El xarol és la pell recoberta per una pel·lícula impermeable a l’aigua, llisa i brillant. La qualitat es comprova en plegar la pell, ja que el vernís no es clivella, ni s’esquerda. Per enxarolar pells se seguia un procediment d’envernissament amb oli de llinosa, que donava pel·lícules de bona resistència. Les pells enxarolades s’utilitzaven en la fabricació de calçat, selles de muntar i carruatges.
Anunci (Barcelona en la mano, 1895). El xarol de Le Boeuf serà la marca de gran qualitat d’aquest producte a l’estat. La fàbrica era a Badalona.
Un dels introductors del xarol i del procediment per a aplicar-lo va ser el francès Pierre Vigneaux, el qual es va establir el 1840 a Badalona. La fàbrica prosperà i el pare anà traspassant el negoci i la responsabilitat al seu fill Lluís Josep.
Aquest guanyarà el 1850 una medalla d’or a l’Exposició Industrial de Madrid amb les seves mostres de pells enxarolades: "se advierte en ellas un excelente curtido, un barniz brillante y flexible, una superficie compacta, sin excrescencias, ni rebordes" (Memoria de la industria Española, pàg. 426).
Però el fill morí durant aquesta dècada dels anys cinquanta. El pare continuarà el negoci. Qualificat com a fabricant de xarols, en presentarà a l’Exposició del 1860 en forma de badanes, viseres per a gorres i altres objectes de consum. Tenia aleshores el despatx al portal de Santa Madrona, núm. 16, de Barcelona.
Vignaux no tenia altres fills mascles. Pensant en la successió del negoci, cridà el seu nebot Charles Le Boeuf, que vivia a França, el qual treballà uns anys al seu costat. Els suficients per a veure com el seu oncle guanyava una medalla de bronze a l’Exposició de París del 1867 amb vaqueta xarolada.
Pocs anys més tard morí el fundador de l’empresa i el succeirà el nebot, com estava previst. Charles Le Boeuf vivia a Badalona prop de la fàbrica, al carrer de la Indústria. Mantindrà la producció i les especialitzacions de l’empresa. Una de les seves primeres iniciatives fou la d’obrir un dipòsit de xarols a Madrid, una decisió que li obrí nous mercats i li donarà opció de ser nomenat el 1882 proveïdor de la casa reial.
Marca dels Successors de Carles Le Boeuf, 1911.
El xarol de Le Boeuf serà la marca de gran qualitat d’aquest producte a l’estat. La seva fàbrica de Badalona s’ampliarà. Hi tenia també taller per a la construcció de carruatges, que anaven muntats amb una bona quantitat dels seus cuirs enxarolats. A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 guanyà lògicament una medalla d’or. El seu despatx a Barcelona era al Carrer Ample, núm. 24, i el magatzem dipòsit de Madrid s’havia convertit en una sucursal amb tots els ets i uts. Era sense cap dubte l’empresa més important d’Espanya en la seva especialitat.
Charles Le Boeuf morí a Badalona el mes de desembre del 1900. El seguirà en el negoci el seu fill André Le Boeuf i Chevalier, el qual va viure els anys eufòrics per a la indústria que foren els de la Primera Guerra Mundial. Per a qui no van ser tan bons foren per al seu cosí Esteve Cot i Vignaux, tinent d’infanteria de l’exèrcit francès, que morí a Verdun el 1916, lluitant per França i per la civilització llatina, com diu la seva esquela publicada a Barcelona.
L’hereu d’André Le Boeuf va ser tan poc afortunat com el soldat. Charles Le Boeuf Perrier, que es va fer càrrec de l’empresa de Badalona el 1939, tot just acabada la guerra civil, morí dos anys després com a conseqüència de les cremades rebudes en un incident laboral a la fàbrica.
L’empresa es mantingué fins a la segona meitat del segle XX.