L’estat feudal

Les lluites fratricides al si de la família comtal de Barcelona i les revoltes aristocràtiques dels anys 1040 i 1080 havien fet trontollar profundament les estructures polítiques i l’ordre social heretats del regne visigot i de l’imperi carolingi. Pertocava al comte retrobar el seu poder, perdut en la tempesta d’aquelles lluites internes. Durant el seu llarg regnat personal, Ramon Berenguer III (1097-1131) i els fidels del seu cercle recuperaren una part dels drets usurpats pels senyors dels castells. Al llarg del segle XII, el reforçament del poder comtal va prosseguir en detriment de l’antiga noblesa. Ramon Berenguer IV (1131-62), Alfons I (1162-96) i Pere I (1196-1213) dotaren Catalunya d’una armadura institucional prou apta per a eixamplar el control del comte sobre els centres de decisió política.

Els historiadors designen amb l’expressió “Estat feudal” les noves formes de govern establertes al segle XII per la monarquia dels Capet a França i pels Plantagenet a Anglaterra, Aquitània, país del Loira i Normandia. Aquesta fórmula té el mèrit d’insistir en el caràcter ambigu propi de les construccions estatals d’Occident vers el 1200. Tant patrimonials com burocràtiques, aquestes construccions duien el germen del que esdevindria, un dia, el totpoderós Estat modern. Cal, però, que matisem. Ni el terme “Estat”, que implicava el monopoli de la violència exercida solament pel príncep, ni el terme “feudal”, que significava la utilització programàtica dels feus i dels homenatges per a reforçar el domini del príncep, no són suficients per ells mateixos per a expressar l’expansió i els mètodes de govern comtal català del segle XII.

Integració territorial de Catalunya

L’aspecte més espectacular de l’afirmació comtal fou indiscutiblement la seva expansió territorial. Els comtes de Barcelona gaudien d’una preponderància de facto sobre els comtats veïns des dels temps immemorials de la conquesta de la Marca Hispànica pels carolingis. Aquests comtes descendien de la branca primogènita de la nissaga de Guifré el Pelós, fundador de totes les dinasties comtals catalanes excepte les del Pallars i Empúries-Rosselló. A més a més, el control sobre la frontera els aportava amb escreix l’or de les paries, al qual no tenien gaire accés els comtes pirinencs. Així, doncs, primogenitura i enriquiment els asseguraven una certa hegemonia que es concretava en el jurament de fidelitat que rebien dels comtes veïns.

Els comtats catalans a la mort de Ramon Berenguer III l’any 1131.

Amb el temps, els comtes de Barcelona aconseguiren l’annexió dels altres comtats catalans. Les encertades estratègies matrimonials els permeteren recuperar les terres dels llinatges en extinció. Ramon Berenguer III s’apoderà així de Besalú l’any 1111 i de Cerdanya l’any 1118. El 1128 prengué el vescomtat de Peralada a Ponç Hug II (1116-54), comte d’Empúries, amb el pretext de les seves accions contra l’església de Girona. Alfons I, el seu nét, esdevingué, al seu torn, comte de Rosselló (1172) i de Pallars Jussà (1192). El 1209, Pere I establí les disposicions necessàries perquè el seu fill Jaume esdevingués l’hereu d’Urgell. En aquella època només s’escaparen a la seva dominació els petits comtats de Pallars Sobirà i d’Empúries, aleshores sense Peralada. La Catalunya Vella s’unificà, en certa manera, en profit dels comtes de Barcelona. I el mateix succeí a la Catalunya Nova, conquerida per Ramon Berenguer IV després de l’enfonsament de l’imperi almoràvit. Tortosa (1148), Lleida (1149), Miravet (1152) i Siurana (1153) van caure, en poc temps, sota el seu poder. Des dels Pirineus fins a l’Ebre, l’espai governat pels comtes de Barcelona es triplicà en menys d’un segle.

La integració política del territori coincidí amb l’emergència d’una identitat catalana. El 1096, el patronímic “català” aparegué per primer cop en un document. Alguns decennis després ho va fer el terme “Catalunya” en el Liber Maiolichinus, un llarg poema compost per l’ardiaca de Pisa per commemorar la campanya de Ramon Berenguer III i els seus aliats contra les Balears (1114). L’endemà de la unió dinàstica amb el regne d’Aragó (1137), saltà als ulls de tothom l’especificitat institucional, lingüística i cultural d’aquest conglomerat de comtats, units sota la direcció del Casal de Barcelona. A partir d’aleshores, el terme Catalunya designà un bloc polític diferenciat d’Aragó, malgrat estar governat per un mateix rei. El 1180, en el concili de Tarragona, Alfons I afirmà l’autonomia de Catalunya abolint el vell costum de datar els documents de la cancelleria comtal de Barcelona segons els anys de regnat dels reis de França, senyors teòrics del Principat. L’hostilitat antifranca palesa en les Gesta comitum Barcinonensium (1162-84), el primer monument de la historiografia oficial del casal barceloní, expressava al mateix temps una afirmació d’identitat i de voluntat d’independència.

Unió del regne d’Aragó

Ramon berenguer IV.

Les esposalles de Ramon Berenguer IV i Peronella, hereva del regne d’Aragó, l’any 1137, representaren l’acte de naixement de la confederació catalanoaragonesa. Els magnats d’Aragó havien decidit pactar amb Ramon Berenguer IV les condicions de la unió personal. La candidatura del comte, que els semblava feble i fàcil de manipular, evitava el govern teocràtic dels ordes militars i els objectius hegemònics d’Alfons VII de Castella (1126-57), orgullós del seu títol d’emperador d’Espanya, les tropes del qual havien arribat momentàniament a ocupar Saragossa. El comte de Barcelona es va veure obligat a acceptar les condicions de la noblesa aragonesa. Aragó incorporà així el comtat de Barcelona, no pas mitjançant la violència, sinó per un contracte (i un contracte no pas uniformador, sinó diferenciador). Cadascun dels principats conservà les seves assemblees i les institucions pròpies i escollia gent autòctona per ocupar els càrrecs administratius. A despit d’algunes crisis inevitables, aquest sistema pactista funcionaria correctament durant els segles següents.

Sepulcre de Ramon Berenguer IV, monestir de Santa Maria de Ripoll, segle XII, MSMR.

G.S.

Ramon Berenguer IV no s’intitulà mai rei sinó solament príncep d’Aragó. El primer del llinatge que s’intitulà “rei d’Aragó” a partir del 1162, fou Alfons I, el fill nascut del matrimoni amb Peronella. Els trobadors contemporanis l’anomenaven unànimement “rei”, testimoni d’una apropiació reeixida del títol. La titulació reial era, evidentment, molt més prestigiosa que la comtal. Des d’aleshores els primogènits del casal català serien reis d’Aragó més que no comtes de Barcelona. Així mateix renunciaren a la seva onomàstica tradicional: el nom de l’hereu de Peronella, anomenat fins aleshores Ramon, es canvià, l’any 1162, pel d’Alfons (I de Barcelona i II d’Aragó), el mateix nom que duia Alfons I el Bataller (1104-34) conqueridor de Saragossa. Al seu torn, el fill d’Alfons I fou anomenat Pere en honor del seu besoncle matern Pere I (1094-1104), i de la mateixa Peronella. Encara que Pere I fou coronat a Roma per Innocenci III, el ritu de la coronació es portà a terme habitualment a la catedral de Saragossa. L’accés a la categoria reial va implicar el sacrifici d’una part de la consciència genealògica i de la identitat barcelonines.

Nogensmenys, restaren alguns atributs catalans. La residència per excel·lència dels reis d’Aragó fou el palau comtal de Barcelona. També les seves necròpolis foren catalanes. Així, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV foren sepultats a Ripoll. El primer havia annexionat el comtat de Besalú on es trobava aquest monestir, i els monjos ripollencs conservaren el record del llinatge comtal català i elaboraren la primera historiografia barcelonina. Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV, escollí el monestir cistercenc de Poblet, a la Catalunya Nova, que havia d’esdevenir la necròpoli per excel·lència dels reis d’Aragó. En canvi, el seu fill Pere I fou inhumat amb els Hospitalers de Sixena, a l’Aragó. No obstant això, aquesta tria estava condicionada pel lligam que el rei tenia amb la seva mare Sança de Castella, fundadora d’aquest convent, i pel respecte envers un orde que durant la croada s’havia decantat pel bàndol albigès, en lloc de fer-ho (com els cistercencs) per Simó de Montfort. En general, els punts de referència dels reis d’Aragó continuaven sent els del casal barceloní.

Expansió pel Llenguadoc i la Provença

Dominis del casal catalanoaragonès a Occitània el 1162.

L’expansió dels comtes de Barcelona no es dirigí només vers els altres comtats catalans i el regne d’Aragó, sinó que també s’encaminà vers l’Occitània. El 1067, Ramon Berenguer I (1035-76) i la seva muller Almodis de la Marca compraren Carcassona amb l’or de les paries musulmanes. Les lluites fratricides dels anys vuitanta van fer possible el pas d’aquesta ciutat a mans de la família vescomtal de Trencavell, la qual, però, prestà jurament d’homenatge al comte de Barcelona, senyor eminent.

Ramon Berenguer III va deixar de banda el Llenguadoc en benefici de Provença, de la qual esdevingué comte, l’any 1112, després de casar-se amb Dolça, hereva d’aquest principat. El segon fill d’aquest matrimoni, Berenguer Ramon (1131-47), governà el comtat conjuntament amb el seu fill, Ramon Berenguer (1147-66). El 1166, Alfons I el recuperà per cedir-lo als seus altres germans i a Alfons II (1196-1209), el seu segon fill. Al cap i a la fi, Provença era una mena d’herència que els comtes de Barcelona destinaven als seus fills petits o als germans. Aquesta solució permetia al primogènit conservar íntegrament tots els dominis ibèrics i evitar així una possible disputa successòria. Tot i això, els comtes de Provença romanien sota la dependència del comte de Barcelona —que s’intitulava marquès de Provença—, al qual prestaven homenatge.

Pere i de Catalunya i II d’Aragó.

La instal·lació del Casal de Barcelona a Provença despertà la cobejança del comte de Tolosa i de la família Baus. Alfons Jordà de Tolosa (1120-47), senyor de Sant Gil i del Comtat Venaissí, principats de la part més occidental de Provença, combaté contra Ramon Berenguer III. Alfons aconseguí el suport de Ramon de Baus, un poderós noble provençal que reclamava —com a cunyat de Dolça de Provença— la dignitat comtal des de la mort de Ramon Berenguer III (1131). L’ajuda dels genovesos feia preveure bons temps per a aquesta poderosa coalició. Ramon Berenguer IV, tutor del jove Ramon Berenguer de Provença, no va arribar a vèncer definitivament el bàndol bausenc fins l’any 1162. Tot i això, el conflicte entre Barcelona i Tolosa no es va solucionar: la lluita entre Alfons I i Ramon de Tolosa (1149-94) es prolongà durant les seves vides. L’epíleg definitiu d’aquesta veritable versió meridional de la guerra dels Cent Anys no arribà fins l’any 1190, en forma d’un sòlid tractat de pau. Amb l’inici de la croada albigesa, el 1209, es començà a concretar el perill francès davant del qual Pere I de Catalunya-Aragó i Ramon VI de Tolosa (1194-1222) formaren un front comú. Fins i tot, el rei d’Aragó va aconseguir l’homenatge del comte de Tolosa i de la majoria dels senyors del Llenguadoc, l’any 1213. Però poc després, Pere el Catòlic trobà la mort combatent a la batalla de Muret (12 de setembre de 1213).

La guerra contra Tolosa i els Baus responia a un conflicte profund existent a la societat provençal. Els comtes del Casal de Barcelona trobaren sempre un sòlid suport en el patriciat urbà d’Arle, de Tarascó i, accessòriament, d’Avinyó, grans ciutats del Roine que estaven en lluita contra l’aristocràcia dels castells, hostil a qualsevol mena de reforçament del poder principesc. Les importants escoles catedralícies que es trobaven en aquests ciutats subministraren legistes que aconsellaven els comtes, encertadament, sobre el govern de llurs territoris. L’ordre polític que els catalans van intentar instaurar, en detriment de l’antiga noblesa, assegurava el desenvolupament comercial i la prosperitat.

Els interessos del Casal de Barcelona a Occitània eren múltiples. Els comtats meridionals van significar una herència per als fadristerns de la pròpia família i per als d’altres llinatges catalans que no tenien prou terres. L’allistament a les campanyes militars de nombrosos joves pirinencs, que rebien en recompensa dotacions territorials, deslliurà Catalunya d’un grup concret de joves que pertanyien a una categoria social inestable i violenta. El control de tot el litoral mediterrani, des de Tortosa fins a Niça, era un factor prometedor per als mercaders barcelonins que en aquells moments ja destacaven com a grup de pressió —segons consta en la documentació de l’època—. El 1189, el vescomte Barral concedí a dos d’ells el lliure accés al port de Marsella. La Corona d’Aragó, que era una potència en l’exportació de sal, volia obtenir el monopoli de l’exportació de les salines del Llenguadoc i de Provença. Una carta escrita l’any 1150 per Ramon de Molnells —delegat de Ramon Berenguer IV a Provença— demostra aquesta voluntat política que tenia per objectiu prendre l’albufera de Berra als Baus i fer de Tarascó la plataforma giratòria del comerç de la sal a Occitània.

Malgrat l’existència d’aquests mòbils econòmics, cal recordar la naturalesa política de l’expansió catalana a Occitània. Els comtes de Barcelona volien arribar a constituir una xarxa de principats, governats directament pels seus parents o aliats, que estarien sotmesos a la seva autoritat gràcies al ritu de l’homenatge. Volien assegurar, d’aquesta manera, la preponderància a Occitània, a la vegada que garantien una zona de seguretat respecte al rei de França, amb el qual s’anaven prenent distàncies. El conflicte entre Provença i Tolosa —que no amagava els objectius hegemonitzadors al Llenguadoc— esdevingué inevitable. Al segle XII, els valors dominants entre la noblesa encara eren els militars i els cavallerescos: la guerra semblava, com les croades contra l’islam, la sortida lògica de l’agressivitat de molts joves que havien estat educats per a combatre.

Alfons I intentà remarcar la seva independència de Felip II de França, dit August (1180-1223), tal com ho demostra la prohibició de datar els documents catalans segons els regnats dels Capet. Fins i tot va prohibir al seu germà, Ramon Berenguer, comte de Provença entre el 1168 i el 1181, de prestar homenatge a Frederic Barba-roja, senyor teòric d’aquest principat situat a l’est del Roine. El 1178, Ramon Berenguer no va assistir a la coronació de l’emperador a Sant Tròfim d’Arle. El comte rei va mantenir la mateixa actitud pel que fa a Castella: mitjançant el tractat de Conca del 1177, va aconseguir que Alfons VIII de Castella (1158-1214) renunciés a la seva sobirania sobre Saragossa. Deslliurat de tota dominació superior, el primer rei d’Aragó del casal barceloní es trobà al capdavant d’un vast conglomerat de principats autònoms que s’estenien des de la vall de l’Ebre fins a l’Alvèrnia i la Ligúria. El prestigi de la corona, de la primogenitura i de la senyoria feudal, el van fer el cap indiscutible d’aquest espai mediterrani.

Pau del comte i feudalisme culte

Els comtes de Barcelona havien vist qüestionada la seva potestat durant les crisis dels anys 1040 i 1080. Durant el segle XII decidiren crear noves institucions per tal de controlar millor la societat catalana. També decidiren vetllar pel bon govern dels principats sota el seu domini, el nombre dels quals havia augmentat durant aquest període.

El mitjà més efectiu de la seva política conqueridora fou la pau, hereva de l’antiga pau episcopal, que esdevingué l’instrument primordial de l’administració del principat català. El 1118 Ramon Berenguer III va proclamar la pau al Conflent i la Cerdanya —territoris recentment incorporats— amb el suport del bisbe d’Elna i amb el consell dels magnats i cavallers d’aquests comtats. Però el primer comte de Barcelona que va utilitzar la pau d’una manera conscient i sistemàtica com a mitjà de govern fou Alfons I. El 1173 el rei va celebrar al Rosselló una cerimònia similar a la de l’any 1118. Fou en aquesta ocasió que va donar a conèixer les constitucions de pau de Fondarella (Pla d’Urgell) “per utilitat pública de tota la terra seva des de Salses fins a Tortosa i Lleida”. Aquest text prohibia l’exercici arbitrari de la violència als guerrers catalans. Mitjançant la fórmula del jurament, tots els nobles es van comprometre a acatar les disposicions dels estatuts. Aquests comportaven el cobrament, per part del monarca, del bovatge, un impost relacionat amb la pau del bestiar, l’etimologia del qual fa referència a la protecció sobre bous i ramats, botí que els cavallers rapinyaven tradicionalment als camperols dels dominis enemics. La noblesa no va veure amb gaire bon ull una pau (transformada en institució de la reialesa) que els impedia l’exercici —sense traves— d’una violència molt arrelada en els costums guerrers. L’aristocràcia dels castells refusà el pagament humiliant del bovatge, es revoltà contra Alfons I i l’obligà a proclamar l’estatut de Barbastre (1192), molt més moderat i temperat. El 1200 i novament el 1202, la noblesa exigí a Pere I que esmenés els estatuts de Fondarella, atès que les traves a l’aristocràcia contingudes en les disposicions en dificultaven l’aplicació.

Per a fer més eficaces les disposicions legislatives promulgades a l’assemblea de Girona (1188), l’aplicació de la pau en l’àmbit local fou confiada a uns homes estretament lligats a l’autoritat del comte rei. El veguer —o delegat territorial— i el bisbe de la diòcesi tenien la facultat de convocar els paciarii entre els caps de família —ciutadans i pagesos— de la vegueria per tal que els ajudessin a perseguir els malfactors. Aquesta delegació de poder en benefici d’homes lliures contribuí àmpliament al naixement del règim municipal, fet de franquícies i de llibertats urbanes. A més, les assemblees de pau i treva, presidides pel comte rei, foren la prefiguració de les futures corts generals de Catalunya, on el rei sotmetia la seva política als representants dels tres braços (la noblesa, el clergat i els homes de les viles i les ciutats reials) a canvi d’ajut militar i de subsidis. La institució de la pau del comte —base del govern del comtat barceloní al segle XII— adquirí prou importància perquè s’hi fonamentessin les corts i els municipis urbans, òrgans essencials de la vida política i del pactisme de final de l’edat mitjana.

En comparació, el feudalisme va tenir un paper secundari en l’enfortiment del poder del comte a Catalunya. Els legistes del cercle d’Alfons I entraren en contacte amb els Libri feudorum italians —tractats sobre els feus elaborats a partir del renaixent dret romà— mitjançant els lligams amb les escoles catedralícies provençals. El feudalisme esdevingué culte i formal: el fruit d’una reflexió teòrica que feia del rei el senyor principal de tots els senyors dels castells i dels cavallers dels seus principats.

El jurament de fidelitat, que —al segle XI— els nobles prestaven dempeus i sobre unes relíquies, s’acompanyà, des d’aleshores, de l’homenatge: el senyor prenia amb les seves mans les mans del seu vassall, que s’agenollava. El jurament que feia el vassall comportava fonamentalment obligacions negatives, ja que aquest feia una promesa de lleialtat i de fidelitat vers el senyor, comprometent-se a no perjudicar-lo. D’altra banda, l’homenatge implicava deures positius més pesats: el fidel esdevenia l’home o el vassall del rei, a qui devia una ajuda militar de quaranta dies l’any, a més del seu consell. Aquesta cerimònia feia efectiu l’antic principi de la potestat del senyor sobre els castells, segons el qual tot castellà havia de posar a disposició del seu senyor —quan aquest així ho sol·licitava— la fortalesa que li havia estat encomanada. Cada vegada que un nou senyor entrava en possessió d’un castell, bé fos per herència o per compra o intercanvi, tenia l’obligació de portar a terme aquesta cerimònia. Això també permetia ampliar l’espai dominat pel rei, ja que aquest demanava a alguns dels seus vassalls que posessin els alous a la seva disposició per després infeudar-los-els com a senyor eminent, un cop li havien retut l’homenatge corresponent. La noció de vassallatge (solidantia), que atorgava al rei l’hegemonia sobre tots els altres senyors, es difongué per si sola. La monarquia utilitzava els vincles feudovassallàtics com un mitjà per a imposar el seu poder sobre l’aristocràcia.

El veritable objectiu de la refeudalització, portada a terme des del cim de la jerarquia política, fou el control dels castells —centres de poder per excel·lència— privatitzats en benefici de l’aristocràcia durant les crisis del segle XI. El comte topà amb nombroses dificultats a l’hora de disposar, a la pràctica, de potestat sobre els castells: el 1180, Alfons I reclamà a Pere de Lluçà el dret —com a senyor eminent— a accedir als castells de Lluçà i de Merlès, demanda que li fou denegada per aquest últim. Per a fer valer els seus drets, Alfons I es veié obligat a exhumar els antics documents que demostraven que aquelles fortaleses havien estat detingudes pels avantpassats de Pere de Lluçà en nom del comte. En aquestes circumstàncies, Alfons I va comprendre la necessitat d’especificar els seus drets sobre unes sòlides bases escrites.

Per a poder governar eficaçment calia recórrer a uns arxius acurats. La major part dels arxius havien estat empenyorats als jueus barcelonins a canvi de la concessió de préstecs a la Corona. El 1178, Guillem de Bassa, notari reial, inicià la recuperació administrativa de la cort comtal i, a l’època del litigi amb Pere de Lluçà, s’estava portant a terme l’organització de l’arxiu. Aquest procés conduí a l’elaboració d’un cartulari reial, el Liber domini regis, més conegut sota la denominació més tardana, de Liber feudorum maior, una de les primeres compilacions fetes a Occident per un rei. Ramon de Caldes, degà de la catedral de Barcelona, dirigí l’ordenació d’aquest recull de documents en què es classificaren, per castells i per llinatges, tots aquells pergamins (convenis i juraments) garants dels drets feudals del Casal de Barcelona. Finalitzat entorn del 1194, el registre fou adornat amb un centenar de miniatures que representaven, en la majoria dels casos, els homenatges prestats pels nobles catalans a Alfons I o als seus avantpassats. Davant l’objectiu de restaurar el seu poder en detriment de l’aristocràcia castral (que pretenia posseir les seves construccions militars i d’altres baluards independents), el rei tenia dues vies possibles: els vincles feudovassallàtics i els vells documents conservats a la cancelleria.

Organització administrativa i fiscal

El perfeccionament dels mètodes de govern es va fer palès, en l’àmbit local, en l’exercici concret i quotidià del poder comtal. Durant el transcurs dels anys 1173-78, Alfons I organitzà el territori català en una desena de vegueries, circumscripcions administratives sota l’autoritat d’un dels seus delegats. El veguer havia de vetllar per l’aplicació, al seu districte, de les mesures promulgades en les assemblees de pau i treva. Aquests guardians de la pau gaudien d’una sèrie de poders destinats a ajudar-los en la tasca de garants de l’ordre i la justícia. Tenien la facultat de convocar —amb l’aval del bisbe de la diòcesi— els caps de família de la vegueria (tropes de paciarii), tenien competència en matèria d’ordre públic, vetllaven per la seguretat dels camins i pel bon funcionament de les fires i dels mercats de la seva vegueria, jutjaven els delictes civils i criminals comesos al seu districte, i presidien un tribunal que competia amb els jurats senyorials veïns.

Amb menys poders que el veguer, el batlle era, abans que res, l’administrador dels dominis reials. Aquest personatge era sovint reclutat entre els pagesos benestants, religiosos d’ordes militars o jueus de les ciutats. Si bé en el passat la seva tasca havia estat administrar directament un domini comtal, en aquesta època el batlle era la persona que prenia aquest domini amb un contracte d’arrendament per un, dos o tres anys, avançant al rei la suma de les rendes que se suposava que es recaptarien. Finalitzat el seu període d’administració, el batlle havia de passar comptes davant la cort de Barcelona. Els auditors comparaven els quaderns de comptes (els ingressos i les despeses) amb el capbreus —inventaris de les rendes dels dominis— realitzats periòdicament pels enquestadors barcelonins. Aquesta institució permetia un cert control dels agents territorials.

Per a impedir que els veguers i els batlles abusessin del considerable poder banal de què disposaven, el comte tenia un altre mitjà de control: encoratjava els pagesos perquè li adrecessin requeriments sobre les vexacions que patien. Els arxius de Barcelona conserven nombroses querimoniae o rancurae redactades pels pagesos per protestar contra la violència dels seus administradors. Aquests abundants documents, en els quals consten les llistes dels abusos comesos per tal veguer o tal batlle, donen lloc a una interpretació ambigua. ¿Són aquests realment el fruit d’un refinament administratiu que des d’aleshores va permetre al comte conèixer i castigar les malversacions i les exaccions dels oficials? O al contrari, ¿tradueixen la impotència del poder central per dominar les vel·leïtats irredemptistes dels agents a qui hom confiava un càrrec local? La feble repressió, per part dels comtes de Barcelona, dels abusos i les violències exercides arbitràriament per alguns dels seus intendents sobre la pagesia inclina els historiadors cap a la segona resposta. Els mitjans utilitzats pel comte per a controlar els seus propis agents sembla que foren més aviat febles.

La part essencial de les rendes del comte provenia de la gestió del propi domini. A la Catalunya Vella, un bon nombre d’aquests dominis es trobaven a les antigues terres fiscals o públiques d’època romana, visigòtica i carolíngia. El nombre de dominis reials augmentà al llarg del segle XII amb la conquesta de la Catalunya Nova: el domini d’aquest nou espai es repartí entre la corona, algunes famílies aristocràtiques properes al seu cercle i els ordes militars. El comte percebia, dels seus béns personals, els mateixos impostos que qualsevol altre senyor català. El senyoriu territorial li proporcionava nombrosos censos i agrers, parts proporcionals de la collita que els documents anomenen census, agraria o tascha. El pagament es feia en espècie (el forment, els porcs i l’aviram figuraven sovint a la comptabilitat reial) o en moneda.

Però les exaccions més quantioses eren les provinents del senyoriu banal. Les arbitràries toltas (toltes) —que eren deduccions directament efectuades pel senyor del castell i els seus agents, de les reserves d’aliments dels habitants de la castellania— i les forcias (forces) —els guanys arrabassats per la violència—, ambdues abundants, anaven a parar a l’escarsella del batlle comtal. El monopoli banal sobre els molins i els forns resultà molt lucratiu malgrat que suposava al començament una certa inversió de diners. Les multes, els empenyoraments i els gravàmens dels plets —cobrats pel mínim delicte comès en un dels dominis del comte— significaven encara més ingressos. Els tribunals dels batlles feren el possible per ampliar la seva jurisdicció en detriment de la justícia laica i de l’eclesiàstica i, així, els gravàmens cobrats als pagesos dels dominis veïns augmentaven els ingressos reials. Al segle XIII, la noció de merum et mixtum imperium, extreta del Codi de Justinià, que feia referència a la superior justícia del rei respecte de la dels tribunals privats, va impulsar els jutges del comte de Barcelona a reclamar l’exclusivitat dels plets per crims amb sang. L’exercici de la justícia no suposava solament una font pletòrica d’ingressos sinó que també funcionava com un mitjà precís per a fer sentir als senyors i als pagesos la pressió de la nova administració reial.

Al final del segle XII, els juristes del cercle d’Alfons I consideraven que existien regalies que pertocaven exclusivament al rei. Cap altre senyor no podia percebre aquestes regalies en el seu lloc. La host i la cavalcada eren els tributs que pagaven els pagesos per les activitats militars, exercides per d’altres en el seu lloc, i que progressivament s’anirien fent efectives en metàl·lic. El mateix succeí amb l’alberga o dret d’allotjament pel qual, en altre temps, el comte podia reclamar l’hospitalitat per a si mateix i el seu seguici. En una època que es caracteritzà pel desenvolupament comercial, els peatges i les lleudes —als camins, fires i mercats— representaven una font d’ingressos considerable. El comte es reservà el monopoli sobre l’explotació de les mines i les fargues, nombroses als Pirineus, com també sobre la sal, molt gravada. Ramon Berenguer III institucionalitzà dos tributs molt impopulars: el bovatge, per a garantir la pau als camps, i el monedatge, per a mantenir el compromís del comte de no alterar la qualitat de la moneda.

Rendes dels comtes de Barcelona. 1144-1196.

La fiscalitat comtal encara presentava característiques rudimentàries: la seva percepció era aleatòria i les exempcions eren nombroses; les finances reials, sense un pressupost ni un tresor públic, continuaven sent patrimonials i itinerants. L’aristocràcia veié l’intent de perfeccionament dels mecanismes fiscals com un atac als seus privilegis i les seves prerrogatives ancestrals. Un any després de la proclamació dels estatuts de Fondarella, el 1174, els nobles catalans es mostraren descontents quan Alfons I pretengué cobrar l’impost del bovatge i convertir-lo en un impost regular. A causa d’això els nobles catalans es negaren a assistir a Saragossa, l’any 1174, a l’acte pel qual Alfons I es feu armar cavaller (litúrgia de l’adobament) i a la cerimònia del seu casament. Fou en aquest context de contestació senyorial que aparegué l’any 1178 el pseudo-Alfons el Bataller, un impostor que va organitzar a Aragó una sedició contra el jove monarca. El refús de la nova fiscalitat explica en part les revoltes que tingueren lloc durant els anys 1180-90 protagonitzades per la noblesa pirinenca.

Al principi del segle XIII la política imperialista de Pere I va comportar més despeses i, en conseqüència, un increment en els impostos. Compromès en nombrosos conflictes tant a la Península com a Occitània, el rei necessitava inexorablement el suport dels nobles catalans. El rei va satisfer les reivindicacions d’aquests a l’assemblea que tingué lloc a Girona, l’any 1205, en què renuncià als nous impostos contraris als usatges (“noves lleudes, talles, drets sobre la sal, exaccions, albergues, quèsties en blat, en metàl·lic o de qualsevol altra natura”) i prometé mantenir tota la vida l’estabilitat de la moneda de Barcelona. La noblesa, que conservava el dret de veto sobre el nomenament dels veguers —els quals havien de jurar que governarien segons la llei—, aconseguí una mena de projecte de concòrdia similar a la Carta magna que el rei Joan sense Terra (1199-1216) acordà, el 1215, amb els barons anglesos que s’havien revoltat.

Revolta senyorial i noblesa funcionarial

L’oposició de tota una facció nobiliària al creixement de l’Estat demostra els obstacles amb què es trobaren els comtes reis en el camí de la seva afirmació política. El 1192, Alfons I s’enfrontà amb Guillem de Berguedà, cap d’un vescomtat important de la Cerdanya, i amb Arnau, vescomte de Castellbò, tots dos companys d’armes. En aquesta regió pirinenca allunyada de Barcelona el rei no tenia més suport que el del bisbe d’Urgell, i aquest era relatiu. Alfons I topà amb l’hostilitat de la família vescomtal de Cabrera, aliada dels Berguedà i dels Castellbò. El 1208, Guerau de Cabrera aconseguí el comtat d’Urgell en detriment de Pere I, que el reclamava. Els vescomtes romanien els veritables senyors de la muntanya catalana. Representants de l’antiga aristocràcia de sang, aquests vescomtes defensaven aferrissadament la independència dels seus enclavaments territorials, rebutjaven qualsevol intromissió dels agents comtals als seus dominis i fomentaven revoltes per a salvaguardar el seu poder i les seves prerrogatives banals.

Contràriament als nobles pirinencs, els representants de l’alta aristocràcia originària de les terres més properes a Barcelona sí que eren lleials al comte rei. Els vescomtes de Bas descendien d’una branca secundària de l’antic llinatge comtal de Besalú. Ponç de Bas va posar els seus fills i la seva clientela a disposició del seu cunyat Ramon Berenguer IV per conquerir la Catalunya Nova. Una branca d’aquesta família prengué, amb l’ajut d’Alfons I, la judicatura d’Arborea —a Sardenya—, preparant la posterior annexió de l’illa per la Corona d’Aragó al segle XIV. Guillem Ramon de Castellvell, un altre dels cunyats de Ramon Berenguer IV, que pertanyia a una antiga família vicarial del Penedès, contribuí també a l’expansió cap a la Catalunya Nova, on obtingué amplis dominis per als seus. Guillem Ramon va tenir un paper decisiu a la cort de Barcelona durant la minoritat d’Alfons I, tot i que, pels volts del 1174, un cop havia accedit a la majoria d’edat, el rei l’acomiadà aprofitant un remodelatge general del seu cercle. Fou aleshores que Alfons I incorporà nous homes al govern central dels seus principats. La introducció dels Montcada al cercle comtal es produí en aquestes dates. Guillem Ramon (m. el 1173), membre d’aquesta família, fou sens dubte el personatge clau de la vida política catalana del segle XII. El 1118, Guillem Ramon prengué el càrrec de senescal, càrrec que la seva família acaparava, a la cort comtal de Barcelona, des del 1067. La senescalia li va permetre tenir un paper principal en el govern de Ramon Berenguer III, però les relacions amb el fill d’aquest darrer, Ramon Berenguer IV, foren més complexes. El nou comte l’obligà, l’any 1136, a repudiar la seva muller Beatriu de Montcada, l’imponent patrimoni de la qual, a les portes de Barcelona, representava un perill per a la casa comtal. La consegüent revolta de Guillem Ramon acabà amb un breu exili d’aquest darrer. Reconciliat amb el comte, intervingué en la unió amb Aragó, en l’expedició a Almeria (1147), i en la conquesta de Lleida i Tortosa, ciutats on aconseguí un terç dels dominis. Poc abans de morir, Guillem Ramon esdevingué el tutor principal d’Alfons I, encara infant, i ho aprofità per a casar el seu primogènit Guillem amb Maria de Bearn, amb la qual cosa situà una branca dels Montcada al capdavant del vescomtat pirinenc. Un altre fill de Guillem Ramon, Ramon de Montcada, prengué el títol de senescal, aleshores esdevingut un títol honorífic i hereditari com a conseqüència de la reestructuració política del 1174. Igual que els Castellvell i els Bas, els Montcada foren allunyats dels centres de decisió de la política comtal. Els antics i poderosos casals aristocràtics no eren gaire convenients per als engranatges d’un Estat en plena construcció.

Des d’aleshores, Alfons I mirà de sostenir-se en altres famílies de segona fila, reclutades entre els guerrers que recentment havien ascendit socialment. Aquests desconeguts, que encara no posseïen gaires castells propis, ho devien tot al favor del comte: per tant, la lleialtat a la corona era més gran, l’esperit de servei i la disponibilitat eren força superiors als de l’antiga aristocràcia dels castells, i la categoria social augmentava el vessant funcionarial del nou seguici del primer comte rei.

La família Vilademuls pertanyia a la nova noblesa funcionarial. Ramon de Vilademuls esdevingué un dels jutges del tribunal de Ramon Berenguer IV fins que, mort aquest darrer, desaparegué de l’escena política. Tan aviat com Alfons I arribà a la majoria d’edat, cridà els fills de Ramon a la cort. Arnau de Vilademuls fou un dels membres assidus del seu cercle i el seu germà Ramon fou nomenat veguer del comte de Barcelona al Rosselló, comtat recentment annexionat. Un tercer membre de la família, Berenguer de Vilademuls, abat de Sant Feliu de Girona, esdevingué arquebisbe de Tarragona el 1175 gràcies al suport del rei, el palau del qual sovintejava regularment. Berenguer tingué un paper molt actiu en el repoblament i en la creació de noves poblacions a la seva diòcesi. La projecció del nou arquebisbe fou brutalment truncada l’any 1194, en ser assassinat per Guillem Ramon de Montcada, vescomte de Bearn. Aquest crim responia a l’enemistat sorgida entre les antigues famílies apartades de la cort barcelonina i aquells que, des d’aleshores, acapararien el centre del poder.

Entre els nouvinguts figuraven Gerard de Jorba (m. el 1188), conseller de Ramon Berenguer IV i recaptador de les pàries d’ibn Mardāniš de Múrcia, i el seu fill Guillem d’Alcarràs, membre del cercle d’Alfons I. El seu patrimoni era situat principalment a la vall del Francolí, a la Catalunya Nova, fortuna constituïda recentment gràcies al favor dels comtes, els quals servien fidelment. Altres fidels consellers de la cort comtal que es beneficiaren de les donacions territorials derivades de l’expansió catalana vers el sud foren Guillem de Claramunt, membre de la clientela guerrera dels vescomtes de Cardona, i Guillem d’Anglesola. Personatges generosos amb el monestir de Santes Creus, tenien una devoció comuna pels cistercencs, els quals atreien llurs donacions i almoines a les regions adquirides recentment. Aquestes donacions confirmaven la plena integració de la nova noblesa funcionarial en el grup aristocràtic, on la prodigalitat era un dels valors principals.

La nova noblesa funcionarial, encimbellada dalt de tot de la jerarquia de poders, va copiar ràpidament els modes de vida dels seus predecessors, els senyors dels castells. Les querimoniae dictades pels pagesos sota domini seu els mostren, sovint, practicant un violent bandidatge aristocràtic propi de les crisis polítiques més dures del segle XI. Bernat d’Anglesola, membre d’una família de funcionaris de la cort, fou acusat d’assaltar els mercaders i de saquejar els ramats a la via pública. Arnau de Perella també pertanyia a una família de l’administració comtal —el seu parent Ramon de Perella era, el 1176, batlle d’Arle a Provença—, i això no li impedí d’abusar del seu càrrec de veguer de Caldes de Malavella, on sotmetia els pagesos a un terrorisme digne d’un senyor del segle XI. El 1147, refusà incorporar-se a la campanya d’Almeria, malgrat les intimidacions de Ramon Berenguer IV. Arnau va transmetre, hereditàriament, la vegueria de Caldes al seu fill Bernat. D’altres veguers intentaren crear les seves senyories autònomes, com Ramon de Barberà i Berenguer de Bleda a Font-rubí i a la Granada (Alt Penedès) respectivament, amb greu perjudici de la pagesia que patia l’opressió. Altres pràctiques corrents entre els veguers i els batlles foren la construcció de castells privats, el falsejament de pesos i mesures, l’apropiació de les taxes comtals, la percepció arbitrària de nous drets, i les amenaces, els segrestos, les extorsions i la violència gratuïta. La noblesa funcionarial també desitjava la seva part del pastís de la sostracció senyorial.

Tots aquests fets són significatius de les deficiències de l’administració barcelonina, incapaç de controlar eficaçment els seus propis oficials, convertits en tirans locals. L’Estat feudal fou més patrimonial que burocràtic. En un moment en què els mecanismes financers no estaven gaire desenvolupats, la dotació territorial era l’única remuneració possible per a aquests agents comtals, temptats d’esdevenir senyors banals i que exercien una violència arbitrària sobre el camperolat, el qual teòricament havien de protegir. La distinció entre l’alta —o antiga— noblesa i la nova noblesa funcionarial funciona sobre el pla genealògic, però no en matèria de valors i comportaments.

Clergues, ciutadans i pagesos

Els comtes de Barcelona cediren força responsabilitats a l’alt clergat català. Oleguer (m. el 1137), bisbe de Barcelona i primer arquebisbe de la Tarragona restaurada, que fou un dels consellers preferits per Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, va tenir un paper decisiu en la unió amb Aragó, ja que els seus dons diplomàtics van fer possible que Castella abandonés les seves reivindicacions sobre aquell Regne. Guillem de Torroja (m. el 1174), un altre bisbe de Barcelona esdevingut arquebisbe de Tarragona, aportà el seu suport militar a la conquesta de Tortosa i Lleida, i fou marmessor del testament de Peronella (1152) i tutor d’Alfons I. L’ambient familiar d’Oleguer, fill del secretari de Ramon Berenguer I, l’havia preparat per a servir el comte. Una llarga estada a la col·legiata de Sant Ruf a Avinyó el va familiaritzar en el maneig del dret romà, força estudiat a la vall del Roine al començament del segle XII.

Ramon de Caldes (m. el 1199), degà del capítol catedralici de Barcelona, presenta una biografia similar. Fill del batlle de Caldes de Montbui, esdevingué el principal col·laborador d’Alfons I, organitzant-ne els arxius, gestionant-ne el patrimoni i dirigint-ne les finances. El seu germà Bernat—escrivà i auditor dels comptes del rei— i el seu nebot Arnau —que posseïa una recopilació completa del Codi de Justinià—, tots dos canonges de Barcelona, van seguir una trajectòria similar. Pertanyien a la mateixa generació i al mateix cercle que el cardenal Pere de Cardona (m. el 1185), sagristà del capítol de Barcelona i conseller de Ramon Berenguer IV i d’Alfons I. El necrologi de Vic parla d’ell com un “doctor magnífic en lleis”; havent estudiat a Montpeller amb el cèlebre mestre bolonyès Placentí, Pere de Cardona, traduí nombroses constitucions gregues al llatí. Els capítols canonicals, les escoles dels quals redescobriren el Codi de Justinià, eren veritables planters de legistes al servei del comte. El renaixement de l’Estat es degué en bona part a aquests tecnòcrates —avançats al seu temps—, consellers fidels dels comtes de Barcelona. L’Església, gràcies a la nova cultura jurídica, reprenia l’antiga col·laboració amb els poders polítics en detriment de l’antiga aristocràcia, sempre en rebel·lia.

Per combatre els senyors dels castells, els comtes de Barcelona recorregueren al patriciat de les grans ciutats catalanes. Aquest grup social, format per cavallers enriquits i per comerciants, reclamava unes institucions municipals per a governar les ciutats de forma autònoma, i volia apropiar-se de la funció judicial a les ciutats en detriment dels antics poders senyorials. L’any 1182, Alfons I autoritzà l’oligarquia de Cervera a formar una confraria que escollís els cònsols o magistrats municipals. Pere I atorgà a les ciutats de Lleida, Perpinyà i, potser, Barcelona cartes de franquícia similars. Les institucions municipals s’inspiraven força en l’esperit de les assemblees de pau, primer aprenentatge d’una certa democràcia.

Es produí un acord semblant entre Ramon Berenguer IV i Alfons I, d’una banda, i els pagesos, de l’altra. Aquests dos comtes encoratjaren la redacció de querimoniae, permetent als més desprotegits denunciar les exaccions de l’aristocràcia i atorgant llibertats al seu camperolat. Però aquesta política es diluí ben aviat. Pere I, compromès en aventures militars massa ambicioses, necessitava el poder bel·licós de l’aristocràcia catalana, i acabà cedint a les seves reivindicacions. L’any 1202, en una assemblea reunida a Cervera, el rei fou forçat a legalitzar el ius maletractandi —el dret de maltractar i d’exigir percepcions arbitràries— que els senyors s’atribuïen sobre els seus pagesos. Pere I també reconegué enclavaments territorials i remences servils que, en el seu propi regne, escapaven als seus agents. El poder de l’Estat feudal era encara força limitat.

Amb tot, el progrés de l’Estat feudal durant el segle XII fou innegable. L’aristocràcia conservava encara àmplies prerrogatives, però acudia igualment a les assemblees de pau per prestar jurament de fidelitat al comte de Barcelona; moltes de les terres dels nobles esdevingueren feus pertanyents a la corona; i alguns plets eren jutjats al tribunal comtal. El poder comtal en sortia enfortit. Cap al 1150, la promulgació dels Usatges de Barcelona —un codi d’inspiració visigoda i romana— testimonia la voluntat d’imposar a la noblesa una llei comuna, fonamentada sobre els conceptes de majestat i de reialme. El 1192, les constitucions de Barbastre obligaren els nobles a respectar l’estendard, el segell i els guiatges reials, símbols de l’afirmació monàrquica. Els legistes insistien en la preeminència de la corona —garantia de pau pública— sobre la noblesa, però aquest desig no es concretava sempre en la pràctica. L’aristocràcia conservava bona part de la seva vigoria dins de l’Estat feudal.