Francesc Macià i Llussà, militar i polític (1931-1933)

Francesc Macià en la seva joventut, a l’inici de la seva carrera militar.

ECSA

El 14 d’abril de 1931, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú 1859 – Barcelona 1933), militar i polític, proclamava l’Estat Català en nom del poble de Catalunya. Tres dies més tard es convertia en el primer president de la Generalitat contemporània

Francesc Macià i Llussà provenia d’una família de comerciants d’oli de les Borges Blanques, capital de les Garrigues. Els seus pares —Joan Macià i Artigas i Maria Llussà i Segarra— es traslladaren a Vilanova i la Geltrú, però continuaren mantenint estretes relacions personals i comercials amb les Borges i la comarca, on anaven —especialment a l’Albi— a buscar l’oli que després venien i repartien entre les grans cases vilanovines. Francesc, nascut a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de 1859, fou el segon fill dels set que tingué el matrimoni: sis nois —dos dels quals moriren, infant l’un, molt jove l’altre— i una noia.

Un militar d’acadèmia català

Al final del 1875, acabats els estudis a Vilanova i amb setze anys, ingressà a l’Acadèmia d’Enginyers Militars de Guadalajara. S’especialitzà en aspectes fonamentalment tècnics —carreteres i ferrocarrils— i intentà tirar endavant una carrera professional, en un camí més aviat regular i sense ascensos abruptes, frustrats els reiterats intents d’anar a Filipines i Cuba —una de les clàssiques vies que permetien millorar ràpidament els expedients personals dels militars—. Tan sols obtingué una condecoració, pels serveis prestats en la guarnició quan encara estudiava a Guadalajara, el 1877: una creu blanca de primera classe del mèrit militar. Tinent el 1879, fou destinat a Madrid i a Barcelona —aquí com a tinent telegrafista—; ja capità (1883), passàa Cadis i tot seguit a Sevilla, on romangué uns quants anys (1883-87). L’estada a Sevilla fou important. S’integrà en la vida social sevillana i establí bones relacions amb el general de la plaça, Don Camilo García de Polavieja. Precisament, l’anecdotari privat de Macià atribueix a Polavieja la recomanació de visitar a Lleida —on anà a ocupar la Comandància Militar— un personatge peculiar, Agapito Lamarca i Quintana, que era arquitecte i enginyer, cap local del Partit Liberal i, a més, un ric propietari. Immediatament, Macià ingressà en el cercle de notables d’aquella capital de província.

Pel novembre del 1888 es casà amb la filla petita d’Agapito Lamarca. Les relacions de Macià amb Eugènia Lamarca i de Mier tingueren alguna cosa de novel·lesc. El pare, que no aprovava el festeig, obligà la seva filla —com havia fet pocs dies abans amb la germana gran, Maria, que es casà amb qui després fou cèlebre bibliòfil i alcalde de Reus, Pau Font de Rubinat— a casar-se a les dues de la matinada a l’Oratori de la Puríssima Sang, sense celebrar ni festa ni convit. A Eugènia, el pare li donà una finca d’unes2 700 ha a Vallmanya, al terme municipal d’Alcarràs, en la línia divisòria amb Aragó.

Fou així com Macià fixà la seva residència a Lleida. Des de la Comandància actuà com a enginyer i va recórrer la província en qualitat de responsable dels treballs topogràfics per a la construcció del ferrocarril de la Noguera Pallaresa. L’any 1895 ascendí a comandant i sol·licità d’anar a Cuba, amb la confiança de formar part de l’Estat Major del general Valerià Weyler i Nicolau, que fou enviat a l’illa per vèncer la insurrecció. La petició, però, fou novament desestimada. Durant aquella època, sembla que Macià estava nerviós i descontent per la marxa lenta de la seva carrera. No arribà a tinent coronel fins el 1904, any en què li correspongué per antiguitat. Mentrestant, establert com a senyor i propietari, membre de la bona societat lleidatana i resident en una còmoda i àmplia casa que havia fet construir Don Agapito a la ciutat, aconseguí de millorar Vallmanya. Gràcies al seu esforç i insistència —que el dugué a mantenir una reeixida audiència amb el rei— pogué obtenir la prolongació del canal d’Aragó fins a Alcarràs, cosa queli permeté convertir la finca en una explotació rendible de conreus de regadiu (blat i civada) i de bestiar.

Una significativa mostra de la quotidianitat política de Macià en aquella etapa a Lleida es troba en un article d’Antoni Rovira i Virgili, publicat a «La Humanitat» el 1947, en el qual evocava descripcions del lleidatà Humbert Torres, tot parlant de les tardes al Casino Principal els primers anys del segle:

«[...] Al lector li sembla trobar-se en aquell casino provincià on s’aplega habitualment la gent benestant per matar les hores amb manilles o caramboles. Hom s’imagina el soroll lleu de les cartes, els cops secs de les boles de vori, les espaiades exclamacions dels jugadors. Hores de la tarda somorta, alentides per la complicitat dels rellotges provincials.

»A Lleida, com a Tarragona i a Girona, en aquella època s’iniciava la formació de petits grups selectes, suscitats generalment per la irradiació de Barcelona. La vulgar normalitat, o aprenents d’escriptor, estudiants o professionals tot just revalidats, que duien a l’estany fins aleshores quiet de la política local les inquietuds de l’ideal català. A les sales de les societats recreatives o vagament pedagògiques —Casino dels Senyors o Ateneu de la Classe Obrera— es formaven penyes on es parlava d’art, de lletres i de política amb un dring nou i renovador.

»Al Casino Principal de Lleida, la tertúlia política, confinada en un racó de la sala de cafè, s’enriquí amb tres joves que havien acabat la carrera. Eren dos advocats i un metge: Alfred Perenya, Pere Mies i Humbert Torres, als quals s’afegí algun vell federal que al seu costat “se sentia rejovenit i fortificat”. El bàndol contrari el formaven algunes figures grises del dinastisme [...].

»Un altre personatge ocupava l’escena evocada: “un senyor alt, bru, espigat, de cordial tracte, fines maneres i atraient figura”. Era Francesc Macià i Llussà, cap d’enginyers de la guarnició.

»I bé: aquell militar català [...] ¿què deia, què pensava [...]?

»Humbert Torres consigna la reserva que Macià guardava. Ens diu que restava “en camp neutral, present, però allunyat de tots, escoltant però no parlant gaire”. Estic segur que això era purament extern. Per dins, Macià no era neutral; estava més a prop del grup inquiet, que del quietista [...]. En aquell temps ja estava iniciada la trajectòria de Macià [...]»

Un militar a Solidaritat Catalana

El 1907 es produí un gir extraordinari en la vida de Francesc Macià arran del naixement, l’any abans, de Solidaritat Catalana. Tot havia començat el 25 de novembre de 1905, dia en què oficialsde la guarnició de Barcelona assaltareni cremaren la redacció de la revista satírica catalanista «Cu-cut!», que havia fet mofa ingènua dels militars, i també, de passada, la redacció de «La Veu de Catalunya», l’òrgan de la Lliga Regionalista. El fet provocà una intensa agitació i crisi política, en negar-se els militars a condemnar els fets i demanar una llei de jurisdiccions que situés els delictes contra la pàtria i l’exèrcit sota la potestat dels tribunals militars. La resposta de la major part de les forces polítiques catalanes fou la signatura d’un ampli pacte que incloïa des dels carlins fins als republicans i els federals, juntament amb independents i la Lliga Regionalista. Com és sabut, en les eleccions generals de l’abril del 1907 l’aliança obtingué un èxit espectacular a tot Catalunya i va escombrar literalment els partits dinàstics en ocupar quaranta dels quaranta-tres escons en joc.

Macià es negà a aplaudir l’assalt dels militars i poc després aparegué com a candidat de Solidaritat Catalana, apadrinat en principi per la Lliga Regionalista. Els anys trenta, aquest fet provocà una munió d’interpretacions apologètiques i fou presentat com un sant Pau al camí de Damasc, en referència a la conversió del sant. No sembla, però, que aquesta descripció de la situació fos gaire precisa. D’una banda, en aquell moment, Macià es movia simplement dins les coordenades d’un cert regeneracionisme que culpava la classe política del deshonor del desastre del 1898 i criticava la inoperància del règim. La seva adscripció a Solidaritat Catalana, considerada per molts com un moviment de regeneració de la vida política espanyola, no anava gaire més enllà. De l’altra, la seva candidatura tingué molt a veure amb la situació ja comentada d’home notable de la vida local de Lleida i amb la seva inquietud professional amb relació a l’exèrcit. El seu nom fou impulsat des del districte de les Borges Blanques, que s’havia beneficiat de l’activitat de Macià com a president de la Comunitat de Regants de la comarca. La seva candidatura fou el resultat, en part i indirectament,de l’enfrontament entre republicans i tradicionalistes que acabà neutralitzant les pretensions dels uns i dels altres. En qualsevol cas, per damunt de tot, Macià —que no dubtàa renunciar a l’escó de Barcelona— se sentí representant a Madrid dels interessos dels quaranta pobles del districte de les Borges.

Tot això tenia, sens dubte, un vessant polític. Francesc Macià era militar, però havia criticat l’assalt al «Cu-cut!», de manera que la seva inclusió en les llistes de Solidaritat Catalana posava en qüestió la pretesa unanimitat militar en contra del catalanisme. Almenys així fou percebut per l’exèrcit, que denuncià sense contemplacions la candidatura de Macià i l’amenaçà amb un tribunal d’honor; a més, per decret del Ministeri de la Guerra d’1 d’abril, fou traslladata la direcció de les obres del castell del Dueso, a Santoña (Cantàbria). Fou llavors quan el seu cas es convertí en una bandera, no tan sols de Solidaritat Catalana sinó de la premsa d’oposició antimonàrquica del país. Per primer cop hi hagué un ‘cas Macià’, que el convertí en símbol i començà a omplir l’imaginari polític del catalanisme. De moment, Eugeni d’Ors, en «La Veu de Catalunya», el consagrà com «el militar civil».

La seva ruptura amb l’exèrcit no es produí pas sense dolor ni dubtes. Intentà la conciliació a través de gestions prop del rei que es volien discretes, i d’una carta personal que el monarca no volgué ni tan sols rebre. La millor explicació la donà ell mateix en el seu primer discurs al Congrés dels Diputats, el 17 de juny de 1907. Esplaià la seva evolució personal i argumentà els motius de la seva adhesió solidària, com també de la seva forçada marxa de l’exèrcit. Les colònies espanyoles s’havien perdut per culpa dels polítics imprevisors (i no per culpa dels militars) i la desfeta havia provocat en els cors una «protesta viril» a Catalunya, que s’havia concretat en la composició de Solidaritat Catalana, que era vista clarament com una palanca per a l’ascens del regeneracionisme, un moviment «[...] Grandioso y hermoso sí, porque yo no conozco ninguno tan generoso como el de Solidaridad Catalana, porque yo conozco y vosotros conocéis nacionalidades que, formando parte de un Estado, han reivindicado sus derechos; vosotros conocéis colonias que, sintiéndose fuertes y aptas para gobernarse a sí mismas, han reivindicado su autonomía; pero yo no conozco ninguna nacionalidad, ni ninguna región que, al reivindicar sus derechos y su personalidad, lleve, como finalidad, el despertar de su letargo a las regiones hermanas [...]. Así es como yo concibo, así es como yo considero la Solidaridad Catalana; así la he admitido con todo mi corazón, con toda mi alma, y así he creído que debía poner a su servicio toda mi fuerza y todos mis prestigios por pequeños que fueran. Así he ido a Solidaridad Catalana, como va el pueblo con todo su corazón, con toda su alma grande y generosa».

Ara bé —el fet és especialment significatiu—, les intervencions de Macià els anys 1908-09 se centraren en afers de la seva circumscripció: enllaços per carretera de Balaguer a Tàrrega, a Tamarit de Llitera i la frontera francesa, inclusió de tres rutes de la província de Lleida en el Pla General de Carreteres, comunicació per telègraf amb la Vall d’Aran, prohibició de barrejar oli d’oliva amb altres substàncies oleiques, etc. Macià romangué aliè a les discussions del projecte d’Administració Local d’Antoni Maura i Montaner. En aquest sentit, la famosa interrupció a Segismundo Moret y Prendergast, que li reportà una primera notorietat política, no era gaire lluny del vaporós regeneracionisme i la desconfiança envers els polítics amb relació a la traïció del 1898: el 4 de febrer de 1909, un petit comentari de Macià en veu alta, que va tallar el discurs que pronunciava aquest polític liberal, causà un gran enrenou. Moret combatia l’enèsim projecte de reforma de l’Administració Local, presentat pel Govern conservador d’Antoni Maura, que es discutia a les Corts alfonsines. El tema, inevitablement embolicat amb la denominada qüestió regional, provocava sistemàticament exaltacions patriòtiques i afirmacions d’espanyolitat entre els polítics i periodistes espanyols més coneguts i famosos del moment. Moret s’oposava a la possibilitat oberta pel projecte Maura de mancomunar les províncies i argumentava: «Esos siete artículos [...] significan una transformación de nuestra vida política, una creación de Estados con independencia y autonomía propias y una consecuencia de un federalismo, dentro del cual parecen ahogarse, como en los mares del Diluvio, la Monarquía y la unidad de la Patria. ¿Qué nos quedaría si nos faltara el asilo de nuestros recuerdos, la historia de todas nuestras tradiciones, los elementos de nuestra familia, la lengua que hablaron nuestros padres, la historia en la cual nos reposamos, los grandes ejemplos de heroismo que nos animan en los momentos tristísimos...?» Fou llavors quan Macià postil·là: «¡Y las grandes cobardías!» Després del consegüent aldarull, insistí: «He dicho que el gobierno fue cobarde.» Pot semblar una puntualització ingènua, però la vida parlamentària era —i continua essent-ho— un escenari on importava el gest. De fet, Macià es referia al Govern Sagasta del 1898, al qual no perdonava la derrota de Cuba, però el crit i l’escàndol posaven en qüestió la retòrica nacionalista espanyolista dominant dins la classe política de la Restauració.

D’altra banda, fou en aquells primers temps com a parlamentari que Macià inicià la seva amistat amb el polític liberal andalús Niceto Alcalá Zamora y Torres, que anys a venir havia de tenir una especial importància en la instauració de la Generalitat de Catalunya el 1931. En les seves memòries, Alcalá Zamora afirma, joiós, que Macià fou el primer que li digué que calia d’intervenir oposant-se a les propostes perquè així aquestes milloraven. Eren els moments de les discussions sobre hipòtesis de creació de mancomunitats i de diputacions provincials. A més, Alcalá Zamora li agraí sempre la claredat dels seus plantejaments. Sens dubte, en aquesta simpatia inicial alguna cosa hi tingué a veure el fet que Macià conegués Andalusia, tingués preocupacions a l’entorn de l’oli i una cultura formada en el regeneracionisme honorable de tradició militar. Era, a diferència d’altres, un militar senyor, gestual i capaç de generar la imatge d’un veritable cavaller. I tot això comptava.

La ruptura de Solidaritat Catalana, que no pogué suportar els efectes de la crisi de la Setmana Tràgica barcelonina del 1909 i els flirteigs de Francesc Cambó i Batlle amb Maura en el projecte de reforma de l’Administració Local, així com el vot corporatiu dels militars, accentuà l’actuació de Francesc Macià com a diputat independent, dedicat fonamentalment a la defensa concreta dels interessos econòmics del seu districte. Això explica que continués representant el districte de les Borges Blanques en les successives legislatures, fins el 1923. Amb un contingut més general, solament es veié impel·lit a incidir en els temes militars. L’etiqueta d’independent li permetia, això sí, actuar com a catalanista i mantenir les idees elementals que l’havien dut a incloure’s en el moviment de Solidaritat Catalana: qualsevol avençen la situació de Catalunya exigia la unitat de les diverses forces, i la regeneració espanyola sols podia arrencar de l’empenta de la renovació catalana. Com a catalanista, al llarg de tots aquests mesos mantingué una presència activa en els diversos fòrums polítics del moment: defensant les candidatures de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) —en especial la de Jaume Carner al Vendrell, el 1910— o mantenint unes relacions cordials i estretes amb diferents homes de la Lliga Regionalista del seu món comarcal i local.

El trasbals dels anys de la guerra europea

Per a assistir al salt de Macià cap al nacionalisme radical cal esperar els anys 1918-19, acabada ja la Primera Guerra Mundial. Ara bé, la gestació d’aquest pas, que realitzà a seixanta anys, s’ha de buscar en els dies de la guerra de 1914-18, que tantes creences i situacions alterà. Hi intervingueren el desencant, la denúncia de la política espanyola i un escepticisme quasi total davant les seves possibilitats de canvi i regeneració. Feu llavors el segon gran gest d’àmplia repercussió pública —el primer havia estat el de la seva renúncia a la milícia el 1907—. El 25 de novembre de 1915, enmig del debat sobre els pressupostos militars del Govern d’Eduardo Dato Iradier, i davant el fracàs de la seva campanya a favor de remodelar els projectes governamentals a l’entorn de la marina (la seva esmena la defensà, justament, Alcalá Zamora), Macià anuncià que abandonava el Parlament. Juntament amb el desencantament polític, en la decisió hi havia elements personals: hi influïa també l’esforç que li suposava haver d’interrompre els ritmes de la seva vida familiar i lleidatana. La seva declaració fou considerada una actitud valenta i cívica que posava al descobert la ineficàcia d’un parlamentarisme corrupte, i com a tal resultà especialment lloada per l’esquerra, la premsa esquerrana i la intel·lectualitat de la generació del 1914. No hi havia en tot l’afer, en principi, cap canvi doctrinal espectacular. El seu discurs reprenia els vells arguments:

« [...] Es claro que estáis acostumbrados a que las responsabilidades no se exijan; es claro que estamos en un país en que después de las amputaciones de 1898, al cabo de poco tiempo vimos a los mismos hombres en ese banco, y cuando eso ha sucedido en un país, no hay motivo para temer que vuelva a suceder.»[...] de no formarse este gobierno nacional nos encontraremos con que, cuando vayamos a la movilización no habrá más que el desorden, nos encontraremos con un país sin fuerza moral, sin deseo, siquiera de moverse aunque ataquen a su Patria. Yo tengo tan arraigada mi convicción, señor Presidente del Consejo de Ministros, que hoy mismo presentaré la renuncia de mi acta.

»Porque no quiero que me alcancen las responsabilidades de lo que estoy temiendo; porque no quiero compartir la responsabilidad de que por las torpezas, como decía el ilustre general Cervera, de unos, las concupiscencias de muchos y la impotencia de todos, se nos lleve a otro fracaso como el de entonces [...]. Yo, señores Diputados, me voy con la conciencia tranquila; mi toga no se ha empañado siquiera una sola vez; en mí no han podido penetrar los convencionalismos de la Cámara; me voy tranquilo a mi casa a ejercer de ciudadano español. En mí están hoy más arraigadas que nunca las ideas con que entré en esta Cámara; las ideas de las reivindicaciones de Cataluña. Entonces estaban arraigadas en mí por sentimiento, hoy están arraigadas porque mi cerebro me dice que, efectivamente, son las únicas que, si diesen resultado en Cataluña y se imitaran en otras provincias, podrían traer la salvación de España que es lo que todos deseamos.

»Yo estoy, en espíritu, con mis queridos amigos de la derecha y con mis queridos amigos de la izquierda catalana; siempre he estado con ellos; y también he estado con otros elementos de Cataluña que aquí no tienen representación. En lo único que me he mantenido apartado de ellos ha sido en entender que las reivindicaciones de Cataluña no pueden tener efecto más que en la unión de todos; ellos han creído conveniente separarse; yo me he mantenido en mi puesto; jamás una palabra mía ha ido en contra de lo que han dicho mis queridos amigos de la derecha y mis queridos amigos de la izquierda; he estado siempre con ellos, ayudándoles en todo lo posible, y sobre todo, señores, yo me voy satisfecho porque, a pesar de la dureza de mis ataques a los hombres políticos no he tenido, en ningún momento, ni una palabra que pudiese ofender al caballero, al Diputado a quien me dirigía.

»Me voy, pues, a mi casa con la conciencia tranquila. Cuando tomo una resolución no hay nada en el mundo que me haga retroceder. ¡Me voy! ¡Yo deseo que Dios ilumine al Parlamento, que Dios ayude a la pobre España! Me voy convencido, después de muchos casos que he visto, que sólo Dios puede remediarlo; que no hay ninguna fuerza humana que pueda salvar a España.»

Però es reproduí un altre dels fats que marcaven la vida de Macià: sense que li calgués cap retractació ni maniobres de sotamà, les forces vives del seu districte el dugueren de nou a l’escó en les eleccions del 9 d’abril de 1916. De tota manera, el seu amic Amadeu Hurtado i Miró —un altre independent de Solidaritat Catalana, gerent del diari «La Publicidad»— li permeté actuar com a corresponsal en els fronts de guerra francesos del desembre del 1916 al gener del 1917. Allà, a més dels coneguts treballs més o menys professionals sobre les tècniques de guerra, trobà en les argumentacions de la Unió Sagrada la confirmació i una nova valoració del seu vell criteri sobre la necessària unitat nacional en els moments de defensa i afirmació dels pobles.

El primer pas cap a un canvi d’actuació estigué relacionat amb el moviment de l’Assemblea de Parlamentaris i, més encara, el moviment revolucionari de l’estiu del 1917. En aquell moment Macià assumí per primer cop el revolucionarisme i afegí al personatge públic que s’estava construint la faceta de conspirador i home disposat a qualsevol sacrifici. S’apropà a Marcel·lí Domingo i Sanjuán, als republicans extrems i als sindicalistes de la CNT. D’aquí arrenquen, per exemple, les seves relacions amb personatges com el periodista i escriptor Àngel Samblancat i Salanova (1885 – 1963) i els sindicalistes Salvador Seguí i Rubinat (1887 – 1923) o Ángel Pestaña Núñez (1886 – 1937). La seva implicació amb el moviment de juliol i agost el dugué a reunir-se, a Llançà, amb uns 300 homes per tal de sumar-se a l’acció. El fracàs final li comportà el seu primer exili. De tota manera, el seu llenguatge i els seus plantejaments continuaven essent els de sempre: els del 1907 i els del 1915, tal com es pot comprovar en el manifest que aplaudia la formació, per part d’alguns militars de l’arma d’infanteria, d’unes Juntes de Defensa per tal de reclamar una renovació i pressionar els governs. Macià pretenia que els militars donessin suport al moviment polític animat des de Catalunya amb l’Assemblea de Parlamentaris. El manifest, que fou llançat el 8 d’agost de 1917, el reproduí en part en el seu discurs reivindicatiu de l’11 de juny de 1918 a les Corts Espanyoles:

«Nuestra actuación es derivada de vuestros anhelos patrióticos, acelerada por vuestros actos que demuestran los mismos anhelos. Cumpliendo vuestra palabra debéis prestar «apoyo moral» a las peticiones de la Asamblea [...]. Aún más, vosotros no podéis esperar la solución de los males que aquejan a nuestra Patria, de los partidos turnantes, contra los que valientemente os revolvisteis en 10 de junio, cuya existencia está fundamentada en la falsedad de la representación parlamentaria; sólo podéis esperar y sólo espera el país, de la resolución de unas Cortes Constituyentes que representarán la verdadera voluntad nacional.

»Si vosotros no os colocáis resueltamente al lado de la Asamblea y de lo que ella representa, no sólo faltaréis a lo que habéis prometido solemnemente en dicho folleto sino que parecería que retrocedíais en vuestros elevados propósitos en los momentos más difíciles de España...»

El nacionalisme radical

Segell de la Unió Catalanista.

ECSA / G.S.

Macià intentà un primer —i de moment tímid— apropament al món del nacionalisme radical el 1916. Amb unes primerenques connotacions separatistes, aquest nacionalisme s’havia desenvolupat els primers anys del segle en el context de la Unió Catalanista, amb una forta diversitat de grups que veieren la Unió com una garantia de radicalitat enfront de l’oportunisme de la Lliga Regionalista i els homes d’Enric Prat de la Riba. Amb uns animadors ben joves, aquests grups s’incorporaren a la direcció de la Unió, encoratjats pel metge Domènec Martí i Julià (1861 – 1917), que n’assolí la presidència l’11 d’octubre de 1903. L’un i els altres no dubtaren, tot respectant la tradició fixada per les Bases de Manresa del 1892, a dur el discurs de la Unió Catalanista molt més enllà, cap al nacionalisme explícit, i, a continuació, cap a la seva definició republicana i socialista. Fou llavors que el nacionalisme radical passà a disposar d’un òrgan de premsa de notable circulació i ambició, «La Tralla», que aparegué el 31 d’octubre de 1903 i es publicà, en una primera època, fins el 1907.

En aquesta conjuntura, la creació del grup d’«El Poble Català» i del Centre Nacionalista Republicà exercí una important influència entre les entitats catalanistes més radicalitzades, però aviat en seguí el desengany i, a mitjan 1907, es produí un procés de reagrupament que dugué a la constitució de l’Associació Nacionalista Catalana. Es passava a reunir tots els grups i militants descontents amb el caràcter exclusivament electoral de Solidaritat Catalana, ialhora es pretenia revitalitzar el nacionalisme radical. La nova Associació actuà com a grup més definit políticament que els anteriors i mantingué al seu redós la denominada «branca irlandesa», en la qual ja figuraven Manuel Pagès i Mercader i Daniel Cardona i Civit. En qualsevol cas, la primera actuació política de l’Associació significà un fracàs i estroncà qualsevol perspectiva de creixement important. Davant la divisió de Solidaritat Catalana amb vista a les eleccions municipals del 1909, amb candidatures pròpies dels republicans catalanistes, l’Associació Nacionalista dictà el vot en blanc: afirmà aplegar uns 5 000 vots, fet que, si fos cert, perjudicà tant els republicans solidaris com la Lliga en benefici de les candidatures lerrouxistes. El fracàs convencé Martí i Julià de retornar als plantejaments unitaristes de sempre, a la Unió Catalanista. Així ho anuncià en una esperada conferència el 12 de juny de 1910 i per això provà d’organitzar una nova i àmplia assemblea oberta a totes les entitats catalanistes, la celebració de la qual tingué lloc a l’octubre del 1912.

Aquella assemblea de la Unió Catalanista, que es reuní a Tarragona a partir del 19 d’octubre i que, sense el suport de la Lliga i amb la reticència de la UFNR, tingué un significat limitat, comptà amb la presència de Francesc Macià. Esdevingut ja un home de prestigi, fou saludat al crit de «¡Visca el quefe de la Coronela!» (nom de la força armada tradicionalde defensa de Barcelona, que dirigia Rafael Casanova com a conseller en cap de la ciutat durant el setge del 1714). Per aquell temps Macià col·laborava, eventualment i amb textos allunyats de la política concreta del moment (Elogi de la Marina de Guerra Catalana), en la publicació «Renaixement», apareguda el 12 de novembre de 1910 com a òrgan de l’Associació Nacionalista Catalana. Això provava, si mésno, l’existència d’alguns canals de comunicació entre ell i els grups radicals, ja abans del seu decantament explícit cap al nacionalisme separatista.

Tanmateix, els camins de Martí i Julià i de Macià es manifestaren distants. L’ensorrada de la UFNR i el seu pacte amb els republicans radicals (pacte de Sant Gervasi, 6-II-1914) animaren el primer a intentar capitalitzar les forces nacionalistes d’esquerra, imposant una nova definició política socialista de la vella Unió Catalanista. En aquest sentit, el 3 de gener de 1915 llançà un missatge, conegut com a Missatge Socialista i que redactà amb l’ajut de Manuel Serra i Moret (1884–1963), i alhora emprengué una reorganització profunda de les estructures de la Unió. «Renaixement» fou reconvertit en l’òrgan del nou partit, es fixà una reagrupació dels casals catalanistes, un per districte, i es creà una única Joventut Nacionalista de Barcelona. Però els grups que continuaven dins la Unió Catalanista no acabaren de comprendre la proposta i el projecte no aconseguí tirar endavant: ni tan sols no pogué formar una candidatura per a les eleccions municipals de l’octubre del 1915. Macià mirà tot aquest procés des de fora, sense manifestar cap intenció d’implicar-s’hi. Tampoc no acceptà el darrer intent de Martí i Julià, a l’abril del 1916, de fundar un nou partit nacionalista —tot minimitzant en certa manera el propòsit socialista— que combinés la lluita electoral i l’agitació militar. L’entrevista que mantingueren posà de manifest una certa incompatibilitat personal i l’escepticisme de Macià envers una Unió Catalanista ja residual. A la fi, Martí i Julià abandonà i morí poc després, el 20 de juny de 1917, a cinquanta-set anys. Els membres que quedaven de la Unió, ara guiada per Josep Grant i Solà i per Ferran Pineda, volgueren refer-se amb la creació d’un nou Centre Nacional Català, al juliol del 1916. En qualsevol cas, el gest de Macià d’abandonar les Corts al final del 1915 serví perquè els grups mésradicals el saludessin entusiastes. Més endavant, quan creà la Federació Democràtica Nacionalista al gener del 1919, aplegà els casals i molts dels dirigents de tot el nacionalisme radical que havia girat a l’entorn de la Unió Catalanista aquells primers anys del nou segle, entre els quals cal esmentar Eduard Xalabarder, Pere Rossell i Vila, Josep Mallofré, Ramon Duran i Albesa, Lluís Marsans, Manuel Pagès i Mercader i el mateix Daniel Cardona.

El 1918, els aires de l’Europa de les Nacions, agitats amb els famosos catorze punts del president nord-americà Thomas W. Wilson, dinamitzaren l’afirmació nacionalista del catalanisme i promogueren una acusada mobilització militant de grups separatistes. Fou llavors quan, al gener del 1919, i a quasi seixanta anys, Macià es posà al capdavant d’aquests grups i creà la Federació Democràtica Nacionalista. La seva decisió es produí en el context de la campanya per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, impulsada inicialment per Cambó. Macià, en la conjuntura de 1918-19, assumí un nou paper com a líder i capdavanter del nacionalisme radical, que aviat volgué dotar d’un fort sentit social. Així, l’esclat de la violència del pistolerisme a Catalunya, davant el qual la Lliga i Cambó es replegaren i no dubtaren a situar en un primer pla l’autodefensa de l’ordre burgès, feu comprendre a Macià que el nacionalisme català tan solstenia futur com a moviment revolucionari que considerés ideals de justícia social i fins i tot de reivindicació obrera, i que, a més, havia de ser aliat de tots aquells moviments espanyols que trenquessin les estructures del vell Estat monàrquic. Els seus discursos de 1919-23 incidiren reiteradament en aquestes qüestions, i el desastre d’Annual i la derrota militar al Marroc acabaren de dibuixar l’evolució de les actituds de Macià.

La seva radicalització s’havia produït el 1918, desprésde l’agitació de l’any anterior, i en uns moments d’agudai creixent conflictivitat obrera a Barcelona, que forçaren molts a descobrir la temàtica social dels treballadors. Macià insistí una vegada i una altra (en les seves intervencions a les Corts; en els discursos de resposta al programa del Govern nacional d’Antoni Maura, amb Cambó com a ministre de Foment, i en les conferències a Barcelona) en la precarietat econòmica de les famílies obreres i la difícil situació de les mares treballadores i dels nens, tot denunciant alhora les irregularitats de la policia i de Manuel Bravo Portillo. «Yo entiendo que el problema obrero es el más candente, creyendo, por ello, que el gobierno no puede desatenderlo sino que ha de ponerlo en primer lugar», digué en el seu discurs del 16 abril de 1918. Mesos després, i amb una major rotunditat, uní la necessitat d’afavorir l’obrer i el petit industrial amb una repressió dels abusos del capitalisme i amb la consecució de la llibertat de Catalunya (4-XI-1918). De fet, en aquest discurs es troba ja formulat el corpus bàsic de tota la doctrina de reformisme popular interclassista i afirmació de la sobirania nacional catalana que havia de dur Macià a encapçalar un renovat catalanisme popular durant els anys trenta: «Nosotros queremos que [...] el técnico inteligente que es el alma de los negocios y el obrero que es su nervio, tengan participación, junto al capital, en los beneficios. Nosotros queremos que las leyes favorezcan a la clase media, a la pequeña burguesía, y que éstas no encuentren obstáculos para el desarrollo de sus iniciativas en leyes como las que hoy rigen, amañadas, podríamos decir, por las grandes empresas industriales y comerciales, por esos grandes Bancos, por esas grandes compañías de transporte terrestre y navieras que imponen a los legisladores su conveniencia [...] nosotros queremos formar una nacionalidad libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura ya que el fin primordial de esa liga es formar una entidad superior que dirima las diferencias entre naciones libres y evite los conflictos sangrientos.»

Aquell nou ideari era clarament alternatiu al regionalisme de la Lliga, tant «desde el punto de vista político o nacionalista, como desde el punto de vista social», com ell mateix afirmà. La Lliga no havia dubtat a unir-se amb el Govern centralista i anar al costat de la plutocràcia en contra dels interessos dels sectors populars i obrers. «Por eso Su Señoría, con su presencia en ese banco, demuestra la tibieza de sus sentimientos nacionalistas y se confiesa imperialista y reaccionario porque un Estado compuesto, como España, de varias nacionalidades a las que oprime es, forzosamente, imperialista parasatisfacer los intereses de esa misma plutocracia de la cual esprisionero. Su Señoría, al aprovechar todas las ventajas que puedan obtener del gobierno centralista para satisfacer los intereses que representa, sacrifica la reivindicación de las libertades catalanas.»

La radicalització de Macià el dugué a insistir en un dels seus gestos. Es produí el 16 de novembre de 1918 —dimitit ja el gabinet Maura—, en l’acte de lliurament del projecte d’Estatut d’Autonomia plebiscitat pels ajuntaments catalans que havia impulsat la Mancomunitat, institució en la qual la Lliga tenia la majoria. Al final de l’acte, celebrat al Palau de la Generalitat, després de l’obligat discurs del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Macià va irrompre al saló presidencial a les espatlles d’uns incondicionals. Un cop dret, i davant l’astorament dels presents, denuncià el projecte perquè mantenia els vincles de dependència envers el poder central. A continuació, Macià es dirigí al balcó i arengà el públic congregat a la plaça de Sant Jaume, tot manifestant el seu vot per una independènciatotal per a Catalunya. L’actuació es completà amb el lliurament al cònsol de Sèrbia a Barcelona d’un escrit de felicitació per la independència assolida pel seu país. Ho feu en nom propi, del grup de nacionalistes republicans que el seguien i del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria).

Macià es convertí així en el referent i el catalitzador del nacionalisme radical que estava en plena expansió en el moment de l’armistici que posà fi a la guerra europea i anuncià la fixació d’un nou mapa al continent basat en el reconeixement del principi de les nacionalitats. L’endemà d’aquests fets pronuncià una conferència, als locals que el CADCI tenia a la rambla de Santa Mònica, a Barcelona, on digué rotundament i sense ambigüitats que havia arribatel moment d’anar cap a la independència «passi el que passi i caigui qui caigui»; assolida l’autodeterminació, Catalunya hauria de participar en la Conferència Internacional de la Pau.

En aquell acte aparegué per primer cop la bandera independentista a Barcelona: la bandera catalana amb un triangle blau a la part esquerra, enmig del qual destacava un sol estel blanc de cinc puntes. El seu origen potser es trobava en la bandera que el 1908 havia onejat a París a la seu de la Lliga Nacionalista Catalana, amb un rombe al centre que incloïa un estel blanc de cinc puntes. En aquest punt, la influència de la bandera cubana havia estat clara.

Macià intentà donar coherència al seu nou paper mitjançant la creació, entre gener i febrer del 1919, de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), que rebé l’adhesió de diversos centres i casals nacionalistes, majoritàriament de Barcelona. Es retrobà, així, amb els nuclis més radicals de la Unió Catalanista, la qual cosa estigué afavorida, en part, per la mort de Martí i Julià (1917), que n’havia estat president. L’FDN s’instal·là al carrer de Sant Honorat, als locals del Centre Nacional Català (adherit a la Unió Catalanista) i, en un primer moment, tingué com a òrgan oficiós «El Diluvio». Es declarava a favor d’una república democràtica catalana, que pogués arribar a confederar-se en uns Estats Units d’Ibèria, amb exèrcit propi format de voluntaris, que consumés la separació de l’Església i l’Estat, amb una legislació protectora del treballador, que acceptés l’ensenyament laici seguís una política antimonopolística. L’FDN no anà formalment a les eleccions legislatives de l’1 de juny de 1919, però, un cop més, Macià fou reelegit pel districte de les Borges Blanques. Posteriorment, la formació es presentà a les eleccions municipals del 8 de febrer de 1920 a Barcelona, on sols aplegà uns pocs vots: 17 al districte I, a la Barceloneta i el Poblenou (Claudi Castells i Cornellà); 190 al III, al barri de la Mercè i la Seu, a Ciutat Vella (Eduard Xalabarder i Serra); 498 al IX, a Sant Andreu de Palomar i Horta (Ramon Duran i Albesa), i 338 al X, a Sant Martí de Provençals (Ramon Aguiló i Gil).

Si bé l’FDN no tingué gaire èxit electoral, serví de plataforma per a reconèixer com a cap del nacionalisme radical Francesc Macià. Aquest, en nom de l’FDN, assistí a l’acte públic de ratificació de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, realitzat al Palau de la Música Catalana el 26 de gener de 1919. En el discurs que hi pronuncià, justificà la seva presència, malgrat considerar del tot insuficient el projecte autonomista, per a no romandre apartat d’un acte important d’afirmació catalanista.

És útil resumir aquí la seqüència de l’elaboració d’aquell projecte d’Estatut d’Autonomia, que a la fi no aconseguí cap reconeixement per part de l’Estat central. Primerament hi hagué un plebiscit municipal, organitzat per l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat, a favor d’elaborar un règim intern de Catalunya que signifiqués una major autonomia i atribucions en matèria d’hisenda. Els resultats arribaren a mans de Josep Puig i Cadafalch, el president de la Mancomunitat, el 16 de novembre de 1918. A continuació, Puig i Cadafalch i els parlamentaris catalans lliuraren les anomenades Bases d’Autonomia al Govern de Manuel García Prieto, que les rebé fredament. Tanmateix, el nou Govern que encapçalà Romanones presentà el tema a les Corts el 10 de desembre de 1918 i Francesc Cambó, davant l’oposició de la cambra a discutir-lo, dictà —el dia 13— la retirada de la minoria catalana. Llavors, i pel seu compte, el dia 16 el Govern espanyol constituí una Comissió extraparlamentària de trenta-tres membres per a informar del projecte català. Per la seva banda, el 21 de desembre, i a proposta de Marcel·lí Domingo, l’Assemblea de la Mancomunitat, juntament amb els diputats i senadors catalans, es declarà constituent i encomanà al Consell de la Mancomunitat, amb els parlamentaris, la redacció d’un projecte d’Estatut. Així, mentre la Comissió extraparlamentària nomenada pel Govern examinava un avantprojecte redactat per Maura, el 17 de gener de 1919 la Comissió catalana enllestí el seu text, que, aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat el 25 del mateix mes, fou presentat públicament en l’acte del dia 26 al Palau de la Música, esmentat més amunt.

Començà per aquell temps la discussió a les Corts: el Govern presentà l’avantprojecte de Maura i es negà a recollir l’elaborat a Barcelona. Hi hagué, entre d’altres, discursos importants de Domingo i de Cambó —el 6 de febrer—, i de set diputats catalans regionalistes, jaumins i republicans que demanaren que el Govern posés a referèndum, a Catalunya, el text de la Mancomunitat (18 de febrer). A continuació Francesc Macià pronuncià el seu discurs.

Efectivament, el 21 de febrer de 1919, Macià intervingué a les Corts en els debats sobre el projecte d’Estatut d’Autonomia. Tot parlant en nom de la Federació Democràtica Nacionalista, n’exposà el credo:

«Vosotros tratáis a las nacionalidades españolas como país conquistado; vosotros habéis obligado a las diversas nacionalidades españolas a que se rijan por vuestras leyes, por vuestros usos y por vuestras costumbres. Bastaría lo que decía el Conde-Duque de Olivares aconsejando a Felipe IV, bastaría ver lo que decía el Príncipe de Orleans a Felipe V desde Zaragoza. Y no solamente habéis impuesto las leyes de Castilla, con una absoluta y completa uniformidad, sin diferencias de ningún género, a las demás regiones, sino que —y por esto es grave el problema de Cataluña, país que tiene una lengua distinta a la castellana— les habéis impuesto vuestra lengua. A pesar de ello, Cataluña ha conservado la suya y, con ella, su alma, que es expresión de su nacionalidad. Por esto, en cuantas ocasiones se le ofrecen a Cataluña para demostrar que quiere la libertad frente a la opresión y la tiranía de España [rumores], en cuantas ocasiones se le presentan, os pide su libertad y su soberanía y vosotros se la negáis sistemáticamente. Nosotros hemos sido un pueblo libre, grande, poderoso; nosotros tenemos una historia gloriosa; nosotros pedimos volver a tener esa soberanía, porque, más que por los hechos de las armas, por lo que ha sido respetada y considerada Cataluña es porque, a todas partes, ha llevado su civilización y su cultura, su espíritu liberal y democrático, y no hacía guerras de conquista, sino que iba, la mayor parte de las veces, a obtener la libertad de pueblos oprimidos, respetaba sus leyes, respetaba, en fin, todo lo que formaba la personalidad de aquellos pueblos. Nuestra causa es de soberanía y no de administración; nuestra causa no es solamente de derecho, sino sentimental. Nosotros queremos la soberanía plena con objeto de federación, después, con todo lo vivo del Estado español, que son las diversas nacionalidades que lo integran.»

Esgotada la via conciliadora, podien arribar el conflicte i el contrast de forces:

«Nosotros tenemos la voluntad de obtener nuestra libertad y nuestra soberanía y vosotros [...] decís que nos la negáis, que no queréis concedérnosla: que vosotros también tenéis vuestra soberanía y que no queréis ceder un ápice de ella. Así se plantean los problemas de una manera clara, franca y leal. Son dos voluntades las que chocan: una, la nuestra; otra, la vuestra, ¿quién vencerá? Allá veremos. Lo que sí os decimos es que nosotros no cejaremos hasta conseguir nuestra completa libertad [...]. En esta lucha, señores Diputados, puede resultar, y sería una cobardía no decirlo, que algún día se vaya a la violencia. [...] si sucede, tened en cuenta que la victoria será del que tenga una voluntad más firme y más decidida [...].»

Tanmateix, Macià no abandonava del tot la vella anàlisi regeneracionista respecte al noranta-vuit, ni la crítica al sistema polític de la Restauració, tot insistint en la necessitat d’un canvi de règim i l’establiment d’una organització federal:

«...puesto que habéis perdido los territorios que integran diecisiete naciones en América, todas las posesiones españolas en Oceanía, algunas de las que tenía Castilla y mucho de lo que aportó Cataluña a la corona de Castilla. El fracaso es inmenso y cuando nosotros venimos aquí para cambiar ese Estado que ha producido este fracaso en una gran Federación, ¿qué es lo que lo impide? Indudablemente lo que más lo impide es el régimen que hoy se sostiene.»

Macià no s’oblidà de destacar l’altra cara del seu discurs nacionalista, la de la necessària llibertat de l’obrer i la millora de la seva situació econòmica i social:

«En España está planteado otro problema sumamente grave: el problema obrero, que es, también, un problema de libertad; los obreros desean mayor libertad, desean obtener sus ventajas y sus reivindicaciones y vosotros, en vez de ayudarles los perseguís sistemáticamente, tratáis de destruir las Asociaciones y los Sindicatos que ellos forman, que es la única fuerza que tienen para luchar contra el egoísmo del capital y la arbitrariedad que continuamente los veja [...]. Los obreros de Barcelona se van convenciendo y se convencerán todos ellos de que no hay posibilidad de libertad individual sin conseguir la libertad colectiva; el día que estén convencidos de ello, lucharemos unidos para conseguir una y otra en Cataluña [...]. Vosotros, con vuestros procedimientos, empujáis a los obreros a esta lucha; nosotros tratamos de evitarlo; no sé si lo conseguiremos. Pero yo os digo que pondremos toda nuestra fe y todo nuestro entusiasmo para evitar una revolución que se aproxima y que, de seguir así, dará un estallido, a pesar del deseo de los directores de que no estalle. Por eso, en Cataluña están unidos el problema social y el problema nacionalista, y por eso, también, no se puede resolver uno sin resolver el otro.»

Aquesta argumentació, que presentava l’obrerisme com l’altra cara del nacionalisme, es veié reforçada poc després per la dura conflictivitat laboral, pistolera i repressiva de Barcelona. Així, en el següent discurs a les Corts, el 30 de gener de 1920, quan a Barcelona s’havia dictat la dissolució de la CNT, després de denunciar l’actitud tèrbola del governador civil Mariano González Rothwoss, encobridor del joc i de la prostitució, Macià hi denuncià la connivència de la patronal i la policia en la repressió sindical, «una policía indigna de su misión, y a esa policía —y ya me refiero a la responsabilidad de los patronos— es a la que acudían los patronos para resolver las huelgas y para que metiesen en la cárcel a los que formaban las directivas de los diversos Sindicatos». També denuncià el cas concret d’un inspector que proposà al president del sindicat del ram de l’aigua que promogués una vaga i que després ordenés el retorn a la feina, a canvi de 25 000 pessetes que pagava la patronal, fet que havia revelat en un míting el dirigent sindical implicat. Al costat de la denúncia de la policia, provocadora, un cop més Macià s’esplaià en el relat de les dures condiciones econòmiques i socials de la vida dels obrers, sense cap política social efectiva per part del Govern: «El día en que nosotros fuéramos autónomos, más aún, el día en que España se administrara por un gobierno federativo, es decir, en una federación de nacionalidades, o nosotros tuviéramos una autonomía integral, como hay estado de opinión en Cataluña, estamos seguros de que se atendería a los desdichados y a los proletarios mejor que lo hacéis vosotros.»

En la nova legislatura, inaugurada el 4 de gener de 1921, després d’uns nous comicis en què, com sempre, els votants de les Borges Blanques el reelegiren, Macià tornà als temes concrets del districte (sobre l’oli i els aranzels) o a altres de professionals (com les condicions d’accés al Cos d’Enginyers de Mines). De tota manera, el debat sobre el desastre d’Annual, al Marroc, li donà l’ocasió de tornar a resumir el seu pensament polític, fent una mena de balanç des dels seus primers plantejaments simplement regeneracionistes fins al darrer nacionalisme sobiranista i socialment reformista. El 21 de juliol de 1921, el general Manuel Fernández Silvestre, que era el cap de la Comandància de Melilla, s’endinsà en el front de les cabiles de Mohamed ibn Abd-el Krim, al marge de les directrius de l’alt comissari (Dámaso Berenguer y Fusté) i sembla que animat pel mateix Alfons XIII. Fernández Silvestre resultà mort i es perderen més del 60% de les seves tropes, deixant desmantellada la guarnició de la plaça de Melilla. A les Corts, el debat s’obrí a l’octubre del 1921, acabat de constituir un nou Govern, ara encapçalat per Maura i amb Cambó al Ministeri d’Hisenda. Macià intervingué el 21 de novembre i ho aprofità per a criticar el líder regionalista. El més important del discurs fou, en qualsevol cas, que carregava contra els polítics vells que havien dut Espanya al desastre —polítics que titllà d’inconseqüents i oportunistes—, entre els quals situava Cambó i el regionalisme intervencionista, que acusava de no ser realment nacionalista. Fou un discurs que permeté Macià començar-se a presentar com a capdavanter de la nova política i del poble jove —tot i tenir seixanta-dos anys—. D’alguna forma, els grups més joves podien veure’l com a veritablement catalanista i enamorat del seu poble, sense aparèixer, donats el seu caràcter d’independent i la seva actuació coherent, contaminat pels vicis de la política professional.

En aquesta intervenció, a propòsit del desastre d’Annual, Macià afirmà:

«...El señor Maura decía [...] que si no se corrigen y subsanan los grandes errores cometidos [...] el desastre final se acerca [...] Para su S.S., como ferviente monárquico y como hombre que estima que los gobiernos deben ser centralistas y unitarios, que España debe ser “única e indivisible”,ese desastre final encierra un negro pesimismo porque después de ese desastre [...] no hay nada que pueda concebir la esperanza de un resurgimiento de España. Yo, por el contrario, siento un gran optimismo, pues el día en que este desastre viniese, en el momento mismo, Cataluña obtendría su libertad y resurgiría de un modo potente su vigorosa personalidad. Yo, que odio a muerte a los gobiernos centrales, tiranos de las libertades de mi Patria, siento un cariño inmenso por todas las nacionalidades españolas y por todos los españoles. Entonces, cuando Cataluña recobrase su soberanía, las otras nacionalidades, con su esfuerzo, con su gran vigor de raza, la vista puesta en el ejemplo que ofrecería Cataluña y con su ayuda, si se la pedían, formarían también vigorosas nacionalidades, y en uso de nuestra libérrima voluntad y de nuestra libérrima soberanía podríamos formar una federación de nacionalidades ibéricas, en la cual se afirmase, por conveniencia y por consentimiento mútuos, nuestra íntima unión...»

Tornava a exposar, per tant, el programa bàsic de l’FDN, amb un nacionalisme abocat —com havia estat, de fet, la tradició del nacionalisme federalista d’esquerres del segle XIX— a l’afirmació i recuperació de la pròpia sobirania catalana, per tal d’obrir les portes a la reconstrucció d’un Estat espanyol renovat, producte del pacte —l’entesa— entre les diverses nacionalitats de la Península. La novetat, això sí, era que ara Macià, per més que no ho explicités a les Corts per raons òbvies, estava convençut que calia alguna mena d’acció armada (una acció «vigorosa») per a imposar la pròpia sobirania, esgotada qualsevol esperança en les negociacions polítiques amb el món polític desgastat i vell espanyol.

La creació d’Estat Català i el somni d’un alçament armat

Macià havia intentat concretar la via de la lluita armada ja a la primera meitat del 1922. Els dies 4, 5 i 6 de juny assistí a la Conferència Nacional Catalana reunida a l’Orfeó Gracienc, organitzada per la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, disconforme amb la deriva intervencionista i camboiana de la formació. Macià hi proposà, sense èxit, convocar una assemblea constituent per anar tot seguit a l’establiment d’un Estat Català. La seva proposta fou rebutjada per 211 vots en contra i 66 a favor, cosa que el feu abandonar el local acompanyat d’uns pocs addictes. Com és sabut, la Conferència acabà en la creació d’Acció Catalana, que pretenia certament encapçalar un catalanisme nacionalista alternatiu al de la Lliga, però sense trencar-ne elsignificat moderat, sense endinsar-se en vies considerades aventuristes i sense anar gaire lluny en el terreny de les reivindicacions obreres i socials.

Poc després, el 18 de juliol de 1922, al CADCI, Macià anuncià el propòsit de crear Estat Català i de mobilitzar la joventut per a l’alçament, amb un discurs que era com l’eco de les paraules pronunciades a les Corts. Fracassatsels intents d’avinença amb Espanya, Catalunya havia de reprendre la seva tradició militar i guerrera, si volia reconquerir la llibertat. De fet, Macià aprofità l’estratègia irlandesa del Sinn Féin, que, al desembre del 1921, havia aconseguit un compromís per a la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda.

Estat Català apareixia definit no com a partit, sinó com una mena de govern provisional que impulsava la lluita armada (la lluita «vigorosa» i clandestina) fins l’alliberament nacional de Catalunya i que considerava l’FDN com la principal animadora d’aquesta activitat.

El moviment, tanmateix, nasqué en un moment de cert declivi nacionalista i Macià dubtava entre una estratègia d’aliança nacionalista-republicana (que fracassà al febrer del 1923) i una estratègia de front nacionalista que el duia a trobar-se supeditat al moviment d’Acció Catalana. Edità quinzenalment «Estat Català. Publicació d’Orientació Nacional» (Barcelona, novembre 1922 – setembre 1923), òrgan de la formació en què constava com a director: Francesc Macià, diputat. La publicació atacà tant la Lliga («els fariseus de la Lliga») com Acció Catalana («digna competidora... de la Lliga»), i, malgrat vells desacords amb Martí i Julià, l’1 de juliol de 1923 considerava que «el nacionalisme federal, quasi-regionalista, ha tingut el seu teoritzador en Prat de la Riba. El nacionalisme integral, quasi-separatista, té la seva representació —si bé incompleta— en la personalitat del Doctor Martí i Julià».

D’altra banda, Macià no oblidava el reclam obrerista i així, el 15 de juliol de 1923, el periòdic no dubtà a saludar l’aparició de la Unió Socialista: «El nostre salut a la novella Unió Socialista de Catalunya integrada al nostre moviment nacional per la causa santa dels humils. L’esquerra veritablement social i catalana ha aparegut ja. Els patriotes catalans podran escollir, segons les seves particularitats ideològiques, aquell camp que s’hi avingui més.»

Amb tot, la preocupació bàsica de Macià i aquell primerenc Estat Català era la preparació conspirativa d’alguna mena d’acció armada. L’1 de maig de 1923, en un article que duia per títol L’acció directa no dubtava a cridar al combat: «Anem passant el temps, anem perdent el temps; després de l’era dels Jocs Florals, l’era dels bells discursos polítics. Ja hem assistit a tots els mítings i a totes les efemèrides.

»Hem col·laborat a tots els plebiscits i a totes les manifestacions. Hem cantat Els Segadors per la Rambla i hem dut totes les corones possibles a en Casanova i a en Claris. Ha vingut sant Jordi i una rosa grana ha oscil·lat al trau de les americanes. El qui més, sap el llenguatge “fidalgo” del personal de la delegació policíaca. I res més.

»Res més si no ens decidim a llançar la vida nostra des d’una cantonada en holocaust a la Pàtria irredempta. Donem la batalla amb totes les flors i amb tots els bells ideals al pit, però donem-la. ...Oh patriotes, com envegem Irlanda!»

En el mateix full d’Estat Català fou publicat un Manual del Legionari, amb recomanacions als joves per a mantenirel vigor físic i la integritat moral, tot pensant, és clar, en la constitució d’una milícia. També s’hi incloïen anuncis recomanant als estudiants en període de vacances, als dependents de comerç i a tots aquells que sabessin francès que llegissin llibres d’instrucció militar, exercicis de tir, etc., en aquest idioma.

Cal tenir en compte, però, que pel març del 1922 Josep Pineda i Fargas havia fet pública, al Centre Català de l’Havana, l’existència d’un Club Separatista Català núm. 1. Entre les moltes persones que en formaven part hi havia, a més de Pineda —que n’era el president—, Josep Conangla Fontanilles i Eduard Masdéu. El Club, que s’havia format independentment de les crides de Macià, s’adheria a la seva crida a l’Estat Català en una carta adreçada a les Borges Blanques. La resposta de Macià arribà l’1 de setembre de 1922. L’exemple s’estengué, i aviat es creà a Cuba una Federació de Clubs Separatistes Catalans, els membres de la qual juraren fidelitat a un decàleg d’afirmació i lluita catalanista.

En la seva resposta al Club, Macià hi deia: «Urgeix anar a la tasca efectiva de què em parleu. Caldrà una organització secreta de la joventut d’acció i això ho estem preparant amb intensitat. És l’hora de l’acció i de parlar el menys possible —ho dieu vosaltres ben justament—...» I, per a organitzar el comitè secret a Catalunya, els donà el nom de RamonDuran i Albesa.

El 30 d’octubre de 1922, en una carta datada a Lleida, Macià informava Josep Murillo i Mombrú, resident a l’Havana, que s’havia constituït un Directori i que calien diners, i el posava al corrent de l’organització de la recaptació (a través de diversos delegats). Li comunicava que, a Catalunya, ja s’havien llançat cupons d’una, cinc i vint-i-cinc pessetes. «Que facin el que vulguin però sempre amb el dibuix i detalls exactes d’inscripció i amb els mots “Per Catalunya”que figuren en el segell que incloc en la present.» Allunyat d’aventurismes individuals, Macià creia que calia guardar els diners fins al moment adequat.

És prou clar que des del 1922 actuà en un doble pla: el públic i legal, en nom de la Federació Democràtica Nacional, que s’havia revitalitzat, i un altre de més amagat i emboirat, que tingué com a expressió Estat Català i una certa activitat clandestina de propaganda obertament dirigida a l’articulació d’un moviment separatista capaç d’assumir la via armada. El discurs de Macià ja estava ben definit. Així, en una de les seves xerrades —el 28 de gener de 1923 als locals del CADCI— no s’estigué de recordar que «Espanyano ha concedit mai de grat cap llibertat col·lectiva als pobles que tenia sota el seu jou i bona prova d’això són Portugal, Flandes, les repúbliques americanes i Cuba, que ho hagueren d’adquirir per la força i la violència». Posteriorment, quan arran de l’assassinat de Salvador Seguí pels pistolers dels Sindicats Lliures, el 10 de març, Macià publicà un article, cridà «Prou!», tot afirmant que posar fi a la situació havia de ser cosa exclusiva dels catalans, «amb l’esperit de ciutadania dels barcelonisns i catalans», sense esperar res d’un Estat «que ha estat sempre l’enemic». El final de l’article era rotund: «Serem nosaltres els qui formem l’exèrcit allibertador de Catalunya, els qui imposarem aquest “Prou!”»

Qui componia el nucli de dirigents addictes a Macià en aquells moments? L’acostumaven a acompanyar membres de la Unió Catalanista (Daniel Roig i Pruna, Josep Riera i Puntí, Pere Manén i Artés), Pelegrí Llangort i Majoral de «La Tralla», membres que parlaven en nom de la Federació Democràtica Nacionalista (com Aristides Danyans, Ramon Duran i Albesa o Domènec Soler) i el llavors molt jove Daniel Cardona (que acostumava a presentar-se com a membre d’Estat Català). Cal fer esment que «La Tralla», en una segona època que començà el 13 de maig de 1922 i acabàl’11 de setembre de 1923, amb Pelegrí Llangort i VicençA. Ballester, actuà com a portaveu oficiós d’Estat Català,al costat del butlletí oficial ja esmentat.

De tota manera, com havia demostrat sempre i demostrà més encara en el futur, Macià combinava tot aquest discurs radical amb bones dosis de realisme i pragmatisme, sempre cercant ponts i punts de contacte amb altres forces catalanistes. Significativament, per exemple, en les darreres eleccions legislatives de la Restauració, celebrades el 29 d’abril de 1923, Macià —un cop més candidat triomfant per les Borges—, des de «La Tralla» no dubtà a demanar el vot per a Manuel Serra i Moret, candidat de la incipient Unió Socialista de Catalunya, i per a Antoni Rovira i Virgili, candidat en aquella ocasió per Acció Catalana.

El 22 de juny de 1923, feu el darrer discurs a les Corts monàrquiques, on es discutia la situació de Barcelona. Macià s’hi proclamà explícitament separatista (parlava per a «fijar la posición que tenemos los que, dentro de Cataluña, nos llamamos separatistas»), i criticà els partits —la Lliga— que des de Solidaritat Catalana havien maldat per obtenir engrunes de poder. Els polítics espanyols havien pogut creure amb això que ja no hi havia problema català, i certament hi hagué una certa prostració del poble català, però no haviadesaparegut ni el problema ni el sentiment catalanista:

«[...]Efectivamente, en el pueblo se había producido un desencanto, en el pueblo se había producido un gran pesimismo y parecía que la llama patriótica se había extinguido; pero quedaba el rescoldo y bastaba llevar allá combustible para que se produjera de nuevo aquella llama con más fuerza hasta llegar, como no había llegado antes, a los últimos rincones de Cataluña.»

L’actuació dels qui havien mantingut sempre l’ideal nacionalista revifà el caliu i en aquells moments les coses estaven ja clares:

«El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo el dominio del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución. Yo [...] entiendo que es preferible que sincera y lealmente, con la nobleza con que procedo yo siempre con mis adversarios, os diga como piensa ese sector de opinión [...]; es doloroso pensar que en Cataluña hoy se organiza, se prepara una fuerza para mañana hacer frente al Estado opresor; tan doloroso como queráis [...]. Nosotros sabemos que una guerra es una crisis dolorosísima que pasan los pueblos en un momento de su Historia, pero nunca es tan justificada como cuando se trata de la libertad y de la plena soberanía de un pueblo. [...] Por eso nosotros queremos el Estado catalán; por eso nosotros hemos formado el estado catalán [...]. Y como vosotros o algunos de vosotros, representantes de la idea federal, podéispreguntarnos si nosotros aceptaríamos una Federación con las demás nacionalidades españolas, yo empiezo por plantear una cuestión previa. Para federarse, para llegar a una patria federal, es preciso tener una personalidad. Yo pregunto a la izquierda catalana: ¿cómo puede tener personalidad una nacionalidad? No puede tenerla más que por su soberanía [...]. Nosotros aceptaríamos una federación sobre la base de que la soberanía residiese en los Estados-naciones, que la que tuviera el Estado federal no fuese más que una delegación [...]. Nosotros no aceptaríamos el pacto para siempre; nosotros aceptaríamos el pacto limitado, porque no tenemos derecho a hipotecar el porvenir de las demás generaciones. Si bajo esos aspectos vosotros aceptáis, bajo estos aspectos nosotros podríamos ir juntos para llegar a la formación del gobierno de Cataluña por la libérrima voluntad suya [...].Nosotros seguiremos nuestra marcha ascendente y creemos que, muy pronto, no tan pronto como desearíamos pero, en fin, no pasarán muchos años, sin que nos deis motivo para que el levantamiento de un pueblo, que tiene la decisión firme de obtener su libertad, sea un hecho.»

A partir d’una argumentació que pretenia la unitat de tots els catalans i que mantenia l’esperit de Solidaritat Catalana, Estat Català establí relacions amb altres forces, especialment amb la Unió Socialista de Catalunya i el sector militarista d’Acció Catalana (la Societat d’Estudis Militars), i també amb els nacionalistes bascos i galleguistes, amb els quals intentà una Triple Aliança al setembre del 1923.

Arribà, al final, el cop militar de Primo de Rivera des de la Capitania General de Barcelona, amb el conegut manifest publicat la matinada del 13 de setembre de 1923. Cridat Primo de Rivera al Govern per Alfons XIII, i declarat l’estat de guerra pel nou Directori Militar, el dia 15, Macià fou avisat de l’ordre d’imminent detenció pel fill del militar de la guarnició barcelonina, Jesús Pérez Sala, la qual cosa li possibilità la fugida cap a França en automòbil, travessant la frontera per Puigcerdà.

Des de l’Hotel Victòria de Perpinyà, el 7 d’octubre llançà un primer comunicat a les organitzacions d’Amèrica, en el qual fixava tota la seva estratègia política contra la Dictadura: «Cal aprofitar el temps que ha de transcórrer necessàriament entre la inactivitat obligada i l’anul·lació inevitable dels partits polítics catalans, a la desbandada dels seus components perquè, abans que aquesta arribi, puguin utilitzar-se aquests elements o no estiguin, almenys, enfront nostre. Quin ha d’ésser, doncs, el nostre pla? A l’interior, cal mantenir la cohesió de l’organització i formar els homes per a l’acció tenint en compte les dificultats amb què cal topar degut a les circumstàncies [...].»

El primer que feu Macià en arribar a França fou preocupar-se que «L’Intransigeant» i «L’Humanité» li fessin entrevistes, en les quals declarà que Primo de Rivera «amb les seves persecucions, internacionalitzarà el plet de Catalunya».

Exili i política d’acció

L’exili, provocat per la instauració de la Dictadura de Primo de Rivera, dugué Macià a intentar una coordinació, difícil, de tres escenaris. La seva actuació se centrà en principi a França, on mirà d’agrupar diversos nuclis de separatistes exiliats, desertors, treballadors, etc. Però des d’un bon començament hagué de recórrer als centres catalans d’Amèrica, els únics capaços, com es demostrà, de proporcionar un cert finançament. A més, el manteniment d’una estructura interior a Catalunya li causà sovint problemes pel fet que aquesta tendia a actuar al seu aire.

Macià s’estigué uns quants dies a Perpinyà, on, home de gestos i amant de la simbologia, el primer que feu fou col·locar una bandera catalana al balcó de l’hotel. A continuació es dirigí a París, tot passant per Tolosa de Llenguadoc i Châteauroux. A París sojornà primer en diversos hotels: l’Hôtel de la Victoire, a la Chaussée d’Antin (al darrere de l’Òpera), el Pax Hôtel del carrer Constantinoble (al darrere de l’estació de Saint-Lazare) i l’Hôtel du Brésil, al carrer Bergère (prop del Faubourg Montmartre). Després llogà un petit despatx a l’immoble anomenat Hôtel des Bureaux, a la Cité Bergère, ben a prop de l’Hôtel du Brésil. Posteriorment llogà un altre local, més gran, al número 82 del carrer Richelieu, el carrer de la Biblioteca Nacional, i al costat de la Borsa. Hi organitzà una oficina d’Estat Català, inicialment amb Antoni Puch i Ferrer—periodista nascut a Estopanyà (Ribagorça) que en fou responsable de la propaganda—, Ernest Dalmau i Bordas —topògraf gironí que es feu càrrec de la correspondència— i Josep Bordas de la Cuesta —exalcalde de Castelló d’Empúries, que en fou secretari administrador—. Més endavant, a mitjan 1924 —pensant en l’organització d’exercicis militars i disposant ja d’uns primers diners dels grups d’Amèrica—, a deu minuts de l’estació de Saint-Lazare trobà un espai més ampli, una torre amb jardí tancats per una reixa de ferro, al número 59 bis del carrer des Bourguignons, en un extrem del carrer principal de Bois-Colombes, fent cantonada amb el carrer Charles Duflos. Allà, a més de tenir-hi la residència, intentà establir-hi una Escola Superior de Guerra, i el pavelló del jardí servia per a les reunions de l’«estat major». Macià no s’oblidà d’instal·lar una gran bandera catalana al balcó de la torre, de cara al carrer. A més de Dalmau, Puch i Bordas, s’afegiren al grup Piera i Josep Marlés. Poc després, arran dels fets de novembre del 1924, se’ls uní el poeta Ventura Gassol i Rovira, amb qui Macià establí una amistat personal molt estreta i duradora, i el també literat i periodista Josep Carner-Ribalta. L’estructura francesa d’Estat Català es completava amb les oficines de Tolosa de Llenguadoc i de Perpinyà. Al maig del 1924, l’anada de Macià a Tolosa amb motiu de la celebració de la Festa dels Jocs Florals, el primer diumenge del mes, fou especialment sonada. La coral Déodat de Séverac, que dirigia Josep Fontbernat i Verdaguer, hi interpretà Els Segadors contravenint a la prohibició expressa del prefecte, per la qual cosa ambdós foren expulsats del departament. Arran d’aquest fet, Macià hagué de residir un temps a la Ville les Pins, a Bandol, al litoral de la Provença.

Què pretenia, Macià? De fet, mantenia tres objectius relativament simples: afirmar i fer visible la realitat catalana a França (i, des de França, més enllà); activar una força política catalana nacionalista abocada tant a la propaganda com a l’acció, o més a l’acció que pròpiament a la propaganda, i, finalment, entrar en el joc de conspiracions per incidir en l’enderrocament de la Dictadura, sobretot per a assegurar la perspectiva d’una Catalunya sobirana. El realisme —o l’olfacte— polític de Francesc Macià li feu veure des d’un bon començament que no n’hi havia prou amb una simple acció mancomunada i tancada en el clos del nacionalisme radical. Des d’un principi fou conscient que li calia combinar almenys tres línies d’actuació: la del front únic catalanista, a l’entorn d’Acció Catalana o almenys dels seus sectors més radicals, però també amb ponts i relacions amb grups i personalitats de la mateixa Lliga Regionalista; alguna mena d’entesa amb els republicans, començant òbviament pels grups catalans (per tant, amb el Partit Republicà Català de Marcel·lí Domingo i Lluís Companys) però obert, encara que fos indirectament, al coneixement i les relacions amb els republicanismes espanyols, i en tercer lloc, i seguint el discurs dels darrers anys, incorporar a la seva estratègia revolucionària l’obrerisme més militant, dominat a Catalunya per l’anarquisme i la CNT i, almenys en part, pel mateix bolxevisme (en aquest punt Macià apareix allunyat del socialisme del PSOE, en la mesura que semblava que aquest pactava amb la Dictadura de Primo de Rivera i, per això, no el considerava representatiu de la realitat obrera catalana). Aquestes tres línies d’actuació aliancista no es presentaven en cap cas com a alternatives sinó, justament al contrari, com a complemèntàries i li permetien —almenys així ho pretenia— situar Estat Català i la seva figura com a principal eix vertebrador de l’oposició a la Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. En aquesta direcció, la definició d’Estat Català com l’organisme que havia de preparar l’«Exèrcit de Catalunya» i l’acció alliberadora contribuí a l’acceptació de qualsevol suport al marge de la seva definició ideològica i política.

Fins el 1926, tota la política de Macià estigué abocada a la preparació d’un moviment revolucionari capaç d’enderrocar no sols Primo de Rivera sinó el mateix règim, i instaurar una República Catalana. Per a aconseguir-ho, l’estratègia consistia a organitzar una «invasió» des de la frontera francesa, que havia d’estar preparada i ben organitzada, i havia de coincidir amb una revolta i una vaga revolucionària a Catalunya. Els problemes sorgiren de les dificultats econòmiques i del temps que calia per tal de poder aixecar un «exèrcit català de sis mil homes». Les impaciències i el diaa dia polític precipitaren l’intent de Prats de Molló alnovembre del 1926, però fou descobert i avortat. A partirde llavors, en una segona etapa, el més important fou la conversió del fracàs en èxit propagandístic a partir del procés celebrat a París el 1927. Macià hagué d’orientar els seus contactes cap als nuclis americans (realitzà un viatge de diversos mesos entre el 1927 i el 1928 i participà en la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya). No abandonà, per això, l’estratègia conspirativa anterior, però potser l’encarà amb menys ambició de convertir-se’n en el centre, i amb una major disposició a inserir-s’hi i a catalitzar un moviment nacionalista republicà i esquerrà.

Macià mantingué relacions constants amb les forces polítiques més diverses, sobretot amb dirigents d’Acció Catalana. Anà a Tolosa a parlar personalment amb Lluís Nicolaui d’Olwer, Antoni Rovira i Virgili, Leandre Cervera i Astor i Manuel Massó i Llorens. Sembla que fins i tot començà a assignar les carteres d’un hipotètic govern català a l’exili, segons afirma Daniel Cardona en el seu llibre testimoni (Res de nou al Pirineu, que signà amb el pseudònim de Vibrant), i, a continuació, mantingué una relació epistolar intensa amb Nicolau i d’Olwer. A la fi no s’arribà a cap acord pelfet que Acció Catalana, coincidint amb les campanyes animades per la Lliga Regionalista, s’inclinà per la internacionalització del problema català mitjançant la presentació d’un plet a la Societat de Nacions, organisme amb seu a Ginebra que tenia competència per a corregir els abusos comesos contra les minories nacionals.

Per la seva banda, les relacions amb el món llibertari foren especialment continuades però, alhora, fragmentàries i plenes de confusions. En un principi estigueren marcades per l’ambient de conspiracions contra la Dictadura, que acabà en el fracàs de l’intent de Vera del Bidasoa i el de les Drassanes a Barcelona del novembre del 1924. En arribar a Perpinyà el 1923, Macià ja havia començat a planejar alguna mena d’acció revolucionària i cridà els cenetistes. Cal tenir en compte que, des del 1917, Macià i la major part dels grups nacionalistes radicals, a diferència de la major part del nacionalisme moderat, no tingueren cap por d’acceptar alguna mena d’entesa amb els obrers malgrat la voluntat socialment revolucionària d’aquests. El mateix Macià no havia dubtat a assistir a tertúlies i xerrades de sindicalistes, especialment en l’entorn dels obrers que acabaren inclinant-se per la USC. I sembla que fou, realment, amic de Salvador Seguí, assassinat al març del 1923. Un primer contacte, aprovat regularment per un ple de regionals de la CNT, es produí al novembre del 1923 a Font-romeu. Posterioment, a mitjan 1924, la direcció de la CNT, estabilitzat el Comitè Nacional a Saragossa i el Regional Català a Mataró, acceptà d’anar a veure Macià a París. Hi anaren Joan Peiró i Belis i, segurament, Eusebi Carbó i Carbó. Macià, segons Peiró, volia sobretot conèixer la disposició de la CNT a participar en un moviment revolucionari destinat a instaurar una república federal. Els cenetistes contestaren exigint una amnistia total i la garantia de les llibertats. Poc abans, al mes de juny, Carbó havia participat en nom de la CNT en la reunió que tingueren a Tolosa Macià i els delegats d’Acció Catalana i dels republicans, i actuà com a interlocutor de Macià a França. La Regional catalana acceptà, retornat Peiró a Mataró, d’anar al moviment revolucionari, la qual cosa fou ratificada pel ple nacional de la CNT que se celebrà al juliol, si bé es fixà un termini de sis mesos. Quan alguns s’adonaren que Macià tan sols volia un moviment circumscrit a Catalunya, demanaren replantejar el compromís; tanmateix, aquest fou ratificat novament, aquest cop en el corresponent ple reunit a Barcelona a l’octubre del 1924.

Al costat d’aquestes relacions més o menys formalitzades, hi hagué l’actuació marcada pel grup de Los Solidarios, que dirigien Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti i Domingo i Joan Garcia i Oliver. Aquests, a part d’haver mantingut algun contacte revolucionari amb els separatistes a Barcelona, pressionaren des de París i la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França per tal d’anar a una revolució més estrictament anarquista; de fet, com es començà a dir a l’època, anarcobolxevic. El seu radicalisme s’accentuà justament després del fracàs dels intents de Vera de Bidasoa i Barcelona del novembre del 1924. Los Solidarios foren els principals animadors de la temptativa de les Drassanes de Barcelona però, després, resultaren pràcticament anorreats a l’interior de l’Estat. Mantingueren, tanmateix, un important paper directiu entre els grups de França.

L’actitud revolucionària d’uns i altres obrí llavors un nou període d’entesa entre Macià i els anarquistes, aquest cop més centrats en les relacions amb la gent dels grups. Al principi de desembre, i encara des de Perpinyà, Macià mostrà a alguns anarquistes i anarcosindicalistes, com Simó Piera i Pagès, que llavors era a Besiers, fusells i material militar. Finalment, el 8 de gener de 1925 Estat Català, el Partit Nacionalista Basc i la CNT formalitzaren la creació d’un Comitè d’Acció de la Lliure Aliança. En la reunió, feta a París i presidida per Macià, es trobaren Ventura Gassol, que actuà de secretari, Gaztañaga, delegat basc, Lleonart, en nom de la CNT, Paris, delegat de la Regional catalana, i Marià Grau, dels grups catalans d’Amèrica. Acordaren per escrit el compromís dels obrers a ajudar els separatistes d’Euskadi iCatalunya en l’establiment de repúbliques independents, mentre els nacionalistes es comprometien a dotar els treballadors d’un marc legal en llurs països ja lliures, restablir la constitució, promulgar l’amnistia per a tots els encausats socials i dictar una legislació social per a la dignificació moral i material de la classe obrera. Alhora, tots estaven d’acord a ajudar les altres regions d’Espanya en la implantació dels corresponents règims de llibertat. El pacte no obligava a res més, deixava llibertat a tothom per a defensar els respectius idearis i no implicava cap pèrdua de la pròpia personalitat. Fou així com es dibuixà una estratègia catalana, abocada a la destrucció del poder central de l’Estat, diferenciada d’una estratègia espanyola que havia imperat al llarg del temps dins l’esquerra i que havia pretès —i pretendria— l’obtenció del poder a Madrid com a pas previ i clau per a qualsevol canvi de règim i reforma de l’Estat.

Macià pensava en un moviment adequat, disciplinati ben preparat. El seu pla, dibuixat poc després d’arribara París, es calculava sobre la base d’un exèrcit de 5 000 homes i 1 000 més per als serveis auxiliars. L’estratègia consistia en una invasió a través de la frontera secundada per l’actuació revolucionària al carrer dels grups nacionalistes i els obrers de la CNT, i que comptava també amb les dificultats de l’exèrcit espanyol per a concentrar amb rapidesa i eficàcia les seves forces; tot això per a assolir en un curt termini la instauració de la República Catalana. Calien, és clar, molts diners, i no era fàcil obtenir-los. Macià estava aconseguint ser el principal receptor de l’ajut americà. Josep Carner-Ribalta calculà que, en conjunt, entre el 1923 i el 1930 els casals americans lliuraren prop de mig milió de francs i uns 7 600 dòlars; les quantitats més grans procedien de l’Havana i Buenos Aires, al costat de les provinents de Santiago de Cuba i Camagüey (Cuba), Nova York, Rosario i Mendoza (Argentina) i Santiago de Xile. A més, hihavia els diners propis. En tot cas, lluny del pressupost necessari, al març del 1925 Macià pensà en crèdits —unes150 000 pessetes— avalats per la finca de la seva dona. Ala fi, ideà el llançament d’un emprèstit, que, com sempre, sabé convertir en un gran instrument propagandístic.

L’Emprèstit Pau Claris fou llançat al mercat el 23 d’abril de 1925, dia de Sant Jordi, amb bons de 24, 100, 500 i 1 000 pessetes amb un valor conjunt de 8 750 000 pessetes. Els fulls, ben impresos i atractius, amb un cert regust noucentista, duien el títol d’«Emprèstit de Catalunya. Estat Català». S’hi representava una família —home, dona i dos infants— amb disposició i aire bucòlics i renaixentistes, a recer d’un arbre i sota la presència d’un estel solitari de cinc puntes; a la base, hi serpentejava un ramell de fruits. En el futur, els posseïdors havien de rebre el seu valor en pessetes or i cobrar interessos a partir del moment de la instauració de la República Catalana i fins que no es produís l’efectiva amortització; aquesta no podia anar més enllà de cinc anys. A Catalunya, malgrat l’esforç dels militants, la recaptació fou molt petita. Com sempre, l’única aportació econòmica rellevant vingué de les comunitats americanes, per més que en part no feren sinó substituir els ajuts regulars anteriors.

També fallà l’intent de recórrer a entitats financeres.En aquest punt hi hagué negociacions des del novembre del 1924. Un consorci capitalista internacional (polonesos, francesos i txecs) prometé en principi vint milions de francs, i llavors Macià començà a negociar seriosament l’adquisició d’armes a Bèlgica i demanà ajuts precisos a la CNT, a través de Carbó i de Rafael Vidiella i Franch, que era el delegat fix de la CNT dins el Comitè d’Acció. Amb diners del consorci pogué, a més, llogar unes oficines al carrer Choron, a París, que es convertiren en la seu del Comitè. Tanmateix, el consorci començà a demanar precisions sobre els plans revolucionaris, informes, i, en definitiva, donà allargs al tema; segons digueren a Macià, el mateix Cambó feu tot el possible per aturar l’operació. A la fi, davant la possibilitat que la qüestió facilités la infiltració de la policia espanyola i que els grups bancaris només volguessin utilitzar el tema per a l’especulació borsària contra la pesseta, al mes de juliol Macià decidí tallar del tot les converses.

Francesc Macià davant les muralles del Kremlin, 1925.

ECSA / G.S.

Macià, llavors, adoptà una tàctica diferent: intentà obtenir ajut de la Internacional Comunista i, acompanyat per Josep Carner-Ribalta, anà a Moscou a l’octubre-novembre del 1925. Sortiren de París el 15 d’octubre, i el dia 24 arribaren a la capital soviètica, on s’hostatjaren a l’Hotel Lux i, amb els bons oficis d’Andreu Nin, dirigent de la Internacional Sindical Roja, s’entrevistaren amb N.I. Bukharin i G.I. Zinoviev. Havien de trobar-se també amb L. Trotski, que era fora de Moscou, però a la fi Macià, cansat d’esperar, decidí donar per acabada l’estada a l’URSS. En principi, la Internacional Comunista es comprometé a ajudar econòmicament el moviment contra la Dictadura i se signaren una sèrie de punts d’acord, entre els quals hi havia l’establiment d’una República Federal Popular a Espanya, l’abandonament del Marroc i el reconeixement de la República del Rif, l’expropiació dels latifundis i el repartiment de les terres als pagesos. Tanmateix, els soviètics demanaren calma i exigiren que el moviment fos general i ben preparat. En la pràctica, l’ajut econòmic tampoc no arribà per aquest costat. En les dates de l’intent de Prats de Molló, la tardor del 1926, Macià disposà de 50 000 francs cedits per la seva dona, Eugènia Lamarca.

Les presses també tenien molt a veure amb la inquietud i les tensions internes del mateix moviment i d’Estat Català. Macià volia preparar l’acció disciplinadament, però corria el perill que es rebel·lessin les pròpies bases d’Estat Català. Tot plegat accelerà la preparació de l’intent de Prats de Molló i feu que s’hi llancés essent ben conscient del caràcter limitat de la mobilització. La tardor del 1925, la situació de Macià era difícil. No semblava obtenir resultats concrets ni en la cerca de diners ni en la seva política d’aliances i, a l’interior, impacients, grups d’escamots d’Estat Català, animats per Daniel Cardona, havien creat formalment el grup La Bandera Negra, amb Marcel·lí Perelló i Domingo, Jaume Compte i Canelles, Miquel Badia i Capell i d’altres (3-V-1925). Daniel Cardona, exiliat a Perpinyà, s’havia enfrontat a Macià en tota aquesta primera meitat del 1925, desconfiat davant les relacions que tenia amb anarquistes i anarcosindicalistes, i abocat a l’actuació concreta i directa del nacionalisme, més que no pas aquell. A Barcelona, els escamots de La Bandera Negra, encapçalats per Perelló, entraren en contacte amb el Grup dels Set (Miquel A. Baltà i Botta, Miquel Ferrer i Sanchis, Ramon Fabregat i Arrufat, Abelard Tona i Nadalmai, Enric Fontbernat, etc.), que havia sorgit de laSocietat d’Estudis Militars (SEM), impulsada des d’Acció Catalana. Pel maig del 1925, tots dos grups promogueren conjuntament l’atemptat contra Alfons XIII, que era de viatge a Barcelona. L’atemptat, frustrat, consistí en la col·locació d’explosius a la línia ferroviària a l’altura dels túnels de Garraf. El fet originà el desmantellament de La Bandera Negra i una vintena de detinguts, deu dels quals restaren a la presó i foren processats. A l’agost, un altre fracàs, amb una cinquantena de detinguts, comportà la dissolució de la SEM. Aquells esdeveniments representaren la ruptura definitiva entre Cardona i Macià, per més que aquest s’apressà a defensar els presos i fou el principal orador del míting que se celebrà a París el 16 de juny de 1926 i que obrí una primera campanya per l’amnistia dels condemnats pel consell de guerra del 29 d’abril anterior. De fet, Macià s’apropià políticament els complots, malgrat no mostrar-se identificat amb aquella estratègia d’accions i atemptats individuals.

Arribada dels conjurats en els fets de Prats de Molló al Palau de Justícia de París, 1926.

ECSA

Fou aquesta situació que el dugué a provar una nova aventura el 1926. Macià havia somiat alguna vegada en la creació d’una Lliga de Nacions Oprimides amb moviments independentistes de Filipines, l’Índia, Egipte, el Marroc i la mateixa Irlanda, al costat de Catalunya, Euskadi i Galícia. Ara planejà una estratègia internacional de tarannà antifeixista, reunint-se amb grups de l’exili antimussolinià i confiant en Ricciotti Garibaldi, nét del llegendari cabdill, que resultà ser un doble confident de la policia italiana i francesa. D’aquí, i de l’Emprèstit Pau Claris, sorgí l’intent de Prats de Molló: Macià, poc més d’un centenar de voluntaris catalanistes, alguns anarquistes i membres de l’antifeixisme italià havien d’entrar a Catalunya al principi del novembre del 1926. La delació, però, desarticulà l’intent, i Macià i la major part dels implicats foren detinguts per la policia francesa. Paradoxalment, el judici consegüent, celebrat a París a partir del 20 de gener de 1927, convertí aquest fracàs en una de les peces clau de la popularitat de Macià: la seva conversió en una referència de la política catalana de 1930-31. La defensa de l’advocat Henri Torres sabé transformar l’acusació en una denúncia de la delació i les relacions confuses de la policia francesa i la mussoliniana. A més, Macià fou presentat com l’expressió de la resistència del poble català contra la Dictadura. D’altra banda, ell mateix s’esforçà a insinuar que, especialment a França, li convenia comptar amb un estat català amic, com una mena de «Bèlgica del Sud». Les condemnes foren més aviat lleus: dos mesos de presói una multa de cent francs per a Macià i Gassol i un mes i cinquanta francs per a la resta d’encausats. Això comportava, de fet, la llibertat immediata de tots. No obstant això, foren expulsats a Brussel·les.

El viatge a Amèrica: el partit separatista revolucionari de Catalunya

Després del fracàs de Prats de Molló, Macià hagué de girar-se forçosament cap a Amèrica. D’allí havien arribat els ajuts econòmics i les instàncies i propagandes més explícitament separatistes. I no tan sols això, d’Amèrica havien arribat també les demandes més fortes d’unió de les diverses forces catalanistes, de manera que, el 1927, Francesc Macià corria el perill de veure’s desbordat com a referent central de tot el moviment. Ja a mitjan 1922 i al febrer del 1924, havia estat convidat des de l’Havana. I al final del 1926, després de Prats de Molló i encara a la presó de La Santé de París, decidí anar-hi. Volia, però, que el viatge no fos únicament propagandístic, sinó que permetés l’articulació organitzativa dels diversos centres americans per tal de recolzar-hi l’estratègia de l’alçament definitiu. Es tractava de contrapesar i neutralitzar la dinàmica a Catalunya, que percebia allunyada dels seus criteris, decantada cap a la confusió amb el simple i genèric moviment espanyol d’oposició a la Dictadura i distanciada envers el seu cabdillatge. Per això, en la preparació del viatge, demanà insistentment la constitució d’un comitè d’enllaç americà, que hauria d’anar més enllà de la recollida dels molts diners necessaris, per tal de convertir-se en el nucli coordinador de la política del conjunt d’entitats americanes i actuar com a dipositari del «Tresor de Catalunya», que havia de finançar l’alçament.

Rebuts uns primers diners —1 500 dòlars de Santiago de Cuba, una «quantitat respectable» de l’Havana i més de 250 lliures de Buenos Aires—, Macià acordà sortir, en companyia de Ventura Gassol, al final del novembre del 1927 en el vapor Lutèce, que partia de Bordeus. Després d’un mes llarg de travessia, arribà a terres de l’Uruguai els primers diesde l’any 1928, des d’on va voler anar a Buenos Aires. Uncop més, de manera inevitable, Macià es veié immers en l’escàndol polític. Duia un passaport belga, que el règim argentí del general Marcelo Torcuato de Alvear es negava a acceptar. A la fi es presentà, pel seu compte i sense permís, a Buenos Aires. Al cap de set dies fou detingut i lliurat de nou a la frontera uruguaiana. Una vegada més hi havia un «cas Macià», amb la corresponent campanya periodística, i el polític català no dubtà a tornar a Buenos Aires, on sojornà amb Gassol a casa dels coneguts i influents advocats Alfredo L. Palacios i Carlos N. Caminos. Aquests al·legaren els drets d’acollida reconeguts per la Constitució argentina i finalment Macià veié legalitzada la seva presència. Sens dubte, tot aquest episodi ajuda a entendre la fermesa i brillantor de la seva posterior entrada, també il·legal, a Barcelona al setembre del 1930, en temps del Govern Berenguer.

A l’Argentina romangué uns set mesos, i tant la sevaactuació pública a Buenos Aires com les seves visites als centres de Rosario, La Plata, Córdoba o Mendoza anaren acompanyades d’un fort rebombori i popularitat. Posteriorment passà per Santiago de Xile abans d’anar a Cuba, a la capital de la qual arribà el 16 d’agost de 1928. L’estada cubana havia de ser central. A l’illa residien elements especialment actius, com ara Josep Conangla i Fontanilles o Josep Murillo, potser el corresponsal americà més regularde Macià. Sota la seva presidència es reuní l’Assembleade l’Havana (30 de setembre i 1-2 d’octubre de 1928), que acordà de crear un nou Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i aprovà un projecte de constitució de la República Catalana, a partir de la redacció inicial de Conangla. Malgrat algunes reticències que el mateix Macià havia de mantenir, i cedint a les pressions dels militants d’Amèrica, es tractava de superar l’ambigüitat d’Estat Català, per tal d’assolir la incorporació de nous elements catalanistes i, alhora, precisar un xic més el perfil ideològic i organitzatiu del nacionalisme separatista.

El retorn al continent europeu no fou fàcil. Macià i Gassol deixaren Cuba i anaren a Nova York, on Josep Carner-Ribalta, l’antic company de la secretaria de Bois-Colombes, estava reorganitzant un centre català. Un vaixell alemany els havia de dur després a Hamburg, amb arribada prevista per al 31 d’octubre. La seva intenció era ser el 3 de novembre a Ginebra, potser per a trobar-se més a prop de la Societat de Nacions, però un error burocràtic i la manca de visat els aturà a la frontera d’entrada a Suïssa. Sense poder arranjar els tràmits, finalment hagueren de retornar a Brussel·les, on arribaren el 22 de novembre de 1928.

Al llarg del 1929, Macià intentà posar dempeus el nou Partit Separatista Revolucionari —potser entès com una forma revitalitzada d’Estat Català, més que no pas una organització alternativa i diferenciada—. En aquest sentit mirà de fixar el nou Consell Central del partit, però aquest no pogué ser més que provisional. Els problemes vingueren de banda i banda de l’Atlàntic. Els dos delegats dels centres de l’Amèrica del Sud no acabaren mai de formalitzar-se. D’altra banda, el directori mixt Brussel·les-París d’Estat Català, que Macià havia deixat el 1927, es trobava en plena descomposició interna, i aquest hagué d’acceptar-ne la dimissió en bloc. A la fi, en el nou Consell Central, presidit per Macià, hi entraren Martí Vilanova i Ramon Fabregat i Arrufat —en principi elegits regularment pels grups d’exiliats europeus—, al costat de Ventura Gassol —secretari—, Rafael Ramis —tresorer— i Josep Marlès —delegat de les entitats de l’Amèrica del Nord—, nomenats provisionalment per Macià.

El flamant Partit Separatista no aconseguí d’arrencar i, de fet, la percepció d’Estat Català a l’exterior i d’aquell nou partit restà simplement en mans de la capacitat d’impacte públic del mateix Macià. Això es posà de manifest amb relació al fracassat moviment antidictatorial del final de gener del 1929, encapçalat pel vell conservador dinàstic José Sánchez Guerra, i al del maig del 1929, que protagonitzaren els anarquistes.

Macià veié en el fracàs de Sánchez Guerra (comentat per ell en un manifest que llançà el 21 de febrer de 1929) la possibilitat de retrobar un lloc en la dinàmica de les conspiracions antidictatorials. Sobre la base de la influència —un xic sobreestimada— dels nacionalistes en el comitè revolucionari de Barcelona, pensava que calia mantenir les relacions amb el conjunt de l’oposició, però partint d’una aliança entre els separatistes i els obrers que, en el seu moment, fos capaç d’anar més enllà, tant respecte de la proclamació d’una República Catalana, com de les reformes socials. Ésa dir, Macià es feu la il·lusió de continuar amb la vella aliança amb els anarquistes i la CNT, i efectivament provà de concretar l’intent. Cridà a Brussel·les els delegats de la CNT de Barcelona mentre, alhora, mantenia relacions amb el general Eduard López de Ochoa i Portuondo. Macià proposà de viatjar a Barcelona, amb la confiança de donar més força al moviment, però el delegat de la CNT el convencé perquè esperés l’inici de la lluita. Es tractava d’endegar una vaga general de caràcter revolucionari coincidint amb el primer de maig de 1929, per més que Macià aconsellés retardar-ho a la meitat del mes per tal de fer-ho coincidir amb la inauguració oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona i obtenir així un major ressò propagandístic. L’intent fou avortat per la policia, amb el resultat d’unes 300 detencions, entre les quals les dels dirigents més coneguts del moment, com Jaume Aiguader i Miró, Lluís Companys i Jover, Joan Lluhí i Vallescà, Emili Granier-Barrera, etc.

Jaume Aiguader i la campanya de l’amnistia

El metge Jaume Aiguader i Miró (1882 – 1943), membre de la Unió Socialista de Catalunya, creada el 1923, s’uní a Estat Català al final del 1924 i no trigà a ser nomenat per Francesc Macià delegat seu a Catalunya. Es convertí, especialment després dels fets de Prats de Molló, en una peça clau de l’estratègia de l’organització i en un important enllaç entre la mobilització política barcelonina i la figura de Macià. Aiguader accentuà l’ambigüitat de la militància d’Estat Català, sense gaire interès per fixar uns límits d’afiliació precisa i d’un funcionament —encara que fos clandestí— més o menys regular. En canvi, sense pretendre encapçalar pròpiament la conspiració, s’abocà a la presència i actuació en els diversos fòrums antidictatorials i de debat de l’esquerra que proliferaren els anys 1927-30 a Barcelona. Empresonat per primer cop el 22 d’octubre de 1926 i de nou l’11 de novembre (ara fins el 21 de maig de 1927), quan sortí de la presó no trigà a unir-se a la plataforma de «L’Opinió» i, a continuació, al Comitè Revolucionari de Barcelona que Lluís Companys constituí a mitjan 1928. En aquell Comitè s’aplegà el conjunt de forces antidictatorials catalanes del moment, des d’Estat Català fins a la CNT i els sindicatsde tradició llibertària que maldaven per obtenir algun reconeixement legal; hi havia, entremig, la USC, els comunistes, el Partit Republicà Català (PRC) i els mateixos republicans radicals de Lerroux. Fou l’interlocutor del moviment de Sánchez Guerra que acabà en l’aixecament del 28 de gener de 1929. Després, malgrat l’estratègia d’aliança exclusiva amb els cenetistes impulsada per Macià des de Brussel·les, Aiguader continuà al costat de Companys i tornà al Comitè que es va refer al principi del 1930, ara sense la CNT. Fou un dels promotors del Manifest d’Intel·ligència Revolucionària (anomenat també Manifest d’Intel·ligència Republicana) impulsat des de «L’Opinió» al març del 1930. En conjunt, es pot dir que Aiguader conduí de nou Estat Català a l’estratègia més general espanyola, com es posà de manifest amb la seva presència en el pacte de Sant Sebastià de l’agost del mateix any, accentuant, per tant, els factors d’entesa amb els grups revolucionaris i les conspiracions espanyoles, i això no deixà de causar reticències entre els sectors més nítidament separatistes i, fins i tot, el mateix Macià.

Ara bé, fou mitjançant aquesta presència dins el conjunt de forces d’oposició antidinàstica que Aiguader pogué situar Macià, i molt especialment el «personatge Macià», en el centre de la dinàmica política catalana i, sobretot, en popularitzà les gestes. L’heterogeneïtat de l’oposició i de l’esquerra assolí una determinada, peculiar i confosa però efectiva coherència simbòlica gràcies, justament, al referent Macià. La dimissió forçada de Primo de Rivera al gener del 1930 i la seva substitució pel general Dámaso Berenguer y Fusté obriren les portes a un retrobament de la normalitat constitucional dinàstica i, en especial, a la possibilitat d’una amnistia per als presos polítics i socials. Aiguader s’apressà a encapçalar la campanya per l’amnistia, en nom dels Amics de Macià —grup que representava la cara legal d’Estat Català— i a través de la revitalització del Comitè Pro Presos i del Comitè Femení, que havien sorgit feia ja un cert temps en relació amb els condemnats pel complot de Garraf. La gasiveria poruga del règim no feu sinó reforçar l’impacte de la campanya i la mateixa popularització de Macià. Inicialment, Berenguer amnistià únicament els militars implicats en el moviment de Sánchez Guerra (6-II). La campanya de mítings, els acords dels ajuntaments restituïts, així com les 100 000 postals enviades al cap del Govern i les 220 000 signatures reunides, tot plegat dugué finalment Berenguer a perdonar els presos de Garraf el 2 d’abril de 1930 i, tot seguit, a dictar una amnistia que s’afirmava general el dia 14. Aquesta, tanmateix, deixà fora Macià, que continuava tenint vetada l’entrada a Catalunya. El posterior gest de Macià, que es presentà a Barcelona al setembre i hagué de ser expulsat, provocà la creació d’un Comitè Pro Llibertat, que, a instàncies d’Aiguader, es constituí el 26 de setembre de 1930 i comptà amb la presència, a títol d’observadors, fins i tot d’anarcosindicalistes ben coneguts com Joan Peiró i Belis, Pere Massoni i Roger o Sebastià Clara i Sardó, que eren redactors de «Solidaridad Obrera».

L’avi, amic i cabdill dels joves

Francesc Macià fou un referent indispensable en la conjuntura política catalana de 1930-31. Perquè això succeís, es conjuminaren molts i molt diversos factors. No fou el de menor importància la seva capacitat per a explotar de forma intuïtiva, espontània (però no per això menys conscient), una imatge pública que havia rebut una gran empenta gràcies a les seves aventures franceses i americanes i als seus primers biògrafs. Josep Carner-Ribalta va escriure, el 1928, un text que fixà un esquema interpretatiu del personatge Macià que es mantingué al llarg del temps. Macià era la manifestació de la voluntat de Catalunya de sobreviure i no sotmetre’s a cap tirania, i menys l’aliena. El moviment quehavia llançat a França no era sinó l’expressió de la sevaintegritat patriòtica i, si es volia, de la seva simplicitat, que l’allunyava de les ambigüitats i contradiccions dels vells polítics. Era un personatge insòlit, que no podia emmarcar-se en els vells motllos sinó en els nous, els dels joves. Era un símbol, heroi de la Catalunya nova, la de la joventut. Era, el 1928, un pelegrí desterrat que cercava en països llunyans l’alliberament de la pàtria. Era, en fi, un llibertador, que s’afegia als noms de Tadeusz Ko´sciusko, George Washington, Simón Bolívar, José Martí, Eamon De Valera, Mohamed ibn Abd-el Krim, Augusto César Sandino o el mateix Lenin, els quals resumien en la seva sola existència l’esforç de tots els membres del poble.

Aquestes consideracions rebien, a més, el reforç de la premsa francesa, la qual començà a denominar-lo el «Quixot català» arran de l’aventura de Prats de Molló. Era romàntic, alt, prim, un vell de cabells blancs, pulcre, i amb idees il·luminades. Era un Quixot, amb tota la dignitat i capacitat de lluita del personatge de Cervantes, que lluitava per la puresa i un món sense injustícies. La imatge assolí una gran eficàcia gràcies a l’ofici de l’advocat Henri Torres, que, com ja s’ha dit, havia sabut convertir —amb suport mediàtic— el judici contra els conspiradors catalans en un judici en contra del traïdor Garibaldi, l’agent de Mussolini. Llibertador, pelegrí, Quixot. El 1930 començà a ser dins Catalunya «l’Avi». Aquest apel·latiu havia estat utilitzat en la clandestinitat separatista dels anys vint, però es popularitzà en ser usat en les campanyes proamnistia del 1930 pels Amics de Macià i les revistes d’esquerra.

La caiguda de Primo de Rivera al gener del 1930 i l’obertura de la Dictablanda facilitaren el restabliment dels contactes entre l’exili i l’interior. Ventura Gassol, el poeta acompanyant —Sancho Panza— de la gira americana de Macià, pogué tornar a Catalunya, i Jaume Aiguader, en nom d’Estat Català, assistí a la reunió de Sant Sebastià del 17 d’agost de 1930. Allà, les diverses forces presents acordaren les bases d’un règim democràtic republicà i es comprometeren a dotar Catalunya d’un Estatut d’Autonomia. Fou en aquest context que Francesc Macià efectuà un altre dels seus gestos d’èxit públic i popular. Sense autorització, i per sorpresa, creuà França en automòbil i el 25 de setembre es presentà a Barcelona, a casa del seu gendre, el doctor Antoni Peyrí i Rocamora. Un cop més, sabé triar l’ocasió. El governador civil, el general Ignasi Maria Despujol i de Sabater, es limità a conduir-lo altra vegada a la frontera. El seu gest posà de nou en la primera pàgina de la premsa l’arbritarietat d’unes autoritats incapaces d’avançar pel camí de l’amnistia. «L’Opinió» del 3 d’octubre de 1930 intitulava: «Avi Macià, torneu tot seguit!»

Ja ningú no li discutia un lloc preferent en les coalicions de forces republicanes i catalanistes, en el fons molt per sobre de la capacitat mobilitzadora i de militància del seu grup, Estat Català. Quan tornà de manera definitiva i legal el 22 de febrer de 1931, Macià fou rebut amb grans fotomuntatges amb el seu rostre a la premsa d’esquerres. Immediatament passà a presidir la conferència de forces diverses que el 17-19 de març acordà de constituir Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En formaven part els homes de «L’Opinió», els radicalsocialistes de Marcel·lí Domingo, el grup de Lluís Companys (Partit Republicà Català) i Estat Català, i protagonitzà la gran sorpresa de la jornada electoral del 12 d’abril en triomfar de manera rotunda i inesperada a Barcelona.

Francesc Madrid i Alier, en un llibre de reportatges publicat el 1930, el descrivia així: «Més magre, més nerviós, més cabdill. Els seus cabells blancs no eren pas els d’un vell que anés cap a la posta, després de suportar el pes d’una llarga vida d’activitats. Precisament la vida d’en Francesc Macià donava la sensació que començava en aquells instants i que tenia un llarg futur d’aventures [...]; correcte en el vestir, pulcre en l’afaitat, sempre fou el tipus d’un home finíssim que tenia l’elegància de servir la joventut que pujava en lloc de conformar-se que ho fessin tot els joves inexperimentats.»

República Catalana, Generalitat de Catalunya

Francesc Macià proclamant la República Catalana, 1931.

R.M.

La petita història de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 ha estat narrada amb abundància de detalls per molts dels seus protagonistes des dels mateixos dies dels fets. L’efervescència de 1930-31 havia permès veure la importància social i política d’un món obrer i popular tradicionalment allunyat de les urnes, i l’èxit d’Esquerra Republicana marcà, sens dubte, els esdeveniments. Aquell dia, Companys —alentat per grups i forces sindicalistes— anà a l’Ajuntament, sortí al balcó, proclamà la República a Catalunya i hissà a continuació la bandera roja, groga i morada. Macià se n’assabentà per la ràdio i, molest per no haver estat consultat, marxà ràpidament (acompanyat per Aiguader i Ventura Gassol) a la plaça de Sant Jaume: sortí també ell al balcó de l’Ajuntament i proclamà l’Estat Català: «En nom del poble de Catalunya, proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar en la Federació de Repúbliques Ibèriques, ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces. Queda, en aquest moment, format el govern de la República Catalana que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els qui formaran el govern de Catalunya estaran d’ací endavant disposats a defensar les llibertats del nostre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República.»

Era un quart de tres de la tarda. A continuació creuà la plaça i entrà al Palau de la Diputació, on destituí Joan Maluquer i Viladot, que n’era el president, amb un «gest simbòlic de violència», tot posant-li la mà sobre l’espatlla. Després anà al balcó, ara ja del Palau de la Generalitat, i proclamà: «En nom del poble he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern i us dic que aquí restem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, morir com nosaltres.»

L’endemà, Macià nomenà un Govern provisional, amb membres d’ERC (Ventura Gassol i Joan Casanovas i Maristany), la USC (Rafael Campalans i Puig i Manuel Serra i Moret) i el Partit Republicà Radical (PRR) (Casimir Giralti Bullich) —les tres forces republicanes triomfants en les eleccions del 12 d’abril—, més un representant d’Acció Catalana Republicana, que havia passat a denominar-se Partit Catalanista Republicà (PCR) —Manuel Carrasco i Formiguera, un dels signants del pacte de Sant Sebastià—, i un de la UGT —Salvador Vidal i Rosell—. Macià volgué també la implicació de la CNT i oferí una conselleria a Ángel Pestaña Núñez, i potser també a Joan Peiró, que no acceptaren. Es tractava d’una aposta per la unitat de totes les forces polítiques i socials importants del país, amb l’excepció, ben notable, de la Lliga. Potser perquè Macià havia denunciat durament en el seu moment la política de Cambó, a qui, a més, culpava d’haver intentat desprestigiar sistemàticament la seva actuació a l’exili.

La incompatibilitat entre Macià i Cambó tenia també altres aspectes de fons. Al llarg de les tres primeres dècades del segle XX, Catalunya va irrompre en l’escena espanyola a través, successivament, de Francesc Cambó i Francesc Macià, sens dubte dos personatges destacadament paradigmàtics i simbòlics de la política catalana contemporània. Sostinguts per sectors i realitats socials diverses, representaren dues estratègies distintes sobre l’encaix de la realitat catalana en l’espanyola i dotaren de corporeïtat dos imaginaris polítics especialment contrastats que venien de lluny. Certament, molts foren els significats ocults, recollits en aquell «Visca Macià, mori Cambó!» que es cridava a manera de lletania repetitiva pels carrers de Barcelona el 14 d’abril de 1931, locució que semblava girar pàgina i proclamar el triomf del catalanisme nítid, popular i d’esquerres, enfront del més regionalista, burgès i conservador, animat per la Lliga.

Aquells primers dies republicans giraren, no sols a Catalunya sinó també a bona part d’Espanya, a l’entorn de la proclamació de la República Catalana que havia dictat pel seu compte Francesc Macià. Tres dies més tard, el 17 d’abril, la situació fou reconduïda, i la visita de tres ministres del Govern provisional de Madrid (Lluís Nicolau i d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos Urrutia), així com les diverses converses telefòniques mantingudes entre Niceto Alcalá Zamora i Macià, forçaren la substitució d’aquella fugaç República Catalana per una Generalitat de Catalunya. A més, segons els acords del pacte de Sant Sebastià —referència inicial inexcusable de la nova legalitat—, es fixava el procés d’elaboració d’un Estatut d’Autonomia per a Catalunya, que havia de ser aprovat en el seu moment per les Corts Constituents espanyoles.

Les interpretacions del gest —un gest més— de Macià foren i continuen essent molt diverses: ¿actitud política encaminada a recordar a Madrid l’anterior pacte relacionat amb l’autonomia catalana?, acció aventurista que sobrevalorava les pròpies forces i possibilitats?, coherència amb un programa anteriorment formulat? Per a respondre adequadament a aquestes preguntes és important de fixar-se en el detall i les petites diferències de matís de les diverses notes redactades per Macià el 14 d’abril. Com hem vist, primer Macià proclamà «un Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar en la Federació de Repúbliques Ibèriques». A continuació, però, va escriure: «En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics.» Finalment, la nit del mateix dia 14 acabà la definitiva proclamació de la «República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica». En el transcurs d’unes poques hores, Macià havia passat de «procurar cordialment» la integració en una Federació de Repúbliques Ibèriques a la definició d’una República Catalana com a «Estat integrant» de la Federació Ibèrica. Cal notar que, en tot moment, havia mantingut la definició d’un règim federal per a Espanya, i els canvis introduïts revelen, sens dubte, els estira-i-arronses telefònics amb Madrid, és a dir, amb Alcalá Zamora. En qualsevol cas, és clara la diferència entre l’actitud de Macià i la poca precisió donada a la proclamació republicana a l’Ajuntament. Si Companys s’havia limitat a proclamar la República a Catalunya, Jaume Aiguader, nomenat alcalde per Macià, llançà un bàndol oficial on de nou s’explicava que s’havia proclamat la República a Catalunya, res més.

La proclamació de la República Catalana fou un acte exclusiu de Francesc Macià (per més que se’n poden trobar les arrels en els plantejaments de sempre d’Estat Català) quan encara la República no s’havia proclamat enlloc d’Espanya (a Madrid no ho fou fins a les deu de la nit d’aquell 14 d’abril). No sembla que hagués pensat en totes les implicacions del fet i, en realitat, respongué més a la voluntat de donar forma federal al nou règim que no pas a una actitud decididament separatista i independentista, si per aquesta s’entén la intenció d’iniciar un camí totalment al marge de la resta d’Espanya. Per això, Macià es preocupà des d’un primer moment de mantenir una relació cordial amb el Govern provisional de la República. I per això, segurament, no veié cap contradicció entre aquell acte de proclamació de la República Catalana i l’interès a obtenir el suport de Madrid en el nomenament de les noves autoritats a Capitania General, el Govern Civil o l’Audiència. En definitiva, i com havia succeït en altres ocasions, Macià trobà un complex equilibri entre l’audàcia política —el gest— i el reconeixement dels límits d’una força real pròpia més aviat escassa. En conjunt, la nova República Catalana tingué un caràcter fugaç, transitori i al mateix temps ambigu, però afavorí sens dubte la consecució de l’autonomia.

L’estira-i-arronsa entre Macià i Alcalá Zamora no se centrava tan sols en el fet que aquell actués a Barcelona de manera més o menys unilateral. Alcalá Zamora sobretot es negava a donar per suposada la forma federal de la nova República i, en tot cas, exigia el compliment estricte de l’acordat a Sant Sebastià: la supeditació de l’autonomia catalana a la decisió d’unes Corts Constituents espanyoles. Enfront d’això, la tossuderia macianista fou clarament reveladora, en el fons, de dues concepcions històriques diferents sobre la realitat espanyola. La nit del dia 14, el text definitiu que proclamava la República Catalana com a «Estat integrant de la Federació Ibèrica» no deixava de llançar unadefinició sens dubte no volguda per Don Niceto AlcaláZamora. En els seus dos primers paràgrafs, el text deia: «Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.»

No fou fàcil la posada en marxa de la nova Generalitat. Les negociacions amb els ministres enviats per Alcalá Zamora foren llargues, tenses i plenes de converses telefòniques entre els dos presidents. Els ministres comissionats de Madrid arribaren el 17 a la tarda a l’aeroport del Prat, on foren rebuts per Joan Casanovas mentre Macià els esperava al Palau de la Generalitat. A la reunió que s’hi celebrà, i que durà unes onze hores, hi assistiren, a més de Macià i els ministres, el Govern català, el governador civil (Companys), l’alcalde de Barcelona (Aiguader), el president de l’Audiència (Oriol Anguera de Sojo), el capità general López de Ochoa i el comissari de la Universitat, el catedràtic de dret Josep Xirau i Palau. D’allà en sortí la Generalitat de Catalunya (denominació suggerida, pel que sembla, per Fernando de los Ríos). Es tractava de recuperar el nom de la vella Diputació del General, o Generalitat de Catalunya, anterior als decrets de Nova Planta i, també, la «Generalidad regional» de què parlava el projecte d’Estatut d’Autonomia presentat al Congrés dels Diputats pel Govern Romanones el 20 de gener de 1919. Macià, ultra la liquidació de la República Catalana i la seva substitució per una Generalitat de Catalunya, acceptà la promesa de fixar un règim d’autonomia dins la República espanyola, i l’elaboració d’un Estatut aprovat pels ajuntaments catalans i sotmès a discussió en les properes Corts Constituents espanyoles. Macià sortí un cop més al balcó de la Generalitat per a comunicar els resultats de les converses i, malgrat considerar que havia estat el dia més trist de la seva vida (segons digué en veu alta a la seva filla Maria, que l’acompanyava), sabé imprimir un to optimista al seu discurs.

Era la fi del pas endavant que havia fet el dia 14, i en aquell moment —en fou ben conscient— hagué de recular. La realitat i el realisme del mateix Macià s’havien imposat. La seva actitud li reportà acusacions de feblesa, i els grups més radicals, com ara Palestra i d’altres que encapçalaven Josep Casals i Freixas, Ramon Arrufat i Arrufat o el mateix Jaume Miravitlles i Navarra, es preguntaren «Ha traït, Macià?».

L’èxit final de l’ambaixada permeté la visita, cordial i popular, de Niceto Alcalá Zamora a Barcelona el dia 26 d’abril. Fou rebut pel mateix Macià, i la seva arribada, molt lluïda, gaudí del suport del poble. Després de fer un parlament des del balcó de la Generalitat, a la tarda assistí a un partit de futbol a l’Estadi de Montjuïc entre les seleccions espanyola i irlandesa. La visita, més enllà de la recepció i els actes protocol·laris, serví per a fixar els detalls de la nova Generalitat provisional. Hi havia un decret del Govern espanyol del 21 d’abril, publicat en la «Gaceta de Madrid», que reconeixia Macià com a president de la Generalitat i, a més, un decret de la Generalitat del 28 d’abril (consensuat amb Alcalá Zamora i convalidat per decret del Govern espanyol el 9 de maig) que fixava el règim interí de funcionament de la institució.

La Casa dels Canonges: el refugi familiar del nou president de Catalunya

Una constant, reiterada per qualsevol mena de testimoni, parla de la necessitat de Macià de tenir la família a prop, especialment la seva dona, Eugènia Lamarca, i les seves filles, Josefina i Maria. El fill gran, Joan, donat a la vida bohèmia, trigà a concretar els seus estudis, que el dugueren a Madrid i El Escorial, després a Zuric i finalment a Vilanova i la Geltrú, on acabà un peritatge agrícola, i vivia, per tant, allunyat de la quotidianitat familiar.

Com explica Joan Alavedra, tot just arribat a Perpinyà, el 1923, Macià suplicà a la seva dona «Escriviu-me, que ho necessito de debò!» En les cartes personals, la seva dona era la «Geni meua», la Josefina, «Fineta estimada», i la Maria, la filla petita, «Marionis del meu cor». No s’està, a més, d’exclamar «Tan bé que podríem estar, i tan tranquils!». Sobre les relacions amb la família en els anys de l’exili, la seva filla Maria explicava: «Quan l’anàvem a veure a Perpinyà oa París o, més tard, a Brussel·les sempre venia a rebre’ns a l’estació, i mai no faltà un ram de flors a la cambra de l’hotel on havíem d’allotjar-nos, ni la delicadesa d’un present, per senzill que fos, a l’arribada. Pel carrer donava el braç a la mamà —cosa que no feia a Lleida quan anava d’uniforme— i es deturava amb paciència, al gust d’ella, davant els aparadors. La conversa era, com a Lleida, animada i constant. Cadascú s’interessava molt per les coses de l’altre. “T’està molt bé, això!”, deia, sovint, referint-se a un detall de l’abillament de la meva mare. I sentia per ella una admiració tan forta que, a vegades, si lloaven davant d’ell la formosor d’una dama, després em deia a soles: “Sí, però no tant com la teva mamà!”»

Amb certes dosis de messianisme, Macià entenia de forma heroica i un punt romàntica la relació sempre difícil i contradictòria entre la vida familiar i personal i la política. Frases seves escrites a la dona són: «No, per a mi no hi ha dilema. Faré els sacrificis que calgui per la meva Catalunya», «Si em sacrifico per Catalunya us sacrifico a vosaltres i no sé quin pervindre us espera». I a la filla: «Hi ha moments que la meva voluntat flaqueja, pensant en el que us pot succeir. Pobra mamà, és una santa! Jo ja sé que no l’abandonareu mai i que, sobretot tu, estaràs sempre al seu costat i seràs el seu conhort.» En fi, Macià escriu: «Ningú no sap el drama íntim que hi ha en el meu cor! [...] Si per vosaltres abandonés Catalunya seria un home indigne. [...] S’acosta el moment de sacrificar el futur teu i el dels meus fills a qui tant estimo i, malgrat això, no dubto ni un moment. Jo no aspiro a més que veure la meva Catalunya lliure. Tu em dius que ningú no m’ho agrairà. Ja ho sé. Encara és més: alguns que haurien d’estar al meu costat i que, faltant als deures més sagrats, s’estan ben tranquils, seran els qui m’atacaran amb més braó. No hi fa res. Ni això em preocupa.»

D’altra banda, era un home de moralitat estricta, i en part autoritari. Joan Alavedra explicava: «Jo l’he vist, de president, deturar en sec en un dinar, només amb una terrible mirada reprensiva, l’explicació d’una història de doble sentit que estava fent una personalitat de les lletres. I a París, si es trobava en un espectacle en què o bé el llenguatge o bé el vestuari esdevenien en un moment donat massa lliures, abandonava el local tot seguit. No tolerà mai covardes maledicències, ni contra els seus adversaris polítics. Ell acostumava a parlar clar i a la cara.»

Macià, quan tornà a Catalunya, visqué inicialment a casa de la seva filla Josefina, al carrer de Provença. Però el seu sentit de la dignitat i la representació el dugué, en ser proclamat president, a llogar dues habitacions a l’Hotel Ritz, el millor de la ciutat, on residí amb la dona i la filla Maria prop d’un mes, fins que s’enllestiren les obres a la Casa dels Canonges. L’habilitació de l’edifici fou una de les feines importants d’aquells primers mesos de l’entorn íntim de Macià. Tant l’estada al Ritz com el condicionament de la Casa dels Canonges els reportaren crítiques i feren córrer notícies exagerades de magnificència. Però Macià no vacil·là, ben decidit a dotar de prestància el nou càrrec.

La Casa dels Canonges fou decorada, sota la direcció diària d’Eugènia Lamarca i la seva filla Maria, per Santiago Marco. I els mobles els anaren a comprar el mateix Macià i la filla. A la fi, en paraules de la Maria: «La decoració, austera i alhora distingida, harmonitzava perfectament amb la figura dels meus pares. Al pis de baix hi havia una petita saleta on s’esperava la gent que venia a veure el pare. Aquesta saleta comunicava amb un saló més ampli que pròpiament era de pas i que abocava al despatx particular del pare. El despatx oficial, naturalment, el tenia al Palau de la Generalitat. Al saló hi havia una bandera preciosa feta amb seda de la fàbrica d’un amic que el pare tenia a Reus. Existien dues banderes més tan boniques com aquella: una, l’havien donada a la Generalitat, i l’altra la tenia l’oncle Pau Font de Rubinat a Reus. A l’extrem del saló gran hi havia el menjador, l’única peça que mai no em va agradar. El seu estil més modern no s’adeia amb la resta de la casa. Els dormitoris eren al segon pis. L’habitació dels meus pares era d’unes proporcions molt encertades. Hi havia dos llits junts de caoba dins una petita alcova, un sofà imperi, una calaixera antiga i una cornucòpia. Al costat de cada llit, dissimulada, s’obria una petita caixa forta. En una hi guardaven els diners i a l’altra algun paper important, algun document. Una saleta directori molt bonica separava l’habitació dels meus pares de la que jo ocupava. [...] La sala del pis de dalt era immensa, molt espaiosa, tota rodejada de finestres. Allà, hi teníem un piano de cua, una biblioteca i una gramola. El pare no era un melòman, però de tant en tant li agradava sentir una mica de música. Un petit despatxet íntim per poder treballar donava també a la sala gran. Guardo una fotografia feta en aquest petit despatx tot just acabats d’instal·lar a la casa, quan als prestatges encara no hi havia ni un sol llibre o gairebé cap. [...] em va saber greu que s’escampés tant, tot i que és molt bonica, perquè pensava que la gent creuria que no ens agradava llegir, quan en realitat era tot el contrari.»

Els amics personals de la família tingueren també el seu paper. Hi havia, per començar, el nucli a l’entorn de Maria Macià i les seves tres amigues: Roser Moles, Adela Hurtado i Assumpció Martí. Roser era filla de Joan Moles i Ormella, regidor ja el 1901 i republicà, advocat amic de Macià des dels anys de la tertúlia al Cafè Catalunya, on també hi era Amadeu Hurtado i Miró, el pare d’Adela. Per altra banda, hi havia els metges: el Dr. Jacint Vilardell (1894 – 1967), especialitzat en patologia digestiva, que era casat amb una filla del tenor Francesc Viñas i Dordal (1863 – 1933) —un altre amic personal de la família—, Manuel Corachan i Garcia (1881 – 1942), el fisiòleg August Pi i Sunyer (1879 – 1965) i Antoni Trias i Pujol (1891 – 1970), cirurgià patòleg. Tots ells al marge de les amistats de temps o més conjunturals, derivades més directament de la vida política.

Els homes del President

No és fàcil de determinar quins són els veritables assessors i confidents dels dirigents polítics. En el cas de Macià, un dels íntims, el de major constància i fidelitat, fou Ventura Gassol (1893 – 1980). Havia seguit Macià en tot el periple de l’exili i aquest no dubtà a qualificar-lo de «fill espiritual». Gassol continuà com a «escuder» a partir del 1931. Des de la Conselleria de Cultura, acompanyava sovint el president als actes de col·locació de primeres pedres i a les inauguracions; també ho feia en les al·locucions i mítings als pobles i barris de Barcelona. Sembla que a Macià li agradava l’abrandament, una mica refistolat, de l’autor de les Tombes flamejants, el qual li preparava els auditoris per a la seva oratòria, sens dubte més plana i simple.

Amb més influència en l’estratègia política, i per tal de navegar en les procel·loses —i ignotes— mars de la política professional i del dia a dia, en els primers temps Macià confià en personalitats que, paradoxalment, no eren d’Esquerra Republicana de Catalunya. Molt destacadament, en l’advocat Amadeu Hurtado i Miró (1875 – 1950), Jaume Carner i Romeu (1867 – 1934) o, fins i tot, Pere Coromines i Montanya (1870 – 1939). Es tractava de vells coneguts i homes de múltiples relacions i influències, especialment els dos primers, entre les elits polítiques, professionals i econòmiques de Catalunya i també d’Espanya. Els havia conegut durant els anys de Solidaritat Catalana, en l’època de les seves primeres experiències electorals. A més, amb Hurtado, que en 1916-17 facilità a Macià la corresponsalia a París de «La Publicidad», hi havia mantingut una relació continuada. Hurtado fou el gran assessor jurídic en els primers moments de la República Catalana i dugué en gran part les negociacions amb Alcalá Zamora. El 13 de maig de 1931, fou nomenat conseller adjunt per a temes constitucionals de Macià, amb despatx a la Generalitat fins al desembre del 1931, quan les pressions del grup de «L’Opinió» forçaren la seva sortida.

Un cas diferent i menys aclarit és el de la relació amb Oriol Anguera de Sojo. Aquest era un home molt creient (a la Universitat, amb malèvola ironia, li deien «fill de santa»), especialista en dret català i dret canònic, amb una notable clientela entre les comunitats religioses. El 15 d’abril de 1931, Macià el nomenà president de l’Audiència, nomenament que quedà imprès en l’únic número del «Diari Oficial de la República Catalana», amb data del dia 16. Són coneguts —en parlen tots els testimonis i ho confirmen els enfrontaments públics consignats en la premsa— els molts problemes que aquestes relacions de privilegi li reportaren dins el partit i com, a la fi, hagué d’anar cedint i sacrificant aquells consells i assessories. Hurtado no resistí les pressions dels seguidors de Joan Lluhí i Vallescà, els «lluhins», i Anguera de Sojo, l’enfrontament amb els anarcosindicalistes. Un altre cas fou el de Carner, de consell i relacions més allunyades i esporàdiques.

Entre els polítics actius d’Esquerra, Macià tingué poques relacions privilegiades. En primer lloc, la del metge reusenc Jaume Aiguader, delegat seu a l’interior durant els anys d’exili i que es feu càrrec de l’Ajuntament a l’abril del 1931 (contra les aspiracions de Companys). En part, també, la de Josep Tarradellas i Joan, que actuà com a secretari personal seu en tota una primera etapa, fins el 29 de desembre de 1931, data en què passà a la Conselleria de Governació. També hi hagué la de Carles Pi i Sunyer, amb qui mantingué un contacte força estret i menys conflictiu.

De tota manera, al costat del llit de mort del president només hi havia els metges amics (els ja esmentats Vilardell, Corachan i August Pi i Sunyer), la família més propera (els seus fills Joan, Maria i Josefina, aquesta amb el seu marit, Antoni Peyrí) i, significativament, Ventura Gassol i Joan Alavedra i Segurañas, el qual al desembre del 1931 havia substituït Tarradellas com a secretari particular. També hi era Amadeu Hurtado. Dels polítics del partit, un dels pocs que entraren a la cambra fou Carles Pi i Sunyer, així com els que continuadament s’havien encarregat de l’escolta del president, el lleidatà Enric Pérez i Farràs i Frederic Escofet i Alsina.

En tota aquesta qüestió de les proximitats polítiques i personals dels assessors del president, els casos —diferenciats— de Josep Tarradellas i de Joan Alavedra són especialment significatius. Ambdós arribaren al cercle de relacions de Macià per la seva presència en el grup de «L’Opinió» i dels partidaris de Joan Lluhí i Vallescà. A més, com hem dit més amunt, Tarradellas fou el primer secretari particular i, justament, deixà Alavedra com a substitut quan ell passà a ocupar la Conselleria de Governació en el Govern format el 29 de desembre de 1931, la composició del qual comportà l’allunyament dels homes més moderats propers a Macià, com eren Hurtado o Carrasco i Formiguera. Ara bé, mentre que Tarradellas acabà essent un dels «lluhins» que s’enfrontà obertament a Macià i marxà del partit, Alavedra es convertí en un amic de la família i devot macianista.

La Constitució de la Generalitat i la política catalana

Després de la sorpresa, vingué la difícil construcció de la nova Generalitat. El problema era tant l’enemistat de Macià envers Cambó i la Lliga —que, tanmateix, podia assumir i establir alguns ponts amb gent moderada i d’Acció Catalana— com, amb major significació, el dubte de si aquell catalanisme d’esquerres seria capaç efectivament de construir una nova situació nacionalitzadora per a Catalunya i si els acords amb el conjunt d’Espanya superarien, o no, els plantejaments que havia fet històricament i justament la Lliga.

Després de la visita d’Alcalá Zamora els dies 26 i 27 d’abril, Macià reuní Carner, Hurtado, Anguera de Sojo i l’advocat Martí Esteve i Guau, els quals redactaren un text que el president signà el 28 d’abril de 1931, on es fixaven pautes d’actuació concretes. Mentre l’Estatut no fos aprovat per les Corts de la República, s’establia la Generalitat, formada per un Consell (o Govern) provisional, una Assemblea de representants dels municipis que s’anomenà Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, i uns comissaris delegats, amb dos adjunts, del Govern provisional a Lleida, Girona i Tarragona, els quals havien d’assumir les funcions de les respectives diputacions provincials, que desapareixien. El Govern provisional el componien el president i set consellers, però el president en podia nomenar d’adjunts amb veu i sense vot per a temes concrets. El president, o el seu substitut, dirigia una Junta d’Autoritats amb atribucions d’ordre públic. Per la seva banda, la Diputació provisional havia de nomenar una ponència, encarregada juntament amb el Govern de formular el projecte d’Estatut, que, després de ser aprovat per la Diputació, havia de ser ratificat en plebiscit pels ajuntaments abans d’anar a les Corts de Madrid. Aquella Diputació provisional havia de ser elegida el 24 de maig pels regidors dels municipis de Catalunya, agrupats en partits judicials, a raó d’un diputat per cadascun d’aquests, encara que els regidors de l’Ajuntament de Barcelona elegirien nou diputats, més uns altres dos, conjuntament amb els de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet.

Els primers governs de la Catalunya republicana.

Q. Solé i Barjau

Amb aquest organigrama, Macià ratificà els consellers del Govern provisional que havia nomenat el dia 15, per més que alguns canviaren de cartera. Poc després, el 8 de maig, entrà Pere Comas i Calvet, que substituí Casanovas a la Conselleria de Justícia i Dret. El 9 de novembre, Salvador Vidal i Rossell hagué de dimitir després d’haver fet unes declaracions a Madrid relativitzant la importància de l’aspiració a l’autonomia del conjunt del poble català, i el substituí Josep Jové i Sarroca, també de la UGT. Els estira-i-arronses amb Madrid s’acabaren el 9 de maig, després del viatge que hi feu Hurtado com a negociador de Macià, amb la signatura d’un decret que corregia mínimament el del dia 28 d’abril, i que Macià ratificà al seu torn amb un nou decret el dia 15. Els petits canvis fixaven la necessitat d’un plebiscit popular per al projecte d’Estatut abans d’anar a les Corts Constituents i la convocatòria, forçosament compartida, de la Junta d’Autoritats per a l’ordre públic.

El funcionament del nou organisme fou, per tant, molt difícil i precari. No tenia gairebé cap capacitat financera (a l’espera de l’aprovació de l’Estatut) i sols podia comptar amb les hisendes de les velles diputacions i els emprèstits de les entitats privades. A més, l’agitació social posà d’immediat en un primer pla el problema de l’ordre públic, que no era en principi competència seva. En qualsevol cas, Macià aconseguí dotar la nova institució d’una gran projecció. Hi ajudà el seu sentit de la representació política i la seva inclinació a actuar com a cap d’Estat, cosa que el duia a mantenir les més continuades relacions protocol·làries amb la resta de poders institucionals del moment a Catalunya, des dels capitans generals fins als bisbes. A més, no deixà d’afirmar el seu paper també amb relació al seu propi partit i, des d’un primer moment, usà els múltiples viatges per tota la geografia catalana per a establir forts lligams amb els diversos blocs de poder local.

En les eleccions a les Corts Constituents espanyoles, celebrades el 28 de juny de 1931, el triomf d’ERC fou rotund, especialment a les comarques barcelonines. Les llistes reunien els noms més coneguts del moment —com ara Gabriel Alomar i Campalans, de la Unió Socialista, que figurà en la candidatura d’Esquerra a Barcelona ciutat, i Manuel Serra i Moret, en la provincial—; també incloïen algun exmilitant del Partit Catalanista Republicà, i independents com Josep Suñol i Garriga, Carles Pi i Sunyer i Amadeu Hurtado. A Girona, Lleida i Tarragona, Esquerra s’inclogué en candidatures de coalició republicana. L’oposició tan sols pogué presentar Ramon d’Abadal i Calderó, de la Lliga, Lluís Nicolau i d’Olwer, del Partit Catalanista Republicà, i Joaquim Pi i Arsuaga, el fill de Pi i Margall, de l’Extrema Esquerra Federal, tots ells per Barcelona ciutat. A Girona, la Lliga aconseguí dos candidats, els reservats a la minoria, i a Tarragona un radical i un socialista del PSOE, en candidatura coalitzada, també per la minoria.

Macià va saber impulsar amb rapidesa el funcionament de la Generalitat i l’elaboració de l’Estatut. El 24 de maig de 1931, els regidors elegiren els membres de la Diputació provisional. En aquell òrgan de quaranta-tres membres, atesa l’automarginació de la Lliga Regionalista i el Partit Radical, hi estigueren presents vint-i-sis diputats d’ERC, als quals se sumaren tot seguit tres independents, més set diputats del Partit Catalanista Republicà i tres de la USC. El 10 de juny s’inaugurà solemnement la Diputació, que elegí Jaume Carner com a president. La ponència redactora de l’Estatut era integrada per onze parlamentaris, però s’elegí una subponència —en la qual ERC era minoria— amb Carner, Antoni Xirau, Josep Dencàs i Puigdollers, Pere Coromines, Martí Esteve i Rafael Campalans. Es reuniren al santuari de Núria, i per això el text que elaboraren passà a ser conegut com a Estatut de Núria.

El 13 de juliol, el text fou aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat. Es definia Catalunya com un Estat autònom dins la República Espanyola. Declarava que el poder emanava del poble, representat per la Generalitat. Atribuïa a l’Estat autònom plena competència en matèries d’ensenyament, instrucció pública, belles arts i museus i arxius, en l’organització dels tribunals i en les funcions de policia i ordre interior. Fou sotmès a plebiscit el 2 d’agost de 1931, i obtingué el vot afirmatiu del 75% del cens electoral.

No és aquest el lloc per a estendre’s en l’explicació de la vida política de la Segona República i la Generalitat. Cal recordar, simplement, que Macià partí cap a Madrid amb tren el 13 d’agost amb un grup de diputats per a presentar a les Corts i el Govern l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ja plebiscitat. No fou un viatge silenciós, sinó polític: amb aturades a les estacions, cants de l’himne català d’Els Segadorsi petits parlaments. A Madrid, la rebuda oficial (que no popular) fou cordial, especialment per part del president de la República, Niceto Alcalá Zamora. Les diferències doctrinals amb el cap del Govern continuaven essent importants —insistents els catalans en les idees d’una república federal, i amb una actitud més «integral» de la realitat espanyola de part d’Alcalá Zamora i el seu Govern—. La discussió de l’Estatut hagué d’esperar l’aprovació de la Constitució espanyola. Fora de les pretensions federalistes, la fórmula adoptada per a definir la República fou: «La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.» Passada la coneguda crisi del 14 d’octubrede 1931, en què Alcalá Zamora i Maura dimitiren disconformes amb els articles religiosos de la nova constitució, fou aprovada el 9 de desembre de 1931. Vingué llavors l’elecció d’Alcalá Zamora com a president de la República i, a la fi, l’inici de la discussió de l’Estatut a les Corts, al principi del 1932. Les discussions foren dures i plenes d’actituds irritades, i l’aprovació no arribà fins el 9 de setembre de 1932, després del fracàs de la revolta del general José Sanjurjo Secanell. L’Estatut fou proclamat a Sant Sebastià el 15 de setembre.

El nou Govern de la Generalitat del 29 de desembre de 1931 fou, en part, producte de les pressions dels «lluhins» i, també, dels enfrontaments entre la CNT i els anarcosindicalistes amb Anguera de Sojo. Clogué una primera etapa en què el president Macià havia dut molt personalment les relacions amb Madrid i mantingut unes relacions privilegiades amb alguns dels dirigents de l’òrbita de la vella Acció Catalana (els tantes vegades referits Anguera de Sojo, Hurtado o Carrasco i Formiguera). L’única incorporació amb veu i vot fou la del «lluhí» Tarradellas, que es pot dir que substituí el democratacristià Carrasco, ja que que Hurtado i Anguera tan sols eren consellers adjunts a la Presidència. Aquest nou Govern es mantingué fins a l’octubre del 1932 (encara que, poc abans, el 16 de setembre, cessà Casimir Giralt) i fou l’encarregat de tirar endavant tot el procés d’elaboració de l’Estatut i la seva aprovació tant a Catalunya com a Madrid. Davant les múltiples situacions conflictives, poc pogué fer per les minses atribucions que tenia en temes importants, a l’espera de la fixació més precisa de l’autonomia. Això sí, gràcies al decret sobre el bilingüisme en l’ensenyament a Catalunya de 28 d’abril de 1931, que signà a Madrid Marcel·lí Domingo com a ministre d’Instrucció Pública, hi hagué una visible i insistent actuació en el camp de l’ensenyament i la cultura, que encapçalaren Ventura Gassol des de la Generalitat i Joan Casanovas des de l’Ajuntament de Barcelona.

La pressió dels «lluhins» s’aguditzà en el moment de l’aplicació de l’Estatut i la formació del nou Parlament de Catalunya. El 3 d’octubre de 1932 es constituí un nou Govern que significà una reorganització acusada. En sortiren Casanovas, Giralt i Jové, i hi entraren Lluhí, Pi i Sunyer, Francesc X. Casals i Antoni Xirau. El nou gabinet trencava així el model coalicionista que havia imperat des del 14 d’abril (ERC, USC, PCR, PRR, i la representació obrera amb UGT, ja que la CNT no volgué entrar en el joc). Es tractava, doncs, d’un govern d’ERC, amb l’afegit inalterable de la USC, per més que s’intentés compensar les diverses famílies del partit. Pi i Sunyer provenia del Partit Catalanista Republicà, Casals del CADCI, i Antoni Xirau havia estat director del setmanari «L’Opinió», amb bones relacions ambla USC. A continuació prengué cos el debat, impulsat pels «lluhins», sobre la possibilitat que Macià confiés les seves funcions en un conseller delegat.

Eleccions al Parlament de Catalunya, 20 de novembre de 1932.

P. Gabriel i Sirvent

Sessió inaugural del Parlament de Catalunya després de les eleccions de 20 de novembre de 1932.

ECSA

Aquell Govern encarà les primeres eleccions per a la constitució del nou Parlament de Catalunya, que se celebraren el 20 de novembre de 1932. A Barcelona ciutat tornà a triomfar la totalitat de la llista d’Esquerra Republicana (amb la reiterada inclusió de dos membres de la Unió Socialista: Estanislau Ruiz i Ponsetí i Joan Fronjosa i Salomó, i un dirigent de la Unió Catalanista: Joan Soler i Pla). La minoria fou per als homes de la Lliga, ara sota la denominació de Concòrdia Ciutadana (Antoni Martínez Domingo, Ferran Valls i Taberner, Josep M. Tallada i Paulí, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell). Aquí, com en les altres conteses electorals, els grans perdedors foren els del PCR, que es presentà com a Concentració Catalanista Republicana. Conegudes personalitats que havien mantingut càrrecsi protagonisme en aquells mesos constituents, com Lluís Nicolau i d’Olwer, Amadeu Hurtado, Albert Bastardas i Sampere, Martí Esteve, Ramon Noguer i Comet, MiquelA. Baltà, Claudi Ametlla i Coll, etc., en quedaren fora. En aquelles eleccions, Esquerra com a tal omplí ja les candidatures i obtingué la majoria tant a la província de Barcelona com a Girona, Lleida i Tarragona.

Els governs de la Generalitat legitimada.

Q. Solé i Barjau

El Govern que en seguí, nomenat el 19 de desembre de 1932, semblà resoldre el debat sobre el tema de la delegació de funcions. Macià deixà responsabilitats governatives i nomenà Joan Lluhí i Vallescà cap del Consell Executiu. A partir d’aquí, el que hi hagué foren simples canvis de carteres, no de persones. Aquell executiu, però, durà ben poc, en la mesura que Macià no mantingué bones relacions amb Lluhí. Hi hagué, així, un nou Consell el 24 de gener de 1933 i la crisi significà, a la fi, la defenestració dels «lluhins». La gestió efectiva del Govern passà a Pi i Sunyer —que conservà la Conselleria de Finances—, amb el qual sens dubte Macià devia sentir-se més còmode i confiat.De l’anterior Govern, tan sols continuà el fidel Gassol. A més de Lluhí, marxaren Pere Comas i Calvet, Tarradellas, Casals i Xirau, que foren substituïts per Pere Coromines (Justícia i Dret), Josep Irla i Bosch (Governació), Joan Selves i Carner (Agricultura i Economia) i Josep Dencàs i Puigdollers (Sanitat i Assistència Social). De fet, Irla no arribàa exercir, i aviat (el 7 de febrer) fou substituït per Pere Mias i Codina (que assumí Agricultura i Economia), mentre Selves passava a Governació.

L’enfrontament amb els «lluhins» tingué un final dolorós, amb una dissidència constant i oberta a partir d’aleshores. Els temes d’enfrontament eren molts. En primerlloc hi havia la qüestió de la delegació de funcions i l’obligació —o no— del president Macià de passar comptes davant el Parlament. Un altre motiu de friccions partia de la crisi de l’Ajuntament de Barcelona, on Esquerra havia anat perdent la majoria, arran del trasllat d’una part dels seus regidors a altres càrrecs. D’altra banda, el nomenament d’un nou governador civil de Barcelona havia precipitat el canvi brusc de Govern del 24 de gener de 1933, quan Macià s’oposà al fet que Tarradellas acumulés la Conselleria de Governació i el Govern Civil, i es fes càrrec de tot l’ordre públic. Al darrer moment, el nou governador fou el membre del PCR Claudi Ametlla i «L’Opinió» no deixà de cercar motius per a demanar-ne la dimissió. Finalment, els «lluhins» volien crear dins ERC unes Joventuts al marge de la Joventut d’Estat Català d’Esquerra, que era un dels feus de Dencàs i del nacionalisme separatista més radical, acusat de flirtejar amb discursos i retòriques feixistes. Finalment, el partit dictà, el 27 de setembre, l’exclusió dels dissidents (Lluhí, Joan Casanellas i Ibars, Comas, Tarradellas i Antoni Xirau), que acabaven de signar un manifest obertament oposat a la direcció i la disciplina d’ERC. L’expulsió fou ratificada pel II Congrés Nacional Extraordinari, reunit el 7 d’octubre de 1933. Els exclosos arrossegaren algun altre dirigent i al cap d’una setmana, el dia 15, constituïren un nou partit, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE). No retornaren a Esquerra fins després del triomf del Front Popular del febrer del 1936, per més que s’incorporaren en el Govern de coalició que bastí Lluís Companys després de la mort de Macià.

El darrer Govern de Macià fou el nomenat el 4 d’octubre de 1933, a les portes d’aquell congrés extraordinari que havia de sancionar l’expulsió dels «lluhins». No significà sinó un reforçament de la nova majoria d’Esquerra: Selves i Mias foren substituïts per Pere Mestres i el cooperativista Joan Ventosa, i Martí Barrera i Maresma s’incorporà a Treball. Aviat, el 8 d’octubre, Carles Pi i Sunyer, cridat a formar part del Govern de Madrid, deixà el lloc a Miquel Santaló.

Eleccions generals, 19 de novembre de 1933.

P. Gabriel i Sirvent

Per més que no tinguessin les conseqüències que tingueren a Madrid, les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 significaren un fort daltabaix per a ERC i, de retruc, per a Francesc Macià, el qual se’n ressentí fortament i personalment.

Com a elements destacables de l’actuació política de Francesc Macià al capdavant de la Generalitat de Catalunya, que li reportaren múltiples maldecaps, hi hagué, en primer lloc, l’abast i la definició del paper de la Presidència que imposà ell mateix. Tot i el fet de ser president de la Generalitat, no volgué deixar de ser fidel als electors d’Esquerra que l’havien votat. Fou, segons digueren els crítics historiogràfics i els rivals polítics del moment, més un «home de partit» que no pas el «president de tots». Això es reflectí en qüestions aparentment formals, molt especialment amb relació als debats sobre la delegació de funcions, és a dir, sobre si la Presidència havia de ser un poder moderador per damunt dels governs de partit o si, com insistia Macià, ell era el cap de l’executiu i s’implicava directament en la política del dia a dia. També es reflectí en arribar les eleccions, moment en què Macià no dubtà a fer una intervenció propagandista activa en favor d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Hi havia, en segon lloc, les paradoxes derivades dels contrastos entre la seva moral de base conservadora, el fet de ser com calia i corresponia al seu estatus social —un home respectable i senyor—, i la seva inclinació i fidelitat envers una esquerra populista que podia assumir realitats plebees i fins i tot aires estripats, grollers i gens educats. Aquestes relacions afavoriren actituds distants envers molts homes tant de la Lliga com de la mateixa Acció Catalana, per més que en altres casos continués mantenint, per damunt de les diferències polítiques, bones químiques personals. Hi havia, de ben segur, qüestions personals. No sembla que Macià oblidés desaires i crítiques que l’havien anat ferint al llarg del temps. Ara bé, també hi havia una explícita opció política. Macià no tenia un pensament polític prolix i d’elaboració teòrica complexa, però hi ha algunes referències que presidiren i donaren coherència a la seva actuació: la lluita per l’afirmació nacional catalana; el convenciment que calia la presència de l’obrer, els pagesos i els sectors populars en la construcció de la nova Catalunya (i la creença que aquesta presència es faria des de la civilitat i la cultura), i la importància de l’autoritat moral i el gest com a instrument fonamental de fixació d’una cultura política.

Els seus enfrontaments dins Esquerra tenien a veure amb el que s’ha exposat més amunt. De fet, el principal enfrontament intern el mantenia amb els «lluhins» i el grup de «L’Opinió», i era el que tenia major entitat política, inevitablement barrejada amb diferències de personalitats i caràcters. Principalment girà a l’entorn de la definició del paper de la Presidència i de les pressions dels joves «lluhins» per a «retirar» Macià a papers de representació o moderació, fora del dia a dia del govern. Ara bé, hi tenien també un paper fonamental qüestions com el desenvolupament d’una política més o menys obrerista, és a dir, la fixació dels límits de la definició social del partit. En aquest punt, és clar, eren centrals els temes de les relacions amb l’anarcosindicalisme respectable i el rebuig de l’agitació més insurreccionalista de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme radicals. Potser per damunt d’aquestes disquisicions, però, hi havia la qüestió del principi d’autoritat: un home amb el tarannà i l’educació de Macià, el president de Catalunya (més que no pas de la Generalitat) com li agradava de dir-se, no podia permetre’s de ser discutit ni vençut per un grup concret del seu partit.

Ara bé, cal tenir en compte què era Esquerra. No era, d’entrada, un partit pròpiament dit, sinó un moviment que reunia centres i grups de tradicions de —en ocasions— llarga i diferenciada història. En aquest context, en els primers moments Macià fou sens dubte el referent que unificava d’alguna manera el teixit heterogeni del republicanisme catalanista i popular. Per aquest costat pot entendre’s els elements confusos que acompanyaven les seves relacions amb el seu partit. Sens dubte, es podia pensar que ERC instrumentalitzava la figura de Macià, però justament per això Macià era indispensable. Ningú no ho dubtava: Macià connectava amb el poble. La discussió era si servia per a governar el dia a dia. No era un professional de la política i no tenia tampoc gaires recursos parlamentaristes. Però, justament, en aquestes preteses mancances es trobaven els fonaments del seu impacte i la seva duradora presència en l’imaginari polític popular català. A més, i malgrat els seus crítics, si es mira bé i ateses les circumstàncies, no ho feia gens malament com a polític del dia a dia: s’hi imposà i permeté mantenir la ficció, amb una Generalitat inicialment buida de competències, que Esquerra Repubicana era un partit de govern.

Un altre dels temes que aixecaren crítiques i alimentaren maledicències en la seva actuació de 1931-33 fou l’ambigüitat davant les joventuts d’Estat Català. En aquest punt, però, cal tenir present el caràcter i la cultura militar de Macià, la qual mai no renuncià. Ja en la jornada del 14 d’abril, un grup de joves nacionalistes radicals i de l’agrupació Palestra, amb Josep Maria Batista i Roca, havien anat al Palau de la Generalitat a defensar Macià. Allà, Pere Màrtir Rosell obtingué l’assentiment del president per tal d’endegar una Guàrdia Cívica Catalana sota el comandament del farmacèutic Miquel Baltà i Botta, un dels membres del grup clandestí La Bandera Negra. Tanmateix, no hi havia ni diners ni armes. Baltà intentà treure-les del sometent, però, al cap de poc més d’una setmana, el capità general, López Ochoa, s’imposà, i malgrat les queixes de Baltàdavant de Casanovas i del mateix Macià s’abandonà l’empresa. Una altra qüestió fou la negativa de Macià a desautoritzar comportaments i actuacions de les Joventuts d’Esquerra d’Estat Català.

Estimat pel poble. els viatges del president

Com ha quedat patent, aquella Generalitat tingué un significat polític molt per damunt de les seves facultats i competències reals, gràcies a l’activitat i l’imaginari simbòlic que sabé generar Francesc Macià. El clixé del Quixot i la imatge de lluita foren substituïts per la imatge del poder paternal, la de l’«Avi». Macià-avi era alhora tendre i feroç quan es tractava de defensar Catalunya. Com dibuixaven diverses propagandes polítiques, ell mateix conreava els camps i auspiciava la generació de nous catalanistes. Protegia al costat de la senyera la jove i nova Catalunya. Macià sabé assumir —com ja havia fet abans, en altres circumstàncies— el seu paper i usà conscientment del seu personatge per a dotar de corporeïtat aquella pobra Generalitat provisional i, de passada, aglutinar el seu mateix partit, ERC, que no era de moment sinó un moviment de coalició electoral, el qual, sense un poder efectiu, corria el perill de la disgregació. Les fotografies oficials de Macià, conservades en la seva pràctica totalitat a Barcelona, presenten un Macià voltat de nens i dones, sempre elegant i disposat al contacte amb el poblei les masses.

En aquest context sabé esquematitzar amb poques idees un codi polític populista i de masses. La seva actuació mediadora entre el capital i el treball podia superar o almenys suavitzar els conflictes de classe; articulava una força popular i institucional que havia de recolzar al mateix temps sobre el moviment sindical a les ciutats i la pagesia arrendatària al camp. El populisme de Macià descansava en la idea que la cultura servia per a integrar les masses en un projecte social comú. Aquest recollia les seves essències del passat (la catalanitat), però anunciava el futur, un futur on podien, per exemple, considerar-se idees de planificació social i econòmica. L’adveniment de la República significava no solament un canvi de règim sinó l’adveniment d’una veritable revolució. Havia caigut el podrit tronc de l’absolutisme monàrquic i ara Catalunya i Espanya, juntes, podien créixer, construir la justícia social. Així podia efectivament edificar-se la unitat nacional catalana i, després, refer el futur peninsular.

Tingué una especial importància la seva relació amb el món obrer, almenys el més estable i arrelat a la cultura política més tradicional del moviment obrer català. Un bon exemple és el de l’anarcosindicalista Joan Peiró i Belis (1887 – 1942), que a mitjan 1924 s’havia entrevistat amb Macià a París en l’època de les conspiracions contra Primo de Rivera, que havia signat el manifest de protesta per l’expulsió de Macià al principi d’octubre del 1930 i que havia estat present en diverses ocasions al Palau de la Generalitat el 1931. Un primer exemple que causà forts escarafalls en determinats sectors del món anarcosindicalista i anarquista fou l’editorial sobre «El cas Macià» que com a director de «Solidaridad Obrera» publicà el 1930. Amb major significat argumental, més endavant, el 12 de març de 1931, també des de «Solidaridad Obrera», en l’article titulat Gabriel Alomar y el sindicalismo, exclogué el grup de Macià de l’interès primordial dels catalanistes per esclavitzar el proletariat català. Segons Peiró, l’Assemblea de Parlamentaris del 1916 i el moviment del 1917 serviren per a demostrar que «los políticos catalanistas, a lo sumo con la excepción del grupo de Maciá, tuvieron ocasión de probar, una vez más, que si honradamente, con heroicidad romántica, les interesa poco la libertad de Cataluña, les importa muy mucho la esclavitud económica y social del proletariado catalán». La seva anàlisi de Macià incidia en la visió d’una excepció dins el món de la política:

«Yo declaro sinceramente que en el ciudadano Francisco Maciá veo a la ecuanimidad y al espíritu liberal personificados. También veoen torno suyo a una pléyade de hombres sinceros capaces, por su devoción al Presidente de la Generalidad de Cataluña, de mantener el apostolado de libertad que hoy preconiza el “EstatCatalà”. Pero al lado de Maciá y de esa pléyade de hombressinceros que le siguen, veo la tétrica sombra del nacionalismo, que jamás ha dejado de conjugar con el sentido reaccionario de la vida política de los pueblos, y veo a grandes legiones de burgueses que giran alrededor del separatismo y semejan enormes bandadas de buitres en espera de hincar el pico en el proletariado catalán.» (El Nacionalismo y la Libertad de los pueblos, «Solidaridad Obrera», Barcelona, 5-V-1931.)

Més encara, Macià era un president que defensava sincerament l’obrer català i no es deixava dur per la política menuda de Madrid:

«Cuando el hijo de Maura, el de los 108 muertos cargados sobre su conciencia de déspota, quiso hacer pasar su proyecto de ley de Defensa de la República, lo primero que hizo fue buscar la asociación espiritual de los parlamentarios catalanes [...]. Los diputados de la Esquerra Republicana de Catalunya, en su gran mayoría estaban dispuestos a dar sus votos a un proyecto de ley cuya única finalidad era la destrucción de la CNT. Pero Maciá llamó a Barcelona a todos los parlamentarios catalanes, y se celebró en la Generalidad aquella famosa reunión secreta que terminó a altas horas de la madrugada de un domingo [...] fue Maciá el que, tras laboriosísima y enconada discusión, se levantó mayestático y ordenó que ningún diputado de la Esquerra Republicana de Catalunya votase el proyecto de Maura. Y fue en aquella reunión donde Maciá profirió su amenaza de expatriarse y de conspirar contra la República española en el caso de que las Cortes Constituyentes cometieran la vileza de promulgar una ley concebida para perseguir y destruir a la libertad. La amenaza de Maciá tuvo la virtud de hacer desistir al Gobierno de patrocinar el engendro de Maura Chico, y aquella amenaza tuvo otra virtud: la de salvar de una situación difícil a los diputados catalanes que se habían comprometido con el hijo de Maura.» (La primera victoria del Estatuto, «La Tierra», Madrid, 31-III-1932.)

Aquest mateix fet fou de nou recordat en la seva polèmica amb un dirigent d’Esquerra, Rafael Font i Farran, entorn de les esperances envers una CNT domesticada: «Los hombres de la “Esquerra” se habían comprometido a votar el proyecto de ley de Defensa de la República [...] proyecto que fracasógracias a la actitud resuelta de ese hombre íntegro que se llama Francisco Maciá.» (Mi respuesta a Font y Ferran, «Solidaridad Obrera», Barcelona, 2-VI-1932.)

Viatges i presències públiques de Francesc Macià, 1931-1933.

Una de les activitats que Macià assumí com a més pròpia i segurament amb més gust fou el caràcter representatiu de la Presidència. Volgué mantenir una relació directa amb l’opinió pública, al marge dels viaranys esbiaixats dels partits —per començar, del seu— i de la política concreta. Com havia fet una mica sempre des que feu el pas a la política, i que tan bé havia anat els anys de l’exili i en 1930-31, abans de les eleccions de l’abril. No dubtà a acceptar la presència en actes inaugurals, festes i nominacions de pubilles, visites a ajuntaments i centres locals diversos, tant als barris de Barcelona com d’altres viles i ciutats catalanes. L’arxiu fotogràfic de la Casa de l’Ardiaca és ple de fotografies de Macià que tenen caràcter oficial. Un noranta per cent són fotografies amb pubilles, dirigents i polítics locals i de barri, nens, dones, etc. Qualsevol ocasió era bona: des de les rebudes a polítics de Madrid, campanyes electorals, inauguracions o desplaçaments obligats a la capital de l’Estat. En el seu moment, era una novetat i una exigència creixent pel nou paper dels mitjans de comunicació i de les formes de vertebració de l’opinió i el coneixement popular dels polítics i els seus líders. Però n’hi ha prou de contrastar les imatges del president Macià amb les del cap de Govern, i posteriorment també president, Manuel Azaña, per adonar-se de la comoditat amb què actuava el primer i de l’encarcarament oficial del segon.

Una bona mostra del significat que el mateix Macià donava a aquestes presències públiques és una de les moltes anècdotes que sempre l’acompanyaren. Macià no volia parlar. No era bon orador, però sí comunicador i enamorat de la imatge. Quan, en un poble, li deien que la gent volia que parlés, ell acostumava a respondre: «Però si ja m’han vist!»

La mort del president de Catalunya

Macià presidí la Generalitat nascuda de l’Estatut durant poc més d’un any. Morí el 25 de desembre de 1933, després de deixar constituït el primer Parlament català de la història contemporània de Catalunya. El seu enterrament, presidit pel seu amic, Niceto Alcalá Zamora, fou multitudinari i també passà a formar part de l’imaginari col·lectiu català, encara actiu. Se situà en la seqüència selecta dels grans esdeveniments mortuoris de la història de Barcelona, al costat de les manifestacions de dol per la mort de Jacint Verdaguer el 1902 i Àngel Guimerà el 1924; el cicle el clogué l’enterrament de Durruti, ja iniciada la Guerra Civil, al novembre del 1936.