La ramaderia i el bosc

El bestiar, la llana, la carn i els mitjans de transport

En el món pagès, per poder llaurar, passar els rascles, batre o traginar tota mena de productes es necessitava bestiar de tir, ja fossin bous, cavalls, mules o ases. Per a complementar l’alimentació es necessitaven gallines, conills, porcs o xais. Però la demanda també venia dels sectors no pagesos: els traginers necessitaven animals per al transport; les ciutats, carn per a les carnisseries públiques, que en subministraven a la població; els blanquers i cuireters, les pells per a fabricar cuirs; els paraires i teixidors, la llana de les ovelles per filar-la i teixir teles de totes menes; els fabricants també necessitaven animals per a moure els bògits, uns enginys de fusta que transmetien moviment a les màquines tèxtils mecàniques, etc. Calia, doncs, satisfer aquesta demanda de bestiar i el món rural es va organitzar per a fer-ho possible.

Agricultura i ramaderia es necessitaven mútuament, però al mateix temps eren incompatibles. El bestiar era necessari, entre altres coses, en la producció dels adobs que eren fonamentals per a garantir la fertilitat dels sòls, però al mateix temps l’explotació no produïa prou menjar ni tenia prou pastures que asseguressin el manteniment de grans ramats, amb la qual cosa s’entrava en un cercle viciós que no es trencà fins a l’arribada dels adobs químics, que reduïen aquesta dependència. L’expansió dels conreus arbustius a partir del segle XVIII –vinya, olivera, ametllers, garrofers, etc.– encara disminuïa més les àrees de pastura i dificultava l’expansió de la ramaderia. Això va portar a un procés d’especialització ramader igual que havia passat en els conreus: les comarques pirinenques i prepirinenques que tenien pastures abundants, sobretot a l’estiu, es van especialitzar en la cria de cavalls, mules i ases i en l’aprofitament de les herbes pels grans ramats transhumants que venien de comarques on les pastures eren escasses a l’estiu.

Al món rural, l’engreix d’animals de corral ajudava a complementar la dieta i de vegades constituïa, també, una petita font d’ingressos.

Fototeca - Montse Catalán

En determinades comarques i determinades explotacions el bestiar era el principal ingrés. A la Cerdanya i l’Alt Urgell, per exemple, l’especialització fou la cria d’animals de peu rodó que es venien a tot Catalunya. Les fires tenien aquí un paper important, ja que posaven en contacte els productors i els pagesos consumidors o els intermediaris que es dedicaven a aquest negoci. També passava el mateix al Vallès, on es dedicaven a la cria de garrins que eren venuts a les masies o petites explotacions per ser engreixats al llarg de l’any. Però la moguda més gran de bestiar es feia a l’entorn de les ovelles productores de llana i carn. L’escassetat de pluges i la competència dels conreus feia que a l’estiu no hi haguessin pastures en algunes comarques, mentre que als Pirineus, Prepirineus i algunes altres serralades, les pastures abundaven quan la neu se n’anava. La demanda de carn i llana obligà a organitzar l’engreix dels ramats de llana mitjançant la transhumància, és a dir, ramats que pasturaven a les masies i comarques del pla a l’hivern i a l’estiu s’ajuntaven i se n’anaven a muntanya a aprofitar les pastures d’estiu. Molts jornals, hi havia al darrere d’aquestes feines especialitzades.

Aquesta estructura tradicional no es va començar a trencar fins a la segona meitat del segle XIX, quan l’explotació pagesa va poder començar a eliminar els guarets, a plantar farratge gràcies als adobs químics i a l’increment del regadiu en algunes zones. Fou aleshores quan el bestiar es va poder començar a alimentar en la mateixa explotació pagesa, es va estabular i l’augment dels adobs animals ajudava a mantenir els nivells de productivitat. Aquella contradicció entre agricultura i ramaderia començava a desaparèixer o, més ben dit, començava a actuar en un sentit positiu, de la mateixa manera que començava a desmuntar les bases de la lògica de la ramaderia transhumant. D’altra banda, la gran demanda de carn, llet, ous i altres productes derivats de la ramaderia originada pels nuclis urbans va provocar un inici de transformacions importants al començament del segle XX. Als voltants de Barcelona van aparèixer vaqueries, granges de gallines ponedores o d’engreix de conills, però també les explotacions familiars van començar a donar importància a la ramaderia com un ingrés complementari prou important, sobretot en un moment en què el vi, el blat i l’oli tenien greus dificultats.

El porc, la carn fonamental

Totes les cases engreixaven almenys un porc. Algunes tenien truges i criaven els seus propis porcells o godalls; d’altres, més modestes, compraven un porc petit i l’engreixaven durant tot l’any. L’avantatge del porc era que s’alimentava amb el que sobrava de l’alimentació de la casa (restes de verdures, hortalisses, fulles de trèvol, cols, bledes, etc.), que se n’aprofitava tant la carn com el greix –el llard– i que, a més, era molt fàcil de conservar ja fos en forma d’embotits –llonganisses, bull, pernils– o confitant la carn amb oli, llard o salant-la. Engreixar un porc era assegurar el tall de tot un any, i sovint era l’únic bestiar que tenia la família pagesa.

La importància de la carn de porc a les cases de pagès es dedueix de la gran festa que significava la matança, que se solia fer a l’hivern i a la qual es convidaven parents i amics. El refranyer indica les diades més usuals de les matances: “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”, “Per Sant Tomàs, agafa el porc pel nas”, “Per Nadal, posarem el porc en sal”. Calia un matador, un home especialitzat a matar el porc, una mena d’oficiant del sacrifici, i una mocadera o mondonguera, una dona especialista en l’elaboració. Després de preparar perols i altres utensilis durant uns quants dies, el dia assenyalat, de bon matí, matador i acompanyants degollaven el porc mentre la mocadera “tomava la sang”. Després, l’escaldaven i el pelaven. A continuació l’escorxaven per l’esquena i era el moment en què es veia el gruix de cansalada del porc, cosa que posava de manifest si havia estat ben engreixat. La mocadera retirava el budellam o mocada, que s’havia de rentar per a poder fer els embotits, es pesava i començava la feina d’anar separant les diferents parts. La cansalada es portava al salador, les diverses peces es guardaven o es trossejaven per fer botifarres, llonganisses o espetecs, i els pernils es preparaven per a ser salats. Hi havia feina per a tot un dia: s’acabava quan tota la carn era elaborada o guardada al rebost o al salador. Després començava la festa de la matança amb un bon sopar per a tots els que hi havien participat, ballaruca en algunes cases amb un músic que tocava el violí o fent jocs fins a altes hores de la nit. En alguns llocs s’acostumaven a celebrar uns grotescos funerals del porc amb les absoltes corresponents. Els participants es quedaven fins a l’endemà, esmorzaven freginat amb greixons i s’acomiadaven tot convidant la gent de la casa a veure’s quan ells fessin la seva, de matança.

Si alguna comarca va aprofitar l’especialització ramadera, s’ha de parlar d’Osona. Cap al 1870 es van introduir races de porcs més productives: la francesa craonesa i l’anglesa yorkshyre, de manera que van provocar una autèntica revolució a la zona i la qualitat dels porcs osonencs es va escampar arreu. Al principi del segle XX es van començar a multiplicar les granges de porcs i, al mateix temps, van aparèixer fàbriques especialitzades en derivats que se n’obtenien, especialment llonganisses. Treballaven a l’hivern perquè la llum i la calor no malmetessin la carn i ocupava sobretot noies dels pobles del voltant de Vic. L’any 1887 es dedicaren 18 044 kg de carn a fer llonganisses en plantes industrials, i el 1917 hi havia a Vic 17 fàbriques que van consumir 650 tones de carn.

Galls, gallines i conills

L’avicultura era una activitat complementària en el món rural. Les dones i la canalla tenien cura de les gallines, fins i tot era un ingrés per als seus “mals gastos”. Les gallines i els galls es tancaven al joquer o galliner, on hi havia uns nius preparats per a pondre. L’aviram podia entrar i sortir per un forat i durant el dia solien voltar per l’era. La mestressa de la casa els donava pastes de sègol, patates cuites i tota mena de restes de la casa (verdures, peles, etc.). Al mes de març, les dones preparaven les llocades perquè les gallines poguessin covar amb comoditat i, al cap de tres setmanes, poder tenir un estol de pollets per anar mantenint el galliner. Els ous de les gallines ponedores eren guardats per poder vendre després de Pasqua; algunes cases recollien més d’un “compte d’ous”, és a dir, trenta dotzenes.

Catalunya tenia fama de bon aviram: es coneixia la raça del Prat –barreja de la del país amb el gall de Cotxinxina–, les gallines del Vallès, el Penedès i Valls que tenien fama de bones ponedores, els indiots bronzejats de l’Empordà, les oques blanques gironines, els ànecs de la Plana de Granollers…, però la mala alimentació de l’aviram, les malalties i la manca d’higiene impedien desenvolupar una avicultura moderna. La primera experiència de cria d’aviram amb plantejaments industrials es va donar a la Granja Paraíso d’Arenys de Mar, que es va posar en marxa el 1896. A partir de la Primera Guerra Mundial van començar a aparèixer granges modernes com la de Sant Vicenç Ferrer a la Noguera o can Guitart al Vallès, i de conills com la de can Perelada a Terrassa, el 1918.

El bestiar de tir

Al començament de la tardor, per Sant Eduard, l’eugassada que ha passat l’estiu pasturant als prats de muntanya baixa a Espinavell, on se celebra la Tria de Mulats, diada que inclou una fira i un mercat.

Fototeca - Rambol

El bestiar de tir era fonamental en l’explotació pagesa: es necessitava per a llaurar, batre i transportar. Com més important era la casa, més bestiar de tir es tenia i més variat, mentre que les més pobres l’havien de llogar. Les comarques de muntanya (la Cerdanya, el Ripollès, l’Alt Urgell, el Berguedà, etc.), que tenien força pastures, s’especialitzaren en la producció d’aquest tipus de bestiar, que era venut a les altres explotacions. Per això eren molt importants les fires que se celebraven a la primavera i a la tardor perquè era el punt de trobada dels productors i els compradors d’aquest bestiar. Entre les més importants cal destacar la de Verdú, la de l’Hostal del Vilar, la de Navès, la de l’Hostal Roig al Montsec, la de Salàs de Pallars, la d’Organyà, la d’Espinavell, al Ripollès, encara avui ben viva, etc.

El dilema de les explotacions agrícoles era triar entre el bou, l’euga, la mula o l’ase per a les feines de tir. Les grans explotacions tenien de tot i aprofitaven els avantatges de cada espècie i, a més, podien fer creuar l’euga i l’ase i criar mules mentre les petites preferien les mules per la polivalència que tenien. Comprar un bou o una mula en una fira no era gens fàcil; valien molts diners i els negociants intentaven col·locar-hi qualsevol cosa. El profund coneixement de l’anatomia dels animals i avaluar l’edat per la dentadura ajudaven a fer-ne una bona tria.

Un cop comprats els animals, se’ls havia d’ajovar, és a dir, se’ls havia de dominar i ensenyar a treballar. Fer-ho malament podia significar no poder aprofitar totes les possibilitats de l’animal. Les mules joves s’anomenaven pollines, sugranyes o terçones i primerament se les col·locava en posició de ganxos, cosa que volia dir que en un carro de tres mules en línia anava al mig, amb la qual cosa es veia obligada a seguir el ritme que marcaven les altres i a interpretar les veus del mulater. Després se l’havia d’ensenyar a treballar amb parell, i se la posava al costat d’una altra que treballés bé fent feines lleugeres com ara aplanar el terreny; finalment se li ensenyava a llaurar primer amb els solcs mig fets i després ja amb normalitat. No n’hi havia prou, doncs, amb comprar una mula, calia saber fer-la treballar.

La cura del bestiar de tir i l’engreix dels garrins generava l’aparició, a les cases de pagès, de personal especialitzat en aquestes tasques. Entre les feines relacionades amb la ramaderia hi consten els bovers (tenien cura dels bous), porcaters i porcateres (pasturaven els porcs pels boscos de glans), eugassers (tenien cura de les eugues), pastors i rabadans (que vigilaven els ramats d’ovelles i cabres) i traginers (que feien el transport amb animals de bast). Hi havia jornalers que es llogaven juntament amb la bèstia de tir que posseïen per llaurar, traginar o qualsevol feina que s’escaigués. Lògicament, en aquests darrers casos, el jornal era més elevat.

Els ramats transhumants

La demanda més important de bestiar era l’oví, sobretot per la llana. Els masos, tot i que tenien boscos i erms, no disposaven de pastures suficients per alimentar grans ramats i menys quan es va començar a expandir la vinya al bosc. En alguns casos era possible alimentar el bestiar a l’hivern, però a l’estiu les herbes no eren suficients atesa l’escassa pluviositat. Així doncs, entre els límits imposats pel clima i els límits marcats per l’expansió de l’agricultura, la ramaderia ho tenia molt difícil per expandir-se.

Hi havia, però, una solució. L’alta muntanya era coberta de neu a l’hivern, però a l’estiu l’herba era abundant i podia alimentar un gran nombre d’ovelles. Així doncs, era possible criar ovelles que a l’hivern s’estaven a la plana, pasturant guarets, erms i boscos, i a l’estiu es traslladaven cap a l’alta muntanya per aprofitar-ne les pastures. És la ramaderia que coneixem com a transhumant, que anava de la plana a la muntanya i retornava, una vegada l’any. La complexitat de l’operació va portar a regular de manera estricta els llocs –molts d’aquests, segons indica R. Violant i Simorra, ja es feien servir en època preromana– per on passaven els ramats (coneguts com a camins ramaders o carrerades, cabanes, cabaneres, parrades o lligalls) i evitar conflictes amb els pagesos.

La transhumància es classificava com a completa, si les ovelles canviaven de pastures a l’estiu i a l’hivern, i parcial o d’estiu quan només es desplaçaven en aquesta estació i la resta de l’any pasturaven al propi mas. A Catalunya, els Pirineus constituïen la principal zona de pasturatges d’estiu: les muntanyes de Molló, el pla del Gra de Fajol, Núria i coma de Vaca, el pla d’Anyella i la Tosa d’Alp, l’Alp i el Rigard, la zona al nord de la Canal Baridana i el curs alt del Querol, les valls d’Andorra, les capçaleres de la Vall Farrera i la Noguera de Cardós, l’alt Flamisell i les zones altes de la Vall d’Aran. Cap al sud les zones d’estiuada eren els cims del Collsacabra, el Montseny i el Montsant i els Ports de Beseit. Les pastures d’hivern eren més imprecises, ja que en molts casos es produïen en el mateix mas. Les zones d’hivernada eren la Llitera (a l’Aragó), la Noguera, el Segrià, l’Urgell i les Garrigues pels ramats que baixaven de la part dels Pirineus occidentals; la Selva, el Vallès, el Penedès i l’Empordà acollien els ramats de l’alt Ripollès i la vall de l’Ebre, els ramats del Ports de Beseit.

La majoria de cases de pagès acomodades tenien ramats d’entre 80 i 120 caps de llana. La quantitat era determinada per l’herba de què es disposava, i això depenia del clima i dels conreus que es practicaven. La bona conducció del ramat depenia del pastor i del rabadà que en tenien cura i la seva reproducció era la clau per a un bon rendiment econòmic. El procés, anomenat “baciva” començava per Sant Miquel de setembre, quan se separaven les ovelles de cria de la resta del ramat, el qual era format pels marrans (mascles), els moltons (mascles castrats), les borregues (ovelles de menys d’un any) i les forres (ovelles estèrils). Entre Santa Teresa i Tots Sants començaven a néixer els xais de les ovelles, a les quals es penjaven esquelles perquè els xais les coneguessin.

Era el moment de les pastures d’hivern. El ramat passava la nit al corral i durant el dia pasturava les herbes de casa. Quan arribava el mes de març se celebraven diverses fires com la de Quaresma de Berga (primer dissabte de Quaresma), de la Mare de Déu de març a Alpens (25 de març) o de les Quaranta Hores a Ripoll (diumenge abans de Rams) que eren el lloc de trobada de propietaris de ramats i arrendadors d’herbes per acordar les condicions del conlloc, un contracte segons el qual el venedor de les herbes es comprometia a mantenir els animals tota la temporada (del 3 de maig al 29 de setembre si eren pastures d’estiu) en canvi d’una quantitat per cap de bestiar. Es comprometia també a facilitar cabanya, foc i aigua als pastors. Quan es conllogaven pastures d’hivern se solia cedir el dret a pasturar sobre els rostolls en canvi dels fems que pogués produir el bestiar. De vegades, diversos ramaders conllogaven conjuntament unes quantes pastures i en altres ocasions es repartien els drets entre diverses parts per adaptar-se a la realitat dels ramats. Amb el conlloc s’asseguraven les pastures per al ramat amb vista a l’estiu.

Tisores d’esquilar la llana de les ovelles, exposades al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, a Montblanc.

Fototeca/Museu Comarcal de la Conca de Barberà - Gabriel Serra

A partir de la Santa Creu de maig, quan començava a arribar el bon temps, el ramat s’apletava, és a dir, dormia al ras en un tancat que es movia cada dia perquè s’anessin femant trossos diferents de la propietat. Al començament de juny es feia la tosa o esquilada de les ovelles, i se n’obtenia la llana, un dels productes més preuats. El lloc escollit solia ser l’era de la casa i, la feina, la duien a terme un grup de treballadors especialitzats, els anomenats tonedors o xolladors. El mosso que feia de travador lligava les potes de l’animal i tot seguit esquilaven amb unes tisores de tondre de dos pams de fulla ben esmolades.

Aquesta feina s’organitzava en colles de tonedors que anaven de casa en casa sota les ordres d’un “capità”, que era el qui cobrava la feina a tant per cap. La contractació de les colles es feia a les fires ramaderes de tardor, autèntic punt d’organització de tota l’activitat productiva dels ramats. La llana, un cop esquilada, es podia rentar (es bugadejava) o bé es venia directament. En acabar, les ovelles es marcaven amb la marca de la casa amb un ferro roent, pega calenta i llet d’ovella; d’aquesta manera es podrien barrejar amb les ovelles d’altres ramats quan anessin a la muntanya. Violant i Simorra comprova, en moltes d’aquestes marques, similituds amb signes d’una tradició mil·lenària que entroncaria amb l’art paleolític.

Entre Sant Joan i Sant Pere, quan les pastures de la casa ja estaven exhaurides, s’iniciava el camí cap a les muntanyes del Berguedà, el Ripollès, els Pirineus, el Montseny, els Ports de Beseit… Els ramats de les diferents cases s’anaven trobant i ajuntant en un gran ramat que podia arribar a tenir quatre i cinc mil caps de bestiar i, resseguint les carrerades a raó de 15 km per dia, anaven cap a les pastures d’estiu que havien conllogat al mes de març, on es quedarien fins a mitjan setembre. Les pastures de l’alta muntanya solien estar dividides en pletius. Els pastors s’aixoplugaven en cabanyes, orris o barraques de pedra seca i coberta vegetal per protegir-se del fred i la pluja. El gran ramat era menat per un pastor que s’anomenava majoral gros o majoral del matí; a cada banda, hi anava un pastor (pastor de la dreta i pastor de l’esquerra) i al darrere, el majoral de tarda. A més dels adults, a cada grup de pastors solia haver-hi un grup de rabadans que aprenien l’ofici. A més hi havia també un pastor que s’anomenava rabasser o mestressa, que tenia cura de la barraca, feia el menjar i assegurava l’avituallament a la colla de pastors. Aquests pastors i rabadans adquireixen un especial protagonisme als pessebres, als Pastorets i a les nadales tradicionals.

A mitjan setembre començava el retorn. Als paratges convinguts, els propietaris de cada casa triaven les ovelles que es reconeixien per la marca que portaven i se les enduien cap al mas. Aleshores es procedia a la selecció del ramat, és a dir, a separar les ovelles que s’havien de quedar per a criar de les que es volien vendre per velles o perquè sobraven. Era en aquell moment quan se celebraven les grans fires ramaderes de la tardor al Bancal de l’Arç, Torregassa i l’Empelt al Solsonès, la de l’Hostal Roig al Montsec, la de l’Hostal del Vilar a Sant Boi de Lluçanès i la de Navès a prop de Cardona. Era el lloc de trobada de pastors, propietaris d’herbes, tonedors, comerciants de llana i carn, ramaders, etc. Allà es tancaven els tractes tant sobre els ramats que havien baixat de la muntanya, com de les feines que caldria realitzar l’any següent. I així s’acabava un cicle i en començava un de nou.

L’explotació econòmica del ramat podia adoptar moltes formes. Des del pastor que cobrava una soldada fixa i vigilava un petit ramat propi dins del gran ramat, fins a formes de relació com l’anomenada “mitgenca” que, en termes generals, era un contracte entre un ramader i un pastor que s’establia per quatre anys. Quan la mitgenca era a mig guany el ramader aportava el bestiar i el pastor la feina de cuidar-lo. El ramat s’avaluava en començar el contracte i quan s’acabava, de manera que els guanys es repartien a mitges.

Segurament encara es podrien detallar moltes altres formes de treball relacionades amb la transformació dels recursos que proporcionava l’agricultura. Cada conreu, cada producció presentava unes característiques determinades i, d’acord amb els coneixements i la tecnologia, demanava un tipus de força de treball. Així mateix, cada treball generava rituals per a ordenar el procés de producció i donar seguretat en un món que, amb pocs coneixements sobre el funcionament de la naturalesa, provocava molta incertesa. Al llarg del segle XIX van canviar moltes coses, de manera que moltes de les formes de treball i els rituals que les envoltaven també ho van fer, i, com és lògic, se’n generaren d’altres d’acord amb les noves circumstàncies.

El bosc, una font de recursos complementaris

Cistella de llanegues negres, bolets molt apreciats en la cuina catalana.

Fototeca - Rambol

Sovint el món rural se sol descriure i estudiar a partir dels conreus: el blat, la vinya, l’olivera, els horts… com si la vida de la gent del camp girés al seu voltant. Però la societat en general no demanava només aliments, sinó molts altres béns i serveis. Si es dóna una ullada a aquests béns es veurà que calia aprofitar molts altres recursos, i que tots provenien de la biomassa vegetal. En qualsevol casa hi havia una gran quantitat d’estris fets de pell, fusta, vímet, canyes i terrissa que només podien procedir del camp. I encara més si es tenen en compte els materials emprats en la construcció, com són bigues, teules, maons, canyes, guix o calç; o de llenya i carbó per a escalfar-se o per a cuinar; de la fusta per a fer mobles, portes i finestres; del suro per a fer taps; de les restes vegetals per a fer formiguers –o boïcs– o adobar els camps; de les herbes remeieres per a curar malalties; la pega per a fer bots –recipients formats d’un cuiro de cabra o de xot, que cosit i empegat serveix per a contenir oli, vi o un altre líquid–; els bolets; el glaç per a refredar begudes, etc. Aquesta llista, sense cap voluntat d’exhaustivitat, posa de manifest que als boscos i erms no conreats era on es trobaven els recursos naturals que, convenientment transformats, donaven sortida a una àmplia demanda d’artesans de tota mena que produïen els béns i serveis que es consumien socialment. Cal, doncs, donar molta més importància a les activitats no agrícoles en les economies rurals, perquè proporcionaven molts jornals i ingressos complementaris per a la subsistència de moltes famílies. No es pot entendre una família de petits pagesos vivint només del conreu de les terres: vivien també de la pluriactivitat que realitzaven gràcies a les múltiples demandes de recursos naturals que s’havien de transformar.

De tot plegat es desprèn, doncs, que les terres no conreades tenien valor perquè podien produir una gran quantitat de productes complementaris i calia precisar molt bé què es podia fer servir i què no es podia tocar. Calia una explotació del recurs amb sentit comú, sense esgotar-lo, per tal d’aconseguir que anés donant fruit amb el pas del temps. Així les herbes d’un mas –és a dir tot el que podia ser subjecte de pastures– s’arrendaven; fins i tot es podia donar el cas que el mas fos d’una persona i les herbes fossin d’una altra, i quan se signava un contracte de masoveria, per exemple, calia precisar molt bé què passava amb les herbes o amb els altres recursos no agrícoles. Bonaventura Matifoll, pagès de Raja-dell, establia a Josep Sacristà de Fals una peça de terra en què hi podia fer una casa. S’aclaria minuciosament que hi podia tenir dues burres que pasturessin per tota l’heretat, però només dos porcs a l’estaca, és a dir, lligats perquè no es mengessin les glans, que es comercialitzaven a part. Calia determinar qui podia aprofitar els recursos disponibles.

El bosc, de sempre, ha estat una font de recursos naturals que sovint ha calgut sotmetre a processos de transformació. La fotografia mostra la serradora d’una explotació forestal a la Baixa Cerdanya.

Fototeca

Però, de qui era el bosc i les terres ermes que eren subjectes d’aprofitament econòmic? A la Catalunya Vella el bosc era privatitzat i pertanyia de les cases de pagès; per tant, totes les relacions econòmiques que tenien a veure amb el bosc, tenien a veure amb els amos dels masos. A les terres de Lleida, els boscos no establerts eren explotats pels senyors que encara tenien tot el domini. A les zones d’alta muntanya els boscos solien ser comunals, és a dir, eren dels municipis que els explotaven i dels veïns que en podien gaudir, la qual cosa no va estar exempta de conflictes amb els veïns més poderosos que els havien volgut privatitzar. Tot i així, els boscos a Catalunya no han estat mai tancats, per tant no hi ha una privació física de l’entrada i, fins i tot en alguns aspectes, alguns fruits del bosc es consideren comunitaris: l’herba per als conills, la llenya menuda o els bolets. Altres recursos naturals, en canvi, només podien ser explotats pel propietari del bosc.

Cal, doncs, acostar-se als diferents aprofitaments dels recursos naturals i veure que cadascun generava unes formes de treball específiques que completaven els ingressos d’una gran quantitat de famílies. Entre els bosquerols, Joan Amades anomena una gran diversitat d’oficis: llenyataires, carboners, picadors, surers, escorçaires, xesclaires, pegaires, teiaires, pinyonaires, vescaires, moixernoners, ruscaires, trementinaires, nevaters, etc. La toponímia testimonia també aquests treballs d’extracció: Peguera, Vallpeguera, Reïnera (de resina) es refereixen als forns de pega; Carbonera, Carbonell, riera de Carboners, al carbó; els Pous de Glaç, la Gelera, els Geladors, la Nevera, a la producció de gel.

Fer carbó

Una de les fonts d’energia calorífica a la Catalunya moderna fou el carbó vegetal. Les fargues pirinenques i prepirinenques i les cuines de moltes famílies en generaven una elevada demanda, i la seva producció va tenir importància fins ben entrat el segle XX. Els pagesos de mas que tenien boscos d’alzines i fagedes es dedicaven a carbonejar de tant en tant, perquè fer-ho els proporcionava alguns ingressos i alhora es netejava el bosc. Podien llogar carboners i fer-se ells el carbó i després vendre’l a un negociant; però la via més habitual era pactar amb el cap de colla d’uns carboners la producció de carbó. El tractes variaven segons les necessitats de diners i l’interès del propietari per seguir la campanya. Així es podia anar a tant la càrrega de carbó que es treia o es podia fer un “tracte en escruix”, que consistia a pagar una quantitat global per fer carbó d’un bosc determinat.

a feina solia començar al mes d’octubre quan les alzines deixaven de tenir saba i s’acabava per Pasqua de l’any següent. Normalment s’encarregava a les colles de carboners organitzades que voltaven pel país quan no hi havia feina en els seus llocs d’origen. Se solien fer dues cuites cada temporada, una havia d’estar llesta abans de Nadal i l’altra per Pasqua.

El primer que calia fer era determinar quin seria el bosc on es faria la campanya. Havia de fer uns quinze anys que el bosc no s’hagués tallat, per tal de garantir que s’anés regenerant. Aleshores es feia l’aclarida, la tallada d’una quarta part dels arbres més vells i dels que no creixien prou bé o que eren massa espessos. No fer-ho així volia dir trencar l’equilibri ecològic del bosc i perjudicar futures produccions. La campanya es dividia en dues etapes clarament diferenciades que podien fer la mateixa gent o es podien fer per separat. La primera consistia a tallar els arbres, capolar-los i portar els trossos fins a la plaça on s’havia de fer la pila. Aquesta part de la feina es coneixia amb el nom de picar i la feien els picadors. La segona consistia a empilar la llenya, embrumar-la (tapar-la amb rames), enterrar-la, coure-la i ensarriar el carbó. D’aquesta fase, se’n deia “coure” i la feien els carboners.

Els picadors tallaven els arbres arran amb la destral grossa. Un cop a terra l’embrancaven amb la destral xica i el capolaven en rulls que solien fer entre 80 cm i un metre. Si feien més d’un pam de gruix s’anomenaven buscalls, si feien menys, vergells i els més modestos, branquetes. Els buscalls més rectes eren destinats a fusta i es treien de la pila perquè es pagaven millor, però no sempre era possible aprofitar-los ja que el transport era molt més car segons a quina part del bosc es trobessin. A vegades també es treien altres trossos per fer llançadores o bastons o s’aprofitava l’escorça per assaonar pells.

La fusta tallada es portava a la plaça on s’havia de fer la cuita a lloms de mula o carregada a l’esquena dels picadors, i es deixava enrotllada i ordenada segons les mides al seu voltant.

Aleshores començava la feina d’empilar. Primer es començava per l’ull, que es podia fer de diverses maneres (en gàbia, d’estrella, a burro), però sempre amb la intenció de deixar un espai de dos pams a l’interior de la pila per on atiar el foc. Després s’anava apilant la llenya començant pels troncs més grossos i cobrint amb els més prims ben atapeïts per evitar que quedessin cambres d’aire a l’interior. Com que els troncs eren tallats a mides semblants, es podien anar fent sostres de llenya sempre, però, que es respectés l’ull com a vertebrador de la pila.

Un cop apilada la llenya, calia evitar-ne el contacte amb l’atmosfera ja que si no es cremaria i esdevindria cendra. Per això s’aprofitaven les branques dels arbres que s’havien tallat i es cobria amb un entramat vegetal que no deixés passar la terra amb què s’havia de cobrir la pila. Al Montseny aquestes branques s’anomenaven embrums o embalums, i se solien premsar amb pedres o buscalls perquè quedessin ben planes i tupides. El pas següent era enterrar la pila amb una capa de 10 a 20 cm de terra i aleshores la pila ja estava llesta per a la cuita.

Era el moment de l’encesa: es feia foc i es tiraven les brases a dins de l’ull. Tot seguit es bitllava amb troncs de 20 a 30 cm. Els primers dies es feia poc foc perquè es volia que la llenya perdés humitat abans de tornar-se carbó (torrar la pila), després es feien forats al voltant de la corona, s’omplia l’ull fins al capdamunt i es feia pujar el foc per començar a carbonitzar la llenya de la corona. Quan s’havia cuit la llenya de dalt, es tapaven els forats per on havia respirat la pila i se n’obrien una mica més avall per anar conduint la cuita. Al mateix temps s’havia de bitllar contínuament la pila (omplir l’ull de llenya que s’anava cremant) i així la cuita s’anava estenent cap allà on volia el carboner. Fer carbó era tot un art, s’havia de saber conduir el foc, ja que qualsevol error podia cremar la llenya i fer perdre molts jornals de feina. Un cop el foc havia arribat a terra es tapaven tots els forats i es deixava durant dos o tres dies perquè es comencés a refredar el carbó. Després la pila s’esmatassava. Aquesta feina consistia a pentinar amb el magall la pila de dalt a baix en franges de metre i mig per fer baixar la terra i la crosta vegetal que cobria la pila. Un cop pentinada, es tornava a reabrigar amb terra molt més fina que es colava entremig de la pila i refredava el carbó més superficial. Al cap de dos dies la pila es rescaldava, una operació similar a l’anterior però amb més cura de treure pedres i deixar només terra menuda. Un cop donada de nou la volta, el carbó quedava al descobert i ja se’n podia treure.

L’endemà, amb sàrries i romanes, es treia la primera capa de carbó amb el magall i ja es podia comercialitzar. Un cop el carbó es tenia escampat es procedia a ensarriar-lo amb la forca a les sàrries d’espart. A terra solia quedar la “terregada”, el carbó menut del qual es posaven uns quants grapats a cada sàrria i la resta quedava a les places i era recollida per dones i nens per a utilitzar-lo a casa seva.

La producció de carbó vegetal fou una activitat típica de zones de muntanya on abundaven alzines, faigs, castanyers i avellaners. El Montseny era una àrea molt activa en aquest sentit, però també ho eren el Montnegre, el Corredor, les Guilleries, Sant Llorenç del Munt i moltes comarques pirinenques. El pas de la llenya al carbó significava la pèrdua del 80% del pes i el 60% del poder calorífic. Era aquesta diferència el que el feia rendible, ja que buidar un bosc de carbó era molt més fàcil que no pas si fos de fusta, en el sentit que la fusta pesava molt més i era molt més costós poder-la transportar cap als mercats de consum. Les piles solien donar entre 20 i 35 càrregues de carbó. Cada càrrega equivalia a 125 kg, la qual cosa volia dir que una pila de 35 càrregues donava uns 4 375 kg de carbó i per a poder-lo obtenir calia cremar 21,9 tones de llenya aproximadament. La demanda de carbó provenia de les llars domèstiques, però també d’activitats industrials. El carbó vegetal provenia de la crema de boscos i, per tant, tenia un sostre que no podia traspassar si no es volia esgotar la massa vegetal. El carbó mineral fou la gran alternativa que es va començar a estendre als segles XVIII i XIX i va anar reduint el mercat del vegetal. Tot i així la seva producció va arribar fins a la segona meitat del segle XX.

L’aprofitament de l’escorça de les alzines sureres

L’alzina surera es troba a la part nord-occidental de Catalunya, a les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, la Selva, el Gironès, el Maresme i el Vallès Occidental. Des del segle XVII, com a mínim, la seva escorça gruixuda i esponjosa ha servit per a obtenir el suro, un recurs fonamental per a la fabricació de taps. Durant segles, i encara avui, ha esdevingut insubstituïble per a tapar les ampolles de vi i cava.

A Catalunya, l’explotació massiva dels boscos d’alzines sureres es va començar a produir al primer terç del segle XVIII i va esdevenir una font d’ingressos important per als pagesos que es dedicaren al suro. La primera notícia de producció de taps es localitza a Tossa de Mar el 1739.

Les alzines sureres han de tenir uns vint anys abans que se’ls pugui extreure el suro per primera vegada i han de fer un perímetre de 60 a 65 cm. L’espelagrinada és la primera pelada de l’alzina, que no sol servir per a fer taps. Cal anar molt amb compte a no fer malbé l’escorça mare si es vol que l’arbre continuï produint, i no es pot tallar més enllà d’1,3 m comptat des de terra. L’alzina produeix escorça cada dotze anys i es calcula que un arbre sol donar unes sis pelades al llarg de la seva vida. A partir de la segona escorça l’alzina es pela mitjançant una destral o una burja. El suro era traslladat al pati de les masies, on s’apilava perquè s’assequés. Aquesta pila s’anomenava rusquer. A partir d’aquí ja hi intervenia el fabricant de taps. Quan havien passat sis mesos, i el suro era ben eixut, es lligava en feixos i s’introduïa al perol on havia de bullir durant una hora per guanyar elasticitat. Les pannes de suro eren llescades com es fa amb un pa de pagès a la mida de la llargària del tap que es volia fer i després es carraven, és a dir, es tallaven a llesques en formes troncocòniques d’on havia de sortir el tap ja elaborat.

Els pous de neu i glaç

A l’edat mitjana el consum de gel era considerat un producte de luxe, però a partir del segle XVI es va començar a estendre i generalitzar el seu consum a altres capes de la població per a conservar els aliments (peix i fruita), beure fresc (vi, aigua, anís, etc.) i productes que necessitaven gel com l’orxata, gelats tipus sorbets o garrapinya. Però el gel tenia també aplicacions sanitàries que en van fer incrementar la demanda: alleugerir febrades, tallar hemorràgies o aconseguir efectes antiinflamatoris. Els ajuntaments, doncs, procuraven proveir-se de gel i començaren a elaborar normatives per a garantir-ne l’abastament a la població, però el principal problema n’era la producció i la conservació. En algunes zones la producció de gel es va convertir en una autèntica activitat econòmica complementària.

A Catalunya hi havia dues maneres de produir glaç. Als llocs on nevava en abundància van aparèixer les poues, uns forats oberts a terra, on s’enterrava la neu premsada i es tapava amb brancatge per a evitar el desglaç tot pensant d’aprofitar-la a l’estiu. Era la manera més rudimentària d’obtenció de gel, però tenia el problema de la baixa qualitat (la neu s’ennegria) i perdia molt durant el transport. Al segle XVI van començar a aparèixer els pous de gel que també en produïen.

Es buscava un indret amb força aigua (a prop d’una font, una riera en què l’aigua es pogués desviar) i es construïa una bassa de poca profunditat on es pogués embassar, en un lloc obac. A prop de la bassa es construïa un pou de forma quadrada o circular, enterrat a terra, d’un diàmetre de 8 a 9 m, unes parets de 60 cm i una alçada de 9 a 11 m, tancat amb volta, al qual s’accedia per un passadís estret que impedia l’entrada d’escalfor. Amb el fred de l’hivern, l’aigua es gelava i, al cap d’uns quants dies, quan la bassa estava del tot glaçada, el gel es tallava a peces de més o menys gruix, en forma de blocs, i es portava al pou. Els descarregadors baixaven el gel cap al fons, on els col·locadors l’anaven distribuint, separant cada pis de gel amb palla, boll o branques de pi. Així s’anava omplint el pou que, un cop ple, se segellava tapant totes les obertures per evitar que s’escalfés. Aquest procés, que es feia a mitjan hivern, era el que ocupava més gent en el moment que menys feina hi havia en altres ocupacions.

Quan arribava l’estiu era el moment de treure el gel del pou i portar-lo al lloc de destí, normalment les grans ciutats. Els traginers embolicaven els blocs de gel amb palla, sacs, boll i tota mena d’aïllants naturals per a reduir el desglaç i començaven el camí de nit perquè feia menys calor. Quan hi arribaven, el gel solia haver perdut el 25% de pes i es pagava en funció de la quantitat que s’entregava. Barcelona era un dels grans centres consumidors de gel, i s’hi adreçaven la majoria de traginers.

Tot i que molts pobles tenien els seus propis pous, la demanda de Barcelona va provocar que se’n fessin en llocs on feia prou fred per a gelar l’aigua i no gaire allunyats de la ciutat perquè les pèrdues fossin mínimes. El Bages, el Montseny, el Moianès, Sant Llorenç del Munt foren les zones idònies per a la instal·lació d’aquesta activitat, que proporcionava molts recursos complementaris als pagesos de la zona. La producció de gel es va mantenir fins als primers anys del segle XX, i fou substituïda per l’aparició del gel artificial.

Els forns de pega

Les societats pageses necessitaven substàncies que servissin per a enganxar o calafatar. Una d’aquestes era la pega que s’obtenia de destil·lar quitrà de pi. La matèria primera era la teia, una part de la fusta de pi, resinosa, que se sol trobar entre els arbres vells o al cor dels arbres. Aquesta teia era enfornada i se sotmetia a una combustió lenta que durava 24 hores. Fruit d’aquesta combustió era un líquid negre i espès que s’anomenava quitrà de pi i que es decantava cap a un segon recipient que s’anomenava olla. A continuació, el pegaire hi calava foc, sortien uns fums negríssims durant un altre dia, es tapava tot de nou i la destil·lació del quitrà s’escorria cap a un altre recipient que s’anomenava pastera, on es dipositava la pega que, quan es refredava, formava una llosa que s’havia de trencar a la mida que el pegaire volia. Els trossos de pega ja estaven disponibles per a anar a vendre a les ciutats properes. Aquests forns solien enfornar tres tones de teia, de les quals s’obtenien 150 kg de pega.

Com en altres activitats d’aquesta mena, els pegaires solien arribar de les comarques de muntanya al començament de l’hivern –al Bages, per exemple, eren de l’Alt Urgell– i anaven fent fornades fins a la primavera, que tornaven als seus pobles a reprendre les feines de pagès. Arribaven a un acord amb l’amo del mas, propietari del bosc, de donar-li un tant per cuita i ells es quedaven la resta.

No solament es produïa pega a partir de la teia del pi, també hi havia interès per la trementina o aiguarràs que s’obté de la primera destil·lació de la reïna del pi. Els pobles de muntanya, a causa de les dures condicions climàtiques de l’hivern, organitzaven migracions temporals per a obtenir recursos complementaris. Són coneguts els cerdans –que procedien de la Cerdanya– autèntics especialistes en la construcció de barraques i parets de pedra seca a la Catalunya Central; les trementinaires de l’Alt Urgell que baixaven a Barcelona a vendre la trementina i altres herbes remeieres; els pegaires, també de l’Urgell, els carboners, etc. El funcionament de l’economia no es pot entendre sense aquestes migracions temporals i sense els ingressos complementaris que s’obtenien d’aquestes activitats.

La fusta de la muntanya i els raiers

La societat en conjunt feia una gran demanda de fusta per a la construcció d’habitatges i d’embarcacions, per a l’utillatge agrícola i molts altres usos. La millor fusta es trobava en llocs de difícil accés, especialment en les comarques pirinenques, i la seva explotació es va convertir en un dels principals recursos d’aquests territoris. El gran problema no era tant la tala com el transport fins als punts de consum, i en aquest sentit, els rius foren els grans camins naturals que permetien extreure la fusta dels Pirineus.

El procés començava mitjançant la tala d’un bosc que s’havia acordat amb el propietari o amb el municipi que tenia el bosc comunal. La colla de picadors tallaven els arbres, que solien cobrar a tant la peça. A cops de destral anaven perfilant les diverses peces de fusta que rebien noms segons la mida i el gruix (seixantens, cuixes, doblers, vintiquatrens, files, fustets, filetons, llates, rolls, etc.). Les peces eren arrossegades amb cavalleries fent servir les “cadenes de badall” quan era possible, o bé les arrossegaven els mateixos picadors fins a la vora d’algun barranc on ja es pogués enfilar cap al riu. Era en aquest punt quan entraven a treballar els raiers, que es cuidaven de transportar la fusta al lloc de consum. Pels barrancs baixaven tronc a tronc fent servir la ganxa per a evitar que se’ls encallés i, ja als rius més grans, hi construïen l’“estisorada”, una disposició dels troncs que deixava passar l’aigua però parava els que baixaven pels barrancs. Aleshores es treia la fusta de l’aigua, es classificava i començava la construcció del rai, les tramades del qual podien variar segons el tipus de fusta i segons el cabal i la fondària del riu.

Els dos rius més utilitzats en el transport de la fusta dels Pirineus foren el Segre (pel qual s’extreien 30 000 peces al començament del segle XX) i la Noguera Pallaresa (a l’entorn de 20 000). Els llocs de destí eren Lleida i Tortosa, des d’on es distribuïa cap a tota la geografia catalana.

Les herbes remeieres i les trementinaires

Les trementinaires de l’Alt Urgell exemplifiquen el que eren les migracions temporals a la recerca de recursos complementaris. La trementina era, com hem vist, un destil·lat de la reïna de pi. Convenientment barrejada amb altres productes, esdevenia un ungüent per fer pegats que es considerava altament curatiu. Aquest producte va donar nom a les dones d’aquelles comarques dels Pirineus que, del gener al març i de Tots Sants al desembre, sortien de casa carregades de trementina, tota mena d’olis (de ginebre, de llangardaix, de perdigons) i d’una gran quantitat d’herbes remeieres de les quals coneixien totes les virtuts curatives. De fet, anaven per tot Catalunya a vendre els seus productes casa per casa. Des de l’Alt Urgell anaven cap a les comarques de Girona, cap a la Catalunya Central i arribaven fins a Barcelona i baixaven també fins a Lleida i cap a Tarragona oferint els seus remeis.

Les trementinaires, sobretot les de Tuixén, eren conegudes arreu de Catalunya. La seva activitat econòmica, que aprofitava els recursos naturals del lloc d’origen i el coneixement sobre la propietat curativa de moltes plantes, era fonamental per a la subsistència de les famílies de la zona. Pau Vila les recorda: “Nosaltres les hem vistes encara al cor de la ciutat, aquestes dones ardides amb els pots de llauna plans, en bandolera, portadors de la trementina i l’oli de ginebre, i el farcell d’herbes lligat a l’esquena. El gipó corsat, la llarga faldilla fosca, el mocador espatller groguenc, i bru el del cap, destacaven llur aspecte muntanyenc dins la gamma ciutadana; llur crit les feia sentir pertot. […] Val a dir que no circumscriuen llur negoci a la capital: gràcies a l’anomenada secular dels remeis de Tuixén, aquestes dones admirables s’escampen gairebé per tot Catalunya amb una distribució geogràfica del temps; el lluc muntanyenc, afinat per l’enginy femení, ha donat el fruit més complet, més assaonat del nomadisme estacional de casa nostra.”

Les possibilitats que oferia la naturalesa de recursos complementaris necessaris per a la vida quotidiana de la gent dels pobles i la ciutat no s’acaba aquí. S’han esmentat només algunes de les possibilitats i les formes de treball que cada activitat generava, en queden encara moltes més per explorar: les teuleries i rajoleries situades allà on hi havia argila i que implicaven també forns d’obra; les pedreres on es produïen carreus per satisfer la demanda de la construcció; els forns de calç que produïen calç per a la construcció; les guixeres que produïen guix; els bolets que esdevenien un complement per a l’alimentació; la producció de glans per a alimentar els porcs; el tall de boixos per a produir culleres i altres estris que necessitaven una fusta manejable; els escorçaires que recollien escorça de pi per a les adoberies, etc.