Els salaris i el règim salarial en el treball de la construcció

L’escala de remuneració era molt àmplia en una obra i variava d’un ofici a l’altre, d’una activitat o d’una obra a l’altra. Els treballadors rebien, en general, la paga el dissabte, per setmana vençuda. En els períodes de poca activitat podia passar que els procuradors paguessin cada deu o quinze dies. La unitat de base era la jornada, amb la mitja jornada com a submúltiple. Només es comptaven les jornades completes, fins i tot en cas de força major. Així, un treballador podia veure com se li treia un sou del salari si la pluja l’havia obligat a interrompre la feina. En canvi, el procurador incloïa en les hores treballades el temps necessari perquè els treballadors arribessin a l’obra.

Els salaris variaven en funció de les estacions. Com que els artífexs treballaven de mitjana 12 hores a l’hivern i 14 hores a l’estiu, rebien generalment un salari diferent d’un període a l’altre. Així, de setembre a març els salaris eren més baixos que la resta de l’any, en primer lloc perquè les jornades eren més curtes que durant el bon temps, i, en segon lloc, perquè la mà d’obra era més escassa a l’estiu, per la competència del treball de pagès. Per tant, s’havien d’oferir salaris més competitius.

Segons el tipus d’activitat, la remuneració també variava. El salari d’un pedrer, per exemple, podia variar en funció de la seva força física, de la seva edat (aquests dos factors estaven sovint relacionats) o de la seva experiència. Aquest tipus de diferència podia explicar les oscil·lacions salarials durant la mateixa estació. Els salaris de dos treballadors de la mateixa edat, de la mateixa força i de la mateixa experiència podien ser diferents segons l’activitat que fessin a l’obra. El treball a la llotja, per exemple, era menys físic que el que s’exigia a la pedrera; per tant, hi havia una disminució de salari de més del 15%. Les diferències de salaris s’expliquen versemblantment, doncs, o bé per la dificultat de la tasca, o bé per la força necessària. Els carreters eren un cas a part: si cobraven per jornades, podien rebre salaris variables en funció dels mitjans emprats per a transportar els materials. Aquí, la modificació dels costos es devia a la força de tracció dels animals utilitzats.

L’escala jeràrquica de l’ofici servia d’escala salarial a l’obra, però es valorava també el coneixement. Així, un treballador, tingués el lloc que tingués en la jerarquia de l’ofici, podia ser reconegut pel seu propi valor. Al capdamunt de l’obra hi havia el mestre d’obra. Paradoxalment, el mestre d’obra podia cobrar tant com els picapedrers més qualificats. Això es devia al fet que, a més del seu salari, el mestre d’obra cobrava una pensió. Aquesta pensió podia ser una quantitat de diners fixa, o també la possessió d’un delme, d’un cens, d’una casa, etc. En l’escala jeràrquica d’ofici venien a continuació els mestres picapedrers. Cobraven d’un 30 a un 60% més que els manobres. Per sota d’ells hi havia els pedrers, que formaven el cos d’artesans principal. La diferència de salari entre els pedrers i els picapedrers podia ser d’entre el 20 i el 75%, segons l’experiència dels pedrers. A baix de tot de l’escala trobem els macips, els fadrins, els aprenents i els manobres. Els més joves i els menys experimentats no cobraven més que un quart de salari, mentre que l’aprenent d’un mestre d’obra tenia un salari igual o superior al d’un pedrer. En general, als segles XIV i XV, un manobre no cobrava gaire més de la meitat del salari d’un picapedrer.

Resumint, els salaris d’un mestre i d’un treballador qualificat tenien una relació d’1,30 a 1, els d’un mestre i d’un manobre, d’1,72 a 1, i els d’un treballador qualificat i un manobre, d’1,33 a 1. Tanmateix, és interessant observar que l’estatus social comptava poc. Per això, els esclaus que treballaven a l’obra de la catedral rebien el mateix sou que els manobres. Sembla que es considerava la força dels esclaus, i no llur origen servil.

L’altra forma de remuneració escollida pels procuradors era la remuneració a preu fet. Limitava els problemes de gestió, encara que aleshores la fàbrica havia de controlar que la qualitat del treball fos igual. Generalment, les dues formes de salari coexistien en els comptes. En un contracte a preu fet, el treballador es portava les seves eines. Ara bé, en cas de treball de llarga durada, la fàbrica s’encarregava de les reparacions o bé de la compra d’eines noves. Sembla que les fàbriques afavorien la contractació a preu fet per tal d’assegurar un treball de qualitat fet ràpidament. La rendibilitat devia ser la raó d’aquesta preferència.

En el cas dels carreters, el salari variava segons el material transportat. El salari d’aquests homes es calculava probablement en funció del pes i de l’embalum.

Els salaris van sofrir nombroses variacions quantitatives relacionades amb la conjuntura econòmica global. De resultes de les epidèmies de mitjan segle XIV, l’escassetat de mà d’obra va provocar una pujada de salaris cap al 1360. Al final del segle XIV i al començament del XV, constatem una baixada i després una estabilització dels salaris. Després del 1462, els salaris descriuen una tendència a augmentar, provocada sens dubte per les sagnies de la guerra civil. De manera general, els salaris dels treballadors més qualificats romangueren estables durant tot el període. Els salaris que més van variar, i a l’alça, van ser els dels menys experimentats, sobretot al final del període. Els treballadors perdien, doncs, poder adquisitiu davant les fluctuacions dels cereals. Efectivament, els salaris s’estancaren en temps de la pujada del preu del gra el 1440, i l’augment dels sous al final del segle no cobrí la inflació, que seguia el seu curs.

Bibliografia consultada

Hamilton, 1936; Doñate, 1962; Carrère, 1977-78; La Ronciere, 1982; Izquierdo, 1983; Braunstein, 1986; Guilleré, 1993-94.