Un món canviant a l’ombra dels imperis europeus

El context europeu

Pocs períodes de la història europea han viscut transformacions tan substancials com les que experimentà el segle XVIII, autèntic preludi del que ha estat, en essència, la societat contemporània. I aquesta afirmació és vàlida des de qualsevol dels àmbits que conformen la totalitat de les societats: des dels estrictament materials fins als “espirituals”, passant pels tecnològics, els polítics i els socials.

Escena de caça, s.d.

MMVR / R.M.

Efectivament, el 1789 Europa havia començat a fer passos decisius cap a la modernitat i estava a punt de deixar enrere la carcassa de l’antic règim que, amb els seus condicionaments econòmics i socials, havia constret les forces d’un determinat progrés, el del liberalisme i el capitalisme. Triomfà, doncs, la lògica del mercat i la divisió del treball, exalçades per Adam Smith, amb un creixement espectacular de la producció i dels intercanvis. Alhora, la demografia trencava el sostre que una mortalitat elevada li imposava a causa de les crisis alimentàries, les pestes i les epidèmies.

Era encara una societat estamental, en la qual la terra i les rendes que generava continuaven essent les principals fonts de riquesa, però cada vegada més marcada pel diner i pel mercat. En el terreny social, una major mobilitat acostava els propietaris, vinculats a la terra, al comerç o a la indústria, a la vella aristocràcia terratinent, alhora que eixamplava l’escletxa entre aquests i els de baix: petits pagesos, jornalers, artesans.

Era un món cada vegada més interdependent, gràcies a la ràpida difusió de les idees, a la millora de les comunicacions i a les expedicions científiques marítimes i terrestres que permeteren d’avançar en l’elaboració del mapa del planeta, i en el coneixement de la diversitat de formes d’organització i de cultura de la raça humana: els europeus van observar el Nou Continent i van redescobrir l’Orient, que fou definit en contrast amb l’Occident. També era un món més il·lustrat. Els avenços en els camps de les ciències naturals, la física, la química i la matemàtica esmicolaven tòpics i establien les bases d’una nova ciència fonamentada en la investigació sistemàtica que tenia com a objectiu explicar de manera racional un univers material presidit per lleis fixes. En l’àmbit de les idees, va prendre volada una actitud intel·lectual crítica, coneguda com la Il·lustració, els homes capdavanters de la qual sotmeteren a l’anàlisi de la raó els valors fins aleshores vigents, convençuts que tant la societat com les persones es podien millorar.

Quina fou la repercussió en el camp de les institucions polítiques europees d’aquestes noves tendències que quallaren a la segona meitat del segle XVIII? Les monarquies absolutes governaven amb constrenyiments mínims, llevat de la Gran Bretanya, on funcionava el parlamentarisme amb totes les seves limitacions, i de les Províncies Unides. El despotisme il·lustrat, en aquest context, fou una política aplicada per alguns monarques europeus que incorporaren criteris racionalitzadors, sobretot adreçats a sanejar la malmesa hisenda dels seus estats, a fi de preservar allò que per a ells era indispensable: el manteniment de les estructures socials i polítiques de l’antic règim, del feudalisme tardà. La guerra, per annexionar nous territoris, fou l’objectiu prioritari dels estats europeus consolidats. A part d’això, els anys 1787 i 1789 marquen fites polítiques decisives: el primer, la constitució burgesa dels Estats Units d’Amèrica; el segon, la Revolució Francesa, amb els ideals d’igualtat i justícia sumats als de llibertat.

Cal no oblidar, també, que aquest conjunt de transformacions que va significar l’ascens europeu comportà, en la mateixa mesura, i a la llarga, la subordinació dels països no europeus, atrapats en les complexes xarxes de dependència econòmica i política ordida des dels països emergents de l’Antic Continent.

Europa a la primera meitat del segle XVIII.

Aquest és, doncs, el context europeu que emmarcava la societat dels Països Catalans del segle XVIII. Una societat que havia vist tallats violentament els vincles federals entre els seus components territorials, Catalunya, les illes Balears i el País Valencià —a banda de les terres catalanes del Nord (el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i l’Alta Cerdanya havien estat integrades a la monarquia francesa el 1659)— arran de la guerra de Successió en la qual apostaren pel mateix projecte polític: el de l’arxiduc Carles d’Àustria. A la fi, com és sabut, el descabdellament del conflicte es resolgué de manera totalment contrària a les seves aspiracions i hagueren de suportar la repressió dels vencedors. Desapareixia, així, la monarquia paccionada que, amb totes les seves imperfeccions, havia fet possible el desenvolupament de l’Estat català als segles precedents, per deixar pas al regne d’Espanya, una formació política basada en Castella, articulada en províncies, inspirada en una pràctica de govern netament absolutista.

Si fins aleshores els processos econòmics, polítics i socials havien transcorregut per camins diferents en cada un dels Països Catalans, tot i que el nexe polític havia pogut facilitar punts de contacte i afavorir tendències comunes, ara, la distància i la diferenciació van créixer llevat de l’àmbit estrictament cultural, on les coincidències foren palpables. Per tant, a fi de conèixer la societat dels Països Catalans al segle XVIII caldrà una anàlisi específica per a cada una de les àrees geogràfiques que la componen per tal de comparar-ne la diferent situació i evolució, sense menystenir, però, el context que la realitat política hispànica imposava.

Cal advertir, a més a més, que l’especificitat no era exclusiva dels diferents Països Catalans, sinó que es trobava a l’interior de cada un d’aquests: les diferències regionals —i encara més, entre camp i ciutat d’una mateixa zona, per exemple—, prou agudes, sovint dificulten una apreciació global de les tendències històriques. Partint d’aquestes premisses, s’haurà de valorar amb una bona dosi de relativitat qualsevol generalització.

Les ciutats més poblades de l’Europa de principi del segle XVIII.

La població europea va superar les velles barreres demogràfiques imposades per la pesta i les epidèmies i entrà en el cicle demogràfic modern, que es caracteritza per la desaparició progressiva de la mortalitat catastròfica, per l’augment de la fecunditat, gràcies al fet que les parelles podien casar-se més joves, i per una major esperança de vida, si bé la mortalitat ordinària encara era elevada, sobretot la infantil. Encara que hi hagué alguns progressos mèdics, com el de la inoculació de la verola a càrrec de Mary Wortley Montagu, i el de la vacuna d’Eduard Jenner (al començament de segle i a la seva fi, respectivament), cal atribuir la millora de l’esperança de vida als progressos de l’agricultura, de la protoindústria i del mercat, que van ajudar a reduir les crisis alimentàries. Amb tot, el creixement global de la població fou moderat: en termes generals, al nord i al nord-oest d’Europa fou d’un 66% i al centre, a l’oest i al sud d’un 38%, encara que els percentatges amagaven contrastos notables a l’interior d’aquestes grans àrees.

Aquesta expansió no hauria estat possible sense un desenvolupament paral·lel de l’agricultura, que diversificà i estengué els conreus, i trencava així els sostres malthusians, tot i que durant la dècada dels anys vuitanta les crisis de subsistència van reaparèixer. La pressió demogràfica desencadenà una alça continuada dels preus agrícoles i un interès renovat per la terra. Però cal delimitar la geografia d’aquest procés, prou divers. Al nord-oest d’Europa (Anglaterra, Holanda, Normandia, Bèlgica i l’oest d’Alemanya) s’assoliren millores qualitatives que multiplicaren els rendiments: sistemes de rotació més acurats que introduïen plantes farratgeres, les quals feien possible l’estabulació del bestiar i el creixement de la ramaderia i, també, dels conreus industrials. Es tractava, doncs, de la revolució agrícola. Els grans propietaris maximitzaren els guanys de l’agricultura amb el tancament de les terres de caràcter comunal i de pasturatge, a costa de fer més difícil la subsistència de les comunitats pageses. L’avidesa’ de terra va donar com a resultat un procés d’intensificació que tenia com un dels principals objectius reduir el guaret amb el conreu de llegums, farratge i patates. Els resultats no es van fer esperar: Anglaterra es va convertir en una gran exportadora d’aliments. I, en l’àmbit de la propietat, una classe reduïda de terratinents que arrendaven les seves propietats acaparava la terra.

A l’Europa occidental i meridional aquest procés de canvis fou seguit de lluny, amb un clar predomini dels cereals, encara que es van desenvolupar també la viticultura, el conreu de l’oliva, els cítrics, la morera i els cultius d’horta. Una noblesa poc interessada en les activitats econòmiques, que havia vist retallat el seu poder pels monarques, limitat a la recaptació de contribucions sobre els vassalls, i una pagesia amb pocs recursos, constituïen un fre considerable a les innovacions. Els resultats de la distància entre aquests models d’agricultura salten a la vista si se n’observen els rendiments cap al 1800: per cada llavor sembrada, al nord-oest d’Europa en recollien almenys onze unitats; a la regió centroriental unes cinc i a la del sud no gaire més de sis, segons Peter Kriedte.

D’altra banda, a l’est de l’Elba, a l’Europa centroriental, la situació era ben diferent. L’estructura senyorial es refermà amb l’increment de l’explotació de mà d’obra servil fins a la darreria de segle, moment en què calgué replantejar aquesta estratègia econòmica a fi de fer més efectiu el sistema; se substituïren, doncs, les prestacions de treball per pagaments monetaris, a excepció de Rússia on, a mitjan segle, encara constituïen de la meitat a dues terceres parts dels dies de la setmana. Els senyors també enduriren el control del comerç, amb la qual cosa frenaren els mecanismes del mercat, i crearen tallers de productes manufacturats. Aquesta lògica del guany, però, caminava en direcció oposada a la que acabà reeixint.

Les transformacions més rellevants es produïren en el terreny de la producció manufacturera i dels intercanvis comercials. D’una banda, milloraren les infrastructures: les xarxes de camins, els canals i els ports de mar tingueren un paper cabdal en la formació del mercat. A l’escalf d’aquest dinamisme econòmic florí una xarxa de ciutats mitjanes i petites, sobretot a les zones nord-occidentals i a la Mediterrània, tal com ha assenyalat Jan de Vries. De l’altra, la política mercantilista dels estats, partint del pressupòsit erroni que els mercats eren estàtics, tenia com a objectiu reforçar la posició econòmica del país a l’exterior, mitjançant el desenvolupament intern i la imposició de barreres duaneres sobre els productes estrangers. Entretant, el mercat intern s’ampliava gràcies al creixement demogràfic i a l’especialització agrícola. Pel que fa als mercats exteriors, tots els mitjans eren lícits per defensar-los, fins i tot la guerra. Al segle XVIII, Anglaterra va prendre l’hegemonia del comerç marítim a Holanda, país que fins aleshores havia controlat productes bàsics com ara el peix, la sal, els cereals i la fusta. França restava en una segona posició, seguida d’Holanda, mentre que Portugal i Espanya veien minvar els seus imperis colonials. Sorgí, aleshores, un sistema capitalista mundial que se sustentava en el domini de la perifèria per la metròpoli. En aquest sistema, la regió atlàntica esdevingué la més activa, en bona mesura gràcies al comerç triangular entre Europa —que proporcionava productes manufacturats—, la costa occidental africana —d’on els traficants europeus obtenien els esclaus— i les plantacions americanes —proveïdores de metalls preciosos, primeres matèries i altres productes colonials—. L’abastament del cotó i la mà d’obra esclava, amb què els països colonitzats hagueren de contribuir, foren la base de l’acumulació de capital en mans de la burgesia florent i de la revolució industrial. De l’Àfrica negra, al llarg del segle, foren mobilitzats cap a Amèrica prop de set milions d’esclaus, un nombre considerable dels quals va perdre la vida en el viatge a conseqüència de les pèssimes condicions en què se’ls feia viure, explotació que tenia com a coartada ideològica la suposada superioritat del “món civilitzat” enfront del “món salvatge”. Així, doncs, el segle de les llums i de la raó fou, paradoxalment, l’edat d’or de l’esclavatge, com recorda Pedro Ruiz Torres. Per la seva banda, Espanya i Portugal incrementaren el volum comercial amb les colònies americanes, gràcies a l’impuls extractiu de plata i d’or, respectivament. Però Espanya va haver de resignar-se a l’increment de la presència francesa i anglesa. L’Àsia tampoc no restà al marge d’aquesta tendència: els anglesos penetraren a la Xina —els holandesos ja ho havien fet a Indonèsia al segle anterior— i a l’Índia. El te de la Xina, els teixits de cotó de l’Índia i el cafè de la mar Roja van eixamplar la seva presència als ports europeus. Alhora, aquests països acreixien, progressivament, el seu paper de consumidors de productes manufacturats procedents dels països colonitzadors.

S’havia configurat un sistema mundial que tenia el seu centre a Europa i com a cap indiscutible la Gran Bretanya, que posava en contacte regions fins aleshores inconnexes, i que es basava en una divisió del treball imperial i una explotació sense límits.

D’altra banda, Amsterdam va mantenir la seva posició de centre financer fins al segle XIX. Paral·lelament a la proliferació dels bancs estatals, una multitud de banquers privats atreien els estalvis i facilitaven la formació de capital per al comerç i la indústria. També intervenien en la formació de les companyies de comerç, en les d’assegurances, que es multiplicaven a mesura que augmentava el volum del comerç i els seus riscos, i en el deute de l’Estat, emprèstit destinat tant a l’activitat ordinària com a l’organització i el manteniment de la guerra.

Al capdavall, però, com ha recordat Kriedte, el capital mercantil és una condició necessària però no suficient per a la industrialització capitalista. Al llarg de la centúria, les proporcions entre capital fix (destinat a la inversió en edificis, màquines, tecnologia…) i circulant (mercantil) s’anaren alterant a favor del primer, transformació que no s’operà gràcies a l’oferta sinó a l’increment considerable de la demanda. Efectivament, la manufactura va respondre a l’increment de la demanda, tant interna com externa, augmentant la producció. La protoindustrialització (indústria desplegada als segles precedents mitjançant una producció domèstica destinada al mercat i no a la simple subsistència) situada en zones rurals on la mà d’obra era abundosa i barata i el control fiscal ínfim, arribà al zenit. La seva expansió transformà amplis territoris, que fins aleshores havien viscut estrictament de la terra, en zones mixtes amb agricultura i manufactura (essencialment tèxtil, però també de serralleria, rellotgeria, quincalla…). Però davant de la impossibilitat que els treballadors a domicili tinguessin accés a les primeres matèries, mai al mercat de venda del producte, o que disposessin de capital per fer efectiu el procés de manufactura, aquests hagueren de posar-se sota les ordres del capital mercantil que distribuïa el treball i que concentrava algunes operacions del procés, inicials i finals, en locals propis que se solien trobar a la ciutat, on s’aplegaven un nombre reduït d’operaris. Amb tot, a més de les manufactures que exigien inversions i concentracions humanes superiors, com les de la mineria i del ferro, sorgiren indústries concentrades d’estampats, de porcellana, de ceràmica i de vidre.

Lluny de la interpretació que explica el progrés industrial gràcies a la millora introduïda per les màquines i pel sistema de fàbrica, aquest es féu realitat gràcies a la nova organització del procés productiu, sostret de les mans de les corporacions gremials pels comerciants que el feren més rendible amb l’explotació intensiva de la mà d’obra rural i amb produccions noves com la del cotó. Maxine Berg ha parlat d’una “altra revolució industrial”, que tenia els seus fonaments en la indústria domèstica i els treballs artesanals, en les quals eren protagonistes les dones i els nens: l’”era de les manufactures”, que cap al 1820 deixà pas a l’”era de les fàbriques”, en què el sistema de treball a domicili tocava sostre. L’increment continuat de la demanda de productes manufacturats i la mateixa complexitat del sistema protoindustrial van fer-lo inviable, en la mesura que implicava xarxes de treballadors excessivament nombroses i disperses que encarien, així, les despeses globals. La contradicció només podia ser resolta amb la centralització progressiva del procés productiu i amb la seva mecanització.

El sector del cotó fou el capdavanter d’aquesta nova fase de l’organització de la producció. Els britànics en descobriren els avantatges respecte a les altres fibres: a l’hivern conserva l’escalfor i a l’estiu facilita la transpiració; treball fàcil de preparació de la floca; adaptació als processos mecànics de la filatura; bona absorció de tota mena de tints i de colors. Com ha recordat Jordi Nadal, la gran difusió del cotó en els cultius dels Estats Units meridionals i la utilització de la desmotadora el 1793 provocaren una baixa continuada en els preus fins al final del segle XIX, cosa que resultà decisiva per a facilitar el consum massiu dels teixits de cotó entre les classes populars. En les dècades dels seixanta i dels setanta, la jenny de Hargreaves, la waterframe d’Arkwright i la mule de Crompton, foren les màquines que substituïren a les fàbriques les filadores casolanes i els seus rudimentaris torns.

Les dificultats que travaven l’expansió de la manufactura del ferro també foren superades: l’estrangulació provocada per l’escassetat de carbó de llenya es resolgué emprant carbó de coc, obtingut a partir de la destil·lació seca dels carbons bituminosos. De més a més, el 1776, la màquina de vapor de Watt va permetre que fos instal·lada la primera manxa de vapor en un alt forn. Pocs anys després va ser possible adaptar el carbó a l’etapa de producció posterior de ferro forjat. La màquina de vapor també fou utilitzada, inicialment, per bombar l’aigua dels pous de les mines. Després, els seus usos es generalitzaren en la indústria i el transport. Si el carbó fou la font primària de la industrialització, el seu convertidor d’energia va ser la màquina de vapor.

Repartiment de sopa als pobres, s.d.

MHCB / R.M.

Com repercutí aquest procés de canvi econòmic en l’interior de les societats europees? D’entrada cal assenyalar que la producció agrària no va atènyer el nivell del creixement demogràfic. Per tant, es produí un augment continuat dels preus agraris i, òbviament, de la renda de la terra. Generalment no foren els senyors feudals els qui se’n beneficiaren, sinó els arrendataris que pagaven una taxa fixa als senyors. Això no succeïa a l’Europa centroriental i oriental, on la noblesa explotava extensos dominis senyorials. A l’Europa de l’oest i del sud, a mesura que els preus agraris i les rendes de la terra creixien, els salaris reals queien: els ingressos de la propietat augmentaven i els del treball minvaven. El règim alimentari se’n ressentí: el consum de carn cedí posicions al de vegetals. També minvà l’adquisició de productes manufacturats. Però, a la llarga, l’expansió de les ciutats i l’especialització econòmica, tant agrícola com industrial, feien la població cada cop més dependent del mercat. L’any econòmic pagès deixava pas a una nova forma de viure al dia, menys planificada, en funció del diner i del consum. Desapareixien lentament formes de vida i de comportament tradicionals, arrelades a les velles comunitats pageses. S’imposava una nova disciplina del temps i del treball cada cop més incompatible amb la forma de vida anterior. El nou estat de coses perjudicà els sectors socials més baixos, que es van veure desemparats en esvair-se els mecanismes de protecció de la societat tradicional. Les ciutats eren plenes de pobres i de rodamons considerats criminals per les autoritats. Per enquadrar aquests segments de la població sense feina van ser creats asils de pobres i d’orfes —on la mortalitat infantil era molt elevada—, centres de treball (forçós) i presons. Era la nova “economia política del mercat lliure”, en expressió d’E.P. Thompson, que arruïnava les classes pobres i les obligava a entrar en el procés de producció. Per acabar-ho d’adobar, es liberalitzà el comerç de cereals i el control del preu del blat fou eliminat. S’havien imposat el laissez faire i “la mà invisible reguladora del mercat” proposada per Adam Smith. Les revoltes populars, que reclamaven la regulació del preu del pa i el dret a la subsistència, es multiplicaren des de la lògica de l’anomenada “economia política popular”.

Al vèrtex de la societat, una minoria nobiliària que incloïa la jerarquia eclesiàstica controlava el poder polític: “antigues i poderoses cases nobiliàries d’origen feudal (noblesa d’espasa) i títols més recents creats pels reis per raó dels seus serveis prestats a la monarquia (noblesa de toga), es van repartir el poder de la luxosa societat aristocràtica dels salons, de les perruques i de les cares empolvorades”, ha dit P. Ruiz Torres. L’ordre social estamental deixava pas a una nova estructuració basada en la fortuna: les velles divisions legals i les noves de classe se sobreposaven. Sorgia un proletariat incipient a les ciutats. També diferents classes de burgesia: comercial, financera, rendista, funcionariat i professions liberals, protoindustrial i industrial. Era, encara, una burgesia de contorns incerts: “tants estats, tantes burgesies; tantes ciutats, tantes burgesies”, ens diu Luciano Guerci. Amb tot, la burgesia no es va desprendre del seu vincle estamentari-feudal fins que creà la fàbrica, mitjançant la inversió d’un capital fix on, per continuar obtenint guanys, calia reinvertir en lloc de gastar en despeses sumptuàries. A l’Europa central i oriental, la polarització entre noblesa feudal i pagesia no permeté la formació d’una burgesia dinàmica: a Polònia, Rússia i Bohèmia foren els nobles els qui assumiren les activitats que, a la banda occidental, eren considerades pròpies de la burgesia. Tanmateix, a tot Europa les elits burgeses continuaven anhelant d’esdevenir gentilhomes i accedir a l’estament privilegiat. Al pol oposat, malgrat que la gentry anglesa mirava amb menyspreu la burgesia mercantil, els vincles entre els dos grups augmentaven, fins i tot els familiars, i llurs descendents superaren la frontera que separava les activitats econòmiques. En general, el capteniment nobiliari tendia a ser menys excloent i homogeni. A la base de la societat, la pagesia continuava sotmesa a les càrregues imposades pels senyors i per la monarquia. La comunitat rural, d’altra banda, conservava drets d’aprofitament del bosc i de les pastures, i atenuava els desequilibris socials, cada cop més evidents, que es donaven en el seu interior.

La berguedana

Berguedana, màquina de filar, s.d.

Col·l. part. / Luigi

Cap al 1790, el fuster de Berga Ramon Farguell i Montorcí, conegut per “Maixerí”, junt amb un germà seu, fabricà una màquina de filar inspirada en la jenny de Higgs i en la de Hargreaves. L’invent constituí una autèntica aportació catalana al procés de filatura del cotó, ja que tot i que era accionada manualment per una persona, va significar la superació definitiva dels torns de filar i el perfeccionament de la jenny, que tenia 40 o 50 pues, mentre que la berguedana o maixerina en podia tenir 130 i constituïa un precedent de la moderna selfactina. Era formada per dues bancades de fusta paral·leles unides per una tercera. Una roda accionada a mà movia un joc d’engranatges que feia voltar les pues, on prenia torció la metxa col·locada en la fileta, gràcies al moviment del carro que es desplaçava horitzontalment sobre les bancades mitjançant quatre rodes encaixades en unes guies. Amb aquest vaivé s’aconseguia l’estiratge, la torció i el plegat del fil. El seu ús va decréixer considerablement entre el 1835 i el 1860, data en què la implantació de pues mecàniques (mulejennies, contínues i selfactines) ja era abassegadora. Per tant, com ha remarcat Jordi Nadal, “el regne de la berguedana ha estat excessiu; la seva fi, estrepitosa”.

Els pous de glaç

Reconstrucció d’un pou de glaç a Castellterçol.

Una de les activitats industrials florents al segle XVIII fou la del glaç, que deixava de ser un producte de luxe i assolia una demanda creixent per a l’elaboració de begudes, la conservació d’aliments i diversos usos mèdics. Per tal de recollir-lo i conservar-lo en els mesos més calorosos, era acumulat en els pous, dels quals, se’n conserven diversos a l’entorn de Castellterçol, zona proveïdora de Barcelona. Els pous de glaç eren excavats i construïts sota terra, d’uns nou metres de fondària per uns deu de diàmetre, i solien tenir forma circular amb dues obertures superiors d’accés a l’interior. Al fons hi havia un regatell que servia de desguàs. El glaç, obtingut durant els mesos d’hivern en estanys o basses a prop dels torrents o de les fonts, era trencat en lloses i dipositat a l’interior del pou en sostres, separats per boll. En el moment d’extreure’l, els homes, des de dintre el pou, el serraven i el pujaven amb una politja. Era col·locat en sàrries i aïllat amb boll, palla o sac, i transportat per cavalleries a la nit, amb el màxim de rapidesa per evitar-ne la pèrdua. L’explotació i la comercialització de la neu donà origen a una puixant burgesia mercantil que s’establí a Barcelona.

El segle de les llums

Aquest progrés material fou acompanyat per avenços importants en els camps de la ciència, la tecnologia, les idees i la cultura. Durant el segle XVIII es multiplicaren les acadèmies a l’estil de la Royal Society de Londres i de l’Académie des Sciences de París. Els estats s’interessaren per la ciència. També els homes més rellevants de les llums: Voltaire divulgà els treballs de Newton; Diderot s’apassionà per la fisiologia i la química; Rousseau ho féu per la botànica. És significatiu que l’obra intel·lectual més emblemàtica del temps sigui Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, editada per Diderot i D’Alembert. L’anàlisi matemàtica fou desenvolupada per Newton i per Leibniz, entre d’altres investigadors. L’autor de la teoria de la gravitació universal (1687) desenvolupà el càlcul infinitesimal. D’Alembert i Lagrange (Mecànica analítica, 1787) intentaren donar a la mecànica l’estructura d’una ciència matemàtica. En astronomia, Halley estudià la trajectòria el·líptica d’alguns cometes i Laplace publicà l ’Exposició del sistema del món (1796) i la Mecànica celest (1798-1825), obres que aplegaven els coneixements adquirits en astronomia des de Newton. Els progressos en el termòmetre venien de la mà de Fahrenheit, Réaumur, Celsius, i per la seva banda Black aprofundí en la calorimetria. Musschenbroek inventà el primer condensador elèctric, Coulomb avançà en el magnetisme i l’electrostàtica i els treballs de Galvani van permetre a Volta de construir la pila elèctrica (1800). Lavoisier, fundador de la química moderna, publicà el Tractat elemental de química (1789). Pel que fa a les ciències naturals, Linné edità el Systema naturae (1735), obra cabdal en la classificació dels éssers vivents; Buffon elaborà una història natural i, posteriorment, Lamarck féu progressos en la idea de la variabilitat de les espècies i de l’evolució, enfront del criteri de fixesa imperant. En medicina es guanyà terreny en anatomia i fisiologia, fet que repercutí en la millora de l’obstetrícia a l’últim quart de segle. La vacuna de la verola de Jenner (1796) marcà una fita en l’allargament de l’esperança de vida. També es feren passos considerables en les ciències humanes. El coneixement dels pobles de l’Àfrica o de l’Àsia va permetre la millora de l’estudi evolutiu de les societats, de la mateixa manera que avançà el coneixement de l’antiguitat mitjançant l’arqueologia. Dues obres són cabdals en aquest salt qualitatiu a banda de les de David Hume (Discursos polítics, del 1752, i Història d’Anglaterra, del 1754-62): La riquesa de les nacions (1776), d’Adam Smith, i Decadència i caiguda de l’Imperi Romà (1776-88), d’Edward Gibbon, les quals oferien una visió de la història com un avanç continuat, vinculat al progrés de la ciència i de la tecnologia.

Però, sobretot, el segle XVIII és el segle de la Il·lustració, en el qual, en nom de la raó i de la llibertat, i superant els prejudicis religiosos, els filòsofs es proposaren desterrar la ignorància, el dogma i la superstició per tal que la humanitat assolís un major grau de felicitat. Per a Kant, la Il·lustració consistia en la superació de l’home de la seva minoria d’edat. La seva consigna “tingues el valor de servir-te de la teva pròpia raó!” era una crida a l’individu perquè se servís de l’enteniment per comprendre la realitat que l’envoltava. A França, Montesquieu, Diderot, Voltaire, Rousseau, des de preses d’actitud diferents, es lliuraren a una crítica sistemàtica de la societat contemporània d’antic règim en els camps religiós, polític, social i econòmic. L’escocès David Hume publicà el Tractat sobre la natura humana i l’alemany Immanuel Kant, Crítica de la raó pura i Crítica de la raó pràctica, aportacions cabdals al pensament del segle XIX. A la darreria de segle, el liberalisme il·lustrat deixà com a llegat el radicalisme de Thomas Paine (Els drets de l’home) i Mary Wollstonecraft (Una vindicació dels drets de la dona).

Pel que fa a la literatura, aparegueren obres importants com ara la novel·la de Daniel Defoe Robinson Crusoe, la sàtira de Jonathan Swift Els viatges de Gulliver i les Cartes perses de Montesquieu. Però l’optimisme il·lustrat fou contestat a la segona meitat de segle per una reacció al progrés racional, amb una bona dosi de desengany i de defensa dels sentiments, del qual són representatives les obres Càndid de Voltaire, Júlia o la nova Eloïsa de Rousseau, Els sofriments del jove Werther i Els bandits dels joves Goethe i Schiller, respectivament, i El barber de Sevilla i La diada boja o les noces de Fígaro de Beaumarchais.

Quant al moviment artístic, es produí una síntesi entre el classicisme en l’arquitectura, del qual el palau de Versalles és el millor exponent, i el rococó, plasmat en la decoració i l’ornamentació. La realització dels múltiples palaus que sorgiren arreu d’Europa era concebuda com una obra total i molt complexa. L’estucat blanc amb or i colors pastel, amb miralls immensos, cortines, papers pintats i tapisseries a les parets, en una clara ostentació de riquesa, eren els trets distintius d’aquests palaus que acollien la vida social de la noblesa. Però a la segona meitat del segle, el rococó cedí davant el neoclassicisme: era el retorn a l’antiguitat i a la simplicitat en les edificacions. Aleshores, l’art clàssic desvetllà un interès renovat, estimulat per l’excavació de Pompeia, i el rococó esdevingué el blanc de les crítiques il·lustrades.

En els dominis de la música, cal remarcar l’ascens de l’òpera italiana, la qual atreia tant l’elit aristocràtica com un nombrós públic popular, especialment a Itàlia i a Alemanya. D’altra banda, es desenvolupà l’oratori, composició de tema religiós tractada de forma operística, que arrelà a Holanda i Alemanya i en la qual reeixí especialment Georg Friedrich Händel. Fins a mitjan segle, recorda H.G. Koenigsberger, l’estil galant, comparable amb el rococó, assolí una gran audiència a les capitals europees, i tingué com a màxim exponent el compositor francès Jean Philippe Rameau. Però a partir d’aleshores aquest estil va rebre crítiques, entre d’altres de Rousseau, per la seva superficialitat. Johann Sebastian Bach, amb una producció impressionant, assenyalà l’inici d’una nova etapa a partir d’una concepció de la música que recolzava en un ordre universal fonamental i en la recerca de l’harmonia. La seva influència fou decisiva sobre Mozart, instal·lat a Viena, l’obra del qual La flauta màgica pot ser considerada representativa del segle tant musicalment com per l’exaltació dels valors humans del seu argument. Franz Joseph Haydn, alhora, desenvolupà una obra d’inspiració religiosa fonamentada en la creença il·lustrada d’un món racional i harmoniós.

Finalment, la cultura popular, amb una gran diversitat i riquesa, mantenia en bona mesura la seva coherència, fonamentada en una interpretació “animista” del món impregnada de valors cristians. Les classes populars expressaven la seva cultura mitjançant l’expressió oral, les festes i les tradicions, i accedien lentament a la cultura escrita, si més no a partir de la lectura en veu alta. La literatura de cordill i la imatgeria amb pregàries i cançons eren parcialment populars, sovint obra d’autors semilletrats de les ciutats. El procés d’alfabetització, remarcable al nord-oest europeu entre els homes de classe mitjana, reduït entre els sectors més pobres i nul entre les dones, integrà, lentament, aquestes classes populars als motlles de la cultura escrita dominant.

L’època del despotisme il·lustrat

En l’àmbit de la política, el set-cents va ser el segle del despotisme il·lustrat. Lluny de voler dur al terreny de les realitats el programa racionalista dels il·lustrats, és a dir, transformador de la societat, la majoria dels governants europeus adreçaren els seus esforços a perfeccionar els aparells administratius i polítics, a difondre la cultura i l’ensenyament, i a estimular l’economia. Aspiracions ben legítimes, però que esperaven dur a terme sense alterar en l’essencial l’estructura de l’antic règim. Ben al contrari, amb aquestes reformes pretenien donar-li continuïtat. En adonar-se de la impossibilitat d’aquesta empresa, l’equívoc es va desfer i el despotisme aparegué lliure de farciments il·lustrats. Aleshores, la política absolutista es presentà en termes clars i nets: l’objectiu essencial era de reforçar l’estat mitjançant una administració eficaç i uns exèrcits poderosos, per a les quals coses calia incrementar els ingressos fiscals.

Si bé la via més segura per augmentar els ingressos de les hisendes dels estats era la del desenvolupament econòmic, aquest camí resultava massa complex i lent, alhora que podia desencadenar, als ulls dels governants, canvis perillosos en els fonaments de la societat. L’altre camí, més d’acord amb els seus interessos, es limitava a modificar la forma del repartiment de la renda generada pels camperols, reduint els excedents percebuts pels estaments privilegiats. La contradicció d’aquesta tria rau en el fet que els sectors privilegiats no estaven disposats a renunciar a les seves prerrogatives i els governs, d’altra banda, no podien permetre’s el luxe d’oposar-s’hi perquè eren els seus aliats en el poder. Això explica que els esforços dels sobirans per drenar ingressos es dirigissin cap a l’Església, que, per altra part, es mostrava refractaria a perdre el monopoli del saber i obstaculitzava la modernització científica. L’esforç per crear esglésies nacionals als països catòlics cal entendre’l, doncs, en el sentit d’assolir un major control per part dels estats damunt la institució, i restringir-ne el poder: foren les polítiques del gal·licanisme a França, del josefinisme als estats dels Habsburg i del regalisme a Espanya. Aquest constrenyiment del poder eclesiàstic pel civil, acompanyat d’un cert anticlericalisme, esdevingué un dels trets més distintius de la política del despotisme il·lustrat, com ha assenyalat Josep Fontana. Tanmateix, a la fi de segle les escletxes d’aquests tipus de política eren palpables i es consumà el fracàs, a conseqüència de la seva contradicció fonamental: la difusió de les idees il·lustrades era incompatible amb el manteniment de la societat estamental de l’antic règim, basada en el privilegi d’uns pocs. Aleshores es produí la involució i la repressió: els monarques absoluts s’havien adonat que el vell ordre estava sentenciat.

La flota espanyola al port de Barcelona, s.d.

MHCB / R.M.

Pel que fa a l’ordre polític, la guerra presidí les relacions entre els estats europeus del set-cents fins a convertir-se en la seva activitat per excel·lència, la qual exigia, alhora, una hisenda i una burocràcia cada cop més organitzades. Per això, Voltaire denuncià l’ambició dels reis, de la qual naixia “aquest flagell, aquest crim de la guerra, que conté tots els flagells i tots els crims”. Després dels tractats d’Utrecht i de Rastadt (1713-14), que posaven fi al conflicte internacional de la guerra de Successió a la corona espanyola, s’encetà una pau fràgil. Quedava confirmada la decadència de l’imperi espanyol, amb les pèrdues territorials de Menorca, Gibraltar i les possessions italianes. El monopoli del comerç americà quedava seriosament en dubte per la presència d’anglesos i francesos. S’iniciava l’etapa daurada de l’equilibri europeu fins a la pau d’Aquisgrà (1748). Mentre Prússia es preparava per a ocupar un lloc preponderant, França, la monarquia dels Habsburg, Anglaterra i Espanya s’avingueren, a costa dels estats més dèbils, a annexions i cessions de territoris constants. El panorama canvià, encara que no la lògica expansiva, quan Prússia i Rússia, fins aleshores confinades en una posició perifèrica, van decidir intervenir en el banquet del repartiment de territoris. L’ascens de Prússia fou confirmat pel tractat d’Huberstsburg (1763), signat amb l’imperi dels Habsburg, el qual posava en perill el sistema d’equilibri europeu vigent fins aleshores i admetia, de fet, la impossibilitat de contenir l’ambiciós Frederic II en els límits que li havien assenyalat les grans potències. Una cosa semblant passava amb Rússia, que volia reforçar la seva presència al Bàltic i créixer en perjudici de l’imperi turc. Operava en un ampli marc territorial oriental, en competència amb França i la Gran Bretanya, però també amb Prússia i Àustria. La primera partició de Polònia (1772) sancionà la dislocació del sistema d’equilibri de la primera meitat de segle. L’avidesa expansiva dels monarques despòtics il·lustrats, els màxims exponents dels quals foren Frederic II de Prússia i Caterina de Rússia, portà a la desaparició de l’estat polonès el 1795. Alhora, Rússia assolí importants concessions de l’imperi otomà el 1774. D’altra banda, França, en constant rivalitat amb la Gran Bretanya, mantenia el seu paper cabdal, encara que ja no preeminent. Àustria es refermà a costa de l’imperi turc i s’apropà a França. Itàlia continuà dividida i l’imperi europeu hispànic es desintegrà, tot i que continuava posseint les Índies. Anglaterra orientà els seus esforços cap a l’explotació d’un imperi colonial creixent i pagà, amb un cert aïllament, el seu paper secundari en el contenciós europeu, tot i el seu antiborbonisme. Cap dels estats europeus, però, era preponderant, motiu pel qual les guerres del segle XVIII, com la de Successió d’Àustria (1740-48) i la dels Set Anys (1765-73), generaren diferents coalicions.

L’increment dels conflictes anà acompanyat d’un desplegament sense precedents de recursos i de mitjans en mans dels estats. L’activitat diplomàtica va prendre relleu, com també els serveis d’informació i l’estratègia. En l’aspecte tècnic, el fusell arraconà l’espasa; la cavalleria incrementà el seu paper, i també l’artilleria. L’enfortiment dels exèrcits confirmava aquesta realitat: el rus disposava de 300 000 homes; el francès, de 280 000, que consumien un 30% del pressupost de l’estat; el prussià, fet de 260 000 homes, s’enduia del 70 al 80% del pressupost total; l’austríac tenia 240 000 homes; el britànic i l’irlandès, 120 000; l’espanyol, 56 000; el suec, 45 000, i el piemontès, 30 000, amb un cost del 60 al 70% del pressupost estatal. Aquestes xifres, recollides per André Corvisier, il·lustren sobre la magnitud dels exèrcits europeus a la segona meitat de segle.

Si s’estableix una relació amb el nombre d’habitants de cada un dels estats, en resulta un soldat per cada 14 habitants a Prússia; un cada 45 a Suècia; un cada 85 a França; un cada 96 a Àustria; un cada 100 a Gran Bretanya i Irlanda; un cada 120 a Rússia, i un cada 160 a Espanya. A aquest contingent, cal sumar-hi les companyies no regulars, a l’estil dels fusellers, de gran utilitat a les zones frontereres i muntanyoses. Un grau tan elevat de militarització de la societat comportà una pressió constant de l’estat per incrementar el servei militar, ja fos reclutant voluntaris entre les classes baixes o no tan voluntaris, entre els presoners de guerra, a les tavernes i a les portes de les esglésies mitjançant l’engany i la coerció: tot hi valia. No és estrany, doncs, que les xifres de la deserció fossin impressionants: Guerci calcula que a l’exèrcit prussià desertaren 30 000 homes entre el 1713 i el 1740, 80 000 durant la guerra dels Set Anys i 16 000 en la guerra de Successió de Baviera del 1778-79; de l’exèrcit dels Habsburg durant la guerra dels Set Anys, més de 62 000, i del francès uns 70 000, mentre que a Rússia, l’any 1732, 20 000.

El capità mallorquí Antoni Barceló

Nova llanxa inventada per A. Barceló, s.d.

BC

El capità mallorquí Antoni Barceló i Pont de la Terra (Palma 1717-97) va néixer en una família de tradició marinera. El seu pare, Onofre, fou un conegut corsari que formà part de l’expedició contra Sardenya del 1717 i obtingué, després, el servei de correu entre Palma i Barcelona. Antoni Barceló es va formar com a mariner en aquesta ruta i als 19 anys ja comandava un xabec. Aviat va destacar pels seus coneixements nàutics i pel valor en defensar-se dels atacs dels pirates barbarescs, molt freqüents en aquesta travessia. Del correu de Mallorca va passar a menar l’estol de xabecs mallorquins que participà en l’expedició a Alger el 1775, en el setge de Gibraltar dels anys 1779-80, i, com a tinent general de l’Armada Reial, en els atacs contra Alger del 1783 i el 1784.

Les seves proeses corrien de boca en boca i, fins i tot, Carles III el va cridar per conèixer-lo personalment i el va fer cavaller de l’orde que porta el seu nom. Només entre el 1762 i el 1769, se li atribueixen l’enfonsament de 19 vaixells enemics, l’alliberament de més d’un miler de cristians i la captura de 1 600 presoners, entre ells Salim, el famós pirata algerí.