L’establiment d’arts gràfiques creat per Narcís Ramírez i continuat per Manuel Henrich fou el més important de Catalunya i de l’estat durant la segona meitat del segle XIX.
Narcís Ramírez
Anunci de la impremta de Narcís Ramírez (El Consultor, 1863). Narcís Ramírez, un caixista de professió, crearà un important establiment tipogràfic.
Narcís Ramírez era probablement menorquí. Era caixista de professió, és a dir, l’operari que prepara els motlles tipogràfics que han d’anar a la impremta. L’any 1846, ell i el seu company Manuel Casanovas, germà del paperer barceloní Quirze Casanovas, van treure la rifa. Narcís Ramírez optà per invertir l’import del premi en un taller de tipografia en el primer pis del número 40 del carrer d’Escudellers de Barcelona. L’empresa anava a nom seu i era per tant un negoci personal. Obtingué la col·laboració d’alguns amics, també professionals de les arts gràfiques i començà a oferir els seus serveis. La tipografia es destacarà aviat per la qualitat dels seus treballs, adreçats a les empreses i als particulars, i per una gamma molt àmplia, que anava des dels llibres de comptabilitat ratllats fins a la confecció de títols representatius d’accions i obligacions de societats mercantils.
Dades de l'empresa Narcís Ramírez i Companyia (1880).
Narcís Ramírez entrà aviat en política, i s’afilià al partit progressista. Aquesta afiliació li donarà feina, ja que el 1854 serà un dels fundadors i l’impressor del diari de tarda La Corona de Aragón, en castellà, un diari que predicava la descentralització de l’estat, recordant les antigues glòries de la corona catalano-aragonesa. La seva defensa de la personalitat catalana motivà que el diari fos acusat de separatisme. El 1868 La Corona de Aragón es fusionà amb La Crónica de Cataluña, un diari acabat de crear, de caràcter liberal, dirigit per Teodor Baró, polític i escriptor empordanès. Narcís Ramírez també serà l’impressor del diari, que tingué una bona tirada fins a la seva desaparició el 1886.
El 1860, Narcís Ramírez presentà una mostra de treballs tipogràfics a l’Exposició barcelonina que se celebrà aquell any. Eren accions de societats mercantils i treballs en els quals hi havia l’escut espanyol i el de Catalunya i on s’utilitzaven fins a tretze colors. L’empresa estava ja consolidada.
Ho estava tant que Narcís Ramírez decidí canviar de local i crear una societat que permetés l’entrada de nous socis i de nou capital.
Pel que fa al local, Narcís Ramírez comprà l’edifici que hi havia al núm. 4 del passatge d’Escudellers. En aquell moment començà la mecanització de l’establiment amb la compra de premses mecàniques, que anaren substituint les manuals, tot i que molt lentament. Les màquines d’imprimir eren franceses, dels models Alauzet i Marioni, força rudimentàries encara. El gruix de la producció de la impremta anava adreçat als comerciants i els botiguers en forma de talonaris, llibres de comptabilitat ratllats, lletres de canvi, paper de cartes i factures, etc. Les companyies ferroviàries eren un important client pel que fa al bitlletatge i la documentació comercial.
Etiqueta de la impremta. Successors de Narcís Ramírez, sota la direcció de Manuel Henrich, eixamplà la impremta i entrà en el negoci editorial.
El propietari encapçalà aleshores la societat Narcís Ramírez i Companyia, i donà entrada com a socis i capitalistes a la família Henrich, els Clavé —socis de Manuel Girona—, els germans Baró i Sureda, Orestes de Mora —director de telègrafs—, Miquel González i Sugranyes —un impressor tarragoní, que serà alcalde de Barcelona amb la Primera República—. Es tractava de persones que aportaven especialment capital —cas dels Henrich i els Clavé— o aportaven negoci i coneixements. Teodor Baró va ser el director de La Crónica de Cataluña i el seu germà Josep, un dels primers executius de l’empresa.
L’empresa estigué present a la nova Exposició Industrial barcelonina, la del 1871. El comentarista —Urgellès— li dedica unes paraules d’elogi pels productes exhibits. Només destaca com a novetat els naips o cartes. També assistí a l’exposició de Viena del 1873.
Esquela publicada al Diari Català, 23 de febrer de 1880.
El 1877, Francesc Dalmau i el seu fill Tomàs, els introductors de la màquina Gramme per a produir corrent elèctric, feren unes proves d’enllumenat al seu establiment. La màquina Gramme era moguda per una màquina de vapor. La llum era produïda per làmpades model Serrin, segons la ressenya que fa el Diari de Barcelona, el qual afegeix que s’està implantant aquest mateix enllumenat en el nou edifici que es construeix a Londres per al diari The Times. La llum elèctrica anava especialment destinada al departament dels caixistes (Diari de Barcelona, 7 d’agost de 1877), que eren els qui en necessitaven més ja que treballaven al vespre i de nit.
Narcís Ramírez començava a trobar-se vell i malalt. Al voltant del 1875 deixà la direcció de l’empresa en mans de dos gerents: Manuel Henrich i Josep Baró, i anà a viure a Ribes de Freser (el Ripollès), on tingué encara forces per a muntar una fàbrica de paper. Va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1880. Era casat, però no tenia fills. Era comendador de l’orde de Carles III i cavaller de l’orde d’Isabel la Catòlica.
Manuel Henrich i Girona
Manuel Henrich i Girona (La Ilustració Catalana, 1888).
Manuel Henrich pertanyia a una de les bones famílies barcelonines, d’alt nivell social i amb diners. El seu pare, Pau Henrich, havia estat escrivà de cambra, és a dir, el notari que redactava i donava fe de tots els actes corresponents a institucions públiques. La seva mare, Esperança Girona i Agrafel, era germana del banquer Manuel Girona —el promotor i l’home fort del Banc de Barcelona— i dels industrials Casimir i Ignasi —metal·lúrgics i capitalistes—. Va néixer el 1852 i demostrà interès de ben petit per la indústria, allunyant-se del projecte que per a ell tenia el seu pare, que devia pensar en el fill com un futur alt funcionari, o un bon advocat o un jutge, que eren les carreres que anaven especialment unides a la consideració social, a més de la política, la vida militar i la religiosa. Un text adjunt de l’escriptor i erudit Ramon Miquel i Planas explica els problemes que tingué amb la família per a imposar el seu criteri. A l’hora dels estudis seriosos es decidí per l’enginyeria, que s’havia d’estudiar a Madrid, però una malaltia crònica el tornà a Barcelona abans d’acabar-los. Aquí es preparà per a treballar en una empresa, estudiant comptabilitat, dret mercantil i llengües.
Etiqueta de Successors de Narís Ramírez, 1881.
Calendari, 1893 (Calendario para el año 1892, Henrich Editors).
Als vint-i-dos o vint-i-tres anys, quan morí el seu pare, Manuel Henrich entrà a Narcís Ramírez i Companyia, una empresa en la qual la família participava amb capital. Ell i Josep Baró es convertiren aviat en gerents de la societat, fet que coincidí amb la separació del fundador per raons d’edat. És l’època en què Henrich viatja per Europa i fa estades, principalment, a Alemanya i França, dues potències en el sector de les arts gràfiques. Parlava correctament català, castellà, francès i anglès i es defensava en alemany i italià.
La mort de Narcís Ramírez posà en les seves mans la direcció de l’empresa. Els seus projectes eren d’expansió i l’entrada decidida en el negoci editorial, a base de seguir de prop els avenços que es produïen a Europa. No va dubtar a contractar tècnics estrangers com el polonès Tribalski, que posà al capdavant del departament de fototípia, fins que pogué ser substituït per un tècnic català.
Com a Successors de Ramírez i Companyia, però sota la seva direcció, l’empresa es proposà la construcció d’un nou edifici que permetés d’integrar els nous projectes empresarials, fora de la Barcelona vella.
L’establiment de M. Henrich i Companyia, al carrer de Còrsega xamfrà Pau Claris (Calendario para el año 1892, Henrich Editors).
El nou edifici, situat en el terme municipal de Gràcia, entre el carrer de Còrsega i la Diagonal, s’aixecà el 1886 i ocupava entre 4 000 i 6 000 m2, segons la distribució que figura en el quadre adjunt. Es convertirà en un dels grans establiments industrials barcelonins. Acabat d’inaugurar, el mes d’agost d’aquell any fou un dels que visitaren uns periodistes italians convidats per la patronal catalana —el Foment del Treball Nacional—, conjuntament amb els de La Maquinista Terrestre i Marítima, la fàbrica de sedes de Malvehy, la de catifes de Sert Germans i Solà, la de teixits de cotó dels Batlló i la de porcellana de Ramon Florensa. Totes aquestes indústries són presentades en aquesta obra.
A l’hora d’entrar en el negoci editorial. Manuel Henrich nomenà Josep Yxart i Moragas director literari i convocà un Certamen Literario Nacional, a Madrid, presidit pel novel·lista Benito Pérez Galdós. No obstant això, el resultat d’aquest esforç és reduït. Es destaquen tres obres editades amb molt de luxe: La Tierra de María Santísima, La vida militar en España i Los meses. Com a il·lustradors col·laboraren Apelles Mestres, Josep Cusachs, Lluís Pellicer i Josep Pascó. Los meses (1889), concretament, que contenia textos de Pereda, Valera, Pérez Galdós, Cánovas del Castillo i Castelar, entre d’altres, i il·lustracions de Benlliure, Apel·les Mestres, Pellicer, Riqué, etc., és considerada la millor obra gràfica sortida de les impremtes catalanes durant aquest final de segle.
Màquines tipogràfiques a l’establiment de Gràcia (Calendario para el año 1892, Henrich Editors).
Va estar present a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. El jurat li atorgà els màxims guardons i es va desfer en elogis. Cal considerar, però, que Manuel Henrich era al mateix temps vocal de la Comissió Central Directiva de l’Exposició. També assistí a la de París del 1889.
El 1889 la societat prengué el nom de M. Henrich i Companyia, Successors de N. Ramírez i Companyia. Tenia aleshores dos establiments, ja que es mantenia el del passatge d’Escudellers. El seu volum de vendes era d’uns 2 milions i mig de pessetes l’any. La impremta es féu càrrec de la impressió del diari barceloní “La Publicidad”, motiu pel qual s’importà i es posà en marxa una rotativa el 1889, la primera que funcionà a Catalunya.
Manuel Henrich fou també polític, i del partit liberal. En representació d’aquest va ser diputat provincial, diputat a les corts espanyoles i regidor, tinent d’alcalde i alcalde de l’ajuntament de Barcelona durant vuit mesos (1893). Aquest any, precisament, va morir el que havia estat gerent de la casa Josep Baró i Sureda.
L’any 1903, Manuel Henrich participa en la creació d’una societat, Calizas Litográficas, SA, i és nomenat vice-president del consell d’administració. L’empresa explotà la pedra litogràfica de Santa Maria de Meià (la Noguera).
El 1911 fou el promotor del primer Congrés de les Arts del Llibre, que es proposava crear una patronal de les arts gràfiques i de l’edició a l’estat. El 1912 es constituí a Barcelona la Federación Nacional de la Artes del Libro, de la qual Henrich serà el primer president.
L’edat i la poca salut feren que anés abandonant la direcció de l’empresa i que passés llargues temporades a Caldes de Montbui. El 1922, en complir setanta anys decidí crear una societat anònima —Artes Gráficas, SA—, com a successora d’Henrich i Companyia i de la qual fou president del consell. La gerència estava repartida entre tres vells empleats de la casa: Josep Castañé i Julià, Josep Casas i Escriu i Ramon Morató i Pons.
Títol d’Arts Gràfiques SA, successora d’Henrich i Companyia, 1922.
Targeta de calcàries litogràfiques de la Societat Anònima.
L’empresa Arts Gràfiques, SA durà pocs anys després de la seva mort. Desaparegué el 1934. El seu edifici de Còrsega-Claris passarà a Unicolor, SA, l’empresa química alemanya de colorants, que serà la filial espanyola de Bayer. En conjunt, des de la seva aparició el 1846, l'empresa havia passat per les denominacions següents:
- 1846-62 - Narcís Ramírez i Rialp
- 1862-80 - Narcís Ramírez i Companyia
- 1880-89 - Successors de N. Ramírez i Companyia
- 1889-1922 - Henrich i Companyia, Successors de N. Ramírez i Companyia
- 1922-34 - Arts Gràfiques, SA
La batalla de les “Il·lustracions”
El desenvolupament de la litografia donarà origen a les revistes il·lustrades, en les quals el text va acompanyat d’il·lustracions de dibuixos, pintures o reproduccions de les primeres fotografies. Són revistes molt ben rebudes per un públic atret per la novetat i per la possibilitat d’accedir així a uns coneixements que no estaven al seu abast fins aleshores, sinó d’una manera molt limitada. La primera a publicar-se va ser francesa. L’Illustration començà a editar-se el 1842 i tenia molts subscriptors a Catalunya.
Manuel Henrich i Girona morí el 1925 a la seva residència de Caldes de Montbui.
Primer número de La Ilustració Catalana. A sota, La Ilustración Barcelonesa, 1858.
Després fou el torn de La Ilustración Española y Americana, impresa a Madrid tot i que el seu impressor era el barceloní Manuel Rivadeneyra (1805-72), que col·laborà amb el també compatriota Bonaventura Carles Aribau.
El mercat d’aquestes revistes és l’estat espanyol i les repúbliques o colònies americanes de parla espanyola. Els promotors són impressors convertits en editors o editors que utilitzen una impremta llogada. La paraula il·lustració o l’adjectiu il·lustrat formarà part normalment del nom de la revista.
Totes elles es presentaren com a revistes en les quals l’art i la literatura eren els objectius primers, a més de la divulgació de coneixements científics o esdeveniments històrics.
La primera a editar-se a Catalunya va ser la Ilustración o Ilustración Barcelonesa, un periòdic quinzenal dirigit per Eusebi Comas i Salas.
A Catalunya sortiren cinc revistes d’aquest estil: quatre en castellà i una en català. Totes tenien un gran nivell gràfic.
- 1879 - El Mundo Ilustrado. Editor Josep Espasa. Es publicà durant vuit anys. Espasa i Companyia publicà posteriorment La Ilustración Moderna.
- 1880 - La Ilustració Catalana. Editor Carles Sanpons.
- 1880 - La Ilustración, que després portà l’afegitó de Revista Hispano Americana. Editor Lluís Tasso
- 1882 - La Ilustración Artística. Editors Montaner i Simon
- 1883 - La Ilustración Ibérica. Editor Ramon Molinas.
Salvat i Companyia, en separar-se dels Espasa publicà des del 1902 unes Hojas Selectas, que tenien el mateix caràcter.
La visió satírica de L’Esquella de la Torratxa, quan Manuel Henrich fou alcalde de Barcelona, 1893. Una empresa on participava M.Henrich i Companyia.
El jove Manuel Henrich
“El pare de don Manuel, qu’era un dels homes de més relleu en la bona societat barcelonina, hauría volgut donarli una carrera adequada a la seva categoría social y que no estigués en contradicció, segons la seva manera de veure, ab les tradicions de la família. Mes el jove, que’s sentía impulsat per una força interior cap a una vida més activa, volgué dedicarse a la industria. Y conseguí del seu progenitor que gestionés la seva admisió com a empleat en un gran magatzem de drogues (la Casa Cros si no estich mal informat), al objecte d’iniciarse en les industries químiques, que ja aleshores prometien el gran desenrotllament qu’en els nostres temps han assolit.
Se vestí, donchs, el nostre jovenet la brusa de treball, que molts vespres substituhía pel frach per a assistir a reunions y espectacles, fent costat a la seva familia y alternant ab la més selecta concurrencia. El seu pare, a tot axò, no dexava de veure ab mals ulls aquesta mixtificació de papers; y al objecte de que fos el noy qui’s manifestés contra la pel ell mal orientada vocació, gestionà secretament del principal de la casa hont aquell treballava, que li encarreguessin feynes molestes y humiliants: trafiquejar en el magatzem, anar ab el carretó, etc. Y, en efecte, el jove’s passava dies sencers estivant saques d’herbes medicinals y transportant, fins per llochs públichs, paquets de totes dimensions. Ell cercava, per instint, els carrers menys transitats, si bé sense donarse gayre compte de que aytal activitat li pogués restar cap consideració: era feyna, y ell la feya sempre de gust. Emperò’l pare no dexava de seguir intervenint de sota mà: volgué que’l fessin anar ab el carretó, pels carrers cèntrichs, allà hont per força hagués de trobarse ab gent coneguda que s’havia d’estranyar veyent aquell jove tant distingit exercint tan humils funcions. Y, en efecte, pogué donarse el cas que’l pare volía: a lo millor, y en ple carrer de Jaume primer o de Fernando, qu’en aquells temps eren les nostres vies aristocràtiques, el jove Manuel tenía ocasió de desar de les mans el seu carretó per a cambiar quatre paraules de ràpida conversa ab unes seves cosines molt encopetades, o ab algun company de soirée, que devíen, de segur, saber més qu’ell de lo que’s tractava. El nostre jove, emperò, sapigué veure quina era la seva veritable dignitat conciliant les seves predileccions y’ls deures que li imposava’l respecte paternal, el qual ell may no havía de mancar per res del món.”
Font: Miquel i Planas, Ramon, “Don Manuel Henrich i Girona. Notes d’intimitat”. Revista Gráfica, 1926. L’autor s’oposà a la normalització lingüística promoguda per Pompeu Fabra. Hem deixat el text tal com el va escriure.
Paper comercial dels successors de Narcís Ramirez.