Les mines

Diversitat i aprofitament de recursos minerals

Catalunya no és un país especialment ric en productes minerals, tot i que sí que n’hi ha una gran diversitat. Això explica que en tot el territori català hi hagi hagut al llarg del temps nombroses explotacions de minerals, la majoria d’elles a petita escala; de fet, es calculen més de deu mil punts en tot el territori on s’ha desenvolupat algun tipus d’activitat extractiva. Aquí, però, es parla només de les més importants i de les excepcionals per la seva singularitat; i s’intenta donar una visió de conjunt del que ha significat la mineria i el treball miner a Catalunya.

Les salines de Gerri de la Sal donaren una forta puixança a la població durant l’edat mitjana. L’extracció, documentada ja al s. IX, es mantingué fins a l’últim quart del segle XX.

Fototeca

L’aprofitament per l’home dels recursos minerals que es troben al subsòl ve de molt antic, i és que aquestes matèries primeres eren necessàries per a la fabricació d’eines en el conreu de la terra, la caça o la defensa. Hi ha molts exemples de mineria neolítica a Catalunya, com és el cas de la mina d’aram de Riner, les mines de variscita de Gavà o l’explotació de sal de Cardona. Avui dia la producció minera més important continua essent l’extracció de sal potàssica a les mines de Cardona, Súria, Sallent i Balsareny, situades totes a la comarca del Bages. El descobriment de la riquesa mineral en aquesta comarca data del 1912, tot i que la seva explotació industrial va començar uns quants anys més tard, un cop acabada la Primera Guerra Mundial. Actualment, el volum al qual ha arribat aquesta explotació de sal –al voltant del milió de tones anuals–, destinades a la indústria química i a la producció d’adobs i d’explosius, principalment, situa Catalunya entre els primers països productors de sals potàssiques del món.

El carbó també és un recurs miner d’importància rellevant en territori català, localitzat en diverses i extenses zones. Les conques carboníferes catalanes són al Pont de Suert, la Pobla de Segur, Tremp, la zona Ebre-Segre, la Seu d’Urgell, Prats-Alp, Berga-Tuixent, Calaf i Sant Joan de les Abadesses.

També han estat motiu d’explotació alguns jaciments de ferro localitzats en valls dels Pirineus axials i que desenvoluparen una important indústria metal·lúrgica local. Aquesta antiga activitat minera i metal·lúrgica catalana ha estat substituïda per una indústria metal·lúrgica de transformació moderna que importa la matèria primera d’altres països.

Les explotacions de minerals de plom (galena) i de zinc (blenda o esfalerita) es localitzen a les Guilleries, a les antigues mines de Bellmunt del Priorat i el Molar (Priorat), i a la Vall d’Aran. Totes aquestes explotacions foren tancades entre els anys 1950 i 1970 per la baixa rendibilitat que oferien.

Les mines de zinc i els jaciments de bauxita localitzats a les comarques de l’Alt Penedès, l’Anoia i l’Alt Camp van aportar noves esperances, però tampoc no són explotades, ja que també hi ha una gran manca de rendiment econòmic.

L’obtenció de sal comuna per evaporació de l’aigua del mar requereix altes temperatures i precipitacions escasses. A la fotografia, les salines de la Trinitat, a Sant Carles de la Ràpita, explotades ja pels àrabs al segle XII i encara actives actualment.

Fototeca - Montserrat Sagarra

Les sals sòdiques, com les potàssiques, es localitzen al sector miner del Bages, i tampoc no s’exploten en l’actualitat. La sal que s’utilitza a la cuina i en la indústria s’obté per l’evaporació de l’aigua a les salines litorals del Delta de l’Ebre, una activitat ja iniciada pels àrabs, i a les pirinenques, i és present als topònims, com és el cas de la població de Gerri de la Sal.

Cal assenyalar igualment que, des del 1973, que es començà a extreure petroli en les plataformes marines instal·lades al litoral tarragoní, aquest és un altre dels pocs productes que es poden sumar a les escasses explotacions minerals catalanes.

Avui dia les pedreres són molt més importants pel que fa a les activitats extractives que no pas les mines. L’aprofitament del rocam del territori actualment és la base d’una important indústria de materials per a la construcció. Es calcula que s’obtenen unes produccions anuals superiors als 40 milions de tones d’àrids, que converteixen Catalunya en el primer productor de l’estat espanyol. Això fa que la realitat empresarial i industrial de la mineria catalana s’assembli molt poc a la que existia uns anys enrere.

Actualment, antigues explotacions mineres fora d’ús des de fa anys, en bona part degradades, s’han rehabilitat i convertit en museus oberts a la ciutadania; d’aquesta manera, en comptes de caure en l’oblit, aquestes instal·lacions han esdevingut una atracció lúdica, educativa i cultural, i al mateix temps han suposat una reactivació econòmica important d’antigues conques mineres.

Els tipus d'explotacions mineres

Segons les característiques del terreny i del jaciment miner que s’ha d’explotar, i de com es troba disposat dins el jaciment el mineral aprofitable, en la mineria catalana es coneixen diferents sistemes d’explotació, que es poden diferenciar en dos grans blocs: les explotacions subterrànies i les explotacions a cel obert.

Les explotacions subterrànies

Les explotacions subterrànies combinen diferents tipus de mines en funció de la tècnica que s’aplica per a endinsar-se en el subsòl; es parla de mineria de pou, quan s’utilitzava aquest sistema com a forma d’accés, i de mineria de pla inclinat quan el que s’aplica és un pla inclinat. De fet, però, és també molt habitual que es complementin tots dos sistemes, ja que el de pous és emprat sovint a l’interior de les explotacions per a comunicar diferents nivells. Hi ha també la mineria de galeria horitzontal, característica sobretot de les mines de muntanya.

Entre les explotacions subterrànies més antigues, que són les més nombroses, cal destacar la mineria de plom (galena) de la comarca del Priorat. Entre les més modernes, no tan nombroses, hi ha les explotacions, com ja s’ha dit, de Cardona, Súria, Sallent i Balsareny, les mines de talc de Maçanet de Cabrenys, que proporcionen primeres matèries per a la indústria farmacèutica, la paperera o la de l’automòbil, i les mines de galena i esfalerita de Cierco, ja a l’Alta Ribagorça.

Un cop a l’interior del subsòl, cal esmentar diferents tècniques d’explotació del mineral: de forma vertical, mitjançant realçaments i pous cecs que segueixen el filó de mineral, a partir d’una galeria horitzontal que talla el filó; o bé de forma horitzontal, on es construeixen galeries horitzontals paral·leles al filó o a la capa de mineral i successivament es van realitzant galeries travesseres, que tallen la capa o el filó. Sovint, en les explotacions de grans masses minerals s’utilitza el sistema de cambres i pilars, ja que permet el moviment de grans quantitats de material.

Les explotacions a cel obert

Quan les feines extractives es fan a cel obert, el paisatge queda modificat a gran escala. La fotografia és d’una pedrera situada entre Olesa de Montserrat i Esparreguera.

Fototeca - Jordi Vidal

D’altra banda, en les explotacions a cel obert cal esmentar diversos sistemes, com ara l’explotació amb trinxeres, que s’utilitza normalment en les de dimensions reduïdes, de poca profunditat, sobre petites bosses de mineral, i les explotacions de pedreres, que poden consistir en obertures que s’estenen cap a l’interior de la muntanya en horitzontal, o bé en bancs en retrocés, oberts per tots dos marges. En tots dos casos l’avançament es produeix mitjançant voladures amb càrregues situades per sota dels bancs en explotació. A més, hi ha les explotacions amb excavacions, que són molt semblants a les anteriors però que en general no requereixen l’ús d’explosius per a l’extracció dels materials. La mineria a cel obert s’utilitza a una escala molt més gran que la subterrània, ja que sovint resulta molt més rendible l’explotació de la totalitat del conjunt mena, ganga i roca encaixant que no pas de la mena sola. De fet, les explotacions a cel obert són molt més habituals en l’actualitat que en la mineria antiga, on l’explotació predominant era la subterrània. Actualment existeixen en territori català moltes explotacions a cel obert (pedreres), que es dediquen sobretot a l’aprofitament de roques i minerals industrials.

El treball dels miners i els seus riscos

El treball a les mines ha estat caracteritzat al llarg del temps per la seva extrema duresa. Els miners han estat sempre exposats a treballs complicats, que requereixen una gran fortalesa física i que, sovint, comporten un alt grau de perillositat. És veritat que el treball dels miners en l’actualitat no es pot comparar amb el d’uns anys enrere, en què les condicions de seguretat no eren tema prioritari ni hi havia mitjans perquè ho fossin, però de totes maneres el perill existeix, i aquests treballadors s’hi troben exposats a cada moment. Antigament el treball a les mines era molt rudimentari, el miners s’havien d’anar obrint pas entre les roques amb la força dels braços i molts pocs mitjans: pics, malls… Més tard van començar a utilitzar el foc i l’aigua per a esquerdar les roques més dures: feien una foguera a l’interior de les roques i després l’apagaven tirant-hi aigua; amb el sobtat canvi tèrmic de l’escalfor al fred, les roques s’esquerdaven, i així podien picar i extreure el mineral amb més facilitat. Aquest sistema fou utilitzat fins a la introducció de la pólvora al segle XVIII, que suposa un punt i a part en els treballs miners; amb l’ús dels explosius les explotacions mineres prenen dimensions molt més considerables.

L’escriptor francès Émile Zola descriu, a Germinal, la duresa del treball dels miners a l’inici de l’era industrial:

“Es féu un silenci, i tots es posaren a treballar. Els filons s’havien anat omplint d’obrers, i a tots els pisos, a totes les talles, a totes les galeries hi havia activitat. El pou golafre havia engolit la seva ració quotidiana d’homes, prop de set-cents obrers, que en aquella hora treballaven en aquell formiguer gegantí foradant la terra per totes bandes, rosegant-la com una fusta vella corcada pels cucs. I enmig del feixuc silenci, entremig de les capes pregones de mineral, si hom hagués aplicat l’orella a la roca hauria pogut sentir la remor d’aquells insectes humans que es movien en tots els sentits, el vol del cable que pujava i baixava els ascensors d’extracció, i fins el soroll de les eines que anaven rosegant l’hulla al fons de les mines.”

L’altre gran canvi en el treball dels miners és la substitució de les antigues eines (pics, malls, barrines…) pels martells perforadors d’aire comprimit, que s’introdueixen en les explotacions catalanes a partir del 1930.

També l’enllumenat a l’interior de les mines experimenta canvis: de les antigues torxes es passa als llums d’oli, substituïts pels llums de carbur als voltants del 1900, i, finalment, a l’electrificació de les mines més importants.

Tot i amb això, les condicions de treball han estat generalment molt dures i sovint extremes, sobretot en les explotacions subterrànies, on els miners han hagut de suportar altes temperatures i nivells d’humitat, corrents d’aire i avingudes d’aigua, manca d’oxigen i explosions de gasos tòxics, com el grisú, per a detectar la fuita del qual a les galeries els miners acostumaven a portar una gàbia amb un canari; si l’animal s’ofegava advertia els miners de la presència del gas. A aquests riscos, cal afegir-hi els que comporten la manipulació d’explosius, els despreniments de roques o la mateixa pols ocasionada per l’explotació. En les explotacions a cel obert també hi poden haver perills relacionats amb la manipulació dels explosius o les esllavissades del terreny, però no acostumen a ser tan notoris.

Així mateix, cal tenir en compte l’enorme risc de contreure silicosi, una malaltia respiratòria molt habitual entre els miners, que es produeix per la inhalació de la pols de sílice al cap de poc temps d’exposició. Cal tenir en compte que aquesta exposició era inevitable, perquè la sílice és un cristall que es troba en la majoria de roques i en l’explotació minera se’n produïa una gran quantitat de pols.

Cal destacar igualment que no tots els miners desenvolupen una mateixa feina; com que es tracta d’un procés productiu, cadascú s’encarrega d’una part d’aquest procés. Antigament no hi havia gaire diversificació en el treball dels miners, però amb l’arribada de la industrialització, quan les explotacions mineres assoleixen els moments àlgids, els treballs dels miners es diversifiquen de manera considerable. A l’interior de les explotacions hi ha picadors o martellers, ajudants o peons, vagoners, maquinistes, embarcadors, enfustadors, bombers, electricistes, etc. A més, hi ha totes les tasques d’exterior per a la tria, la preparació i el transport del mineral.

Les explotacions i els minerals

La sal

Cardona és el paradigma de l’explotació de la sal a Catalunya. Les característiques geològiques del Salí han fet que l’home s’hagi aprofitat d’aquest recurs mineral des del neolític (2500 aC) fins a l’actualitat. La quantitat i la qualitat de la sal van fer que les salines de Cardona fossin les de més anomenada de Catalunya. D’altra banda, el recinte mina Nieves va ser una de les explotacions de sals potàssiques més importants d’Europa fins l’any 1990. S’hi pot contemplar una meravella de la natura: la Muntanya de Sal, diapir situat a la vall Salina, fruit del creixement vertical de la sal. De fet, a Cardona hi ha una mil·lenària explotació de sal en superfície, i ja al segle XX una explotació subterrània assolia 1 308,70 m de profunditat. Els afloraments salins d’aquesta zona han estat explotats per l’home al llarg de la història mitjançant diversos mètodes, que van de la mineria a cel obert a la mineria d’interior. Fins el 1900, el sistema d’explotació a les salines es va fer sempre a cel obert mitjançant uns talls practicats en el terreny a la recerca del massís salí, com si es tractés de grans pedreres de sal. El mineral era arrencat amb un utillatge senzill de barrines, pics i picots, que es va mantenir inalterable al llarg del temps fins a la introducció de la pólvora al segle XVIII.

El 1900, amb l’obertura del pou del Duc, s’inicià la mineria subterrània. L’explotació es portava a terme mitjançant el sistema de cambres i pilars, arrencant el mineral per bancs. El mineral arrencat a l’interior de la mina era extret a la superfície des de dos pous i transportat fins a la planta de tractament, la fàbrica, mitjançant un cable aeri.

Més enllà dels aspectes tècnics de l’explotació, hi ha els demogràfics, socials i culturals. Entre el 1924 i el 1930 es van fer més de 1 000 contractacions, i a Cardona ja s’hi havien establert més de 100 famílies originàries d’Almeria, Múrcia, València, Conca, Castelló i Albacete.

Les mines de sal de Cardona, amb la Muntanya de Sal, un fenomen geològic únic al món, formen part del patrimoni històric i cultural del municipi. L’explotació industrial d’aquestes mines des del 1923 va ser, a més, un dels puntals de l’economia local fins el 1990. Però aquell any, l’empresa propietària de les mines, ERCROS, va decidir paralitzar l’activitat productiva, ja que l’explotació no resultava rendible.

L’antic recinte de mina Nieves ha estat habilitat com a equipament cultural, on s’explica la geologia de la vall, la mineralogia de la sal i l’ús que l’home ha fet d’aquest recurs al llarg de la història.

A Gerri de la Sal també hi ha unes conegudes salines, on hi ha hagut explotació de la sal comuna al llarg dels segles, gràcies a l’existència d’una font d’aigua salada. Les primeres dades sobre l’obtenció de la sal en aquest indret es remunten a l’edat mitjana.

A Cambrils, al terme d’Odèn, hi ha les restes d’unes salines de muntanya de les quals antigament s’obtenia la sal; es tracta de les úniques salines de muntanya de Catalunya que presenten un relleu escarpat, degut al medi difícil en què es troben emplaçades. L’explotació es troba documentada des de mitjan segle XIX fins a l’any 1963, i els trets que presenta l’explotació fan pensar en una activitat productiva des del segle XVII com a mínim. El salí de Cambrils es basa principalment en un sistema de canalitzacions i eres utilitzades antigament per a la producció de sal, a partir de la típica activitat minera a cel obert per evaporació. A les eres, disposades en un sistema de terrasses, s’hi acumulava una làmina d’aigua salada procedent de les fonts que es deixava evaporar. Posteriorment la sal es recollia manualment.

El carbó

El carbó és una font d’energia no renovable i un dels combustibles fòssils més importants a tot el món. Catalunya és un país pobre en carbó; tot i així, des del segle XIX, els jaciments de lignit, hulla i antracita s’han explotat al màxim en les anomenades conques carboníferes catalanes ja esmentades: el Pont de Suert, la Pobla de Segur, Tremp, Ebre-Segre, la Seu d’Urgell, Prats-Alp, Berga-Tuixent, Calaf i Sant Joan de les Abadesses.

Les característiques del jaciment determinen el tipus d’explotació més adequat, que pot ser de mineria a cel obert, que consisteix en l’obertura d’una pedrera per tal d’eliminar el recobriment i deixar el carbó al descobert, i de mineria d’interior, és a dir subterrània, a base de galeries o pous.

Des del final del segle XVIII s’intentava aprofitar el carbó de l’Alt Berguedà per a fargues de ferro, aram i vidre, però no fou fins el 1851 que es constituïren les primeres societats mineres amb l’objectiu de destinar el lignit a usos industrials, si bé sense gaire èxit. L’explotació definitiva arribà a partir del 1895, amb la mineria subterrània, gràcies a la construcció del ferrocarril i a un procés constant de modernització.

A les primeres mines (1851-1895) s’explotaven els jaciments més superficials, que permetien un accés directe a les vetes de carbó a partir de l’obertura de galeries que seguien la direcció i la inclinació de les capes i que difícilment arribaven a tenir més de 500 m de llargada. Els picadors arrencaven el carbó a mà amb l’única ajuda d’un pic i una puntona i el carregaven en cabassos fins a les vagonetes, arrossegades primer per homes i després per mules. A l’exterior de la mina, dones, nens i vells feien la tria totalment manual, que consistia a separar el carbó de la resta de materials estèrils i a classificar-lo per mides. Les condicions de treball eren extremament dures: llargues jornades, sous molt baixos i, sobretot, l’enorme perill que comportava treballar a l’interior de les mines, mal ventilades, on regnaven la pols i la humitat i on, sovint, es produïen esllavissades i explosions de gasos tòxics. En el període del 1895 al 1930, tot i que el treball d’arrencada del carbó va continuar essent manual, es van introduir avenços importants: la làmpada d’oli fou substituïda pel llum de carbur i s’avançà notablement en els sistemes de transport del mineral, tant a l’interior com a l’exterior de la mina. Un cop fora de la mina el carbó arribava al rentador, on es netejava i classificava per mides mitjançant sistemes mecànics. Del 1930 al 1965 es palesà la revolució de l’aire comprimit. Les novetats més espectaculars es produïren als fronts d’arrencada i d’avenç, on es generalitzaren els martells picadors i perforadors d’aire comprimit. També es generalitzà l’electrificació de la mina i es milloraren les condicions de treball i de seguretat.

A partir de l’any 1963 es començà a introduir el sistema d’arrencada mecànica amb la utilització de màquines raspall accionades amb motors d’aire comprimit. L’últim gran esforç per a mecanitzar i modernitzar la mina, amb l’objectiu de fer competitiu el preu del carbó, es va iniciar el 1976 amb la introducció de nous sistemes de fortificació al front d’arrencada i la generalització de les cintes transportadores. També s’iniciaren les explotacions a cel obert per accedir a les capes de carbó més superficials. Amb tot, el carbó del Berguedà ha sofert una gran crisi.

La colònia minera de Sant Corneli, situada al terme municipal de Cercs, es va fundar al final del segle XIX per allotjar la població que treballava a les mines de carbó, seguint el model de colònies industrials ja arrelat a Catalunya. La colònia es va convertir en el nucli miner més important del territori català; durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX hi van arribar a viure fins a 3 500 persones. Aquesta colònia acull actualment el museu de les mines de Cercs, que permet visitar les instal·lacions i un tram de la galeria Sant Romà.

El carbó de Saldes, tot i que les primeres activitats mineres es remunten a l’any 1868 amb l’obertura de petites explotacions a la falda nord de la serra d’Ensija i amb l’aprofitament esporàdic d’afloraments de carbó, no es començà a explotar amb una certa importància fins al segle XX, a causa de la manca de comunicacions. L’arribada de l’explotació carbonífera alliberà Saldes de la dependència ancestral de l’agricultura i la ramaderia, donà una forta empenta a l’economia del poble i canvià la forma de vida dels seus habitants.

Les mines del Pedraforca van començar a ser explotades l’any 1931 per l’empresa Carbones Pedraforca SA amb l’inici dels treballs a la mina Pedraforca, al solell de Saldes, mentre la societat Carbones del Cadí SA iniciava els de la mina Clara, de trista notorietat a conseqüència de l’accident ocorregut el 1944, el més greu de la mineria espanyola, amb trenta-quatre víctimes mortals. L’especialista Carles Cortina descriu l’ambient: “Una història de galeries i túnels; d’escombreres, sirenes i crivells; de vagons, mules i muntanyes i muntanyes de carbó”. El destí de la producció minera era, “a més del seu ús per a calefacció i altres fins domèstics, el de subministrar combustible a la indústria elèctrica, del ciment i del paper, sectors que fins a la meitat dels anys seixanta absorbien únicament un 30-35% de la producció total per concentrar-se, a partir d’aquest moment, en la generació d’energia elèctrica”. El volum de recursos de carbó estimat suposava, a les concessions de Carbones Pedraforca SA, un total de 22 milions de tones, amb unes reserves computades d’1 712 200 tones, la qual cosa assegurava a la mina –al ritme de 350 000 tones l’any– una vida mínima superior als trenta anys. Els mitjans tècnics van anar evolucionant i va augmentar el rendiment i també la seguretat. Es va passar d’una producció de 10 000 tones anuals l’any 1943 a 80 000 tones el 1985 i 200 000 tones el 1991. Al final dels anys setanta del segle passat, per tal de fer més rendible l’explotació del carbó es va iniciar l’extracció a cel obert, al peu del massís del Pedraforca; actualment l’explotació de Carbones Pedraforca SA torna a ser subterrània i és una de les més modernes d’Europa. Els rendiments obtinguts els darrers anys del segle XX superaven llargament els corresponents als diferents països de la Unió Europea.

Malgrat això, l’explotació de la mina de Saldes té un termini fixat per una llei del Ministeri d’Indústria: el 31 de desembre del 2007, condicionat al fet que no s’hi realitzin noves inversions.

Les mines de carbó d’Ogassa van ser explotades des del final del segle XVIII fins a l’any 1967. Es van construir habitatges per a allotjar els treballadors vinguts d’altres poblacions del Ripollès, de les comarques veïnes i també d’altres punts de l’estat espanyol. Es tracta d’una mineria subterrània, formada per un conjunt d’explotacions, que han deixat un gran nombre de boques de mina distribuïdes per la zona. Les capes de carbó es trobaven força inclinades; per aquest motiu el sistema d’explotació més utilitzat era el fet amb pous o galeries situades a diferents nivells. Les explotacions s’apuntalaven amb bigues de fusta. Per a ventilar les mines s’utilitzaven màquines de vapor que introduïen aire fresc, que circulava per l’interior de l’explotació. També hi havia bombes que treien l’abundant aigua que s’hi filtrava. Els sistemes d’arrencada foren sempre manuals i el transport del carbó es feia amb vagons de fusta tirats per cavalleries.

La variscita

Les Mines Prehistòriques de Gavà són el conjunt miner amb galeries més antic d’Europa, explotat a partir del neolític antic. Se n’extreia variscita. La il·lustració mostra un esquema de les galeries i l’activitat extractiva.

Fototeca/Museu de Gavà

La mineria a Gavà té uns 6 000 anys d’antiguitat. Iniciada cap a la fi del neolític postcardial, va adquirir la seva major importància al neolític mitjà. Aquesta explotació tingué una durada d’uns 700 anys i va ser realitzada per membres de la cultura dels sepulcres de fossa. L’objectiu d’aquesta mineria neolítica era obtenir un mineral de color verd anomenat variscita (semblant a la turquesa), que s’utilitzava sobretot per a elaborar peces d’ornament corporal. Les mines eren subterrànies, excavades en les llicorelles, i amb pous que, des de la superfície, conduïen a grans cambres profundes i allargades, d’on s’extreia el mineral. Algunes d’aquestes cambres es comunicaven interiorment per galeries i, quan es trobaven a diferents nivells, s’hi accedia per altres pous. Es coneixen alguns dels instruments del treball miner: eines feixugues com els pics de pedra i lleugeres com els cisells d’os. Per a fabricar i esmolar aquestes eines s’utilitzaven percussors esfèrics de quarsita i roques abrasives com el gres, totes dues de procedència local, la qual cosa vol dir que hi havia també altres tipus d’activitats extractives.

Les comunitats que van practicar la mineria a Gavà realitzaven, com les d’altres regions, activitats per a l’obtenció de recursos alimentaris. Es dedicaven a l’agricultura, la ramaderia i la pesca. Devien viure no gaire lluny del que llavors era la línia de costa, al costat de les mines, en cabanes construïdes amb argila, materials vegetals i pedres. L’utillatge que feien servir incloïa recipients de ceràmica elaborada a mà, de formes i mides variades, i eines fetes amb roques i amb ossos dels animals sacrificats.

La urbanització del barri de can Tintorer, a la dècada dels anys setanta del segle XX, va posar al descobert el jaciment de les Mines Prehistòriques de Gavà, el testimoni més antic de la mineria en galeria a Europa, amb 6 000 anys d’antiguitat. Obertes al públic des del 1994, actualment es pot recórrer l’interior d’aquestes mines i saber com treballaven i vivien aquests antics miners.

El ferro

A Gavà, però, també es troben indicis d’explotacions de ferro a la zona de les Ferreres-Rocabruna, corresponents als segles XIX i XX. Es tracta de diverses mines subterrànies i algunes explotacions a cel obert. Tot i això els jaciments de ferro explotats i més importants es troben en valls dels Pirineus axials, com per exemple a la Vallferrera, els quals donaren peu a una important indústria metal·lúrgica local, la reconeguda farga catalana.

El plom, la plata i el zinc

Els sulfurs de plom (galena) i de zinc (blenda o esfalerita) també han estat explotats amb més o menys importància en diferents àrees de la geografia catalana.

La conca minera de plom més important de Catalunya es troba a la comarca del Priorat, entre els municipis de Bellmunt del Priorat i el Molar; aquí es localitza el jaciment de galena més ric de Catalunya. Les primeres explotacions que es coneixen daten de la segona part del neolític, i s’han trobat indicis de treball miner i metal·lúrgic datats els segles IX-VII aC; aquestes explotacions prehistòriques tenien com a objectiu l’aprofitament del plom i del coure. Més tard els fenicis van continuar l’explotació amb l’objectiu d’obtenir plom i plata. Els romans van contribuir molt en l’engrandiment d’aquests treballs, i a l’edat mitjana també hi hagué una intensa activitat minera a la zona. En aquesta època, juntament amb les mines de plata que es troben a les muntanyes de Prades, es va constituir un centre miner de primer ordre: al segle XIV s’hi van fer les primeres ordinacions mineres de la Península. La riquesa en la mineria de la plata fou una peça clau en l’expansió de Catalunya per la Mediterrània, ja que les monedes de l’època eren fetes generalment de plata.

A mitjan segle XVIII les explotacions passaren a mans de l’estat i, a partir del 1868 les propietats mineres van ser cedides a particulars sota el sistema de concessions. És llavors quan començà l’època de més expansió i de màxim rendiment a les mines del Priorat, que perdurarà fins ben entrats els anys seixanta del segle XX. Entre els anys 1970 i 1980 es tancaren definitivament totes les explotacions mineres de plom de la comarca i les instal·lacions quedaren abandonades.

El tipus d’explotació d’aquestes mines era subterrània. El jaciment era format per filons de galena disposats entre les roques de forma quasi vertical. Per tant, l’explotació es feia mitjançant pous, des d’on sortien galeries horitzontals cada 30 m de profunditat aproximadament, amb l’objectiu d’anar a trobar els filons de mineral. La naturalesa del filó determinava el sistema d’explotació. Normalment se seguia el mètode anomenat de subnivells, que consistia a fer dues galeries, una per sota de l’altra, i una vegada construïdes el mineral s’extreia seguint dues possibles tècniques: la de realçament, la més habitual, que consistia a explotar el filó des de la galeria inferior tot fent barrinades al sostre per tal que, amb la voladura, el mineral es desprengués i caigués a la mateixa galeria des d’on s’extreia; o bé amb la tècnica de “bancs”, en què l’explotació es feia des de la galeria superior cap avall, i el mineral s’havia de pujar cap a la galeria superior per extreure’l. Si la concentració de mineral era gran, també s’utilitzava el sistema de cambres i pilars, formant grans cavitats a la roca suportades per enormes pilars de la mateixa roca que es deixaven amb aquesta finalitat.

El mineral es carregava en vagonetes i els miners les empenyien fins al pou, on funcionava un ascensor que les pujava cap a l’exterior. La manera com s’obtenia el plom a partir de la galena a les mines de Bellmunt s’anomena primera fusió, i consisteix en l’obtenció del plom a partir de la fusió dels elements que l’acompanyen.

La mina Eugènia de Bellmunt del Priorat va ser el nucli més important de les nombroses explotacions de plom de la conca minera del Priorat, tant per les dimensions –uns 15 km de galeries subterrànies fins a assolir gairebé els 700 m de profunditat– com pel rendiment extractiu. El complex industrial minerometal·lúrgic per a l’obtenció del plom fou construït a peu de la mateixa mina entre el final del segle XIX i principi del XX, com a complement de l’activitat d’extracció minera. L’explotació minera al Priorat va assolir el punt més àlgid en aquesta època, coincidint amb la industrialització. Al peu de la mina Eugènia, a les antigues instal·lacions de superfície, hi ha actualment el Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat. A més de la recuperació del patrimoni i la creació d’un centre d’interpretació de la mineria de la zona, també es pot visitar una part de la mina Eugènia seguint un recorregut dissenyat amb aquest fi.

Cal esmentar igualment l’existència de mines dedicades a l’explotació de minerals de plom i de zinc a la Vall d’Aran, al terme municipal d’Arres, entre les quals la més destacada fou la mina Victòria. Les primeres tasques d’explotació s’iniciaren al segle XIX, però no va ser fins l’any 1912 que es va començar a explotar en plena producció, sota les directrius de la companyia francesa Mines du Val d’Aran. La mina va tancar l’any 1956, a causa de la baixa cotització del metall i la reduïda rendibilitat.

La majoria de les tasques eren subterrànies. Les galeries s’obrien a base de dinamita, seguint la mineralització. Els diferents nivells es comuniquen a través de plans inclinats, xemeneies, pous i rampes d’explotació.

Per donar a conèixer el patrimoni de la mina Victòria s’ha dissenyat un itinerari geominer, que recorre l’exterior i l’interior de la mateixa mina.

Al terme de Palafrugell i Mont-ras hi ha un conjunt d’antigues explotacions mineres, on s’extreia galena i barita. La mina més destacable és la d’en Torrent, situada al vedat miner de Mont-ras i Llofriu, explotada entre el final del segle XIX i el principi del segle XX; hi ha un document, però, que esmenta l’explotació de Mont-ras ja en el temps dels romans. El mateix document explica com era el sistema d’explotació en aquella època: perforaven galeries d’uns 70 cm d’alçada en un pla inclinat, just la mida perquè hi passés un home agenollat. Cal dir que normalment la feina de miner era reservada als esclaus.

L’explotació més important es va produir a mitjan segle XIX amb el moviment general de la industrialització, tot arribant al seu punt àlgid en la Primera Guerra Mundial, i també durant el període d’entreguerres, atès que el dèficit de minerals d’una Europa destruïda féu revifar novament la mineria d’aquesta petita conca.

Es tracta d’una explotació subterrània, amb un conjunt de pous i diverses galeries a diferents nivells de profunditat, distribuïdes per tal de seguir el filó mineral.

Les mines de plom d’Osor, també s’exploten des del final del segle XIX, però la producció més important va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, moment en què es donà feina a més de 200 treballadors. La mina principal arribà a tenir 290 m de profunditat i al seu voltant va créixer un complex industrial i residencial. Els anys setanta el filó s’esgotà, i les instal·lacions foren tancades l’any 1980. Des d’aleshores, llevat de les que han continuat habitades o s’han reutilitzat per a diverses activitats, les instal·lacions romanen abandonades.

A les mines de Cierco s’aprofitaven la galena i l’esfalerita per a l’obtenció de plom i de zinc. Des del punt de vista miner cal remarcar el sistema d’explotació, que consistia en galeries situades a diferents nivells topogràfics, separades en vertical per 30 m de desnivell, seguint en vertical i horitzontal el filó principal, fet que ha deixat un enreixat de boques de mines i galeries de gran interès.

Altres explotacions

A l’indret conegut com el Clot del Moro, al poble de Castellar de n’Hug, als Prepirineus, fa més de cent anys es va construir la primera fàbrica de ciment Pòrtland de Catalunya i la més moderna de la Península. Aquest material és un conglomerant més evolucionat, més resistent i amb una presa més ràpida respecte a l’antic morter de calç. El projecte fou iniciativa d’Eusebi Güell, una de les personalitats més importants de l’economia catalana del final del segle XIX. Dos motius clau van fer plantejar al principi del segle XX la ubicació de la fàbrica Asland a Castellar de n’Hug: la proximitat de la matèria primera, la roca calcària del jaciment que hi ha al mateix indret, i la facilitat d’obtenir els recursos energètics necessaris: les aigües del naixement del Llobregat i les mines de carbó i de petroli properes. L’extraordinària qualitat del mineral feia que també ho fos el ciment que allí va produir l’empresa Asland SA durant més de setanta anys.

La roca calcària i les margues per fer el ciment s’extreien de la pedrera del Clot. Es tracta d’una explotació a cel obert de grans dimensions excavada durant l’etapa de funcionament de la fàbrica. L’explotació de les calcàries va ser del tot mecanitzada amb martells perforadors, pales excavadores i camions de bolquet. La pedra s’esmicolava amb una piconadora giratòria i rodets trituradors, i tot seguit es passava a les cintes transportadores. El material processat es conduïa fins a la fàbrica on s’elaborava el ciment, equipada amb assecadors, forns rotatoris, equips d’injecció de carbó i tota la maquinària necessària i moderna, a l’època, per a la fabricació del pòrtland.

L’any 1911 es va inaugurar el ferrocarril de Guardiola de Berguedà a Castellar de n’Hug. En aquells moments la fàbrica tenia 200 treballadors i produïa unes 80 000 tones de ciment l’any.

Al voltant de la fàbrica va néixer la colònia industrial del Clot del Moro, amb habitatges per als enginyers, una zona esportiva, una capella, la casa del propietari de la fàbrica així com diferents coberts i hangars per als vagons i locomotores del ferrocarril.

Els elevats costos de trasllat dels sacs de ciment i el progressiu deteriorament de la maquinària foren alguns dels factors determinants del tancament l’any 1975.

Després de molts anys de silenci la fàbrica s’ha tornat a obrir, però ja no amb un ús industrial sinó com a valor patrimonial. Actualment, per a poder visitar el Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug, cal entrar a les instal·lacions de la fàbrica.

D’altra banda, la companyia Asland va instal·lar l’any 1917 una fàbrica a Montcada i Reixac per a explotar els jaciments de roca calcària que, juntament amb les pissarres, presentava unes condicions òptimes per a l’explotació i producció de ciment.

Molt a prop, a Guardiola de Berguedà, hi ha una antiga mina de petroli que va ser explotada durant els primers anys del segle XX i que a causa del seu baix rendiment va estar en funcionament durant poc temps. El petroli s’extreia de les capes de margues bituminoses que, si bé en un principi afloraven a l’exterior, posteriorment calia trobar a través de les mines. S’utilitzava per a fabricar asfalt, petroli i betums. També per a l’enllumenat públic de l’època, làmpades de petroli o querosè.

Hi havia dos sistemes d’extracció: el més antic consistia en la col·locació de cassoletes en les parets de la mina de manera que el petroli que fluïa era recollit en aquests recipients; el segon es basava en el sistema de trituració i destil·lació. Un cop a l’exterior, les margues bituminoses es tractaven; es deixaven assecar a l’aire lliure i així perdien la humitat, tot seguit es trituraven i es posaven als forns on es destil·laven per combustió.

El coure es va explotar a Aós de Civís fins que s’esgotà. També s’explotava calcopirita per a l’obtenció del coure a la Torre de Cabdella. A Sant Cugat del Vallès s’extreia fluorita per a l’obtenció de l’àcid fluorhídric. El manganès va comptar amb petites explotacions a la Tosa d’Alp, a les mines de la Creueta i Alberola, i al Molar. També hi va haver explotacions de baritina a Vimbodí, i de quars, a Lles.

De fet, es poden trobar nombrosos indrets a Catalunya on antigament hi havia algun tipus d’activitat minera per a l’explotació d’argiles i de guixos. Aquest fet evidencia com era la vida, sobretot en municipis de muntanya, durant els segles XVII, XVIII i XIX, ja que a causa del seu aïllament geogràfic es veien obligats a ser autosuficients en molts aspectes.

Les colònies mineres

Les colònies són conjunts d’habitatges i serveis que van néixer i créixer a l’entorn de nuclis industrials de producció, ja siguin fàbriques, mines o altres. Aquest fenomen es començà a implantar a Catalunya a mitjan segle XIX i se situà principalment en zones rurals, i el seu desenvolupament i transformació perdurà fins a l’arribada de la crisi industrial dels anys setanta. Les primeres colònies que s’implantaren són les tèxtils, que més endavant serviren de model per a les colònies mineres i d’altres. En general, el model social i econòmic de les colònies es féu servir en indrets industrials d’una certa importància i que es trobaven aïllats geogràficament de qualsevol nucli de població, amb manca de comunicacions i la necessitat de retenir una mà d’obra estable. Les colònies que són a prop d’un nucli urbà, o directament annexades, responen a la necessitat de donar cabuda a la nombrosa mà d’obra que arribava de fora per a treballar a la zona, i que superava els límits de la població existent. En tot cas les colònies es constituïren com a nous nuclis de poblament que requerien uns serveis bàsics per a ser autosuficients. És per això que, a més dels habitatges, disposaven normalment d’escola, església, dispensari mèdic i l’economat (botiga que subministrava els productes alimentaris i d’avituallament bàsics). Més tard, al llarg del desenvolupament de les colònies, aparegueren també serveis complementaris com el cafè o casino, el teatre cinema, el camp de futbol i la zona esportiva… I és que no es pot oblidar que les colònies eren construïdes pels mateixos propietaris de la fàbrica o l’explotació minera, en un principi per a retenir la mà d’obra necessària, però també per a facilitar la vida dels treballadors, tot cercant estabilitat en la relació entre el treball, la família i el poble.

En aquests nous nuclis de poblament es va desenvolupar, doncs, una intensa vida social, cultural i religiosa, impulsada pels propietaris i sovint delegada en directors, capellans i mestres. No hi faltaven els actes oficials paternalistes: inauguracions de serveis i festes concedides pels dirigents, normalment presidides per autoritats locals i religioses, que servien per a renovar l’autoritat dels qui manaven i la cohesió social de la colònia com a grup.

Fins a la guerra civil de 1936-39, tot i l’aïllament, les colònies van viure intensament les reivindicacions polítiques i socials de l’època, l’anticlericalisme, l’aparició i la força dels sindicats (CNT-FAI, UGT…), la qual cosa provocà l’enfrontament constant amb l’empresa. A partir del 1939, però, la situació va canviar considerablement; la repressió política i ideològica s’aplicà amb duresa i el paternalisme del sistema de colònia va assolir els moments més àlgids.

La residència del propietari també es trobava normalment situada a peu de l’explotació industrial i, per tant, a prop de la colònia. En molts casos el mateix edifici feia de seu social de l’empresa i, per tant, en concentrava també la direcció i l’administració.

L’austeritat i, sovint, majestuositat dels edificis dels propietaris contrasta amb els senzills i modestos habitatges dels treballadors, tots ells estèticament homogenis i de dimensions sempre reduïdes. Les colònies mineres inclouen diferents tipus d’edificacions, les més antigues imiten en general les de les colònies tèxtils, amb blocs d’edificis compartits de dues o més plantes, i més tard, es construeixen també cases unifamiliars d’una sola planta, que de vegades disposen fins i tot d’un petit hort o pati al darrere. Tots aquests habitatges constaven generalment de cuina menjador, dues o tres habitacions i comuna, en un espai que anava dels trenta als seixanta metres quadrats.

D’uns anys ençà s’ha reconegut arreu de Catalunya el patrimoni de les colònies industrials pels valors històrics, socials, urbanístics i culturals que representen, i a partir d’aquí va néixer un procés de recuperació que en molts casos ha obert oportunitats de turisme cultural, com és el cas del Museu de les Mines de Cercs, situat a la colònia de sant Corneli, i del Museu de la Colònia Vidal, corresponent al ram del tèxtil, entre d’altres.

Símbols miners

Com també en altres professions de llarga tradició, la mineria s’inspira en les eines de treball més comunes a l’hora d’establir una simbologia pròpia que la defineixi i la diferenciï. La maça i el pic, dues eines de percussió utilitzades pels minaires des de temps immemorials, s’han convertit, disposades en creu, en el seu emblema, a les quals, a vegades, s’hi afegeix l’enclusa. Sovint amb dues branques de llorer o amb una branca de llorer a la dreta i una palma a l’esquerra, símbol hagiogràfic també de la seva patrona, Santa Bàrbara, timbrat per una corona reial o ducal. La bandera de la mineria ostenta l’escut sobre fons morat.

Un altre dels símbols miners és l’himne. Un dels més famosos és el de la mineria alemanya Glück auf!, que significa “Sort i amunt!”, de caràcter marcial, també anomenat Bergmannslied, és a dir, himne del miner. El dels miners de Saldes n’és una adaptació recent al català:

“Minaires som! Minaires som!
No ens espanta el risc ni el feixuc treballar,
mina endins de cara al carbó,
si la tasca ens porta a la llar el benestar.” […]

Algunes cançons i himnes miners es feren populars durant la guerra civil, sovint provinents de les mines asturianes, amb la mateixa lletra o bé adaptada als cruents enfrontaments bèl·lics. Com aquella que començava amb la invocació a “Santa Bárbara bendita…”

Seguint les detallades explicacions de Carles Cortina, santa Bàrbara verge i màrtir és la patrona dels miners, una veneració arrelada a la mineria arreu d’Europa: anomenada Bàrbara arreu, amb lleugeres variants. I, en alguns llocs, Babs o Babette, en expressió afectuosa o familiar. Segons la llegenda, la seva conversió a la fe cristiana va irritar tant el seu pare que va haver d’amagar-se en una cova; un pastor la va descobrir i denunciar i, en càstig, pastor i ramat van ser socarrats per un llamp. És advocada contra llamps, trons i pedregada, tot i que, com es dol el refrany, n’hi ha que només “es recorden de santa Bàrbara quan trona”.

Els seus atributs són una torre amb tres finestres, símbol de la Santíssima Trinitat. També pot ser representada amb un canó, com a patrona de l’artilleria; amb l’espasa del seu martiri; i amb un fons de llamps.

La diada de Santa Bàrbara és la més important en totes les colònies mineres. Aquest dia, les mines romanen tancades. Encara avui, a Saldes, se celebra de forma destacada. S’homenatgen les víctimes de la mineria amb una ofrena floral al monument erigit en la seva memòria, i en la dels seus familiars. Es concedeixen diversos honors: al jubilat de més edat, a la constància i assiduïtat en el treball, entre d’altres, enfortint sempre el caràcter corporatiu d’aquesta professió, dura i arriscada. Fins fa pocs anys, es realitzava un concurs d’apuntalament d’una galeria. Segueix la corresponent missa i processó, el vermut i el dinar col·lectiu, i el ball, tot acompanyat del retruny de traques potentíssimes al volt de tot el terme.

Fins i tot en indrets on la mineria va deixar de practicar-se fa anys, se celebra encara la festivitat de Santa Bàrbara, com a Bellmunt del Priorat.