La pesca

La pesca marina

Els arts i els ormeigs són per als pescadors el recurs instrumental de què se serveixen per a capturar el peix. De fet, són paranys destinats a explotar les debilitats o les limitacions del peix per a fugir, un cop sotmès a una adequada estratègia d’encalç o de seducció. La pesca és la caça del peix, i les xarxes i els hams són les armes del pescador: és lògic que les repassi acuradament, que s’esforci, en la calma dels molls, a reparar-ne tot desperfecte.

Antoni Agelet

La captura o recol·lecció espontànies d’animals o plantes amb finalitat alimentària ha anat perdent importància a mesura que avançava el procés de civilització de la humanitat. Actualment, i des de ja fa molts anys, és l’agricultura i la ramaderia allò que forneix a l’home la majoria dels productes alimentaris, de manera que l’explotació directa dels ecosistemes naturals no passa, en el món desenvolupat, de simple anècdota: alguns bolets, determinades peces de caça, abatudes més aviat amb finalitat esportiva i després comercialitzades, etc. Hi ha, però, una excepció important: la pesca. La majoria del peix consumit, en efecte, procedeix encara de l’explotació d’àmbits naturals, bàsicament de la mar, baldament la piscicultura i l’aqüicultura en general guanyin cada vegada més terreny. És per això que el tractament de l’activitat pesquera resulta obligat en una obra com aquesta. A més, és gràcies a la pesca que tenim un cert coneixement tradicional de les espècies marines, espècies que, altrament, haurien restat fora de l’abast de les nostres experiències quotidianes.

La pesca marina als Països Catalans té unes característiques comunes amb la que es practica a la resta de la Mediterrània i, per això, es troba actualment en un nivell que va més enllà de la pesca pròpiament artesanal, malgrat que tampoc no es pot considerar com una activitat de caràcter estrictament industrial. Això no obstant, pot dir-se que l’activitat pesquera en l’actualitat és rendible econòmicament, tot i que la zona explotada és biològicament poc productiva i, a més, és sotmesa, en termes generals, a unes condicions abusives. El perfeccionament dels mètodes de pesca i l’increment de la demanda en són, sens dubte, els responsables. Un repàs sumari a tots aquests aspectes de l’activitat pesquera ens ajudarà a comprendre millor l’estat i les possibilitats reals de la nostra fauna íctica i marina en general.

Els arts, els ormeigs i els caladors

Els materials sintètics aplicats a ormeigs o arts de pesca s’han guanyat el favor dels pescadors. Així, les xarxes tradicionals de cotó, normalment tenyides d’un sèpia somort, han estat imitades per les de niló o poliamida, bé que sovint aquestes es fan de colors més vistents. Les xarxes modernes, però, pengen tant d’armadures guarnides de suros naturals com de suradors sintètics, fets de material plàstic.

AISA

Els estris emprats per a capturar el peix reben el nom d’arts o ormeigs. Hom sol reservar la denominació d’art per als estris fets de xarxa, mentre que la d’ormeig s’aplica més aviat als que són fets amb altres materials, d’una manera especial als que capturen el peix mitjançant hams.

Els ormeigs i els arts de pesca han passat, en la seva evolució històrica, d’una gran diversitat a una gran uniformitat. Tanmateix, cal dir que, a escala local, resten testimonis dels que gaudiren temps enrere d’una àmplia difusió, i, fins i tot, hom constata una certa tendència a perfeccionar-los d’una manera paral·lela a la tecnificació progressiva de la pesca. Tanmateix, n’hi ha que ja només són un record o una simple curiositat, com els arpons i les fitores. En el marc d’aquestes pàgines ens ocuparem només dels arts i els ormeigs activament presents en el nostre panorama pesquer actual.

Els materials emprats en la construcció dels ormeigs i els arts tradicionals de pesca també han anat canviant al llarg del nostre segle. En el cas de les xarxes, per exemple, hem passat del lli filat a mà, el cànem i el cotó a les fibres sintètiques de niló, perló, les poliamides, els plàstics i els polietilens: les xarxes modernes tenen una durada mitjana més llarga i, a més, estalvien les repetides tenyides i la necessitat d’eixugar-les al sol després d’haver estat usades que les antigues xarxes exigien. De la mateixa manera, molts ormeigs tradicionalment fets amb joncs o bé amb llucs d’olivera o de magraner, com les diverses nanses, són ara construïts amb materials plàstics.

Els ormeigs d’ham: llinyes, palangres i afins

Els ormeigs de pesca més simples i tradicionals consten d’un o diversos hams fixats a l’extrem d’un fil resistent, amb ploms o sense per a ajudar l’ham a submergir-se. L’ham, òbviament, va esquerat o dotat d’una ploma de gall o una cullereta (esquer artificial que simula una presa).

El curricà és un ormeig d’ham emprat des de temps antics, tal com il·lustra aquest gravat a propòsit de la pesca de la tonyina, que figura en el «Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional» (1791-95), d’Antoni Sáñez i Reguard.

Josep Loaso

El cas més senzill és el de la llinya, un ham fermat a l’extrem d’un cap, ormeig força emprat per a pescar peix de roca, sovint de la costa estant. La fluixa és una mena de llinya llarga (de 75 a 300 m), amb ploms o sense, que hom remolca des d’una barca, i permet de pescar verats, llobarros, orades, etc. El curricà se li assembla, bé que és més gros, de manera que permet de pescar peixos més grossos, com ara tonyines (els curricans del Cantàbric encara són més grossos que els de la Mediterrània).

Més corrents que les fluixes i curricans són els ormeigs d’ham no remolcats. El més popular és el volantí, fet de quatre hams que pengen de quatre fils, lligats al seu torn, a vegades mitjançant una creu de fusta, a un cap mestre; normalment es cala d’una barca estant, prop de la costa. També des d’una barca, en aquest cas ancorada, es pesca amb la fonda, una mena de fluixa amb ploms, que permet de fer captures de peixos grossos que viuen entre 500 i 1000 m de fondària. La llença també recorda la fluixa, però se’n diferencia perquè es deixa calada a la mar amb ploms i suradors. Finalment, la potera és un ormeig constituït per una peça cònica de plom, afuada per les dues puntes, lligada a un fil per un extrem i, per l’altre, proveïda d’una corona d’hams amb les punxes dirigides alternativament amunt i avall; es cala fins a prop del fons i es mou constantment amunt i avall. El peix o el calamars, atret pels colors lluents de l’ormeig, hi queda enfilat. Generalment es fa servir des d’una barca petita, que pot dur un fanal amb l’objecte d’atreure el peix.

Calada d’un palangre de fons, segons un gravat del «Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional» (1791-95), d’Antoni Sáñez i Reguard (a l’esquerra). Aquest ormeig no ha variat substancialment d’aleshores ençà, bé que el fil és avui dia de niló o d’altres materials sintètics, com el d’aquest altre palangre, esquerat amb peix blau i destinat a la captura de peixos de força envergadura (a la dreta).

Josep Loaso/Juan A. Moreno

Si en comptes d’un ham se n’empren molts per tal d’augmentar l’eficiència de l’ormeig, hom parla de palangres. En aquest cas, es tracta d’un cordill llarg de quatre peces d’uns 50 m cadascuna, les mares, de cada una de les quals pengen les braçolades, cadascuna proveïda d’un ham; les braçolades fan entre 1,5 i 3 m de llargària i estan prou separades entre elles perquè no es puguin enredar les unes amb les altres un cop calat l’ormeig. El tipus d’ham que s’utilitza depèn del peix que es vulgui pescar. Hi ha palangres de fons, les braçolades dels quals reposen en el fons marí, i palangres de penjar, que queden suspesos entre dues aigües mitjançant tota una sèrie de suradors i de llasts; quan es desen, es col·loquen en coves amb els hams clavats a la vorada. Amb palangres de fons es pesca el lluç que a plaça s’anomena, precisament, «lluç de palangre». Un altre tipus especial de palangre molt estès al País Valencià és el destinat a la pesca del marraix (Lamna nasus).

Els ormeigs de parany: nanses i afins

Andana de nanses i barca calant-la, segons un gravat del «Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional» (1791-95), d’Antoni Sáñez i Reguard. Com passa amb tants altres ormeigs de pesca, la forma i utilització de les nanses és actualment quasi la mateixa que fa dos o tres segles.

Josep Loaso

Els paranys són ormeigs de pesca construïts amb la finalitat d’entrampar els peixos i, per això, malgrat que poden presentar formes i disposicions molt diverses, mostren sempre una entrada fàcil i atractiva per als peixos i, en canvi, són de sortida pràcticament impossible. Els materials més utilitzats per a construir-los han estat el jonc o els llucs de certs arbres, malgrat que actualment han estat substituïts pel plàstic i la fusta. Aquests ormeigs es calen individualment o bé es disposen en sèrie (un to o andana), s’esqueren adequadament i es visiten sovint per a extreure’n el peix entrampat.

Els paranys més corrents són, sens dubte, les nanses. El model més general de nansa té una peça exterior en forma de campana (buc), unida a una altra de més petita en forma d’embut (afàs) que es fica per sota de la primera i deixa una boca petita d’entrada, generalment acabada amb tronquets afuats, que impedeixen al peix de sortir per on ha entrat. Les nanses troncocòniques poden ésser destinades tant al peix com a la sípia. N’hi ha de cilíndriques, que consten de dues entrades i per això són més apropiades per a pescar llagosta. Segons la forma i la destinació reben noms diversos, com boguera (per a bogues), sipiera (per a sípia), xuclera (per a xucles), congrera (per a congres) o llagostera (per a llagosta). Unes nanses més petites, les gambines o garbitanes, en forma de poma i més o menys baixes, són bastant utilitzades per a la gamba.

Per a pescar pops de roca se solen emprar unes peces de terrissa, anomenades catúfols, en forma de got, on els pops es refugien en confondre’ls amb amagatalls. La revalorització comercial del pop ha tornat a posar de moda l’ús d’aquests paranys.

Els arts de captura passiva

Les xarxes són, tanmateix, els estris de pesca per antonomàsia, els arts de pesca pròpiament dits. Els més tradicionals són els de captura passiva: el peix topa amb la xarxa parada i s’hi queda emmallat. Segons la manera de calar-los, hom parla d’arts de fons, de deriva i fixos.

Les tres peces de xarxa del tresmall fan que el peix que topa amb l’art hi quedi emmallat o enxarxat, truc conegut des de fa molts anys: la il·lustració correspon a un gravat del «Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional» (1791-95), d’Antoni Sáñez i Reguard.

Josep Loaso.

Els anomenats arts de fons consisteixen en grans panys de xarxa que es disposen verticalment respecte al fons. Cada pany o peça de xarxa fa en general entre 50 i 100 m, i per a mantenir-les dretes disposen de les anomenades armadures o buldaus; l’armadura superior és proveïda de suradors, i la inferior és carregada d’una quantitat suficient de ploms per a fer baixar l’art al nivell de fondària adequat. Normalment, els arts de fons resulten d’empalmar un bon nombre de peces. La solta consisteix en una sola xarxa (la mida de la malla varia segons quin sigui l’objecte de la pesca), que es cala en ziga-zaga i de cara al corrent, generalment a trenc d’alba; als extrems s’instal·la una corda amb una pedra i un gall, per tal que quedi ben assenyalada. El tresmall o tremall, per contra, és format per tres peces de malla superposades, muntades sobre una mateixa armadura vertical; les dues exteriors són de malla ampla i es col·loquen més o menys tibants, mentre que la central, o lli, és de malla més fina i és més gran que les altres, i, si està ben repartida, forma unes bosses que ajuden a enredar-hi el peix. El tresmall s’empra per a pescar peixos de molt diferent mena, però és especialment important a la zona del delta de l’Ebre, per la pesca del llagostí. L’anomenat bolero (també batuda o pantesana) és constituït per un tresmall (bolero de baix) a la part baixa i una solta (bolero de dalt). Avui és pràcticament en desús, però era un art molt eficaç perquè els peixos quedaven emmallats fàcilment a la part inferior. Es calava prop de la costa, i el bolero de dalt evitava que el peix s’escapés per la part superior quan el bolero de baix s’inclinava per efecte dels corrents marins.

Els arts de deriva, com indica el seu nom, es deixen anar a la deriva per a atrapar una mola determinada de peix, a qualsevol profunditat; la malla de xarxa, d’uns 80 m de llarg per 15 o 20 d’ample, es munta sobre una armadura proveïda de suros i de ploms, i s’empalmen les diferents peces mitjançant les anomenades quetes o botafions. Les tralles o cordes que s’uneixen a l’armadura dels suros, i els flotadors, o bornois, fan que la xarxa quedi calada a la profunditat més adequada.

Els arts de deriva més corrents han estat els sardinals, utilitzats a les costes meridionals catalanes fins a la dècada dels quaranta. Una mena especial de sardinal era l’anxovera, o seitonera, que s’emprava per a pescar seitó; tenia la malla més fina que el sardinal pròpiament dit. A l’Ampolla s’utilitzava un art de malla molt més ampla, per a pescar tonyina, que rebia el nom de tonaira o tonària.

Almadrava parada a la costa ibèrica, segons un gravat del «Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional» (1791-95), d’Antoni Sáñez i Reguard.

Josep Loaso.

Parlem ara dels arts fixos. Fins als anys cinquanta, als Països Catalans hi hagué un ús força estès de les grans almadraves, destinades a la pesca de tonyines, melves, bonítols i tota mena de peix migrador en general que passés prop de la costa. Eren formades per un gran cos de xarxa rectangular, de 200 o 300 m de llarg i entre 70 i 80 d’ample. La cua de l’almadrava se situava perpendicularment a la costa per tal de barrar el pas als vols de peix migrador; la xarxa es mantenia vertical a base de penjar-hi suradors a dalt i rasts de plom, pedres, àncores i vents a baix. Aquesta xarxa deixava només una boca de pas que donava a tot un seguit de cambres, totes comunicades amb la darrera, anomenada cóp o cambra de la mort, que tenia el fons tancat amb una xarxa. Quan les tonyines topaven amb la cua de l’almadrava i tornaven mar endins, entraven dins les cambres i s’anaven a concentrar al cóp. Per tal de capturar també algun peix d’aigües més allunyades, als angles exteriors del parany hi havia una peça (revol) que l’obligava a dirigir-se vers la cua. El peix entrampat i acorralat a la cambra de la mort era finament hissat amb uns ganxos especials, la manipulació dels quals requeria una certa habilitat. Les almadraves, encara acuves al imgjorn ibèric, al Magrib i a Sicília, han desaparegut ja de les aigües catalanes. S’hi paraven tant per a pescar peix en viatge d’anada com de tornada i generalment es deixaven parades tota la temporada de pas (primavera i estiu o tardor i hivern). Als Països Catalans n’hi hagué diverses: Roses (Alt Empordà), Vilassar de Mar (Maresme), el cap del Terme de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), l’Olla Gran de Benicàssim (Plana Alta) i l’Illa Plana; les tres darreres foren les de desaparició més recent.

Hi ha un altre tipus d’almadrava, més petita i senzilla, que encara és en ús a Mallorca: la moruna. Es tracta d’un art de parada que es cala cada any en un lloc diferent. Les anomenades almadravilles de fons són una varietat de morunes que, un cop calades, són visitades diàriament per a recollir-ne el peix que ha quedat entrampat en l’anomenat moridor. La xarxa principal d’aquest ormeig es disposa perpendicularment a la costa i acaba en un o dos bucles. S’hi entrampen meros, serioles, sards i calamars, entre d’altres. Algunes varietats es deixen a la superfície perquè es moguin a la deriva, i d’altres es calen prop del fons. D’altra banda, a Mallorca, les soltes són força similars a les morunes, però només es visiten un parell de vegades al dia, sempre aprofitant l’anada o la tornava d’altres pesqueries més importants.

Els arts d’encalç per encerclament: teranyines i afins

Al costat dels arts de captura passiva, hi ha una sèrie d’arts que, en comptes d’esperar el peix hi van a l’encontre. Són els arts d’encalç, els més eficaços i més difosos actualment.

Bot de la llum, ja fora del clos de xarxa que ha encerclat la mola de peix, atreta pels fanals durant la pesca a la llum, feta amb una teranyina.

Ernest Costa

Els arts d’encerclament són tan senzills com primitius. Consisteixen en un conjunt de xarxes amb què hom pot envoltar i atrapar una mola de peix. Els més antics gairebé es troben en desús actualment, com passa amb el rossegall, una peça de xarxa que es cala a mà tot delimitant una àrea de mar prop de la platja; després de la calada es recull l’art i es trien els peixos que hi han quedat acorralats. Per la seva estructura i pel seu principi funcional, aquest art es pot considerar l’origen tant dels arts d’encerclament, com dels del ròssec. Un cas semblant és el del camió, considerat de transició entre els arts d’encerclament i els de ròssec. Consta d’una bossa amb camals per la part superior i és proveït de suradors. En aquest cas, l’art, que es cala d’una barca estant, permet d’acotar un gran cercle lluny de la costa. S’hi capturen moles de peix que es desplacen a flor d’aigua. L’evolució o el perfeccionament del camió ha portat als arts d’encerciameni moderns, especiaimem la teranyina, l’art capturador per excel·lència de moles pelàgiques de sardines i seitons.

La teranyina consta de diverses peces rectangulars de xarxa, d’entre 270 i 500 m de llarg per entre 30 i 50 m d’alt, fetes de fil prim i amb malla prou estreta. Els tels, és a dir, cada peça de xarxa, es munten per dalt sobre les armadures de suros o flotadors de plàstic i per baix en les de ploms, sempre amb els corresponents repeus; de l’armadura de ploms pengen els estrops, amb unes anelles de llautó per on passa la corda (sàgola) que permet de cenyir la xarxa per sota quan la mola ha estat encerclada. Les teranyines es calen de nit, tot envoltant un punt lluminós prèviament encès per tal d’atreure i concentrar el peix, i és per això que la pesca a què donen lloc rep el nom de pesca a la llum. Quan hom surt a pescar a la llum, hi ha una barca principal, que és la que duu la xarxa, i surt cap a l’àrea de pesca tot remolcant un o dos bots proveïts de fanals, que s’encendran en el moment i lloc adients per a atreure i concentrar els peixos. Els fanals, de gran potència (poden arribar a 32 000 bugies), s’encenen quan els senyals o les sondes detecten la presència del peix: la mola s’aglomera entorn del bot de la llum. Llavors l’embarcació gran cala l’art, tot encerclant la mola en silenci. Un cop completat el cercle, es tanca la xarxa per sota recollint la sàgola i s’hissa a poc a poc: el peix es va acumulant cap a la part més reforçada del cóp, d’on els pescadors el treuen amb salabres. Avui dia hom es val de fanals elèctrics o de butà, però, antigament, en la pesca a l’encesa, l’avantpassat de la pesca a la llum, hom se servia de teies de llenya de pi, col·locades en una teiera anomenada faitó. Les teies s’encenien en arribar a l’indret on es detectava la sardina o el seitó, i després la barca es dirigia lentament, amb la mola al darrere, fins a alguna cala propera on, per mitjà d’un art de platja o xàvega, s’encerclava i capturava el peix. La pesca a l’encesa, que fou d’una gran importància a la Costa Brava, es deixà de practicar durant la dècada dels anys vint. Per contra, és encara emprada la mosca, força semblant a la teranyina però amb la malla més grossa i destinada a la pesca de peixos que viuen prop del fons en grups relativament reduïts, com orades i mabres, principalment.

Un altre art d’encerclament, però calat de dia i sense llum, és la saltada, art format per un conjunt de soltes unides entre elles fins a fer un cercle prou gran per a encerclar moles de peixos que tenen, com les Hisses, el costum de saltar fora de l’aigua quan se senten empresonades. Hom col·loca diversos tresmalls al voltant de les soltes, que es mantenen tensos per mitjà d’unes canyes travessades; tot plegat, tresmalls i soltes, es manté unit per les respectives armadures, que fan que les soltes quedin verticals respecte de l’aigua, i que els tresmalls surin al seu voltant. Així, quan les Hisses salten, s’enreden en els tresmalls. La saltada rep també el nom de pantena, terme que es presta a ésser confós amb determinades instal·lacions de pesca estuariana designades amb el mateix nom.

Els arts d'encaç per ròssec: bous i afins

Parella de bous tibant un art de ròssec, segons un gravat del «Diccionario histórico de los artes de la pesca nacional» (1791-95), d’Antoni Sáñez i Reguard. La parella de barques –o la parella de trens de barques, tal com apareix a l’esquerra de la il·lustració– ha estat substituïda avui dia per una sola embarcació, gràcies a les portes (alerons) de què és proveït cada cap de ròssec.

Josep Loaso.

L’estructura i l’ús dels arts de ròssec actuals arrenquen de l’antic rossegall, perfeccionat i especialitzat. Es tracta, en definitiva, d’un art tancat, que es desplaça arrossegat per la barca i captura el peix com si fos una mena de salabre de grans proporcions. En síntesi, un art de ròssec és constituït per dues peces de xarxa llargues (cames), que pengen de la barca i van lligades per baix a la boca (gola) d’un sac de fons cec (cóp), també de xarxa, que s’arrossega pel fons marí. Tot el conjunt és muntat damunt les corresponents armadures, amb la particularitat que la part superior de la boca corre una mica avançada per tal que els peixos no s’escapin per dalt; alhora, les armadures són proveïdes de flotadors a la seva part superior (antigament, suros, i posteriorment, boles de vidre buides, que més tard encara van ésser substituïdes per boles d’alumini). A la gola, s’hi poden instal·lar més suradors, per tal de fer que l’obertura vertical sigui més gran; l’armadura inferior, que és la que duu els ploms, fa que l’art s’arrossegui arran del fons (encara s’hi poden afegir cadenes protectores i trucs, unes peces de fusta que abracen i protegeixen la corsa). Anys enrere, les malles eren de cotó o de cànem, però actualment són de fibres artificials. La mida de la malla sempre disminueix des de les cames fins al fons del cóp i, anàlogament, el fil va augmentant de gruix cap al fons de l’art: el cóp és la part de l’art de malla més estreta i de fil més gruixut, perquè és on es recull tota la pesca.

Tria del peix obtingut en un vol (parada de l’art) de ròssec. Mesclat amb el peix de bona mida i de qualitat preuada, apareix la morralla, integrada per invertebrats marins, postes i peix petit o no comercialitzable. La presència de la morralla, conseqüència del caràcter no selectiu de la pesca al ròssec (tot va a parar dins el cóp), evidencia els problemes biològics que aquests arts provoquen en els fons marins i posa de relleu el perill que comporta el seu ús continuat sobre una mateixa zona.

AISA.

Els primers arts de ròssec eren arrossegats per dues barques o bous, cadascuna de les quals tirava una de les cames. Aquestes barques aparellades i inicialment de vela han estat substituïdes per una sola embarcació de motor, igualment, però, anomenada bou, fins al punt que art de ròssec i art de bou són termes quasi intercanviables; aquests bous moderns mantenen obertes les cames de l’art mitjançant les anomenades portes, unes planxes de fusta talment fermades als caps de les cames que tendeixen a separar-se com més tiba la barca, és a dir, en anar obrint l’art. Des de principi de segle fins als anys cinquanta, la tracció de l’art es feia per la part central, mitjançant unes peces anomenades fisc, fisqueta o gairó o gaironet, que inflaven les cames. Actualment, la tracció és lateral, per mitjà de les cames, cosa que facilita que la boca estigui a una altura superior i que, per tant, augmenti la capacitat de captura.

Durant les primeres dècades d’aquest segle, el model d’art de ròssec més estès fou l’anomenat bou o art català (d’1 m d’alçada de boca, aproximadament), que més tard va ésser substituït per altres modalitats, més especialitzades o perfeccionades (el xarleston, la ratera, l’italià, l’atòmic, etc.). El bou actual, molt alt (entre 6 i 10 m d’alçada i uns 20 m d’obertura lateral), és molt més gros i més pesant i és una mena d’art semipelàgic proveït d’unes peces suplementàries als costats i de dos o tres vents entre el començament de les bandes i els calons; és molt llarg, fins de 100 m, d’estructura cònica, i té les malles del cóp d’uns 19 mm de llum. La vaca se li assembla força. Aquesta, de dimensions més grans, es cala des d’una barca que descriu un cercle ample i finalment es recullen els dos caps de la corda, units a banda i banda, des de la mateixa barca, aturada o mentre es desplaça suaument; aquest art actualment és d’ús prohibit, però en una època va tenir una gran importància. El jonquillo, emprat a Mallorca, s’assembla a la vaca. Fa uns 26 m de llarg (a més de les cames), es cala fent un cercle i es recupera des del mateix costat de la barca; és especialment utilitzat per a pescar mol·luscs de conquilla, com les cloïsses, les tellerines i les petxines.

Hi ha, encara, altres arts de ròssec, probablement d’origen anterior als més comuns. El més típic és l’art de platja, que es calava de la platja estant mitjançant una barca especial, el caro, que descrivia un gran semicercle i llançava la xarxa quan es trobava més allunyada de la costa, i aleshores el remolcava fins a terra; l’art era cobrat a força de braços pels pescadors que es trobaven a la platja mateix. Les anomenades sonsera i agullera són arts molt semblants a l’anterior, mentre que l’artó i el bolitx són més petits i generalment es manipulen des d’una barca. També se li assembla, si més no pel que fa a la manera de calar, la llampuguera, més pròpia de les Balears, i destinada especialment a la pesca pelàgica, que funciona d’una manera força semblant al camió.

Finalment, cal esmentar un bon nombre d’arts vagament de ròssec que reben una gran varietat de noms i d’usos locals. Destaquen el revol, constituït per un cercle metàl·lic proveït d’una xarxa, que és emprat a les Balears per a pescar cargols punxants, i l’albufareny o albuferenc, un art semblant que s’empra a l’albufera de València.

Els caladors

Caladors de la zona de costa compresa entre Calella (Maresme) i Tossa de Mar (Selva), on feinegen, principalment, els bous del port de Blanes. És remarcable la gran extensió dels fons tous per dessota els 50 m. Alguns d’aquests caladors reben el nom de l’espècie o espècies que hi són més abundants: sot de la Gamba (per aquest decàpode), les Garotes (per Spatangus purpureus), la Forbiana (per Leptometra phalangium), els Capets (pels peixos de la família dels tríglids) i les Bruixes (pels peixos de la família dels bòtids).

Carto-Tec / Institut de Ciències del Mar, Barcelona.

El nom de calador designa un lloc on s’acostumen a calar els arts de pesca, especialment els de pesca de fons. La naturalesa accidentada dels fons de la nostra plataforma continental i del talús exigeix al pescador de tenirne un bon coneixement, tant per a obtenir un bon rendiment en la pesca com per a evitar les dificultats de calada, especialment en els arts de ròssec. La plataforma, més aviat estreta, presenta una gran abundància de canyons i de zones aspres (mar d’asprar o de grapissar), i també zones rocoses; només entre el cap de Salou i la meitat dels termes de València hi ha una plataforma continental ampla, tot i que el talús que se situa davant de Castelló també és extraordinàriament abrupte. Entre Alacant i Eivissa, i tambe entre Mallorca i Menorca, hi ha més facilitats per a la pesca al ròssec. A la resta, a més d’haver-hi una plataforma estreta, hi ha algunes fondalades importants, que s’estenen ben bé fins a la costa, com passa a Blanes, a Palamós i al cap de Creus, fondalades que dibuixen uns recorreguts sinuosos, de profunditats canviants, que fan molt difícil de calar-hi els arts de ròssec. La costa de Mallorca, constituïda per fons de lloses dures, i la costa pròxima a Blanes, de fons dur per acumulació progressiva de restes calcàries d’equinoderms, són zones especialment dolentes per a la pesca al ròssec. Tot aquest conjunt de fets ha obligat a identificar un determinat nombre de caladors concrets, dotats d’un nom propi i ben caracteritzats per la presència de senyals a terra, que, a més de servir d’orientació, generalment donen lloc a la zona de pesca: el «Darrer Nét del Cap», a Roses; o el «Puget d’en Ferra», a Palamós; o la «Planassa», a Blanes, i la «Cerola» a Barcelona.

Actualment, amb l’ús dels ecosondes, els radars i altres mitjans de comunicació, la localització dels caladors s’ha simplificat enormement. D’altra banda, la reglamentació vigent estableix una prohibició rigorosa de pescar al ròssec en fons de menys de 50 m de profunditat, prohibició que afecta una bona part de la costa dels Països Catalans, bé que en algunes zones, com la de Castelló, el límit és fixat als 25 m a causa de la suavitat del fons i l’amplada més gran de la plataforma.

Les espècies d’interès pesquer

Una de les peculiaritats de l’activitat pesquera del nostre país és la gran diversitat d’espècies que s’exploten. La Mediterrània, en efecte, no forneix peix en quantitat, però sí peix de qualitat i, sobretot, moltes menes diferents de peix. La pesca mediterrània i, per tant, la pesca als Països Catalans, dona productes tan escassos com variats, molt apreciats pels compradors habituats a exigir peix del dia, acabat de pescar. Aquesta exigència, traduïda en una demanda creixent, i unida a l’escassesa, provoca problemes seriosos d’explotació, que desemboquen en el fenomen de la sobrepesca. Altrament, l’ús generalitzat dels arts de ròssec, força alteradors dels fons marins, contribueix a incrementar-ne els problemes.

En termes pesquers, hom qualifica de «peix» tot allò que surt d’arts i ormeigs, sia peixos pròpiament dits o bé altres animals marins (crustacis, mol·lucs, etc.). Tanmateix, hom fa una diferenciació ben clara entre l’anomenat peix blanc, de carn blanca i de gran qualitat, i el peix blau, menys valorat. Al grup del peix blanc pertanyen el lluç, els molls, el rap, els llenguados, el ragell i els besucs, entre les espècies més típiques, mentre que els clupèids (sardina, seitó i afins), juntament amb els escòmbrids (verat, bonítol, tonyina i afins), constitueixen el gruix de l’anomenat peix blau, justament pels tons blavosos i argentins que llueixen. El peix blau comprèn espècies pelàgiques, nedadores actives, de carn vermellosa i molt rica en greixos (més d’un 5 %). Barat a causa de la seva relativa abundor i dietèticament mal considerat per raó de la naturalesa oliosa de la seva carn, el peix blau és molt present en la cuina popular. El fet que els greixos del peix blau continguin àcids grassos insaturats més saludables que els altres greixos animals n’ha revalorat les virtuts dietètiques. Hom qualifica, finalment, de peix de roca, les espècies bentòniques litorals pròpies de fons més o menys rocosos, com les escórpores.

El peix pelàgic: peix blau

Descàrrega de sardina (Sardina pilchardus), una de les espècies més abundants en la nostra mar: les moles pelàgiques d’aquesta espècie són objecte de captures a vegades espectaculars, que omplen les cobertes de les barques. Darrera els contenidors del peix pot veure’s, recollit, l’art d’enclerclament emprat.

Juan A. Moreno

La sardina (Sardina pilchardus) és quantitativament parlant la principal de les espècies explotades a les nostres costes. És força abundant en tot el litoral català, malgrat que hi ha algunes diferències quant a la seva distribució en les diferents àrees. D’altra banda, la sardina que es pesca més amunt de Barcelona presenta unes característiques més pròximes a la que es pesca al golf del Lleó (més grossa), i diferents de la que s’obté a la zona del delta de l’Ebre, en aigües castellonenques o encara més meridionals (Guardamar). Com passa amb la majoria del peix pelàgic, la sardina mostra oscil·lacions d’abundància, segons els anys, i la pesca més rica sempre és a l’estiu. La zona on es pesca amb més abundor és l’àmplia plataforma castellonenca. Es reprodueix a l’hivern i a la primavera, generalment prop del fons. Antigament es pescava amb els sardinals, però actualment es fa amb teranyines. L’any 1985, la captura total de sardina als Països Catalans fou de gairebé 29 000 t, i resultà especialment abundant a les zones de Vinaròs i Castelló, com també a l’àrea de Roses i a la desembocadura del Segura.

El seitó i el verat (Engraulis encrasicolus, caixes de la part superior, i Scomber scombrus, de la part inferior) comparteixen amb la sardina el domini de les llotges del peix blau. Sobretot en determinades èpoques, hi arriben en grans quantitats.

Ernest Costa

El seitó (Engraulis encrasicolus) és una altra de les espècies pelàgiques abundant a les nostres aigües, fins al punt que darrerament sembla que fins i tot ha superat a profusió de la sardina en determinades àrees pesqueres. Es reprodueix solament a la primavera, i té una vida més curta que la sardina, d’uns 2 anys; ateny la maduresa sexual aproximadament a un any d’edat. Al nostre país, l’època de pesca màxima del seitó és a la primavera, quan se’n presenten grans moles prop de la costa; tanmateix, la pesca dels individus joves és rigorosament prohibida. Com la sardina, es consumeix com a peix fresc, però cal esmentar la petita indústria de salaó del seitó o anxova de l’Escala, que té un mercat no gens menyspreable. El seitó és força abundós a la costa castellonenca i a la Catalunya del Nord, i també a la part baixa de la Costa Brava, on al final de la primavera se’n fa grans pesques. El volum total de captures és, malgrat tot, inferior al de sardina (unes 7000 t el 1985). La pesca de l’alatxa (Sardinella aurita) només té una importància significativa a les Balears (unes 125 t l’any 1985).

El verat (Scomber scombrus) viu prop de la superfície una bona part de l’any; només a l’època hivernal, quan es reprodueix, baixa a aigües més profundes. Després de la reproducció, durant la primavera, els petits es barregen amb les moles de sardina, però, ben aviat, quan fan uns 20 cm de llargària, migren cap a alta mar, lluny de la costa, per reunir-se amb els verats adults. Es pesca més intensivament durant l’estiu, però a la tardor i a l’hivern, a l’època de reproducció, també es pesca, amb arts de ròssec, aprofitant que les moles neden prop del fons. L’abundància del verat és sorprenentment oscil·lant; és típic que se succeeixin alternativament anys bons i anys dolents de pesca. Els exemplars més grossos que es pesquen a la Mediterrània no fan més de 35 cm. La pesca de verat fou d’unes 3700 t l’any 1985, però cal indicar que no totes les pesques procedeixen dels arts pelàgics, perquè passa llargues temporades de l’any al fons.

El sorell (Trachurus trachurus), més petit que el verat (entre 20 i 25 cm, rarament 30), té un comportament similar. Com aquest, es reprodueix en començar l’any i viu en aigües allunyades de la costa. Creix molt de pressa, cosa que n’afavoreix la pesca d’una manera més immediata que en altres espècies. També passa una part de l’any prop del fons, a l’hivern, els darrers mesos de l’any, quan es prepara per a la reproducció. Tanmateix, és una de les espècies menys apreciades per al consum al nostre país. La quantitat de sorell que es va pescar el 1985, mitjançant arts pelàgics i de fons, és similar a la del verat, pels volts de les 3 700 t.

La pesca de la tonyina (Thunnus thynnus) ha minvat en els darrers anys. Escenes com aquesta, d’un cóp d’almadrava ple de tonyines encara palpitants, ja no es poden contemplar a la nostra costa (la imatge, del 1987, correspon a l’almadrava de Favignana, Sicília).

Ramon Folch.

Els escòmbrids com la tonyina (Thunnus thynnus), la melva (Auxis rochei) i el bonítol (Sarda sarda) són típicament pelàgics i migradors. Temps enrere, quan passaven prop de la costa, eren pescats per mitjà d’almadraves; actualment, en el seu viatge migrador, passen més lluny de les costes catalanes, i s’han de pescar, a la primavera i a l’estiu, mitjançant arts d’encerclament de grans dimensions o bé amb llinyes i curricans, amb l’ajut d’esquer viu. Tant la tonyina com el bonítol són peixos grossos (sobretot la tonyina, que pot fer fins 3 m) i de vida llarga, dotats d’una gran voracitat i formadors de grans moles. Com a dades orientatives, es pot dir que el 1985 foren pescades unes 540 t de tonyina i unes 325 t de bonítol. A les Balears es pesca també la bacoreta vera (Euthynnus quadripunctatus).

La pesca del peix espasa (Xiphias gladius), pels volts de 600 t l’any 1985, és particularment profitosa a Alacant, a la part meridional del nostre país i a les Balears, mentre que la llampuga (Coryphaena hippurus), una espècie pelàgica de grans dimensions, no és gaire abundant a la Mediterrània i només té interès pesquer a la zona de la nostra mar més meridional.

Els espàrids i afins

L’orada (Sparus aurata) té una distribució pesquera peculiar, que a la zona del delta de l’Ebre coincideix amb la seva àrea de reproducció. La seva pesca ha millorat considerablement amb la introducció de l’art de la mosca. Acostuma a viure lluny de les àrees de reproducció; s’alimenta d’animals de closca i es reprodueix a l’hivern; pot arribar a fer mig metre de llargada.

D’entre els espàrids, potser el peix blanc més regularment present al mercat juntament amb els gadiformes, la boga (Boops boops) és un dels més populars, bé que escassament preuat.

AISA.

La boga (Boops boops) és l’espàrid menys apreciat als nostres mercats. D’altra banda, només ocasionalment es abundant i, si bé viu entre aigües, normalment es pesca al fons, tant amb teranyines com amb arts de ròssec. No creix gaire de pressa i arriba a fer uns 13 o 14 cm quan té un any. Menja plantes marines i es reprodueix a la primavera. La primavera i l’estiu són les millors èpoques de pesca.

El pagell (Pagellus erythrinus), en canvi, gaudeix d’una gran importància comercial. Viu prop del fons i s’alimenta de petits animals bentònics que obté gratant els substrats durs amb les dents. Forma petits grups que es mouen constantment d’un lloc a l’altre i, per això, fa de bon pescar amb tresmalls. No és un peix de creixement ràpid, i al llarg de la seva vida experimenta una inversió sexual, com passa a tots els espàrids en general. Fa entre 18 i 20 cm, generalment. Es reprodueix a la primavera, i la pesca intensiva es fa al començament de l’estiu. La pesca de pagell s’ha vist considerablement millorada amb la introducció dels arts de ròssec semipelàgics dotats d’una obertura vertical.

La xucla blanca (Spicara smaris), un centracàntid, no acostuma a superar els 20 cm de llargada i, encara que en una gran part dels ports mediterranis peninsulars és poc apreciada, té una acollida excel·lent a les Balears.

Normalment es pesca amb tresmall, soltes i, fins i tot, d’una manera ocasional, amb arts d’encerclament.

El peix de fons

Entre el peix de fons, que es pesca, doncs, amb arts de ròssec, es destaquen, per la seva importància comercial, els molls o rogers. Al nostre litoral se’n pesquen dues espècies: el moll de roca (Mullus surmuletus), que cerca preferentment llocs aspres, amb roca o fornits d’amagatalls, i el moll de fang (M. barbatus barbatus), que viu quan és adult als fons fangosos, a uns 100 m de profunditat. Quan són joves, tots dos viuen als fons sorrencs pròxims a la costa. El moll de roca arriba a fer-se més gros (uns 25 cm, contra els 20 cm, com a màxim, que ateny el moll de fang), i mostren altres petites diferències, morfològiques i cromàtiques, encara que són del mateix to vermellós. A les zones on la plataforma és estreta i aspra abunda el roger de roca, mentre que allà on la plataforma és ampla i té fons suaus, hi és més freqüent el moll de fang (especialment als fons pròxims a Castelló de la Plana). Creixen bastant de pressa i es reprodueixen a partir d’un any de vida. La pesca abusiva i, sobretot, l’explotació dels exemplars joves, ha fet que les seves poblacions hagin minvat a les nostres costes. La major part de la pesca de molls (unes 2000 t l’any 1985) prové dels fons fangosos entre les costes tarragonines i castellonenques.

Entre els gàdids bentònics i d’interès comercial, la mòllera o capellà (Trisopterus minutus capelanus) és força abundant als fons fangosos situats entre 100 i 150 m de profunditat. Es reprodueix els primers mesos de l’any i, l’any següent, a la mateixa època, ja és madura sexualment. Cas excepcional entre els peixos de fons, les cries viuen juntament amb els adults, cosa que fa difícil de protegiries de la pesca abusiva, ja que aquest peix es pesca al ròssec. Té una gran acceptació als mercats; és especialment abundant entre Salou i València.

El llucet i el lluç (Merluccius merluccius), sigui de bou o de palangre, són sempre presents als nostres mercats. Es tracta del peix blanc més comunament apreciat, tant pel gust i textura de la seva carn, per la manca d’espines, com per la diversitat de tractaments culinaris que admet.

AISA.

El lluç (Merluccius merluccius) gaudeix no solament d’una gran valoració comercial, sinó també d’una llarga tradició pesquera al nostre país. Els exemplars adults colonitzen els fons del talús i es reprodueixen per primera vegada als 2 o 3 anys de vida, quan fan uns 25 cm de llargada; ho fan a la primavera, i la producció d’ous és molt elevada (entre 4 i 6 milions). Els joves, anomenats llucets, que poden ésser molt abundants, viuen als fons fangosos de la plataforma continental i, a mesura que es van fent grans, van baixant a més fondària. Antigament, el lluç es pescava amb l’arrossegall i amb palangres de fons i, actualment, es pesca amb arts de ròssec (lluç de bou) o amb palangres (lluç de palangre). La pesca al ròssec en els fons de plataforma, especialment a l’estiu, dona una gran quantitat d’individus joves, però l’explotació del llucet, naturalment, implica la disminució del nombre d’exemplars que arriben a adults i que baixen al talús. Darrerament s’ha estès la pesca amb llences i palangres de fondària, i cada vegada s’aplica amb més intensitat, especialment a les costes septentrionals, on s’arriben a capturar exemplars de més de mig metre. La quantitat de llucet que es pesca al nostre país és gairebé tres vegades més gran que la de lluç adult; en conjunt, el 1985 se’n pescaren 4420 t.

No és menys important, en bona part dels Països Catalans, si més no pel volum de pesca, la mare del lluç o maire (Micromesistius poutassou), que, malgrat que no és un peix de primera qualitat, té força acceptació a les llotges. La maire jove, de menys de 12 cm, viu entre aigües, lluny del fons i, gràcies a això, queda a resguard dels efectes destructors de la pesca al ròssec indiscriminada. Inicia la reproducció al primer any de vida, però és a partir del segon any que es reprodueix amb intensitat. Si bé colonitza tot el domini marí català, és especialment abundant a l’àrea castellonenca, mentre que ho és molt menys a les Balears. La seva quantitat presenta oscil·lacions importants segons els anys.

La bròtola (Phycis blennoides) no és tan abundosa com els anteriors, però té una bona acceptació comercial. Es comporta d’una manera semblant al lluç: els joves viuen a la plataforma i, a mesura que van creixent, van baixant cap al talús. El procés de reproducció és poc conegut, però sembla que s’inicia quan els adults atenyen uns 40 cm de llargada.

Hi ha, encara, una colla d’altres espècies de fons que són pescades activament i que gaudeixen de gran acceptació comercial. Es el cas del rap (Lophius piscatorius), dels diversos peixos plans, com llenguados (Solea vulgaris, S. senegalensis), bruixes (Lepidorhombus boscii, L. whiffiagonis) i palaies (Citharus linguatula, Pleuronectes platessa), o del congre (Conger conger). Finalment, cal esmentar algunes espècies de presència i importància comercial variable segons les àrees geogràfiques, com ara el xanguet (Aphia minuta), que viu en grans moles als fons propers a la costa. Es reprodueix pel desembre i no viu més d’un any. A les Balears se’l pesca amb un art peculiar, dissenyat especialment per al cas.

El «peix» que no és peix

Tal com ja ha estat comentat anteriorment, hom parla també de «peix» per a referir-se als crustacis i mol·luscs objecte de pesca. Ens hi referirem breument, baldament corresponguin a grups zoològics tractats en altres volums de l’obra.

Entre els mol·luscs nedadors, els més pescats a les nostres costes són els calamars (Loligo vulgaris), la sípia o sèpia (Sepia officinalis) i, sobretot, els pops. El pop roquer (Octopus vulgaris) és apreciat d’adult, però les formes juvenils del pop blanc (Eledone cirrhosa) que, en canvi, no és gens valorat d’adult, són les més recercades. Aquest pop viu entre els 100 i els 300 m de profunditat i es reprodueix a l’estiu, a partir dels dos anys; sembla que generalment mor després de la primera i única posta. Els popets més petits es pesquen pel gener. Creixen de pressa i arriben fins al juliol de l’any següent, en què inicien la posta i moren. Produeixen pocs ous (uns 2000) però grossos, que són protegits per les femelles. La pesca es fa amb arts de ròssec de malla molt fina. La pesca de pops i popets arriba pels volts de les 4000 t anuals, seguida de la de sípies (987 t) i calamars (599 t), però les xifres són molt variables.

D’entre els crustacis, els més apreciats són el llagostí, la gamba rosada, la llagosta i l’escamarlà. La presència del llagostí (Penaeus kerathurus) ha anat minvant gradualment, però constitueix encara un bon objecte de pesca a l’àrea de Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d’Alcanar, al delta de l’Ebre; es pesca sobretot amb tresmall de fil molt fi, en fons soms de la costa. La llagosta comuna (Palinurus elephas) és més freqüent al cap de Creus i a les àrees rocoses de les Balears; als Països Catalans, el 1985 se n’arribaren a capturar entre 15 i 25 t. La gamba rosada (Aristeus antennatus), també força abundant i apreciada, colonitza el talús, entre els 300 i els 800 m de profunditat, i és especialment freqüent a la Costa Brava, on alguns anys és extraordinàriament abundant (se n’arriben a capturar més de 1000 t anuals); viu uns dos anys i es reprodueix a l’estiu. Espècie, caracteritzada per fortes oscil·lacions de població, es pesca al ròssec en les zones més fondes del talús. Finalment, l’escarmarlà (Nephrops norvegicus) viu en fondàries més grans que la gamba, assidu dels fons fangosos del començament del talús; la seva pesca anual se situa entorn de les 270 t (any 1985).

Finalment, hi ha els animals de conquilla, com els musclos (Mytilus edulis), les cloïsses (Tapes decussatus), les tellerines (Donax trunculus), les navalles (Solen ensis), les ostres (Ostraea edulis), els cargols (Murex), etc., que també tenen la seva importància comercial, tot i que la seva distribució és molt variada. Els voltants del delta de l’Ebre constitueixen un dels llocs més rics en mol·luscs d’aquesta mena, si bé l’explotació intensiva n’ha provocat una forta davallada dels bancs naturals. A l’àrea del delta de l’Ebre actualment es desenvolupa una indústria de cultiu de musclos i altres bivalves (al Fangar i a Sant Carles de la Ràpita) que produeix al voltant d’unes 700 t anuals.

L’activitat pesquera

La projecció marítima dels Països Catalans fa pensar en un notable aprofitament del recurs renovable pesquer. Però l’explotació pesquera necessita no solament l’existència del medi marítim, sinó que aquest medi compleixi unes determinades condicions.

Les barques de pesca que treballen a la mar catalana són normalment de petit tonatge: teranyines amb els seus bots de llum, bous, barques nanseres, palangres o tresmalleres, etc., com les que apareixen en aquesta imatge, del port pesquer de Barcelona.

AISA

En primer terme, aquest medi ha d’afavorir la producció en massa de recursos pesquers. En aquest sentit, la Mediterrània presenta algunes limitacions. Efectivament, per a la producció de peix cal una producció primària de plàncton, i perquè hi hagi aquest plàncton cal la confluència de condicions de temperatura, riquesa mineral de l’aigua i un moviment adequat d’aquesta aigua que apropi les suspensions minerals cap a la superfície. Al litoral mediterrani, si bé les temperatures són temperades, la fondària és massa gran, la plataforma continental és massa reduïda i, d’altra banda, els moviments de l’aigua són escassos; tot això fa que aquesta mar no sigui cap gran productora de biomassa, comparada, per exemple, amb el golf de Biscaia. Ara bé, la benignitat de les temperatures fa possible la presència d’una gran varietat d’espècies i una qualitat de la carn que caracteritza i dona justa fama als peculiars productes de la Mediterrània. D’altra banda, perquè hi hagi activitat pesquera cal, a més, que hi hagi tant les possibilitats tècniques d’explotació del medi com l’interès (incentiu econòmic) per a emprendre aquesta explotació.

L’evolució de l’activitat pesquera

Evolució de l’activitat pesquera al Principat entre 1934 i 1986, expressada en nombre de desembarcaments, capacitat (en TRB) i potència (en HP). Noteu la manca de dades dels períodes compresos entre 1934 i 1941, i entre 1941 i 1946, a què es fa referència en el text.

Román Montull, amb dades de l’autor.

De fet, l’activitat pesquera a gran escala és un fenomen relativament nou als Països Catalans, per bé que una visió massa romàntica de la nostra història ens ho pugui amagar. Si bé a l’edat mitjana hi havia activitat pesquera, l’aparició d’una explotació en massa no es produeix fins al segle passat, quan comencen a escampar-se per les platges vaixells de rem i vela. Es la revolució industrial la que dona mercat i, per tant, sentit a l’activitat pesquera. Aquesta activitat es dirigeix inicialment a intentar substituir les importacions de bacallà en l’abastament de les àrees industrials emergents; així, les ciutats passen a abastar-se de peix blau salat, conservat en barrils de fusta, i el règim alimentari dels treballadors incorpora l’arengada com a recurs proteínic bàsic. Molt aviat, però, els pescadors catalans s’adonen de la incapacitat del medi mediterrani per a generar una quantitat notable de producte; en la mesura que ho demana el mercat interior, ja al segle passat els més emprenedors emigren a la recerca d’altres indrets més productius, com l’illa Cristina, a Huelva, o les costes de Galícia, on aviat inicien la nova tècnica de la conservació en llauna (és el cas de les conserves Massó). Ja llavors es configura l’activitat pesquera mediterrània amb els trets diferencials que li coneixem avui: escala més reduïda (menys industrialitzada), dirigida a un públic coneixedor del producte i amant de la seva peculiar qualitat.

La modesta entitat pesquera de la Mediterrània es posa de manifest cada vegada que les xarxes pugen a coberta. Uns quants quilos d’esparralls (Diplodus annularis), per exemple, poden ésser el fruit d’hores i hores de pesca, bé que en el cas que il·lustra la fotografia no han estat pescats al ròssec, sinó amb un art semipelàgic, que es pot aixecar per damunt del substrat.

Adolf de Sostoa

El fet que l’activitat pesquera sigui menys industrialitzada que en altres indrets no vol pas dir que no hagi canviat i evolucionat molt ràpidament. Els vaixells van anar abandonant les platges per anar a concentrar-se als ports a mesura que necessitaven una quilla més fina per a guanyar velocitat en l’aigua i a mesura que creixien de dimensions. L’inici de la motorització va comportar canvis també notables, que van repercutir sobre les relacions amb el medi i entre els mateixos pescadors. Finalment, l’aparició de noves tècniques de pesca, com la sòlida xarxa de niló, el sonar, l’augment de la potència dels vaixells, etc., han elevat fins a límits discutibles l’esforç pesquer en alguns indrets.

Per a seguir l’evolució d’aquest esforç no disposem de dades numèriques gaire abundoses ni fiables, però hom pot reconstruir, a partir de les dades del registre oficial de vaixells, l’evolució del tonatge de registre brut (TRB) al Principat entre el 1934 i el 1986. Atès que l’evolució presenta una gran similitud en tot el litoral dels Països Catalans i atesa també la gran dificultat de processar una quantitat de xifres històriques tan gran, ens limitarem a fer un seguiment de l’evolució històrica exclusivament del Principat i, posteriorment, passarem a examinar la situació actual de l’explotació pesquera en el conjunt dels Països Catalans.

L’esforç de pesca

Histogrames de quantificació de l’esforç pesquer corresponent a cadascun dels ports dels Països Catalans durant l’any 1986.

Román Montull, amb dades de l’autor.

Si analitzem l’evolució històrica de la capacitat instal·lada en TRB a Catalunya, ens adonem que hi ha dues inflexions ben clares. La primera respon al sotrac de la guerra civil de 1936-39, que comportà l’enfonsament, el malbaratament o la fugida de nombrosos vaixells, i la segona reflecteix l’efecte de la reconversió que comportà el pla d’estabilització fins a l’aparició de la «Ley de Renovación y Protección de la Flota Pesquera» (1961), que afavoreix la motorització amb gasoli i comporta la fi d’una nombrosa flota artesanal: la flota pesquera catalana passa de tenir 17 000 vaixells el 1958 a tenir-ne 7000 el 1961. Però a partir d’aquest moment l’augment de l’esforç pesquer comença a fer-se exponencial, però no tant ja des de l’aspecte de capacitat de bodega (TRB) sinó amb relació al desenvolupament de la seva potència; això és veu, per exemple, analitzant l’evolució de les dades en cavalls de vapor declarats a partir del 1961 als districtes del Principat. El reduït cost del carburant en aquell moment, que a més va ésser subvencionat durant molt de temps, va induir a un model d’extracció pesquera altament consumidor d’energia.

Correlativament a l’expansió de l’esforç es va anar produint una expansió en el nombre de captures, però que, malgrat les millores tècniques que s’hi anaven incorporant, sempre va tenir un ritme de creixement inferior al de l’esforç. S’observen variacions en el nombre de captures al Principat entre el 1958 i el 1961: a la fi de la guerra del 1936-39, malgrat la destrucció de l’aparell productiu, hi hagué una extracció important, potser gràcies al fet que la mar havia estat poc explotada durant tres anys; igualment, hi ha una minva del total de la pesca al final dels anys cinquanta, però a un ritme inferior al de reducció de la flota.

D’una manera simètrica, quan als anys seixanta es torna a incrementar l’esforç, la producció augmenta, tot i que proporcionalment augmenta menys que l’esforç. El que té més interès, però, és l’evolució els darrers anys. A partir d’un nombre màxim de captures obtingut l’any 1980, que arriba gairebé a les 65 000 t (captures, en pes, de tota mena de productes provinents de la mar: peixos, crustacis, mol·lucs, etc.), s’arriba a un punt que es comença a reduir fins a estabilitzar-se a l’entorn de les 50 000 t. Aquestes dades expressen el fet que al Principat l’esforç de pesca ha arribat a sobrepassar les possibilitats del medi i ha provocat situacions que hom coneix amb el nom de sobrepesca.

El fenomen de la sobrepesca es dona quan hi ha una reducció de les captures malgrat l’increment de l’esforç de pesca, perquè el producte es captura més ràpidament del que aquest triga a reproduir-se. Econòmicament això vol dir, per exemple, que es necessita més carburant per a obtenir menys peix: el 1976 cada quilo de peix costava a Catalunya 0,655 l de gasoli, i el 1984 en costava 1,027. L’aparició de la sobrepesca obliga a prendre mesures administratives urgents de limitació de l’esforç pesquer, que resulten sempre difícils d’aplicar. Efectivament, per tal d’augmentar les captures cal que tothom redueixi l’esforç, però aquell que individualment transgredeix la normativa en surt doblement beneficiat: per tant, l’incentiu a la transgressió és alt, i cal una administració que apliqui enèrgicament la llei.

Pel que fa al Principat, a partir del 1978 el creixement del tonatge de registre brut (TRB) s’havia estancat a l’entorn de les 27 000 t sense necessitat de prendre cap mesura administrativa, perquè des del final dels anys setanta l’augment de l’esforç no es traduïa en l’augment de la capacitat dels vaixells sinó que consistia a augmentar-ne la potència (força per a arrossegar xarxes, velocitat per a arribar a les moles de peix i per a arribar abans a les llotges, etc.). La potència en cavalls de vapor, malgrat la situació de sobrepesca, ha continuat augmentant, si bé l’administració n’ha pogut aturar el ritme de creixement.

L’evolució de la capacitat pesquera al País Valencià i a les Balears és similar a la del Principat pel que fa al creixement de l’esforç pesquer i, en alguns casos, com a la mar castellonenca, el fenomen de sobrepesca es dona des de fa dècades, mentre que en d’altres indrets la pressió sobre el medi no és tan intensa.

La flota i la producció pesqueres

Els Països Catalans (exclosa la Catalunya del Nord) comprenen administrativament 26 districtes pesquers, que reuneixen les diverses confraries i llotges. Hi ha censats més de 4000 vaixells, dels quals el 50 % es troben al Principat; aquests vaixells tenen en total una capacitat superior als 66 000 TRB i una potència instal·lada declarada de quasi 450 000 cavalls de vapor (HP). En el sector pesquer, hi treballen més de 16 000 persones directament, però al seu voltant, en la xarxa comercial, de manteniment, etc., la població que en depèn és molt més nombrosa.

La flota pesquera

La flota pesquera, però, no és regular. Segons el tipus de pesca, podem distingir-se quatre tipus: de ròssec, d’encerclament, artesanal i congeladora. Els tres primers tipus de flota acostumen a anar cada dia a port i estan certament vinculats a una activitat que se centra en el litoral. És l’activitat pesquera pròpia dels Països Catalans, que es diferencia clarament de la pesca d’altura practicada en d’altres indrets, que es basa en campanyes llargues, amb un radi d’acció que les allunya de les seves bases i països d’origen.

La flota de pesca al ròssec treballa de dia i cerca les captures per mitjà d’una xarxa en forma d’embut que arrossega pels fons marins. La seva collita acostuma a ésser de peix blanc, alguns crustacis i mol·luscs. Les captures no acostumen a ésser gaire importants quant al pes, però atenyen bons preus. La flota de ròssec és la que dona més estabilitat econòmica als ports, gràcies a la regularitat i al bon preu de la seva producció. Representa un miler de vaixells als Països Catalans. Les embarcacions necessiten uns motors de molta potència i poca tripulació: els trets generals d’aquesta flota són una dimensió mitjana de 50 TRB, una potència d’uns 300 HP (encara que hi ha vaixells que depassen el miler) i una tripulació d’uns set homes.

La flota de pesca d’encerclament treballa de nit i obté les captures a flor de superfície, a base d’atreure els peixos amb un llum i encerclar-los fins arribar a tancar la xarxa quan la mola de peix ha caigut al parany. Acostuma a capturar, si hi ha sort, peix blau en grans quantitats, però els preus ja no són tan bons i, a més, les captures són molt més irregulars que en la pesca de ròssec. Els vaixells han de tenir una certa capacitat de bodega, mentre que, en canvi, la potència ja no és tan fonamental i la tripulació és, necessàriament, nombrosa. També té una presència important al nostre país, més accentuada al Principat, on, a més, és present, a èpoques, una flota itinerant afegida que arriba fins i tot de Ceuta. En conjunt hi ha uns 300 vaixells d’aquesta mena, amb una dimensió mitjana de 25 TRB, una potència que oscil·la entorn dels 20 HP i una tripulació declarada d’unes deu persones, que fàcilment pot arribar a més d’una quinzena, amb treballadors ocasionals.

La flota que practica la pesca artesanal comprèn tots els altres arts de pesca (llevat la dels congeladors) i presenta una gran diversitat: des de vaixells que practiquen la pesca només com un segon ofici fins als moderns palangrers d’alta potència i velocitat. Aquesta flota irregular presenta gran diversitat de mètodes, molts dels quals es practiquen únicament a determinats indrets del litoral (segons les espècies, les característiques dels fons, els corrents, etc.). Quantitativament, tenen unes captures reduïdes (llevat del palangre desenvolupat), però obtenen uns preus suficientment alts en circuits comercials pràcticament d’economia submergida (restaurants, bars, venda directa, etc.). La flota artesanal representa quasi el 70 % dels vaixells, però la seva importància real és molt menor. Les seves dimensions mitjanes coincideixen amb un tipus de vaixell d’uns 4 TRB, 30 HP per a dos homes. Acostumen a ésser, doncs, vaixells petits, relativament potents i amb una flexibilitat important per a utilitzar arts diversos.

La flota congeladora es compon al nostre país de 7 grans vaixells del migjorn valencià, amb capacitat per a operar a gran altura (300 TRB i 1000 HP); ocupen uns vint homes cadascun. Aquesta flota té ja un caràcter clarament industrial i treballa lluny del nostre litoral, al Marroc i a d’altres punts de la costa africana. Els vincles amb el nostre país són reduïts, tant perquè efectuen captures d’espècies no autòctones com perquè moltes vegades desembarquen a l’alta mar la seva producció o, en tot cas, ja tenen els seus propis mitjans de comercialització.

La taula següent presenta dades sobre Flota Pesquera al Principat, el Païs Valencià i les Balears el 1986: el nombre d’embarcacions, tonatge (en tones de registre brut, TRB), potència (en cavalls de vapor, HP) i tripulació (nombre d’homes),

Flota pesquera (1986)
NOMBRE DE VAIXELLS TONATGE (TRB) POTÈNCIA (HP) TRIPULACIÓ
PESCA AL RÒSSEC
Principat 438 19379 130498 2537
País Valencià 508 25533 145819 3934
Balears 88 3595 19952 643
1034 48507 296269 7114
PESCA D’ENCERCLAMENT
Principat 202 4058 37655 2118
País Valencià 57 2377 15780 835
Balears 22 631 2946 121
281 7066 56381 3074
PESCA ARTESANAL
Principat 1445 4032 37215 2949
País Valencià 595 2122 24171 1403
Balears 915 2656 26302 1573
2955 8810 87688 5925
FLOTA CONGELADORA
Principat 0 0 0 0
País Valencià 7 2284 6080 119
Balears 0 0 0 0
7 2284 6080 119
TOTAL
Principat 2085 27469 205368 7604
País Valencià 1167 32316 191850 6291
Balears 1025 6882 49200 2337
4277 66667 446418 16232
Dades elaborades per R. Franquesa

La producció: quantitat i qualitat

La pesca del peix blau és la que mou més tones de captura als Països Catalans, majorment a la primavera.

Aisa.

Els recursos marins del nostre litoral són força variables. Encara que les espècies marines són molt més diverses, podem considerar que les que tenen més importància econòmica són, entre el peix bentònic i demersal, el congre (Conger conger), el pagell (Pagellus erythrinus), el rap (Lophius piscatorius), el moll o roger de fang (Mullus barbatus), el llenguado (Solea vulgaris), la maire (Micromesistius poutassou), la mòllera vera o capellà (Trisopterus minutus capelanus) i el lluç i el llucet (Merluccius merluccius); entre el peix pelàgic, la sardina (Sardina pilchardus), l’anxova o seitó (Engraulis encrasicolus), la tonyina (Thunnus thynnus), el verat (Scomber scombrus), l’emperador (Luvarus imperialis) i els sorells (Trachurus); entre els crustacis, l’escamarlà (Nephrops norvegicus), la gamba rosada (Aristeus antennatus) i la llagosta (Palinurus elephas); i, finalment, entre els mol·luscs, els calamars (Loligo vulgaris), la sèpia (Sepia sepia) i els pops (Octopus vulgaris i Eledone cirrhosa). Els consumidors aprecien algunes altres espècies, però la poca freqüència amb què es presenten fa que no tinguin prou rellevància, des del punt de vista quantitatiu. En el procés d’extracció pesquera, les espècies preades es presenten acompanyades d’altres peixos que no tenen interès, que són retornats a la mar (sovint, morts). Per tant, les dades de distribució d’espècies que podem donar no s’ajusten amb precisió a les captures de la nostra activitat pesquera sinó al producte que els pescadors desembarquen a port per a vendre.

La pesca del peix blanc, com aquests llenguados (Solea vulgaris), rèmols (Scophthalmus rhombus) i lluços (Merluccius merluccius) és quantitativament molt menys important que la del peix blau, però econòmicament més rendible.

Xavier Safont/M. Alba Camprubí.

A escala global dels Països Catalans, si tenim en compte el pes desembarcat, és a dir, la biomassa, veiem que anualment s’arriba al voltant de les 96 000 t. D’aquestes, 5 t corresponen a les Balears, 40 al País Valencià i 51 al Principat, si prenem com a referència els desembarcaments del 1985. Les espècies més significatives són les de peix blau, especialment la sardina i el seitó. Són un producte molt característic de la nostra mar, que es reprodueix amb relativa facilitat: un exemplar pot arribar a produir desenes de milers d’ous. Encara que es presenta en altres indrets amb més abundància, al nostre litoral aquest peix presenta una textura de carn i un índex de greix que fa que resulti molt apreciat al mercat, i arriba a tenir un preu de mitjana quasi un 25 % més alt que el de la mar Cantàbrica. La presència de peix blanc (maire, lluç i llucet, moll, rap, etc.) també és notable, però a penes arriba a representar un pes global del 15 %. Els crustacis (gamba, escamarlà, llagosta, etc.) hi són presents solament en un 3,7 % mentre que els mol·luscs hi són en un 8,4 % (d’aquest, un 4,7 % correspon exclusivament al pop, i la resta a d’altres, com la sèpia o el calamars). Les dades confirmen, doncs, que el nostre litoral, malgrat el predomini d’espècies de peix blau, lluny de presentar una monoproducció, es caracteritza per una important varietat d’espècies en explotació.

Ara bé, des de la perspectiva del pescador, no és tan important la biomassa com els ingressos que aquesta pot generar. I, naturalment, aquests ingressos no són homogenis per a totes les espècies, sinó que depenen no solament de la quantitat obtinguda sinó del preu de venda de cadascuna. Així, l’espècie que genera més ingressos és la gamba, seguida de ben a prop del llucet i de seitó i, ja a una certa distància, de la sardina. Per tant, són aquestes espècies, seguides del moll, el lluç, la maire, l’emperador, l’escamarlà, el calamars, la sèpia i el pop, les que determinen el tipus de pesca que es practica a les nostres aigües. A la pràctica, doncs, les possibilitats del medi marí són explotades en la mesura i en la manera que la societat demana a través del mercat, per mitjà de les tècniques que dominen en un moment determinat. El resultat final és sempre una combinació d’ambdós factors: ecosistema i economia. Com en qualsevol explotació pesquera, l’un i l’altra tenen la seva pròpia lògica interna i poden equilibrar-se o no; en la mesura que aquest equilibrí esdevé fràgil es fa més necessària la regulació administrativa. La pesca al nostre litoral comporta, des de la perspectiva estrictament econòmica, un ingrés global anual (1989) de prop de 25 000 milions de pessetes.

Les llotges pesqueres de la Mediterrània, com aquesta de Mallorca, són un niu d’activitat i moviment, hom diria que amb més compradors que peixos en venda. Hi destaquen, en efecte, la varietat i escassa quantitat dels productes oferts, com també l’elevada cotització de què són objecte.

Aisa.

Pel que fa a la distribució d’aquesta producció dins dels Països Catalans, el Principat desembarca la quantitat més gran de producte, mentre que les Balears representen, a causa de la seva reduïda plataforma continental, només una part molt petita de la producció. L’avantatge del Principat respecte del País Valencià resideix en les captures de peix blau. En canvi, pel que fa a la distribució dels ingressos, en la mesura que des d’un punt de vista econòmic és més important el peix blanc, els crustacis i els mol·luscs, la distància entre el País Valencià i el Principat es redueix fins a gairebé equilibrar-se. En conclusió, els ingressos obtinguts al Principat superen només en un 10 % els obtinguts al País Valencià: dues àrees del nostre litoral que representen uns ingressos força similars, encara que la diferència de la biomassa obtinguda (al voltant del 20 %) pogués induir a pensar en un distançament econòmic més gran.

Si ens fixem en els diferents tipus de captures de cadascun dels districtes del litoral, destaquen poc els de les Balears, llevat de Palma, i en canvi, hi ha tot un nucli de districtes que absorbeixen una gran producció: Tarragona, Castelló, Barcelona, Sant Carles de la Ràpita, Vinaròs, Vilanova i la Geltrú, Mataró i Roses. Aquests districtes desembarquen quasi el 60 % de la biomassa obtinguda al nostre litoral. Pel que fa als ingressos, aquests districtes només comporten el 50 % dels ingressos derivats de les vendes. Efectivament, una bona part dels districtes amb un desembarcament més petit tendeixen a especialitzar-se, a causa de la seva ubicació, en peix blau, i, per la seva dimensió més reduïda, tenen una importància relativa més petita en els ingressos que en el pes desembarcat.

Finalment, esmentem la petita dimensió de l’activitat pesquera a la Catalunya Nord, que hem deixat de banda perquè no disposem d’una informació quantitativa tan sistemàtica com a la resta dels Països Catalans. Allà, l’activitat se centra en Portvendres, que concentra l’activitat pesquera des de la frontera fins a la desembocadura de l’Aude, prop de Narbona, és a dir, una àrea molt superior a la dimensió del Rosselló, que comprèn una part de costa equivalent a la de tota la província de Girona. En aquest districte s’obtenen unes 1600 t anuals de peix blanc, 3500 t de peix blau i 2255 t de tonyina. La flota pesquera té una potència d’uns 10 000 cV en la flota de ròssec, i disposa d’un conjunt de vaixells d’altres arts: 3 tonyinaires, 24 sardinalers i 206 barques de pesca artesanal. Fins fa pocs anys, s’ha privilegiat la pesca de la tonyina, que es comercialitzava més cap al N, al mercat de Sète. En aquest sentit, tret de la pesca més artesanal, es donava una divisió de tasques entre els catalans d’una i altra banda de la frontera. En la mesura que la divisió duanera tendeix a desaparèixer en la perspectiva de la integració europea, s’està accentuant la vinculació d’aquesta àrea (especialment en el vessant del Roselló) al seu mercat natural de Barcelona, i, per tant, està augmentant la competència entre els ports del districte de Roses (Llançà, Port de la Selva i Roses) i Portvendres. Tot i això, no són previsibles conflictes més greus dels que ja existeixen entre els ports del districte de Roses per a assolir de l’administració catalana, que assaja de limitar l’esforç per tal d’evitar la sobrepesca, nous permisos d’amarrament.

En definitiva, podem considerar que la nostra activitat pesquera es mou en una societat altament articulada i desenvolupada. Sobta la regularitat dels preus mitjans dels diferents tipus de producte (peix blanc, peix blau, crustacis, mol·luscs) als Països Catalans. Hi ha un equilibri important entre les tres autonomies, especialment pel que fa al preu del peix blanc i del mol·lusc, mentre que hi ha alguna diferència entre el peix blau i els crustacis del País Valencià i el Principat respecta dels de les Balears. Aquestes diferències, relativament petites, responen però, a les diferències de components de cada grup (per exemple, a les Balears es pesca molta més llagosta) i a diferències estructurals en el cost del transport entre les autonomies, més que a un aïllament de les llotges en els seus mercats locals. Malgrat que la imatge de les subhastes als ports pot donar l’aparença d’un món pesquer tancat a cada localitat, les dades ens mostren que hi ha un únic mercat articulat (del qual Mercabarna és el centre orientador, per a una bona part del nostre litoral) que posa en contacte els grans centres de consum urbà amb totes les llotges del litoral.

La taula següent presenta el pes de peix desembarcat (en tones mètriques) el 1985 al País Valencià, el Principat i les illes Balears.

Pes de peix desembarcat (1985)
ESPÈCIES PAÍS VALENCIÀ PRINCIPAT BALEARS PAÏSOS CATALANS(sense Cat. Nord)
PEIX BLANC
Congre (Conger conger) 229,4 388,3 9,0 626,7
Pagell (Pagellus erythrinus) 291,3 275,2 5,1 571,6
Rap (Lophius piscatorius) 519,9 751,9 46,0 1317,8
Moll (Mullus barbatus, M. surmuletus) 1296,8 770,5 228,4 2295,7
Llenguado (Solea vulgaris i altres) 173,7 273,5 6,5 453,7
Maire (Micromessistius poutassou) 1710,0 2539,2 231,6 4480,8
Mòllera (Trisopterus minutus) 217,9 214,4 0,0 432,3
Lluç (Merluccius merluccius, adult) 47,6 992,3 4,3 1044,2
Llucet (Merluccius merluccius, jove) 1885,3 1115,5 212,0 3212,8
6377,9 7320,8 742,9 14435,6
PEIX BLAU
Seitò (Engraulis encrasicolus) 2611,2 5065,7 34,4 7711,3
Sardina (Sardina pilchardus) 13881,5 18742,0 302,5 32926,0
Tonyina (Thunnus thynnus) 321,8 225,6 4,6 552,0
Verat (Scomber scombrus) 455,3 3403,2 17,4 3875,9
Emperador (Luvarus imperialis) 490,9 4,7 136,1 631,7
Sorell (Trachurus trachurus) 1187,3 2463,2 316,8 3967,3
18948,0 29904,4 811,8 49664,2
ALTRE PEIX 9549,5 8719,7 2742,2 21011,4
CRUSTACIS
Escamarlà (Nephrops norvegicus) 89,3 168,3 19,5 277,1
Gamba (Aristeus antennatus) 348,1 317,8 361,1 1027,0
Llagosta (Palinurus elephas) 7,6 4,3 15,1 27,0
Altres crustacis 970,6 1184,6 31,3 2186,5
1415,6 1675,0 427,0 3517,6
MOL·LUSCS
Calamars (Loligo vulgaris) 236,5 340,3 77,5 654,3
Sèpia (Sepia sepia) 660,4 365,6 36,7 1062,7
Pop (Octopus, Eledone) 2209,3 2026,4 311,5 4547,2
Altres molluscs 745,4 1079,6 5,0 1830,0
3851,6 3877,9 430,7 8094,2
TOTAL 40136,6 51431,8 5154,6 96723,0
Dades elaborades per R. Franquesa

La pesca continental

Les masses d’aigua continentals, siguin llacs, estanys o rius, no són especialment rellevants als Països Catalans. Consegüentment, la pesca tampoc no hi ha tingut mai gran importància. D’uns anys ençà, però, l’increment de la demanda lúdica ha valoritzat enormement la pesca fluvial esportiva, que es complau tant o més a vèncer el repte de les dificultats que a extreure quantitats efectives de peix. Per contra, la sempre prou magra pesca professional continental ha davallat enormement, sobretot en els cursos alt i mitjà dels rius, d’on pràcticament ha desaparegut.

A les aigües d’estuari, tanmateix, a causa de la productivitat ecològica més elevada, s’enregistra una activitat pesquera més considerable, que sovint gravita sobre espècies eurihalines que viuen a cavall entre les aigües dolces i salades, com anguiles o llobarros, cosa que fa difícil de deslligar-la a vegades de la pesca pròpiament marina. En el context d’aquesta obra, però, les aigües d’albuferes, deltes i marjals tenen la condició, encara, de continentals, i també la té, doncs, la pesca que s’hi practica.

La pesca d’estuari

Els bertrols són, amb els tresmalls, els ormeigs i els arts més emprats en les zones estuarianes, els primers sobretot en sèquies i desguassos, i els segons en plans d’aigua més extensos.

Miquel Monge

La pesca professional adquireix una gran importància als estuaris i als sistemes lacunars costaners. En aquestes àrees és on es pot observar una varietat més gran d’arts i ormeigs de pesca, alguns dels quals són exclusius de determinades localitats. Aquests arts poden ser mòbils o constituir instal·lacions fixes.

Els arts fixos de forma i construcció molt variable, es fonamenten en general en un mateix principi, que consisteix en una estructura muntada en palissada que condueix els peixos, a través d’un sistema més o menys complicat, cap a un receptacle final o cóp. Una d’aquestes instal·lacions, l’anomenada pantena, és utilitzada al delta de l’Ebre, als canals de desguàs que comuniquen les llacunes amb la mar. La pantena es disposa de tal manera que tanca completament el pas dels peixos cap a les aigües lliures. Consta de dues parts: les ales, que es fixen a les vores del canal, i el cos, que, al seu torn, és format per una part central (boca) i el viver. L’estructura de la pantena recorda la forma d’un embut, vist en secció, la boca del qual s’orienta cap a la llacuna. Els peixos entren a la pantena quan intenten retornar a la mar i es van introduint cap al cóp del parany, que consisteix en un llarg corredor que té el fons i els laterals folrats de xarxa. Quan el nombre de peixos reunits a la part central del parany és prou important, s’hissen les xarxes i es treu el peix. Una variant de la pantena són les encanyissades, que es calen a les llacunes i albuferes. Consisteixen en una sèrie de palissades que condueixen els peixos cap a recintes d’estaques i canyes més o menys complicats, on queden atrapats. En general, aquests arts fixos són especialment efectius per a capturar anguiles (Anguilla anguilla), llobarros (Dicentrarchus labrax), joells (Atherina), llenguados (Solea), rèmols (Platichthys), Hisses (Liza i Mugil) i agulles (Belone), encara que en general s’hi pesquen la majoria de les espècies que completen el seu cicle biològic en aigües marines.

Entre els ormeigs mòbils més utilitzats hi ha les nanses, que es construeixen amb diferents tipus de materials (vímet, xarxa, filferro, etc.). Hi ha tota una gamma de variacions respecte del model bàsic, que n’afecten la forma, les dimensions i els materials de construcció, segons la finalitat de la pesca i la tradició local. La majoria de vegades es destinen a la pesca de l’anguila (Anguilla anguilla), encara que també s’hi solen capturar Hisses (Liza i Mugil) i ciprínids, especialment els gànguils o bertrols. Els gànguils i bertrols solen construir-se amb xarxa, i són una sèrie d’embuts o cons truncats, sostinguts per anelles, que desemboquen en un receptacle final o mort, on queden retingudes les preses. El bussó també és una nansa modificada, adaptada per a pescar angula, que s’empra localment, al delta de l’Ebre. Té una forma polièdrica, i consta d’un esquelet construït amb materials rígids (fusta o metall), folrat d’una malla fina, generalment de filferro plastificat; es col·loca semisubmergit als canals de desgüàs de les llacunes litorals, i també a les vores dels rius.

Dins els arts mòbils, són molt corrents els tresmalls, que es calen pràcticament a totes les aigües d’estuari, destinats especialment a obtenir Hisses (Mugil i Liza), llobarros (Dicentrarchus labrax), orades (Sparus aurata) i ciprínids, com carpes (Cyprinus carpio), carpins (Carassius) i barbs (Barbus), i també altres espècies que penetren a les aigües salabroses durant l’estiu, com ara la mabra (Lithognathus mormyrus), els llenguados (Solea) o el rèmol de riu (Platichthys flesus).

La relació d’arts i ormeigs de pesca continental podria fer-se més llarga. Hi ha, per exemple, una àmplia i antiga tradició en l’ús dels ormeigs d’ham (llinyes i palangres), molts dels quals són pensats per a la pesca de l’anguila (Anguilla anguilla), o bé de xarxa, com el saltall o saltada, utilitzat per a pescar Hisses (Mugil i Liza), que consisteix en una sèrie de xarxes disposades verticalment formant un cercle amb un tresmall perpendicular, situat externament al cercle, que sura a la superfície gràcies a una sèrie de canyes. El rall és també molt popular a la pesca d’estuari.