El comerç amb Amèrica

Carles III atorgant el dret de comerç amb Amèrica, P.P. Muntanya, 1790.

GCB

Al final del segle XVII, el comerç català disposava de dues vies d’accés al mercat americà que garantien una connexió òptima amb el món del comerç colonial. D’una banda, cosa que continuava una tradició que arrancava de la conquesta cristiana d’al-Àndalus, els mercaders catalans, valencians i mallorquins disposaven d’una àmplia xarxa d’agents comissionistes establerts a les capçaleres peninsulars del tràfic amb les Índies Occidentals espanyoles. Aquestes corresponsalies eren emprades per donar sortida a excedents agraris dels Països Catalans, en especial, productes vitícoles i fruits secs, i manufactures que, en part, es destinaven als mercats hispà i gadità i, també, especialment les sedes valencianes, es reexportaven al mercat colonial. El saldo d’aquestes operacions mercantils era repatriat en metàl·lic per via terrestre, mitjançant la utilització d’una ruta carretera que connectava Sevilla amb Barcelona a través de València, el tràfic de la qual s’incrementà notablement durant el segle XVIII.

D’altra banda, el comerç català no utilitzà les places espanyoles de la Baixa Andalusia per proveir-se de productes tropicals com ara sucre, cacau, tabac o colorants industrials de procedència americana mentre va poder gaudir d’un cert grau d’autonomia dins la monarquia hispànica. La documentació privada dels comerciants catalans mostra amb claredat que aquests preferien d’acudir als grans mercats europeus de productes americans —Amsterdam, Lisboa, Londres i Marsella— per assortir-se a preus més competitius, en comptes de proveir-se a través de la costosa i ineficient Carrera d’Índies.

El triomf dels Borbó i la inclusió forçosa dels Països Catalans en els territoris peninsulars de la corona espanyola representaren un retrocés pel que fa a Catalunya amb el comerç americà. Obligats a comerciar amb Amèrica mitjançant Cadis, els comerciants hagueren de construir a marxes forçades una nova xarxa mercantil que els garantís l’accés a la Carrera d’Índies. Aquest procés s’inicià, aproximadament, cap al 1720, quan el Proyecto de Flotas y Galeones establí un marc estable i regular per al comerç americà, i culminà al final dels anys quaranta quan la presència de comerciants catalans matriculats al Consolat de Cadis era ja significativa.

Durant el segon terç del segle XVIII, el comerç exterior català va patir algunes modificacions estructurals, directament o indirectament derivades de la nova organització del tràfic colonial. Les importacions de productes passaren a dependre dels retorns en fruits que transportaven la flota espanyola, i els bucs solts procedents de les possessions ultramarines de la corona, el centre de distribució peninsular de les quals era Cadis. L’existència d’una important diferència entre el preu dins el monopoli espanyol de productes com ara el sucre i el cacau, i la cotització internacional d’aquestes mercaderies, que es fixava a Amsterdam i Londres, justificà l’existència d’un actiu contraban que s’estenia també als productes estancats per la corona i, especialment, al tabac. Pel que fa a les exportacions, l’ingrés a la Carrera d’Índies espanyola també generà importants canvis. Si fins al començament del segle XVIII la major part de les importacions de colonials s’havia finançat amb les exportacions de productes agraris destinats al mercat europeu —com vi, aiguardent i oli—, el trasllat a Cadis de les xarxes mercantils ultramarines obligà a augmentar les remeses de mercaderies consignades al mercat andalús per garantir el poder de compra dels importadors de fruits colonials.

El comerç colonial català, dins del monopoli espanyol, assolí la seva etapa de maduresa durant les dècades centrals del segle XVIII. La crisi del sistema de flotes periòdiques durant la conjuntura bèl·lica de 1739-48 obligà la corona espanyola a buscar sistemes de transport alternatius que evitessin el col·lapse de la navegació oceànica. Dues de les mesures innovadores que s’adoptaren durant aquests anys afavoriren una major participació catalana a la Carrera d’Índies. En primer lloc, l’autorització de la navegació en bucs solts, que pretenia reduir el perill d’una eventual captura del tresor espanyol pels anglesos amb un únic i precís atac sobre la flota d’Índies, afavorí l’ingrés a les rutes transatlàntiques de les barques i sageties catalanes que començaren a ser visitants assídues dels ports americans. En segon lloc, la burgesia barcelonina obtingué de Ferran VI la concessió d’una empresa privilegiada per a la pràctica del comerç directe amb les Antilles i el continent americà. Malgrat que la Reial Companyia de Comerç de Barcelona (1756) no fou un negoci gaire reeixit, va servir perquè els comerciants catalans adquirissin informació privilegiada sobre uns mercats que pocs anys després van ser oberts al comerç lliure.

Els anys compresos entre la fi de la guerra dels Set Anys (1762) i l’entrada d’Espanya a la guerra de la independència dels Estats Units (1775-81), foren el període més brillant del comerç entre els Països Catalans i Amèrica. En el moment de més dinamisme de les economies de l’occident mediterrani, el comerç colonial tingué com a estímuls l’augment del consum de productes de l’agricultura tropical, concretament el sucre, cacau i cafè, que tendiren a integrar-se dins els hàbits de sociabilitat d’amplis sectors de la societat catalana. També hi havia una creixent demanda de primeres matèries industrials —colorants com l’indi i la grana, pells sense adobar, cotó, etc.— generada per una manufactura que es desenvolupava com a resposta a la ràpida expansió del mercat interior. Per finançar el pagament d’aquestes importacions, el comerç català va poder disposar d’altres mitjans, que s’afegien a la tradicional exportació de productes agraris. Va créixer la importància de les exportacions de productes manufacturats d’alt valor afegit que es destinaven al consum de les classes riques de la societat colonial, tais com mobiliari, instruments musicals, llibres, quadres i cornucòpies, articles de joieria, armes blanques i de foc, etc. Aquesta diversitat de productes constituïa part de les remeses de gèneres sumptuaris la major partida de les quals, en termes de valor, estava representada per gèneres tèxtils de seda, com mitges i mocadors, i cinteria de fil i cotó. A més de tractar-se de gèneres que saberen adaptar-se a les pautes de consum criolles, aquestes manufactures no trobaren una competència similar a la que havien de suportar els tèxtils de cotó i llana.

Una altra porció de les importacions de fruits colonials es finançà amb les vendes de gèneres industrials catalans a les regions espanyoles dotades de ports habilitats per al comerç amb les Índies i, singularment, a Galícia i a Andalusia Occidental. Finalment, el factor que en darrera instància garantí el superàvit a la balança de pagaments del comerç colonial fou l’ús generalitzat per al comerç amb les Antilles d’embarcacions catalanes, que es trobaven millor adaptades a aquest tràfic que les grans fragates i navilis de la matrícula de Cadis.

L’etapa de generalització del comerç lliure (1778-1808) va constituir la culminació del reformisme borbònic en matèria de comerç colonial i la millor prova de les seves limitacions. En termes absoluts, el comerç colonial va créixer com a resposta a les noves facilitats per organitzar expedicions cap a ports americans anteriorment exclosos del comerç directe. Però aquest creixement es localitzà en determinats moments del darrer quart del segle XVIII, sense que tingués la continuïtat necessària per actuar com a un estímul real per al desenvolupament de l’economia catalana. Les crisis colonials provocades per la saturació del mercat colonial i el cicle bèl·lic que s’inicià amb la guerra contra la Convenció Francesa (1793), constituïren els principals obstacles per a la intensificació dels intercanvis amb Amèrica.