Els Bonafont, a les Corts de Sarrià
Els Bonafont era una família d’adobers que treballaven les pells a les Corts de Sarrià. Josep Bonafont i Eras figura inscrit com a industrial adobador en començar la dècada dels anys quaranta, amb un despatx a Barcelona, al carrer de Sant Pau, núm. 42.
El 1844, Bonafont i Companyia són presents a l’Exposició Industrial a la Llotja de Barcelona, amb vaquetes, badanes, soles i altres productes, tots enxarolats. El xarol és el seu punt fort.
Secció de ribera de l’adoberia Hugas de Barcelona, en una fotografia de començament de segle.
Adoberia de Ramon Riera i Planas a Sant Andreu, Barcelona, en una fotografia de començament de segle.
L’empresa continuarà a nom de la Viuda de Josep Bonafont i Eras. El cronista de l’Exposició de Barcelona del 1860 li dedica gairebé tota una pàgina per cantar les lloances dels seus productes i queixar-se de la poca protecció que rep el ram de la pell per part de l’estat. L’admiració que li mereixen els xarols de Bonafont li fan exclamar que semblen xarols alemanys. Els de les Corts hi presenten una bona varietat de productes enxarolats: vaquetes per a calçat, badanes per a barrets, pells de xai per a selles de muntar, per a botes destinades als oficials de l’exèrcit, per a carruatges i per a la construcció de corretges. A diferència d’altres, no hi abunda l’ús industrial de les pells, sinó que van destinades al consum.
La Curtidora Catalana, SA
Acció de la Curtidora Catalana.
El 1857, es constituí aquesta societat anònima amb un professional de la pell al capdavant, que es diu Josep Bonafont i Capella. Tot sembla indicar que és fill de l’adober de les Corts.
La Curtidora Catalana, SA va ser autoritzada el 22 d’abril de 1857 i constituïda a Barcelona el 22 de maig del mateix any. El capital es fixà en sis milions de rals —300 000 duros—, però mai no s’arribarà a desemborsar aquesta quantitat. El màxim aconseguit, i al cap de sis anys d’actuació, fou el 70% —1 400 000 rals—.
La fàbrica s’instal·là al Poblenou, terme de Sant Martí de Provençals, tocant al camí del Besòs. Ocuparà tres finques confrontants: un edifici-fàbrica amb una superfície de 8 800 m2, una casa edificada en un solar de 212 m2, on vivia l’administrador, i un terreny de 10 872 m2 més, destinat a magatzems i possibles extensions de la fàbrica.
El president de La Curtidora Catalana era el capitalista i navilier Pau Maria Tintoré. L’administrador director, el ja esmentat Joan Bonafont i Capella. El despatx barceloní era al carrer dels Canvis Nous, núm.1 de Barcelona.
El 1861, la fàbrica, ja en funcionament, té 34 nocs, les basses on es produeix de manera natural el procés químic de l’adob: 26 estan destinats a la pell de vaca i cadascun té capacitat per a 45 pells, fora de dos, que només n’admeten 25. Vuit nocs més són per a pells d’ovelles i cabres. Com a complement necessari hi havia a la fàbrica dos molins per a trossejar l’escorça.
La Curtidora Catalana: recursos i capital.
La societat pagà tan sols tres dividends. Els problemes li van arribar aviat, i, si bé inicialment devien ser econòmics, desembocaren en problemes judicials i penals. Pel que es desprèn de notes de premsa (vegeu, especialment, “Diari de Barcelona”, febrer del 1866, pàg. 1 542), l’administrador de La Curtidora va emetre pagarés i lletres de canvi falsos, que no responien a cap operació mercantil. L’experiència de molts anys d’aquestes pràctiques, per part de la nostra societat, ens diu que aquests documents es lliuren només quan un administrador està sense fons i espera refer-se abans que els bancs tenedors d’aquests efectes descobreixin l’engany. L’administrador de La Curtidora —en Bonafont?— va fer un bon paquet del que al segle XX se n’han dit “pilotes”, ja que entre els damnificats, que tenien efectes no correctes, hi havia el Banc de Barcelona, la Societat General de Crèdit, la Caixa Catalana Industrial i Mercantil, com a entitats bancàries estrictes, i diversos comerciants-banquers: Vidal i Quadras, Villavecchia i Fills, Viuda de Casi i Fills, Samà i Companyia, Josep Antoni Stagno i Garriga i Nogués. L’afer acabarà als jutjats.
El 1867, a conseqüència del desastre financer i judicial, les accions de La Curtidora Catalana cotitzaven al 5% del seu valor nominal a la Borsa de Barcelona, un fet que demostrava l’abast de l’afer.
El 1875 i amb la societat en liquidació, l’administració demanà als accionistes el 10% del nominal de les seves accions per afrontar els crèdits reconeguts pel jutjat i que responien a les operacions fraudulentes del seu administrador. No es coneix el resultat de la gestió, però és fàcil imaginar que devia ser mínim, ja que representava per als accionistes la pèrdua total del 70% desemborsat i un 10% a més a més.
Mentrestant, la fàbrica estava llogada a un tercer. El valor de la subhasta d’aquest edifici, de la casa del director i del solar veí és fixà en 174 828 ptes., equivalents a 35 000 duros.