La Generalitat ocupada (octubre del 1934 – febrer del 1936)

Arran del Sis d’Octubre, el Govern de la República suspengué l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i la presidència de la Generalitat fou encomanada als governadors generals

Pel juny del 1933, el president del Govern, Manuel Azaña y Díaz, presentà la dimissió davant una situació que se li havia fet insostenible. D’una banda, els efectes de la crisi econòmica mundial —que ja es deixaven sentir— atiaven els enfrontaments amb un moviment obrer i camperol radicalitzat, que havia deixat de confiar en les reformes de la República i es decantava cap a una alternativa revolucionària (insurreccions anarquistes, vagues generals, atemptats polítics…). Les actuacions contundents de les forces de seguretat en diverses localitats (Casas Viejas, a Cadis; Arnedo, a la Rioja; Castilblanco, a Badajoz) havien contribuït a provocar greus desordres públics. D’altra banda, les classes socials més benestants havien emprès el camí del boicot econòmic i polític de la denominada Conjunció Republicano-Socialista: oposició de bona part de l’oficialitat de l’exèrcit (intent de cop d’estat de militars i grups civils dretans, a Madrid; aixecament del general Sanjurjo, a Sevilla); enfrontament continuat de l’Església amb el nou Estat; disputes originades a redós d’una reforma agrària que no s’acabava de formular; ascens cada vegada més evident de posicions reaccionàries més intransigents, si no clarament feixistes… I, encara, cal tenir present el recel que anava creixent envers el procés autonòmic de Catalunya, així com les tensions que tot plegat generava en el si del Govern. El clima de crispació i conflictivitat exigia encarar una altra vegada tot el procés d’implantació del nou règim republicà.

Després de la dimissió d’Azaña, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora y Torres, intentà formar Govern amb els radicals d’Alejandro Lerroux García, fet que obrí una crisi encara més gran entre els sectors governamentals i que acabà portant a la convocatòria d’eleccions legislatives per al 19 de novembre de 1933. Aquests comicis atorgaren la majoria del Parlament de la República a les dretes.

En aquestes condicions, el Govern d’esquerres de la Generalitat de Catalunya es convertí, per a les esquerres derrotades espanyoles, en un símbol de la puresa republicana i dels seus avenços socials. I mentrestant, més s’endarrerien els traspassos de competències i més agressiva es tornava la posició del Govern de centredreta de l’Estat envers l’autonomia catalana.

Les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 havien donat a les esquerres la majoria de viles i ciutats, per la qual cosa la Lliga procedí a retirar els seus diputats del Parlament català. Pel setembre del mateix any, la majoria absoluta d’Esquerra Republicana de Catalunya obrí, a la cambra catalana, la discussió entorn de la proposta de Llei de Contractes de Conreu, adreçada a resoldre el conflicte rabassaire. L’oposició dels grans propietaris agraris —representats per la Lliga— contra el document dugué aquesta formació a presentar a Madrid un recurs d’inconstitucionalitat, que obrí una etapa encara més gran de conflictivitat. En aquest procés, els grans propietaris rurals s’anaren acostant a la CEDA (que no amagava la seva admiració per l’Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini) i als propietaris més intransigents de la dreta espanyolista, els quals exigien al nou Govern de Samper que s’apoderés dels serveis d’ordre públic i d’administració de justícia, que havien estat traspassats a la Generalitat de Catalunya.

Així, quan la caiguda del gabinet de Ricard Samper i Ibáñez dugué el Govern de Lerroux a proposar l’entrada de tres ministres cedistes (4 d’octubre de 1934), aquest fet fou interpretat com una provocació. Convocada una vaga general a tot l’Estat, el Govern de la Generalitat —ja presidit per Lluís Companys—, amb un acord tàcit amb les esquerres espanyoles, s’adherí a la crida i, el dia 6, Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

Els fets són sabuts: no secundada per la CNT-FAI, la vaga insurreccional fou un fracàs al conjunt de l’Estat i només prosperà a Astúries i a Catalunya, on ha estat anomenada el Sis d’Octubre. A Catalunya fou reduïda en dos dies. Començava el Bienni Negre.

El govern de designació militar: Francisco Jiménez Arenas

«ORDEN

El Exmo. Sr. General Jefe de la 4a División me comunica lo siguiente:

“Sírvase hacerse cargo de la Generalidad de Cataluña, procediendo al arqueo de la caja y a la inspección de los distintos servicios de la misma y de todas las funciones que correspondían al Presidente de la Generalidad, incluso de la ordenación de pagos.” En consecuencia, desde esta fecha asumo accidentalmente las expresadas funciones.

Barcelona, 7 de octubre de 1934.

El Presidente accidental designado por la Autoridad gubernativa militar de la 4a División,

FRANCISCO JIMÉNEZ ARENAS»

D’aquesta manera, i amb aquesta ordre apareguda en el «Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya» (BOGC) el 8 d’octubre de 1934, s’iniciava a Catalunya un període de total provisionalitat en el qual la presidència de la Generalitat estigué en mans de persones designades pels poders de l’Estat, sense més legitimitat que la que donava la força dels fets. L’Estatut d’Autonomia fou suspès de facto, tot i que oficialment no ho fou fins que es dictà la llei de 2 de gener de 1935 (publicada en «La Gaceta de Madrid» l’endemà), que especificava la suspensió de les atribucions concedides al Parlament fins que les Corts de la República, a proposta del Govern, aixequessin la suspensió de les garanties constitucionals i el restabliment progressiu i gradual del règim autonòmic. En aquest període transitori, les funcions corresponents al president de la Generalitat i al seu Consell Executiu havien de ser assumides per un governador general nomenat pel Govern.

Mentrestant, s’havia produït una situació certament rocambolesca perquè l’autoritat militar havia prohibit que es reunís el Parlament mateix —que no havia estat suspès encara i que no ho fou fins que l’esmentada llei en prohibí les activitats de forma oficial—. La Diputació permanent del Parlament fou l’únic organisme al qual s’autoritzà de reunir-se, previ permís del president imposat de torn.

Els primers governadors designats per la República espanyola.

J. Casas i Soriano

El coronel Francisco Jiménez Arenas es convertí, doncs, en el primer governador general de Catalunya i primer president de la Generalitat d’aquesta època, imposat directament pel comandament militar victoriós el Sis d’Octubre. Assumí no solament la presidència, sinó totes les atribucions de les conselleries, suspesos dels càrrecs els consellers democràtics. Fou en aquesta etapa que es produí la repressió més forta i estesa, sobre les forces d’esquerra i les seves organitzacions polítiques i sindicals —tant si havien participat en la insurrecció com si no ho havien fet— i sobre les institucions autonòmiques pel que fa a les seves facultats, atribucions i funcionariat, en una acció que arribà a gairebé tots els sectors de la societat catalana.

Així, el coronel Jiménez Arenas, president accidental de la Generalitat designat el 7 d’octubre pel general Domènec Batet i Mestres, en una ordre del dia 13 destituí el president Lluís Companys, tots els consellers, els comissaris delegats de la Generalitat a Lleida, Girona i Tarragona —substituïts el mateix dia per militars—, el cap dels Serveis d’Assistència Social, el director general de Treball, el director dels Serveis de Sanitat, el director general de l’Administració Local, els comissaris delegats d’Ordre Públic a Girona, Lleida i Tarragona, el comissari general d’Ordre Públic de Catalunya i el comissari en cap dels Sometents Armats de Catalunya. En el mateix «Butlletí» apareix l’ordre de 10 d’octubre que suprimia l’Escola de Policia de la Generalitat, donant-ne de baixa tot el personal i tots els alumnes que hi cursaven estudis. Els que ja els havien acabat i eren actius foren destituïts el dia 26.

Abans, però, un decret del dia 9 d’octubre del ministre d’Hisenda, Manuel Marraco Ramón, especificava que «La anormalidad de la situación creada por la rebeldía de la Generalidad de Cataluña, tan feliz y rápidamente vencida, aconseja que se restituya a sus órganos naturales, las Delegaciones de Hacienda de las respectivas provincias, la función recaudadora de las contribuciones e impuestos de la Hacienda de la República que, cedida a las antiguas Diputaciones provinciales de Barcelona, Gerona y Tarragona, fue asumida por dicha Generalidad...» i precedia una ordre de Jiménez Arenas de l’11 d’octubre, de confiscació de la recaptació de les contribucions i impostos de l’Estat, que fins aleshores havia efectuat la Generalitat.

El dia 15 se suspengueren els exàmens de català convocats pel Tribunal Permanent d’Exàmens de Català de l’Escola Normal de la Generalitat, la convocatòria de places per al cos de funcionaris judicials i les destinades a cobrir vacants de càrrecs municipals, sobretot les de secretaris d’ajuntament.

Pel que fa al conflicte rabassaire, el president accidental restablí els tipus de contractes anteriors a la Llei de Contractes de Conreu de la Generalitat, mitjançant una ordre del 26 d’octubre, però sobretot restablí el pagament de les rendes que això suposava: « Para que sea tenido en cuenta por los agentes de la Autoridad dependientes de la Generalidad y como norma a seguir en las cuestiones del campo que se susciten entre propietarios y aparceros y “rabassaires” [...] he resuelto que, con carácter provisional, y en tanto que por la Superioridad se resuelva sobre el caso, se respeten en absoluto los contratos establecidos [...]. Los que desobedecieran estas órdenes serán puestos a disposición de la Autoridad militar como comprendidos en el Bando de Estado de Guerra.»

D’altra banda, molts periòdics com la «Solidaridad Obrera», «La Humanitat», «L’Opinió», «La Publicitat», «El Diluvio», etc. foren prohibits. Alguns no es pogueren tornar a editar fins al gener del 1935, i d’altres, fins al retorn de la situació democràtica. L’estat de guerra es mantingué fins al febrer del 1935 —fou declarat de nou al juny d’aquell any i vigí fins al setembre—; el 10 d’octubre de 1934 ja foren sotmesos a consell de guerra i condemnats a mort, bé que posteriorment indultats, Enric Pérez i Farràs —cap dels Mossos d’Esquadra— i Frederic Escofet i Alsina —comissari general d’Ordre Públic el dia 6—, i foren jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals el president de la Generalitat, Lluís Companys, i el seu Consell Executiu. Condemnats a mort, la pena els fou commutada després per la de trenta anys de presidi. Al port de Barcelona foren empresonades en diversos vaixells (l’Uruguay, l’Argentina i el Ciudad de Cádiz) més de 3 500 persones, entre polítics —inclosa la majoria del consistori barceloní—, camperols, funcionaris de la Generalitat i de diversos municipis, sindicalistes, dirigents i militants d’organitzacions que havien participat en la insurrecció, rabassaires, obrers… Unes 500 persones més ho foren als vaixells Cabo Cullera, Andalucía i Manuel Arnús, al port de Tarragona. Els locals i les seus polítiques i sindicals foren tancats i la repressió s’estengué al conjunt de la societat catalana, que perdé el seu sistema d’autogovern i les seves institucions polítiques.

S’ha de dir, encara, que, si bé l’Estatut no fou suspès fins el 2 de gener de 1935, Jiménez Arenas era president d’una Generalitat amb funcions totalment administratives dins una situació d’estat de guerra que era el veritable responsable del funcionament de la institució.

Durant aquest període de presidència militar accidental, el gros de la repressió es dirigí sobretot, però no exclusivament, envers persones amb càrrec polític —tant si eren electes com designats per les autoritats republicanes— i el camperolat. Aquesta repressió fou implícitament reconeguda per la mateixa presidència accidental designada mentre durés la «... grave anormalidad y perturbación producida en la región autónoma, falta ésta de sus elementos de Gobierno y desarticulados los órganos oficiales de trabajo [...] que no han podido observarse por el propio imperio de la anormalidad producida».

Un exemple de la nova situació es pot trobar en matèria de política social. En principi, l’aplicació de les lleis socials que estatutàriament eren competència de la Generalitat requeia —mentre el Ministeri de Treball no en recuperés l’atribució— en les autoritats militars: el general en cap de la IV Divisió orgànica, Domènec Batet i Mestres, era el responsable màxim, en tots els sentits, del territori que tenia sota la seva jurisdicció. Després d’ell, depenia del president de la Generalitat designat, Jiménez Arenas. Posteriorment, al mes de desembre i durant un breu espai de temps, les funcions foren assumides directament pel Ministeri de Treball. Es vivia una situació que, des de fonts properes a Acció Catalana Republicana («El Mirador», 13 de desembre de 1934), fou qualificada «d’autonomia congelada».

L’eix principal de la repressió inicial fou, doncs, la destitució i substitució de tot el que es podia definir com la Catalunya governant: primer per militars, i després per civils, que, en paraules de Claudi Ametlla (antic governador civil de Barcelona) en les seves Memòries polítiques, foren «una selecció del país: una part de regionalistes, d’antics lerrouxistes desnonats, de cacics sense clientela i algun carlí escadusser». Així, el 12 d’octubre quedaren suprimits tots els concursos convocats per al proveïment de vacants a les diferents conselleries de la Generalitat. En la línia d’aquest decret, una ordre del dia 27 anul·là les oposicions que s’havien d’efectuar el dia 29, mentre que una altra del 30 d’octubre instava els funcionaris que en el seu dia havien decidit voluntàriament d’adscriure’s al servei de la Generalitat a decidir-se, en el termini d’un mes, a restar al lloc que tenien o bé demanar el trasllat a altres destinacions del seu cos respectiu, fora de Catalunya.

El control del personal fou exhaustiu i extremament meticulós, com ho mostra una altra ordre del 3 de novembre en què se sol·licitava als comissaris delegats de la Generalitat a totes les províncies —tots ells ja militars— una relació detallada dels funcionaris classificant-los, segons la seva procedència i forma d’ingrés, en personal procedent de l’Estat, de les extingides diputacions o ingressat amb posterioritat al 14 d’abril de 1931.

L’autoritat militar, però, també utilitzà quan li convingué les atribucions de la Generalitat que li concedia l’Estatut d’Autonomia per a cobrir de forma interina, a partir d’una ordre del 7 de novembre, totes les vacants existents, bé perquè encara no s’havien cobert, bé per la depuració general en curs. D’aquesta manera quedaren en mans de persones de confiança de les noves autoritats militars, que procedien de l’antic personal tècnic i administratiu dels diferents ministeris a Catalunya o del Partido Republicano Radical (PRR), «semblant que tornava el vell lerrouxisme», en paraules de «La Ciutat» (28 de novembre de 1934), òrgan d’ERC.

Jiménez Arenas seguia nomenant càrrecs bàsicament a partir de persones provinents de quadres tècnics ja existents, o de la militància i l’entorn del PRR, perquè a Catalunya encara no estava del tot organitzada la CEDA —la qual, però, ja s’havia constituït—, ni la Lliga s’avenia, de moment, a intervenir en la gestió d’aquell interinatge en l’autogovern català. «Ara es tracta, segons sembla, de reorganitzar i mobilitzar el lerrouxisme, el de les banderes, el dels centres de barriada, el de les oficines municipals [...] el de la vella guàrdia, el de l’anticatalanisme», continuava pregonant «La Ciutat» del mateix dia, en comentar la visita d’Emiliano Iglesias Ambrosio a Barcelona i l’entrevista que tingué amb Jiménez Arenas, coincidint amb l’onada de nomenaments de càrrecs públics del PRR.

Jiménez Arenas, doncs, pogué actuar amb total impunitat en tantes mesures repressores com considerà oportunes i modificà tranquil·lament les regles del joc democràtic anterior, manipulant de forma interessada i repressiva tots els aspectes de la societat catalana que xocaven amb el nou ordre polític establert.

La intervenció directa dels ministeris

Aquest període en l’etapa de govern militar a Catalunya, que en realitat fou de transició vers una presidència civil de la Generalitat designada pel Consell de Ministres, es justifica per una ordre publicada en el BOGC del 21 de desembre de 1934. Aquesta resolució fa esment del decret del Govern de la República del 12 de novembre mitjançant el qual el Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió es fa càrrec directament de l’aplicació de les lleis socials fins que el Govern de la Generalitat no es constitueixi i funcioni normalment, i per tant, assumeixi totes les facultats d’execució que pel decret de 2 de setembre de 1933 havien estat transferides al Govern autonòmic.

Durant el règim transitori, un delegat nomenat pel Ministeri de Treball havia de fer-se càrrec dels serveis administratius de l’antiga Conselleria per tal d’executar la legislació social, assumint-ne de forma coordinada tots els organismes i funcionaris. El camí encetat pel Ministeri de Treball tingué ràpidament un seguiment generalitzat de la resta dels ministeris: Jiménez Arenas començà a perdre competències, que foren exercides directament des del Govern de l’Estat mitjançant el nomenament de delegats —ara, però, civils—. Anava prenent cos el que, ja durant els mesos de novembre i desembre del 1934, anunciava «La Ciutat» quan afirmava que a Catalunya s’estava intentant posar «en moviment la maquinària de vint o trenta anys enrere, que ja s’havia rovellat», o quan denunciava que s’estava endegant, d’amagat, una operació que havia de concloure en un futur Govern de coalició entre radicals i cedistes, i que començaria amb la progressiva introducció d’aquests darrers en les esferes de poder de la Catalunya autònoma: «Els fets demostren que no ens hem enganyat», es repetia des de «La Ciutat» el 24 de desembre. De fet, no: els radicals i els lerrouxistes del PRR s’estaven instal·lant a la Generalitat gràcies a Jiménez Arenas i, darrere d’ells, començaven a entrar-hi els d’Acción Popular Catalana/Confederación Española de Derechas Autónomas (APC/CEDA). Aviat, tots junts, havien de formar Govern.

Fou aleshores, mitjançant la Llei de 2 de gener de 1935, que se suspengueren les atribucions que l’Estatut de Catalunya atorgava al Parlament, fins que les Corts, a proposta del Govern, accedissin a aixecar la suspensió de garanties constitucionals i acordessin restablir gradualment el règim autonòmic. En aquest període transitori, les funcions corresponents al president de la Generalitat i al seu Consell Executiu les havia d’assumir un governador general nomenat pel Govern de la República, amb facultats de delegar totalment, o en part, les funcions atribuïdes al Consell.

La Llei també determinava que, en cas que s’hagués acabat aquest període transitori i en cas que no hagués estat reformat l’Estatut, el Govern podria confiar la seva representació en un delegat que s’ocupés de l’exercici total o parcial a Catalunya de les funcions no atribuïdes a la Generalitat. Per altra banda, també s’especificava la creació d’una Comissió que, en el termini màxim de tres mesos, hauria d’efectuar un estudi dels serveis traspassats i valorats, proposant els que durant aquest temps de transició havien de subsistir, els que havien de ser rectificats i els que havien de revertir a l’Estat.

La suspensió formal de l’Estatut arribà pocs dies abans del nomenament del primer president civil de la Generalitat d’aquest període, mentre encara era vigent l’estat de guerra. El que s’havia aconseguit suspenent l’Estatut però mantenint la Generalitat era, en definitiva, una solució intermèdia de compromís entre la simple derogació o la renovació democràtica: «[...] el Estatuto será fielmente respetado, tan pronto como las circunstancias permitan la devolución de las garantías constitucionales, lo que depende de la propia Cataluña», s’afirmava des d’«El Diario de Madrid» el 13 de desembre de 1934. Aquesta fou, finalment, la posició triomfadora subscrita per José María Gil-Robles y Quiñones i la CEDA.

Semblava que s’havia imposat el que, malgrat tot, preveia ERC des dels dies immediatament posteriors als fets d’Octubre: l’existència de Catalunya i el seu reconeixement d’una manera o altra. No hi hagué l’atreviment d’eliminar purament i senzillament l’Estatut i la Generalitat. En certa manera, també, es produí la situació que cercava la CEDA, és a dir, la neutralització de l’Estatut sense eliminar-lo: « Prescindir del Estatuto, aunque sin la acritud y violencia de una declaración de ese género», com afirmà Gil-Robles en les seves memòries (No fue posible la paz).

Manuel Portela Valladares: un govern civil de transició

El primer president civil de designació directa de la Generalitat, Manuel Portela Valladares, assumia així un càrrec que es podria anomenar de «dictador civil». Designat des de fora de Catalunya com a governador general i suspès el Parlament, tenia en canvi poder per a delegar les seves funcions en les institucions catalanes no derogades, la Presidència i el Consell Executiu, assumint-ne, per tant, les prerrogatives. En certa manera, el seu nomenament significava el compromís, almenys de moment, que l’Estatut de Catalunya no seria purament eliminat. Polític proper a dirigents republicans espanyols importants, sobretot Alcalá Zamora, ocupà el càrrec enmig d’una situació de malabarisme polític i institucional que es preveia transitori.

Manuel Portela Valladares havia nascut a Fonsagrada (Pontevedra), el 1868. Com a membre del Partido Liberal, ocupà diversos càrrecs polítics durant el període constitucional de la Monarquia d’Alfons XIII, com ara el de governador civil de Barcelona el 1910 i el 1923, que deixà per a ocupar el Ministeri de Foment aquell darrer any. Amb la proclamació de la Segona República, pertangué al sector conservador moderat que li donà suport i hi col·laborà acceptant-ne els principis democràtics.

El dia mateix del seu nomenament com a governadorgeneral de Catalunya i president de la Generalitat, el 5 de gener de 1935, es prorrogà un altre mes l’estat de guerra a tot el territori de l’Estat. Prengué possessió dels seus càrrecs a Catalunya el dia 10 de gener, i els detingué fins a la seva dimissió i posterior substitució, el 23 d’abril de 1935.

La nova situació del règim estatutari plantejava tot un seguit de problemes, perquè l’Estatut de Catalunya havia estat aprovat el 9 de setembre de 1932 per les Corts Constituents, havia estat presentat per a tenir condició de llei, com a font legal indiscutible del règim polític i administratiu al Principat. D’altra banda, la Llei de 2 de gener de 1935 suspenia les facultats del Parlament però no les del conjunt de les institucions catalanes, ja que en l’article segon afirmava que, en obrir-se un període transitori, la persona designada com a governador general assumiria totes les funcions i responsabilitats inherents a la Presidència de la Generalitat i al seu Consell Executiu. En conseqüència, es mantenien les funcions institucionals malgrat el canvi de titular i la forma de nomenament, i a més, les funcions que no havien estat suspeses; i no solament aquestes, sinó també les competències que havien estat recuperades per l’Estat excepte les d’Ordre Públic, que, a causa de l’estat de guerra, eren en mans del general de la 4a Divisió.

Tot el plantejament creava diversos problemes de tipus legal i jurisdiccional perquè, entre altres coses, mitjançant simples ordres es restaven atribucions a l’autonomia de Catalunya que tenia caràcter de llei i, a més, aquestes atribucions corresponien al president de la Generalitat, que ara era un governador general, però amb les funcions del president. Per a Portela Valladares era molt important aclarir bé aquests aspectes —formals si es vol—, per tal de poder exercir el càrrec amb un mínim de normalitat i estabilitat, i fou els primers als quals prestà atenció. No fer-ho significava no saber, en cap moment, fins on arribaven o podien arribar els seus poders, ja que, si es persistia en aquesta situació, qualsevol funcionari d’alt rang de qualsevol ministeri li podia prendre competències mitjançant figures jurídiques legalment inferiors a les que ell representava.

En aquest sentit cal interpretar, doncs, la instància que Portela Valladares remeté el 31 de gener de 1935 a Lerroux, en aquell moment president del Consell de Ministres: « Sin entrar en particular examen, parece que en algún caso, no sólo se han restado a la Generalidad las funciones que por el Estatuto le correspondían, sinó que se ha llegado a retirarle algunas otras que antes de la República había ejercido la Mancomunidad y aún las Diputaciones de Cataluña.» Portela Valladares insistí i, el 2 de febrer, reclamà amb claredat que es retornessin les competències autonòmiques i que si calia que fossin revisades, que es revisessin, però no de forma aïllada per diverses actuacions ministerials descoordinades, sinó que «[...] se examinen de una vez en su totalidad, y se le dé general y conjunta solución», i que si en determinats casos calia recórrer a una instància jurídica superior, que s’hi recorregués: « Podrá o no llevarse el tema al Tribunal de Garantías, y podrá éste dictar uno u otro fallo», però, en definitiva, s’havia d’actuar dintre de la legalitat vigent o canviar-la. El contrari contribuiria a agreujar la situació i a crear un problema polític: « La perturbación que el problema catalán ha significado para la vida nacional, tornará a encenderse y agravarse con daños ciertos para el Gobierno y aún para el régimen.»

De moment, durant el seu mandat es prolongà la situació existent: molts ministeris retingueren antigues competències que ja havien estat traspassades, tot mantenint els seus delegats especials a Catalunya. Les competències no foren retornades fins a la presidència següent, la de Joan Pich i Pon, a mesura que eren estudiades per la Comissió Revisora dels serveis traspassats que es creà pel febrer seguint, almenys en part, les indicacions o suggeriments de Portela.

L’únic eix d’actuació en aquest període fou la difusió i aplicació de les noves normes emeses pels diversos ministeris en l’etapa que havia precedit el mandat de Portela Valladares. No es dugué a terme cap nova purga de funcionaris i pràcticament cap nou nomenament, llevat del reintegrament a llurs antigues i respectives tasques dels funcionaris que començaven a ser alliberats, substituint els càrrecs nomenats interinament en l’etapa de Jiménez Arenas. Fou també en aquest període que el Govern de l’Estat presidit per Lerroux suspengué per decret les activitats de la Comissió Mixta per a la implantació de l’Estatut d’Autonomia a Catalunya, en revocà els membres i creà una Comissió Revisora de les activitats i acords de l’esmentada Comissió Mixta, el 23 de febrer de 1935. Portela Valladares, doncs, exercí la presidència de forma purament tècnica i orientada a iniciar el procés reformador de la política estatal endegada a Catalunya a partir del Sis d’Octubre: en els tres mesos escassos del seu mandat es limità a complir directrius, de naturalesa tècnica, de la mateixa manera que el seu antecessor militar.

Portela Valladares dimití el càrrec de governador general de Catalunya per a passar a ser ministre de la Governació del gabinet Lerroux (de l’abril al setembre del 1935). Posteriorment, entre el 14 de desembre de 1935 i el 14 de febrer de 1936, detingué la presidència del Govern de l’Estat com a independent de centre. Organitzà, per tant, les eleccions generals d’aquell any i lliurà el poder al Front Popular que hi triomfà. Portela no solament reconegué la validesa democràtica del Front Popular, sinó que resistí les pressions que des de diversos sectors econòmics i de la dreta política li’n demanaven la invalidació. Autoexiliat a França a l’inici de la Guerra Civil, tornà a l’Estat espanyol el 1937 per tal de donar suport al Govern de la República establert a València. Finalitzada la guerra, s’exilià de nou a França i morí a Pandol, prop de Marsella, l’any 1952. Durant el seu breu mandat a Catalunya, deixà preparat el camí per al seu substitut, Joan Pich i Pon, nomenat alcalde de Barcelona (11 de gener de 1935) i, després, delegat del governador general (4 d’abril de 1935).

Joan Pich i Pon: el retorn de les competències revisades

El Govern de Joan Pich i Pon.

J. Casas i Soriano

La crisi oberta entre radicals i cedistes entorn de l’amnistia als encausats i detinguts arreu d’Espanya pels fets d’Octubre donà lloc a l’anomenat cinquè Govern Lerroux i, amb ell, a la designació de Joan Pich i Pon com a successor de Portela Valladares en els càrrecs de governador general de Catalunya i president de la Generalitat. El nomenament fou decretat el 23 d’abril pel Consell de Ministres. «[...] aquest gran lerrouxista semianalfabet pogué arribar a ésser tot el que és possible a un polític català: regidor de Barcelona, tinent d’alcalde, alcalde, diputat provincial, diputat a Corts, senador [...] i ara governador general i president de la Generalitat»: d’aquesta manera el descriví Claudi Ametlla i Coll en les seves memòries. Amadeu Hurtado i Miró fou bastant més condescendent en les seves (Quaranta anys d’advocat), en referir-s’hi: «Un home que es podia enorgullir d’aquesta “performance” no havia d’ésser un home vulgar, qualsevol que fos el grau de la seva cultura.»

El seu nomenament fou precedit pocs dies abans per l’aixecament de l’estat de guerra a Catalunya i la declaració de l’estat d’alarma el 13 d’abril, i també per l’aprovació d’un decret, el 12 del mateix mes, en què es confirmava l’assumpció de totes les funcions corresponents al president de la Generalitat i al seu Consell Executiu. Pich i Pon detingué la presidència fins el 28 d’octubre, de manera que fou el qui romangué més temps en el càrrec durant aquest període de suspensió estatutària. Amb ell s’inicià el retorn revisat de les competències que havia assolit la Generalitat, amb excepció de les d’Ordre Públic. En paraules d’Amadeu Hurtado, el nou president es convertí pràcticament en un «virrei» ja que, a banda de dirigir el partit de Lerroux a Catalunya i d’exercir de governador general, també era l’alcalde de Barcelona: «Ningú, ni abans ni després, no ha tingut legalment tants poders a la mà a Catalunya [...] durant tot el mes Pich va ésser president de la Generalitat sense Govern i Alcalde sense Ajuntament.»

Pich i Pon podia ser moltes coses, però era un bon coneixedor de la realitat econòmica, política i social de Catalunya. No solament com a polític i propietari immobiliari, sinó també com a empresari. Havia nascut a Barcelona el 1878 en el si d’una família molt humil, i abans dels dotze anys abandonà la llar per treballar d’aprenent d’electricista. Fou membre del Consell Regional del Partit Republicà Radical dirigit per Lerroux, partit que presidí a Catalunya durant la Segona República. Industrial del ram de l’electricitat, fundà l’entitat patronal Sociedad de Industriales Electricistas y sus Anexos. Com a home de negocis, fou propietari dels periòdics «Día Gráfico» i «La Noche», i també d’un gran nombre de finques urbanes. Entre el 1919 i el 1936 presidí la Cambra Oficial de la Propietat Urbana i fou conseller del Banc de Catalunya. Com a polític, fou elegit senador per Tarragona el 1918 i diputat a Corts per Gandesa el 1919, sempre pel PRR, del qual fou expulsat el 1920, bé que hi reingressà posteriorment. Donà suport a la Dictadura de Primo de Rivera i participà en la seva Assemblea Nacional —de caràcter corporatiu—. El 1930 ocupà per primera vegada l’alcaldia de Barcelona. Durant el seu mandat de 1934-35 inicià una política de nomenaments de personatges conservadors i d’afiliats a partits dretans, com la Lliga i APC/CEDA, en les comissions gestores municipals. En aquest sentit ja es notava la influència que la CEDA anava adquirint a Catalunya. Pich i Pon ho tingué en compte no solament en les esmentades comissions, sinó també en la composició del Consell Executiu que nomenà, en el qual incorporà dues carteres d’aquest partit, donant entrada, així, a una força que era extraparlamentària a Catalunya. Aquest fet no reflectia altra cosa que la radicalització i espanyolització de determinats sectors de la burgesia, que es començaven a apartar del seu referent tradicional: la Lliga. D’aquests sectors, Gil-Robles n’havia afirmat («El Debate», Madrid, 18 de novembre de 1934) que acabarien essent « un elemento decisivo en la solución que a todos nos interesa, el problema de Cataluña, envenenado por la Generalidad». Doncs bé, l’« elemento decisivo», segons José R. Montero ( El catolicismo social y político en la II República), havia de participar aviat en el Govern de la Generalitat, i amb una obsessió fixa: « La formulación de la autonomía como pauta ideològica preeminente para [...] la defensa a ultranza de la propiedad agrícola» …i de la urbana. La resta del seu ideari era pràcticament del tot mimètic al d’Acción Popular a la resta de l’Estat. Es pot dir que, amb Pich i Pon, ja apareix una Presidència de la Generalitat amb un significat molt més polític que tècnic, que anà perdent l’aspecte transitori de l’etapa de Portela Valladares. Hi pogué influir un element important per la càrrega ideològica, però sobretot simbòlica: l’allunyament de Lluís Companys de Catalunya, ja jutjat i condemnat, i el seu empresonament a El Puerto de Santa María (Cadis). De fet, fou en aquest moment que es nomenaren oficialment consellers, configurant, per tant, un primer Consell Executiu com a tal, amb unes delimitacions competencials i de responsabilitat clares. Això donava un caire diferent a la presidència de Pich i Pon, que es presentava com l’alternativa dretana de govern a Catalunya. Un govern al qual no havien accedit democràticament, però que mostrà una clara línia política d’actuació: ja no era un govern de tècnics, era un govern plenament polític.

A partir del 29 d’abril de 1935, Pich i Pon formà un Govern amb persones de prestigi en els cercles conservadors de poder a Catalunya i del seu propi nucli d’amistats. Equilibrà el repartiment de conselleries entre els membres de les tres forces polítiques que hi eren representades —PRR, APC/CEDA i la Lliga—, amb una lleugera preponderància per al seu propi partit, el PRR. La composició fou la següent: Joan Pich i Pon (PRR), president i governador general de Catalunya; Fèlix Escalas i Chamení (LlC), Finances; Lluís Duran i Ventosa (LlC), Cultura; Joan Vallès i Pujals (LlC), Obres Públiques; Pere Huguet i Puigderrajols (PRR, metge particular de Pich i Pon), Assistència Sanitària; Alfred Sedó i Peris-Mencheta (PRR), Economia i Agricultura; Lluís Jover i Nonell (APC/CEDA), Governació; Àngel Torrens i Dalmau (APC/CEDA), Treball; Josep Lluís de Prat i de Lazcano (APC/CEDA), Justícia i Dret, i Raül Roviralta i Astoul (tècnic independent), Assistència Social.

Pel que fa a la participació de la Lliga, Francesc Cambó i Batlle afirmava en les seves memòries, referint-se als esdeveniments anteriors als fets d’Octubre i a les conseqüències que tingueren tant a Madrid com a Catalunya, que «el Govern Lerroux amb ministres de la CEDA era una agressió contra nosaltres, però nosaltres érem gent d’ordre sostenidors dels principis d’autoritat fos qui fos el qui l’encarnés i sentíem el deure d’estar al costat del Govern i enfront de la Revolució». Amb aquesta posició com a principi, tard o d’hora la Lliga havia d’acabar gestionant la Governació General catalana, cosa que féu més avançat el Bienni.

Cal recordar, novament, que els veritables dipositaris de la voluntat popular pel que fa a les institucions catalanes es trobaven o bé empresonats, o sotmesos a expedients, o destituïts, i no eren ni els lliguistes, ni els cedistes, ni els radicals.

Pich i Pon abandonà la Governació General de Catalunya i la Presidència accidental i designada de la Generalitat pel nou càrrec que li oferí Lerroux: el de sotssecretari d’Indústria i Comerç, càrrec que es veié obligat a dimitir per les seves implicacions fraudulentes en l’escàndol conegut com de l’«estraperlo». En la seva caiguda arrossegà, en gran part, el mateix Lerroux. Desplaçat a França el 1936, ja malalt poc abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola, morí a París el 1937.

Amb la figura de Pich i Pon finalitzà el breu protagonisme polític dels radicals en la màxima institució catalana. Després d’ell, la Lliga Catalana anà afermant la seva presència i domini en la Generalitat.

Eduardo Alonso Alonso, Ignasi Villalonga i Villalba i Joan Maluquer i Viladot: interinatge, continuisme i ascens de la Lliga

Els governs efímers d'Eduardo Alonso, Ignasi Villalonga i Joan Maluquer.

J. Casas i Soriano

Entre el 28 d’octubre i el 17 de desembre de 1935, se succeïren tres presidències. Eduardo Alonso Alonso representà l’interinatge. President de l’Audiència Territorial de Barcelona, fou nomenat provisionalment governador general de Catalunya i president de la Generalitat el 28 d’octubre. Aquell mateix dia confirmà tot el Consell Executiu del Govern de Pich i Pon. Alonso romangué en el càrrec només tres setmanes.

En aquesta etapa es féu un pas més vers la normalització de la situació, tot i la pròrroga de l’estat d’alarma —el de guerra, a la província de Barcelona, havia desaparegut a l’abril—. D’altra banda, sota la seva presidència s’aclarí definitivament la situació del funcionariat en aquest període. A petició de la Comissió Revisora dels serveis de l’Estat traspassats a la Generalitat, el Consell de Ministres decretà el retorn a la situació anterior al Sis d’Octubre, reconeixent que la Generalitat podia organitzar els serveis traspassats en la forma que cregués convenient i rebent les plantilles de funcionaris que els efectuaven. Aquesta resolució era important perquè fixava la situació legal de tot el funcionariat, tant dels qui havien decidit quedar-se a Catalunya com dels qui volien el trasllat. S’intentava, així, donar un signe de l’estabilitat necessària per al normal desenvolupament dels serveis enmig d’una situació política enrarida.

El 19 de novembre, el president del Consell de Ministres, Joaquín Chapaprieta y Torregrosa, nomenà Ignasi Villalonga i Villalba per a substituir Eduardo Alonso. Malgrat els canvis soferts en el Consell Executiu, el nomenament de Villalonga representà el continuisme. Membre de la Dreta Regional Valenciana, organització enquadrada dins la CEDA, mantingué un Govern d’equilibri entre les tres forces polítiques que donaren suport a Pich i Pon. La solució d’Eduardo Alonso com a governador general havia durat el temps necessari perquè s’aclarís la recomposició de les forces dretanes en el Govern de l’Estat, que s’havien vist arrossegades pel fort descrèdit dels radicals, involucrats en diversos episodis de corrupció, no solament el de l’«estraperlo» —on es veieren implicats amics i familiars de Lerroux— sinó també, per exemple, el relacionat amb la naviliera Tayà, que tingué fortes repercussions en el comerç i les inversions colonials.

Davant la pressió cedista per a assolir la presidència del Govern de la República, el president, Niceto Alcalá Zamora, optà per una solució «centrista» i encarregà, primer, la formació de Govern a Joaquín Chapaprieta i, posteriorment, a Portela Valladares. A Catalunya, aquests nomenaments significaren l’accés de la Lliga a la Presidència de la Generalitat, en dues etapes successives. La primera, amb Ignasi Villalonga i Villalba, valencianista conservador que, malgrat procedir d’una organització cofundadora de la CEDA, mantenia forts contactes personals a Catalunya amb destacats líders de la Lliga, amb la qual i en el context sociològic català podia militar perfectament. Després, amb Joan Maluquer i Viladot (LlC), com a solució intermèdia abans de la presidència de Fèlix Escalas i Chamení (LlC).

A Catalunya també es produïren, bé que en menor grau, les lluites i contradiccions de les forces d’ordre i conservadores d’arreu de l’Estat, davant la bipolarització política i social de la població, cada vegada més clara. L’objectiu era trobar la solució per tal de mantenir-se en el poder i frenar l’ascens de les esquerres, que començava a veure’s inevitable. Si el nomenament de Pich i Pon no havia comportat gaires problemes, el d’Ignasi Villalonga fou fruit d’un compromís difícil d’aconseguir dins la coalició governant.

Els radicals estaven desacreditats per a proposar un dels seus com a successor de Pich i Pon, i amb prou feines aconseguiren mantenir l’organització a Catalunya quan els seus òrgans directius foren dissolts. Entretant, la Lliga s’oposava a un nomenament d’Acció Popular Catalana, a la qual ja havia cedit la direcció de l’IACSI. I a l’inrevés, els cedistes catalans, que els discutien l’hegemonia, no volien transigir amb una presidència de la Lliga. El conflicte se solucionà amb el nomenament d’Ignasi Villalonga. Cedista ben vist per la Lliga, era «l’home pont». Era de tots i de ningú. Financer més lligat al Banc Central que a la Lliga, els qui potser el definiren millor foren els radicals, des de «Renovación» (26 de novembre de 1935): « Un catalanista afiliado al partido que preside Gil Robles.» Les forces polítiques coalitzades havien «quadrat el cercle».

Villalonga havia nascut a València el 1895. Financer i advocat, fou propietari de la Compañía de Ferrocarriles y Tranvías de Valencia. Membre de la Joventut Valencianista, el 1918 estigué entre els fundadors de la Unió Valencianista. Presidí la Cambra de Comerç de València (1928-30) i fou un dels fundadors del Centre d’Estudis Econòmics Valencians el 1929, que presidí fins el 1930. Elegit diputat el 1934 i el 1936 amb les llistes de la Dreta Regional Valenciana, participà en el Banco Internacional de Industria y Comercio i en la Compañía Española de Petróleo, de la qual fou president en 1933-36.

Iniciada la Guerra Civil Espanyola, passà a territori franquista i contribuí a l’organització econòmica d’aquest bàndol. En acabar el conflicte, reorganitzà el Banco de Valencia i el Banco Central. Fundà diverses i importants empreses, entre les quals destacaren Eléctricas Leonesas, Saltos del Sil, Saltos del Nansa i, sobretot, Dragados y Construcciones.

L’actitud que adoptà des del seu càrrec de president fou intentar mostrar el màxim respecte per Catalunya i la situació que vivia. Era un càrrec provisional, i n’era conscient. En conseqüència, mirà de no crear-se més enemics dels que ja podia tenir, buscà d’acontentar a tothom i de ser neutral envers el conjunt de forces polítiques que li donaven suport. La seva posició política, la definí ell mateix durant el discurs de presa de possessió, el 25 de novembre: «Jo no procediré com a home de partit, sinó com una autoritat imparcial i respectuosa amb la llei i amb els ciutadans [...] no hauria de parlar de programa, perquè estem en un règim de transició [...] a un que hagi sortit del sufragi del vostre poble.»

Si la presidència d’Eduardo Alonso durà tres setmanes exactes, la de Villalonga tan sols abastà tres dies més, ja que renuncià el càrrec quan es produí la dimissió del Govern de Chapaprieta, en retirar-se la CEDA de les tasques ministerials. Aquest fet, juntament amb la presència de ministres de la Lliga en el Govern de l’Estat «a través de Pere Rahola i Molinas» i la posterior retirada dels càrrecs d’APC/CEDA a Catalunya, possibilità l’enfortiment d’aquella formació catalana i la recuperació de la seva supremacia davant les forces conservadores. Això es féu palès en l’elaboració de les llistes per a les eleccions del febrer del 1936, quan cedistes i radicals, que anaven en coalició amb la Lliga, quedaren prou relegats i no obtingueren cap diputat.

El 14 de desembre de 1935, la Presidència del Consell de Ministres de Portela Valladares nomenà de forma interina nou governador general de Catalunya i president de la Generalitat Joan Maluquer i Viladot, de la Lliga Catalana, que ja presidia la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, com a jurisconsult de prestigi. Nascut a Barcelona el 1856, fou regidor d’aquesta ciutat i diputat a Corts per Terrassa-Sabadell el 1886, i per Solsona els anys 1893, 1896 i 1905 com a liberal de la línia de Germán Gamazo y Calvo. Com a maurista fou senador per Lleida els anys 1903 i 1905. Fiscal del Tribunal Suprem, degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència, fou un impulsor i defensor del dret civil català. Secretari el 1880 del Primer Congrés Catalanista, fundà el Partit Monàrquic Autonomista, que presidí el 1923.

Durant la transició de la Dictadura de Primo de Rivera a la Segona República, presidí la Diputació de Barcelona, ingressà en la Lliga Catalana i, el 1933, formà part del seu Consell de Govern. Maluquer i Viladot destituí tots els consellers el dia 15, i l’endemà constituí un nou Govern format exclusivament per membres de la Lliga i només amb quatre consellers: mantingué Lluís Duran i Ventosa a Cultura i nomenà Joan Vallès i Pujals a Obres Públiques i Antoni de Sabatés i Vila a Finances, Economia i Agricultura, i Alexandre Gallart i Folch, titular de Treball.

President de circumstàncies, només romangué en el càrrec quatre dies, fins el 18 de desembre, en què fou substituït per Fèlix Escalas i Chamení. El dia 17, el darrer de la presidència de Maluquer i Viladot, es féu un altre pas vers la normalització: a Girona, Tarragona i Lleida es rebaixà l’estat d’alarma pel de prevenció.

En conjunt, les tres presidències cobriren un breu lapse, 51 dies, menys de dos mesos. Durant aquest temps s’inicià el procés d’hegemonia de la Lliga Catalana en el Consell Executiu de la Generalitat, procés que es consumà totalment en la Presidència següent.

Fèlix Escalas i Chamení: la preparació de les eleccions

El govern de Fèlix Escalas i Chamení i el traspàs de poders al Parlament de Catalunya.

J. Casas i Soriano

El nou governador general i president de la Generalitat, Fèlix Escalas i Chamení, fou nomenat pel Consell de Ministres del primer Govern de Portela Valladares el 18 de desembre de 1935. Detingué el càrrec fins que, després de la victòria electoral del Front d’Esquerres a Catalunya i del Front Popular a la resta de l’Estat, el 17 de febrer de 1936, fou nomenat per a succeir-li Joan Moles i Ormella, persona propera a ERC.

Segons Escalas i Chamení, no hi havia cap candidat per a presidir la Governació General, de manera que el Govern de l’Estat el nomenà a ell mateix, sense cap consulta prèvia. Tal com afirmava en una entrevista concedida a Joan Sariol Badia ( Petita història de la Guerra Civil): « Por su carácter independiente queda nombrado... “Així, sense desitjar-ho”, em trobo investit del càrrec que renovadament havia declinat.»

Fèlix Escalas i Chamení havia nascut a Palma el 1880. Important financer —com Ignasi Villalonga i Villalba—, va ser vicesecretari de la Cambra de Comerç de Barcelona durant el període 1905-19 i la presidí entre el gener del 1934 i el juliol del 1936. Des del 1919 dirigí el Banc Urquijo Català —entitat bancària amb forts interessos en empreses i sectors clau de l’economia catalana, com ara La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya, de les quals formà part de l’equip gestor—. El 1919, encara fou elegit diputat provincial per Barcelona per la Lliga Regionalista de Catalunya, i més endavant fou vicepresident de la Mancomunitat. Sembla, doncs, que totes aquestes facetes li donaven el seu « carácter independiente». De fet, ja havia estat conseller de Finances en les governacions generals de Catalunya de Pich i Pon i d’Eduardo Alonso i ho fou uns quants dies durant la d’Ignasi Villalonga.

Escalas i Chamení mantingué tots els consellers nomenats pel seu antecessor i, el 4 de gener de 1936, incorporà al seu equip de Govern Felip Bertran i Güell, militant també de la Lliga, com a responsable de Sanitat i Assistència Social. A més, acomiadà tots els funcionaris que els seus antecessors —des de Jiménez Arenas fins a Maluquer i Viladot— havien admès amb caràcter temporer o provisional, mitjançant decret, el 31 de desembre de 1935: «Em sap molt greu, aquest personal ha de cessar.» Seguia, doncs, una política de personal prou clara: donar accés a persones afiliades o properes a la Lliga Catalana, però de forma molt restrictiva, ajustant-se a uns pressupostos en principi austers i fèrriament controlats. El nou president, potser pensant en un proper triomf electoral de la seva formació política, va voler posar fi a tot un procés de canvis iniciat amb el primer governador general de designació militar.

Hi havia, però, dos punts pendents: la renovació de tot el personal dels Jurats Mixtos i l’establiment d’una política pressupostària. La reforma dels Jurats Mixtos (organismes de mediació, control i arbitratge de les relacions laborals), iniciada per Jiménez Arenas de forma autoritària amb la força que li donava la impunitat, fou seguida, en un procés relativament lent, per tots els seus successors. Mitjançant diverses disposicions que guardaven unes formes legals, tot i la forta càrrega de revanxisme i d’intencionalitat política i de classe, entre tots aconseguiren finalment una renovació total dels Jurats, emparant-se en motius tècnics i professionals.

Pel que fa a la política pressupostària, convenia fer-la adient a la nova situació de progressiva normalització i preparar-se per a un futur electoral que proporcionés una victòria a les forces conservadores catalanes. Es tractava, doncs, d’endegar una política autonòmica pròpia en tots els sentits, amb uns departaments, organismes, plantilles i pressupostos sanejats. Aquest segon aspecte era el que restava per concloure i s’executà durant aquesta nova presidència, que es presentava també com a «provisional».

Escalas i Chamení volia deixar una Generalitat catalana i sense complexos al seu possible successor, preveient que podia ser un company ideològic i de partit: «[...] va ésser una Generalitat ben catalana. Vam fer tot el que podia fer-se en aquelles circumstàncies. Patriotisme i honestedat caracteritzarien la nostra actuació [...]. Del que havia passat no en teníem cap culpa» (entrevista concedida a Joan Sariol Badia). Catalana sí, però no democràtica, ja que no havia estat escollida per qui ho podia fer legítimament: el poble català. Intentaren dissimular-ho amb un catalanisme patrioter i amb una teòrica honestedat de gestió —espai que no els pertocava—, presentant-se com a salvadors d’una situació sobre la qual no admetien cap responsabilitat, però de la qual s’aprofitaren. Podia ser certa o no, l’afirmació d’Escalas i Chamení que, a ell, els càrrecs no li havien donat mai diners —referint-se, per tant, al de governador general de Catalunya, però també al de procurador a les Corts franquistes, per exemple—. Amb tot, sí que en tragué uns beneficis polítics com a membre d’una determinada classe social. S’ha de recordar tot un conjunt d’elements en els quals es barregen —en major o menor proporció, segons els casos— els interessos socials i polítics d’Escalas i Chamení amb els més estrictament personals. En primer lloc, formà part del Consell Executiu com a conseller de Finances de Pich i Pon, i per tant era coresponsable de les decisions que prenia l’esmentat Consell i, fins i tot, de la forma de governar de l’aleshores president de la Generalitat: podia haver dimitit, però no ho féu. Sí que ho féu, en canvi, per tal de facilitar-li a Villalonga i Villalba la creació d’un nou Consell Executiu. D’altra banda, l’ofensiva endegada pel conseller de Treball, Àngel Torrens i Dalmau, en el tema de les assegurances per accident al port de Barcelona no deixava de beneficiar-lo com a president de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació d’aquesta ciutat. També l’afavorí l’operació de «cessió» de la propietat de l’edifici de la Llotja que la Cambra de Comerç féu a la Generalitat de Pich i Pon. Per no parlar de l’anul·lació, establerta per Torrens i Dalmau, de la setmana laboral de les quaranta-quatre hores, anul·lació que suprimia el laude de la metal·lúrgia de Martí Barrera i Maresma (conseller de Treball d’ERC durant l’anterior període democràtic). En aquell moment, Escalas era director del Banc Urquijo Català, que tenia importants interessos en les principals empreses que se’n beneficiaven i de les quals formava part dels equips de gestió: La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Hidroelèctrica de Catalunya. Tant la suspensió del laude com la seva participació en les esmentades empreses es mantingueren durant el seu mandat.

Cal esmentar l’escàndol que es produí en aquella època respecte al repartiment de fons efectuats per l’Institut Contra l’Atur Forçós (ICAF) i el de l’anomenat «afer Maria Illa». Aquest últim afectà directament Escalas, ja que utilitzà el poder i les atribucions que li comportava la presidència de Catalunya en favor de diversos bancs encausats —entre ells el seu— pel frau a Hisenda fet per Maria Illa i algunes entitats bancàries amb relació a uns abonaments de números de loteria del sorteig de Nadal del 1935.

Posteriorment, durant el franquisme, Escalas i Chamení presidí la Cambra de Comerç de Barcelona (1954-63), fou procurador a Corts (1955-62), president del consell regional del Banc Urquijo i conseller del Banc Hispano-Americà. També presidí la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

Les eleccions del 16 de febrer de 1936

Fèlix Escalas cedeix la Presidència de la Generalitat a J. Moles i Ormella després de la voctòria del Front d'Esquerres, 17 de febrer de 1936.

ECSA

L’anomenat primer Govern de Portela Valladares, constituït el 14 de desembre de 1935, només durà setze dies i estigué format per independents —molts d’ells ni tan sols no eren diputats— i alguns membres del partit de Lerroux, que, en conjunt, tenien una representativitat parlamentària molt escassa i encara menys social. El mateix Portela havia estat derrotat a la seva circumscripció de Lugo. Nascut amb aquesta contrastada feblesa, el Govern aconseguí de la Presidència de la República que s’ajornessin les sessions del Congrés fins l’1 de gener i que, per tant, es consideressin aprovats i prorrogats els pressupostos vigents. Aquest fet, reglamentàriament incorrecte, comportà un fort conflicte entre l’executiu i els principals partits i agrupacions polítics amb representació parlamentària, el PSOE i la CEDA, sobretot amb aquesta darrera, que seguia pugnant per aconseguir la formació d’un Govern propi, i no la simple participació en el dels altres.

Aquesta inestabilitat governamental anà paral·lela amb la reorganització de les esquerres en un front electoral ampli sota predomini del Partit Socialista, que, des dels fets d’Octubre, havia iniciat un procés de radicalització de les seves posicions. Això portà el nou Govern a iniciar un apropament vers la CEDA a fi d’obtenir-ne un suport parlamentari més actiu, o, si més no, limitar la pressió que la formació exercia sobre el president de la República, Alcalá Zamora, a qui feien màxim i —pràcticament— únic responsable de barrar-los l’accés al poder. Els intents de Joaquín Chapaprieta, ministre d’Hisenda, per acostar posicions entre el centre —representat en aquell moment per Portela Valladares— i el cap de la CEDA, Gil-Robles, foren infructuosos. De primer, Gil-Robles no rebutjava l’acord, però exigia la sortida de Portela Valladares de la presidència del Consell de Ministres. De tota manera, l’acord també es féu impossible per l’oposició frontal del president de la República a donar de nou protagonisme a la CEDA —aquest sentit, s’oposà tant a Joaquín Chapaprieta com a Portela Valladares—. Les mateixes diferències entre tots dos acabaren de precipitar els esdeveniments, enmig de picabaralles de tot tipus presidides per fortes dosis d’enveja, suspicàcia i ànsies de protagonisme. El resultat fou el que s’anomena segon Govern de Portela Valladares, que es constituí el 31 de desembre de 1935, ja sense Chapaprieta i en el qual els nous ministres foren triats més per les fidelitats personals envers Alcalá Zamora i Portela Valladares que pel seu valor polític efectiu. Com a resultat, tampoc no s’aconseguí de mantenir una mínima estabilitat i fracassà el segon intent de crear un Govern fort de centre, davant la bipolarització cada vegada més acusada de les forces polítiques de dreta i d’esquerra.

Una nova maniobra d’Alcalá Zamora amb vista a guanyar temps per a la constitució de l’esmentat govern consistí a suspendre el Congrés durant tot el mes de gener del 1936, fet que provocà, ràpidament, el rebuig frontal del president de la cambra, Santiago Alba Bonifaz, el qual reuní el nombre de signatures suficients i preceptives entre els diputats de la dreta per a declarar la mesura inconstitucional i exigir la reobertura del Congrés. Així, enmig d’un fort desori polític i constitucional i de les acusacions de Gil-Robles contra Alcalá Zamora de fer un cop d’estat com un vulgar delinqüent, al marge de la llei, aquest darrer es veié obligat a dissoldre les Corts i a convocar noves eleccions legislatives per al 16 de febrer, amb una segona volta a les circumscripcions on calgués. Tot això ja es produïa en un ambient de forta confrontació civil, amb unes dretes que acusaven les forces d’esquerra d’alimentar el desordre i la revolució —crítiques que augmentaren amb la creació, ja esmentada, del Front Popular el 15 de gener— i unes esquerres que culpaven les dretes de propiciar l’adveniment del feixisme.

El Front Català d’Esquerres assumí els trets que li eren comuns del pacte programa del Front Popular, adaptant-ne alguns a la realitat catalana i aportant-ne de nous i específics amb una idea motriu generalitzada: la reconquesta de la República pel poble. Així, a Catalunya, les reformes agràries del Front Popular es convertiren en la defensa de la Llei de Contractes de Conreu i la seva execució, que començava amb la revocació dels desnonaments efectuats durant el Bienni Negre i la recuperació de les rendes que s’havia obligat a pagar durant el temps de suspensió de l’Estatut. La recuperació de l’Estatut de forma plena, és a dir, la recuperació de l’autogovern amb el funcionament normal de les seves institucions, la recuperació legislativa del Parlament i la restitució de les autoritats polítiques legítimes fonamentaren l’eix de la campanya, que exigia, per tant, l’abolició de la Llei de 2 de gener de 1935, mitjançant la qual l’autonomia catalana es posava sota la tutela de les autoritats estatals.

La recuperació de les competències, com ara les de l’Ordre Públic, i l’agilització de les que estaven pendents de traspàs, el manteniment dels avenços socials obtinguts abans dels fets d’Octubre i l’oposició a la revisió de la Constitució vigent que proposava Gil-Robles completaren els trets específics catalans del Front Català d’Esquerres. El Front assumia, també, l’amnistia generalitzada per delictes socials i polítics —per tant, l’alliberament de Lluís Companys i del seu Consell Executiu—, la revisió dels acomiadaments laborals i totes les altres mesures considerades pel Front Popular en l’àmbit estatal.

Les eleccions donaren la victòria al Front Popular i, a Catalunya, al Front d’Esquerres, que obtingué el 59,15% dels vots, mentre que el Front Català d’Ordre n’assolí el 40,85%. Coneguda la victòria de les esquerres, Portela Valladares dimití ràpidament el seu càrrec (18 de febrer) i Alcalá Zamora encarregà a Manuel Azaña la formació de Govern, enllestida el dia 19 a la nit, amb la participació pràcticament en exclusiva de membres d’Izquierda Republicana —deu ministres— i la col·laboració de dos ministres d’Unión Republicana, un d’independent i un de militar. El 20 de febrer se celebrava el primer Consell de Ministres.

Joan Moles i Ormella: vers la normalització democràtica

Abans de dimitir, el 17 de febrer Portela Valladares nomenà nou governador general de Catalunya i president de la Generalitat Joan Moles i Ormella, nascut a Barcelona el 1871. Advocat i regidor per les llistes de la Lliga Regionalista a l’Ajuntament d’aquesta ciutat el 1901 i el 1905, i tinent d’alcalde a partir del 1902, Moles havia estat elegit diputat a Corts per Lleida per la candidatura de Solidaritat Catalana i, el 1913, senador com a republicà independent. Fou defensor, entre d’altres, dels germans Badia en l’intent d’atemptat contra Alfons XIII en l’anomenat complot del Garraf (intent de descarrilament del tren on anava el monarca), el 1925. Ben relacionat amb tothom, catalanista, republicà i persona d’ordre, havia gestionat el patrimoni de la família Macià a Lleida i havia estat marmessor de mossèn Cinto Verdaguer. Després de la proclamació de la Segona República fou nomenat governador civil de Barcelona (1932) i, posteriorment, alt comissari d’Espanya al Marroc (1933). Proper a ERC, el 1936 efectuà el traspàs de la Presidència de la Generalitat a Lluís Companys i Jover.

Moles i Ormella rebé el càrrec del seu antecessor, Fèlix Escalas, el mateix dia que fou nomenat. Aquest darrer havia manifestat que, considerant-se’n dipositari, l’havia de lliurar «...a aquell que al seu moment designés la voluntat popular» (entrevista de Joan Sariol Badia). Realment, Escalas i Chamení no complí la seva paraula, ja que no era Moles i Ormella la persona designada pel poble, sinó Lluís Companys. Escalas, però, pressionà Portela Valladares en saber-se els primers resultats de les eleccions, i, abans que aquest abandonés la presidència del Consell de Ministres, l’amenaçà de dimitir immediatament deixant un buit de poder: «Aquelles eleccions, amb triomf esquerrà, determinen la meva dimissió irrevocable. Portela demana que m’esperi [...] necessito un substitut [...] amb caràcter d’urgència. Millor aquesta nit que demà. Si no, abandono el càrrec» (entrevista de Joan Sariol Badia). O bé Escalas i Chamení considerava que les eleccions del 1931 no responien a la voluntat popular, o bé forçà la situació amb un nou nomenament interí, per estalviar-se de ser rellevat per Lluís Companys per qüestions d’imatge o personals. O, potser, per tot una mica. Fou, doncs, Moles i Ormella qui lliurà el càrrec a Companys, restablert pocs dies després en les seves funcions de president de la Generalitat pel Parlament de Catalunya.

Les dues primeres decisions que prengué Moles i Ormella, el mateix 17 de febrer, foren la destitució de tot el Consell Executiu nomenat pel seu antecessor i la restitució en els seus càrrecs de tots els alcaldes i consellers dels ajuntaments de Catalunya que havien estat designats per elecció popular el 14 de gener de 1934, i suspesos durant el Bienni Negre. S’exceptuaven els casos, a l’espera d’una amnistia —que arribà per un decret llei del president de la República, Alcalá Zamora, el 21 de febrer—, d’aquells que estiguessin sotmesos a processament o complissin condemna per motius polítics com a conseqüència d’actuacions passades.

El dia 19, Joan Casanovas i Maristany (ERC) —president del Parlament català en produir-se la suspensió de l’Estatut—, que havia fugit a França aprofitant una sortida vigilada del vaixell presó Uruguay, tornà a Barcelona i prengué de nou possessió de la presidència del Parlament, de mans d’Antoni Martínez i Domingo (LlC), el qual, des dels fets d’Octubre, n’havia presidit la Diputació permanent. El mateix 19 de febrer, Joan Casanovas autoritzà el funcionament de la Comissió de Govern interior mentre no es derogués la Llei de règim transitori de 2 de gener de 1935.

El dia 26, una altra Comissió Permanent, en aquest cas la de les Corts Espanyoles, autoritzà, mitjançant decret signat pel president de la República, Niceto Alcalá Zamora y Torres, i el president del Consell de Ministres, Manuel Azaña y Díaz, el retorn de la normalitat constitucional a Catalunya. El Parlament es reuní el dia 29 per designar el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, i posar fi, definitivament, a la interinitat.

El discurs d’obertura parlamentària de Joan Casanovas al·ludí al col·lapse de setze mesos en què havia viscut la institució, deixant clar qui seria el nomenat: «No és un secret per a cap de vosaltres, ni per a ningú, quin serà el resultat d’aquest tràmit legal. Tots sabem quin nom sortirà de l’urna [...] el President, un cop elegit, triarà els seus consellers i retornarà a Catalunya el goig, i més que el goig, la dignitat, de sentir-se regida pel seu Govern legítim.»

Un decret de Joan Casanovas del mateix dia comunicava oficialment a Companys la seva elecció. Moles i Ormella donà a conèixer oficialment que l’endemà, dia 1 de març, data prevista de l’arribada de Companys a Barcelona, lliuraria el seu càrrec al nou president. Abans, però, féu una crida al poble de Catalunya per sortir a rebre Companys, que tornava acompanyat per Ventura Gassol i Rovira, Martí Esteve i Guau, Joan Lluhí i Vallescà, Martí Barrera i Maresma, Pere Mestres i Albet i Joan Comorera i Soler: «La voluntat popular, palesament expressada [...] ens els torna.»

El mateix dia de la crida, Moles i Ormella continuà preparant el terreny a Companys designant una Comissió, amb representació en totes les conselleries, encarregada de revisar tots els nomenaments, ascensos i acomiadaments de personal efectuats des del 6 d’octubre de 1934. Amb la presa de possessió de Companys, l’1 de març, es tancava aquest període i se n’obria un de nou que acabaria de normalitzar el funcionament de la institució i dels mecanismes d’autogovern de Catalunya en les mateixes condicions d’abans del Sis d’Octubre.