Construir joguines: la sostenibilitat amb l’entorn
Són molts els especialistes que coincideixen amb Johan Huizinga, en el sentit que la cultura humana neix i es desenvolupa en el joc. La manufactura de tota mena d’útils i d’objectes hauria estat, així, el resultat de la interacció lúdica amb l’entorn i la conseqüència de la necessitat de fer-la més còmoda i pràctica. D’un primer estadi, en què qualsevol element natural hauria estat susceptible de ser utilitzat com a objecte d’oci (pedres, plantes, branques, ossos, etc.), s’hauria passat a la construcció de senzilles joguines, que es van anar adaptant, progressivament, als canvis socials i culturals d’aquells que les utilitzaven i als canvis tècnics de l’entorn que les generava, reproduint així la vida quotidiana i el món dels adults, en els seus aspectes més diversos.
La majoria de les joguines que es construïen els mateixos infants eren ben senzilles de fer i tenien poc valor material, perquè la seva fabricació requeria, en general, pocs coneixements tècnics, però sobretot perquè la natura i el reciclatge d’objectes d’ús quotidià o de consum habitual (com ara la fruita) renovaven indefinidament els materials per a fer-les.
El cicle natural de les estacions marcava en gran manera la manufactura i el tipus de joguina de cada època de l’any. Amb l’arribada de l’estiu, el dia s’allarga, i la natura i el camp són un gran aparador a l’abast infantil. La natura deixa la porta més oberta que mai als jocs i a la inventiva.
Es juga a casetes o a botigues, arreplegant qualsevol cosa per a convertir-la en objecte de compra o de venda. Petits cargolins fan de sopa, el guix fibrós esdevé sal o farina, la grava, arròs o llentilles, etc. També les variades formes de les fulles dels arbres tenen diferents usos: les d’eucaliptus són sardines; les d’olivera, macarrons; les de pi, fideus, etc. Els platerets de les balances es podien fer de moltes maneres: amb plats escantonats, amb fustes, amb la pell assecada d’una taronja o d’una magrana, partides per la meitat; amb caixes grans de mistos, amb llaunes de sardina, amb petits cabassets, etc.
Aquesta artesania infantil no tenia límits, i usava tota mena d’elements naturals, bé d’origen animal, vegetal o mineral, i també materials manufacturats, fossin reciclats o no.
Joguines fetes amb materials d’origen animal
CPCPTC/Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Jocs Vall del Corb
Els ossets o callosos de la pota del be, una de les joguines més antigues que es coneixen, s’empraven per a jugar a molts jocs. Els ossets, de color blanc, es podien personalitzar bullint-los amb fulles de ceba, perquè així agafaven un color roig, molt característic. Els jocs de quatre o cinc ossets sovint necessitaven una bola que, si no es podia comprar, s’aconseguia aprofitant un petit còdol, acabant-lo d’arrodonir tot fregant-lo contra una superfície rugosa, acompanyant l’acció amb la cantarella infantil “pedra, pedreta, ben rodoneta, tirolirorà, tiroliroreta”.
Les closques de molts crustacis i mol·luscs, tant de mar com de riu, s’han usat tradicionalment per a fer moltes joguines. A més de ser un recurs immediat per a improvisar plats i culleres, les valves han servit també per a fer de fitxes de jocs de tauler com ara el cago, pixo i marro; de castanyoles, lligant-les amb veta; o de collarets, anells i polseres, passant-les per un fil. També s’aplicaven amb fang, o bé lligades amb una veta, a les soles d’espardenya, per convertir-les en sabates de taló, reproduint a la perfecció el seu so característic. Els cargols marins posats a tocar de l’orella fan sentir les ones de la mar; o xiulen si se’ls practica un petit trau a la closca buida.
L’ou, convenientment buidat, era també un bon material damunt el qual es podia pintar i enganxar elements decoratius, per a fer nines i animals diversos. Les plomes de l’aviram i dels ocells eren usades com a dards, fletxes o, senzillament, ornament. La pala de la sípia era un casc molt lleuger per a fer una barca, que podia competir amb les fetes de fulla de canya que es feien navegar per canals, rius o les aigües tranquil·les dels safareigs.
Amb la pell dels animals i amb les llaunes de conserva es construïen instruments, com ara petits timbals. Però els mateixos animals també despertaven la curiositat i l’interès en els nens, els quals, utilitzant el seu enginy, inventaven tota mena de reclams i de gàbies. Els jocs amb animals incloïen algunes cruels distraccions: papallones, formigues, llagostes, escarabats, grills, dragons, granotes, etc. i fins i tot gats i gossos, eren blanc de la trapelleria infantil.
Joguines fetes amb materials d’origen vegetal
Biel Pubill
El tipus de joguines fabricades amb elements d’origen vegetal depenia de la zona geogràfica i de l’època de l’any. Així, durant la temporada de la fruita s’usaven una bona quantitat de pinyols: de cirera, albercoc i nespra; i també de fruita seca, com nous i ametlles. Els pinyols d’albercoc es convertien en xiulets, fregant el pinyol contra una superfície rugosa; i les clofolles d’ametlla, tallant-les verticalment. També el casquet de la gla, col·locat amb traça entre dos dits, produeix so. Els pinyols de cirera eren la munició perfecta dels canonets, de les pistoles d’agulles d’estendre o de les escopetes de canya. Les mateixes cireres adornaven les orelles de les nenes, penjades a tall d’arracades. Dels magraners bords, se’n podien recollir petites magranes per a fer pipes, més realistes que les que es feien amb les pinyes dels pins. Les magranes també servien per a fer caçaboles.
Amb la meitat d’una closca de nou i un trosset de canya, es feia un altre joguet popular molt senzill i divertit: una castanyeta per a atreure els grills. Aquest petit instrument de percussió també es pot fer amb una llauna de conserva o amb una canya esberlada, amb un nus damunt el qual percudirà la canyeta.
A l’estiu, sobretot, un passeig pel camp permet escollir entre un ampli mostrari de flors que inviten a la construcció de diademes i collarets, o bé d’ungles postisses, fetes amb pètals de gerani. Esclafant els capolls de roselles al front, o damunt la mà, s’endevina si és gall o gallina, segons si en obrir-se apareix el característic color roig o verd; i desfullant margarides se sap si una qüestió és veritat o mentida.
Biel Pubill
Hi ha moltes plantes amb inflorescències que, com la dels angelets de la dent de lleó, es bufen per cridar la bona sort. Les llavoretes d’aquesta planta formen en conjunt una petita esfera i el joc consisteix a escampar-les d’una bona rebufada; primer s’enlairen i després aterren a poc a poc, com petits paracaigudes. En alguns llocs s’acompanya l’acció amb la cantarella:
“Palometa baixa del cel
tota mudada, tota mudada.
Palometa baixa del cel,
tota mudada amb pa i mel.”
L’estiu és també temps d’espigues, com les de civada, que la canalla enganxava a la roba i als cabells. Són joguets summament efímers, que requerien el contacte i el coneixement concret de l’entorn. I encara, amb les flors seques dels cards es construïa un rudimentari instrument de percussió, el tricotraco, que es feia percudir agafant el mànec de l’instrument amb les dues mans planes i fent-les fregar endavant i endarrere.
Als boscos de pi s’aconseguien trossos d’escorça que, fregant-los contra una paret o una llosa, agafaven la forma d’un barquet. La creativitat de cadascú acabava per donar la distinció al vaixell, clavant-hi alguna branqueta i posant-hi una fulla de grèvol o un retall de roba a manera de vela. També es podien recollir fulles de pi, amb les quals, unint-les pel vèrtex, es confeccionaven collarets i polseres. Del bosc, fins a la meitat del segle XX, era habitual treure’n reïna, que els infants usaven per a enganxar; també la recollien dels ametllers, i era molt corrent col·leccionar boles de reïna a l’interior de les quals haguessin quedat capturades formigues o altres insectes.
El coneixement del bosc permetia identificar nombroses plantes, arbres i arbusts, útils per al joc. Antigament, i encara avui en alguns llocs rurals, era corrent entre joves i adults buscar i tallar vesc, una planta parasitària de la qual, un cop matxucada, s’obtenia una pasta enganxosa que s’utilitzava per a caçar ocells. Les macarulles del roure, característicament rodones, s’usaven en molts jocs de bales (pam i toc, circuits, el triangle, etc.). L’escorça de l’alzina surera servia per a fer casetes com les del pessebre, i les seves glans, les del coscoll i la llavor del ginebre eren les millors municions per al mandró, fet d’una rama d’olivera o d’ametller. De les llargues i esveltes branques de l’avellaner se’n feien tot tipus d’armes medievals: arcs, fletxes, llances, espases, etc.
Amb les glans o la llavor de l’eucaliptus, resultava fàcil i ràpid construir petits trompitxols, enclavant-los un petit totxet o un escuradents. Les boles dels xiprers obertes, i sense llavors, tallades per la meitat, feien de tampons, i en impregnar-les amb tinta s’obtenia la cara d’un dimoni. Amb les branques d’oliveres i de pi, els nois es construïen baldufes, i també amb les pinyes. Fent punta, amb la navalla, als dos extrems d’un pal es construïa un bòlit; i amb branques llargues i fermes es feien xanques.
A les zones litorals on creix el margalló, una petita palmera amb la fulla de la qual es fan escombres, cabassos i senalles, les nenes aprenien a trenar els brins de les fulles en forma d’acordió, i en feien flors de tota mena. Alguns nois més grans, avesats a veure com les mares i les iaies trenaven el margalló, havien après a fer petits entramats que, lligats per dos extrems a cordes de cànem, es convertien en perfectes i àgils fones.
Fora del bosc, i a redós d’algun rierol, es troba un element natural bàsic per a la construcció de moltes joguines populars: la canya. Doblegant una fulla es pot fer una barqueta per a navegar lliurement per una sèquia o una bassa, fer curses o també tractar d’enfonsar-les a cops de pedra. Amb canyes es feien també molinets de vent o d’aigua, que giraven per la seva acció; i amb canyes esberlades i obertes es fabricaven canaleres.
També es construïen amb canya diferents flautes, xiulets, nu-nuts, xeremies, castanyoles, pica-canyes, rascadors, pals de pluja, brunyidors, xilòfons, pianos de canya o carraus; o, fins i tot, amb una mica de paciència, violins de canya. Així mateix se’n feien canonets, espases, petites gàbies per a insectes, escopetes que feien soroll, i altres que disparaven petits projectils (glans, fletxes, pedretes, etc.), i fins i tot allargassats i curiosos io-ios.
Normalment, prop dels canyars, es troben vimeteres. Amb la tija d’aquesta planta es feien, sense gaires complicacions, espectaculars sonalls o tabalets. A l’interior d’aquests tradicionals sonalls es posaven closques de cargolins, que no pesen gaire i fan un so suau i agradable.
A l’horta i als camps de fruiters es troben altres materials naturals que permeten fer joguines. A l’hivern, amb la pela de les mandarines i les taronges, és fàcil fer senzills cistells i platerets per a jugar a botigues; o construir, amb una mica de fil de cànem i un totxo, unes balancetes. Els més traçuts fabricaven petits llums d’oli, a semblança dels grans caps de mort, que es construïen al bo de l’estiu amb els carabassons i que avui s’han posat de moda amb la recentment importada festa de Halloween.
Les carabasses, els cogombres, les pastanagues o els suros de les panolles de panís, amb petites branquetes enclavades, es convertien en tot tipus d’animals de quatre potes: bous, vaques, cavalls, porquets… Les patates també podien servir, però tenien una altra possibilitat lúdica: es tallaven per la meitat i amb la navalla o el ganivet es rebaixava un dibuix i així es convertien en tampons.
Si bé els guarniments amb plantes són més freqüents en nenes, als nois també els agrada disfressar-se. Un bon recurs els l’ofereix la panolla de panís, que es converteix en una improvisada barba o bigoti i, fins i tot, en cabellera.
Joguines fetes amb materials d’origen mineral
El perfeccionament de les tècniques de propulsió va donar lloc, entre altres invents, a la fona i el mandró, que ràpidament els nens van aprendre a fer anar amb molta habilitat des de ben petits. Així, els còdols han estat un dels recursos materials més emprats en tots els temps per a jugar a fer punteria, per caçar o, senzillament, per a embolicar-se en salvatges i irracionals batusses. Altrament, també han permès el desenvolupament d’infinitat de jocs, com les singuetes, joc consistent a llançar a l’aire un nombre determinat de petites pedretes rodones, tot entomant-les, sense que caiguin a terra; el flendi, que consisteix a llançar una pedra ben plana contra un canonet que sosté unes monedes o patacons d’aposta; les diferents varietats de joc de xarranca, en les quals es tira amb la mà, o es desplaça amb el peu, un palet de riu o una tellera (tros de rajola); les granotetes o sopetes, en les quals es tiren amb habilitat palets de riu a l’aigua fent que saltin diverses vegades per damunt la superfície; i les botxes, jugades amb còdols grans i uniformes, etc.
Antigament, els carrers no estaven asfaltats i mostraven sovint el testimoni dels jocs dels nens, amb la terra plena de pous, túnels, castells, camins, corriols i forats, que es feien per jugar a bales o per conduir l’aigua de les canaleres o de la pluja. La terra i l’arena eren elements naturals molt manipulats.
L’arena servia també per a jugar a les agulletes. Aquest joc, propi de nenes, consistia a apilar una mica d’arena i a l’interior barrejar-hi molt bé un determinat nombre d’agulles que cada xiqueta aportava. A continuació, amb l’ajuda d’un pal o un altre estri, i com si d’un pastís es tractés, es feien tantes parts com nenes hi participaven. Cadascuna escollia un tros i, com un ritual, anaven apartant lentament l’arena i destapant les agulles. Les que trobaven se les quedaven.
En el joc del paller també s’apilava arena i, al bell mig, es col·locava una mena de bandereta, per exemple, una ploma. Per torns, cada nena anava tallant i separant una mica de l’arena apilada tot evitant que li caigués la bandera. A la Palma d’Ebre, per exemple, cada cop que es feia una separació es deia un vers d’aquesta cantarella:
“Un cortà,
dos cortants,
tres cortants,
quatre capellans,
cinc cortants
sis cortants
set cortants
vuit capellans…”
Amb terra i aigua es feia fang, que s’utilitzava per a fer figures i boles que després es podien coure. Es jugava al joc de la cassoleta, que també es coneix amb el nom de petarroli, que consistia a fer una mena de bol ben fi que, un cop enllestit, es tirava amb destresa i força contra el terra amb l’objectiu que l’aire comprimit dins la cassoleta produís un so ben fort. Quan s’anava a tirar la cassoleta es deia la cantarella: “Petarroli, petarral, peta, peta general!”
Joguines fetes amb materials manufacturats reciclats
Un dels exemples paradigmàtics d’aprofitament i reciclatge dels objectes de l’entorn es troba en l’adaptació de diferents útils a fi de poder jugar a bitlles. Els nens més petits, per exemple, aprofitaven els boixets solts de fer punta de coixí per improvisar jocs de bitlles. Aquestes peces ràpidament es personalitzaven: es pintaven, es feien petites ranures o s’hi lligaven fils de llana de colors llampants.
Biel Pubill
En poblacions properes a la via del ferrocarril, eren els llargs cargols de les travesses, sovint abandonats a les vores, els que els nens anaven a buscar, fins i tot amb perill. Aquests grans cargols, ben plantats, esdevenien originals imitacions dels jocs de bitlles dels adults. I també es transformaven en bitlles les bobines grans de fil dels telers que s’anaven apilant a les fàbriques tèxtils. La canalla les cobejava per les moltes possibilitats que oferien: per a inventar ulleres de llarga vista, per a construir trompetes, muntar caçaboles o perillosos tiradors fets amb un globus que, ben lligat a l’extrem més prim de la bobina, permetia llançar pedres amb molta precisió.
Semblantment, succeeix amb una altra de les joguines més tradicionals i antigues que es coneix, la baldufa, que és susceptible de fabricar-se amb els materials més diversos. Avui es pot utilitzar fins i tot un CD per a fer una baldufa: es col·loca un suro al mig del disc i, com a eix, un pal rodó, de gelat, amb un extrem una mica afilat i al qual només cal enroscar un cordill de propulsió. També es poden fer ràpids i senzills trompitxols amb una xapa de refresc o amb un tap de plàstic ple de cera o de plastilina al qual, prèviament, haurem travessat un totxet o un escuradents.
Un io-io també resulta molt fàcil de construir i es pot fer amb materials tan fàcils de trobar com poden ser botons grans o taps de pots de conserva. S’agafen dos botons i amb fil de cosir s’uneixen pel centre, de tal manera que quedin força junts però suficientment separats per tal que, entre ells, pugui passar el fil que el farà moure.
La creativitat infantil tampoc no va quedar enrere quan es va inventar el telèfon. Els infants els construïen de manera fàcil i senzilla, emprant capses de llumins, llaunes de conserva, canyes amb nusos, pots de iogurts, etc. El procediment és sempre el mateix: unir dos objectes de forma còncava o cilíndrica amb un tros de fil (de cotó o de cànem) tan llarg com es vulgui. Un dels pots fa d’auricular i l’altre de micròfon per a parlar. Per tal d’utilitzar-lo, cal tibar el fil tant com es pugui i, de manera alternativa, anar parlant.
Les baralles de cartes, que fàcilment i gratuïtament es poden obtenir als bars quan han estat molt usades o bé estan desparionades, han estat un dels materials que més ha permès deixar volar la creativitat a nens i adults. Amb elles, a banda de fer els concebuts patacons tan apreciats com a moneda infantil, s’han construït trens, carrets, cases, llitets, carteres i fins i tot estufes econòmiques.
Com a curiositat força singular cal destacar que els nens d’algunes poblacions amb arrelada tradició d’armats, com és el cas de Flix, delerosos de poder fer de soldats, es construïen amb cartes autèntics cascs d’armats, guarnint-los amb les plomes de la mona, i aprofitaven safates de pastissos per a fer escuts i canyes a mode de llança.
També les figures dels naips, convenientment retallades, es feien servir de soldats palplantats, per a jugar a fer punteria amb pistoles d’agulles d’estendre roba i emprant com a projectil les mateixes agulles o bé blat de moro. Altres joguines bel·licoses són els anomenats tancs, fets amb un rodet de fil per l’interior del qual es passava una goma elàstica; en un extrem, es lligava un totxet, i a l’altre, una pastilleta de sabó. En fer girar el bastonet i deixar-lo anar aquest artefacte es movia recordant un tanc.
L’ús de nanses de càntirs o de pitxells trencats o les pilotes fetes amb bosses i papers ben lligats, o amb tires de cambra de bicicleta, també donen testimoni de com la imaginació infantil està al servei de la necessitat i de la il·lusió.
El cèrcol (o rodanxa) era una joguina molt habitual que avui ha estat relegada per la bicicleta. Els cèrcols de les bótes i després les llandes de les bicicletes i els pneumàtics usats de les motocicletes van ser, durant molt temps, protagonistes de carreres per tots els carrers dels pobles.
Potser les xapes dels refrescs són un dels petits objectes que més fàcilment es poden reciclar, ja que s’adapten a múltiples jocs. A banda de baldufes de dit, se’n poden fer xiuladors, fitxes de nombrosos jocs de tauler, jugadors de futbol amb xapes (antigament s’hi jugava amb botons), medalles i fins i tot estrelles de xèrif; un cop aixafades i clavades a un pal esdevenen sorollosos sonalls. També poden servir per a jugar a flendi o substituir els patacons.
Tradicionalment els molinets de vent es feien amb un tap de suro –fixat a una fusta o a un tros de canya–, en el qual es clavaven plomes d’animal en forma d’aspa. Era el pas previ per tal que els nois més grans es construïssin ells mateixos les milotxes o estels amb un paper resistent i quadrat, i un bon tros de cordill.
CPCPTC - Santi Carbonell
No cal dir que tota mena de pots, envasos, llaunes i caixes eren materials que, reciclats, es convertien en les joguines més diverses, des de vehicles amb tracció gràcies a l’acció d’una goma elàstica i d’altres que s’arrossegaven amb un cordill, fins a cascs i disfresses estrafolàries, o instruments musicals, xanques, etc.
Joguines fetes amb materials manufacturats no reciclats
Aquest grup correspon, actualment, a la major part dels treballs manuals, jocs i joguines que, d’una manera més o menys dirigida, es proposen en els tallers que es fan als centres cívics o a les ludoteques, i en moltes de les manualitats que es realitzen a les escoles.
En totes les èpoques, però, els nens han disposat d’una àmplia varietat de petits objectes que constituïen la seva moneda d’intercanvi i que era àmpliament acceptada per la comunitat infantil. L’acaparament d’aquests objectes prestigiava qui els posseïa i li atorgava un estatus dins el grup. D’aquí l’interès infantil de col·leccionar tota mena de coses.
Si avui són les xapes, els patacons o els cromos, antigament ho eren els segells matasegellats de les cartes, els anells dels cigars, els cromos que apareixien en les rajoles de xocolata, les capses de llumins o els paperets de safrà. De vegades es retallaven les il·lustracions i es feien servir, a més, per a jugar a santets.
Si no es volia intercanviar aquest autèntic tresor que era la col·lecció infantil i el joc requeria l’ús de monedes, també se’n feien de paper. Es col·locava un full damunt una moneda i, amb un llapis, es repassava per damunt, de manera que hi quedava marcat tot el relleu. Després només calia retallar-la. Aquest tipus de material era habitual quan es jugava a comprar i a vendre.
Eva Guillamet
El paper, en totes les seves textures i tipus, és un recurs àmpliament usat arreu per a la manufactura de joguines. L’extens món de la papiroflèxia és molt popular pel que fa a la construcció de barrets, barques, avions, ocells i jocs tan coneguts com el dels quatre sabaters. Amb paper de seda es construïen tradicionalment paracaigudes.
Amb el sabó líquid també fa segles que els nens es distreuen, de manera ben senzilla, fent bombolles de sabó, fent-les volar, veient com esclaten i jugant a veure qui les fa més grosses. Sols cal una mica de sabó, una palla de refresc i un petit recipient. Una canya amb un nus és ben pràctica. També les pastilles de sabó o les petites ampolletes de colònia, de mostra, han captat des de sempre l’interès de les nenes que, un cop aconseguides, les posaven com a articles de luxe a les seves botigues.
A l’estiu, a partir d’un pinyol de nesprer, vuit agulles i fil, les nenes feien una entretinguda joguina: l’ombrel·la xinesa (val a dir que si no es disposava d’un pinyol es podia substituir per un petit tap de suro).