Els estudis ictiològics

Antecedents remots

Les primeres referències sobre peixos que trobem en autors catalans procedeixen de documents o de manuscrits que s’hi refereixen com a aliment. L’anònim autor del «Libre de Sent Soví» recull el nom d’una cinquantena de peixos, per a disset dels quals indica el temps de l’any de millor saó. Tot i que els manuscrits conservats d’aquesta obra —com el que es guarda a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, del qual reproduïm un dels passatges dedicats als peixos— són del segle XV, sembla que l’original primitiu del qual procedeixen és de començament del XIV.

Jordi Vidal / Biblioteca Universitària de Barcelona.

Atès l’interès alimentari i, doncs, econòmic d’un nombre considerable d’espècies de peixos, el seu coneixement, si més no un coneixement empíric que diferencia entre unes espècies «útils» (és a dir, d’interès econòmic) i unes altres d’indiferents o de nocives i que permet reconèixer els llocs on la captura pot ésser més productiva i també els procediments adients perquè aquesta sigui efectiva, es pot remuntar als orígens del poblament humà del que avui són els Països Catalans. Potser per això, les referències escrites més antigues que, en llengua catalana, ens acosten al coneixement del món dels peixos als nostres països apareixen precisament en receptaris de cuina com el «Libre de Sent Soví» (s. XIV) o en comptes de rebosts monàstics o de menjadors catedralicis. El manuscrit de la Biblioteca Universitària de Barcelona del «Libre de Sent Soví» dedica el seu capítol 188 a una llista d’una cinquantena de peixos (acompanyats d’altres animals marins comestibles entre els quals és inclòs el dofí) i indica el temps de l’any en què cadascun d’ells es troba en millor saó; malauradament el manuscrit és incomplet i aquest capítol només indica la millor saó de l’any de disset dels peixos de la llista.

Un capítol semblant es troba també en el «Thesaurus puerilis» d’Onofre Pou, publicat a València el 1575. Altres textos erudits del segle XVI i del XVII, ja esmentats en parlar d’altres grups animals, recullen algunes dades d’interès relatives als peixos, en particular «Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa» de Cristòfol Despuig i Pinyol (Tortosa 1510 — 1561/80), datats el 1557, on l’autor tracta dels peixos (i altres animals aquàtics), tant de riu com marins, i també dels arts destinats a pescar-los. També el «Libre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña», del jesuïta reusenc Pere Gil i Estalella (Reus 1551 — Barcelona 1622), el manuscrit del qual és datat del 1600, tracta en el seu capítol setzè «de la varietat i abundància de peixos que es crien i pesquen en la mar, rius i estanys de Catalunya; dels quals no sols goza (sic) ella, però encara les províncies i parts veïnes». Tanmateix tots ells citen un nombre de peixos inferior al del manuscrit quatrecentista del «Libre de Sent Soví».

Els precursors il·lustrats i els seus seguidors

El primer esbós de catàleg de peixos de la mar catalana figura en el manuscrit de les respostes que Joan Salvador i Riera adreçà el 1722 a l’Académie Royale des Sciences de París i al naturalista normand Le Masson du Parc. Com es pot veure, hi figuren, disposats en tres columnes, els noms catalans (més d’un centenar), els noms llatins de la majoria (gairebé tots segons la nomenclatura Rondelet) i alguns noms francesos (traducció no sempre correcta dels noms catalans o llatins que els precedeixen).

Biblioteca del Muséum National d’Histoire Naturelle, París.

El veritable precursor de la ictiologia catalana és, però, Joan Salvador i Riera (Barcelona 1683 — 1726) que en la seva «Reponse aux memoires qu’on a envoyé à Barcelone à Jean Salvador, Apoticaire, et Correspondant de l’Academie Royale des Sciences de Paris, sur les Pesches qui se font aux Cotes de Catalogne, auxquels il repond et envoye les desseins necessaires» de 1722 (publicat a Barcelona el 1987) dóna més d’un centenar de noms de peixos de la mar catalana proveïts de la sinonímia llatina prelinneana (en gairebé un centenar de casos) i de la francesa (en una seixantena), i les descripcions d’una vintena d’arts de pesca. Sabem que Salvador tingué una dedicació gens menystenible a la ictiologia, per tal com es conserva, anotat de la seva mà amb els noms catalans, l’exemplar del «Liber de piscibus marinis» de Guillaume Rondelet (Montpeller 1507 — Réalmont 1566), amb el qual treballava. Naturalment, tal com era usual en el seu temps, associats amb els dels peixos, dóna els noms d’altres animals marins i, junt amb els arts destinats a la pesca de diferents espècies de peixos, descriu també, per exemple, els ormeigs destinats a l’extracció del corall.

La mort prematura de Joan Salvador no permeté que el seu esforç primerenc, parcialment recollit, sense esmentar-ne la procedència, per Henri Duhamel de Monceau i, a través d’aquest, més fragmentàriament encara, per Sáñez i Reguart, tingués continuïtat. El paràgraf dedicat als peixos del manuscrit datat el 1737 «Singularidades de la Historia Natural del principado de Cataluña» del doctor Clarassol, tot i que el seu autor s’havia relacionat amb Joan Salvador, revela uns coneixements ictiològics molt menys sòlids que els d’aquest.

Carta il·lustrada amb un dibuix d’un peix —concretament un bot (Mola mola)—, una de les moltes que Cristòfor Vilella adreçà a Pedro Franco Dávila, amb dibuixos de peixos sencers o d’ulls, escates, etc. (aquesta, datada del 21 de febrer de 1780 a Ciutat de Mallorca). El pintor i naturalista mallorquí fou un dels més fidels correspondents de Dávila, el fundador i primer director del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid, entre 1775 i 1785.

Archivo del Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid.

El llibre del cirurgià escocès George Cleghorn, un clar precedent de les topografies mèdiques tan en voga al segle XIX, conté, entre altres dades sobre múltiples aspectes de la natura i la societat a l’illa de Menorca a mitjan segle XVIII, una llista de 78 peixos de les costes de Menorca.

Joan Pretus / Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.

Pel que fa a les Illes, seria un autor britànic, el cirurgià escocès George Cleghorn (? 1716 — Dublín 1789), que en les seves «Observations on the Epidemical Diseases in Minorca. From the Year 1744 to 1749. To which is Prefixed, a Short Account of the Climate, Productions, Inhabitants, and Endemial Distempers, of that Island» publicades a Londres el 1751, havia de fer un primer esbós significatiu de catàleg dels peixos de les costes de Menorca, i en donava, al costat del nom llatí, el nom vulgar local de 78 espècies. Molt menys valor té, des d’aquest punt de vista, «The History of the Island of Minorca» de John Armstrong (? — Londres 1758), publicada per primera vegada a Londres el 1752 i traduïda després al francès i al castellà.

Segurament és en el marc del cercle il·lustrat mallorquí de Bonaventura Serra (Mallorca 1728 — 1784), molt interessat ell mateix en qüestions naturalístiques, que cal emmarcar l’activitat del pintor i naturalista Cristòfol Vilella i Armengual (Palma de Mallorca 1742 — 1803), el qual tingué una notable dedicació a la ictiologia. Vilella era un dels corresponsals més assidus de Pedro Franco Dávila (Guayaquil, Equador 1711 — Madrid 1786) creador i primer director del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid, en allò que feia referència als peixos i, més en general, a la flora i la fauna marines. Col·leccionista ell mateix (i també, com hem dit, discret pintor), Vilella féu, entre el 1775 i el 1785, nombroses trameses de «produccions marines» a l’esmentada institució madrilenya, la majoria incloenthi peixos de les costes de Mallorca, però també alguna vegada de Menorca i, més rarament, d’altres procedències, com ara en les que féu el 1777 en ocasió d’un viatge de vuit mesos per Malta, Sardenya, Nàpols, els Estats Pontificis, Toscana, el Piemont, Gènova i Provença. Remarquem que, en una carta tramesa a Pedro Franco Dávila al retorn d’aquest viatge, Vilella posava de relleu que en la majoria dels gabinets d’història natural que havia visitat a Nàpols, Roma, Bolonya o Florència la representació dels peixos i altres produccions marítimes era molt escassa.

Il·lustració d’una pàgina de la «Histoire des poissons» de Georges Cuvier, corresponent a la descripció d’un peix desconegut fins llavors, el fartet (Aphanius iberus), descrit amb el nom de Cyprinodon iberus) del qual posseïa unes exemplars procedents d’aigües del pla de Barcelona.

Jordi Vidal / Museu de Zoologia, Barcelona.

Les làmines de peixos que el valencià Joan Baptista Bru de Ramon realitzà, al final del segle XVIII, agermanen bellesa plàstica i rigor científic fins a un punt que comptats il·lustradors han assolit. Aquesta imatge, d’un espàrid, n’és una bona mostra.

Biblioteca del Museu Nacional de Ciencias Naturales, Madrid.

D’un abast més gran és el treball dut a terme contemporàniament per Antoni Sáñez i Reguart (Barcelona ~ 1740 — ~ 1800) i Joan Baptista Bru de Ramon (València 1740 — Madrid 1799). Primerament, al llarg de tota la dècada del 1780, col·laboraren en la preparació d’un gran estudi sobre la fauna marina de les costes espanyoles. Sáñez i Reguart, després d’haver estat funcionari de la Renda de Correus del 1763 al 1779, ocupà a partir del 1780 diferents càrrecs relacionats amb la marina i la pesca i recorregué amb aquest motiu totes les costes peninsulars recollint, observant i anotant tot el que li semblà d’interès respecte a les produccions marines i a la seva explotació. Bru, que des del 1777 era pintor i dissecador del Real Gabinete de Historia Natural de Madrid, feia els dibuixos i gravats corresponents i s’ocupava de l’estudi anatòmic de les trameses de Sáñez i Reguart (segons un document del 1786 del Real Gabinete de Historia Natural, també Marian Bru—tal vegada un germà de Joan Baptista—col·laborà com a a dissecador amb Sáñez i Reguart i passà després a treballar en aquella institució, on consten ja trameses seves des de València el 1778). Fruit de la col·laboració entre Sáñez i Reguart i Joan Baptista Bru seria la «Colección de los Peces y demás producciones marítimas de España formada de orden de S.M.», sèrie de 136 làmines de peixos conservada a la biblioteca del Palau Reial de Madrid, que sembla que anava destinada a il·lustrar un llibre que no passà de projecte en rebre tant Sáñez i Reguart com Joan Baptista Bru l’encàrrec reial de preparar una obra de més ampli abast però d’orientació més tecnològica que zoològica, el «Diccionario històrico de las artes de la pesca nacional» (1791-95), en alguns passatges del qual reprodueixen sense saber-ho fragments de la «Reponse… » de Joan Salvador que havien estat incorporats per Duhamel de Monceau en el seu propi «Traité géneral des pesches» (1769-82) sense citar-ne la procedència.

Els treballs ictiològics de François Étienne Delaroche a Eivissa l’hivern de 1807 a 1808 (paral·lels i simultanis als que desenvoluparen Jean-Baptiste Biot i Francesc Aragó en el mateix període a Eivissa i Formentera per mesurar l’arc de meridià que havia de confirmar la llargada del metre) constituïren la base de la primera publicació ictiològica important referent a una part dels Països Catalans. La il·lustració correspon a una làmina de l’obra titulada «Les espèces de poissons observées à Iviça», una llista on s’indiquen el nom científic de cada peix, el seu nom vulgar català i observacions sobre la localitat, les dimensions del peix i la qualitat de la seva carn.

Bibilioteca del Muséum National d’Histoire Naturelle, París.

Contemporàniament eren actius a Maó Joan Ramis i Ramis (Maó 1746 — 1819) i el seu germà Bartomeu (Maó 1751 — 1837). El primer escriví el 1788 un «Specimen animalium, vegetabilium, et mineralium in ínsula Minorica frequentiorum ad normam linneani systematis, exaratum» que no fou, però, publicat fins el 1814. Aquesta tardana publicació i els limitats coneixements naturalístics de Ramis expliquen que fos objecte de dures crítiques per part de Rafael Hernández i Mercadal (Maó 1779 — 1857), el qual, tanmateix, no fa esment d’errades en allò que fa referència als seixanta-vuit peixos citats per Ramis. Aquest possiblement coneixia millor els peixos que altres grups d’organismes, atès que els havia dedicat el 1811 un fullet, tres vegades reeditat, titulat «Temps y paratjes de Menorca en que es mes gustós y saludable, o dañós respectivament, el pex y marisc que se aporta per vendre en la pescateria de Mahó» però tot i així, Barceló fa notar en el pròleg del seu «Catálogo metódico de… » al qual ens referirem més endavant, que Ramis incorria en aquella publicació en notables errors d’atribució de noms vulgars als noms linneans que recollia.

Al País Valencià, a principis de segle (1802), l’erudit Marc Antoni Orellana i Mojolí (Va-lència 1731 — 1813) publicava el seu «Catálogo dels peixos que es crien e peixquen en lo mar de València».

També en aquests anys del començament del segle XIX, el 1812, François Étienne Delaroche publicà en els «Annales du Muséum d’Histoire Naturelle» el seu «Tableau des poissons que j’ai observés à Iviça pendant les mois de decembre de 1807 et janvier et fevrier de 1808», recull de les observacions d’aquest naturalista, simultànies a les triangulacions de Francesc Aragó entre les costes catalanes peninsulars i les Illes adreçades a fixar definitivament l’exacta longitud del metre. Aquest treball de Delaroche fou durant molts anys el més important dels referits a la fauna ictiològica de qualsevol part dels Països Catalans i, a més de 90 espècies de peixos recollides a les costes d’Eivissa, n’indica quatre més procedents de les costes mallorquines i nou de les costes del Principat pròximes a Barcelona, la majoria amb indicació dels noms vulgars.

També algunes de les descripcions de Georges Cuvier (Montbéliard 1769 — París 1832) en la seva «Histoire des Poissons» (1828-33) es basen en materials procedents d’aigües dels Països Catalans. Esmentem, a tall anecdòtic, que la descripció del fartet (Aphanius iberus) fou feta a partir de material procedent del Bogatell, actualment un dels emissaris més importants de les aigües residuals de la ciutat de Barcelona.

El naixement de la ictiologia moderna

Les primeres compilacions ictiològiques de les costes i aigües continentals del Principat, del País Valencià i de les Illes veuen la llum a mitjan segle XIX. L’intent més reeixit de tots és segurament aquest «Catálogo metódico de los peces que habitan o frecuentan las costas de las Islas Baleares» de Francesc Barceló i Combis.

Biblioteca del Museo Nacional de Ciencias Naturales, Madrid.

Cal esperar fins a mitjan segle XIX per trobar novament naturalistes catalans que s’interessin específicament per la ictiologia. Seran Marià de la Pau Graells, Rafael Cisternas i Fonserè i Francesc Barceló i Combis els veritables iniciadors de la ictiologia catalana.

Marià de la Pau Graells Graells (Tricio, Rioja 1809 — Madrid 1898), catedràtic de zoologia al Museo de Ciencias Naturales de Madrid des del 1837, gaudí d’una gran influència als medis cortesans isabelins mercès a la seva amistat amb l’infant Francesc d’Assís, rei consort des del seu casament amb Isabel II el 1846, i això li permeté, entre altres coses, crear cap al 1850, prop del palau reial de la Granja de San Ildefonso (Castella), el primer laboratori de piscicultura de l’estat espanyol i publicar, el 1864, un «Manual práctico de piscicultura». Gairebé tot el treball ictiològic de Graells, però, es desenvolupà fora dels Països Catalans, si bé publicà el 1869 un «Catálogo de los peces de las costas de Cataluña y Valencia» dins del «Anuario de la Comisión permanente de Pesca».

Rafael Cisternas i Fonserè (Barcelona 1818 — Madrid 1876), catedràtic d’història natural de la Facultat de Ciències de la Universitat de València des del 1863 fins a la seva mort, publicà el 1867 el seu «Catálogo de los peces comestibles que se crían en las costas españolas del Mediterráneo y en los ríos y lagos de la provincia de Valencia», en el qual recollí referències de 236 espècies de peixos, amb indicació dels noms vulgars catalans (tant dels usuals a les costes del País Valencià com dels que ho són a les del Principat) i castellans; publicà posteriorment nombroses notes ictiològiques i, pòstumament (1877), un extens «Ensayo descriptivo de los peces de agua dulce que habitan en la provincia de Valencia».

Els fonaments de la ictiologia de les aigües continentals de la península Ibèrica i, més particularment dels Països Catalans, foren establerts en l’obra de Steindachner, al llarg de la segona meitat del segle XIX. La fotografia recull una làmina de fartet (Aphanius iberus, mascle i femella) i de samaruc (Valencia hispanica, mascle i femella), dins el treball titulat «Zur Fischfauna des Albufera-Sees bei Valencia in Spaien»

Österreichische Nationalbibliothek, Viena.

Francesc Barceló i Combis (Peratallada, Baix Empordà 1820 — Palma de Mallorca 1889), catedràtic de física i química de l’Institut Balear, encara que més conegut com a botànic per la seva «Flora de las Islas Baleares», fou també un notable zoòleg que s’interessà més especialment per ocells i peixos; publicà el mateix 1869 un «Catálogo metódico de los peces que habitan o frecuentan las costas de las islas Baleares» dins de la «Revista de los Progresos de las Ciencias», que apareixia a Madrid, en el qual recollia entre altres les espècies balears que se citaven en la «Memoria sobre los Peces de España» del valencià Laureano Pérez Arcas (Requena, Plana d’Utiel 1824 — 1894) i altres que li havien comunicat aquest mateix autor i els menorquins Francesc Cardona i Orfila (Maó 1833 — 1892) i Joan Joaquim Rodríguez i Femenias (Maó 1839 — Tolosa, Llenguadoc 1905). La «Memoria sobre los Peces de España» de Pérez Arcas romangué inèdita fins el 1921, que fou publicada amb el títol de «Ictiología ibérica, o sea Catálogo de los peces marinos y de agua dulce que habitan o frecuentan las costas de la Península Ibérica».

Contemporanis d’aquests són el metge militar Fernando Weyler (Madrid 1808 — Palma de Mallorca 1879), que en la seva «Topografía Físico-Médica de las Islas Baleares» (1854) fa esment de 90 espècies de peixos amb els seus noms segons la classificació de Cuvier i amb els noms vulgars catalans i castellans, i el metge vallespirenc Lluís Companyó (Ceret, 1781 — Perpinyà 1871), que en el tercer volum de la seva «Histoire Naturelle du Departement des Pyrénées-Orientales» (1864), dedicat al regne animal, esmenta també els peixos marins i d’aigua dolça de la Catalunya del Nord.

Per la mateixa època (1865-68) l’austríac F. Steindachner posa els fonaments de la ictiologia de la península ibèrica amb els seus treballs sobre les aigües continentals d’Espanya i Portugal, que inicia precisament (1865) amb una publicació sobre la fauna íctica de l’Albufera: «Zur Fischfauna des Albufera-Sees bei Valencia im Spanien».

La ictiologia del darrer quart del segle XIX i la primera meitat del segle XX

L’obra de Fernando de Buen va fer canviar el panorama del coneixement ictiològic de la península Ibèrica, i consegüentment de la Mediterrània occidental, al tombant de segle.

Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

Alguns anys més tard (1882) la fundació a Banyuls de la Marenda del Laboratori Aragó obre una etapa nova pel que fa a l’estudi de la mar catalana en tots els seus aspectes i, entre aquests, també en el de la ictiologia, encara que aquesta no constitueixi la seva orientació preferent. Els avenços en el coneixement de la fauna marina de les aigües catalanes en el pas del segle XIX al XX van molt vinculats amb les activitats d’aquesta institució i, posteriorment, amb les del Laboratori de Biologia Marina de les Balears, fundat el 1906 a Portopí (Mallorca) i del qual fou el primer director Odón de Buen y del Cos (Zuera, Aragó 1863 — Mèxic 1945), catedràtic d’història natural de la Universitat de Barcelona (1889-1911). Aquest, si bé no féu aportacions dignes d’esment a la ictiologia, sí que sabé crear una infrastructura de recerca (el Laboratori de Biologia Marina de les Balears ja esmentat, el de Màlaga, l’Instituto Español de Oceanografia, del qual fou el primer director en ésser creat el 1914) i formar una colla de deixebles, alguns dels quals es dedicaren a la ictiologia, entre els quals destaca el seu fill Fernando de Buen, autor de notables catàlegs i notes sobre la fauna ictiològica ibèrica com ara «Notas sobre la fauna ictiológica de nuestras aguas dulces» (1930), o «Fauna ictiológica. Catálogo de los peces ibéricos: de la planície continental, aguas dulces, pelágicos y de los abismos próximos» (1935), que malauradament hagué d’exiliar-se, com el seu pare, el 1939.

La fundació del Laboratori Aragó havia estat precedida, un any abans, per la publicació d’una obra molt important per a la ictiologia europea i, molt en particular, per a la de l’estat francès i territoris veïns, és a dir, en allò que ens afecta, la de la Catalunya del Nord i la de les àrees del nord del Principat: els tres volums de la seva «Histoire Naturelle des poissons de France» d’E. Moreau. Per aquestes mateixes dates (1888) José Gogorza, conservador del Museo de Ciencias Naturales de Madrid, deixava enllestit un catàleg de peixos de l’estat espanyol que romangué inèdit fins que el seu successor Luis Lozano y Rey (? 1879 — Madrid 1958) el publicà, notablement enriquit, el 1919, amb el títol de «Los peces de la fauna ibérica en la colección del Museo en 1 de enero de 1919». Aquest catàleg de Lozano y Rey és interessant sobretot perquè ens informa respecte a tot un seguit de naturalistes catalans del pas del segle XIX i XX que tingueren més o menys dedicació a la ictiologia. Destaquen sobretot els farmacèutics menorquins Francesc Carreras i Reura (Maó 1896 — Madrid 1951), Jaume Ferrer i Aledo (Maó 1856 — ?), autor d’un «Catálogo de los peces de Menorca» (1906, després ampliat i reeditat el 1930) i descobridor del rosetí (Pseudaphya ferreri), i el seu fill Jaume Ferrer i Hernàndez (Maó 1883 — Sevilla 1922). També el valencià Eduard Boscà i Casanova (València 1843 — 1928), més actiu en altres camps de la història natural com ara l’herpecologia i la micologia, consta com a recol·lector tant a les costes i a les aigües interiors valencianes com a les eivissenques. Manuel Llenas i Fernández (? — Barcelona 1937), recol·lector botànic de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, descobrí el 1911 a la Vall d’Aran la presència de Cottus gobio en aigües de la Garona i n’enregistrà el nom aranès de «cavilat» en la que fou la primera cita d’aquest peix a l’estat espanyol.

L’obra «Piscicultura», de Josep Maluquer, és una de les comptades mostres de bibliografia específicament ictiològica aparegudes al nostre país en el primer quart de l’actual segle XX.

Biblioteca de Catalunya, Barcelona.

Portada d’un recull d’articles relligats conjuntament sota el nom de «Serie Piscicultura», que inclou treballs Ictiològics de Francesc Darder i Llimona i del seu fill, Jeroni Darder.

Jordi Vidal / Adolf de Sostoa.

Contemporani d’aquestes recol·leccions és el treball del metge tarragoní Agustí Maria Gibert i Olivé (Tarragona 1852 — 1928) sobre la «Fauna ictiològica de Catalunya», publicat el 1913 en el «Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural». D’aquesta mateixa data és la publicació de la sèrie «Piscicultura», de Francesc Darder i Llimona (Barcelona 1876 — 1918) i del seu fill Jeroni Darder i Rodés (Barcelona 1876 — 1938), que recull un seguit d’escrits d’aquests dos autors, en català i en castellà: «Cria industrial de la trucha», «Piscicultura fluvial y doméstica en China» i «Reproducció de la truita», de Francesc Darder, «Les escales pera peixos o escales de salmons» i «Enemics dels peixos», de Jeroni Darder, i «Cronica piscatoria» i «Variedades piscícolas», signats per tots dos. Pare i fill, tots dos veterinaris, foren uns grans impulsors de la piscicultura a Catalunya i els responsables de la introducció, no sempre afortunada, a les nostres aigües dolces, de tot un seguit d’espècies al·lòctones, com ara la truita arciris (Salmo gairdneri), la truita de rierol (Salvelinus fontinalis), el peix sol (Lepomis gibbosus), com també alguns ciprínids (Scardinius erythrophthalmus, Leuciscus leuciscus, L. idus, Gobio gobio, Cyprinus carpio, etc), i també el peix gat (Ictalurus melas) i d’altres. Luis Lozano y Rey, conservador del Museo Nacional de Ciencias Naturales i catedràtic de la Universidad de Madrid, és també autor d’algunes obres de síntesi d’interès per a la fauna ictiològica ibèrica, principalment «Fauna Ibérica. Peces» (1928), «Los peces fluviales de España» (1935), «Peces ganoideos i fisóstomos» (1947) i els tres volums de «Peces fisoclistos» (1952-60), el darrer publicat pòstumament pel seu fill.

La majoria d’aquestes aportacions, però, eren subsidiàries, en el cas dels peixos marins, de treballs oceanogràfics que no tenien precisament per objecte l’estudi dels peixos, sinó el d’altres grups d’animals marins i, en el cas dels d’aigua dolça, de recol·leccions també orientades fonamentalment vers altres grups o bé de treballs de piscicultura. Publicacions com la «Oceanografia» (1916) o les «Instruccions per a la recol·lecció, preparació i conservació d’animals marins» (1917), totes dues de Josep Maluquer i Nicolau (Barcelona 1883 — 1960), pràcticament no fan esment dels peixos, però més endavant el mateix autor publicarà una «Piscicultura» (1919) i el seu germà, Salvador Maluquer i Nicolau, «L’aquari d’aigua dolça» (1918). No és estrany, doncs, que en una data tan propera a nosaltres com el 1977 hom pogués lamentar-se encara de l’escassetat de la literatura ictiològica produïda o referent a casa nostra.

De la creació de l’Institut d’Investigacions Pesqueres ençà

El primer vaixell oceanogràfic de l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona (avui Institut de Ciències del Mar) fou batejat amb el nom de «Francisco Garcia del Cid», en homenatge al qui fou el veritable impulsor dels estudis ictiologics i pesquers en els anys de la postguerra i, alhora, fundador d’aquell institut.

Arxiu de l’Institut de Ciències del Mar / Joan Biosca.

De fet no hi hagué un canvi apreciable respecte a la situació que quedava perfilada entorn dels anys de la Primera Guerra Mundial o els primers anys vint fins a la creació a Barcelona, el 1949, de la Secció de Biologia Marina de l’Institut de Biologia Aplicada (CSIC) constituïda per Francisco García del Cid (Màlaga 1897 — Barcelona 1965) i un petit grup de deixebles seus, que esdevindria, a partir del 1951, l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona (actualment Institut de Ciències del Mar). La figura de García del Cid fou molt important en la recerca biològica de la postguerra a Barcelona (ell mateix havia estat el fundador el 1943 de l’Institut de Biologia Aplicada) i potser no se li ha fet encara prou justícia per més que un vaixell oceanogràfic de l’Institut de Ciències del Mar dugui el seu nom.

Pel seu propi objectiu fundacional l’Institut d’Investigacions Pesqueres havia de dedicar una atenció especial a la fauna d’interès pesquer i, per tant, als peixos, encara que sostingués altres línies de recerca més orientades cap a la oceanografia o l’ecologia.

L’activitat de recerca marina duta a terme gràcies a l’impuls de l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona donà, entre molts altres fruits, aquesta part de l’obra dedicada a la pesca a Catalunya, obra de Carles Bas, Enrique Morales i Manuel Rubió, que constitueix un bon document testimonial de l’estat de l’activitat pesquera al nostre país a mitjan segle XX.

Jordi Vidal / Museu de Zoologia, Barcelona.

El 1954 s’inicia la publicadó de la revista «Investigación Pesquera» com a òrgan de l’Institut i el 1955 Caries Bas, Enrique Morales i Manuel Rubió i Lois publiquen el llibre «La pesca en España. — I, Cataluña». Aquests, juntament amb Pere Arté i Juan José López són els qui, en aquesta etapa primerenca de l’Institut d’Investigacions Pesqueres, fan les aportacions ictiològiques de més interès. L’activitat de l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona s’orienta però preferentment, sobretot a partir del 1962, quan s’inaugura la seva seu definitiva, cap a l’estudi de pesqueries allunyades de les costes catalanes, principalment a les de les àrees d’aflorament de les costes del Sàhara occidental i de les de Namíbia i la seva repercussió, en allò que afecta el coneixement de la fauna íctica de les costes catalanes, és, en aquest període, més petita del que es podria esperar d’un institut de recerca de la seva importància amb seu a Catalunya. En canvi, fa en aquesta època una important aportació a la divulgació del coneixement de la fauna íctica de les costes catalanes amb la creació dels seus aquaris, recentment desapareguts, de Barcelona i Blanes, que vingueren a afegir-se als ja existents del Laboratori Aragó, a Banyuls de la Marenda, i del Parc Zoològic de Barcelona.

Més important és, a partir dels anys seixanta, l’activitat de l’Institut d’Investigacions Pesqueres en el camp de l’aqüicultura de peixos, sobretot al seu centre del Grau de Castelló de la Plana, traslladat posteriorment a la Torre de la Sal, a la Ribera de Cabanes (Plana Alta), en el qual es desenvolupen també estudis d’endocrinologia de peixos.

De fet, es pot dir que no hi ha una activitat organitzada de recerca entorn de la ictiofauna del propi territori fins que a mitjan dècada dels setanta s’organitza la Sessió d’Ictiologia del Museu de Zoologia de Barcelona. Els seus components (Montserrat Demestre, Antoni Roig, Adolf de Sostoa i Francesc-Josep de Sostoa) publicaren a la primera edició de «Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans» (1976) algunes notes referents a la problemàtica de la fauna de les aigües continentals dels Països Catalans i un primer mapa de distribució a l’escala dels Països Catalans del samaruc (Valencia hispanica) i del fartet (Aphanius iberus). D’altra banda, la publicació l’any següent (1977) de la seva «Contribució a l’estudi de la ictiofauna continental del delta de l’Ebre», marca una fita significativa en l’estudi de la ictiofauna catalana.

L’esforç de catalogació de la fauna íctica catalana ha donat en la dècada dels vuitanta obres com les que recull la il·lustració, les quals han col·laborat en bona mesura a l’actualització i recopilació de les dades existents.

Jordi Vidal

Precisament aquests anys de la segona meitat de la dècada dels setanta veuen una reorientació de l’activitat de l’Institut d’Investigacions Pesqueres que es tradueix, entre altres coses, en una atenció acrescuda a les pesqueries i a la ictiofauna de la Mediterrània i, per tant, de les de la mar catalana. Un dels fruits més reeixits i significatius d’aquesta nova orientació, en allò que afecta la fauna íctica de la mar catalana, és la publicació (1984) del treball de Jaume Rucabado, Domènec Lloris, Lluís del Cerro, Flora Portas, Montserrat Demestre i Antoni Roig «Tots els peixos del mar català». Pocs anys abans s’havia publicat (1981) el volum de Joan Nadal i Fortià «Els nostres peixos», que recull tant la ictiofauna marina com la continental del Principat. La resta, obra d’equips que treballen fonamentalment a les universitats i centres de recerca de Barcelona, Bellaterra (equip de Jesús Matallanas), Girona, València, Ribera de Cabanes, Palma de Mallorca i Banyuls de la Marenda és ja, més que història, present de la recerca ictiològica als nostres països. Un present que, en una part gens escassa, queda expressat en les pàgines d’aquesta obra pels seus mateixos autors.