Estaments, classes i grups socials

Un dels trets distintius de la societat catalana del set-cents, en sintonia amb les transformacions que s’estaven produint en els països europeus que s’encaminaven cap al desenvolupament capitalista, fou la superposició d’un ordre social basat en la fortuna, és a dir en les classes, al de la vella divisió estamental.

Pel que fa a Catalunya, Josep Fontana ha sintetitzat el complex quadre de relacions socials que s’establiren arran de les transformacions econòmiques. Al capdamunt hi havia una noblesa diversificada: uns pocs grans d’Espanya que no residien al país, una noblesa titulada i unes categories inferiors constituïdes per cavallers i ciutadans honrats. L’ennobliment permetia la integració de la burgesia en la jerarquia estamental de l’antic règim, alhora que oferia prerrogatives prou atractives com ara l’accés als càrrecs municipals que Felip V havia imposat, l’exempció de pagament del cadastre personal i de l’allotjament de tropes, a més del dret a portar armes. Aquest ascens no era incompatible amb el manteniment de l’activitat econòmica que havia enlairat aquests grups puixants. Tanmateix, la política tancada de matrimonis de la noblesa assenyalava els límits de la integració.

Dintre l’estament eclesiàstic, els desnivells eren notables, sobretot entre les jerarquies i el clergat rural, però també entre aquest i el regular, principalment el dels convents masculins, sovint grans propietaris de terres i amb una extracció social dels seus components d’origen nobiliari. La parròquia, com ha demostrat Joaquim Maria Puigvert, constituïa un element integrador de la comunitat pagesa, que normalment reforçava les oligarquies locals, tant des del punt de vista associatiu, mitjançant les pabordies i confraries, i assistencial, com des de les manifestacions litúrgiques i festives.

Tanmateix, la fluïdesa entre els estrats socials va ser més palpable, malgrat els desnivells de riquesa, en els rengles del que anomenem burgesia. Els Alegre, els Glòria, els Gònima, els Rull, els Marc, els Guàrdia, els Canaleta, alguns dels noms més emblemàtics del món dels negocis i de la indústria de Catalunya del set-cents, dels quals parla Roberto Fernàndez, procedien del món del treball i van assolir privilegis nobiliaris en grau divers. Fontana ha recordat, però, que el resultat final reforçava més l’aburgesament de la noblesa que l’ennobliment de la burgesia, en la mesura que els seus beneficiaris continuaven vinculats a la fàbrica i al negoci, i mantenien els seus costums i les seves relacions. Si de cas, la fractura social es produïa per baix, dintre del “braç reial”, creixent el tall que separava els botiguers i menestrals agremiats dels comerciants i fabricants, o entre aquests dos darrers grups mateixos, ja que els primers gaudien de més recursos econòmics. Els agremiats, els botiguers i els menestrals quedaven cada vegada més lluny dels grups puixants, en un procés inevitable de decadència que tenia molt a veure amb la proletarització i la crisi dels gremis prèvia a la seva desaparició.

Respecte a la pagesia, Fontana distingeix tres grups bàsics: els pagesos que disposaven de prou terra per cobrir les seves necessitats sense que, necessàriament, en fossin propietaris directes; els rabassaires, parcers o masovers, en condicions més precàries, i els qui, malgrat que disposaven de terra, aquesta els era insuficient i necessitaven recórrer a contractes de parceria o rabassa, o bé al treball com a jornalers; i en tercer lloc, els assalariats, ja fossin temporers (jornalers) o permanents (mossos). Aquesta tipologia bàsica podia ser fàcilment alterada per l’evolució dels preus i de les collites: en pocs anys, el pagès podia enriquir-se o empobrir-se fins a veure’s submergit en el pou de l’endeutament. La puja continuada dels preus agrícoles afavorí els emfiteutes, els censos dels quals no s’incrementaren, mentre que els masovers, amb contractes revisables, veien endurir les seves condicions. El resultat, més que la prosperitat general, fou l’accentuació de la diferenciació social: els primers configuraren la burgesia agrària, que accedí a la propietat plena de la terra en liquidar-se el feudalisme, i que utilitzà treball assalariat; els segons van haver de subsistir amb dificultats recorrent, si calia, a oferir el seu treball com a jornalers o bé en la indústria domèstica. Al dessota hi havia els jornalers, amb un nombre considerable de dones i nens, llogats per un termini curt de temps o bé per un dia, sotmesos a unes fortes oscil·lacions dels salaris. Els mossos eren contractats sovint per un any de collita i constituïen l’esglaó inferior de la pagesia.

En darrer lloc, cal fer esment dels treballadors de ciutat i dels pobres. La condició dels oficials del gremi i, encara més, dels aprenents —que podien exercir durant anys un ofici sense percebre cap sou, només una manutenció precària— no era gens envejable. Com ha recordat Fontana, al final de segle, els treballadors del cotó es movien en un marc més flexible i alliberat de les restriccions gremials. Es tractava d’un grup social vist amb mals ulls per les classes dirigents de l’antic règim, el qual qualificaven de vagos perquè restaven al marge del vell ordre social, tant per la seva creixença en detriment de l’enquadrament gremial com pel seu caràcter potencialment conflictiu. Dintre d’aquest grup, les dones filadores augmentaren progressivament. Vagos, pobres i mendicants eren objecte d’una política de control social fèrria que comprenia l’assistència —especialment per a les dones, com ha explicat Montserrat Carbonell—, però que també incloïa els treballs forçats o l’enrolament obligat a l’armada. Fora de la legalitat, els bandolers, els lladres i els contrabandistes acreixien els seus efectius a les darreres dècades del segle XVIII, en experimentar-se un clar deteriorament de les condicions de vida.

Pierre Vilar ha dibuixat amb nitidesa els efectes socials de les transformacions econòmiques que experimentà Catalunya en el set-cents: “Dissimetries geogràfiques: pols de desenvolupament contra empobriments perifèrics. Dissimetries socials: enriquiment d’alguns homes, d’alguns grups, ruïna dels desafortunats i misèria del gran nombre”.

Al País Valencià, les estructures socials tampoc no restaren alienes al procés de transformacions que erosionaren l’antic règim. A la cúpula, s’hi trobava la noblesa titulada, posseïdora d’extenses senyories jurisdiccionals, instal·lada a Madrid. També hi havia una noblesa menor formada per hidalgos i cavallers, procedent, en part, de la jurisdicció alfonsina formada per senyors que havien estat vassalls d’altres senyors, i que havien rebut el privilegi a canvi de colonitzar terres, encara que sovint només en disposaven del domini útil i quedaven subordinats a la jurisdicció major d’un altre feudal. Podien prosseguir l’ascens social adquirint terres i títols de comte o de marquès. Per camins semblants, llauradors i negociants accediren a la hidalguía i a la titulació nobiliària. Però la permeabilitat era limitada: la majoria dels burgesos enriquits no passaren de la graduació de cavallers i de ciutadans distingits, i la política de matrimonis refermà aquestes pautes. Sí que era fàcil, en canvi, l’accés plebeu als estrats inferiors de la noblesa. De més a més, com ha recordat Ruiz Torres, si les rendes de l’alta aristocràcia tenien la base en els drets senyorials i en les senyories —cada vegada més insuficients per a afrontar les elevades despeses burocràtiques—, és a dir, eren de naturalesa fiscal, les de cavallers i ciutadans es fonamentaven en la propietat de la terra, cosa que els garantia beneficis creixents. També s’assentaven en el monopoli de l’administració local, que els proporcionava amplis marges d’acció en els negocis. Eren, en paraules de Jesús Millán, molt més propietaris que senyors.

D’altra banda, com ha exposat Isabel Morant, l’expansió de l’agricultura obrí les portes de l’ascens social als llauradors o camperols rics, als que intervingueren en la comercialització dels productes agrícoles o en l’adquisició de terres, i als mestres de gremis que es decantaven cap a l’agricultura. Uns i altres gaudiren d’una situació econòmica puixant, encara que no accediren a l’estament privilegiat ni a la política municipal. Els primers, una minoria, explotaven terres pròpies i arrendades, i recorrien a arrendataris o a jornalers en el cultiu del blat, la morera, la vinya o l’arròs. També especulaven amb l’excedent agrícola dels pagesos amb dificultats per arribar al mercat i intervenien en els arrendaments senyorials. Ben diferent era la situació de la majoria dels camperols, amb una petita propietat, sovint insuficient i de baixa qualitat, gravada amb censos emfitèutics que s’enduien una vuitena part de la collita un cop pagat el delme. A la fi de segle, el contingent de pagesos s’havia incrementat, al mateix temps que les dimensions de les parcel·les tendien a reduir-se. Per a afrontar aquestes estretors, el camperol es veia obligat a arrendar noves terres o bé a esdevenir assalariat, ja fos com a jornaler en el camp o en la indústria.

En el comerç, els mercaders francesos continuaven tenint un paper indiscutible en els negocis d’importació, però el creixement agrari va permetre l’enriquiment de comerciants autòctons. El negoci de la seda, controlat per mestres agremiats, n’és un clar exponent. D’altra banda, la combinació dels negocis amb l’explotació de terres proporcionava riqueses segures. La trajectòria de diversos personatges és il·lustrativa en aquest sentit: Joan Baptista Orellana, Salvador Valier, Claudi Fourrat, Jaume Rignon i Joaquim Company, amb fortunes procedents del comerç, esdevenen propietaris agraris, a vegades associats i emparentats amb mercaders francesos, tal com explica Isabel Morant.

Als nuclis urbans la població artesanal era nombrosa. Els ingressos dels mestres se situaven molt per dessota dels que percebien els comerciants o els llauradors rics. Les restriccions gremials garantien l’estabilitat als mestres, però alhora feien difícils els enriquiments ràpids. L’expansió sedera i drapera obrí escletxes en aquesta uniformitat: alguns mestres actuaren al marge del gremi i distribuïren el treball a mà d’obra no agremiada, la qual cosa els permeté majors beneficis i un ascens social que culminava amb l’adquisició de terres i, ben segur, d’un status privilegiat. Entretant, la situació dels oficials era tota una altra. Cobraven salaris baixos i la seva estabilitat laboral quedava supeditada a la conjuntura econòmica, situació que s’agreujava en el cas dels aprenents, amb escasses possibilitats d’integrar-se en l’ofici, sovint reservades als fills dels mestres. Per la seva banda, els jornalers constituïen un contingent nombrós, que probablement compartia el treball industrial amb el del camp. El paper de les dones treballadores era important en la feina submergida de la fabricació de llenços, de sastreria, de guanteria i passamaneria. Però també, sobretot, en el servei domèstic, en el qual, a més, s’enquadraven els homes que feien de criats, en les seves diverses modalitats. Era freqüent que la noblesa tingués famílies senceres al seu servei i que mestres de gremi i camperols mitjans disposessin d’algun criat.

Tanmateix, a la dècada dels seixanta s’anuncien els símptomes d’una crisi que tocà fons a la darreria de segle, agreujada per la conjuntura bèl·lica. Com ha explicat Fernando Díez, la demografia creixent topà amb un debilitament notable de l’economia; s’accentuaren les contradiccions del control gremial sobre el treball, la producció i la comercialització; s’accelerà la contraposició d’interessos entre la burgesia comercial i els productors agremiats; els sistemes de control social de la població urbana per part de les autoritats locals i estatals es van veure desbordats. A tot això, cal afegir-hi la conflictivitat antifeudal, provocada per l’ofensiva senyorial —però també dels poders municipals i del patrimoni reial— amb l’objectiu de recuperar antics drets teòrics sobre monopolis, regalies, terres ermes, pastures i boscos, reacció que va sorgir quan s’havia consumat l’encimbellament de l’oligarquia local, que havia esdevingut gran propietària. Així ho ha plantejat Pedro Ruiz Torres, tot remarcant la significació del motí del 1766 a Elx, el qual, lluny de tractar-se d’una revolta de subsistència tradicional, va ser l’expressió de l’esclat de diversos conflictes: la puja dels preus; la reacció senyorial; la lluita entre poder municipal i poder senyorial; la protesta dels jornalers que reclamaven antigues terres comunals i drets que els protegien de l’especulació comercial i els garantien l’accés a l’ús de la terra; la reivindicació de la petita burgesia a favor de la desaparició de monopolis i privilegis, acaparats per la burgesia rica; i, finalment, l’enfrontament entre diferents oligarquies que volien aconseguir el control de la propietat de la terra. Amb tot, la represa econòmica dels setanta ajornà la resolució d’alguns d’aquests problemes fonamentals fins al principi del nou segle. Però els seus efectes no es van fer esperar. Augment de la pobresa, revoltes populars (com la del 1793 a València), més delinqüència i presència del bandolerisme, són indicadors evidents de l’impacte de la crisi.

L’univers social de les Illes és tot un altre, d’acord amb les seves estructures econòmiques. Isabel Moll i Jaume Suau han explicat que l’aristocràcia mallorquina no solament havia fonamentat els seus ingressos en la percepció de la renda de la terra, sinó també en el comerç i, alguns dels seus membres, fins i tot en el cors. La permeabilitat social d’aquest grup envers els rengles inferiors de la noblesa, com eren els cavallers i els ciutadans honrats, va ser considerable. Però, a partir dels volts del 1730, es produí un tancament dels dos primers grups enfront dels ciutadans que responia a una reacció davant la seva pèrdua de poder polític. D’aquesta manera es consolidà el grup de famílies anomenat de les “nou cases”, el qual adoptà pautes de conducta similars a les de la gran noblesa castellana. En la pràctica, aquest grup aconseguí de reforçar el control de la propietat de la terra mitjançant una estricta endogàmia, alhora que es desvinculava de l’activitat mercantil que controlava progressivament un grup de comerciants puixant que eren, també, els autèntics gestors de les finques nobiliàries. En termes econòmics, la virada resultà desastrosa per a l’aristocràcia: es va veure abocada a un procés irreversible d’endeutament i, al capdavall, de dependència envers els grans comerciants. Al seu torn, els ciutadans honrats reaccionaren enfront del tancament nobiliari quan foren exclosos del projecte de reimplantació de la confraria de Sant Jordi, la qual havia aplegat tots els membres de la noblesa al segle anterior, però que no reeixí per l’oposició de la monarquia. Fou aleshores que els ministres proposaren, en el seu lloc, la fundació de la Societat Econòmica d’Amics del País (1778), institució que s’avenia plenament als interessos del despotisme il·lustrat.

Paral·lelament, un grup de comerciants rics refermà la seva posició social. Tal com expliquen I. Moll i J. Suau, eren beneficiaris d’un gruix important de la producció agrària i manufacturera, de bona part de les rendes reials i eclesiàstiques, de les activitats financeres i gaudien, gairebé en exclusiva, del control del comerç exterior, basat sobretot en l’exportació d’oli i la importació de cereals. La seva procedència social era diversa: homes vinculats a les activitats mercantils dels nobles comerciants, mestres gremials, grans arrendataris beneficiats amb el tràfic comercial intern i, també, un grup de xuetes. El cercle, restringit, s’eixamplà amb advocats i notaris. El fet rellevant fou que, a la darreria de segle, controlaven gairebé la totalitat de les activitats econòmiques i intervenien en el proveïment de les tropes, en l’arrendament dels impostos, en activitats bancàries i de préstec, i en companyies d’assegurances, per acabar adquirint terres i ennoblint-se.

Pel que fa a l’estament eclesiàstic, I. Moll i J. Suau han remarcat el seu pes específic a l’illa, que s’evidencia a partir de diferents indicadors: adscripció d’alguns membres destacats a la noblesa; la pràctica mercantil d’alguns eclesiàstics; el gaudi de nombrosos privilegis i franqueses, a les quals eren contràries les autoritats de l’illa; i, finalment, el poder econòmic. La seva font de riquesa bàsica no procedia de la propietat de la terra sinó de la percepció del delme, de l’especulació amb els fruits en temps d’escassesa, dels censals —els eclesiàstics tenien un pes majoritari en la Universal Consignació, institució municipal que es feia càrrec del pagament de les pensions als creditors censalistes—, i de les donacions testamentàries, entre d’altres rendes.

En el “braç reial”, el pes de la petita burgesia era quasi inexistent, polaritzada com es trobava la societat entre grans propietaris i comerciants rics i una gran massa de pagesos sense terra. Com ha assenyalat N. Sales, magistrats, advocats, oficials o catedràtics s’afanyaven a adquirir terra per ascendir a l’estament privilegiat.

A la base, jornalers i roters —que constituïen més de la meitat de la població treballadora— maldaven per subsistir en un temps d’elevada demanda de terra, la màxima expressió de la qual són les rotes, instrument fonamental d’explotació dels pagesos i de l’expansió agrícola, a costa del sobreesforç pagès. Els jornalers constituïen una massa flotant de població sotmesa a uns salaris baixos i a les fluctuacions de l’oferta de treball, condicionada per una presència crònica de les males collites. Com ha assenyalat Manera, pagesos i menestrals reaccionaren davant l’opressió intervenint en el contraban, però, sobretot, integrant-se en la xarxa manufacturera creada pel capital mercantil, que els permetia d’evadir-se del control gremial i fiscal, i assegurar-se uns ingressos addicionals; en aquesta activitat el paper de les dones era rellevant, com mostra un pronòstic del 1738: “lli y càñem, sobrerà per las malfeneras”.

Les tensions eren inherents a aquesta organització social: “la violència, voluntària o involuntària, hi era fabulosa, quotidiana”, ha dit N. Sales. Una tensió que oposava forans a ciutadans, segadors d’un poble als d’un altre, que es descabdellava virulentament contra els xuetes, els descendents dels jueus conversos condemnats per la Inquisició a la darreria del segle XVII: discriminats sistemàticament, perseguits i saquejats en conjuntures crítiques diverses, les autoritats civils i eclesiàstiques refusaren les pragmàtiques de Carles III (1782, 1785 i 1788) que intentaven rehabilitar-los (manant la supressió dels senyals que delimitaven el call, reconeixent-los el dret d’aveïnar-se on volguessin, prohibint aplicar-los mots injuriosos, i declarant-los aptes per a tots els càrrecs i oficis). La seva situació econòmica era generalment benestant: botiguers, argenters, arrendataris olivarers, comerciants d’oli o de blat i prestamistes. Aquesta situació econòmica feia créixer el sentiment racista dels cristians de natura, i convertia els xuetes en el boc expiatori durant les maltempsades.

Si la conflictivitat no fou major en aquesta situació crònica de desordre estructural, apunten I. Moll i J. Suau, fou a causa de l’existència de mecanismes efectius de control social, en bona mesura deguts a l’Església. El recurs a les lleves per part de la monarquia era un fet habitual: els reclutes forçosos eren enduts engrillonats i empresonats perquè no s’escapessin. Davant d’una perspectiva tan poc falaguera, els qui podien s’escapolien a la muntanya o es feien a la mar; d’altres esdevenien bandits o corsaris, segons N. Sales.

Pel que fa al Rosselló, cal recordar les condicions de precarietat de la pagesia, que havia eixamplat el cultiu de la vinya, “el conreu del pobre”, en expressió de Gavignaud. B. P. Torreilles va descriure així el petit propietari: “gairebé sempre posseeix en un lloc de secà una feixeta de terra de blat, una vinya en una carena muntanyosa i a prop del campanar una casa (…). Tot plegat és ben modest, però exceptuant els anys de misèria, massa nombrosos, malauradament, en el segle XVIII, tot això li resultava suficient”. Com en el cas de Mallorca, cal pensar que les classes baixes van recórrer a d’altres estratègies per subsistir, com ara al contraban en la zona fronterera. Michel Brunet n’ha precisat l’abast a la darreria de segle: circulació local de cereals de la banda francesa a l’espanyola i, a la inversa, d’oli, figues, alls, torrons, sardines, arengades i taronges. El flux tradicional de sal de Cardona o de les salines marines de Catalunya cap al Rosselló, indispensable per al bestiar, minvà a conseqüència de l’augment de la gabella el 1785. Altres productes de consum habitual introduïts al Rosselló foren les barretines, faixes, espardenyes, baietes, els porrons, la terrissa i les armes. En el capítol que Brunet qualifica de gran contraban, del Rosselló cap a Catalunya, s’hi esmenten el mineral de ferro, les planxes, bigues, dovelles de castanyer, la cera, la seda i els cuirs en brut, i els trepants per a la indústria paperera, en un tràfic constant. També els cereals i el bestiar del Llenguadoc, en bona part destinats a Barcelona, el tabac, els productes colonials, l’or i la plata.

A part d’això, una estreta xarxa familiar vinculava les famílies nobles, a la qual aspiraven ingressar els mercaders, els notaris, els apotecaris, els cirurgians i la petita burgesia artesanal per la via dels burgesos honrats (la vila de Perpinyà en podia crear dos cada any) que en un llarg plet entre els anys 1738 i 1789 intentaren ser reconeguts per la legislació francesa. El preu d’aquest ennobliment, ens recorda Ramon Sala, era la francesització. L’alt clergat era francès o s’havia afrancesat, com també la burgesia rossellonesa que explotava les terres del pla i que controlava els organismes administratius, segons Alícia Marcet.