Àrea de distribució del tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) als Països Catalans. Fins ara aquest tritó només s’ha detectat en set sots de l’interior del Parc Natural del Montseny, entre els 600 i els 1.200 m d’altitud. Aquests set sots es distribueixen en dos nuclis, un d’oriental i un altre d’occidental, separats uns 11 km en línia recta i situats a banda i banda de la conca alta de la Tordera. En total, aquests nuclis ocupen una àrea que no supera els 40 km2. Les poblacions de tritó del Montseny es troben a uns 30 km de les poblacions més properes de tritó pirinenc, que són les de Susqueda (la Selva).
IDEM, a partir de dades dels autors.
Quan es va descobrir, el tritó de muntanya present al Montseny es va considerar que pertanyia a la mateixa espècie que el tritó dels Pirineus (Calotriton asper [=Euproctus asper]). Però estudis moleculars i morfològics posteriors han determinat que les poblacions del Montseny pertanyen a una espècie diferent (Calotriton arnoldi), cosa que ha convertit aquest urodel en l’únic amfibi endèmic dels Països Catalans.
El tritó del Montseny té el dors de color xocolata fosc i el ventre força translúcid, amb una línia fina de color marró ataronjat a la part inferior de la cua que, de vegades, s’estén també al llarg del cos. La gola és clara i d’un color rosa marfil, sense taques o, simplement, amb un lleuger ombrejat fosc. La cloaca de les femelles és cilíndrica i no cònica com en el tritó pirinenc, encara que aquest caràcter sí que s’observa en les femelles joves de tritó pirinenc. Des de la perspectiva osteològica, cal destacar els processos transversals curts i dirigits cap enrere de les vèrtebres caudosacres, tret que no es dona en el tritó pirinenc.
L’hàbitat de l’espècie és força restringit, ja que el tritó del Montseny es localitza gairebé exclusivament en torrenteres encaixades i molt humides, amb un fort pendent i molt poc cabal, entre una vegetació dominada pel faig. Pot trobar-se també en alzinars, sempre que hi hagi un bosc de ribera dominat pel vern i preferentment amb abundància de falguera mascle.
El tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) és més gràcil que el tritó pirinenc i de longitud generalment inferior, tot i que els exemplars d’algunes poblacions de tritó pirinenc són iguals o més petites que el tritó del Montseny. Els tubercles dorsals estan menys desenvolupats, són menys nombrosos i manquen al ventre i a la part inferior de la cua. També manca la línia dorsal de color groc. Els exemplars de tritó del Montseny del nucli oriental presenten unes taques arrodonides de color groguenc o verdós als costats del cos.
Albert Montori.
El tritó del Montseny té un patró d’activitat bimodal, amb un màxim absolut a la primavera i un altre pic menys acusat a la tardor. La relació entre els dos sexes varia al llarg de l’any i només és paritària a la primavera. S’han observat còpules tant a la primavera com a la tardor i es desconeix si pon els ous individualment com ho fa el seu congènere pirinenc. El període larval s’allarga 7 o 8 mesos, cosa que obliga els capgrossos de tritó a passar un estiu i un hivern al torrent. Això limita la presència d’aquesta espècie als torrents amb un llit de pissarres fragmentades i fissurades, ja que aquesta mena de cursos d’aigua, tot i que poden passar per un període de sequera hivernal o estival, mantenen aigua subterrània entre les fissures i permeten la vida dels adults i les larves. En canvi, als torrents amb un component granític important, el sauló impedeix l’accés dels tritons al curs d’aigua subterrani, cosa que impossibilita la supervivència de les larves i l’establiment de poblacions. En terrenys granítics, el tritó del Montseny només podria habitar cursos d’aigua permanents on la truita, que és el seu depredador principal, no pogués tenir-hi accés.
Inclòs per la UICN en la relació d’espècies en perill crític, el Catálogo nacional de especies amenazadas (en preparació) preveu considerar-lo en perill d’extinció a l’Estat espanyol. Pel que fa a Catalunya, la Llei 12/2006 de 27 de juliol l’inclou en l’annex d’espècies protegides de categoria B, i el Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (en preparació) proposa considerar-lo una espècie en perill d’extinció. Les amenaces més importants que planen sobre aquesta espècie són la sobreexplotació dels aqüífers, que provoca la dessecació dels cursos superficials d’aigua, el baix nombre d’individus (que s’estima entre 1.000 i 1.500 per al conjunt de l’espècie), l’aïllament de les poblacions i la reduïda àrea de distribució.