1714-1931: Pervivència del catalanisme

Deixant de banda el caràcter internacional del conflicte dinàstic hispànic arran de la mort de Carles II, la confrontació entre austriacistes i filipistes que s’encetà el 1705 comportava, també, la col·lisió entre dues maneres de concebre l’organització de l’Estat (confederal l’una i centralista l’altra), a més de la defensa d’unes idees economicosocials contraposades. Amb el triomf de l’absolutisme borbònic i retrògrad, el conjunt de la Monarquia espanyola va caure en una llarga etapa d’immobilisme polític i de fracàs econòmic. Per als territoris catalans de l’antic Regne d’Aragó, la guerra va tenir una altra conseqüència de tipus politicoterritorial: la fragmentació i el progressiu allunyament del País Valencià, les Illes i Catalunya.

Acabada la guerra, Felip V va actuar amb duresa contra Catalunya: execucions, exili, confiscacions, anul·lació de títols i privilegis, pèrdua de càrrecs dels eclesiàstics austriacistes. Les ciutats del Principat van ser privades, entre altres coses, de les seves universitats en benefici de Cervera, Vila fidelissima. La culminació de l’onada repressiva fou la promulgació dels decrets de Nova Planta (1716), que desmuntaven les institucions catalanes i instauraven un nou marc politicojurídic que dificultava l’accés dels catalans als mecanismes de poder. La primera conseqüència dels fets de l’Onze de Setembre de 1714 va ser, doncs, com ja havia passat al País Valencià i a Aragó el 1707, l’abolició de tota l’estructura institucional catalana. I no van ser suprimits tan sols els organismes representatius de l’autogovern català, com les corts, la Diputació del General, el Consell de Cent i la resta d’institucions municipals d’arreu del país, sinó que també ho foren les diverses magistratures del govern de la Monarquia a Catalunya: la cúria del virrei, el governador, el Consell d’Aragó, la Reial Audiència, els veguers i la resta d’ens executius del poder reial. La recomposició de les bases institucionals catalanes a partir del model borbònic va ser, tanmateix, minuciosa i llarga. Els decrets de Nova Planta establiren els criteris de la nova estructura institucional borbònica i la nova formulació de la governació territorial, de la fiscalitat i l’administració del reial patrimoni i, finalment, de la repressió lingüística i cultural de Catalunya.

Tot i la repressió, antics austriacistes —tant si eren membres de les oligarquies urbanes i rurals com si eren membres de la noblesa— van optar per integrar-se a les estructures del nou Estat. La signatura, l’any 1725, del tractat de Viena entre Felip V i l’emperador Carles va acabar de segellar aquest procés d’integració. El tractat no tan sols preveia el retorn dels exiliats i la condonació del segrest de propietats i jurisdiccions, sinó que també incloïa la ratificació de moltes gràcies atorgades per l’arxiduc Carles durant el seu govern de Barcelona. Aquest acte de reconciliació amb les classes dominants, bé que imperfecte, és considerat un element fonamental per a la consolidació definitiva del règim borbònic i significà, a més, la inauguració d’un llarg període de submissió, de manera especial una vegada desapareguts els protagonistes del conflicte successori. Si bé la derrota del 1714 va suposar l’agregació de Catalunya a la nova Monarquia i, en conseqüència, va esvair i capgirar els projectes polítics dels grups dirigents del 1705, d’aquella desfeta se’n van salvar els aspectes econòmics del projecte modernitzador, els quals posteriorment afavoriren el creixement industrial. L’empenta del que avui s’anomenaria societat civil és el que va permetre aquest creixement, més que no pas la despòtica acció política governamental. Malgrat els deu anys de guerra que havien devastat l’economia del país, la Catalunya postbèl·lica va experimentar uns forts estímuls econòmics, sobretot a partir de les transformacions agràries (colonització de diverses zones del país, extensió dels conreus de la vinya i diversificació de productes) i de l’augment de la demanda de productes elaborats per les indústries tradicionals (llana, seda, pells adobades, paper, etc.), o bé de la introducció d’altres de manufacturats (les indianes, per exemple) que afavoriren un canvi en el sistema productiu català.

La represa de la Catalunya vençuda

Així doncs, és evident que la derrota catalana del 1714 va tenir uns efectes polítics demolidors, però els esdeveniments posteriors posen en relleu que les continuïtats existents entre l’abans i el després de la pèrdua de la guerra són imprescindibles per a explicar, precisament, la represa cultural que fou la Renaixença del segle XIX. Aquesta hipòtesi, que és la que defensen els historiadors més reconeguts, trenca definitivament amb la idea que la guerra de Successió va provocar una fractura total del país, la qual ha estat usada, a més, per a separar artificialment dues històries de Catalunya: la d’un Estat medieval que hauria anat esllanguint-se i decaient fins morir definitivament el 1714, i la d’una represa, d’una resurrecció, que començaria al segle XVIII en el terreny de l’economia, passaria durant el segle XIX al de la cultura i recuperaria al segle XX la seva dimensió política.

Quan Pere Anguera i Nolla observa que des del final del segle XVIII i les primeres dècades del segle XIX, fins a arribar a la Revolució de Setembre, «quedà sempre en evidència l’encadenat d’enfrontaments bèl·lics, la majoria amb incidència real damunt el territori català», no s’equivoca gaire. Certament, des de la guerra contra la República francesa, la Guerra Gran, fins a la fi de l’Antic Règim el 1833, els períodes de pau existents van ser escassos. En poc més de vint anys, la Monarquia hispànica —i consegüentment Catalunya— participà en tres conflictes bèl·lics de caràcter internacional: l’esmentada Guerra Gran, del 1793 al 1795, les guerres contra Anglaterra del 1796 al 1802 i del 1804 al 1808 i, per fi, la dita guerra del Francès, del 1808 al 1814. Aquí convé destacar, però, dos conflictes que van marcar la fi del cicle encetat amb l’arribada dels Borbó: la Guerra Gran i la guerra contra Napoleó, en tant que en ambdós casos hi va haver una generalització de les mobilitzacions populars que no sempre, com assenyala Lluís Roura i Aulinas, responien a la idea d’unanimitat entorn als poders o a les iniciatives institucionals: «Així s’explica —escriu Roura— que a Catalunya, malgrat la derrota del 1714 i els decrets de Nova Planta, persistissin encara al final de segle formes de mobilització popular difícilment destriables d’algunes que tenien un fonament institucional, com ara el sometent o la Coronela», dues institucions que foren formalment restablertes en els moments inicials de la crisi de l’Antic Règim. Per tant, les formes de mobilització —institucional i popular— que caracteritzaren els conflictes contra l’invasor del 1793 i el 1808, però també els enfrontaments civils de l’època, se sobreposaren i, segons els moments i les circumstàncies, se subordinaren les unes a les altres.

La guerra contra la República francesa pot dividir-se en dos moments ben diferents. En el primer sembla que es va produir una certa eufòria popular a banda i banda de la frontera, atiada pels indults concedits per la Monarquia i per la República a tots aquells que estiguessin disposats a lluitar, segons el cas, contra els francesos o bé contra els espanyols. La importància d’aquesta efervescència popular (que va estimular el restabliment formal del sometent el 1794) va abocar les autoritats a desitjar-ne el control, sobretot després de les primeres derrotes, per reconduir la lluita popular contra l’invasor cap al terreny de la guerra religiosa. Però la inicial eufòria popular va anar esvaint-se a mesura que passava el temps. Va ser aleshores, explica Josep Fontana i Lázaro, que l’Ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants dels diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Al començament del mes de desembre del 1794, havent-ho aprovat les autoritats militars, foren convocats els representants de ciutats i partits, els quals —una cinquantena de representants d’Agramunt, Balaguer, Barcelona, Berga, Besalú, Cervera, Girona, Granollers, Igualada, Lleida, Manresa, Mataró, Montblanc, Talarn, Tarragona, Vic i Vilafranca del Penedès— es reuniren durant un mes a Barcelona i Girona per acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18 000 homes, que havien de reemplaçar els ineficaços sometents, i aprovar les mesures econòmiques que havien de permetre redreçar la situació. D’aquestes mesures, en destaca una: l’establiment d’una «contribució general de defensa». Aquesta proposta fou acceptada per les autoritats militars, però de seguida s’apressaren «a dissoldre l’assemblea, [ja] que semblava voler crear una autèntica estructura administrativa autònoma, prou justificada davant la fallida absoluta de la de l’Estat borbònic».

La interpretació que s’ha fet de la Guerra Gran com una explosió de religiositat i de patriotisme espanyol cal, doncs, matisar-la, per bé que el protagonisme de la clerecia va ser, certament, notable, fins al punt que l’eslògan que va presidir tot el període de la crisi de l’Antic Règim, aquell «Déu, Pàtria i Rei», va emergir per primera vegada durant aquesta guerra. Ara bé, una ullada als esdeveniments que s’hi donaren suggereix, com diu Fontana, algunes reflexions sobre el que aleshores no eren més que escletxes en l’aparent solidesa de l’edifici de l’Antic Règim, anunci de les possibles fractures del futur. «En primer lloc —escriu Fontana—, no és gens clar que tothom estigués a Catalunya en contra de la revolució: hi havia gent que anava més enllà de la lectura dels llibres francesos i pensava que també calien canvis, més o menys “revolucionaris”, d’aquesta banda del Pirineu. La progressiva evidència del fracàs de l’Antic Règim els refermaria en aquest pensament. Tampoc no és gens clar que la resposta donada a la guerra s’hagi d’entendre com a inequívocament “patriòtica”, en el sentit de reflectir una acceptació sense dubtes ni reticències del sistema establert pels Borbons espanyols.» La Guerra Gran, el resultat de la qual va ser un desastre, tanmateix va fer evident que l’Antic Règim començava a fer aigües. A més, també va servir perquè els catalans redescobrissin la seva capacitat d’organització autònoma, en una experiència que anunciava la del 1808 i, en certa manera, desfà el miratge de Catalunya com una «província» feliç durant la difícil conjuntura del canvi de segle.

La nefasta política exterior de Manuel de Godoy y Álvarez de Faria abocà la Monarquia hispànica a la guerra del Francès, que va mostrar una altra vegada la combinació entre mobilització popular i institucional que s’havia manifestat en la Guerra Gran. Fou, doncs, una complexa barreja de mobilització local, comarcal i regional sota una cobertura ideològica a escala de tota la Monarquia. Ara bé, la interpretació en clau espanyolista que s’ha fet de la guerra contra Napoleó diu més coses sobre la història posterior a la invasió i, molt més encara, sobre l’ús que se’n va fer per a construir el mite de la unitat nacional espanyola a partir de la reacció com «un sol bloc» —en paraules de Pierre Vilar—, que no pas sobre la resistència mateixa contra els francesos. La mobilització generalitzada que es produí a Catalunya, com arreu dels Països Catalans, amb l’ocupació napoleònica no va sorgir, doncs, de cop i volta, sinó més aviat, diu Lluís Roura, de les tensions i mobilitzacions més o menys explícites que tingueren lloc entre el 1795 i el 1808.

L’aixecament popular contra les tropes napoleòniques va comportar una dimensió d’autoorganització local i corregimental que ja s’havia vist durant la Guerra Gran. Així, doncs, si aleshores havien aparegut les juntes de sometent i la Junta de Comissionats dels Corregiments de Catalunya, el 1808 va propiciar la creació de juntes que procuraren assumir la direcció de la insurrecció per a canalitzar la mobilització popular vers la lluita contra l’invasor. Tanmateix, els esforços per frenar la invasió i oposar-se al govern exercit pels francesos van tenir com a principals protagonistes les partides populars i el moviment guerriller: no és pas sorprenent que en el marc de la mobilització global l’aixecament popular tingués una considerable rellevància enfront de les diverses formes d’enquadrament que reclamava l’exèrcit, cosa que, d’altra banda, reflectia les tensions entre aquesta institució i la societat i, més en concret, els conflictes entre la població catalana i les tropes castellanes. No cal, però, mitificar la mobilització popular i guerrillera. Al capdavall, avui dia és prou conegut que l’inici de la guerra del Francès va anar acompanyat d’una crisi de subsistències que féu cada vegada més evidents els símptomes de malestar popular que esclataren després amb molta força.

Així, no ha d’estranyar ningú que els aixecaments antifrancesos i l’evolució del conflicte s’hagin d’observar des de nivells molt diferents: «Per una banda —escriu Anguera— hi havia l’exèrcit, que es declarava defensor dels drets de Ferran VII […] Però per damunt d’ell actuava una complexa trama de guerrillers. Els guerrillers no eren aigua tan clara com pretén la mitificació. N’hi havia de filoespanyols, els patriotes, i de filofrancesos, denominats, amb gràfica expressió, caragirats. La majoria, de l’un i l’altre grup, malgrat els vernissos retòrics que empraven, es guiaven pels interessos particulars i això explica que assaltessin viles i ciutats, exèrcits i comerciants, o que, amb gran impunitat, destrossessin collites o s’emparessin de ramats.» És a dir, la guerrilla antifrancesa o filofrancesa va tenir un clar component de bandidatge ben allunyat del caràcter patriòtic espanyol que encara ara hi ha qui li atorga en la guerra del Francès.

La Renaixença

Bonaventura Carles Aribau en una pintura de Ramon Martí i Alsina.

ECSA

La represa d’una cultura nacional catalana, empresa en la qual el pensament historicista va resultar cabdal, va tenir lloc paral·lelament al procés d’implantació de l’estat liberal a Espanya. L’any 1833, data convinguda per a designar la fi de l’Antic Règim, coincideix, efectivament, amb l’arrencada oficiosa de la Renaixença catalana amb motiu de la publicació del poema La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. No és casual aquesta coincidència, ja que, si es fes un estudi comparatiu entre l’esforç per «inventar» la nació espanyola allà on el 1835 Antonio Alcalá Galiano deia que no n’hi havia (ni n’hi havia hagut fins aquell moment) i el desenvolupament de la restauració literària i lingüística catalana, de seguida es faria evident la circumstància que els fonaments de les estructures nacionals de l’una i de l’altra —per formular-ho com Pierre Vilar va entendre la dinàmica encetada a Catalunya en l’època moderna— recolzaven en unes formes de vida, unes tradicions i uns costums dispars i divergents entre els territoris de parla castellana i els de parla catalana. Per dir-ho d’una altra manera, si s’accepta que la nació és la consciència que hom té de compartir ambaltra gent una mateixa civilització material i espiritual, és força evident que a Catalunya el procés de nacionalització espanyola que va propiciar el liberalisme del segle XIX va topar amb una manera de viure idiosincràtica dels catalans (representada per una forma concreta i pròpia d’organització familiar i del treball, de la propietat i de la seva transmissió i, fins i tot, de concebre el desenvolupament econòmic), amb les tradicions i amb la força dels costums comuns que, a desgrat de la unió dinàstica i territorial amb Castella des del segle XV, encara persistien arreu de la geografia catalana.

La concepció de la Renaixença com un moviment global, com una opció, també ha estat defensada des de fa temps per Joaquim Molas i Batllori, que l’entén com el resultat de les grans transformacions produïdes per la Revolució Industrial en el si de la classe burgesa i planteja que ha de conviure amb altres moviments paral·lels o declaradament hostils, que són desenrotllats, d’una manera conscient o no, per altres sectors o capes socials del país. Com va dir Antoni Rovira i Virgili, la Renaixença s’inspirà en el romanticisme historicista, conservador en l’aspecte social, catòlic en l’aspecte religiós i realista en l’aspecte filosòfic, que triomfà a Catalunya a partir dels anys quaranta del segle XIX, i que actuà com a substrat ideològic de bona part de la burgesia catalana de l’època. Malgrat que la Renaixença fou un moviment que es manifestà en primer lloc en el món de les lletres, és clar que va tenir unes derivacions polítiques.

La defensa de la llengua es transformà en pocs anys en l’estendard indiscutible de Catalunya, i els autors de la Renaixença, pràcticament sense excepció, promogueren una veritable croada patriòtica servint-se d’aquesta reivindicació. L’associació simbòlica entre la llengua i la pàtria esdevingué l’element central del moviment, cosa que havia de permetre relligar el present d’aleshores amb «la gloriosa saba medieval» catalana. I això no obstant, la qüestió de la llengua fou motiu de controvèrsia des del primer moment, com es féu palès ja en la primera edició dels Jocs Florals. Ara bé, reprenent el que diu Manuel Jorba i Jorba sobre el significat d’aquests certàmens poètics, cal dir que de seguida esdevingueren una eficaç plataforma per a articular i multiplicar les propostes «lingüístiques i literàries, i “provincialistes” en general, disperses i aïllades, que s’havien fet els dos darrers decennis». Sobretot perquè, malgrat tot, els Jocs van posar les bases d’una recuperació de la llengua pròpia en l’àmbit culte com a reflex d’un moviment patriòtic suprapartidista que —contràriament al que ha escrit Josep Maria Fradera i Barceló— no estava tan girat d’esquena al món modern ni es proposà mai com a objectiu una cosa tan recargolada i mancada de sentit històric com és la recreació d’un passat manipulat i d’una identitat inventada. El fet que els Jocs ultrapassessin l’ús estrictament poètic i que, des de diverses òptiques ideològiques, s’estimulessin temes culturals, jurídics o polítics amb intenció programàtica, ja prova suficientment que l’orientació de la Renaixença, incloent-hi la política, no fou mai unànime i que, enfront de l’anomenada «escola de la literatura innocent», se situaren aquells que, com Víctor Balaguer, volien que els Jocs fossin un cant a la «llibertat, la fe, lo progrés, la indústria, la civilització, la glòria del poble».

És clar, doncs, que s’estava definint una nova identitat, recolzant-se en la tradició, tot i que després de la guerra de Successió Catalunya era tan sols el nom geogràfic amb què es designava una de les moltes províncies sota el domini del sobirà espanyol. En aplicar-se la divisió provincial de Francisco Javier de Burgos el 1833, aquesta sensació de pèrdua s’aguditzà encara més. Com ha assenyalat Ramon Grau, els historiadors catalans de l’era isabelina coincidiren a fer «exaltació de les antigues llibertats locals i en la pintura retrospectiva d’una Espanya plurinacional», cosa que no significava, malgrat el to romàntic de la reivindicació medievalista, evadir-se «vers un territori arcaic, sense conflictes, sinó mostrar un model autòcton d’organització política alternatiu al que imposava el poder central». Els historiadors catalans renaixentistes, malgrat que no es privaren de fer incursions en temes, diguem-ne, de provada espanyolitat, no van acceptar mai els efectes retroactius de la moderna unitat espanyola que volgué donar-li la historiografia castellanista, i, en canvi, distingiren entre dues fases de la història de la Catalunya moderna: el cicle català, que s’estroncà el 1714, i el cicle espanyol, «anunciat des de finals de l’Edat Mitjana, inaugurat a Catalunya amb el descabdellament de la Guerra de Successió i validat cent anys més tard per les opcions populars de l’època napoleònica».

La poca predisposició dels catalans a assumir la nacionalització espanyola i, per tant, a adoptar les pautes culturals i lingüístiques promogudes des del poder castellà, no era tan sols una conseqüència lògica de la nostàlgia del passat esplendorós del Principat, sinó que, a més de reflectir una persistent oposició de Catalunya a la consolidació del model adoptat per la Monarquia borbònica —centralitzador i uniformista—, responia al fet que, a pesar del pas dels anys, aquell imaginari patriòtic del passat continuava ben viu entre la gent i s’expressava en català. Que el català era aleshores la llengua del país ho demostren un bon nombre de fets, els quals recentment han estat posats en relleu per Pere Anguera. Si s’ha de fer cas del que diu l’historiador reusenc, fins i tot les autoritats n’eren conscients, d’aquesta pertinàcia: «Convé destacar —assenyala— que el català va ser emprat per un igual tant pels absolutistes com pels liberals amb finalitats propagandístiques ideologitzadores.» I si això fou així, és clar que «l’estat baratava la seva llengua usual perquè sabia que la del poble era l’altra, i que si volia parlar-li de forma més engrescadora, convincent i entenedora, sobretot si volia fer veure que era un del poble el que parlava als seus iguals, no li quedava altre remei que emprar el català». Fins arribar al Sexenni Democràtic, i en menor grau, a la Restauració, insisteix Anguera, les proclames de tota mena d’autoritat (civil, eclesiàstica o militar) eren redactades en català. La supervivència del català com a llengua del poble demostra que, aquella paradoxa que tothom veu en la casualitat que fos justament enmig del procés de substitució lingüística quan va iniciar-se la Renaixença, no ho és tant.

Així doncs, si, com sembla provat, de fet no va haver-hi mai un complet estroncament de la producció literària en català —si més no en forma de poesia popular o bé mitjançant l’escenificació oral i els balls parlats (precedent del teatre costumista renaixentista)—, la fidelitat de la població a la llengua del país n’assegurava la supervivència i reduïa el castellà a la categoria de llengua estrangera que, com indicava Joan Cortada el 1859, només s’usava quan es parlava en públic o s’escrivia. I és que, malgrat els brots de patriotisme popular espanyol que tingueren lloc a Catalunya arran de la guerra del Francès del 1808, de la guerra d’Àfrica del 1860 i, també, de la guerra de Cuba del 1898, els vells referents de la Catalunya autònoma no s’havien esvaït del record. La combinació entre una llengua viva, la tradició vindicada i l’existència d’una cultura material perdurable amb la força de l’Estat permet d’entendre per què a mitjan segle XIX es podia donar un ràpid procés de diferenciació identitària al mateix temps que es llançaven visques a l’exèrcit espanyol. Comprendre bé aquest doble sentiment arrelat en la societat catalana és bàsic per a copsar el sentit de les accions i els discursos d’aquella gent que s’esforçava a recuperar uns signes de catalanitat que, a la llarga, propiciarien el desvetllament nacional català que entraria en col·lisió amb l’afany de l’Estat per consolidar la nació espanyola.

Les classes dirigents catalanes, i fins a un cert punt l’elit cultural, no dubtaren a participar en el projecte nacional espanyol, si més no econòmicament i políticament, i van assumir amb facilitat un comportament lingüístic diglòssic. La jerarquització idiomàtica va ser des d’aleshores una conseqüència d’aquella disposició i reflectia, també, el llarg i intens procés de transculturació que havia de culminar amb l’adopció de la llengua castellana i de la seva cultura com a pròpies, cosa que posà en relleu Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) el 1841 en lamentar que els catalans d’aleshores haguessin oblidat la resistència catalana del 1714. Així doncs, l’esperit de la Renaixença arrencava —a més del que sempre s’ha dit sobre el reclam que feia Rubió a propòsit de retrobar una necessària «independència literària» a part de la castellana— del record del passat. Si la Renaixença va aconseguir d’arrelar és perquè va saber connectar amb un públic predisposat, aquell poble i aquella elit que continuaven emprant el català com a llengua pròpia i que eren dipositaris, precisament, de la memòria històrica vindicada a través de la família, de la llar que aplegava la «mainada per escoltar de boca de l’avi la relació de gestes dels passats». Si no hagués estat així, la Renaixença hauria estat impossible o bé hauria quedat reduïda a una mera recreació intel·lectual d’una colla de lletraferits.

Malgrat que gairebé tots els intents de recuperar els elements de catalanitat perduts, especialment pel que fa a la cultura espiritual (idioma, literatura i art), es feren, com ja s’ha apuntat, sense qüestionar el marc espanyol, les iniciatives encaminades a promoure una descentralització política i l’enyorada «independència cultural» haurien de ser observades, així mateix, com una alternativa global a l’statu quo d’aleshores, atès que recolzaven en una concepció filosoficopolítica divergent de les estratègies de modernització d’Espanya, i també en una visió tecnicoprofessional discrepant. No cal dir que la configuració de l’estat modern va anar acompanyada de propostes oposades quant a l’organització i al model a seguir, però també quant a la cultura que l’embolcallava i, encara més, quant a la tradició històrica que la justificava i n’era el fonament.

Durant l’època isabelina, l’empenta que van donar el poder polític espanyol i les institucions acadèmiques (la Real Academia de la Historia i les universitats) a la construcció d’un programa historiogràfic orientat a confegir una versió unitarista de la història hispànica va propiciar —això sembla evident— que el gros dels historiadors catalans impulsessin des de les institucions culturals pròpies (l’Acadèmia de Bones Lletres i la Universitat restaurada a Barcelona el 1837) un discurs alternatiu sobre Espanya per a justificar les inicials demandes de descentralització juridicoadministrativa o, si més no, per a oferir una història general d’Espanya des de la perspectiva catalana. Aquest fou el cas de Joan Cortada i Sala, que en la seva Historia de España (1841-42) reivindicava la pluralitat de reialmes medievals, o de Ferran Patxot i Ferrer, que va publicar (1852-54) una Crónica de las dinastías austríaca y borbónica amb el pseudònim Manuel Ortiz de la Vega, i també de Víctor Gebhardt, encara que des d’un tall ideològic carlí i un substrat balmesià, en elaborar una Historia general de España y de sus Indias (1860-73). Una orientació semblant tenia la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, de Víctor Balaguer (1860-63), que intentava oferir una lectura plurinacional de la història d’Espanya per mitjà d’uns nous annals de Catalunya amb què l’autor recuperava el sentit profundament català d’aquells altres que havia escrit Narcís Feliu de la Penya al principi del segle XVIII. Com assenyalà anys després A. Rubió i Lluch, la llengua i la consciència del passat havien de fertilitzar els signes de la catalanitat.

Això no obstant, l’enyorament d’aquest passat que sentien alguns literats i historiadors renaixentistes, transmès al públic sobretot mitjançant els Jocs Florals restaurats, va conviure amb altres concepcions que també participaren de l’esperit de la Renaixença. L’una de caràcter netament integrista, com és fàcil de constatar en l’atac que Jaume Nogués i Taulet va fer durant la inauguració del certamen del 1889 contra «el catalanisme que regirava les ruïnes dels convents només per curiositat, que s’havia creat una història novel·lesca i convencional de Catalunya, filla de poetes descreguts», el pensament de la qual va resumir en una màxima força descordada: «Qui no és catòlic no pot ésser català de debò.» L’altra, de tradició d’esquerra i republicana, desenganyada del federalisme espanyol, al qual, però, no volia tornar de cap manera, com escrivia Valentí Almirall i Llozer el 1888. Al capdavall, si els fonaments sobre els quals recolza una nació són les formes de vida comunes, les tradicions i els costums compartits i l’existència d’una llengua pròpia, o, per dir-ho en uns altres termes, la consciència que hom té d’ésser partícip d’una civilització material i espiritual que comparteix amb un grup humà específic, és força evident que la gent de Catalunya es mantingué fidel a la seva manera de viure (representada per una forma específica d’organització familiar i del treball, de propietat i de desenvolupament econòmic), a les tradicions i als costums —si de cas se n’incorporaren de nous— i, també, a l’ús social del català com a llengua majoritària del poble.

El procés de modernització general de Catalunya, basat en l’envol industrialitzador, va tenir una importància decisiva en l’esclat de la Renaixença. Sense rebutjar aquesta hipòtesi, també és cert, com ja deien Joan Amade i Ferran Soldevila, que una renaixença econòmica hauria pogut no arrossegar darrere una renaixença literària. És en aquest sentit que cal vincular l’aparició de la Renaixença catalana amb el triomf del Romanticisme que tingué lloc arreu. Tanmateix, com ja advertia Rubió i Balaguer, si bé la Renaixença va triomfar sota una constel·lació romàntica —i en aquesta escola s’inscrivien els seus patriarques—, això no exclou que les arrels de la Renaixença catalana s’enfonsessin en èpoques anteriors, especialment al segle XVIII, durant el qual reaparegueren dues constants de la història catalana: el record, com ja s’ha dit, de les gestes de l’antiga història i la vindicació del català com a llengua pròpia. Per tant, l’empenta als sectors cultes de la societat perquè modifiquessin la seva posició amb relació a la llengua catalana «com a realitat històrica diferencial i d’antic prestigi […] i al coneixement de la història i de les institucions antigues» és un procés que s’havia encetat molt abans, bé que sota la influència del Romanticisme es va desenvolupar plenament.

El Romanticisme, indicava Soldevila, «no demanava als pobles sinó la possessió d’un passat medieval envers el qual girar la mirada. El poble que havia tingut una literatura a l’edat mitjana, encara que ella fos estroncada en els temps moderns, podia, per obra i gràcia del Romanticisme, tornar a posseir un patrimoni literari». Els impulsors de la Renaixença es proposaren, doncs, de rectificar una situació de decadència de la cultura catalana, per dir-ho en paraules de Rubió i Ors, amb la potenciació, més enllà de l’empenta que donarien a la vida literària catalana, de molts altres àmbits de la cultura amb la clara intenció d’afavorir un canvi d’actitud respecte a la cultura del país i a les institucions escolars, històriques, jurídiques, politicoadministratives i, és clar, a la llengua pròpia, la seva estimació social i el seu ús. És per això que Manuel Jorba diu que cal prendre en consideració el conjunt dels autors literaris i dels homes de cultura catalans de l’època romàntica, introductors i reivindicadors ensems de l’estètica i dels valors romàntics, «o en tant que professionals de les disciplines que es troben implicades més intensament en el sinuós però constatable procés de Renaixença, és a dir, en la difusió i l’especulació filosòfica, les del dret, les de la filologia, les de la història literària, les de l’arqueologia, etc., o en la intervenció en la vida econòmica, la mercantil i la industrial, en la política local i en la general, en la informació i en la creació d’estats d’opinió, etc.». I en aquest darrer aspecte, cal assenyalar la importància de la florida de periòdics, tots els quals, a parer de J. Torrent i R. Tasis, duien, encara que només fos per oposició, «l’empremta del naixent liberalisme, combinat amb el romanticisme arqueològic i historicista» que tant va pesar en la Renaixença. En les planes del «Diario de Barcelona», «El Vapor», «El Propagador de la Libertad», «El Catalán», «La Guardia Nacional» o «La Religión», hi exercitaren les plomes més brillants de la primera meitat del segle, gairebé tots nascuts entre el 1808 i el 1818. Ultra Joan Cortada, que sota el pseudònim Aben Abulema va exercir de crític en les pàgines del «Diario de Barcelona» des del 1838, s’hi troben les rúbriques de Jaume Balmes i Urpià, Ramon Martí d’Eixalà, Pau Piferrer i Fàbregas, Pere Mata i Fontanet, Manuel Milà i Fontanals o Josep Sol i Padrís, tots ells il·lustres precedents de l’esperit romàntic que es va projectar en la Renaixença.

Sobre la influència del Romanticisme en la Renaixença catalana, no se n’ha fet encara una història exhaustiva. El que se sap, tanmateix, és que la Renaixença fou deutora del sentit alemany que prengué el Romanticisme —per tant, més conservador que no pas el francès—, especialment quant a la incorporació de les concepcions espiritualistes germàniques. Prenent el camí etnoculturalista de J.G. von Herder, la Renaixença focalitzà la seva tasca primerenca de recuperació cultural en l’estudi i exaltació del patrimoni històric, arqueològic, literari i folklòric.

La idea romàntica de nacionalitat, doncs, «derivada —diu Manuel Jorba—, pels camins directes o indirectes que fossin, del concepte de Nació degut a Fichte, Humboldt i Herder, seria la que portaria a una valoració gradual i generalitzada del llegat cultural històric i de les particulars formes del pensament en totes les seves manifestacions». L’esperit romàntic, però, ja havia aparegut abans a Catalunya, el 1823, gràcies a Ramon López Soler i Bonaventura Carles Aribau en les planes del periòdic barceloní «El Europeo». Des d’aquesta tribuna, Luigi Monteggia i Ramon López i Soler havien intentat definir, influïts per la ideologia dels germans Schlegel, què era el Romanticisme. Anys després, altres publicacions com ara «El Vapor» (1833-35), el periòdic que editava Antoni Bergnes de las Casas, o «El Propagador de la Libertad» (1835-65), reprengueren el mateix esperit romàntic. I pel que fa a la dimensió filosòfica del moviment romàntic català, Ramon Martí d’Eixalà i F. Xavier Llorens i Barba, introductor del pensament de Herder i alumne de Manuel Milà i Fontanals, foren els impulsors de la incorporació de la filosofia escocesa del sentit comú i la de l’historicisme d’origen alemany, contraposant-les a l’escolasticisme fins llavors hegemònic, per tal de reforçar la idea que tot poble o nació té un «esperit nacional» que fa que els individus, de la mateixa manera que mengen i beuen per sobreviure, s’identifiquin entre ells com a membres d’un mateix grup humà que comparteix una comunitat cultural. L’anomenada «escola filosòfica catalana» desplegà la seva influència en els múltiples corrents de la cultura superior (el jurídic, l’artístic, el lingüístic i el literari), sobretot per l’aversió demostrada cap a tots els grans sistemes especulatius i, en canvi, la defensa que féu del mètode introspectiu com a forma d’explorar la consciència humana, cosa que havia de permetre trobar veritats intuïtives. Era en l’observació interna que podrien aparèixer els coneixements que hom creia intuïtivament evidents i, per tant, veritables, cosa que Llorens sintetitzà en una màxima de caràcter renaixentista pronunciada a la Universitat de Barcelona en la inauguració del curs 1854-55: «el pensament filosòfic és un producte de l’ànima nacional.»

És aquest el sentit que prengué la primerenca dedicació de Milà i Fontanals i Pau Piferrer —posteriorment continuada per Marià Aguiló i Fuster— a la recol·lecció, l’estudi i la imitació de la poesia popular de transmissió oral, ja que, a parer seu, era el refugi on havia subsistit el malmès esperit nacional català o, dit d’una altra manera, la identitat catalana. Com també fou aquest l’interès de Francesc Xavier Parcerisa i Boada, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall en publicar la col·lecció Recuerdos y Bellezas de España (1839-65), amb la qual l’il·lustrador i els dos redactors de l’obra demostraven la seva preocupació per la història, les tradicions i les llegendes populars i, sobretot, la revaloració de l’època medieval.

L’altra cara de la Renaixença l’oferiren Josep Robrenyo, Francesc Renart, Abdó Terrades, Anselm Clavé i Frederic Soler, entre altres autors, els quals van maldar per projectar la literatura cap al poble tot fent ús d’un català viu. Si bé és cert que els Jocs Florals gairebé sempre foren controlats pels elements més lligats al conservadorisme ideològic, polític i literari, l’ampliació de les opcions estètiques, ideològiques i polí-tiques de la Renaixença va ser forçada per la gradual incorporació al moviment de nous autors i ideòlegs, els quals, com ha indicat Josep Fontana, a partir de mitjan dècada dels seixanta encetaren una fructífera crítica a la Renaixença i, a més, redreçaren una literatura de caràcter popular que, en set o vuit anys, va experimentar un avenç espectacular. La represa de la cultura popular en català tenia com a precedent, però, «la literatura popular que s’havia iniciat en la dècada anterior i que anava agafant cada vegada més empenta, encara que resultés invisible per als periodistes del “Brusi” i condemnable per als poetes jocfloralescos».

La configuració d’una alternativa política catalanista

Durant tot el segle XIX, la societat catalana maldà per modernitzar-se. Es produí un enorme esforç per construir una infraestructura educativa a l’altura de les necessitats tècniques i científiques que el creixement industrial del país demanava. Aquest creixement industrial anava acompanyat d’una concentració de població, bàsicament a la Catalunya litoral i especialment a Barcelona, que va consolidar-la com a urbs burgesa i obrera i, també, com a centre polític i administratiu del Principat. I simultàniament, s’anà produint una socialització cultural del catalanisme, a redós de diferents associacions com ara centres excursionistes, corals i orfeons, que van esdevenir cabdals per a descobrir el territori, conservar les antigues tradicions i recrear el folklore. La florida del Modernisme hi va incorporar una cultura popular vària i contradictòria: esperantistes i naturistes, ocultistes i teòsofs, mestres d’escola rural i oficinistes de barri, lletraferits d’ateneu i aficionats al teatre dels centres morals i parroquials, saltataulells i botiguers.

Valentí Almirall en un dibuix de Ramon Casas.

ECSA

Enmig d’aquesta efervescència s’obria pas l’esforç polític. A l’abril del 1880 Valentí Almirall advocava per bastir una política catalanista i d’aquesta manera minar els fonaments de la política madrilenya. Per a Almirall, doncs, aquest catalanisme inicial (que aleshores anomenava provincialisme) havia de comportar un moviment de regeneració, que només triomfaria a Espanya si esdevenia hegemònic a Catalunya. Anys més tard, el 1886, a banda d’insistir en la necessitat d’una política catalana específica (que del provincialisme primerenc passà al catalanisme), Almirall expressava ja una desconfiança evident cap a la política espanyola. «¿Quin paper polític li ha correspost a Catalunya dins de l’Espanya del segle XIX?», es preguntava Josep Fontana en les conclusions del seu volum de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. La resposta a aquesta qüestió és la clau per a entendre el naixement d’una alternativa política netament catalana.

De fet, el catalanisme polític va néixer com un moviment plural que reaccionava contra l’immobilisme del poder polític, la burocràcia i l’exèrcit espanyols. A Catalunya, la renovació econòmica que suposà la industrialització i la consolidació d’uns valors civils i ciutadans propis del procés de modernització en marxa va fer que la societat catalana se sentís cada vegada més allunyada de la mentalitat rural i arcaica dominant a l’Espanya del segle XIX, que també veié com a oposada.

Coberta de l'obra Història Nacional de Catalunya, d'Antoni Rovira i Virgili.

ECSA / G.S.

Davant la idea del cicle generacional segons la qual el nacionalisme català del principi del segle XX va ser obra de la burgesia proteccionista, després passà a mans republicanes petitburgeses i, in extremis, a certs sectors del proletariat revolucionaris, J.A. González Casanova assenyala que «potser es podria suggerir que el nacionalisme català, peculiar i contradictori, en realitat el constitueixen diversos nacionalismes de classe, històricament correlatius, marcats per ideologies diferents i conjuntures històriques internacionals diverses, però, en tot cas, marcats radicalment per una situació comuna: el procés de canvi del 1868-1874...». Un catalanisme polièdric que, tanmateix, en l’esquema interpretatiu de Rovira i Virgili va néixer com a resultat de la Renaixença literària de mitjan segle XIX, el federalisme —renovat per Almirall en un sentit catalanista—, la tradició catòlica conservadora que abandonà l’integrisme i una burgesia decebuda per la ineficàcia governamental. Però la fortalesa dels moviments populars del vuit-cents, que, com s’ha vist, no eren aliens al desvetllament nacional del país, va fer possible la consolidació d’una nova política encaminada a reivindicar els drets dels catalans.

Així, doncs, per a entendre el procés de diferenciació de la política catalana respecte de l’espanyola s’ha de tenir en compte el caràcter popular i anticentralista dels motins del 1835-36 i la sèrie d’aixecaments populars del període 1840-43 (les Bullanges, la Jamància) que tingueren lloc a Barcelona i que demostraven el descontentament de les classes populars urbanes barcelonines contra el predomini de la burgesia centralitzadora espanyola, incloent-hi una part de la catalana. És evident que, en aquests aldarulls, el particularisme català anticentralista quedà ben prefigurat i demostra que la catalanitat del poble va actuar com un factor nacionalitari de primer ordre. D’altra banda, el carlisme, que era ideològicament reaccionari i que abonaven els petits propietaris agraris i els jornalers del camp, també forma part, això no obstant, de la tradició popular d’aquest catalanisme plural. La defensa que feia de les tradicions patriarcals contra les innovacions centralitzadores que comportava el nou Estat liberal unitari i burgès va acabar situant en aquest camp aquells carlins que no van optar directament per l’integrisme.

A mitjan segle XIX hi ha un aspecte que sobresurt en la política espanyola, això és: l’exclusió de les classes populars de la política i l’evident allunyament de la burgesia catalana, encara que no en el seu conjunt, d’aquella mateixa política. Una burgesia rica i pròspera —diu el mateix Fontana—, que era conscient del que valia i del que necessitava, no podia permetre’s, però, de restar al marge de la política i, per tant, va haver de cercar una manera pròpia d’intervenir en el disseny d’un Estat que respongués a les necessitats del capitalisme naixent. I aquest fenomen d’allunyament/exclusió dels elements constitutius d’una societat catalana moderna, com correspon a l’era de la industrialització i del capitalisme desenvolupat, va tenir efectes innegables en el reeiximent del particularisme català. El somni d’una Catalunya medieval independent i sobirana, amb llengua pròpia i oficial, amb lleis i òrgans de govern i de representació estamental propis, no hauria actuat com a representació simbòlica de la plenitud si al seu costat no s’hagués donat un procés de diferenciació econòmica respecte a la resta de la Península.

Els qui després s’anomenaren catalanistes iniciaren una llarga campanya de sensibilització dels catalans centrada en la reivindicació de l’ús oficial de la llengua i de l’ensenyament de la història propis i en la defensa del dret català i d’una legislació econòmica que permetés assegurar el desenvolupament de Catalunya. Ara bé, com ha escrit Joan B. Culla i Clarà, el catalanisme, com a moviment regional o nacional, no ha estat mai, al llarg de més d’un segle d’existència, un moviment localista, reclòs dins els estrets horitzons de la problemàtica pairal, tancat sobre si mateix, sinó que ha mostrat un interès sostingut per les lluites semblants a la seva que tenien lloc en altres indrets del món. S’hi ha emmirallat, ha procurat extreure’n ensenyaments i, arribat el cas, fer-se’n solidari. Entre el 1885 i el 1901 l’atenció dels catalanistes se centrava en un ampli ventall de nacionalitats que, formant part d’entitats estatals superiors, protagonitzaven diverses formes de resistència a l’assimilació política i cultural de què eren objecte per part dels estats dels quals formaven part (el Regne Unit, Alemanya, Turquia, França, Rússia, Àustria, etc.). Jordi Llorens i Vila ha posat de manifest la influència que van tenir a Catalunya els moviments nacionalistes dels països balcànics, Creta, Alsàcia i Lorena, Finlàndia, Noruega, Provença, Irlanda, Polònia, Hongria, Bohèmia..., però també el Canadà, Austràlia i, fins i tot, l’Índia, els quals foren objecte de nombrosos estudis i tema d’informació per a la premsa catalanista de la fi de segle. I d’aquesta manera d’entendre el plet català, més enllà de les especificitats pròpies del cas, nasqueren els missatges de solidaritat que els catalanistes adreçaren a tres nacionalitats que, com Catalunya, lluitaven pel reconeixement dels seus drets polítics: Irlanda (1886), Creta (1897) i Finlàndia (1899).

De mitjan segle XIX endavant, el catalanisme assajà diverses formes doctrinals. En un primer moment escadusserament, posant damunt la taula el fet diferencial, com era el cas de Joan Baptista Guardiola, un progressista que col·laborà amb els sindicats obrers catalans en la vaga general del juliol del 1855. Pi i Margall, el 1876, fracassada ja la República, publicà el llibre Las nacionalidades, amb el qual intentà oferir la resposta federal a la qüestió; i Narcís Roca i Farreras, a partir del 1877, començà a publicar articles on plantejà el tema de Catalunya com una «nacionalitat». En l’àmbit catòlic, el 1879 mossèn Jaume Collell i Bancells va escriure l’opuscle El catalanisme, el que és i el que deuria ser, en un intent de redefinir l’orientació que prenia el regionalisme. La dècada dels vuitanta va ser l’època àlgida pel que fa a la definició de les doctrines, al mateix temps que va situar al centre de la vida pública les qüestions doctrinals del catalanisme. El 1878, Almirall va publicar Escritos catalanistas, on defensava la politització de la Renaixença i, per tant, a parer d’Eduard Valentí Fiol, anunciava l’ideari del futur moviment modernista. Més endavant, el 1884, Almirall va publicar Los Estados Unidos de América amb l’objectiu de reflexionar sobre l’experiència federal dels EUA, el 1886 va treure a la llum L’Espagne telle qu’elle est, i posteriorment Lo «Cobden Club» de Londres, La Confederación Suiza y la Unión Americana, i, finalment, el 1887, Contestación al discurso leído por D. Gaspar Núñez de Arce en el Ateneo de Madrid. Com diu Isidre Molas, aquesta obra fou «un dels esforços més reeixits per articular a Catalunya un pensament liberal, modern i progressista, allunyat del radicalisme social i ideològic». En general, en els escrits d’Almirall es veu la influència d’una sèrie de pensadors i de corrents d’avantguarda d’aquells moments, anglosaxons i francesos especialment, que l’abocaren al positivisme i, per tant, a oposar-se a l’idealisme i a l’historicisme. Una influència, la del positivisme, que també era present en pensadors econòmics com ara Pere Estasen i Cortada. Des d’un vessant econòmic, com ha demostrat Francesc Artal i Vidal, Estasen esdevingué un precursor de l’economia regional a Catalunya, sobretot amb el seu discurs del 1887 intitulat El Regionalisme econòmic, en el qual exposava que Catalunya era diferent d’Espanya perquè ja en el passat havia constituït un Estat totalment a part, i que només podria enfortir-se «amb la indústria, amb el desenrotllament de sa riquesa i la Catalunya deu ésser rica i no ho serà perdent lo temps amb vanes súpliques, amb intrigues i conxorxes i fent lo que se’n diu vida de Madrid». Per a Estasen, però, defensar la «pàtria catalana» volia dir també defensar Espanya.

El projecte de democratització iniciat amb la Revolució de Setembre del 1868 es va estroncar amb la crisi de la Primera República Espanyola. En aquella conjuntura, les diferents opcions polítiques defensaven solucions molt enfrontades, que anaven de l’obrerisme àcrata al reaccionarisme antiliberal més exacerbat. El cop d’estat del general Pavía implicà el retorn al govern dels sectors moderats de la Revolució, i la presidència de la República va recaure en el general Francisco Serrano y Domínguez, duc de la Torre, que imposà, seguint el model de la Tercera República Francesa, un republicanisme conservador, centralista i uniformitzador. Però el general Martínez de Campos va posar fi a aquella experiència republicana amb el pronunciament de Sagunt del final del 1874, finançat, en part, pels industrials proteccionistes catalans. S’acabava d’obrir la porta a la restauració monàrquica en la figura d’Alfons XII.

Els militars partidaris d’un sistema centralista i d’assegurar l’ordre social restauraren la Monarquia borbònica i els conservadors espanyols, encapçalats per Antonio Cánovas del Castillo, recuperaren el poder. El primer objectiu que s’imposaren fou donar terme a la revolta carlina, però la restauració de la Monarquia també implicava la fi del període revolucionari i de les possibilitats que aquest havia obert d’establir alguna mena d’autogovern català. El model polític del conservadorisme espanyol, que era una barreja entre l’autoritarisme d’Otto von Bismarck i l’estabilitat del parlamentarisme bipartidista anglès, pretenia organitzar un sistema parlamentari des de dalt. Per tant, la clau de volta del sistema era aconseguir que els canvis de govern es fessin de manera pacífica, sense utilitzar les conspiracions militars ni els pronunciaments que havien caracteritzat el període isabelí. Però la consolidació d’un sistema que recolzava en un parlamentarisme falsejat, tot i propiciar una llarga etapa d’estabilitat política en què els dirigents civils van predominar per sobre dels militars, tenia dos inconvenients: d’una banda, l’exclusió de bona part de la societat po-lítica espanyola i, de l’altra, l’estroncament de qualsevol intent de modernització regeneradora d’Espanya. Com afirmà José Ortega y Gasset, la Restauració alfonsina afavorí «un panorama de fantasmes» i Cánovas era «el Gran Corruptor […] l’empresari de la fantasmagoria». Cánovas va aconseguir integrar en el nou règim la major part dels polítics del Sexenni i de la Primera República disposats a acceptar la Monarquia parlamentària i el sistema centralista. Així, Práxedes Mateo Sagasta, antic dirigent del Partit Progressista, va esdevenir l’organitzador del Partit Liberal Fusionista, mentre que els republicans possibilistes, dirigits per Emilio Castelar y Ripoll, si bé afirmaven que pretenien establir una República unitària i centralista, respectaren la legalitat canovista i aviat s’aliaren amb els sagastins. Un dels pocs dirigents revolucionaris que no s’integraren en el sistema fou Manuel Ruiz Zorrilla, el qual s’exilià a París i encapçalà els democrataprogressistes que intentaren recuperar el poder a la manera tradicional: a través d’un cop d’estat.

Durant els anys de la Restauració, els republicans van esdevenir un grup marginal, però que donava legitimitat al règim de cara a l’opinió pública europea. En aquest context, doncs, el republicanisme, fins i tot el català, que havia patit una important desfeta en els convulsius anys del Sexenni, va anar perdent eficàcia. Els republicanofederals espanyols aviat es dividiren entre els partidaris d’Estanislau Figueras i de Moragas —coneguts com a organicistes perquè estaven disposats a supeditar els seus ideals federals per aconseguir una possible aliança amb les restants tendències republicanes— i els partidaris del federalisme racionalista de Francesc Pi i Margall —defensors d’un pacte «bilateral, sinal·lagmàtic i commutatiu» que fes possible la recuperació de la República—. La primera tendència va rebre un fort cop el 1882 en morir sobtadament Estanislau Figueras, mentre que la segona va haver de fer front a la rivalitat plantejada, primer, pel tebi republicanisme d’Emilio Castelar i, després, pel Partit Republicà Progressista de Ruiz Zorrilla, unitari i centralista. L’autèntica articulació del republicanisme espanyol es produí a partir del 1893, quan els federals van impulsar la formació de la coalició Unión Republicana (UR), amb la sola exclusió del grup possibilista de Castelar —que tanmateix acabà desintegrant-se—. La Unión Republicana fou creada per concórrer a les eleccions legislatives del 1893, fent un esforç per superar les diferències personals, ideològiques i tàctiques del republicanisme. Va obtenir un èxit remarcable, però a la tardor del 1894 es va dissoldre a conseqüència de l’aparició del Programa Federal del 1894 que havia fet públic Pi i Margall, al juny d’aquell any, en un últim intent seriós per revifar el Partit Federal. Els intents posteriors de revivificar la coalició no van reeixir.

A Catalunya, bressol i plaça forta del federalisme espanyol, la divisió del republicanisme era encara més accentuada, ja que tenia una tendència més: el federalisme d’orientació catalanista que encapçalava Valentí Almirall i que impulsava una solució específica per al fet català. Els federalcatalanistes es plantejaven la possibilitat d’impulsar un moviment catalanista de base interclassista, l’objectiu del qual havia de ser aconseguir l’autogovern de Catalunya i la transformació d’Espanya en un Estat compost, tal com havien plantejat prèviament els moviments autonomistes hongarès i irlandès. Pi i Margall i Almirall tenien, tanmateix, dues concepcions diferents de la federació. Per a Almirall, la base de l’Estat federal eren els estats o cantons, que s’havien d’organitzar a partir d’unes tradicions històriques i culturals específiques; mentre que per a Pi i Margall, basant-se en un ideari racionalista que Almirall considerava superat, l’Estat federal havia de recolzar en un pacte comunalista que tingués com a base el municipi. Les tesis positivistes, amb les quals s’estengué una visió materialista del món, el lliure pensament i la defensa del progrés i la ciència, es convertiren en el cavall de batalla dels republicans catalanistes en el si de la principal institució de cultura de l’època: l’Ateneu Barcelonès. Les discussions que tingueren lloc entre els progressistes i els conservadors —arran de la decisió que va prendre la junta directiva de l’Ateneu de suspendre el curs sobre positivisme que impartia Pere Estasen i les conferències de Joaquim M. Bartrina i d’Aixemús sobre l’Amèrica precolombina, en què defensava les tesis evolucionistes— van ser aprofitades pels intel·lectuals progressistes per a constituir l’Ateneu Lliure de Catalunya el curs 1877-78.

L’Ateneu Lliure de Catalunya, a més de polemitzar amb el conservadorisme de l’Ateneu Barcelonès, tenia la voluntat manifesta d’agrupar la intel·lectualitat republicana de Barcelona. Així ho reflectia la primera junta de govern, presidida per Joan Giné i Partagàs, catedràtic de medicina de la Universitat de Barcelona i dirigent dels republicans de Ruiz Zorilla, i vicepresidida pel castelarí Fermí Villamil i Cancio. Ambdós eren partidaris d’una República unitària i centralista, mentre que el secretari de l’entitat, Valentí Almirall, era el genuí representant del republicanisme federalcatalanista. La vitalitat inicial de l’entitat va esmorteir-se de seguida, ja que durant el quart curs, el del 1880, es va fer palès que les diferents tendències republicanofederalistes barcelonines defensaven projectes polítics i socials molt diferents, tal com es posà de manifest en el Primer Congrés Catalanista, que se celebrà aquell mateix any.

Aquest congrés va fer evident les diferències entre els republicans barcelonins, una part dels quals era partidària de mantenir el sistema centralista espanyol amb una mínima descentralització administrativa, i l’altra part, els federalistes, aspiraven a implantar l’autogovern de Catalunya. Les diferències entre els uns i els altres, a la fi implicaren la dissolució de l’Ateneu Lliure i, com a conseqüència d’aquest fet, que s’encetés una discussió sobre quina mena d’activisme polític havien d’impulsar els republicans federals. La consolidació de la Restauració va afavorir una disminució de la intransigència inicial del règim canovista, cosa que va permetre la publicació de llibres i articles periodístics que volien propiciar el debat d’idees. Les escletxes que s’obrien en el monolític règim restauracionista s’eixamplaren una mica més amb la nova llei d’impremta del 1879. Fent gala d’una certa gosadia, els republicans federals catalanistes van sol·licitar el permís per a publicar el «Diari Català. Polític i literari», que va aparèixer per primera vegada l’1 de maig de 1879, data que coincidia, i no per casualitat, amb la celebració dels Jocs Florals de Barcelona. A parer de Josep M. Figueras, la iniciativa d’Almirall de crear un diari politicoliterari escrit en català va ser fonamental per a la difusió de la Renaixença i per a aconseguir-ne la politització. Amb tot, cal tenir present que el «Diari Català» era el portaveu d’un grup polític determinat, els federalcatalanistes de Barcelona, i responia a l’evolució ideològica del grup, que havia passat del federalisme intransigent provincialista dels anys de la Revolució de Setembre al federalisme catalanista d’aquell moment. Per tant, els impulsors del «Diari Català» fonamentaven les seves preocupacions en els problemes catalans i, gradualment, començaren a prescindir de la dependència espanyola. Com es deia en un prospecte destinat a explicar els objectius de la nova publicació, volia potenciar les «idees purament catalanes», tot remarcant el desig de modernitzar la societat catalana en tots els àmbits, des de la religió fins a la política, sense oblidar l’art ni la ciència. Antoni Rovira i Virgili va argumentar que el procés de catalanització d’Almirall devia molt a la publicació del «Diari Català». Amb tot, la trajectòria del diari no va ser rectilínia, ja que primer va buscar un cert consens entre les diferents sensibilitats catalanistes per formar una plataforma que lluités per assolir l’autogovern català. Aquest període correspon al moment en què les relacions amb el grup del diari «La Renaixensa» eren bones, fins que les disputes tingudes en el Primer Congrés Catalanista (1880) van provocar la ruptura.

Les principals formacions polítiques, 1868-1936.

Font: A. Colomines i Companys

El Primer Congrés Catalanista fou una iniciativa d’Almirall, que es proposava discutir la possible organització d’un Centre Catalanista barceloní, la millor manera de defensar el dret civil i l’economia dels catalans i la definició de les diferents tendències del catalanisme, tot i que, possiblement, allò que pretenia Almirall era estirar la Renaixença de l’activisme cultural cap al polític. La proposta d’Almirall comptà amb el suport dels dos portaveus del catalanisme literari, «La Renaixensa» i «La Ilustració Catalana», si bé les diferències entre les pretensions dels uns i dels altres es posaren de manifest des del mateix moment de la convocatòria. El projecte de politització del catalanisme defensat per Almirall era rebutjat frontalment pels catalanistes catòlics, que es negaren a participar-hi i, des de les pàgines de «La Veu del Montserrat», acusaren Almirall de propiciar un ideari basat en el laïcisme i el lliurepensament. Però la celebració del Congrés també va ser criticada pels carlins des de les pàgines de «Lo Borinot» —i, posteriorment, pel seu portaveu, «El Correo Catalán»—; i pels republicans possibilistes, que ho feren des de tribunes com la «Gaceta de Cataluña», «La Campana de Gràcia» i «L’Esquella de la Torratxa» (ambdós dirigits per Josep Roca i Roca) i «La Publicidad», d’Eusebi Pascual i Casas. La proposta de celebrar aquell Congrés va ser ben rebuda, en canvi, pel diari de tendència federal «El Diluvio» i les revistes humorístiques com «Lo Nunci», l’obrerista «La Teula» o «Lo Romanço de Barcelona». Per tant, les discrepàncies que generà el Congrés amb els catalanisme catòlic, els integristes i bona part de les grans figures de la Renaixença van decidir Almirall iels federalcatalanistes a trencar amb el catalanisme romàntic i literari per impulsar un catalanisme esquerrà que, després d’una breu reconciliació amb el republicanisme que representava Pi i Margall, intentà aproximar-se de nou al catalanisme renaixentista per fundar una associació catalanista política. Aquest procés finalitzà amb la suspensió de la publicació del «Diari Català» el 1881 i l’abandó formal d’Almirall delPartit Federal. Però Almirall va sortir reforçat d’aquella experiència, ja que esdevingué el cap visible d’un catalanisme que començava a organitzar-se políticament.

El trencament d’Almirall amb Pi i Margall va facilitar la constitució d’una no-va agrupació de caràcter catalanista: el Centre Català. Les negociacions per fundar aquesta primera associació estrictament catalanista es van dur a terme durant els primers mesos de l’any 1882, enmig de les mobilitzacions de l’anomenat «moviment de les barretines» que tingueren lloc amb motiu dels tractats comercials amb França i Bèlgica i, per tant, en defensa, del proteccionisme. Calgué, però, superar la divisió que el Primer Congrés Catalanista havia provocat entre el grup de «La Renaixensa»i els federalcatalanistes. Per aconseguir-ho, els federals d’Almirall van redactar una proposta d’estatuts que fos acceptable pels lletraferits. Això es traduí en el fet que Almirall va acceptar que l’associació fos apolítica i que quedessin prohibides les discussions religioses entre els socis. Per tant, la nova entitat es convertia, d’entrada, en una plataforma d’activisme economicocultural. Més que un partit, el Centre Català era un grup de pressió social i de debat que, si més no inicialment, deixava a un costat la qüestió de la politització del catalanisme. Entre el novembre del 1882 i el març del 1883, les diferents seccions de l’associació iniciaren les discussions del projecte de programa polític que hauria d’aprovar un Segon Congrés Catalanista. Al mes d’abril del 1883, el consell general aprovà aquest programa, amb el qual quedaven condensades les reivindicacions econòmiques, territorials, legislatives i morals del catalanisme.

Aquest sintètic programa regeneracionista i modernitzador va ser ben rebut pels federalcatalanistes d’«El Diluvio» i els catalanistes romàntics de «La Renaixensa». En canvi, els lletraferits de «La Ilustració Catalana» i els catalanistes catòlics de «La Veu del Montserrat» s’hi oposaren perquè van entendre que portaria el catalanisme pel camí de la politització. Fos com fos, aquell mateix mes d’abril el Centre Català va començar la tasca d’organitzar el Segon Congrés Catalanista, el qual havia de discutir, precisament, la qüestió de la politització del catalanisme i la relació amb els partits d’àmbit estatal, a més de cercar la manera d’unir en un sol bloc totes les tendències dites catalanistes. La convocatòria d’aquest nou Congrés tenia, d’entrada, una novetat respecte de l’anterior: cap dels participants no podia militar en un partit d’àmbit estatal. Així doncs, el catalanisme es decidia a buscar un espai propi, malgrat que les restriccions en l’admissió de congressistes van fer que aquesta vegada el nombre de participants, una vuitantena, fos molt menor que en la primera assemblea. Amb tot, en l’acte inaugural del 20 de juny de 1883, els organitzadors aconseguiren d’aplegar unes set-centes persones que ompliren el Teatre Olimp de Barcelona. Almirall va demanar la creació d’una comissió que s’encarregués d’ampliar el programa proposat pel consell general. En la seva demanda, Almirall afirmava que s’havien de posar les bases per a constituir un partit regional català que defensés la transformació d’Espanya en un Estat compost. A més, per a Almirall el nou partit havia de ser interclassista i havia d’acordar una estratègia comuna per a fixar la conducta dels catalanistes en el si de les institucions públiques. Això era massa. El 27 de juny es reuní la darrera sessió del que, en teoria, era la primera part del Congrés. La majoria dels congressistes aprovaren la proposta complementària del programa polític catalanista i acceptaren les dimissions dels congressistes pimargallians que no havien estat expulsats. La qüestió de l’ampliació del programa va provocar que les sessions del Congrés se suspenguessin fins a l’octubre del 1883. Tanmateix, el Centre Català va valorar positivament el desenvolupament d’aquella primera part, malgrat les disputes amb els pimargallians i l’absència del catalanisme lletraferit i dels catòlics. Però les sessions del Segon Congrés Catalanista es van suspendre just quan estava a punt d’esclatar un pronunciament republicà, protagonitzat per l’alferes de la reserva Manuel Pérez, que també era secretari d’una autoanomenada Asociación Militar Republicana. El pronunciament va ser un fracàs, i la repressió, dura. El governador civil de Barcelona va fer mans i mànigues per implicar els federalcatalanistes en aquest intent d’insurrecció republicana i Almirall es va veure obligat a abandonar la ciutat durant una temporada. Tot allò va fer canviar el discurs que Almirall havia sostingut fins aleshores, i renuncià, almenys temporalment, a constituir el Partit Regionalista Català per dedicar-se a impulsar tan sols una tendència ideològica. Segons Maria Carme Illa i Munné, la suspensió definitiva de la segona part del Segon Congrés Catalanista va ser un símbol de la incapacitat d’arribar a un acord que fes possible la unió de les diferents tendències catalanistes.

El Memorial de Greugues, del 1885.

R.M.

Entretant, el 5 de juny el Centre Català havia sol·licitat del Govern Civil el reconeixement de la modificació dels estatuts que permetien l’activitat política de l’entitat, que no va ser efectiu fins el 9 de novembre. Finalment, el 7 de gener de 1884, la direcció del Centre Català convocà la sessió inaugural de la nova etapa per transformar l’entitat, a pesar dels recels dels lletraferits, en la primera associació política catalanista. El Centre Català no va arrencar amb força fins l’any 1885, amb l’elaboració i la presentació de la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, més coneguda com a Memorial de Greuges. L’elaboració del Memorial de Greuges va aconseguir de mobilitzar les entitats més representatives de la societat civil catalana i va unir, per bé que puntualment, la major part dels corrents catalanistes. L’èxit d’aquesta iniciativa va significar l’inici d’un període d’hegemonia del Centre Català i del seu principal dirigent, Valentí Almirall. Els catalanistes de totes les tendències creien que la defensa del dret civil i de l’economia catalana, amenaçada pels tractats comercials d’Espanya amb els països més industrialitzats de l’època, era un deure patriòtic. Però va ser el Centre Català qui va saber canalitzar la indignació dels catalans en contra de les mesures uniformitzadores i lliurecanvistes —compartides pels sagastins— dels conservadors es-panyols.

Malgrat la fredor i el distanciament amb què Jaume Collell, artífex aleshores del catalanisme catòlic, havia rebut la convocatòria del Primer Congrés Catalanista, i sense oblidar tampoc el clima cismàtic que va presidir la cloenda d’aquest Congrés per la marxa dels homes de «La Renaixensa», va ser entorn del Centre Català i de la convocatòria del Segon Congrés Catalanista que Collell canvià de perspectiva envers Almirall. En el període següent, es produí l’acostament entre ambdós personatges, i Collell acabà acceptant, de manera força clara, el Centre Català. La possibilitat de col·laboració entre els catòlics i els laïcistes per a la reconstrucció de Catalunya estava, doncs, plantejada. L’ocasió per a fer efectiva aquesta col·laboració va arribar en iniciar-se el procés d’elaboració del Memorial de Greuges. El Centre Català va convocar totes les corporacions i associacions barcelonines contràries a la política governamental a la Llotja de Mar del cap i casal. L’acte va tenir lloc l’11 de gener de 1885 i responia, com ha dit Enric Olivé i Serret, a una evident intencionalitat política d’Almirall de mobilitzar la societat civil catalana contra el Govern conservador. Els reunits a la Llotja expressaren la seva protesta contra l’establiment d’un modus vivendi amb Anglaterra i els intents d’uniformització del dret civil. Així mateix, van acordar formar una comissió encarregada de redactar el document de protesta que es presentaria al rei Alfons XII i, a més, es designà una comissió econòmica que havia de cercar el finançament de la publicació del Memorial i del viatge dels comissionats a Madrid.

El Memorial de Greuges —la redacció del qual va ser obra, tanmateix, de Valentí Almirall— plantejava la possibilitat de transformar l’Estat centralista en un Estat compost que recuperés l’esperit de la tradició política de la corona catalanoaragonesa i, per tant, sol·licitava l’ajuda del monarca per a destruir el sistema politicoconstitucio-nal centralista aleshores vigent. La intencionalitat i el contingut del document palesen, com assegura Josep Pich i Mitjana, el gir que havia fet Almirall des d’unes tesis federalcalatanistes, basades en un radicalisme democràtic d’orientació popular, vers un catalanisme polític de caràcter liberal progressista. Almirall entenia que la mobilització de la societat catalana també havia d’incloure les classes burgeses, ja que el catalanisme polititzat s’havia de convertir en l’ariet de la defensa de la cultura espiritual —entesa com la recuperació etnicocultural de Catalunya— i dels interessos materials —econòmics i de maneres de viure i d’organitzar-se dels catalans.

La comissió fou rebuda el dia 10 de març pel rei i la reina. Marià Maspons i Labrós va pronunciar un discurs al qual Alfons XII respongué amb un altre en termes de comprensió, que fou recollit per Collell i signat per tots els comissionats. A les Corts de Madrid, per contra, el Memorial va ser acollit amb burles i no se li prestà atenció, com ho prova el fet que s’aprovà el modus vivendi amb Anglaterra amb els únics vots en contra dels 32 diputats catalans i d’un de Béjar. Amb tot, tal com ha observat Josep Junyent, «el Memorial de Greuges havia significat una d’aquelles accions acceptades pels diferents grups en què es podia treballar “de mancomú”, encara que el resultat no aconseguís cap victòria, sinó la simple comprensió del rei. Però, per a Almirall, era l’experiència que podien anar junts en la defensa de Catalunya Verdaguer, Collell, Guimerà i Frederic Soler, industrials, juristes de tots colors, obrers industrials i treballadors del camp, i trobar un acolliment de la corona, amb l’animadversió de tots els partits». Els catalanistes transformaren aquella derrota en la primera victòria del catalanisme polític. A més, la campanya contra la unificació de codis civils va anar fent el seu curs des d’aquell any fins al 1889.

La primera conseqüència d’aquest èxit va ser, escriu Joaquim Coll i Amargós, la reorganització del Centre Català amb la integració d’elements monàrquics i conservadors. Això es concretà al juny del 1885 en la renovació dels òrgans de l’associació, amb una junta al capdavant de la qual se situà Eusebi Güell i Bacigalupi i que escollí com a vicepresidents Valentí Almirall i Àngel Guimerà i Jorge. Pel que fa a l’adscripció de la resta, el nucli més important era l’almirallià, és a dir, vells republicans federals o progressistes, positivistes i evolucionistes. Al costat d’aquests, cal afegir-hi un nucli de comerciants i advocats que el 1882 havien donat suport a la candidatura del president del Círcol de la Unió Mercantil, Pere Pascual i Tobella. Tots aquests —assenyala Coll— havien participat en el Segon Congrés Catalanista i n’hi havia molts, com el mateix Pascual, que eren maçons i membres actius de l’Associació Catalana d’Excursions. A la nova junta no hi havia, però, cap representant del nucli de «La Veu del Montserrat». L’èxit del Memorial de Greuges decidí els organitzadors de l’acte a publicar un portaveu de les tesis regionalistes, si bé al final no s’arribà a concretar. Els partidaris del Centre Català volien un portaveu interclassista i plural que reflectís la lluita dels catalans per assolir l’autogovern, mentre que els regionalistes tradicionalistes, encapçalats per Francesc Romaní i Puigdengolas, futur director de «La España Regional», volien establir un corpus doctrinal regionalista basat en la defensa de la confessionalitat catòlica de l’Estat i els valors tradicionals, la Monarquia i un sistema polític fonamentat en el corporativisme. Per tant, la creació de «La España Regional», publicada entre el 1886 i el 1893 —com a culminació d’una trajectòria iniciada el 1874 amb la «Revista Histórico Latina» i continuada el 1880 amb la «Revista de Ciencias Históricas»— i que tenia com a objectiu difondre’s per Espanya, es pot dir que va ser la primera escissió del Centre Català.

A pesar d’aquesta primera dissidència protagonitzada per «La España Regional», entre el 1885 i el 1887 el CentreCatalà es transformà en una mena de front unitari. S’inicià aleshores un període d’expansió territorial amb la fundació de sucursals a Sant Sadurní d’Anoia, Manresa, Terrassa o Sabadell, entre altres poblacions. La voluntat d’Almirall de fer possible la convivència, en el si del Centre Català, d’obrers i patrons i de les diverses sensibilitats catalanistes (progressistes i conservadores, laiques i religioses), de fer que poguessin coexistir els que defensaven un separatisme sentimental amb el federalisme particularista o amb els partidaris d’una mera descentralització politicoadministrativa, va fer que després de l’èxit del Memorial de Greuges els federalcatalanistes assumissin un ideari que admetia l’accidentalisme en la forma de govern i que, si bé parcialment, adaptava les tesis corporatives dels catalanistes conservadors, que eren presentades com un llegat de la tradició política catalana per a millorar el sistema parlamentari. El Centre Català va maldar, a partir d’aquell moment, per configurar un corpus politicodoctrinal que tingués com a objectiu mobilitzar la major part de la societat catalana. Fins a l’escissió del 1887 que donà lloc a la Lliga de Catalunya, Valentí Almirall esdevingué el principal dirigent del catalanisme polititzat. Aquests anys, a més, Almirall va publicar Lo Catalanisme (1886), on, tot i reconèixer que el catalanisme tant podia ser monàrquic com republicà, es declarava rotundament antimonàrquic i afirmava el caràcter analític i positivista del particularisme que propugnava. Des d’aleshores, Lo Catalanisme va esdevenir un text fonamental de la teoria catalanista perquè, com deia Rovira i Virgili, encara que utilitzava una terminologia regionalista, les seves tesis van obrir el camí del nacionalisme català. La formulació d’un ideari catalanista liberal, regeneracionista i modernitzador a càrrec d’Almirall, malgrat el reduccionisme ètnic d’algunes de les seves argumentacions (d’altra banda, molt pròpies de l’època), va molestar els partidaris d’un regionalisme i/o catalanisme antiliberal i els intel·lectuals centralistes. Els primers replicaren, com es veurà més endavant, amb la publicació d’El regionalismo, de Joan Mañé i Flaquer, i La tradició catalana, de Josep Torras i Bages. Els segons, amb la conferència que el poeta, dramaturg i polític Gaspar Núñez de Arce (1834 – 1903) pronuncià a l’Ateneu de Madrid al novembre del 1886, en la qual titllà Almirall de fanàtic i exclusivista. Això no obstant, al darrere d’aquesta resposta de Núñez de Arce s’amagava el fort recel que s’escampava per la capital de l’Estat davant la insospitada i ràpida vertebració del catalanisme polític.

La mort del rei i la consolidació del sistema restauracionista per mitjà del pacte del Pardo entre conservadors i liberals van motivar que l’entusiasme provocat per l’èxit del Memorial de Greuges comencés a esvair-se, ja que es palesava que el joc polític definit per Cánovas era més sòlid del que molts es pensaven i que la possibilitat de constituir un Partit Regionalista Català o bé d’establir relacions directes entre els catalanistes i el cap d’Estat era molt poc viable. A més, el Centre Català va fracassar en el primer intent de participació electoral, en presentar una candidatura per a la circumscripció de Barcelona-ciutat a les eleccions al Congrés dels Diputats de l’abril del 1886. Però els catalanistes no es van desanimar. Pel juliol d’aquell any tornaren a impulsar una gran mobilització antilliurecanvista, que inclogué el míting del Teatre Novetats, amb gran participació de gent, entre la qual hi havia un gran nombre de treballadors. Aquest activisme del Centre Català va mantenir temporalment unit el catalanisme polititzat, tot i que continuava dividit en diferents tendències. Però, com defensa Josep Pich, els plantejaments politicoideològics d’Almirall eren massa catalanistes per als federals i massa liberals i laics per als regionalistes conservadors.

Les crítiques que anava rebent Almirall, al costat dels seus problemes físics (havia patit un atac d’apoplexia) i la baixa estructuració orgànica del catalanisme, van fer que el seu lideratge comencés a decaure i que els detractors del projecte federalcatalanista es reforcessin. L’excarlí Ferran Alsina es convertí en el capdavanter del sector conservador del Centre Català que es disposava a reclamar, en nom de l’interclassisme, un canvi d’orientació del programa liberal, laic, federal i progressista que, de fet, definia l’entitat. Les disputes entre els dos sectors que de bon començament convivien en el Centre Català s’evidenciaren amb la presentació, durant el curs 1887-88, de dues candidatures per dirigir-lo. Els federalcatalanistes van guanyar les eleccions, però els crítics no s’hi van conformar. Només els calia una excusa per a trencar amb Almirall. La van trobar en el discurs inaugural que aquest va pronunciar, en el qual exposava que les associacions catalanistes que es trobessin en nuclis urbans i industrialitzats havien de defensar un ideari progressista, mentre que a les zones rurals i agràries predominarien els valors conservadors i/o tradicionalistes. Aquesta teoria de la dualitat ideològica va ser rebutjada pels conservadors, i aprofitada per iniciar una campanya de desestabilització, que finalitzà amb l’escissió que va abocar a la fundació de la Lliga de Catalunya. Al seu torn, els federalcatalanistes van reaccionar amb una duríssima campanya contra l’Exposició Universal del 1888, que comptava amb el suport de la burgesia barcelonina i dels catalanistes dissidents. L’oposició d’Almirall al certamen, malgrat que més endavant va quedar clar que tenia raó en dubtar de la seva eficàcia econòmica, va trencar definitivament els vincles entre els dos sectors de la primera associació del catalanisme polític. Tot i que el 1890 Manuel de Lasarte i Frederic Soler van intentar revitalitzar el Centre Català, finalment, l’any 1894, la junta va decidir dissoldre’l per fundar-lo de nou, amb el mateix nom, i sol·licitar l’ingrés a la Unió Catalanista que s’havia creat el 1891.

Per la seva banda, el catalanisme conservador va tenir com a impulsor el canonge de Vic Jaume Collell. Estendard, des del 1878, d’accions eclesiàstiques patrioticoreligioses (reivindicació de Montserrat i Ripoll) i director des d’aquell any i durant dotze més de l’influent setmanari catòlic «La Veu del Montserrat», Collell promogué un catalanisme de tarannà tradicionalista i conservador, allunyat de l’integrisme però, com s’ha vist, contraposat al catalanisme esquerrà de Valentí Almirall. Aquesta manera seva d’interpretar el catalanisme és el precedent més clar d’un regionalisme catòlic que compartí amb altres eclesiàstics com Josep Torras i Bages i el bisbe Josep Morgades. A més, esdevingué el fonament de l’acció d’un grup d’estudiants residents a Barcelona, entre els quals hi havia Narcís Verdaguer i Callís, que el 1886 va fundar el Centre Escolar Catalanista, i també d’una sèrie d’industrials proteccionistes i intel·lectuals renaixentistes (com ara Eusebi Güell, Ferran Alsina i Parellada, Àngel Guimerà o Josep Pella i Forgas). Tant Torras i Bages com el canonge Collell eren membres del grup de clergues conegut pel nom dels Savis de Sió, l’objectiu del qual era vetllar perquè el moviment catalanista estigués vinculat al catolicisme. Per tant, Torras i Bages —més doctrinari que Collell malgrat que, com aquest, rebutjava quedar supeditat als plantejaments politicodoctrinals dels carlins o dels integristes— va esdevenir un dels principals promotors de l’escissió dels conservadors integrats al Centre Català.

Capçalera del primer número de «La Il·lustració Catalana», 1880.

ECSA / G.S.

A l’hora d’esbrinar quin fou el motiu real de la creació, l’any 1887, de la Lliga de Catalunya, Jordi Llorens apunta que la ruptura va ser la conclusió lògica d’un procés de distanciament, iniciat molt abans, entre les dues ànimes del catalanisme a con-seqüència de les discrepàncies ideològiques i dels plantejaments oposats quant a l’acció cívica que calia emprendre. La Lliga de Catalunya s’organitzà entorn del setmanari «La Renaixensa», que dirigien el reconegut dramaturg Àngel Guimerà i l’excarlí Ferran Alsina. També s’hi adheriren el Centre Català de Sabadell, que tenia com a portaveu «Lo Catalanista», i grups més o menys articulats al voltant de revistes i setmanaris com ara el radical «L’Arc de Sant Martí», de Josep Narcís Roca i Farreras i Sebastià Farnés i Badó; l’esmentat portaveu dels catolicocatalanistes de «La Veu del Montserrat»; el moderat «La España Regional» de Francesc Romaní i Puigdengolas i Josep Pella i Forgas, o «La Ilustració Catalana», que aplegava diversos literats jocfloralescos, als quals caldria afegir altres personalitats de la cultura catalana com ara Narcís Oller i Moragas i Josep Yxart i de Moragas. El grup tenia, a més, el suport dels industrials proteccionistes, per exemple Enric Batlló i Batlló. El primer president va ser Pau Sans i Guitart, un catalanista liberal que provenia del Centre Català, al costat del qual actuaven, a més de les persones ja esmentades, Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, els germans Permanyer, Pere Aldavert i Martorell, Emili Vilanova i March, Antoni Aulèstia i Pijoan, Bonaventura Bassegoda i Amigó i Josep Franquesa i Gomis. En el discurs de presa de posició, Sans va fixar quins serien els objectius de la nova associació: la reivindicació del proteccionisme, la lluita pel manteniment del dret civil català i la defensa de l’oficialitat del català. A més, Sans assenyalà altres objectius, com la possible politització del moviment catalanista, la necessària activitat propagandística i la cerca de la col·laboració amb altres territoris d’Espanya. Aquest discurs va indignar Almirall i els seus partidaris, ja que, de fet, la principal diferència amb l’antic ideari del Centre Català era que els de la Lliga no acceptaven la divisió del moviment catalanista entre progressistes i conservadors; però tampoc no va satisfer aquells socis, com els de «La España Regional», partidaris que la Lliga de Catalunya adoptés un programa polític monàrquic i confessionalment catòlic. La Lliga, tanmateix, va mantenir-se en una posició ambigua, accidentalista, quant a la qüestió de la forma de govern, cosa que no va impedir que amb motiu de l’Exposició Universal i de la celebració del Jocs Florals del 1888 impulsés i redactés (a càrrec de la ploma de Guimerà) el Missatge de Catalunya a la reina regent d’Espanya, impregnat d’un esperit romàntic notable i que va comptar amb el suport de quatre-centes signatures dels presidents de diverses associacions d’arreu del país. Aquell missatge, que va comportar la desvinculació definitiva de la Lliga del Centre Català, plantejava les reivindicacions més emblemàtiques del catalanisme contingudes en el discurs que havia fet Sans en l’Assemblea fundacional de la Lliga, a més de reclamar la supressió del servei militar obligatori, l’establiment d’un sistema administratiu i judicial propi de Catalunya i un esquema polític d’inspiració corporativa.

La campanya contra l’article 15 del projecte de Codi Civil va ser l’ocasió propícia per a començar a reorganitzar l’espai catalanista. L’any 1891 va néixer una nova associació: la Unió Catalanista. L’estudi que va publicar Jordi Llorens sobre el naixement i l’evolució d’aquesta entitat assenyala que l’autèntic cervell organitzador de la Unió va ser, com ja havia passat en crear la Lliga de Catalunya, Narcís Verdaguer i Callís. Empès per l’èxit d’aquella campanya que ell mateix havia dissenyat, i com a resultat de la mobilització popular aconseguida, Verdaguer va proposar la constitució d’un organisme unitari del catalanisme que reunís els grups barcelonins i els de comarques, llevat del Centre Català d’Almirall. La idea no era nova, però aquesta vegada, diu Joaquim Coll i Amargós en la biografia que va dedicar al personatge, el projecte preveia que la Unió Catalanista es constituís com un partit polític, amb militants a títol individual, una direcció centralitzada i una xarxa organitzativa segons la qual les delegacions locals només tindrien una autonomia relativa i no es considerarien centres independents adherits. Quan el 15 de març de 1891 es formalitzà oficialment la constitució de la Unió Catalanista, la nova formació només va esdevenir una federació d’entitats catalanistes orientada a fer propaganda de les idees regionalistes. La idea de constituir un partit polític, tal com volia Verdaguer i Callís, finalment s’havia desestimat, i fins i tot anys més tard, quan Almirall ja havia desaparegut del tot de l’escena política, integrà un Centre Català en plena decadència. La Unió Catalanista renunciava, de moment, a la concepció del partit modern, que trigaria deu anys a arribar, i es mantenia en la fórmula del club polític i l’ateneu tradicional. En conseqüència, també renunciava a la lluita política pròpiament dita (això vol dir electoral) i reduïa els seus esforços a defensar un catalanisme entès com un moviment nacional, que cercava el suport de les classes mitjanes urbanes i rurals, dels intel·lectuals renaixentistes i d’un nodrit grup de professionals (advocats, notaris, apotecaris, metges, arquitectes o enginyers), els futurs quadres dirigents del catalanisme de la fi de segle XIX i dels primers anys del XX.

La Unió, doncs, apareixia com un col·lectiu aglutinador de diferents entitats i grups i defensor de l’existència d’una realitat específicament catalana que, sense ser un partit, aspirava a crear un moviment nacionalista d’àmplia base popular i implantat arreu. Apareixia, per tant, amb la voluntat ferma d’estendre el catalanisme més enllà de Barcelona. I així, totes les seves assemblees, llevat de la del 1904, tingueren lloc a comarques: Manresa, 1892; Reus, 1893; Balaguer, 1894; Olot, 1895; els frustrats intents de Vic, el 1896 i el 1897; Girona, aquest darrer any; Terrassa, 1901; Tarragona, 1912. Dels trenta-sis membres de les seves juntes permanents, entre el 1891 i el 1898, vint-i-quatre eren de comarques. Entre aquest mateixos anys, la Unió Catalanista creà disset centres adherits. Com ha observat Isidre Molas, tanmateix la Unió Catalanista va tenir ben poca efervescència orgànica. La seva activitat principal consistia més a fer patriotes que a fer política estrictament. Els centres comarcals eren petits nuclis que aplegaven els catalanistes de la rodalia. En general, les associacions no tenien més de quaranta socis, i les agrupacions rarament arribaven a vint. Hi predominaven persones de classe mitjana, majoritàriament propietaris rurals, professionals liberals i del comerç. La vida dels centres no era gaire activa: lectura de premsa afí, participació o adhesió a actes catalanistes. Generalment actuaven com a ateneus de poble, lloc de trobada i tertúlia on hi havia una biblioteca. A poc a poc s’anaren creant seccions obreres i juvenils, i així, al final del 1898, aparegué l’Associació Obrera Catalanista, al centre de Manresa; la Joventut Catalanista, el 1899, al centre de Sabadell, i una, del mateix nom, el 1902, al centre de Tarragona. Es feien abundants actes culturals: certàmens literaris, excursions científiques, classes de llengua i his-tòria. A partir del 1898 sovintejaren les agrupacions catalanistes que s’autoqualificaven de democràtiques o obreres: amb la primera etiqueta nasqueren les agrupa-cions La Falç, Lo Sometent, Lo Renaixement o Germanor, entre d’altres; pel que fa a la segona, a Sant Martí de Provençals es creà el Centre Obrer Catalunya, i també es fundaren grups amb el mateix qualificatiu a Sant Joan de les Abadesses i a Santa Perpètua de Mogoda. Al si de la Unió Catalanista actuaren organitzacions més actives i radicals, com l’Associació de Propaganda, creada el 1892, i el Foment Catalanista, el 1891 (que més tard, el 1895, es convertí en l’Associació Popular Catalanista), format gairebé exclusivament per dependents de comerç. Lluís Marsans i Solà creà una Associació Democràtica Catalanista, Catalunya i Avant, integrada per obrers (que foren els que l’11 de setembre de 1901 fundaren el grup La Reixa, del qual només podien formar part aquells que haguessin estat detinguts en alguna ocasió per la seva activitat catalanista). A la Unió Catalanista hi havia més o menys classificades dues posicions, la política dels homes de «La Renaixensa» i la partidària d’intervenir en política, que era el grup capitanejat, entre d’altres, per Enric Prat de la Riba. Entre el 1895 i el 1898 la Unió Catalanista assolí la seva plenitud, sobretot per la incorporació de les joves promocions d’universitaris formats al Centre Escolar Catalanista, que coincidí amb l’ingrés dels dependents de comerç dirigits per Marsans. Aquests dos grups, dependents i universitaris, convergiren en el refús, amable però clar, de l’actitud platònica i contemplativa dels vells dirigents de la Unió, els Guimerà, Aldavert, Matheu, que eren radicals i idealistes, si bé poc pràctics per a l’acció. Divergien, però, quant a les iniciatives a portar a terme. Mentre que els joves universitaris volien iniciar-se en la política electoral, els altres tendien a radicalitzar el catalanisme nacionalista, intransigent.

El programa de la Unió Catalanista fou aprovat el 1892 a Manresa. Però aquells qui asseguren que les Bases de Manresa són l’origen del catalanisme, en tant que en constitueixen la primera formulació política i constitucional, s’erren. En primer lloc, perquè les Bases eren la concreció, si de cas, de tots els plantejaments arcaics del catalanisme romàntic, sense els quals és impensable l’elaboració de les 17 bases. I per tant, aquestes Bases reflecteixen el final d’una etapa del catalanisme que estava marcada pel romanticisme. En segon lloc, cal dir que les Bases de Manresa s’assemblen més a un estatut d’autonomia que no pas a una constitució. Però és que, a més a més, en el document no s’esmenten en cap cas els mecanismes per a assolir els objectius que s’hi recullen, cosa que la Unió Catalanista només va fer en l’Assemblea de Reus del 1893. Així doncs, les Bases de Manresa no van ser ni una constitució (només, en tot cas, donant al terme el significat de fonament) ni un programa polític (com hauria volgut Prat de la Riba), sinó que tan sols van esdevenir uns principis programàtics, tal com va advertir Domènech i Montaner en el discurs inaugural. Poc després d’haver-se celebrat l’Assemblea de Manresa, els joves de «La Veu de Catalunya», afirmaven que les Bases, si bé eren massa sintètiques, contenien doctrina prou abundant per a donar solució als variadíssims problemes que suscitaria la reconquesta de la llibertat catalana. Arran de l’acte manresà, les associacions catalanistes d’arreu encetaren una campanya de popularització de les Bases i del catalanisme mateix, un exemple de la qual va ser el cicle de conferències que va organitzar el Centre Català de Sabadell entre el juliol i el desembre del 1892 i en el qual van intervenir, entre d’altres, Sebastià Farnés, Ferran Alsina, Anton P. de Capmany —director de «Lo Catalanista», el periòdic local— i Antoni Suñol i Pla —president de l’Associació de Propaganda Catalanista—. A partir del 1895, la Unió es proposà, així mateix, lluitar per obtenir els càrrecs representatius d’algunes corporacions i associacions representatives de l’emergent societat civil. Els dos primers centres que aconseguiren dominar els catalanistes foren l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya —que elegí president J. Permanyer— i l’Ateneu Barcelonès —que presidí Àngel Guimerà—. Les Bases de Manresa i les primeres accions cíviques del catalanisme reflectien l’esclat d’un moviment nacionalista que, tanmateix, estava per fer.

Malgrat que Guillem Graell i Moles afirmés que la Catalunya de la fi de segle visqué una època d’expansió i que les causes determinants d’aquest desenvolupament de la indústria catalana foren l’aranzel del 1891 —que li permeté el domini del mercat peninsular i el cabotatge amb les Antilles— i l’aranzel posterior per a les illes Filipines —que l’anterior mantenia tancades al tràfic català—, la pèrdua dels mercats colonials posava en quarantena aquesta afirmació. I en aquest context de fort contrast, la crisi del 1898 va fer canviar les coses. El general Camilo García de Polavieja y del Castillo, aquell militar que, primer a Cuba i després a les Filipines, havia representat la política més contrària al particularisme, fou el darrer reclam de la política restauracionista que atengueren els catalanistes abans d’optar per la creació d’un partit propi. Polavieja, arrecerant-se al costat de periodistes de prestigi com Augusto Suárez de Figueroa, Santiago Mataix i Soler i Gonçalo de Reparaz Rodrigues, que donaren suport a la iniciativa a través de les pàgines d’«El Heraldo de Madrid», l’1 de setembre de 1898 llançà un manifest cridant a la regeneració que fou censurat per la Capitania General de Madrid. Aquest manifest arrossegà, fins i tot, polítics liberals com per exemple José Canalejas o Rafael Gasset.

Era una proposta escassa, mínima, administrativa, però, com a declaració d’intencions, molt superior a totes les iniciatives plantejades fins aquell moment. El general Polavieja es dirigí als catalanistes per mitjà de Joan Sallarès i Pla, president del Foment del Treball Nacional, i de Joan Costa i Déu, que es posaren en contacte amb Lluís Domènech i Montaner, aleshores president de l’Ateneu Barcelonès. El que els proposava el general era avançar cap a una organització administrativa regional que es desenvolupés amb l’amplitud necessària, però que no afectés la unitat de l’Estat. És a dir, les propostes polaviejistas, malgrat que escatimaven el caràcter polític de la descentralització, recollien les principals reivindicacions per a una mínima capacitat d’organitzar Catalunya autònomament: concert econòmic, depuració del cos electoral, diputació única i continuïtat del dret civil català.

El 12 de novembre de 1898 Lluís Ferrer-Vidal i Soler, industrial barceloní que el 1904 esdevingué president de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, donà a conèixer el manifest de la «Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja». Dos dies més tard, Bartomeu Robert i Yarzábal, Joan Sallarès i Pla, el marquès de Camps, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres i Planas, com a presidents, respectivament, de la Societat Econòmica d’Amics del País, del Foment, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, de l’Ateneu i de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, lliuraren el conegut missatge a la reina regent. La Unió Catalanista, al seu torn, llançà un manifest el 22 de novembre d’aquell any, signat per la Junta Permanent, el qual reiterava el programa exposat el 1897 amb motiu dels aldarulls derivats del missatge al rei Jordi de Grècia. Hi plantejaven una contundent declaració de principis sobre el camí que calia seguir, que s’havia de basar en la plena assumpció de l’esperit de les Bases de Manresa com a directriu del catalanisme, és a dir, l’autonomia.

El catalanisme, així mateix, desconfiava que la proposta de concert econòmic prosperés, sobretot perquè Raimundo Fernández Villaverde, el futur ministre d’Hisenda si s’arribava a formar el Govern Silvela, n’era contrari. Certament, després de la dimissió de Sagasta al mes de març del 1899, es formà un Govern presidit per Francisco Silvela y de Le Vielleuze, amb Villaverde al Ministeri d’Hisenda, Polavieja al de la Guerra i el català Manuel Duran i Bas al de Gràcia i Justícia. Una de les primeres accions que hagué de tirar endavant aquest govern fou la confecció del pressupost per al 1900. Aquest pressupost, presentat a les Corts per Villaverde a mitjan 1899, tenia com a objectiu prioritari eixugar el deute contret amb la guerra colonial basant-se en l’ampliació del pressupost de menys de 700 milions de pessetes a més de 1 000 milions. Davant del fet que l’economia espanyola postbèl·lica estava a un pas de la fallida total, el Govern proposava la reorganització dels serveis i, al mateix temps, planificava cercar noves fonts de finançament. La fórmula de Villaverde fou l’ampliació de la càrrega tributària amb la creació de nous impostos i l’increment dels ja existents. D’aquesta manera, doncs, la consecució del concert econòmic per a Catalunya més aviat trontollava, ja que havia de fer-se sobre la base de les tributacions en ús i aquell pressupost proposava reformar-les. Les ires dels diputats i senadors espanyols s’abocaren, així mateix, en contra del concert econòmic que havia sol·licitat la Diputació de Barcelona al ministre en suport de la mateixa demanda que poc abans havia fet el Foment del Treball Nacional en sessió del 28 de novembre de 1899. Una esmena de Joan Sallarès a l’article 1r de la llei de pressupostos encaminada a reclamar el concert econòmic provincial, defensada per Josep Cucurella i Tort en substitució de Sallarès que estava malalt, fou replicada pel polaviejista Santiago Mataix, diputat per Alacant, pel diputat per Terol Rafael Andrade y Navarrete i, per fi, pel ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde. En les tres intervencions, s’hi reflectia una desconfiança semblant cap a les pretensions catalanes i el regionalisme, que, al seu entendre, devaluaven la sobirania de l’Estat. Quan el 9 de març de 1900 es posà a votació l’esmena de Sallarès, 139 diputats hi votaren en contra i només quatre a favor (Federico Echevarría y Rotaeche, diputat per Bilbao, i els catalans Josep Cucurella, el marquès de Camps i Joan Sol i Ortega). Malgrat les aparences de conciliació entre el Govern i els polítics catalans, que semblà refermar el nomenament del doctor Robert com a alcalde de Barcelona, cada vegada era més evident el distanciament dels polítics catalans conservadors respecte al govern.

Els pressupostos presentats per Fernández Villaverde foren contestats arreu de la Península, però a Barcelona la protesta augmentà de to. Cap al mes de setembre les classes mercantils de la ciutat plantejaren no pagar les contribucions del tercer trimestre si no era retirat del Congrés el projecte de pressupost i no es concedia el concert econòmic que es reclamava, que certs sectors ja vinculaven a la reivindicació de la zona franca per a Barcelona. És prou coneguda la repercussió que obtingué el Tancament de Caixes del 1899, però el més significatiu és que aquest moviment, malgrat acabar en derrota, fou en realitat una victòria, ja que s’havia plantat cara al Govern i s’havia pogut bastir una gran mobilització pública. Aquí rau una de les claus de la gènesi de la qüestió catalana: la incomprensió del govern i de l’opinió pública espanyola —mal informada o, a tot estirar, desinformada— sobre la realitat de Catalunya, que veien separatisme on no hi havia ni tan sols regionalisme, però que de retop obligaven l’acusat a prendre posició en la línia d’allò de què l’acusaven. És a dir, forçaven el no catalanista a defensar-se de l’acusació de separatista i acabaven obligant-lo a esdevenir regionalista si no volia veure’s aculat al no-res. Posteriorment al moviment dels gremis, a Catalunya hi havia condicions per a crear-ne un d’ampli, interclassista, amb un contingut anticentralista i autonomista. La veritat és que després de la repressió exercida pel Govern, de les dimissions de Duran i Bas com a ministre i del doctor Robert com a alcalde, i un cop fracassada l’estratègia de la negociació, la política d’aproximació al poder seguida fins aleshores per una bona part dels polítics i industrials catalans s’esvaní.

La reacció negativa del Govern de Madrid a la petició catalana de concert econòmic fou, en definitiva, el punt final d’una decepció galopant del regionalisme. Però el moviment gremial havia estat una bona ocasió per a demostrar la creixent vitalitat catalanista: «Recordeu —exposava Cambó anys més tard— la impressió que va fer en alguns aquella campanya iniciada, organitzada i impulsada pel catalanistes que algú anomenava “evolutius”, amb gran satisfacció nostra. Deien que una campanya per no pagar un impost era cosa molt petita al costat de la realització del programa de Manresa. Ens deien que nosaltres renunciàvem als ideals catalanistes.» Era l’inici d’un possibilisme que, si bé tenia els ideals concrets representats en el programa de Manresa, capgirava la manera d’orientar la lluita política i de difondre el catalanisme entre la gent. Al llarg de l’any 1900, l’activisme catalanista, agrupat sobretot entorn de «La Veu de Catalunya» i del Centre Nacional Català encapçalat per Prat de la Riba, va saber convergir amb les corporacions barcelonines que dirigien la campanya a favor del concert econòmic. I aquesta convergència fou la que facilità la formació d’una candidatura conjunta, la dels «Quatre presidents», que, presentant-se com a regionalista a les eleccions a diputats de l’abril del 1901, aconseguí d’imposar-se a Barcelona tant a la coalició dinàstica de conservadors i liberals com a la coalició republicana. L’èxit de la candidatura consolidà la formació d’una organització política nova, la Lliga Regionalista, l’acció parlamentària de la qual situà el plet català en un nou àmbit de discussió: les Corts Espanyoles. El salt qualitatiu que significava la creació de la Lliga comportà, també, una acceptació del catalanisme en capes de població fins aleshores no gaire o no gens compromeses en el combat per l’autonomia. En la lluita política concreta, afirmava Cambó seguint la nova estratègia, era com es formarien els ciutadans i arrelarien les conviccions. I, molt probablement, l’única manera de consolidar el catalanisme «com a tendència» era reptant les capes mitjanes a sumar-se al projecte que oferia el catalanisme.

La lluita per l’autonomia i la nova bifurcació del catalanisme

Entre el 1892 i el 1918 el catalanisme conservador evolucionà seguint una lògica molt clara: oferir la via autonomista com a solució del plet català. El regeneracionisme del catalanisme conservador es basava, doncs, en el fet de considerar el plet regionalista com a part de la realitat espanyola. Aquesta voluntat autonomista es reflectí en diverses iniciatives parlamentàries, un exemple de les quals fou l’esmenaa la base 19a, relativa a les diputacions provincials, del Projecte de Llei de Bases per a la Reforma de l’Administració Local del 1903 que presentaren conjuntament els regionalistes Albert Rusiñol i Prats, Leonci Soler i March i Lluís Domènech i Montaner; el republicà Francesc Pi i Arsuaga; l’integrista Ramón Nocedal y Romea, i els liberals Eduardo Vincenti Reguera i Antonio Aura Boronat, i que començava amb una evident definició de principis sobre l’organització de l’Estat. Aquesta discussió, en un sentit polític i no tan sols administratiu, s’introduí a les Corts Espanyoles de la mà del catalanisme. Tant el debat que es produí al final del 1900 per l’esmena del marquès de Camps al missatge de la Corona, com la tensa discussió del juliol del 1901 provocada per la pregunta del doctor Robert sobre l’actitud del Govern davant de les aspiracions catalanistes, que esdevingué un judici públic del contingut de les Bases de Manresa, són una bona mostra de la nova estratègia adoptada pel catalanisme des de la creació de la Lliga. També ho són l’exagerada discussió provocada per la interpel·lació d’Emili Junoy sobre els fets ocorreguts a Barcelona després del Banquet de la Victòria i la posterior interpel·lació de Rahola sobre l’assalt als locals del «Cu-cut!» i «La Veu de Catalunya», o bé, amb un altre caire, els llargs debats sobre la reforma de l’administració local del 1903 i el 1907, o, encara, la dialèctica exhibida durant la discussió del missatge de la Corona del 1907 que passava per damunt de la tensa conjuntura, i, per continuar posant exemples, les disputes plantejades per la Llei de Mancomunitats del 1912 o bé la controvèrsia del final del 1914 i el principi del 1915 sobre la concessió de les zones franques i la prohibició de l’anomenada Assemblea de Diputacions a Valladolid. Enfront de l’estratègia autonomista del catalanisme, els conservadors i els liberals espanyols hi oposaren la reforma de l’administració local.

Amb l’oferiment d’un programa interclassista, la Lliga pretenia ser una força integradora malgrat que, en definitiva, era un partit eminentment burgès que representava, fonamentalment, els interessos dels industrials. Aquesta actitud es posà clarament de manifest quan en la vaga general del 1902 el partit regionalista va assumir incondicionalment la defensa de la patronal. La conflictivitat social, doncs, posava en qüestió el programa polític interclassista de la Lliga, a la vegada que la intransigència i l’hostilitat dels partits dinàstics mostraven les dificultats que tindrien per a aconseguir reformes descentralitzadores i fer una política catalanista i moderada alhora.

Al començament del segle XX, alguns exrepublicans, com ara Jaume Carner i Romeu, Ildefons Sunyol i Casanovas o Joaquim Lluhí i Rissech, que militaven en la Lliga Regionalista i que, a més, no havien vist de bon ull la incorporació de sectors catò-lics a la Lliga, a poc a poc es mostraren en desacord amb l’estratègia electoral del partit. A aquest estat de descontentament, s’hi afegia el fet que en les eleccions municipals del 1903 els regionalistes s’havien vist sobrepassats pels republicans a la ciutat de Barcelona. En aquesta conjuntura, s’anuncià la visita a Barcelona d’Alfons XIII. Un cop coneguts els plans del monarca, la Lliga va publicar un manifest en «La Veu de Catalunya» del 6 d’abril, signat pel president Albert Rusiñol i pel secretari Joan Ventosa i Calvell, en què proclamava la seva indiferència davant la visita. Aquesta postura, que es quedava a mig camí entre l’hostilitat i l’adhesió, va ser difícil de consensuar entre els diferents sectors del partit, ja que l’ala esquerrana defensava l’abstencionisme i el boicot a tots els actes oficials que es derivessin de la presència del rei, mentre que el sector conservador pensava que calia aprofitar-la per a presentar-li les demandes de Catalunya i del catalanisme. L’acord abstencionista a què s’arribà finalment no va satisfer ni els uns ni els altres. Alfons XIII va viatjar a Barcelona i fou rebut amb fervor popular. L’endemà de l’arribada, nou dels regidors que tenien els regionalistes a l’Ajuntament de Barcelona es van presentar al despatx de l’alcalde Guillem de Boladeres i Romà, on Francesc Cambó i Batlle va llegir davant del rei un discurs, escrit en català, que, si bé era un reconeixement a la Monarquia, era al mateix temps una exposició de les demandes i els drets de Catalunya. Els altres set regidors regionalistes (Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Narcís Pla i Deniel, Ramon Albó i Martí, Joan Pijoan i Serrés, Ramon d’Abadal i Calderó i Joaquim Giralt i Verdaguer) no van assistir a l’acte. Carner, Sunyol, Giralt i Pijoan, el 8 d’abril, van publicar una nota de protesta per considerar que els regidors que s’havien entrevistat amb el monarca havien comès un greu acte d’indisciplina. Per tal de posar pau i evitar la repetició de desacords semblants, es reuní una comissió per a aprovar un article addicional als estatuts del partit mitjançant el qual es creava un comitè d’acció política, que des de llavors va ser l’òrgan suprem de la Lliga. La situació es féu insostenible i en acabar la reunió l’escissió ja era un fet.

Manifestació convocada per Solidaritat Catalana davant de 'Arc de Triomf de Barcelona el 20 de maig de 1906.

ECSA

Com ha escrit Isidre Molas, el catalanisme quedava així dividit en tres sectors diferents: el de la Unió Catalanista, el de la Lliga Regionalista i el que formaven els dissidents d’aquest últim partit, els quals al novembre del 1904 fundaren el setmanari «El Poble Català», que aviat es convertí en diari i, juntament amb «La Publicidad», «El Diluvio» i «El Progreso», en un dels grans periòdics informatius republicans, amb una redacció brillant en la qual figuraren polítics, intel·lectuals i literats de prestigi. Al final del 1906 els dissidents de la Lliga es decidiren, per fi, a crear un nou partit: el Centre Nacionalista Republicà (CNR), que, en part, aprofità l’eufòria generada per Solidaritat Catalana amb el propòsit, com va dir Carner en la sessió constitutiva, de «republicanitzar els catalanistes i de catalanitzar els republicans».

La divisió del catalanisme era, de nou, evident. Malgrat que la vella Unió Catalanista, presidida pel doctor Domènec Martí i Julià fins el 1916, va ser el bressol de gairebé totes les organitzacions polítiques constituïdes durant el primer quart del segle i es va presentar com una instància unitària del catalanisme que s’oposava a la monopolització que en feia la Lliga, de fet, tot i que va esmerçar-hi molts esforços, la seva hora ja havia passat. Només el nou grup, el CNR, va aconseguir d’anar vertebrant un catalanisme d’esquerra que, a més dels dissidents del regionalisme, aplegà altres elements procedents de la Unió Catalanista, dels federals i de la Unió Republicana. Els antics dirigents regionalistes van definir-se, d’entrada, com a nacionalistes, demòcrates i republicans, i per això van rebre el suport i el reconeixement de formacions oposades a la Lliga: l’organització Catalunya Federal, de Josep M. Vallès i Ribot, la Unió Catalanista i la revista «Joventut».

La dissidència de la Lliga es basava en tres sectors: els republicans descontents amb l’accidentalisme del partit regionalista, els catalanistes més intransigents i els contraris als mètodes d’Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó. Aquesta amalgama de sensibilitats era, doncs, difícil de classificar. De fet, la definició del CNR com a partit nacionalista republicà volia significar, en gran part, una oposició clara al regionalisme «neutralista» de la Lliga. L’escissió responia a unes conviccions ben autèntiques i posà un èmfasi especial en el republicanisme i en el reconeixement de la llibertat individual, com a dret per a tots els homes, per a bastir un liberalisme democràtic que fes prevaler la sobirania popular (i, per tant, el sufragi universal), les constitucions i el parlamentarisme. El problema fou, si de cas, que el CNR va tenir una trajectòria erràtica i poc clara i que li va costar massa temps assolir una personalitat col·lectiva, de grup, i trobar el líder idoni que comandés el procés.

Quan el 16 de gener de 1909 Joaquim Lluhí i Rissech va assumir la presidència del CNR en substitució de Jaume Carner, el seu objectiu era, ja, poder «contribuir no a què fos una esperança, sinó tota una fecunda realitat, aquest ensomni de la unió de les forces republicanes de Barcelona i de Catalunya». L’entusiasme per la unió dels tres partits republicans no era tan gran entre les altres formacions polítiques. Dins la Unió Republicana, només la junta municipal de Barcelona es pronuncià a favor de la unió, amb Francesc Layret i Foix com a capdavanter d’aquesta actitud, secundada per Albert Bastardas i Sampere. Per la seva banda, els federals Josep Maria Vallès i Ribot, Ramon Roig i Armengol, Miquel Laporta i Mercader, Baldomer Tona i Xiberta i Joaquim Salvatella i Gibert, entre d’altres, estaven disposats a acceptar la unificació si eren assumits els principis pimargallians recollits en el programa federal del 22 de juny de 1894. L’oportunitat d’establir una aliança entre els republicans, com un pas previ a la constitució posterior d’un partit únic, va arribar en ocasió de les eleccions municipals i les provincials que tingueren lloc el 1909. Com que les confrontacions electorals només tenien efectes a l’interior de Catalunya i, per tant, no afectaven el Parlament espanyol, el CNR va defensar el dret a poder concórrer-hi sense el mantell de Solidaritat.

La coalició electoral dels tres partits republicans es féu efectiva, després d’unes laborioses negociacions, amb el nom d’Esquerra Catalana. Els resultats de les eleccions municipals donaren la victòria als radicals. Com calia esperar, els regionalistes acusaren els republicans nacionalistes d’haver afavorit el triomf dels radicals i, per tant, d’haver afeblit la coalició de totes les forces solidàries. Les relacions entre els regionalistes i els nacionalistes d’esquerra, per bé que encara estaven coalitzats a Madrid dins de Solidaritat Catalana, estaven tanmateix molt deteriorades. Només va caldre una espurna perquè Solidaritat se n’anés en orris. Els nacionalistes republicans es veien com els únics capaços de salvar el catalanisme acostant-lo al poble, ja que, com exposà, no sense certa raó, Pere Coromines i Montanya després dels fets de la Setmana Tràgica del 1909, «… l’horror i el fàstic que havia produït en el poble la política delatora de “La Veu de Catalunya” després de la Setmana Tràgica farà que el lerrouxisme, amb tots els seus escàndols, visqui deu anys d’això. Si no arriba a ésser pels nacionalistes republicans, si tots haguéssim seguit la política de “La Veu”, probablement s’hauria produït en el cor del poble una funesta repulsió de tot sentiment catalanista». La imminència de les eleccions legislatives, que s’havien de celebrar el 8 de maig, i les peticions d’unió, cada vegada més intenses, entre els republicans van fer que els líders, les bases i els centres dels respectius grups fessin seva la idea de fusió definitiva de nacionalistes republicans, federals i republicans de la Unió en un partit republicà català únic.

Sobre aquesta premissa, el 1910 es redactaren unes bases del futur partit que plantejaven l’estructura republicana federal d’Espanya i una àmplia autonomia per a l’estructuració política de Catalunya, excloent-hi, doncs, qualsevol aspiració separatista. Després del procés de debat corresponent, es constituí la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) com a nou instrument d’acció de l’esquerra nacionalista, federal i democràtica de Catalunya.

Els anys immediatament posteriors a la Setmana Tràgica, la lluita per l’hegemonia política a Catalunya s’establí, doncs, entre la Lliga Regionalista, els radicals lerrouxistes i la UFNR. Els lerrouxistes, tal com es demostrà en les eleccions municipals del 1909, continuaren conservant el seu electorat obrer, malgrat les acusacions que els feren els anarcosindicalistes d’haver traït el moviment de la Setmana Tràgica. Així doncs, com ha explicat Joan B. Culla, si els resultats de les consultes electorals de 1909-10 havien establert a Barcelona un sistema de tripartidisme inestable que encapçalava el Partit Radical, seguit de la UFNR i de la Lliga Regionalista, al cap de poc temps la relació de forces canvià, sobretot en detriment de l’esquerra catalanista. La Lliga Regionalista, que en aquelles eleccions havia hagut de disputar-se el vot conservador amb una candidatura monàrquica, s’esmerçà a desenvolupar una política d’aliances amb la intenció d’agrupar al seu voltant —per després absorbir-los— els nuclis dretans menors i va saber capitalitzar en profit propi la campanya pro Mancomunitat iniciada des de la Diputació de Barcelona a la primavera del 1911. Els nacionalistes republicans, malgrat l’empenta demostrada en crear el 1910 la UFNR, ja es trobaven en franca davallada al cap de poc temps. L’aparició a Catalunya del reformisme de Melquíades Álvarez el 1912, que tingué el suport, entre d’altres, de Laureà Miró, Lluís Zulueta i Lluís Companys, junt a l’escassa unitat del partit, va provocar la deriva d’aquest catalanisme esquerrà. Ara bé, segons Culla, la causa del seu fracàs va obeir a raons més profundes i estructurals: la manca de professionalització del seus líders, que contrastava amb la plena dedicació dels homes de la Lliga; el to excessivament elitista de la seva propaganda, que l’allunyava de les classes populars i reduïa la seva clientela als sectors petitburgesos i menestrals que havia de disputar-se amb la Lliga; la por malaltissa de la demagògia i l’obsessió per fer política seriosa, sense estridències ni audàcies ni plebeismes, en una època en què l’estirabot estava a l’ordre del dia, i, finalment, la dependència ideològica i política (si més no parlamentàriament) de la Lliga i de les orientacions doctrinals de Prat de la Riba. Per tot això, la UFNR no va arribar mai a quallar del tot i estigué condemnada a ser l’eterna tercera força en un sistema electoral bipartidista.

La crisi del republicanisme i la concessió del Govern Dato de la facultat de crear mancomunitats (desembre del 1913) van jugar a favor de la Lliga, que s’apuntà el trumfo. Segons Culla, això explica que, un cop convocades les eleccions generals que havien de tenir lloc el 8 de març de 1914, els republicans pensessin en una aliança defensiva per contenir els progressos dels regionalistes. La idea de la coalició es concretà al començament del 1914, en unes negociacions que es feren a la casa que tenia a Sant Gervasi el lerrouxista Hermenegildo Giner de los Ríos. S’hi acordà una coalició general anomenada «pacte de Sant Gervasi», que a la llarga resultà suïcida per a la UFNR. Pel febrer es donà a conèixer el manifest de la Junta de Defensa Republicana, amb el qual s’anuncià l’aliança entre els dos partits. El pacte entre dues forces amb una llarga tradició d’enfrontaments no deixà de commoure certs elements de cada formació. El lerrouxistes, però, van acceptar-lo més ràpidament, i van desar en un calaix els atacs contra el catalanisme. En canvi, a molts nacionalistes republicans, com ara Antoni Suñol i Pla, Baldomer Tona o Trinitat Monegal i Nogués, aquella coalició els va semblar aberrant i van abandonar el partit. La candidatura de Barcelona, la plaça més important de totes, era formada per tres radicals (Giner, Lerroux i Iglesias) i dos nacionalistes (Coromines i Santiago Estapé) i competia amb els cinc candidats de la Lliga i amb una llista de Renovació Republicana, encapçalada per Jaume Queraltó i Ros, formada a darrera hora per independents contraris a la coalició, com Gabriel Alomar i Vilallonga i Àngel Samblancat i Salanova.

Els resultats de les eleccions van ser decebedors per a la coalició republicana, ja que no s’assolí l’objectiu, guanyar Barcelona. La Lliga obtingué la majoria, confirmant el canvi de signe de la política barcelonina i catalana que s’albirava des de feia tres anys. Les conseqüències polítiques d’aquell desastre, d’altra banda relatiu, foren immediates i molt ben explotades pels propagandistes de la Lliga. A mitjan abril, per exemple, Antoni Rovira i Virgili, Ramon Noguer i Comet, Claudi Ametlla i Coll, Màrius Aguilar i Diana, Alexandre Plana i Santaló, Prudenci Bertrana i Andreu Nin i Pérez, entre altres membres de la redacció d’«El Poble Català», decidiren abandonar el diari i una setmana després publicaren el full «La Bandera», íntegrament dedicat a criticar la línia seguida per Coromines i Carner. Enmig d’aquesta tensió, al final de maig se celebrà l’Assemblea General del que restava de la UFNR. S’hi enfrontaren dos sectors: els partidaris de la continuïtat del pacte (Coromines, Carner, Rodés i Humbert Torres) i els contraris, encapçalats per Francesc Layret i Albert Bastardas. S’imposaren els primers i, per tant, als segons no els va quedar altre camí que l’escissió, que fou seguida per alguns diputats (Salvador Albert i Pey i Marcel·lí Domingo i Sanjuán) i per centenars d’afiliats. A mans de Pere Coromines, la UFNR s’entestà a mantenir l’aliança amb els lerrouxistes, amb resultats cada cop més nefastos, i finalment va entrar en una fase d’agonia definitiva. Així doncs, el pacte de Sant Gervasi, en comptes de deturar la davallada dels republicans nacionalistes l’havia accelerada, ja que propicià la ruptura de la UFNR i l’abstencionisme de certs sectors de les classes mitjanes que se sentiren traïts per aquell pacte contra natura.

Les eleccions de diputats provincials del març del 1915, en les quals encara va prendre part la UFNR com a tal, van comportar una nova ensopegada del republicanisme nacionalista. A l’abril del 1915 va sorgir la iniciativa de crear el Bloc Republicà Autonomista (BRA). Al voltant del seu impulsor, Francesc Layret, s’aplegaren diverses persones que també havien pertangut a la UFNR, com ara Marcel·lí Domingo, Gabriel Alomar, David Ferrer i Josep Tarruella i Albareda; exradicals contraris al gir centrista del Partit Republicà Radical (PRR), que el portaria a la dreta, com és el cas de Jesús Pinilla i Fornell i Santiago Valentí i Camp, i federals històrics com Conrad Roure i Bofill, a banda d’altres figures polítiques importants, com Àngel Samblancat. La nova agrupació pretenia recuperar el prestigi del republicanisme entre les classes populars amb un programa federal i l’acceptació, si més no teòrica, dels principis «de la democràcia socialista internacional». Però en les eleccions municipals del novembre del 1915, a les quals el BRA no va concórrer per tal de no dividir el vot republicà, la Lliga Regionalista resultà triomfant i assumí el control de l’Ajuntament de Barcelona per primera vegada des del 1903. Aquesta situació, sumada a la voluntat de convertir-se en alternativa, va fer decidir el BRA a participar en les eleccions legislatives del 9 d’abril de 1916 amb un candidat a Tortosa i un altre a Vilanova i la Geltrú, a més de la candidatura de Barcelona. El resultat fou mínimament acceptable, si bé la Lliga va assolir la victòria a la capital i escombrà l’aliança dels radicalnacionalistes a Barcelona i als districtes forans. La UFNR quedà ferida de mort.

La desaparició del que quedava de la UFNR, l’únic diputat de la qual, Felip Rodés i Baldrich, aviat va entrar en l’òrbita de la Lliga, hauria d’haver significat la consolidació del BRA com a representant de l’esquerra catalanista, encara que en diversos llocs s’intentà reorganitzar el republicanisme, com ara a Lleida, on Humbert Torres i Alfred Pereña i Reixachs impulsaren la Joventut Republicana. El fracàs del BRA en les eleccions provincials del març del 1917 va generar un ambient unitari a fi de recuperar l’espai republicà i catalanista perdut. D’aquesta manera, a l’abril va celebrar-se l’assemblea constitutiva del Partit Republicà Català (PRC), amb el BRA i la Joventut Republicana com a elements bàsics, als quals se sumaren Lluís Companys i Jover, Antoni Estivill de Llorach i Ramon Riu i Vendrell —entre altres d’un grup de gent que procedia del reformisme de Melquíades Álvarez—, restes de la UFNR i els federals que seguien August Pi i Sunyer. Però la crisi revolucionària de l’any 1917 va potenciar la radicalització i l’orientació obrerista del PRC. El protagonisme que van tenir alguns dels dirigents d’aquest partit en les jornades d’agost d’aquell any, especialment el de l’únic diputat, Marcel·lí Domingo, que fou empresonat, van fer albirar l’esperança que aquella esquerra catalana, tot i la repressió, aconseguiria de consolidar-se. Un cop desfet el moviment, gràcies a la renovada fidelitat de l’exèrcit a la Monarquia, l’11 de novembre tingueren lloc unes eleccions municipals, a les quals el PRC presentà candidats a Barcelona dins les llistes radicals (Lluís Companys fou elegit regidor pel districte V) i consolidà el seu paper com a principal organització republicana a la resta del país. La prova de foc va arribar, però, amb motiu de les eleccions de diputats a Corts del febrer del 1918.

Aquelles eleccions van evidenciar que l’esquerra catalana no podia capitalitzar el moviment revolucionari i, per contra, que la Lliga Regionalista, que es llançà cor què vols a la campanya d’organitzar el regionalisme a tot l’Estat amb el lema «per l’Espanya gran», es reforçava amb una victòria sense precedents. Si bé les esquerres havien format una coalició entre el PRC, els radicals, els reformistes i el PSOE, a Barcelona i arreu del país, el resultat fou que només Marcel·lí Domingo i Francisco Largo Caballero van ser elegits per Barcelona, mentre que els tres candidats radicals quedaven fora de l’Ajuntament. Globalment, els resultats electorals de l’esquerra van ser descoratjadors, encara que el PRC va aconseguir un nucli de diputats prou sòlid. Tot i que en les eleccions del febrer del 1918, del maig del 1919 i del desembre del 1920 la Lliga confirmà la seva hegemonia a Catalunya, ja s’albirà l’hora de reorganitzar el nacionalisme d’esquerra. La col·laboració governamental de la Lliga i l’estrepitós fracàs que representà la campanya per l’autonomia del 1918 promoguda per aquest partit feren evident que el regionalisme conservador ja no seria capaç de resoldre el plet català i que el catalanisme havia de cercar la base popular que el fes créixer. Cambó havia portat la qüestió catalana a les Corts i no va aconseguir de resoldre-la, mentre a Catalunya l’agitació social va provocar que la Lliga optés per convertir-se en un partit conservador i d’ordre, en franca complicitat amb les males maneres d’una patronal catalana que no va estar-se de recórrer a la violència per assegurar-se el control de la situació.

I d’aquesta confrontació va néixer, precisament, la radicalització del catalanisme esquerrà —estimulada també per una conjuntura internacional favorable als processos d’autodeterminació—, dins del qual va començar a destacar Francesc Macià, aquell militar que el 1907 havia renunciat a les armes per desacord amb la Llei de jurisdiccions i que, de diputat en les llistes de Solidaritat Catalana i més o menys vinculat a la Lliga fins el 1911, va evolucionar cap al republicanisme i el nacionalisme radical. Naixia el nou dirigent d’un catalanisme que, un cop desaparegut Prat de la Riba, el reconegut «seny ordenador», i amb una Lliga i un Francesc Cambó en hores baixes, estava orfe de líder.

De la Mancomunitat a la Generalitat de Catalunya

Organigrama de la Mancomunitat de Catalunya.

Font: A. Colomines i Companys

A partir del 1910, la Lliga va dissenyar una política que li permeté mantenir l’hegemonia política a Catalunya i que es concretà en la demanda d’una mancomunitat de diputacions catalanes, com a primer pas vers l’autonomia. Sota els auspicis d’Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i de la Lliga, es començà una campanya per demanar l’establiment d’un organisme comú de les quatre diputacions catalanes que s’encarregués dels serveis d’obres públiques, cultura i beneficència de les quatre províncies. Aprovada la proposta pels diputats provincials barcelonins, amb l’única excepció dels radicals, fou nomenada una ponència conjunta que s’encarregà de redactar les bases del projecte mancomunitari que els quatre presidents provincials traslladaren a Madrid per lliurar al cap del Govern liberal, José Canalejas Méndez, el qual es va comprometre a tirar-lo endavant.

El projecte va ser molt criticat pels sectors més espanyolistes del Parlament, en especial per algunes faccions liberals (Alcalá Zamora i S. Moret), però finalment fou aprovat a l’octubre del 1912. L’assassinat de Canalejas quan encara no s’havia acabat el debat al Senat va paralitzar-lo, però aleshores la Lliga, que havia estat prou hàbil per a apropiar-se la reivindicació mancomunitària, organitzà assemblees de parlamentaris, jornades de reivindicació, manifestacions de masses i fins i tot un plebiscit entre els 1 073 ajuntaments catalans, dels quals només dos s’oposaren a la Mancomunitat i cinquanta-cinc s’abstingueren. Però l’aprovació definitiva del projecte de mancomunitats fou resultat d’una maniobra parlamentària de la Lliga: Eduardo Dato, que necessitava els vots del regionalistes per a prendre possessió del Govern, cedí a les pressions de la Lliga i pel desembre del 1913 atorgà a les diputacions la facultat de mancomunar-se «para fines exclusivamente administrativos que sean competencia de las provincias». El reial decret afectava tot l’Estat, però només a Catalunya es constituí una mancomunitat de diputacions.

Resum global dels comptes de la Mancomunitat.

Font: A. Colomines i Companys

La Mancomunitat restablia la unitat de Catalunya per damunt de la divisió provincial, tota vegada que la dotava d’un marc polític i d’una eina que feia possible la descentralització de l’Estat. Un cop fet el primer pas, només mancava l’aprovació de l’Estatut Interior. La nova entitat es va constituir oficialment el 6 d’abril de 1914 a la Diputació de Barcelona, sota la presidència d’Enric Prat de la Riba. El nou organisme quedava format per una Assemblea General, composta per noranta-sis diputats de les quatre províncies (el 50% dels quals s’havien de renovar per sufragi universal cada dos anys), i el Consell Permanent, integrat pel president i per vuit consellers representatius dels diversos grups polítics, a la manera d’un consell executiu. Numèricament, el pes de la Lliga sempre hi va ser minoritari, però el fet que els regionalistes fossin l’únic grup compacte i estable, amb un projecte molt clar i definit, sumat a la circumstància que sempre van detenir la presidència de la institució (primer, amb Prat de la Riba, i des de la seva mort, l’any 1917, amb Josep Puig i Cadafalch), va donar-los l’hegemonia per damunt dels republicans i les minories monàrquiques.

La institucionalització durant l'època de la Mancomunitat de Catalunya.

Font: A. Colomines i Companys

L’obra de la Mancomunitat, constreta per les minses atribucions que li atorgava el reial decret i limitada, també, per la manca de recursos financers propis, fou, això no obstant, remarcable. Es va portar a terme una intensa tasca de govern, preferentment en el camp de la cultura, l’ensenyament i les obres públiques i les comunicacions. Cal parar esment a l’impuls donat a l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1907 per Prat de la Riba quan ocupava la presidència de la Diputació de Barcelona, que es completà amb la constitució de la Biblioteca de Catalunya, de la qual emanaren després diverses biblioteques populars. Es posaren en marxa institucions per a la formació dels mestres i s’esmerçaren esforços per introduir el mètode pedagògic Montessori, es crearen els Laboratoris de Psicologia i Pedagogia i es posà en marxa, també, l’Escola d’Estiu. Així mateix, es fundaren nombrosos instituts professionals, en primer lloc l’Escola Industrial —que dirigí el socialista Rafael Campalans—, seguida de l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola Superior de Bells Oficis, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Infermeria, etc., i fins i tot un Museu Social, per a satisfer la demanda d’estudis i coneixements d’una societat industrial i avançada com la catalana. L’Escola de Funcionaris de l’Administració assumí la tasca de formació del personal dedicat a les corporacions municipals. Dins la línia d’un projecte modernitzador burgès, es tractava de crear aquella infraestructura material i cultural que el creixement econòmic del país exigia, com també de preparar els funcionaris i homes de govern que havien de regir la nova institucionalització del país.

La Mancomunitat de Catalunya va ser suprimida l’any 1925 en plena Dictadura de Primo de Rivera, per bé que la seva activitat s’havia vist molt restringida des del cop d’estat l’any 1923. Inicialment, la Lliga Regionalista i el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, van atorgar públicament la seva confiança al dictador. Sense que sigui possible parlar d’un pacte formal entre la Lliga i Primo de Rivera, l’acord tàcit de la Lliga amb l’aventura primoriverista, com si es tractés d’un nou polaviejismo, era evident. De fet, tanmateix, les expectatives inicials s’esvaniren de seguida. Si bé les mesures aplicades per la Dictadura per controlar els desordres socials podien justificar l’adhesió de la Lliga al cop militar, el reial decret que dictava mesures i sancions contra el separatisme va mostrar de quina manera havia estat enganyada: es prohibí la bandera catalana, es féu obligatori l’ús del castellà en actes oficials i documents de tota mena d’entitats —encara que «el expresarse o escribir en idiomas o dialectos, las canciones, bailes, costumbres, trajes regionales no son objeto de prohibición alguna»— i els delictes contra la seguretat i la unitat de la pàtria van passar a la jurisdicció militar.

La política desvertebradora i desnacionalitzadora de la Dictadura féu aflorar els conflictes socials i polítics i l’allunyament entre la burgesia catalana, la Lliga i el govern de Primo de Rivera. El 13 de gener de 1924, Puig i Cadafalch fou desposseït del càrrec, i el 26 fou substituït per Alfons Sala i Argemí, el conegut cacic de Terrassa. La supressió o la paralització de les entitats que depenien de la Mancomunitat, l’intent de destrucció de la tasca cultural que havia promogut, la purga d’elements catalanistes i esquerrans que hi treballaven i l’aprovació de l’Estatuto Provincial de Calvo Sotelo van posar fi a la Mancomunitat i al somni pratià de constituir un Estat regional català, modern, ordenat i europeïtzant, que elevés la consciència nacional dels ciutadans de Catalunya.