Els Brusi i el “Diari de Barcelona”

Antoni Brusi i Mirabent, introductor de la litografia

La família Brusi.

Antoni Brusi i Mirabent (1780-1821) fou un impressor barceloní que es convertirà en editor d’un diari, sense abandonar mai el seu caràcter de tècnic de les arts gràfiques.

La política o, més aviat, els esdeveniments polítics afectaren la carrera professional i el futur d’Antoni Brusi. El 1808 esclatà la guerra contra les tropes napoleòniques, que a Catalunya s’anomena la guerra del Francès, i Barcelona quedà sota el control de les tropes ocupants, mentre els resistents campaven d’una ciutat a l’altra.

L’impressor Antoni Brusi va rebre l’encàrrec de la Junta Superior del Principat de Catalunya, que coordinava la resistència, de publicar la Gazeta Militar y Política del Principado, equivalent al Butlletí Oficial i diari dels resistents al francès. El 1809 Antoni Brusi entrà d’amagat a la Barcelona ocupada i s’endugué tota la maquinària de la seva impremta i també els operaris que hi treballaven. Primer a Tarragona i després a Palma de Mallorca, Martorell, Montserrat, Vilafranca i Vic, anà seguint les petjades de la Junta Superior en un vaivé constant, segons la marxa de la guerra, per a complir amb la seva missió. El 18 d’octubre de 1809 l’Ordinador General i Administrador de les Rendes Reials expedí un certificat, des de Tortosa, atorgant-li el dret de publicar el Diario de Barcelona “para cuando nuestras armas hayan recuperado aquella capital.”

Capçalera del Diario de Barcelona. Antoni Brusi i Mirabent establirà el 1820 el primer taller litogràfic que hi hagué a l’estat. Era l’editor del Diario de Barcelona.

El Diario de Barcelona es publicava des del 1792 a la capital catalana. El seu titular era Pedro Pablo Usson de Leparan —el nom té diverses transcripcions—, un napolità que es va casar amb la filla del barber del rei i gràcies a aquesta magnífica relació personal obtingué el privilegi d’edició del diari, seguint el model del que es publicava a Madrid i a València. Les tropes franceses incautaren el diari i el posaren al servei del nou poder de la ciutat, li canviaren el nom i utilitzaren el català, el castellà i el francès, alhora o successivament, segons el tarannà i la política del governador francès de la ciutat.

El 1814, acabada la guerra i l’ocupació, Antoni Brusi demanà la confirmació del dret a publicar el diari i el va posar en marxa amb el seu nom tradicional de Diario de Barcelona.

L’impressor Antoni Brusi no es dedicava exclusivament a la publicació del seu diari, ja que feia tota mena de treballs per encàrrec. Interessat com estava per la millora del seu servei, va establir el 1819 un obrador de fosa de tipus d’impremta, que fou el més important de l’estat durant molts anys. Comptà per a fer-ho amb la col·laboració del metge i investigador Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), un personatge polifacètic i fonamental, que deixà el seu rastre amb els articles al Diario de Barcelona.

El 1820, Antoni Brusi donà un pas més important en crear en el seu local del carrer de la Llibreteria el primer taller litogràfic que hi hagué a l’estat, després d’aconseguir el privilegi d’introducció de l’inventor Senefelder, durant cinc anys. Abans, el naturalista català Carles Gimbernat havia fet ja alguna prova del nou sistema, però fou Brusi qui creà la primera indústria litogràfica. Els primers tècnics, que foren francesos, ensenyaren l’ofici als catalans.

Antoni Brusi morí el 1821 als quaranta-un anys d’una epidèmia de febre groga. El seu establiment era ja important. El Diario de Barcelona no era encara gran cosa, però al seu costat hi havia una indústria d’arts gràfiques que publicava llibres per compte de tercers, era l’impressor de tots els papers oficials, feia llibres de comptabilitat, tenia secció d’enquadernacions i de litografia i fabricava tinta i lletres d’impremta.

Antoni Brusi i Ferrer (1851-1878), impressor, editor i financer

Antoni Brusi i Ferrer (Molist i Pol, Esteve, El “Diario de Barcelona” 1792-1963). Antoni Brusi i Ferrer introduí la màquina de vapor en el seu establiment d’arts gràfiques i modernitzà la maquinària.

El fill del fundador és un dels homes més importants a la Catalunya del segle XIX. Com a industrial mereix una plaça en aquest volum, però més transcendència tenen les seves activitats com a banquer, a través de la Catalana General de Crèdit, un banc de negocis.

Com a editor del Diario de Barcelona, el convertirà en un diari modern i d’informació. Durant l’etapa del seu pare va ser poca cosa més que uns fulls que contenien les disposicions legals de l’estat i del governador civil, el santoral, la temperatura del dia anterior i el moviment del port de Barcelona.

Mort el seu pare, el diari quedà en mans de la vídua i fills, però el responsable fou un dependent, Pau Soler i Mestres, que es convertí al cap d’uns anys en cunyat d’Antoni Brusi i Ferrer en casar-se amb una germana seva. A Pau Soler li tocaren uns anys molt difícils, del 1821 al 1838. Els pitjors, segons els seus propis escrits, són aquells que corresponen a la capitania general de Charles d’Espagnac, el comte d’Espanya, entre el 1827 i el 1832, que sotmeté el diari a una censura completa.

Explica Soler:

“El conde díjome con tono amenazador que me abstuviese de insertar en aquel Diario y en el de Barcelona más noticias que las de la estación de las Cuarenta Horas, la del santo del día, la inserción de la bula de la Santa Cruzada y los anuncios de venta de ungüentos para curar almorranas y aceite para quitar el vello de las mujeres. Un altre dia prohibí la publicació d’una poesia amb el següent comentari al peu de l’escrit: Prohibo la impresión de esta Oda alusiva a no sé qué, ni para qué y en su lugar insértese algún artículo de agricultura, algún remedio para curar almorranas, dolor de muelas y otras enfermedades que afligen a la humanidad y no cosas morales”. (Diario de Barcelona, novembre del 1892, pàg. 13 597).

Antoni Brusi i Ferrer tenia sis anys quan morí el seu pare. Va estudiar a l’estranger i especialment a París, però viatjà per tot Europa. Parlava correctament el francès, l’alemany, l’anglès, l’italià i una mica el rus. Es va fer càrrec del diari el 1838, amb el seu cunyat encara com a director. Modernitzà la maquinària, introduint per primera vegada la màquina de vapor en un establiment d’arts gràfiques. Va ser dels primers a l’estat a utilitzar premses mecàniques. El diari es convertí en un full d’informació i opinió en el qual col·laboraven notables periodistes. El 16 de febrer de 1839 es publicà per primera vegada un text en català: una poesia de Joaquim Rubió i Ors, "Lo Gaiter del Llobregat".

El 1839 el català fa acte de presència per primera vegada al Diario de Barcelona amb una poesia de Joaquim Rubió i Ors, “Lo Gaiter del Llobregat” (Diario de Barcelona, 19 de maig de 1839).

Quan es va fer càrrec del diari, aquest tenia 653 subscriptors i quan morí el 1878 en tenia més de 10 000. Per tenir notícies del que passava a Europa va crear un servei de cavalls entre Barcelona i Perpinyà que li permetia saber abans que ningú el que passava més enllà de les fronteres. Quan aparegué el telègraf organitzà el servei entre Barcelona i la capital de la Catalunya del Nord, amb algunes de les principals cases de comerç catalanes.

Antoni Brusi fou un dels qui defensaren la destrucció de les muralles de Barcelona, que eren realment una faixa intolerable per al creixement de la ciutat. Fou un promotor de la creació de l’Eixample. Conegué Ferdinand de Lesseps quan aquest era cònsol francès a Barcelona. En crear aquest la companyia encarregada de construir el canal de Suez el nomenà vocal del seu consell d’administració, i casa seva va ser el centre de subscripció de les accions.

Esquela d'Antoni Brusi i Ferrer publicada al Diario de Barcelona, 1 de gener de 1879.

Antoni Brusi fou també el 1856 l'impulsor i primer president de la Societat Catalana General de Crèdit, promotora del Ferrocarril de Barcelona a França i del de Granollers a Vic i Sant Joan de les Abadesses. El 1875 el rei li atorgà el títol de marquès de Casa Brusi. Morí el 30 de desembre de 1878 a la seva torre de Sant Gervasi.