Lluís Companys i Jover (1934-1940)

L’1 de gener de 1934, Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Urgell 1882 – Barcelona 1940), polític, ocupà el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya. Havia rebut els vots de cinquanta-sis dels seixanta-dos parlamentaris assistents. Els diputats de la Lliga Catalana s’havien retirat de la sala

Home de primerenca vocació política, l’any 1900 Lluís Companys fundà l’Associació Escolar Republicana amb condeixebles de la Facultat de Dret, entre els quals hi havia Francesc Layret i Foix, Humbert Torres i Barberà, Josep Maria Espanya i Sirat i d’altres. Màrius Aguilar i Diana hi constava coma president, i Laureà Miró i Trepat, com a vicepresident. Publicaren un setmanari que ha esdevingut introbable: «La Defensa Escolar». Josep Maria Cadena fins i tot posa en dubte que realment existís, malgrat que diversos autors contemporanis en parlin. Segons aquests testimonis, Companys hi publicà les seves primeres col·laboracions periodístiques. En aquells anys del principi del segle, el periodisme professional no existia com a activitat a temps complet, i s’havia de compatibilitzar amb una altra tasca; amb tot, possibilitava múltiples contactes i relacions polítiques. Entre el 1904 i el 1905, en canvi d’un petit sou, Companys entrà com a reporter de carrer al diari «La Publicidad». Aquests primers contactes amb el món polític i l’amistat que hi va fonamentar estigueren permanentment lligats a la trajectòria de la seva vida pública.

Anys de formació

Posteriorment a la seva militància estudiantil, pertangué a la Joventut d’Unió Republicana, encapçalada per Nicolás Salmerón y Alonso. Amb l’adveniment de Solidaritat Catalana, Unió Republicana formà part, com a partit específicament català, de la coalició Esquerra Catalana, que el 1910, després dels fets de la Setmana Tràgica de l’any anterior, desembocà en la Unió Federal Nacionalista Republicana, la Joventut de la qual Companys presidí. Poc després ingressà en els rengles del Partido Reformista, que s’havia declarat republicà i autonomista. Companys també en presidí la Joventut i fou redactor del diari «La Publicidad», òrgan del partit a Barcelona. El 1912 passà a ser-ne reporter de política municipal.

En l’àmbit privat, el 16 d’octubre de 1910 contragué matrimoni amb Mercè Micó i Busquets, amb la qual tingué dos fills: Lluís, nascut el 5 de novembre de 1911, i Maria de l’Alba, nascuda l’1 de febrer de 1915.

La seva activitat periodística habitual la desenvolupà a «La Barricada», on el 1912 figurava com a redactor en cap. Publicació de molt curta vida —només quatre números—, volia representar el Bloc Autonomista Català. Els principals col·laboradors de Companys en la revista foren Eugenio Noel, Marcel·lí Domingo i Sanjuán i Andreu Nin i Pérez, que en l’editorial de presentació expressaven el desig de defensar la «revolta contínua en tot moment determinat que es plantegi a la vida nacional, i protesta viva contra les injustícies, la farsa política, la covardia que s’ha apoderat de les multituds i dels directius».

El 1915, en fundar-se el Bloc Republicà Autonomista, Companys s’hi adherí. Dos anys després, el Bloc s’uní amb altres entitats polítiques per formar el Partit Republicà Català (PRC). La crisi del republicanisme a Catalunya feu que el 1916, en cessar Marcel·lí Domingo com a director de «La Publicidad», Companys, juntament amb Francesc Layret, l’acompanyés en la fundació d’un nou diari, «La Lucha», aparegut al final del mes de novembre. Companys en fou redactor en cap i responsable de la informació política. Els principals redactors eren Joan Comorera i Soler i Francesc Aguirre, i entre els col·laboradors, a més de Pablo Iglesias Posse i Miguel de Unamuno, hi havia dirigents obreristes i socialistes del moment.

Aquesta presència continuada en el món de la premsa i el periodisme ha portat a una confusió sobre la titulació universitària de Companys. En aquests anys, ell mateix es definia sovint com a periodista de professió. Així era, i d’aquesta activitat provenien majoritàriament els seus ingressos econòmics. Tot començà a canviar el 26 de setembre de 1916, dia en què recollí a la Facultat de Dret de Barcelona el títol de llicenciat. Havia començat a estudiar la carrera de notariat però, en suprimir-se aquesta, feu les assignatures pertinents fins a acabar Dret. Si bé el darrer examen de la llicenciatura l’havia passat al setembre del 1906, fins al juny del 1916 no realitzà els exercicis de grau. Al cap de pocs dies de posseir el diploma s’inscriví al Col·legi d’Advocats de Barcelona, i es pot dir que fou aleshores quan començà la trajectòria que el convertí en advocat dels treballadors. Primer fou passant del seu oncle Sebastià, especialitzat en dret administratiu. Després treballà al bufet de Jaume Cruells i Sallarès, membre destacat del Partit Nacionalista Republicà. Finalment, al cap de poc temps s’establí pel seu compte al carrer de Mendizábal, on tingué una clientela modesta, segons relata Josep Maria Poblet i Guarro, contemporani i amic seu.

Regidor per Barcelona

La carrera política de Companys s’inicià en les eleccions municipals del novembre del 1917, a les quals el Partit Republicà Català (PRC) concorregué en aliança amb els lerrouxistes. Fou elegit regidor per Barcelona; la seva candidatura fou la guanyadora al districte V, el del Raval, un barri obrer.

La iniciativa política i el domini electoral eren en mans de la Lliga Regionalista, i de vegades els seus adversaris polí-tics utilitzaven qualsevol fotesa per a enfrontar-se a la seva hegemonia. Fou en aquella època que l’escriptor Josep Pla —llavors fervent seguidor de la Lliga—, en el seu llibre Un senyor de Barcelona, en parlà amb sornegueria: «Companys tenia una curiosa característica: tot el que, per una o altra raó, tenia gust català, el treia de polleguera.» També durant aquells anys s’esmentava que fins i tot havia arribat a oposar-se a una ballada de sardanes. Hilari Raguer i Suñer ha recollit l’afirmació d’Esteve Albert i Corp segons la qual, quan Manuel Carrasco i Formiguera fou elegit regidor per Barcelona, Companys li impedia físicament entrar al Consistori i ocupar el seu escó, tot acusant-lo de separatista i exigint-li que abans cridés «Visca Espanya».

La crisi provocada per l’influx de la Primera Guerra Mundial, que abastà tots els àmbits de la societat espanyola, s’esdevingué després d’uns quants anys de curta eufòria econòmica. La puja dels preus empitjorà la vida de les classes treballadores, l’increment de les tensions socials no s’aturà i la conflictivitat social a Catalunya arribà al clímax amb la va-ga de La Canadenca, al començament del febrer del 1919. Aquesta vaga estroncà definitivament la campanya per un Estatut Integral de Catalunya, promoguda per la Mancomunitat per a arribar a l’autonomia, a la qual Companys havia donat suport. La realitat fou que la crisi generalitzada de l’Estat i la vaga de La Canadenca ofegaren el projecte possibilista de la Lliga Regionalista. Després d’algunes setmanes de vaga general, el 19 de març s’arribà a un acord en què tingué un pes clau el dirigent sindical Salvador Seguí i Rubinat, el qual demostrà la seva capacitat de lideratge realitzant unes gestions que foren acceptades per les dues parts en conflicte.

El governador militar Severiano Martínez Anido, a la dreta de la imatge, Barcelona, 1929.

ECSA

A Catalunya, les autoritats militars eren el capità general, Joaquim Milans del Bosch i Carrió, i el governador militar, el general Severiano Martínez Anido. Aquests s’oposaren a l’acord, i amb el suport dels sectors més intransigents de la patronal començaren unes represàlies cada cop més violentes. Lluís Companys hi intervingué telegrafiant al sotssecretari de Presidència del Govern espanyol indicant-li: «Els patrons no han complert.» Com a regidor que era de l’Ajuntament de Barcelona, proposà a l’alcalde que fos el mateix consistori qui s’adrecés formalment al Govern perquè «obligués els patrons a complir el que havien pactat». L’endemà, davant la negativa de l’Ajuntament a prendre aquesta iniciativa, Companys acusà els membres del Govern municipal d’esquirols, cosa que li suposà l’empresonament durant 29 dies fins que acabà la vaga general.

El locaut de desembre-gener de 1919-20 evidencià el triomf de les actituds patronals més dures. Companys, que s’havia destacat per una defensa aferrissada dels treballadors, era un enemic a abatre en aquella dinàmica de creixent crisi social. Una prova n’és el final d’un incident que tingué com a protagonista el governador civil de Barcelona, Federico Carlos Bas, home que intentà actuar com a mediador entre el moviment sindical i els polítics d’esquerra —primordialment Layret i Companys—, per una banda, i la patronal i la burgesia més conservadora, per l’altra. Cal recordar que Enric Prat de la Riba i Sarrà havia mort el 1917 i que la nova direcció de la Lliga Regionalista era en mans, fonamentalment, de Francesc Cambó i Batlle, Joan Ventosa i Calvell, Frederic Rahola i Trèmols i Albert Rusiñol i Prats. El general Martínez Anido escridassà Bas de forma pública tot dient-li: «Señor gobernador, los atentados continúan y los métodos de pacificación son inútiles. Se establecerá la paz si ordena el fusilamiento (o deja que caigan donde puedan) de gentes como Eugenio d’Ors [...], Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Luis Companys, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled y otros.» Martínez Anido no solament no fou cridat a l’ordre per un despropòsit tal, que avalava la Llei de Fugues que s’aplicava a Catalunya, sinó que, per a més arbitrarietat, el 8 de novembre fou nomenat governador civil de Barcelona en lloc, precisament, de Bas. A partir del 20 de novembre de 1920 començaren les detencions massives ordenades per Martínez Anido, que afectaren també Seguí i Companys. El dia 30, en sortir de casa seva per anar a visitar els detinguts, Francesc Layret fou assassinat a trets per un individu vestit amb una granota blava de mecànic que fugí tot seguit. Anys a venir se sabé que l’autor de l’atemptat havia estat un pistoler a sou dels Sindicats Lliures. La tarda del mateix dia 30, els trenta-sis detinguts d’aquells dies foren embarcats per ordre del nou governador cap a Menorca, on romangueren empresonats al castell de la Mola de Maó, juntament amb els principals dirigents republicans.

Els analistes encara discuteixen si en les habituals tertúlies que se celebraven en aquella època a casa de Companys, en les quals participaven, d’una banda, Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Martí Barrera i Maresma, Josep Viadiu i Vicenç Botella, i, de l’altra, Francesc Layret, Gabriel Alomar i Vilallonga, Marcel·lí Domingo i Joan Casanovas i Maristany —del Partit Republicà Català (PRC)— i Rafael Campalans i Puig i Manuel Serra i Moret —aleshores encara al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i que aviat, el 1923, fundaren la Unió Socialista de Catalunya (USC)—, es gestava l’embrió que havia de servir per a fundar un nou partit català, de caràcter obrerista i socialista. També esmenten l’abast de la possible influència de la Tercera Internacional i de la Revolució Russa. La Revolució bolxevic repercutí en tots els moviments socials, i per testimonis de l’època se sap que el PRC, per impuls de Layret, Domingo i Companys, decidí ingressar en la Tercera Internacional al final del 1917. Sigui com vulgui, és un punt que obre tot tipus d’interpretacions. L’única cosa certa és que la confluència de republicanisme i obrerisme vers un nou moviment politicosocial hauria pogut prendre un camí força diferent si la repressió en forma d’assassinats no ho hagués estroncat tot de dalt a baix.

Diputat per Sabadell

La mort de Layret feu recaure sobre Companys la defensa de l’escó del PRC per Sabadell (tenia tres diputats al Congrés espanyol). Tot i que no pogué intervenir en la campanya electoral per causa de la seva detenció, i la desmobilització dels sectors populars, el 19 de desembre de 1920 tragué l’acta de diputat amb el 45% dels vots enfront del candidat de la Lliga Regionalista, Manuel Folguera i Duran, que n’obtingué el 38,9%, i del candidat dinàstic, el fabricant Enric Turull i Comadran (13,5%). Es creu que bona part de l’electorat sabadellenc el votà precisament perquè s’havia presentat com a continuador de la feina i l’ideari del seu amic assassinat. L’elecció de diputat suposà per a Companys l’alliberament carcerari i l’inici, altre cop, d’una campanya contra l’arbitrària repressió sagnant que continuava produint-se, tant en l’àmbit sindical com polític.

A l’octubre del 1920, Francesc Layret havia fundat a Sabadell el setmanari d’esquerres «L’Avenir», i Companys passà a dirigir-lo. En el setmanari publicà nombrosos articles mentre, segons Josep Maria Figueres i Artigues, informava de la seva activitat a les Corts. També col·laborà en «Federal» i «El Poble».

L’obtenció de l’acta de diputat obligà Companys a renunciar el càrrec de regidor per Barcelona, i així inicià una continuada relació amb Sabadell i el Vallès que explicaria —independentment del pes que podia tenir el seu origen rural— la seva profunda i cada cop més creixent relació amb el camp català. La pagesia patia un problema endèmic que s’arrossegava des de feia anys: el combat contra la fil·loxera, malura que des del 1879 delmava la vinya del país amb proporcions de plaga bíblica. Una solució pal·liativa fou la replantació de vinya empeltada amb cep americà immune al paràsit. Però, a diferència de l’espècie mediterrània, que vivia de cinquanta a seixanta anys, aquesta només en durava uns vint-i-cinc. Això feu que, a partir del principi de segle, el problema rabassaire —conseqüència dels contractes de rabassa morta (contracte d’arrendament d’una terra per a conrear-hi vinya, que es considerava dissolt quan morien dos terços dels primers ceps plantats)— anés en augment, i amb ell l’interès dels líders republicans per acostar-se a uns sectors que podien ser forts nuclis de vots electorals.

Com explica Jordi Pomés i Vives, no fou casualitat que fos un polític republicà qui intentés encapçalar el sindicalisme pagès i rabassaire català. El republicanisme s’havia mostrat profundament sensibilitzat per les reivindicacions laborals i sindicals dels pagesos sense terra pròpia, és a dir, parcers, masovers, arrendataris, rabassaires i jornalers.

Els hipotètics vasos comunicants entre republicanisme catalanista i determinats sectors de la CNT foren mutilats violentament per l’assassinat de dirigents de cada sector. En aquest ambient crispat, a partir del 1921, Companys es lliurà en cos i ànima a l’organització de la Unió de Rabassaires, que rebé el suport indubtable de la pagesia, sobretot al Vallès, el Penedès, el Bages i el Maresme, on el moviment rabassaire havia arrelat amb força. El 15 d’octubre de 1922 sortí el primer número de «La Terra», portaveu de la Unió que, amb el subtítol de «Revista Popular Agrària», dirigia Lluís Companys. Aquest, que feu del seu domicili particular la primera seu del comitè central de la Unió de Rabassaires, fou membre principal de la comissió organitzadora del primer congrés dels treballadors del camp de Catalunya el 15 de gener de 1923, al qual assistiren 3 000 pagesos.

Gràcies al fet sindical de la Unió de Rabassaires se superaren les tendències localistes de la pagesia en cada districte electoral, transformació en la qual Companys participà decididament. La condició d’advocat i diputat li donà un prestigi òptim a l’hora d’actuar com a dirigent de referència del sindicat pagès. Aquesta popularitat de base rural explica la reputació de què sempre gaudí, ja abans i durant la Dictadura de Primo de Rivera, i que tanta importància tingué en el període de la Generalitat republicana per a incrementar encara més la seva anomenada.

Tots aquests anys de convulsió i crisi, d’intensa activitat amb la Unió de Rabassaires, d’inestabilitat econòmica i professional i de contínues detencions afectaren la seva vida privada, fins al punt que el seu matrimoni començà a patir una crisi que més endavant desembocà en el fracàs de la parella. Testimonis de la família Companys de Mèxic han descrit als autors d’aquestes ratlles —entre els anys 1983 i 1990— l’inici d’un cert allunyament de la realitat per part de Mercè Micó, així com un abandó punyent del convencionalisme social en les relacions que el seu marit tenia a causa de la seva activitat política, social i professional. Hi ajudà, creien, el trastorn mental que des de jove va sofrir el fill del matrimoni.

El 2 de maig de 1922, Lluís Companys entrà en la lògia francmaçona Lealtad. La seva poca implicació, però, feu que no hi tingués cap promoció destacada, segons aporta Pere Sánchez i Ferré. L’ingrés en la maçoneria era aleshores una pràctica comuna entre els republicans, que es pot explicar per la seva idea de llibertat i l’enfrontament a una Església molt integrista, lligada als sectors més retrògrads de la societat. En molts casos, aquesta opció era fruit del descrèdit d’uns religiosos que, per a la mentalitat candorosa d’aquells republicans, romanien al costat dels poderosos en lloc de defensar el poble més humil i necessitat. Els maçons estaven més allunyats de l’Església com a institució que no pas de la idea de religió. Pel que fa a Companys, el testimoni dels seus descendents el titlla d’home de fe deista.

Lluís Companys confirmà l’acta de diputat en les eleccions del 29 d’abril de 1923, i una de les seves primeres accions fou instar el Govern perquè requerís al ministre de Gràcia i Justícia la tramitació a les Corts de la modificació de l’arcaica reglamentació dels contractes sobre explotació agrària. Malgrat totes les promeses, com explica l’historiador Albert Balcells i González, no es va fer res.

El 4 de juliol de 1923, la seva sonada intervenció al Congrés originà tota mena de protestes i enrenou a la cambra, tal com recull el Diari de Sessions. En exigir responsabilitats pel desastre d’Annual a l’estiu del 1921, entre altres coses digué: «Lo de Marruecos, para fijar concretamente nuestra posición, lo de Marruecos, señores diputados, no es, en suma, otra cosa que lo siguiente: un trozo, un trocito del inmundo Estado español, que vosotros habéis traslladado allí, no es otra cosa que eso y nada más que eso.»

Els anys de la Dictadura

El general Miguel Primo de Rivera, al centre, amb al directori militar.

ECSA

El general Miguel Primo de Rivera i Orbaneja signà un manifest militar en què justificava el cop d’estat del 13 de setembre de 1923: al seu parer, calia salvar la pàtria i el mètode era «liberarla de los profesionales de la política».

Malgrat les proclames inicials de respecte envers Catalunya —fins i tot dirigents de la Lliga Regionalista manifestaren una inicial adhesió al militar colpista—, Primo de Rivera mostrà molt aviat una repressiva política anticatalana, adreçada tant als símbols com a la llengua. A poc a poc anà també contra els sindicats que no es dobleguessin a la voluntat del directori militar.

Companys mantingué la seva total vinculació amb la Unió de Rabassaires, i el 24 de març de 1924 encapçalà una delegació del sindicat pagès per demanar la redempció del contracte de rabassa morta, com es deia que es faria amb els fòrums de Galícia. La confiança en la solució del problema dels rabassaires dugué el sindicat a una moderació destacada; fins i tot —recorda Pomés— intentà un joc col·laboracionista, com feu la UGT, que no tingué cap resultat beneficiós amb vista a resoldre el plet agrari.

El pretext per a il·legalitzar la CNT, pel maig, fou el d’acusar l’anarcosindicalisme d’un fet de terrorisme individual contra Rogelio Pérez Cicario, botxí de Barcelona. La repressió caigué sobre sindicalistes, locals i publicacions, i també sobre Companys i Joan Casanovas, que el dia 28 foren detinguts i passaren un mes a la presó Model de Barcelona. A partir d’aleshores l’organització confederal sobrevisqué en la semiclandestinitat. Això donà pas a un avenç imparable dels sectors partidaris de la propaganda per l’acció, l’exponent més clar dels quals fou la FAI.

La Dictadura anà dissolent la Mancomunitat, primer amb mesures de laminació deixant-la en mans botifleres i posteriorment, el 1925, amb una explícita supressió.

Companys no participà en els complots insurreccionistes del nacionalisme intransigent, però sí que conspirà contra la Dictadura. El 1928, a París, després d’una entrevista amb l’antic ministre conservador liberal d’Alfons XIII José Sánchez Guerra, es comprometé, en representació del Partit Republicà Català, en una trama d’elements civils i militars per abatre-la. Companys fou un contacte destacat en el complot que uní forces polítiques i sindicals catalanes amb militars de la guarnició de Barcelona desafectes al règim i contraris al dictador, i que havia de constituir un comitè revolucionari català que se sumaria a l’alçament quan aquest s’iniciés a València. Segons afirma J.M. Poblet i Guarro, aconseguí implicar-hi els comandants Enric Pérez i Farràs i Jesús Pérez Salas, el capità Eduardo Medrano Rivas, els cenetistes Pere Massoni i Desideri Trilles Mariné, Josep Murtra de la UGT, Tomàs Cussó de la Federació Comunista Catalanobalear, Rafael Campalans i Puig de la Unió Socialista de Catalunya, Eladi Gardó i Ferrer del Partit Radical, Jaume Aiguader i Miró d’Estat Català i Joan Lluhí i Vallescà, membre del setmanari «L’Opinió», temps a venir un diari d’indiscutible influència política de l’esquerra nacional republicanocatalana. En la data escollida, el 28 de gener de 1929, la conjura fracassà arreu. Lluís Companys fou detingut un altre cop, aquesta vegada juntament amb Joan Lluhí, fins a mitjan maig.

Un episodi d’aquesta època explicat per Francesc Cambó, el líder de la Lliga, coincideix amb altres testimonis de familiars i de coneguts: «Un dia vingué a visitar-me, al meu despatx de la Via Laietana, Lluís Companys, amb el qual jo no havia tingut més tractes que els obligats en períodes d’acció política conjunta amb les esquerres cata-lanes. Companys se’m presentà com un home cansat, fatigat de lluita. Va explicar-me el temps que havia passat a la presó i em digué que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de les seves habituals companyies i em digué que se’n volia allunyar i acabà demanant-me si jo li podia facilitar una col·loca-ció a Buenos Aires que li permetés refer la seva vida.» Companys vivia una època difícil, tant en l’aspecte personal com en el professional, però, malgrat tot, superà aquest defalliment moral i reprengué la seva actuació contra la Dictadura. Es té constància de continuats contactes que establí amb sectors opositors al dictador. Així, a Madrid, es relacionà amb Ángel Galarza y Gago, d’Alianza Republicana, el comandant Ramón Franco Bahamonde, aleshores republicà exaltat i popular aviador per haver travessat l’Atlàntic amb el Plus Ultra, i amb les fraccions sindicals i polítiques que havien seguit José Sánchez Guerra.

Els partits polítics republicans que no havien estat dissolts vivien gairebé hibernats. Pel desembre d’aquell mateix 1929, partits polítics i grups republicans arribaren a un principi d’acord per a constituir-se, en un futur proper, en una única força política. Aquest fou l’embrió d’Esquerra Republicana de Catalunya. Els signants del pacte foren: Antoni Rovira i Virgili, Macià Mallol i Bosch i Leandre Cervera i Astor, per Acció Republicana de Catalunya; Ramon Noguer i Comet, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys, pel Partit Republicà Català, i Josep Candal i Enric Bernaldo de Quirós, pels federals.

La Dictadura no tingué mai cap projecte més enllà dels moments primigenis en què posà ordre ferri en els greus conflictes socials. Com diu Josep Termes, en 1922-23 la radicalització social i nacional era el pa de cada dia, i aquest procés fou tallat en sec pel cop d’estat, de manera momentània. En pocs anys, però, el règim dictatorial assolí un descrèdit majoritari en l’opinió pública, i el 28 de gener de 1930 el general Primo de Rivera sorprengué a tothom en renunciar el poder. Adoptava aquesta decisió forçat per Alfons XIII, encara que no s’ha de menystenir en aquest fet una consulta feta pel mateix dictador als professionals de les forces armades, les quals no demostraren cap mena d’adhesió entusiasta a la seva persona. Al dia següent, el monarca, com si no hagués participat en l’acceptació del trencament constitucional de la Dictadura, encarregà al general Dámaso Berenguer y Fusté la formació d’un govern per tal de recuperar la normalitat constitucional. Es restabliren ajuntaments i diputacions, i els homes de l’esquerra catalana es llançaren de forma febril a l’activitat política.

Arreu es buscaren propostes per a la vertebració de l’esquerra en una sola força, mentre es prenia consciència també de la necessitat d’establir un pacte amb forces espanyoles d’igual signe amb vista a arribar a un projecte que incorporés el grau de cohesió aconseguit pels sectors populars catalans a partir de la transmissió d’idees resultant de l’associacionisme més divers que havia florit al llarg del país. Les dades que aporta l’estudiós Pere Solà i Gussinyer són un bon ajut per a entendre el nou esperit social i cultural que s’anà formant a Catalunya durant el primer terç del segle XX. Del 1899 al 1914 s’havien creat quaranta-tres ateneus de signe popular o obrer; del 1915 al 1930, dotze, i del 1931 al 1936 se’n fundaren quaranta-tres més. Cal assenyalar, però, que la Dictadura, amb les seves mesures anticatalanes, desvetllà com mai la consciència nacional, que arribà a nivells impensables poc abans i aparegué en llocs on mai no s’havia manifestat. Només en l’àmbit provincial de Barcelona es crearen 1 882 associacions bàsicament populars i obreres. Tota aquesta efervescència sociopolítica esclatà l’any 1931.

La fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya

Al març del 1930, el grup polític que girava entorn del setmanari «L’Opinió», amb un cert lideratge de Joan Lluhí i Vallescà, proposà la redacció d’una declaració conjunta de diferents sectors catalanistes i del moviment obrer. El document definitiu, redactat per Rafael Campalans, de la Unió Socialista de Catalunya, fou presentat com a Manifest d’Intel·ligència Republicana. El signaven també homes de la CNT tan prestigiosos com Joan Peiró i Belis, Pere Foix i Cases i Josep Viadiu.

Els grups anarquistes més durs l’atacaren sense pietat —Peiró es veié obligat a retirar-ne la firma—, però el cert és que era un temps de tota mena de pactes d’àmbit estatal, i no se sabia quin seria el realment vàlid i eficaç. Aquest moviment de les esquerres espanyoles trobà l’esquerra catalana desunida precisament quan a Espanya es feien tota mena d’estratègies i compromisos amb vista al nou règim que s’albirava.

El Manifest, rebatejat amb el títol més obert d’«Intel·ligència d’Esquerres», demanava la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial), la separació de l’Església i l’Estat, garanties de llibertat de premsa i pensament, la reforma agrària, la justícia social, el respecte de les llengües i cultures i la implantació d’una república federal. Un dels signants fou Lluís Companys, tot i que també s’havia adherit al Manifest elaborat pel Partit Republicà Radical Socialista que liderava Marcel·lí Domingo. Companys participava en la comissió de recollida d’adhesions de personalitats i agrupacions. Juntament amb altres signants del Manifest d’Intel·ligència, es desplaçà a Madrid per contactar amb elements del republicanisme espanyol per mirar d’aconseguir un futur acord polític.

Tots aquests moviments polítics republicans arribaren a una entesa, que després es prengué com a punt de referència política obligada. Al Centre Republicà de Donostia es va signar l’anomenat pacte de Sant Sebastià, en el qual s’acordà que l’establiment d’una República a Espanya suposaria el reconeixement del dret de Catalunya a l’autogovern. Hi assistiren tres catalans: Jaume Aiguadé, per Estat Català, Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, i Manuel Carrasco i Formiguera, d’Acció Catalana. El comitè republicà era presidit per Niceto Alcalá Zamora y Torres. Els catalans li donaren suport a condició que es comprometés a trobar una solució jurídica al problema català. Segons aquest document, seria el poble de Catalunya qui, per referèndum votat per sufragi universal, es dotaria d’un estatut o constitució autonòmica, estatut que hauria de ser sotmès a l’aprovació de les Corts Constituents pel que feia referència a la delimitació d’atribucions entre el poder central i el govern autònom de Catalunya.

Els polítics de l’esquerra catalana empenyien consciències i actituds. Lluís Companys finalment optà per acostar-se al grup del setmanari «L’Opinió».

Francesc Macià és expulsat de Catalunya per haver tornat sense haver estat amnistiat, Barcelona, 1930.

ECSA

A l’exili, Macià anava adquirint una dimensió simbòlica en el conjunt de la població, per damunt de partits i opcions polítiques. Era l’home de Prats de Molló, l’unificador dels somnis dels catalans d’Amèrica, l’home arrauxat per l’ideal d’una pàtria modèlica. La seva crida a la unió dels catalans, la negativa a autoritzar el seu retorn, la seva sobtada presència a Barcelona i la posterior expulsió del territori espanyol, la suspensió d’actes en suport multitudinari a la seva persona per part del governador civil i la subsegüent explicació de tots aquests fets a la premsa, tot plegat ajudava a popularitzar encara més la figura d’aquest cavaller indòmit.

L’11 d’octubre d’aquell revoltat 1930, Lluís Companys i Joan Lluhí i Vallescà foren novament tancats a la presó Model de Barcelona per haver subscrit un manifest de protesta pel tracte donat a Francesc Macià. Altres signants n’eren Manuel Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Joaquim Maurín i Julià o Lluís Nicolau i d’Olwer.

Al principi de desembre es constituí un Comité Revolucionario Nacional que es presentava com una mena de futur govern provisional de la —afirmaven convençuts— imminent República. Aquest Comité donà ordre d’aixecament militar, al qual, per una imperdonable confusió i desconnexió, el 12 de desembre s’anticiparen erròniament els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández a Jaca. El moviment fou fàcilment sufocat, i els seus dirigents, afusellats. La proclamació de l’estat de guerra comportà la detenció dels més destacats dirigents sindicals i polítics, entre els quals hi havia Companys.

El gabinet Berenguer entrà en crisi a mitjan febrer del 1931, quan els partits polítics estatals i catalans mostraren el refús a la seva proposta electoral. Finalment, un altre gabinet, presidit per l’almirall Juan Bautista Aznar, proposà de forma immediata la convocatòria d’unes eleccions municipals per al 12 d’abril. Era l’inici d’una veritable cursa d’aliances i estratègies polítiques.

El 22 de febrer, el retorn de Macià facilità, com raona Josep Termes, l’aclariment de les esquerres catalanes. Cal destacar que, en el darrer trajecte del viatge, Lluís Companys i Joan Casanovas acompanyaren l’indiscutit cap d’Estat Català. El 17 de març s’inaugurà a l’Ateneu Republicà de Gràcia una conferència d’esquerres. Dos dies abans, als locals de l’Avenç Obrer de Sant Andreu de Palomar, Macià empenyé Estat Català vers la Conferència. Hi eren també presents gent del grup de «La Falç», entre els quals Josep Tarradellas i Joan, i independents com Jaume Vachier i Paller, Nicolau Battestini i Galup o Josep Dencàs i Puigdollers, que la presidia. És interessant fixar-se en els locals on es movien: ateneus i centres obrers o republicans. El més natural era que amb aquestes premisses el partit a fundar fos socialdemòcrata. L’opció final, però, amb la intervenció de més veus, fou una altra. La conferència continuà els dies 18 i 19. Opcions republicanes i catalanistes foren convocades al local del Foment Republicà de Sants, a Barcelona, i d’aquesta trobada —sense la presència d’Acció Catalana i d’Acció Republicana, que havien assistit a la reunió del pacte de Sant Sebastià— en sortí, després de llargues deliberacions, Esquerra Republicana de Catalunya. Lluís Companys no participà en la reunió preparatòria, perquè sobre d’ell pesava l’amenaça d’una ordre de detenció, però fou coredactor de la ponència titulada Justícia i problema agrari, que en el seu nom llegí Joan Lluhí i Vallescà i que inaugurà els actes.

Francesc Macià liderà i presidí el nou partit, la directiva del qual era formada per Marcel·lí Domingo (que de segui-da l’abandonà perquè no podia compaginar la militància en ERC i el fet de ser dirigent del Partit Republicà Radical Socialista), Lluís Companys, Jaume Aiguader, Joan Luhí i Vallescà, Miquel Santaló i Parvorell (per Girona), Ignasi Iglésias i Casanovas (per Tarragona), Ricard Palacín i Soldevila (per Lleida), Joan Casanovas (per Barcelona província) i Pere Comas i Calvet (per Barcelona ciutat). El secretari general era Bonaventura Pujol i Font, a qui aviat succeí Josep Tarradellas i Joan. Triomfà la idea de crear un partit i no una federació de partits i entitats; el programa seria socialitzant, però no socialista, ni socialdemòcrata. Els homes forts a comarques eren Humbert Torres i Barberà, de la Joventut Republicana de Lleida, Josep Andreu i Abelló, del Foment Nacionalista Republicà de Reus, Josep Irla i Bosch, que tenia el pes predominant a la ciutat de Girona i a les comarques de la Selva i de la Garrotxa, i Josep Puig i Pujades, a l’Alt Empordà.

El nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, era conscient de la convocatòria immediata de les eleccions —només faltaven vint-i-cinc dies!—. Per això cercà aliances en totes direccions, ja que les seves esperances d’èxit li semblaven veritablement escasses. Acció Catalana Republicana (ACR) —recent agrupació d’Acció Catalana i Acció Republicana de Catalunya— rebutjà qualsevol acord malgrat l’absoluta predisposició i modèstia d’ERC. No tingué altre remei que anar sol, només en coalició amb la minúscula Unió Socialista de Catalunya (USC), a la revàlida de les votacions municipals. La feina era molta: confeccionar candidatures, obrir oficines electorals i fer la propaganda necessària. Per això, segons la premsa de l’època, les llistes presentades no tingueren gaire atractiu. El testimoni d’una personalitat tan sòbria i sòlida com l’escriptor i periodista Agustí Calveti Pascual, Gaziel, és concloent. En «La Vanguardia» del 10 d’abril de 1931 signava: «No hay una lista que pueda llamarse honradamente una “lista de altura” [...] al lado de estos pequeños oasis, de indiscutible prestigio, las listas de candidatos son una árida nomenclatura de perfectos desconocidos. Incluso algunos nombres hay, que, el ser conocidos realmente, les favorece muy poco.»

Les eleccions del 12 d’abril de 1931

La campanya de la majoria dels partits polítics consolidats de feia anys es basà en criteris primordialment municipals, és a dir, administratius i urbanístics, sense despertar cap entusiasme ideològic. En canvi, els partits republicans i els obreristes convertiren les eleccions muncipals en una mena de referèndum entre el passat i el futur, entre Monarquia i República.

L’opinió pública participà amb passió en les pugnes electorals. El dilema victoriós semblava estar entre la dreta i l’esquerra catalanista, entre la Lliga i ACR. El gran mèrit d’ERC fou haver fet una campanya fonamentalment política, amb un programa que optava pel canvi de rumb cap a la República i amb profunda voluntat de justícia social.

El dia de les eleccions, el 12 d’abril, el vot obrer, menestral i pagès es decantà vers una nova força política que mantingué l’hegemonia política al país a partir del catalanisme popular. Com és que va guanyar Esquerra Republicana de Catalunya? Doncs, per l’atracció electoral que transmetien tot un seguit de persones que provenien i eren el reflex majoritari de la societat en transformació que al llarg del primer terç del segle XX havia esdevingut Catalunya. Com afirma Francesc Bonamusa, eren líders populars procedents de tota una xarxa d’institucions esteses arreu del país, i els avalava una lluita d’oposició al poder central. Eren polítics gens compromesos amb el sistema anterior, perfectament relacionats amb les organitzacions populars i amb la institucionalització del món obrer. Gent de contacte habitual amb la massa i que, per tant, assumien amb més tranquil·litat que d’altres la prolongació social de la revolució burgesa i política que calia.

La figura mítica de Francesc Macià era l’eix on convergien opcions inicialment prou diferents. El cavaller de l’ideal, l’Avi, era la personificació del sacrifici de Catalunya per assolir la seva llibertat. Per la seva banda, Companys hi aportava un excel·lent complement polític. El vot dels obrers i dels sindicalistes sorprengué els mateixos homes d’ERC; eren vots que contradeien la crida tradicional a l’apoliticisme dels àcrates més intransigents (els estudis més rigorosos han demostrat un ressò gairebé insignificant del seu lideratge a l’hora d’anar a votar). ERC tingué també el vot majoritari de la població pagesa, que aleshores significava al voltant del 21% de la població de Catalunya. Les relacions, contactes i amistats de Companys amb sectors del republicanisme lligat amb el sindicalisme rabassaire expliquen, en bona part, la seva integració en Esquerra Republicana de Catalunya quan el partit es fundà, el 1931. Fins i tot, com explica Jordi Pomés de forma detallada, en molts pobles s’arribaren a confondre ambdues organitzacions, perquè les persones que les formaven i dirigien eren les mateixes. El sindicat col·laborà decisivament en els èxits electorals d’ERC.

El triomf d’ERC fou espectacular, sense discussió possible. Hi hagué una alta participació electoral: a la ciutat de Barcelona, el 59% del cens, i a la província, el 63%; a la província de Girona, el 75%; a la de Lleida, el 72%, i a la de Tarragona, el 66%. El clima social del dia 12 al vespre i del dia 13, a tot Espanya, era d’emoció i expectació. La proposta republicana havia guanyat a tot arreu on s’havien donat veritables garanties d’honestedat electoral. A les ciutats, on existia una opinió pública vertebrada, els republicans havien vençut àmpliament.

A Catalunya sortiren elegits 3 219 regidors republicans, 114 socialistes i 8 comunistes, 279 monàrquics i 1 014 d’altres formacions, bàsicament de la Lliga. A la ciutat de Barcelona, ERC, en coalició amb l’USC, obtingué 43 047 vots, xifra que gairebé doblava els 27 558 de la Lliga. A l’Ajuntament, la coalició guanyadora hi situà 25 regidors; la Lliga, només 12 —els mateix nombre que la Coalición Republicano-Socialista—. El fracàs estrepitós d’Acció Catalana Republicana fou una sorpresa per a tothom. Era un partit de quadres sense el nervi popular. També a partir de llavors, els radicals lerrouxistes s’anaren esllanguint lentament. Començava l’època de la iniciativa popular republicana a Catalunya. El somni de tota una generació que havia maldat per abatre una Monarquia que considerava corrupta, obsoleta i contrària als interessos populars, deixava de ser una utopia.

L’estat d’eufòria en saber-se els resultats electorals feia bullir el cap i els desigs dels republicans triomfadors. Coincidien en un pensament comú: arranarien el vell sistema. El culpaven dels desastres del 1898 a Cuba, del militarisme creixent des dels fets del «Cu-cut!» i «La Veu de Catalunya» del 1905 i d’utilitzar un exèrcit egoista i cruel en l’aventurisme militar al nord d’Àfrica i en la repressió subsegüent a la resposta civil de la Setmana Tràgica del 1909. Eliminarien els privilegis dels més poderosos, que s’enriquien amb els guanys de la Primera Guerra Mundial mentre que la població s’empobria i veia com eren abatuts per trets a l’esquena, en aplicació d’una criminal «llei de fugues», aquells qui s’enfrontaven a la injustícia més notòria. Llançarien a l’oblit del passat els homes de la Dictadura, que havia vilipendiat Catalunya amb la seva conducta de persecució econòmica, social i política, cultural i nacional.

La nit del dilluns dia 13 es trobaren, després d’haver burlat la vigilància policial, Francesc Macià, Lluís Companys, Joan Casanellas i Ibars, Pere Comas i Calvet i altres dirigents d’ERC, en un bar situat als soterranis de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya de Barcelona. No sabien quins passos havien de seguir, si actuar a partir de fets consumats a l’Ajuntament, o bé anar a Madrid a posar-se en contacte amb el Comité Revolucionario davant una instauració de facto d’un règim republicà. A altes hores de la nit, la reunió es dissolgué sense haver pres cap acord concret.

La proclamació de la República

El 14 d’abril marcà amb una petja inesborrable la història de Catalunya i la de Lluís Companys. Les explicacions que donen d’aquell dia les biografies de Josep Maria Poblet i Josep Maria Lladó i Figueres, que havien mantingut una estreta relació personal amb Companys, són de gran interès. Poblet diu: «A migdia hi ha una reunió a la llibreria Ariel on han d’acudir Macià, Aiguader, Gassol. Mentrestant, Companys ronda impacient pels carrers de la ciutat. Ha trobat Aragay i altres amics. Són unes hores en què l’urbs i els seus batecs, en què les vibracions de Barcelona es troben més que mai, en plena via pública. S’hi ha afegit Joaquim Vilà, Nicolau Battestini, Antoni Ortega, Bertran Quintana, el pintor Ricard Opisso [era dibuixant]... Companys els diu sobtadament, però amb fermesa, que cal apoderar-se de l’Ajuntament i proclamar la República. Les paraules i l’actitud són tan enèrgiques que els qui l’acompanyen no s’ho fan dir dues vegades.»

Josep Maria Lladó, condeixeble a la Facultat de Dret del fill de Companys, escriu una versió una mica diferent, en afirmar que aquest, el dia anterior, els comunicà que l’endemà, abans del migdia, hauria «proclamat la República», raó per la qual el dia 14 ell mateix i Joan Sales, cosí seu, es dirigiren a la plaça de Sant Jaume de Barcelona amb una bandera catalana i una altra de republicana que els van deixar al Centre Republicà del carrer de la Portaferrissa. Cap a la una del migdia trobaren el grup de Companys que esmenta Poblet i s’encaminaren a l’alcaldia. Josep Maria Lladó, que sempre mantingué una gran fidelitat i estima extrema a Lluís Companys, donà personalment als autors d’aquesta biografia la certitud absolutament fidedigna de la seva versió dels fets relatius a la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931 per part de Companys.

La descripció dels esdeveniments ocorreguts a l’Ajuntament és en general força coincident en tots els testimonis i en la premsa. Allà els rebé Antoni Martínez i Domingo, que exercia d’alcalde accidental en absència del titular, Joan Antoni de Güell i López, comte de Güell. Companys li feu saber que es feien càrrec de l’alcaldia per ser els triomfadors de la voluntat popular (Companys, concretament, havia tret 5 091 vots al districte VIII). Davant d’unes objeccions legals exposades per Martínez Domingo, Amadeu Aragay i Davi agafà la vara de l’alcalde i la donà a Companys. Poc després de dos quarts de dues sortiren al balcó principal, des d’on Joan Lluhí i Vallescà demanà al públic congregat a la plaça que mantingués l’entusiasme i la serenitat, i posterioment Companys, de forma breu, digué: «Tingueu serenitat, que la República sabrà representar la majoria del poble. Visca Catalunya! Visca la República!»

La inesperada proclama de Companys va ferir Macià quan se n’assabentà. El testimoni de Josep Tarradellas afirma que temia una «maniobra espanyolista» de Companys, i per això es dirigí a l’Ajuntament, i entre un munt de gent que volia felicitar-lo i crits de visques, cap a un quart de tres proclamà la República Catalana. Llavors travessà la plaça, enmig de l’entusiame popular s’adreçà a l’actual Palau de la Generalitat i, després d’un tempteig breu amb el president de la Diputació Provincial, Joan Maluquer i Viladot, sortí al balcó i ratificà la proclamació de la República Catalana com a Estat integrant d’una Federació de Repúbliques Ibèriques. Aquella mateixa tarda, persones addictes a Macià feren efectiva l’ocupació de les centrals de Correus, Telègrafs i Telèfons, amb la qual cosa es garantien les comunicacions amb Madrid. A la capital de l’Estat, hores després s’instaurà un Govern provisional de la República. Els fets consumats a la capital catalana foren acceptats a contracor pel Govern provisional espanyol: s’havia prefigurat un Estat federal molt més avançat que els acords a què havien arribat els dirigents espanyols i republicans a Sant Sebastià.

Els fets es precipitaren l’un rere l’altre. Macià nomenà un nou capità general, d’ideologia republicana, i un nou president de l’Audiència. Els regidors votats per Barcelona, sense que els de la Lliga hi fossin presents, aquell mateix vespre elegiren Jaume Aiguader i Miró, d’ERC, com a nou alcalde. Historiadors i analistes han discrepat davant el fet que l’escollit no fos Companys i la interpretació que calia fer d’aquesta decisió. Més enllà de l’efervescència apassionada del dia, cal considerar també el rigorós sentit administratiu de Macià. Es diu que fou ell qui imposà el nom del nou alcalde, que havia estat precisament el regidor més votat per Barcelona amb 6 757 vots.

El nomenament de Lluís Companys com a governador civil mostrà que no hi havia cap mena de reserva envers la seva persona. L’intent dels lerrouxistes d’apoderar-se del Govern Civil amb l’argument que havien estat la tercera força més votada (23 381 vots) i de ser un contrapès davant l’exaltació del catalanisme topà amb la realitat del ferri control de les comunicacions amb Madrid per homes fidels al president Macià: el nom de Lluís Companys com a governador civil de la província sorgí en la conversa telefònica d’aquell enfebrat dia entre Miguel Maura y Gamazo, ministre de la Governació del Govern provisional de la República, i Francesc Macià.

El nomenament fou transmès immediatament al nou capità general de Catalunya, Eduardo López de Ochoa y Portuondo. En ser-li comunicat a Companys, que era al Palau de la Generalitat, aquest refusà ser acompanyat per membres de Palestra, agrupació fermament catalanista, que s’oferiren a protegir-lo davant qualsevol hostilitat d’elements radicals. S’hi dirigí acompanyat del comandant Enric Pérez i Farràs, Josep Antoni Trabal i Sans i el periodista Francesc Madrid i Alier, que narrà com l’ocupació efectiva del Govern Civil per Companys es feu sense problemes amb els lerrouxistes, els quals desatllojaren l’edifici.

Una de les seves primeres decisions com a governador civil l’enfrontà als homes de la CNT, fins aleshores tantes i tantes vegades aliats seus en lluites i defenses laborals. Davant la declaració de vaga general feta pel sindicat confederal per als dies 15 i 16 d’abril en demostració del seu poc entusiasme per —segons ells— «una República burgesa», Companys reaccionà decretant, amb tots els mitjans de propaganda al seu abast —fins i tot per ràdio—, que tots dos dies serien de festa nacional, per tal de neutralitzar el previsible atur que la direcció sindical aconseguiria. Convocà els seus coneguts i amics de la CNT i els feu veure que es podia obtenir una millora tangible de la situació de la classe obrera mitjançant una pacífica i gradual evolució. Els cenetistes desconvocaren la vaga i, dins d’aquestes negociacions, Macià oferí conselleries al sector moderat del sindicat, que no es va decidir a acceptar-les en raó del seu apoliticisme anarcosindicalista.

El control de Companys del Govern Civil comportà l’autoritat sobre la policia, i a poc a poc els grups de nacionalistes més intransigents —que s’havien constituït en Guàrdia Cívica per desconfiança de l’exèrcit espanyol i de la policia estatal al servei del president Macià— s’anaren desactivant, fins a desaparèixer. També s’ha d’assenyalar que hagué de protegir la casa de Cambó per evitar que algun grup d’exaltats l’assaltés. En canvi, les seus de la Unión Monárquica, de la Peña Ibérica (espanyolista d’extrema dreta), dels tradicionalistes o del Sindicat Lliure, sí que foren víctimes d’actes vandàlics.

Pel que fa al nomenament de Companys com a governador civil —càrrec que, pel que sembla, no el complaïa—, s’ha d’afegir una dada molt positiva sovint oblidada: a diferència dels incendis d’edificis religiosos que es produïren l’11 de maig a Madrid i després a Màlaga, Granada, Cadis, Sevilla i Alacant, a Barcelona no va passar res gràcies a les mesures de tota mena que s’adoptaren, des del diàleg fins a la custòdia policial dels edificis.

En els fitxers del Govern Civil, Companys trobà la seva pròpia fitxa policial provinent de l’epoca monàrquica. Aquella era la clau de les contínues detencions que havia sofert. Als elements considerats perillosos se’ls feia la vida impossible a còpia de detencions governatives de quinze dies, els anomenats «quinzenaris»: de forma arbitrària se’ls privava de llibertat i, si al cap de quinze dies la detenció no es pror-rogava, eren deixats en llibertat fins una nova detenció governativa. Els quinzenaris reflecteixen en bona part la vida a la presó Model des de la seva inauguració l’any 1904 fins aleshores.

El Govern provisional de la República a Madrid no acceptà com a definitiva l’existència de fet de la República Catalana, que només fou vigent del 14 al 17 d’abril. En aquesta darrera data arbitrà amb les autoritats catalanes una fórmula política intermèdia. Madrid envià tres ministres només per resoldre aquest punt mitjançant pressions, negociacions i demandes a la responsabilitat. Sembla que fou el ministre de Justícia, Fernando de los Ríos, a qui acompanyaven els ministres catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau i d’Olwer, qui suggerí un govern autònom sota un ens polític que pogués ser acceptat per l’Espanya republicana que s’estava formant. Un ens polític nou que recuperés i adoptés el nom tradicional pel qual el Principat s’havia governat des del 1359: la Generalitat.

Diputat a les Corts Constituents

En les eleccions del 24 de maig per a la designació dels membres de la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, Companys sortí elegit pel partit judicial de Sabadell. Era un pas més cap a on ell volia ser en l’acció política. El 28 de juny, la seva elecció com a diputat a les Corts Constituents per Barcelona província (obtingué 113 288 vots) l’arrenglerà amb els trenta-cinc diputats obtinguts per ERC aliada amb l’USC. La suma de diputats de tota la resta no arribava a la meitat.

Campanya per la recollida de signatures de les dones en favor de l'Estatut, Barcelona, 1931.

ECSA

L’acció política de Companys a les Corts Constituents tingué un protagonisme destacat, perquè fou nomenat cap de la minoria catalana a Madrid. Dels homes d’ERC, era qui tenia més experiència parlamentària. S’hi havia de debatre l’Estatut que el poble de Catalunya s’havia atorgat a partir del projecte elaborat en el complex hoteler de la vall de Núria per una subponència formada per diputats d’ERC i de l’USC, del PCR i independents, però sense la participació ni de la Lliga ni dels radicals. El projecte fou presentat en doble plebiscit als ajuntaments catalans el 2 d’agost: votarien l’Estatut els ajuntaments i el poble amb dret a vot. Dels 1 068 consistoris catalans, cinc no enviaren les actes i tots els altres votaren a favor; del total de regidors que votaren per l’Estatut, 8 349 ho feren a favor, 4 en contra i 402 no assistiren a la votació per causes diverses. La votació popular d’un cens de 792 574 persones, recollí 593 691 vots favorables i 3 171 de contraris. L’abstenció fou similar a d’altres de l’època, un 38%, malgrat que es votà en diumenge i al pic de l’estiu. Si bé les dones no tenien dret a vot, per demostrar el seu suport unànime a l’Estatut de Núria recolliren 146 444 signatures favorables a Barcelona i 235 467 a la resta de les comarques del país. Aquest suport massiu enfortí la posició dels parlamentaris catalans a Madrid, però l’eufòria generalitzada no els enganyava: caldria fer política incisiva, de passadís, de camaraderia republicana i amb explícita fortalesa per a aconseguir-ne l’aprovació.

Com a president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià en persona, acompanyat de destacats polítics catalans, dugué el projecte d’Estatut a les Corts, amb una mà estesa i declarada magnificència cap als representants del poble espanyol perquè acceptessin el repte d’un Estat federal. Tot era poc amb vista a influir i canviar la dinàmica del dogma unitari i centralista. El grup parlamentari català hagué de lluitar contra les dretes, contra remarcables personalitats liberals (Unamuno, Ortega y Gasset) i un destacat i influent sector del socialisme espanyol (Indalecio Prieto i Luis Araquistáin). Els republicans espanyols de més prestigi, Niceto Alcalá Zamora i Manuel Azaña, sabien de la importància que tenia per a la República i la seva consolidació una il·lusionada adhesió de Catalunya, i això exigia l’aprovació de l’Estatut. Un Estatut que es començà a discutir en ser aprovada la Constitució republicana, i començà a ser valorat a la cambra el 6 de maig de 1932.

El text final no fou aprovat fins el 9 de setembre. Hi havia hagut notòries rebaixes competencials: si l’Estatut de Núria definia Catalunya com «un Estat autònom dins de la República espanyola», el fixat per les Corts Constitucionals determinava que «Cataluña se constituye en región autónoma dentro del Estado Español con arreglo a la Constitución de la República y del presente Estatuto». Els punts objecte de discussió que reberen una més forta obstrucció foren els relatius a les qüestions financeres, la hisenda i l’educació. Es retallaren moltes competències que haurien donat a Catalunya la possibilitat d’emprendre una política d’infraestructures, obres i projectes de tota mena, entre els quals la millora de la xarxa viària —que urgien per la constant industrialització del país—, cosa que hauria permès acomplir un ideal secular del catalanisme: l’equilibri territorial.

Les discussions s’eternitzaven, malgrat la pressió de tot tipus a què des de Catalunya se sotmetia el Govern espanyol. Un fet aliè impulsà de forma concloent l’aprovació de l’Estatut català. La matinada del 10 d’agost de 1932 el general José Sanjurjo Secanell, cap militar d’Andalusia, intentà un cop d’estat amb alguna guarnició de Madrid. El seu fracàs accelerà els tràmits de superació de la difícil revàlida que havia estat fins aleshores l’aprovació de l’Estatut. El mateix president de la cambra, Julián Besteiro Fernández, el va ratificar. Menys d’un mes després, el 9 de setembre, l’Estatut fou aprovat. Hi votaren a favor socialistes, radicals, radicalsocialistes, federals, components de la minoria basconavarresa, els galleguistes i la minoria catalana, en total 314 vots favorables, entre els quals, i de forma sorprenent, hi havia el de Miguel de Unamuno. En contra hi votaren vint-i-quatre diputats. Aquell dia, José Ortega y Gasset, fent mostra del seu tarannà polític, faltà a l’hemicicle. Companys havia treballat molt les relacions personals per tal de convèncer republicans i socialistes reticents. Malgrat que l’Estatut del 1932 aprovat a les Corts Espanyoles era molt diferent del plebiscitat pels catalans el 1931, Companys, ERC i en general tot Catalunya l’acceptaren com un pas més cap a l’autogovern.

Segons Edmon Vallès, l’Estatut aprovat a Núria s’havia mutilat a fons perquè només podia encaixar en una República Federal, i la Constitució aprovada era unitària. Això suposava que l’aparició dels estatuts depenia del Parlament espanyol i no, com a Núria, del poble de Catalunya.

La signatura definitiva de l’Estatut tingué lloc, de forma simbòlicament volguda, el 15 de setembre a Sant Sebastià. Posteriorment, el president del Govern espanyol, Manuel Azaña, el vingué a oferir a Catalunya. Una idea era cabdal en la consciència social de l’època: els catalans havien obtingut l’autonomia sense vessar ni una gota de sang. L’aprovació de l’Estatut obrí la dinàmica política d’elecció de diputats al Parlament. El bipartidisme era evident a Catalunya: d’una banda hi havia una heterogènia ERC, que representava un afany indubtable de canvis i reformes; de l’altra, la Lliga, que aglutinava el gros de les dretes democràtiques catalanes.

En el procés que envigorí la figura política de Companys s’ha d’incloure l’aparició, a Barcelona, el 9 de novembre de 1931, del diari vespertí «La Humanitat», en què constava com a director. El diari fou sempre un important portaveu d’ERC, i encara tingué més pes ideològic i polític a partir del juliol del 1933, en què els homes de «L’Opinió» sorti-ren d’Esquerra Republicana per discrepàncies amb Macià i, més endavant, constituïren el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. ERC era un partit nou, enfortit per una victòria inesperada, que de sobte havia hagut de fer front a la responsabilitat de governar. S’havia de posar al davant de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i dels de la majoria de municipis de Catalunya. Ara, el que li calia era consolidar-se interiorment com a partit. D’ençà de la proclamació de la República, Francesc Macià era l’home d’integració de grups locals i comarcals, i Lluís Companys, qui tenia pes polític en els nuclis de rabassaires i sindicalistes.

President del Parlament

L’aprovació de l’Estatut significava que calia constituir definitivament la Generalitat i procedir a l’elecció dels diputats catalans que formarien el Parlament. Esquerra Republicana de Catalunya esperava aquesta confrontació electoral amb renovada il·lusió. El partit determinà que no faria cap pacte amb el Partit Republicà Radical Socialista, representat a Catalunya per Marcel·lí Domingo, i que a les circumscripcions de Barcelona i Lleida els candidats havien de ser -ho exclusivament d’ERC, mentre que a Girona i Tarragona podien presentar-se amb altres candidatures, però, això sí, inequívocament republicanes.

Les eleccions de diputats al Parlament català tingueren lloc el 20 de novembre de 1932. ERC va fer en l’anomenada «quota de Lleida» un esforç de captació de persones que s’havien mogut més o menys al seu entorn o bé al de destacats dirigents. Així, ingressaren en el partit personalitats com Pere Coromines i Montanya, Jaume Carner i Romeu, Josep Suñol i Garriga, Carles Pi i Sunyer, Jaume Serra i Húnter o Antoni Rovira i Virgili. ERC obtingué la majoria absoluta amb cinquanta-cinc diputats sobre un total de vuitanta-tres, i amb els seus aliats electorals arribava a seixanta-set diputats. La Lliga havia aconseguit setze escons, Acció Catalana Republicana un, i també havia obtingut un diputat Unió Democràtica de Catalunya, fundada l’any anterior. Aquest partit, que es definia cristià —pel seu profund sentit social humanitari— i demòcrata, tot i escoltar la veu de l’Església seguí fidelment la voluntat de l’electorat. ERC dugué a terme una campanya basada en l’afermament autonòmic, el laïcisme, l’esquerranisme i l’esperit socialitzant, i guanyà clarament en totes les circumscripcions. Els seus adversaris —la Lliga i altres opcions d’esquerra— foren vençuts sense pal·liatius. Els primers, per la diferència de vots, i els segons, perquè malgrat la crida a l’abstenció els obrers votaren majoritàriament Esquerra Republicana.

El 14 de desembre de 1932, el primer Parlament de Catalunya elegí president de la Generalitat Francesc Macià i Llussà, que no era el cap del Consell Executiu, càrrec que recaigué en Joan Lluhí i Vallescà.

Companys fou elegit diputat per la província de Barcelona, i el 13 de desembre fou escollit president del Parlament amb els vots de setanta diputats, tres més dels que tenien ERC i els seus aliats, amb la qual cosa quedà afermat com una figura molt preeminent dins del partit. Per les seves relacions en l’àmbit català i espanyol, Macià volia que fos precisament Companys qui presidís la cambra catalana. El vicepresident fou Joan Casanovas. En acabar la investidura, Companys dirigí les següents paraules als parlamentaris: «És el procés de tota una vida accidentada que es corona amb la designació amb què acaben d’honorar-me; una vida en la qual he trobat fortes amargors, ben compensades amb la representació de la jerarquia històrica que m’heu confiat; la de primer president de les Corts Catalanes restaurades...»

El Parlament rebé el 22 de desembre el pressupost de la Generalitat, i la seva quantia explica per què era tan important el domini municipal d’ERC per a dur a terme els seus projectes. L’Ajuntament de Barcelona, el 1933, tenia el doble de recursos que el mateix Govern del país. El control del poder del consistori barceloní era la clau de volta per al domini de Catalunya.

Durant aquells anys, Companys tingué una activitat frenètica. A les Corts havia traspassat la direcció de la minoria catalana a Miquel Santaló i Parvorell, però feia política de passadís per a ERC. Al principi del 1933, el partit de Companys donà suport al Govern espanyol en un dur episodi repressiu: l’intent de proclamació del comunisme llibertari al poble gadità de Casas Viejas, que acabà en una repressió expeditiva i mortal contra els paisans que havien assetjat el lloc de la Guàrdia Civil. La incertesa governamental espanyola cada cop es feia més evident.

Companys feia propaganda pertot arreu de Catalunya. Li servia per a potenciar encara més ERC, però alhora ell mateix es convertia cada cop més en el punt de referència dels més variats corrents polítics dins el partit. Aquest fet explica que fos precisament ell la persona escollida per Manuel Azaña per a ocupar una cartera ministerial a Madrid.

La malaltia incurable de Jaume Carner, ministre d’Hisenda, l’havia dut a presentar la dimissió irrevocable, i una nova negociació governamental d’equilibris exigia la presència del catalanisme d’esquerra en el Govern de la República. Companys fou la persona escollida per Francesc Macià i la direcció d’ERC per a aquest càrrec. En el joc d’equilibris polítics republicans amb vista a les negociacions pels traspassos de competències a la Generalitat, la seva coneixença del món polític espanyol podia ser molt útil. No obstant això, la proposta del Ministeri de Marina per a Companys produí una gran sorpresa. La seva acceptació feu córrer un ample reguitzell de crítiques. Per a molts, la seva feblesa nacional era evident. Des del variat món del catalanisme es recordava que a la placa que indicava la seva professió hi deia Luis Companys, abogado, escrit en castellà. L’axioma era fàcil quan s’afirmava que Companys preferia ser un ministre de la República que president del Parlament de Catalunya. Des de «La Humanitat» i des d’ERC es parlava que era un acte de responsabilitat política i d’obediència de partit. Fins i tot es recordava que ara Catalunya podia tenir de nou un pes dins el conjunt de la Marina espanyola, tant en el sentit de tenir una política pròpia a la Mediterrània occidental, com en el de la potenciació de les activitats econòmiques en la marina comercial. El dia 20 de juny, Companys presentà la renúncia a la presidència del Parlament. En la sessió, tota la Cambra, inclosa la Lliga Catalana, feu un elogi del president dimitit. El càrrec fou ocupat per Joan Casanovas, fins aleshores vicepresident.

Ministre de Marina

La gestió de Companys al capdavant del Ministeri de Marina va durar tres mesos. La seva presència al gabinet governamental d’Azaña responia a la composició de les Corts Espanyoles. A diferència de Catalunya, on ERC tenia majoria absoluta, al Parlament espanyol les esquerres només podien formar govern a partir de coalicions. Era el moment de valorar els serveis que l’Estat tenia a Catalunya i calia negociar els traspassos de tributs i competències.

La coalició governamental no era sòlida, i no tots coincidien en la tasca prioritària que s’havia de dur a terme. Companys topà amb la intransigència del ministre de Finances, Agustín Viñuales, per a oferir uns traspassos ràpids i generosos a la Generalitat. Els ministres socialistes Indalecio Prieto Tuero i Francisco Largo Caballero van donar suport a Viñuales. A la caiguda del Govern Azaña, el 8 de setembre de 1933, les tensions entre republicans i socialistes feren que a partir d’aleshores els traspassos s’haguessin de valorar un a un.

La valoració del pas de Companys pel Ministeri de la Marina no és destacada, ni en positiu ni en negatiu, per cap dels biògrafs que en fan esment, com són Josep Maria Poblet, Domènec de Bellmunt i Ángel Ossorio y Gallardo. Així, aquest darrer afirmà: «La etapa ministerial no marca huella alguna en su vida.»

En aquesta època, ERC visqué tensions que van sacsejar el partit. El grup del setmanari «L’Opinió» s’enfrontà a Macià per voler que la delegació de funcions fos efectiva, i que Macià només exercís un paper moderador. Per la seva banda, el grup d’Estat Català a ERC creia exactament el contrari: el que calia era enfortir encara més el paper del president de la Generalitat. Companys intentà mantenir-se al marge d’un procés que acabà el 27 de setembre en l’expulsió dels diputats Joan Casanellas, Antoni Xirau i Palau, Pere Comas, Josep Tarradellas i Joan Lluhí i Vallescà. El dia que el directori d’ERC en decidí l’expulsió, no assistí a la reunió; es mantingué fidel a Macià, però el seu pensament no era lluny del catalanisme moderat dels expulsats.

L’altre greu problema que s’anava covant al país era la qüestió rabassaire, que fou aprofundida i debatuda sobretot en ERC, per tal de trobar una solució que fos àmpliament acceptable. La brevetat dels governs que es formaren fins a la celebració de les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ajornar un debat sociopolític que hom preveia molt dificultós.

La mort de Macià

Les eleccions legislatives al Parlament de la República del novembre del 1933 donaren el triomf a les dretes. A l’abril ja havien guanyat les eleccions municipals. El resultat —segons que es diu— marcà el canvi de signe polític de la República Espanyola. A Catalunya hi hagué una petita minva en la participació electoral si es compara amb altres eleccions similars, però és clar que el pretès abstencionisme anarquista no existia. ERC havia estat la primera força política que es llançà a captar el vot femení. Era una actitud presa davant el temor que el vot de la dona, influït pel clergat, es decantés cap a la dreta. «La Humanitat», el 15 d’octubre de 1933, titulava així un acte de campanya electoral: «Contra la sagristia». El vot femení fou lleugerament inferior al masculí, especialment a les zones agràries, on la dona encara va votar en un sentit més moderat que l’home.

La campanya fou també molt dura dins el mateix món de les esquerres. El 22 d’octubre, en uns actes electorals fets a l’estadi de Montjuïc, tingué lloc una demostració atlètica de les Joventuts d’Estat Català dirigides per Miquel Badia. El seu aire marcial amb camisa verd oliva i la utilització partidista d’una instal·lació municipal foren molt criticats, sobretot pels diputats de «L’Opinió». Aquests, que havien fundat un grup polític de vida breu, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, titllaven les demostracions marcials de feixistes. Dins d’Esquerra també hi havia algun sector que coincidia amb l’opinió hostil envers els escamots d’Estat Català.

L’any 1933 s’havien aguditzat les tensions socials a Barcelona i Catalunya. La crisi econòmica endurí la resistència patronal, i la CNT, orientada pels anarquistes i sense el fre del sector sindicalista trentista —disconforme amb el maximalisme de la FAI—, es llançà a vagues prolongades que afegien violència als conflictes laborals. Tothom, a l’Europa de l’època, feia ostentació de la seva força, i la desfilada de gent uniformada era una pràctica comuna a tots els idearis polítics i sindicals del vell continent.

Aquell mateix any 1933 fou marcat pels efectes retardats de la depressió econòmica del 1931 a Catalunya. Les exportacions foren una quarta part de les del 1931, el moviment migratori es capgirà, cessaren les inversions de capital estranger durant l’hivern del 1933-34 i l’atur forçós a Barcelona superà aleshores un alarmant 10% de la població activa. Amb tot això, les competències de Treball i Obres Públiques, que haurien pogut disminuir els efectes de la crisi, no havien estat traspassades a la Generalitat. Un sindicalisme radicalitzat i dividit, i enfrontat al Govern, havia deixat de confiar en les reformes de la República. Ja era partidari d’una alternativa revolucionària.

Mentrestant, el triomf de la dreta a Espanya seguia una via paral·lela a la mateixa tendència que es vivia a Europa. Les eleccions donaren el triomf a la Lliga. A Barcelona obtingué catorze diputats, davant els cinc d’ERC. A la circumscripció provincial barcelonina, ERC aconseguí dotze diputats i la Lliga tres. A Girona, ERC va treure cinc diputats i la Lliga dos. A Lleida, Lliga i tradicionalistes coalitzats obtingueren quatre diputats i ERC dos. Finalment, a Tarragona, Lliga i coalició obtingueren cinc diputats, davant els dos d’ERC. El triomf fou del centredreta, però en molta menys proporció que a Espanya.

En aquest difícil context social i polític, la notícia de l’agreujament de la salut del president Macià fou rebuda com un trist presagi. Macià era víctima des del dia 16 de desembre d’una afecció intestinal, que derivà en una peritonitis que posà fi a la seva vida a 73 anys. El «cabdill sense terres», com el poetitzava Agustí Esclasans i Folch, deixava al seu darrere una tasca immensa. Ara calia superar un nou repte: trobar-li un substitut adequat.

President de la Generalitat

La mort inesperada de Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, va corprendre la societat catalana. Figura enlairada en l’imaginari col·lectiu i el simbolisme de la societat catalana, per sempre més restà com a referent en la història de Catalunya. Alhora, però, deixava a qui en fos elegit successor un llistó molt alt. Ara el president de la Generalitat no seria un personatge esdevingut llegenda; seria un polític, no un mite vivent. No solament hauria de fer front a la consolidació de l’autonomia, sinó que li hauria de donar un profund contingut polític, d’acord amb les reivindicacions i esperances de la voluntat d’autogovern dels catalans. Havia d’aconseguir la continuïtat dels traspassos de competències que amb gasiveria anava cedint l’Estat, caldria fer política menuda baixant al terreny del joc, de la maniobra, de l’equilibri, del pacte i dels compromisos parlamentaris.

La persona més adequada per a aquesta tasca dins ERC, sense cap mena de dubte, era Lluís Companys i Jover. Encara que inicialment no el beneficiava el perfil del seu passat reformista davant els sectors més catalanistes —havia establert tota mena de compromisos amb el republicanisme espanyol durant el període monàrquic—, des del cop d’audàcia intuïtiva de la proclamació a Barcelona de la Segona República hores abans que el mateix Francesc Macià proclamés la República Catalana, el seu carisma havia agafat més consistència. Macià era la mitologia de la reivindicació catalana; Companys s’associava més a la radicalitat política i a la profunda sensibilitat pel que feia als conflictes socials de la classe treballadora i la complexa problemàtica que vivia la pagesia. A més a més, els seus contactes d’anys en el més variat perfil social, laboral i polític català i espanyol podrien ser de gran utilitat per a la tasca de govern que s’havia d’emprendre.

Testimonis de l’època han parlat de com se sospesaren els mèrits polítics pertinents tenint en compte el moment que es vivia a Catalunya i a Espanya. Calia que el candidat rebés el major nombre d’adhesions dins ERC, entre els membres de la cambra catalana i al si de la societat catalana. Els noms que han passat a la història com a possibles candidats —Humbert Torres i Barberà, Pere Coromines i Montanya o Carles Pi i Sunyer— van semblar a la direcció d’ERC menys experimentats, amb menys lligams politicosocials i menys capacitat que Lluís Companys. Aquest darrer havia estat cap de la minoria catalana a les Corts Constituents i president del Parlament. Va ser considerada, doncs, la persona més adequada, com ho han testimoniat, també, coetanis seus. Igualment fou qui amb més decisió i gosadia optà pel càrrec.

Des del catalanisme conservador, la tria de Companys no fou ben acceptada. Es creia que no era prou estadista i que tampoc no tenia una gran preparació ni teòrica ni intel·lectual. Sigui com vulgui, és innegable que coneixia els viaranys de la política catalana i espanyola com pocs. El 31 de desembre de 1933, en ser elegit president de la Generalitat de Catalunya, en un emocionat discurs proclamà: «Senyors Diputats: Gràcies per l’honor que m’heu fet [...]. Sigui el que sigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat.»

En menys de cent anys, Catalunya havia passat d’una incipient renaixença cultural a l’establiment d’un país en què la cultura pròpia havia recuperat tot el prestigi intel·lectual, la modernitat adient i, també, la necessitat de conèixer-la per a viure d’acord amb la gent que la formava i l’enfortia dia a dia. I en el moment de consolidar encara més aquesta renaixença cultural, en què la cultura del país era gairebé un fet normal i quotidià que avançava en els mitjans de comunicació més moderns —ràdio— i en la premsa periòdica, Catalunya va veure com desapareixia l’home que havia estat el referent de la renaixença política. Aquell home, el líder que sempre havia posat els interessos generals del país per damunt dels seus propis, havia mort quan es trobava dalt de tot del cim de la glòria nacional. Lluís Companys i Jover, el nou president de la Generalitat de Catalunya, havia de fer front, a més del pes i l’ombra gegantina de la figura de Macià, als reptes d’una Catalunya que havia d’encarar moments econòmics, socials i polítics en una conjuntura força difícil.

La Llei de Contractes de Conreu

El primer Govern de la Generalitat sota la presidència de Lluís Companys i Jover.

Q. Solé i Barjau

Lluís Companys formà tot seguit un Govern de concentració que pot qualificar-se de centreesquerra. S’hi incloïen les minories dels grups de «L’Opinió» que havien format el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, amb Joan Lluhí i Vallescà com a conseller de Justícia i Dret, d’Acció Catalana, amb Martí Esteve i Guau, com a conseller de Finances, i de la Unió Socialista de Catalunya, amb Joan Comorera i Soler, com a conseller d’Agricultura i Economia. El consens polític, però, s’havia trencat. A Espanya manava el centredreta, mentre que als ajuntaments formats a Catalunya a partir de la consulta del 14 de gener l’esquerra va ser majoritària en viles i ciutats.

Aquest triomf feu que la Lliga retirés els seus diputats del Parlament el 18 de gener, una actitud que no tots els votants i simpatitzants entengueren o acceptaren. La crítica històrica ha qualificat sempre de greument errònia aquesta decisió i més encara si es té en compte que en el futur immediat s’havien d’encarar problemes que feia anys que estaven pendents de solució. Entre aquests, i com un dels més destacats, hi havia la qüestió rabassaire.

Lluís Companys, membre fundador de la Unió de Rabassaires, lògicament havia de maldar per donar una solució al problema que agitava el camp català. No deixa de ser simptomàtic, però, que el conflicte politicosocial més greu que visqué «la industriosa Catalunya» —dit en una terminologia poc precisa— abans de la Guerra Civil fos de caràcter rural. Mancava una llei específica catalana sobre el camp i els contractes referits als rabassaires. La inestabilitat política ajornaven la llei, però no els problemes.

La Llei de Reforma Agrària Espanyola no s’acabava de formular, i a Catalunya la majoria absoluta d’ERC volia —i creia que podia fer-ho— legislar a favor dels parcers i rabassaires, peça nodal de l’hegemonia del partit en moltes comarques i pobles del país. La tensió entre propietaris, d’una banda, i parcers, rabassaires, jornalers i arrendadors, de l’altra, marcava gairebé de forma inexorable el límit entre dreta i esquerra.

Al final del mes de setembre del 1933 començà la discussió de la Llei de Contractes de Conreu, que dins la mateixa ERC provocava visions enfrontades. Les eleccions del novembre i la victòria de la dreta rebaixaren les demandes d’una llei que per als rabassaires era massa moderada, i per als propietaris, excessiva. La Generalitat arbitrà un conjunt de mesures legals que asseguressin als pagesos l’accés a la propietat de la terra i també tenia per objectiu no sofrir un desgast polític en el món rabassaire. S’ha de recordar que, dins d’aquest espai social, creixia la idea que ERC era impotent per a impulsar una llei reformista avançada. Malgrat tot, finalment la llei fou promulgada l’11 d’abril de 1934, amb un text coherent amb l’ideari formulat per Esquerra Republicana en el seu programa. Analistes com Albert Balcells o Anna Sallés la descriuen com a gradualment reformista, i diuen que s’allunyava de qualsevol temptació revolucionària. L’objectiu del document era «convertir en propietaris, dins el límit d’un patrimoni familiar però econòmicament suficient, la totalitat dels pagesos de Catalunya».

El conflicte tenia unes arrels que es perdien en la llunyania dels anys. Fins aleshores, el pagès gaudia d’una emfiteusi temporal que suposava una quasipropietat que li donava estabilitat en la terra que cultivava. La fil·loxera dels anys 1880 i 1890 va posar fi, a Catalunya, al contracte de rabassa morta; els nous contractes havien de ser millors per als conreadors, convertits ara en parcers. Calia establir unes lleis que compensessin arrendadors i parcers, sense que cap part no es considerés agredida. Aquest era un punt doctrinari fonamental del programa d’ERC, però era també un compromís personal de Lluís Companys, lligat a la causa rabassaire des de sempre.

Els grans propietaris agraris, agrupats en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) i representats políticament per la Lliga, feren que aquesta, mitjançant Francesc Cambó, presentés a Madrid un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de Contractes de Conreu, al·legant que el Parlament de Catalunya era incompetent en matèria social agrària. Tretze vots contra deu del Tribunal de Garanties Constitucionals anul·laren la primera reforma social votada per la cambra catalana. Davant l’enrenou que es produí entre els catalans per la sentència del Tribunal i potser encara més per la «traïció» de la Lliga Catalana, Companys demanà ordre i serenitat, fins i tot fent al·locucions per ràdio. La Lliga, veient la tensa reacció produïda i la creixent hostilitat desfermada, va buscar una solució de compromís entre el Govern de la República i Catalunya, que no reeixí.

El 12 de juny es reuní de nou el Parlament català per discutir la llei rebutjada per Madrid. A l’exterior de l’edifici de la cambra, al parc de la Ciutadella de Barcelona, s’hi havia aplegat una multitud que Joaquim de Camps i Arboix perfila amb aquestes paraules: «Bullia una gran gentada en bona part composta de gent de pagesia. Una colla d’homes, abillats de segadors i la falç al puny repartia dorades espigues de blat tretes de les garbes amuntegades en un camió.» Els diputats votaren la llei deixant-la exactament igual, sense tocar-ne ni un punt ni una coma.

La Lliga actuà de mitjançera en va en el conflicte, l’IACSI s’acostava cada cop més a la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) i als propietaris més intransigents de la dreta espanyolista, que conjuntament exigien al Govern radical de Ricard Samper i Ibáñez que s’apoderés dels serveis d’ordre públic i d’administració de justícia que havien estat traspassats a la Generalitat de Catalunya, malgrat l’evidència de les conseqüències gravíssimes que això podia originar i de tots els impediments existents, objectius i subjectius.

Una greu malaltia del jove conseller de Governació, Joan Selves i Carner, home de confiança de Companys en qui descansava de forma preferent, obligà a la seva substitució provisional per Josep Dencàs i Puigdollers, que fou definitiva uns mesos després quan Selves morí. Miquel Badia fou designat cap dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat. Amb aquest nomenament, la facció d’Estat Català dins el Govern incrementà de forma notable el seu pes i capacitat d’acció. Dencàs i Badia desarmaren el sometent procedent de la Dictadura i el volgueren substituir per un que estigués enquadrat per joves decidits procedents de tots els partits catalanistes d’esquerra.

El fracàs del bienni reformista en punts en què la dreta espanyola no va col·laborar gens, sinó al contrari, com els errors en política agrària o la qüestió religiosa —tractada de vegades amb gratuïta demagògia i d’altres amb innecessària virulència—, així com el no-establiment d’un ordre de prioritats, donà pas a un Govern espanyol de dreta al novembre del 1933. Lògicament, les relacions entre el Govern de dreta de la República i el d’esquerra de la Generalitat de Catalunya foren difícils, però la possibilitat d’arribar a algun acord es complicà sobretot per la intervenció, cada cop més prominent, de la CEDA, el republicanisme de la qual tothom posava en dubte.

El partit que comandava José María Gil-Robles era vist per molts com el brou de cultiu del feixisme espanyol. La CEDA tampoc no amagava la seva admiració per l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Un incident que tingué una complexa lectura històrica és el que es produí quan des del PSOE s’oferí a la Generalitat un romanent d’armes que, durant el primer bienni republicà, havien d’haver anat destinades clandestinament a mans de forces de l’oposició democràtica portuguesa contra la dictadura d’Oliveira Salazar. La Generalitat les rebutjà, però aquest fet evidencia que, el 1934, un sector de l’esquerra espanyola optava per la via insurreccional menystenint la via democràtica.

La caiguda del gabinet Samper per la contínua obstaculització política del partit de Gil-Robles agreujà les tensions, sobretot quan el 4 d’octubre tres ministres de la CEDA entraren en el Govern Lerroux, «el vell demagog transformat en conservador vergonyant» en paraules d’Edmon Vallès. També Carles Pi i Sunyer va escriure que la impressió per la crisi ministerial fou profundíssima: «Produí un estat d’esperit que vorejava la desesperació.» ERC adoptà inicialment una actitud expectant. Dins la militància hi havia qui impulsava la vaga general declarada pels socialistes a Espanya per paralitzar el Govern central i obligar-lo a parlamentar amb la Generalitat. D’altres exposaven la idea de conservar les forces polítiques i socials que es disposaven en defensa de l’Estatut sense llançar-se a una aventura revolucionària de resultat incert. Fos com fos, la darrera decisió es deixava al criteri de Companys.

Els fets d’octubre del 1934

Els partits i sindicats que formaven l’Aliança Obrera —bàsicament fraccions marxistes— consideraren una provocació la formació d’un govern amb presència de la CEDA. Diverses personalitats republicanes trencaren amb l’executiu i, immediatament de coneguda la notícia, el 4 d’octubre, es declarà una vaga general a tot Espanya.

A Catalunya hi havia una situació específica diferent i determinant, perquè la CNT-FAI no donà suport a la protesta: era un problema intern d’una República, per a ells burgesa, que no volien que es consolidés. El dia 5 d’octubre, però, la vaga havia paralitzat Barcelona.

Aleshores va ocórrer el que ha estat, i encara ho és avui, tan discutit i controvertit per historiadors i analistes. El Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, amb un acord tàcit amb les esquerres espanyoles, es va aixecar contra el Govern de la República confiant en l’èxit de la crida a la vaga general a tot Espanya. El resultat és sabut: només a Astúries s’imposà una vaga que derivà en revolució, però a la resta de l’Estat, res de res; a Catalunya fou una revolta d’hores, en la qual la institució de govern del país, la Generalitat, va jugar-se la seva existència col·laborant en un moviment il·legal de les esquerres espanyoles.

Les forces armades que podien ser utilitzades —i així ho foren— per la Generalitat el 6 d’octubre de 1934 eren uns centenars de mossos d’esquadra i unes decenes de guàrdies d’assalt, mal armats i deficientment preparats. Durant tot el dia 6, forces addictes a la Generalitat ocuparen llocs estratègics de la ciutat de Barcelona. Els militants dels partits i sindicats d’esquerra estaven concentrats als seus locals en espera d’unes armes que mai no van arribar. Igualment, nuclis de nacionalistes més compromesos esperaven en cinemes, ateneus i casinos. Tampoc no arribaren a intervenir.

Anys després, dins el catalanisme més ferm —Joan Sales i Vallès, Raimon Galí i Herrera— aparegué una afirmació que inicialment sorprengué a tothom. Deien que l’heroi català del 6 d’octubre havia estat el general Domènec Batet i Mestres, precisament qui comandava les forces espanyoles que havien posat fi a la revolta. Hilari Raguer, en una acurada biografia, restitueix la figura històrica del general Ba-tet i corrobora l’afirmació de Sales i de Galí. Admet que, tal com anaren els esdeveniments, qui va salvar Catalunya de la repressió i de les atrocitats militars a causa del 6 d’octubre fou Batet, que des de Madrid era comminat a fer una veritable matança. El general Domènec Batet, amb el mínim de sang possible, havia frenat la revolta desobeint les consignes que des del Ministeri de la Guerra li donava el general Franco, assessor del ministre Diego Hidalgo, el qual li exigia que aquella mateixa nit del 6 d’octubre l’exèrcit assaltés la Generalitat a sang i foc.

Així anaren els fets. Quan arribaren les notícies que la vaga del 5 d’octubre a Astúries havia evolucionat cap a un autèntic moviment revolucionari, les pressions de Josep Dencàs i Joan Lluhí i Vallescà foren més i més insistents i vehements. Adduïen que la solidaritat republicana els podia dur un altre cop a un esperit com el de la proclamació de la República del 14 d’abril de 1931. S’ha de destacar, però, que Azaña, aquells dies present a Barcelona, desaconsellà el fet. El general en cap de la 4a divisió orgànica, Domènec Batet, assabentat de preparatius sediciosos uns quants dies abans, intentà la mediació de Tarradellas per tal de dissuadir Companys d’una insurrecció gairebé anunciada.

A més a més, cal tenir en compte un aspecte essencial i cabdal si es vol entendre el que fou el comportament majoritari de la societat catalana. Des del punt de vista legal no es podia fer cap mena d’objecció a la coalició radicalcedista. Ara bé, també s’ha de recordar que en aquells moments les dictadures italiana, polonesa, grega i portuguesa estaven adquirint més i més força i s’hi ha de sumar, encara, l’explí-cita declaració expansionista del Tercer Reich comandat per Hitler a Alemanya i l’admiració del partit de Gil-Robles pel canceller austríac Engelbert Dollffuss. Cap d’ells no tenia miraments a l’hora d’abatre i destruir els seus adversaris polítics, arribant fins i tot a la seva eliminació física.

Finalment, Lluís Companys, que per una banda temia que la revolució se li escapés de les mans i per l’altra era conscient del perill que significava el fet que la CEDA fos al Govern Lerroux —possibilitat de ser víctima d’una acció contrarevolucionària—, determinà que fos la Generalitat qui prengués la iniciativa. Després d’algunes intervencions per ràdio i premsa al llarg del dia 5 demanant calma i serenitat, la tarda del dia 6 reuní el Consell Executiu per discutir la decisió a prendre pel Govern. Aquesta es concretà en un manifest que llegí, a un quart i cinc de nou del vespre, des del balcó principal del Palau de la Generalitat a una mul-titud que omplia de gom a gom la plaça de Sant Jaume de la capital catalana: «... en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya i proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.»

La resposta del general Batet al requeriment de Companys que es posés a les ordres de la República Federal proclamada fou rebutjada pel militar, que aleshores —i també al juliol del 1936— donà suport a la legalitat constitucional vigent. El general Batet fou afusellat el 18 de febrer de 1937 després de la condemna a mort dictada per un consell de guerra ordinari d’oficials generals amb l’Enterado del general Franco.

El miratge del 14 d’abril de 1931 es va desfer aviat, l’entusiasme massiu no es va produir. Gaziel, lúcid com pocs, dies després escrivia des de l’observatori privilegiat de «La Vanguardia»:

«Mientras escucho me parece como si estuviera soñando. Esto es, ni más ni menos, una declaración de guerra! Y una declaración de guerra —que equivale a jugárselo todo, audazmente y temerariamente—, en el preciso instante en que Catalunya, tras largos siglos de sumisión, había logrado sin riesgo alguno, gracias a la República y a la autonomía, una posición incomparable dentro de España, hasta erigirse en verdadero árbitro, hasta el punto de poder jugar con sus gobiernos como le daba la gana.»

L’Ajuntament de Barcelona s’adherí a la crida insurreccional de Companys, amb els vots en contra dels regidors de la Lliga. El general Batet, després de consultar-ho a Madrid, declarà l’estat de guerra. Posteriorment l’exèrcit es desplegà militarment per tal d’ocupar tots els llocs on la Generalitat havia situat les seves forces i on s’havien anat construint barricades per protegir els edificis oficials preparats per a resistir. A la comissaria general d’ordre públic de la Via Laietana es presentaren la majoria dels guàrdies d’assalt i del cos de seguretat per posar-se a les ordres de l’exèrcit. Cap a tres quarts d’onze de la nit començaren els enfrontaments al sector de Santa Mònica, a la Rambla de Barcelona. Des del local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) es va fer foc contra l’exèrcit. Aquest el repel·lí amb artilleria lleugera, i Manuel González i Alba i Jaume Compte i Canelles, membres del Partit Català Proletari, i el comunista Amadeu Bardina hi trobaren la mort. La resta, fora de tota lògica militar, se’n pogueren escapar. El general Batet actuà a tot arreu de forma mesurada per evitar un fet que per a ell era clau: l’exèrcit enfrontat al poble. També mostrà respecte per uns edificis històrics i una simbologia que considerava propis.

El moviment del Sis d’Octubre fou català i urbà, circumstància que tenia una lectura plena de contradiccions. En el primer cas, tancava les portes a la possible solidaritat de la resta d’Espanya en ser presentat com un moviment separatista; en el segon, no encaixava amb la força majoritària que ERC tenia de cap a cap del país.

La revolta de Catalunya durà hores. La premsa de dreta parlava també dels «brots revolucionaris» que hi hagué, amb graus diferents de participació i acció, a Badalona, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Granollers, Lleida, Girona, Palafrugell, Sant Jaume dels Domenys, Sant Vicenç de Castellet, Navars, Ribes de Freser... La matinada del dia 7, després d’una agitació que es va anar apagant i reduint gradualment per les mesures preses pel general Batet, l’exèrcit ja controlava la situació. Companys comunicà a Batet que es volia rendir per evitar danys a les persones i als edificis pel foc d’artilleria, i feu posar una bandera blanca al Palau de la Generalitat. En ocupar l’edifici, les tropes hi trobaren tot el Govern reunit. Companys es feu responsable de tot. L’únic que hi faltava era el conseller de Governació, Josep Dencàs, que havia fugit i que carregà amb totes les culpes, fins i tot les que no li eren pròpies. Així s’esborrava la responsabilitat de Companys i l’optimisme irresponsable de l’Aliança Obrera. També unes acusacions calumnioses que el titllaven de filofeixista ajudaren a personalitzar en Dencàs una responsabilitat que era de molts més.

El Govern de la Generalitat i els regidors d’esquerra de l’Ajuntament de Barcelona foren detinguts i conduïts per soldats al vaixell presó Uruguay, on foren recloses centenars de persones. L’autoritat militar nomenà el coronel Francisco Jiménez Arenas governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat, i el coronel José Martínez Herrera, alcalde accidental de Barcelona.

L’autonomia fou suspesa per llei de 2 de gener de 1935. La Llei de Contractes de Conreu fou derogada, es clausuraren centres polítics i sindicals, s’implantà la censura de premsa i la majoria d’ajuntaments democràtics foren destituïts. El 7 de gener, Companys juntament amb els consellers Joan Lluhí i Vallescà, Joan Comorera i Soler, Ventura Gassol i Rovira, Martí Esteve i Guau, Martí Barrera i Maresma i Pere Mestres i Albet foren traslladats a la presó Model de Madrid. Fou un període de màxima repressió contra Catalunya. Es tramitaren 1 400 desnonaments de parcers i més de 3 000 persones foren detingudes —a les comarques vinícoles s’ha de destacar l’actitud venjativa i el menyspreu de molts propietaris—. A més, fou dissolt el Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona i sotmès a control governatiu el Patronat d’Educació de l’Ajuntament.

A Madrid, Companys i el seu Govern foren jutjats el 5 de juny pel Tribunal de Garanties Constitucionals, que els condemnà a una pena de trenta anys de reclusió major pel delicte de rebel·lió.

Els estudiosos de l’actuació i obra de Companys destaquen la seva ferma i digna actitud, no solament per assumir de nou la responsabilitat total i única del Sis d’Octubre i exculpar-ne la resta de membres del Consell de Govern, sinó també per afirmar que, si el fiscal no demanava per a ell la pena de mort —com havia estat imposada al comandant Enric Pérez Farràs, cap dels mossos d’esquadra, i a l’aleshores capità, Frederic Escofet i Alsina, comissari general d’Ordre Públic—, se sentiria decebut. L’argument de la seva defensa es basà en un axioma molt simple, que durant els dos anys del Bienni Negre (1934-36) utilitzà amb profusió i repetidament l’esquerra a Catalunya: l’aixecament del Sis d’Octubre fou motivat pel perill que corria la llibertat a Espanya i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb la usurpació del poder per les forces reaccionàries. El dia 23 de juny, Companys fou traslladat al penal gadità d’El Puerto de Santa María, acompanyat de Lluhí i Vallescà i Joan Comorera. La resta del Consell Executiu de la Generalitat foren confinats al penal de Cartagena.

Els anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, els autors d’aquest estudi reberen, des de tota la geografia de Catalunya, un testimoni encara força viu. En molts pobles, viles i ciutats del país consideraven que el Sis d’Octubre havia marcat de forma profunda la fossa de separació ireversible entre dretes i esquerres.

La responsabilitat històrica del Sis d’Octubre fou posteriorment assumida, en la part proporcional a la seva intervenció, per Indalecio Prieto, dirigent del PSOE. Malgrat això, hi ha hagut casos repetits d’indocumentació històrica, i també de calúmnia malintencionada, que en referir-se als fets del 6 d’octubre de 1934 a Catalunya parlen de moviment separatista. El 1r de maig de 1942, al Círculo Cultural Pablo Iglesias, de Mèxic, Indalecio Prieto explicava en una conferència: «Me declaro culpable ante mi conciencia, ante el partido socialista y ante España entera, de mi participación en aquel movimiento revolucionario. Lo declaro como culpa, como pecado, no como gloria. Estoy exento de responsabilidad en la génesis de aquel movimiento; pero la tengo plena en su preparación y desarrollo.»

El Bienni Negre: octubre del 1934- febrer del 1936

L’activitat política de Lluís Companys no es paralitzà a causa del seu confinament carcerari. Molt aviat, la repressió desmesurada de la dreta reaccionària espanyola en el poder possibilità un gir en una estratègia que es demostrà encertada en la convocatòria electoral del febrer del 1936.

El plantejament polític es basava en un doble àmbit: el català i l’espanyol. En el primer, Companys representava el símbol de la campanya en pro de l’amnistia que es covà durant tot el 1935 i l’inici del 1936, en un binomi que per sempre més anà unit a la seva persona: Companys-Catalunya. Catalunya era un poble dissortat, no respectat; empresonada la seva personalitat nacional pels enemics, aquesta dissort s’encarnava en el seu màxim dirigent: el president de la Generalitat, que era en presidi. En l’àmbit espanyol, Companys maldava per demostrar, com començà a fer en el seu judici davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que el Govern de la Generalitat de Catalunya no pretenia cap secessió el 6 d’octubre de 1934, però que havia utilitzat tot el poder de què disposava per garantir els valors democràtics més consubstancials de la Segona República, i alhora havia estat un fre —a diferència del que havia passat a Astúries— davant de qualsevol intent de revolució social.

En el seu confinament de setze mesos —de l’octubre del 1934 al febrer del 1936—, la figura de Companys s’engrandí. L’aurèola vers la seva persona traspassà l’abast català i esdevingué, també, icona de l’esquerra republicana i progressista espanyola. Era vist com un dirigent decidit, amb valor, popular i d’un correcte populisme, immers dins el problema dels treballadors i dels pagesos i que arribava al cor del poble d’una manera directa i profunda. Aquest enfortiment polític li permeté actuar de forma permanent a ERC, malgrat la distància. No se’l podia ignorar en res, era el president dels catalans. Juntament amb el partit, marcà unes fites: recuperar la normalitat autonòmica i afavorí que ERC reprengués el lideratge polític i espiritual del país. Per això Companys hagué d’esforçar-se en el terreny de les maniobres polítiques, on es movia amb plena confiança, a partir de la seva intuïció i del coneixement dels homes, gràcies a saber copsar el tarannà de les persones que eren amb ell dins el partit.

Un ens fonamental a l’hora d’actuar fou la constitució de la comissió executiva d’ERC. Es formà el 15 d’abril de 1935 amb dirigents del partit que eren en llibertat. La peça clau fou Carles Pi i Sunyer, que dugué a la pràctica la direcció política que Companys li encarregava. L’altre punt de suport del Companys confinat, però present en la política catalana, fou el diari «La Humanitat», reaparegut al gener del 1935, que es convertí en portaveu dels projectes polítics del president empresonat. L’executiva d’ERC tenia un perfil de centreesquerra que fou molt útil per a mantenir ponts de diàleg i equilibri entre els homes de «L’Opinió» i els grups més intransigents d’Estat Català, com també per a preservar les bones relacions amb la resta de partits parlamentaris de l’esquerra espanyola.

El període de confinament de Companys al penal d’El Puerto de Santa María és presentat com una època de reflexió i aprofundiment dels problemes, tant del país com internacionals. No s’ha destacat, però, que Lluhí i Vallescà i Joan Comorera, homes de rigorosa anàlisi política i social, degueren influir de forma indubtable sobre el president català durant el temps de la seva convivència forçada.

L’esporàdica signatura de Companys en les pàgines de «La Humanitat» o la col·laboració en «El Mercantil Valenciano» mostren la seva voluntat per articular una aliança electoral de les esquerres arreu d’Espanya. El periodista José Montero Alonso, de «Mundo Gráfico» de Madrid, ha deixat una fidedigna visió de la visita que li va fer el 15 d’agost. Presenta un Companys atent lector de llibres de ciència política i preocupat per la dinàmica internacional de creixement del feixisme, i suggereix que havia intuït que la idea de la Tercera Internacional de potenciar forces democràtiques per enfrontar-se electoralment al feixisme a partir d’amplis fronts populars podia ser un bon referent a aplicar a Catalunya i Espanya.

A les acaballes del 1935, alguns membres de l’executiva d’ERC visitaren el president al penal. Pere Coromines ha deixat en les seves Memòries el record de la visita. Narra l’adequació de la comissió executiva als objectius de Companys i explica com fou analitzada la composició de les llistes electorals, que haurien de ser prou àmplies per a assolir altre cop la centralitat i l’hegemonia política, pas necessari per a aconseguir l’amnistia i la recuperació de la Generalitat. Afegeix també un punt que sovint s’oblida de la personalitat de Lluís Companys: era un home d’estat emocional variable, com han explicat munió de coetanis, emotivament ciclotímic, amb notòries pujades i baixades anímiques. Els digué que havia pensat a deixar la política i tornar a la seva terra natal, al Tarròs, municipi de Tornabous, a la comarca de l’Urgell, i també que no li importava cedir, si calia, per a acceptar el criteri de l’executiva en la composició de les llistes electorals. Darrere aquestes manifestacions hi havia el ressò d’un greu problema personal que s’arrossegava de temps i ara arribava a la seva fi. El distanciament forçat de Companys de Barcelona i de la seva família materialitzà l’allunyament d’un matrimoni amb anys de convivència inexistent.

Per a l’opinió pública, el Govern de la dreta espanyola perdia de dia en dia el que havia guanyat electoralment al novembre del 1933, i encara més després dels fets d’octubre del 1934 i la repressió posterior. El sentiment col·lectiu majoritari es decantava cap al perdó de presos i detinguts. El clima emocional creà un front de polarització sense matisos entre dreta i esquerra, dos blocs antagònics cara a cara. El multipartidisme desapareixia i s’anava vers una confrontació apassionada.

Niceto Alcalá Zamora y Torres, president de la República, home moderat que personificava l’equilibri davant els més radicals extremismes de dreta i esquerra, resistí les pressions per a aconseguir l’entrada franca al Govern reclamada per l’amenaçador líder de la CEDA, José María Gil-Robles. Les experiències centristes dels ministres Joaquín Chapaprieta y Torregrosa i Manuel Portela Valladares fracassaren; el clima polític volia perfils més definits políticament. Fou per sortir d’aquella situació d’atonia governamental que es convocaren eleccions generals per al 16 de febrer de 1936.

El front d’esquerres a Catalunya

Arreu d’Europa i del món, la puixança del feixisme, l’avenç de la dreta més antidemocràtica i el recurs a la violència per combatre la democràcia i l’esquerra semblaven imparables.

La Tercera Internacional comunista proposà una estratègia favorable a la unitat antifeixista basada en la col·laboració entre els partits d’esquerra i els de centreesquerra (republicans i demòcrates). Tenia un doble objectiu: d’una banda, frenar el feixisme emergent i, de l’altra, en ser un bloc comú, enfortir una plataforma alternativa.

Quan es proposà el front popular a Espanya, l’objectiu era la derrota de la CEDA i els radicals del poder, l’amnistia política i el retorn al primigeni sentiment republicà del 14 d’abril de 1931. L’originalitat del projecte, únic al món, sorgí a Catalunya. ERC fou el catalitzador de l’aliança al país i, pel seu pes hegemònic, fixà els límits ideològics i la composició del front. Així, el president de la comissió executiva del partit, Carles Pi i Sunyer, determinà que el nom havia de ser Front d’Esquerres i no Front Popular, perquè aquest representava una nomenclatura que venia de la Komintern, lligada a una estratègia comunista, fet que seria contraproduent. Els catalans d’esquerra —defensava— eren majoritàriament republicans i catalanistes. A més, la proposta de Front Popular espanyol no especificava la instància unitària catalana, que incloïa en el seu programa unes reivindicacions irrenunciables, això és, el restabliment integral de l’autonomia i l’aplicació de l’amnistia a tots els empresonats —també al president de la Generalitat i tot el Consell Executiu.

Al voltant d’ERC, que era el pal de paller, s’hi agruparen Acció Catalana Republicana, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra i el Partit Republicà d’Esquerra.

La gestació no fou fàcil. ERC pogué apropiar-se tot l’espai de l’esquerra socialitzant per la feblesa d’un comunisme avantguardista i dividit i per l’absència electoral d’un partit de perfil obrerista. La majoria dels obrers de Catalunya, fóra de la CNT sindical, veien en el partit republicà que encapalava Companys l’única força amb possibilitats d’endegar una sèrie de mesures que trenquessin amb la inèrcia d’una República que durant el Bienni Negre havia seguit una política retrògrada, eixorca i repressora.

La figura de Companys fou molt utilitzada en la campanya electoral, es convertí en símbol de referència. Les seves fotografies tancat a la presó, amb el cap pelat i els bigotis afaitats, i els milers de cartells amb el Companys de sempre —americana amb mocador penjant de la butxaca superior— promovien la sensibilitat i estimulaven el desig de l’amnistia. Des de «La Humanitat», el mateix president escrivia: «Atribuint-me la representació dels presos de Catalunya, saludo el Front d’Esquerres.» En més de 600 actes electorals les fotografies de Macià i Companys eren al lloc més destacat. La campanya fou d’un vigor remarcable i l’oratòria en els mítings, sacsejant els sentiments de la gent, destacava per damunt de l’anàlisi social i les propostes econòmiques.

El 16 de febrer de 1936, el Front d’Esquerres a Catalunya i el Front Popular a Espanya triomfaren electoralment de manera indiscutible. Tot seguit el nou cap de Govern, Manuel Azaña, promulgà dos decrets: l’amnistia per als delictes polítics i socials i l’autorització al Parlament català de reprendre les seves funcions. Malgrat l’eufòria generalitzada, sobre Catalunya caigué una galleda d’aigua freda: el decret de 26 de febrer aprovat per la diputació permanent de les Corts no permetia encara exercir les plenes funcions estatutàries, abans calia que el Tribunal Constitucional dictaminés la no-constitucionalitat de la llei de 2 de gener de 1935 en què se suspenia l’Estatut de Catalunya. La resposta de Companys, arribat lliure a Madrid des del penal gadità, era de decepció immediata i concloent: «No amaguem la insatisfacció que ens ha produït l’acord de la diputació permanent de les Corts dissoltes, que no ha pogut desprendre’s totalment dels darrers vestigis d’una política i d’un estat de consciència que han estat vençuts en la darrera memorable jornada comicial [...]. Tenim plena confiança en el Govern de la República, que de manera tan clamorosa va donar l’expressió de la seva amistat i solidaritat.»

També ajuda a explicar el triomf del Front d’Esquerres —quaranta-un diputats davant dels tretze del Front Català d’Ordre— l’actitud que adoptà el món confederal. Joan Peiró i Belis, en una carta a Martí Barrera, li expressava la simpatia dels militants de la CNT, tot i que teòricament el sindicat mantenia el seu tradicional abstencionisme.

Els governs d'abans de la Guerra Civil.

Q. Solé i Barjau

El Parlament de Catalunya reprengué les seves funcions el 29 de febrer, en una sessió extraordinària en què, en presència de la Lliga i la resta de minories, ratificà Lluís Companys com a president de la Generalitat. Pocs dies després, Companys confirmà el mateix Govern que tenia el 6 d’octubre de 1934, llevat del conseller de Governació, J. Dencàs, que continuava fugit a l’estranger. El seu substitut fou Josep Maria Espanya i Sirat.

El dia 1 de març, Companys arribà a Catalunya. El seu viatge d’Andalusia a Madrid ja havia estat farcit de reconeixement popular; es deia que representava l’esperit més audaçment republicà. El paroxisme de l’acollida es produí en arribar a territori català, i prosseguí al Parlament, al cor de Barcelona. S’havia organitzat una comitiva oficial des de Castelldefels (Baix Llobregat), on havia baixat del tren, fins a Barcelona, i l’entusiasme es desbordà. Rafael Tasis explica l’esdeveniment de forma literària: «Al cap d’una estona refeien el camí, entre pobles que deliraven entusiasme, arraïmats tots els habitants a cada banda de la carretera. A la Diagonal es trobaren de ple en una Barcelona que clamava la seva benvinguda per milers de boques, que agitaven banderes i celebraven la seva victòria.» El trasllat en cotxe descobert acompanyat per l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, fins a la plaça de Sant Jaume mostrava un Companys depauperat, esgotat per la jornada i febrós —s’ha escrit que patia una tuberculosi crònica—, que s’encoratjà per una rebuda tan apoteòsica. En l’al·locució que dirigí al poble, aparegué altre cop el Companys intuïtiu, el que arribava al cor de la gent. Aquell dia pronuncià una frase que, adaptada —«vèncer» en lloc de «guanyar»—, s’incorporà a la història: «Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornaren a guanyar.»

Sovint s’ha dit que des la recuperació de la Generalitat, el 16 de febrer, fins al 18 de juliol, Catalunya fou «l’oasi de la República», la qual cosa ha creat reiterades controvèrsies. A Catalunya hi havia vagues que depassaven les reivindicacions salarials i que tenien un fons sociopolític. Al camp, per fer complir la llei, s’aplicava la coacció, o la repressió si calia, contra els rabassaires que se’n situaven al marge. Tot això és cert, però la recerca més rigorosa permet afirmar que el país català no vivia, de cap manera, la violència que sofria la resta de l’Estat. L’evolució social i política feia que ERC no tingués plena iniciativa entre els sectors populars i obrers. Havien aparegut sòlids projectes polítics alternatius, que, sense renunciar a priori al catalanisme i el republicanisme, havien seguit processos de radicalització. La confluència de partits de classe havia dut diferents nuclis obrers a fundar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) al final del 1935, i altres opcions, també marxistes, establiren poc després del 19 de juliol de 1936, en ple període revolucionari, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Ambdós nasqueren amb la idea d’esdevenir el partit únic de la classe treballadora.

Josep Termes ha elaborat una profunda anàlisi que, simplificadament, es resumeix en la frase: «Catalunya, oasi de la República? Sí i no.» Explica que el tema ha estat tractat per comparació amb el que passava fora de Catalunya —Andalusia, la Manxa, Madrid—, però cal tenir present que la Generalitat, per a fer front a múltiples i variades reivindicacions, havia utilitzat des de l’ordre públic fins al pactisme, tot passant per una política reformista.

El 28 d’abril de 1936, uns pistolers de la FAI assassinaren els germans Miquel i Josep Badia i Capell. Era una venjança per la seva gosadia en plantar cara a l’organització, que, davant les vagues, les reivindicacions socials i la catalització política per a arribar a la revolució social —148 vagues en aquests mesos, 48 de les quals a la ciutat de Barcelona—, emprava mètodes terroristes. La resposta del Govern a aquesta provocació fou enaltida àmpliament. Es respongué amb total serenor, no es feu cas ni de les amenaces ni dels qui reclamaven un dia sagnant de venjança. A Barcelona, el dia del seu enterrament, l’1 de maig, «l’oasi» evità una cadena de violentes represàlies.

El diàleg entre les forces polítiques catalanes era possible. Així, el 26 de maig s’havia obert de forma permanent el Parlament de Catalunya amb la presència de la Lliga Catalana. Aquesta circumstància feia escriure a Gaziel que el país era «l’Arca o nau de salvament», i al sempre lúcid Antoni Rovira i Virgili que l’oasi català ho era dins una Espanya convulsa.

La trama militar que preparava un cop d’estat contra una recuperada República reformista cercà inútilment suports i complicitat sediciosa en la Lliga. No els trobà en l’aparell del partit, com els mateixos colpistes han reconegut en els seus testimoniatges. Cap opció de dreta democràtica de Catalunya no va considerar cap mena d’acostament als militars i la trama civil facciosa (això no es produí fins que la revolució i la guerra s’havien imposat). Termes ho simplifica en una frase ocurrent: «La dreta no conspira i els fabricants, aquest juliol del 1936, estiuegen.»

Lluís Companys tenia notícia, per informadors de la policia, que la guarnició de Barcelona, d’acord amb una xarxa conspiratòria que tenia ramificacions per tot l’Estat, preparava un cop contra la República. Aquesta trama colpista havia contactat amb sectors tradicionalistes i els grupuscles d’extrema dreta espanyolista que hi havia a Catalunya. De llocs i contactes diferents s’havien obtingut dades prou sòlides per a informar el Govern de la República. Amb la màxima discreció, donà a conèixer l’existència de la trama al ministre de Governació, el català Joan Moles i Ormella, i altres autoritats. El Govern de la República, presidit per Santiago Casares Quiroga, reaccionà amb passivitat i, en definitiva, no es feu gran cosa per avortar la militarada.

El 19 de juliol, el comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, el capità d’artilleria Frederic Escofet i Alsina, el seu cap de serveis Vicenç Guarner i Vivancos, comandant de la mateixa arma, i el conseller de Governació, Josep Maria Espanya, garantiren la lleialtat de la Guàrdia d’Assalt i la neutralitat inicial de la Guàrdia Civil a Catalunya. Al mateix temps elaboraren un pla per a enfrontar-se, en diferents cruïlles de Barcelona, a les tropes revoltades que des de les casernes que envoltaven la ciutat es dirigien cap al centre neuràlgic de la capital catalana. Aleshores, però, hi havia un fet nou que era cabdal: la legitimitat i la legalitat republicana estaven de part de la Generalitat i del Govern de la República.

El president Companys i el Govern català tenien un problema crucial per resoldre: calia evitar ser desbordats per les forces revolucionàries, fonamentalment els anarcosindicalistes de la CNT-FAI, que alhora havien de col·laborar per a fer front comú contra els colpistes. Se’ls negaren les armes sol·licitades i només en darrera instància i moment es produí una connivència perquè poguessin combatre al carrer.

Revolució i Guerra Civil

El procés revolucionari que s’originà a Catalunya a partir del 19 de juliol de 1936 fou conseqüència del fracàs de l’aixecament militar iniciat a la matinada d’aquell diumenge d’estiu.

Per a valorar el fracàs militar s’ha de començar analitzant el paper que hi tingué la Generalitat, de qui depenia l’ordre públic a Catalunya. Barcelona fou l’única ciutat de tot l’Estat espanyol on les forces d’ordre públic s’enfrontaren en bloc als revoltats amb un pla de batalla preestablert i no improvisadament, en un combat obert pels carrers i places de la capital catalana. Edmon Vallès defineix el fet dient que «la primera gran victòria de la República fou la de Barcelona».

Foren els guàrdies d’assalt i els mossos d’esquadra els qui detingueren les tropes revoltades, les quals hostilitzaren des del principi de la seva sortida de les casernes, fet que feu caure la bena dels ulls de molts soldats mentre feia disminuir el seu esperit combatiu. Els confederals engegaren les sirenes de les fàbriques d’algunes barriades —el seu udol cridava els obrers a la lluita—. Després, paisans i element civil armat, i més tard també la intervenció de la Guàrdia Civil a favor de la Generalitat, ajudaren a decidir de forma reeixida per a la República l’anomenada «batalla de Barcelona». La imatge de Companys al balcó de la Comissaria General d’Ordre Públic a la Via Laietana, veient desfilar la Guàrdia Civil cap al combat, és inapel·lable.

Parlar del fracàs del 19 de juliol a Catalunya és parlar del fracàs de la revolta militar a Barcelona. Les guarnicions militars escampades arreu del país adoptaren davant l’aixecament militar una actitud desigual, segons el nivell de compromís en la conspiració, i no totes proclamaren l’estat de guerra. Amb tot, val a dir que a les ciutats —deixant de banda Barcelona, on l’exèrcit establí l’estat de guerra— la Generalitat dominà la situació amb rapidesa i pràcticament sense cap topada, almenys durant les primeres hores. Arribats en aquesta situació, les guarnicions revoltades es mantingueren inactives esperant el resultat de la lluita als car-rers. La veu per la ràdio del general Goded —arribat al migdia en hidroavió des de Mallorca, després d’haver fettriomfar la rebel·lió a l’illa—, que a instàncies de Companys anunciava la seva derrota i demanava la rendició als qui el seguien, fou el senyal perquè els caps de les guarnicions revoltades es consideressin fracassats i ordenessin a les tropes de retirar-se a les casernes. El vespre del dia 19, una vegada sufocada la rebel·lió militar, s’inicià un procés revolucionari que permeté l’armament de les masses populars, les quals, a més de disposar dels 30 000 fusells dipositats a la caserna de la Maestrança de Sant Andreu, tenien armes curtes i llargues que guardaven des del 6 d’octubre de 1934 o que procedien de recuperacions diverses. Tot fou possible pel buit de poder, que els facilità aconseguir el control absolut de la situació. El poder, doncs, passà a mans d’importants sectors populars armats per decisió pròpia.

Quan es parla dels fenòmens sociopolítics del segle XX, a tots els centres universitaris i d’estudi del món es fa especial referència a Catalunya. La raó cal cercar-la en el fet que la revolució que s’hi desenvolupà no ha tingut mai parió o equivalència en cap altra, malgrat totes les convulsions que el segle XX va viure. Lògicament, l’actuació i la figura de Companys apareixen en la discussió i l’anàlisi.

Les valoracions sobre qui tenia la responsabilitat màxima de poder a Catalunya no són coincidents. Alguns diuen que la institució de govern havia estat desbordada per la revolució, que Companys no actuà; d’altres consideren que Companys s’hi sumà arrossegat per l’eufòria popular que es vivia després d’haver vençut sobre els militars revoltats. Sigui com vulgui, la realitat fou que per recuperar el poder el president de la Generalitat no volgué enfrontar-se als milicians —majoritàriament de la CNT-FAI—, que precisament acabaven de lluitar colze a colze amb les forces d’ordre públic.

Lluís Companys tenia una gran responsabilitat, perquè la situació tampoc no era prou clara. Estava envoltat per l’èxit colpista dels rebels, la situació a València no s’havia de solucionar per a la República fins dies després, i la CNT-FAI no es decidia entre «ir a por todo», com deia un dels seus homes més audaços, Joan Garcia i Oliver, o bé pactar amb la Generalitat i amb els partits polítics, per així poder optar a tenir un tracte equivalent al de la resta de l’Espanya republicana.

La CNT-FAI era mestressa del carrer, i aquesta situació no fou acceptada per Frederic Escofet, que creia equivocada l’actitud d’apaigavament i espera de la Generalitat. Emfàticament afirmava —cosa que feu fins la seva mort, després de més de quaranta anys d’exili— que hi havia molta gent disposada a posar-se a les ordres de la Generalitat, i que aquesta no havia fet res; per això dimití el càrrec, perquè «no volia ser comissari del desordre públic».

L’atomització del poder era un altre element que s’havia de considerar. Es presentava en una gran diversitat d’accions, ja que es donaven situacions summament variadesi, a més de les diferències d’organitzacions socials i polítiques que s’imposaven a tot arreu, calia tenir en compte la varietat en l’actitud que cada comitè adoptà en tenir-lo a les seves mans. La dualitat de poders i l’oposició dels partits polítics, més o menys encoberta, permeteren l’aparició d’una autoritat que es perllongà dies i de vegades setmanes.

De tot aquest conjunt d’informació es pot entendre el perquè de l’entrevista que, el dia 20 de juliol, mantingué Companys amb els dirigents anarcosindicalistes que anaren a parlamentar a la Generalitat i la proposta que el president els va fer. Tot seguint la versió de Garcia Oliver se sap que Companys els digué: «Hoy sois los dueños de la ciudad y de Cataluña porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fascistas, y espero que no os sabrá mal que en este momento os recuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hombres leales de mi partido y de los guardias y mozos... —Meditó un momento y prosiguió lentamente— ...pero la verdad es que, perseguidos duramente hasta anteayer, hoy habéis vencido a los militares fascistas. No puedo, pues, sabiendo cómo y quiénes sois, emplear un lenguaje que no sea de gran sinceridad. Habéis vencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no me queréis como Presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yo pasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo.»

El resultat de l’entrevista és sabut: el decret de 21 de juliol signat per Companys, i publicat en el Butlletí Oficial de la Generalitat, establia la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Era la permanència d’una Generalitat totalment disminuïda, però que continuava existint. Tenia poca autoritat però, com diu Pierre Vilar, «gosa legislar, fet que pot semblar, de moment, irrisori, però que compromet el futur».

La tasca de recuperació de poder per a la Generalitat, lògica obligació de qui la presidia, estigué present en les decisions de Companys. Entre elles no s’ha d’oblidar que la Generalitat assumí el poder de tot l’Estat a Catalunya, un Estat que aquells dies no exercia a causa dels problemes que tenia a Madrid i arreu d’Espanya. La Generalitat va ignorar els límits de l’Estatut del 1932 per a fer front a tot el que la revolució originava, i feia una labor de suplència obligada. Aquesta actuació li suposà una hostilitat compulsiva del Govern republicà que no havia de desaparèixer, ans al contrari, durant tota la guerra, i gairebé es podria dir que tampoc no desaparegué durant l’exili immediat al final de la contesa.

Els primers governs de la Guerra: 1936.

Q. Solé i Barjau

L’elecció del president del Parlament, Joan Casanovas, com a conseller primer el 31 de juliol buscant l’aliança del PSUC —suma i unificació de quatre partits existents—, al qual s’atorgà tres conselleries per ampliar la base social de govern, no quallà per l’oposició d’anarquistes i comunistes del POUM. El Govern continuà format per ERC i ACR. Ara, però, s’havia incorporat a la Conselleria d’Agricultura Josep Calvet i Móra, dirigent de la Unió de Rabassaires. La remodelació era mínima, però mostrava la voluntat de Companys de trencar el que de forma molt obligada, però amb un roc a la faixa, havia ofert el 20 de juliol als dirigents anarcosindicalistes: abandonar la Presidència de la Generalitat si així ho volien. Formalment el deixaren continuar, però cal recordar que finalment fou ell qui signà el decret de creació del nou organisme real de poder, el Comitè de Milícies Antifeixistes.

L’operació catalana de recuperar Mallorca de mans dels feixistes, iniciada el 13 d’agost, on també participà una petita força de València, hauria donat prestigi a la Generalitat, en contraposació al que havien adquirit les milícies al front d’Aragó. L’operació, promoguda pel Govern català, tingué l’oposició del Comitè de Milícies Antifeixistes i fou acceptada pel Govern de la Republicà, que, si bé hi accedí, no feu el que era al seu abast per al bon resultat de l’empresa. El fracàs de l’operació impactà per la seva rotunditat, i fou un rau-rau repetitiu i corrosiu al llarg de tota la guerra quan Mallorca es convertí, com Rovira i Virgili i el diari «La Humanitat» pronosticaven, en la base des d’on es bombardejà més cruelment Catalunya a càrrec de l’aviació italiana i franquista.

Entre les columnes catalanes que anaren al front d’Aragó s’ha de destacar la Columna Macià-Companys, formada a la primeria d’agost i composta per militants d’ERC i d’Estat Català, amb comandament militar. A causa de la manca d’armament, només s’hi enviaren 1 300 homes. Inicialment eren dues columnes, que es transformaren en una malgrat els entrebancs del Comitè de Milícies Antifeixistes, que no veia de bon ull la constitució d’una força militar no proletà-ria ni revolucionària. Amb la seva formació, ERC evitava pre-cisament aquesta lectura del voluntariat de milícies.

La Generalitat havia creat, per decret de 26 d’agost, l’Escola Popular d’Instructors de Guerra, que havia de ser el gre-sol de l’Exèrcit de Catalunya en l’Espanya en guerra, i d’assegurar en el futur l’existència de militars amb catalanitat de cap i de cor. Aquesta i moltes altres actuacions eren una mostra de l’esforç legislatiu del Govern comandat per Companys: s’actuava tot i no saber encara fins on es podrien arribar a consolidar les iniciatives.

Amb tot, aquesta barreja prolixa i contradictòria de poder de fet i de dret, sorgeix una pregunta que cal fer: «Qui manava a Catalunya?» La resposta no és taxativa, ni fàcil. Teòricament, el Comitè de Milícies, on tenia l’hegemonia la CNT-FAI. El 26 de setembre la CNT-FAI entrà en el Govern de la Generalitat, però això no vol dir que la institució de govern del país fos la font de l’autoritat. L’atomització del poder arreu de Catalunya obliga a matisar molt aquesta afirmació, sense per això deixar de reconèixer que, en el control de la rereguarda i de les transformacions econòmiques revolucionàries, el complex món cenetista tenia la iniciativa. Era el poder del poble armat.

El president Companys procurà que poguessin sortir a l’estranger totes les persones amenaçades no implicades directament en la rebel·lió militar. Per això cercà la col·laboració dels consolats —sobretot el francès i l’italià— en la tasca humanitària. La Generalitat actuava facilitant passaports —fins i tot els falsificava si el nom de l’interessat era massa perillós— per tal d’evitar els controls de la CNT-FAI.

França publicà una relació oficial de 6 630 persones sortides en vaixells francesos, entre les quals hi havia 2 142 religiosos i religioses i 868 nens. Entre el juliol i el desembre del 1936, l’informe esmentava una relació de 515 noms: «Generales, jefes y oficiales del Ejército y de la Armada, altos funcionarios, políticos significados, sacerdotes, sus familiares, etc., embarcados a bordo de buques de guerra franceses y cuyo embarque, por motivos fáciles de entender, tuvo que llevarse a cabo de una manera particularmente discreta.» Tot i això, cal no ignorar una dada tràgica: 2 437 religiosos, homes i dones, foren assassinats a Catalunya, i més de 6 000 seglars també moriren violentament. La Generalitat, sota l’impuls de Companys, a l’abril del 1937 nomenà un jutge especial, J. Bertran de Quintana, encarregat d’investigar els assassinats comesos, tasca que el dugué a cercar cementiris clandestins i a exhumar cadàvers.

La dualitat de poders prengué un caire diferent i irreversible amb l’entrada de la CNT-FAI en el Govern de la Generalitat, la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i la participació, també en el Govern, del PSUC i el POUM.

A banda dels fets polítics, el 5 d’octubre de 1936 i a l’empara de la llei de 2 de març de 1932, Lluís Companys contragué matrimoni civil amb Carme Ballester Llassat, divorciada des del 30 de setembre del mateix any de Joan Duran i Isern. La demanda de divorci interposada per Companys havia estat presentada el 6 de juliol de 1936, i la sentència fou dictada per la sala especial de divorcis de l’Audiència Territorial de Barcelona el 23 de setembre. La cerimònia matrimonial tingué lloc al Jutjat Municipal número 8 de Barcelona, i en foren testimonis Manuel Companys i Jover —germà de Lluís— i Ventura Gassol, aleshores conseller de Cultura. S’ha de dir que la vida en comú de la parella, fins l’execució per afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940, fou, segons els més variats amics i testimonis, de feliç convivència. Un cop vídua, Carme Ballester tingué sempre una cura especial del fill malalt del president, Lluís Companys i Micó, que morí el 15 de setembre de 1956 a quaranta-cinc anys. Carme Ballester morí el 4 de març de 1972 després d’una conducta exemplar d’enaltiment de la memòria del seu espòs i d’una dignitat extraordinària pel que fa a la seva catalanitat i esperit democràtic.

El 9 d’octubre de 1936, el Consell de la Generalitat acordà per decret dissoldre tots els comitès antifeixistes i comitès locals d’arreu de Catalunya. La composició dels nous consells municipals seria proporcional a la representativitat de cada partit o central sindical en el Consell de la Generalitat. Així, almenys sobre el paper, es posava fi a la multiplicitat de poders.

Josep Tarradellas fou nomenat nou conseller primer, sen-se deixar la Conselleria de Finances i el control de l’organització de la indústria de guerra, que la Generalitat havia de dur a terme adaptant de manera enginyosa i eficaç les infraestructures industrials del país a la realitat del front bèl·lic. L’historiador Albert Balcells, en l’anàlisi que fa de la legitimitat en la permanència de Companys en la presidència de la Generalitat la tardor del 1936, afirma que la basava «no sols en l’antiga legalitat republicana, sinó en la nova legitimitat revolucionària».

Les organitzacions obreres controlaven el pols de la nova situació. Maniobres i equilibris polítics dels dirigents a banda, la realitat era que ERC perdia força i influència entre la població treballadora i pagesa del país. La radicalització d’uns els portava cap a la CNT o cap a un nacionalisme més radical i allunyat del moment polític que es vivia; la moderació i l’afany de certesa d’altres els duia vers una coherència més lògica davant una legalitat republicana, ferma però no revolucionària: el PSUC —que exposava un clar compromís nacional català— i la UGT.

Al novembre del 1936 es produí un estrany fet del qual encara avui no s’ha tret l’entrellat. S’escampà el rumor que Companys havia patit un complot per substituir-lo. En aquesta operació Casanovas havia de ser el nou president, perquè ell sí que sotmetria els anarquistes. Catalunya cercaria el suport de França i Anglaterra amb vista a una sortida nacional pròpia que mai no va explicitar-se. La realitat, però, fou que les tres persones que havien estat implicades en l’afer desaparegueren de l’escena política. Joan Casanovas s’hagué d’exiliar, mentre que Joan Torres Picart, secretari general d’Estat Català, fou detingut. Alliberat posteriorment, fugí a l’estranger i participà activament en la revolució castrista a Cuba. Malauradament no deixà res escrit, ni cap testimoniatge. Per la seva banda, Andreu Rebertés, el comissari general d’Ordre Públic, després d’estar empresonat a Montjuïc desaparegué —en un fosc episodi— d’una presó oficial i, temps després, el seu cos fou trobat assassinat lluny de Barcelona, concretament al terme municipal de Martorell, al Baix Llobregat. El seu lloc fou ocupat per Martí Rouret i Callol, home molt proper a Companys. Del tema, la premsa catalana no en digué ni paraula. Era un escàndol que servia per a reforçar la idea de moderació del PSUC i, per extensió, de la UGT sota el seu mantell ideològic. El PSUC fou qui més remogué el cas. Apareixia protegint la CNT i alhora mostrava una fidel solidaritat amb la resta de la República per enfrontar-se al franquisme lluny de qualsevol intent que pogués semblar independentista. El complot del novembre, fos una maniobra intimidatòria contra el nacionalisme català o un inici de conspiració, feia evident que el Govern d’unitat no aconseguia fer-se obeir.

També s’ha explicat que tots els rumors sobre els possibles complots independentistes contribuïen a una crítica corrosiva llançada contra la Generalitat amb la tan i tan repetida falsedat que «Catalunya no feia res per la guerra», segons el parer d’una República cada cop més i més centralista. Així es justificava la minimització de l’autonomia i la gradual i constant laminació que havia de sofrir la Generalitat en el seu autogovern. Aquest anà disminuint a mesura que el pes de la guerra es feu més present en la vida política i quotidiana de tothom.

El 9 de novembre de 1936, en una data més o menys coincident amb l’afer Rebertés, Companys demanava la defensa de Madrid en una al·locució radiada on digué: «Vosaltres, valents madrilenys, endavant! Catalunya us ha enviat reforços i us estima i us admira. Madrid! Madrid! Pronunciarem el teu nom com un rés i com una admiració. Guanya’ls!» Durant tota la guerra, Catalunya fou veritablement solidària amb els combats que es desenvolupaven als més diversos fronts.

Fins el 18 d’agost de 1937, després dels fets de Maig, ERC no presentà una valoració del cas al Parlament de Catalunya: el pretès afer Rebertés només havia estat una conversa molt crítica entre els tres implicats sobre la situació imperant. I es va tirar terra damunt el fosc assumpte.

Els Fets de Maig del 1937

Companys anava contraposant el poder de la CNT-FAI al que anaven adquirint, ràpidament, el PSUC i la UGT. L’opció que defensava el PSUC era que, per davant de tot, el més fonamental era guanyar la guerra i que, per a aconseguir-ho, calia un govern de plens poders. En aquest punt, les divergències entre els comunistes del PSUC —en procés d’una creixent influència estalinista— i els heterodoxos del POUM eren cada cop més àmplies. El POUM era més proper a una CNT-FAI partidària de la revolució, però dubtava que aquestes organitzacions sabessin encapçalar-la i s’oferia per a fer-ho. En la remodelació governamental que es produí pel desembre, el PSUC exigí l’exclusió del conseller de Justícia i dirigent del POUM, Andreu Nin. La indiferència de la CNT-FAI envers el que van considerar un plet entre marxistes deixà el POUM fora del Govern i, com a contrapès, també se n’exclogué el representant d’Acció Catalana Republicana.

Tota aquesta reconducció, relativa al poder, es dugué a terme amb unes tensions molt fortes entre les diferents forces polítiques i sindicals. En els darrers mesos del 1936 i els primers del 1937 no hi hagué una aliança real entre la CNT-FAI i el POUM, perquè, si bé aquests volien influir sobre els confederals, la CNT-FAI no deixava de mirar-se’l com un partit marxista i minoritari. L’organització anarcosindicalista estava molt més interessada a obtenir un acord i un pacte d’acció amb les forces creixents de la UGT i el PSUC, que, a més, tenien el suport d’organitzacions d’àmbit estatal.

La tibantor existent pel control de l’ordre públic a la rereguarda augmentà sobretot a partir del gener del 1937, quan per causa d’incidents armats alguns guàrdies d’assalt, guàrdies civils o agents d’investigació trobaren la mort a mans d’escamots de milicians. Lluís Companys rebé, al final de febrer, una comissió delegada de forces d’ordre públic en protesta per aquesta situació. Alhora, la CNT-FAI i el POUM consideraven que la pretensió d’un control sobre l’actuació dels escamots de milicians era un intent per desarmar la revolució. L’1 de març (BOG, 4 de març), el Consell de la Generalitat acordà la dissolució de tots els cossos de seguretat i la seva unificació en un sol cos. La reacció dels confederals fou el rebuig total. S’anava perfilant clarament que el procés de recuperació o reconducció del poder armat, del poble en armes, no es podia basar en decrets, com en aquest cas. El decret era paper mullat, i l’intent fracassà. En alguns llocs hi havia gent amb armes a les mans prosseguint el que havien obtingut de la situació revolucionària; en d’altres, la llei, malgrat tot, es complia. El resultat era el manteniment d’uns recels que havien originat greus enfrontaments armats en diferents llocs. Destaquen per la seva dimensió els de Cervià de les Garrigues (octubre del 1936) i, a la comarca de la Ribera d’Ebre, la violència desfermada a Ginestar (novembre) i a Garcia (desembre). Els fets que impactaren dramàticament tot el país es desencadenaren al poble de la Fatarella (Terra Alta), amb desenes de morts al final de gener del 1937. I també els del febrer a Sant Martí de Centelles, a Osona; o els de l’abril del 1937 a Bellver de Cerdanya, amb la implicació en el combat de gairebé tota la gent del poble, enfrontat al Cojo de Málaga i els milicians que el seguien en el seu atac a la vila.

Eren uns «altres fets de Maig» com han estat anomenats, abans que es produïssin els de Barcelona del 1937: lluites internes fratricides en què els adversaris polítics propis esdevenien enemics entre ells i optaven per la violència sense treva. Consideraven absolutament descartada la via democràtica o la discussió política. Tots s’enfrontaven als militars rebels, però tots partien d’una idea diferent de com encarar la revolució o la guerra.

El 3 de maig de 1937 es produí un enfrontament armat entre els comunistes del PSUC i la Generalitat, per una banda, i els confederals de la CNT-FAI i els comunistes heterodoxos del POUM, per l’altra. L’equilibri de poders era inviable, l’enfortiment gradual del PSUC i la Generalitat al seu redós i el desgast i desprestigi de la CNT-FAI en aquella conjuntura feien creure a molts —de tots dos bàndols— que l’enfrontament armat havia esdevingut inevitable i que des de l’inici de la revolució i la guerra només s’havia ajornat. Fou una petita guerra dins la guerra. Durant la setmana de lluita viscuda hi hagué prop de 280 morts, i en diferents poblacions catalanes també es produïren víctimes per lluites internes o represàlies. Del resultat polític s’ha de destacar, a més de la repressió contra la CNT-FAI i el POUM, la pèrdua de l’hegemonia que fins aleshores tenia l’organització anarcosindicalista a Catalunya. El més beneficiat inicialment fou el PSUC, que havia arribat a ser una força decisiva. Edmon Vallès, testimoni de l’època, a més de lúcid analista, el perfila així: «Com el seu germà espanyol era dinàmic, sistemàtic, tenaç, d’un pragmatisme total, dominava amb virtuosisme l’art de la propaganda i es beneficiava del fet que la República subsistia militarment gràcies a l’ajut soviètic. Més tard, un cop escapçat el poder de la CNT, vingué la pugna entre la Generalitat i el PSUC, convertit en cavall de Troia des dels interessos del Govern de la República dintre de Catalunya, quan, en constituir-se el Govern Negrín, els comunistes s’hi situaren en una posició molt forta.»

Els fets de Maig suposaren per a la Generalitat la pèrdua immediata del control dels serveis d’ordre públic i la supressió de la Conselleria de Defensa. En el primer cas, molts catalans creien que era per la impossibilitat de la mateixa Generalitat de garantir-lo. El Govern central aprofità l’ocasió per a traslladar uns quants milers de guàrdies d’assalt des de València a fi de controlar la situació. Es feu complir l’ordre de lliurament d’armes, els primers dies de juny foren dissoltes les patrulles de control, i l’Oficina Jurídica instal·lada al Palau de Justícia de Barcelona fou també dissolta. La CNT-FAI perdé el dret de participació en els tribunals populars. En definitiva, el veritable triomfador dels fets de Maig fou el Govern central, i també el Partit Comunista.

Una conseqüència immediata fou la supressió, a més de la repressió, del POUM, un partit marxista, sí, però que actuava amb criteri propi, diferent de les directrius marcades des de Moscou. Fou acusat de concomitàncies amb els feixistes, i, després d’un muntatge groller, la seva premsa fou clausurada i els seus principals dirigents perseguits i empresonats. El més destacat, Andreu Nin, fou detingut a Barcelona i traslladat ràpidament a València i, d’allà, a Madrid. Després desaparegué misteriosament per sempre més. Tot fa creure que fou assassinat a Alcalá de Henares per agents de la GPU (policía política soviètica amb poder judicial) d’acord amb el Partit Comunista i la mateixa Direcció General de Seguretat.

Lluís Companys protestà per aquest fet sense resultat. També inicià una sèrie de maniobres polítiques per recuperar una part del poder personal que com a president li corresponia, i treure’s del damunt la influència de la CNT-FAI. L’operació li sortí bé, ja que la CNT-FAI es negà a acceptar la presència en el Govern de Pere Bosch i Gimpera al capdavant de la Conselleria de Justícia. Davant la negativa de la CNT, Companys pronuncià el tan conegut «Prou!», i el Govern quedà format sense la presència dels anarcosindicalistes confederals. El president català no delegà les funcions executives en cap conseller, sinó que les assumí ell mateix. Aquest Govern fou el darrer fins el final de la guer-ra. El poder de Companys, però, continuà mediatitzat, ara pel PSUC.

La crisi del Govern de Largo Caballero per oposar-se a una repressió injustificada contra el POUM, com demanaven els comunistes, dugué el ministre d’Hisenda, Juan Negrín, a la presidència.

Les relacions entre els governs republicans català i espanyol

El Govern de la República, amb una sèrie contínua de decrets, s’apressà a controlar les esferes polítiques de Catalunya, que entre altres afectaven el control exterior, la coordinació de reformes judicials, la nova formació de la Junta d’Obres del Port de Barcelona —abolida per la Generalitat al principi de la guerra—, la creació d’un tribunal antiespionatge especial que refermava la presència del Servicio de In-vestigación Militar (SIM), intervenció en la indústria de guerra, etc.

Lògicament la tibantor augmentà molt, i arribà al límit quan el Govern de la República es traslladà de València a Barcelona, a l’octubre del 1937, sense tenir en compte per res el Govern català. Les memòries del mateix president de la República, Manuel Azaña, només tenen paraules crítiques contra els governants de Catalunya, les quals fa extensives molts cops al conjunt del poble català. Contínuament alliçona el mateix Negrín amb consells que es podrien resumir en la frase «Hay que meter en cintura a los catalanes». De vegades, fins i tot els acusa de passar la guerra com a neutrals. Carles Pi i Sunyer li replicà asprament que «més de 150 000 soldats estaven repartits pels diversos frontsde guerra sense distinció».

Negrín adoptà l’actitud de prescindir totalment dels polítics catalans, i Companys actuà per contrarestar Negrín. Així, davant l’ofensiva que preparava l’Exèrcit de la República per alleugerir la pressió a què estaven sotmeses les tropes del nord, el president català visità les tropes que cobrien el front d’Aragó. I també inicià diferents programes en el mateix sentit. A mitjan setembre del 1937 foren creats els Serveis de Cultura al Front amb l’objectiu de connectar els soldats catalans escampats per tots els fronts de guerra, des d’Extremadura fins als Pirineus, passant pel front del Centre. S’ampliaren els serveis de biblioteca al front, i s’intentà organitzar unes Milícies de la Cultura integrades per mestres catalans, una tasca que no es pogué portar a terme per les reticències del Ministeri d’Instrucció Pública. En canvi, la distribució de publicacions periòdiques entre els soldats assolí un gran èxit, i se’n fundà un titulat «Amic» en el qual col·laboraren molts intel·lectuals catalans, com Antoni Rovira i Virgili.

La Generalitat feu un esforç molt considerable per a donar resposta a tots els refugiats, els provinents de Madrid i Màlaga i els que venien del nord. Calia instal·lar-los, habilitar menjadors on poguessin alimentar-se i distribuir-los per tot Catalunya. La major part dels nouvinguts no sintonitzaren amb els costums de la terra que els acollia i es produïren bastants topades amb els nadius. Els qui millor s’adaptaren foren els refugiats bascos, entre altres coses per la bona sintonia existent entre ambdós governs. Cal recordar que a Catalunya es creà una Delegació del Govern d’Euskadi per a atendre’ls.

Des de la Conselleria de Justícia, amb Pere Bosch i Gimpera de titular, s’intentà normalitzar el culte religiós i salvaguardar la vida dels religiosos, tan ferotgement perseguits al començament del conflicte. Cap al setembre del 1937 començà l’alliberament gradual d’uns 600 eclesiàstics empresonats.

Els governs de l'any 1937.

Q. Solé i Barjau

Davant una situació més normalitzada a la rereguarda, es procedí a l’obertura del Parlament per primera vegada des de l’inici de la contesa. El motiu principal era prorrogar el termini de mandat del mateix Parlament per les circumstàncies especials de guerra per què passava Catalunya, la qual cosa permeté prorrogar també el mandat del president de la Generalitat. Aquest requisit legal, que no estava previst en l’Estatut, es va fer per posar fi als escrúpols manifestats pel mateix president català. La cambra va ratificar, a petició de Companys, la confiança en els diversos governs de la Generalitat formats des del juliol del 1936. Cal destacar l’actitud tan coherent i fidel amb el país del diputat d’Unió Democràtica Pau Romeva i Ferrer, el qual, malgrat discrepar plenament de la vida politicosocial que s’havia viscut en la revolució i que aleshores es vivia, i de la persecució soferta, mantenia la lleialtat a la Generalitat com a institució de govern. UDC —especificava— hi donava suport, però només als gabinets governamentals que tenien base parlamentària.

Un altre esforç notori del Govern presidit per Companys fou l’escolarització dels infants. Moltes escoles s’instal·laren en edificis requisats, i se’n crearen de noves. Hi havia dificultats en el funcionament escolar, i per a cobrir les 3 000 places de mestres que es necessitaven es contractà personal provisional i es creà un cos propi de directors escolars i d’inspectors de primer ensenyament. També es feu front al problema dels infants fills de refugiats. En definitiva, s’emprengué una obra molt voluntariosa i positiva tot i les seves naturals mancances.

En el camp de l’ensenyament superior s’endegà la universitat radiada, que popularitzava la cultura i alhora abastava les zones rurals. Al mateix temps fou creat el batxillerat nocturn. La tasca del Govern s’encarà també a la salvaguarda del patrimoni artístic català dels estralls de la guerra.

Una dada informa del pes cada cop més evident del PSUC en l’esfera política catalana. En la investigació de crims i assassinats comesos durant els primers mesos de la revolució i la guerra, hi hagué empresonaments diversos fins que s’arribà a implicar membres relacionats o simpatitzants amb el PSUC. El Govern no volgué publicar una nota per a tranquil·litzar els familiars dels encausats que havien anat a cercar suport del conseller de Treball, Rafael Vidiella, del Partit Socialista Unificat, adduint que jutjar aquells fets revolucionaris era jutjar la mateixa revolució. No obstant això, Vidiella la donà a conèixer, passant per damunt de l’autoritat del Consell i del mateix president Companys.

El trasllat inesperat del Govern de la República a Barcelona, el 31 d’octubre de 1937, agreujà més les diferències. En la seva actuació no respectava la Generalitat. El menysteniment anava des de la confiscació d’edificis sense cap mena de consideració al Govern autonòmic fins a la reclamació d’utilitzar la llotja central del Gran Teatre del Liceu, que ocupava el president de la Generalitat, amb una nota intempestiva i fora de to. El mateix Companys se’n queixà al ministre de Governació, Julián Zugazagoitia Mendieta, dient que si haguessin respectat la institució els edificis haurien estat cedits en millors condicions. En l’entrevista que mantingueren, Companys manifestà la seva confiança en la força assimiladora de Catalunya i la creença que els fills dels qui aleshores s’hi desplaçaven es transformarien en catalanistes. Julián Zugazagoitia li explicà que Negrín manifestava el contrari: confiava en la força expansiva del castellà sobre el català. I encara deia el polític i periodista basc, i dirigent socialista, en les seves memòries: «El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionados suscriptores entre los republicanos», i afegia que Negrín li digué: «No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: España! [...] Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condicición que la que se desprendiese de alemanes e italianos.» El centralisme agressiu de militars i funcionaris civils a Catalunya el 1938 ha estat reconegut fins i tot per col·laboradors propers a Negrín. Antonio Cordón García, sotssecretari de Defensa i militar comunista, en les seves memòries indica que Negrín evitava qualsevol relació directa amb Companys i que es negava a assistir a cap cerimònia en companyia del president de la Generalitat.

Poc després del trasllat del Govern central a Catalunya, el Parlament rebutjà la dimissió que Companys havia presentat.

A mitjan novembre, Lluís Companys es traslladà a Brussel·les per visitar el seu fill Lluís, malalt inguarible, internat en un sanatori belga. La seva absència temporal desfermà altre cop tota mena de rumors sobre unes preteses negociacions secretes per trobar una sortida pacífica a la guerra. Tots els contactes foren desmentits, si bé sembla cert que el president del Govern francès, Léon Blum, insinuà a Companys un projecte d’ocupació de Catalunya per les tropes franceses, per obligar el general Franco a acceptar una pau negociada. Després de la desfeta d’Aragó, la primavera del 1938, se’n tornà a parlar amb més insistència.

Les males relacions intergovernamentals augmentaven. El ministre de Defensa, Indalecio Prieto, considerava que, si la guerra es perdia, era per la conducta egoista dels catalans. Referent a les indústries de guerra, intervingudes des del mes de setembre, la creació d’una comissió mixta donava encara més predomini al Ministeri de Defensa. S’ha de recordar que això significava menystenir l’esforç del país; Catalunya havia aconseguit una indústria bèl·lica que controlava més de 500 empreses i un total de 80 000 treballadors, inclosos els 30 000 obrers de les indústries auxiliars. El 13 de desembre de 1937, en la resposta a una carta d’Indalecio Prieto, Companys —després de recordar-li que no s’havien enviat des de Toledo un parell d’equips per a la indústria de guerra que aleshores s’iniciava, que «…foren negats a Catalunya uns elements que, més tard, malauradament, caigueren en mans dels feixistes…»— li detallava de forma prolixa l’aportació a la indústria bèl·lica: milions de bombes de mà destinades al front, milions de metres de filferro, desenes de milers de bombes d’aviació, milers de vehicles reparats i màquines de guerra construïdes i milions de cartutxos de màuser, entre moltes altres coses. El punt màxim de tensió s’assolí l’11 d’agost de 1938, i significà la darrera crisi del Govern de la República durant la guerra. El motiu fou la presentació de tres decrets que provocaren la dimissió del ministre català —Jaume Aiguader i Miró— i del basc —Manuel de Irujo Ollo—, en solidaritat, perquè tant la nacionalització de les indústries de guerra com la militarització dels tribunals de justícia foren considerades uns greus atacs contra les autonomies. En la crisi també cal incloure l’aprovació de seixanta-tres condemnes a mort per espionatge per part del Govern central, condemnes que la Generalitat desaprovava, perquè creia que avortaven la possibilitat d’un armistici. Les penes eren per a membres d’una xarxa falangista desarticulada no feia gaire temps, en la qual hi havia set dones.

Sobtadament, d’una manera gairebé tragicòmica, Negrín demanà un sopar de reunió amb el president Companys i, amb llàgrimes als ulls, li confessà la seva voluntat de dimitir com a cap de Govern. Reconegué aleshores que no havia estat capaç de comprendre els catalans i que havia fracassat en els tractes entre aquests i el seu Govern; en aquestes circumstàncies li proposà de ser el seu successor. Ràpidament, Companys intentà dissuadir-lo d’aquest propòsit, i li digué que creia que seria un greu error la seva substitució en plena guerra. Negrín mantingué obstinadament el seu punt de vista, i manifestà que el seu objectiu imminent era anar al Congrés de Fisiologia que s’havia de celebrar a Zuric, i oblidar per sempre més la política. Amb tot, acceptà per a l’endemà la visita dels consellers Josep Tarradellas, Antoni Maria Sbert i Massanet i Joan Comorera per si el convencien de no abandonar el Govern. Davant de tots tres, Negrín es mantingué ferm en la seva decisió, però tan bon punt se n’anaren resolgué la crisi tot substituint Aiguader per Josep Moix i Regàs —membre del PSUC— i Irujo per Tomàs Bilbao —cònsol a Perpinyà i membre d’Acció Nacionalista Basca—. Companys acusà el secretari general del PSUC, Comorera, de comportament deslleial. Els retrets de manca de catalanitat i d’haver-se lliurat a Negrín i el PCE no li donaren, però, la confiança dels dirigents de la Internacional Comunista, que, alhora, acusaven Comorera i el PSUC d’estar contagiats de «nacionalisme petitburgès».

Després que Negrín hagués manifestat la seva voluntat de dimitir, desaparegué misteriosament durant uns quants dies sense que ningú no sabés on es trobava. Mentrestant, Azaña es negà resoltament a signar els decrets sobre la militarització de la República, que haurien posat l’Estat en mans del SIM (Servicio de Investigación Militar).

Tots dos governs tenien una visió de les coses diferent, des dels temes més profunds als de simple protocol. El distanciament era tangible per a tothom. L’èxit, realment efímer, de la conquesta de Terol el 8 de gener de 1938 provocà entusiasme i reviscolà una il·lusió que, a la llarga, fou en-cara més decebedora. A Barcelona es feu una manifestació popular per celebrar aquell triomf; Negrín la presidí des del Palau de Presidència, al passeig de Gràcia, per no coincidir amb el president de la Generalitat i el seu Consell de Govern a la tribuna situada a la plaça de Catalunya.

Un altre motiu d’enfrontament, en una guerra que no es guanyava, fou el paper cada cop més preeminent del SIM. El Govern central li havia donat un poder omnímode, que, en no tenir limitacions, es convertí en arbitrari. Cal esmentar, per exemple, que algunes víctimes catalanes del SIM foren Salvador Espriu, Maurici Serrahima —que estigué trenta-vuit dies incomunicat—, Alexandre Cirici i Pellicer, Fèlix Ros...

La Generalitat també es queixà de la vulneració de l’Estatut en el nomenament dels jutges dels tribunals, pels seus procediments expeditius —aplicaven la tortura en les seves pròpies presons— i per uns veredictes que es distingien per la severitat de les condemnes, que molt sovint eren de mort. Així mateix es queixà d’uns fets tèrbols que Companys denuncià en una carta datada el 25 d’abril de 1938, i que sembla que fou redactada per Andreu i Abelló: «…en los informes que acompaño, se denuncian hechos que dañan la confianza y la moral de la retaguardia de Cataluña [...] el funcionario que denunció los supuestos abusos y que se dice suicidado, apareció efectivamente muerto al día siguiente, pero de tres balazos [...] fueron encontrados diecinueve cadáveres en el término municipal de Sitges, atados y con documentación que demostraba tratarse de presos del “Villa de Madrid” [...] esta semana llegan casi al centenar las penas de muerte que se han impuesto [...] la Generalidad ha quedado convertida en una institución verdaderamente sin relieve [...] ha quedado relegada a la semblanza de su antigua Diputación provincial [...]. En el momento en que los ejércitos extranjeros han penetrado en el territorio autónomo de Cataluña y debe ponerse al rojo vivo el alma de nuestro pueblo, no hay ni un Subcomisario de Guerra catalán. Ni siquiera se envían a su Presidente (desde que V.E. ocupa la Cartera de Defensa) los partes confidenciales de guerra...» Paraules dures que expressaven el veritable nivell i consideració que tenia el Govern de la República espanyola en el de la Generalitat de Catalunya.

A Sant Cugat del Vallès (Pins del Vallès, durant la guerra), les Corts Catalanes s’hi havien reunit tres vegades en la seva història. Les Corts Republicanes també s’hi reuniren, coincidint en el temps amb la batalla de l’Ebre, començada el 25 de juliol de 1938. Fou la gran batalla de tota la Guerra Civil Espanyola, i tingué lloc en terra catalana. Per les unitats que hi participaren —sense excloure les Brigades Internacionals— es convertí, considerant la potència destructiva enfrontada i el repte de ser una carta que es podia jugar en el tauler europeu de l’època per a frenar el feixisme, en una epopeia per als soldats republicans, molts dels quals eren nois catalans de disset i divuit anys.

Negrín, en les Corts de Sant Cugat, reté tribut als soldats republicans de l’Ebre. Demanà un vot de confiança incondicional i presentà la crisi de govern on havien dimitit els ministres català i basc com un simple canvi. En la seva resposta, catalans i bascos es queixaren del tracte i de la política cada cop més autoritària del Govern. Cal assenyalar que tant Miquel Santaló, d’ERC, com Irujo, en nom dels bascos, ressaltaren els esforços de Companys per superar aquesta situació i restablir la confiança mútua. La moció es votà i el poder cada cop més autoritari de Negrín aparentment es refermà.

La guerra perduda.

B. de Riquer (dir.), 1995

El trencament del front de l'Ebre.

B. de Riquer (dir.), 1999

Però al camp de batalla la lògica s’imposà. La relació quantitativa de potència de foc entre ambdós contendents es feia més i més favorable a l’exèrcit franquista. Les possibilitats humanes de Catalunya estaven exhaurides. El 16 de novembre, després de 116 dies de lluita, la línia del front tornava a ser on era el 25 de juliol. Militarment, les pèrdues foren molt altes per als uns i els altres: uns 60 000 homes per a l’exèrcit franquista i uns 70 000 per a les armes republicanes. La batalla de l’Ebre veia enfrontar-se a l’enemic, sense treva, les darreres i importants reserves d’unitats militars de Catalunya. Els altres fronts espanyols romanien quiets, una mostra de les ironies que, sovint, la guerra presenta.

El dia 1 d’octubre de 1938, abans de finalitzar la batalla de l’Ebre, el Parlament català, en sessió presidida per Jaume Serra i Húnter, que n’era el vicepresident, elegí com a nou president de la cambra Josep Irla i Bosch, en substitució de Joan Casanovas, el qual no podia tornar a Catalunya després de proposar, clarament i públicament, una pau per separat per al país. El desgast de la batalla de l’Ebre feia albirar una ofensiva imminent contra Catalunya, mentre les Brigades Internacionals rebien un homenatge del poble català en el seu comiat. Per Ossorio y Gallardo es coneix l’estat d’ànim de Companys: «Creía que el Presidente del Consejo había mermado las atribuciones de la Generalidad y que no trataba con la debida consideración al presidente y a sus consejeros [...]. Creo que tenía la seguridad de que no era tan popular como en aquellos gloriosos momentos en que fue exaltado al máximo puesto del gobierno de Cataluña...»

Camí de l’exili

El camí de l'exili.

Fonts diverses

L’Exèrcit de Catalunya es dessagnà a l’Ebre, però a la rereguarda el resultat fou pitjor. La propaganda republicana no satisfeia una població cansada pels estralls de la guerra: la fam, els bombardeigs, el menyspreu a Catalunya i la manca d’un criteri sociopolític que no parlava ja de revolució o justícia social sinó de lluita per la independència d’Espanya.

Mentre les tropes rebels executaven l’«ocupaciónhi>» de Catalunya (així l’anomenava l’exèrcit franquista), no hi hagué cap operació militar republicana que en destorbés l’avanç. A cap front no es feu res per a alleugerir la pressió de les tropes franquistes.

El resultat era previsible des que es va trencar el front el 23 de desembre, la vigília de la nit de Nadal —ignorant qualsevol simbolisme religiós d’aquestes dates i la petició d’una treva feta pel Vaticà i per importants personalitats internacionals—. L’avenç militar i la por empenyien a poc a poc la població fugitiva a l’est i al nord, camí de la frontera de l’Estat francès. Palmiro Togliatti, delegat de la Internacional Comunista, afirma que aquell desembre Negrín oferí la vicepresidència del consell de ministres a Companys. La negativa d’aquest s’inscrivia en el clima de desencís i fatalisme que regnava a la rereguarda. A efectes pràctics tampoc no tingué resultat la declaració d’estat de guerra, que s’havia anat ajornant. El dia 20 de gener de 1939 Companys, a petició de Negrín, es dirigí per darrera vegada en al·locució radiada a la població: «La dignitat, la conveniència, les possibilitats i les esperances, els fets en tota la seva cruesa, ens obliguen a multiplicar els recursos a fi que cada arbre, cada mata, cada racó i tots els pits i braços de Catalunya es converteixin en fortalesa vivent on s’estavelli la força dels invasors [...]. Davant no hi ha res català ni res espanyol. És la invasió estrangera de països que anorreen tota expressió de llibertat individual i col·lectiva [...] Catalunya té una consciència definida i és una realitat [...]. En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot, fins i tot el nom.»

Temps després, Companys es lamentà d’una crida inútil que només el podia desacreditar. El 26 de juny, en una carta a Ossorio y Gallardo, explicà la resposta que li donà Negrín a Figueres en preguntar-li per què aquella al·locució no l’havia fet ell mateix com a cap del Govern de la República; Negrín li respongué: «Porque yo era ministro de la Guerra y presidente, y sabía cómo estaba todo. Usted sí, porque no tenía el deber de conocer cómo estaba todo militarmente.»

El 22 de gener, el diumenge anterior a l’ocupació franquista de Barcelona, Negrín cridà Companys, per primera vegada des dels inicis de la batalla de Catalunya, per informar-lo i explicar-li la gravetat extrema de la situació militar, i la conveniència d’evacuar la ciutat. Els diputats del Parlament de Catalunya es traslladaren a la Conreria, i més tard anaren a Girona i Olot, fins que s’establiren a Figueres, al Mas Bell-lloc de Cantallops, i al Mas Perxers d’Agullana. Lluís Companys, president de la Generalitat, sortí de Barcelona la nit del dia 23. La narració és de Josep Maria Poblet: «Companys estava desfet de tanta desventura i davant de tanta incomprensió. A darrera hora de la nit del 23 de gener, quan el personal de les conselleries ja havia pres la ruta de les terres gironines, va sortir del seu domicili amb l’única companyia de Josep Andreu, el president de l’Audiència i del Tribunal de Cassació, camí de Sant Hilari Sacalm i el castell de Montsolís. [...] Abans de deixar Barcelona, amb una mena de ruta sentimental, va demanar al xofer que passés per la Rambla. I, de la Rambla, que enfilés el carrer de Fivaller i la plaça de la República. En ésser davant del palau de la Generalitat, va prémer la mà d’Andreu, corprès i amb els ulls humits, nerviós i ple d’emoció, mentre el cotxe deixava la històrica plaça.» Companys volia esperar les tropes franquistes al seu despatx com havia fet a l’octubre del 1934, però els seus col·laboradors li ho tragueren del cap en comentar-li la gran feina que els esperava i també a causa de la incertesa per la sort del seu fill malalt.

El 26 de gener, a primera hora de la tarda, fou ocupada Barcelona. Tota la premsa internacional ho reflectí en primera pàgina, amb una afirmació inapel·lable: la conquesta de la capital de Catalunya significava, de fet, la fi de la guerra. Així fou pel que fa a enfrontaments militars contra l’enemic: l’exèrcit franquista ocupà Madrid i tota la zona centre i llevant-sud sense disparar un tret. Catalunya, gresol de la República el 1931 i baluard principal durant la guerra, havia estat el ser o no ser d’una Espanya democràtica i plurinacional. Sense ella, tot finia.

El dia 1 de febrer, al castell de Figueres, se celebrà la darrera sessió plenària de les Corts de la República. Carles Pi i Sunyer, un dels presents que no era diputat, recorda: «...en una de les quadres, en un ambient fosc, tètric [...] La sessió de les Corts al castell de Figueres semblava un quadred’història: un quadre ombrívol com tan sovint ho són els de la història d’Espanya.»

Josep Benet, en el seu estudi sobre la mort de Companys, explica un fet cabdal ocorregut el 2 de febrer. La insistència del Govern Negrín, els mitjans de poder i els carrabinersi unitats de l’exèrcit apostats camí de la frontera obligarena lliurar-li el fons de la Tresoreria de la Generalitat de Catalunya. Fou impossible resistir-s’hi. Les conseqüències d’aquest fet foren molt greus en no poder disposar d’aquests recursos a l’exili.

Al Mas Perxers d’Agullana, darrer reducte oficial de la Ca-talunya autònoma i republicana, Companys anà perfilant un pensament que havia començat a germinar a la meitat de la Guerra Civil, després de l’absorció de l’ordre públic pel Govern central de la República, i que s’anà modulant amb l’actuació minimitzadora i de menyspreu d’aquesta respecte de Catalunya. Des de l’inici de l’exili, i a través dels seus mateixos escrits, es pot conèixer l’evolució del seu pensament. Xavier Benguerel recorda una conversa amb Companys al Mas Perxers en què li deia: «Jo no compto; el país, sí; i molt, i al país li espera una altra època de privacions, llarga, interminable [...]. Quin tràgic, quin immerescut destí d’aquesta pobra Catalunya.» També esmenta l’encàrrec que rebé el conseller Bosch i Gimpera de tenir cura molt especial del filòleg Pompeu Fabra; ho recorda així: «El President, encara em sembla veure’l assegut vora el foc a la cuina del mas, taciturn i serè; amb l’energia i la claredat de sempre, m’encarregà que deixés Fabra instal·lat en un lloc tranquil de França. Em semblà que el lloc més avinent era Prada, on també hi havia el mestre Pau Casals.»

El dia 5 de febrer passaren a França els presidents de la República, Manuel Azaña, de la Generalitat, Lluís Companys, i del Govern Basc, J.A. de Aguirre, així com el cap del Govern republicà, Juan Negrín, i el president de les Corts, Diego Martínez Barrio. S’ha de destacar que l’entrada a França de totes aquestes personalitats no fou simultània. Cipriano Rivas-Cherif, cunyat d’Azaña, explica que el president Companys havia manifestat el desig de no sortir del país ni un minut abans ni un minut després que el president de la República. I afegeix: «Pero no participava mi cuñado de la misma opinión. Consentía y estaba dispuesto a salir acompañado del presidente de las Cortes; pero nunca a la par de ningún otro de los Jefes de Gobierno cuya compañía pudiese, ni en aquella extremidad en que estábamos, significar paridad de representación o categoría con la suya.»

Companys passà la frontera, juntament amb Aguirre i tot un grup d’acompanyants, pel coll de Lli. Davallaren cap al poble de les Illes però, abans d’arribar-hi, es toparen amb Negrín, que tornava cap a Espanya, després d’acompanyar Manuel Azaña a França. Altre cop, el testimoniatge de Zugazagoitia sobre el que li digué Negrín, és concloent: «Lo que no podía esperarme es que a mi regreso fuese a tropezar con Aguirre y con Companys. Los más sorprendidos han sido, naturalmente, ellos, que han debido sospechar que yo abandonaba el territorio nacional sin notificarles mi decisión. El juego de palabras ha sido precioso. Se han ofrecido a regresar conmigo pero me he negado. Ausentes de Cataluña, tengo una preocupación menos.»

Un cop al poble de les Illes, el president català i els seus acompanyants entraren a l’Hostal dels Trabucaires, a descansar uns moments. Els gendarmes només deixaren circu-lar lliurement Companys, Aguirre i els membres del seu Go-vern. Els altres s’hagueren de quedar a les Illes, mentre no presentessin els seus passaports amb el corresponent visat d’entrada. El president d’Euskadi, José Antonio de Aguirre, evocà posteriorment aquell pas de frontera: «Pocas personas han conocido como yo los momentos de la intimidad de Companys, que es cuando se descubren los hombres tal como son. Cuando abandonamos el territorio catalán y pasamos la frontera seguidos de las tropas de Franco, aquel hombre estaba sumido en un profundo abatimiento. Parecía que para él todo había concluido. Yo le animaba diciendo que los pueblos no mueren como los hombres y que llegaría la hora de nuestro triunfo. “No es eso Antonio —como solía llamarme—. Mi preocupación en estos momentos está concentrada en todos estos compatriotas míos que huyen sin amparo y en mi hijo enfermo...”.»

Els passos pirinencs veieren un exili sense precedents en la història de Catalunya. Des del 28 de gener fins al 10 de febrer de 1939, al coll d’Ares —en algun altre pas, fins el dia 12—, unes 475 000 persones travessaren la frontera.

Companys a París

Un cop a l’exili després d’entrar a l’Estat francès per les Illes el 5 de febrer de 1939, Lluís Companys es dirigí a París, on arribà el dia 7. La residència més fixa a la capital france-sa fou un minúscul entresòl al número 1 del Boulevard dela Seine, a Neully. Abans havia estat a l’Hotel Henry IV, a Saint-Germain-en-Laye, i interinament a casa de la seva filla Maria a la Rue Decamps 45. Juntament amb el fidel Joan Tauler i Palomares i amb Jaume Miravitlles i Navarra, la seva tasca s’adreçà fonamentalment a resoldre els problemes més urgents dels milers d’exiliats. Companys rebé les crítiques més dures, i damunt seu es fan caure responsabilitats de tota mena.

Els seus escrits permeten seguir el procés d’evolució del seu pensament. Hi apareix com un home angoixat per la tragèdia de la guerra i la desfeta, per la sort del seu poble, ara ja ocupat per un exèrcit que pretenia eliminar la seva identitat en un fred genocidi cultural. Un Companys que defugia polèmiques personals per presentar-se com a president de tots els catalans, amb una talla d’estadista per damunt de diferències partidistes, i que assumia el paper tràgic que la història li havia imposat.

El comportament de Companys davant la mort, com també el seu darrer missatge, és fruit de la culminació d’un procés ideològic raonat i madurat a l’exili. Les seves darreres paraules, «Per Catalunya!», no solament són repetidament citades en la seva correspondència a l’exili, sinó que eren també inscrites en la placa de bronze que els soldats catalans duien enganxada a l’uniforme. El missatge era transparent: per damunt de totes les coses, es destacava el fet de ser de Catalunya.

Les pressions del ministre francès de l’Interior, Albert Sarraut, li recomanaren una residència lluny de París, i acceptà l’oferiment de Joan Casanellas d’un petit apartament moblat a La Baule-les-Pins, a la Bretanya, en un xalet de nom bretó, Kar Himer Bad. A La Baule, també hi havien estat Ventura Gassol, Josep Tarradellas, A. Sbert i d’altres.

La Generalitat havia instal·lat una modesta oficina al número 25 de la Rue de la Pépinière, al districte VIII de París, sota el nom de Layetana-Office. En aquesta oficina hi havia l’adreça de La Baule, de manera que no és difícil suposar que aparegués quan París fou ocupada per les tropes alemanyes i els serveis de la policia franquista agregada a l’ambaixada confiscaren les delegacions republicanes rouges. Això pot explicar, tant si hi hagué alguna denúncia sobre Companys com si no, que s’arribés a conèixer el seu domicili.

El Consell Nacional de Catalunya

Q. Solé i Barjau

Els escrits del president reflecteixen constantment la idea suara esmentada de Catalunya: en una carta del 22 d’abril de 1939 a Carles Pi Sunyer li demanà que donés fe de vida del poble de Catalunya, i ja hi esbossà la idea del Consell Nacional de Catalunya; en una altra carta del 5 d’abril l’informava que, per damunt de totes les dificultats, calia atendre les necessitats econòmiques dels refugiats catalans. Pel juliol del 1939, un grup d’estudiants catalans refugiats a Montpeller —entre els quals hi havia Alexandre Cirici i Pellicer, Cristià Aiguader, Roser Bru, Concepció Ferrer i Joan Grases— convidà Companys a la inauguració d’una exposició de pintures i dibuixos realitzats per alguns d’ells a l’exili. El president, que tenia dificultats oficials per a moure’s lliurement, els contestà amb aquestes paraules: «Estic content de veure la serena dignitat de la vostra carta i de trobar-hi el sentiment de pàtria. Per lluitar per altres idees, hi ha molta gent que treballa i lluita a tot el món. Catalunya només ens té a nosaltres. Per això més que mai, cal supeditar-ho tot a la seva defensa [...]. L’ànima catalana no té cos, no té territori. El seu idioma és perseguit a la terra estimada [...]. Cal, doncs, fer un esforç de continuïtat perseverant per mantenir, a fora, l’espiritualitat [...] de Catalunya i englobar sota aquest amor i aquesta realitat tots aquells catalans que en són per haver nascut a Catalunya i per sentir-ne tota la seva expressió nacional. Catalans nacionalistes, abans de tot.»

Poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Companys escrivia a Francesc Madrid, el periodista català exiliat a Buenos Aires: «És dolorós que, com sempre passa, ara també a l’exili alguns catalans no sàpiguen oblidar-se de diferències internes [...]. Però no ens hem de preocupar d’això. Ho hem de fer tot, per no pensar més que en Catalunya, en la nostra desventura, formosa i única terra enyorada, i en el seu futur [...]. Fora d’ella, res.»

A l’octubre del 1939, quan acabava d’esclatar la guerra mundial, envià un missatge als catalans exiliats a Amèrica per mitjà de Josep Andreu i Abelló. Els deia: «En aquestes hores incertes i enormes, amb el record punyent i inesborrable de la tragèdia de Catalunya i del seu present, us transmeto la meva emocionada salutació i l’esperança i la fe en el recobrament de les llibertats de la pàtria. Tots els catalans han d’ésser uns, sense diferències, per treballar aplegats per un mateix sentiment patròtic. Catalunya sotmesa, el seu idioma sense territori, els seus valors culturals i polítics perseguits o a l’exili... Davant d’això, tots uns i amb una sola obsessió, amb una sola voluntat continuada, que té un nom: Catalunya!»

El 26 del mateix mes escrivia a H. Nadal i Mallol, director del diari «Ressorgiment» de Buenos Aires, i li deia que «la necessitat que hi ha d’acoblar tots els catalans nacionals, ofegant per la grandesa i calor del patriotisme tot altre sentiment o interès subordinat, dicten la meva conducta». I continuava: «Ara, Catalunya no és més que pel seu esperit immortal. El seu idioma, com he dit altres vegades, no té ter-ritori al món, i en el propi és perseguit. Els seus valors intel·lectuals a l’exili, i el poble sotmès o exiliat.» I davant el fet del conflicte bèl·lic que acabava de desencadenar-se, repetia: «Tot trontolla al món, i davant el demà, quina responsabilitat la dels catalans per a l’esdevenidor de la pàtria. Com hem de continuar mantenint, exaltant, cultivant, amb passió i veneració l’espiritualitat de Catalunya, el seu ésser, la seva presència a tot arreu on ens trobem cadascú.»

Al desembre del 1939, en l’aniversari de la mort del president Macià, escrivia en el periòdic «El Poble Català», que es publicava a París: «Els catalans tenen fe en l’esdevenidor. On hi hagi un català, allà s’ha de sentir la presència de Catalunya. Els actuals moments demanen una línia de conducta per sobre de partits i de persones. El que compta és el sentiment patriòtic que ens ha d’aplegar a tots.»

Al mes de gener del 1940, tornava a escriure a Nadal i Mallol una llarga carta, on repetia moltes idees d’aquesta evolució. Hi afirmava: «L’únic que compta és Catalunya. Sia el que vulgui que hagi de sofrir d’injustícies i de passions, tots som catalans, i no vull veure més que catalans, fins els que no ho semblin. La meva persona ni cap altra valen res, davant la responsabilitat del demà, en la situació de Catalunya avui. No seré obstacle a res, ni vull res més que servir a Catalunya.» I afegia: «Dintre la meva intenció ha estat sempre el desig de procurar la unitat dels catalans i la creació d’un organisme representatiu.»

A l’abril del mateix any, tornava a escriure a Francesc Madrid: «Però el que importa és una línia, la que dicta l’amor a Catalunya, i ésser o fer esforços per ésser senzill i bo, i exaltar tot el que ho mereixi de Catalunya i dels catalans, que és molt, i callar el que no ens agradi. Som a l’exili, i la nostra conducta i la impressió que donem, tot contribueix al recobrament català. Amb aquesta obsessió de no fer mal a Catalunya i de combregar contínuament en el seu amor, visc.»

La detenció a la Baule

La persecució del Govern franquista contra els qui havien defensat la Generalitat i la República continuava sense treva. Després de les declaracions que el ministre d’Estat francès, M. Ibarnegaray, feu al periòdic «Paris-Soir» en què exposava un enduriment davant, sobretot, dels refugiats catalans i bascos, dos dies més tard, el 29 de maig de 1940, «La Vanguardia», en un editorial titulat «Más vale tarde...», reblava el clau en dir: «Y es a Francia y no a España a quien urge ahora defenderse contra la lepra de los indeseables evadidos de la justicia de Franco.» Pressions i control que s’imposaven sobre una França ocupada per les tropes de Hitler o que havien arribat a un armistici claudicant, com era el cas del Govern de Vichy. L’ambaixador del Govern de Vichy a Madrid, François Pietri, recordava: «Il a toujours été répondu négativement aux demandes d’extradition du gouvernement espagnol concernant les personalités rouges refugiées en France [...]. Cette lutte a été spécialment dure, car l’Espagne y apportait une insistance passioné» (‘Sempre s’ha respost negativament a les demandes d’extradició del govern espanyol concernents a les personalitats roges refugiades a França […]. Ha estat una lluita especialment dura, perquè Espanya hi insistia apassionadament’).

Arran de l’ocupació nazi de París fou lliurada al consolat general franquista tota la documentació que pertanyia a organismes rouges, i es produí una dispersió general per fugir del seu abast. El 29 de juliol de 1940, el Consell Nacional de Catalunya, presidit per Carles Pi Sunyer, i representatiu de tot el poble català per damunt de militàncies concretes, s’hagué de constituir a Londres. Mentrestant, a París, l’ambaixador espanyol, José Félix de Lequerica, organitzava els serveis de policia. És inequívoca la documentació que s’ha localitzat a l’arxiu del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, a partir del qual se sap que allà hi havia Velilla, cap de Falange Espanyola a França. També l’agent Pedro Urraca Rendueles, adscrit a l’ambaixada franquista a París. Fou aleshores quan els nazis dugueren a terme els segrests dels refugiats espanyols que restaven en zona ocupada, els noms dels quals estaven detallats en una llista amb centenars de persones. L’execució franquista dels que foren lliurats, com Lluís Companys o Julián Zugazagoitia, frenà els nazis. El darrer lliurat fou Joan Peiró.

El 13 d’agost a la tarda, mentre Companys tenia a les mans un llibre del propietari de la casa llogada titulat Vies des Saints —una vella edició del 1871—, cinc membres de la policia militar alemanya irromperen al seu domicili. Un d’ells parlava francès. Després de fer-hi un escorcoll rigorós i confiscar totes les propietats que hi trobaren —75 000 francs—, conduïren el president Companys i el seu nebot a Ville Caroline, on passaren una setmana detinguts, i, posteriorment, a la presó de La Santé, a París.

Mentrestant s’havia produït una intervenció del Govern mexicà, conseqüent amb l’impagable comportament humanitari de la República de Mèxic envers el poble espanyol, que beneficià milers d’exiliats. A partir del dia 22 d’agost, la representació diplomàtica de Mèxic a França i el Govern de Vichy establiren un acord pel qual quedaven sota la protecció diplomàtica mexicana els republicans espanyols en territori francès, fos ocupat o no pels alemanys. Per a molts, això representà una nova vida.

A la presó de La Santé, Companys rebé un tracte correcte. El 26 d’agost, a la direcció del centre penitenciari li arribà un comunicat de l’encarregat de l’ambaixada espanyola a París, Jaime del Castillo, que obeïa ordres del director general de Seguretat, José Finat y Escrivà de Romaní, en què es deia que Companys havia de ser «…entregado a primeras horas del dia de mañana al Sr. Urraca...». L’endemà, a les cinc de la matinada, un cotxe el traslladà cap a Espanya. La tragèdia s’acostava. Abans de ser lliurat, Companys pogué deixar unes notes per al doctor Anguera, metge que vetllava pel seu fill malalt, per mitjà d’un aumônier francès de la presó amic de Víctor Montserrat, pseudònim de Josep Tarragó, capellà exclaustrat que ajudava també a buscar el fill de Companys, perdut a causa del desgavell generalitzat ocasionat per l’ofensiva de l’exèrcit alemany.

Aquesta nota de Jaime del Castillo és fonamental per a la història. Demostra que el Govern espanyol fou el responsable del trasllat de Companys i una tal responsabilitat no pot ser obra de cap policia. Era una ordre que venia de les més altes instàncies de l’Estat. El policia que el traslladà, Pedro Urraca Rendueles, el conduí fins a Hendaia —de camí, passà dues nits a la presó del fort Hâ de Bordeus—. A Hendaia fotografià el president, una fotografia que envià a la seva dona, Carme Ballester. Era la prova documental del tracte professional d’un policia intel·ligent que sabia el que passaria, i no volia que res el pogués responsabilitzar més enllà del seu deure. Per això, quan Urraca retornà a París, la vídua de Companys demanà que ningú no fes res contra ell.

Un cop arribats a Espanya, Companys fou conduït directament als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l’Estat, a la Puerta del Sol de Madrid. Els primers quinze dies romangué totalment incomunicat, i sense poder-se canviar de roba. Els testimonis de presos que ocasionalment coincidiren amb ell —l’escriptor argentí Valentín de Pedro, Cipriano Rivas-Cheriff o Carlos Morales— coincideixen a descriure’l en un estat decrèpit. Havia estat insultat, vexat, mostrat a alts jerarques del règim com si fos un animal de circ. Torturat, a més de deixar la seva roba tacada de sang morí encara amb nafres a l’esquena i amb els peus inflats —no s’havia pogut calçar més les sabatilles de platja amb què havia estat detingut a La Baule, les duia a retaló—. A la cel·la número 11 li abocaren sorra, que havia de recollir amb les mans, i li llançaven monedes. Companys pogué preveure i meditar quina havia de ser la seva conducta fins al final de la seva vida. Després de cinc setmanes a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el dia 3 d’octubre fou conduït emmanillat, juntament amb Máximo García Royo, cap a Barcelona. En acomiadar-se d’aquest detingut republicà a Saragossa, on feren una aturada, li va dir: «Que tenga mejor suerte que yo. Voy a morir en mi Cataluña y por Cataluña.» A Saragossa pogué veure la seva germana Maria de l’Alba, casada amb un enginyer català, Ramon Puig i Negre, propietari d’una fàbrica de gel a la capital aragonesa. Tenien un fill, Blas, aleshores de vint-i-tres anys, i, a petició de Companys i gràcies al veïnatge d’un inspector de policia amb la seva germana, tots tres pogueren enraonar amb ell gairebé una hora.

A la presó del castell de Montjuïc

Exili i mort de Lluís Cmpanys.

Font: J.M. Solé i Sabaté i altres

L’arribada de Companys a Montjuïc, el 3 d’octubre, causà sorpresa. Per ordre del capità general, l’oficial de guàrdia es feu càrrec del pres. Fou tancat a la casa que estava destinada al capellà del castell, per aïllar-lo de la resta de presos. S’incrementà la vigilància, i els soldats catalans que eren a la guarnició aviat saberen la notícia.

Dos presos catalans: Jaume Fortuny, excombatent republicà que feia treballs de neteja, i Daniel García, que treballava a la cuina, li enviaren missatges d’encoratjament. En ser descoberts, foren arrestats i tot intent de cop de mà quedà avortat. Els militars republicans tancats a Montjuïc foren traslladats a la presó Model i la guàrdia fou reforçada.

El dia 8 d’octubre, Companys fou sotmès al darrer interrogatori davant el fiscal delegat per la Instrucció de la Causa General, un organisme que depenia del Ministeri de Justícia, per conèixer —el criteri és fonamentalment policíac— el període «rojo». Les acusacions foren similars a les fetes en el Consell de Guerra, celebrat el dia 14 a les 10 del matí, en el més rigorós secret. Les seves germanes no hi pogueren assistir, i l’audiència pública només deixà entrar caps o oficials de l’exèrcit, gent de Falange i una dotzena de senyores, entre les quals la muller del fiscal, el comandant Querol.

La composició del Consell de Guerra és prou coneguda. Actuava de jutge instructor el general de brigada Ramon de Puig i Ramon, i de secretari del jutjat, el comandant de cavalleria José Urrutia Huerta. Fou designat un defensor d’ofici, el capità d’artilleria Ramon Colubí i de Chávez, que no era jurista. La voluntat de Companys d’autodefensar-se no li fou admesa. S’ha de dir que, malgrat les diferències ideològiques amb el president Companys, Colubí —militar d’origen català— es comportà amb tota dignitat, tot i que era un període en què les passions eren molt vives, fet que Companys li agraí sincerament. El condemnaren a mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió militar. En el decurs del Consell, Companys digué: «Si la sentencia me es definitivamente adversa, como espero, sabré morir sereno y con dignidad, por mis ideales de siempre y por Cataluña.» I després va afegir: «Ah!, y sin sombra de rencor.»

Les germanes de Companys, que no sabien que es feia el judici, hi arribaren quan s’havia acabat. No obstant això, pogueren intercanviar-hi algunes paraules. La integritat del president català quedà reflectida pels mateixos informes secrets dels Serveis d’Informació de l’Exèrcit (SIE o Segona Bis). L’execució de la condemna depenia de l’Enterado que signava el general Franco, el qual havia de corroborar personalment la condemna a mort o la commutació de la pena. Aquell mateix dia 14, l’Enterado arribà de Madrid.

La vetlla de la seva execució, Companys deixà uns darrers escrits que són el seu testament polític. En cartes dirigides tant a la seva família com al seu poble, totes tretes clandestinament de la presó per la seva germana Ramona, es destaca sobretot la seva voluntat de president de Catalunya. En una carta dirigida a la seva filla Maria, escriu: «Filla meva, no ploris, ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de què donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.»

En la carta en què s’adreçà al seu poble, acaba dient: «A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rencor. Donaré gràcies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa i serenitat que m’omple en pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que representa de Pau, Justícia i Amor. Lluís Companys.»

I encara cal recordar que, en caure sota les bales del piquet d’execució, les seves darreres paraules foren: «Per Catalunya!»

El president Companys tancava un cicle que havia pogut madurar en tot el procés que abasta del seu segrest a la seva mort. Podien matar l’home, però alhora feien néixer el mite. El comte de Güell, l’últim alcalde de Barcelona durant la monarquia d’Alfons XIII, sabé copsar amb lucidesa el significat de la mort del president. En el seu Journal d’expatrié catalan, publicat a l’exili, escriví: «Companys presidí i governà Catalunya en les hores més tristes i amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, els catalans, no oblidarem mai la seva mort.»

La més rigorosa censura impedí la publicació de cap nota en la premsa. El silenci, però, es trencava a poc a poc. La remor de la seva execució s’anà estenent. També s’anà sabent a partir de les notes que des del consolat alemany a Barcelona anaven cap a Berlín i que la premsa internacional recollia. El cas de Companys s’anà convertint, en la consciència general, en el cas de Catalunya. La dictadura franquista continuà el seu intent de genocidi. No fou fins que arribà el relleu d’altres generacions que la memòria del president assassinat fou reivindicada massivament. A més, tal com ell pretenia, el judici i la crítica de la seva actuació política no han estat obstacle per a creure que les bales que posaren fi a la seva vida anaven dirigides contra la vida i l’ésser del país que ell representava i pel qual, després de vexacions i tortures, moria.

En el pròleg de l’edició facsímil de Consell de Guerra i condemna a mort de Lluís Companys (Generalitat de Catalunya, 1999) dèiem, en parlar de Companys, que per la seva trajectòria, ja mítica, ha passat a ser «el President del poble»: «La història, al llarg dels anys i meritòriament per persones molt variades, ha anat fent la seva feina malgrat els innombrables entrebancs. La dispersió documental a Europa i Amèrica, la llarga dictadura franquista, la desaparició, pèrdua i destrucció de la més diversa informació, han estat les raons que han fet tan difícil apropar-se al coneixement fidedigne del cas Companys. Ara encara no ho coneixem tot, però la mort del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, la podem calibrar amb una més justa mesura. S’ha de recordar que fou l’únic president d’un país democràtic afusellat pel totalitarisme que volia imposar-se arreu d’Europa durant la Segona Guerra Mundial.

«Els analistes més profunds i equànimes, els historiadors, la societat en general no dubten a confirmar la tesi que l’execució del president de la Generalitat de Catalunya fou un crim d’estat.»