Els terrenys que s’enfilen a Sa Mola des del Caló estan coberts per una pineda contínua de pi blanc que contrasta amb l’ús bàsicament agrícola de l’altiplà.
Jesús R. Jurado
Sa Mola de Formentera (1.4), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.
L’illa de Formentera és estructurada per dos grans blocs calcaris, a l’est i al migjorn, lligats per un istme dunar i calcarenític central, que es prolonga cap als estanys del nord i cap a Eivissa. El bloc oriental, un altiplà triangular de vores escarpades (excepte en el vèrtex de ponent) que el lliga a l’itsme, és Sa Mola de Formentera. Aquesta integra una autèntica, encara que diminuta, comarca dins de l’illa, amb característiques naturals ben diferenciades de la resta de Formentera.
Sa Mola és la versió formenterina de la plataforma vindoboniana del migjorn menorquí i del llevant de Mallorca. Es tracta d’un conjunt de calcàries organogenètiques blanques i grogues del Miocè superior, concretament del Tortonià. Aquests estrats superposats, sensiblement horitzontals, arriben a superar els 100 m d’altitud sobre la mar. Els penyasegats estan profundament clivellats entre els estrats, oberts per distintes coves i escletxes de vegades molt profundes. Com es veurà, aquest fet resulta determinant per a la seva fauna. L’estudi microscòpic d’aquests materials revela la presència de moltes restes orgàniques d’algues (Melobesidae), foraminífers, radiolaris, mol·luscs i equinoderms. S’hi troben també restes de madrèpores, lamel·libranquis i gastròpodes. La part superior de la plataforma és formada per crostes calcàries quaternàries i dipòsits argilosos, les millors terres agrícoles de l’illa. Sembla que en la gènesi d’aquests sols han tingut un paper important les «pluges de fang», relativament freqüents a la tardor. A la base meridional de Sa Mola es troba un dipòsit de marès (calcarenites quaternàries) ben desenvolupat. En aquest dipòsit es troba un jaciment terrós originat per un antic dipòsit de restes de posidònia (Posidonia oceanica), explotat recentment com a matèria de gerreria. Al Caló des Mort es troba un jaciment de fòssils marins del Plistocè.
El bloc de la Mola està lleugerament basculat cap a llevant: pujant des del Caló, es passa prop de la cota màxima, de 192 m, i la plataforma manté un pendent suau que cau fins als 120 m al llevant. Sa Mola és drenada per un conjunt radial de torrents poc desenvolupats que formen barrancs incipients cap a la costa, i excaven alguns metres del penyalar (torrents penjats).
El clima de Sa Mola és similar al de la resta de les Pitiüses, mediterrani temperat semiàrid. Les precipitacions són relativament elevades en relació amb la resta de Formentera (415 mm), però el caràcter calcari del terreny accentua l’aspecte àrid del paisatge. Les estructures humanes per a la captació de les aigües de pluja, amb grans esplanades immediates a les habitacions, la recollida de les aigües sobre camins o als xaragalls, i les formidables cisternes són una prova de l’adaptació cultural a la limitació de l’aigua. El règim de vents dominants és de llevant, sense que aquesta dominància sigui absoluta, presentant-se una rosa de vents molt equilibrada.
Una vegetació molt transformada per l’home
Tot el perímetre costaner de Sa Mola és constituït per imposants penya-segats calcaris que davallen bruscament cap a la mar i que són la zona de cria d’un notable conjunt d’ocells marins.
Ernest Costa
La vegetació climàcica, a la part alta de la Mola, es correspon amb una màquia xèrica, el Cneoro-Pistacietum lentisci, degradat a una brolla del Rosmarino Ericion coberta per pi blanc i savina. El pi ha estat un recurs important en la història local: fusta, llenya i resina han estat explotades; amb aquesta darrera es fabricava quitrà en forns construïts al mateix pinar; es conserven les ruïnes d’un d’ells a Sa Mola (Cas Ferrer). El pinar de la pujada de Sa Mola és especialment notable, i hom hi pot trobar plantes interessants, com són diverses orquídies, entre les quals destaca l’abundància de Gennaria diphylla, de notable distribució: viu a Eivissa i Formentera, Còrsega, Sardenya, nord d’Àfrica, Canàries i Madeira. No manquen —generalment a prop de les cases pageses— alguns exemplars de pi pinyer. L’alzina hi era excepcional: se’n recorda un sol exemplar, que fou tallat, ja fa molts d’anys, per a bastir la quilla d’una embarcació.
Gran part de la vegetació va ser substituïda pels conreus tradicionals: cereals, vinyes, figueres, etc. Però tota la zona pròxima a la costa conserva el mantell espontani, transformat per a l’obtenció de llenyes i la pastura de les cabres. Sa flora dels penyals, en canvi, conserva distintes espècies d’importància botànica. Sa Mola és una de les poques localitats de Saxifraga corsica subespècie cossoniana, Asperula paui i Galium crespianum; en algun dels penyals es fan margallons, i a la part alta, els únics exemplars pitiüsos d’arç intricat. Sa Mola és, així mateix, una de les rares localitats de Petalophyllum ralfsii, una hepàtica desconeguda a la Península Ibèrica. Altres fets notables són l’abundància de Cheirolophus intybaceus, Chaenorhinum origanifolium subespècie crassifolium, Stachys brachyclada o la presència dels pteridòfits Asplenium azomanes, Phyllitis sagittata i Anogramma leptophylla.
Els penya-segats, refugi de les aus marines
A diferència de la sargantana balear (Podarcis lilfordi), la sargantana pitiúsica (P.pityusensis) no s’ha vist arraconada als illots costaners, sinó que es manté també a les illes principals. A Sa Mola, hi habita la subespècie formenterae, característica de Formentera, que apareix il·lustrada.
Jesús R. Jurado
A la plataforma argilosa, s’han assenyalat distintes espècies animals interessants: la sargantana pitiúsica, el dragó rosat (curiosament, el dragó comú, molt més corrent arreu, no hi ha estat mai citat). La tortuga mora vivia a Formentera en el passat (fruit d’una antiga introducció), però actualment és raríssima. Entre els mamífers, a més de l’omnipresent conill, pot esmentar-se l’eriçó africà i la rata cellarda Eliomys quercinus ophiusae, subespècie de gran mida, exclusivament formenterina. Quant als invertebrats, no és rar el cargol Trochoidea caroli, un endemisme pitiús. Hom troba també a Sa Mola distints tenebriònids endèmics, com Tentyria ophiusae, Alphasida ibicensis, Asida ludovivi minorata, Pimelia elevata i Nesotes viridicollis ibicensis.
Pel que fa als ocells, és destacable l’abundància de la tallareta sarda, la presència del torlit, com també la cria del mussol banyut en els pinars. Aquesta darrera espècie nidifica sobre els denominats «empelts de bruixa», infeccions fúngiques del pi blanc, causades per un basidiomicet del genère Melampsora, que determinen una reducció marcada de la longitud dels branquillons i una massa densa de fullatge: una curiosa relació ecològica entre l’au i el fong. Al continent, aquest mussol aprofita, també als arbres, nius abandonats de còrvids absents a les Balears.
La posició geogràfica de Sa Mola determina el seu interès com a localitat d’observació d’ocells migradors. En els darrers anys, els ornitòlegs residents en aquest altiplà n’han citat moltes espècies, fins i tot rares o molt rares a les Balears, lluny dels seus biòtops corrents. Una bona mostra poden ser el martinet de nit, la grua, l’aligot vesper, l’esparver d’estany o arpella pàl·lida, l’àguila calçada, la merla roquera, el ballester, l’oreneta de ribera, la busqueta dels olivers, el botxí i el gaig blau.
Però torna a ser als penyals on es conserven, estàlvies de la contínua influència humana, les espècies més valuoses. Coves, escletxes i altres irregularitats del penyal permeten la nidificació de força espècies. Les colònies d’ocells marins són rellevants: hi nien el corb marí emplomallat, les baldrigues pufí i cendrosa, i hi està establerta una bona colònia de gavina vulgar. Les aus marines eren una font de proteïnes contínuament utilitzada pels nadius de Sa Mola, que escalaven, àdhuc de nit, els perillosos penyals per recol·lectar ous o polls de les diferents aus nidificants, i sobretot de la baldriga pufí, molt apreciada. Les colònies d’aquest ocell s’estableixen a les coves profundes, que els formenterers tapaven de paret, de manera que deixaven només accessos limitats on es podien disposar trampes per a la captura dels ocells. La importància d’aquesta col·lecta ha estat tan gran fins al punt de deixar testimoni en el vocabulari («virotar») i el folklore local.
Alguns rapinyaires crien als penyals. Lamentablement, el més formidable, l’àguila pescadora, va ser exterminada de la Mola dècades enrere. Esporàdicament, s’hi ha citat el falcó de la reina, però no sembla que s’hi hagi reproduït mai, i probablement es deu tractar d’exemplars divagants des de les no gaire llunyanes colònies eivissenques. Altres espècies presents als penyals són el corb, la merla blava i el pardal roquer.
Estat de conservació
Històricament, Sa Mola ha estat sotmesa a un aïllament doble. En primer lloc, l’intrínsec de Formentera. Després cal considerar que, malgrat l’extensió reduïda de Formentera, la distància al port representava, fins fa uns anys, una dificultat d’accés més gran que a la resta de l’illa, encara que fins ben entrat aquest segle el port de Sant Agustí, al Caló, era el principal de Formentera. Un altre condicionament de l’àrea ha estat la qualitat dels seus sols, els més fèrtils de l’illa. Als anys seixanta, amb l’arribada del turisme, s’acabà aquesta situació d’aïllament (de fet, ja mitigada en cert sentit per una tradicional migració masculina). A Sa Mola, tret d’alguns restaurants, no hi ha establiments turístics, però bona part dels seus habitants treballen a altres zones de l’illa en aquest sector. Es manté, així i tot, l’agricultura tradicional, i una petita ramaderia de cabrum, inclosa l’artesania del formatge.
La protecció de Sa Mola com a Àrea Natural d’Especial Interès es limita a tota la corona de penya-segats i vegetació natural que l’envolta, tant als vessants marins com al magnífic pinar que cobreix la baixada cap a la resta de l’illa.
Aquesta protecció comporta el caràcter de no urbanitzable, i en garanteix la conservació. Distints projectes, més o menys aberrants, com fins i tot l’obertura d’una discoteca a una cova situada en un penyal, han estat definitivament descartats.
Consells per al visitant
Qualsevol visita a Formentera ha d’incloure la pujada a Sa Mola i l’anada al Far, ben a l’est, al costat del qual un senzill monòlit evoca la citació que en fa Jules Verne en una de les seves novel·les. Cal no acabar aquí l’excursió, sinó abandonar el vehicle i recórrer la vora dels penyals, i en especial cap al nord, per poder gaudir de l’observació de moltes de les espècies esmentades.
El petit nucli del Pilar és presidit per una esglesiola característica, i a les proximitats s’alça, en bon estat, un dels darrers molins de vent de l’illa. Els penyalars del nord-oest tenen també un interès marcat pel que fa a les espècies observables. El paisatge és espectacular arreu. Les possibilitats de navegar entorn de Sa Mola són rares (no hi ha circuits turístics), però és una singladura molt espectacular, i permet apreciar molt bé el biòtop de les aus marines i l’espectacular morfologia del penyal, més irregular i accidentat del que fan pensar els traçats rectilinis dels mapes.