 a les Illes Balears i de 14 070 a Andorra. Aquests dos subconjunts s’afegeixen així a la tendència general, amb el desenvolupament del turisme i de les activitats terciàries. Només la Franja de Ponent, àrea essencialment rural, continua essent terra d’emigració, mentre que a la Catalunya del Nord els joves emigren cap a França, tot i que hi ha començat una immigració de persones d’edat avançada atretes per les condicions balneàries que ofereix, com les terres provençals del migdia francès.

Aquests moviments de població expliquen el gran creixement de la població que hem vist i també les característiques demogràfiques que analitzem seguidament.

L’origen dels immigrants

Els Països Catalans han estat una àrea de gran atracció demogràfica al llarg de tot el segle XX. La procedència de la immigració ha estat diversa, si bé les estadístiques demogràfiques mostren que algunes regions espanyoles hi han tingut una major incidència.

Fins a la guerra d’Espanya, les migracions estaven motivades per l’atracció que exercia la ciutat de Barcelona, on arribaven immigrants d’origen aragonès i del País Valencià i del sud de la Península (Múrcia i les províncies d’Andalusia oriental). Entre el 1860 i el 1900 la immigració més important a Catalunya havia estat la d’origen aragonès, sobretot del sector limítrof de la Franja de Ponent. Posteriorment (del 1900 al 1936), la població aragonesa continuà aportant el volum més destacat d’immigrants, si bé a partir del 1920 començà a despuntar l’arribada de contingents originaris de les províncies de Múrcia i Almeria. Entre el 1900 i el 1930, Catalunya absorbí més de 580 000 immigrants i fou la regió dels Països Catalans amb una immigració més intensa.

Passat el parèntesi que representa la guerra del 1936-39, per al període 1941-60 es calcula que als Països Catalans arribà un total d’1 000 000 de persones procedents d’altres regions de l’estat. El 70% d’aquests immigrants s’establí a Catalunya. Al llarg de tota aquesta etapa, la immigració d’origen andalús va dominar els fluxos migratoris a Catalunya, mentre que al País Valencià la immigració més important fou la de Castella-la Manxa.

Entre el 1961 i el 1975 el guany net d’immigrants als Països Catalans superà el milió i mig de persones, però la intensitat fou diferent. Les àrees d’immigració més intensa foren Catalunya i Andorra. Els immigrants originaris de Castella-la Manxa es continuaren concentrant al País Valencià, mentre que a les Illes Balears els andalusos foren el grup d’immigrants més important. A Andorra predominava la immigració procedent de Catalunya, seguida de la d’origen andalús i gallec. A Catalunya el col·lectiu més nombrós fou el dels andalusos, seguit del dels extremenys i els originaris de la comunitat de Castella-la Manxa.

Des de llavors, les migracions espanyoles gairebé s’han aturat, mentre han començat a arribar immigrants africans i d’Europa oriental, poc importants encara quantitativament, però qualitativament molt significatius.

Estancament de la població i nova immigració

Els mapes comarcals dels Països Catalans mostren la diversitat territorial de les taxes de natalitat, de mortalitat i de nupcialitat el 1991. El fet més significatiu és la concentració de mortalitat a les àrees rurals i una nupcialitat elevada a les urbanes.

ECSA

A partir del 1975, any simbòlic per la mort del dictador espanyol, va arribar també la crisi econòmica desfermada arreu del món uns anys abans, coneguda com la crisi del petroli. El canvi polític dugué aparellat un canvi social important que implicà grans transformacions estructurals en el comportament de la població, transformacions que arribaren més tard que a la resta d’Europa però que es concentraren molt ràpidament en el temps. D’una banda s’aturà la immigració, mentre, de l’altra, la fecunditat passava de ser una de les més altes d’Europa a ser una de les més baixes, cosa que, com ja hem vist, frenà fortament el creixement demogràfic: en 1975-81 el creixement anual fou de l’1,01%; en 1981-86, del 0,44%, i en 1986-91, del 0,55%, índexs que no es donaven des del segle XIX. Si les raons polítiques i econòmiques poden explicar l’aturada de les migracions interiors a Espanya (sobretot les expectatives creades per la implantació de l’anomenat estat de les autonomies), les causes de la caiguda de la fecunditat són molt més complexes.

Quadre 48.2 Evolució de la fecunditat (1975-1991).

ECSA

L’homologació dels hàbits i costums econòmics i culturals amb la resta d’Europa, sobretot després de la integració d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, pot ajudar a explicar aquesta disminució de la fecunditat: augment de la incorporació de les dones al mercat laboral, difusió àmplia i lliure dels contraceptius, legalització del divorci i d’alguns casos d’avortament. Aquests i altres canvis, sobretot, han dut al retard de l’edat del casament i a la formació de nous models de família: d’una sola persona (joves solters, adults divorciats o separats, vidus i vells solters), o famílies unipersonals; de parelles sense casar, o cohabitació; de casats sense fills, o famílies de niu buit, i de fills amb un sol progenitor, o famílies monoparentals. Aquestes causes generals, però, es concreten en un sol fet definitiu que explica la caiguda de la fecunditat: el retard en el moment d’infantament del primer fill, cosa que redueix el període fèrtil de les dones de manera molt notable. Des del principi de la dècada dels vuitanta, gairebé arreu de les terres catalanes es constata aquest augment de l’edat de les dones primípares, que ha passat dels 20-24 anys a prop dels 30. La mitjana més alta corresponia a la ciutat de Barcelona, on aquesta edat era de 30,4 anys el 1991, seguida de València amb 29,8 anys, d’Alacant amb 29,3 i de Lleida amb 29,2.

Les motivacions culturals i socials (sobretot la valoració de la independència i individualitat de la dona) i les econòmiques (en especial la precarietat del mercat de treball i la temporalitat de les feines, que retenen els fills al domicili familiar durant més temps que abans) són les que millor expliquen aquest retard a l’hora de tenir un fill i la baixa consegüent de la natalitat. No sembla tan significativa, en canvi, la liberalització jurídica de les formes familiars, ja que encara avui el 70% dels matrimonis se celebren segons el ritu de l’Església catòlica i tan sols una mica més de l’11% dels fills són de dones no casades legalment; aquest percentatge és més alt a les Balears (14,8%), potser pel pes de la població estrangera (fixem-nos que a Suècia la fecunditat extramatrimonial és del 52% i al Regne Unit del 28%), mentre que al País Valencià és molt més baix (8,7%), pròxim a la mitjana espanyola.

La mortalitat, l’altra gran variable del moviment natural de la població, també ha canviat els darrers temps, per bé que de forma menys espectacular. Si els anys 1960 i 1970 les taxes de mortalitat se situaven prop del 12‰, durant els anys 1980 i 1990 han baixat al 9‰. Les taxes més elevades es donaven al País Valencià i les més baixes a Andorra, en gran part perquè les dificultats d’integració de la població immigrada fa que molts abandonin el país en jubilar-se. Les causes predominants de mort també han canviat, i avui les més importants són les relatives a l’aparell circulatori, seguides dels tumors, que en conjunt provocaren el 66% de totes les defuncions el 1990; es tracta de les famosos dues “c” (de cor i de càncer), i si s’hi afegeix la tercera “c” (de cotxe, pels accidents) el percentatge arriba al 71,7%. Pel que fa a la quarta part restant de causes de mort, recentment han aparegut les malalties que afecten el sistema immunitari, especialment la sida, que ha originat una gran alarma social arreu del món. La dada més expressiva dels canvis, però, és la del descens espectacular de les taxes de la mortalitat infantil, de més del 25‰ durant la dècada del 1960 a menys del 7‰ els anys noranta, fet que palesa la millora substancial de l’atenció mèdica als parts i de la cura familiar dels infants.

Aquest descens general de la mortalitat, que segueix les pautes de la major part d’Europa, ha suposat un augment important de l’esperança de vida en néixer, que és d’uns 75 anys per als homes i de 80 anys per a les dones. La conseqüència més evident d’aquest augment és el que correntment s’anomena envelliment de la població; de moment, però, suposa un augment molt important del pes de la població adulta, que amb el pas dels anys es notarà en la denominada tercera edat. Aquest fenomen es deu tant a la millora de les condicions higièniques i d’atenció mèdica, en general, com al pes de les generacions supervivents de la guerra d’Espanya, que, a causa de la fam de la postguerra i de la manca d’antibiòtics de llavors, es van fer quasi immunes a les malalties conegudes.

Com hem vist, la caiguda de les dues taxes del moviment natural, natalitat i mortalitat, condueix a l’estancament de la població amb taxes baixes. També les migracions internes tradicionals a l’estat espanyol s’han aturat, fet que ha multiplicat l’estancament generalitzat de la població, de moment. De tota manera, la població continua desplaçant-se sobre el territori i, en aquest sentit, podem destacar dos moviments diferents: l’augment de la mobilitat interna de proximitat i l’arribada significativa d’immigrants estrangers.

Les jubilacions anticipades i els acomiadaments massius lligats als processos de desindustrialització van originar alguns moviments de retorn d’immigrants cap als seus llocs d’origen, però sembla que amb escassa importància numèrica. Per contra, els canvis de residència dins de les grans àrees urbanes han estat molt més importants i significatius. L’augment del preu del sòl del centre de les ciutats i les transformacions lligades a la seva creixent terciarització expliquen que moltes famílies noves s’hagin desplaçat cap a noves àrees de residència, cosa que ha originat unes perifèries benestants, de cases unifamiliars, i unes altres de més populars. Al mateix temps, alguns grups de professionals retornaven cap a àrees urbanes centrals renovades. Tot aquest conjunt de canvis i els desplaçaments que comporten han enfortit i eixamplat el fenomen metropolità entorn d’algunes gran ciutats, com Barcelona, València o Palma de Mallorca.

D’altra banda, comença a ser significativa la immigració d’estrangers procedents principalment d’Àfrica i de l’est d’Europa, tot i que en percentatges inferiors als d’altres estats europeus. Les xifres no són encara gaire elevades, uns cent mil europeus i uns cinquanta mil africans, la majoria marroquins. La migradesa de les xifres, però, no pot amagar els conflictes culturals i socials que aquesta nova immigració desperta i que ja han anat aflorant arreu, sobretot perquè bona part d’aquesta immigració és clarament il·legal.

Racisme i xenofòbia

Racisme i xenofòbia són dos conceptes que designen les idees i les actituds sobre la desigualtat de les races humanes i l’odi als estrangers. En societats democràtiques, sembla que aquestes idees haurien d’estar superades però, lamentablement, no és així. En la nostra memòria encara ressonen els enfrontaments ètnics de l’antiga Iugoslàvia i Rwanda, països on les barreres de comunicació que afavoriren el genocidi foren la llengua i la religió. El genocidi és la màxima expressió de les ideologies racistes i xenòfobes. El prejudici i la discriminació, si bé en resulten les manifestacions menys greus, són tanmateix actituds molt més freqüents.

La condició perquè es donin actituds racistes o xenòfobes en una societat és l’existència de contacte directe de dues cultures diferents. L’entrada d’un grup nombrós d’immigrants que mantinguin els usos i costums de la seva cultura pot ser un brou de cultiu de possibles actituds hostils per part de la societat que els acull si aquesta creu amenaçada la seva identitat o els seus llocs de treball. Per això el sentiment de rebuig augmenta proporcionalment a l’increment del percentatge de població estrangera en una societat.

La immigració, però, per ella mateixa no és la causant directa d’aquestes actituds. Hi ha una sèrie de variables econòmiques i socials que cal tenir presents per tal d’explicar-ne l’origen. En primer lloc, el nivell socioeconòmic de la població immigrada. En segon lloc, l’origen, que condiciona naturalment l’aparença física de l’immigrant i la seva cultura. I en tercer lloc, la situació econòmica del país d’acollida.

Es pot afirmar que a les societats avançades es donen quatre tipus d’actituds racistes. Un racisme econòmic, que cedeix el treball més dur als grups discriminats, els quals el realitzen en canvi de sous molt baixos i tot sovint estan en una situació d’il·legalitat i de marginalitat, essent un veritable classisme. Un racisme polític, que no garanteix els drets humans. Un racisme cultural, reflectit en les actituds de rebuig en les relacions quotidianes. I, finalment, un racisme ideològic, lligat a moviments socials d’extrema dreta, que sol incloure algun dels altres.

La societat democràtica, davant d’això, ha creat mecanismes reguladors per a integrar i assimilar els estrangers. Associacions com la Creu Roja, Caritas, Amnistia Internacional, SOS Racisme o l’Associació Pro Drets Humans es preocupen intensament de la problemàtica social i econòmica d’aquests col·lectius i denuncien qualsevol actitud racista i xenòfoba. Als Països Catalans, ultra els problemes tradicionals respecte als gitanos, han començat d’aparèixer conductes xenòfobes arran de l’arribada de nous immigrants procedents de l’Amèrica Llatina o d’Àfrica.

L’estructura per edat i sexe de la població

L’edat i el sexe de les persones que componen la població són uns elements clau per a conèixer la seva estructura i evolució probable. Tant l’edat com el sexe influeixen de manera determinant en la dinàmica demogràfica, ja que la reproducció és una capacitat exclusivament femenina i la fertilitat té uns marges biològics d’edat ben clars. A més, edat i sexe condicionen també les estructures socials i econòmiques de la població.

L’estructura per edat i sexe d’una població s’esquematitza en un gràfic de barres doble, que sol tenir forma triangular i que es coneix com a piràmide d’edats. Podem considerar aquest gràfic com una radiografia de la població feta en un moment concret; la seva forma i les dimensions de les barres donen molta informació sobre la història de la població i permeten avançar algunes hipòtesis sobre la seva evolució futura.

Aquest segon capítol, doncs, presenta la radiografia de la població catalana, valenciana i balear, que ens permet acostar-nos més al coneixement de les seves característiques i a l’explicació de la dinàmica que acabem de veure a “La població”.

L’evolució dels diversos grups d’edat

Quadre 48.3 Evolució de la població per grups d’edat (1960-1991).

ECSA

Si volem analitzar més detalladament aquesta evolució, només cal que estudiem els gràfics de les piràmides d’edats dels Països Catalans dels anys del període considerat. Aquests gràfics dibuixen els percentatges dels grups d’edat de cinc anys en cinc anys, tot separant els homes (a l’esquerra) de les dones (a la dreta).Tot i que generalment, pel que fa a l’edat, la població se sol dividir en tres grans grups (joves [fins els 15 anys], adults [fins els 65 anys] i vells [a partir dels 65 anys], també coneguts per això com la tercera edat) per raons essencialment econòmiques, ja que els adults són els que estan en edat de treballar, cal matisar una mica més per a conèixer-ne l’estructura. Aquí distingim sis grups d’edat: els infants (entre 0 i 9 anys), els joves (entre 10 i 19), els adults joves (de 20 a 39), els adults (de 40 a 64) i els vells (de més de 65 anys), dels quals també separarem els que tenen més de 75 anys.

Les piràmides mostren l’evolució de l’estructura quinquennal, per edat i sexe, de la població dels Països Catalans entre el 1860 i el 1991.

ECSA

Els infants han passat de ser el 16,1% de la població total, el 1960, a ser-ne només el 10,8% el 1991. La minva en la proporció de joves ha estat molt menor (del 30,6% al 27%), mentre que els dos grups dels adults s’han mantingut quasi estables. En canvi, els dos grups dels vells han augmentat molt significativament; el conjunt de persones de més de 65 anys ha passat de representar el 9,7% de la població total, el 1960, a ser-ne el 14,2% el 1991. L’augment és encara més important si només tenim en compte els majors de 75 anys, que en el mateix període han passat del 3,0% al 5,7%, quasi duplicant la seva proporció. Tot això pel que fa a les xifres relatives, que permeten comparar l’evolució d’aquests darrers trenta anys, ja que en xifres absolutes tots el grups han augmentat els seus efectius, fins i tot el dels infants, malgrat haver sofert una disminució percentual de gairebé sis punts.

La piràmide del 1960 mostra, en conjunt, una població madura, ja que tots els grups fins els 40 anys representen aproximadament el 4% de la població total. Dels 40 anys als 55 el descens és bastant progressiu, però a partir d’aquesta edat s’accelera, i encara més a partir dels 79 anys. El perfil de la població masculina i femenina és força similar en les edats més joves, almenys fins els 40 anys; d’aquesta edat en amunt sempre hi ha més dones que homes. A més d’aquesta relativa maduresa de la població, destaca la manca de naixements el decenni 1935-45, que es correspon amb les conseqüències directes i indirectes de la guerra d’Espanya. En canvi, s’aprecia ja un augment dels naixements els darrers cinc anys (entre el 1955 i el 1960), probablement per l’impacte de la immigració espanyola recent i les seves pautes natalistes més grans.

Les altres tres piràmides, fins la del 1991, mostren una evolució de la població en dos sentits diferents. En primer lloc s’aprecia el que podria denominar-se una certa normalització de l’estructura d’edats (en el sentit que el gràfic s’acosta a la forma triangular “normal”, amb poques osques). Aquest fet només es pot explicar per l’arribada d’immigrants de totes les edats i per la seva participació en l’augment de la fecunditat, cosa que ajuda a omplir bona part de les columnes quinquennals de la piràmide dels dos sexes, en especial per sota dels 50 anys. Fins i tot minva l’efecte de la manca de naixements per la guerra. El que destaca sobretot, per les conseqüències que tingué en la dinàmica demogràfica de llavors, és l’augment del nombre d’infants, ja que els nats després del 1955, homes i dones, superen el 4% de la població total en cada grup quinquennal. Aquesta tendència de “normalització”, rejoveniment i dinamisme natural es mantingué fins el 1976. A partir d’aleshores, cauen sensiblement els naixements, sobretot des del 1986, any en què cap grup quinquennal no supera el 3% de la població total. En segon lloc s’aprecia com el grup dels adults grans i el dels vells continuen augmentant en valor absolut (com a conseqüència d’una menor mortalitat en aquestes edats) tot fent-se el descens més progressiu i menys brusc, i afavorint sempre la població femenina.

La darrera piràmide, doncs, mostra la situació descrita a “La població”, d’una població molt madura, amb els grups d’edats de joves i d’adults joves molt plens, però amb una reducció fortíssima dels infants i un augment sensible dels vells.

L’envelliment de la població

Tot i que el fet més nou i de majors conseqüències per al nostre futur és la tan comentada caiguda de la fecunditat, el problema demogràfic més conegut i debatut és el de l’envelliment de la població. Les causes probables d’aquesta desviació del focus d’interès són múltiples. Una possible explicació rau en el fet que, malgrat els incentius de les polítiques natalistes, d’altra banda ben escassos (reducció de família nombrosa de quatre a tres membres, però amb pocs avantatges fiscals), la decisió del naixement depèn de la parella, i en darrera instància de cada dona. Una altra explicació plausible és el fet que la millora de les condicions de vida fa que la gent gran que ha tingut poder adquisitiu vulgui conservar-lo i, lògicament, es resisteixi a deixar de prendre decisions o de preocupar-se per un esdevenidor que s’allarga més del que estava previst; això esdevé més greu encara quan l’estat del benestar que assegurava les pensions i l’atenció sanitària està reculant en tots els fronts.

Si l’any1991 hi havia 636 176 persones amb més de 75 anys al conjunt dels Països Catalans, cosa que representava el 5,7% de la població total, aquest percentatge era encara més elevat a la Catalunya del Nord i a les Balears. Per municipis, el percentatge es triplicava a les àrees rurals de muntanya, sobretot als Pirineus i als sistemes Ibèric i Bètic, al País Valencià i en algunes de les planes de la Catalunya interior. En molts d’aquests municipis el nombre de vells de més de 65 anys duplica el de joves (de menys de 15 anys). En alguns nuclis turístics del litoral, sobretot a la Catalunya del Nord, a les Balears i al migjorn del País Valencià, apareix també un grup important de població estrangera vella, formada per jubilats d’alguns països del nord d’Europa que s’han retirat a aquestes terres de clima càlid.

L’augment de la proporció de població vella, sobretot quan la família extensa tradicional ha desaparegut del tot i els adults ja no es fan càrrec dels seus ancians, exigeix l’organització de serveis nous. Així, avui veiem com l’assistència social a domicili, les residències geriàtriques o els clubs de jubilats i similars són equipaments més i més cercats arreu. Davant d’aquest fet apareix una societat que privilegia els valors de la joventut i el dinamisme, l’esport i la cultura del cos.

Els problemes de l’envelliment

L’envelliment és un dels problemes socials i econòmics de la nostra societat postindustrial. L’increment de l’esperança de vida i el descens dràstic de la natalitat han fet augmentar el pes específic de la població d’edat avançada. Si el grup d’actius ocupats és, des d’un punt de vista econòmic, el que s’encarrega de mantenir la resta de la població no ocupada (joves, vells i desocupats), davant un major pes del grup de vells i una disminució del potencial futur d’ocupats el problema que es planteja a llarg termini és el de la viabilitat del sistema social públic.

Actualment, el sistema de pensions que impera a l’estat està basat en el repartiment de les cotitzacions. Si el nombre de treballadors disminueix, o bé el volum de cotitzacions serà menor, o bé caldrà augmentar-ne el valor per tal de mantenir el volum adequat a les necessitats del conjunt de la societat. El 1940, cinc treballadors costejaven un pensionista; actualment només hi ha tres treballadors per a pagar una pensió. Aquesta és la base teòrica d’algunes polítiques liberals com les europees. Als EUA, el sistema de pensions no té caràcter públic, i és de règim acumulatiu, és a dir, els jubilats recuperen les quotes que han anat aportant al llarg de la seva vida laboral. Són molts els detractors d’aquest sistema en què l’estat es desentén de les pensions o de garantir una sanitat mínima, llevat de les situacions de màxima marginalitat. Sigui com sigui, a l’estat espanyol els grups parlamentaris consensuaren un pacte, el 1996, pel qual es comprometien a enfortir i garantir el sistema públic de pensions, si bé reclamaven un esforç social per tal de mantenir-ne el poder adquisitiu. De tota manera, les solucions al problema de les pensions han d’estar relacionades amb l’augment de l’índex d’activitat (disminució de l’atur, major accessibilitat de la dona al treball, condicionament de les prejubilacions...) i no pas amb la reducció de les conquestes socials.

Si les pensions són el problema econòmic de l’envelliment, la solitud és el problema social. Els factors biològics, culturals i econòmics obren una àmplia galeria on se’ns mostren diferents estereotips de persones jubilades. Les persones animoses i saludables viuen la darrera etapa de la seva vida gairebé com si fos un regal: aprofiten al màxim el temps de lleure, es relacionen amb altres persones amb les quals comparteixen la seva condició —es fàcil veure grups de jubilats a les places i parcs de les nostres ciutats—, o ajuden de bon grat en l’educació dels nets fent d’“avis”. En qualsevol cas, no perden el seu paper familiar. La família actua com a coixí.

Són moltes, però, les persones grans que viuen aquesta etapa com un patiment. Poden ser diverses les causes que duguin un individu a malviure els darrers anys d’existència. Una de les principals és la no-disponibilitat d’una pensió mínima que doni llibertat a la persona per a viure independentment. Això comporta alguns quadres de pobresa extrema en aquestes edats, que es poden veure agreujats quan l’ancià no té un suport familiar. Quan la persona, a més, no disposa de bona salut, la situació es complica i el problema té majors repercussions. Les malalties en edats avançades són generalment de tipus neurodegeneratiu. Els malalts afectats necessiten d’una dedicació completa per part de la persona que se’n cuida —en molts casos un familiar pròxim, filla o fill—, que pateix tota l’etapa de pèrdua cognoscitiva i que fins i tot potser ha de deixar de treballar. Des d’un punt de vista econòmic, aquest tipus de malalties comporten grans despeses tant a la família de l’afectat com a la sanitat pública, ja que són de desenvolupament lent.

Finalment, cal recordar que en relació amb aquest grup de gent gran ha sorgit tot un mercat de productes, com ara les residències geriàtriques d’alt standing, la teleassistència, les empreses dirigides al suport domiciliari (més o menys subvencionades) o altres iniciatives d’origen públic o subvencionat, com ara la construcció de casals d’avis de dia patrocinats per entitats financeres, la xarxa de voluntaris de suport domiciliari o els programes de vacances en temporada turística baixa.

La població activa i els recursos econòmics

Els tres mapes representen l’estructura de la població activa dels municipis dels Països Catalans segons els tres sectors clàssics de l’economia.

ECSA

La població activa d’un país inclou tots els qui tenen una feina remunerada i tots els qui en cerquen (ocupats i desocupats), i oscil·la força segons l’evolució de la conjuntura econòmica. En aquest grup, però, no s’inclou altra gent que també treballa, com les mestresses de casa, els estudiants o els voluntaris de qualsevol mena. Per això l’estudi de la població activa, més que una variable demogràfica, sol ser un indicador econòmic.

Per poder calcular la taxa d’activitat s’han utilitzat les dades que proporciona l’Enquesta de Població Activa (EPA) i la informació derivada del Padró Municipal d’Habitants. Aquestes dues fonts obtenen la seva informació amb metodologies diferents. La primera fa una estimació periòdica de la població activa per mitjà d’una enquesta representativa de la població espanyola. La segona font obté la informació de la rectificació del padró que fan els ajuntaments.

La taxa d’activitat als Països Catalans és força elevada, d’acord amb la seva dinàmica econòmica; amb tot darrerament l’atur s’ha convertit en un problema important, gairebé estructural, a la nostra societat. La població activa ha experimentat a més un procés de terciarització molt marcat, motivat per l’afermament del recurs més important que és la posició del territori respecte al comerç continental i al turisme de platja.

Una població activa concentrada territorialment i ocupada en el sector terciari

La taxa d’activitat als Països Catalans s’ha mantingut els darrers vint anys entre el 50% i el 54% de la població activa total, cosa que significa que ha passat d’uns 2,5 milions de persones a l’inici dels anys setanta a gairebé 4,5 milions el 1991. Arran de la crisi d’aquests primers anys va experimentar un descens, que cap al 1977 s’estancà, i el 1980 tornà a créixer. L’augment de la taxa d’activitat només s’interrompé per una nova caiguda el 1986, mentre que els anys noranta ha entrat en un cert estancament. En aquest mateix període ha crescut molt la proporció de dones en la composició de la població activa, que ha passat d’una cinquena part el 1975 a una mica més d’una tercera part el 1991, augment que reflecteix la incorporació de la dona al mercat laboral, de la qual ja hem parlat a “La població”.

La taxa d’activitat femenina és més alta a Catalunya i a les Balears, sobretot a les àrees urbanes i turístiques. Tot i la progressiva equiparació entre dones i homes en el món del treball, la corba d’ocupació segons l’edat és molt diferent entre un sexe i l’altre. Així, mentre que els homes de 25 a 60 anys tenen uns percentatges semblants d’activitat, les dones assoleixen el màxim cap als 29, edat a partir de la qual la taxa baixa progressivament, si bé de manera menys marcada que vint anys enrere, fet que té relació amb el retard de l’edat d’infantament que hem comentat a “L’estructura per edat i sexe de la població” .

Una característica important de la població activa és la seva concentració territorial en els municipis urbans i turístics. En efecte, les àrees rurals, de muntanya i de l’interior, fins i tot les de Mallorca, registren taxes molt inferiors a les generals. Com veurem més endavant, aquesta concentració s’explica, sobretot, pel pes que en l’ocupació tenen les activitats secundàries i terciàries, activitats eminentment urbanes.

Quant a la distribució de la població activa segons el sector econòmic, la terciarització és la característica més important. Així, el 1991, només 241 004 persones treballaven al sector primari (agricultura, ramaderia i pesca, principalment), és a dir, el 5,4% de la població activa total. En la construcció, sector intermedi entre el primari i el secundari, figuraven 476 621 persones, xifra que en representa el 10,7%. El món de la indústria o sector secundari agrupava 439 602 persones, que constituïen el 32,3% de la població activa. Finalment, hi havia 2 304 344 persones ocupades al sector terciari, cosa que atorga a aquest sector un valor superior al 50%.

La distribució territorial de la població activa és força diversa, segons el sector econòmic. Com ja hem vist, la població activa primària predomina als municipis rurals de muntanya i de l’interior, si bé s’ha reduït a tot arreu. La població activa secundària, en canvi, s’ha difós bastant per tot el territori, a causa de la descentralització de moltes activitats industrials. La població activa terciària, atesa la seva importància, apareix arreu, però amb una gran concentració als municipis turístics i a les grans ciutats; les Balears destaquen especialment pel pes del sector terciari en la seva població activa.

L’atur

L’atur o desocupació és un dels problemes més importants de la societat contemporània i crea conflictes fins i tot als estats més rics. És aturat aquell qui, tenint edat laboral, s’ha quedat sense feina o confessa que n’està cercant; per aquesta raó l’atur té un component estadístic important, i la seva avaluació és difícil i varia segons les diverses fonts.

L’atur, que ha existit sempre, tradicionalment no s’havia tingut en compte, i la gent que no tenia feina era considerada com un “exèrcit de reserva” que permetia abaratir els salaris. L’avenç de l’estat del benestar va obligar a conèixer amb exactitud el nombre d’aturats, ja que rebien un subsidi; ara bé, perquè les persones que cerquen feina puguin accedir a aquest subsidi, cal que s’inscriguin en registres especials i passin determinats controls. En l’actualitat, amb la desindustrialització i la desregulació general, l’atur torna a dissoldre’s dins d’ocupacions temporals, a temps parcial o submergides.

Vegem ara com ha variat la taxa oficial d’atur als Països Catalans. El 1970, els aturats representaven tan sols l’1,72% de la població activa, percentatge que es doblà set anys més tard, que arribà al 3,75%. El 1975, l’atur a la Catalunya del Nord ja assolia el 5,2%. Amb el desfermament de la crisi, tantes vegades esmentada, el valor mitjà de la taxa d’atur augmentà molt i el 1985 arribà al màxim històric del 21,6%. Després la taxa començà a baixar progressivament fins el 1991, que fou del 12,9%. Posteriorment encara ha tornat a pujar, però els darrers temps s’ha estabilitzat a la baixa.

El creixement del percentatge d’aturats s’inicià a Catalunya, la més antiga de les regions industrials del conjunt, continuà després al País Valencià i afectà finalment les Balears, que se n’havien mantingut estàlvies durant els anys setanta i vuitanta. Les taxes d’atur més elevades solen enregistrar-se a les grans ciutats, primer a Barcelona i més tard a València i a Alacant. Dintre d’aquestes regions urbanes, l’atur es concentra preferentment a les àrees degradades centrals i a les perifèries de residència popular. L’estacionalitat de l’atur és també molt marcada i s’observa una disminució de les taxes durant els mesos d’estiu, pel pes de les activitats turístiques. Igualment hem d’assenyalar que l’atur ha estat sempre més important entre la població femenina, cosa que indica la precarietat del treball de les dones, en bona part per causa de la seva incorporació relativament recent al mercat laboral.

Les diferències de l’atur per grups d’edat són socialment molt notables. En línies generals trobem dues classes d’aturats: els joves i els adults grans. L’atur juvenil és molt important, ja que afecta la gent que cerca la seva primera ocupació i retarda molt la incorporació dels joves al món real dels adults, prolongant la seva estada al domicili familiar, com s’ha vist, o creant problemes greus de marginació i de desarrelament. Amb tot, malgrat les conseqüències a llarg termini de l’atur juvenil, des d’un punt de vista individual la desocupació dels adults grans que han perdut la feina és més dramàtica, ja que no sol tenir solució. A més dels problemes psicològics que comporta el fet de restar sense feina, en trencar els hàbits de molts anys, les indemnitzacions per acomiadament han permès inversions en activitats terciàries (bars, taxi, tallers mecànics...) que, per causa d’una professionalització escassa, moltes vegades han suposat una segona desocupació retardada, i el fracàs personal consegüent.

Les xifres d’atur s’han convertit en un termòmetre habitual de les polítiques econòmiques, i la societat s’està acostumant a la desocupació com si es tractés d’un problema estructural del nou sistema econòmic. Aquesta atmosfera fa encara més greu el problema dels aturats, que, en esdevenir ells mateixos “normals”, són cada cop més marginats. No cal dir que als Països Catalans els problemes no han arribat a ser tan greus com al Regne Unit, la regió industrial més antiga del món, on ja comença a haver-hi fins tres generacions d’aturats en una mateixa família.

Les desigualtats territorials

Fins ara hem estudiat les característiques generals de la població com un conjunt dins dels Països Catalans. Algunes vegades hem pogut observar diferències més o menys significatives en la distribució d’algunes de les característiques analitzades. A partir de la realitat d’aquesta irregular distribució territorial, ara ens centrarem en les grans concentracions de població, permanents i temporals, i en el comportament i les mobilitats que es donen en aquestes àrees.

Les concentracions metropolitanes

Quadre 48.4 La dimensió demogràfica dels municipis dels Països Catalans (1960-1991).

ECSA

La població catalana, valenciana i balear, com la major part de la població del món occidental, resideix en ciutats, a conseqüència del procés de concentració històrica de la població al voltant dels grans mercats de treball. A partir de la base estadística essencial, el municipi, podem tenir una primera aproximació a la distribució desigual de la població sobre el territori. El 1991, el 68,7% de tots els municipis (constituït pels nuclis amb menys de 2 000 habitants) aplegava el 3,6% de la població total, mentre que el 9,6% (els municipis amb més de 10 000 habitants) en sumava el 77,6%. Aquesta darrera xifra, que representava 8 722 931 persones, es pot considerar que era la població urbana dels Països Catalans.

Dins d’aquest petit nombre de municipis urbans, les diferències són també molt grans. Així, només 15 municipis tenien més de 100 000 habitants i aplegaven el 42,5% de la població total. El creixement urbà, però, ha estat tan gran, que els municipis avui serveixen poc per a delimitar la realitat de les ciutats, ja que molts d’ells no fan sinó rebre el creixement de la ciutat central. De fet, molts habitants de nombroses ciutats només tenen consciència del municipi en el qual habiten a l’hora de votar o de pagar les seves multes o els seus impostos. S’han format així unes concentracions metropolitanes al voltant d’un o diversos nuclis que representen la ciutat tradicional que els dóna nom.

La major part de les concentracions urbanes apareixen al litoral, com a fruit d’un procés que s’inicià al segle XVIII i que la industrialització i el turisme no han fet sinó accentuar. Als Països Catalans s’han format fins ara cinc grans concentracions metropolitanes, que són: Barcelona, Tarragona-Reus, València, Alacant-Elx i Palma de Mallorca.

Barcelona és la més gran i més septentrional de les concentracions metropolitanes. Formada entorn del municipi barceloní (engrandit amb les annexions del 1897 i del 1922 bàsicament) i el seu port, agrupa avui una mica més d’1,6 milions de persones, després d’un gran creixement fins el 1970 i un procés d’estancament i de retrocés posterior. Amb la seva primera corona, industrialitzada i urbanitzada els anys seixanta i que inclou l’aeroport, la població ascendeix a prop dels 3 milions d’habitants. Si tenim en compte una segona corona, que abasta alguns municipis ja grans per dinàmica pròpia i avui estretament lligats al funcionament quotidià de la ciutat central, la xifra d’habitants arribaria a 4,5 milions, en una regió urbana àmplia i densament poblada, ben equipada d’infraestructures de tota mena.

Tarragona i Reus formen avui una veritable conurbació que aplega altres municipis veïns, amb un total de 224 056 habitants. La rivalitat tradicional entre les dues ciutats del Camp de Tarragona s’ha vist superada pel creixement de la indústria petroquímica i l’avenç de les activitats turístiques.

La ciutat de València, separada inicialment del seu port del Grau, ha integrat una gran part dels municipis de l’Horta per a formar una àrea metropolitana d’1,3 milions d’habitants. La densitat de les comunicacions i la dispersió dels nuclis entre les riques àrees d’horta li confereixen una morfologia realment peculiar.

Alacant i Elx formen la primera conurbació dels Països Catalans, amb més de mig milió d’habitants. Alacant, ciutat administrativa i portuària, amb l’impuls del turisme ha aconseguit connectar-se intensament amb els nuclis industrials de l’interior fins a constituir una aglomeració urbana moderna i complexa.

Finalment, Palma de Mallorca, malgrat les dificultats d’irradiació territorial que imposen els espais insulars, ha aplegat entorn del port, l’aeroport i altres infraestructures importants més de la meitat de la població de l’illa, i ha superat els 350 000 habitants.

Fora d’aquests conjunts metropolitans complexos, destaquen encara alguns municipis urbans importants, com Perpinyà i Girona a les regions prelitorals septentrionals, Lleida a l’interior i Castelló de la Plana al litoral.

Una població en desplaçament constant

Una de les característiques més destacades de la vida urbana és la mobilitat dels seus habitants. La modernització del transport ferroviari, amb l’aparició de trens suburbans lleugers i del metro, i, sobretot, la difusió de l’automòbil i dels autobusos han potenciat aquesta mobilitat. Vegem quins són els desplaçaments urbans més importants.

Hi ha un seguit de desplaçaments obligats, com ara tots els que es fan per a anar del lloc de residència a la feina o al centre d’estudi, que solen recollir-se amb major o menor detall en les estadístiques oficials. Aquests desplaçaments es limitaven tradicionalment a l’interior de les ciutats, però durant la segona meitat del segle XX han superat els límits municipals, i avui hi ha persones que cada dia fan recorreguts llargs, de fins més d’una hora, per a anar a treballar o estudiar. L’abast d’aquesta mobilitat no deixa de créixer i en l’actualitat l’ús de l’avió permet desplaçaments de feina a distàncies molt més llargues, si bé per a professions que no exigeixen una dedicació molt continuada (els parlamentaris de Madrid en són un bon exemple) i per a persones d’un elevat nivell adquisitiu.

Els desplaçaments de treball i estudi tenen com a conseqüència important sobre el territori la demanda creixent de construcció d’infraestructures de comunicació, les quals, però, sempre tendeixen a col·lapsar-se i a demanar-ne de noves. A més, els horaris acadèmics i laborals solen coincidir pel que fa a les entrades o sortides dels centres de les ciutats o de les àrees industrials, cosa que origina congestions periòdiques de trànsit difícils de regular i encara més difícils de resoldre. L’ús i la millora dels transports públics, amb la reintroducció dels tramvies, primer a València i avui de forma experimental a Barcelona, o la incorporació de trens de dos pisos, constitueixen una política positiva en aquest sentit. Per al transport individual, una manera de pal·liar el problema podria ser la construcció d’aparcaments perifèrics connectats amb la xarxa de transport públic urbà, però aquesta solució és encara poc desenvolupada. El planejament urbà intentava racionalitzar la localització de les àrees de residència i de treball amb vista a minimitzar els desplaçaments, però la dinàmica social i laboral van fer inútils moltes de les previsions. La mobilitat en tots els sentits és una dada objectiva i insalvable de la societat urbana contemporània.

Hi ha també un conjunt molt divers de desplaçaments no obligats. Alguns es fan dins d’una mateixa àrea metropolitana o més enllà, motivats per activitats de compra o de lleure. Sobre aquests desplaçaments, importants per a la ciutat receptora, no hi ha pràcticament informació, però les grans superfícies comercials periurbanes, amb moltes places d’aparcament, responen a aquesta lògica. Se sap també que durant algunes temporades com la de Nadal hi ha un gran increment dels desplaçaments per compres als grans centres urbans, però no hi ha xifres fiables sobre la importància i l’abast territorial d’aquests fluxos. Uns altres desplaçaments, que tenen lloc periòdicament, són els que es realitzen des de les ciutats cap al camp o la platja durant els caps de setmana o per vacances. Aquests desplaçaments solen comportar les majors congestions de trànsit de les àrees metropolitanes i obliguen a desplegaments especials de les policies i els serveis de sanitat.

Hi ha també desplaçaments de mobilitat no obligada i poc habituals, com els que es fan a algun lloc amb motiu d’algun esdeveniment important. Una festa major (les falles, Sant Joan o la Patum), un acte cultural (un concert de rock, un festival de teatre o de cinema, un congrés), un fet religiós (un aplec o una visita papal) o un acte esportiu (una cursa de motos, un partit de futbol), són fets que solen moure multituds de forma concentrada i conjunta, amb la consegüent creació de congestions insalvables, bé que previsibles.

Els canvis estacionals de la població

En una societat que es defineix per la seva mobilitat, l’estacionalitat o periodicitat de residència de la població és molt important. Els caps de setmana —una de les conquestes socials de l’estat del benestar—, molts habitants passen els dos dies de festa fora de la seva residència primera o habitual (per això es parla de residència secundària o segona residència), amb les conseqüències importants de viatges i despeses, d’infraestructures de comunicació i d’equipament de serveis (botigues, restaurants, hotels, casinos, instal·lacions esportives o de lleure, etc.).

En els períodes de vacances més llargues, sobretot a l’estiu, però també per Setmana Santa i per Nadal, aquests desplaçaments són encara més majoritaris. De vegades permeten la realització de viatges a l’estranger, fins i tot de persones que tenen primera i segona residència al país. Aquests desplaçaments, però, són en dos sentits, de sortida de les ciutats i del país, i d’entrada. Cada dia més les ciutats, i especialment Barcelona, reben visitants de caps de setmana o de vacances en qualsevol època de l’any, i això ha fet que els hotels hagin establert preus especials, més barats, en aquest sentit.

El fet més important, però, pel que fa a tot el conjunt dels Països Catalans té relació amb el desplaçament dels turistes europeus que ocupen la costa durant l’estiu. Tot al llarg del litoral s’ha construït així una autèntica ciutat lineal, rere la primera línia de sorrals i dunes, de penya-segats i roques, ben equipada de serveis i amb tota mena d’infraestructures modernes, que és ocupada només temporalment. El que s’anomena temporada alta representa una ocupació molt densa de nombroses persones d’orígens diversos i de nivells econòmics diferents, que contrasta amb les èpoques de temporada baixa, quan gairebé tot és tancat i buit. Es configura així una ciutat lineal moderna i temporalment subocupada, que constitueix tot un símbol de la nostra civilització consumista.