El segle XIV és per a la Seu Vella la centúria més brillant des del punt de vista artístic. Si al llarg del segle XIII es bastí la gran arquitectura del temple i s’inicià el cos claustral, durant el tres-cents es continuà el procés constructiu d’aquest àmbit, es modificà la planta romànica del temple amb l’erecció de capelles privades concebudes per a ús funerari i s’endegaren els grans projectes artístics de la façana de ponent i la torre campanar.
Enciclopèdia Catalana – L.Melgosa
Al mateix temps, es continuà el procés d’embelliment del conjunt catedralici amb pintures murals, retaules, talles, reixes, draps i tot l’aixovar litúrgic necessari per al culte; un mobiliari que, a poc a poc, anà transformant l’espai romànic original. A més, les naus i els murs del temple s’anaren omplint de làpides i sepulcres monumentals, i el presbiteri es reorganitzà amb la construcció del que fou l’element més rellevant de la plàstica gòtica: el retaule major, obra de Bartomeu de Rubió.
Al costat de tota aquesta frenètica tasca dedicada a les empreses artístiques que han esdevingut les més emblemàtiques de la Seu Vella, al llarg del segle XIV també es portaren a terme altres activitats d’embelliment que no per més discretes o secundàries resultaran, per la seva qualitat, menys rellevants. Es tracta, essencialment, de l’escultura arquitectònica que decora les façanes i els murs de les capelles, les voltes i les seves claus, el claustre, els arcosolis, etc. És per això que, encara avui, i després d’haver sobreviscut a l’ús com a caserna durant més de dos-cents anys, la Seu manté el record de la seva antiga sumptuositat.
Efectivament, al llarg del tres-cents la pell de la Seu s’ornamenta amb un ampli ventall de motius escultòrics que van des de temes marians i cristològics fins a la representació de la més variada flora i fauna real i imaginària, passant per les evocacions i inspiracions heràldiques. Malauradament, però, aquesta disciplina artística no disposa encara, per bé que n’és mereixedora, d’un estudi detallat i aprofundit que, de manera especial al claustre i en concret a l’ala de ponent, defineixi i separi trets estilístics, i cerqui cercles artístics i autories.
Pel que fa al temple, on adquireix més protagonisme l’escultura arquitectònica és a les capelles privades que al llarg del segle XIV s’erigiren a la façana sud i a la capçalera de la catedral i modificaren la simetria de la planta original concebuda i materialitzada per Pere de Coma (vegeu el capítol “La Seu Vella de Lleida”, del volum Arquitectura I d’aquesta obra, pàg. 356-370, amb indicació de la situació exacta de les capelles). Tot i que fragmentada i malmesa per la transformació de les capelles en àmbits de la caserna, encara permet rememorar i expressar l’elegància i la sobrietat en uns casos, o la profusió decorativa o més bigarrada en altres, amb què els propietaris van voler prestigiar els seus panteons i els dels seus familiars.
Tot i això, ara com ara, analitzar l’escultura arquitectònica d’aquests àmbits equival a no poder anar més enllà de l’anàlisi formal i de la descripció dels trets estilístics, i fer hipòtesis entorn dels seus autors, atès que, com que eren capelles privades, les despeses dels treballs de construcció i d’embelliment no consten als llibres d’obra de la catedral.
El bisbe Arnau Sescomes va fer erigir, el 1334, la capella de Jesús al costat mateix de la porta dels Fillols. Es tracta de l’únic espai de culte amb accés exterior independent de la catedral. La capella, concebuda des del punt de vista arquitectònic amb un tram recte i un de poligonal, és un espai que cerca la bellesa a través de la sobrietat decorativa. Efectivament, els pocs elements ornamentals se cenyeixen a les mènsules dels arcs diagonals de les voltes i a les seves claus, i a les osseres funeràries dels familiars del bisbe.
Així, a la clau de volta del tram preabsidal es disposa la figura de l’Anyell Místic i a les quatre mènsules que suporten les diagonals dels arcs s’hi representa el tetramorf, els símbols dels quatre evangelistes. La clau de volta de l’àmbit poligonal es reserva per al titular de la capella, Jesús, la imatge del qual segueix la fórmula habitual d’aparèixer assegut fent el signe de la benedicció amb la mà dreta i suportant el Llibre obert amb l’esquerra. La figura queda circumscrita per una sanefa de ceps i pàmpols. A les mènsules de la volta poligonal s’hi representen motius vegetals, figurats (àngels i atlants) i animalístics.
Tota l’escultura és d’una altíssima qualitat plàstica: la gairebé perfecta representació de la imatge de Jesús sedent dins del cercle còncau de la clau, els plecs del vestit que ajuden a donar volum a la figura, l’expressió del rostre emmarcat pels cabells rinxolats, el preciosisme en els detalls dels motius vegetals i animalístics i la rica policromia, recentment recuperada, fan d’aquesta escultura arquitectònica un dels millors exponents de la plàstica de la primera meitat del segle XIV. La qualitat d’aquesta escultura ja va cridar l’atenció de Joan Bergós, que va associar-la estilísticament a les produccions de l’autor del retaule d’Anglesola (Bergós, 1935, pàg. 271). Tot i que Bergós va deixar oberta una línia d’anàlisi plausible, la darrera hipòtesi plantejada amb relació a la filiació estilística d’aquesta escultura es basa en la contemporaneïtat de la capella de Jesús amb la de Sant Pere (o dels Montcada) i la de la Immaculada i, per tant, la vincula amb les produccions dels mestres Guillem d’Enill i Pere Piquer, noms actius a la catedral en el moment en què s’inicien les obres d’aquestes capelles (Español, 1991d, pàg. 191). A més, el nom de Pere Piquer apareix relacionat documentalment com a creditor del fundador de la capella de la Immaculada, el bisbe Ferrer Colom (Rius i Serra, 1942, pàg. 387-389).
Això no obstant, l’acarament entre les representacions escultòriques de la capella de Jesús amb les de la de Sant Pere i de la Immaculada demostra que, si bé són producte de concepcions plàstiques properes, mostren resolucions estilístiques diferents. Les de la capella Sescomes són obra d’una mà finíssima que opta per l’elegància de la sobrietat i la delicadesa del detall en lloc de l’exuberància decorativa, en alguns punts un xic matussera, que devia ostentar la capella de Sant Pere abans de ser mutilada arran de la transformació d’aquest espai per ser utilitzat com a caserna.
Efectivament, si s’hagués conservat tota la decoració arquitectònica de la capella dels Montcada, si es tenen en compte les restes que encara avui se’n conserven, s’hauria visualitzat una capella ornamentada amb profusió: des dels paraments alts de la façana fins als nervis de les voltes (que haurien estat bigarradament decorats amb els signes heràldics), les claus de volta i els permòdols dels arcosolis oberts al gruix del mur a banda i banda de la capella. Si a aquesta ornamentació s’hi afegeixen les restes dels sepulcres nobiliaris conservats, amb les respectives figures jacents, els retaules de Ferrer Bassa que gràcies a la documentació se sap que guarnien els altars laterals i els vitralls de color (Lladonosa, 1992, pàg. 34), es pot convenir que el resultat final de la capella devia ser d’un fast considerable. Devia ser, en definitiva, un “aparador” a través del qual s’enaltiria i es prestigiaria el llinatge dels Montcada (Español, 1991e, pàg. 79).
La decoració escultòrica es concentra a les voltes de creueria i al frontis de la façana, per bé que, com hem dit, encara queden restes de l’escultura que ornamentava les mènsules dels arcosolis laterals i que conserven, majoritàriament, la policromia original. Tanmateix, de tot el conjunt –considerablement mutilat i en molt mal estat de conservació– sobresurten les claus de volta, de qualitat molt heterogènia, fet que permet assenyalar l’empremta de mans diferents.
Enciclopèdia Catalana – L.Melgosa
Així, el tram preabsidal es cobreix amb una volta estrellada els nervis de la qual arrenquen de mènsules decorades amb fulles vegetals i s’uneixen a cinc claus de volta, i és precisament la central d’aquest grup la que, potser pel seu bon estat de conservació, encara guarda restes de la policromia original i presenta més qualitat de tot el conjunt. S’hi representa el tema més simbòlic del titular de la capella: sant Pere rebent les claus del cel de mans de Jesús. El sant està agenollat i va vestit de pontifical, amb mantell i mitra, amb clara al·lusió a la seva funció jeràrquica, i està representat amb les seves característiques iconogràfiques tradicionals, és a dir, amb la barba curta i arrodonida. Al seu costat apareix Jesús que, en posició sedent i vestit amb túnica i mantell i tocat amb nimbe crucífer, ofereix les claus a Pere amb la mà esquerra mentre amb la dreta fa el signe de la benedicció. Tota la composició està encerclada per una rica sanefa de pàmpols i raïms, la qual no se separa gràficament de l’escena i gairebé emergeix del centre de la composició.
A la clau de volta del tram absidal es representa Crist mostrant les llagues de la Passió, flanquejat per les figures orants de sant Joan i la Mare de Déu. El nivell escultòric d’aquesta clau –que ha pogut quedar afectat pel seu mal estat de conservació– és diferent qualitativament del de la del tram preabsidal, la qual és obra d’una mà que se sent còmoda amb els espais reduïts, que sap repartir les proporcions i que utilitza els plecs de la indumentària per a donar volum a les figures.
Enciclopèdia Catalana – L.Melgosa
Per contra, l’absidal és obra d’un mestre a qui és més difícil inscriure proporcionalment les figures dins una circumferència i que treballa amb un relleu molt més pla, però que, d’altra banda, aconsegueix unes figures esveltes, de cànon llarg i faccions suaus. El ressò dels trets fisonòmics de les figures d’aquesta clau i el seu tall esvelt no és difícil trobar-lo en algunes parts del claustre, especialment a l’ala de ponent, un ressò que permet mantenir vinculats a la capella dels Montcada els noms de Guillem d’Enill i, potser també, de Pere Piquer.
La capella de la Immaculada, erigida pel bisbe Ferrer Colom per tal de sebollir-s’hi, és un dels espais més sobris de la Seu, caracteritzat per una bellesa continguda. Com en el cas de la capella dels Montcada, la seva escultura avui se cenyeix a les mènsules que suporten els nervis de les voltes, decorades amb motius vegetals, i a les claus de volta, que és el lloc on es disposa la figuració. Amb tot, encara resten alguns elements que permeten rememorar la seva antiga esplendor, com són, per exemple, les restes de les figuretes d’àngels i sants que decoraven tots els nervis de les voltes.
A conseqüència de la conversió de la catedral en caserna militar i la consegüent adaptació de l’espai de la capella se’n dividí l’alçària, igual que la resta de la catedral, en dos pisos. Al nivell superior s’hi va allotjar el regiment de Navarra i la part baixa s’utilitzà com a magatzem d’artilleria (Arjona, 1917, pàg. 12). Aquesta adaptació va comportar la mutilació de tota l’escultura que decorava les voltes i la seva reutilització com a material constructiu de murs i envans. El 1925 el comandant Combelles va enderrocar la paret que tancava la capella, de la qual van sorgir “24 fragmentos de figuras, sentadas, unas con las cabezas rotas, otras con las cabezas encontradas y pegadas” (Tarragó, 1960, pàg. 140). Actualment, d’aquestes vint-i-quatre figures només se’n conserva una quinzena, totes decapitades (Macià, 2003, pàg. 399).
Pel que fa a les claus de volta, destaca la del tram absidal; s’hi representa la concepció de Maria, el tema a què és dedicada la capella i que Ferrer Colom defensà en la disputa que mantenien els dominicans i els lul·listes respecte a la preservació de Maria del pecat original. La figura de Maria, que apareix asseguda i amb els braços en posició d’orant, centra la composició. Un ampli mantell li deixa al descobert el ventre en avançat estat de gestació. Al seu costat, i emergint d’un núvol, es representa la personificació de l’Esperit Sant. L’escena està emmarcada per unes arcuacions trilobades calades, i una sanefa de fulles de ranuncle, també calada, tanca la composició.
Enciclopèdia Catalana – G.Serra
A la clau del tram preabsidal, més senzilla i de dimensions més reduïdes, es representa la Mare de Déu amb el Nen envoltada d’àngels. El seu relleu més pla i un tractament no tan acurat dels detalls contrasta vivament amb la figura descrita més amunt, i evidencia l’existència de mans diferents en l’ornamentació de la capella, tal com succeeix a la veïna dels Montcada. Així, l’acarament de les claus de les dues capelles permet establir relacions estilístiques i afirmar que n’hi ha que són producte d’un mateix obrador: les claus amb la representació de sant Pere i la Immaculada serien de la mateixa mà, mentre que les altres dues, de relleu més pla i una mica més matusseres, sobretot la de la capella Colom, serien obra d’un escultor diferent.
S’ha comentat abans que els noms de Guillem d’Enill i Pere Piquer s’han vinculat, per contemporaneïtat cronològica, amb les obres de les capelles, però també perquè Pere Piquer està documentat com un dels creditors de Ferrer Colom en el moment de la seva mort. Aquesta condició pot confirmar que participà en la construcció de l’espai i en la seva ornamentació arquitectònica. Tanmateix, i tal com ja ha estat assenyalat (Manote, 2003b), aquesta participació se cenyiria exclusivament a l’àmbit de l’escultura arquitectònica, ateses les diferències estilístiques amb les restes escultòriques del sepulcre de Ferrer Colom.
De totes les capelles privades de la Seu, on més bé s’ha conservat l’escultura arquitectònica és a la de l’Epifania, erigida pel bisbe Guerau de Requesens el 1389 (Roca, 1911, pàg. 63). Tot i que aquest espai es va utilitzar com a comuna durant el període de la caserna, ha mantingut més o menys sencera la profusa ornamentació dels nervis de les voltes. La seva recent restauració, que ha dut a terme el Museu Nacional d’Art de Catalunya, ha donat com a resultat una esplèndida escultura arquitectònica, amb restes de policromia original. L’estudi acurat –i tan necessari– d’aquesta obra de ben segur ajudarà a aclarir o a potenciar els plantejaments realitzats fins ara que la fan hereva de les fórmules de Bartomeu de Rubió o que la vinculen directament a Guillem Solivella, el mestre d’obres actiu en el moment de la construcció de la capella (Español, 1991d, pàg. 191; Beseran, 2005a, pàg. 47-49). Tant de bo que aquest estudi s’estengui a tota l’escultura arquitectònica de la Seu i permeti, així, augmentar el coneixement d’un dels patrimonis més rellevants de la història de l’art català: la Seu Vella de Lleida.
Bibliografia consultada
Roca, 1911, pàg. 63; Arjona, 1917, pàg. 12; Bergós, 1935, pàg. 271; Rius i Serra, 1942, pàg. 387-389; Tarragó, 1960, pàg. 140; Español, 1991d i 1991e, pàg. 79; Lladonosa, 1992, pàg. 34; Gallart i altres, 1999; Macià, 2003; Manote, 2003b; Beseran, 2005a.