Breu història de l'energia

Els homes i l’energia a la prehistòria i a l’edat antiga

Mirarem de descriure, amb l’ajut d’algunes xifres, les condicions energètiques que tenien els homes en els seus orígens. Pel que sembla, el nostre organisme ha de disposar diàriament de 2 000 calories (cal, o més ben dit kilocalories) com a mínim per a sobreviure. A la prehistòria, els homes sobrevivien caçant i recollint fruits i podem suposar que, en aquestes condicions, es devien considerar afortunats si aconseguien proveir-se del mínim indispensable de calories.

El cos humà té un bon rendiment com a transformador d’energia: efectivament, transforma en energia mecànica, és a dir en capacitat de desplaçar-se ell mateix i de desplaçar altres objectes, entre el 15% i el 20% de l’energia que ingereix (es calcula que quan camina té un rendiment superior al de qualsevol vehicle de motor o al de la major part dels animals). Ara bé, el 15-20% de 2 000 cal són 400 calories com a màxim, que és el que necessita un cotxe de cilindrada mitjana per a recórrer un o dos quilòmetres. Amb aquestes calories els humans ho havien de fer tot: moure’s, buscar menjar i refugi, aparellar-se, defensar-se dels animals, competir amb altres humans, vestir-se, i altres coses similars. A més, els humans tenen poca capacitat de produir un esforç concentrat: només poden desenvolupar una potència (és a dir una capacitat de producció de treball per segon) d’entre 0,05 kW i 0,1 kW.

Podem dir, doncs, que a la prehistòria els homes no disposaven de grans mitjans per a modificar en benefici seu l’energia que tenien i, per tant, tot el que podien fer era adaptar-s’hi de la millor manera possible. D’altra banda, els homes tenien i tenen un cervell de capacitats extraordinàries i sembla que per a alimentar-lo es necessita poca energia (menys de 10 cal/h). A la llarga, aquest fet va resultar molt beneficiós ja que va ajudar a afrontar amb èxit el problema de l’escassetat energètica. De quina manera? Controlant i utilitzant fonts d’energia “exasomàtiques”, és a dir exteriors al seu cos.

Durant la prehistòria ja es van fer dues grans passes endavant en aquest sentit: la conquesta del foc (vegeu “Del foc a la bombeta”) i la “invenció” de l’agricultura. La primera va tenir lloc fa uns 500 000 anys. Amb la conquesta del foc, els homes van poder aconseguir un nombre sensiblement superior de calories, alimentàries o no. Des d’un punt de vista quantitatiu es diu que el foc va suposar un important progrés perquè es va superar el doble del nombre de calories disponibles: es va passar de 2 000 a 5 000.

Amb la “invenció” de l’agricultura, el canvi encara va ser més important, però no es va aconseguir fins al cap de centenars de milers d’anys. Es va passar així de 5 000 calories a 12 000. Aquest augment va ser conseqüència, sobretot, de la major quantitat d’aliments disponibles i de la possibilitat d’explotar els animals domesticats. Gràcies a aquests animals, els humans van poder disposar, per primera vegada, d’una font d’energia mecànica diferent de la del seu propi cos. Bous, cavalls i ases van ser utilitzats com a bèsties de càrrega, de sella i de tir.

Uns quants mil·lennis més tard, els nostres avantpassats es van proveir d’una altra font d’energia mecànica, aquest cop de diferent naturalesa: l’energia eòlica, proporcionada pel vent. Amb aquesta energia, 3 000 anys abans de l’era cristiana els pobles de la Mediterrània van començar a desplaçar les seves embarcacions de vela. El vent va ser la primera font d’energia inanimada explotada pels humans o, més exactament, la primera font d’energia solar sense transformar, i la primera que va arribar als homes no a través d’altres organismes vius sinó per un medi abiòtic: és l’efecte de la calor solar que, escalfant en mesura desigual les masses d’aire de l’atmosfera, les manté en moviment continu (vegeu “L’atmosfera terrestre i el clima”).

La segona font d’energia inanimada explotada pels homes va ser l’energia hidràulica, és a dir, proporcionada per l’aigua. Les primeres utilitzacions de l’energia hidràulica es remunten a edats molt remotes, quan un dels nostres avantpassats va tenir la idea de deixar-se endur pel corrent d’un riu enfilat damunt d’un tronc d’arbre o a bord d’alguna embarcació rudimentària. Però l’explotació real de l’energia hidràulica s’inicià quan l’home va inventar la roda hidràulica, de l’origen de la qual sabem molt poca cosa.

Hi ha testimonis històrics que demostren que en l’àrea mediterrània la roda hidràulica ja era coneguda a la Grècia septentrional, al segle I aC. I molt probablement fou allà, o a l’Anatòlia occidental, on es va utilitzar per primera vegada, sigui com una creació original, sigui com una invenció provinent de l’Orient. Aquests primers exemplars de roda hidràulica estaven formats per una roda amb paletes de dimensions reduïdes, col·locada horitzontalment respecte al corrent fluvial. L’eix de rotació, en aquest cas vertical, estava directament connectat amb la mola giratòria superior sense necessitat d’engranatges. Els molins formats per aquest tipus de rodes, que han sobreviscut fins a temps recents, eren de construcció senzilla i barata. En conjunt, però, tenien una rendibilitat força baixa —cada molí podia satisfer les exigències d’una o dues famílies de camperols— i el seu ús es concentrava a les zones muntanyoses amb cursos d’aigua de corrent ràpid poc importants.

Aquesta roda hidràulica que acabem d’explicar no té res a veure amb la roda hidràulica descrita, al segle I dC, per l’arquitecte romà Vitruvi i de l’origen de la qual no se sap res. De grans dimensions i col·locada verticalment damunt la superfície de l’aigua, aquesta roda utilitzava, per a girar, l’impacte del corrent fluvial sobre les paletes inferiors. Des de l’eix, en aquest cas horitzontal, la força motriu era transmesa a la roda mitjançant un sistema d’engranatges que li imprimien una velocitat de rotació molt superior a la de la roda mateixa. La possibilitat d’utilitzar aquests molins fins i tot en els rius de corrent lent, amb un volum de producció remarcable, va ser la clau del seu èxit. Entre els segles III i IV va aparèixer un tercer model de roda hidràulica encara més eficient, format per una roda vertical que movia una sèrie de catúfols de dalt a baix aprofitant el moviment de caiguda.

Sembla clar que al final de l’edat antiga (segle V) els molins hidràulics ja eren força estesos. Un segle més tard els molins també van aprofitar el vent. Amb tot, cal dir que durant tota l’antiguitat l’explotació d’energia inanimada fou modesta. Dificultats d’ordre tècnic i d’altres, d’ordre social, ho impedien. Se sap, per exemple, que els homes d’aquesta època eren incapaços d’obtenir la temperatura necessària per a fondre completament el ferro, i això no els permetia construir mecanismes i engranatges metàl·lics més eficaços que els de fusta que utilitzaven. D’altra banda, és ben sabut que al món clàssic, és a dir a la Grècia antiga, i encara més a l’imperi Romà, el progrés tècnic quedà obstaculitzat per la presència d’una mà d’obra relativament abundant formada per esclaus. En lloc d’explotar les forces naturals, els grecs i els romans antics preferien explotar altres homes. Un testimoni significatiu d’aquesta mentalitat, que ens costa d’entendre, ens arriba a través de l’escriptor llatí Varró, que anomenava instruments tant els animals com els esclaus, i més concretament instruments parlants (strumenta vocalia) els homes i instruments semiparlants (semivocalia) els animals.

Del foc a la bombeta

El control del foc, que tingué lloc durant el paleolític mitjà, fa uns 500 000 anys, constituí un progrés decisiu per a l’evolució humana. Per primera vegada, l’home primitiu va començar a disposar, a més d’una poderosa font de calor i de protecció, del primer mitjà d’il·luminació artificial. Durant les èpoques successives, l’ús de simples fumalls ardents que servien per a il·luminar de nit els campaments i la foscor de les cavernes va ser substituït per teies de llarga durada, de fusta resinosa o impregnada amb substàncies de combustió lenta. L’ús de les teies es va estendre àmpliament en el món antic i en el medieval. Malgrat la indiscutible eficàcia i pràctica d’aquest mitjà d’il·luminació tan econòmic, ja al final del paleolític superior, fa uns 12 000 anys, entre les comunitats de caçadors més avançades va aparèixer i es va començar a difondre una nova font de llum més adequada per a il·luminar ambients amb poc aire: una làmpada amb un ble alimentat amb greix animal. El naixement i el desenvolupament de les societats agrícoles i l’excedència d’olis vegetals combustibles de baix cost van afavorir ulteriorment l’arrelament d’aquestes làmpades de combustió, que es van divulgar, amb múltiples formes però amb el mateix principi de funcionament, a gran part del continent eurasiàtic.

Malgrat l’escassa eficiència lluminosa de la làmpada de combustió, pràcticament no s’enregistraren innovacions significatives en les tècniques d’il·luminació artificial fins al final del segle XVIII, és a dir fins que va tenir lloc la Revolució Industrial. Tots els perfeccionaments introduïts en aquest camp només tenien relació amb la funcionalitat i la forma exterior d’aquestes làmpades, les tècniques de producció i el tipus de combustible utilitzat. L’única excepció important fou la invenció de l’espelma, les primeres notícies de la qual es remunten a l’antic món egipci. Realitzades amb combustibles sòlids, de primer amb segó i més tard amb cera, les espelmes es van imposar a les làmpades de combustió perquè eren més pràctiques i més segures. Sobretot van tenir èxit en les societats on la producció d’oli combustible vegetal era escassa o totalment inexistent, com als països nòrdics europeus.

Amb l’arribada de les societats industrialitzades, la il·luminació dels espais tancats va deixar de ser una privilegi dels llocs de culte i dels grans palaus del poder polític, o bé el senyal distintiu dels allotjaments de les classes més riques. La necessitat de disposar d’una bona il·luminació en tots els espais, tant si eren per a viure-hi com per a treballar-hi, va ser un bon estímul per a la recerca de noves solucions a Europa. La làmpada d’Argand (el precedent del quinqué, 1784) i les làmpades d’alimentació controlada de Carcel (1800) i de Franchot (1836) van ser les primeres innovacions eficaces que ràpidament van substituir les tradicionals làmpades de combustió. Asseguraven una lluminositat superior i permetien regular la intensitat de la llum que s’emetia. Paral·lelament va aparèixer una tècnica d’il·luminació radicalment nova que es va començar a estendre als carrers, a les indústries i a les cases de les principals ciutats europees: les làmpades de gas alimentades mitjançant una xarxa de distribució centralitzada. Els primers experiments, duts a terme a la Gran Bretanya i a França, van tenir un gran èxit. La utilització d’aquesta nova font de llum, per bé que estesa, va quedar circumscrita a les àrees urbanes. Amb la invenció de la làmpada d’incandescència (per obra de T. A. Edison i J. Swan, 1878-79) i amb la construcció, els darrers vint anys del segle XIX, de les primeres centrals de producció i de les primeres xarxes de distribució d’energia elèctrica, es va iniciar l’era de la llum produïda amb aquesta forma d’energia, que actualment encara està en plena fase ascendent.

L’edat mitjana i l’edat moderna

Durant els darrers segles de l’edat antiga el fenomen de l’esclavitud es va reduir, alhora que disminuïa sensiblement la població europea. A la vegada també va disminuir de manera proporcional la capacitat dels europeus de modificar el medi segons els seus objectius. Els boscos van tornar a guanyar terreny i les comunitats humanes es van agrupar en poques àrees. Però els habitants de l’Europa de l’alta edat mitjana, com que disposaven de menys energies humanes per a gastar, es van dedicar a buscar la manera d’explotar energies que no fossin d’origen humà.

En el camp de les energies d’origen animal, la gran “invenció” d’aquesta època fou l’ús del cavall com a animal de tracció. Durant l’edat antiga el cavall s’utilitzava per al transport de persones i de coses, i també com a animal de càrrega i de sella (en aquest segon cas, sobretot per a la guerra), mentre que el seu ús com a animal de tir havia estat escàs i poc eficient. El seu rendiment era molt modest perquè els pagesos posaven als cavalls uns arreus semblants als que s’empraven amb els bous; com que feien pressió damunt del coll de l’animal, en dificultaven la respiració i la circulació de la sang. A la Xina, ja en l’edat antiga, s’havien ideat uns arreus que es col·locaven damunt del pit de l’animal, perquè no fos el coll la part del cos que sostingués l’esforç de la tracció. Aquest tipus de jou, més racional, va ser introduït a Europa per les poblacions nòmades que provenien d’Àsia, entre els segles VIII i IX, i es calcula que d’aquesta manera el rendiment del cavall va augmentar de quatre a cinc vegades. A la mateixa època, també es va difondre el costum de ferrar els unglots dels equins. Aquest fet va augmentar els anys de vida d’aquests animals i va comportar que es poguessin utilitzar en terrenys més accidentats. Als camps europeus, durant tota l’edat mitjana i l’edat moderna, el cavall es va convertir en la font d’energia mecànica més estesa i més valuosa.

A partir de l’alta edat mitjana, la utilització d’energia inanimada proporcionada per l’aigua i el vent va tornar a créixer, fins al punt que es pot parlar d’una “revolució energètica”. El molí d’aigua medieval (una roda de 2 o 3 m de diàmetre submergida dins l’aigua de manera vertical o horitzontal) va anar substituint de mica en mica els corrons de pedra accionats a mà que s’havien emprat fins aleshores per a moldre el blat. D’aquesta manera la productivitat de la feina humana va augmentar cinc vegades.

La seva difusió, que va començar a Europa al segle VII, fou relativament veloç sobretot a les regions centremeridionals, on els rius baixaven ràpidament a causa del pendent pronunciat i a l’hivern no es gelaven. Progressivament Europa va anar utilitzant cada vegada més energia hidràulica, i sembla que aquesta és una de les raons de l’hegemonia europea en el camp tecnològic i econòmic. Però, quants molins d’aigua hi havia? Segons una documentació trobada sobre els molins existents a Anglaterra i Hongria als segles XI i XII, podem suposar que a tot Europa n’hi devia haver entre 100 000 i 150 000, cosa que equival aproximadament a un molí cada 250 o 300 persones. No cal oblidar que, ben aviat, la força hidràulica es va utilitzar no solament per a moldre el blat, sinó que també es va aplicar a altres sectors productius. Al segle XVI l’energia hidràulica s’emprava en uns 40 rams de producció manufacturera. A Itàlia, el molí hidràulic ja s’havia començat a utilitzar al segle X per a nocar els teixits de llana (és a dir, per a comprimir-los i fer-los més compactes); després també es va fer servir per a batre el cànem, per a moldre l’ordi destinat a la fabricació de la cervesa, per a adobar les pells, per a premsar les olives, per a afilar les ganivetes i per a accionar les manxes i els malls en la indústria siderúrgica. Aquesta darrera aplicació és molt important, ja que va permetre obtenir temperatures prou elevades per a fondre el ferro completament. Això va fer possible produir objectes metàl·lics de la forma desitjada, obtinguts amb la colada dins de motlles especials, i va obrir el camí al desenvolupament del que podem considerar la indústria mecànica europea moderna, basada en l’ús de màquines formades per parts metàl·liques, molt més resistents i eficients que les fràgils màquines de fusta utilitzades fins aleshores.

Amb el temps, també es va aprendre a utilitzar l’energia de l’aigua per a diversos objectius col·lectius. Es va retenir i acumular l’aigua en preses, embassaments i canals, com el que es va començar a construir cap a la meitat del segle XVI a la zona minera del Harz, a Alemanya. Els europeus aviat van traslladar la seva tecnologia al Nou Món: per exemple, cap al 1600 a la vall del Potosí, als Andes bolivians, els enginyers espanyols van construir un complex de 32 preses, amb una potència de més de 600 CV, per a extreure i tallar la plata.

Al final de l’edat mitjana i l’inici de l’edat moderna, el vent també va tenir un paper important en el desenvolupament de la producció d’energia. És gairebé segur que el molí de vent, desconegut pels grecs i pels romans, té un origen oriental. Segons fonts històriques islàmiques, al segle VII, als altiplans de la Pèrsia oriental i de l’Afganistan hi havia uns molins de vent que s’utilitzaven per a bombar aigua i per a moldre cereals.

A Europa, el primer document que cita un molí de vent es va localitzar a Normandia i data aproximadament de l’any 1180. Sembla clar, doncs, que el molí de vent va “inventar-se” a Orient i després va passar a Occident. En realitat, els primers molins de vent europeus eren completament diferents dels que hi havia al Pròxim Orient. El pla de rotació de les veles era vertical en lloc de ser paral·lel al terreny. I l’arbre horitzontal on estaven fixades les aspes transmetia el moviment a les moles a través d’un sistema d’engranatges molt semblant al de les rodes hidràuliques. Des d’un punt de vista aerodinàmic, aquest tipus de màquines eòliques —l’artífex de les quals és desconegut— era força més eficient que el model oriental. A partir de l’any 1200, en el paisatge rural i urbà de l’Europa central i septentrional van començar a aparèixer els típics molins de vent d’eix horitzontal.

Diversos factors van contribuir a la propagació d’aquest nou convertidor d’energia. El primer factor eren els costos de realització, sovint força inferiors als que requerien les rodes hidràuliques. El segon factor era el particular estatus jurídic que va assolir el molí de vent, ja que es va poder alliberar del dret feudal. Els feudataris, al contrari del que havien fet amb l’aigua que travessava les seves terres, no van aconseguir reivindicar la possessió de l’aire i del vent. El tercer factor provenia de l’excessiu nombre de molins d’aigua en els cursos fluvials de les àrees urbanes medievals, la qual cosa va induir moltes autoritats municipals a afavorir la construcció de molins de vent. Es van desenvolupar sobretot a les regions septentrionals d’Europa, on els vents són freqüents, i ben aviat Anglaterra, Rússia i Holanda es van omplir de molins de vent. Es calcula que a mitjan segle XVIII la potència eòlica existent corresponia a una quarta part o a una tercera part de la potència dels molins d’aigua.

Un altre fet remarcable d’aquest segle XVIII va ser el perfeccionament de la navegació a vela i la introducció de la vela triangular o vela “llatina” (que en realitat prové d’Orient, exactament de l’Índia, a través dels àrabs). L’ús de la vela llatina es va estendre per tota la Mediterrània i va ser un dels instruments bàsics del renaixement econòmic i comercial europeu.

La fusta, el carbó i la Revolució Industrial

Hom creu que els progressos realitzats durant l’edat mitjana en el camp energètic van permetre que les societats més avançades obtinguessin una disponibilitat d’energia per càpita de gairebé 26 000 calories (incloses les calories alimentàries). Sembla que durant els dos primers segles de l’edat moderna, aquesta disponibilitat mitjana no devia augmentar: fins i tot, hi ha qui afirma que els europeus consumien menys energia l’any 1750 que l’any 1000. Aquest estancament, segons els uns, o disminució, segons els altres, de l’energia per càpita es degué en part a l’augment de la població i en part al fet que la contribució de la fusta i el carbó dels boscos europeus havia començat a davallar. En efecte, els europeus havien explotat els immensos boscos, repoblats durant els primers segles de l’edat mitjana, i utilitzaven la fusta per als usos més diversos: com a primera matèria i com a font d’energia. L’any 1750 la fusta i els seus derivats encara representaven la majoria del consum mitjà d’un europeu: així doncs, és ben comprensible que la seva creixent escassetat provoqués problemes dramàtics per al futur de l’economia europea.

Al final del segle XVIII va començar una nova època de la història de l’energia, la dels combustibles fòssils, fonts d’energia inanimada produïda en temps molt remots a partir de la transformació d’energia solar per part d’organismes vegetals i animals fossilitzats.

Als darrers segles de l’edat mitjana els homes ja utilitzaven el carbó fòssil en grans quantitats. Però ho feien sense convicció i gairebé amb reticència. Al segle XV, el papa Pius II explicava amb gran sorpresa que, a Escòcia, havia vist com uns pobres “rebien com a almoina uns fragments de pedra negra amb la qual se n’anaven ben contents. Aquesta mena de pedra es crema en lloc de la llenya, que al seu país escasseja”. El carbó oferia l’avantatge de tenir un poder calorífic doble del que tenia el mateix pes en fusta; però era brut, contaminava l’aire i en cremar desprenia una olor desagradable, diferent de l’olor familiar i agradable de la llenya en combustió.

Fou precisament a la Gran Bretanya, on els boscos havien estat explotats intensament i on els jaciments de carbó fòssil eren abundants, que a partir del segle XVI el consum d’aquest combustible va començar a créixer regularment. Més tard, durant el segle XVIII, el carbó va tenir una primera alça, quan l’anglès Darby, al principi de segle, va obtenir el carbó de coc a partir del carbó “natural”, per a utilitzar-lo als forns de la indústria metal·lúrgica. La producció de ferro, que en aquelles primeres dècades del segle no superava les 25 000 t anuals, en part a causa de la creixent escassetat de fusta per a fer llenya, al capdavall d’aquest canvi va arribar a 110 000 t.

L’explotació cada vegada més intensiva de les mines de carbó presentava, però, algunes dificultats. Per a extreure el carbó calia excavar pous cada cop més profunds, baixant fins per sota dels estrats aqüífers. El problema era que, a una certa profunditat, les tècniques conegudes fins aleshores per drenar l’aigua que entrava als pous (com els canals de desguàs pels flancs dels turons o les bombes accionades per cavalls i per rodes hidràuliques) ja no eren suficients. Aquest fet va estimular l’enginy humà a buscar noves solucions que van desembocar en l’ús de l’energia del vapor. Dos inventors, Thomas Savery i Thomas Newcomen, van idear amb pocs anys de diferència dos tipus de bomba de vapor, la segona de les quals és considerada com la primera màquina de vapor (vegeu “La potència del vapor”). Però eren poc eficients i més cares que la tracció animal. Mentrestant, la demanda de carbó augmentava i, amb aquesta, la necessitat d’energia per part d’un altre sector productiu en gran expansió, el tèxtil, al qual no bastaven l’energia humana i la hidràulica per a les seves novíssimes màquines (els telers i les filadores). Aleshores, James Watt, amb motiu de la reparació d’una màquina de vapor de Newcomen, ideà una sèrie de perfeccionaments per a aprofitar més bé el vapor (1765). Watt és considerat el veritable creador de la màquina de vapor moderna, que, aprofitant l’energia obtinguda a partir del carbó, servia a la indústria minera per a produir més carbó, i a la indústria tèxtil per a accionar els telers i les màquines de filar. Va començar, aleshores, un joc d’interaccions entre els diversos sectors productius (el siderúrgic, el miner, l’energètic i el tèxtil), cadascun dels quals estava fortament estimulat pels diferents avenços. Va començar el que es coneix amb el nom de “Revolució Industrial”.

El desenvolupament i la difusió de la màquina de vapor foren, sens dubte, una de les principals conquestes tècniques de la Revolució Industrial, iniciada a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII. Amb l’adveniment d’aquest primer “transformador” d’energia tèrmica en energia mecànica, no tan sols es va desenvolupar ulteriorment la utilització dels combustibles fòssils, sinó que, a partir de la simbiosi perfecta entre vapor i carbó, a Europa es va començar a organitzar un sistema energètic completament nou. Els molins hidràulics i els molins eòlics, que durant segles havien proporcionat la força motriu a l’agricultura i a l’artesania europees, van evidenciar totes les seves limitacions davant la màquina de vapor: l’escassetat de potència, la irregularitat i la manca de continuïtat en l’erogació, i una contigüitat espacial, entre l’aparell transformador i la seva font d’energia, excessivament rígida. La màquina de vapor, al contrari, era capç d’erogar potències importants quan hom ho desitjava i durant el temps necessari. Aquest descobriment va ser, sens dubte, el responsable de la ràpida divulgació de les fàbriques. Watt va patentar i va comercialitzar màquines amb una potència entre 20 i 40 cavalls (CV). Es diu que un CV té una potència igual a una vegada i mitja la d’un autèntic cavall i aproximadament 10 vegades superior a la d’un home. Així doncs, les màquines de Watt eren capaces de dur a terme la feina de 30 a 60 cavalls i de 200 a 400 persones. Com que abans del final del segle XVIII ja havien entrat en funcionament un miler d’aquestes màquines, va ser com si a Anglaterra, de cop i volta, hagués aparegut un exèrcit de centenars de milers d’obrers.

La Revolució Industrial va transformar una època de penúria en una època d’abundància energètica i va influir profundament en la mentalitat col·lectiva i en la cultura dels europeus. En aquell moment feia la impressió que les grans conquestes de la tècnica serien capaces d’obtenir quantitats de béns il·limitats. L’aparició de la màquina de vapor, en efecte, feia possible un miracle: la multiplicació indefinida i aparentment gratuïta de l’energia. Si s’aplicava a la indústria minera, tot i consumir carbó, augmentava la seva disponibilitat. Naturalment, el treball manual a les mines també permetia la multiplicació de l’energia. Un miner de l’època de Watt produïa uns 5 bushels (1 bushel = 38 kg) de carbó al dia, que es tradueixen en un milió i mig de calories, i consumia unes 2 500 calories diàries. Això sí, les calories consumides pel miner són calories alimentàries i molt més valuoses que les calories no comestibles del carbó, de manera que no es pot establir una comparació en simples termes de quantitat. Watt, en canvi, havia inventat un miner mecànic que “menjava” carbó amb una capacitat de producció 8 vegades superior a la d’un miner de carn i ossos. Això vol dir que, per cada caloria que gastava, en produïa gairebé 5 000. Per tant, no és gens sorprenent que a la majoria de la gent la industrialització els semblés xauxa.

Del carbó al petroli i a l’electricitat

Quadre Qd 2.1 Principals estats productors de carbó.

ECSA

El carbó va ser, certament, el gran protagonista dels primers 150 anys de l’era industrial. Durant moltes dècades el major productor de carbó fou, indubtablement, la Gran Bretanya. L’any 1850 aquest país cobria el 60% de la producció mundial, i el 1890 el 35%. Però al principi del segle XX la situació ja va canviar i els Estats Units van passar al primer lloc. La producció mundial de carbó va anar augmentant fins a la dècada dels anys vuitanta, en què va estabilitzar-se, amb una clara tendència a la baixa en la producció dels països més desenvolupats i un augment en els que estan en procés de desenvolupament. La República Popular de la Xina n’és ara el principal productor. Entre les fonts energètiques tradicionals, només la fusta i el carbó vegetal es podien traslladar lluny dels llocs de producció, encara que amb uns costos molt elevats i amb considerables problemes de transport. Però el carbó de pedra resultava molt més manejable. A més, les grans quantitats que se’n produïen i se’n venien ajudaven a reduir considerablement els costos del transport. La Gran Bretanya va tornar a ser el primer país que organitzà una xarxa de distribució de carbó que abastava tot el planeta, i durant molt de temps va conservar la seva posició predominant al món.

En bona part, el triomf del carbó va repercutir negativament en l’energia eòlica utilitzada per a la propulsió naval. Respecte al vent, el carbó, tot i que inicialment era més car, tenia l’avantatge de permetre una navegació sense límits d’espai ni de temps: en efecte, els vaixells de vela només es podien moure en les zones on bufaven els vents dominants, com els alisis i els vents de l’oest, i estaven contínuament exposats al risc d’aturar-se enmig de la mar els dies que no hi havia vent (els dies de bonança). Així doncs, amb la millora dels motors, la navegació a vapor va superar la navegació a vela fins i tot en l’aspecte econòmic, cosa que en provocà una ràpida davallada.

Cap al final del segle XIX va entrar en joc un nou recurs energètic que s’havia de convertir en el protagonista al segle XX: el petroli. Conegut des de feia molt de temps, només aleshores va començar a ser utilitzat amb una certa freqüència per a la il·luminació. El petroli tenia l’avantatge de ser més fàcil de transportar que el carbó i, a més, amb el mateix pes proporcionava major poder calorífic: 1 kg de petroli refinat conté unes 10 000 calories de mitjana, mentre que 1 kg de carbó en té 8 000. A part això, una hora de feina als pous de petroli tenia un rendiment calòric quatre o cinc vegades superior al d’una hora de treball a les mines.

Però el boom del petroli no s’inicià fins a la invenció d’un nou sistema transformador d’energia tèrmica en energia mecànica: el motor de combustió interna (vegeu “Breu història dels transports”). En realitat, aquest nou motor no es va crear per exigències dictades pel món del transport, sinó per la necessitat de disposar d’un motor, de potència reduïda, destinat a les petites botigues d’artesania i als productes manufacturats que es feien a domicili. És per això que la font d’energia inicialment prevista per a la seva alimentació era el gas de l’enllumenat, que tenia una xarxa de distribució molt estesa a les ciutats europees més industrialitzades, fet que eliminava qualsevol problema de proveïment i d’emmagatzematge del combustible. Però, com passa sovint amb les grans invencions, un cop realitzat, el nou motor va demostrar unes capacitats que anaven molt més enllà del camp d’aplicació per al qual havia estat ideat originàriament. Tot seguit, per a aquest tipus de motor es va preferir la gasolina, un combustible més lleuger —derivat del petroli— que permetia eliminar el pes de l’aigua, cosa que, al seu torn, feia augmentar el pes de la locomotora de vapor i aconseguia un rendiment del vehicle de gairebé el 20%, davant el 2% o 3% de les velles màquines de vapor.

L’augment del consum del petroli durant el segle XX ha estat molt ràpid: els primers 60 anys, es va passar de 20 milions de tones a 1 052 milions; l’any 1981 aquesta xifra gairebé s’havia triplicat (2 860 milions), i el 1994 la producció era de 3 252 milions de tones.

Paral·lelament a la creixent expansió del petroli, va començar a obrir-se camí una nova i revolucionària forma d’energia: l’energia elèctrica. Es podia obtenir a partir de diverses fonts i, en certa manera, encara era més fàcil de transportar i d’utilitzar que el carbó i que el petroli. Fem, però, una passa enrere per seguir les etapes de la introducció d’aquesta nova forma d’energia. Entre els molts progressos realitzats per la física europea durant el segle XVIII, n’hi ha un d’especialment important, pel desenvolupament posterior que va tenir: l’inici de recerques i d’estudis sistemàtics sobre l’electricitat. Les primeres observacions relatives als fenòmens elèctrics ja havien tingut lloc durant l’època antiga, com demostra l’origen del terme electricitat, que deriva de la paraula grega elektron (ambre). En efecte, nombrosos autors clàssics grecs i llatins ja havien observat, i fins i tot descrit, la virtut de l’ambre d’electritzar-se i atreure cossos lleugers quan és friccionat repetides vegades, encara que no havien sabut donar una explicació correcta del fenomen.

L’any 1879 Thomas Alva Edison va inventar la làmpada d’incandescència (la bombeta) i d’aquesta manera l’electricitat va entrar a les cases i començà a formar part de la nostra vida quotidiana, fins avui, que gairebé és present en cada moment i aspecte de la vida. L’ingrés de l’electricitat al sector de la producció fou un xic més lent, almenys fins que no es va passar de l’ús del corrent continu, amb alguns inconvenients per a les aplicacions industrials, a l’ús del corrent altern, més adequat en aquest camp i més barat de transportar. Aquest canvi es va veure afavorit per la invenció (1887) i la ràpida difusió del motor de corrent altern, molt adaptable i de fàcil utilització. Aquest motor va donar un gran impuls a l’explotació de l’energia hidràulica, la qual, un cop transformada en corrent altern i transportada d’aquesta manera a baixos costos, fins i tot lluny dels llocs d’origen, era altre cop transformada en energia mecànica.

Fou precisament l’energia hidràulica la que va alimentar el gran boom de la producció elèctrica, la qual en 30 anys, des del 1920 fins al 1950, va augmentar set vegades. El 1950 l’energia hidràulica cobria la major part de la potència elèctrica mundial instal·lada: el 96% al Canadà, el 94% a Suïssa, el 90% a Itàlia i el 80% a Suècia. No tan intensa, però igualment sòlida, era la contribució de l’energia hidroelèctrica en altres països com la Gran Bretanya, França, els Estats Units i l’antiga Unió Soviètica, on l’abundància de combustibles fòssils afavoria la difusió de les centrals termoelèctriques. Però a partir del 1950 i fins a la meitat dels anys setanta (com veurem a “L’alternativa als combustibles fòssils: esperances i dificultats”) l’increment de la producció elèctrica, encara molt elevat (va augmentar altre cop set vegades en 25 anys), va ser degut al petroli, gràcies al baix preu del cru imposat pels països industrialitzats i per les grans companyies petrolieres als països productors.

El carbó, el petroli i el gas natural han estat i encara són els protagonistes de l’era industrial. Tot el desenvolupament econòmic dels dos darrers segles es basa en l’increment del consum de combustibles fòssils, que ha tingut lloc de manera extraordinària i inimaginable fa només unes generacions.

Per a mesurar aquest enorme creixement, s’ha inventat una unitat de mesura proporcional, anomenada Q. Correspon a 0,25 x 1018 kcal, és a dir l’equivalent de 25 000 milions de tones de petroli. Doncs bé, hom calcula que entre el 1850 i el 1950 tota l’energia consumida equival a 4 Q (100 000 milions de tones de petroli) i que la mateixa quantitat s’ha consumit entre el 1950 i el 1975, és a dir en una quarta part del mateix temps. Actualment, cada any consumim gairebé una tercera part de l’energia total cremada durant els primers cent anys de Revolució Industrial. En un futur proper aquesta mateixa quantitat no serà suficient per a satisfer la demanda d’energia d’un sol any.

La potència del vapor

La potència del vapor és coneguda des de molt antic. Alguns científics hel·lènics, intuint-ne possibles camps d’aplicació, ja havien realitzat diversos experiments elementals que hi feien referència. Però aquest conjunt de coneixements, encara que no s’oblidaren, van quedar reduïts a una curiositat per a erudits. Durant el segle XVII alguns científics europeus, entre els quals destaquen Salomon de Caus, Christiaan Huygens i Denis Papin, van reprendre aquells estudis sobre el vapor i es van començar a realitzar les primeres investigacions sistemàtiques i les primeres temptatives per a la seva aplicació pràctica. Amb tot, la màquina de vapor no va ser ideada i patentada fins gairebé entrat el segle XVIII, exactament l’any 1698. El seu inventor fou l’anglès Thomas Savery, que ideà una màquina per a drenar l’aigua dels túnels de les mines. Tenia molts defectes i el seu rendiment era molt baix, però la necessitat de resoldre com fos aquest greu problema a Anglaterra havia convençut nombrosos propietaris de mines a fer-ne ús. L’any 1705 un altre tècnic anglès, Thomas Newcomen, va preparar un nou model de màquina de vapor que accionava una bomba d’admissió d’aigua. Aquest model, més eficient i més segur, va ser la base de la màquina de vapor, l’ús de la qual, però, encara es va limitar al drenatge de l’aigua dels túnels de les mines angleses durant unes quantes dècades.

La responsabilitat de fer del nou convertidor un motor d’ús universal, capaç d’aportar força motriu a les manufactures i a les fàbriques, va correspondre a James Watt. Entre el 1765 i el 1782 aquest científic escocès va idear i va preparar dos nous models de màquina de vapor, el segon dels quals donà uns resultats plenament satisfactoris; també ideà l’èmbol de doble efecte i el regulador de boles que duu el seu nom. L’any 1783 la primera d’aquestes màquines de vapor de doble efecte creades per Watt va ser instal·lada en un taller mecànic, i dos anys més tard un model semblant va començar a treballar en una filatura. A partir d’aquell moment el lligam entre el sistema de producció industrial i el nou transformador va ser cada vegada més fort, fins que es va convertir en el símbol més celebrat de la nova època.

Durant tot el segle XIX la màquina de vapor fou un dels instruments que més va caracteritzar i estimular el desenvolupament de les societats industrials, a Europa i a l’Amèrica septentrional. En efecte, gràcies a aquesta màquina, a més de l’increment sense precedents que experimentà la producció de mercaderies, tot el sistema de transports terrestres i marítims va patir una profunda revolució. A la primera meitat de segle, la locomotora i el vaixell de vapor van superar l’objectiu, perseguit per la tecnologia europea durant decennis, d’explotar la força del vapor en el camp de la tracció, i es van crear els primers vehicles mecànics. La irresistible consolidació d’aquestes noves aplicacions de la màquina de vapor comportà profundes transformacions que afectaren centenars de milers de persones. El seu èxit encetava una nova fase de desenvolupament molt important per al sistema productiu industrial naixent.

El descobriment de l’electricitat

La revolució científica del segle XVII provocà les primeres recerques científiques europees sobre la naturalesa de l’electricitat, però no va ser fins al segle XVIII que la recerca en aquest camp va avançar seriosament. En efecte, els estudis de Stephen Gray (descobrí la conductivitat elèctrica), la invenció de l’ampolla de Leiden (és a dir, el primer condensador) concebuda per Van Musschenbroek, Cunaeus i Allamand, els famosos experiments de Benjamin Franklin i les investigacions de Charles Coulomb (llei de l’electrostàtica), entre altres, estimularen l’interès d’un nombre creixent de científics europeus. Però hi havia un obstacle important que, cada vegada més, interferia en el desenvolupament ulterior d’aquests estudis: la disponibilitat de generadors elèctrics únicament del tipus electrostàtic, que només proporcionaven, un cop activats, càrregues elèctriques de breu durada i amb una intensitat gairebé incontrolable.

El 1791 Luigi Galvani va publicar l’obra De viribus electricitatis in motu musculari Commentarius on afirmava que, a partir d’una sèrie de llargs i repetits experiments amb granotes, el contacte entre metalls i teixits animals provocava contraccions musculars. La causa d’aquestes contraccions s’havia d’atribuir, segons ell, a l’existència d’una electricitat animal. Aquesta tesi va cridar l’atenció d’Alessandro Volta, professor de física a Bolonya i interessat des de feia temps en l’estudi dels fenòmens elèctrics, que al principi va acceptar i va compartir les conclusions de Galvani. En continuar i aprofundir les seves investigacions, però, va començar a tenir dubtes cada vegada més grans sobre aquesta interpretació del fenomen i va proposar la tesi segons la qual les contraccions musculars de les granotes no eren provocades per una electricitat animal inexistent sinó per l’electricitat generada pel contacte de dos metalls diferents a través d’un cos humit. Volta va idear un dispositiu que demostrava la seva tesi: la pila de Volta. Es tractava d’una columna de discs de coure i de zinc disposats alternativament i entre els quals hi havia unes peces de cartró o drap amarades d’àcid sulfúric. Unint els dos extrems de la columna amb un conductor es produïa un flux de corrent constant, que evidenciava que la generació d’electricitat tenia lloc per un fenomen purament i únicament físic. La invenció de Volta va despertar un gran entusiasme en el món científic europeu. Per primer cop, hom disposava d’un generador capaç d’assegurar un flux de corrent elèctric constant i regulable segons la voluntat; però a més, al costat d’aquest aspecte immediat, les implicacions teòriques derivades del funcionament d’aquest dispositiu donaven pas a perspectives de recerca molt valuoses en el camp de la física.

Els efectes provocats per la introducció de la pila de Volta als laboratoris van ser immediats: van començar tot seguit els primers experiments i les primeres recerques en el camp de l’electroquímica, es van poder iniciar els primers estudis sobre els fenòmens lligats a la formació de l’arc elèctric i es va començar a experimentar l’ús de l’electricitat per a la comunicació a distància. La pila de Volta també va obrir les portes al descobriment de l’electromagnetisme, que va tenir lloc poques dècades més tard i va ser l’origen del telègraf, la dinamo i el motor elèctric, una part fonamental de la base de l’actual civilització tecnològica.

L’alternativa als combustibles fòssils: esperances i dificultats

Amb el descobriment de la fissió nuclear (Otto Hahn i Fritz Strassmann, 1938) i de la reacció en cadena (Frédéric Joliot-Irène Curie, 1939) els físics europeus i nord-americans que estudiaven l’estructura de l’àtom de seguida es van adonar que aquestes investigacions es podien desenvolupar, amb vista a la seva aplicació, en dues direccions ben concretes. D’una banda, si es deixava que el procés de fissió, activat en una massa d’urani, i la consegüent reacció en cadena continuessin de manera incontrolada i a alta velocitat, es podia aconseguir un alliberament instantani de gran quantitat d’energia, molt semblant a l’explosió d’una bomba terriblement potent. D’altra banda, en canvi, si la reacció en cadena era controlada i alentida de manera que s’alliberés l’energia de forma continguda i continuada en el temps, es podia obtenir una nova font d’energia explotable.

Es va proposar a la comunitat científica internacional aquesta segona línia de desenvolupament: la possibilitat d’utilitzar l’enorme quantitat de calor produïda a partir de la fissió dels nuclis atòmics de l’urani per a la generació elèctrica i la propulsió naval. Però amb la propagació de la Segona Guerra Mundial va prevaler la primera línia de desenvolupament, i als Estats Units, de manera similar al que succeïa a Alemanya, es va posar en marxa un programa de recerca, anomenat “Manhattan”, que tenia per finalitat la construcció de la bomba atòmica. En l’àmbit d’aquest projecte, però, Enrico Fermi, físic i matemàtic italià emigrat als Estats Units, va rebre l’encàrrec d’estudiar i d’intentar realitzar un sistema que permetés el control de la reacció en cadena. Al final del 1942, Fermi i el seu grup d’investigació van crear el primer reactor nuclear, conegut al principi amb el nom de pila atòmica, en el qual submergint les barres d’urani en blocs de grafit i apropant-les a barres de cadmi era possible desaccelerar i absorbir els neutrons emesos per la fissió i, per tant, desaccelerar o accelerar, segons calgués, el desenllaç de la reacció en cadena.

Els anys següents es van construir altres reactors nuclears experimentals, cada vegada més potents i perfeccionats, als Estats Units, a la Gran Bretanya i a l’antiga Unió Soviètica. La major part d’aquests reactors s’utilitzaven en la investigació militar i en la producció d’isòtops. Uns altres reactors es van destinar a les primeres investigacions aplicades en el camp energètic; es basaven en la creació d’un sistema de conversió de l’energia tèrmica, produïda en grans quantitats i de manera controlada, en energia elèctrica. El primer sistema conegut capaç de realitzar aquest tipus de conversió va ser experimentat l’any 1951 als Estats Units. Allà, el reactor nuclear era refredat per un fluid portador de calor, que a través d’un bescanviador de calor donava lloc a la formació de vapor. Amb aquest vapor s’accionava una turbina, que al seu torn s’encarregava d’engegar un generador elèctric.

Uns quants anys més tard es va començar a instal·lar a diversos països la primera xarxa d’electricitat d’origen nuclear produïda amb aquest sistema. L’antiga Unió Soviètica fou el primer país del món que inaugurà una central nuclear: a Obinsk, l’any 1954. El 1956 va entrar en funcionament a la Gran Bretanya la central de Calder Hall, i l’any següent la central nord-americana de Shippingport. Als Estats Units la seva utilització amb finalitats pacífiques ja havia començat durant la segona meitat dels anys cinquanta, després que el president Dwigth Eisenhower llancés la idea de l’“àtom per la pau” en un famós discurs. L’energia nuclear, fins aquell moment un instrument de guerra terrible, es podia utilitzar amb objectius pacífics? El 1955, servint-se del mateix sistema reactor-turbina de vapor-generador elèctric, els Estats Units havien construït i avarat la primera nau del món de propulsió nuclear: el submarí Nautilus, capaç de recórrer més de 10 000 km consumint uns 4 kg d’urani.

Després d’uns deu anys d’experimentació a gran escala, durant els quals va tenir lloc una proliferació de reactors nuclears de diversos tipus, va començar l’arrencada industrial i comercial de les centrals nuclears als països més avançats en aquest camp. Als Estats Units i a Europa, el tipus de reactor nuclear predominant va ser el reactor de neutrons lents que utilitza com a combustible nuclear l’urani enriquit, desenvolupat per la indústria nord-americana. Els anys setanta van ser el període de màxima expansió i penetració d’aquesta font energètica en tot el món industrialitzat, en part com a conseqüència de la contemporània crisi del petroli. En efecte, en 1973-74 el desmesurat creixement del consum energètic va semblar que s’aturava quan, per un seguit de causes, el preu del petroli va patir un gran augment. Coincidint amb una nova guerra entre àrabs i israelians, el grup de països proveïdors (l’OPEP), guiat pels productors àrabs, va quadruplicar el preu del cru en pocs mesos. El món industrialitzat va tremolar i va córrer la veu que el valuós “or negre” s’estava exhaurint. Al final dels anys setanta la situació de pànic es va tornar a repetir a causa d’una altra crisi petroliera i d’una nova alça dels preus.

Semblava com si el món estigués a punt d’enfrontar-se a un crac energètic, comparable a la situació viscuda a partir del final del segle XVIII, quan les energies renovables (la fusta, l’aigua, el vent i l’energia animal) van ser superades per les fonts d’energia fòssil. Llavors l’energia nuclear va aparèixer com la nova font energètica candidata a recollir l’herència del petroli.

Els elevats preus del petroli, a més de facilitar l’arrencada de l’energia nuclear, també van permetre que les energies renovables, és a dir, de font solar (energia hídrica, eòlica, de la biomassa, solar tèrmica i fotovoltaica) i geotèrmica, es tornessin a proposar com a alternatives interessants davant el predomini dels combustibles fòssils. També van tenir una forta empenta la recerca i les aplicacions dirigides a estalviar energia i a racionalitzar-ne l’ús. La indústria va demostrar, sobretot, que era capaç d’aportar millores bàsiques als seus procediments productius tot disminuint sensiblement la quantitat d’energia utilitzada per unitat de producte.

L’escenari que acabem de descriure, i que a la segona meitat dels anys setanta semblava indicar el principi d’un nou període de la història de l’energia, va canviar durant la dècada següent per la concomitància d’alguns factors. El desenvolupament de l’energia nuclear es va frenar a causa d’alguns greus accidents, com el de la central nuclear de Three Mile Island (1979), als Estats Units, i l’accident encara més greu de la central nuclear de Txernòbil (1986), a Ucraïna. En el primer cas es va estar molt a prop de la fusió del nucli del reactor, fusió que sí que es va produir en el segon cas, amb la fuita consegüent d’una enorme quantitat de substàncies radioactives des del reactor cap a les zones dels voltants i, més tard, cap a gran part d’Europa. Els dos accidents van evidenciar que, juntament amb nombrosos fets menors produïts a diverses parts del món, la tecnologia nuclear no havia aconseguit el nivell de seguretat necessari. Va caldre augmentar les mesures de seguretat de tots els països que la utilitzaven, i aquest fet va agreujar-ne tant els costos d’instal·lació com els d’ús diari. Tots els esforços en aquest sentit, però, no van aconseguir eliminar la creixent aprensió de l’opinió pública respecte a les centrals nuclears, i encara menys la de les poblacions on s’instal·laven o estava previst que s’instal·lessin. D’altra banda, la tecnologia nuclear no havia trobat (i encara ara no ho ha fet) la manera de fer inofensius els residus radioactius (originats al llarg de tot el procés, des de l’extracció dels minerals fins al desmantellament de les centrals nuclears que ja no funcionen). També quedava sense resoldre la relació entre l’ús civil i l’ús nuclear de l’àtom (la venda d’instal·lacions nuclears i de material de fissió afavoreix la proliferació dels arsenals atòmics). Per tots aquests motius, durant els anys vuitanta l’energia nuclear va anar perdent terreny. El 1994 la potència dels reactors equivalia a 596,4 milions de tones de petroli. Als Estats Units, però, ja al final dels anys setanta s’havien deixat de construir noves centrals, a Àustria es va abandonar la construcció d’una central nuclear a mig començar, Suècia va elaborar un pla de “fuga” de l’energia nuclear abans del 2010, i a Itàlia, un any després de Txernòbil (1986), un referèndum va aconseguir deixar enrere l’opció nuclear i es van tancar les centrals que ja hi havia. Paral·lelament a aquests fets, es produí una revifada dels combustibles fòssils. El preu de l’“or negre” va tornar a baixar, i es van descobrir i explotar nous jaciments de petroli en altres parts del món. També es va enregistrar un fort augment de l’ús del gas natural. El desenvolupament de les fonts d’energia alternatives i el compromís de racionalitzar l’ús de l’energia es va alentir. El consum del petroli va tornar a augmentar de manera considerable. El món va oblidar les pors dels anys setanta. ¿Havia estat una falsa alarma l’anunci del final de l’era del petroli? Sí i no. Ben segur que no era cert que les fonts d’energia fòssils estiguessin a punt d’acabar-se. Però, d’altra banda, entre aquestes fonts tan sols el carbó, la més contaminant, disposava de reserves considerables; el petroli i el gas natural, en canvi, estaven destinats (i encara ho estan) a exhaurir-se al cap de poques dècades. La tendència a tornar al vell model energètic basat en el consum elevat i en la dissipació accelerada de les fonts d’energia fòssil semblava agosarada, ja que preparava l’escenari a altres xocs energètics i a noves i pitjors situacions d’escassetat.

A més, un model semblant es contraposava amb les exigències de protecció del medi ambient i amb les exigències d’una repartició equitativa dels recursos del planeta. Els dos problemes estaven molt lligats. Consumint quantitats enormes de combustible fòssil, els països industrialitzats emetien un volum creixent de gasos i de partícules contaminants a l’atmosfera (en especial de diòxid de carboni, la causa principal del temible efecte hivernacle) i, al mateix temps, s’apropiaven recursos que el “Sud” del món necessitava desesperadament. Els països en via de desenvolupament havien de continuar disposant de les fonts d’energia tradicionals, tot plegat al preu d’un empobriment del sòl agrícola i del patrimoni forestal. En una conferència mundial sobre energia que tingué lloc a Nova Delhi el 1983 es va remarcar que la font d’energia hidràulica encara conservava grans marges de desenvolupament perquè s’explotava només en un 8% a l’Amèrica Llatina i en un 5% a Àfrica. El problema era que per a explotar de manera intensiva aquesta font d’energia s’havien de mobilitzar recursos financers que els països en via de desenvolupament no tenien, i encara no tenen. La conseqüència és que durant les darreres dècades l’única resposta a la falta d’energia ha estat la intensificació de l’explotació de l’esforç humà i animal i del recurs de la fusta. Per a nosaltres, habitants del “Nord” del món, la visió d’un cavall, o encara més d’un ase, és en general objecte de curiositat, però al “Sud” els cavalls i els ases, juntament amb els bous, les vaques, els búfals, els iacs, les llames, els rens i els elefants, són més de 400 milions i proporcionen gairebé la meitat de l’energia mecànica utilitzada per l’agricultura i pels transports rurals. Es calcula que a l’Índia uns 80 milions d’animals produeixen l’energia necessària per a dues terceres parts de les terres cultivades; a la Xina, la força humana i la força animal proporcionen una potència superior a la de l’energia hidràulica, encara que aquesta darrera també ha tingut un fort desenvolupament.

La major part del treball humà i i del treball animal del Tercer Món s’aplica a la producció agrícola i a la producció i al transport de combustible vegetal (llenya i carbó vegetal), és a dir a la producció d’energia, alimentària o no, requerida per a satisfer les necessitats vitals indispensables.

Això comporta una desforestació impressionant que cada any engoleix centenars de milers de quilòmetres quadrats de selva, amb la consegüent alteració de l’equilibri climàtic local i general i amb l’augment de les emissions de CO2 a l’atmosfera. Així doncs, la penúria energètica del “Sud” del món és tan negativa per al medi com l’abundància energètica del “Nord”. D’altra banda, els resultats són decebedors. Es calcula que l’any 1980 hi havia més de 1 300 milions de persones sense la llenya suficient per a cobrir les seves necessitats mínimes d’energia i que l’any 2000 aquesta xifra arribarà a uns 3 000 milions.

Aquesta és la conclusió d’aquesta breu història de l’energia. Conclusió molt provisional perquè, com hem intentat demostrar, ens deixa, a nosaltres i a les generacions futures, uns problemes enormes que han de ser resolts al més aviat possible. ¿Aconseguiran els homes, per a satisfer la seva inexhaurible fam d’energia, posar a punt altres fonts (com per exemple la fusió nuclear, a través de la qual s’obté l’energia nuclear “neta”)? O bé, podran utilitzar de manera més intensiva les fonts renovables? Finalment, aconseguiran distribuir equilibradament la riquesa que posseeixen, permetent que centenars de milions de persones tinguin una vida més humana i que el medi ambient en tingui una de més llarga?