La indústria surera catalana es concentra a les comarques de l’Empordà, la Selva i el Gironès, al voltant dels boscos d’alzina surera. Però la producció catalana de suro serà molt aviat insuficient i se n’haurà d’importar d’altres zones de l’estat —Andalusia i Extremadura— o de l’estranger —Portugal, el Marroc i Algèria—.
La principal aplicació del suro era la fabricació de taps. Uns taps que es destinaven a ampolles de vi, xampany, cervesa o licors i que tenien com a principals clients els productors d’aquestes begudes alcohòliques: França, Alemanya, la Gran Bretanya, el mateix estat espanyol, etc.
Port de Palamós (postal de començament de segle).
Tapers (postal de començament de segle).
D’aquí el caràcter internacional d’aquesta indústria a l’origen i en els estadis de desenvolupament més avançat.
La confecció de taps era manual i les operacions que s’havien de realitzar, molt nombroses (vegeu el quadre, més avall). És per això que la mà d’obra exigida en una primera etapa fou tan important.
El suro gironí fou reconegut internacionalment l’any 1851 amb motiu de la celebració a Londres de la primera Exposició Universal. El guardó s’atorgà a la província de Girona "tant per la manufactura general com per l’excel·lència del suro manufacturat per a l’ús ordinari de tapar ampolles, bótes i altres recipients". Fou un dels pocs premis rebuts per la indústria catalana en aquest certamen.
No serà fins al final del segle XIX que es trobaran altres aplicacions del suro o substitutius del tap complet. El 1892, l’americà William Paiter patentà l’anomenat tap corona, en el qual un disc de suro assegura el caràcter hermètic d’una corona metàl·lica.
El caràcter d’aïllant tèrmic i acústic del suro portarà a la fabricació de l’aglomerat, que aprofitava les deixes del suro, molt abundants i que inicialment s’acostumaven a cremar. Aglomerats, llanes de suro, paper de suro, etc., seran les noves i nombroses aplicacions al voltant d’una primera matèria noble i de gran qualitat.
Grup de triadores, a Palafrugell (postal de començament de segle).
Dipòsit de suro a Andalusia, destinat a les fàbriques catalanes (fotografia del començament del segle XX).
Mecanització i industrialització seran processos lents i fruit de nombroses iniciatives, que comencen a les mateixes indústries, amb les manetes i la imaginació dels obrers, i acabaran a les mans dels tècnics de les grans empreses mecàniques. Fou especialment important el paper dels enginyers, incorporats a les empreses sureres.
| Fabricació manual dels taps | |
| Operació | Operari |
| Pela del suro. Les pannes de suro són apilades i deixades assecar | peladors o llevadors |
| Es bull el suro en peroles per tal de donar-li elasticitat | bullidors |
| Es treu la tosca o escorça seca del suro amb una rascleta | toscadors |
| Es llesquen les pannes a la mida apropiada. El ganivet de llescar té la fulla corba | llescadors |
| Es tallen les llesques en forma de carracs, prismes rectangulars de les dimensions que ha de tenir el tap | carradors |
| El carrac és escairat per un aprenent. Seguidament l’operari, proveït d’un estoig —un aparell que serveix de muntura de la fulla— arrodoneix el tap. Un taper hàbil podia elaborar diàriament uns 2 000 taps | tapers |
| Els taps es classifiquen segons el seu calibre i la seva qualitat | triadors |
| Fer capnets, rentar, comptar i ensacar | — |