La mà d’obra

Orígens i mobilitat

D’on venien els treballadors que construïren els edificis de les ciutats catalanes? Els corrents de migració provinents del nord sembla que foren més forts que els que provenien del sud. Per tradició històrica i cultural, Catalunya va mirar més cap a l’altra banda dels Pirineus que cap a Castella, encara que també s’han documentat alguns artífexs castellans que treballaren a Catalunya, sobretot al final del segle XV. Des de temps enrere, s’havien establert lligams naturals entre els dos vessants dels Pirineus. Sovint tenien un passat comú i sobretot gaudien d’una llengua comuna o pròxima que facilitava la comunicació. Els lligams eren de vegades més complexos. Foix s’inclinà sobretot cap a Andorra, on va trobar, al seu torn, igual com els nombrosos pobles dels Pirineus, una sortida econòmica a Catalunya en els períodes difícils. Quant a la immigració més llunyana (Alemanya, França, Florència), afectà sobretot els mestres. Allí es produí la manifestació del gòtic internacional, que engendrà moviments migratoris, garants de la transmissió del coneixement.

Els treballadors més disposats a moure’s eren els menys qualificats: manobres, carreters, etc. Aquestes dues categories d’oficis no estaven estrictament lligades a la construcció. Els homes podien llogar-se per a l’agricultura, el tèxtil, el comerç, entre altres activitats. Els “artistes artesans” venien d’horitzons diversos i llunyans: el 6,25% dels arquitectes, el 25% dels mestres vidriers, prop del 10% de picapedrers i el 8% de pintors de Girona no eren originaris del Principat. El seus coneixements els asseguraven un lloc de treball anessin on anessin. A més, el viatge d’obra en obra tendí a esdevenir un ritual per a les elits dels oficis, que consolidaven i completaven així llur aprenentage i experiència.

Aquests moviments de població vinguda de lluny formen part de la història mateixa de Catalunya. Les influències alpines es poden detectar des de l’edat de bronze i es repeteixen en el temps del romànic amb l’arribada dels mestres comacini que dugueren fins aquí l’art llombard, i en el darrer gòtic amb els contactes amb la pintura de la zona del Danubi. Catalunya sempre ha mirat cap a la Mediterrània i cap a l’altra banda dels Pirineus. Els moviments migratoris des de França han existit sempre.

L’origen de l’emigració, però, és sobretot regional. A Girona, el retrat de la immigració al segle XIV s’assembla al del XV: els artesans vénen sobretot de la diòcesi. La ciutat permet d’adquirir una formació, i sempre van existir moviments d’aprenents. Només el 10% de la mà d’obra no era originària de la diòcesi; d’aquesta, el 75% provenia del Principat.

Els oficis

L’abastiment de primeres matèries era la preocupació dels procuradors dels edificis en construcció. Alguns dels proveïdors tenien llur taller a l’exterior i les fàbriques n’eren només un client més. D’altres treballaven a l’obra mateixa. Segurament era el cas particular dels calcinaires. El terme designa alhora el treballador que talla les pedres de calç, el que fabrica la calç i el que la ven. El forn, segons les obres, podia trobar-se a fora i pertànyer a una tercera persona, o bé estar instal·lat directament a l’obra i ser propietat de la fàbrica. Llavors, el calcinaire podia cedir el seu lloc al forner.

Podem considerar com un cas a part el ferrer. Observem, en primer lloc, que la paraula ferrer significa alhora ‘forjador’ i ‘ferrer’. La paraula ferredor, que trobem molt rarament, es tradueix només per ferrer. El ferrer es dedicava la major part del temps a mantenir les eines, més que no pas a vendre’n de noves. El preu de les primeres matèries utilitzades per a la reparació s’incloïa sovint en el preu de la mà d’obra.

L’obra també necessitava alguns artesans de manera molt puntual. Sovint, aquest era el cas dels oficis de decoració. El “forjador d’argent”, del llatí argentarius, ha esdevingut argenter en català per un sistema d’apòcope típica després d’una consonant simple llatina. L’argenter era l’últim que intervenia per acabar el decorat d’una capella nova. S’ocupava del mobiliari litúrgic. Treballava l’argent, per descomptat, però també els altres metalls i les pedres precioses. El pintor intervenia tant en les obres de mobiliari com per acabar els murs d’una capella, i disposava els seus colors damunt d’un llit de guix. Altres artesans implicats eren els vitrallers. El gòtic català, tot mur i potència, no ajudà gaire al desenvolupament de l’art dels vitralls. Tanmateix, les catedrals oferien als artistes, principalment estrangers, l’ocasió d’exercir llur talent. Els vitrallers treballaven al marge de l’obra.

Finalment, els escultors intervenien per als treballs fins de talla. Anomenats “ymaginers”, “escultors d’imatges”, són documentats així al segle XIV. A l’època gòtica, una gran part eren de procedència francesa, com ara un dels primers en arribar, Joan de Tournai, que el 1328 treballava en el sepulcre de Sant Narcís de Girona. També vingueren escultors d’origen italià. És ben conegut el cas de l’escultor pisà Lupo di Francesco i els seus ajudants, que treballaren en el sepulcre de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona.

Hi havia una altra categoria d’actors que no treballaven a l’obra. Eren sobretot els oficis relacionats amb el transport: els traginers o carreters. Els primers eren transportistes en el sentit ampli del terme. Podien estar especialitzats en transport d’una categoria de materials. En general, eren propietaris del carro i de les bèsties, i el cost del transport variava segons l’animal. Els segons eren fusters especialitzats en construcció i reparació de carros o les persones que els conduïen. Els “tiradors de pedres” transportaven damunt la seva esquena pedres amb civeres o basts. A vegades treballaven a la pedrera, per carregar els carros, i a vegades a peu d’obra.

Tot el personal de la pedrera treballava també fora de l’obra. El pedrer tenia la tasca d’extreure els blocs i de desbastar-los. S’utilitzaven també els mots trencador o tayllador per referir-s’hi.

Representació d’un picapedrer que sosté la maceta i el cisell a la galeria oriental del claustre de Santes Creus (primera meitat del segle XIV).

Enciclopèdia Catalana – G.Serra

Una darrera categoria de mà d’obra reunia la majoria de treballadors: els artesans de la pedra, que era l’element bàsic de la construcció. Els picapedrers n’eren els actors principals. En aquest punt, hi ha un problema de denominació entre picapedrers i pedrers. Quan es fa una distinció, els picapedrers estan visiblement a dalt de tot de la jerarquia. S’ocupaven de tallar els blocs més difícils (capitells, columnes, decoracions, etc). Els pedrers feien les altres feines, en el sentit jeràrquic del terme: desprendre els blocs simples, tallar pedres simples. Alguns estaven especialitzats: els picadors s’ocupaven només de preparar els blocs. A vegades se’ls anomenava peradadors o aparayladors, és a dir, els qui s’encarregaven de fer pujar les parets. Tenien la funció de paleta, caracteritzada per l’ús i el domini de l’escaire i de la plomada. Si al començament l’art d’aixecar parets semblava que era una part de l’ofici de picapedrer, a poc a poc ambdues activitats es va anar distingint.

Tant els uns com els altres disposaven d’una cohort d’aprenents i de manobres que els ajudaven. Sense cap formació específica en l’ofici, els manobres s’encarregaven de les feines més baixes de l’obra. Transportaven pedres, les carregaven a les bastides, pastaven el morter, portaven aigua, etc. Tanmateix, estaven especialitzats en la construcció, al contrari que els bracers, que es llogaven indistintament per a les feines del camp, de la construcció o dels tallers tèxtils.

Els macips es formaven a l’obra. Depenien d’un mestre, identificat clarament. També s’anomenaven fadrí, en el sentit per exemple del “mosso de la masia”, o bé jove. Aquests tres termes s’utilitzaven sovint sense cap distinció aparent, però de vegades el salari mostrava una diferència. A vegades, el fadrí estava més mal pagat que el macip. La formació del primer devia ser menys avançada que la del segon. Quant al jove, no era ben bé una classe d’ofici, sinó un malnom. Els aprenents, en sentit ampli, treballaven juntament amb els manobres. Ara bé, tenien accés a la llotja i es formaven al costat del mestre en les tècniques de tallat.

Finalment, l’altra gran categoria de treballadors de presència gairebé permanent a l’obra era la dels fusters. Sovint, les paraules fuster i carpenter (‘fuster de carcasses’) s’utilitzaven indistintament. Fins i tot si la construcció no estava en fase de carcassa, era indispensable llur presència per col·locar i mantenir les bastides.

El lloc de les dones i dels esclaus en el món de la construcció

En el món de la construcció, les dones no representaven una mà d’obra abundant o regular. Tanmateix, tampoc no n’estaven completament absents. Ho demostra llur participació en les confraries, llur activitat en la venda de matèries o d’explotació d’una pedrera o botiga o encara llur presència esporàdica en els comptes. Es definien únicament en funció de la seva relació amb els congèneres masculins, però tanmateix podien adquirir una certa autonomia, sobretot en el cas de les vídues. Hi havia dones que es dedicaven a la venda de subministraments i de primeres matèries. Podien ser propietàries d’explotacions que donaven a fer a artesans, o explotadores directes. Les dones estaven, en general, subordinades als homes, llevat de les vídues i de les revenedores que podien fer negocis a títol personal o dirigir un taller sencer.

En els llibres de comptes, apareixen dones com a treballadores independents. Es troben en els treballs d’enderroc, transport de pedres, de terra, de morter o d’aigua. Ara bé, les activitats relacionades amb l’aigua constituïen una mena d’especialització: s’encarregaven de transportar l’aigua per al morter. Aquesta tasca no era pas la més fàcil. Efectivament, la transformació de la calç viva en calç apagada condicionava la qualitat del morter, i demanava, per tant, una certa habilitat.

Els esclaus apareixen també en els llibres d’obra d’edificis civils i religiosos. Es tracta d’una forma d’esclavatge típica de les riberes de la Mediterrània a la fi de l’edat mitjana. Era un fenomen urbà de vocació purament domèstica i artesanal, que provenia directament del gran comerç mediterrani.

El ventall de pobles sotmesos era molt divers: caucàsics, alans, abkhazos, circassians, russos, tàrtars, grecs, búlgars, valacs i negres d’Àfrica. A Gènova, per exemple, el 1376, el 86% dels esclaus eren tàrtars. A la mateixa època, a Palerm, aquests mateixos tàrtars representen el 78% dels esclaus i el 95% dels esclaus batejats.

El segle XV es caracteritzà per un augment del nombre d’esclaus negres. La presa de Constantinoble el 1453 tancà els estrets al comerç d’esclaus. Llavors s’orientà cap a la costa atlàntica de l’Àfrica i, particularment, cap a les escales portugueses. Des de Portugal, els esclaus eren acomboiats via València. Aquests esclaus negres provenien, en bona part, de Guinea, de Borneo, eren djolofs, biafrans, mandingues.

Sovint arribaven per mediació dels comerciants de Barcelona o de Palma. Hi havia molts grecs, ja que les companyies catalanes van dominar un quant temps el ducat d’Atenes. A partir de la segona meitat del segle XIV, es van posar de moda els tàrtars i els abkhazos. La majoria dels esclaus blancs eren batejats, mentre que els negres ho eren menys. Als comptes de la fàbrica de la catedral de Girona hi apareixen una quarantena d’esclaus. D’uns quants no en sabem res en absolut: ni el nom, ni el cognom, ni l’origen. Només se cita el nom del propietari. La majoria són designats per un nom de pila seguit del cognom del propietari, segons la fórmula “d’en x”, “de x”. Els noms de pila d’aquests esclaus sovint són cristianitzats: Joan, Guillem, Jaume...

Alguns esclaus van mantenir, tanmateix, els noms de pila originals. Tots són de ressonància islàmica: Salem, Abrim, Abdalà, Alí. Devien provenir, doncs, del món musulmà, en sentit ampli, és a dir, sense negligir els territoris de l’Àfrica negra, on el comerç estava ben implantat per a proveir d’esclaus els sarraïns. Aquestes llacunes en la identificació dels esclaus subratllen el seu estatut de no lliures i el seu lloc al marge de la societat. Fins i tot si eren alliberats, no podien tenir un paper en la societat sense una marca clara de llur passat.

Pel que fa a la remuneració, els salaris que els atribuïen corresponien als dels homes lliures. Els salaris, però, eren recuperats per llurs amos, que els en podien retornar una part, en forma de peculi.

Bibliografia consultada

Freixas, 1991; Yarza, 1991; Bracons, 1993; Hernando, 2003; Victor, 2004.