Les activitats industrials de l’antiguitat
Durant la prehistòria ja es realitzaven activitats no agrícoles que tenien certa rellevància, en especial l’explotació de les mines, que al seu torn era la base de tota una sèrie d’activitats manufactureres, com la producció d’objectes de metall. A Anatòlia, per exemple, durant el sisè mil·lenni aC ja es produïen manufactures d’aram treballat amb martell. Posteriorment ja trobem una producció industrial molt diversificada. Els egipcis van ser especialment hàbils en l’elaboració de les joies, de la llana i del lli, mentre que els babilonis sobresortien en el camp de la metal·lúrgia i del tèxtil, en concret en la producció de catifes (una tradició que no s’ha perdut mai: les catifes de la regió mesopotàmica són encara avui molt preuades). Sembla que els fenicis, comerciants molt actius, van ser els primers productors de vidre i, certament, els primers de produir la porpra, colorant extret d’un mol·lusc, valuosíssim i caríssim (per a produir-ne 1 g eren necessaris uns 8 000 mol·luscs). A Grècia cada ciutat tenia la seva especialitat: destacaven les gerres de Samos, els teixits de Mègara i de Milet, les produccions artístiques d’Atenes, etc.
Durant l’època romana, les exigències d’una civilització rica i “consumista”, juntament amb les exigències de la construcció (motivades per una realitat urbana de dimensions sense precedents en la història) i les necessitats militars (arran de la constant expansió territorial de l’imperi Romà, que va arribar a controlar gran part d’Europa i vastes regions d’Àfrica i d’Àsia), van afavorir el desenvolupament industrial. Així i tot, en general no es tracta de manufactures de grans dimensions, ja que el capital anava a parar sobretot a la inversió rural. Els tallers domèstics i les empreses petites (com a màxim d’unes quantes desenes d’obrers) eren innombrables i per a algunes manufactures s’utilitzaven preferentment esclaus. A les drassanes, a les mines i a les fàbriques de maons, hi treballaven molts obrers, i en determinades obres públiques (ponts, aqüeductes i carreteres) de vegades s’empraven milers d’esclaus. A la capital, Roma, predominaven les indústries necessàries per a la construcció, com els forns i les vidrieries, al costat de quasi totes les altres activitats industrials. A partir del segle II dC, però, va començar la crisi econòmica del gran imperi Romà. Aquesta crisi comportà la disminució de la producció industrial, que, juntament amb la decadència de la vida urbana, motivà la reducció de la demanda de molts productes. Cal destacar, a més, l’immobilisme tècnic: la mà d’obra esclava, és a dir, pràcticament gratuïta, no estimulava la innovació tecnològica. Així, alguns dels centres manufacturers abans pròspers van anar perdent importància.
La mà d’obra dels esclaus existia a totes les civilitzacions antigues, i explica el fet que l’energia utilitzada fos quasi tota d’origen animal, encara que es coneixien altres fonts energètiques. Que el vapor podia produir energia era, de fet, una cosa que ja se sabia pels volts de l’any 100 dC. En aquella època Heró d’Alexandria va construir màquines que aprofitaven el vapor per a moure diferents mecanismes; per exemple, obrien una porta. Aquestes màquines, però, no eren aplicades a la producció perquè la feina dels esclaus continuava essent més rendible.
La indústria de l’edat mitjana
El caràcter artesà de la producció industrial es va accentuar durant l’edat mitjana, sobretot durant els primers segles, quan es podien satisfer de manera autosuficient les necessitats bàsiques tant a les comunitats petites com a les corts senyorials i als convents. El comerç no va desaparèixer del tot, però certament es va reduir a la mínima expressió i encara va minvar més amb l’ascens de la potència àrab, que va interrompre les relacions entre Europa i Orient. El resultat d’aquesta situació fou una considerable disminució de les dimensions de les manufactures. L’elaboració rarament s’encarregava als obrers, ja que sovint es realitzava en l’àmbit familiar, i era molt habitual, per exemple, que els pagesos s’encarreguessin ells mateixos de les feines de filar i de teixir.
La situació va canviar a partir del segle XI quan, juntament amb la represa del comerç, les manufactures van guanyar intensitat. En primer lloc hi havia la indústria tèxtil, i ben aviat diverses regions d’Europa es van especialitzar en aquest sector. En la producció de llana destacava Flandes, que utilitzava la famosíssima llana crua anglesa, seguida d’Anglaterra (que a partir del segle XVI va passar a ser-ne el primer productor), de França i d’Itàlia, on hi va haver grans centres llaners com Milà, Como i, sobretot, Florència, ciutat que a l’època de Dant era econòmicament forta precisament per la indústria de la llana. Menys important, però també remarcable, era la indústria del lli, molt activa als països germànics i als del nord d’Europa.
Cada vegada va anar adquirint més importància la indústria de la seda, que importava la primera matèria dels països àrabs. Els Països Catalans van destacar en aquesta activitat, igual que altres països europeus com França, on van tenir anomenada les sedes de Lió, els Països Baixos, Suïssa i Alemanya.
A l’edat mitjana també va ser remarcable la indústria metal·lúrgica, situada preferentment prop dels jaciments, a causa de les dificultats de transport. Els països germànics, on hi havia molts jaciments de ferro, plom, coure i plata, es van situar al capdavant d’aquest sector. Pel que fa a la indústria d’armes, la principal ciutat productora era Toledo, on es fabricaven fulles de ganivet que es consideraven insuperables.
Altres sectors com el del sabó, la cera i el cuir van tenir certa importància comercial, tot i que sense arribar al nivell dels sectors tèxtil i metal·lúrgic, ni pel valor de la producció ni pel nombre d’obrers ocupats. Mereix una atenció especial la indústria tipogràfica. Al segle XV l’alemany Johann Gutenberg va introduir a Occident la impremta de tipus mòbils metàl·lics, que va permetre la reproducció d’un nombre infinit de còpies dels textos que abans s’havien de copiar a mà. Aquesta tècnica ja era coneguda pels xinesos des de feia alguns segles, però no havia arribat a Europa: va ser una autèntica reinvenció.
La introducció de la impremta només és un exemple de l’extraordinari progrés tècnic que va caracteritzar l’edat mitjana i que també es va aplicar àmpliament a la producció industrial. En especial, es van ampliar les fonts d’energia amb la introducció generalitzada dels molins d’aigua, que fins aleshores tan sols s’havien utilitzat per a moldre els cereals: al final del primer mil·lenni ja es van emprar en l’elaboració dels teixits, i tot seguit, en la dels metalls. Allà on el territori era tan pla que el corrent era massa lent per a posar en funcionament les rodes dels molins, en lloc del molí d’aigua es recorria al molí de vent. Aquesta màquina, que els perses ja coneixien al segle X, va ser introduïda a Europa 200 anys més tard i al segle XVI era tan difosa que, segons un text anglès de l’època, la construcció de les seves llargues pales fou la principal causa del desboscament del continent.
La Revolució Industrial
El procés d’industrialització dels Països Catalans no té una evolució unitària. Així, mentre que Catalunya es presenta com el principal motor industrial de l’estat gràcies a l’adaptació d’algunes indústries tradicionals al sector cotoner, el País Valencià i iles Illes Balears manifesten tan sols una tímida empenta. El mapa presenta els nuclis principals que disposaven de centres fabrils del sector tèxtil en aquella època.
ECSA
El canvi definitiu per al desenvolupament de la indústria es produí, tal com hem dit, al segle XVIII, i fou de tal envergadura que va merèixer el nom de “revolució”. A partir d’aquell moment, la producció mundial de béns industrials va iniciar una sèrie de transformacions espectaculars i aparentment imparables. Els canvis que provocaren en la societat i en la vida quotidiana també van ser molt profunds.
En aquell període, a diversos països europeus i sobretot a Anglaterra, s’establiren les condicions necessàries per a l’arrencada de la indústria: la disponibilitat de mà d’obra i de capital i l’expansió del mercat. En bona part tot això va ser, també, una conseqüència de la “revolució agrària”, que precisament va culminar al segle XVIII (vegeu “Breu història de l’agricultura”). Amb la revolució agrària, d’una banda les propietats es van concentrar a les mans de grans empresaris, cosa que conduí milers de petits propietaris a la ruïna i, per tant, a la desocupació, i, d’altra banda, es va afavorir l’augment de la producció. Per exemple, a Anglaterra, a la primera meitat del segle XVIII, per primera vegada des de feia temps no hi havia escassetat d’aliments. Això va produir un lògic augment de la població (la d’Anglaterra i Gal·les va passar de 6 milions d’habitants l’any 1750, a 9 milions el 1800 i a 18 milions el 1850, mentre que a la mateixa època la població d’Europa, llevat de Rússia, passava de 120 milions a 210). Aquest augment demogràfic i l’expansió de les colònies provocaren un increment de la demanda, no tan sols de gèneres agrícoles sinó també industrials.
La Revolució Industrial va ser provocada per tres grans innovacions tècniques: la mecanització de la indústria tèxtil, la utilització del carbó fòssil (en lloc del vegetal) com a combustible per a la preparació del ferro colat o fosa i la introducció de la màquina de vapor.
Es tracta de tres invencions aparegudes a Anglaterra no pas per casualitat, ja que fou precisament en aquest país on aquestes condicions preliminars de les quals hem parlat es van donar abans i en una mesura superior respecte als altres països: la revolució agrària havia tingut lloc abans que en altres estats, la indústria tèxtil anglesa ja era a l’avantguarda, el país disposava de grans jaciments de carbó, prosperava el comerç interior i exterior, i des de les colònies la gran flota anglesa portava a l’illa grans quantitats de mercaderies.
Com hem dit, Anglaterra era a l’avantguarda de la indústria tèxtil, però els treballs del tissatge i de la filatura es realitzaven en petits tallers artesans o, fins i tot, d’àmbit familiar i eren totalment manuals, i per tant molt poc productius. Una primera innovació important de la indústria tèxtil va tenir lloc el 1733, quan John Kay va introduir la llançadora en el procés del tissatge.
Anteriorment, per a fabricar un teixit d’una certa amplada (superior a la llargada del braç) calia la intervenció de dos obrers. Amb el nou procediment, en canvi, un sol teixidor podia fer, de manera força més simple, tota l’elaboració. A continuació Edmund Cartwright va introduir el primer teler mecànic. Es van produir progressos semblants en el camp de la filatura, on James Hargreaves i Richard Arkwright van inventar màquines que podien filar diversos fils alhora. El primer inventà la jènua (spinning-jenny) i el segon una màquina que era accionada amb energia hidràulica (water frame). A partir de la jènua va sorgir l’anomenada mule-jenny de Samuel Crompton, introduïda el 1779 i que produïa un fil fi i fort, apte per a la fabricació de tota mena de teixits. Al voltant del 1790 el model de 100 fusos de Crompton era capaç de produir 100 lliures de fil de cotó en 1 000 hores, enfront de les 50 000 hores necessàries per a la filatura manual. La conseqüència va ser un desenvolupament extraordinari de la producció. Per adonar-nos dels progressos que es van enregistrar vegem les dades de la importació de cotó destinat a la indústria anglesa (en milions de lliures): el 1700, 2; el 1789, 32,5; el 1821, 273, i el 1849, 775,4. Una altra vegada a Anglaterra, reina indiscutida del sector, van aparèixer els primers grans establiments que donaven feina a les masses d’obrers (el total dels treballadors del sector cotoner, menys de 50 000 individus el 1815, va superar-ne els 275 000 el 1844).
La demanda de màquines provocada pel desenvolupament d’aquesta i d’altres indústries va contribuir, al seu torn, a determinar el creixement de la indústria metal·lúrgica i mecànica, també estimulada per la creixent demanda d’eines de ferro pel sector agrícola. En aquest cas, els avenços també van ser espectaculars. La família d’industrials anglesos Darby va inventar i perfeccionar, a partir del 1709, un procediment per a produir el ferro colat a partir del carbó fòssil en lloc del carbó vegetal, tal com es feia anteriorment. Això va representar un progrés enorme, tant qualitatiu com, sobretot, quantitatiu, ja que se substituïa una primera matèria a punt d’exhaurir-se (els boscos anglesos havien estat molt explotats) per una altra, el carbó fòssil, del qual hi havia una enorme disponibilitat. Així doncs, la producció siderúrgica mundial, que a mitjan segle XVIII s’acostava a les 700 000 t, va passar a 7,3 milions de tones el 1860, i va ultrapassar-ne els 70 milions al principi del segle XX. Aquest darrer augment extraordinari fou degut a les grans innovacions de la segona meitat del segle XIX, entre les quals citem el convertidor de Bessemer, patentat el 1855, que permetia fabricar acer en grans quantitats i a baix cost per l’oxidació de ferro fos, mitjançant un corrent d’aire.
Una altra invenció que va contribuir a valorar encara més el carbó va ser el condensador de Watt (1781), que perfeccionà i facilità l’ús de la vella bomba de succió, i en va fer una màquina motriu. De Papin a Stephenson, passant per Watt, les recerques sobre les possibles aplicacions del vapor aportaren una nova font d’energia que es va afegir a les utilitzades fins aleshores. El vapor va esdevenir un poderós factor d’industrialització proporcionant l’energia a diverses manufactures, incloent-hi les tèxtils, i facilitant el pas d’empreses artesanals a empreses industrials.
La nova font d’energia i els nous procediments metal·lúrgics, aplicats als mitjans de transport, van revolucionar el sistema de les comunicacions. El 1819, el primer vaixell de vapor va travessar l’Atlàntic, i sis anys més tard apareixia, a Anglaterra, el primer ferrocarril. Ben aviat Europa i l’Amèrica septentrional van quedar cobertes per una complexa xarxa ferroviària, estesa sobre desenes de milers de quilòmetres. Gràcies als nous mitjans de transport, els productes molt pesants (concretament el carbó) podien ser transportats, per primera vegada, d’una manera econòmica. Aquest fet va contribuir, d’una banda, a abaixar els preus de les mercaderies, fent-les més assequibles a un nombre superior de consumidors, i, de l’altra, a eliminar la necessitat d’instal·lar les fàbriques a la vora dels jaciments, fet que després va afavorir l’expansió de la indústria.
La difusió de les màquines a les fàbriques va crear entre els obrers la por de la desocupació i va alimentar fortes tensions socials. Hom anomena “ludisme” (pel nom de l’obrer anglès N. Ludd, que el 1779 va destruir un teler mecànic incitant els seus col·legues a fer el mateix en senyal de protesta) el moviment d’obrers que, per tal de conservar el lloc de treball, es dedicaren a destrossar les màquines.
La revolta ludista va culminar el 1812 amb violents desordres. Després, el moviment es va aturar, a causa de la repressió, però sobretot perquè l’increment de la producció industrial no tan sols no va dur a la desocupació sinó que, al contrari, va crear nous llocs de treball.
La gran industrialització: els segles XVIII i XIX
Una de les característiques de la industrialització, a la qual ja hem fet referència, és la capacitat d’autoalimentació mitjançant l’establiment d’una mena de reacció en cadena. Els progressos de la indústria tèxtil van crear una nova demanda de maquinària, que va promoure el desenvolupament de la metal·lúrgia i de la mecànica. En augmentar la producció es va anivellar la renda per càpita, tot proporcionant a una població, en creixement constant, els mitjans per a adquirir els productes industrials i, per tant, augmentar la demanda. Les exigències de la producció industrial van accelerar el progrés científic, que, al seu torn, va estimular el desenvolupament productiu,... i la cadena podria seguir fins a l’infinit. Les novetats més impressionants d’aquesta època es van produir en el camp energètic, fins aleshores dominat pel carbó. En pocs anys, aparegueren l’electricitat i el petroli. La primera, a partir de la invenció de la dinamo l’any 1872 i, pocs anys després, de la descoberta que es podia generar aprofitant el curs dels rius. Aquestes novetats no solament van facilitar l’aplicació de l’energia elèctrica a tota una sèrie d’activitats i de serveis, des dels transports a les comunicacions (pensem en el telèfon i el telègraf), sinó que van obrir noves possibilitats d’industrialització als països que no disposaven de carbó. El petroli, amb la invenció del motor d’explosió i del motor dièsel, va suposar una revolució en el món dels transports. El transport de mercaderies per carretera va passar al davant del transport de mercaderies per ferrocarril. Pel que fa al transport de passatgers, és molt evident el predomini de l’automòbil, per a les distàncies curtes, i el de l’avió, per a les distàncies llargues, respecte als mitjans de transport tradicionals (el tren i el vaixell). En general, però, el petroli, el gas natural i els seus derivats tenen una importància fonamental en la producció d’energia. Gràcies als nous recursos energètics i a les contínues descobertes científiques, tots els sectors industrials van experimentar uns progressos extraordinaris, si bé destaca un sector en particular: la indústria química. Aquesta indústria, inicialment artesanal i reduïda a l’àmbit familiar (fabricació de sabó, de quinina i d’alguns adobs), ràpidament va anar progressant fins a arribar al desenvolupament actual: des dels adobs als colorants, dels medicaments a les fibres sintètiques, dels explosius als plàstics. Avui els productes químics substitueixen moltes primeres matèries tradicionals (només cal pensar en la quantitat d’objectes que abans es feien de fusta, o de metall, i que ara són de plàstic, o en l’ús de fibres artificials en lloc de les naturals, com per exemple en la indústria tèxtil).
A la segona meitat del segle XIX, paral·lelament a aquests avenços aparegueren noves potències industrials, que s’afegiren a Anglaterra: França, Suïssa, Bèlgica, Alemanya (país que ben aviat va obtenir el predomini dins del sector químic) i els Estats Units (destinats a convertir-se en la primera potència industrial del món). En el cas dels Estats Units, cal destacar que es van veure afavorits per un augment sobtat de la població i per la disponibilitat de gairebé totes les primeres matèries. Entre el 1850 i el 1890 el país va multiplicar per cinc el nombre del personal dedicat a la indústria, que era gairebé d’un milió de persones a la meitat del segle. El valor de la producció industrial nord-americana, valorat en 200 milions de dòlars l’any 1810, superava 80 anys més tard els 9 000 milions.
Una mica més tard, al final de segle, va ser el torn d’Itàlia, Suècia, Rússia i, fora d’Europa, el Japó. El cas d’aquest país és digne d’una especial atenció, atès que els resultats posteriors l’han situat al capdavant del camp industrial. Mereix un comentari a part el component cultural que n’ha caracteritzat el desenvolupament: “A la segona meitat del segle passat”, segons l’historiador de l’economia Carlo M. Cipolla, “el Japó ja era un país excepcionalment desenvolupat des del punt de vista de l’educació. L’analfabetisme era proporcionalment una mica més estès que a Anglaterra i menys estès que a França”, i això era un element imprescindible perquè “l’agricultor podia ser analfabet. Però en una societat industrial no hi ha lloc per als analfabets. Per a viure i sobreviure en una societat com aquesta, a l’individu li calen innombrables anys d’educació i la formació d’una nova mentalitat, on la intuïció ha de ser substituïda per la racionalitat, l’aproximació per la precisió i l’emoció pel càlcul”.
Amb la irrupció del Japó, la Revolució Industrial es va estendre més enllà dels seus límits geogràfics tradicionals (Europa i els Estats Units), marcant l’inici d’una tendència que actualment també inclou altres països, sobretot de l’Amèrica Llatina i d’Àsia (vegeu “La indústria al món i als Països Catalans”). Això no obstant, cal remarcar que el sector industrial d’aquests països sovint continua depenent dels països més avançats i, per tant, no gaudeix d’una autonomia real. Gairebé sempre es tracta d’indústries de muntatge que exploten el cost inferior de la mà d’obra local; pel que fa a la tecnologia, el camp continua dominat pels Estats Units, els països europeus i el Japó.
Aquests països queden, per tant, un xic al marge d’un desenvolupament que al nostre segle, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, ha evolucionat molt ràpidament. Deixant de banda els extraordinaris progressos enregistrats per cada sector de producció individual (en especial el de la indústria química, que cada vegada sembla més a prop de la producció de substàncies capaces de substituir les primeres matèries tradicionals, potser fins i tot en el camp alimentari), el canvi més gran i important ha tingut lloc en el camp energètic i en el tecnològic. Quant al sector de la tecnologia, destaca el desenvolupament de la informàtica i de l’automació. Des de la introducció del microprocessador, durant els anys setanta, aparells cada cop més petits poden dur a terme feines cada vegada més complexes, i fins i tot, en un futur, podran substituir l’espècie humana en algunes funcions de control. Juntament amb la creixent automatització (penseu en la introducció dels robots a les fàbriques), probablement s’accentuarà la tendència a una reducció dels treballadors industrials. Si analitzem el cas dels Estats Units, veurem que la constant davallada dels treballadors agrícoles, que han passat del 73% el 1820 a poc més del 2% el 1990, va anar acompanyada d’un augment del sector industrial, del 12% del 1820 al 34% del 1990, però actualment aquesta darrera xifra és propera al 25%.
En canvi, la fase més recent del desenvolupament del sector secundari ha comportat l’expansió de l’ocupació del sector terciari, perquè la creixent complexitat productiva ha incrementat la demanda de serveis. Als Estats Units, el sector terciari, que el 1820 representava el 15% de la població activa, l’any 1960 ja havia superat el 50% i continua augmentant sense parar.
Pros i contres de la industrialització
Els extraordinaris progressos determinats per l’augment de la producció industrial són ben visibles. La Revolució Industrial va modificar radicalment l’estructura productiva, però també l’estructura política i cultural de la societat. Des del punt de vista polític va accelerar un fenomen que ja estava en marxa: l’ascens de la classe burgesa, els diners de la qual estaven vinculats al comerç i a la producció i que va desplaçar, progressivament, l’antiga classe dominant, l’aristocràcia. Des del punt de vista social, la industrialització va determinar un ritme de canvis cada vegada més accelerat. Així com Plató o Miquel Àngel van morir amb més de vuitanta anys en la mateixa societat on havien nascut, avui veiem com el món on vivim canvia d’un any a l’altre.
També s’han realitzat grans progressos en el camp de l’educació, estimulats per les majors exigències culturals de la societat industrial en comparació amb la societat rural. A gairebé tots els països del món l’educació és obligatòria, en general fins als catorze anys. Actualment sembla que les exigències cada cop més grans, imposades per les noves tècniques de producció, demanen una prolongació i un aprofundiment del període de formació escolar.
Alguns canvis estan tan consolidats que ens costa percebre’ls, però no per això han estat menys radicals. Ja hem fet esment, per exemple, del gran augment de població provocat per la Revolució Industrial, i l’hem relacionat amb la millora del nivell de vida. Naturalment, altres factors han contribuït a l’augment del nivell de vida, com els extraordinaris avenços de la medicina, que han transformat algunes malalties com la pesta i la verola en records del passat (aquesta última ja ha desaparegut completament gràcies a la vacunació massiva).
Els exemples de progressos tècnics lligats a la indústria són tan nombrosos que és impossible esmentar-los tots, i fins i tot citar-ne un nombre exhaustiu. Ens limitarem a parlar del que potser ha estat el més espectacular: l’increment de la velocitat dels transports i de les comunicacions. Durant tota la història de la humanitat i fins al segle XIX el mitjà de transport terrestre més ràpid havia estat el cavall. Com que la velocitat del cavall sempre era la mateixa, tot i millorar les carreteres i organitzar sistemes de recanvi de les cavalcadures, els progressos no van ser gens espectaculars. Si antigament els correus babilònics podien recórrer en dos dies els gairebé 300 km que separaven Susa de Babilònia, al segle XVIII la posta no superava la velocitat de 15 km/h . (A l’edat mitjana, quan la xarxa urbana era pitjor que a l’antiguitat, les comunicacions eren molt més lentes: el 1375 el correu que havia de dur a Londres una carta urgentíssima, que contenia el rescat del rei d’Escòcia, va viatjar a un ritme inferior a 50 km diaris.)
El tren, primer, i l’automòbil, després, modificaren substancialment la velocitat de transport, incrementada encara amb l’aparició de l’avió, mitjà que ha permès assolir velocitats superiors als 2 000 km/h (si ens limitem als vols de línia, ja que la nau espacial Columbia ha superat els 27 000 km/h). Els progressos de la navegació, encara avui imprescindible per al transport de les mercaderies, també han estat admirables. Tot i la millora que representaren els velers, l’any 1492 Colom va necessitar uns dos mesos de navegació efectiva per a fer la primera travessia atlàntica, mentre que a la segona meitat del segle XIX el trajecte Nova York-Liverpool ja va ser recorregut en tretze dies. La navegació a vapor va implicar un augment similar de velocitat i ben aviat es va abandonar la navegació a vela. Cap al 1875 els transatlàntics que utilitzaven el nou mètode de propulsió unien Europa i Amèrica en set dies, i avui aquesta travessia només requereix tres dies de viatge.
L’extraordinari progrés tecnològic dels mitjans de transport ha facilitat enormement el trasllat de les persones i de les coses, però encara ha estat més sorprenent el desenvolupament que ha afectat la transmissió de la informació: el telègraf i el telèfon fan que sigui possible comunicar-se gairebé de manera immediata a grans distàncies. Amb el fax la comunicació també pot ser escrita, a través de la ràdio s’accedeix a notícies que afecten tot el planeta i amb la televisió les imatges d’esdeveniments llunyans entren a les nostres cases.
Ara bé, si els avantatges de la industrialització són molt grans, també ho són els costos. El capital que va fer possible la Revolució Industrial ja va costar les llàgrimes i la sang de milers de pagesos allunyats de la terra, d’artesans obligats a abandonar el seu taller, d’africans arrencats de les seves llars per a ser utilitzats com a esclaus en les grans plantacions destinades a alimentar les necessitats de la indústria. Durant tot el segle XIX, l’explotació dels obrers va ser duríssima, obligats a treballar de 15 a 16 hores diàries sis dies per setmana (la jornada laboral de 8 hores s’aconseguí més tard, gràcies a la propagació de les associacions sindicals i a les seves lluites). Un aspecte especialment inhumà d’aquesta primera fase de la industrialització és el treball infantil. Els infants eren utilitzats per a activitats fins i tot molt dures (per exemple a les mines), amb el mateix horari dels adults i en canvi d’un salari molt inferior. Quan es reduí l’horari dels obrers, va quedar pendent el problema de l’organització del treball. El treballador, considerat com una màquina que donava una prestació més eficaç, realitzava tasques molt fragmentades que l’obligaven a un tipus d’activitat monòtona i alienant. La satisfacció i l’orgull de l’artesà, que veia com la primera matèria es convertia gràcies al seu treball i a la seva habilitat en un producte acabat, no eren més que un record llunyà. Encara avui aquest problema, per bé que no tan greu com al passat, no ha estat del tot resolt.
La industrialització va desencadenar unes conseqüències que es poden escapar del control humà. Així, l’extraordinari augment de la població al qual ens hem referit és un dels problemes més greus a què s’enfronta la humanitat. Actualment la Terra acull una població de més de 5 000 milions de persones i, si es manté l’actual ritme de creixement (1,7% anual), l’any 2000 ja haurà superat el límit de 6 000 milions, amb un agreujament ulterior de la superpoblació i del problema de la desnutrició, que ja afecta nombrosos països (vegeu “Població i recursos del món”).
Els desequilibris econòmics es produeixen, d’una part, en els mateixos països industrialitzats i desenvolupats, on hi ha una població pobra amb una renda molt per sota del que és la mitjana del país. Als Estats Units d’Amèrica, el 1994, amb una renda per habitant de 24 240 dòlars anuals, hi havia un 20% de la població que tenia una renda de 5 814 dòlars. A l’estat espanyol, aquestes xifres eren de 13 740 dòlars i de 5 750 respectivament. Segons l’Informe Mundial sobre el Desenvolupament Humà (1996) elaborat per economistes de l’ONU, aquestes diferències a l’interior dels estats tendeixen a disminuir, però molt lentament.
L’altre desequilibri es manifesta entre països desenvolupats i països pobres del Tercer Món. A l’Índia la renda per habitant, el 1994, era de 1 220 dòlars i al Brasil de 5 370. Les diferències són enormes, però també tendeixen a reduir-se els darrers anys, pel que fa als països asiàtics i de l’Amèrica Llatina. El gran problema el constitueixen, encara, la major part dels països africans, amb rendes per habitant inferiors als 500 dòlars anuals.
Els progressos extraordinaris realitzats per la ciència en el control de les forces de la natura han donat un poder sense precedents als éssers humans, un poder, però, que tant pot ser constructiu com destructiu. En aquest sentit, la bomba d’Hiroshima posa una mena de barrera a la consciència de la humanitat. Les mateixes forces que poden dur els homes sempre endavant, millorant-ne les condicions de vida, també els poden destruir. La clau que obre la porta del progrés és la mateixa que obre la porta de la destrucció. Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita —que ha trobat tantes aplicacions pacífiques i bèl·liques—, ja devia ser conscient d’aquest dramàtic dilema quan va destinar tots els seus béns a la creació d’un fons per a premiar, a més de literats i científics, tots aquells que “han contribuït majorment o de la millor manera a la fraternitat dels pobles i a l’abolició o reducció dels exèrcits existents”.