Altres convents de clarisses

Santa Clara de Barcelona

La presència de monges clarisses a Barcelona data del 1233, quan van arribar a la ciutat Agnès de Peranda d’Assís i Clara de Jànua, enviades per la mateixa santa Clara. Aquesta data és confirmada per l’epigrafia de la làpida sepulcral de la primera abadessa del convent, l’esmentada Agnès de Peranda, de l’any 1281, transcrita i traduïda per Fidel Fita (1895, pàg. 273).

En un primer moment es van establir en una petita ermita vora el mar, consagrada a sant Antoni Abat. Només tres anys més tard, el 1237, i gràcies al vistiplau del rei Jaume I, van obtenir uns terrenys, en una zona avui ocupada pel parc de la Ciutadella, per a la construcció d’un convent amb la seva corresponent església. Aquesta, el 1249 ja es trobava pràcticament acabada, si no ho era del tot, i el 1257 s’inicià la construcció del claustre. Des d’un començament, la comunitat va estar sota l’advocació dels sants Antoni de Pàdua i Damià, per disposició del bisbe Berenguer de Palou (Madurell, 1973, pàg. 121). Uns segles més tard, cap al 1515, substituïren la regla fundacional per la benedictina.

Al principi del segle XVIII, el rei Felip V va ordenar la construcció de la Ciutadella, fet que va comportar l’aterrament de més de 800 cases, i també de diverses esglésies i convents, entre els quals hi havia el de les clarisses. La comunitat es traslladà llavors a les antigues dependències del Palau Reial Major. De l’antic convent, tan sols es conserva una clau de volta amb l’Agnus Dei, en l’actualitat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. En canvi, sí que disposem de plantes i descripcions d’aquest complex conventual, que proporcionen prou dades per a conèixer, almenys de manera aproximada, la seva disposició general.

El claustre i la planta del convent de Santa Clara de Barcelona segons una pintura d’abans de la seva destrucció a l’inici del segle XVIII.

ECSA - G.S.

Un dels primers aspectes que cal tenir en compte és que es tractava d’un dels conjunts gòtics més antics de la ciutat, fet que lògicament planteja la possibilitat que hagués servit de model o punt de referència per a d’altres edificis, com ara el monestir reial de Pedralbes, també pertanyent a l’orde de Santa Clara, amb el qual s’observen diversos punts de connexió. Estava organitzat entorn d’un gran claustre de planta rectangular i estructurat en tres nivells d’alçada, igual que a Pedralbes, però de dimensions menors. Les galeries s’obrien al pati central mitjançant una successió de dotze arcades, als costats curts, i catorze als majors. Les de la planta baixa i el primer pis tenien arcs apuntats i columnes de fust tetralobulat i es devien finalitzar dins del primer quart del segle XIV. En canvi, la galeria superior, novament com a Pedralbes, era de pilars prismàtics i d’una època més tardana. Quant a l’església, se sap que va patir diverses reformes al llarg del temps. En qualsevol cas, l’edifici construït al segle XIII consistia en una nau única, de sis o set tramades, amb capelles laterals i un absis rectangular, i la coberta de fusta de dos vessants (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 174-175).

Santa Clara de Tortosa

D’aquest convent, molt malmès durant la Guerra Civil Espanyola, només es conserva el claustre, l’antiga hostatgeria (actualment reconvertida en església) i una altra dependència, que tradicionalment s’ha cregut que correspon a l’església primitiva.

Un dels trets més característics del convent de clarisses de Tortosa és la seva antiguitat. Tot i que es desconeix la data exacta de la fundació del convent tortosí, sí que se sap que és un dels més antics de l’orde, amb una data que oscil·la entre el 1233 i el 1267, depenent dels autors. Tal com indica el pare franciscà Jaume Coll, la data més probable és aquesta darrera, que tot i així és molt primerenca si tenim en compte que santa Clara va morir el 1253. Tradicionalment s’ha considerat que les fundadores del convent tortosí van ser enviades per sor Agnès de Peranda i sor Clara d’Assís, mentre encara s’estava construint el convent de Barcelona, i que aquestes s’instal·laren en un edifici que havia estat primer dels templers, l’església de Sant Miquel, tot i que fins al moment no hi ha cap documentació que confirmi aquestes hipòtesis.

Ales nord i oest del claustre del convent de Santa Clara de Tortosa, d’arcs trilobulats, molt semblant al claustre del convent franciscà de Morella.

ECSA - G.S.

En un principi, l’edifici quedava fora de les muralles, com la majoria dels convents dels ordes mendicants, tant masculins com femenins. Però amb l’ampliació de les muralles al segle XIV, el convent passà a quedar protegit per les fortificacions de la ciutat; malgrat això, aquesta zona restà durant molt temps despoblada, fins al punt que a mitjan segle XVIII encara s’hi trobaven camps de sembrat. Malgrat aquesta primerenca fundació, durant tot el segle XIV es continuaren realitzant obres al convent, si bé es desconeix si foren ampliacions o reparacions d’elements ja existents. Al finançament de l’obra contribuïren diferents sectors de la societat: el bisbe, el capítol de la catedral, el clergat i alguns ciutadans tortosins, com Joan Ametlla, que féu generoses donacions. També fou molt important la contribució de la ciutat: està documentat que des del 1307 va donar diners per a l’obra del convent. Així, el 1378 hi ha una donació per a les obres del claustre. Durant les dècades dels anys vuitanta i noranta del segle XIV es dugueren a terme obres a l’església, la infermeria, el dormitori, etc. El 1428 caigué una part del claustre i el 1432 se n’hagué d’enderrocar una altra part.

Fins el 1936, el convent únicament havia restat deshabitat entre el 1810 i el 1811, en plena guerra del Francès, però durant la Guerra Civil Espanyola es cremaren i destruïren les construccions del convent, cosa que provocà la marxa de les monges clarisses. Després de la guerra es traslladaren temporalment al col·legi de Sant Lluís, on van romandre durant 17 anys, fins que el 1958 s’inauguraren les noves dependències del convent, després de la seva restauració. Finalment, el 1991, el claustre fou restaurat de nou, ja que es trobava en molt males condicions, i s’aprofità també per a corregir algunes de les actuacions que s’hi havien portat a terme en la restauració anterior.

L’element del conjunt que més destaca actualment és precisament el claustre, d’accés parcialment restringit ja que resta dins del sector de clausura del monestir. Se n’han conservat dues ales originals, l’ala nord i l’ala oest. En ambdues hi ha arcs trilobulats sostinguts per columnes adossades als angles, mentre que a la resta les columnes són més senzilles, rodones, amb bases i capitells totalment llisos. Als carcanyols dels arcs, hi ha esculpides estrelles cegues que donen un toc de decoració a l’austeritat del claustre. Les ales est i sud són totalment diferents, aixecades en una època posterior. Tot i que a l’ala est no hi ha vestigis que el claustre gòtic continués, en la darrera restauració del 1991 es va recuperar el primer arc de l’ala sud, aïllat, que no permet discernir si aquesta ala va ser eliminada en realitzar la construcció de l’actual “església vella”, o bé si les ales sud i est no es van continuar, o fins i tot si en algun moment aquestes dues ales van caure i ja no les van tornar a aixecar. En aquest sentit, és significatiu que ja al segle XIV s’hi haguessin de realitzar unes obres de reparació perquè havia caigut part del claustre. La coberta, amb bigues de fusta, és sostinguda en tres dels quatre angles per uns arcs que contenen, al centre, una pedra clau treballada. Aquestes tres claus constitueixen una part important de la decoració que conté el claustre, totalment auster, i s’hi troben representades, respectivament, una torre i, en dues, les armes d’alguns possibles mecenes. D’altra banda, un altre element característic d’aquest claustre són les mènsules de pedra seguides, que servien per a reforçar les bigues contra la pressió a què es veien sotmeses. Aquestes bigues finalitzaven molt sovint en caps de biga tallats amb formes animalístiques.

El claustre de Santa Clara presenta un paral·lelisme molt clar amb el claustre de Sant Francesc de Morella, construït el 1272, amb els mateixos arcs trilobulats i els capitells i les bases llisos.

Ruïnes d’una antiga estança del convent de Santa Clara de Tortosa que hom dubta si es corresponia a església o al dormitori.

ECSA - G.S.

Un altre tema de controvèrsia en aquest conjunt és la localització de l’església, ja que n’hi ha hagut quatre al llarg de la història del convent. En primer lloc, hi havia l’església primitiva, que sembla que correspondria a l’antiga església de Sant Miquel. No hi ha acord, però, quant a la seva situació. D’una banda, sembla que l’estança, en ruïnes, contigua a l’ala nord del claustre, de la qual només es conserven les parets laterals i els arcs, podria correspondre a l’església primitiva. De l’altra, però, s’ha proposat també la possibilitat que l’església de Sant Miquel fos situada a l’ala meridional, i que hagués estat enderrocada posteriorment per construir “l’església vella”; en aquest darrer cas, l’estança de l’ala nord seria el dormitori. Posteriorment, al segle XVIII, es va construir una altra església, circular, situada a la zona oriental del convent, la qual encara es conserva, tot i que no és oberta al públic i necessita una actuació urgent. Anys més tard, l’església va ser traslladada cap a l’ala meridional. En la restauració que es féu després de la guerra civil de 1936-39, l’església es va tornar a traslladar, aquest cop al lloc on hi havia hagut l’antiga hostatgeria, de la qual encara quedaven tres arcs de diafragma. La seva planta és un rectangle irregular, amb coberta de fusta sobre arcs de diafragma. A la façana es poden observar diversos escuts, que malauradament encara no han estat identificats, corresponents a l’època en què aquest sector constituïa l’hostatgeria.

L’estudi de l’obra arquitectònica d’aquest convent és molt complicat a causa de la pèrdua del seu arxiu: una part, segons diuen els historiadors del segle XIX, fou traslladada el 1601 a Barcelona, per un frare franciscà, cronista de l’orde, i es perdé durant els esdeveniments de la Setmana Tràgica; la resta es cremà en els incendis i saqueigs que patí el convent durant la Guerra Civil Espanyola.

Tampoc les descripcions dels cronistes antics no permeten formar-se una visió històrica de l’antic convent de clarisses tortosí: són molt poques les descripcions que ens n’han arribat, ja que sempre ha estat un convent de clausura. Tot i això, Ramon Vergés i Paulí, cronista tortosí del principi del segle XX, indica l’existència antigament, al pati, d’uns lleons de pedra, traslladats posteriorment al museu municipal (dels quals actualment s’ha perdut tot rastre) i dues làpides amb inscripcions epigràfiques. La primera, al claustre, pertanyia al sepulcre de Maria de Berenguer, al damunt del qual hi havia una làpida amb una inscripció que reproduïm a partir de la còpia que en feren aquests cronistes: “Idbus septembris anno dni M CCC Tertio obiit Bertomeua, uxor Berengarii Siurana, cuius aia requiescant in pace. A.” (‘El dia 13 de setembre de l’any del Senyor de 1303 morí Bertomeua, dona de Berenguer Siurana, l’ànima de la qual descansa en pau. Amén.’) Aquest sepulcre encara es conserva actualment. Es tracta d’un monument funerari consistent en un sepulcre llis aixoplugat per un arc apuntat que descansa sobre dues columnetes poligonals. L’arc, que deixa entreveure la intenció de continuar-lo cap a l’esquerra, probablement per a instal·lar-hi el sepulcre de Berenguer Siurana, no recolza en aquesta direcció directament sobre la columna, sinó que acaba en una mènsula semiesfèrica, amb decoració geomètrica a la part inferior. Els capitells de les columnes, per la seva banda, contenen decoracions vegetals, amb unes fulles molt estilitzades.

Segons el mateix Vergés, hi havia també una altra làpida a l’entrada del convent, al costat de l’accés al claustre, on ara hi ha el torn, escrita en català antic, de la qual també transcrivim la inscripció de l’esmentat cronista tortosí: “En l’an de M CCC L III, a VI jorns de noembre, morí l’onrat en Ramon Barberà, ciutadà de Tortosa. Lo qual jau ací y en Guiem Barberà, nebot seu; morí a XV de noembre l’an M CCC L XXX V III.” Aquest autor també ens informa de l’existència antigament d’un quadre del segle XIV dedicat a la Mare de Déu dels Àngels (que la seu tortosina havia cedit al convent de Santa Clara, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, obra de Jaume Serra) i d’altres obres actualment perdudes.

Santa Clara de Montblanc (Mare de Déu de la Serra)

El convent de Santa Clara de Montblanc, popularment conegut com a santuari de la Mare de Déu de la Serra, és situat als afores de la vila, al seu extrem nord-oest i lluny de les muralles. És un dels edificis gòtics de Montblanc que ha patit més modificacions, sobretot com a conseqüència de les destruccions ocasionades per nombroses guerres, durant les quals, sovint, fou emprat com a fortificació militar, especialment d’ençà del segle XVII. Una mostra evident d’aquesta degradació és la façana principal de l’església, on fins a mitjan dècada de 1980 encara eren visibles els merlets construïts amb motiu de les guerres carlines. Actualment, tot i les restauracions que s’hi han realitzat, l’estructura gòtica primitiva continua estant parcialment amagada sota afegits d’èpoques posteriors.

L’origen del convent es remunta al 20 de gener de 1296. En aquesta data i a instàncies del rei Jaume II, el municipi donà el lloc de la Serra a la infanta grega Irene Làscaris, vídua del comte de Pallars Arnau Roger I, per tal d’aixecar-hi un monestir de monges clarisses. Tan sols dos anys després, el 1298, l’arquebisbe de Tarragona Rodrigo Tello li atorgà la primera concessió d’indulgències. La construcció devia iniciar-se immediatament, si bé es va allargar fins ben entrat el segle XIV. El 1311, el rei els va concedir fustes, pedres i altres materials procedents de les runes de la sinagoga del call jueu. Les obres van continuar amb el vistiplau del monarca, que el 1313 es declarà protector del convent. Poc després, el 1322, ell mateix va cedir a les monges un hort de la seva propietat, i el 1323 les eximia de tributs i contribucions. Aquest privilegi fou posteriorment confirmat per Alfons el Benigne el 1331 i per Pere III el Cerimoniós el 1341 (Palau, 1931, pàg. 118-119). El 1349, l’abadessa Constança de Llobets nomenà com a nou procurador Miquel Sabernarda, de la diòcesi de Girona, i alhora li encarregava el cobrament de totes les almoines procedents de l’arxidiòcesi de Tarragona destinades a la fàbrica del convent (Liaño, 1976, pàg. 123). La consagració del temple, però, no va tenir lloc fins el 10 d’agost de 1365, en un acte oficiat per fra Pere, bisbe auxiliar de Tarragona.

Aspecte exterior del convent de Santa Clara de Montblanc, popular santuari de la Mare de Déu de la Serra.

ECSA - G.S.

Actualment, el conjunt consta de quatre edificis: el monestir, el santuari, l’antiga casa del capellà i la de les monges. A desgrat de les diverses modificacions, l’interior de l’església conserva en essència els trets definidors de la seva estructura original. Consta d’una nau rectangular, de 34 m de llargada, 12 d’ample i 17 d’alçada, dividida en sis trams per cinc arcs de diafragma apuntats, amb els seus respectius contraforts, entre els quals es construïren sengles capelles –tres a l’epístola i dues a l’evangeli–. En un principi, la coberta era de fusta i de dos vessants, amb un enteixinat policromat a l’estil del d’altres edificacions montblanquines; malauradament, no en queda res i el sostre actual és de maons i guix, fruit de les remodelacions efectuades a partir de la fi del segle XVII i el començament del XVIII. En canvi, les esmentades capelles, com al convent de Sant Francesc de Montblanc, es van solucionar amb voltes de creueria de pedra, que en qualsevol cas també han estat molt alterades. No hi ha dubte, però, de la seva existència en època gòtica, ja que en una visita pastoral del 22 de febrer de 1450 es diu que hi havia cinc altars, al marge del major, dedicats a santa Clara, santa Llúcia, santa Creu, les onze mil verges, i sant Climent i santa Cecília.

Quant a les dependències adossades més enllà de l’absis, corresponen a una ampliació de la segona meitat del segle XVIII, que tenia com a objectiu la construcció d’un nou cos destinat a cambril de la imatge de la Mare de Déu de la Serra, patrona de la vila. Les obres foren sufragades per la família Josa, que el 1802 també va costejar les despeses de la casa del capellà, afegida a la façana principal, i l’obertura d’una nova porta lateral. D’aquestes intervencions, i pel que fa a l’edifici gòtic, va ser especialment significativa la primera, ja que la col·locació del cambril a continuació de l’absis devia comportar la supressió del finestral gòtic, situat molt probablement en aquest punt i que permetia la il·luminació de l’interior del recinte.

Bibliografia consultada

Coll, 1738; Fernández, 1867, pàg. 257-258; O’Callaghan, 1886, vol. I, pàg. 151-154; Fita, 1895; O’Callaghan, 1910, pàg. 26-31; Vergés, 1912, pàg. 17-106, 171-220 i 307-308 i 1914, pàg. 57-58; Palau, 1931; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 174-175; Bayerri, 1948-60, vol. VII, pàg. 539-545, i vol. VIII, pàg. 523-531; El convento…, 1962; Madurell, 1973; Liaño, 1983a, vol. 3, pàg. 146-147; Albín – Solé, 1984; Dalmases – José, 1985, pàg. 120-122; Diversos autors, 1991; Diversos autors, 1994; Montañés, 1998; Pagaroles, 1999, vol. I, pàg. 40.