La indústria al món i als Països Catalans

Tipus d’indústria

El terme indústria comprèn fases i tipus d’activitats econòmiques molt diversos, inclosos l’extracció de minerals, les construccions i alguns serveis. El nom d’indústria manufacturera, en canvi, es reserva al conjunt de les activitats de transformació dels productes del sector primari (és a dir, de l’agricultura, la ramaderia, forestals i també minerals) en béns de consum, passant per les fases de semielaboració. Totes les transformacions a què són sotmeses les primeres matèries n’augmenten el valor. La diferència entre el valor inicial del material i el del producte acabat es coneix com a valor afegit. Normalment, com més llarga i complexa és l’elaboració d’un producte, més gran és el seu valor afegit.

En aquest article ens ocuparem de la indústria manufacturera, que també rep la denominació global de sector secundari, per contraposició a un sector primari, que comprèn l’agricultura, la ramaderia i la mineria, i un de terciari, que engloba el sector dels serveis.

Aquesta indústria abraça una gamma molt extensa de produccions que inclouen tots els sectors de fabricació de mercaderies i que, en part, es destinen a altres indústries i, en part, als consumidors.

Pel que fa a la destinació dels productes, la indústria manufacturera es pot subdividir en: a) indústria de base, els productes finals de la qual són materials base d’altres productes, com l’acer, el ferro colat, l’àcid sulfúric, etc. Pertanyen a aquest grup les indústries metal·lúrgiques, siderúrgiques i l’anomenada química de base; b) indústria pesant, que té com a productes finals manufactures en general grans i, com el seu nom indica, pesants, destinades a altres indústries o a les infraestructures de servei, per exemple maquinària per a la indústria, vaixells, material ferroviari, i c) indústria lleugera, que produeix objectes de pes relativament baix, destinats directament als consumidors, per exemple medicaments, electrodomèstics i peces de roba.

La indústria manufacturera també es pot classificar tenint en compte el producte. En els paràgrafs que segueixen s’il·lustraran algunes indústries de particular importància en l’economia mundial, seguint la primera classificació.

La indústria metal·lúrgica i la siderúrgica

La indústria metal·lúrgica pertany al grup de les indústries de base, i consisteix en l’extracció de metalls, com l’alumini, el plom, el zinc, el coure, l’estany, el manganès, el crom, el níquel, etc., dels seus minerals. Una de les seves branques més importants és la siderúrgia, que extreu dels minerals de ferro (magnetita, hematites, siderita), l’acer i el ferro colat, productes de base utilitzats tant en la indústria mecànica pesant i lleugera com en la de la construcció.

Fins a mitjan segle XX, la indústria siderúrgica es caracteritzava per un creixement ràpid i intens de la producció i per la concentració espacial en poques zones: l’Europa central i occidental, els Estats Units i la Unió Soviètica, que en conjunt cobrien més del 70% de la producció mundial. Els processos industrials requerien instal·lacions molt cares, que només es podien permetre els països que posseïen capital (per això, entre altres raons, la major part de les plantes siderúrgiques eren de capital estatal). A més, el ràpid procés d’industrialització d’aquests països exigia el consum de grans quantitats d’acer per a maquinària, vies fèrries, carreteres, edificis, etc., fins al punt que la producció d’acer de cada país es considerava en aquella època el principal indicador de desenvolupament (vegeu el quadre 43.1).

A partir dels anys setanta, la situació va canviar molt. En primer lloc, el creixement de la siderúrgia es va frenar per dos motius principals: a conseqüència de la crisi energètica, que va alentir totes les produccions, i perquè als països tradicionalment productors va finalitzar la fase de ràpida industrialització que requeria molts productes de base. A més, l’acer ha estat substituït en molts casos per altres materials, com per exemple les matèries plàstiques. Un altre motiu de canvi és que els llocs dedicats a la producció s’han modificat. Actualment les innovacions tecnològiques permeten la producció d’acer en plantes de dimensions i costos molt modestos, de manera que nombrosos països de l’est d’Europa i també del Tercer Món, començant pels que són rics en mineral de ferro (com el Brasil), que abans l’exportaven en brut, han pogut dotar-se de plantes siderúrgiques.

La indústria mecànica

Quadre 43.1 Principals estats productors d’acer (1995).

ECSA

Es tracta d’un sector manufacturer molt diversificat, tant pel que fa als tipus de producció com als processos productius. Utilitza com a primera matèria els metalls, que transforma en semielaborats, maquinària i eines diverses. Tots són productes dotats d’un fort valor afegit. La major concentració d’indústries mecàniques es dóna als països tradicionalment industrialitzats: l’Europa occidental, els Estats Units, algunes àrees de l’antiga Unió Soviètica i el Japó, en els quals, amb tot, el progrés tecnològic ha fet minvar notablement el nombre de persones que s’hi dediquen. En efecte, a les fàbriques de cotxes, d’electrodomèstics, etc., les fases de muntatge de les diverses peces són quasi del tot automatitzades i controlades per robots. En canvi, les fases d’elaboració i les produccions que requereixen molta mà d’obra s’han traslladat a molts països del Tercer Món, on la indústria mecànica ha augmentat notablement durant l’última dècada.

Quadre 43.2 Principals estats productors de turismes (vehicles) (1995).

ECSA

Una de les indústries mecàniques més importants pel nombre de treballadors i el valor afegit és l’automobilística (vegeu el quadre 43.2). Els anys cinquanta i seixanta l’enorme producció d’automòbils en general, i de cotxes en particular, va ser un dels fenòmens que més van incidir tant en l’organització del territori com en el mode de vida de bona part de la humanitat. En efecte, a més de determinar la concentració d’enormes instal·lacions i, per tant, de treballadors en unes poques àrees especialitzades (els Estats Units, països de l’Europa occidental i més tard el Japó), va fer necessària la construcció de carreteres, autopistes i aparcaments, i va permetre a moltes persones desplaçar-se amb més freqüència i també anar a viure a una certa distància del lloc de treball.

Els anys setanta, la demanda d’automòbils va baixar per diversos motius, entre els quals destaca la crisi del petroli que es va produir els primers anys de la dècada i una certa saturació del mercat als països rics (on quasi tothom ja tenia cotxe), no compensada per una demanda suficient per part dels mercats d’altres països.

Així doncs, per a sobreviure, la indústria automobilística ha hagut de transformar-se notablement. La fabricació dels cotxes ja no té lloc en grans fàbriques amb molts obrers, sinó que es reparteix en diferents fàbriques que poden quedar molt allunyades, i la casa mare només es reserva la fase de muntatge. A més, com que a causa de la reducció del mercat la competència s’endureix, per a ser competitives les empreses han d’incorporar les tecnologies més avançades, fet que també afecta totes les empreses petites i mitjanes que treballen per a les grans, a les quals subministren peces determinades, com per exemple els llums, els seients, els revestiments interiors, etc. Els processos de producció més moderns (introduïts pels japonesos i aviat difosos a altres països) consisteixen en una integració horitzontal de les diferents fases de fabricació, de manera que les diverses parts que componen un cotxe, construïdes en llocs diferents, han de convergir simultàniament en el muntatge, sense interrupcions. Aquest tipus d’organització és possible gràcies a les tecnologies informàtiques i les connexions telemàtiques entre totes les fases de producció.

El principal país productor d’automòbils és el Japó, seguit dels Estats Units, Alemanya, França, Corea del Sud i Itàlia. Alguns països d’antiga tradició industrial com la Gran Bretanya han estat superats per altres potències més joves, com Espanya. Cal introduir, però, un matís en aquesta classificació: moltes de les grans empreses productores —japoneses, americanes, alemanyes, franceses o italianes— han obert centres de producció en altres països. Aquest és el cas d’Espanya, que, tot i ser el sisè productor mundial de turismes, no té cap empresa automobilística pròpia.

La indústria electrònica

Actualment la indústria electrònica, i sobretot la microelectrònica, constitueix un sector punta del món industrial. Els seus productes interessen molts camps, des de la mecànica als transports i les telecomunicacions, passant pels serveis en general i el consum de les famílies. Aquesta indústria es caracteritza, d’una banda, per les innovacions tecnològiques contínues que en revolucionen la producció i, de l’altra, pel breu cicle de vida dels seus productes, que són superats ràpidament per models nous.

La indústria electrònica moderna va néixer el 1948 als Estats Units, amb la invenció del transistor, i durant molts anys va ser exclusiva d’aquest país. Però a partir dels anys setanta aquesta supremacia va ser disputada pel Japó, que va fer de l’electrònica el sector punta del seu ràpid creixement industrial. Des del 1985 el Japó supera decididament la gran potència nord-americana en la producció i l’exportació, i ha passat a ocupar el primer lloc mundial.

L’electrònica requereix grans inversions en recerca, com també mà d’obra molt preparada. La seva producció es concentra en algunes àrees altament especialitzades de pocs països: el Japó, els Estats Units (on, a prop de San Francisco, el famós Silicon Valley, seu de recerca i producció en el camp de la informàtica, ha estat durant anys el símbol de les noves tecnologies) i l’Europa occidental. Els productes ja clàssics (com els televisors, els electrodomèstics, l’alta fidelitat per a la reproducció del so, etc.) actualment es fabriquen sobretot als nous països industrials de l’Àsia. A més, aquests països cada vegada adquireixen més importància com a subministradors de components dels productes electrònics. En efecte, el cicle de producció dels sistemes electrònics més complexos tendeix a subdividir-se en fases, traslladades allà on resulta més convenient la seva producció. Així, les societats multinacionals que operen en el sector de l’electrònica (les nord-americanes AT & T, IBM, Texas Instrument, Apple, i les japoneses Fujitsu, Hitachi, Sony) fabriquen els components dels seus aparells en llocs molt diversos, en part perquè les despeses de transport, en tractar-se d’objectes petits, no influeixen de manera determinant en els costos.

La indústria química

La indústria química constitueix un sector capdavanter del desenvolupament econòmic mundial. Des del final de la Segona Guerra Mundial fins avui, la seva evolució ha estat enorme, molt superior a la de tots els altres sectors manufacturers. Pel que fa a la producció, es distingeix entre química primària, que subministra a les altres empreses productes de base, com àcid sulfúric, sosa càustica, matèries plàstiques, fibres sintètiques, i química secundària o química fina, que elabora productes molt diversos, molts dels quals de consum habitual com els medicaments, els vernissos, els cosmètics, etc. Una branca a part és constituïda per la petroquímica, que obté matèries plàstiques, fibres sintètiques, combustibles, etc., dels hidrocarburs.

Gràcies a la relació constant amb la investigació, que en aquest camp és essencial, la indústria química proporciona contínuament innovacions, moltes de les quals influeixen de manera notable en la nostra forma de vida. Només cal pensar, per exemple, en l’ús de les matèries plàstiques, que han substituït materials tradicionals com la fusta, la seda, etc.

Com els altres tipus d’indústria ja tractats, la química també ha patit canvis profunds els últims vint anys. Pel que fa a la química primària, a l’inici dels anys setanta el 80% de la seva producció se centrava en vuit països: els Estats Units, la Unió Soviètica, la República Federal d’Alemanya, la República Democràtica Alemanya, el Japó, França, el Regne Unit i Itàlia. Després s’ha desplaçat cap als països en vies de desenvolupament que són productors de petroli. Cap a la meitat dels anys vuitanta aquests països cobrien el 13% de la producció. Altres països emergents en el sector són Austràlia, Nova Zelanda i l’Argentina. Un dels motius d’aquesta descentralització és el caràcter nociu de molts processos químics, que fa que siguin “exportats” pels països rics cap a les àrees en vies de desenvolupament. En canvi, continua localitzada preferentment als països industrialitzats la química fina, i sobretot els seus sectors més innovadors (farmacèutic i de colorants), que requereixen la recerca científica i processos productius altament especialitzats.

La indústria bèl·lica

La indústria bèl·lica esdevé cada vegada més important i actualment ocupa el segon lloc, després de la petroliera, pel que fa a les inversions. En efecte, s’ha calculat que cada any es gasten en aquest sector quasi 200 dòlars per habitant de la Terra; l’any 1986, en concret, la despesa total va ser d’1 000 000 de milions de dòlars, quantitat que permetria resoldre molts problemes dels països pobres. El 70% de les inversions en la indústria bèl·lica procedeix dels països industrialitzats, però els últims anys la contribució dels països del Tercer Món no ha deixat d’augmentar.

A més d’absorbir capitals que es podrien destinar a millorar les condicions de vida de moltes persones o a guarir algunes malalties encara molt presents com la malària o la lepra, la indústria bèl·lica monopolitza una gran quantitat de “cervells”, és a dir, tècnics, científics, enginyers, etc. En efecte, avui dia, per a ser una gran potència no n’hi ha prou de tenir armes i soldats, sinó que també cal ser capaç de construir ginys cada vegada més sofisticats que puguin neutralitzar els dels possibles enemics. A més, per a produir armes es gasten moltes primeres matèries, algunes de les quals no són gaire abundants a la superfície de la Terra. Per exemple, per a construir un sol míssil mòbil intercontinental (es calcula que el 1987 n’hi havia un total de 4 000 al món) calen unes 4 450 t d’acer, 1 200 de ciment, 50 d’alumini, 12,5 de crom, 750 kg de titani i 120 kg de beril·li.

Certament, la indústria bèl·lica també té aspectes positius: en primer lloc, dóna feina a moltes persones i, a més, sovint les recerques fetes en aquest sector poden servir, directament o indirectament, per a altres sectors industrials.

La producció, la fabricació i el comerç d’armes són activitats molt rendibles, que les guerres encara fan més profitoses. En efecte, els països s’armen en temps de pau, però durant els conflictes molts instruments bèl·lics són destruïts i per això s’han de renovar. Nombrosos països del Tercer Món, tot i tenir greus problemes econòmics, destinen una part important dels seus pressupostos a l’armament a conseqüència de la seva posició en zones “calentes” del món.

La indústria tèxtil i de la moda

Quadre 43.3 Principals estats consumidors industrials de cotó (1995).

ECSA

indústria tèxtil moderna té un origen molt remot: es va desenvolupar a partir del segle XVIII a les primeres regions afectades per la Revolució Industrial (comtats anglesos de Yorkshire i de Norfolk) i posteriorment es va difondre a tots els països que s’estaven industrialitzant. En una primera època elaborava sobretot primeres matèries locals, i després també va treballar les matèries procedents de les colònies.

La indústria tèxtil avui ha deixat de ser exclusiva dels països industrialitzats, ja que s’ha implantat en molts països en vies de desenvolupament. Com que es tracta d’un tipus de producció que exigeix inversions limitades i molta mà d’obra, resulta particularment adequada per a regions amb pocs recursos econòmics i molta població activa, les quals, a més, sovint també són productores de les primeres matèries (cotó, altres fibres d’origen vegetal, seda). Concretament en el sector dels teixits naturals, són productors importants països asiàtics com l’Índia (teixits de cotó) i la Xina (teixits de cotó i seda), i molts països africans (Algèria, Costa d’Ivori, Egipte, Nigèria, Marroc, etc.).

Pel que fa a les fibres artificials (és a dir, obtingudes de la cel·lulosa, com el raió i la seda artificial) i sintètiques (és a dir, obtingudes de substàncies químiques, com el niló), el predomini dels Estats Units, el Japó, la Unió Soviètica i els països occidentals va durar fins a la darreria dels anys vuitanta. A partir d’aleshores van passar a ocupar els primers llocs mundials països d’industrialització recent com Hong Kong i Corea del Sud.

La indústria de la moda és molt afí a la indústria tèxtil, en el sentit que no requereix fàbriques cares però necessita molta mà d’obra. També en aquest cas bona part dels productes es confeccionen als països en vies de desenvolupament, en petites factories o a domicili, per compte de grans empreses dels països industrialitzats que es limiten a proporcionar els patrons i estampar la seva firma a les confeccions. Hong Kong, Taiwan i Corea del Sud, gràcies a la mà d’obra ben poc remunerada i particularment hàbil, exporten el 50% del total mundial de les confeccions.

El sector de l’alta costura, en canvi, continua concentrat als països més rics. En són els centres principals París, Nova York, Milà i Los Angeles. Com totes les activitats que requereixen molta recerca i una especialització notable (en aquest cas en la creació de models), aquesta indústria es localitza a les àrees econòmicament riques, on les seves produccions poden tenir sortida.

La indústria alimentària

Quadre 43.4 Principals estats consumidors de sucre (1995).

ECSA

A les societats primitives, els aliments derivats de l’agricultura, la ramaderia, la caça i la pesca es consumien in situ, acabats d’obtenir. En canvi, a la nostra societat industrialitzada, la majoria dels productes alimentaris són sotmesos a diversos tipus de manipulació. Alguns processos serveixen per a fer comestibles, o més bons, els productes naturals: en són exemples la transformació de la remolatxa sucrera en sucre o del blat en farina, pa i pasta. Altres tractaments tenen com a finalitat permetre el transport de productes que es fan malbé molt de pressa, com la llet, la fruita i la verdura, des del lloc de producció fins al de consum, que poques vegades coincideixen. Per aquesta raó s’han perfeccionat i difós les tècniques de conservació dels aliments.

Però allò que té una incidència decisiva en la transformació dels aliments és sobretot l’estil de vida que s’està imposant a les grans ciutats i que s’exporta arreu, ja que cada cop són més les persones que consumeixen aliments precuinats i congelats.

Així doncs, la indústria alimentària ha esdevingut un sector molt important i en expansió contínua, on dominen les societats multinacionals, entre les quals destaquen la United Fruit Company (avui United Brand) nord-americana, la Unilever holandesa, la Nestlé suïssa, etc. Aquestes empreses, que operen a escala mundial, condicionen mitjançant la publicitat el consum alimentari de tots els països: només cal pensar en l’èxit dels fast foods de tipus nord-americà, o el de la Coca-cola. A més, condicionen la mateixa agricultura, a la qual imposen el conreu dels productes de més demanda al mercat o que es presten millor a ser manipulats (per exemple les taronges sense pinyols, que són més fàcils d’esprémer) o bé més fàcils de transportar (com els plàtans de pell gruixuda).

La “indústria ecològica”

La degradació mediambiental provocada per l’explotació excessiva i incontrolada dels recursos i per la contaminació ha donat origen a un nou tipus d’indústria, l’ecològica. Aquesta actua en dos camps molt diferents: la reparació dels danys causats al medi ambient i la producció de béns no contaminants.

El sector de la indústria ecològica que es dedica a la reparació dels danys mediambientals es troba en expansió, sobretot als països industrialitzats, on s’encarrega de l’eliminació dels residus i la descontaminació de l’aire, l’aigua i el sòl. Paradoxalment, doncs, si d’una banda la indústria contamina el medi ambient, d’altra banda es recorre a la indústria per a descontaminar o per a protegir-se dels danys provocats. Però sovint la indústria ecològica també fa augmentar el consum de les primeres matèries i, per tant, contribueix indirectament a la degradació mediambiental. És el cas, per exemple, de la construcció i l’ús d’una depuradora, que comporten un important consum d’energia i de primeres matèries. Anàlogament, l’eliminació de residus industrials sovint requereix el transport d’aquests residus a quilòmetres de distància, amb el consum consegüent de carburant, l’augment del trànsit i per tant de la contaminació, etc. En aquest sentit, esmentem un exemple: el projecte d’utilitzar els excedents de blat dels països de la Unió Europea per a produir la “benzina verda” (que hauria de reduir la contaminació automobilística), sense tenir en compte que aquests excedents procedeixen de l’ús massiu de fertilitzants químics i fitofàrmacs altament contaminants.

La contaminació i la degradació mediambiental també han originat un nou mercat, el dels productes ecològics. Pertanyen a aquesta categoria, per exemple, les aigües minerals, la fruita i la verdura conreades sense pesticides (i per això més cares), però també teixits i cosmètics “naturals”, etc. El consum d’aigües minerals a les àrees urbanes ha augmentat ràpidament, i de manera paral·lela a l’empitjorament de la qualitat de l’aigua de l’aixeta.

La localització de les activitats industrials

La indústria manufacturera té com a finalitat la producció de béns per al mercat. Per a fer front a la competència dels altres productors i obtenir el màxim benefici de la venda d’aquests béns, un empresari pot actuar de dues maneres: a) reduint els costos de producció, és a dir, el conjunt dels costos de la primera matèria, el treball, els transports, etc., i b) fent prevaler la qualitat del producte. En tots dos casos és fonamental l’elecció del lloc on s’implantaran les activitats industrials (localització). Així, si s’escull la segona opció, caldrà trobar un lloc on hi hagi centres de recerca, tècnics i mà d’obra especialitzats, etc. Els criteris de localització, doncs, no són iguals per a totes les indústries, sinó que varien segons el producte i les estratègies de producció elegides; a més, per a un mateix tipus de producció també poden variar amb el temps.

Proximitat de les primeres matèries

Les primeres indústries que es van desenvolupar al segle XVIII a Europa, arran de la Revolució Industrial, eren sobretot manufactures tèxtils i plantes que elaboraven metalls. Des d’aleshores, durant tot el segle XIX i encara durant les primeres dècades del XX les indústries es van localitzar a les regions riques en primeres matèries, sobretot energètiques. El principal problema que tenien era reduir-ne el cost del transport, ja que per tractar-se de primeres matèries molt voluminoses i pesants, com el carbó (utilitzat com a combustible en la majoria de fàbriques) o el mineral de ferro, constituïa una part molt rellevant del cost global de la producció. A més, cal considerar que la xarxa de les vies de comunicació terrestres encara era inadequada per a les exigències de les primeres indústries, que molt sovint preferien recórrer al transport per aigua, al llarg de rius o canals construïts expressament.

Així es van crear àrees de producció tèxtil als comtats anglesos rics en carbó de Yorkshire i Norfolk, a les ciutats de Leeds, Norwich i Halifax i, fora de la Gran Bretanya, a les zones mineres de Silèsia, Bohèmia i el Baix Rin. Es van crear àrees d’indústries metal·lúrgiques al voltant dels centres de Birmingham i Sheffield (Gran Bretanya), a Renània, Bèlgica, Silèsia i Suècia. En altres països com Itàlia o Suïssa, on els jaciments de carbó eren molt escassos, les primeres indústries es van situar preferentment a la part baixa de les valls, per tal d’explotar l’energia hidràulica.

En aquesta primera fase del desenvolupament industrial, la localització de les empreses va ser determinada, doncs, per vincles sobretot de tipus “vertical” o “ecològic” amb el territori. Així, es van veure afavorides les àrees que, a més de presentar condicions politicosocials favorables, també posseïen primeres matèries.

Actualment, com veurem en els pròxims paràgrafs, en la majoria dels casos la localització de les indústries és determinada per altres tipus de relacions, bé que algunes produccions encara depenen de la presència o la proximitat de les primeres matèries. Es tracta, en primer lloc, de la transformació de productes alimentaris (elaboració del peix, sucre, conserves de fruita, de tomàquets, d’embotits, la vinificació, etc.). En aquests casos, malgrat que les comunicacions per carretera o per avió entre alguns països permetin el transport ràpid de la primera matèria, amb vista a reduir els costos de transport es prefereix la localització al lloc de la collita, de la pesca o dels escorxadors.

Per la seva banda, la metal·lúrgia (elaboració de metalls) i la siderúrgia (elaboració de ferro, ferro colat i acer), que utilitzen materials pesants que perden molt de pes en la manipulació, normalment encara es localitzen a la vora dels jaciments minerals o bé prop dels ports d’importació de les primeres matèries.

Les multinacionals

Les primeres empreses multinacionals van sorgir a les acaballes del segle XIX, en forma de grans grups monopolistes. Invertien capitals a l’estranger, principalment, per assegurar-se el monopoli de les primeres matèries produïdes als països on es localitzaven i per ampliar el mercat de venda dels seus productes.

En aquesta primera fase invertien capitals als països menys desenvolupats per construir-hi les infraestructures (ports, carreteres, pobles per als treballadors) necessàries per a l’explotació i el transport de les primeres matèries obtingudes de les mines i de les plantacions, com també per poder exportar les seves mercaderies. La fase de producció encara es concentrava al país d’origen del grup monopolista. D’aquesta manera actuaven, per exemple, les grans indústries tèxtils angleses, que explotaven les plantacions de cotó de l’Índia, o les indústries alimentàries holandeses, que utilitzaven els productes de plantació procedents de l’arxipèlag indonesi. En intervenir en països políticament dèbils i econòmicament i socialment endarrerits, les multinacionals adquirien generalment un poder enorme: podien manipular els governs locals i controlar tota l’economia dels estats on eren presents. És conegut el cas de la poderosa United Fruit Company, multinacional nord-americana activa en el sector agroalimentari, que a partir de la meitat del segle XIX, i durant més d’un segle, va dominar Hondures monopolitzant la producció i l’exportació dels plàtans, l’únic recurs econòmic d’una certa importància del petit estat.

Més tard les multinacionals van tendir a crear filials a l’estranger per a la producció de manufactures destinades als diferents mercats locals, sia per treure profit de l’avantatge representat pel cost inferior de la mà d’obra local, sia per superar les dificultats creades per les barreres duaneres.

El concepte modern de multinacional correspon, doncs, a empreses de grans dimensions que trien la localització de les seves unitats de producció a l’àmbit internacional. Normalment es consideren multinacionals aquelles empreses en què almenys el 25% de les vendes totals correspon a la producció de les filials a l’estranger.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb la millora progressiva de les vies de comunicació, de les xarxes de transports i, més recentment, de les tecnologies informàtiques i telemàtiques, va augmentar la difusió a tot el món de filials de grups multinacionals cada vegada més poderosos, que conservaven els centres de direcció al país d’origen.

Avui, el pes de les multinacionals en l’economia mundial és enorme i ha augmentat notablement el nombre de països que són seu d’aquest tipus d’empreses. Si les primeres multinacionals eren europees i nord-americanes, ja fa més de vint anys que han aparegut en escena les japoneses, i molts altres països, sobretot els nous països industrialitzats, n’han creat de pròpies.

L’últim estadi temporal de l’evolució del sistema industrial són les empreses globals, que ja no es limiten a un sol sector productiu sinó que cobreixen tot l’espai mundial amb vincles més o menys estrets amb altres empreses, de tal manera que constitueixen una xarxa de produccions molt diversificades, i amb una facturació que pot superar el producte interior brut d’estats sencers. Aquest grup d’empreses no està format per uns centenars d’empreses estables, sinó per alguns milers d’empreses canviants, amb moltes altes i moltes baixes, productes de fusions, empreses emergents i també empreses fracassades i en recessió.

La mà d’obra

La localització d’una empresa ha de tenir en compte, entre molts altres factors, el que té a veure amb el personal. No solament és important la disponibilitat de les persones, sinó també el cost i la qualitat d’aquestes persones, segons el tipus d’indústria.

La disponibilitat de la mà d’obra és essencial per a tots els tipus de producció, però té una importància fonamental per als processos que exigeixen un treball intens, com per exemple el muntatge de parts mecàniques i la confecció de peces de vestir.

Així mateix, el cost de la mà d’obra és determinant per a la localització de les produccions que tenen una intensitat de treball molt alta. A partir dels anys seixanta alguns empresaris europeus i nord-americans van començar a desviar una sèrie de produccions cap als països del Tercer Món, on els salaris eren molt més baixos. En un primer moment es tractava sobretot de confecció de vestits o producció de sèries molt simples, fetes a casa o en tallers molt poc equipats. De seguida la gamma de les produccions es va ampliar a la mecànica (muntatge d’electrodomèstics, automòbils) i a l’electrònica. Precisament gràcies a l’abundància de mà d’obra barata, alguns països del sud-est asiàtic han transformat la seva economia, amb un augment notable dels treballadors de la indústria. Aquests nous països industrials són Singapur, Hong Kong, Corea del Sud i Malàisia.

En alguns tipus d’indústria també és important la qualitat del treball, especialment en els sectors de producció d’alta tecnologia i els sectors innovadors, que han de poder disposar de treballadors especialitzats, amb un cert grau de preparació tècnica. Aquestes empreses, per tant, no es podran localitzar a qualsevol lloc, sinó tan sols allà on trobin una força de treball preparada per a determinades tasques o bé a prop de grans centres dotats d’escoles tècniques i instituts de recerca. Per això aquests sectors tendeixen a instal·lar-se a la vora dels grans centres urbans.

Amb el temps, el mateix tipus d’indústria pot canviar les seves exigències quant al treball i, per tant, quant a la localització. Per exemple, la indústria automobilística italiana es va desenvolupar al principi del segle XX a Torí, on, a més d’altres factors favorables com la disponibilitat de capital i de força motriu i la proximitat de la resta d’Europa, existia una mà d’obra especialitzada en la construcció de carrosses i, per tant, en part preparada per a fabricar el nou tipus de vehicles, un per un, artesanalment. Quan la construcció dels automòbils es va estandarditzar (és a dir, se’n construïen molts exemplars iguals del mateix tipus) i els artesans van ser substituïts per la cadena de muntatge, el factor quantitat va esdevenir més important que el factor qualitat, i van arribar a Torí molts treballadors no especialitzats procedents del sud d’Itàlia. La fase següent va ser la desviació d’una part de les tasques, que ja no requerien habilitats específiques, a altres regions italianes, sobretot del sud, i després a països com el Brasil, on el cost del treball era molt baix.

Les economies d’aglomeració

S’entén per aglomeració la concentració geogràfica de moltes empreses en zones densament poblades, dotades d’infraestructures de transport i de serveis per a les empreses i per a la població. Quan entra a formar part d’una aglomeració, una empresa gaudeix de condicions favorables que no podria trobar si treballés aïllada.

Algunes indústries necessiten un gran nombre de serveis, que van des de les empreses de manteniment i de consultoria als centres de recerca i de càlcul, passant per les seus dels bancs, aeroports, etc., i per tant els resulta convenient instal·lar-se en llocs dotats d’aquests serveis. Els avantatges que se’n deriven per a l’empresa no es limiten a la presència d’infraestructures i de mà d’obra, ja que n’hi ha d’altres tipus. En efecte: la possibilitat de mantenir contactes entre els empresaris i entre aquests i els serveis de recerca i de consultoria estimula la modernització de les instal·lacions i la innovació en la producció; la proximitat dels centres financers facilita l’obtenció de crèdits; entre les empreses del mateix sector té lloc un intercanvi de tècnics i coneixements, etc.

Les economies d’aglomeració van tenir una gran importància durant els anys cinquanta i seixanta per al creixement dels països industrialitzats, en els quals van augmentar moltíssim tant els treballadors industrials com la producció de manufactures de tota mena. Això va comportar un creixement accelerat dels sectors industrials tradicionals i dels seus centres urbans, tant a Europa com als Estats Units.

Però el creixement excessiu de les àrees industrialitzades també ha comportat desavantatges, com per exemple l’augment excessiu del preu del sòl i consegüentment del cost de la vida, la contaminació per fums i sorolls, la congestió del trànsit, etc. El conjunt d’aquests desavantatges, que rep el nom de deseconomies d’aglomeració, ha fet que una part de les unitats de producció s’hagi allunyat dels centres, en un procés de descentralització de la producció (vegeu “La ciutat, centre de les activitats humanes”).

Noves tendències: descentralització i concentració

A partir dels anys setanta, la lògica de la localització industrial va canviar. El fenomen més evident d’aquest canvi ha estat la descentralització productiva, sobretot a escala internacional, determinada en part pels problemes de l’aglomeració, però també per les noves formes d’organització de treball, basades en la informàtica i les telecomunicacions.

Els primers sectors traslladats van ser els que requerien molta mà d’obra, com la indústria tèxtil o la de la confecció. Per a aquestes indústries, la localització ideal eren els països amb mà d’obra abundant i barata. Dins d’un mateix estat, la descentralització va afectar les àrees que fins aleshores havien quedat al marge del desenvolupament industrial, com les ciutats petites i mitjanes, que tenien l’avantatge d’oferir un ambient millor i menys problemes (menys contaminació, serveis més eficients, etc.).

Però paral·lelament al procés de descentralització se n’ha produït un altre en sentit invers, és a dir, de concentració d’algunes produccions a les àrees urbanes més “cèntriques”. Es tracta no solament de les produccions innovadores i d’alta tecnologia, com les relacionades amb la informàtica d’avantguarda, sinó també d’activitats vinculades a una “atmosfera” determinada que només ofereixen les grans ciutats. Són sectors com l’alta costura, la publicitat, el disseny industrial, etc., que exigeixen per als qui s’hi dediquen la possibilitat d’intercanviar idees i aprofitar totes les propostes culturals i informatives que només les grans urbs poden oferir.

Aquestes noves tendències de localització industrial s’han intensificat a partir dels anys vuitanta. Consegüentment, avui les grans àrees urbanes perden llocs de treball en la indústria i també plantes de producció, mentre que augmenta la feina als despatxos i als serveis en general. A les grans ciutats es concentren les activitats de grau més elevat, com els serveis especialitzats, que al seu torn atreuen certs processos d’aglomeració (vegeu també “La ciutat, centre de les activitats humanes”).

Les grans àrees industrials del món

Mapa de la població activa mundial dedicada a la indústria l’any 1993. Si bé l’economia d’aquest sector afecta tot el planeta, les àrees industrials només representen el 10% de la superfície terrestre mentre que la població que ocupa ha anat disminuint a mesura que augmentava la del sector terciari. Només un estat, Bòsnia i Hercegovina, té una població activa industrial que supera el 40%.

ECSA

L’economia industrial interessa tot el planeta, en el sentit que tots els països del món hi participen, com a productors de primeres matèries o de manufactures o bé com a consumidors. En canvi, l’espai industrial a escala mundial és discontinu, i les àrees industrials ocupen només el 10% de la superfície terrestre. En efecte, les indústries més grans del món es concentren en un nombre limitat de països i, a l’interior d’aquests països, en àrees més aviat limitades.

Avui dia, les sis àrees més industrialitzades del món són: els Estats Units, els estats de l’antiga Unió Soviètica, Alemanya, el Japó, França i la Gran Bretanya, que amb el 17% de la població mundial proporcionen el 60% de la producció manufacturera.

Les zones industrials d’Europa

Com ja s’ha dit a “La localització de les activitats industrials”, les primeres instal·lacions industrials van sorgir a Europa, prop de les zones carboníferes, primer a Anglaterra i després a Alemanya, França, Bèlgica, Bohèmia i l’alta Silèsia. Posteriorment, quan la presència de les primeres matèries va deixar de ser el factor principal de la localització industrial, van ser les regions amb una concentració elevada de la població, que oferien mà d’obra abundant i amplis mercats per a la venda, les que van atreure la indústria manufacturera. Aquesta tendència encara es va accentuar a causa dels fenòmens d’aglomeració descrits a “Les economies d’aglomeració”. La distribució de les indústries, per tant, és molt diferent segons els països, segons l’època i segons les condicions com s’ha produït el desenvolupament industrial. Amb tot, les zones pioneres en la indústria encara concentren avui moltes fàbriques.

La principal àrea industrial d’Europa (exceptuant l’àrea corresponent a la dissolta Unió Soviètica, de què es parla a continuació) s’estén, d’oest a est, des de l’arxipèlag britànic fins al sud de Polònia, passant per França i Alemanya; i, de nord a sud, des del sud de Suècia fins al nord d’Itàlia i Catalunya, passant per Bèlgica, França i Suïssa.

A la Gran Bretanya encara tenen una importància notable les àrees desenvolupades en temps de la Revolució Industrial prop de les mines de carbó: Northumberland i Yorkshire (nord d’Anglaterra), Gal·les i conca del Clyde (Escòcia), a les quals se suma l’àrea de Londres.

A França, en canvi, existeix una marcada contraposició entre la regió de París, que aplega encara el 20% de la producció industrial del país, i la resta del territori. Amb tot, la indústria pesant es manté a la regió minera de Lorena, connectada amb la de Luxemburg. A Alemanya, la regió industrial principal encara és la conca del Ruhr, seguida per les grans ciutats situades al llarg de l’eix del Rin. Altres regions industrials importants són el Randstad Holland, articulat al voltant de les ciutats d’Amsterdam, Rotterdam i la Haia, que en constitueixen els pols, i la regió de Brussel·les i Anvers, a Bèlgica.

Durant tot el segle XIX i els primers anys del XX, l’àrea industrialitzada d’Europa era la primera del món quant a la producció, però durant els últims anys de la dècada dels seixanta va perdre aquesta supremacia per diversos motius. En primer lloc, a conseqüència dels efectes devastadors de les dues guerres mundials, però també per la divisió en moltes unitats polítiques, separades per barreres aranzelàries. Amb tot, la seva importància encara és notable, tant pel que fa al potencial industrial com al nivell de cultura i les capacitats tècniques de la seva mà d’obra.

El pol industrial de l’antiga Unió Soviètica

Un altre gran pol industrial és el constituït pels territoris que fins el 1991 formaven la Unió Soviètica, especialment Rússia i la veïna Ucraïna. La dotació industrial d’aquests territoris es va assolir en bona part durant el règim soviètic (llevat d’algunes “illes” industrials sorgides en l’anterior període tsarista), i aquest fet en va condicionar fortament la localització i l’estructura productiva: com que als països de règim socialista tot el que fa referència a les activitats econòmiques és establert per plans centralitzats, la localització de les indústries i l’articulació per sectors productius no van dependre dels criteris exposats anteriorment a propòsit dels països d’economia de mercat, sinó de les decisions preses pels òrgans de planificació.

Els primers plans econòmics soviètics concedien una importància especial a les indústries de base, que havien de servir per a construir la potència del país. Per tant, tota l’àrea industrial es va construir al voltant de les grans instal·lacions siderúrgiques que sorgiren prop dels jaciments de carbó o de minerals de ferro. No és fins fa poc que s’ha atorgat més importància a la producció de maquinària lleugera i de béns de consum. Durant el règim soviètic, les àrees industrials s’estengueren des de les zones occidentals de Rússia, d’industrialització més antiga i consolidada (les dels voltants de les plantes siderúrgiques de Moscou i Leningrad-Sant Petersburg), cap a l’est. Després de la creació del fort i extens districte industrial dels Urals, el procés va arribar a l’extrem més oriental del territori. Si en un primer temps les regions orientals del país només tenien interès pels recursos minerals i forestals, la seva posició estratègica respecte dels Estats Units i la zona del Pacífic en general, a més de les grans reserves d’aigua, va contribuir al seu desenvolupament industrial. És des d’aquesta perspectiva que cal considerar el gran esforç i els immensos recursos financers que el govern soviètic va destinar a la construcció de la BAM, la línia fèrria que en el futur havia d’esdevenir la connexió intercontinental entre l’Atlàntic i el Pacífic (vegeu també “Transports i comunicacions”).

Les zones industrials de l’Amèrica anglosaxona

A l’Amèrica anglosaxona, les zones industrials més antigues són a la banda oriental del país, concentrades en dues regions: la dels Grans Llacs, prop dels jaciments miners, amb grans recursos energètics, que comprèn les ciutats de Chicago, Detroit i Cleveland i que s’estén fins al Canadà, i la que abraça la costa atlàntica des de Massachusetts fins a Virgínia, al llarg de més de 1 000 km. La primera regió és la seu sobretot de la indústria metal·lúrgica i de la mecànica (Detroit és la capital americana de l’automòbil), mentre que la segona té produccions molt diversificades, que van des de la mecànica a la química, passant pel tèxtil i els béns de consum en general.

A partir dels anys cinquanta, també als Estats Units es va iniciar un desplaçament de les activitats productives cap a l’oest i cap al sud. En efecte, ja durant la Segona Guerra Mundial s’havien instal·lat a la costa occidental bases de suport per a les tropes que combatien al Pacífic, dotades de tècnics i factories especialitzats en la reparació del material bèl·lic. Al final de la guerra, la voluntat de crear mercats per a donar sortida a les manufactures i per a obtenir primeres matèries a l’est de l’Àsia va induir el govern dels Estats Units a afavorir l’establiment de població i activitats productives a Califòrnia. Tota la regió es va especialitzar en les produccions tecnològicament avançades: electrònica, microelectrònica, indústria espacial, enginyeria genètica, farmacèutica, i van néixer àrees industrials com Silicon Valley i Groupe Country, on es fabriquen calculadores, instruments i components electrònics en general, que representen sectors clau de la indústria més avançada.

Paral·lelament s’ha produït un notable creixement industrial en alguns estats meridionals dels Estats Units, com Alabama, Geòrgia i Texas. Aquest creixement es relaciona, d’una banda, amb la presència de petroli i, de l’altra, amb una sèrie de factors favorables com el menor cost de la mà d’obra i un medi ambient natural més propici que el de les grans ciutats del nord.

Un nou gegant: el Japó

El Japó va ser el primer país del continent asiàtic que entrà en la llista dels estats d’economia moderna, bé que amb un retard notable respecte dels països del centre d’Europa i els Estats Units. Després de la Segona Guerra Mundial, el seu ràpid desenvolupament el va dur a destacar-se com a potència industrial, fins a esdevenir un dels països més industrialitzats del món. Després de la derrota patida en l’últim conflicte bèl·lic mundial, durant unes dècades el Japó va haver de destinar els seus recursos a la reconstrucció del potencial productiu nacional. Cap a la segona meitat dels anys seixanta, les multinacionals japoneses van irrompre en l’escena mundial, i es van anar imposant: si el 1960 participaven amb l’1% aproximadament en el total mundial de les inversions a l’estranger, el 1980 ja n’havien assolit el 7%, i, el 1995, 37 de les 100 primeres empreses industrials del món (segons la revista “Fortune”) eren japoneses. Aquest creixement econòmic espectacular i el pes consegüent de les inversions exteriors representen el canvi més extraordinari en un món que tenia el seu centre econòmic a l’Atlàntic septentrional.

Com als altres països industrialitzats, al Japó la producció manufacturera també es concentra en unes poques zones. Els establiments fabrils principals s’agrupen a les regions metropolitanes de Tòquio, Osaka i Nagoya (a la part meridional de l’illa de Honshū) i Kitakyūshū (al nord de l’illa de Kyūshū).

La zona industrial del Pacífic

Un gran pol industrial nou, que els anglosaxons anomenen Pacific Rim (“ribera pacífica”), s’ha desenvolupat en les últimes dècades a les dues ribes de l’oceà Pacífic. El fenomen, que s’inicià quan el Japó es va col·locar entre els principals països industrials i arran del desenvolupament econòmic de la Califòrnia nord-americana, va adquirir a partir dels anys setanta un ritme vertiginós, fins al punt que representa un fet excepcional en la història de l’economia mundial. Formen part d’aquesta àrea, d’una banda, la costa occidental dels Estats Units d’Amèrica i, de l’altra, el Japó i els “nous països industrials” d’Àsia, és a dir, Corea del Sud, Hong Kong (des del 1997 incorporat a Xina), Singapur i Taiwan, als quals s’han afegit en època recent les Filipines, Malàisia i Indonèsia. Aquests darrers han augmentat extraordinàriament la seva producció industrial, sobretot gràcies a les inversions de les multinacionals, que troben en aquests països mà d’obra barata i legislacions propícies.

Un factor favorable per al desenvolupament d’aquesta regió és, en primer lloc, l’abundància de població, amb índexs de creixement elevats, cosa que significa mà d’obra abundant i jove encara durant molts anys. A més, aquesta àrea és —i ho continuarà essent durant molt de temps— un dels principals subministradors mundials de productes agrícoles (arròs, blat, cotó, te, fruita tropical, copra, cautxú, peix, etc.) i de primeres matèries minerals. Per contra, un factor desfavorable és el caràcter no democràtic d’alguns d’aquests països d’economia emergent, perquè això crea un clima d’inestabilitat política. Una característica peculiar del Pacific Rim és la seva estructura, ja que funciona com un sistema integrat. En efecte, inclou tant països amb capital fort i tecnològicament avançats com països densament poblats, amb salaris baixos i un mercat potencial de sortida per a les manufactures. Els primers centren tot l’interès a invertir els seus capitals en els segons, on poden produir a costos menors i també vendre una part de la producció.

El tipus d’indústria més habitual en el Pacific Rim és l’electrònica, que admet molt bé una divisió del treball per la multiplicitat de tasques que comporta. Cada tasca té unes exigències diferents pel que fa a mà d’obra i dotacions tècniques. Així, al costat de les fases de fabricació que exigeixen tecnologies sofisticades —com la construcció de xips o de tubs catòdics—, que es poden dur a terme als països més avançats, en trobem d’altres més simples que requereixen molta mà d’obra no especialitzada —com el muntatge d’aparells estandarditzats—, les quals es poden realitzar en països amb molta població i mà d’obra barata encara que siguin llunyans, ja que el fet de ser un tipus de producció no gaire pesant i comporta uns costos de transport poc importants.

En l’àmbit dels “nous països industrials”, les primeres inversions es van fer a Hong Kong, i després a Taiwan i Corea. Al principi es tractava simplement del muntatge de tubs catòdics, i després es va anar passant a una gamma de realitzacions cada vegada més àmplia, que es va fer extensiva als altres països de la zona. Avui dia, el Sud-est asiàtic proporciona el 5% de totes les exportacions de productes electrònics, però ja no es tracta només de simples muntatges, sinó de produccions destinades tant al mercat intern com a l’exportació. A Corea del Sud, Taiwan i Singapur s’ha passat de l’electrònica destinada al gran públic a la professional i a la construcció d’alta tecnologia. El capital internacional ha estat substituït en part pel capital nacional, i les petites empreses locals treballen al costat de les filials de les multinacionals. Les empreses coreanes i de Taiwan han entrat a l’escena mundial.

Les altres zones industrials

A part de les grans àrees industrials descrites en els apartats anteriors, la indústria també és important, si bé en una concentració menor, en altres llocs.

A Àsia, els països més industrialitzats, després del Japó i el conjunt del Pacific Rim, són l’Índia i la Xina. L’Índia no va començar el seu desenvolupament industrial fins després d’haver obtingut la independència, el 1947. Territori ric en primeres matèries, amb una gran disponibilitat de mà d’obra barata i un vast mercat intern, al llarg de mig segle ha passat de ser un país importador de manufactures a ser-ne un país exportador. El sector principal, pel que fa a nombre de treballadors, volum de producció i exportacions, és el tèxtil, que té els centres més destacats a Bombai i Calcuta. També són importants la siderúrgia i la mecànica (mitjans de transport, maquinària per a la indústria tèxtil), sobretot a la regió de Calcuta. A més de les dues regions industrials esmentades, destaca l’àrea del voltant de la metròpoli de Delhi (en especial Nova Delhi) i, a l’interior, la de Madràs. A la Xina, el principal sector econòmic és l’agricultura, que representa el 31% del PIB (Producte Interior Brut) i dóna feina al 61% de la població activa. Amb tot, el sector industrial, endarrerit durant molt de temps, al llarg dels anys vuitanta i noranta ha experimentat un ràpid creixement com a conseqüència del procés de liberalització de l’economia, que tendeix a obrir-se cap a l’exterior i a integrar-se a l’àmbit mundial. Les zones industrials es localitzen a les costes orientals, a Manxúria i a la regió de Xangai. El govern xinès ha acceptat la creació de nombroses empreses de caràcter mixt —capital públic xinès i capital privat estranger—, que són el motor de la indústria del país.

A l’Amèrica Llatina, el país més industrialitzat i a molta distància de la resta és el Brasil, que també és molt ric en minerals metàl·lics. Així i tot, l’àrea industrial brasilera és discontínua: les indústries es concentren al “triangle industrial” format pels estats de Minas Gerais, Rio de Janeiro i São Paulo (el sud-est del país), d’on procedeix el 70% de la producció. Fora d’aquesta zona hi ha petites àrees industrials (mal comunicades entre elles i amb les àrees centrals) sorgides a les zones costaneres del nord-est i a les regions mineres del centre-nord.

A Austràlia, les activitats industrials es localitzen preferentment prop de les grans ciutats, sobretot Sydney i Melbourne. Com que posseeix abundants recursos minerals, s’ha desenvolupat molt la indústria de base, metal·lúrgica, química i mecànica (automòbils i mitjans de transport). La indústria de béns de consum, en canvi, és menys important, ja que bàsicament es destina al mercat intern per dos motius: la llunyania dels altres països industrialitzats (que també són els compradors principals de manufactures) i el cost molt elevat del treball, a causa de l’escassetat de la mà d’obra i d’una legislació laboral que garanteix un nivell d’assistència social molt elevat.

A Àfrica, l’única àrea industrial d’una certa consistència es localitza a la República de Sud-àfrica, país riquíssim en minerals metàl·lics i àmpliament dotat de mà d’obra barata (representada per la població negra). Els sectors principals són el metal·lúrgic, el tèxtil i el de la fabricació d’armament.

Les Zones Franques Internacionals

La idea d’antimón, certament, no és nova. Existeix des de sempre en la mitologia i les faules i, òbviament, en la ciència-ficció. També en la realitat natural hi ha ambients i paisatges que presenten característiques oposades a les del món “normal”, com per exemple les grutes càrstiques, que no per casualitat són l’escenari de molts relats fantàstics, o també totes aquelles situacions d’alguna manera anormals, com les regions on hi ha terratrèmols, les extensions de barraques que envolten moltes grans metròpolis, etc.

El geògraf francès Brunet va batejar amb el nom d’“antimón” el conjunt dels llocs on s’admeten i toleren pràctiques més o menys allunyades d’allò que, a la resta d’indrets, és la norma per llei o per costum. Es tracta de llocs molt circumscrits i delimitats, però ben nombrosos arreu del món, en els quals la derogació de les lleis vigents té alguna mena de reconeixement institucional. En aquest sentit, l’“antimón” actualment més estès i important és el de les ZIF (Zones Franques Internacionals), indrets on és permès produir i comerciar sense obeir moltes de les normes vigents a la resta dels països que les acullen. Hi són abolides les barreres aranzelàries i els controls a la importació, i es donen incentius fiscals i financers per captar el capital internacional, però la seva atracció principal rau sobretot en l’abundància de mà d’obra, lliure de tuteles legislatives, amb pagues per hora 25 a 60 vegades inferiors a les corresponents als Estats Units, i també en la prohibició absoluta d’organització sindical.

Les primeres d’aquestes zones van sorgir els anys seixanta com a extensió de les zones franques comercials (Hong Kong, Singapur), especialment al llarg de les costes sud-orientals d’Àsia, de l’Índia a Tailàndia, Taiwan i les Filipines, Corea del Sud, com també a la zona de les Antilles. Els anys setanta es van expandir a alguns territoris dels països socialistes (Xina i Hongria) per atreure capitals occidentals. En aquests territoris també es van abolir les garanties sindicals vigents a la resta del país. Posteriorment, les ZIF es van estendre a les regions, sobretot mineres, dels països industrialitzats (Bèlgica, Gran Bretanya), que després d’haver estat àrees econòmicament fortes, en què el treball era garantit i protegit, van passar a generar molt d’atur. Avui dia hi ha molts països, com els Estats Units, que tenen zones franques utilitzades per grans empreses de transformació alimentària dedicades a la conserva de peix, fruita i llegums. Les primeres matèries poden arribar a aquestes zones sense pagar aranzels i després es poden tornar a exportar un cop transformades, amb una reducció notable dels costos de producció.

Actualment hi ha un total de més de 400 zones franques al món, que acullen indústries molt diversificades, però totes amb nombrosa mà d’obra.

De l’“antimón” de la producció industrial es passa fàcilment al dels tràfics comercials, més o menys legals, afavorits per la manca de controls duaners (per exemple armes i droga), i al dels anomenats paradisos fiscals (Liechtenstein, Andorra, Luxemburg, les Bermudes, les Antilles, Hong Kong, Taiwan, etc.), on el capital financer internacional es refugia o transita, lliure d’impostos i controls.

La localització de les ZIF revesteix un interès especial. En efecte, aquestes zones es concentren sobretot en una franja de la Terra, anomenada “faixa d’or”, que separa l’hemisferi del desenvolupament del del subdesenvolupament. Es tracta d’una zona d’inestabilitat i conflictes, on hi ha també moltes bases militars i on sovint prosperen les guerres i les guerrilles.

La indústria als Països Catalans

Als Països Catalans el producte industrial representa, per comunitats autònomes, els percentatges següents sobre el Producte Interior Brut (PIB) de l’any 1995: a Catalunya el 28,2%, al País Valencià el 26,1% i a les Balears el 7,8%.

El protagonisme de la indústria és evident pel que fa a Catalunya i el País Valencià, tot i que en tots dos casos el percentatge ha baixat moltíssim en els últims anys com a conseqüència de l’augment del sector de serveis. Però la frontera entre indústria i serveis és sovint imprecisa, i a més cal tenir en compte que hi ha una gran quantitat de serveis (sector terciari) que només es creen en benefici d’una indústria.

La indústria ha tingut i té un pes petit a l’economia de la Catalunya del Nord i d’Andorra. En aquest últim país només el 3% de la seva població activa treballa en el sector industrial, en petites empreses: de pell, fusta, mobles, manufactura de tabac, alimentació i embotellament de begudes.

A Catalunya, el sector industrial dóna feina a més de mig milió de persones, el 30% de la població ocupada (1996). Els principals subsectors pel que fa al nombre d’assalariats són, per ordre decreixent, el metal·lúrgic, l’alimentari, el químic, el tèxtil i el de paper i arts gràfiques.

Un procés històric diferenciat

Morfologia urbana de les colònies industrials a Catalunya.

ECSA

Els Països Catalans han seguit un procés històric d’industrialització força diferenciat de la resta de l’estat.

Catalunya és l’única zona de l’estat espanyol que va fer la Revolució Industrial seguint la pauta dels països europeus més avançats. En paraules del Dr. Jordi Nadal: “El fenomen de la industrialització catalana és un fenomen sense parió a la Mediterrània”. I és únic perquè Catalunya, com la resta dels Països Catalans, no té recursos naturals, que haurien pogut ser un al·licient i una plataforma de llançament, com havia estat el cas dels països pioners de la industrialització europea.

En no tenir recursos naturals, la catalana no és una indústria de base, sinó transformadora: ha d’importar les primeres matèries per a produir la manufactura que després serà venuda a l’interior o a l’exterior. Seguint el model anglès, la seva primera i gran indústria, fins a la segona part del segle XX, va ser la tèxtil, en dos dels seus grans subsectors, el cotoner i el llaner. La indústria cotonera es concentrà principalment a les conques del Llobregat i el Ter, per aprofitar l’energia hidràulica, i als grans centres urbans (Barcelona i la seva àrea). La indústria llanera tingué la seu a les dues grans ciutats del Vallès Occidental: Terrassa i Sabadell. Des del 1960 la indústria tèxtil ha perdut el seu caràcter de primera indústria de la Catalunya autonòmica, tant pel tancament del que eren les seves empreses més emblemàtiques, com pel creixement d’altres sectors.

Els primers centres industrials al País Valencià foren d’indústria sedera, especialment a la ciutat de València i la seva rodalia. La indústria cotonera no hi ha tingut mai importància, però sí, en canvi, la llanera a Alcoi. Durant la segona part del segle XIX, el tèxtil, el paper, la ceràmica i el calçat van ser els pols del creixement industrial, i a l’inici del XX el País Valencià ja era la tercera regió econòmica més industrialitzada d’Espanya, després de Catalunya i del País Basc, encara que a molta distància de la primera. Una mica més avançat el segle XX aparegué la siderúrgia a Sagunt i destacades empreses en el sector mecànic al voltant de la ciutat de València, mentre el comerç de cítrics facilitava el desenvolupament d’un sector de l’embalatge i la fusta i, a través d’ell, de la joguina i del moble.

La societat balear va ser essencialment agrària durant la major part del segle XIX. Però al principi del XX s’hi va desenvolupar una petita indústria, que arribà a ser la primera força de treball a les Illes. Era una indústria orientada cap a la producció de béns de consum, amb el sector tèxtil cotoner i el del calçat com a puntals. A Eivissa i Formentera, mentrestant, s’iniciava l’explotació de les salines. Després, la irrupció del turisme va comportar una pèrdua de volum i d’importància relativa de les activitats industrials.

La indústria siderúrgica

L’absència d’importants jaciments de ferro o de carbó als Països Catalans ha impossibilitat la creació i el desenvolupament d’una indústria bàsica del ferro a cap regió del territori. La siderúrgia fèrria, que fabrica ferro colat en forma de lingot (mitjançant la utilització del forn alt), només ha estat present al conjunt dels Països Catalans amb la Companyia Siderúrgica del Mediterrani, creada el 1917 i instal·lada a Sagunt, que es proveïa dels carbons procedents d’Ojos Negros (Terol) i Setiles (Guadalajara). La companyia va ser absorbida després de la Guerra Civil Espanyola per Altos Hornos de Vizcaya i el 1971 es convertí en Alts Forns del Mediterrani. El 1985 es van apagar els forns alts, però les seves restes van ser recollides per Siderúrgica del Mediterrani, que facilitava productes laminats en fred, dedicats especialment a xapa per a vehicles. Actualment, la continuïtat d’aquesta producció es manté a través de societats filials o participades d’Aceralia, la gran empresa siderúrgica espanyola.

A Catalunya, que disposa de grans quantitats de ferralla com a conseqüència del seu alt nivell d’industrialització, hi ha les acereries de CELSA (Comercial Española de Laminación SA), que produeixen acer a base de forns elèctrics que utilitzen ferralla, situats a Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) i Castellbisbal (Vallès Occidental).

La siderúrgia no fèrria disposa de la factoria d’Inespal, a Alacant, que produeix alumini electrolític.

La indústria transformadora del metall

Si la indústria bàsica està representada pobrament als Països Catalans, la indústria transformadora del metall hi té un paper protagonista. La indústria mecànica integra les empreses que més facturació tenen en l’àmbit català. El producte de més projecció és el dels vehicles automòbils. Hi ha dues gran fàbriques de turismes, controlades per multinacionals: SEAT (pertanyent a l’alemanya Wolksvagen) i Ford. La primera disposa de dues factories a Catalunya, situades a la Zona Franca de Barcelona i a Martorell. A Almussafes (a l’Horta, País Valencià) hi ha la fàbrica de la Ford nord-americana, instal·lada el 1973. Si dels turismes passem als vehicles industrials, la seva producció se centra a Catalunya, amb la multinacional japonesa Nissan, que fabrica a la Zona Franca de Barcelona tot terrenys i furgonetes, preferentment; i la d’Iveco-Pegaso, que va rebre l’herència de l’empresa pública ENASA, successora aquesta de la mítica La Hispano Suïssa, a Barcelona. La fabricació d’automòbils ha suposat la creació i el desenvolupament d’una indústria auxiliar, establerta sobretot a Catalunya, que és propietat de multinacionals i d’empreses autòctones, indistintament.

La producció de motocicletes té una llarga tradició a Catalunya, però la majoria d’empreses pròpies han quedat sota el control de societats japoneses. Els models de les empreses catalanes tenien un alt nivell tècnic i un bon disseny industrial, però no eren competitives quant al preu amb els models japonesos, que es fabricaven amb una producció en sèrie molt més elevada i una xarxa mundial de comercialització al seu servei. Derbi és l’única empresa catalana que es manté independent, a més de petites factories que fan motocicletes de trial, com Gas Gas, a Girona. Al costat seu, estan en ple funcionament les fàbriques de Montesa-Honda i la de Yamaha.

El sector de grans equipaments és present als Països Catalans amb la Unió Naval de Llevant, a València, i les seves drassanes industrials; i amb la GEC-Alsthom, successora de La Maquinista Terrestre i Marítima, a Santa Perpetua de Mogoda (Vallès Occidental), on fabrica material ferroviari, com per exemple el destinat als trens d’alta velocitat.

La indústria electrònica

L’electrònica està en mans, sobretot, de multinacionals. Cal destacar la factoria d’IBM, establerta el 1977 a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria), que fabrica ordinadors i cintes magnètiques. Si es tracta d’electrònica de consum (televisors, vídeos, etc.), la producció es concentra a Catalunya i en empreses japoneses, com la Panasonic-Matsushita, la Sony, la Sanyo i la Sharp, o coreanes, com la Samsung. En components electrònics destaca l’empresa holandesa Miniwatt-Philips, i en material informàtic, la nord-americana Hewlett-Packard.

La indústria química

El sector químic té una gran importància a Catalunya, que en representa la seu pel que fa a tot l’estat espanyol i on constitueix la principal activitat de les grans multinacionals. Però també hi ha empreses autòctones de bon nivell i de projecció internacional.

A Catalunya, la química bàsica està relacionada amb les grans empreses alemanyes: Bayer, Hoechst i Basf, i suïsses. Aquestes empreses hi arribaren al final del segle XIX o a l’inici del XX per vendre colorants artificials a la indústria tèxtil catalana. Actualment presenten una gran diversificació productiva, que inclou química bàsica i productes farmacèutics i agroalimentaris.

El polígon industrial de Tarragona, juntament amb la localitat de Flix, representa el complex petroquímic més important de l’estat espanyol i és el gran centre químic dels Països Catalans. El polígon tarragoní, iniciat el 1964, s’especialitzà aviat en les activitats petroquímiques gràcies al pantalà instal·lat al port de la ciutat, que permet el desembarcament del petroli cru, i a la refineria propera de la Pobla de Mafumet. Hi són presents Repsol, Basf, Hoechst, Dow Chemical, Bayer i Erkimia (aquesta a Flix). El segon centre químic català és el de Martorell (Baix Llobregat), amb la presència de centres industrials de l’empresa belga Solvay.

El País Valencià acull una refineria de petroli a Castelló de la Plana, però aquesta activitat no ha generat altres nuclis productius al seu voltant.

A Catalunya hi ha dos subsectors —el de la indústria farmacèutica i el de la perfumeria— en els quals les indústries autòctones han aconseguit mantenir-se especialment competitives, al costat de les filials de les grans multinacionals. En el primer destaca AP Farma, resultat de la fusió de Laboratoris Almirall i del grup Prodes. En el segon, el grup Puig i el de Myrurgia. La química fina, que té capacitat de produir compostos químics molt diversos i d’alt valor afegit, està ben representada per empreses petites i mitjanes. També destaca la presència d’empreses catalanes en la producció de pintures, com és el cas d’Indústries Titan.

La indústria tèxtil

Les grans empreses tèxtils cotoneres i llaneres catalanes han desaparegut, però el sector i la producció s’han mantingut. De fet, la producció es manté als mateixos nivells dels millors anys, però en mans d’empreses noves i gràcies a una productivitat molt més alta. Les manufactures de cotó que es produeixen a Catalunya encara representen més del 70% del total espanyol, tot i que la filatura té greus problemes a l’hora de competir amb els països asiàtics emergents, amb sous més baixos. La reestructuració traumàtica del sector llaner ha deixat unes quantes empreses força preparades. La indústria sedera té bones possibilitats de creixement, gràcies a unes empreses ben equipades tecnològicament. El gènere de punt està concentrat encara a les comarques del Maresme i de l’Anoia, sense oblidar Manufactures Gassol, a Salt (Gironès), dedicada a la confecció de mitges. També el País Valencià destaca en el gènere de punt i en la confecció, al marge del centre llaner d’Alcoi. Cal esmentar l’empresa Aznar, de propietat britànica, i les empreses Dusen i Sáez Merino. Crevillent és un notable centre de producció d’estores.

La producció de fibra artificial tan aviat està considerada pertanyent al sector tèxtil com al químic. La francesa Rhone-Poulenc en fabrica a Blanes, com a successora de SAFA, la primera que en fabricà a tot l’estat. La segona és La Seda de Barcelona, abans propietat del grup holandès Akzo i ara amb el capital molt repartit.

La indústria alimentària

Un dels sectors industrials més importants i de més creixement als Països Catalans és l’alimentari. Destaca especialment al País Valencià i a Catalunya, que treuen profit de les seves especials produccions agrícoles i ramaderes (cítrics i embotits, per exemple), però també gràcies al fort increment del consum de productes alimentaris, tractats industrialment. Avui dia és molt petit el percentatge de menjar que arriba fresc al consumidor. Al marge dels tradicionals aliments envasats, com són les conserves o els sucs, una bona part dels altres ens arriben congelats (carn i peix), amb tractament industrial (la llet) o prèviament manipulats per a adaptar-se a la demanda.

La diversificació de productes fabricats és molt elevada. És un sector on, al costat de diverses multinacionals, apareixen algunes empreses autòctones que han resistit la pressió de compra per part d’aquelles i han arribat a obtenir, en alguns casos, un volum de producció i venda considerable, tant en el mercat domèstic com a l’exterior.

Als Països Catalans trobem les grans multinacionals mundials, que han entrat amb els seus propis productes, però també a través del control d’algunes de les empreses existents. És el cas de la suïssa Nestlé, la primera del món i la primera a l’estat espanyol, amb domicili a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat), que comprà l’empresa valenciana Avidesa Lluís Suñer; la nord-americana TLC Beatrice amb Gelats La Menorquina, ara amb els establiments industrials a Catalunya; la també nord-americana Anheuser Busch amb Bimbo, etc. Un cas especial d’empresa alimentària és Ebro Agrícolas, Companyia d’Alimentació, amb domicili a Barcelona, que integrà la catalana Companyia d’Indústries Agrícoles, però actualment amb una important presència de capital estranger.

El grup d’empreses autòctones està encapçalat per la catalana Agrolimen, un holding que té el seu origen en el grup Gallina Blanca i que controla diverses participacions en empreses alimentàries força diversificades: xampany, sopa de sobre, pastisseria, pinsos. A continuació cal esmentar el grup Nutrexpa, el grup Borges (oli i fruites seques) i Chupa Chups. Totes elles tenen una important presència internacional.

La ramaderia, en general, i la indústria porcina, en particular, han facilitat el creixement d’empreses de pinsos i d’escorxadors, com el grup de Vall Companys i la Cooperativa Agropecuària de Guissona, o d’embotits, com Casa Tarradellas i les productores de sobrassades a Mallorca i Menorca.

És obligada la referència a la indústria torronera de Xixona i d’Alacant, els productes de la qual gaudeixen d’una bona comercialització, així com a l’elaboració de les ensaïmades de Mallorca, si bé aquestes s’integren en el que és una indústria artesanal.

El ciment i els materials per a la construcció

L’empresa més important de producció de ciments de l’estat espanyol és la Companyia Valenciana de Ciments Portland, controlada pel grup mexicà Cemex, que disposa de fàbriques a Bunyol i Sant Vicent del Raspeig. A Catalunya, la pedra calcària del massís de Garraf i la seva proximitat al gran centre de consum, que és l’àrea metropolitana de Barcelona, han convertit aquesta zona en un gran centre productor de ciment (Ciments Molins i Uniland).

El grup Asland, creat per Eusebi Bertran i Güell el 1904, inicià la fabricació espanyola a l’engròs de ciment pòrtland, en la seva instal·lació de Castellar de n’Hug (Berguedà). Tant aquesta fàbrica com la de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), gràcies a la qual l’empresa fou la més important de l’estat durant la primera part del segle XX, són tancades. La societat és controlada ara per la francesa Céments Lafarge, i una de les seves filials (Asland Catalunya i del Mediterrani) té una fàbrica a Sagunt.

Al País Valencià destaquen les grans produccions ceràmiques. La regió més important correspon als voltants de Castelló de la Plana, l’Alcora, Almassora i Onda. A més hi ha els centres de Manises i València, així com el de Tavernes Blanques (Lladró), especialitzat en ceràmica decorativa.

La indústria del paper, les arts gràfiques i l’edició

La tècnica de la fabricació del paper ens arribà a través dels àrabs i per això fou el País Valencià, on s’aplicà per primera vegada, el lloc des d’on s’estengué en època medieval a Catalunya, el Rosselló i les Illes. Tant el País Valencià com Catalunya crearen les seves pròpies empreses papereres al segle XIX, però algunes d’elles han acabat en mans de multinacionals, amb més potencial econòmic al darrere i més competitives. Al País Valencià, la indústria paperera està sovint vinculada a l’embalatge de cítrics o de productes ceràmics de la zona.

Barcelona és la seu d’algunes de les primeres empreses papereres radicades a Espanya, com les del grup Torras, controlat pel grup kuwaití KIO, la de Sarrió amb majoria de capital italià, una filial de l’Enso finlandesa, o Miquel, Costas i Miquel, aquesta encara autòctona, de llarga tradició.

A Catalunya, la indústria paperera tradicional originà un nucli d’indústria gràfica, ja al segle XIX, que desembocà en l’edició. Barcelona és el primer centre editorial de l’estat, tant en llengua catalana com castellana, si bé el creixement dels grups madrilenys, al voltant de diaris i mitjans de comunicació, i també de l’edició de llibres de text, ha reduït fortament el seu avantatge.

El grup barceloní Planeta és el primer del sector editorial a Espanya i un dels primers d’Europa. Té una important presència internacional a través d’empreses filials i participades a França, els Estats Units i l’Amèrica Llatina. El grup alemany Bertelsmann, el tercer del món, està present a Catalunya amb les editorials Plaza i Janés i Círculo de Lectores i dues indústries d’arts gràfiques.

Altres indústries

La indústria de la pell, i específicament del calçat, té nuclis importants al País Valencià (Elx i Elda-Petrer), a Mallorca (Inca) i a Menorca (Ferreries, Ciutadella i Alaior). Catalunya està especialitzada en el tractament de la pell petita (ovina), destinada a les peces de vestir, amb empreses concentrades a les comarques d’Osona i el Vallès Oriental.

El País Valencià té una important indústria de la fusta i del moble, ben representada a la Fira que se celebra anualment a València. Inclou des de l’embalatge fins al moble per a la llar. També Catalunya té alguns nuclis importants en aquest sector.

La indústria de la joguina gaudeix d’una forta implantació a les comarques alacantines. Destaquen els centres d’Ibi, Onil, Castalla i Biar, amb algunes especialitats com són les nines (Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil o Famosa) i els cotxes elèctrics.

Al Baix Empordà i a la Selva es mantenen empreses que treballen el suro per fer-ne taps per a ampolles i aglomerats destinats a la construcció. Segueixen una vella tradició, derivada de les alzines sureres que hi ha encara a la zona.

La construcció

Hi ha qui considera la construcció com un sector industrial i qui li dóna una categoria pròpia. Sigui com sigui, l’activitat constructora té una gran importància en l’economia dels Països Catalans, com a conseqüència de tres factors: el valor quantitatiu d’aquestes activitats, les repercussions públiques i socials que tenen algunes d’elles i, factor prou notable, la capacitat del sector de crear llocs de treball, superior a la d’altres activitats. En el cas de la Catalunya autonòmica, la població ocupada en la construcció representa el 9% del total.

Quan parlem de construcció ens referim a la construcció d’habitatges, però també a les naus industrials i a les obres públiques. Els habitatges tenen una evident importància social, al marge del seu cost; les naus industrials són un índex de l’evolució de l’economia productiva, i les obres públiques creen la infraestructura necessària per a la modernització del país i l’augment de la qualitat de vida.

El sector públic té en la construcció una especial significació. En els pressupostos de l’Administració central, de les Comunitats autònomes i dels municipis hi acostuma a haver un pla de construcció d’habitatges socials, del qual depèn també la programació i realització d’obres públiques. En tots dos casos, els diners amb què es paguen les obres són públics, però són privades les companyies encarregades de la seva realització. Pel que fa als habitatges, el sector públic ha deixat a la iniciativa privada el paper principal, però es manté present per cobrir els possibles dèficits, bé per la naturalesa dels habitatges, bé per la localització. La política econòmica general marca molt de prop aquests pressupostos, de tal manera que una política restrictiva es tradueix en una forta baixa en el conjunt.

En els darrers anys i gràcies a la millora del nivell de vida, un dels subsectors mes dinàmics ha estat el de la construcció de segones residències, fora dels nuclis urbans. Un altre subsector destacat és el de la rehabilitació d’edificis antics.

La construcció i el turisme mantenen una estreta relació. L’oferta turística significa hotels, edificis d’apartaments i residències. En el cas dels Països Catalans, l’increment de l’activitat turística acostuma a anar lligat a un increment de l’activitat constructora. A Andorra, prop del 20% de la població assalariada treballa en la construcció de xalets i apartaments. Avui, però, el ritme de construcció s’ha alentit, com a conseqüència de la saturació del sector i la manca d’espai.

Les empreses constructores són molt nombroses. Hi ha les grans empreses espanyoles, a les quals se n’han incorporat algunes d’estrangeres, que tenen un camp d’actuació internacional. Però també n’hi ha moltes, de mitjanes i petites, que actuen només en una localitat, comarca o país, amb bons nivells de rendibilitat, tot i anar molt a remolc de la conjuntura.