Situats a l’extrem sud-occidental de la costa d’Eivissa, Es Vedrà i Es Vedranell estan separats de l’illa per un freu de menys d’un quilòmetre d’amplada.
Yves Hennechart
Es Vedrà i Es Vedranell (1.2), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.
Els dos illots més imponents de la geografía illenca es troben al sud-oest d’Eivissa, davant de les escarpades costes de Sant Josep, entre Es Cubells i cala d’Hort. Són Es Vedrà i Es Vedranell, illes de noms misteriosos, morfologia espectacular i interès natural extraordinari.
Segons la més estesa de les etimologies, Es Vedrà pren el seu nom de l’aparença de soldat veterà que fa guàrdia davant les costes pitiüses. D’altres autors fan derivar el seu nom de baladrar —per la presència de la lleteresa arbòria, denominada baladre a sud de Mallorca, però no a Eivissa— i els més imaginatius de «vidre» per la transparència de les seves aigües. Recentment, s’ha proposat que derivi de Petranu (alt, rocós, pedregós), cosa que sembla molt raonable.
L’imponent penyal calcari d’Es Vedrà s’alça verticalment des de la mar fins a la considerable cota de 381 metres.
Yves Hennechart
El gran penyal té una morfologia similar a la d’Ifac, a la costa valenciana, però fet illa. La seva cota màxima és de 381 m i l’amplada màxima, de 700 m. Cap a migjorn, l’illa avança una proa esquerpa, alçada a la Bastorre, que ateny gairebé els 200 m d’altitud. Tota l’illa és un seguit de cingleres i costers violents, de constitució netament calcària. amb escasses argiles que formen sòls esquelètics a les escletxes i els replans. En tot cas, a les obagues més arrecerades, el terreny margós ha afavorit una discreta edafogènesi, en part afectada per processos erosius afavorits pels fonts pendents.
A ponent d’Es Vedrà, molt a prop d’aquest illot, es troba l’illa de Sa Galera, una gran roca d’extensió mínima, on només creixen alguns pocs peus de plantes halòfiles. Les aus marines la utilitzen ben sovint com a reposador. Entre Es Vedrà i terra s’alça Es Vedranell, de cota més modesta (128 m), però de relleu igualment violent i esquerp.
Aquests illots són blocs molt fracturats generats a 1’orogenia alpina, en una àrea sotmesa a una tectònica especialment poderosa. Es Vedrà pertany a la unitat d’Albarca, amb afinitats remarcables amb la valenciana serra de Mariola o de la Querola, al nord d’Alcoi. Les parets verticals evidencien llavis d’encavalcament, en un arc SW-NE, a través dels dos illots. Una part del relleu és generada per processos erosius obvis, com ho demostren les acumulacions basals de materials, que formen glacis espectaculars, encara que de reduïda longitud.
Els materials de les illes són en gran part (tot el vessant oriental i meridional) del Cretaci inferior, concretament calcàries compactes amb trocolines i dolomies associades. Al nord, més reduïts d’extensió, dominen els materials margosos i les calcàries grogues del Miocè inferior.
Contrast entre solell i obaga
Es Vedrà i Es Vedranell, en una perspectiva des del nord.
Ernest Costa
Són poques les localitats amb condicions tan favorables com Es Vedrà on hom pot constatar les diferències entre solell i obaga. Malgrat la seva situació a la latitud més àrida de les illes, amb unes precipitacions inferiors als 300 mm anuals, el vessant del nord-oest de l’illa manté una vegetació espectacularment densa de vells llentiscles, amb abundants plantes de fulla gran com Ballota hirsuta, farònia (Elaeoselinum asclepium). herba penyalera (Scabiosa cretica) o bracera de roca (Centaurea intybacea). Hi abunden també líquens tallosos de gran mida. Al cim creixen alguns peus de llorer, atupats per les ventades. El solell, en canvi, és un paisatge àrid, dominat per petits matolls, entre els quals excel·leix la bufera arbustiva i alguns peus aïllats de savines molt velles, de soca formidable. Molts d’aquests arbres han sofert tales, de vegades inútils: al pujador de llevant es troben alguns vells troncs, la mida dels quals va fer impossible la seva extracció de l’illa; romanen a terra, com a testimonis de la cobdícia irreflexiva que en va motivar la mort. Al solell, hi creix amb abundància la ravenissa Diplotaxis catholica subespècie ibicensis, afavorida per les deposicions de les gavines. També hi abunda Teucrium cossonii subespècie punicum, exclusiu d’Es Vedrà i la costa nord-oest d’Eivissa.
Botànicament, aquestes illes conserven una flòrula notabilíssima. Són l’única localitat pitiüsa de la lleteresa arbòria, i s’hi coneixen distints endemismes i rareses com ara l’arraià, la vidalba baleàrica (Clematis cirrhosa). la révola de penya (Galium crespianum). la frígola borda (Micromeria inodora) , Silene hifacensis, Biscutella montana, Saxifraga corsica subespècie cossoniana, Asperula paui, Helichrysum fontanesii, etc. Es Vedrà és també una de les poques localitats eivissenques on es fa el margalló. Un all silvestre, Allium commutatum, present també en alguns altres punts del litoral eivissenc, és una raresa notable, ja que manca a tot l’entorn geogràfic dels Països Catalans, es presenta en algunes localitats disperses del litoral cors i italià, i és, en canvi, àmpliament distribuït a l’est de la Mediterrània. És present també Succowia balearica; l’únic peu d’aquesta espècie conegut a les Pitiüses creix a Es Vedrà.
Sargantanes, aus marines i falcons
No és menor l’interès dels illots per al zoòleg. Hom hi coneix la presència de distints endemismes baleàrics o pitiüsos, com el mol·lusc hel·lícid Trochoidea ebusitana i els coleòpters tenebriònids Asida ludovici i Phylan mediterraneus. És molt notable, per la seva abundància i la bellesa de la seva coloració, la raça local de la sargantana pitiúsica. Alguns autors han considerat igualment diferenciada la d’Es Vedranell, lleugerament més fosca; aquesta diferència no és acceptada per moderns investigadors com a base suficient per a distingir dues subespècies. És una sargantana de mida gran, disseny bigarrat de blaus i grocs, molt vistosa. Abunda arreu de l’illa.
La fauna ornítica mereix un capítol a part. Tal vegada l’espècie més notable és el falcó de la reina, que manté aquí la població més densa i important dels Països Catalans. L’espectacle de la multitud de falcons volant entorn de la penya grandiosa és dels més bells que pot oferir la natura de les Balears. El falcó de la reina ha conegut a les Balears una expansió notable com a conseqüència de la seva protecció legal: actualment ocupa tant Es Vedrà com Es Vedranell, i hi crien més de 75 parelles. A més d’aquesta espècie, la comunitat d’aus marines és molt notable: s’hi ha comprovat la reproducció de la gavina corsa, que manté a Es Vedrà una important colònia, superior al centenar de parelles (malgrat les importants fluctuacions anuals pròpies de l’espècie). La baldriga cendrosa, la baldriga pufí i el corb marí emplomallat també es reprodueixen als illots. La gran colònia del gavià argentat (o gavina de mantell blau) és la més important d’Eivissa, i ha conegut una autèntica explosió demogràfica en els darrers lustres. És possible que a les inaccessibles escletxes dels penyals criï també l’ocell de tempesta. Al peu de la Bastorre, un vell niu d’àguila pescadora és una fita fidedigna de l’antiga presència de la gran rapinyaire a l’illot, d’on va desaparèixer ja fa alguns decennis. El corb és present als illots de manera continuada, encara que pot ser que estableixi el niu a la costa immediata.
La fauna de mamífers no presenta interès especial. Hom observa sovint conills salvatges, però la variació dels colors demostra el caràcter assilvestrat dels animals. Esporàdicament, es cacen encara avui. Abunden sobre manera les rates negres (Rattus rattus). producte d’una lamentable introducció, possiblement accidental. Temps enrere, visqueren cabres a Es Vedrà —com a molts d’altres illots baleàrics—, on eren introduïdes per a posteriors captures. Caceres excessives, i tal vegada alguns anys de sequera extrema, acabaren amb l’espècie. Encara és possible descobrir alguns ossos d’aquelles cabres, sobretot a les coves, on devien refugiar-se en els moments més calorosos. Tanmateix, una reintroducció —lamentable per a la riquesa vegetal de l’illa— ha estat efectuada a la primavera del 1992. L’impacte sobre la vegetació serà nefast i els beneficis dels propietaris realment minsos.
Cap als anys vint s’observava irregularment algun vell marí (Monachus monachus). malauradament extingit al país. Sembla que era ja una raresa, i se’l recorda com el mateix exemplar que fou mort a Sa Canal per un carrabiner. L’extinció del vell marí a les Pitiüses va ser molt anterior a la de la resta de les Balears, on es pot situar cap a la meitat d’aquest segle. És probable que aquest lamentable avanç, de més de cinquanta anys, es degui a una presència humana a la costa més antiga i dispersa a Eivissa i Formentera que a Mallorca i Menorca.
Estat de conservació
Es Vedrà i Es Vedranell són illes poc afectades per l’home: a més de l’aprofitament, que hom podria qualificar de pre-ramader per a les cabres i els conills, s’hi ha fet carbó, s’han talat savines i sotmès a una explotació important les colònies d’aus marines: a Es Vedranell sovint s’ha virotat (verb pitiús que designa la recol·lecció de virots —baldrigues— i els seus ous) i s’han recollit ous de gavina (ai las, de les dues espècies!), i fins i tot polls de falcó a Es Vedrà. A l’illa gran habità, a temporades, com a anacoreta, el pare Palau, fundador del convent d'Es Cubells. Un petit far al migjorn de l’illa, amb una infrastructura mínima, completa el curt catàleg de les intervencions humanes.
Ambdues illes, de propietat privada, són avui Àrea Natural d’Especial Interès, una figura legal insuficient per a assegurar la definitiva conservació d’aquests autèntics santuaris naturals. La declaració de Reserva Natural està ben justificada, i caldria un control continuat de les espècies introduïdes o invasores (especialment les cabres, les rates i les gavines), per a afavorir els endemismes i la fauna autòctona, i sobretot les aus marines, que són afectades per aquestes espècies.
Consells per al visitant
No hi ha mitjans públics per a visitar els illots, encara que algunes embarcacions turístiques s’hi passegen a l’estiu. Aquest modest periple permet ja observar la major part de l’avifauna local i el corprenedor paisatge dels illots. No és difícil, tanmateix, acordar preus raonables amb pescadors de cala d’Hort si hom en vol gaudir d’una visita detinguda. A ponent de l’illa, un xaragall precari permet una ascensió incòmoda, però espectacular, fins a la cresta de l’illa, i d’allà, seguint la carena, es pot arribar a la seva cota màxima, on es col·locà, anys enrere, una gran creu de ferro. Amb vent de ponent, el desembarcament s’ha de fer a l’altre vessant, i l’ascensió, per una abrupta torrentera, resulta més dificultosa. La visita és desaconsellable amb temps inestable, ja que resulta prou llarga per a patir problemes d’evacuació si es gira mala mar. També es recomana vivament no efectuar-la a la primavera (d’abril a juny, inclòs), per no alterar la tranquil·litat que requereixen les colònies d’aus nidificants.