El desafiament en el joc

El mèrit personal versus la sort de l’atzar

Parlar del desafiament en el joc vol dir fer referència ‘al que hi ha en joc’, a allò que els protagonistes s’hi juguen, i al tipus de repte que qualsevol aventura lúdica presenta. Les possibilitats que el jugador té d’incidir en el resultat del joc i la manera en què hi intervé permeten deduir que els jocs activen diferents tipus de relacions i maneres d’arribar a assolir el triomf.

Des d’aquesta òptica, P. Parlebas fa una síntesi de les grans categories del joc i de les propostes dels principals estudiosos que analitzen la importància de l’atzar, d’una banda, i la de l’habilitat del jugador, de l’altra. Així, estableix quatre grups: jocs d’atzar estricte –el joc de cara o creu, les xapes, els daus, la loteria o el bingo–, en què els esdeveniments depenen de l’atzar, i han estat estudiats per autors com B. Pascal, G.W. Leibniz, J. Bernoulli; jocs de raó estricta –els escacs, les dames–, en què l’atzar és exclòs del joc, ja que es tracta de jocs d’esperit, o de reflexió; jocs de mig atzar –pòquer, botifarra, dòmino, bescambrilla–, en què no solament intervé l’atzar, sinó també l’habilitat dels jugadors, ja que són jocs d’estratègia, d’astúcia, i, per últim, jocs de destresa o de moviment –bitlles, castells, curses–, en els quals el que compta és l’habilitat del jugador. En cadascuna d’aquestes categories, la mena de relacions que s’activen, l’esforç que cal fer i el procés que cal seguir per a millorar els resultats són diferents.

Aquesta classificació concorda amb la definició de joc que l’any 1751 avançava Jaucourt, un dels col·laboradors de l’Encyclopédie, el qual afirmava que “el joc és una mena de convenció molt en ús, en la qual l’habilitat, l’atzar pur o l’atzar barrejat amb l’habilitat decideixen […] les pèrdues o els guanys estipulats per aquella convenció entre dues o més persones”.

Roger Caillois, en estudiar i classificar els diferents tipus de jocs, també té molt present el mèrit personal i l’habilitat en les accions dels jugadors, juntament amb la part més imprevisible i lligada a la sort en el resultat final. De la seva coneguda classificació en quatre categories –agon o competició, alea o atzar, mimicry o representació i ilinx, desequilibri o vertigen–, correspon aquí centrar l’atenció en l’agon i l’alea, ja que es tracta de dos grups de jocs que poden ser antagònics, complementaris i fins i tot simètrics. L’agon correspon als jocs de rivalitat i de competició en què s’estableix un combat en igualtat d’oportunitats, com a forma pura del mèrit personal i l’excel·lència en el domini d’accions. I l’alea inclou tots els jocs en què la decisió no depèn del jugador –perquè no es tracta de guanyar l’adversari–, sinó del destí, sense necessitat de mostrar ni exercir les pròpies habilitats.

L’agon i l’alea expressen actituds oposades i en certa manera simètriques, però obeeixen tots dos una mateixa llei: la creació artificial entre els jugadors de condicions d’una igualtat estricta que la realitat nega als homes. Impliquen també que tothom ha de gaudir exactament de les mateixes possibilitats de demostrar el seu valor o, en una altra escala, de les mateixes probabilitats de rebre un favor. El mèrit i la sort són dos principis que aporten solucions inverses, però complementàries, a un únic problema: la igualtat que presenten tots els jugadors en començar, bé davant la sort o bé davant les condicions de la competició.

Quan es tracta d’apostar, de jugar-hi diners, algun objecte de valor o qualsevol altra cosa que tingui interès per als protagonistes, la manera d’intervenir-hi serà molt diferent si es tracta de jocs d’atzar o de pràctiques corporals. De fet, en els jocs motors l’aposta esdevé un intent de conciliació de l’alea amb l’agon, perquè, en una competició lúdica com ara l’antic joc de bitlles, s’establia un desafiament entre la sort i el mèrit de l’habilitat personal: el tirador de bitlles –com a representant del component agon del joc– intervenia llançant els bitllots contra les bitlles, tractant de dominar i controlar les seves accions. Paral·lelament, els apostadors que el desafiaven representaven la part d’alea del joc, la qual depenia del destí. Activitat versus passivitat, esforç versus contemplació, mèrit versus sort.

Compartir o competir

Parlar de qualsevol procés de socialització significa parlar de les relacions entre l’individu i la societat, mitjançant les quals cada persona aprèn rols i interioritza la cultura a què pertany. En aquest sentit, autors com M. Mead i N. Luhman, quan es refereixen a la noció de cultura, l’entenen com a resultant de la comunicació i l’intercanvi de significants i aprenentatges simbòlics que s’estableixen entre les persones que conformen una societat. Enmig d’aquestes consideracions, el joc esdevé una de les constants universals de tota societat o cultura segons la condició social i sobretot segons la capacitat de generar relacions i comunicacions entre els protagonistes.

Darrere de qualsevol acció motriu com és llançar un bitllot, córrer, perseguir, capturar, salvar, passar la pilota, carregar un castell o saltar a corda, el joc que la genera disposa d’una lògica interna portadora d’un entramat extraordinari de relacions i significats que la persona, en viure’ls, va incorporant a la seva quotidianitat, i, per tant, a la manera de ser i de viure la vida que la caracteritza.

La natura del joc fa possible que els qui en són protagonistes vegin orientades les seves actuacions cap a l’establiment de relacions que poden ser ben diferents segons el cas. Evidentment, quan l’important és la victòria, evitar el fracàs i obtenir un bon resultat en la partida, les relacions que es desencadenen tenen poc a veure amb les d’aquelles situacions de joc en què es busca la consecució d’objectius comuns, la improvisació de respostes originals i el pacte constant de nous reptes lúdics. De vegades es pensa que la competició és un component immanent a l’ésser humà, i que l’estructura de duel –dues parts que s’enfronten–, característica del sistema de relacions de l’esport, és natural. Però hi ha nombrosos estudis contraris a aquesta idea: des de la perspectiva biològica, l’enfocament darwinià explica que la supervivència evolutiva en les espècies animals es troba molt més associada a la capacitat d’interactuar i a l’habilitat d’adaptar-se als canvis de l’entorn que no pas a la capacitat de competir amb els adversaris. Paral·lelament, una llarga llista d’estudis transculturals i històrics sobre diverses societats indígenes demostren que la persona no és competitiva per naturalesa, i que és en el context de cada societat o cultura on s’aprenen i es desenvolupen normes, valors i costums que afavoriran que les persones es comportin entre elles de manera competitiva o bé que ho facin basant-se en la cooperació.

Tot i això, malgrat que la distinció entre jugar a compartir i jugar a competir sembla fàcil d’establir, resulta complex respondre preguntes com ara: un joc cooperatiu, pot ser competitiu? Sempre que hi hagi oposició en un joc, és a dir, persones que es puguin perjudicar en les accions motrius, cal diferenciar els protagonistes en guanyadors i perdedors? L’anàlisi de la lògica interna dels jocs demostra que és possible localitzar jocs de cooperació-oposició que privilegien sobretot les relacions de col·laboració; també se’n poden identificar d’altres que només premien les relacions d’oposició, i, finalment, hi ha un altre grup en què la victòria s’obté buscant la interacció tant amb els companys com amb els adversaris. Ara bé, en el terreny esportiu quin tipus de relacions premien els esports anomenats d’equip a l’hora d’aconseguir la victòria? La resposta és tan clara com rotunda: es basen en una estructura de duel en què es guanya mitjançant accions dirigides als contraris (fer gol o marcar una cistella suposen franquejar la zona que protegeixen els adversaris).

A continuació s’exposen alguns criteris que poden ajudar a aclarir quins són els principals trets distintius de la lògica interna dels jocs motors adoptats per la cultura tradicional catalana.

Del duel a la paradoxa

La teoria de jocs desenvolupada cap a la meitat del segle XX estudia les situacions d’enfrontament o de conflicte des de l’angle de la presa racional de decisions. I és seguint criteris racionals que aquesta teoria matemàtica intenta definir les estratègies òptimes per a assolir l’èxit, realitzant el càlcul de les possibilitats associades a tots els comportaments possibles i a l’anàlisi d’una situació de conflicte determinada.

P. Parlebas revisa els fonaments d’aquest plantejament i els aplica als jocs de caràcter corporal, el que ell anomena ‘jocs esportius’. Aplicant els conceptes que aquest mateix autor introdueix per a entendre el sistema de comunicacions motrius dels jocs, es pot fer una classificació del grau de competitivitat en les pràctiques lúdiques. No obstant això, cal tenir en compte que un joc inclou competició només quan determina algun criteri i regles precises per a establir la victòria i ordenar el resultat de les respostes dels participants.

Duel és un terme introduït per G.T. Guilbaud, i es correspon amb el que Von Neumann anomena ‘joc de dues persones de suma nul·la’ i que P. Parlebas considera ‘jocs estrictament competitius’. Comporta l’enfrontament de dos adversaris que rivalitzen amb interessos diametralment oposats, per això la suma de la victòria de l’un restada del fracàs de l’altre dóna zero (és la suma nul·la). Aquesta és l’estructura de relacions més competitiva i es troba molt present en l’escenari esportiu, en totes les modalitats de lluita o d’adversari, com ara la boxa, el judo, l’esgrima, el tennis i el tennis taula individuals, i l’esquaix. En els esports col·lectius, els equips es poden considerar superadversaris, i, per tant, també són duels els esports de futbol, bàsquet, handbol, hoquei o waterpolo.

En el terreny dels jocs tradicionals en són exemples el joc del cementiri o de jugar a matar (en què dos equips enfrontats intenten eliminar-se llançant una pilota d’un camp a l’altre); el marro (en què dos equips avancen cadascun d’ells cap als contraris i cada jugador ha de procurar agafar-ne un dels altres i no deixar-se agafar ell mateix), el bèlit (en el qual dos equips competeixen a veure qui sap fer més bon ús de la cana, un bastonet llarg, i el bèlit, un de curt) i la morra (en què dos jugadors mostren la mà closa i l’obren simultàniament, mentre diuen en veu alta una xifra, per tal de veure si encerten la suma del nombre de dits que ensenyen tots dos alhora), i en els jocs de societat o de taula es correspon, per exemple, amb els escacs i les dames.

En el joc semicooperatiu, a diferència de la categoria anterior, la suma algebraica final dels guanys és no nul·la, ja que els objectius dels participants no són necessàriament antagònics. En aquest grup hi ha un nombre superior a dues parts (duel) que s’enfronten, per la qual cosa la victòria d’un no comporta que tots els altres hagin perdut categòricament, sinó que poden haver quedat ordenats en funció de l’èxit en el segon, tercer o quart lloc de classificació. Uns determinats jocs esportius d’oposició, especialment les curses, autoritzen acords parcials i provisionals entre adversaris, encara que només sigui per a guanyar un tercer en discòrdia, a l’espera de l’enfrontament directe en els metres finals, com s’esdevé en les curses de fons i de mig fons, curses ciclistes, cóssos i també en altres jocs tradicionals, com els de patacons i bales, la cursa de xapes o els desafiaments amb baldufes. Igualment pertanyen a aquest grup els jocs psicomotors, en què els jugadors no poden interactuar, i, per tant, no poden decidir cap aliança, ja que actuen per separat; ara bé, al final hi haurà un guanyador i la resta de participants quedaran ordenats segons el lloc en què acabin; entre els exemples esportius hi ha els concursos de salts, els llançaments o les curses curtes, i també les competicions de natació i els salts. En el cas dels jocs tradicionals, en són exemples els campionats de bitlles, la tella i la tallada de troncs.

El joc estrictament cooperatiu es correspon amb les pràctiques col·lectives durant les quals l’acció de cada jugador està fortament lligada als altres. Per exemple, jocs esportius com els de patinatge per parelles, escalada amb corda, però també els castells, mantejar, la píndola, el joc dansat de Sant Joan de les Canadelles i jocs amb cordetes a les mans.

El joc paradoxal implica que qualsevol persona es pugui relacionar amb els altres mitjançant interaccions motrius ambigües, és a dir, esdevenint company o adversari alhora. En el joc de la pilota asseguda, si la pilota es passa directament per l’aire el destinatari queda capturat, mentre que si es passa amb un bot a terra, qui rep la pilota continua viu. En qualsevol moment del joc, el jugador que ha de rebre la pilota no sap veritablement si la hi passaran en forma de col·laboració o d’oposició, des del moment que no se segueix cap mena d’ordre ni de criteri lògic. El joc dels quatre cantons i el dels tres camps també són d’aquesta família. En tots aquests casos, el que interessa de veritat és gaudir de les interaccions ambigües, d’enganyar i de ser enganyat; per tant, encara que hi ha desafiament, en realitat no hi ha competició associada a guanyar o a perdre.

Els resultats de l’estudi dels jocs practicats a la comarca de l’Urgell, realitzat en el període 2000-02, mostren que els duels només estan presents en el 17,5% dels casos, és a dir, en 24 jocs dels 136 que corresponen a situacions d’oposició o de cooperació-oposició. Paral·lelament, cal dir que la cooperació està present en 45 jocs del total de 245, és a dir, el 18,4% de la mostra. En definitiva, són dades que confirmen la relativa competitivitat dels jocs catalans.

Buscar els companys o els adversaris per guanyar

P. Parlebas introdueix el concepte de xarxa d’interaccions de marca, la qual cosa permet identificar quin tipus de relacions són les que determinen la victòria o el fracàs en un joc. Cal preguntar-se què cal fer per a obtenir l’èxit en un joc si es vol identificar quin tipus d’interaccions són les que es privilegien. En alguns casos la victòria s’associa a marcar algun punt sobre el contrari, mentre que, en d’altres, quan no es tracta d’anotar punts, l’èxit es relaciona amb el fet de provocar algun canvi de rol sobre la resta de jugadors, per exemple salvar un company o capturar un adversari.

Guanyar buscant els contraris. En alguns jocs, per a triomfar, cal oposar-se eficaçment als adversaris, canviant la seva condició en el joc per un rol desfavorable, per exemple capturant (en jocs de perseguir, tipus l’amagatall, la cadena, el cementiri) o fins i tot eliminant (com en el joc del mocador). En altres jocs l’èxit es fonamenta a conquerir l’espai defensat pels rivals, ja sigui una porteria (en el futbol, handbol o waterpolo), una zona del camp (rugbi) o tot el camp contrari (tennis, voleibol, bàdminton).

Guanyar buscant els companys. Hi ha jocs, com el de les deu passades, en què la victòria s’aconsegueix quan un equip arriba a entrar en contacte deu vegades amb un company a través d’un intercanvi de pilota. En aquest tipus de jocs, encara que es pot interceptar o prendre la pilota al rival, al final l’únic que marca és la cooperació.

Guanyar buscant els companys i els adversaris. A diferència dels esports, que es basen majoritàriament en una interacció d’oposició, en el cas dels jocs tradicionals hi ha un gran ventall d’exemples en què la victòria s’obté amb l’establiment d’unes determinades relacions amb companys i amb adversaris. Per exemple, en el joc del marro val el mateix capturar un contrari que salvar un company atrapat; en el de policies i ministres (o lladres), en la modalitat en què els atrapats es queden formant una cadena, té tant valor per a la victòria atrapar els adversaris com que els seus companys els salvin.

Com s’acaba el joc?

Segons la manera de posar punt final a la partida, les pràctiques lúdiques es poden classificar en dos grans grups: el dels jocs sense final i el dels jocs amb un final definit.

Els que no tenen final són aquells en què no hi ha cap norma que estableixi la manera d’acabar; per tant, quan s’atura definitivament, sempre és per un motiu exterior al joc –perquè s’ha fet fosc, perquè s’ha d’anar a dinar o bé per l’entrada a l’escola–, i no hi ha distinció entre guanyadors i vençuts. Aquests jocs acostumen a aplicar, d’una banda, el canvi de rol –de vegades associat a canviar d’equip o de relacions de company o d’adversari durant la partida– i, de l’altra, la repetició cíclica de les seqüències d’accions. Entre els jocs sense final, en què la diversió s’obté amb els canvis de rols que es provoquen, n’hi ha amb permuta de rols –entre el qui persegueix i el capturat (tocar i parar, un dos tres botifarra de pagès, la corretja, els quatre cantons)–; n’hi ha amb canvis de rols absorbents –en què tots els jugadors van canviant de funció de manera progressiva o convergent; per exemple, en la cadena al principi es persegueix un jugador, i, quan s’atrapa un adversari, passen a ser dos els qui capturen, i així fins que només en queda un; també són d’aquesta família els jocs de l’aranya i el d’arrencar cebes–, i n’hi ha amb canvis de rols fortuïts i sense ordre, com els jocs paradoxals de la pilota asseguda ja comentat. Un altre grup de jocs sense final el constitueixen les situacions en què els protagonistes gaudeixen del fet de repetir cíclicament i, en general, amb un ritme singular, seqüències d’accions. Són exemples d’aquest grup els jocs de corda, els de cordill a les mans, els jocs amb goma elàstica, els de picar de mans i un gran nombre de jocs dansats.

Els jocs que tenen un final establert delimiten molt bé el moment en què la partida acaba. En primer lloc, cal esmentar els que acaben per temps límit, en els quals, després d’haver passat un període de temps establert, el joc s’atura i el qui ha obtingut més accions de marca es proclama guanyador. Esports com el bàsquet, el futbol, el rugbi, l’hoquei i el waterpolo pertanyen a aquest grup. Cal considerar igualment la finalització per puntuació límit, és a dir, jocs en els quals la partida s’acaba quan un dels contrincants obté el nombre de punts perseguit; aquesta situació es dóna en esports com el tennis o el voleibol. En els jocs tradicionals hi ha els jocs del cementiri o de jugar a matar, el mocador o el marro, els quals acaben quan s’ha aconseguit eliminar tots els contraris. En altres ocasions, el punt final s’esdevé seguint un criteri homogeni de classificació, cosa que es correspon bàsicament amb els concursos o les competicions d’atletisme o de natació, en els quals els participants es classifiquen segons diferents criteris, com pot ser el temps invertit o la distància saltada. En els jocs tradicionals hi ha molts exemples d’aquesta mena, i gairebé tots corresponen a curses, llançaments, salts o transports d’objectes. En darrer lloc, hi ha també l’acabament per temps límit o per puntuació límit, que es dóna en alguns casos concrets, com en els esports de boxa i el judo, en què la partida pot concloure per temps –nombre d’assalts– o per puntuació, en el cas en què l’adversari no es pugui recuperar, per exemple, d’algun cop (KO tècnic en la boxa i ippon en el judo).

Els resultats de l’estudi dels jocs tradicionals en la comarca de l’Urgell indiquen que, dels 245 jocs identificats, n’hi ha 134 sense final establert, la qual cosa representa més de la meitat de la mostra (54,7%). De la resta de jocs amb victòria, la manera més habitual d’acabar fa ús d’un criteri de classificació homogeni (83 jocs, que representen el 33,9%), seguit de la puntuació límit (21 jocs, que suposen el 8,6%). Curiosament, l’acabament per temps límit, tan present en els esports –en què el control del temps assoleix la seva màxima expressió–, només apareix en 7 jocs, és a dir en el 2,8% dels casos. Aquesta dada confirma que, en la cultura tradicional, les persones eren educades amb una noció de temps diferent a la que impera en l’actualitat; això es veu reflectit en moltes expressions i regles esportives que parlen de perdre temps, guanyar temps o de tenir temps mort. Tot plegat ha fet que en alguns esports professionals, com el bàsquet, els mateixos mitjans de comunicació puguin fer aturar un partit per tal que es demani un temps mort i així donar pas a la publicitat. En altres casos, la televisió intenta tenir el màxim control del temps esportiu promovent el canvi d’algunes regles, com la introducció de la mort sobtada en el tennis i el voleibol, per tal d’evitar que els partits s’eternitzin, o bé exigint que els jugadors de golf facin les seves tirades amb més rapidesa.

Alea jacta est

L’anècdota protagonitzada per Juli Cèsar dóna testimoni de la importància que ha tingut l’atzar i la sort entre les persones; fou aquest personatge el qui va fer cèlebre l’expressió alea jacta est, ‘els daus estan llançats’, és a dir, la sort està decidida, un cop ordenà a les seves tropes travessar el riu Rubicó, ocupar Roma i desencadenar la guerra civil que havia de portar-lo al poder. El terme alea feia referència al joc de daus, consistent en uns cubs, amb les cares pintades o gravades de manera que les cares oposades sumessin set. Com assenyala J. Botermans, l’ús dels daus en els jocs d’atzar es remunta a més de 5 000 anys enrere, i de fet se n’han trobat en cultures tan antigues com les d’Egipte, la Grècia clàssica i Roma. També sembla que l’ús dels daus es vinculava al coneixement del destí o de la voluntat divina i a l’elecció de càrrecs d’una manera no sotmesa als avatars humans. Així, en els Fets dels Apòstols s’indica que per designar el substitut de Judes en el col·lectiu format pels dotze apòstols, “van fer-ho a la sort, i aquesta recaigué sobre Maties; i fou admès amb els onze apòstols” (Ac. 1, 26).

Encara a l’edat mitjana s’elegien molts càrrecs públics per insaculació: unes vegades es posaven els noms dels candidats escrits en un rodolí –una boleta de cera o de fusta dins la qual es ficava la cèdula del sorteig– dins una bossa o una olla. Aquests rodolins eren trets per la “mà innocent” d’un infant. En d’altres, cada candidat agafava una bola o una fava de dins la bossa o l’olla, on n’hi havia tantes de blanques com càrrecs a elegir: el candidat que en treia una de blanca era elegit, mentre que si sortia negra era eliminat. D’aquí la dita popular de “treure faves d’olla”, que expressava el fet d’haver estat de sort en un negoci o en qualsevol altra avinentesa.

L’origen dels daus es pot cercar en els còndils, és a dir, les tabes o els ossets dels turmells de xais que en èpoques remotes s’empraven per a esbrinar el futur. Actualment, a la ciutat de Tarragona es proposen activitats formatives basades en els jocs dels romans, entre els quals hi ha els talus –ossets o cinques–, el pentàlitha –les cinc pedretes– i la tropa –les tabes–, consistents en la manipulació d’ossets d’animals com es feia antigament.

L’any 1959, J. Roberts, M. Arth i R. Bush van estudiar la relació existent entre la natura dels jocs de més de cinquanta tribus del continent americà amb altres aspectes de la cultura. Els resultats indiquen que els jocs d’atzar acostumen a estar associats a activitats religioses i assenyalen la “creença generalitzada entre moltes poblacions que en els jocs d’atzar es guanya perquè s’ha rebut ajuda sobrenatural o màgica”.

En èpoques ancestrals, la cerca d’explicació de molts fets va unida a l’aparició de pràctiques esbrinadores que consistien a llançar fletxes, bastonets, ossets o altres objectes, unes pràctiques que es poden considerar primeres formes màgiques de joc, les quals, un cop perderen justament el component màgic que les caracteritzava, van esdevenir jocs d’atzar que, al seu torn, originaren les apostes. Encara, en molts jocs tradicionals s’utilitzaven fórmules màgiques o d’encantament per procurar-se la sort favorable. Jugant a bales, per exemple, per encantar la bala del contrari i fer-la desviar es feien encanteris dient en veu baixa fórmules com ara “catxes ben recoent”, “macarrabitxo ben garrabitxat”, “erra muixerra”, “llarguis”… entre d’altres, segons els llocs. O s’escopia tres vegades a terra i es feia una creu sobre la saliva amb la bala, que es deixava al centre d’aquesta creu perquè la bala del contrari no la toqués. També hi havia fórmules màgiques per a fer guanyar, com “julivert, sempre guanya i mai no perd”, o per a fer perdre el contrari, com “llampuga, llampega, tira i erra” o “la creu del marrà et farà errar”, tot fent la creu o la figa amb els dits, és a dir, cloure el puny amb el dit índex sobre el polze, que surt entre l’índex i el dit del mig. Aquest gest groller de menyspreu conjurava les bruixes, allunyava desgràcies i feia venir sort en el joc. El nom i el gest és comú en altres cultures: dar higas, faire la figue, fare la fica…

D’altra banda, es pot pensar que els jocs d’atzar han estat més o menys presents en la societat en funció de com han estat vistos per les instàncies religioses. J. Coromines, en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, inclou una cita que es refereix al joc de l’auca o de l’oca com “lo joch malvat, traydor de l’auca que tants ne fa anar en mala hora” (1633); a més d’afirmar que era un dels jocs prohibits als segles XVII i XVIII, convertit en un joc d’atzar: s’hi jugava posant les peces retallades del cartró del joc en una bossa i es treien amb una aposta. Fou prohibit a Mallorca l’any 1749 amb aquests termes: “Prohibición del juego de la auca, catxo, carteta, el de los dados, rifas…”

J.P. Margolin, estudiós d’aquests temes, afirma que “si els jocs d’atzar es van rebutjar i prohibir en èpoques passades no fou només a causa de circumstàncies particulars de la seva pràctica –els celebrats a cabarets, fora del període festiu autoritzat, etc.– o per les seves possibles conseqüències –baralles i mort produïdes per la ira i l’embriaguesa–, sinó perquè l’atzar i la fortuna, per a les instàncies de poder d’aquell moment, estaven en contradicció radical amb la religió, i era una blasfèmia envers la providència divina”.

Ph. Ariés veu també diferents actituds envers els jocs d’atzar segons les circumstàncies del moment. L’Església medieval condemnava la immoralitat dels jocs d’atzar, que sovint degeneraven en baralles, blasfèmies, juraments i malediccions. Segons X. Massot, “ciutats com Lleida havien gaudit en el passat de fama de ciutats immorals i de mals costums. En el concili 546 celebrat en aquella ciutat, es fa constar així, i també en les Consuetudines Ilerdenses compilades al segle XIII. Igualment els llibres de Crims de la Paeria, del segle XV i XVI, estan plens de nombrosos casos que atemptaven contra la moral i els costums d’aquella època. No eren rars, per això, els pecats d’adulteri, prostitució, sodomia, blasfèmia i jocs. Sembla que de sempre s’havia jugat molt. Consten en diverses èpoques cases de joc, tavernes i tafureries. Ferran II, en el cas més destacat, en carta de 22 de novembre de 1509, insistí en el fet que a Lleida hom jugava molt, sobretot a la tafureria d’un tal Francí Ardit. Més modernament, l’absolut Ferran VII limità l’horari d’aquests locals fins a les 10 de la nit”.

En canvi, quan els jocs d’atzar no rebien cap reprovació moral no hi havia raó per a prohibir-los i fins i tot es podien veure nens participant en jocs de diners –amb les cartes o els daus–, al costat de tota mena de persones adultes, com ho mostren nombroses pintures antigues. A partir del segle XVII, l’actitud moral envers els jocs d’atzar fou una mica complexa, ja que mentre l’atzar estricte era considerat una passió perillosa, un vici greu, l’opinió fou més benèvola envers altres diversions que incorporaven el càlcul i l’esforç intel·lectual del jugador, de manera que alguns jocs de cartes i els escacs van ser vistos amb bons ulls. L’esforç i la dedicació sana en el joc justificaria l’opinió del rei Alfons X el Savi, el qual, al segle XIII, en la introducció del seu Libro de los juegos indicava que “Déu ha creat l’home per tal que practiqui nombrosos jocs”.

L’aposta en els jocs d’atzar

Al segle XVIII, el corrent de pensament determinista afirmava que l’atzar no tenia cabuda en la humanitat, i autors com E. Kant consideraven que qualsevol cosa que succeïa estava determinada per les lleis naturals; de manera que l’atzar com a explicació només era atribuïble al discurs ateu o bé, segons P.S. Laplace, a la ignorància de no saber les causes que provocaven un esdeveniment concret.

Des de llavors, l’atzar ha estat entès com a situació imprevista o inesperada, i també com a mostra d’ignorància sobre les condicions que determinen la producció d’un esdeveniment; ha servit com a explicació de fenòmens deguts a causes desconegudes; ha estat quelcom absolut present en la naturalesa mateixa de les coses, i també causa última de l’existència dels fets aleatoris.

L’emoció i el plaer que origina el desafiament de l’atzar a través del joc entès en aquests termes tan variats ha motivat que la societat hagi tingut molt present aquesta mena de pràctiques. A Catalunya, els jocs d’atzar han anat agafant cada vegada més protagonisme. Les pràctiques més esteses són: la loteria, el bingo, el monte, la ruleta i les màquines recreatives.

Segons F.V. Grunfeld, la loteria prové del joc del lotto italià, que s’ha mantingut gairebé sense interrupció des del 1530. Els jugadors paguen una aposta i se’ls dóna un cartró dividit en diferents caselles amb números. Aquest autor assenyala que el bingo, un dels jocs d’apostes més importants de la nostra època, va sorgir de la versió americana de la loteria del segle XIX (keno).

A Catalunya, el bingo també ha conegut altres formes de rifa més casolanes, com l’anomenada quina, plena, loteria vella o quinto, nom que prové del grup de nois que havia d’anar a fer el servei militar, els quals durant el període nadalenc recaptaven diners per les botigues i per les cases, uns diners que després es repartien com a premis durant les sessions de joc.

També és força practicat el monte, que es juga amb cartes posades sobre la taula formant un quadrat amb quatre cartes tretes del carter; es van descobrint les restants una a una, i cada vegada que en surt una d’igual valor que una d’aquelles quatre, els jugadors guanyen o perden segons que hagin jugat a favor o en contra d’aquesta carta. En alguns indrets, tot i que és il·legal, hi ha persones que tenen adquirit el dret de fer de banca, la qual cosa els comporta una gran quantitat d’ingressos.

D’altra banda, el nivell de màxima expectació ha estat aconseguit per la famosa administració de loteria de Sort, coneguda amb el nom de La Bruixa d’Or, que ha esdevingut un símbol de la fortuna per a milers de persones en haver repartit bona part dels premis més importants. Actualment és l’administració que més dècims ven en la tradicional rifa de Nadal. Juntament amb la loteria nacional, la de Nadal i posteriorment la del Niño, també han anat apareixent altres formes de jocs d’atzar: la travessa de futbol, la Primitiva, la Bonoloto i els Euromilions. L’ONCE, una de les organitzacions més actives d’aquest sector, promou diferents tipus de sorteigs, com l’ordinari, el Cuponazo, el del cap de setmana i el Combo. A Catalunya també hi ha altres jocs d’apostes com la Loto 6/49, el Trio, la Súper 10, el Pica 3 i el Pica 5, la gestió dels quals recau sobre l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes, que correspon al Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya.

Un altre joc ben conegut arreu és la ruleta, que va sorgir a França durant el segle XVII i que es va fer molt famós a gran part de l’Europa d’aquella època. La ruleta consisteix bàsicament a fer girar una bola al voltant d’una roda que conté uns receptacles numerats de l’1 al 36, no ordenats numèricament i de color vermell i negre que es van alternant, llevat d’un que és de color verd amb el 0. En la roda de la ruleta americana, igual que en les primitives franceses, hi ha un segon receptacle verd amb el número 00. Els jugadors fan apostes contra la banca, una probabilitat contra 35 en qualsevol número; la meitat de probabilitats entre vermells o negres; parells o senars; números alts o baixos. La banca sempre obté a la llarga un gran percentatge de guanys. La ruleta ha fet de Montecarlo un dels centres de joc més famosos i on més diners es juguen del món, com també és el cas de Las Vegas.

En un altre nivell, entre els jocs que barregen l’atzar amb l’habilitat hi ha els de cartes, que algunes teories consideren introduïts pels àrabs a Espanya i a Sicília. Entre els jocs de cartes cal distingir el grup del tarot, connectat clarament amb fórmules endevinatòries, i els altres jocs de naips estesos arreu del món, que a Itàlia i a Espanya han mantingut els símbols d’ors, copes, espases i bastons. Amb aquestes cartes a Catalunya es pot jugar a la botifarra, el truc, el cau, el tuti, la bescambrilla o brisca, el tresillo, etc., que sovint han fet servir l’aposta per a mantenir l’interès dels participants.

Cal esmentar igualment altres diversions, com la que ofereixen les anomenades màquines recreatives. A Catalunya, la Generalitat disposa de la Direcció General de Jocs i Espectacles per a intervenir en aquest àmbit, i sovint elabora lleis i decrets per tal de regular el sector dels casinos, les apostes i els jocs d’atzar, com també altres jocs i espectacles; a tall d’exemple es pot esmentar que el decret 18/1997, de 21 de gener, aprovà el reglament de màquines recreatives i d’atzar que en regula els requisits, les característiques i el corresponent règim sancionador, com a resposta al gran dinamisme d’aquest sector i a la necessitat d’adequar les normes a la realitat, ampliant definicions i descripcions d’elements i activitats.

L’aposta en els jocs corporals

Hi ha un bon grapat de jocs que fan servir algun objecte obtingut de l’entorn, o comprat, per a jugar. Quan aquests objectes tenen valor per als jugadors, sobretot entre la població infantil, poden adquirir la funció de moneda, i sens dubte aquestes seran les primeres lliçons vers el que significa apostar en el joc. Joan Amades, a L’auca dels jocs de la mainada, explica molt bé aquest fenomen que es dóna entre la població infantil en indicar que “la nostra mainada rarament ha disposat de diners per a poder-ne fer objecte de joc. Podríem dir que la mainada, fins als nostres temps, admet com a tipus monetari d’intercanvi diversos efectes valorats entre ells, una part d’origen natural, com pinyols de cirera i d’albercoc, avellanes, etc., i d’altres, producte d’elaboració manual d’interès infantil, com ara bales, cartons de capses de llumins, cromos dels que donaven els adroguers quan s’anava a comprar xocolata, etc. Quan nosaltres érem nois, tenir molts pinyols, cromos, o agulles entre nenes, representava la possessió d’un capital molt valorat entre la mainada i que donava categoria i relleu al seu possessor”.

Els infants, de vegades, juguen a veri o menti. Quan trien veri hi ha aposta dels objectes amb què es juga, ja sigui una bala, un cromo, una baldufa, un patacó o qualsevol llaminadura; en canvi, si la forma triada és menti, el joc es fa sense apostar.

Entre la població jove o adulta, sovint les monedes han format part del joc mateix, i han esdevingut objectes a emprar. En aquest sentit, es pot esmentar el joc de la tella o canut, en què els jugadors planten un cilindre a terra i, a sobre, cada participant hi posa una moneda. Tot seguit, des de la distància pactada, llancen unes peces (pedres o peces metàl·liques) per intentar tombar el canut, fer caure les monedes i guanyar les que quedin més a prop de la peça llançada. Un altre cas és el de l’anomenat flendi, en la modalitat consistent que cada jugador deixa una moneda en una zona circular –el flendi–, les quals s’han de fer sortir del cercle mitjançant el llançament d’una pedra, una baldufa, una peça metàl·lica o qualsevol altre objecte.

Un dels jocs amb monedes més coneguts a Catalunya ha estat el joc de les xapes o de cara o creu. Consisteix a enlairar dues monedes juntes que toquen creu amb creu. Si cauen a terra del costat de cara guanya qui les ha llançat, si cauen del costat de creu guanyen els apostadors, i si cau una moneda del costat cara i una altra del costat creu es torna a fer un altre llançament. Com a joc de diners sovint ha estat mal vist i ha estat qualificat de murriada i tafureria, i també perseguit per les antigues autoritats catalanes. Aquest joc encara és viu en alguna localitat, al Soleràs per exemple, on cada any el Divendres Sant el practiquen amb molt d’entusiasme, sense prohibició de cap mena.

En altres casos, aquestes activitats s’associen amb jugar-se diners en un ambient propi de la tafureria, com, per exemple, és el cas de l’anomenat trilero. Es juga amb tres cubilets o recipients posats cap per avall i una bola petita, que és dins un dels tres objectes. Després de canviar-los d’ordre s’ha d’endevinar on és la bola. Hi ha autors que situen l’aparició d’aquest joc els darrers anys del segle XV. Posteriorment, al final del segle XVIII, els cortesans francesos n’estaven tan entusiasmats que es diu que assaltaven literalment un jugador especialista de nom Comus per tal que els n’ensenyés l’art. El fet és que es va estendre per tot el món; a l’Amèrica del Nord sovint es juga amb nous. Actualment, hi ha moltes persones que no resisteixen la temptació de provar sort en aquest joc que quasi per art de màgia apareix i desapareix en indrets catalans tan emblemàtics com ara la Rambla de Barcelona.

Quan l’aposta es practica amb la loteria, el bingo i les travesses, per posar un exemple, els apostadors només es limiten a observar passivament el resultat del que s’esdevé en cada partida.

En canvi, en nombrosos jocs tradicionals, quan l’aposta té lloc entre els mateixos jugadors, s’observa una correspondència en les característiques de les regles, les propietats i les relacions que desencadenen aquestes pràctiques. Generalment l’al·licient de jugar una quantitat de diners, un got de vi o qualsevol altre objecte de valor s’expressa amb regles senzilles que originen una seqüència cíclica de les jugades, les quals es fan i es desfan amb molta facilitat, seguint un ritme relativament ràpid, àgil i constant. Aquestes condicions són òptimes per a contemplar el resultat imminent de les intervencions, que es realitzen repetidament, partida rere partida, sense quasi interrupcions.

En el terreny lúdic, l’home ha pogut participar de nombroses distraccions i situacions de joc, sovint amb aposta i en llocs tancats com el cafè o la taverna, fins al punt que, popularment, jugar era considerat un dels vicis dels homes. En canvi, la dona no ha sovintejat tant el joc d’aposta ni amb diners ni amb objectes.

Entre les distraccions preferides pels homes hi ha les bitlles, la tella o canut i les xapes, bons exemples que testimonien la relació entre aposta i regles dels jocs corporals. Entre les dones, la voluntat de passar una llarga estona agradable relacionant-se amb les veïnes, ha originat distraccions en què les regles sovint han estat més complexes, acompanyades d’un ritme més pausat que permetia jugar tota la tarda i mantenir la intriga i l’emoció del resultat fins al final. El joc de birllas que practiquen les dones a la localitat aragonesa de Campo o el joc del bèlit que practiquen les dones per Santa Àgueda a la localitat d’Anglesola són bons exemples d’aquesta correspondència.

Un cop més, text i context, lògica interna i lògica externa, regles i aposta, es vesteixen de símbols, aprenentatges i funcions socials d’acord amb els valors, els usos i els costums que acompanyen la vida quotidiana dels actors socials.

Jugar en línia

Casino

Amb l’eclosió del que el sociòleg M. Castells anomena societat en xarxa, Internet ha esdevingut un escenari privilegiat per a la pràctica dels jocs d’atzar. Les xifres que mouen aquests jocs són tan desmesurades com el nombre de participants que poden coincidir en una partida. La indústria del joc d’atzar virtual va irrompre amb força a partir del 2001, en què va ser el cinquè anunciant de la xarxa, amb quasi dos milions i mig d’anuncis. Entre les ofertes més tradicionals, com la dels casinos, es van notar els efectes de la competència de les ofertes d’atzar en línia. Els casinos espanyols rebien una mitjana de 3 milions de clients l’any des del principi dels anys noranta del segle XX; en canvi, l’any 2002 la xifra va baixar el 5,75% respecte de l’any anterior, i entre les possibles causes de la davallada s’apunta l’increment de sales de joc virtuals que abasten tot el món. Actualment, cada dia s’organitza a través d’Internet una gran timba mundial de pòquer que mou uns 80 milions de dòlars; hi participen milions de persones, fins a 30 000 a la vegada en una mateixa partida. El pòquer és el més important de tots els jocs que es practiquen per Internet, i s’ofereix juntament amb tots els jocs de casino coneguts i apostes esportives. La potència d’aquestes empreses es palesa amb les inversions milionàries que fan en publicitat. L’any 2001 el negoci del joc d’Internet va moure 6 700 milions de dòlars i per l’any 2005 hi ha una previsió d’uns 20 800 milions de dòlars, amb 7,4 milions de clients a Europa i els Estats Units. A més, aquest fenomen cal situar-lo en el buit legal i fiscal que acostuma a envoltar Internet.

Albert Tapper, directiu del casino més gran d’Europa, indica que el pòquer experimentà un gran creixement durant l’any 2004; altres fonts assenyalen que el volum de negoci ha augmentat, a Internet, entre un 10% i un 12% al mes. Per a garantir la confiança i la neutralitat, els casinos de prestigi contracten auditories i les presenten com a reclam de confiança en la xarxa. De fet, pel que fa al casino virtual, cal assenyalar que actualment és il·legal operar a Espanya i altres països com Anglaterra, però si el servidor se situa en indrets com ara Gibraltar o el Carib, es pot superar aquest marc legal. La realitat, però, és que jugar diners als casinos per Internet és tan il·legal com fer-ho al carrer.

En el terreny esportiu, també han aparegut sistemes d’apostes que animen els aficionats a especular en funció de diferents variants que es poden presentar, com ara la modalitat esportiva que pot ser vencedora, el resultat dels partits, quins jugadors seran més ben valorats, el temps del partit en què es marcarà el primer gol, etc.

La ludopatia

Quan el desig de guanyar amb ànim de lucre es porta al límit de les conseqüències, el jugador esdevé una persona malalta i el joc deixa de tenir la dimensió lúdica que el caracteritza. D’altra banda, les enquestes assenyalen que Espanya, juntament amb les Filipines, és un dels països que més diners es gasta en els jocs d’aposta. Els que creen més addicció són les màquines anomenades recreatives, el bingo i els casinos, per la immediatesa de la resposta, l’accessibilitat que ofereixen i la possibilitat de modificar el resultat insistint en el joc. L’Hospital de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, com a centre pioner de rehabilitació de ludòpates a Catalunya, ha comprovat que el 67% de les persones que reben tractament són jugadors habituals de les màquines escurabutxaques, i que el 13% tenen problemes amb el joc il·legal, el 9% amb el bingo, el 4% amb la loteria diària de l’ONCE i el 2% amb altres jocs. La gran majoria d’aquestes persones són addictes a més d’un joc.

Segons els especialistes clínics, la ludopatia té conseqüències tan greus com qualsevol drogoaddicció, i econòmicament és més perillosa que l’alcohol. Les persones que en pateixen cauen en un cercle viciós que fins i tot els porta a comportar-se de manera perillosa. A la novel·la El jugador, l’escriptor rus F. Dostojevskij ja descrivia amb claredat l’entorn i els estats d’ànim d’una persona addicta al joc. Els jocs de cartes en què s’aposten diners, han estat la ludopatia tradicional per antonomàsia. El refranyer popular abunda en aquesta consideració:

“Joc de sort,
joc de mort."

“El vi, les dones i el joc
fan anar els homes de tort."

“Val més una cara bona
que els fills de la dona."

Ateses aquestes circumstàncies, des de fa més d’una dècada molts catalans han optat per seguir un tractament mèdic, i també han sol·licitat a la Direcció General del Joc i Espectacles de la Generalitat, voluntàriament o a través de familiars directes, que no se’ls permeti l’accés a bingos i a casinos. Les brigades del Joc i Espectacle dels Mossos d’Esquadra són les encarregades de controlar periòdicament les sales de jocs d’atzar.

El problema s’ha agreujat amb la informatització, ja que, per exemple, actualment és possible jugar a la loteria primitiva amb sistemes en línia que faciliten segellar la butlleta fins dues hores abans del sorteig i cobrar al cap de poc (com més gran és l’accés al joc i menys temps passa entre el moment de l’aposta i el del resultat, més addicció es crea). També preocupa la dependència al joc dels joves: alguns estudis apunten possibles connexions entre la desmesurada addicció als videojocs i la posterior addició a les màquines escurabutxaques.