La continuïtat del taller de Bernat Martorell: Miquel Nadal

Dades personals i evolució artística

Es fa díficil parlar de Miquel Nadal com a figura aïllada, ja que per diverses raons apareix sempre documentat amb altres mestres, com Francesc Vergers, Bernat Martorell II i Pere Garcia de Benavarri. De fet, les referències més importants sobre Miquel Nadal es troben a partir del seu contracte amb Bartomeua –vídua de Bernat Martorell– i Bernat Martorell II –fill d’aquest mestre– per fer-se càrrec de l’obrador barceloní del pintor. Ja amb anterioritat es tenen, però, algunes notícies de la seva activitat artística, per bé que no es conegui, fins ara, gairebé res del seu itinerari personal, excepte el seu origen valencià.

El 17 de març de 1445 ell i el mestre Francesc Vergers contractaren amb Francesc Llobet la realització d’un retaule per a la capella de Sant Llorenç de l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, una obra que no s’ha conservat.

Es té notícia del seu trasllat a Tortosa el 1449, data en què atorga poders al seu germà Bartomeu, veí de Barcelona. Hi romandrà fins el 1451, any que el trobem de nou a la Ciutat Comtal fent de testimoni d’una àpoca per la compra d’un rossí.

La notícia més important, i potser per això la més repetida per la historiografia, és l’acord de l’abril del 1453 entre Bartomeua i Bernat Martorell II –d’una banda– i Miquel Nadal –de l’altra– perquè aquest darrer es fes càrrec durant quatre anys de l’obrador del mestre barceloní Bernat Martorell (vegeu el capítol dedicat a Bernat Martorell en aquest mateix volum). Aquest acord fou degut a l’edat del fill del mestre, que el 1453 tenia només 17 anys, la qual cosa l’impossibilitava per a posar-se al capdavant d’un taller pictòric de l’envergadura del del seu pare (Duran i Sanpere, 1975, pàg. 126). Els interessats nomenaren fra Genís Despuig –mestre de l’orde dels framenors a Barcelona–, Galceran Marquet i Guillem Marc –argenters–, Jaume Vergós –pintor– i Macià Bonafè –imaginaire– àrbitres per a possibles conflictes.

Durant aquests anys (1453-55) hi ha diverses referències documentals sobre diferències entre la família de Martorell i Miquel Nadal, degudes fonamentalment a qüestions econòmiques.

Del 6 d’octubre de 1453 data una àpoca signada per Miquel Nadal i Bernat Martorell II amb motiu de la pintura del retaule dels Sants Cosme i Damià de la catedral de Barcelona, un encàrrec dels marmessors de Francesc Desplà († 1445). Fou realitzat aproximadament entre el 1453 i el 1455 i és l’obra cabdal per a conèixer l’estil del mestre, ja que la curta edat de Bernat Martorell II fa pensar que és una obra gairebé exclusiva de Nadal. Al novembre del mateix any aquest pintor feu els cartrons de dos tapissos per al palau o casa de la Diputació del General a Barcelona (Puig i Cadafalch – Miret i Sans, 1911, pàg. 414). També se li encomanà un retaule de Sant Quirze i Santa Julita (1454), molt probablement per a l’església parroquial de Sant Quirze del Vallès, que finalment obrà Pere Garcia de Benavarri. El mateix passà amb el retaule de les Santes Clara i Caterina de la catedral de Barcelona, amb la diferència que aquí Miquel Nadal realitzà part de l’obra (vegeu el capítol dedicat a Pere Garcia de Benavarri en aquest mateix volum).

El 1454, en una partida incompleta de comptes de la marmessoria de Bernat Martorell, es parla d’un retaule per a l’illa de Sardenya que Bernat Martorell contractà l’any 1452 i pel qual cobrà 40 lliures de mans d’un tal Miquel Salou. El 8 de març de 1455 Miquel Nadal cobrà 10 lliures a compte per a continuar-lo. No hi ha cap pista segura de l’esmentat retaule, però Ainaud llançà la hipòtesi que correspon a la “bella figura di Sant’Antonio abate che si trova nella chiesa parrocchiale di Maracalagonis”, encara que Raffaello Delogu creu que aquesta és una obra més antiga repintada al segle XVI per Pietro Cavaro (Ainaud, 1983, pàg. 26-27).

Nadal arribà a cobrar alguna quantitat per aquesta obra i n’informà als Martorell, però també afirmà que retornaria les quantitats si no podia assumir aquest encàrrec. El cert és que documentalment no es pot anar més enllà i no s’ha conservat cap obra que es pugui identificar amb l’esmentat retaule.

Segons opinió del professor Aldo Pillittu, que segueix R. Serra (1990, pàg. 112), l’encàrrec que rebé Nadal hauria pogut passar després a Pere Garcia de Benavarri, però aquest retaule no s’ha identificat mai, i tampoc no es té la certesa que s’hagués dut a terme.

Entre el 1455 i el 1456 les desavinences econòmiques entre Miquel Nadal i la vídua i el fill de Bernat Martorell es van fer insostenibles i la societat es va dissoldre. Bartomeua requerí la compareixença dels cònsols dels pintors com a àrbitres en aquesta disputa i demanà que Miquel Nadal fos sancionat amb la pena prevista, perquè considerava que havia incomplert els pactes. Aleshores el taller passà a mans de Pere Garcia de Benavarri, tot i que els rebuts eren signats per la vídua de Martorell en qualitat de tutora del seu fill, fins que a partir del 12 d’abril de 1458 ja hi contractà en solitari Bernat Martorell II.

El 23 de setembre de 1457 Miquel Nadal atorgà testament. S’hi diu que és pintor, veí de Barcelona i fill del difunt Miquel Nadal, pagès veí de València, i d’Angelina, vivent. L’endemà, data de la seva mort, es publicà el testament, amb el pintor barceloní Gaspar Oliver com a testimoni (Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 130).

Com es pot veure, doncs, la trajectòria artística de Miquel Nadal està íntimament relacionada amb l’obrador barceloní de Bernat Martorell, lligam que reafirma les seves característiques estilístiques. És cert que Nadal deu molt a Martorell, però no n’és un simple imitador o un ajudant que plasmi les idees del mestre d’una manera mecànica. Les seves produccions mostren, més aviat, un estil de transició entre Martorell i Huguet.

Malgrat tot, la representació de les figures en les obres de Nadal és més propera a Martorell, però amb una marcada tendència a un cànon una mica més estilitzat dels personatges. No domina el tractament de la llum com Martorell, però és prou hàbil per a aconseguir efectes expressius amb la utilització d’una gamma cromàtica suau i un bon contrast entre llums i ombres. En certs aspectes encara és proper a elements del primer internacional, com en la representació d’alguns vestits ondulants i en la rigidesa d’algunes figures –com passa en la taula de la Mare de Déu amb el Nen i àngels del retaule dels Sants Cosme i Damià–. Tanmateix, malgrat la presència d’alguns elements tradicionals i retardataris, en la seva producció predomina l’interès per la plasmació d’elements flamenquitzants –com el realisme i la representació de l’espai mitjançant la perspectiva–. També és interessant la representació dels fons d’algunes escenes, en les quals els elements arquitectònics substitueixen el paisatge. No són construccions aïllades sinó arquitectures compactes que cobreixen tots els fons. Les escenes guanyen en placidesa i serenitat, però Nadal encara no és prou hàbil per a individualitzar els personatges. Quan representa grups –com en la taula dels sants martiritzats amb el foc, del retaule dels Sants Cosme i Damià– es limita a representar tipologies generals, sense caracteritzar individualment cada personatge, com sí que farà més endavant Jaume Huguet.

Situat entre dos grans mestres, aquest artista no n’assoleix la qualitat tècnica, però és capaç de plasmar en les seves obres elements propis, característics de l’època de transició en què treballa.

L’obra documentada i atribuïda al pintor

L’única obra documentada de Miquel Nadal que es conserva completa és el retaule dels Sants Cosme i Damià de la catedral de Barcelona (v. 1453-55) (vegeu el volum Arquitectura I d’aquesta col·lecció, pàg. 286-287). Conté escenes de la vida dels sants titulars, més alguna escena cristològica i mariana. Consta de tres carrers amb dues taules cadascun, més una predel·la flanquejada per dues portes. En la primera taula hi ha pintada la curació de Pal·làdia, amb dos temes simultanis. Cronològicament, el primer és el de la dreta, amb Pal·làdia estirada al llit i essent curada pels sants metges. La part esquerra representa el moment en què sant Damià rep un regal de la dona guarida mentre el seu germà sant Cosme se’l mira amb certa recança. Observem aquí un fons arquitectònic dens i compacte –característic de l’estil del mestre– i el llit com a eix horitzontal vertebrador de l’escena. Aquesta taula és força arcaïtzant per la representació simultània de dos temes.

L’escena inferior d’aquest carrer mostra els sants davant el cònsol Lisies. És una escena simètrica, amb dues meitats clares protagonitzades pels sants –l’esquerra– i pel cònsol –la dreta–. La resta de figures representades no estan individualitzades i constitueixen una massa compacta –un altre element característic de la manera de treballar de Nadal.

Al carrer central no hi ha l’habitual Crucifixió a la taula cimera, sinó una escena de la Mare de Déu amb el Nen i àngels, en una composició simètrica amb una perspectiva un pèl forçada, marcada per la representació de les rajoles del terra. És com si la perspectiva s’hagués realitzat separadament en cada meitat de la taula, com també succeeix a la taula central del retaule, on hi ha representats els sants titulars, Cosme i Damià. L’espai és ocupat gairebé totalment pels dos personatges, que van abillats amb túniques fins als peus –amb uns plegats força naturalistes– i porten nimbes circulars daurats i uns pots d’ungüents a les mans, els quals els identifiquen com a sants metges. El fons de l’escena està dividit horitzontalment en dues meitats, la inferior amb rajoles en perspectiva i la superior marcada per un estofat daurat.

Al carrer lateral dret és representada l’escena de la flagel·lació dels sants. Al cantó esquerre es desenvolupa l’acció principal, la flagel·lació de sant Cosme i sant Damià, i al dret es pot veure una massa compacta de figures que ho estan presenciant.

La taula inferior conté el martiri del foc. Sobre un fons arquitectònic, l’escena és clarament organitzada en dues meitats: la de l’esquerra és plena de personatges sense individualitzar que observen el martiri i la de la dreta representa els sants en un espai més oxigenat.

La predel·la és flanquejada per les dues taules de les portes del retaule, amb les representacions de sant Sebastià i sant Iscle. En el compartiment esquerre es pot veure la degollació dels sants metges sobre els cossos dels seus tres germans. En el compartiment central hi ha l’escena del Crist de la Pietat, en una composició gairebé simètrica amb la figura de Crist sostinguda per àngels. I finalment trobem el moment del miracle pòstum dels sants: la substitució de la cama de l’etíop per la del cavaller romà.

L’altra obra documentada on participa el mestre és el retaule de les Santes Clara i Caterina, també a la catedral de Barcelona (v. 1454-58) (vegeu el volum Arquitectura I d’aquesta col·lecció, pàg. 286-287). Segons Post –de moment ningú no ha plantejat cap altra hipòtesi–, Nadal hauria realitzat la taula central, la predel·la i les portes del retaule. La resta –Crucifixió, representació dels sants i escenes de la vida de les santes– seria obra de Pere Garcia de Benavarri.

En la taula central s’observen les efígies de les santes titulars del retaule, en una composició similar a la del retaule dels sants metges. En la predel·la hi ha l’oració a l’Hort –amb un nombre elevat de personatges sobre el fons de l’hort–, el plany sobre el Crist mort –amb una composició on el cos de Crist marca l’eix horitzontal i les figures de sants, santes i Maria, situades a diferents nivells, marquen el vertical– i el Noli me tangere –amb un fons de paisatge i la focalització a la part dreta amb les figures de Crist i Maria Magdalena.

Altres pintures que s’han atribuït a Miquel Nadal són fonamentalment el fresc del monument funerari de Francesc Desplà, al claustre de la catedral de Barcelona (v. 1457); dues taules i una predel·la d’un retaule d’una capella del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona) –només se’n conserva la predel·la–, i la taula d’un retaule provinent de l’Astor (Pujalt), on hi ha representat sant Agustí en el seu estudi (v. 1450-66), actualment al Museu Episcopal de Vic (núm. inv. 625) (Post, 1938, pàg. 189-195).

Al fresc de l’arcosoli de la capella funerària de Francesc Desplà és representat el Crist de la Pietat envoltat d’àngels portadors dels instruments de la Passió. L’obra està força malmesa i és difícil definir-ne una autoria i un estil clars. Post argumenta que el retaule dels Sants Metges fou encarregat a Nadal pels marmessors de Francesc Desplà i, tenint en compte aquest contracte anterior, també li podrien haver encarregat aquesta obra. En canvi, Gudiol i Alcolea només relacionen les pintures amb el cercle de Bernat Martorell i les situen al segon terç del segle XV (Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 139). Post va més enllà i afirma que el monument funerari fou construït pels volts del 1457 i que les pintures es devien fer simultàniament. Si això fos així, Nadal hauria realitzat l’obra el mateix any de la seva mort; cal tenir en compte, però, que Nadal es dedicà fonamentalment a la pintura sobre taula, sense que se li conegui cap producció pictòrica al fresc. Aquests elements, sumats a la manca de documentació contrastada, fan difícil mantenir –almenys sense reserves– aquesta atribució.

Se sap, per informacions de Jaume Aymar i Montse Carreras, que del retaule de Sant Jeroni de la Murtra només es coneixen les dues taules centrals (potser destruïdes el 1936) i la predel·la (50,5 × 197 × 13 cm), que actualment es conserva molt restaurada al Museu de Badalona (núm. d’inv. 1). Aquest retaule es realitzà per a la capella de Sant Sebastià de l’esmentat monestir. La capella és anterior a l’època dels Reis Catòlics i el retaule s’hauria pogut fer pels volts del 1460. L’obra se salvà de l’incendi del 1835 i tornà a presidir la capella vint anys després, quan aquesta fou restaurada. També es restaurà la peça pictòrica i se li afegiren dues taules (a banda i banda de la central), obra del pintor vuitcentista Narcís Inglada (Vilanova i la Geltrú, 1830-91). Només Post parla de les dues taules centrals i és l’únic que les relaciona amb Nadal.

A la taula inferior es representa sant Sebastià vestit de noble, amb un arc i una sageta, instruments del seu martiri, a les mans. És envoltat de dos àngels que sostenen un teixit que serveix de fons a l’escena. A la taula superior es pot observar la Crucifixió. Les escenes de la predel·la són les següents: sant Fulgenci, sant Joan Baptista, Crist al sepulcre, l’estigmatització de sant Francesc d’Assís i sant Roc.

La informació anotada al revers de les fotografies de la taula de Sant Sebastià i la predel·la, de l’Arxiu Mas, apunta cap a una relació d’aquestes peces amb el mestre valencià Jacomart (València, v.1411-61) o amb el seu soci Joan Reixac.

Post relaciona la figura de sant Sebastià d’aquest retaule amb la del mateix sant de la porta del retaule dels Sants Cosme i Damià. El cert és que estilísticament és relacionable amb l’obra del pintor barceloní, però de moment no hi ha cap referència documental que ens ajudi a ratificar-ho o a desmentir-ho. Malgrat tot, l’evidència visual –dificultada per les successives restauracions i el fet que només coneguem les taules centrals a través de fotografies antigues– fa pensar més en Miquel Nadal com a autor de les peces que no pas en els mestres valencians.

Pel que fa a la taula de sant Agustí, Post la situa en algun moment anterior al 1450 (Post, 1938, pàg. 190); en canvi, Alcolea creu que és una taula pintada entre el 1466 i el 1500 (Alcolea i Blanch, 1989, pàg. 372). Si es fa cas de Post, la taula podria ser una obra de joventut de Nadal; si se segueix Alcolea, caldria descartar la possibilitat que l’autor de la pintura fos Miquel Nadal. Sigui com sigui, en el que sí s’està d’acord és en el fet que la pintura prové de l’Astor (Pujalt), a l’Anoia, per tant, fora de l’àmbit habitual de treball del mestre. L’estil també és una mica allunyat de la manera de fer de Miquel Nadal.

Epíleg

Podem concloure, en definitiva, que Miquel Nadal és un pintor inserit clarament en l’òrbita del barceloní Bernat Martorell i que comença a prendre importància quan, a la mort de Martorell, es posa al capdavant del seu important obrador. Segueix les directrius que caracteritzen la pintura del mestre, però més clarament decantades cap al món flamenc. Apareix relacionat amb altres pintors com Francesc Vergers, Bernat Martorell II o Pere Garcia de Benavarri. Aquest fet, sumat a les poques obres segures conservades, dificulta la definició clara d’aquest mestre d’origen valencià, que la documentació coneguda situa sempre en terres barcelonines, tret dels dos anys de Tortosa.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch – Miret i Sans, 1911; Post, 1938, pàg. 172-195; Gudiol i Ricart, 1955, pàg. 280-281; Camón Aznar, 1966, pàg. 384-387; Duran i Sanpere, 1975, pàg. 123-130; Ainaud, 1983; Dalmases – José, 1984, pàg. 266; Gudiol – Alcolea, 1986, pàg. 129-132; Alcolea i Blanch, 1989; Ainaud, 1990; Serra, 1990; Alcoy, 1998, pàg. 285-287.