1359-1518: La gènesi de la Generalitat de Catalunya: de la Cort de Cervera a Ferran II

Institucions de l'administració general i municipal de Catalunya a la baixa edat mitjana.

La Generalitat o, com era anomenada a l’edat mitjana, la Diputació del General, fou una comissió amb poders delegats per les corts que nasqué a mitjan segle XIV com a organisme temporal, es consolidà com a institució permanent al darrer quart del segle XIV i rebé una organització definitiva el 1413 que la independitzà de les corts pel que fa a l’elecció dels diputats i al funcionament de la institució.

La Generalitat és una de les institucions històriques catalanes més significatives i originals. Bé que es creà com a comissió econòmica, encarregada d’administrar el donatiu de les corts al rei, sense cap representant de la Corona, en algunes èpoques fou un poder paral·lel al del sobirà, que normalment hi col·laborava, però que en ocasions s’hi enfrontà.

El nom inicial de la institució, Diputació del General, indicava que ostentava la representació de la totalitat de la societat catalana. Pere el Cerimoniós, a la Cort de Cervera del 1359, es referí al «general de Catalunya, ara congregat a la Cort que celebrem a la vila de Cervera». Aquest general o generalitat del país representat a corts s’articulava en tres braços: el Braç Eclesiàstic, el Braç Militar o Nobiliari i el Braç de les ciutats i viles reials, anomenat Braç Reial. El Braç Eclesiàstic representava no solament l’estament eclesiàstic sinó també totes les viles i llocs que pertanyien a l’Església catalana; el Braç Militar representava els membres de l’alta i de la baixa noblesa i tots els llocs que posseïen, i el Braç Reial era format per les ciutats i viles sota jurisdicció reial directa. La Diputació del General es basà també en aquest esquema d’organització.

El període de formació de la Diputació del General

Els orígens de la Diputació del General han estat motiu de recerca i de discussió entre els historiadors. L’any 1923, el professor Antonio de la Torre demostrà que no es podia parlar de Diputació del General des de les Corts de Montsó del 1289, sinó que calia esperar l’època de Pere el Cerimoniós. Assenyalà que, el 1289, el 1292, el 1300 i el 1323, les corts havien votat impostos que havien de ser recollits durant un període de temps variable, i per a recaptar-los havien creat organismes delegats de les mateixes corts, amb exclusió del poder reial. Però aquestes delegacions no originaren una institució, perquè no hi hagué continuïtat. La guerra amb Castella de 1356-69 afavorí el naixement de la Generalitat perquè exigí la continuïtat de les comissions delegades de les corts, que enllaçaren les unes amb les altres, tal com ho demostrà M. Teresa Ferrer el 1984.

Aquesta guerra, dita dels dos Peres perquè fou protagonitzada per Pere el Cerimoniós a la Corona d’Aragó i per Pere el Cruel a Castella, es desenvolupà de manera molt desfavorable a la confederació catalanoaragonesa, que veié el seu territori envaït i parcialment ocupat. La dependència del Cerimoniós respecte de les corts per finançar la guerra fou absoluta. El patrimoni de la Corona estava en gran part hipotecat i en mans de tercers, de manera que el monarca no en podia obtenir prou recursos. D’altra banda, els poders del rei estaven limitats per constitucions atorgades a corts i per privilegis; no podia crear impostos nous i generals si no era d’acord amb les corts. Pere III hagué d’acudir-hi per obtenir diners i tropes per a la guerra. Ho va fer el 1357, el 1358 i, altra vegada, el 1359. La importància dels donatius obligà el sobirà a cedir a la cort més prerrogatives pròpies, i aquesta hagué d’organitzar una comissió de diputats amb poders per a recaptar el donatiu i per a despendre’l en els gravíssims afers de la defensa.

Des de la fi del segle XIV s’ha considerat que la Diputació del General, o Generalitat de Catalunya, va néixer a la Cort celebrada a Cervera el 1359, perquè des de llavors hi hagué sempre una Diputació del General. La Cort de Cervera, sense consciència de crear una institució nova, contribuí a forjar-ne un aspecte quan definí les funcions dels diputats i atorgà als membres de les comissions de corts atribucions que no havien tingut anteriorment i que no variaren gaire durant una colla d’anys.

Un segon pas en la formació de la Diputació es féu a les Corts de Montsó de 1362-63, on foren creats els impostos més característics de tots els que van nodrir les arques de la Diputació del General: les generalitats, destinades a durar uns quants segles: el dret d’entrades i eixides —sobre l’exportació/importació— i el dret de la bolla —sobre la fabricació i comercialització de teixits—. Fou aquesta Cort la que creà la figura de la terna de diputats, un per braç, residents a Barcelona, com a òrgan suprem de la institució, malgrat que hi havia altres diputats que s’ocupaven de diverses tasques. Aquesta estructura, només amb els tres diputats residents a Barcelona, fou la que s’imposà, bé que no pas immediatament.

La Diputació del General es consolidà definitivament a la Cort de Barcelona-Lleida-Barcelona-Tortosa de 1364-65, que decidí emetre deute públic amb la fermança de les generalitats i que garantí la continuïtat de la institució emissora i dels impostos mentre aquest deute no hagués estat amortitzat. De moment encara no hi havia voluntat de convertir-la en una institució permanent, però sí que hi havia la necessitat d’allargar-ne la vida mentre no s’hagués amortitzat el deute, cosa que resultà impossible i que n’assegurà la pervivència.

Durant vuit anys, del 1367 al 1375, fou assajada una nova fórmula de Diputació, de perfil simplement administratiu. Un gerent o «regent la Deputació de Catalunya» tingué cura dels afers de la Generalitat; fou elegit per les corts i assessorat i controlat per tres oïdors de comptes. Durant aquest temps no hi hagué diputats residents a Barcelona. Des del 1375, la Diputació del General tornà a ser governada per una terna de diputats residents a Barcelona, amb una terna d’oïdors. Però l’afany de disminuir despeses encara va fer assajar una altra fórmula reduïda de Diputació, sense oïdors, des del 1380 fins a la reforma del 1413.

Els anys inicials de la formació de la Diputació del General, la seva funció estigué lligada a la defensa del Principat durant la guerra contra Castella de 1356-69, ajudant o substituint el rei en aquesta tasca no solament a Catalunya sinó als dos regnes envaïts pels castellans, València i Aragó. Passats els moments bèl·lics més durs, s’intentà reduir la institució, no tan sols formalment i respecte a les despeses que comportava sinó també amb relació a les seves atribucions. Si durant la guerra amb Castella els diputats residents a Barcelona i els consellers podien decidir amb la mateixa autoritat que les corts, les darreres diputacions del segle XIV foren simplement administradores del patrimoni de la Generalitat, amb poders molt restringits. De fet, es té la impressió que les corts no volien cedir les atribucions pròpies a la Diputació si no era necessari per circumstàncies excepcionals. Malgrat la limitació dels poders, la Diputació acomplí una missió política important en els difícils moments del traspàs de la corona de Joan I a Martí I l’Humà el 1396; el seu paper fou més feble en morir aquest rei sense successió, el 1410, i subseguir un interregne de dos anys.

La consolidació de la Diputació del General l’any 1413

La consolidació definitiva de la institució arribà a la Cort de Barcelona del 1413 durant el regnat del primer rei de la casa Trastàmara, Ferran d’Antequera, el qual hagué de cedir a una ofensiva dels braços, que aprofitaren la seva debilitat inicial per manca d’arrelament al país per a subjectar la Monarquia amb un seguit de pactes que afectaven diferents vessants del poder i de la justícia.

La fórmula orgànica adoptada per a la Diputació fou la de dues ternes, una de diputats residents a Barcelona i una d’oïdors, amb un membre de cada braç a cadascuna. L’elecció quedà desvinculada de les corts i adoptà el sistema de cooptació per part dels diputats cessants, fins llavors usat només per a substituir els diputats que morien durant el seu mandat o abandonaven el càrrec.

Des del 1413, la Diputació del General tingué una nova missió: vetllar perquè les constitucions i les lleis de Catalunya fossin respectades i publicar o interpretar els acords de corts. Dins la teoria política del pacte entre Catalunya i la Monarquia que les oligarquies del país volgueren imposar a la Corona, sobre la Diputació requeia la responsabilitat de fer respectar aquest pacte per part del rei i d’actuar de contrapès de l’autoritarisme monàrquic, un paper d’indubtable importància política i que prenia atribucions a les corts.

La guerra de la Diputació del General contra el rei Joan II

Fou precisament com a defensora de les constitucions i privilegis de Catalunya que la Diputació s’enfrontà a Joan II i dirigí l’aixecament dels catalans contra aquest monarca. Ambdues parts pretenien models d’estat diferents, d’una sobirania reial molt limitada l’una i molt més àmplia l’altra; hi havia també interessos econòmics i socials molt divergents entre el rei i l’oligarquia catalana.

Unitats de valor i correspondència en el sistema de compte.

T. Marot i Salsas

Durant el regnat d’Alfons el Magnànim, el partit popular de Barcelona, la Busca, havia aconseguit desplaçar del poder municipal l’oligarquia aristocratitzant ciutadana, la Biga, la qual es fortificà a la Diputació fins que aconseguí recuperar el poder a la ciutat el 1460. Mentre Joan II havia estat lloctinent del Magnànim, germà seu, havia afavorit la Busca a la ciutat i la causa dels remences al camp, cosa que atemptava contra els interessos dels terratinents, eclesiàstics o nobles, i dels estaments ciutadans més alts. La indignació popular a tot Catalunya pel tracte donat per Joan II al seu primogènit, el príncep de Viana, que fou empresonat, donà motiu a la Diputació per a actuar contra el monarca, al qual imposà la Concòrdia de Vilafranca (juny del 1461), que limitava la seva sobirania d’una manera radical, fins al punt de no poder entrar al Principat sense el consentiment del General. Després de la mort del príncep de Viana, el mateix 1461, les posicions es van radicalitzar més encara, els pagesos de remença es van revoltar i la Diputació acusà el rei de fomentar la revolta i d’atemptar contra la integritat territorial del Principat, ja que en la seva aliança amb França, per tal d’obtenir suport militar, li havia cedit el Rosselló i la Cerdanya com a penyora. La Diputació del General declarà Joan II enemic públic de Catalunya i començà el 1462 una guerra que dividí profundament la societat catalana i que durà deu anys.

La Diputació tingué sempre el suport de la ciutat de Barcelona, governada per gent de la mateixa tendència política. Joan II sabé moure’s amb habilitat tant en el terreny diplomàtic com en el militar, mentre que la Diputació hagué de buscar nou sobirà perquè la solució d’una república governada per la Generalitat no era ben vista en l’àmbit internacional. El suport forà depengué del candidat triat: el rei Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Renat d’Anjou, successivament, tots descendents col·laterals de la dinastia barcelonina. Malgrat aquestes designacions de rei, de fet fou la Diputació la que governà Catalunya durant el temps de la guerra i la que controlà estretament els nous sobirans. Joan II, que conservà el suport dels regnes de València, Aragó i Mallorca i d’un bàndol dins de Catalunya, obtingué, però, la victòria.

La capitulació de Pedralbes, el 24 d’octubre de 1472, posà fi a la guerra i fou molt generosa amb els vençuts. El rei es comprometé a respectar les constitucions i els privilegis de Catalunya, a retornar els béns confiscats, a alliberar els presoners, etc., però féu anul·lar la Concòrdia de Vilafranca. Pel que fa a la Generalitat, s’uniren la Diputació que s’havia enfrontat al monarca i la reialista, formada pel diputat militar Bernat Saportella, que havia fugit prop de Joan II quan començà la guerra.

El redreç després de la guerra

Monedes principals de l'Occident cristià durant la baixa edat mitjana.

T. Marot i Salsas

La capitulació de Pedralbes havia ratificat l’existència de la Diputació, els seus drets i les vies de finançament, però la institució sortí de la guerra molt afeblida i endeutada. Fins i tot la gent del propi bàndol, inclosa la ciutat de Barcelona, li va retreure els errors de plantejament i l’allargament de la guerra i la culpà de la ruïna que havia patit Catalunya. El desprestigi sofert, el desgavell financer i l’acusació d’endogàmia van afavorir la intervenció del rei Ferran el Catòlic, que suspengué les eleccions del 1488 i nomenà directament els diputats i els oïdors, actuació que repetí el 1491; es tractava d’una intervenció irregular, perquè es féu sense el consentiment de les corts. L’any 1493, acabada la guerra amb Granada, el rei convocà corts a Catalunya, on no solament fou canviat el sistema d’elecció dels diputats, per tal d’eliminar l’endogàmia, sinó que fou aprovada la reforma de la Diputació del General, encaminada a privar-la del paper polític que havia tingut des del 1413 i a convertir-la en un organisme administratiu. Res no s’oposà, des de llavors, a la instauració de la monarquia autoritària a la corona catalanoaragonesa.

La darrera etapa del període medieval (1494-1518) fou la de la implantació de la reforma del rei Catòlic. R. Salicrú qualifica aquesta etapa de decandida i inercial, poc efectiva en els afers de llarga durada i en la resolució de problemes realment importants, bé que tampoc no fou tan dòcil; en suma, es tractà d’una època d’assentament de la reforma i de transició entre la vigorosa Generalitat medieval i la futura, i també vigorosa, Generalitat moderna.

Els membres de la Diputació

Tots els diputats, tant els primers temps com després de la consolidació del 1413, eren iguals, i no n’hi havia cap amb poder per a presidir. Només per qüestions protocol·làries el diputat eclesiàstic era esmentat en primer lloc i segurament ocupava una posició central a les cerimònies, sempre que no hi figurés algun membre de la família reial, cas aquest en què li hauria correspost la preeminència.

Al començament, el nombre de diputats del General fou variable. La Cort de Cervera del 1359 n’escollí dotze, quatre per braç. Aquest nombre tan elevat resultà incrementat per dotze diputats més, també quatre per braç, que foren elegits com a consellers i oïdors de comptes dels diputats del propi braç. No s’indicà quins serien els diputats residents a Barcelona, com es féu després. Aquesta primera vegada, segurament a causa de la novetat de tan grans poders com els foren atorgats, el nomenament fou confirmat solemnement pel rei i rubricat per 21 prelats i eclesiàstics, 24 nobles i 30 representants dels municipis reials de Catalunya.

Les Corts Generals de Montsó de 1362-63 mantingueren encara un nombre molt alt de diputats que, comptant els oïdors, foren vint, a més d’un diputat particular per a Mallorca: sis pel Braç Eclesiàstic, sis pel Braç Militar i vuit pel Braç Reial. En aquesta ocasió el Braç Reial havia aconseguit una representació més alta en el conjunt de la Diputació atès que el seu esforç econòmic igualava el dels altres dos braços junts. En aquestes Corts es procurà que el conjunt de Catalunya i de l’antic Regne de Mallorca quedessin representats en un sector o altre de la Diputació. Dels tres diputats militars, un havia de ser un home de paratge de Mallorca, és a dir, de la petita noblesa local. L’altre diputat per Mallorca, que no entrava en el còmput dels vint, havia de ser ciutadà i resident a l’illa, i tenia la missió de recollir i administrar els diners del donatiu de les illes Balears. Una de les novetats més notables de la constitució d’aquesta nova Diputació és que les corts establiren, en alguns casos, la quota de diputats que corresponia a cadascun dels grups que componien els braços Eclesiàstic i Militar, de manera que els diputats havien de ser proposats per cada grup, els rics homes, els cavallers, els bisbes, l’orde de l’Hospital i les catedrals. Al Braç Reial, el nomenament correspongué a cadascuna de les ciutats i viles a les quals fou atribuïda una quota de participació en la Diputació. Una altra novetat interessant fou la decisió que a Barcelona hi hagués sempre tres diputats, un per braç, mentre que els altres viatjarien pels afers de la Generalitat. Aquesta terna resident prefigurà, doncs, el que havia de ser la Diputació en el futur.

Les corts del Principat de Catalunya de les quals s'han conservat els processos (1359-1515).

La Cort de Barcelona-Lleida-Barcelona-Tortosa de 1364-65 rebaixà el nombre de diputats a quinze, bé que, fora d’aquest nombre, els ciutadans de Mallorca havien de tenir un diputat. La Cort de Barcelona del 1365 confirmà la terna de diputats elegida a la Cort precedent i nomenà quatre nous diputats adjunts, un per cada braç, llevat del Braç Reial, que en tingué dos. Entre el 1367 i el 1375 no hi hagué diputats residents perquè la Diputació fou administrada per un regent. Quan la Cort de Lleida del 1375 restablí la figura dels diputats, fou nomenada una nova terna; també les Corts Generals de Montsó de 1376, la Cort de Barcelona de 1377-78 i la comissió reorganitzadora de la Generalitat, que actuà seguidament, optaren per escollir una terna. Des de llavors quedà fixada la terna i la representació paritària entre els braços.

Pel que fa al perfil social dels diputats, en la Diputació de Cervera del 1359 hi hagué primeres figures tant al Braç Eclesiàstic com al Militar: el bisbe de Girona i el prior de Catalunya de l’orde de l’Hospital, o Bernat de Cabrera, comte d’Osona, i el vescomte Hug de Cardona. A la de Montsó encara hi havia un bisbe al Braç Eclesiàstic, mentre que al Braç Militar ja no hi havia membres de l’alta noblesa. A les diputacions posteriors el representant del Braç Eclesiàstic fou generalment un canonge, a vegades amb una dignitat catedralícia; la Cort de Lleida del 1375 nomenà el bisbe Romeu Sescomes, però fou substituït tot seguit. Encara un altre bisbe, Alfons de Tous, fou diputat eclesiàstic, però accedí a aquesta alta dignitat quan ja era diputat; quan fou nomenat diputat substitut era només rector de l’església del Pi. Pel que fa al Braç Militar, cal destacar l’elecció del comte d’Empúries l’any 1375. Després de la reforma del 1413, sembla que els alts càrrecs eclesiàstic es van interessar més pel càrrec de diputat; fou ocupat per uns quants bisbes, fins i tot per l’arquebisbe de Tarragona, i molt sovint pels abats dels grans monestirs catalans: Montserrat, Ripoll, Poblet, Santes Creus, Àger, Breda, etc. i també per canonges i alguns membres de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. L’alta noblesa situà alguns dels seus membres a la Diputació: foren diputats el vescomte de Perellós, el comte de Pallars durant la guerra contra Joan II, el comte de Cardona i el vescomte de Canet, a més d’alguns membres de les famílies Centelles, Cervelló, Pinós, Montcada, Bellera i Castre; la resta eren cavallers o donzells, és a dir, membres de la baixa noblesa. Al Braç Reial, es procurà alternar els ciutadans de Barcelona amb els d’altres llocs de Catalunya.

Pel que fa a l’elecció de diputats i oïdors, es desconeixen els mecanismes d’elecció durant el període en què foren escollits a les corts. Se suposa que l’elecció es decidia dins de cada braç i que cada grup intern del braç feia la seva proposta. Normalment eren triades persones que haguessin participat en la cort. Al Braç Reial, llevat de poques excepcions, solia ser escollit un dels quatre síndics de Barcelona, la ciutat que era el cap del braç. Si algun diputat moria, emmalaltia o renunciava el càrrec, els diputats restants li havien de buscar un substitut dins del mateix braç. Les Corts de Montsó de 1362-63 filaren més prim i acordaren que el substitut fos de la mateixa condició que el cessant i, si era del Braç Reial, del mateix lloc, atès el repartiment de càrrecs que s’havia fet en aquelles corts entre els diferents grups o les diverses ciutats. Un sistema similar de substitució es mantingué després de la reforma del 1413. Si algun diputat es comportava d’una manera incorrecta, podia ser expulsat del càrrec pels seus companys.

Des de la reforma del 1413, les corts no intervingueren més ni en el nomenament dels diputats ni en el d’oïdors, que foren elegits pel sistema de cooptació, és a dir, pels diputats o oïdors cessants. A fi que el càrrec no es pogués perpetuar en uns pocs grups socials de determinats llocs, quedà prohibit que recaigués en persones del mateix bisbat, vegueria o lloc d’on fossin els diputats cessants durant els dos triennis següents al seu cessament. El 1433 s’establí que les persones que haguessin ocupat el càrrec no poguessin ser reelegides fins quatre triennis després.

L’any 1455 fou adoptat un sistema mixt de cooptació-insaculació que pretenia evitar els abusos que comportava el sistema vigent. Els diputats i els oïdors cessants havien de proposar de manera individual i secreta un candidat per cada càrrec; les sis paperetes s’introduïen en rodolins de cera i es posaven en un bací amb aigua, d’on un nen n’escollia un, a sort, per a cada càrrec. Aquest sistema tampoc no evità el control dels càrrecs per l’oligarquia dominant. El 1493, Ferran el Catòlic modificà el procediment d’elecció i implantà la insaculació a partir d’una matrícula extensa de candidats, procediment que és explicat detalladament en la introducció del període 1494-1518.

El període d’actuació dels diputats no era previst en les diputacions sorgides de les Corts del 1359 i de 1362-63; estava lligat a l’acabament de la tasca que els havia estat confiada, és a dir, l’administració del donatiu. Dels nomenats el 1359 se sap que encara actuaven pel novembre del 1362, mentre que els nomenats en 1362-63 no reteren comptes fins el 1367. Posteriorment es generalitzà el costum que el mandat s’estengués fins a les corts següents. La Cort de Barcelona de 1377-78 convertí el costum en norma quan disposà que els diputats exercissin el càrrec fins que fossin cessats per les corts. La renovació solia fer-se quan les corts ja eren avançades o poc abans que finalitzessin. Des de la reforma del 1413, la durada del mandat dels diputats quedà fixada en tres anys.

Les atribucions dels diputats foren definides per la Cort de Cervera del 1359: recaptar el donatiu i nomenar el personal necessari per a fer aquesta feina, manllevar diners amb la garantia del donatiu per un període màxim de dos anys, expedir i signar documents públics i utilitzar un segell, decidir qüestions relacionades amb les tropes de terra pagades per la Cort (especialment autoritzar la sortida del Principat de les tropes catalanes i la contractació de tropa estrangera), determinar l’armament d’un estol i nomenar-ne el capità i, finalment, la facultat més important, decidir els afers més delicats, juntament amb els diputats consellers, com ho hauria fet la Cort. Els diputats no tenien, però, facultats executives. No podien procedir contra els morosos en el pagament del donatiu, tasca que pertocava als oficials reials ordinaris. Només en el cas que els ordinaris no fessin les execucions sol·licitades pels diputats, aquests podrien fer-les. Amb aquestes precaucions es devia voler evitar la superposició de jurisdiccions diverses i, sobretot, la disminució de les atribucions dels oficials ordinaris.

En l’exercici de les seves atribucions, les obligacions dels diputats eren: prestar jurament de no despendre els diners recaptats més que en afers de la guerra i de la defensa de Catalunya, retre comptes als oïdors dues vegades l’any i estar-se a Barcelona mentre durés la recapta i l’administració del donatiu. El rei no els en podria fer sortir, altrament cessaria l’ajuda que les corts li havien concedit. Aquesta darrera disposició mostra la decisió ferma de situar la seu de la Diputació a la capital de Catalunya i, alhora, la voluntat de marcar les distàncies amb la Monarquia.

En la primera Diputació, els representants dels braços Eclesiàstic i Militar foren denominats diputats, mentre que els representants del Braç Reial eren administradors. Aquesta diferència en el nom sembla respondre a una certa divisió de funcions entre els diputats; mentre que els dels braços Eclesiàstic i Militar s’havien d’ocupar de les decisions de caràcter estratègic de la guerra, els del Braç Reial havien d’administrar el donatiu, cosa per a la qual estaven més preparats. Les Corts de Montsó de 1362-63 detallaren les funcions que els diputats havien d’acomplir d’una manera similar a com ho havia fet la Cort de Cervera, però a aquelles funcions calgué afegir-hi l’administració dels impostos de les generalitats, creats llavors. A aquesta tasca se sumà, des del 1365, el control de l’emissió de deute públic, censals i violaris, el pagament de les pensions d’aquests títols de deute i l’amortització del capital quan es podia. La Cort de Barcelona de 1379-80 modificà les funcions dels diputats, ja que, per causa de la supressió de la figura dels oïdors, el diputat eclesiàstic i el militar hagueren de fer-se càrrec de la revisió dels comptes del diputat reial, que passava a ser únic receptor i administrador dels diners del General. Des del 1413, els diputats tingueren la missió de vetllar pel respecte i compliment de les constitucions, usatges i costums de la Terra, tasca de gran importància política. Cal afegir que entre el 1421 i el 1431 dirigiren també un servei especial, la ‘guarda dels esclaus’, per a assegurar contra fugues els esclaus mascles de propietaris habitants o residents al Principat de Catalunya.

Els dotze diputats consellers escollits per la Cort de Cervera del 1359 tingueren la missió d’aconsellar els dotze diputats, però també la de revisar els seus comptes i foren, per tant, els primers oïdors de la institució naixent. Els diputats els havien de retre comptes dues vegades l’any, una per Sant Miquel i l’altra vuit dies després de Pasqua. Les Corts de 1362-63 i 1364-65 nomenaren una terna de diputats cadascuna, amb l’encàrrec específic d’actuar com a oïdors. La darrera cort esmentada, però, nomenà una segona terna d’oïdors adjunts, amb la missió d’oir els comptes dels diputats de Montsó, ja que la feina devia ser excessiva per a la primera terna. Entre el 1367 i el 1375 hi hagué quatre ternes d’oïdors, que foren els únics diputats mentre la Diputació fou administrada per un regent. La Cort de Lleida del 1375 i les de Montsó de 1376 nomenaren una terna d’oïdors cadascuna, mentre que la de Barcelona de 1377-78 en nomenà dues, una de les quals havia de revisar els comptes dels diputats nomenats en corts anteriors, des de les de Tortosa del 1365, és a dir, des que havia començat l’endeutament de la Generalitat. Els oïdors foren suprimits per la Cort de Barcelona de 1379-80 i tampoc no en foren nomenats per les Corts de Montsó de 1383-84, ni a les de 1388-89. La reforma del 1413 consolidà la terna d’oïdors, el procediment d’elecció de la qual fou el mateix que per als diputats.

El perfil social dels oïdors fou generalment més baix que el dels diputats; en el Braç Eclesiàstic solien ser canonges o dignitats similars, llevat de l’excepció de les Corts de Montsó de 1362-63, que elegiren per a aquest càrrec l’arquebisbe de Tarragona. En el Braç Militar solien ser cavallers o donzells.

A més dels diputats i oïdors descrits fins ara, en algunes ocasions es nomenaren diputats consellers, i d’altres destinats a funcions puntuals. La Diputació elegida a la Cort de Cervera del 1359 distingí només entre diputats i consellers dels diputats, que havien d’actuar també com a oïdors. Segons aquesta cort, els consellers havien de ser consultats pels diputats abans de manllevar diners, abans de consentir que els homes a cavall de Catalunya sortissin del Principat, o que fos contractada tropa estrangera; també havien de demanar-los parer sobre la conveniència de destinar una part de l’ajuda a armar una flota i per a fer el nomenament del capità i, en general, sobre totes les qüestions dubtoses. Les decisions conjuntes de diputats i consellers tenien el mateix valor que si haguessin estat acordades a les corts. De les diferents dedicacions dels diputats nomenats per les Corts de Montsó no se’n té prou informació; en canvi, se sap que la Cort de Barcelona-Lleida-Barcelona-Tortosa de 1364-65 nomenà de nou una terna de consellers dels diputats, que només tenien la missió d’aconsellar en afers importants. La Cort de Barcelona de 1365 tornà a ampliar molt els consellers dels diputats, que foren quatre per braç, llevat del Braç Reial, que en tingué cinc. Les Corts de Montsó de 1388-89 restabliren els diputats consellers i en nomenaren sis, dos per braç.

El perfil social dels diputats consellers era generalment més alt que els dels diputats residents; el càrrec suposava només reunions per a afers excepcionals, reunions que podien compaginar amb les activitats pròpies, generalment de molta responsabilitat.

Els diputats encarregats de fer les mostres de tropes i estimes de cavalls només existien en temps de guerra.

En altres ocasions foren nomenats procuradors per administrar un determinat donatiu, tasca que havia estat l’original i definitòria dels diputats residents a Barcelona, però que resultà difícil d’assumir des que la Diputació tingué impostos, censals i violaris propis per administrar. Les tasques ordinàries de la Diputació van acaparar la disponibilitat dels diputats. Un nomenament d’una terna de procuradors del donatiu nou fou fet a la Cort de Barcelona del 1365. Les Corts de Montsó de 1388-89 nomenaren una terna de diputats per a administrar els diners votats per a la defensa de Catalunya contra les tropes del comte d’Armanyac que havien envaït el Principat. Els diputats residents a Barcelona s’hi referien com els «administradors de la guerra residents a Barcelona»; actuaren almenys durant l’any 1389. El 1396, el Parlament de Barcelona, convocat després de la mort sobtada de Joan I per proveir el que fos necessari per a la defensa de Catalunya davant l’amenaça d’invasió del comte de Foix, també nomenà una comissió de sis persones, dues per braç, per a administrar el donatiu atorgat, juntament amb els diputats. Més endavant, durant l’interregne que seguí la mort del rei Martí l’Humà, el Parlament de Catalunya escollí una altra comissió de sis diputats, dos per braç, adjunta als diputats residents a Barcelona, per tal d’administrar el donatiu concedit pel Parlament per a la guerra de Sardenya i altres necessitats de la defensa. Tingueren un mandat de tres anys i uns poders similars als dels diputats residents.

Els diputats locals

Els comissaris als quals els diputats residents a Barcelona delegaven funcions recaptatòries en diverses àrees de Catalunya, generalment basant-se en les vegueries o en els bisbats com a demarcacions territorials ben delimitades, s’anomenaven diputats locals. Hi ha constància de l’actuació de comissaris territorials des del 1364, segurament nomenats pels diputats de les Corts de Montsó de 1362-63; són mencionats també per la Cort de Barcelona del 1365, pel Parlament del 1366, etc. La Cort de Lleida en nomenà directament nou, un per cada bisbat, l’any 1375, mencionant-los ja com a diputats locals i encomanant-los la gestió de la col·lecta de les generalitats i el lliurament de les quantitats recaptades als diputats residents a Barcelona —als quals restaven subordinats—, així com la persecució del frau. Com els diputats residents a Barcelona, eren cessats per les corts, però normalment eren nomenats pels diputats i no per les corts. Quan el mandat dels diputats residents a Barcelona esdevingué triennal, també ho fou el dels diputats locals.

El personal de la Diputació

Des de la Cort de Cervera del 1359 els diputats pogueren contractar gent que els ajudés en la seva tasca: col·lectors, escrivans i porters.

Les Corts de Montsó de 1362-63 autoritzaren el nomenament d’un comptable, Huguet de Cardona, mentre que la de Barcelona aprovà la contractació d’un regent, Pere Vicenç. Ja s’ha assenyalat que aquest regent i, després, Bernat Bussot substituïren els diputats en el regiment de la Diputació del General entre els anys 1367 i 1375.

Des del 1411, els diputats comptaren amb l’ajut de dos advocats assessors, que eren doctors en lleis. Al llarg del segle XV la nòmina s’anà ampliant, i la Diputació disposava, a més, d’un advocat fiscal, un escrivà major i ajudants, un racional i ajudants, receptors, credencers, exactors, albaraners, porters, un drassaner i altres càrrecs a mesura que la institució anà creixent.

Els recursos econòmics i patrimonials de la Diputació del General

El sistema tributari de la Generalitat es basà en el dret d’entrades i eixides (importació/exportació) i el dret de la bolla de plom i del segell de cera (fabricació i comercialització de teixits), creats a les Corts de 1362-63. Més endavant, el dret de la bolla s’amplià amb un dret sobre les joies, i el safrà, un producte d’exportació molt important, fou objecte també d’un dret especial.

En contra de l’ús medieval, basat en el privilegi i l’exempció, els impostos de la Generalitat foren d’aplicació general a tot Catalunya, a tots els estaments i als estrangers, malgrat que aquesta darrera inclusió provocà protestes de diferents estats i represàlies contra els mercaders catalans a Itàlia, per exemple en forma d’impostos especials. L’establiment d’aquests impostos significà una revolució fiscal.

Les tarifes de les generalitats foren fixades normalment per les corts, però fou missió dels diputats aclarir els dubtes, publicar ordinacions per a regular aquests impostos, organitzar xarxes de control i de recapta, vigilar i perseguir el frau i el contraban, molt freqüent a través de les valls d’Aran i d’Andorra; hagueren de solucionar també les nombroses resistències a pagar. Es distingiren en aquesta resistència els homes de la vall d’Andorra, que finalment aconseguiren no pagar per les mercaderies de consum propi que hi entraven des de Catalunya o des de Gascunya; només havien de pagar per les que seguien cap a Catalunya o cap a França.

La solució adoptada per a la col·lecta dels impostos fou sovint l’arrendament en subhasta al més donant, a vegades per períodes molt llargs, deu o dotze anys. Acabat el període d’arrendament, calia estudiar les reclamacions dels arrendadors, que sovint demanaven indemnització si el rendiment dels impostos havia estat inferior al previst.

Durant la guerra contra Joan II, la Diputació creà noves taxes sobre la sal, les teles de lli i cànem i els nòlits, per a sostenir l’esforç bèl·lic, i també collí un fogatge; hagué de contreure, a més, nombrosos deutes. Sovint els diputats hagueren d’avançar quantitats al rei, en cas de necessitat, a compte del donatiu de la cort següent o fer-li préstecs sobre penyores: les joies de Joan I i la vila de Montblanc, el 1396, o els llocs de Cadaqués, Roses, Llançà, Garriguella, Empúries i la muntanya de Sant Pere de Rodes, el 1409.

Les Corts de Montsó i altres de posteriors dedicaren molts recursos a la construcció de galeres i a la formació d’un estoc de veles, rems, eixàrcia, aparells, armes, fins i tot bombardes, i municions. Durant molt de temps, els vaixells de la Diputació foren el complement necessari de tots els armaments navals empresos pel rei o per les ciutats marítimes catalanes. El patrimoni de la Generalitat s’enriquí amb dues cases de l’antic call, comprades entre el 1400 i el 1403, de les quals només es conservà una, nucli de l’actual Palau de la Generalitat. Una seu pròpia fou un senyal clar de la voluntat de permanència d’una institució que havia nascut accidentalment i que s’havia anat configurant i consolidant lentament durant la segona meitat del segle XIV.