Victòria de sant Miquel sobre Llucifer, del retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià, obra del Pseudomestre de Glorieta. L’enigmàtica figura de l’anònim Pseudomestre de Glorieta amaga un artista notable, el veritable nom del qual encara es desconeix, que col·laborà amb Lluís Borrassà. Es conserven molts compartiments del seu retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià, ara fragmentat i dispers en diverses col·leccions privades. Entre aquests compartiments destaca aquesta taula en què es representa la “victòria que sanct Michel archàngel optenc” sobre Llucifer, segons es pot llegir en una versió catalana de la Llegenda àuria.
IAAH
A partir de diverses pintures conservades amb característiques estilístiques properes i que es poden situar al segon quart del segle XV, Post va aïllar la personalitat artística d’un pintor que anomenà Mestre de Glorieta. El catàleg d’obres assignat a la seva mà és molt plural, la qual cosa, si bé es podria intentar justificar per l’evolució lògica de l’anònim, és força probable que estigui motivada per la integració, dins un mateix grup, de la producció de més d’un artista, entre els quals excel·leix l’autor del retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià conservat en diverses col·leccions privades, artista que cal segregar de l’anterior anònim i que anomenem Pseudomestre de Glorieta.
L’enigmàtica i alhora interessant figura del Pseudomestre de Glorieta manté vincles importants amb la pintura de Lluís Borrassà. Una de les obres en què s’identifica millor la seva col·laboració en el taller de Lluís Borrassà és el retaule de Santa Clara de Vic (1415), especialment en algunes de les figuracions que fan al·lusió a l’orde terciari franciscà darrere la imatge de sant Francesc (Alcoy – Ruiz, 1996-97). Si comparem el terciari vestit segons la moda borgonyona amb el sant Sebastià del retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià, es fàcil apreciar que l’autor és el mateix.
A partir d’aquest aïllament de la mà del mestre, la personalitat del Pseudomestre de Glorieta pot reinterpretar-se seguint un trajecte artístic comú al d’altres artistes que tot just despuntaren a partir de la mort de Lluís Borrassà i la del seu nebot valencià Francesc al voltant del 1425, moment que coincideix també amb l’esgotament del taller de Joan Mates. Tot això afavorí l’arribada de diversos artistes a Barcelona, com Mateu Ortoneda, Jaume Borrassà i probablement Pere Huguet, pintors que establiren contactes amb alguns membres de l’obrador de Borrassà –Lluc i Pere Sarreal, principalment– i articularen l’etapa prèvia a la consolidació de la pintura de Bernat Martorell.
El desvelament de la identitat del Mestre de Badalona, reconegut en Bernat Despuig, aporta un nou referent a tenir en compte dins l’univers borrassanià i ajuda a entendre els punts de contacte entre la pintura d’aquest artista i la del Pseudomestre de Glorieta. Són fàcils d’observar les afinitats que manté el retaule de Santa Anna, obra signada per Despuig (MNAC/MAC, núm. inv. 64038), amb algunes de les escenes homònimes del retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià. Alguns estudiosos han assenyalat també els contactes del Pseudomestre de Glorieta amb la pintura de Bernat Martorell i han coincidit a ressaltar la seva vinculació amb Ramon de Mur.
En definitiva, dins aquest marc complex, en què no manquen noms de pintors ni trajectòries destacades per la documentació, és possible procedir a desmuntar l’antiga figura del Mestre de Glorieta. Les obres que han estat agrupades sota aquesta etiqueta poden i han de correspondre a altres pintors. D’una banda, el grup integrat pel retaule de l’antiga col·lecció Muntades dedicat a sant Joan Evangelista i santa Llúcia, el conjunt fragmentari del santuari de Paretdelgada amb santa Àgata, santa Anna i sant Miquel Arcàngel, els compartiments dedicats a Maria i santa Caterina procedents del Mas de Bondia (Segarra) i la mateixa taula de Glorieta a partir de la qual es batejà l’anònim, amb la Mare de Déu amb el Nen acompanyada d’un donant, poden correspondre en realitat a la darrera activitat del taller de Ramon de Mur o a la seva escola més immediata. Els conjunts, no sempre en perfecte estat de conservació, delaten dates avançades, però el dibuix i les composicions revelen forts lligams amb els models del principal responsable del retaule de Guimerà.
Reconstrucció del retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià, les taules del qual estan disperses en diverses col·leccions privades. Atribuït ara a l’anònim Pseudomestre de Glorieta, té vincles importants amb l’estil de Lluís Borrassà.
©IAAH/AM
En canvi, l’obra més notable que fins ara s’havia atribuït al Mestre de Glorieta, l’esmentat retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià, d’origen desconegut, obre una problemàtica diferent que obliga, com advertíem, a contemplar amb detall les extensions del taller de Lluís Borrassà i el marc gironí dominat per alguns dels seus familiars directes. És en aquest context, encara seduït per les conquestes del primer internacional, on es pot cercar i potser trobar la identitat real d’aquest mestre, que elabora una peça extraordinària, no sense la plausible col·laboració d’algun ajudant. Les principals qualitats del mestre d’aquestes taules fan que considerem positivament els seus vincles estrictes amb el nucli gironí dels Borrassà, per bé que sigui necessari considerar també el coneixement d’altres aportacions fetes des de Barcelona i, fins i tot, des de la diòcesi de Tarragona. Es pot observar, sobretot en els episodis narratius, com el mestre aspira a connectar amb les vies més extremades del gòtic internacional, difoses a València, i es deixa captivar per la desmaterialització d’alguns cossos, fràgils i flexibles. Tampoc no hem de perdre de vista la seva capacitat per a tractar els colors, brillants i generosos quan s’escau. En aquest sentit, i sense abandonar el context gironí, no es poden passar per alt els lligams del conjunt a santa Anna, sant Miquel i sant Sebastià amb algunes taules dedicades a la Passió de Crist que, distribuïdes per diferents museus i col·leccions, han estat apropades a la mà de Francesc Borrassà. Aquest vincle té conseqüències molt notables i interessants, ja que permet associar les taules del retaule de Santa Anna, Sant Miquel i Sant Sebastià a una dimensió estilística prou semblant a la relacionada amb Francesc Borrassà, a desgrat de les possibles incomprensions o desigualtats degudes en part als processos de restauració de les obres.
Els anys següents a la mort de Lluís Borrassà es desenvolupà progressivament una nova cultura figurativa gràcies als intercanvis que es donaren entre els diversos components del taller borrassanià i els artistes que arribaren a Barcelona. Aquesta nova proposta pictòrica es reflecteix especialment en el retaule de Cabrera de Mar, conjunt datat entre els anys 1425-30, que ha estat considerat una de les primeres obres de Bernat Martorell, però que encara palesa amb prou intensitat els ensenyaments de mestres actius en l’etapa anterior, entre els quals hem situat els del Pseudomestre de Glorieta.
Bibliografia consultada
Post, 1930a, pàg. 408, 1933, pàg. 540-541, i 1941, pàg. 631; Fort i Cogul, 1947, pàg. 35; Alcolea i Blanch, 1980b; Dalmases - José, 1984, pàg. 236; Gudiol – Alcolea 1986, pàg. 107-108; Alcoy – Ruiz, 1996-97; Alcoy, 1998, pàg. 253-255 i 272; Ruiz, 1999d, pàg. 596-597.