Els jocs i els esports tradicionals de joves i de grans

Desafiaments individuals

Seguint el criteri de la complexitat de les relacions motrius que s’estableixen en els jocs, el primer grup de pràctiques lúdiques és el dels jocs de desafiament individual. En aquests jocs els protagonistes intervenen sense poder interferir en les accions dels altres jugadors, ja que no es permet ajudar ni molestar els altres participants.

Jocs i esports de llançament

Els primers exemples d’entreteniments de desafiament individual són els llançaments, en els quals els participants mostren la seva habilitat en la utilització precisa d’algun estri que pugui ser llançat. Aquest tipus de desafiaments ha tingut molt d’èxit en la tradició lúdica dels adults i la gent gran, atès que no requereix gaire esforç físic i permet comparar amb molta facilitat el resultat de cada participant, quan es tracta de competir.

El tir de fona

Dels exercicis que els antics herois realitzaven per preparar-se subsisteixen a Catalunya la pràctica del tir amb fona, de la qual ja donaven notícia escriptors i historiadors clàssics com Tit Livi o Diodor, els quals van deixar testimoni de l’eficàcia i la precisió amb què els soldats mercenaris baleàrics llançaven pedres durant les Guerres Púniques. Amb l’aparició de les armes de foc, la fona va romandre en desús i fou una pràctica quasi exclusiva dels pastors, que la utilitzaven per a controlar el bestiar. Avui, per exemple, a les Illes Balears, la fona gaudeix de molts seguidors que disposen d’un reglament aprovat per la Federació Balear de tir de fona. En destaquen dues modalitats: els concursos de punteria —consistents a encertar una diana situada a 20, 40 o 60 m— i els de llançament a distància, en els quals guanya qui fa arribar la pedra més lluny. Destaca el fet que els elements de joc han de ser fets amb materials naturals, això és, la fona ha d’estar construïda amb lli, cànem, espart, llana, etc. però en cap cas amb materials plàstics o sintètics. En el marc de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, el tir amb fona va ser esport d’exhibició.

El tirador

El tirador més estès i conegut és la tradicional forqueta als extrems de la qual se subjecten dues gomes unides per un tros de cuiro, de tela, etc., en el qual es posen perdigons, pedres o altres projectils, que es llancen estirant les gomes i amollant-les bruscament.

La crueltat d’algunes pràctiques era habitual en diferents divertiments de la vida quotidiana dels adults. N’és un bon exemple el joc de la tirada al colom que, si bé avui titllaríem de bàrbar i sàdic, fins ben entrats els anys cinquanta era una atracció habitual en festes majors, aplecs i fires catalanes. El firaire portava una gàbia plena de coloms, de la qual en treia un que lligava per la pota a una estaca, de tal manera que l’ocell pogués caminar, però no escapar-se. Col·locava un cabàs de còdols a una certa distància i aquells que volien provar punteria havien de pagar un tant per tirada: qui feria l’animal se l’enduia com a premi.

La trisella

Aquest joc conegut també amb els noms de trisella, trigella o de la bola, fins als anys trenta del segle passat es jugava a diferents pobles de la Ribera d’Ebre i del Priorat. La trisella és el nom que rep una eina del camp —avui en desús—, generalment feta de fusta, en forma de calaix allargat que, enganxada al collar de l’animal, s’arrossegava i es feia servir per a aplanar el terreny i treure pedruscall. Quan pel desgast o ruptura ja no es podia emprar es reutilitzava i es convertia en joc. Al calaix se li feien un seguit de fileres de petits forats, de la mida d’una bola, poc espaiats, que es pintaven intercaladament de dos colors, generalment roig i negre. Es tractava d’un joc d’aposta, exclusivament d’homes, que consistia a tirar una bola des d’una distància de 5 a 7 m i fer-la entrar en el forat del color pel qual s’havia apostat.

El curro

Oleguer Camerino i Marta Castañer descriuen el joc del curro que jugaven els pastors de la Vall d’Aran, al voltant d’un gran forat que es feia a terra. Es posaven unes pedres de la mida d’un puny, una al costat de l’altra, i els jugadors, d’un en un, llançaven altres rocs per tocar les pedres al voltant del forat intentant fer-les caure a dins.

La tella

El joc de la tella, canonet o palet és un dels més estesos per tota la geografia europea. S’emprava un trosset de fusta o canya de 10 cm o 12 cm aproximadament. Un cop es plantava aquest objecte cilíndric, al seu damunt cada participant posava una moneda. En algunes versions es feia un cercle al voltant d’aquesta canya. Es llançaven pedres, telles, trossos de totxo d’argila cuita arrodonits o monedes fora de curs, xapes o ploms. L’objectiu del joc consisteix a tirar, per torns, un nombre de telles, intentant tombar el canonet i fer caure les monedes. Malgrat que es pot jugar amb regles molt diferents, en general les monedes que restaven més a prop de les telles o pedres llançades que del cilindre se les quedava el llançador. En algunes localitats, no tan sols calia fer caure el canonet, sinó també treure’l fora del cercle o flendi, i el llançador es quedava les monedes que havien caigut dins. Segons les variants es podia competir individualment o per equips, generalment per parelles.

El set i mig

Entre les diversions dels pastors es parla del joc del set i mig, inspirat en el conegut joc de cartes consistent a acostar-se a aquesta xifra sumant la numeració de cada carta, comptant amb mig punt les que passen de set. Entre pastors es va generalitzar una modalitat que substituïa les cartes per set quadrats dibuixats a terra, emprant diferents objectes com telles, patacons, xapes, anelles, cargols de la via del tren o tacons. Per torns, es llançava un nombre de peces variable sobre les caselles, fins a sumar set i mig o acostars’hi el màxim sense passar-se’n. Cada casella tenia la seva puntuació. Si una peça trepitjava dues caselles s’obtenia mig punt. Quan ho considerava adient el jugador es podia “plantar” amb la puntuació obtinguda. Guanyava qui havia obtingut set i mig o qui més s’hi havia aproximat sense superar aquesta xifra. Si hi havia empat, guanyava qui ho havia aconseguit amb menys peces.

La granota

Una altra pràctica lúdica ha estat el joc de la granota, molt popular i present per Europa i Amèrica del Sud. Una de les versions del joc consisteix a llançar 10 fitxes seguides per tal d’introduir-les a la boca d’una granota o a qualsevol dels altres forats que l’estri tingui i que té diferents noms. Cada orifici té una puntuació, com, per exemple, la boca de la granota, que té 100 punts; el molinet, 50; els dos ponts, 25, i els altres forats, 10. Guanyava qui sumava més punts.

La taula

La taula, foradet o rampeau, conegut en algunes localitats aragoneses amb el nom d’hoyete, presenta algunes característiques força curioses. S’acostumava a jugar en cafès o tavernes; s’hi jugaven alguns diners o la beguda. Hi havia dues modalitats principals: a punts i a tapar, tant individualment com per parelles. A punts individualment, cada persona llançava les seves xapes una darrere l’altra fins a arribar a un mínim de 300 punts. Per parelles, el mínim era de 600 punts entre tots dos. L’ordre de tirada s’establia per sorteig. La línia de llançament no podia ser superada pels peus, però sí pels braços o pel cos. Algunes versions apunten un origen o relació religiosa del joc, ja que la disposició dels forats en creu i la forma de la taula recorden la planta d’una església. Els forats localitzats al creuer, on hi havia l’altar, tenien puntuació més alta. En alguns llocs, els dos forats de l’extrem de la base són anomenats els borratxos, ja que les fitxes que s’hi introdueixen ho acostumen a fer rodolant i fent moviments oscil·latoris a dreta i a esquerra.

Curses o cóssos

En aquest apartat es fa referència a aquelles modalitats de curses en què els corredors ho fan en espais separats sense possibilitat de molestar o interferir les accions dels altres participants.

La cursa del cabàs

La cursa del cabàs o de les pedres és d’aquells jocs que s’han pogut conservar gràcies, contradictòriament, a l’aïllament geogràfic del petit poble de Prat de Comte, a la Terra Alta, on mai no ha deixat de practicar-se, i avui s’ha convertit en un dels principals atractius turístics de la vila. El joc, practicat exclusivament en el marc de la festa major d’estiu, consisteix a anar recollint, d’un a un, un nombre determinat de còdols separats entre si, aproximadament, un metre. Els corredors han d’agafar-los i portar-los al cabàs propi. Guanya qui abans recull totes les pedres. Val a dir que les pedres, d’un any a un altre, es guarden a l’ajuntament i que els premis segueixen essent el tradicional gall, el conill i la ceba.

La cursa del cabàs, que des de l’any 2000 s’ha recuperat al poble riberenc d’Ascó, és semblant al cós de pedres que Joan Amades situa a la Granadella. En aquest cas la cursa es feia a l’entorn de la plaça del poble, en un extrem de la qual es posava una pila de pedres. Cada cop que un corredor passava per davant n’havia d’agafar una. Quan no en quedava cap al munt, s’acabava la cursa: guanyava el corredor que n’havia recollit més al seu cabàs.

Cursa d’omplir el got a glops i cursa amb ulls tapats

A Batea es feia la cursa d’omplir el got a glops, que consistia a agafar l’aigua del cubell amb la boca i córrer per deixar-la en un got, que aguantava algú de l’organització, fins que en quedés ple.

J. Amades descriu un altre tipus de cursa molt original practicada a Prat de Comte: es tractava de córrer assegut a terra i de recules i d’avançar al més ràpid possible, amb els ulls tapats.

Competir per exaltar la força

Llançament de barra i rella

Entre els jocs de llançament a distància amb la mà, cal destacar els de barra i rella. Malgrat que han desaparegut de l’activitat lúdica tradicional i han quedat reduïts a puntuals exercicis d’exhibició, van gaudir de molta popularitat als Pirineus fins a la primera meitat del segle XX, tal com recorda Ramon Violant a Jocs populars de la fadrinalla pallaresa (1938): “En alguns llocs ho feien amb una barra de fusta, amb una barrina o amb una perpalina de ferro. Però a Sarroca, se servien d’una rella de reu. El llançador, amb la mà dreta, l’agafava per la cua i li donava aire per tal de fer-li prendre embranzida abans de llançar-la tot sacsejant-la de punta cap al davant i el costat esquerre, i per tal que no es decantés massa cap a aquell costat li’n privaven xocant-la amb un roc que sostenien amb la mà esquerra. Amb les cames obertes, l’una al davant de l’altra, al lloc de tirar, i a la distància prèviament convinguda, quan els semblava que la rella havia pres prou força la deixaven anar amb ímpetu per sota el braç.”

Aixecament de pesos

Dintre del grup de jocs i esports de força estan plenament consolidats els concursos d’aixecament de pesos, com els que es realitzen a Argentona amb els càntirs, i les carreres de sacs d’avellanes o de feixos que han derivat en demostracions de força. Resulta il·lustratiu el comentari de Ramon Violant sobre pràctiques de força realitzades pels joves del Pallars al final del segle XIX, quan indica que “antany, s’acostumava molt entre els fadrins a jugar a fer valenties, que en deien. Per exemple, una colla amb l’altra es jugaven el beure, un xau de vi —mig litre—, a veure qui es carregava més de pressa al coll una quartera o bé cinc o sis quartants de blat. Qui aixecaria a plom un pes; això és, tenint el cos vertical i els peus junts agafar el pes escollit amb el braç estirat i sense abaixar-lo ni doblegar gens el cos, o bé agafant-lo amb la boca i les dents”.

De la festa d’Argentona, en honor a sant Domènec, se’n té notícia des de mitjan segle XVII, quan, a causa de les pestes que assolaven el país, es pregava al sant que protegís les aigües de qualsevol mal. L’any 1951 es va recuperar i des del 1963 els jocs amb aquest atuell s’han convertit en un dels principals atractius. A banda de la cursa del càntir, es programen, entre d’altres, curiosos i variats concursos com ara l’aixecament de càntirs que van des dels 5 kg fins als 200 kg; el joc de passar-se un càntir, per equips, a veure quina colla aconsegueix donar més voltes en un temps determinat; trencades d’olles, però emprant càntirs; veure qui fa el glop d’aigua més llarg o qui, bufant pel broc gros, avia l’aigua més lluny; omplir un got tot bufant pel broc del càntir, o altres diversions com beure amb el càntir d’engany i encertar el broc bo, evitant de mullar-se…

Transport de troncs

S’han descrit les competicions de transport de troncs, molt arrelades a la vall d’Espot, des d’on s’estengué a la Vall d’Aran. Es tractava de dur al coll, damunt l’esquena, un tronc d’arbre gros i feixuc i intentar recórrer la màxima distància possible.

Arrossegament i tir amb cavalls i matxos

Vinculats a les fires de bestiar i altres fires multisectorials ha anat apareixent tot un corpus de concursos i exhibicions que, més enllà del reconeixement d’unes habilitats o destresa, cerquen amb el joc i les mostres el reclam per a atreure visitants. Destaquen així els concursos de ferrar rodes de carro i animals, els d’esquilar bestiar o els d’arrossegament i tir amb cavalls i matxos.

Aquest tipus d’arrossegament té dues modalitats en què es proven no sols la força i la resistència de l’animal, sinó també la simbiosi amb el carreter per tal de fer-lo creure. Es pot gaudir d’aquestes competicions amb motiu de diverses festes, com la festa major de Sant Carles de la Ràpita, al final de juliol, o la dels traginers i negociants de Copons, pel setembre, entre d’altres.

Altres habilitats individuals

Trencar l’olla

En molts pobles de Catalunya una de les diversions tradicionals més esteses és el joc de cucanya de trencar l’olla, també conegut amb els noms de xafar el tupí, tupí penjat, trencar cadufs, etc. Per a fer aquest joc es lliga una corda i s’hi pengen uns quants tupins plens d’objectes de premi, i també alguns de broma, com farina o aigua, etc. Els jugadors, d’un en un, amb els ulls tapats amb un mocador i amb l’ajuda d’un bastó es posen sota la corda. Es donen diverses voltes al concursant per desorientar-lo, i aquest, amb l’ajuda de les exclamacions i els avisos del públic, intenta apropar-se al tupí i trencar-lo a cops de bastó. Un cop trencat el tupí, ell i el públic recullen el premi que ha caigut de dintre l’olla al terra. Actualment aquesta diversió va dirigida fonamentalment als infants.

Joc d’inflar el bot

A Horta de Sant Joan es practica el joc d’inflar el bot, amb motiu de les festes d’abril. El bot s’elabora a partir de la pell sencera de l’animal, generalment una cabra de corral. Un cop tallats els peus i el coll de l’animal, es gira la pell de manera que quedi la part del pèl per dintre, es lliguen les obertures dels peus amb un cordill de cotó i es posa un tap a la part del cap per a poder beure. A la majoria de les cases acostuma a haver-hi bots per a emmagatzemar vi i oli. En el desafiament d’inflar el bot tots els participants subjecten un bot pràcticament nou i atenent el senyal comencen a bufar fins a omplir-lo tot d’aire.

Cucanyes

Dins la interessant i divertida varietat de jocs que es desenvolupen en el medi aquàtic, com són les típiques cucanyes de Roses, les curses de natació a mar oberta o la travessa de l’Ebre nedant, les proves del pal ensabonat i la soltada de melons o d’ànecs, n’hi ha que tenen l’origen en les activitats laborals. A banda de les regates a vela, totalment esportivitzades, destaquen dos esdeveniments que tenen el riu com a protagonista: les curses de pontones o muletes i el descens de rais, que s’expliquen més endavant en els jocs per equips.

Concursos amb aliments

Sovint algunes accions pròpies de l’entorn rural s’han elevat a la categoria de competició lúdica. Una bona mostra són els concursos de boletaires que es fan a Berga i els de recollir avellanes que es fan en alguns pobles del Camp de Tarragona.

A més dels jocs propis de l’anomenat sector primari, s’hi poden incloure els sorgits del sector secundari i terciari, com els concursos gastronòmics (d’allioli a Mas de Barberans, de la truita amb suc a Ulldemolins, de xató al Vendrell, de menjar calçots a Valls, etc.).

Altres desafiaments inspirats en el treball

La necessitat de demostrar l’habilitat i la destresa ha fet que dels diferents oficis en sorgissin jocs, entreteniments i concursos de tota mena.

Hi ha un ventall molt ampli i variat de jocs, divertiments, concursos i competicions que cada ofici ha generat en el marc de la seva activitat laboral i en la celebració de la seva festivitat o diada. A aquest fet cal afegir, simultàniament, el procés de sensibilització generalitzada per a conèixer el patrimoni comú al qual hem assistit en aquests darrers anys, així com la necessitat entre nostàlgica i obsessiva de retrobar i recuperar parcel·les significatives del passat col·lectiu. Això ha comportat que, en moltes mostres i fires, proliferin concursos i demostracions d’antics oficis.

Un bon exemple de jocs relacionats amb les feines del camp són les convocatòries anuals que celebren els pagesos de les comarques del Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta en honor a sant Galderic, en què es programen actes en els quals no falten els concursos d’habilitat i jocs rurals com ara tallar llenya amb destral, tasts a cegues, llançament de pinyols d’oliva o concursos de plegar olives. D’aquests darrers se’n celebren fa més de cinquanta anys i consisteixen a comprovar qui recull, en un temps determinat, més quantitat d’olives. Altres exemples són els concursos de dalla que es realitzen als Hostalets d’en Bas, al mes de juliol, o els de fer mitja, de paletes i manobres, de mecanografia, etc.

Els estels

En el camp dels jocs i els esports tradicionals, els desafiaments no sempre s’han orientat a aconseguir els lemes “citius, altius, fortius”. En algunes modalitats els protagonistes posen a prova la seva habilitat i destresa per tal de manipular algun estri de joc a la seva voluntat. Aquest és el cas dels estels o grues, joc en què el principal repte consisteix a jugar amb el “vent” i “en el vent”.

El poeta Joan Salvat-Papasseit ho recull en el poema:

[…]Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
–de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
…
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa, crida.[…]

Es tracta d’un joc vingut de l’antic Orient. Els estels xinesos evoquen fets llegendaris o històrics a través de la seva diversitat de formes –geomètriques, mítiques i fins humanes–, tècniques de construcció, colors i ornaments tradicionals. A la Xina se celebra la festa dels estels fent-ne volar des dels turons i altres llocs enlairats.

El fet que sigui practicat arreu del món fa que cada llengua tingui un mot per a definir-los, una mostra dels quals figura en el següent quadre:

LLENGUA	FORMA
alemany	drachen
anglès	kite
bretó	sarpant-nij
danès	drage
espanyol	cometa
esperanto	drako
francès	cerf-volant
gaèlic	eitleog
grec	aetos
hebreu	afifon
holandès	vlieger
indi	patang
italià	aquilone, cervo volante
japonès	tako
noruec	drake
polonès	latawiec
portuguès	papagaio - pipa (brasil)
rus	zmiéï
serbocroata	zmaj
suec	drake
txec	popirovy

Era costum de mantenir-los volant tota la nit per damunt de les cases, per foragitar els mals esperits. A Hondures i Guatemala fan volar grans estels durant la Festa de Tots Sants i dels Morts. A l’Iraq, les criatures construeixen estels amb petites llanternes amb espelmes que pengen del cordill i, en plena nit, estels i estrelles són un espectacle fascinant. Malgrat que els principals entreteniments amb estels es corresponen amb jocs de desafiament individuals, també han estat força practicades altres modalitats de combat entre estels: la part de dalt es xopa amb cola i vidre o porcellana en pols, i això la torna rígida i molt tallant. Cada estelaire intenta que el seu estel es creui amb un altre: quan el té molt a prop li fa una batzegada perquè el seu fil talli el del contrari i caigui vençut fent tombarelles. Les criatures esperen que els estels vençuts caiguin, perquè, per dret tradicional, són de qui els troba. Aquest costum d’estels anomenats “pirates” era molt comú a la Barcelona de començament del segle XX. L’escriptor costumista Alexandre Font descriu aquells combats en una narració datada l’any 1918:

“En aquella època estava molt estesa l’afició a fer volar estels, i a les tardes dels dies festius constituïa la distracció del veïnat el contemplar les evolucions de l’estel del forner, terror dels estelaires, que havien d’anar amb peus de plom per a evitar la captura, car tenia fama d’estel pirata i fins s’assegurava que a la cua hi portava una llanceta per a segar el fil dels demés, cosa que el seu amo havia negat sempre amb indignació, assegurant que era prou la perícia del pilot per a conduir la nau a l’abordatge sens haver de valdre’s de medis il·lícits.

”La qüestió és que així que s’alçava l’estel del forner, els que estaven volant tranquil·lament fins aleshores, prenien totes les precaucions i escurçaven el fil que els unia a la terra, promptes al descens en cas d’atac; però, amb tot i això, no hi havia festa que un o altre no anés a parar a les urpes de l’esparver.”

És especialment commovedora la descripció que Alexandre Font fa de com van acabar els estels que antany endiumenjaven el cel barceloní:

“Un dia, jorn iniciador de la decandència de l’estel, dos homes pujaren l’escaleta del costat de la botiga i demanaren la clau del terrat als veïns del quart pis. Ambdós anaven proveïts de cordes i duien penjat a l’espatlla un rotlle de filferro.

”D’ençà d’aquell dia l’aranya anà teixint fins a tenir estesa sobre la ciutat la gran teranyina, en la que fatalment havien d’anar a raure tots els estels.

”Quan el senyor Tomàs pujava al terrat i contemplava els bocins del rei moro de ca l’adroguer penjant, i la Mascota del fuster amb les canyes trossejades i la cua entortolligada al fil traïdor, el cor se li oprimia.

”A les tardes dels diumenges molts cops dirigia l’esguard envers el cel, i exclamava tristament:
”–Sempre el ditxós talèfano a sobre, i més amunt res, mai més res… S’han ben acabat els estels al món!”

Les bitlles: un joc universal

Les bitlles són una de les famílies de jocs més esteses per tota la geografia europea. Rossend Serra i Pagès, citant A. Wiedemann, indica que els egipcis ja hi jugaven 3.000 anys abans de la nostra era. R.C. Bell apunta que aquest joc s’havia practicat a la franja cantàbrica des de temps immemorial; que la varietat francesa de les anomenades quilles havia estat un joc de moda en cercles aristocràtics; que al segle XIV va passar a Anglaterra, on es convertí en un joc d’apostes propi de les tavernes, molt bescantat per la predicació eclesiàstica, i que el bowling americà deriva dels jocs de bitlles introduïts a Amèrica al segle XVIII pels emigrants holandesos. Les migracions són sovint un mitjà de transmissió i d’extensió dels jocs.

La seva presència a Catalunya està documentada ja des del segle XIII. J. Coromines aporta una citació del Llibre de contemplació (1273) de Ramon Llull, en la qual es parla de “bila” i “bilador”. I també indica que en un poema de final del segle XIV es fa al·lusió directa al joc utilitzant l’expressió “com jugador de biles…”. Pels volts d’aquells anys apareixen altres documents emprant les veus birla i birles. En el diccionari Alcover Moll (1983) es diu que la notícia més antiga d’aquest terme es localitza a Igualada l’any 1402, en una ordinació local. No obstant això, S. Palomar identifica el mot bitlla en el Llibre d’ordinacions de Torroja (Priorat), datat el 1376 i en una ordinació de Reus de l’any 1416.

El mot bitlla és la denominació més estesa arreu de Catalunya, a excepció de les comarques meridionals, on s’anomenen birles.

Ara, però, en alguns indrets catalans que limiten amb altres comunitats, els mots emprats en aquest joc confirmen el dinamisme i els intercanvis culturals. A la Vall d’Aran es coneix la veu quilha (o quitlla), procedent de la veïna França; al Pirineu aragonès també s’empra el terme quitlla.

Paral·lelament, al País Valencià també tenen la veu mirla o mirlo, mentre que a zones d’Aragó properes a Catalunya s’utilitzen els mots birlla, birlo i billa, quitlla, pal i palistroc.

Per a referir-se a l’objecte que es llança sobre les bitlles, hi ha més homogeneïtat, ja que en la major part de les localitats catalanes s’empren les paraules bitllot o birlot. Només en aquells llocs on hi ha altres modalitats de les bitlles a sis s’empren formes diferents. Al Pallars Jussà, al Pallars Sobirà o a la Vall d’Aran es parla de bola, curro, truc, tacó o tascó, per a referir-se a la bola que es llança sobre les bitlles. A Salàs de Pallars es llança una peça cilíndrica que s’anomena tac. El joc de bitlles confirma que les fronteres administratives no coincideixen amb les culturals, per la qual cosa no ha de sorprendre que veus semblants a les que es localitzen a Catalunya també s’hagin trobat en altres comunitats autònomes d’Espanya. Així, la veu birle és present a Galícia, Astúries, Cantàbria, Castella i Lleó, etc.; birlar es troba a Andalusia, Navarra o Cantàbria, i birlo a Aragó, Castella i Lleó o el País Basc.

En un estudi realitzat envers la projecció simbòlica de les veus que són d’ús quotidià en les modalitats de bitlles, es dedueix l’estreta connexió que al llarg del temps ha tingut el joc amb el seu context. Algunes paraules s’inspiren en aspectes de l’activitat laboral o domèstica: alforges, bitllar (que significa afegir trossos de llenya a la carbonera), segar, plantar, llaurar, fer llenya, enfornar, amo, bitlla (quantitat de fil que s’enrotlla), tascó (falca), garró (pernil), etc. Altres paraules s’inspiren en aspectes de l’entorn bèl·lic-militar: bitlla rei, bitlla reina, bolo peó, armar, bolos arrestados, fer el bitllot la guerra, castro (zona fortificada), cantón (cantonada d’un castell o fortalesa). També es localitzen veus procedents de l’entorn màgico-religiós: campana sorda, capella, casar, cobrar ànimes; expressions que es refereixen al mal o al diable. I, finalment, hi ha una gran quantitat de termes amb un clar component eròtico-sexual que fan al·lusió, sovint en versió dialectal, a l’òrgan sexual masculí.

Totes aquestes dades ens confirmen la connexió que ha tingut el joc de bitlles amb qualsevol de les manifestacions culturals presents en la vida quotidiana dels seus jugadors. No ens ha de semblar estrany, per tant, la seva connexió amb la vida laboral i domèstica; que es considerés un joc de preparació per als militars; que hagin sorgit llegendes, rondalles i històries donant al joc un sentit màntic i que a vegades s’hagi associat el joc amb algun ritus de fertilitat.

El joc de bitlles d’abans

El joc de bitlles antic viu el seu nivell de màxima expectació fins a l’inici de la Guerra Civil Espanyola l’any 1936. Posteriorment, durant la dictadura, igual que altres jocs d’aposta, es va prohibir, però va tornar a ressorgir cap als anys 1980 amb l’arribada de la democràcia.

A Catalunya, igual que a Aragó i al País Valencià, totes les modalitats centren el seu objectiu de joc a fer caure un nombre específic de bitlles. Segons el tipus d’estris emprats, la tradició bitllaire ha originat dues famílies de pràctiques: el joc que es fa amb un número desigual de bitlles (generalment nou) que s’intenten abatre llançant una bola (també denominada truc, curro, tac o tascó), practicat en les comarques del nord de Catalunya, i el joc de sis bitlles en què es llancen tres bitllots, molt estès especialment per les comarques lleidatanes, tarragonines i barcelonines, encara que en algun poble del Pallars com Tírvia, Tavascan o Salàs de Pallars també és conegut.

El joc de bitlles i bitllots antic

El Dilluns de Pasqua, els veïns de Sant Martí de Tous es troben en un tradicional aplec al santuari de Sentfores, en què el joc de bitlles és un dels protagonistes. A l'esquerra, un moment de la tirada del bitllot, que es fa a garrot. A la dreta, el moment de l’aposta.

Joan Sarri, Pere Lavega

Era un joc bàsicament practicat per homes; un dels principals personatges, el plantador, també anomenat home bo, era el propietari de les peces del joc i la persona encarregada de plantar i dinamitzar la partida de bitlles. Quan el tirador guanyava la seva intervenció, havia de donar-li una quantitat pactada de diners. Moltes vegades, també hi havia la presència del bitllotaire, generalment un infant o familiar del plantador que s’encarregava de recollir els bitllots llançats i portar-los al tirador de la partida següent. També cobrava alguns diners quan el tirador guanyava l’aposta. Les sis bitlles, generalment d’alzina, tenien formes i mides canviants a cada poble; no obstant això, a les terres de ponent les bitlles solien mesurar entre 50 i 60 cm d’alt, mentre que a la zona meridional de Catalunya anaven dels 37 als 47 cm aproximadament. Els bitllots que s’empraven tenien una forma cilíndrica o de morter i es diferenciaven en gran, mitjà i petit. Feien de 15 a 25 cm a la zona meridional i de 20 a 30 cm de llarg i uns 9 cm d’ample per la seva part més gruixuda a les terres de Lleida.

El bitllot es podia llançar com es volgués, a excepció d’alguns indrets concrets com Capafonts, Siurana o Reus, on no es deixava tirar-lo pla. En canvi, es deixava botar els bitllots a terra, ja que, segons deien, “els bitllots també juguen”. En termes generals, però, hi havia dues formes principals de tirar el bitllot. Una era per dalt, “a garrot”, i consistia a projectar-lo com quan es llança una pedra de dalt a baix, cosa que requeria un esforç de les articulacions del braç, ja que se solia llançar de lluny; en l’actualitat només en alguns indrets com Montmagastre o Sant Martí de Tous continuen llançant d’aquesta manera. L'altra era per baix, “a pols”, que suposava agafar el bitllot i, amb un balanceig del braç de darrere al davant, deixar-lo anar a l’altura dels genolls per tal que descrigués una trajectòria parabòlica fins a arribar a contactar les bitlles. Aquesta forma és l’estil usual de molts bitllaires d’edat avançada. Intentar deixar una de les sis bitlles plantades rebia el nom de “fer bitlla” o “feta”. El tirador que ho aconseguia desafiava el públic que volia apostar en contra d’ell. Un cop pactada la distància de llançament, els diners apostats s’acostumaven a deixar a terra. Si el tirador guanyava, recollia totes les monedes, pagava al plantador i al bitllotaire i es preparava per iniciar una altra partida. En altres ocasions es limitava el nombre de bitllots a llançar.

Les apostes també es podien fer entre els espectadors. Un cop acordada l’aposta, deixaven els diners a terra i no es tornaven a tocar fins que un dels dos apostadors guanyava. Les principals fórmules per a apostar entre tirador i apostadors o entre els apostadors del públic eren les següents:

–“A fer bitlla”, és a dir, deixar-ne només una de plantada amb tres bitllots.

–A parells o senars s’apostava sobre el nombre de bitlles –parell o senar– que quedarien plantades després de llançar el primer bitllot.

En algunes poblacions de la Catalunya meridional (com la Febró, Capafonts, l’Aleixar, Alforja o Siurana) es jugava amb una bitlla reina, que se solia situar al mig o a un costat de la primera fila, i, si era l’única peça que romania plantada, la jugada puntuava el doble. En canvi, quan es jugava amb la bitlla reina i la bitlla rei a la vegada, la primera puntuava més, ja que la bitlla rei romania plantada, en un lloc més senzill per a aconseguir l’èxit en el joc.

El joc era tan popular que als nois petits, per Nadal o els Reis, era costum de regalar-los unes bitlles petites. En general, en totes les zones esmentades, el joc es practicava els diumenges o dies festius i sovint no es parava fins al vespre.

Durant la Setmana Santa, el joc de bitlles era una de les poques distraccions permeses.

Els jocs de bitlles amb bola

En aquest altre grup de distraccions bitllaires, la versió predominant consistia a jugar amb nou bitlles disposades en tres fileres de tres, separades entre si aproximadament un metre. A la Vall d’Aran les bitlles es disposaven en cercle, al mig del qual se situava una bitlla més alta anomenada bitlla reina o ou.

Malgrat que es tracta de jocs que podien incorporar l’aposta, aquesta no va assolir la mateixa importància que en els jocs de sis bitlles i bitllot.

L’objectiu general del joc consistia a fer caure el màxim nombre de bitlles, amb una bola o truc des d’una distància que podia variar entre tirades. La puntuació més habitual era la de 48 punts, encara que els jugadors podien pactar prèviament una puntuació diferent.

Normalment s’enfrontaven dos equips, d’un nombre indeterminat de jugadors, però amb el mateix nombre per a cada equip. La primera tirada es deia que era “a prendre-se’n”, que volia dir que cada jugador podia escollir el lloc que li anés millor per tirar el truc. Primer tiraven tots els jugadors d’un equip i després els de l’altre. Un cop finalitzada la tirada, l’equip que menys punts havia sumat (cada bitlla tombada equivalia a un punt) podia escollir el lloc des d’on s’havia de realitzar la segona tirada, i es deia que aquest equip “manava”, i així successivament fins a arribar a 48 punts.

En altres versions del joc antic, la tirada es dividia en dues fases: la primera s’anomenava de llançament i calia endevinar el número de bitlles que es volia fer caure. Cada bitlla caiguda sumava un punt, i si s’aconseguia tirar la bitlla reina o ou del mig del bitller sense tombar cap altra bitlla s’aconseguien 9 punts. La següent fase, anomenada de rebatre, es realitzava des d’on queia el curro, amb la intenció d’intentar fer caure alguna bitlla sense deixar-lo anar dels dits. Bitlla que es tombava, bitlla que afegia 2 punts.

R.Violant i Simorra descriu com a Sarroca de Bellera l’ambient distès reptava els jugadors a combinar les tirades amb objectius tan originals com la mudeta, sense parlar; el coix-coix, amb un sol peu fins a arribar a la fase de rebatre, o l’aixorelló, que obligava a llançar el truc agafant l’orella amb la mà contrària passant-la per sota el braç de llançament. En aquest joc, el jugador que feia més punts en la fase anterior “manava” com s’havia de realitzar la següent part del joc. Aquesta manera de jugar té algunes coincidències amb altres jocs de bitlles del Pirineu aragonès, com per exemple els que es jugaven a Campo o a Benasc. També era habitual fer tornar a començar el joc si un jugador feia caure més bitlles de les necessàries per a arribar a 48 punts o als punts acordats prèviament.

Sovint el joc incorporava alguna peça de més valor, la qual es distingia tant per la seva ubicació, generalment al mig del bitller, com per la seva alçada. Aquesta bitlla reafirmava el seu estatus amb el nom rebut, generalment bitlla reina o ou. Tombar aquesta bitlla i deixar-la fora del bitller sense fer caure les altres suposava “fer l’ou” i sumava 9 punts.

Les bitlles com a esport

Aquests antecedents van impulsar l’eclosió d’aquest entreteniment un cop va arribar la democràcia, en un context de recuperació de velles tradicions. La dècada dels anys vuitanta del segle XX va veure com s’iniciava aquest procés de restitució de l’antic joc de bitlles.

En aquests anys, però, el context social i cultural era molt diferent i, a més, els joves d’abans s’havien convertit en persones d’edat avançada. El model institucional de l’esport, però, va anar contagiant la pràctica bitllària i, estès arreu del món, començà a introduir-se amb força. L’antic joc va anar substituint l’aposta pels punts; la individualitat, pels premis per equips, i la reglamentació local, per unes normes consensuades. El procés d’esportivització encara està inacabat, per la qual cosa la transformació encara viva i immadura permet la conciliació i la combinació de reminiscències del joc antic amb novetats reglamentàries.

No obstant això, en totes les modalitats es nota l’interès dels protagonistes per compartir estones divertides amb altres persones que, en molts indrets, formen part del col·lectiu de la gent gran.

Joc de bitlles i bitllots

Pels volts dels anys 1980 sorgeixen dos moviments diferents en la divulgació i la instauració del joc de bitlles: l’un, promogut per la Coordinadora Intercomarcal d’Entitats Culturals de les Comarques Meridionals de Catalunya, i l’altre, per la Federació Catalana de Bitlles.

El primer corrent va néixer de l’actuació de diferents entitats culturals. El 1982 el Grup Cultural Rasquerà organitzà a Rasquera els primers campionats entre diferents localitats, circumstància que evidencià la necessitat d’unificar les regles per a jugar tots en les mateixes condicions. La nova reglamentació es va anar consensuant i acordant en diferents congressos que coincidien amb aquests campionats anuals. A poc a poc augmentà el nombre de participants i a tots els preocupava la recuperació del joc de bitlles antic sense perdre els trets culturals locals. Entitats com el col·lectiu Carrutxa de Reus assumiren responsabilitats en l’organització d’exposicions, publicacions i trobades per acabar de promoure’n el joc. Però aquest model no acabà d’assentar-se amb força i amb el pas del temps alguns dels pobles que van començar aquesta dinàmica es van incorporar a la lliga esportiva federada.

En el segon model esportiu, es produí un fet molt singular, ja que, des de la seva creació l’any 1943 fins a l’any 1989, la Federació Catalana de Bitlles estava integrada únicament per modalitats foranes, com el bolo palma de Cantàbria, el bolo leonés de Castella i Lleó o el bowling. La perseverança d’entitats i persones promotores del joc va fer possible la introducció de les bitlles “catalanes” a la federació catalana. L’any 1989 es realitzà la primera lliga oficial territorial amb onze equips (deu de Tarragona i un de Barcelona) i la temporada 1991-92 els equips de ponent s’incorporaren a la federació amb una lliga esportiva territorial.

L’any 1994 es van unificar les mides i les formes de les bitlles i els bitllots i s’emprà una plantilla amb sis forats per a garantir que totes les peces es plantessin al terra en igualtat de condicions. Tot això es va fer realitat a Linyola el 1995.

El nombre d’equips i de comarques representades ha anat creixent any rere any. La temporada 2004-05 comptà amb tres divisions, amb la participació de més d’un centenar d’equips. En la modalitat no federada participen 31 equips mixtos a les terres de ponent, amb un reglament que no està escrit i amb una flexibilitat més evident de les regles.

El reglament esportiu exigeix jugar amb sis bitlles de 51 cm d’alt i 9 cm de diàmetre a la base, plantades en dues rengleres de tres, l’una darrere de l’altra. Els bitllots amb forma d’ampolla fan 28 cm de llarg, amb un diàmetre de 8 cm a la base i 4 cm a l’empunyadura. La separació entre bitlles és de 7,5 cm i els jugadors solen posar una plantilla homologada per tal que les bitlles sempre quedin plantades correctament.

La distància de llançament varia segons l’edat dels jugadors i va de 6,5 m els benjamins fins a 11,5 m els jugadors sèniors. En la categoria femenina, aquesta última distància es redueix a 9,5 m. L’amplada d’una pista va entre els 1,75 m i els 2 m.

En una partida de bitlles cada jugador té l’oportunitat de fer nou tirades, repartides en tres rondes de tres, és a dir, que en cada ronda pot llançar fins a un màxim de tres bitllots. En cada tirada se suma la puntuació corresponent al nombre de bitlles tombades; cada bitlla caiguda suma un punt a excepció de fer bitlla, és a dir, de deixar una única peça plantada, ja que llavors la jugada val 10 punts. Mentre es tiren els tres bitllots, les bitlles caigudes no es poden tornar a plantar.

En la modalitat individual guanya la partida el jugador que sumi més punts en el conjunt de les nou tirades. En cas d’empat, el vencedor serà aquell jugador que hagi fet més bitlles. Si l’empat persisteix s’haurà de jugar entre els jugadors empatats una nova ronda de tres tirades. En la modalitat col·lectiva se sumen tots els punts dels jugadors de cada equip. Atenent aquestes bases principals, el model esportiu ha originat diferents tipus de competicions: la lliga catalana, el campionat de Catalunya per clubs, el campionat de Catalunya individual i la copa de la Generalitat de Catalunya. Al juliol del 2004 s’aprovà una proposta per a fer una sola lliga de bitlles catalanes per al 2005-06.

Jocs de bitlles amb bola

Al Pallars Sobirà, a partir dels anys vuitanta del segle XX, el joc de bitlles va començar a ressorgir amb un entusiasme i una popularitat extraordinàries. Aquest fenomen motivà que el Consell Esportiu del Pallars Sobirà comencés a coordinar i a organitzar el desenvolupament de la competició bitllària i incorporés una estandardització en les regles per tal de controlar les condicions de la pràctica i comparar els resultats de les partides. Aquesta unificació de les regles suposà fer dues partides fins a 60 punts, i la primera tirada era la de “a prendre-se’n”. El lloc per a tirar el marca l’equip que hagi fet menys bitlles en cada tirada, amb la condició que es pugui veure el bitller. Els equips són de cinc jugadors. La distància entre les bitlles és d’1,80 m per als homes i 1,20 m per a les dones. Les bitlles poden fer entre 40 cm i 45 cm d’alçada.

En els primers campionats van participar equips masculins i femenins, que varen superar les 450 persones, però, a partir de l’any 2000, la situació va patir un procés de regressió, de manera que ara només es juga en alguna localitat.

Les bitlles i la festa

Des del final de la dècada de 1980, en moltes localitats lleidatanes s’organitzen tirades populars de bitlles, que es fan coincidir amb les festes majors locals. No és gens estrany veure-hi competir més de quatre-centes persones.

En el joc competeixen uns vuit jugadors per carrer. Normalment, es tracta d’equips formats per jugadors d’un mateix poble, però també es deixa la possibilitat que un poble pugui formar dos equips; que uns quants jugadors de diferents pobles s’agrupin en un mateix equip, o que, fins i tot, algun espectador es pugui afegir a algun equip poc nombrós.

Els jugadors paguen una quantitat d’inscripció que els dóna dret a participar i a rebre algun premi, segons el resultat final. Els obsequis poden ser premis de caràcter popular com un pernil o una ampolla de cava, o també trofeus esportius.

En aquestes competicions festives, cada poble pot jugar amb el tipus de bitlles i bitllots que vulgui. Amb regles semblants a les del campionat esportiu, els llançaments es realitzen amb dotze passes en el cas dels homes i amb deu passes en el cas de les dones. Les tirades més usuals són la individual (fan vuit tirades amb tres bitllots cadascuna) i la del garró, anomenada així perquè sovint es dóna un pernil al guanyador, en la qual els cinc millors participants de cada equip tornen a fer cinc tirades.

Durant uns quants anys, les tirades festives van ser obertes a tothom. Amb el pas del temps, l’esforç econòmic que representa l’organització d’aquests esdeveniments ha originat dos tipus de celebracions: la trobada d’invitació, en què el poble amfitrió convida un grup concret de poblacions, i la tirada provincial o festiva, oberta a tothom qui vulgui intervenir-hi.

Cal destacar les tirades que s’organitzen amb motiu de la celebració d’alguna diada, com la tirada del Divendres Sant a Palma d’Ebre o la del Dilluns de Pasqua a Sant Martí de Tous.

Les bitlles, entre la festa i l’esport la tirada de l’euro

Aquesta tirada té una presència important en la majoria dels pobles de ponent. Després de disputar-se la partida de lliga entre dos equips, s’obren les portes a tots els espectadors que vulguin participar pagant un euro. Cada jugador realitza vuit tirades amb un màxim de tres bitllots per ronda i, al final, el guanyador o els millors classificats reben el total de diners apostats. Generalment, els guanyadors, jugadors d’un dels dos equips, acostumen a donar els diners al fons comú del seu club per ajudar a organitzar un bon esmorzar per a la següent tirada de campionat que es realitzi a la seva seu.

Les tirades amb aposta

Torregrossa és un dels pobles que conserva amb més vehemència la tradició de jugar a bitlles. Les persones d’edat avançada, acostumades a jugar amb aposta, en les seves tirades locals solen jugar amb diners. Segons el nombre de bitllaires, l’aposta i els premis poden variar; generalment cada jugador posa 50 cèntims o 1 euro. De vegades, si hi ha més de vint competidors, s’acorda que cada cop que un jugador faci cinc bitlles (cinc tirades deixant una única bitlla plantada) cobri 5 cèntims; altres vegades es cobren 20 cèntims cada cop que es fa bitlla i també és possible jugar repartint-se els premis entre els tres primers.

Els entrenaments informals

Entre setmana, en molts pobles, els bitllaires acostumen a coincidir per entrenar-se o passar una estona divertida jugant a bitlles. En aquestes tirades l’ambient és desenfadat i distès. En molts pobles de les terres de ponent, un cop han començat les tirades festives, aquests entrenaments serveixen per a compartir part dels premis populars que els han tocat, i gaudir d’un bon berenar.

Els jocs de dones

A la localitat de Campo, a la Ribagorça aragonesa, la tradició lúdica ha mantingut viu el joc de birllas, amb característiques ben singulars, si bé en alguns trets s’assembla a maneres de jugar de la Vall d’Aran o del Pallars Sobirà. Es tracta d’un joc de dones, per equips, que es realitza entre veïnes d’un mateix carrer o indret del poble. Per tant, a la vila hi ha diferents terrenys de joc. A primera hora de la tarda, les dones de Campo es dirigeixen a un dels terrenys de joc del poble, que sol coincidir amb la bifurcació d’uns quants carrers, on hi ha nou forats a terra per a plantar les nou birllas. S’enfronten dos equips de dues a cinc dones, planten les nou birllas, en tres fileres de tres, delimiten els límits del terreny i sortegen quin equip porta la mà, és a dir, quin comença primer. L’ordre d’intervenció va canviant al llarg del joc, per tal de mantenir l’equilibri i l’emoció en el seu desenvolupament. Cada vegada que es guanya, l’equip corresponent suma una mà, de manera que el joc finalitza quan un dels dos equips arriba a sis mans.

Entre les diferents mans o objectius de les mans, hi ha les següents opcions: a) el bon joc: des d’una cantonada, cada jugadora intentarà tombar el màxim nombre de birllas, tant d’anada com de tornada (fent l’acció de rebatuda), és a dir, tirant des d’on s’aturi la bola llançada, un cop s’han tornat a plantar les nou birllas; b) entre totes les del mig: és la mà que s’ha de fer sempre en les mans parells, és a dir, 2, 4, 6, 8 i 10. Es llança des del mig i l’equip que comença diu quantes birllas faran caure entre totes les jugadores. Si ho fan, l’altre equip haurà de fer el mateix per guanyar; en cas que no ho faci el primer equip, el segon haurà d’anar tots a l’una, que vol dir que una jugadora intentarà tombar només una birlla; c) parells o senars: és la tercera mà i s’acostuma a repetir quan hi ha empat. Es llança a 3 m o 4 m des d’un cantó, i abans de cada tir s’indica si es farà caure un nombre parell o senar de birllas. Si s’encerta, es pot fer la rebatuda, si no, toca tirar a una altra jugadora. Al final se sumen tants punts com peces han caigut.

A part d’aquestes mans, les jugadores poden decidir introduir qualsevol de les altres sis mans diferents, amb objectius i finalitats variades, la qual cosa garanteix que cada joc sigui una aventura diferent.

L’al·licient del joc és passar una estona agradable, de relació amb les veïnes. Com que no és un joc d’aposta, les regles poden ser més complicades i cada partida pot durar molt més temps, ja que del que es tracta és de divertir-se amb un joc relativament llarg, que permeti jugar durant tota la tarda, mantenint l’emoció i la intriga del resultat fins al final.

Cooperar, competir i relacionar-se

El segon grup de jocs el constitueixen totes aquelles diversions basades en la cooperació: els protagonistes cerquen compartir objectius comuns, enmig d’un ambient festiu que justifica aquesta voluntat de compartir més que de competir amb els altres.

Jocs ballats d’emparellament

En diverses activitats organitzades amb motiu de festivitats i altres celebracions, es troben jocs orientats a afavorir la relació entre el jovent per tal de formar parelles. Cal tenir en compte la importància del matrimoni en l’estructura social i cultural de la societat tradicional, com diu la dita: “Si al casar-te l’encertes, ja tens feta la sort.” La família —la casa— és una unitat de producció, de consum i d’identitat. En aquest sentit, en una societat en què, segons l’ideari col·lectiu dels valors i les normes socials —que de vegades no necessàriament coincideix amb el que la gent fa realment—, hi ha un fort control sobre les relacions amb l’altre gènere, cal que hi hagi uns espais on s’inverteixin aquests patrons per tal que les parelles puguin anunciar públicament el seu prometatge. Les festes proporcionen aquests espais, aquestes oportunitats: fan la funció de vàlvula d’escapament en l’àmbit personal i social i suposen una ruptura acotada de les inhibicions grupals o individuals. Però això no necessàriament té com a finalitat el trencament amb l’estatus establert, sinó que més aviat actua per tal de mantenir-lo, per tal de produir la catarsi i poder tornar a l’ordre anterior. El ball i el joc són els principals elements a través dels quals es vehicula aquesta funció de les festes, ja que són la culminació de l’expressivitat pròpia del capgirament de les pautes quotidianes. Estableixen, de manera formal, unes activitats que inverteixen les normes de comportament establertes, promouen les relacions informals i faciliten, entre el grup, l’aparició de relacions formals posteriors: el festeig i el matrimoni. Això no significa que abans les parelles es formessin necessàriament durant les festes ni que ho fessin lliurement —els interessos de la família tenien molt pes en l’elecció del futur cònjuge–, però sí que, almenys, eren l’escenari on es manifestaven a la col·lectivitat aquestes relacions i on es podia tenir un apropament amb l’altra persona comptant amb l’acceptació social. A més, considerant la poca mobilitat —en comparació amb les possibilitats de comunicació en l’actualitat— i el tipus d’organització del treball —el temps de lleure i les vacances estaven només destinats a les classes altes–, les festes eren el principal temps de lleure de què es disposava.

En els tipus d’actes que s’organitzaven, derivats de les possibilitats del context social i econòmic, els participants tenien un paper actiu en la festa, tant en l’organització com en el desenvolupament, a diferència de moltes festes de l’actualitat, en què els participants poden ser mers observadors. Això les convertia en l’esdeveniment més esperat de l’any i feia que alguns balls amb jocs tinguessin un paper important.

A grans trets, aquestes pràctiques seguien les característiques principals dels jocs i els esports tradicionals dels infants i dels adults: els materials utilitzats eren escassos i acostumaven a aprofitar objectes de l’entorn, rural o natural, o estris quotidians de la casa o del treball; l’espai de joc era generalment a l’exterior: la plaça, el carrer, l’ermita, etc., i en els jocs femenins predominaven els jocs cooperatius, mentre que els jocs masculins eren majoritàriament competitius.

El pas de l’edat infantil o adolescent a l’edat jovenívola o adulta solia representar-se significativament a través d’un ritual d’iniciació, mitjançant el qual els joves eren admesos socialment per participar en els balls dels fadrins. Aquest ritual podia consistir en la superació d’una prova física o d’habilitat, sobretot en el cas dels nois, com les baixades de les falles enceses la nit de Sant Joan, en molts llocs del Pallars, des de la muntanya fins al poble, on els esperaven les balladores per fer el ball. Altres rituals podien ser en forma de dansa, com el ball dels aranyons, el de la llet, etc.

Prèviament a les festes, solien acordar-se les parelles. El qui no tenia promesa buscava una balladora, amb la qual, si aquesta acceptava, havia de ballar durant les festes, sense que per això fossin promesos. Però per als que no tenien balladora o ballador i per a afavorir el contacte i la coneixença entre el jovent, s’organitzaven diversos tipus de jocs per a formar parelles o intercanviar-les. Per exemple, mitjançant un personatge encarregat de fer les parelles, a l’autoritat del qual ningú no es podia negar.

Les regles del joc impliquen l’obligació de complir-les i en alguns casos també es reglamenta el procediment que s’ha de seguir quan algú es nega a sortir a ballar en ser requerit. Al Penedès s’organitzava un ball per a celebrar la fi de la campanya de la verema. Les veremadores tenien el privilegi d’escollir ballador, i, si aquest s’hi negava, tenien dret a despullar-lo completament.

En altres balls, el joc permetia determinades posicions socialment vetades: durant la processó de la festa major de Paüls, per la Mare de Déu d’Agost, en alguns punts del recorregut, els fadrins es posaven en filera amb les cames obertes i les fadrines havien de passar per davall caminant de quatre grapes. Després s’intercanviaven i eren elles les que s’eixarrancaven, tot i que solien dur calçons d’home sota les faldilles de les faldetes.

L’abat dels boigs

Amades descriu el personatge de l’abat dels boigs, que va localitzar en molts pobles de la Catalunya Vella. Aquest càrrec l’ostentava, de manera intransferible, el darrer fadrí casat l’any anterior i començava sortint a ballar la nit de Cap d’Any. Anava vestit de manera estrafolària i irònica —amb un barret amb banyes, una llarga capa i un collar de culleres o forquilles de fusta o petites banyes. Havia d’assistir a tots els casaments i les celebracions d’aquell any per fer gresca i xivarri, organitzar el ball i emparellar el jovent; de vegades en to burlesc, però d’altres intentava afinar perquè en sortís un nou casori.

El ball de fadrins o fadrines:

En aquest apartat s’observen algunes modalitats de jocs ballats dirigits, fonamentalment, als fadrins o les fadrines.

El ball dels aranyons

Es tracta d’un ball d’iniciació dels fadrins i les fadrines i dels nouvinguts a la festa. Les parelles s’incorporen al ball d’una en una i estableixen el següent diàleg cantat amb la resta:

[La primera parella quan entra canta:] Els aranyons
d’un a un
que d’un a un en sé,
a la ventana, a la ventana
que d’un a un en sé
a la ventana o al carrer.
[I tots responen:] Què hi faria jo al carrer?
Si plogués me mullaria.
Què hi faria jo al carrer?
Que si plou m’hi mullaré.

Després s’incorpora una segona parella i repeteix la mateixa cançó, però parlant de dos aranyons; a continuació, una tercera, i així fins a totes les dotze parelles del ball. Sovint, a partir de la quarta parella solien incorporar-se tota la resta. A mesura que s’incorporen al ball, les parelles van formant una rotllana. En una altra variant, comencen tots ballant en rotllana i van formant-ne una altra a dins d’aquesta seguint la mateixa dinàmica i la mateixa cançó. És un tipus de ball pla que solia ballar-se per Carnestoltes i la segona versió es ballava per Nadal.

El ball del calçot

Al Pallars, nois i noies participaven en el ball del calçot: s’anaven passant un manoll de ceballots i el noi que es quedava amb els ceballots al final era elegit fadrí major de l’any següent.

El ball de rams

En el ball de rams –com en el seu precedent, el ball del vano i el ram– els balladors ofereixen flors –rams o toies– a les balladores. La característica és que es fa sense avisar: enmig d’un ball, s’atura la música i, al toc de la trompeta i l’anunci de “ball de rams!”, el ballador ha de deixar la parella i ha d’anar a buscar un ram per oferir-lo a la balladora. Quan els balladors tornen el ball continua. Algunes vegades, si el ballador no pot comprar el ram o no li agrada la balladora, no retorna. El ball de rams se sol fer en el moment que la pista de ball és més plena per aconseguir més diners amb la venda de les flors que serveixen per a pagar la festa. Era molt propi dels envelats de festa major i també se solia fer en els aplecs de sardanes i en les ballades de nit, cap al final.

Balls per a promesos

També hi havia jocs en forma de ball per a intentar predir el futur de les parelles de promesos. A Bot, el dia que concertaven el prometatge, la núvia regalava un mocador de cap al nuvi i l’utilitzaven per fer el ball del mocador per les festes majors. L’estenien a terra, al mig de la parella, i ballaven una jota; si trepitjaven el mocador es deia que la parella no es casaria i que si es casaven serien un matrimoni “desgraciat”. Per tal de predir el casament, les noies utilitzaven molts jocs en forma d’ordalies.

El ball de la jota foquejada

En el ball de la jota foquejada, a Benissanet, resulten curiosos els rols que s’estableixen: mentre la parella balla, un amic del ballador —a petició d’aquest— intenta encendre les faldilles a la noia llançant-li tot tipus de focs petadors (piules, correcames, carretilles). La balladora intenta ajudar-lo amb els seus giravolts perquè es considerava un elogi el fet que se li encengués la roba i l’endemà anava amb orgull a missa amb les faldilles cremades.

El ball de casats o casades

Al Pallars hi havia uns balls reservats a un grup social concret, els membres del qual n’eren els protagonistes. Per exemple, el ball dels casats o de les casades, que no es podia ballar amb la pròpia parella, excepte en el cas dels casats aquell any. Generalment, s’aparellava un casat i un solter. És el cas també del ball dels cuiners i les mestresses, anomenat així perquè eren les dones les que treien a ballar els homes.

El Costumari català recull diversos balls destinats a la tria de ballador per les dones. La nit de Sant Joan, per exemple, al Vallès, s’organitzava un ball rodó al voltant de la foguera amb aquesta intenció. També se citen molts pobles pirinencs, com Isil, on s’acompanyen de cançons dialogades. Primer, les noies ballen soles i canten el següent per invitar els nois a afegir-s’hi:

Fadrinets entreu en dansa
els que esteu per a dansar;
poseu-vos entre dues noies,
agafeu-les per la mà.

Llavors, els nois responien cantant una altra corranda i ballaven tots junts.

Balls per a trobar parella

La nit de Cap d’Any, a la vall d’Àger i a l’Alta Ribagorça, es declaraven casaments en to burlesc. El jovent anava en colla de casa en casa i emparellava tots els que hi vivien; als no casats —vidus, fadrins, capellans i nadons— els buscaven parella en to de sàtira amb la persona més oposada a la seva condició. Segons el lloc, deien uns versets amb un diàleg entre els de la casa i el jovent. Quan la data coincidia amb el principi o el final de la setmana, recitaven el següent:

Començament de setmana,
acabament de setmana.
Principi de mes,
acabament de mes.
Principi d’any,
acabament d’any.
Casem?, casem?
A qui casarem?

A Durro, a la Vall de Boí, els nois joves es reunien a la taverna i escrivien el nom dels vidus i les vídues i dels fadrins i les fadrines en uns paperets i sortejaven les parelles. Durant tota la setmana següent, fins a la nit de Reis, el noi anava a casa de la noia a festejar-la com si fossin nuvis.

Les dones trien parella

La inversió dels rols masculins i femenins té el seu màxim exponent en les festes de les Àguedes o de Santa Àgueda, de la qual hi ha moltes referències a les Terres de l’Ebre. Durant la diada, les dones ostenten el poder polític, social i familiar: no atenen els seus marits —encara que ja els ho han deixat tot preparat el dia anterior—, elegeixen una alcaldessa a qui el batlle cedeix la vara, i, entre altres actes, són elles les qui menen el ball i trien parella. Si l’elegit es resisteix, se li fan tot tipus de trapelleries, com, per exemple, pujar-li a collibè i fer-se passejar per tot el poble. Aquesta festa ha tingut un fort ressorgiment en els darrers anys i en alguns casos ha donat lloc a una festa paral·lela per part dels homes, els quals, lluny de quedar-se atenent les obligacions de la casa, solen organitzar un dinar ells sols.

Ballar amb el millor postor

En alguns jocs ballats pagar simbòlicament una quantitat de diners donava el dret de poder ballar amb la noia desitjada; fet que segons els estudiosos té diferents interpretacions.

>La dansa dels canuts

Entre els balls en què el noi tria balladora, són curiosos aquells en què en el ritual del ball el noi fa presents a la balladora, cosa que els folkloristes del final del segle XIX interpreten com una representació simbòlica de la compra de la núvia, reminiscència de costums de l’antiguitat —segurament influïts pels estudis sobre societats no desenvolupades–, que anomenen “primitives”, realitzades pels etnògrafs de l’antropologia clàssica. En l’obra Folklore de Catalunya, J. Amades descriu alguns balls que interpreta en aquest sentit. En la dansa dels canuts que s’organitzava a Agramunt, la noia portava un canonet i ballava amb aquell qui, prèvia subhasta pública, li havia comprat més coses per a omplir-lo.

El ball de les almorratxes

A Gironella, per la festa major, es balla el ball de l’almorratxa, dansa que probablement té l’origen al s. XV.

Fototeca.com

En el ball de les almorratxes, que s’organitzava a diverses poblacions del Maresme la nit de Sant Pere, la balladora escenificava el rebuig al seu pretendent: els nois escollien balladora, donaven uns quants volts de bracet i després la lliuraven a un altre fadrí que estava obligat a ballar amb ella. Fets uns quants tombs, la parella s’aturava, el noi comprava a la noia una almorratxa —un recipient de vidre amb diferents brocs de vidre ple d’aigua d’olor— amb la qual la ruixava suaument i, un cop buida, la hi donava i ella la llançava amb força a terra perquè es trenqués en mil trossos —en la mateixa plaça solien col·locar una llosa plana on l’objecte petava més espectacularment–. Després, el ballador li n’havia d’anar comprant fins que la balladora es cansés de trencar-ne; no solien ser mai menys de mitja dotzena, i de vegades més, amb la qual cosa, aquesta nit, els forns de vidre d’Arenys feien una de les principals vendes de l’any. En una de les llegendes sobre l’origen d’aquest ball-joc, es diu que representava la negació d’una jove donzella als galanteigs d’un rei àrab; malgrat les riqueses d’aquest, la jove es va mantenir fidel a la seva religió i a la seva cultura —simbolitzant així la victòria dels cristians sobre els àrabs.

Balls per a estar molt a prop

En alguns jocs, el ball generava una atmosfera molt simpàtica amb la parella, i sovint originava escenes divertides i humorístiques; en altres casos, el participant era premiat amb un petó.

El ball de la patata

El ball de la patata té, a més, un caràcter humorístic. No s’utilitzen les mans per a subjectar la patata sinó que es fa amb el front; amb la qual cosa, el joc permet —i obliga— l’apropament entre ballador i balladora. Aquest ball és segurament d’incorporació més recent. Per animar-lo, en molts llocs sortia el personatge de la bruixa o la vella: un fadrí vestit estrafolàriament de vella que intentava pessigar les noies i fer-los pessigolles, sense ser reconegut.

La jota del peuet

En aquest joc la balladora posa a prova el ballador. En la jota del peuet o del pevet, pròpia de diversos pobles de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre per a celebrar la fi de la verema, elles ballaven amb les vetes de les espardenyes deslligades, i si el ballador aconseguia trepitjar-les tenia dret a fer-li un petó.

El ball de la llet

En el ball de la llet —recollit en el Costumari català de Joan Amades referit a Gósol— tothom ballava al voltant d’una galleda plena fins a dalt de llet i havien d’intentar fer-la caure mentre es defensaven de les fuetades a les cames dels joves de quinze anys que amb aquest ball deixaven de ser considerats nois i passaven a ser fadrins.

Jocs ballats per a triar protagonistes de la festa

En aquest grup de diversions alguns personatges importants de la festa, com els organitzadors, la reina o el rei són triats mitjançant diferents balls que tenen forma de joc.

Balls per a escollir organitzadors

Una tradició pròpia de moltes festes és la d’escollir uns representants o organitzadors que poden ser homes o dones i rebre diferents noms i funcions segons el lloc. Els nois solien ser elegits en balls competitius. A Prat de Comte es ballava el ball del poll i el ball del càntir. En tots dos casos, els fadrins sortien voluntàriament a ballar d’un en un i aquell que feia més extravagàncies era elegit fadrí distingit durant les festes; en el primer cas, el ball tenia una música pròpia a to de gralla, i en el segon es marcava el ritme picant la boca d’un càntir amb una espardenya.

Balls per a escollir el rei de la festa

Alguns balls servien per a triar el rei de la festa; així, per exemple, el ball dels ocellets, a la Cerdanya, consistia en una prova d’habilitat i resistència: era elegit qui aguantava més estona imitant amb els braços el moviment de les ales dels ocells i fent salts i giravolts a la vegada.

Balls per a escollir la reina de la festa

En aquest apartat el joc porta implícit triar la reina del ball amb els honors i privilegis de poder triar el ballador i la música.

El ball de la pinyata

Bona mostra d’aquest tipus de jocs ballats és el ball de la pinyata en què s’introdueix un joc d’atzar per a poder triar parella. Segons J. Amades, era un ball de disfresses que solia organitzar-se per Sant Josep. S’havia estès per Catalunya com a influència italiana —d’ací el seu nom— durant el segon quart del segle XIX, quan els balls van anar prenent més protagonisme en les festes en detriment dels actes religiosos, com a conseqüència dels corrents liberals del context sociopolític del moment. Al mig de la sala o plaça, es penjava una capsa gran en forma de pinya de la qual sortien cintes de colors que, en estirar-les, es trencaven, a excepció d’una que feia obrir la pinyata. Cada noia estirava una cinta i qui l’encertava era declarada reina del ball i tenia el privilegi de ballar un ball sola amb el ballador i la música que escollís. També es tenen notícies d’aquest ball a la Terra Alta, concretament a Bot.

Balls per a escollir qui paga el beure

Enmig de la festa, beure esdevé un fet comú, per això no ha de sorprendre que un dels al·licients d’alguns jocs ballats és saber qui acabarà pagant el beure.

El ball de salàs i el d’isona

En alguns balls l’escenari de joc és el mateix carrer per on els protagonistes, tant nois com noies, ballen agafats de la mà formant una anella rodona o ovalada. Un bon exemple és el ball de Salàs i el d’Isona, i d’altres en què formant una fila de parelles es fa el corrido per desplaçar-se a galop des del ball fins al lloc del vermut; la darrera parella que arriba ha de pagar el beure.

El ball del càntir

També hi havia balls en què els dos gèneres participaven barrejats i amb el mateix rol, com el ball del càntir que es feia a Blanes la nit de Sant Joan: tots formaven una rotllana i anaven passant-se un càntir llançant-lo al del costat: a qui li queia havia de pagar la coca i la beguda. A Tosses, per Santa Magdalena, la santa del vi, els nois i les noies ballaven formant una rodona oberta al voltant d’un gran porró. A indicació del capdanser, s’aturaven, i a qui li tocava bevia del porró, mentre la resta cantava una cançó; al següent cop bevia el del costat i així successivament. Al voltant de la foguera de Sant Joan, també es feien molts balls-joc en què participaven els dos gèneres.

Ballar i canviar de parella

En aquest grup de jocs ballats hi ha un repertori molt ampli de situacions lúdiques, les quals tenen en comú el canvi de company o companya de ball i la relació amb tots els assistents a aquest escenari festiu.

El ball robat

Amades explica que a Olot, amb motiu de l’aplec del Trial, s’organitzava un gran ball de canvi de parelles per tal de poder conèixer i tractar més joves de l’altre gènere. D’aquest tipus de balls, segurament el més difós i conegut és el ball robat, en el qual ells podien anar a robar la balladora a un altre ballador. Mentre les parelles ballen, els que s’ho miren poden sortir i “robar una parella” fent un toc a l’espatlla del ballador, el qual no es pot negar a cedir la balladora, ni la balladora no es pot negar a ballar amb el robador; després, el primer ballador pot robar una altra parella. En algunes versions es podien fer tants canvis com es volgués, però, en d’altres, com la que es ballava a Bot, només es podia robar al principi i a la mitja part. En general, eren els homes els qui robaven, però l’element lúdic del joc permet invertir les pautes de comportament i, en ocasions, eren les dones les qui menaven el ball. Elles solien fer-ho en to de broma; per exemple, per treure a ballar els menys agraciats o amb alguna deficiència. Això, més que resultar una ofensa, era una manera d’integrar a la festa els qui no solien participar-hi; es feia amb to amistós i els elegits solien estar-ne contents. En una altra versió, recollida per J. Amades a Benissanet i Vinebre, els nois podien robar una balladora, però havien d’esperar que elles els traguessin primer: el ball començava amb els homes ballant de forma grotesca, fins que una jove els treia a ballar la jota. Llavors, els que no ballaven podien apropar-se a una parella i, pronunciant la paraula: llicència!, el ballador estava obligat a cedir-los la balladora i a ballar sols fins que l’escollís una altra balladora.

El ball de l’escombra i el ball de la maleta

El ball de l’escombra era anomenat també —segons la variant dialectal— ball de la granera, a les Terres de l’Ebre, per exemple, o ball de l’escampa o xinxirinxina al Pallars. Era un ball de parelles que podia ballar-se amb qualsevol melodia. Començava amb una persona que feia com que escombrava i quan li semblava robava la parella a un altre, al qual li entregava l’escombra a canvi. A continuació, aquest feia el mateix i així s’anaven intercanviant les parelles fins que s’acabava el ball. Possiblement derivat d’aquest i més modern és el ball de la maleta. En aquest, es reprodueix la mateixa dinàmica i s’afegeix el rol de perdedor, que és el qui es queda amb la maleta quan acaba la melodia. A Vilalba dels Arcs, s’organitzen dos balls seguits amb una maleta perquè robin parella les dones i un altre ball per als homes. Al final, els perdedors de cada ball —a manera de pagar penyora— han de pujar a l’escenari i mostrar el contingut de la maleta. Dintre del context festiu, aquesta segona part és tan important com la primera, ja que la maleta sol contenir objectes eròtics de tipus burlesc, com ara robes interiors femenines gegants, que el públic espera veure posades als perdedors.

El ball de l’esquerrana i el ball francès

En el ball de l’esquerrana i el ball francès al Pallars, es formen dues rotllanes concèntriques —les dones en la rotllana de dintre i els homes a fora o al revés— i cadascú balla una tonada amb la parella del davant; quan acaba, s’acomiaden i la balladora balla amb el noi que té al costat, i així es fa tota la roda fins que tornen a ballar les parelles del començament. Hi ha diferents versions de passos del ball i en alguns casos, en el ball francès, s’acompanyen amb corrandes o amb picades de mans.

El ball de la jota borratxa

En el ball de la jota borratxa, del Pallars, hi participaven tres homes i una dona. Els homes feien un petit castell posant-se dos a la base i un al damunt i havien d’anar girant perquè el de damunt estigués sempre de cara a la balladora, la qual ballava una jota o fandango al seu voltant.

El ball de mocadors

En el ball de mocadors tots els participants ballen en rotllana, a excepció de quatre noies que ho fan al centre mentre canten uns versets i mouen un mocador amb la mà que llancen als peus del jove escollit en acabar la primera tonada. Després, les parelles que s’han fet ballen juntes i en acabar se separen i es produeix un canvi de rols: ara són els balladors els que ballen sols, cantant la cançó, i després trien balladora. En la corranda recollida, la lletra és la mateixa per a ells i per a elles, però es canvia el gènere. La de les balladores és:

Soletes m’haveu quedades,
soletes n’heu de ballar.
Si no us busqueu ballador,
jo me’n deixo, jo me’n deixo,
si no us busqueu ballador,
jo me’n deixo de cantar.

El ball del porró

A Torelló, per la festa de Sant Pere, feien un ball en què, si un jove aconseguia mantenir un porró gros al cap durant un ball sencer –mentre la balladora subjectava amb les mans una gran coca— tenia dret a treure a ballar una balladora darrere l’altra fins que li caigués el porró, moment en què entrava una nova parella.

El ball de la barretina

En altres jocs, la balladora havia de realitzar una prova, i, si la superava, podia escollir un altre ballador i continuar ballant. Al poble cerdà de Riu de Cerdanya, la nit de Sant Joan feien un ball en què la balladora feia molts moviments amb els braços marcant el ritme amb un punteig amb els peus i el ballador l’havia d’imitar i intentar que no li prengués la barretina. Si ho aconseguia, el ballador es retirava del ball i n’entrava un altre i així fins que aconseguia set barretines i començava el joc amb una altra parella.

Nus, clavellineta i el xiriminimí

També hi ha jocs que consisteixen a aconseguir formar una figura entre tots els balladors; en lo Nus, es forma una rotllana oberta agafats de la mà i els dos capdansaires es desplacen per la plaça seguits de la resta per fer i desfer entre tots nusos, seguint el traçat d’un caragol. A Sort i Organyà, la nit de Sant Joan, després del ball de la clavellineta, es formava una llarga fila agafats de la mà i es voltava per tot el poble obligant a tothom qui trobaven a afegir-s’hi. A l’Empordà, en el ball de xiriminimí —mal transcrit sovint com gira’m a ne mi— que es ballava en les estones de descans durant la verema, començaven disposant-se en dues fileres i després d’entrecreuar-se diverses vegades formaven una aspa. També se’n ballava un de semblant al Vallès.

Posar a prova l’habilitat de la parella

En aquest grup els protagonistes es posen a prova mostrant, davant la resta de gent, la seva habilitat en determinats balls.

El ball dels tortells i el ball dels sillons

En el ball dels tortells que organitzaven a Corbera de Llobregat per la festa major, la parella ballava sostenint un tortell entre tots dos amb les mans i havien d’aconseguir coordinar-se perquè no es trenqués o bé com el ball de les tortades de la Fatarella, en el qual el ballador porta un pastís amb la mà i ballen seguint el ritme de la jota.

En el ball dels sillons –és a dir, dels càntirs— que feien a Alcarràs, per Sant Sebastià, el ballador havia de mantenir l’equilibri amb un càntir mig ple d’aigua al cap i les balladores podien portar-ne un o dos a sota dels braços. Si al ballador li queia el càntir, havia de retirar-se de la dansa, i si no li queia, la balladora havia de trencar-lo en acabar el ball mirant de no mullar el seu company.

El ball del fanalet

Altres balls estableixen una dinàmica cooperativa amb la parella i competitiva amb la resta. En el ball del fanalet o del farolet les parelles ballen sostenint el fanalet encès i intentant que no se’ls cremi ni apagui, ja que, si això succeeix, han d’abandonar el ball i l’última parella que s’hi manté és la guanyadora. Aquest ball, difós arreu de Catalunya, se sol ballar amb música de vals i, abans, la venda dels fanalets servia per a recaptar diners per a les festes.

Ballar per competir

En aquest grup de jocs ballats els protagonistes orienten les seves accions de joc a establir algun tipus de desafiament o competició amb la resta de participants; encara que sempre dins del to desenfadat de la festa.

El ball de corrandes

En aquesta dansa les dones ballaven soles mentre acompanyaven les seves evolucions amb corrandes burlesques adreçades als nois que se les miraven. Solien ballar-los durant les estones de descans en el treball al camp i per les festes. A Àger, per Sant Joan, ballen un ball pla amb una capdansaire que porta la veu cantant, i la resta de dones, en rotllana, li responen o repeteixen corrandes com aquestes:

Les deu hores són tocades,
és hora de retirar;
endemés les donzelletes,
les que són per a casar.
Dispenseu, los cavallers,
si no hem sabut de cantar,
que la poca cortesia
per nosaltres quedarà.

El contrapàs de la teia

En molts jocs en què només participaven els homes, sovint la competició s’acompanyava de situacions humorístiques. En el contrapàs de la teia es feia una rodona oberta i tots s’agafen a la faixa del de davant; el primer fadrí portava una teia encesa a la mà i mentre voltaven en rotllana per la plaça havia d’intentar encendre la perruca de cànem que portava el darrer.

Els balls dels ous, del gresol i del sac

A la Terra Alta hi ha concursos en forma de ball que van evolucionar en curses que encara es fan en l’actualitat a Prat de Comte, on han estat declarades festes d’interès comarcal. La música és a toc de gralla i el ball és lliure, però els ballaires han de saltar i bellugar-se sense que els caigui l’ou de la cullera que porten a la boca, en el ball dels ous, o procurar que no se’ls apagui el gresol que porten penjat a la bragueta, en el ball del gresol, o aguantar l’equilibri a dintre d’un sac, en el ball del sac.

El ball de barret

A la Terra Alta hi ha dos balls de barret. En un, qui menava el joc s’asseia a terra amb un barret de palla, una pipa i un bastó que llançava d’un en un ben lluny perquè els recollissin i els hi tornessin els que ballaven al seu voltant. Havien d’aconseguir que el jove assegut no es quedés en cap moment sense cap objecte. En l’altre ball, el barret era el del batlle i aquest el deixava a terra al mig de la plaça, mentre els joves escampaven els seus mocadors. El ball consistia a ballar sense trepitjar els mocadors i, sobretot, el barret, fet que podia ser durament castigat pel batlle.

El ball de l’hereu riera

També es podria incloure en aquest grup l’anomenat ball de l’hereu Riera, o de traginers o de garrots: es posava un got de vi a terra i dos pals en creu al damunt i el ballador havia de ballar-lo saltant per damunt dels bastons sense tombar-los.

El ball dels ous

En el ball dels ous es repartien ous per tot el terra de la plaça on les parelles havien de ballar una jota. Els nois havien de pagar per cada ou que trepitgessin i les balladores intentaven fer-los moure perquè fossin com més millor –sobretot si eren forasters– per tal de recaptar diners per a les festes.

El ball de la comare

En el ball de la comare —que es ballava al Pallars la nit de Sant Joan—, el capdansaire custodiava una bóta de vi i la defensava amb un fuet quan algú intentava agafar-la-hi tot ballant i saltant al seu voltant. A la Cerdanya feien un ball semblant en el qual havien d’intentar arrencar una cua de guineu al capdansaire.

Joc de mantejar

A part dels jocs ballats que constitueixen una família molt important entre les distraccions lúdiques de tipus cooperatiu, també hi ha altres pràctiques que ofereixen escenaris tan curiosos com originals. El joc de mantejar que, fins a començament de segle passat, era diversió estesa arreu de Catalunya, i a les localitats de Prat de Comte i Horta de Sant Joan s’ha documentat que s’hi jugava en acabar la campanya de l’oliva.

Aquesta pràctica encara és vigent en alguns pobles del sud. A Riba-roja, la Pobla de Massaluca i Vilalba dels Arcs commemoren un fet històric amb una romeria a l’ermita de Santa Magdalena de Berrús el segon dissabte després de Pasqua. La població de Berrús desaparegué com a conseqüència de la primera aparició a Catalunya de la pesta negra a mitjan segle XIV. Els habitants de Berrús que varen sobreviure van marxar del poble i van ser acollits en aquestes poblacions veïnes. Així, al davant de la romeria hi va una creu, la campana de Berrús i sis homes portant cadascú una barra que representen les tres camilles que van fer els de la Pobla amb dues barres i una manta per a transportar els malalts des de Berrús. Després de la missa a l’ermita, hi ha esmorzar i tot seguit té lloc la diversió de mantejar, cular o ventar amb una manta tots els forasters, amics o veïns que s’inicien aquell dia en la romeria, tant nens com adults. No se n’escapa ningú i és una tradició fortament arrelada i un dels actes més esperats de la romeria de Berrús, fins al punt que la sàrria inicial amb què es mantejava abans s’ha convertit en una lona confeccionada especialment per a l’ocasió!

Oficis fets jocs cooperatius

Partint de la idea de Johan Huizinga, segons la qual la cultura humana brolla del joc i es desenvolupa en el joc i com a joc, es desprèn que els jocs que avui es coneixen no són més que aquells que una societat o col·lectiu determinat ha tingut interès a mantenir i perpetuar. Els jocs tradicionals són expressió d’una manera de viure, d’actuar, d’entrar en contacte amb el medi i d’una manera de comunicar-se amb els altres. Molts neixen a redós de pràctiques religioses o màgiques, de rituals, de festes o d’activitats laborals.

Avui, amb el pas del temps, els jocs han perdut aquell caràcter iniciàtic, però alguns encara s’han mantingut en el context on es desenvolupaven, especialment els vinculats a les festes i els oficis. Aquesta complicitat entre festa, joc i oficis s’entén a partir del rol que exerceixen dins les relacions socials dels pobles.

Tradicionalment, en aquestes festes o trobades, es duien a terme concursos o jocs d’habilitat, de resistència, de destresa, d’atzar, de força o d’enginy que permetien sobresortir i valorar les qualitats dels qui hi prenien part.

A Catalunya, l’èxode migratori del camp a la ciutat, precipitat durant la segona meitat del segle passat, va comportar la metamorfosi del món lúdic a causa, bàsicament, de les noves condicions del medi urbà i el pas d’unes activitats laborals vinculades al medi rural a feines generades a partir del món industrial. Els jocs van canviar d’escenari: dels espais lliures i oberts del camp es va passar a espais reduïts, tancats, amb limitacions, fins i tot perillosos, i el temps de joc va quedar condicionat pels horaris laborals dels pares i posteriorment també per les activitats extraescolars dels nens. La nova cultura de l’oci, basada en el consum de productes i activitats dirigides, va imposar-se sobre els interessos lúdics seculars. Aquell equilibri que hi havia entre el treball i la diversió es va perdre i l’ús i el valor del temps i l’entorn van canviar.

En aquest sentit resulta il·lustrativa la descripció que Ramon Violant i Simorra fa d’un joc practicat a les Valls d’Àneu a començament del segle passat: “De manera prematura els infants participaven de les feines que es realitzaven en la comunitat, fonamentades principalment en l’aprenentatge d’unes habilitats o destreses transmeses de generació a generació. Era habitual la comparsa infantil al voltant de les tasques dels adults, mig col·laboradora, mig lúdica. La diversió típica (dels infants) del temps de batre era saltar pallers. Quan pujaven la palla batuda al paller; perquè n’hi cabés més, la gent solia convidar la quitxalla del poble a saltar el paller […]. I per pagar a part de jugar, encara ens solien donar pinyons, nous, pomes…”

Als anys seixanta del segle passat, als pobles del Camp de Tarragona, la collita d’avellanes encara era una important activitat complementària de l’economia familiar, i els xiquets no sols ajudaven a recollir-ne, sinó que els adults els invitaven a nedar en mars d’avellanes franquejades per parets d’habitacions i magatzems, a fi de remoure-les i facilitar que s’assequessin. La diversió que suposava rebolcar-se per damunt d’aquella catifa granulosa i la pluja d’avellanes que es tiraven avui no és a l’abast dels nens, i és un exemple més que corrobora la vinculació inherent del món dels jocs tradicionals amb el context.

Els raiers

Les baixades de rais, lluny de la competició que mostren les curses de muletes, s’han convertit en el model d’exhibició d’un ofici, el de raier, que va perdre qualsevol possibilitat de continuïtat en el moment en què les primeres preses van començar a interrompre el curs dels rius.

L’orgull pel territori i la sensibilitat vers el patrimoni propi ha fet que en indrets com Coll de Nargó o la Pobla de Segur, on des del 1979 se celebra la Diada dels Raiers, es pugui tornar a veure com es construïen els rais i l’espectacle de la baixada de troncs des de la resclosa de Llania fins al pont de Claverol.

Concursos amb gossos d’atura

Relacionat amb l’ofici de pastor cal remarcar la plasticitat dels concursos d’ensinistrament amb gossos d’atura, l’origen dels quals es remunta al primer quart de segle passat, quan es van copiar models de competicions semblants que es realitzaven al centre d’Europa.

Castellar de n’Hug, Llavorsí, Prades, Ribes de Freser, Castellterçol, Torroella de Montgrí són alguns dels principals indrets on es duen a terme aquests concursos on els gossos catalans solen competir amb altres procedents del País Basc, d’Aragó i de França. A grans trets l’objectiu d’aquest tipus de concurs és que el gos, a partir de les ordres que li va donant el pastor, aconsegueixi dur un petit ramat d’ovelles d’un indret a un altre del prat on s’efectua la competició, fins a recloure’l en una cleda.

Concursos de trepitjar raïm per parelles

En algunes localitats, com Raïmat, al principi de setembre encara celebren la festa de la verema amb la recollida del raïm, tal com es feia al començament del segle XX. Entre els diversos actes festius es pot veure la competició d’aixafar raïm, en què parelles d’aixafadors locals s’enfronten a altres parelles, per veure qui pot fer que caigui més most després de trepitjar-lo durant deu minuts, i s’arriba a superar amb escreix la quantitat de 10 litres. Els guanyadors, sovint, obtenen com a premi el seu pes en vi.

El joc d’enfilar-se: els castells

Entre els éssers humans, el joc d’enfilar-se els uns sobre les espatlles dels altres és practicat en no poques cultures d’arreu del món. Com a resultat d’una necessitat –esdevinguda posteriorment ritual festiu–, com a demostració de força i habilitat d’un grup o com a expressió simbòlica de creences religioses, es troben força exemples de construccions humanes en diversos continents. A l’Índia es fan torres humanes en la festa de commemoració del naixement del déu Krixna, al començament d’agost, a l’Àfrica, especialment al Magrib, són molt conegudes les piràmides gimnàstiques que s’aixequen a Marràqueix, encara que no són les úniques, i a Europa, als segles passats, s’havien fet construccions humanes en alguns indrets d’Alemanya o Itàlia. Precisament, d’una antiga tradició centreeuropea —Txèquia i Eslovàquia, en concret— deriva una pràctica festiva que ha arrelat, sobretot, en terres penedesenques: els falcons.

Els exemples propers són també ben nombrosos. A Aragó destaquen els dances –manifestacions de teatre popular que incorporen parts dialogades i dansades– que inclouen construccions humanes, anomenades precisament torres o castillos.

A Catalunya, hi ha diverses danses que acaben amb l’enlairament d’un o més balladors. Per exemple, en el ball de Prims reusenc o en els balls de cercolets. És conegut també el contrapàs de la pila, que es ballava als Pirineus i que acabava amb una construcció humana de tres o quatre pisos –la pila–, damunt de la qual pujava un nen petit. La figura de la torre, amb l’afegit de l’espectacularitat i el risc de les espurnes que envolten els diables, s’ha incorporat a les exhibicions de les noves colles de foc. Precisament, a les comarques catalanes on es desenvolupà la pràctica castellera, el ball de valencians —considerat un dels precedents més clars dels actuals castells— és una dansa que, després de diverses figures, acaba amb la construcció d’una torre.

La moixiganga és el nom genèric que s’aplica a diverses danses, entre les quals hi ha les que, al Camp de Tarragona o el Penedès, representen plàsticament les escenes de la Passió i la mort de Jesucrist, realitzades a partir de figures en què els balladors s’enfilen els uns sobre els altres, amb una alçada de dos o tres pisos. Hi ha poblacions, com Igualada, on aquesta pràctica derivà en l’aixecament de torres humanes de més envergadura. Igual succeix amb la muixeranga d’Algemesí, manifestació folklòrica emblemàtica del País Valencià, que no és, però, l’única dansa que basteix torres. En són altres exemples els Negrets de l’Alcúdia de Carlet, els Locos de l’Olleria i diverses danses de la zona del Maestrat o els Ports.

Els castells són, sens dubte, una de les pràctiques més singulars i representatives d’aquesta tradició de torres humanes. Presents a les festes de l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès, el Baix i l’Alt Penedès, el Garraf, la Conca de Barberà o el Priorat des de fa dos segles, són avui un component indestriable de moltes festes majors i, tant pel que fa a actuacions com a l’existència de colles castelleres, s’han eixamplat notablement.

Els castells són construccions humanes normalitzades, que es realitzen segons uns paràmetres. El seu nom ens indica, d’una banda, el tipus de construcció segons les persones que formen cada pis i, de l’altra, la seva alçada. Així es parla de pilars quan es tracta de construccions d’un sol casteller per pis. Quan n’hi ha dos, en alguns indrets s’anomena torre però en altres s’empra la denominació genèrica de qualsevol castell, integrada per dues xifres. La primera ens indica el nombre de castellers que hi ha per pis i la segona l’alçada. Així es parla de pilar de cinc, dos de set, quatre de vuit, tres de nou, cinc de vuit, etc. Cal tenir en compte, però, que –excepte els pilars– tots els castells són idèntics a la part superior. És el que s’anomena pom de dalt, intregrat pels dosos, l’aixecador –o acotxador– i l’enxaneta.

A l’entorn del pis inferior –els castellers que toquen de peus a terra, anomenats baixos– s’agrupa la pinya, un ampli grup de persones que tenen com a objectiu lligar i sustentar la base del castell, i servir alhora de coixí en cas de caiguda. Damunt els baixos s’enfilen els segons, terços, quarts, quints, sisens, etc., depenent, evidentment de l’alçada de la construcció, i el pom de dalt. Alguns castells, els de més envergadura, poden tenir una segona pinya damunt la primera. És el que s’anomena folre. Així, hom pot bastir el dos de vuit amb folre, el tres de nou amb folre, el quatre de nou amb folre, etc. Aquestes construccions es poden intentar també sense aquesta segona pinya. En algun castell de major alçada s’afegeix encara, sobre el folre, el que es pot denominar una tercera pinya, coneguda com les manilles. Així es basteix, per exemple, el quatre de deu amb folre i manilles. Es considera que el castell està carregat quan l’enxaneta arriba dalt del castell i fa l’aleta —és a dir, estira el braç amb la mà oberta—. En el cas de les construccions de cinc castellers per pis, ha de fer l’aleta dues vegades. Quan els castellers han anat baixant i només hi queda la pinya, es considera el castell descarregat. Si un castell no arriba a fer-se i els castellers baixen abans de coronar-lo es considera un intent desmuntat. Però si cau mentre puja, es diu que fa llenya.

Hi ha castells especials, com els de quatre castellers per pis, amb un pilar al mig o agulla. Així, hom pot parlar, per exemple, del quatre de set amb l’agulla –un pilar de cinc– al mig o del quatre de vuit amb l’agulla. En un castell amb agulla, quan s’ha coronat l’estructura de quatre i, després de fer l’aleta i baixar l’enxaneta, l’acotxador passa al pilar que resta dret mentre van baixant els pisos. Només quan es desfan els segons i resten damunt la pinya, quedant el pilar totalment a la vista, es considera carregat. I descarregat quan han baixat els components del pilar. També hi ha castells carregats per sota –els pisos són alçats a força de braços– i castells nets, en els quals es prescindeix de la pinya. En conjunt, el riquíssim vocabulari casteller –es podrien esmentar encara els noms dels components de la pinya, per exemple– constitueix una mostra del patrimoni d’aquesta manifestació festiva que s’ha anat configurant amb el pas del temps. I cal no oblidar que la música de les gralles acompanya sempre els castells. El toc de castells indica l’evolució de la construcció, el moment en què aquesta ha estat coronada o descarregada.

Els castells són, per tant, una forma evolucionada de construccions humanes que té sentit en el context de la festa i d’acord amb el seu ritual: l’exhibició a la plaça atreu el públic i constitueix l’aspecte més espectacular, però també emocionen els pilars caminant en el transcurs de les festes majors o els que saluden l’entrada de les autoritats a la casa de la vila o de la imatge del sant patró a l’església. En aquest sentit els castells no es poden entendre només com una demostració de força o habilitat. Privats del seu context festiu, poden arribar a perdre tot el seu sentit.

Però, encara, més enllà de la festa, el ritual o l’exercici esportiu, convé tenir en compte que hi ha una pràctica espontània d’enfilar-se que es ben present en altres moments. Com a joc, especialment amb els components del pis de baix submergits a l’aigua del mar o d’una piscina, en la creença que l’aigua amortirà les conseqüències d’una més que probable caiguda. En un concert musical, on la construcció de pilars –de vegades, balladors– esdevé una manera d’accentuar la comunicació entre el públic i els actuants. O en una manifestació reivindicativa, per fer palès un missatge o mostrar un símbol, pancarta o senyera.

La relació entre el joc espontani, la pràctica esportiva regulada i l’interès de l’esport com a espectacle és cabdal per entendre l’arrelament de determinats esports en la societat. L’exemple paradigmàtic seria el futbol: hom practica el joc de córrer darrere una pilota en condicions ben diverses –en terrenys plans, en pendent, sobre la sorra de la platja– en llocs poc o gens delimitats –més enllà dels munts de pedres que assenyalen les porteries– i amb equips de components variables. Però no hi ha dubte que, malgrat totes les diferències formals, jugar a futbol manté una vinculació, en essència, amb l’esport reglat.

Els castells han compartit amb les pràctiques esportives aquest component d’impregnació de la cultura quotidiana que els feia presents força més enllà del moment de l’exhibició festiva.

A les comarques de tradició castellera, els nens han jugat a fer castells, etc., i, en el passat, no es poden entendre les grans construccions aconseguides per les colles en els seus desplaçaments sense la col·laboració dels veïns de cada localitat. En la premsa del segle XIX sovintegen les notícies de com els veïns d’un poble o un barri d’una ciutat fan castells, amb o sense la presència dels Xiquets de Valls. O de nens que tenen accidents “jugant a fer torres”. És significatiu el cas de Montbrió del Camp, on a la primera meitat del segle XX s’havien acostumat a fer “torres” de cinc i sis pisos durant les festes del barri d’Avall, a la vuitada de Corpus.

També en el present, aquesta relació es fa palesa quan en les construccions espontànies –en un concert o en una manifestació– es fa notar la influència de la tècnica castellera.

Un altre factor que sembla relacionar molt clarament els castells amb la pràctica esportiva és el de la competència. Aquí convé diferenciar, però, entre rivalitat –un component consusbtancial al món dels castells– i competició. La rivalitat, sobretot entre les colles d’una mateixa població, però també entre les agrupacions de poblacions diferents, ha estat present en el món dels castells des de sempre. L’objectiu de qualsevol colla és sortir de plaça amb els millors castells. En la valoració dels resultats aconseguits hi intervenen, però, a més de l’alçada de la construcció, la seva dificultat tècnica, però també la qualitat en la seva realització, un concepte de valoració subjectiva que ha propiciat no pocs debats. La competició necessita d’una regulació força més definida. En el conjunt de manifestacions castelleres, l’única que es pot considerar clarament competitiva és el concurs que se celebra cada dos anys a Tarragona. El sistema de puntuació establert pel concurs tarragoní ha propiciat l’establiment d’altres rànquings de puntuació, més o menys semblants. De totes maneres, els castells del començament del segle XXI són encara lluny de l’estricta competició esportiva. Els sistemes de puntuació no tenen en compte, ara per ara, les condicions de realització de les construccions, el temps que es tarda i altres factors, la qual cosa deixa afortunadament força espai per a la subjectivitat en l’apreciació del nivell aconseguit per cada colla. L’assoliment d’un castell concret, de major dificultat, o el resultat d’una exhibició castellera emblemàtica –les de les festes majors de Valls i Vilafranca en són un bon exemple– matisen i superen la valoració matemàtica. Tot això contribueix a enriquir la rivalitat més enllà d’una estricta competició reglada.

Un altre aspecte que aproxima els castells a determinats esports és la generació d’una afició específica amb grups de persones que s’identifiquen amb una colla concreta, formen part d’un cercle associatiu o ho reflecteixen en la seva indumentària, més enllà del moment concret de l’exhibició. Com en el cas d’alguns esports, els castells han esdevingut referents identitat per a un país. A diferència, però, d’algunes pràctiques esportives específiques d’un territori –com el cas del joc de pilota al País Valencià– o que han cohesionat un sentiment d’identitat col·lectiva al seu entorn –com el rugbi a la Catalunya del Nord– el component identitari dels castells es mou en el terreny del simbolisme. La unió i germanor simbolitzada per la sardana ha estat, en part, desplaçada per la imatge de cooperació i participació de tots els membres d’una comunitat –homes i dones, alts i baixos, grans i petits– en la consecució d’un objectiu.

Finalment, un altre factor que ha apropat notablement els castells al món de l’esport ha estat el seu tractament mediàtic, especialment pel que fa a les retransmissions per televisió. Aquest tractament no els transforma necessàriament, però, en una activitat esportiva. La visualització televisiva dels castells suposa, més enllà de no haver de suportar el rigor del sol estiuenc en una plaça mediterrània, la pèrdua del temps real, fet que dificulta en bona part la comprensió del desenvolupament de l’esdeveniment. Tanmateix, ha possibilitat alhora la descoberta dels castells i l’interès d’amplis sectors de població que els desconeixien.

El debat és obert. Moltes vegades el debat se centra en si la informació als mitjans de comunicació és el complement o la substitució de la presència física a les places. Malgrat tot, la presència de milers d’espectadors en el concurs de castells de Tarragona, seguint durant llargues hores l’actuació de les colles, sembla indicar que l’interès pels castells és lluny de decaure, encara que, com és habitual en la nostra societat, potser es concentra en els grans esdeveniments.

De fet, en la societat catalana, l’espectacle mediàtic es troba no només en l’expressió pública d’una manifestació cultural o festiva sinó que ens apropa també al coneixement de la dinàmica interna de les colles. Tal com apunta Suárez-Baldrís, la televisió ha intensificat i redefinit l’estatut simbòlic dels castells.

En els últims anys s’ha produït una incorporació de la dona a tots els àmbits de l’activitat castellera. Els castells, com moltes altres manifestacions de la cultura popular de carrer, havien estat reservades als homes i els clàssics principis de força i valor –matisats per l’equilibri i el seny– s’havien formulat bàsicament en termes masculins. Avui, les construccions humanes han esdevingut més tècniques i conceptes com pes, alçada, força física i agilitat es tenen molt en compte a l’hora de planificar l’aixecament d’un castell. Això, però, sense menysprear els components emocionals. L’agosarament d’intentar superar un moment difícil per part d’una enxaneta, l’equilibri d’una jove castellera, l’esforç titànic per a defensar un tronc tremolós per part d’un segon, o la suor compartida d’homes i dones a la pinya, són patrimoni comú de totes les persones que integren la colla. El present ha portat també una preocupació per la seguretat, comuna a no poques activitats a l’aire lliure i pràctiques esportives que en porten realitzant des de fa segles. La construcció de castells humans és una activitat de risc i, encara que els accidents greus són, en el temps, molt comptats amb relació a la quantitat de practicants i de construccions que s’han anat bastint, també es cert que el perill de lesions és real. La millora de la seguretat en les construccions respon clarament al perfeccionament tècnic de la forma de realitzar-les i a l’adopció de mesures preventives. Cada cop els castells són més lluny d’aquella simple expressió de força bruta –alguns dirien que viril– a la qual fan referència alguns textos del passat. I les construccions del segle XXI, lluny de minvar, assoleixen nivells mai vistos.

Es podria concloure que els actuals castells són efectivament l’expressió més representativa, codificada i, àdhuc, reglada d’una pràctica cultural que, de formes diferents, ha estat present en diverses manifestacions festives; que els castells troben la seva funció i veuen potenciada la seva importància en el marc del ritual festiu; que el tractament mediàtic del fet casteller l’allunya en part d’aquest marc per apropar-lo al de l’espectacle esportiu, i que pel fet de ser una manifestació viva de la cultura popular, aquest conjunt de factors s’interrelacionen i fan que el fenomen casteller estigui en constant evolució, de manera que no se’n pugui donar com a definitiva cap interpretació.

Els falcons: de la gimnàstica al folklore

Els falcons són un tipus de manifestació gimnasticoesportiva que s’introdueix a Catalunya al primer terç del segle XX seguint el model de l’associació txeca Sokol, grups gimnàstics creats a Praga el 1862 que seguien un mètode educatiu i culturitzador. Des d’aleshores han experimentat múltiples i profundes transformacions organitzatives i formals. Actualment són grups amb una mitjana d’edat jove i d’entre cinquanta i cent persones, que construeixen diferents figures i torres humanes en què es conjuguen diferents posicions, i alguns d’aquests exercicis i piràmides tenen moviment. Van vestits amb camisa i pantaló blanc i cada colla porta un escut i una faixa que els identifica, i solen fer actuacions en què es conjuga la rapidesa d’execució, basades en l’equilibri, la força i l’espectacularitat. Són manifestacions similars als exercicis gimnàstics i les piràmides del Porrismo que avui es fan arreu del continent americà.

Al primer terç del segle XX, la seva presència al país es va veure afavorida per dos fets: l’expansió del teixit associatiu i la revaloració de l’esport. I és que hi va haver una forta implantació d’organitzacions juvenils (la Federació Catalana de Gimnàstica, l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya) en què l’esport era vist com un fet de cultura apte per al desenvolupament de la consciència cívica i nacional. I a partir d’aquests dos paràmetres, pràctic l’un i ideològic l’altre, les noves associacions van iniciar un conjunt d’activitats de lleure i de formació, entre les quals trobem els falcons.

Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya (els fejocistes) són els qui van popularitzar més els falcons i els van crear com una traducció literal del Sokol txec. De fet, des de les primeres dècades del segle XX, el Sokol havia gaudit d’una gran acceptació arreu d’Europa. A Catalunya se n’havien publicat articles elogiosos; per exemple, un d’Henri Bidou en la Revista de Catalunya l’any 1926. A Catalunya, a partir de l’any 1928, a Solivella ja hi havia un grup de joves que sota la denominació de “torraires” feia exercicis gimnàstics com els del Sokol i el seu exemple havia impregnat l’activitat del Club Esportiu Catalunya.

Tant els falcons catalans com els txecs són fills del context generat en el període d’entreguerres: el discurs del frontpopulisme i les preocupacions que derivaren dels conflictes internacionals van propiciar que l’esport, arrelat en molts països a través d’entitats populars i proletàries, s’impregnés del discurs antifeixista. Ara bé, l’esport català, aliè a l’esport obrer internacional, va ser un intent de recuperació dels valors i els conceptes clàssics: fraternitat, respecte, solidaritat, etc. i de la consideració de l’esport com un fet de cultura, i va tenir una important projecció política. Es tractava de l’establiment d’una línia propera al Sokol i allunyada de l’esport roig de les internacionals comunista i socialista, promoguda per Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya, dues entitats ideològicament ben diferents. Amadeu Serch parlà del Sokol amb les següents paraules: “És una educació eminentment democràtica i tendeix a la perfecció individual i a la creació d’una consciència col·lectiva que serveixi d’aglutinament nacional […]. No tracta pas del triomf dels bíceps sinó del triomf de l’home equilibrat amb un desenvolupament normal del cos i de l’esperit.” La seva finalitat era “promoure un moviment de la joventut catalana per al seu propi millorament en tots els aspectes, moral, intel·lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per totes les causes nobles”.

El primer gran moment d’implantació dels falcons començà l’any 1930 de la mà de Palestra (entitat que dirigia Josep M. Batista i Roca i que tenia un marcat caràcter nacionalista), la qual, entre altres activitats culturals, va organitzar dos aplecs d’atletisme (a Igualada i a Badalona), va crear diferents agrupacions esportives, va establir contactes amb organitzacions similars de Galícia, Euskadi i Europa, i l’any 1932 va participar en la festa federal dels Sokol en representació de Catalunya.

Però va ser el moviment fejocista el que va donar més volada als falcons, a partir del model de catolicisme plantejat per Torras i Bages i sota la direcció d’Albert Bonet, qui, a través de la gimnàstica, l’esport i l’excursionisme impulsava una formació integral de la joventut. Així, l’any 1932, nodrint-se de membres del Club Esportiu Catalunya, la federació va obrir el primer nucli gimnàstic fejocista, i ben aviat en va crear d’altres a Sants, Gràcia, Sant Andreu, Ripoll, Mataró, Girona, Sant Vicenç dels Horts, Manresa, Solivella, Vic, Blanes, etc. Organitzà la seva pròpia agrupació gimnàstica i esportiva, la qual, dos anys després, es va convertir en el Consell Superior dels Falcons a Catalunya. En cinc anys la Federació va arribar a tenir més d’onze mil afiliats, dels quals un miler feien falcons. Això va fer que fossin molt populars arreu i que ja en els anys 1934 i 1935 les seves figures fossin imitades per grups excursionistes i de joves, entre les quals hi havia els membres del Centre Excursionista Vilafranquí i els Minyons de Muntanya de Vilafranca del Penedès, els Minyons de Muntanya de Sant Sadurní d’Anoia i un grup de joves de Llorenç del Penedès.

Després de la Guerra Civil Espanyola, les activitats de la Federació de Joves Cristians de Catalunya foren prohibides i els seus arxius cremats. Tanmateix, els Falcons de Sant Vicenç dels Horts reiniciaren la seva activitat a l’empara del Centre Catòlic (1939-40) i va néixer un grup de Falcons a Llorenç del Penedès (l’any 1942 dins el Centre Catequístic). L’any 1959 es funden els Falcons de Vilafranca dins l’Acció Catòlica, els quals suposen una consolidació del gir iniciat pels Falcons d’Ivars d’Urgell uns quants anys abans cap a una redefinició de l’activitat dels falcons més propera al món dels castells, de la festa i de la cultura popular i tradicional catalana i més allunyada del món gimnàstic i esportiu.

A la dècada dels setanta del segle passat, conjuntament amb la reconquesta popular del carrer com a espai festiu i de la festa com a lloc de participació i d’expressió col·lectiva, els falcons experimenten una nova implantació i el model iniciat a Vilafranca agafa més força que l’heretat d’abans de la guerra: les exhibicions se centren més en l’execució ràpida de diferents figures i torres humanes i no tant en una progressió d’exercicis gimnàstics que comencen de forma individual i que culminen amb les figures més complexes. Alhora, els falcons comencen a participar en cercaviles i processons i incorporen l’acompanyament musical, habitualment a càrrec de grups de grallers. Aquests anys neixen les colles de Vilanova i la Geltrú (1972), Sitges (1973), Cubelles (1975) i la Ràpita (1979). I posteriorment n’han sorgit altres a Ascó (1986), Santa Margarida i els Monjos (1992) i Sant Sadurní d’Anoia (1996). Amb el pas dels anys, l’activitat d’algunes colles ha estat intermitent, altres han plegat, i també se n’han creat de noves, de tal manera que l’any 2005 les colles que hi ha són els Falcons de Sant Vicenç dels Horts (1935), els de Llorenç del Penedès (1942), els de Vilafranca (1959), els de Vilanova i la Geltrú (1972), els del País del Cava de Sant Sadurní d’Anoia (1992), els de Puigdàlber (1996), els de Piera (1997) i els de Barcelona (2003).

La implicació d’aquestes colles en el model festiu del país i la seva forta presència en les comarques castelleres ha fet que hagin rebut una forta influència del món casteller, la qual cosa ha determinat les seves figures tradicionals i la creació d’altres de noves, com també el seu tarannà i les seves inquietuds en la recerca de nous objectius. S’han allunyat força del model del Sokol i també del model falconer anterior a la guerra de 1936-39. Malgrat tot, els falcons van construir una identitat pròpia sense oblidar les seves arrels, i per això l’any 2001 els Falcons de Vilafranca van participar a la Festa dels Sokol (Sokolgym) de Praga i, al seu torn, l’any 2002 els Sokol van participar en una exhibició a Vilafranca.

Els falcons són una bona mostra de com el procés de la tradició no és ni lineal ni unívoc. Amb el pas dels anys han adquirit un estil propi i han adaptat l’estructura organitzativa i la seva activitat a la participació en la festa i en la vida cultural segons les inquietuds de cada moment i segons les limitacions i les dificultats amb què han topat. Ara bé, l’aspecte gimnàstic i àgil de llurs exhibicions, així com el substrat ideològic de treball en grup i d’implicació en la vida social i cultural s’han mantingut sempre presents.

L’excursionisme

El romanticisme europeu

Durant la segona meitat del segle XVIII, es despertà entre la societat benestant europea un renovat interès per la natura i tot el que l’envolta. Les ciències naturals esdevingueren un món apassionant que fins aleshores gairebé havia estat ignorat i que només interessava als estudiosos. La gent culta de ciutat se sentí atreta pel camp i es posà de moda organitzar sortides per a conèixer els seus costums, els seus monuments, el seu folklore; es podria dir que tot era digne de ser estudiat i que res no era menyspreable. Era l’època del romanticisme, caracteritzada per les idees de llibertat, justícia i fraternitat i per la visió romàntica i idíl·lica de la natura, tot envoltat per un ambient nostàlgic que tenia la seva font d’inspiració en l’edat mitjana. El romanticisme deixà de banda les tendències clàssiques i neoclàssiques, basades en tot el que era raonable, lògic i moralitzant, i fomentà la llibertat de pensament i d’esperit, la idea d’un esperit i d’una identitat nacional. La muntanya esdevingué la gran protagonista d’aquesta nova aventura; deixà de ser temuda i passà a ser admirada i vista des d’un punt de mira harmònic i de conjunt amb tot el que l’envolta. Els Alps es convertiren en el paradís romàntic per excel·lència. Els seus enlairats cims, i en especial el Mont Blanc, el més alt de tots, acapararen l’atenció dels romàntics: naixé el fascinant món de l’alpinisme.

El naixement de l’excursionisme català

A Catalunya, els inicis del fenomen excursionista no es poden entendre fora del context de la Renaixença. Catalunya no restà pas al marge del nou corrent europeu i els aires romàntics desvetllaren un record mitificat del seu passat gloriós.

L’arribada de la dinastia borbònica el 1714 significà una decadència cultural i una greu regressió de la llengua catalana, que quedà refugiada dins les llars en un intent per sobreviure. Més tard, els fets de la tràgica desamortització del 1835 colpejaren de nou Catalunya amb la destrucció de valuosos testimonis de la nostra història. Els nous ideals de l’Europa romàntica foren com una alenada d’aire fresc per al malmès sentiment identitari català i féu que es revifés amb força. La restauració dels Jocs Florals a Barcelona l’any 1859 marcà l’inici del renaixement literari i posà de nou en ús el català poètic. Es despertà un gran interès per l’arqueologia, la història, el folklore i les lletres. Es posà en marxa un moviment d’ampli abast, essencialment literari i cultural, però amb rerefons polític, basat en el redescobriment de la cultura catalana i dels seus valors en un intent per recuperar la pròpia personalitat: és la Renaixença. Calia recuperar tota la riquesa cultural i feien falta homes i dones que amb aquest esperit catalanista recorreguessin el país per dur a terme una tasca de redescoberta. Josep Iglésias, a Els primers excursionistes (1964), remarca la coincidència entre la plenitud dels Jocs Florals amb Guimerà i Verdaguer i l’aparició de la primera entitat excursionista:

“Gosaríem dir que el llagrimeig poeticohistòric característic de la festa floralesca començava a embafar la joventut i d’aquí deriva l’aparició de la primera entitat excursionista, la qual, encara que nascuda dins la fermentació romàntica propulsora del revifament pairal que es generava entorn dels Jocs, emprengué un camí independent i més positiu.”

L’excursionisme sorgí com un fenomen urbà, motivat en part per la nostàlgia de la natura en una societat industrial i massificada, però també per la voluntat d’estudiar-ne les belleses naturals i artístiques que amagava. A Catalunya, l’element artístic fou el que es manifestà amb més força i esdevingué la característica que el definí. El moviment excursionista col·laborà estretament en la tasca de recuperació de tot el malmès patrimoni cultural i artístic i, fins i tot, es pot afirmar que el gran projecte i la raó de ser de l’excursionisme català vuitcentista fou l’estudi i la conservació monumental. Gràcies a aquest interès es pogueren salvar de l’espoliació i de la venda a l’estranger moltes peces clau del romànic català. Altres, però, no tingueren la mateixa sort i ara estan exposades en els més prestigiosos museus d’arreu del món.

L’excursionisme aplegà nombroses persones amb un objectiu comú i sorgí la necessitat de trobar un lloc on reunir-se i on abocar tota la informació que s’anava recopilant. Per a aquesta finalitat, es crearen les primeres associacions i institucions excursionistes. La primera de totes fou l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. El seu antecedent immediat —remarca encara Iglésias— es troba en un grup de dotze joves que, cap al 1872, realitzaven dues excursions a l’any de diversos dies de durada. Volien tenir un caràcter clandestí a imitació de les organitzacions carbonàries i garibaldines italianes:

“Es proposaven constituir una mena d’estat major d’un futur exèrcit, doblat d’un cos d’estadistes, aptes per a fer-se en el coneixement del país. En aquells dies que les lluites civils havien estat tan freqüents, la inducció a l’estudi de les possibilitats estratègiques de les nostres serres podia venir de moltes bandes. Però estem segurs que l’aplicació dels coneixements de projecció bèl·lica a la causa pairal era completament inèdita.”

S’anomenaven Societat X, i el seu president era Cèsar August Torras. El més jove dels seus membres, Josep Fiter i Inglès, fou l’impulsor de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, creada durant una sortida a Montgat al novembre del 1876. La ressenya de l’excursió, escrita per Fiter, ho expressa en aquests termes:

“Assentats al sorral, que besa l’ona del Mediterrani, es parlà de fundar una associació que, practicant sortides per l’estil de la que tan agradable s’havia fet aquell jorn, permetés estudiar les riqueses de la nostra terra sota els diferents aspectes científic, artístic i literari; que els estudis portats a cap fins aleshores per alguns dels allí reunits obeïssin en endavant a un pla fix, inspirant-se en les profitoses i nobles idees del catalanisme. […] I refermant-se més i més en el seu propòsit, allí mateix donaren per plantejada la institució, i allí mateix el nomenat tresorer cobrà les primeres quotes dels novells socis.”

Entre el final del segle XIX i els primers anys del XX, Catalunya s’omplí d’entitats excursionistes i és en aquest període que l’excursionisme català es mostrà en la seva plenitud. Durant aquests primers temps, als mots excursió i excursionisme tot sovint s’afegia el qualificatiu científic, que li conferia un caire marcadament d’estudi i recerca; més endavant, però, els mateixos mots esdevingueren més relacionats amb l’àmbit esportiu que oferia la muntanya que no pas amb les ciències naturals, la història i la cultura.

Els primers contactes amb la muntanya

Catalunya és un país muntanyós, amb els Pirineus i les nombroses serralades interiors. Des de sempre, l’home s’ha sentit atret per la muntanya. La seva grandiositat ha suposat una curiositat i alhora un repte; caçadors, pastors, llenyataires, marxants, pelegrins, bandolers i aventurers s’han endinsat en els seus boscos frondosos, han recorregut valls i han travessat colls, però el que més els ha cridat l’atenció han estat els seus alterosos cims, on regnen les neus perpètues. A Catalunya, com a Europa amb els Alps, la muntanya també despertà un gran poder d’atracció i esdevé la gran fita de l’excursionisme.

La primera notícia coneguda de la conquesta d’un cim és la del rei Pere III d’Aragó, que el 1276 assolí el cim del Canigó, considerat aleshores com el més alt dels Pirineus. Més tard, en descobrir-se que l’Aneto era el cim més alt, les mirades es dirigiren envers aquest cim i les muntanyes que l’envolten, conegudes amb el nom de la Maladeta. No és, però, fins el 20 de juliol de l’any 1842 que l’oficial rus Plató de Tchiatcheff i el comte Albert de Franqueville, acompanyats per dos caçadors d’isards i dos guies, assoliren els 3 404 metres de l’Aneto. Jacint Verdaguer, el gran poeta de la Renaixença i assidu excursionista, també se sentí atret per les Muntanyes Maleïdes. La visió de les seves glaceres i profundes esquerdes li causaren tal impressió que, en el cant IV del poema Canigó, ho expressa així:

[…] Fugiu també vosaltres, pastors i excursionistes;
com les visions i històries, aquí les flors són tristes,
est hort de roses blanques cobreix un gran fossar,
dessota cada llosa de marbre un clot se bada,
la neu és lo sudari amb què traïdora fada
vos vol amortallar […].

Els primers excursionistes pernoctaren en rústiques cabanes de pastors, precursores dels futurs refugis que de mica en mica s’anaren bastint. Els pastors i els caçadors, que són els qui millor coneixen el terreny, són buscats per acompanyar els forasters i així naixé la figura del guia de muntanya. Els nous visitants, gent de ciutat, abillats amb la indumentària pròpia de l’època, arribaren carregats d’instruments diversos: càmeres de fotografiar, material cartogràfic, aparells de medició, quaderns de viatge, etc. Establiren llur camp base en els petits hotels i balnearis dels pobles de muntanya, que es posaren de moda, i en els seus salons, on gestaren les grans conquestes.

La indústria del material de muntanya era pràcticament inexistent al nostre país i aquests pioners del muntanyisme s’havien de fabricar ells mateixos les motxilles, els sacs de dormir i fins i tot les tendes de campanya. Les cordes emprades per a travessar les glaceres o trescar pels roquissars eren de cànem i per a aferrar-se al glaç duien botes amb claus a la sola o bé grampons de ferro.

Al final del segle XIX i durant el primer quart del segle XX, un cop superada l’eufòria romàntica, l’afició per la muntanya creixé notablement i es consolidà arreu de Catalunya. La forta atracció que emanen les muntanyes féu que l’excursionisme seguís dues tendències: l’excursionisme clàssic, que continua més o menys fidel als seus orígens, i el muntanyisme que pren un caire més esportiu. Les entitats excursionistes s’ampliaren amb la creació de seccions d’esports de muntanya: escalada, espeleologia, esquí, sense deixar de banda les seccions dedicades a les ciències, que en molts casos encara perduren. S’organitzaren expedicions i campaments de muntanya i se succeeïren les conquestes de cims per diferents rutes. Dins aquesta primera generació d’excursionistes-pirineistes trobem alguns dels personatges més emblemàtics del muntanyisme: mossèn Jaume Oliveras, Juli Soler i Santaló, Emili Juncadella, Ignasi Canals, etc. A partir de la dècada de 1920 es donà pas a una segona generació amb noms com Lluís Estasen, Albert Oliveras, Josep Rovira, etc. que són considerats com la primera generació catalana d’escaladors. Ells, juntament amb altres reconeguts muntanyencs, obriren les primeres vies d’escalada als Encantats, al Pedraforca, a Montserrat, etc. Aviat aquests mateixos personatges ampliaren llurs reptes i emprengueren noves conquestes als Alps, mitificats ja en cançons com Dalt de la Jungfrau, d’Apel·les Mestres.

Els mitjans de transport

Les comunicacions viàries i els mitjans de transport han tingut un paper molt important en el desenvolupament de l’excursionisme, sobretot en el seu inici.

Les primeres excursions es feren a les rodalies; a mesura, però, que les carreteres anaven millorant i els mitjans de transport es modernitzaven, les distàncies s’anaren fent més llargues. Malgrat això, els primers viatgers-excursionistes no ho tenien gens fàcil i els desplaçaments no resultaven ni plaents ni molt menys còmodes: de carreteres n’hi havia poques, la xarxa de camins era polsosa i feixuga i els trams de ferrocarril eren escassos. Per a accedir als llocs més reculats era necessari anar-hi amb cavall o mula.

Els viatgers de principi del segle XX que pretenien anar des de Barcelona a la Vall d’Àneu havien de superar les següents proves: 5 h de tren fins a Tàrrega, 14 h de cotxe per a arribar a Tremp, 4 h de tartana fins a Gerri de la Sal i, finalment, 11 h de cavalcada fins a Esterri d’Àneu.

La millora en les comunicacions viàries, sobretot les que menaven als Pirineus, no arribà fins que les empreses hidroelèctriques van començar a construir preses amb les corresponents carreteres de suport. Així, els anys trenta ja es podien emprendre viatges amb autocar de 300 km en un sol dia a una velocitat de 50 o 60 km per hora.

Un parèntesi en l’excursionisme català

L’any 1936, l’esclat de la Guerra Civil Espanyola suposà un important daltabaix per a les institucions catalanes, entre les quals hi ha les excursionistes. Molts dels seus membres es veuen obligats a incorporar-se a files, i les baixes són nombroses. En acabar els tres anys de guerra, la desfeta és grossa, però no irreversible. El material esportiu havia estat requisat i a les biblioteques, del material fotogràfic i dels objectes guardats en els petits museus de cada entitat, no en quedà gairebé res —només el que els socis havien pogut amagar en llurs cases—. Moltes entitats desaparegueren, altres foren suprimides per qüestions polítiques i altres hagueren de fusionar-se o adherir-se a altres de més grans. A tot això cal afegir la prohibició militar d’accedir a determinades muntanyes i la necessitat de dur permisos o salconduits per a desplaçar-se segons a on. El 1939, les entitats supervivents passaren a dependre del Consejo Nacional del Deporte i el 1942 de la Federación Española de Montañismo (FEM). El 1946 es donà un pas endavant i s’aconseguí la creació d’una Delegació Catalana de la FEM, i, finalment, el 1963 s’autoritza la creació de la Federació Catalana de Muntanyisme. Lentament, l’excursionisme català anava recuperant el terreny que li havia estat arrabassat. Mentrestant, entre el 1949 i el 1963 es construïren nombrosos refugis localitzats en llocs estratègics del Pirineu i d’altres muntanyes catalanes, es reprengué la publicació de llibres de temàtica excursionista i el 1950 l’Editorial Alpina inicià la publicació dels seus mapes acompanyats d’un llibret amb explicacions. Alhora, es publicaren cançoners d’excursionisme, com el popular Cançons a flor de llavi, amb cançons tan populars com “La Muntanya venerada”. De mica en mica les entitats excursionistes, des de sempre molt vinculades al catalanisme, augmentaren la seva presència en actes i esdeveniments socials. L’arribada de la democràcia significà la fi de la semiclandestinitat i la seva plena llibertat.

Des del 1980 l’excursionisme català depèn de la Conselleria d’Esports de la Generalitat de Catalunya.

Nous horitzons

Si els Alps foren la primera fita de l’excursionisme català més enllà de Catalunya, l’Himàlaia esdevingué aviat el nou repte. L’any 1953, Maurice Herzog publicà el llibre de capçalera de molts somiadors de quimeres, Annapurna Primer 8000, en el qual es relata l’ascensió de l’expedició francesa que l’any 1950 conquereix la primera muntanya de 8 000 m en la història de la humanitat. Però si s’ha de fer esment d’un fet destacat, d’un símbol de l’esforç humà i de tenacitat, aquest és l’ascensió al cim de l’Everest. Sir Edmund Hillary i el xerpa nepalès Tenzing Norgay, l’any 1953 trepitjaren per primer cop la muntanya de les neus eternes, el cim més alt del planeta. El ressò en l’àmbit mundial d’aquest esdeveniment esperonà el desig excursionista, i, a poc a poc, se cercaren nous reptes per als afeccionats a l’alpinisme.

A partir dels anys 1950-70, Josep Manuel Anglada, Francesc Guillamon, Joan Cerdà, Heinz Pokorski, Jordi Pons, etc., marcaren una època en l’alpinisme català: la seva trajectòria és el fidel reflex d’un període i d’una manera d’entendre la muntanya. Comparteixen cordada i obren vies d’escalada de referència a tot l’estat. Donaren un pas més enllà dins de l’àmbit excursionista, tenen objectius ambiciosos i creuaren amb èxit les fronteres per a endinsar-se en serralades mítiques. L’anhel de descoberta, el repte i el talent per a assolir cims desconeguts donà un nou esperit i un àvid impuls a l’alpinisme català.

L’any 1963 es realitzà la primera expedició íntegrament composta per membres catalans a la serralada dels Andes, batejada amb el nom de “Ciutat de Barcelona” (es va prohibir anomenar-la catalana). Les expedicions catalanes no defalliren, s’ascendí el 1974 el primer vuit mil, l’Annapurna Est, de 8 026 m.

Enric Lucas i Nil Bohigas dugueren a terme la que, sens dubte, avui en dia, és considerada com la més gran activitat realitzada mai a la serralada de l’Himàlaia, la ruta oberta en estil alpí de la cara sud de l’Annapurna central, d’un compromís i una dificultat tècnica sense comparacions. Trentados anys després de la primera ascensió a l’Everest, una expedició liderada per Conrad Blanc situà Catalunya en el sostre del món, una aventura coneguda per l’eslògan “Hem fet el cim”. I l’any 2004, Jordi Corominas assoleix el mític K2, per l’aresta de la Magic Line.

Paral·lelament a la conquesta de cims llunyans, un nou fenomen tingué com a centre d’interès els Pirineus. Les pistes d’esquí començaren a fer acte de presència al nostre massís, hi hagué un apropament de la població urbana al món de la muntanya, però amb un impacte considerable vers el medi ambient. Aquest fet es pot apreciar significativament a la Vall d’Aran, on el paisatge i la forma de vida dels aranesos canvià radicalment des de la inauguració, l’any 1964, de l’estació d’esquí de Vaquèira-Beret. Els excursionistes ja no són els únics que tenen al seu abast el gaudi romàntic de la muntanya. Amb l’anomenat “or blanc”, apareix el lleure consumista.

El negoci és la negació de l’oci?

No es tracta d’esborrar el passat, ans al contrari. L’excursionisme ha sofert una evolució del fet cultural i científic vers un component esportiu cada cop més accentuat. El nou binomi competició i esport ha anat envaint progressivament l’espai que ocupava l’excursionisme clàssic i ha provocat la sorpresa en alguns sectors més formals.

En l’actualitat, en la dinàmica interna de les entitats excursionistes, existeix una doble via: una cohabitació entre el fenomen socioesportiu i el de tipus sociocultural (que encara avui segueix arrelat, però amb menys força). No es pot oblidar el paper que aquest ha tingut al llarg de la història, ja que va constituir un refugi de catalanitat i va reemplaçar el buit de les institucions fins a la recuperació de la democràcia.

S’obre un període de reflexió sobre les estructures dels centres excursionistes, s’assumeixen reptes, com la professionalització de serveis als associats, es planteja el paper que tenen els anomenats esports d’aventura, se cerquen noves respostes a les demandes socials i s’aposta fort en aspectes cabdals com la preservació de la natura. Cal tenir present que la defensa i la preservació del medi ha estat un objectiu històric de l’excursionisme, i que les primeres iniciatives conservacionistes sorgiren del món excursionista.

L’any 2004, a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya hi havia 324 entitats d’arreu del país associades, amb més de 21 000 persones federades. Es calcula que hi ha mig milió de persones que realitzen activitats de muntanya i natura en el sentit més ampli.

La demanda social ha generat una sèrie d’activitats relacionades amb el component competitiu i de vegades purament esportiu de les activitats anomenades tradicionals. A això hi ha contribuït la publicació cada cop més freqüent de guies i revistes especialitzades, els programes de televisió relacionats amb activitats en el medi natural i amb el món de l’aventura i el risc, les empreses anomenades d’esports d’aventura en alça, que capten el gran públic, tot venent l’aventura extraordinària d’un cap de setmana. Les empreses fabricants de material esportiu cada cop ofereixen utillatge més especialitzat i més tècnic, i permeten la progressió sense límits dels objectius traçats pels diversos practicants. Tots aquests fets han contribuït a popularitzar i a ampliar el ventall de l’excursionisme.

El cert és que la filosofia tradicional pròpia dels excursionistes de la muntanya ja no és la mateixa. L’ús exclusiu de la muntanya no existeix, el que existeix és el consum de la muntanya. Ha esdevingut un lloc de lleure adreçat a tots els trams d’edat. Els models d’oci són força desconsiderats vers el medi i generen un impacte mediambiental considerable. S’ha generat un mercat que ha convertit la muntanya en un lloc d’oci i consum.

En l’actualitat els excursionistes conjuguen la muntanya amb la massificació d’espais, les empreses d’aventura i els esports de risc, l’especulació immobiliària i la desorientació en les polítiques públiques en les àrees muntanyenques. La natura i el medi ambient estan sotmesos a una cada cop més considerable pressió especulativa.

Tanmateix, l’impuls del turisme a muntanya ha de ser compatible amb els valors històrics, etnològics i mediambientals, i s’ha d’evitar que els efectes de massificació a la costa mediterrània es traslladin amb el mateix model agressiu a les valls.

L’excursionisme té el repte de reprendre les seves fites històriques, de recuperar els valors que van moure el seu sorgiment i d’aportar iniciatives en favor de models de desenvolupament compatibles amb la conservació del medi.

Divertir-se amb l’oposició

En aquest grup de jocs i esports tradicionals els jugadors s’enfronten amb la dificultat que comporta haver de superar uns contraris que poden interferir en les accions de joc. En alguns casos, l’oposició només consistirà a posar-se davant o a impedir ser superat, quan es tracta de competir en les moltes modalitats de curses o cóssos. Altres vegades, l’oposició esdevé molt més evident i intensa, com en les lluites i els duels en què les accions s’acompanyen sovint de contactes corporals contundents.

Curses o cóssos

Les curses o cóssos constitueixen un dels grups de jocs d’oposició més populars de la cultura lúdica catalana. De la seva antiguitat i popularitat en dóna mostra el Llibre del Consell de Reus, de l’any 1756, en què es recullen les queixes que provocà la celebració de les festes als barris, a causa dels “correbous i els cóssos pedestres”.

Al costat de les modalitats més competitives i populars també és possible observar-ne d’altres que criden l’atenció per la seva originalitat i pel seu caire desenfadat.

En molts pobles de la Terra Alta aquestes competicions es feien en un ambient distès, per fer gresca i passar l’estona. L’interès era el premi que s’hi podia guanyar: un gall per al primer, un pollastre o conill per al segon i una ceba ben grossa per al tercer.

Hi havia diferents modalitats, segons les condicions en què corrien. En una d’elles els corredors muntaven dalt del ruc amb l’albarda posada de davant-darrere sense cinglar, és a dir, sense lligar, i sense cabestre ni ramal per a subjectar-se o dirigir l’animal. Calia tancar ben fort les cames sobre l’animal i emprar dos bastons, un a cada mà, per a guiar el ruc.

S’explica també el cós de l’ou o carrera de l’ou en la cullera, en què, abans de córrer els participants, el batlle revisava les culleres per a evitar que continguessin cap substància apegalosa que hi enganxés l’ou. Hi havia qui mirava de donar un petit cop a l’ou dissimuladament abans de sortir, per falcar-lo a la cullera. Aquesta diversió es va recuperar a Caseres per la festa de les dones, el dia de Santa Àgueda.

Les curses pedestres

En la modalitat més estesa es tracta de recórrer una distància establerta, amb trofeus tan populars com un animal (corder), una rosca o qualsevol altre. En molts casos els premis s’acostumen a repartir entre el jovent, per donar continuïtat a la festa. Segons R. Violant i Simorra, la corrida del moltó a Paüls i Mont-ros (la Torre de Cabdella) era un dels actes representatius de la festa major d’estiu. S’adornava un moltó amb cintes i flors i se’l deixava anar pels carrers, on era perseguit i controlat pels majorals que exercien de pastors. Un cop recorregut el poble, quan l’agafaven, el sacrificaven i se’l menjaven entre tots els joves del poble i d’altres pobles veïns.

Actualment, les curses pedestres es programen a moltes festes majors, tot i que, a partir del darrer quart de segle passat, han patit una forta esportivització que ha trasbalsat l’essència tradicional del joc. L’existència d’un calendari de curses estable i la substitució dels premis tradicionals —que solien consistir en galls, conills i cebes— per dotacions econòmiques importants ha fet que els atletes dels clubs esportius participin en aquestes convocatòries i ressegueixin meticulosament la geografia del territori, tot emportant-se els principals premis. Aquest fenomen ha generat una reacció d’efectes contraris: la participació dels corredors locals en les carreres és pràcticament anecdòtica; la impossibilitat de guanyar i la por al ridícul davant d’atletes semiprofessionals desanima els veïns, els quals no surten al carrer a presenciar una manifestació lúdica que abans tenia una funció social perfectament definida.

La cursa del gresol

La cursa del gresol o llum de ganxo es fa el darrer cap de setmana d’agost a Prat de Comte i consisteix a fer un recorregut per un carrer de la població mantenint encès, entre les cames, un llum d’oli penjat de la bragueta. En cas que s’apagui, no es pot continuar la cursa fins que s’ha tornat a encendre. En el marc de la mateixa festa també es duen a terme les curses de taleques o de sacs, en les quals participen des dels més grans fins als més menuts.

Les curses de càntirs

Les dones, fins ben entrat el segle XX, difícilment han tingut ocasió de mostrar les seves habilitats i les seves destreses si no era en el marc de la festa, on, gràcies a un seguit de jocs pràcticament reservats a la seva condició, esdevenien protagonistes.

Les carreres de càntirs o canteretes en són un bon exemple. Neixen d’una activitat domèstica òbvia: la necessitat d’anar a cercar aigua al riu o a la font amb un parell o tres de càntirs, per aprofitar el viatge.

Una descripció de com era aquest tipus de carrera, emmarcada en les festes de barri de Reus de l’any 1889, apareix al llibre de M. Carme Bernal, Les festes de barri a Reus. Del segle XVI al segle XX (1993), en què diu: “El cós de dones amb cànteres al cap eren plenes d’aigua i en el trajecte de la cursa hi posaven ous, per tal de fer-la més difícil. Devia ser tot un espectacle ben divertit veure les dones corrent, mirant de no xafar cap ou i tractant de mantenir l’equilibri de la càntera per poder arribar a la meta.”

Als pobles de l’Ebre, aquesta fou una carrera típica de la festa major d’estiu. Actualment encara se celebra a Verdú, pel maig, en el marc de la fira, amb la cursa del silló —càntir— i a la festa del càntir d’Argentona.

Les curses de cavalls, matxos i rucs

Destaquen les nombroses manifestacions en les quals cavalls i rucs, entre d’altres, esdevenen protagonistes. Deixant a banda les participacions esportives als hipòdroms i les trobades que els Amics del Cavall o les hípiques organitzen, destaca l’arrelada tradició de la festivitat de Sant Antoni.

Són molts els pobles que celebren aquesta diada conjuminant actes rituals i protocol·laris com els Tres Tombs i la benedicció dels animals, amb actes lúdics com les carreres de cavalls, matxos i rucs i altres divertiments en què s’exhibeix l’habilitat i la destresa dels genets, com poden ser la cursa de la forca o la plega de la bola ensabonada.

D’aquests tipus de jocs i competicions, vinculats a activitats rurals, a entrenaments militars o a oficis relacionats amb els mitjans de transport, en destaquen les curses que se celebren pel febrer a Balsareny, amb motiu de la Festa dels Traginers; els exercicis que es desenvolupen durant les festes de Sant Joan a Ciutadella (Menorca), i les carreres que en honor a sant Antoni se celebren a Vilaseca i el Perelló o les tradicionals curses de cavalls, rucs i matxos que durant tres dies es duen a terme a Ascó, en el marc de la festa, reconeguda com d’Interès Etnològic de la Ribera d’Ebre.

La cursa de l’anella

El joc de l’anella, l’arnella, de la forca o de les cintes va tenir molta popularitat durant l’edat mitjana. Consistia a penjar una anella d’una cinta posada de banda a banda d’un carrer a una altura adient. Corrent a cavall s’havia de fer passar per dins una vareta de les que s’empraven en les pràctiques amb armes. Era un joc de cavallers i es feia en ocasió de cavalcades, justes i torneigs.

En molts pobles de la Terra Alta aquest tipus de cursa es fa amb bicicletes. En un espai obert, s’enlaira un cordill de banda a banda, del qual pengen unes anelles a una altura un xic més alta que la dels participants asseguts a la bicicleta amb el braç aixecat. Les cintes que es posen en les anelles són de diferents colors per a diferenciar el tipus de premis. Els participants passen d’un en un muntats en bicicleta, intentant encertar amb un bastonet una anella. Si l’encerten, l’estiren i se l’emporten, obtenen el premi d’aquella cinta.

A la població berguedana de Puig-reig aquesta pràctica forma part dels actes de Sant Antoni. Els genets, dalt dels seus cavalls, intenten aconseguir el màxim nombre de cintes enfilant-les per una anella.

Joan Amades creu que els cavallets de fira tan presents en les festes majors, fires i aplecs, tenen l’origen en el joc de l’anella. Explica que en un indret de la volta que descrivien els genets, abans hi havia penjada una anella, i en passar vora seu s’havia de travessar per dins una vareta que es rebia en pagar el cost del joc. Així com en els cavallets actuals els animals es fixen a terra, abans anaven suspesos per unes cordes lligades als travessers superiors de la bastida. El cavallet restava suspès enlaire i en girar la màquina es balancejava i feia difícil mantenir l’equilibri. El qui passava el bastonet per l’anella rebia un premi o podia donar moltes voltes sense pagar.

De la cursa de l’anella se’n va popularitzar una altra versió en festes de barri i de carrer. S’emprava un ninot de fusta plana amb els braços estesos i una mà oberta, i amb l’altra aguantava una anella. El ninot se sostenia per dos pius, un a la testa i un altre als peus, de manera que tingués un moviment giratori ben fàcil. Mainada i joves havien de passar corrents per la vora d’aquesta figura i travessar-li una vareta per dins de l’anella; si no l’encertaven, per efecte del cop, el ninot girava molt ràpid i, amb la mà que tenia estesa, els ventava un cop.

Les curses per oficis o gremis

Les curses han estat un recurs habitual dins dels diferents gremis i oficis a l’hora de programar activitats lúdiques per celebrar les seves festivitats o patronatges. Com les de cambrers que es van popularitzar durant els anys cinquanta i seixanta i que encara avui se’n disputen —en particular en pobles costaners, on destaca el sector de la restauració–. O com les de sacs d’avellanes que se celebren anualment a Reus. O les curses de rodes de camió que organitzaven els xofers, per Sant Cristòfol, a Amposta i altres pobles, fent-les rodar com si fossin cercles.

Lluites i duels

L’origen de molts jocs de lluita i d’oposició es troba en els exercicis i proves d’habilitat i destresa en el maneig de les armes i la doma dels cavalls, que més o menys modificats, han arribat als nostres dies.

Els llibres de cavalleries són plens de descripcions de jocs i exercicis que els mítics herois realitzaven per preparar-se per a les gestes d’armes. La Crònica de Ramon Muntaner (capítol 23) descriu les festes i els jocs que va manar fer a València el rei Jaume I el Conqueridor en honor d’Alfons X el Savi de Castella:

“Així que entraren a la terra del senyor rei d’Aragó, aquest els sortí a rebre amb gran alegria i esbargiment, i amb grans processons i jocs. I quan foren a la ciutat de València ningú no seria capaç de descriure els jocs, les alegries, els combats de cavallers que accepten a batre’s a la sort que es presenti, les baralles amb barres de ferro, les de cavallers salvatges, les dels barons amb armes, els torneigs, les galeres armades que els homes de mar feien anar amb carretes per la rambla, les batalles de taronges… I tants foren els jocs, que ja era ben fosc quan van entrar al reial on el senyor rei va manar que s’allotgessin el rei i la reina de Castella. Què us diré? Quinze dies sencers van durar les festes a València.”

En l’actualitat encara es poden trobar informants coneixedors d’alguns jocs d’oposició, és a dir, d’algunes formes de lluita corporal.

El bac

Al Delta de l’Ebre i d’altres indrets com la Ribera d’Ebre es practica el joc de lluita anomenat bac: cada lluitador intenta guanyar el seu rival fent-lo caure per tal que amb l’esquena toqui a terra. Els homes generalment hi jugaven en llocs de vora la feina, damunt d’una superfície en què es posava terra i palla, així com als voltants dels cafès. Sovint els lluitadors s’apostaven un got de vi. Encara avui, en aquesta comarca, quan una persona cau a terra, s’empra l’expressió “fer un bac”.

Artur Bladé, l’escriptor de referència a la Ribera d’Ebre i un dels grans autors catalans del segle XX, descriu un escenari d’aquest joc ambientat en els cafès en què participen dos personatges de Benissanet (1958:178):

“Toni i el Quel […] tenien reputació de valents i de donar la cara sempre que convenia donar-la. D’ací que arribessin a fer exhibicions de bac i a desafiar els forçuts de cada vila –aixís fos a la Terra Alta, on n’hi havia de bons. Alguns acceptaven el desafiament, i generalment perdien, ja que per debutar designaven el Quel, perquè era més petit i semblava menys fort que el seu company. No sospitaven, però, que era més àgil i esmunyedís, per la qual cosa, si bé no sempre derrotava l’adversari, el feia cansar. D’aquesta fatiga, després, Toni Arenys se n’aprofitava.”

La morra

Entre els jocs propis de mariners cal destacar el de la morra, conegut des de l’antiguitat clàssica i que ja practicaven els romans, els quals l’anomenaven “digitis micare”, o simplement “micare”, ‘agitar els dits’. A Catalunya es practica força a les terres de l’Ebre, i també es juga en alguns indrets d’Aragó i a l’illa de Sardenya. Relacionat sovint amb els jocs d’aposta, de taverna, s’hi juga en localitats costaneres. El joc, de gran habilitat i agilitat mental, consisteix a encertar el número que resultarà de la suma dels dits de les mans que treguin cadascun dels dos jugadors que s’enfronten –una cada un–. Les partides, consensuades prèviament, poden anar a deu o més punts i sovint es pot competir per parelles, de manera que s’enfronta un jugador de cada equip. El participant que perd es retira, mentre que l’altre segueix desafiant la seva parella.

Artur Bladé explica alguns detalls del joc: “La morra és un joc de gran tradició i de molta prosopopeia. D’origen inconegut, com tot allò veritablement valuós, no manca qui suposa que aquest joc entrà a Catalunya –igual que el vi i l’allioli– amb els soldats imperials, fa més de vint segles. Avui encara, per a jugar-hi, cal adoptar un posat militar i desafiador. Recorda un duel d’espadatxins. Els dos contrincants, en efecte, s’acaren mig de gairell i en guàrdia, una mica eixarrancats i amb una cama enrera, la mà esquerra a l’anca, l’altra closa a la faixa, mentre s’esguarden de reüll i calculen la jugada. De sobte, en acord perfecte –car altrament no val–, ambdós treuen de bursada la mà dreta amb un cert nombre de dits estesos i, alhora, exclamen (per exemple):

”Tres!
”Cinc!
”Com és sabut, guanya el jugador que encerta a dir un nombre coincident amb la suma dels dits que es mostren. Si la dita no és la bona, la que cal, la jugada, el posat i la mímica recomencen. Els companys dels dos adversaris actuen de testimonis i judiquen en silenci llur destresa.
”A la morra, hom solia jugar-s’hi una mixola, millor dit, el seu contingut, car la mixola és un pot de terrissa envernissada, amb una ansa, on caben dos litres de vi.”

Joc de la corretja

A Vinebre per Sant Miquel també se celebra la diada a l’ermita del seu terme. Una de les diversions més esperades és el joc de la corretja. Tots els jugadors es posen en cercle per parelles i un d’ells persegueix amb una corretja un altre que s’escapa per tal de donar-li corretjades. Si el que s’escapa es posa al costat d’una parella, obliga a sortir el de l’altre extrem. En aquest joc els forasters són el centre d’atenció quan es tracta de rebre les corretjades per part del jugador que persegueix. Com que es tracta de dirigir l’atenció vers els que s’incorporen de nou a la festa, sovint el que persegueix dóna d’amagat la corretja a un dels altres jugadors, per tal que, quan passi a prop el que fuig, no pugui evitar rebre alguna corretjada.

Els bous

El cas més paradigmàtic ha sorgit amb relació a la festa dels bous que organitzen pobles com Amposta, Ulldecona, Deltebre, Horta de Sant Joan o Arnes, entre d’altres, i que tenen en els ancestrals correbous i bous capllaçats el plat fort de la festa. La proximitat dels Ports, amb les zones de pastura i l’ofici dels ramaders, avalen la tradició secular d’aquests espectacles.

Tot i que, en l’aprovació de la Llei de protecció dels animals del 4 de juliol de 2003, se’n van excloure, de manera expressa, les festes amb bous sense mort de l’animal, fent un èmfasi important en la prohibició d’inferir danys als animals, ha calgut la reacció i la mobilització de la gent del territori per a clamar a favor de la continuïtat d’aquest tipus d’espectacle, fins a la creació de l’Associació per a la Defensa de la Tradició i Cultura dels Bous a les Terres de l’Ebre.

Desafiaments per equips

L’últim grup de jocs i esports tradicionals d’adults el constitueixen els enfrontaments entre diferents equips. En aquestes situacions tots els jugadors participen sota les directrius del seu col·lectiu, cercant les estratègies i les accions més adients per a l’èxit del seu equip.

Curses

Un cop més la família de les curses hi és present, encara que en aquest apartat amb modalitats en què els participants intervenen amb altres companys i adversaris de joc. En aquest cas, es tracta de curses realitzades en els medis terrestre i aquàtic, a més d’altres curses originals i poc convencionals, com les curses de carretons i les de llits.

Curses de pontones o muletes

Les curses de pontones o muletes són pròpies d’algunes poblacions de l’Ebre, a l’entorn de les quals s’estructura la festa major d’estiu. Les poblacions riberenques de Flix i les dues Móres han fet de la festa del riu el seu tret d’identitat i han convertit les curses en esdeveniments esperats tant per la població com per les tripulacions, que mostren una marcada rivalitat.

L’origen de la competició està vinculat a l’ofici dels llaguters. El llagut arrossegava sempre una petita embarcació, la muleta, més manejable i que li permetia acostar-se a la riba. Amb aquesta embarcació els llaguters rivalitzaven en les curses de festa, que es convertien en un autèntic aparador on poder demostrar la valia i la força.

Al començament, les regates eren un reflex de la competència diària entre els llaguters, però la davallada del transport fluvial de mercaderies i la pèrdua d’embarcacions causada per la batalla de l’Ebre feren perillar la continuïtat d’aquestes curses. Fou aleshores que les tripulacions van deixar de ser formades exclusivament per llaguters i s’hi van incloure persones sense cap vinculació amb el món del llagut, cap als anys cinquanta i seixanta del segle passat.

Actualment aquestes curses es mantenen, n’hi ha d’homes i de dones i van apareixent noves tripulacions aquí i allà. Es parla de convertir la competició tradicional en esport, amb una normativa clara.

Curses de peus lligats per parelles

En la cursa de peus lligats per parelles, els competidors, en grups de dos, es posaven un al costat de l’altre amb els peus molt junts, amb la cama dreta de l’un lligada amb l’esquerra de l’altre amb una corda o corretja. A Arnes aquesta cursa es feia en grups de tres persones lligades; la del mig corria amb les dues cames lligades amb les dels companys dels costats.

Curses de carretons i de conills

A Batea i a Pinell de Brai, s’organitzen curses de carretons per parelles, en les quals un participant agafa l’altre pels peus com si fos un carretó, mentre camina o corre amb les mans.

De vegades, en el context de la festa, s’ha pogut observar la improvisació d’algun joc, fruit de la voluntat de passar una estona desenfadada i plena de diversió. Així és com sorgeixen moltes curses: de llits, de carretons, de conills, etc.

En localitats com Torrelles de Llobregat, per la festa major de Sant Pau, s’organitza una extraordinària baixada de carretons, mentre que a Alpicat aquesta competició s’anuncia com a gran baixada de cacharros pel carrer Major.

En altres escenaris tan lúdics i distesos com els de l’anterior situació, el desafiament es basa en la complicitat que cal cercar entre la persona i un animal, per tal d’arribar a la meta en primer lloc. A la Pobla de Massaluca, durant les festes de setembre, cada participant portava un conill del seu corral i una escombra granera. Quan es feia el senyal, es deixaven anar tots els animals, orientant-los amb l’escombra per veure quin aconseguia arribar abans a la meta situada a uns 30 m, enmig de rialles i crits de gresca del públic, situat en ambdós costats del lloc on es feia la cursa.

Estirar la corda

Entre els jocs tradicionals de força més practicats vinculats als oficis hi ha el d’estirar la corda. El joc, que en general es proposa de manera improvisada i distesa, té la virtut de generar una ràpida resposta positiva per part de la gent, que es precipita a un extrem o a l’altre de la corda sense, sovint, atendre consignes. Potser és perquè és d’aquells jocs en què no cal escarrassar-se gaire i en el qual tothom sap, d’entrada, que serà ben acollit a un costat o altre de la corda i que, a més, en canvi d’un esforç fugaç, aconseguirà més bona relació i cohesió amb el grup. El joc, en origen, enfrontava colles de treballadors de diferents gremis, i en aquests casos la victòria suposava un reconeixement que, any rere any, havia de validar-se. Aquest esperat enfrontament el trobem avui dia en programes de festa major, en què representants de diferents barris o associacions mesuren les seves forces.

També hi ha la modalitat d’estirar la corda per equips. Sovint, aquests bàndols acostumen a estar constituïts per solters, casats i, especialment, per quintos. Cada equip, situat a un cap de la corda, intenta tibar amb totes les seves forces perquè l’equip contrari traspassi la línia del mig que els separa. Aquesta competició festiva també es practica en una modalitat més esportiva, que s’integra actualment en campionats continentals i mundials en què prenen part veritables especialistes.

El bèlit

Un altre grup de jocs amb companys i adversaris són els d’habilitat emprant un estri lúdic. Un dels exemples més representatius és el bèlit, anomenat també bòlit, buli, boli-dali, buti dali, buti meti o pic i pala. Ja s’hi jugava a l’antiga Roma i és citat per Plini; i també se’n tenen referències antigues en altres llocs del món: actualment s’hi juga a l’Índia i el Nepal.

Al segle XV ja es tenen algunes evidències de l’existència del bèlit a Catalunya, a partir de la interpretació de gravats, si bé quan el joc va adquirir el màxim esplendor fou al segle XVIII, entre els estudiants de la Universitat de Cervera. Per a jugar-hi es necessitava un bastó, preferiblement d’olivera o lledoner, d’uns 50 cm, que en algunes contrades és anomenat tonya o cana. El bèlit era un bastonet petit de 10 cm o 15 cm aproximadament acabat en punta pels dos extrems. En la forma més primitiva i arcaica d’aquest joc, un jugador donava un cop amb la tonya a la punta del bèlit, fent-lo elevar verticalment, i quan estava en el punt més alt de la trajectòria se l’impactava al vol fent-lo anar al més lluny possible. A poc a poc, el joc va anar esdevenint més de grup i s’hi afegí un nou element: mentre un tirava el bèlit, els altres se li posaven al davant per intentar entomar-lo al vol. Si ho aconseguien, el tirador estava eliminat. El jugador tenia tres intents. Allà on caigués el bèlit, un dels contraris el llançava per tal de tocar la pala del jugador que havia tirat i que havia plantat al lloc de sortida. Si ho aconseguia, l’eliminaven i passava el torn a un altre atacant. Si no ho aconseguien, l’atacant des d’on havia quedat el bèlit després del llançament dels defensors tornava a enlairar tres cops més l’estri per allunyar-lo tant com podia del punt de sortida. La unitat per a mesurar els llançaments era la cana o tonya i així hom deia que se n’havien aconseguit 50 o 60. Segons referències del segle passat, el bèlit va anar evolucionant fins a convertir-se en un joc d’enfrontament de dos equips, que barrejava l’estratègia amb els enganys entre l’equip que llançava i els qui empomaven, ja que contínuament s’havia de calcular la distància, per la qual cosa es feia creure a l’equip contrari que hi havia més o menys distància, segons convingués. L’equip atacant deia un nombre de canes o pales que pensava que hi havia entre el lloc on havia quedat el bèlit després de tres intents i la zona d’on havia començat la partida. Si l’equip defensor s’ho creia, els atacants sumaven aquell nombre de canes i passava el torn a un altre jugador. Però si l’equip defensor no s’ho creia, s’havia d’amidar la distància: si les canes no hi cabien, el nombre de punts que s’havia dit passava a l’equip defensor, mentre que si hi cabien, l’equip atacant duplicava el nombre de punts. Quan tots els atacants havien intervingut, els equips canviaven els papers. Al final, qui més punts feia, guanyava.

Actualment encara es juga al bèlit en algun poble del Delta de l’Ebre, com la Sénia, per la festa major, i a Anglesola, amb motiu de la festa de Santa Àgueda, on les dones organitzen partides de caràcter festiu des de fa bastants anys. A Castelló de la Plana, cada any, per les festes de la Magdalena, s’acostuma a organitzar el que s’anomena campionat del món del bèlit amb diferents equips de la comarca i d’altres indrets que hi vulguin participar.

El joc de pilota

El joc de pilota ha estat el joc més difós en tota la franja mediterrània. S’ha jugat tant en medis urbans com rurals i ha estat practicat per persones d’elevada posició social i pel poble.

Si bé les Ordinacions fetes per les Corts al segle XIII prohibien els jocs d’aposta i els jugats a tafureries o cases de joc, n’autoritzaven d’altres que servien per a entrenar l’habilitat dels jugadors, com les bitlles, la tella o la pilota. A Tortosa, tanmateix, Ros Medrano (1628) descriu la prohibició sinodal del joc per als capellans o beneficiats que juguessin a pilota al carrer i a les parets de les esglésies sota la pena de 25 rals de plata. Segons els indicis, a Catalunya el joc de la pilota es practica des del segle XII, encara que no assoleix una veritable difusió fins al segle XIV. Aquest joc arrossega passions i origina enfrontaments. A tall d’exemple, a Lleida, el 13 de juny de 1407, vora l’església de la Magdalena, dos nois jugaven a pilota quan, de sobte, aquesta va anar a parar a l’alberg d’un veí que no va voler tornar-los-la, desafiant-los amb l’espasa desembeinada, la qual cosa va crear un gran aldarull que va haver de solucionar-se amb la intervenció del veguer.

Jordi Bolòs, a La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval, confirma la popularitat del joc durant els darrers segles de l’edat mitjana i les baralles i les disputes que originava. Un fragment de la cançó del bandoler Serrallonga, del segle XVII, en dóna testimoni:

[…] Un dilluns, estant-ne a Vic,
en fou la desgràcia mia,
perquè vàreig barallar-me
amb un donzell de la vila.
Paraules porten raons
i les raons no s’amiden,
i allà al trinquet de pilota
jo li en vaig llevar la vida […].

El joc de pilota, a diferència d’altres pràctiques, ha necessitat un lloc específic per a jugar-hi, que ha rebut noms com trinquet, triquet, frontó o frontis. A Tortosa, en un escrit de 1909, es diu que “fa cosa de mig segle a Tortosa es jugava molt a pilota; el millor trinquet era el del Monjo, situat darrere del convent de Sant Joan, entre la muralla interior i la torre del Bonete”.

La popularitat del joc ha motivat que en moltes poblacions catalanes hi hagi carrers que es coneixen amb els noms de Joc de la Pilota, del Joc, Botador. En un document judicial, en virtut d’un plet sostingut per la delimitació d’uns terrenys, a la Badalona de l’any 1769, s’exposa, entre altres raonaments, el següent:

“Existían dos fitas que por oriente confrontan con el camino o calle que se nombra del Joc de la Pilota, de las cuales, en la piedra de una de las fitas se halla grabado el nombre de Blanch, y la otra, según testimonios, que hace más de 60 años que existe y públicamente se ha tenido y considerado por fita, era utilizada por los jugadores de pelota, de modo que cuando la pelota llegaba hasta la citada piedra, decían que la pelota llegaba hasta la fita.”

A Alcarràs i a Lleida, anys enrere, hi havia també el carrer de la Pilota, i a Ascó i a altres pobles de la Ribera d’Ebre els carrers del Trinquet o de la Pilota confirmen la presència del joc. Joan Amades també esmenta que a Barcelona el carrer de la Tarongeta i l’antic carrer del Palamall deuen el seu nom a formes antigues de jugar a pilota.

A Catalunya, el joc de pilota ha rebut diferents noms i han existit diferents formes de jugar entre el públic infantil i també adult, com el frontó, la pilota a mà, la pilota a la paret, el cap i cua o la pareteta, entre d’altres.

Sebastià Juan Arbó descriu l’afició al joc de pilota a la localitat d’Amposta indicant que “los partits de trinquet eren el tema de conversa durant tota la setmana. Aquí el trinquet cau en ruïnes. Sembla estrany com passen les aficions […]. Es jugava en diumenge els partits que es feien contra la gent de fora i la gent omplia el trinquet […] l’afició al joc de pilota era aleshores general; era, fora dels bous, la diversió principal del poble, la que apassionava a tothom”.

Ara bé, sense cap mena de dubte, el País Valencià ha estat la zona que ha originat una major diversitat de jocs de pilota, com és el cas de les galotxetes, les curtes o la pilota blanca.

Escala i corda

El jugador feridor (és a dir, el que copeja la pilota) comença el joc, franqueja la línia de demarcació establerta per la corda i, després de copejar la pilota a la pedra, la llança cap a la murada sempre per sobre de la ratlla o blau fins al dau, o sigui, el requadre típic on s’espera el jugador de l’equip contrari, la missió del qual és tornar-la, sempre per sobre de la corda, al terreny de l’equip que havia iniciat la ferida, que a partir d’aquest moment s’anomena restada.

Per fer puntuar o fer quinze, se segueixen els criteris següents:

• Tota pilota que no entri al dau originari de la ferida compta quinze a favor de l’equip que fa el dau.

• Tota pilota que fregui o copegi la corda, encara que passi al camp contrari, compta quinze en contra de l’equip que l’ha llançada.

• La pilota que incideixi en qualsevol part del cos del jugador –llevat, és clar, de la mà en copejar-la–, compta quinze per a l’equip contrari.

• La pilota que sigui llançada per un jugador a les galeries del fons –llevat de la llarga–, i no torni a la pista de joc, compta quinze per a l’equip del jugador que l’ha copejada. Si, al contrari, la pilota hi torna, el joc continua sense dilació.

• És requisit fonamental que la pilota sigui tornada alternativament pels dos equips i per sobre de la corda, bé a l’aire o al primer bot. Si això no s’esdevé així, s’adjudicarà el quinze l’últim equip que hagi llançat la pilota de manera correcta.

Conseqüentment, el tipus de puntuació que s’ha d’aconseguir és el següent: quinze, trenta, val i joc. Per a guanyar cada joc –5 punts–, s’han de tenir dos quinzes d’avantatge. La partida s’acorda als punts o jocs que es vulgui, encara que comunament estan acceptats els 60 punts, o sigui, dotze jocs. Cada vegada que s’acaba un joc es canvia de terreny de joc i també es permuten les funcions de ferir i de fer el dau.

Els jugadors es poden enfrontar de la manera següent: un contra un, dos contra dos, tres contra tres i, encara que antigament sembla que es realitzava l’enfrontament de quatre contra quatre, avui està pràcticament descartat; també es practiquen les formes no simètriques: un contra dos i dos contra tres són molt comunes en la concertació actual de les partides. La pilota característica d’aquesta modalitat és l’anomenada pilota de vaqueta, per la pell de vaca que la recobreix.

Raspall trinquet

Consisteix en un enfrontament de dos equips, generalment un contra un, dos contra dos i tres contra tres, encara que les formes un contra dos i dos contra tres també són rellevants. L’espai de joc del trinquet té característiques destacables com per exemple la no utilització de corda central divisòria de l’espai en parts, amb la qual cosa aquest espai es converteix, automàticament, en requisit de conquesta, la intencionalitat del qual és primordial en el joc. La partida comença amb el servei de l’equip que, des del fons del rebot i a partir del primer blau, llança la pilota de vaqueta, amb l’objectiu d’aconseguir el tamborí de l’equip contrari. El joc continua, copejant la pilota alternativament ambdós equips, fins que un dels dos aconsegueix el quinze.

Cada equip pot aconseguir el quinze de dues maneres fonamentals: copejant la pilota baixa arran de terra, procurant que aquesta impacti en el tamborí de l’equip contrari, o bé llançant la pilota enlaire i, una vegada rebotada en el frontó de l’equip rival, que sigui impossible la seva devolució per aquest, sempre després del primer bot.

Tot i que hi ha una altra possibilitat, més genèrica, de fer el quinze: com en totes les modalitats, la pilota que copeja dues vegades consecutives el mateix jugador es considera quinze per a l’equip contrari.

Durant el desenvolupament de la partida, tots dos equips s’alternen en les funcions de servei i de restada, a partir de cada canvi de joc. La puntuació s’estableix generalment a 25 punts, és a dir, cinc jocs guanyats. El tipus de pilota utilitzada en aquesta modalitat és la de vaqueta.

Frontó

Modalitat també anomenada a paret i rebot, o simplement a paret, que evita la característica general d’enfrontament directe entre oponents. Al terreny s’inclou una ratlla lateral que el delimita per la banda dreta, i així se substitueix la no compareixença de l’altra murada típica del trinquet valencià; la seva transgressió en el bot de la pilota provoca falta per a l’equip llançador. També la ratlla de paret delimita el nivell de cop de la pilota al frontó –aproximadament un metre d’altura–, per sota de la qual no pot copejar la pilota, altrament, l’equip transgressor perd el quinze. D’aquesta manera, totes dues passen a anomenar-se alternativament: ratlla de falta lateral i ratlla de falta de paret.

Transversalment a l’espai de joc, s’estableixen dues ratlles més la missió de les quals és establir els límits del servei, el qual s’efectua des d’un punt fix anomenat ratlla de treure, i, després d’impactar en el frontó, ha de botar en el quadrat que emmarquen les dues ratlles anteriors, és a dir, la ratlla de falta i la ratlla de passa. El joc comença amb el servei i, posteriorment, en l’àmbit espacial consisteix en un continu llançament alternat de la pilota contra el frontó, l’operativitat del qual està controlada exclusivament per la falta de paret i la lateral.

La puntuació s’estableix amb punts (22 o 32) amb avantatge de dos, sense agrupament en jocs, i el tipus d’enfrontament motor determina com a fonamental la simetria d’un contra un o dos contra dos, encara que també s’admeten enfrontaments d’un contra dos. El tipus de pilota que s’utilitza en el joc és la de vaqueta, comuna a la majoria de les modalitats, que ha de ser sempre jugada al primer bot o al rebot.

Llargues

La modalitat més antiga està emparentada amb el joc de la pilota basca, descendent directe del joc romà haspartum. Aquest joc es du a terme al carrer i sense corda que delimiti l’ocupació espacial dels jugadors. De fet, la delimitació més clara és la ratlla de falta de servei. El servei es realitza a l’aire o botant la pilota –antigament es feia sobre una banqueta, una mena de tamboret, encara que avui està en desús– des de la línia de treure i cal passar-la més enllà de la ratlla de falta ja descrita. Si s’aconsegueix passar el quinze de la banca –ratlla que es troba al final de l’espai acordat en longitud–, es guanya un quinze, per això aquesta ratlla és coneguda també com a ratlla del quinze de banca i, al costat de la ratlla del quinze de la restada, conforma l’objectiu prioritari dels llançaments, que se succeeixen de manera ininterrompuda i alternada entre tots dos equips.

Com que aquest joc es juga al carrer, hi ha alguns elements característics que l’influeixen i li proporcionen rellevància i peculiaritat; ens referim als balcons, a la vorera i a les parets. Una de les peculiaritats d’aquesta modalitat són les anomenades ratlles que es fan a terra durant el transcurs de la partida, les quals assenyalen el lloc on queda aturada la pilota –bloquejada per qualsevol dels jugadors–, sense ser jugada dins el terreny delimitat en els seus extrems per les ratlles de la restada i banca –anomenades genèricament quinzes–. Així, quan hi ha dues ratlles, una per equip, es canvia de terreny i es passa a fer la ratlla, procurant cadascun d’ells que la pilota franquegi la ratlla que s’ha marcat al terreny contrari, cosa que lògicament els altres jugadors hauran d’impedir tornant la pilota al primer bot.

De manera resumida, es pot aconseguir el quinze de les maneres següents:

• Quinze a favor de l’equip que aconsegueix enviar la pilota més enllà dels extrems del terreny de joc acordat, sempre per darrere dels quinzes, bé de banca o bé de restada.

• Quinze per a l’equip que aconsegueixi posar la pilota més lluny de la ratlla feta prèviament en la jugada anterior i aquesta no sigui tornada al contrari.

• Quinze en contra de l’equip que en un llançament deixi la pilota en algun sortint físic de les parets com per exemple els balcons –també, per extensió, terrasses o altres elements que sobresurtin del pla inicial de la paret.

En general, com en totes les modalitats, el doble cop corporal per part d’un mateix jugador es considerarà quinze per a l’equip contrari.

El còmput del joc s’efectua de manera semblant a les formes ja descrites, o sigui, amb punts agrupats en jocs establerts prèviament en el pacte. Els efectius de joc solen ser actualment de quatre contra quatre, bo i mantenint les formes simètriques un contra un, dos contra dos i tres contra tres; avui, els enfrontaments un contra dos, dos contra tres i tres contra quatre també es poden pactar. La pilota de vaqueta és l’element de joc que converteix l’acció en estímul de duel.

Galotxa

Probablement és la modalitat de carrer més jugada. Està extensament regulada per l’òrgan federatiu, renovada respecte a l’antiga forma de joc. La primera impressió mentre s’observa aquest joc de carrer és la utilització de la corda com a frontera en la delimitació dels dos espais assignats als equips contrincants; té les característiques primordials següents: la corda de galotxa –exclusiva per a la ferida–, la desaparició dels quinzes –límits en la mètrica espacial–, i l’aparició del dau i la zona de ferida com a subespais especialitzats.

El joc comença amb la ferida del punter de qualsevol dels dos equips, el qual llança la pilota amb precisió per sobre de la corda de galotxa a un espai especialitzat de recepció, el dau. El galotxer que fa la devolució de la primera pilota i que es troba al voltant del dau sol fer-ho gairebé sempre de volea, encara que un altre company, col·locat immediatament al darrere, espera per efectuar la devolució al primer bot, si el jugador punter no aconsegueix el seu objectiu. En cas d’efectivitat en la ferida, les devolucions se succeeixen contínuament, tot i que el requisit consisteix a llançar la pilota sempre per sobre de la corda de falta. Al contrari, una vegada efectuada la ferida, la corda de galotxa perd la funcionalitat.

Les condicions generals per a fer el quinze són les mateixes que les que ja hem descrit per a la modalitat d’escala i corda.

La regulació federativa a què abans fèiem referència fa que en la concertació de la partida el temps sigui pactat com a limitat amb diferència de dos jocs. Així mateix, la forma d’enfrontament que aquesta modalitat presenta és constant: tres contra tres; aquesta estandardització respon a la influència clara dels òrgans federatius. El tipus de pilota utilitzada en aquesta modalitat és la de vaqueta, la qual gairebé sol·liciten sempre els jugadors.

Perxa

Modalitat de carrer molt peculiar, directament emparentada amb la galotxa en la seva expressió antiga. L’enfrontament determina que el territori de joc, en principi, sigui establert a partir de la ratlla de falta sobre la qual es col·loca la perxa –espècie de pal que dóna nom a la modalitat, i que indica l’altura que ha d’aconseguir la pilota en la ferida–. Així, la partida comença amb la ferida del punter, que llança la pilota sobre la perxa; aquesta ha de caure al dau –espai reservat per a això–, que es troba marcat sobre la vorera del carrer de joc. Avui, la perxa entesa com a pal que indica l’altura de la ferida ja no s’utilitza i al seu lloc es col·loca una corda anomenada de perxa –en record del pal–, que travessa el carrer.

Després de la ferida, el joc es desenvolupa llançant la pilota alternativament un equip a l’altre, al primer bot, de manera semblant a com s’efectua en la galotxa. La diferència consisteix en la utilització dels quinzes com a element final de possibilitat de devolució de pilota, una cosa semblant a allò que s’ha establert per a les llargues. El temps d’enfrontament s’acorda basant-se en punts, agrupats en jocs, la forma clàssica de puntuació de la majoria de modalitats, segons dicti el pacte establert.

La pilota és la de vaqueta i la tipologia d’enfrontament consisteix a mantenir totes les combinacions de jugadors possibles, tant simètriques com asimètriques: un contra un, dos contra dos, tres contra tres, quatre contra quatre, un contra dos, dos contra tres i tres contra quatre, encara que, realment, les més practicades són les de tres contra tres i quatre contra quatre.

Rebot

La gran varietat de maneres d’entendre el joc de pilota va portar, en el seu moment, a renovar o modificar estructures de joc en el trinquet. L’exemple més rellevant és el rebot –també anomenat curtes en trinquet–, forma actualment desapareguda. Aquesta modalitat, semblant a l’escala i corda, se’n diferencia fonamentalment per la condició espacial que requereix. Així, el peculiar desplaçament del dau a l’extrem contrari de l’escala i de la pista, i la inclusió d’una corda per al servei elevada a 4 m de terra i a una distància d’entre 4 i 5 m del rebot, són clars exponents de les diferències espacials de la modalitat.

La banqueta per a la ferida és també una altra característica d’aquest tipus de joc. El seu record ens trasllada a l’antic joc de llargues. L’acció de rebot –que dóna nom a la modalitat– es consolida en l’obligatorietat de tornar la pilota per part de la restada, sempre després que la pilota impacti en el rebot, encara que és veritat que el mitger pot anticipar-se a l’acció jugant-la prèviament de volea.

La continuació del joc, feta ja la ferida, consisteix en una repetició de l’escala i corda, llançant la pilota alternativament per sobre de la corda clàssica que divideix el trinquet en dos espais, fins que un dels dos equips aconsegueix el quinze. El tipus d’enfrontament motor recorda els ja vistos de trinquet i combina les formes simètriques i asimètriques de fins a tres jugadors. La pilota és la de vaqueta, i el temps de dedicació al joc s’acorda de manera semblant a les formes sumatives de nombre de punts combinant-los de cinc en cinc a partir dels jocs prèviament aconseguits.

Raspall al carrer

Igual que al trinquet, al carrer també es juga a raspall, espina o raspallot. La dinàmica de joc és semblant a la que ja hem descrit per al trinquet; no obstant això, cal considerar que l’espai del carrer en condiciona el desenvolupament. El carrer per a raspall s’assembla al tradicional utilitzat per a llargues; als fons, s’estableixen els quinzes que delimiten l’espai en longitud i es constitueixen en l’objectiu del joc, és a dir, en les demarcacions espacials que s’han d’aconseguir –posar la pilota fora del terreny de l’adversari–. L’aturada, zona immediatament posterior als quinzes, encara amb funció de joc, es limita a la possibilitat de jugar la pilota a l’aire.

La ratlla de traure indica l’espai on se situa el jugador en el moment d’iniciar l’acció de joc. Una vegada la pilota està en moviment, les devolucions se succeeixen entre tots dos equips, que la copegen bé a l’aire, bé arran de terra; igual que al trinquet, l’objectiu de tot jugador serà intentar aconseguir el quinze de l’equip contrari i disminuir la possibilitat que la pilota sigui restada. El tipus d’enfrontament pot ser simètric, amb les formes un contra un, dos contra dos i tres contra tres, o bé semisimètric, un contra dos i dos contra tres. De les formes quatre contra quatre i tres contra quatre, tot i que de vegades s’han jugat, resulta molt difícil de fer-ne una constatació generalitzada. La pilota és la tradicional de vaqueta i el temps de dedicació al joc s’estableix basant-se en el nombre de punts segons el pacte –generalment 25.

Frare

És una forma molt peculiar de joc a paret, que es practicava a les comarques del nord del País Valencià: la Plana Alta, el Baix Maestrat i l’Alt Maestrat, les localitats més representatives del qual eren Torreblanca, Borriol, Orpesa, Tírig, Cabanes i Sant Joan de Moro. La influència d’aquesta modalitat de joc es fa patent en la constància amb què en localitats del sud de Catalunya, com ara Tortosa, fins i tot després del 1936, hi havia un trinquet per a la seva pràctica. Sempre es practica a l’interior d’un trinquet –generalment de 30 m –8 m–, de quatre parets –frontó, murades i rebot–, copejant la pilota sobre el frontó. No obstant això, la característica fonamental d’aquest tipus de joc consisteix en els frares –de què pren el nom–, dos bisells acabats en punta –amb forma de caputxó– que, plantats als angles formats pel frontó i les dues murades laterals, maten els esmentats angles perquè la pràctica del joc sigui més espectacular, ja que la pilota que hi piqui tindrà una sortida pràcticament imprevisible, amb el consegüent desconcert del contrari a l’hora de tornar-la.

L’acció comença quan un dels jugadors serveix la pilota, des de la ratlla anomenada “traure”, marcada a terra i que indica el lloc que ha de franquejar la pilota en aquesta ocasió; a partir del servei el joc continua de manera semblant al joc del frontó, amb la diferència que, en haver-hi murada lateral dreta, el joc es fa molt més actiu, perquè proporciona més possibilitats de col·locar la pilota. En el frare llarg és pràcticament impossible aconseguir que una pilota vagi al rebot; no obstant això, en frares curts aquesta possibilitat és freqüent, amb la qual cosa el joc continua després de copejar la pilota a la paret del rebot, a l’aire o al primer bot del terra.

El temps de joc s’emmarca en la forma de quantificació en nombre de punts –3 cames de 15 punts–. L’enfrontament respecta els cànons d’un contra un i dos contra dos com a formes simètriques i d’un contra dos com a forma asimètrica, típiques de certes modalitats de joc amb espai compartit i acció alternada de joc. La pilota és la de vaqueta, encara que en frares petits –com el de Sant Joan de Moro– s’ha jugat amb pilotes amb un pes més reduït.

De les botxes a la petanca

Jugar amb boles des de l’antiguitat

Diferents troballes arqueològiques donen testimoni que les boles i els objectes esfèrics ja eren presents a Egipte 5 000 anys aC. Posteriorment, en la Grècia clàssica, personalitats tan distingides com Hipòcrates, Galè i Oribasi de Pèrgam cap a l’any 300 aC, recomanen practicar jocs de boles per a mantenir i millorar la salut. Una de les versions més populars entre els grecs consistia a allunyar al màxim possible unes boles de pes considerable; en canvi, els romans, entre les diferents modalitats de jocs amb boles, tenien molta afició a fer proves de precisió acostant els objectes esfèrics a un punt fix. Per aquest motiu, els estudiosos situen en la cultura romana el naixement dels actuals jocs de boles, del tipus botxes o petanca. Es diu que van ser les legions romanes i els navegants els qui van introduir el joc a la zona de la Provença, cap al 600 aC. En localitats com Lió i Marsella mantenen una gran tradició bolística.

És al final del segle XVIII quan les boles comencen a estar molt presents al continent europeu, especialment a França, al nord d’Itàlia i també a Catalunya. Moltes d’aquestes modalitats inicien el seu camí cap a la institucionalització esportiva, i és a França on es produeix el naixement de les primeres associacions i federacions de boles, entre les quals hi havia la bola lionesa i el joc provençal, del qual es pensa que és l’antecedent més directe de la petanca.

Els jocs de boles, com les botxes o la petanca, han tingut una gran acceptació entre la gent gran des de la segona meitat del s. XX. La fotografia mostra uns jugadors a Barcelona vers la dècada del 1980.

Fototeca.com - Francesc Gomà

Alguns autors situen el naixement de la petanca cap a l’any 1910, al port La Ciotat, situat entre Marsella i Toló, on es practicava el joc de boles provençal, les regles del qual establien que, per llançar la bola, els jugadors havien de donar una o dues passes per a guanyar velocitat i millorar l’impuls de l’objecte esfèric. La versió més acceptada explica que, en aquell indret, un gran entusiasta del joc, Jules LeNoir, com a fruit d’un accident, hagué d’emprar una cadira de rodes per a desplaçar-se, i pensà que mai més podria jugar a aquell joc. No obstant això, els seus amics van proposar i aprovar la incorporació d’una nova regla per tal que pogués jugar sense desavantatges. S’establí que els jugadors haurien de posar els dos peus en un cercle d’aproximadament uns 60 cm (dos peus) de diàmetre, i que caldria llançar la bola amb els peus junts, acció que en occità va denominar-se jugar amb els pés tanques ‘peus tancats’, la qual cosa originà el naixement de la petanca. L’any 1927 es va codificar esportivament aquest joc i posteriorment, l’any 1945, va néixer la federació francesa d’aquest esport.

Ara bé, a Catalunya, durant la primera meitat del segle XX i abans que la pràctica esportiva de la petanca s’incorporés amb força i tingués una acceptació extraordinària entre la gent gran, es coneixien diferents versions de jocs de boles o botxes.

Joc de boles i de botxes d’abans

En moltes localitats es jugava amb pedres de la mateixa plaça o carrer: l’accepció botxar, que significava canviar les pedres de lloc, en alguns jocs donava nom a una jugada molt difícil en la qual es tirava la bola contra la que romania al costat d’una altra boleta petita, denominada bolig, per apartar-la i fer que la bola llançada romangués al costat del bolig.

Fins fa poques dècades, en alguna paret dels carrers es podia llegir: “Prohibit jugar a les botxes”, per tal de garantir que l’empedrat del terra per on havien de passar les cavalleries i el ramat restés ben cuidat. Val a dir que per jugar a les botxes sovint se cercaven les pedres més rodones que es desprenien de l’empedrat, la qual cosa, amb el temps, feia intransitable el carrer.

Amb el pas dels anys, les boles de pedra van ser substituïdes per les de fusta, a les quals es clavaven claus per augmentar el seu pes, fins a arribar a les actuals boles de bronze o d’acer.

Un testimoni de la pràctica del joc és la denominació d’alguns indrets. A tall d’exemple, podem indicar que a Sant Antoni de Vilamajor hi ha el Parc de les Botxes; a Girona, la plaça de les Botxes, i a Lleida, un carrer porta el nom de Joc de la Bola.

Modalitats esportives

Els documents sobre les formes de jugar expliquen els diferents tipus de regles. Generalment es juga entre dues o més persones i consisteix a tirar a una certa distància unes boles mitjanes i una altra de més petita. Guanya el qui, amb les boles mitjanes, s’acosta més a aquesta bola petita. És un joc molt característic de les comarques de Girona, on l’any 1962 se celebraren els campionats d’Europa de botxes.

Al Montsià, al començament de segle, jugaven a aquest joc quatre persones per parelles, és a dir, dues contra dues, que tenien tres botxes cada una. La botxa era una esfera de fusta de carrasca, de la mida d’una magrana.

El joc consistia a tirar un bolig, que era una boleta petita de lledoner, a unes sis o vuit braces. Llavors, els jugadors tiraven la seva botxa per tal que quedés al més acostada possible al bolig. Qui ho aconseguia i sumava 15 punts guanyava la partida.

Segons J. Amades, el joc de botxes és una extensió del joc de bales per a persones grans. S’hi jugava molt quan Barcelona estava emmurallada i els glacis de les muralles oferien espais lliures i plans adients per al joc. El billar és com una aristocratització dels jocs de bales i botxes.

R. Vidal Valenciano explica que, a Catalunya, cap al final de 1800, també es jugava a les “botxas” amb pilotes. Descriu una forma de jugar en la qual un jugador tirava la pilota des d’un punt anomenat marro, procurant que quedés bastant lluny. El segon jugador tirava des del marro contra la pilota primera; si la tocava, s’apuntava un tret; si no la tocava, deixava la pilota allí on quedava i des del marro tirava un tercer. Si aquest tocava la primera, des del punt on era, tirava sobre la segona, i si feia blanca sobre aquesta, s’agafaven les pilotes i tornava a començar el joc; però si no tocava la pilota segona, quedava la tercera, i un quart jugador, des del marro, tirava contra les pilotes que encara hi havia a terra, però sempre contra les que tenien el número més baix de sortida. L’autor diu que era un joc molt divertit, ja que hi podien intervenir molts jugadors alhora i oferia una gran varietat de situacions i estratègies.

Manel Serrabona, en el seu recull de jocs tradicionals de la Vall d’Aran, descriu la pràctica denominada es bòles, localitzada a Salardú, i que consistia a dibuixar un quadrat a terra, envoltat de boles de pedra pels quatre costats. Els participants, com a mínim tres jugadors, llançaven des de 3 m un mateix nombre de boles, generalment dues, intentant treure les boles del quadrat, però sense que la bola llançada s’aturés dins d’aquesta superfície, ja que, si això succeïa, el torn passava al següent. Guanyava qui aconseguia treure un major nombre boles.

La proliferació d’aquesta família de jocs per tot Europa i especialment per França ha originat iniciatives turístiques i recreatives tan interessants com la boulolimpiade, que se celebra cada dos anys a Fontaine-Guérin, a la zona de Beaufort-en-Vallée. En aquest encontre biennal, hi participen una gran varietat de delegacions europees que acudeixen amb els seus jocs de boles (botxes) i de bitlles.

Si el naixement del joc de la petanca suposà l’adaptació de jocs anteriors per tal que una persona amb disminucions físiques pogués jugar-hi, no ens ha de sorprendre que en l’actualitat hagin sorgit esports com la boccia (descrita a la pàgina següent) per a persones que pateixen alguna discapacitat, i que fins i tot en els mateixos campionats de petanca el reglament permeti que hi competeixin jugadors amb cadires de rodes.

La petanca

En l’actualitat, a Catalunya, la Federació de Petanca i Jocs Provençals compta amb aproximadament 6 300 jugadors distribuïts en 376 clubs. A més a més, hi ha un gran nombre de practicants no federats. Tot i que són dos jocs similars, la petanca i les botxes es diferencien bàsicament pel terreny i les dimensions de les boles. La petanca ha tingut una gran acollida entre la gent gran. En el cas de la petanca, es pot competir en la versió individual, amb tres boles per jugador, o per equips constituïts per tres jugadors (triples) amb dues boles cadascun; o dos jugadors (dobles) amb tres boles cadascun. Es juga amb boles metàl·liques. L’altre objecte esfèric més petit, de referència, s’anomena bolig, i és de fusta o de material sintètic. El terreny de joc llis ha de fer, com a mínim, 4 m d’amplada i 15 m de llargada en els campionats nacionals i les competicions internacionals. Les partides es juguen a 13 punts, amb possibilitat de desempatar a 11 punts. Els jugadors han de fer un sorteig per a determinar l’equip que elegirà la pista i el bolig, en el cas que l’organització no ho hagi assignat. Qualsevol jugador de l’equip que hagi guanyat el sorteig pot escollir el punt de partida i traçar a terra una circumferència de 0,35 m a 0,50 m de diàmetre, des d’on tiraran els jugadors, i no en podran sortir fins que la bola llançada hagi tocat a terra.

Per als jugadors amb cadira de rodes, la circumferència ha d’estar entre les rodes i l’estrep de la cadira s’ha de situar a l’altura de la vora de la circumferència.

El llançament del bolig és vàlid si la distància que el separa del límit més pròxim de la circumferència de llançament és de 6 a 10 m, en el cas dels juvenils i sèniors, sempre que la circumferència de llançament sigui, com a mínim, a 1 m de qualsevol obstacle i del límit de qualsevol terreny prohibit, i que sigui visible per al jugador col·locat amb els peus en els extrems interiors de la circumferència i amb el cos absolutament recte.

La primera bola d’una jugada ha de ser llançada per un jugador de l’equip que ha guanyat el sorteig o la jugada precedent. Si la primera bola jugada passa a un terreny prohibit, correspon jugar a l’equip contrari, i així alternativament fins que quedi una bola en terreny autoritzat.

Un cop el primer jugador de cada equip ha llançat la bola, el torn passa a un jugador de l’equip que tingui la seva bola més lluny del bolig que l’equip contrari. Quan tots els jugadors dels dos equips han intervingut es procedeix a comptar els punts, sumant-ne tants com boles tingui un equip més a prop del bolig que les del contrari. Tot seguit s’inicia la següent ronda o mà des de l’extrem contrari de la pista.

Una altra forma de competir és el tir individual. La competició estableix fer una sèrie de vint llançaments per jugador, quatre per a cadascun dels cinc objectius o rondes de joc.

Es fan dues fases eliminatòries als 20 millors resultats qualificats per als quarts de final. A partir dels quarts de final, la competició es desenvolupa en partides de dos jugadors en dos terrenys paral·lels. Els tres primers classificats reben premis.

Els campionats de petanca oficials, normalment, solen fer-se en les seves fases local, provincial, regional, autonòmica, nacional i internacional. La petanca, igual que altres esports, cataloga els seus jugadors en diferents categories.

Segons el nombre d’equips que participin i el sistema de competició que s’empri, els campionats es poden organitzar seguint quatre tipus de models: el general i de consolació, que és el més estès, en què els equips acaben competint en els grups de guanyadors i perdedors pel premi principal i pel de consolació; el sistema suís, que preveu l’eliminació de la meitat dels equips quan participen de quatre a vuit equips fins a arribar a la final; la lliga que té en compte que tots els equips s’enfrontin entre ells en un determinat grup o categoria, i el concurs de setze, molt emprat quan intervé aquest nombre d’equips, ja que s’estableixen dos grups de vuit i uns encreuaments entre els equips d’ambdós grups.

Les botxes

La Federació de Petanca i Jocs Provençals regula també les botxes esportives. Es busca, també, el major apropament de les boles al bolig. El bolig el llança un dels bàndols per sorteig. El contrari, en el seu torn, tracta de posar les seves boles tan a prop com pugui del bolig o de treure les que el molesten. Si una bola ocupa el lloc del bolig, aquest tornarà sempre al seu lloc.

Les boles han de ser metàl·liques, buides, plenes o amb algun reforç, i el bolig ha de ser de fusta. El terreny rectangular s’anomena quadre i fa 27,5 m de llarg i entre 2,30 m i 4 m d’ample. Al principi, l’equip que guanya el bolig llança i juga la seva primera bola. Després l’equip contrari ha de jugar fins a guanyar el punt o destruir-lo mitjançant el tir.

Un cop totes les boles han estat jugades, un equip suma tants punts com boles tingui més a prop del bolig que la millor posició del contrari. El joc es reinicia en el sentit invers amb el bolig llançat per l’equip que hagi puntuat.

Es pot jugar de diverses maneres: un contra un (mà a mà) amb quatre boles per jugador; dos contra dos (parelles) amb dues o tres boles per jugador; tres contra tres (tripletes) o quatre contra quatre (quadretes) amb dues boles per jugador.

Els programes de competició han d’indicar el nombre de punts que cal assolir en la partida i la seva durada màxima. El nombre de punts no haurà de ser inferior a 9 ni superior a 15. La durada màxima de cada partida és de 4 h i la mínima d’1,5 h. Guanya l’equip que arriba primer al nombre de punts establert o bé que un cop acabat el temps (mà en joc, més una altra mà que es jugarà si l’equip que va perdent ho demana) tingui el major nombre de punts.

En cas d’empat després del temps reglamentari, es juga una mà extra.

Es pot competir en altres proves singulars com el tir de precisió, el tir progressiu en recorregut i el tir i arrimar “cercle”.

La boccia

Aquest joc es va introduir a Espanya l’any 1988, en els segons Jocs Ibèrics per a persones amb paràlisi cerebral o altres minusvalideses físiques severes. Es juga amb sis boles vermelles i sis de blaves (un color per competidor) i una altra de blanca o diana. Cada jugador prova d’apropar les seves boles a la bola diana. Quan el grau de disminució és molt important, es pot fer ús d’un dispositiu auxiliar, per exemple, una rampa o canaleta per tal de deixar caure la bola i poder orientar la seva trajectòria cap a l’objectiu cercat.

Els partits consten de quatre o sis parcials en funció de si es juga individualment, per parelles o per equips. El terreny de joc fa 12,5 × 6 m. L’any 1988, en els Jocs de Seül, va esdevenir un esport paralímpic.

Els avis, protagonistes del joc

Si alguna cosa caracteritza la societat del final del segle XX i començament del XXI és que ha variat el model amb què es transmet la informació i el seu abast globalitzador. En els jocs tradicionals això també ha estat així: els jocs ja no es transmeten dels grans als més petits, com havia estat sempre, sinó que si es coneixen els jocs tradicionals és a partir del currículum escolar o a través de treballs monogràfics en què es relaten jocs de diferents indrets del món, per Internet, o en el marc de grans esdeveniments globals, com va succeir al Fòrum Internacional de les Cultures celebrat el 2004 a Barcelona.

Aquest canvi en la transmissió de la informació ha motivat que una activitat que pertanyia al poble que hi jugava hagi institucionalitzat el seu contingut i hagi esdevingut un element en l’educació formal i, sobretot, no formal dels infants i dels joves.

Cal preguntar-se, doncs: quin és el paper de l’avi o l’àvia en el nou model de traspàs de la informació? Han de romandre com a referents estàtics? Només s’ha de recórrer a ells per a rescatar la memòria quan l’educació formal i no formal ho requereixi (treballs de recerca, programes d’innovació educativa, etc.)?

Si, d’una banda, s’organitzen programes per a la gent gran per tal de millorar la seva qualitat de vida, i, de l’altra, es vindica des de l’educació la necessitat que els progenitors s’impliquin en el procés d’educació de la quitxalla, cal cercar espais i moments comuns de pràctica compartida del joc entre joves i grans.

És bo que els avis s’organitzin per practicar els jocs i els esports tradicionals que afavoreixen la seva salut i el seu estat de benestar, i, alhora, aquest costum contribueix a mantenir vius jocs que pertanyen al patrimoni de la humanitat.

Per aconseguir aquests objectius, poden practicar diferents jocs i esports en qualsevol casal o associació o bé en l’agrupació de colles d’amics. Entre aquests jocs, i per diferents motius, n’hi ha alguns que tenen més èxit entre la gent gran. Són els següents:

• Les bitlles catalanes: en algunes comarques és un joc molt conegut per la gent gran. Propicia que, tot jugant, es gaudeixi d’una bona convivència i companyonia. D’altra banda, les bitlles donen la possibilitat d’adaptar el joc a les condicions físiques i a les limitacions de moviment de cada participant, ja que cada jugador, home o dona, pot tirar des d’on la seva força li permeti.

• El canutet o la tella: comparteix les mateixes característiques que el de les bitlles. No obstant això, en haver-hi un sol objectiu per a impactar, requereix més punteria, i, per tant, és més fàcil que aparegui el desànim. És un joc que agrada molt a aquells que prefereixen jugar sols que jugar en equip.

• Les botxes: dels descrits fins ara potser és el joc d’equip —de parelles— per excel·lència, i, a la vegada, el que posa més a prova la intel·ligència tàctica dels jugadors. El fet que un jugador pugui decidir entre acostar-se al bolig o escampar la bola del contrari, o bé acostar la del company, fa que a més de la precisió en l’execució calgui prendre decisions abans d’iniciar cada jugada. Als qui els costa acotxar-se empren un imant amb una cordeta per a recollir la botxa, però el joc pot adaptar-se també a aquelles persones que tenen disminuïda la mobilitat del braç: poden emprar un tub de plàstic i, col·locant-lo en un pla inclinat, deixar relliscar la botxa per dintre i fer que aquesta es pugui acostar al bolig sense fer quasi esforç.

• Jocs de taula: són jocs que afavoreixen la comunicació entre els que juguen, i, a més, ajuden a mantenir la memòria i l’atenció, com el joc de dòmino o de cartes, en què el jugador ha de recordar quines fitxes o cartes han anat sortint en jugades anteriors. També són importants per a mantenir la motivació els jocs d’estratègia, com els de tauler —els escacs o les dames, per exemple—. Tot i que no és un joc de taula, el billar és un joc de saló que es juga molt en els esplais d’avis, a més dels jocs de taula. És un joc d’intensitat baixa, però, amb les seves posicions mantingudes, els tirs de precisió i les petites apnees que l’acompanyen fa que sigui un dels jocs més recomanables per a la gent gran.

Jocs per a fer noves relacions

De vegades, a l’esplai d’avis o a les residències geriàtriques, hi ha homes i dones nouvinguts a aquest país. El joc tradicional pot ser una bona eina perquè, més enllà de la diferència d’orígens, de cultures i de llengües, els avis puguin compartir una estona de joc en un marc afavoridor de relacions, d’intercanvis i de companyonia. Es poden proposar diferents activitats, com el taller d’intercanvi d’experiències o el taller de jocs de taula d’arreu del món. En aquesta activitat cada avi o grup d’avis ha d’explicar a la resta quins jocs ha practicat, els quals, tot seguit, es posen en pràctica. L’assistent que estigui amb els avis haurà d’adaptar els jocs a la capacitat física dels participants.

No obstant això, cal dir que molts dels jocs que solen presentar els avis de països llatins, sobretot si provenen del medi rural, on encara es conserven molts jocs tradicionals, ja són coneguts per la majoria, encara que amb noms diferents i amb variants en les regles. Aquestes diferències han de ser aprofitades per tal que, mitjançant el pacte de regles, puguin iniciar el joc amb un únic reglament i, com a conseqüència, afavorir la comunicació entre els jugadors. Tot i així, l’educador o assistent ha d’estar atent per a “mediar” en els possibles conflictes que es presentin, ja que el joc està molt unit a les emocions i als records de les persones, i admetre que un joc no es juga tal com es feia al poble de procedència pot equivaler a admetre la pèrdua de la pretesa genuïnitat.

Cada jugador pot explicar els jocs que es juguen al seu país de procedència i també pot ensenyar jocs desconeguts per a la resta.

Gràcies al joc, els avis i les àvies han d’aprendre i memoritzar noves regles o recordar les dels jocs a què ja han jugat. Mantenir la memòria és una de les eines que tenen els terapeutes per a ajudar els avis i les àvies amb malalties que l’afecten, i el joc de tauler és una bona oportunitat per a dur-ho a terme.

Es poden ensenyar diferents jocs de cartes, sense deixar de banda la famosa botifarra o el guinyot a les terres de l’Ebre, però també l’alquerc, en què els jugadors agafen el màxim nombre de fitxes saltant per sobre de les del contrari, o la tàbula, en el qual, amb l’ajuda de tres daus, es fan avançar fitxes per un tauler fins que s’arriba a unes caselles i a partir de llavors es poden prendre les fitxes del contrari. O bé el solitari francès, al qual juga un jugador tot sol que intenta quedar-se amb només una fitxa al tauler, de tal manera que quan una fitxa passa per sobre de l’altra, aquesta es treu del joc. O bé el Bagh Chal, en el qual, en lloc de fitxes, hi ha tigres i ovelles que es desplacen per un tauler. Els tigres es mengen les ovelles si les passen per sobre, però aquestes es poden defensar dels tigres envoltant-los i no deixant-los cap casella buida on anar.