Les poblacions de gripau pintat meridional (Discoglossus jeanneae) del País Valencià mostren un disseny molt variable; mentre que alguns exemplars presenten una coloració poc contrastada, altres exhibeixen taques fosques dorsals separades per una línia vertebral més clara.
Vicent Sancho.
El gripau pintat meridional (Discoglossus jeanneae) és un endemisme ibèric que es coneix des de fa relativament poc temps, ja que es va descriure l’any 1986. La seva consideració d’espècie és controvertida, ja que, si bé els estudis genètics basats en el DNA mitocondrial reforcen la diferenciació d’aquesta espècie respecte a altres properes, hi ha treballs que apunten l’existència d’un flux gènic entre D. jeanneae i D. galganoi.
El gripau pintat meridional és un anur de mida petita que rarament supera els 60 mm. Es considera una espècie críptica amb D. galganoi, de la qual es pot diferenciar mitjançant diversos índexs morfomètrics. Els mascles de D. jeanneae tenen el musell i les extremitats relativament més curtes que els mascles de D. galganoi, i una distància menor entre els orificis nasals, caràcter, aquest darrer, que també s’observa en les femelles.
Aquest gripau es distribueix al llarg d’una franja que, des del sud del Guadalquivir, s’estén pels terrenys calcaris i guixencs de la meitat oriental de la península Ibèrica. Les citacions són abundants a Andalusia, i més aïllades a Múrcia, Castellala Manxa, Madrid, Castella i Lleó, la Rioja, Aragó, el País Basc i Navarra. El límit occidental de l’àrea de distribució no és ben definit, ja que coincideix amb el límit oriental de D. galganoi. Als Països Catalans només s’ha citat al País Valencià, on n’existeixen unes poques poblacions aïllades a les comarques del Racó d’Ademús, els Serrans i la Plana d’Utiel-Requena.
Àrea de distribució del gripau pintat meridional (Discoglossus jeanneae) als Països Catalans. Les dades més recents limiten la distribució d’aquesta espècie a una desena de localitats de les comarques del Racó d’Ademús, els Serrans i la Plana d’Utiel-Requena. Les citacions antigues a la Plana Alta i al Baix Maestrat (Castelló) i en regions del Matarranya (Terol) properes a la comarca de la Terra Alta no han estat confirmades els darrers anys, com tampoc no ho han estat altres citacions anteriors a Múrcia, Castelló i regions de Terol pròximes a Alacant.
IDEM, a partir de dades dels autors.
A la zona peninsular el gripau pintat meridional s’associa a pastures, prats i conreus, però també és present en alzinars, rouredes, suredes, pinedes i savinars. Se’l pot trobar des del nivell del mar fins a altituds de més de 2.000 m (per exemple, a Sierra Nevada) i les poblacions del País Valencià es localitzen entre els 600 i els 1.230 m d’altitud. És un gripau d’hàbits discrets i activitat crepuscular i nocturna, encara que en dies plujosos està actiu també durant el dia. Quan al pic de l’hivern i de l’estiu les condicions meteorològiques es tornen extremes disminueix l’activitat, especialment en àrees continentals. La seva dieta es basa en insectes, cucs i juvenils d’altres anurs, i entre els seus depredadors s’han esmentat l’òliba, la serp d’aigua i la serp de ferradura.
Existeixen poques dades sobre la biologia d’aquesta espècie, però les disponibles indiquen que presenta un període reproductor força dilatat. Es reprodueix en abeuradors, basses i prats humits. Al País Valencià ho fa, preferentment, en herbassars humits al costat d’ullals i fonts, sempre sobre substrats calcaris i guixencs. Les larves del gripau pintat meridional solen passar desapercebudes, ja que s’amaguen entre els sediments.
Aquest gripau ha estat catalogat com a espècie gairebé amenaçada, tant a escala global com a l’Estat espanyol, ja que les seves poblacions són molt fragmentades i formades per pocs individus. Les dades obtingudes indiquen que es troba en regressió a tot l’orient peninsular, i al País Valencià està catalogat com a vulnerable (Decret 32/2004 de la Generalitat Valenciana). Les principals amenaces són la pèrdua progressiva d’hàbitats, la introducció d’espècies exòtiques i la sobreexplotació dels aqüífers, que fa desaparèixer molts punts de reproducció.