Pere el Cerimoniós i les arts

Pere III de Catalunya, II de València, I de Mallorca i IV d’Aragó va ser un monarca extraordinari i singular. Durant el seu llarg regnat (1336-87) se sentí profundament vinculat a Catalunya, que sempre va fer-li costat, tot i el distanciament inicial del rei vers els súbdits catalans. Prova d’aquesta afecció és la presentació d’ell mateix que feia emprar als escrivans i oficials en els documents sortits de la seva cancelleria: “Pere terç…, rei d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega, de Sicília, comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya, duc d’Atenes i Neopàtria…”, és a dir, anteposant l’ordinal que corresponia a la seqüència dels comtes reis de la casa de Barcelona i relegant el d’Aragó. Efectivament, Catalunya va ser valorada pel monarca com a “terra beneyta, poblada de lleyaltat”, segons manifestà en tornar d’un tempestuós viatge a Aragó el 1347.

El rei Pere –no en va dit el Cerimoniós, i també el del Punyalet– organitzà amb tota minuciositat el funcionament de la seva cort, de la cancelleria i del tribunal reial mitjançant les seves famoses Ordinacions (1344), probablement seguint l’exemple de les Leges palatinae de Jaume II de Mallorca.

A més de la seva gran talla política i de la seva dedicació als afers d’estat, el sobirà va ser un decidit protector de les arts i les lletres i un gran aficionat a la història i a la poesia, que ell mateix va conrear. Sembla admès per la major part dels estudiosos que dirigí personalment la redacció de la crònica del seu regnat. Igualment, entre les seves iniciatives més destacades, feu escriure les Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona, conegudes com Crònica de Sant Joan de la Penya, i manà continuar les Cròniques de Sicília. També satisfeu la seva passió per la història reunint llibres de molts països i propiciant-ne la traducció.

El rei tingué al seu servei els artistes més reputats del seu temps, bé per als seus interessos dinàstics, bé per a les grans empreses col·lectives que impulsà. Enriquí l’aixovar litúrgic de les capelles palatines dels seus estats i d’altres temples, dotant-les de presentalles, creus, custòdies, reliquiaris, algun retaule d’argent, etc. Renovà la decoració pictòrica de les capelles reials, confiant al pintor palatí Ferrer Bassa els retaules de la capella de Santa Àgata (llavors dedicada a Santa Maria) al palau de Barcelona, i les de Santa Anna a l’Almudaina de Ciutat de Mallorca, de l’Aljaferia de Saragossa, de la Suda a Lleida i de la Santa Creu del castell de Perpinyà, algun dels quals, com el de Mallorca, va ser finalitzat per Ramon Destorrents, un dels seus continuadors.

A l’entorn de l’italianitzant Ferrer Bassa i del seu fill Arnau es generà un nucli pictòric molt creatiu, que també realitzà encàrrecs importants en el terreny de la miniatura i que marcà les tendències dominants de la pintura catalana d’una bona part de la segona meitat del tres-cents. Pere el Cerimoniós també tingué al seu servei el pintor Llorenç Saragossa.

Sota el seu impuls personal s’emprengueren obres molt significatives de l’arquitectura gòtica civil catalana, com la llotja dels mercaders de Barcelona (1380-92), que es conserva a l’interior del posterior embolcall neoclàssic. Hom ha fet notar que aquesta construcció és el símbol de la fe en el futur de la ciutat que animà el rei Pere, car va ser iniciada en una època crítica, quan Barcelona era delmada de forma terrible per la fam i la pesta.

En el mateix sentit, l’ampliació de les drassanes de Pere el Gran duta a terme per Pere el Cerimoniós (1378) suposà dotar la Ciutat Comtal de la infraestructura necessària per a la construcció de grans galeres destinades a assolir i mantenir l’hegemonia marítima a la Mediterrània per la via del trànsit comercial i mitjançant les campanyes militars.

La gran sala del Consell de Cent (inaugurada el 1373), originàriament de tres trams, és conseqüència de la reforma democratitzadora de la corporació municipal barcelonina, a la qual el rei, malgrat el seu tarannà autoritari, donà suport a la darreria de la seva vida, tot passant a ser un organisme representatiu, en lloc del vedat exclusiu de l’oligarquia patrícia.

També cal anotar a la seva iniciativa un elenc notable d’obres de caràcter militar, com ara castells, fortaleses, torres de guaita i muralles al llarg de tots els seus territoris. Cal destacar que la nova murada barcelonina, iniciada en el seu regnat, va romandre fins a mitjan segle XIX i pràcticament va doblar l’espai encerclat per l’anterior recinte endegat un segle abans, en època de Jaume I, malgrat les expectatives negatives que hi havia aleshores en matèria demogràfica.

Pel que fa a l’arquitectura religiosa, sobresurt la seva contribució decidida a la construcció de l’església de Santa Maria del Mar i, després de l’incendi del dia de Nadal del 1378, el seu impuls a la restauració, que inclogué significativament el donatiu de 100 florins destinats a la restitució de la clau del tercer tram de la volta, amb la imatge del seu pare Alfons el Benigne, fundador del gran temple de la Ribera. També cal destacar les seves importants donacions per a l’aixecament de la torre de Santa Maria del Pi i el suport del rei a l’obra de les set creus monumentals de pedra que jalonaven el camí de Montserrat, amb la representació en cadascuna d’un dels Goigs de la Mare de Déu, encomanades a Pere Moragues. Aquest darrer encàrrec culminà el 1372.

Cap al 1368 Pere el Cerimoniós ordenà l’arranjament de l’antiga seu dels templers a Barcelona i d’uns espais adjacents com a residència privada d’ell i de la seva tercera esposa, la reina Elionor de Sicília. Aquest edifici era conegut com a Palau Reial Menor o de la Reina, i disposava d’un verger magnífic, on fins i tot hi havia feres salvatges. Va ser parcialment obra de l’arquitecte Guillem Carbonell i, més tard, successivament d’Arnau Artiguil i de Bernat Roca. El rei també ideà la construcció d’un palau nou vora la mar, a prop de les Drassanes, que és conegut mitjançant la documentació i, recentment, a través de certs vestigis arqueològics.

Tanmateix, per al monarca fou una prioritat tenir un palau de representació, apte per a les grans solemnitats. La transformació del vell palau comtal de Barcelona en Palau Reial Major va ser una de les seves empreses artístiques més ambicioses. La reforma fou encomanada a Carbonell el 1359, que la finalitzà el 1370. La cambra de Paraments, ara coneguda com la sala del Tinell, és una gran estança harmònica i solemne, de 17 m per 33,5 m, coberta amb sostre pla embigat sobre sis grans arcs de diafragma de mig punt, que són reforçats internament amb voltes de canó.

Hom ha interpretat que va ser concebuda com a marc on exposar la galeria de retrats dels seus avantpassats, els onze comtes de Barcelona, des de Guifré I, i els vuit comtes reis d’Aragó, que Pere encarregà a l’escultor Aloi de Montbrai molts anys abans de l’inici de les obres del palau, cap al 1342, pel preu de 15 lliures cadascuna de les escultures, a més de 50 lliures per a la pedra necessària.

Un conjunt escultòric com aquest estava plenament d’acord amb les tendències de l’època, caracteritzades per l’exaltació monàrquica. Ho proven diferents iniciatives europees, similars en el sentit de respondre a l’objectiu d’enaltir la dignitat reial i de reforçar-ne la legitimitat. Entre aquestes iniciatives han estat assenyalades com a precedents la galeria de retrats dels antecessors d’Alfons X el Savi, que decorà la sala principal del reconstruït Alcàsser de Segòvia, després de l’incendi del 1258, per decisió d’aquest monarca. Ja al segle XIV cal esmentar l’exemple de Felip el Bell de França, que el 1313 assistí a la instal·lació de les imatges dels seus avantpassats en la gran sala del palau reial de París.

Successivament, amb posterioritat a l’encàrrec català, Carles V de França, en reconstruir el palau del Louvre, decidí ornamentar amb retrats dels membres del seu llinatge la famosa escala de cargol, dissenyada per Raimon du Temple, i l’emperador Carles IV ordenà un cicle de pintures amb els seus avantpassats per al castell de Karlstein. A la Península es van donar els casos dels Trastàmara castellans, amb la decoració del saló d’Ambaixadors del palau de Sevilla amb un arbre genealògic, i dels reis de Navarra, Carles II i Carles III, que decoraren el palau de Tudela amb pintures de reis i emperadors cristians, tot i que no sempre es tractava de membres de la seva família.

La sèrie de retrats destinats al Tinell no és l’únic exemple en què el rei va optar per emfasitzar amb l’arquitectura una important obra escultòrica, destinada a enaltir la dinastia. De fet, les muralles del monestir de Poblet, amb la porta coronada per l’escut del rei Pere com a entrada monumental, van ser concebudes amb motiu de la guerra amb Castella per a protegir la gran necròpoli familiar que feu construir en el monestir cistercenc i que vetllà amb la tenacitat i la minuciositat pròpies del seu caràcter, profundament imbuït de l’alta dignitat del seu destí com a sobirà.

Paral·lelament als afanys de Pere el Cerimoniós per a construir el panteó reial de Poblet, cal consignar les seves constants preocupacions per dotar de sepultures dignes alguns familiars seus, no enterrats al monestir cistercenc.

Es va ocupar del sepulcre de la seva mare, Teresa d’Entença, primera esposa d’Alfons el Benigne, que havia rebut sepultura al convent franciscà de Saragossa; inicialment, d’aquesta obra s’encarregà el mestre Aloi de Montbrai (1337), en una data molt primerenca amb relació a l’ascensió del rei Pere al tron. Força anys després, el 1381, encomanà a Pere Moragues la reforma i, probablement, el canvi de posició de la mateixa tomba de la seva mare, com també la construcció d’una altra per als seus germans Elisabet i Sanç, morts nadons, i situada ben a prop de l’anterior.

El 1338 confià a Pere de Guines, d’Artois, l’encàrrec de la sepultura del seu pare, el rei Alfons el Benigne, per complir la seva darrera voluntat, fent-lo traslladar el 1367 des dels framenors barcelonins, on es trobava provisionalment, fins a la casa dels franciscans de Lleida, on havia de reposar definitivament al costat de la seva segona esposa, Elionor de Castella. Aquest sepulcre va haver de ser adobat alguns anys després, cap al 1368, per Bartomeu de Rubió i Pere d’Aguilar.

El 1373, al monestir altaragonès de Sant Victorià, renovà l’enterrament d’Ènnec, rei de Pamplona († 852), conegut com Aritza, el primer de la dinastia ènnega arran de la consolidació del nucli inicial pirinenc del futur regne d’Aragó.

Les tombes monumentals de la catedral de Girona destinades a Ramon Berenguer II, dit Cap d’Estopes, i a una dama –que alguns autors identifiquen amb la besàvia d’aquest personatge, la comtessa Ermessenda, i altres amb la seva esposa Mafalda de Pulla-Calàbria– van ser encomanades per Pere III al mallorquí Guillem Morei bastants anys després, el 1385.

Ha estat justament assenyalat el fet que, segons els referents documentals coneguts, Pere el Cerimoniós és un dels reis de qui s’efectuaren més retrats en vida, la majoria dels quals van ser encarregats per ell mateix, afavorint especialment el treball escultòric. Una de les representacions més primerenques del monarca és la que es troba a la coberta del sepulcre de Santa Eulàlia, a la cripta de la catedral de Barcelona (de cap al 1339).

A banda de la suposició, més o menys fonamentada, que les excel·lents estàtues conegudes com Sant Carlemany i Sant Antoni Abat, atribuïbles a Jaume Cascalls i conservades, respectivament, al Museu Tresor de la Catedral de Girona i al MNAC, reprodueixin la seva persona, hi ha dades relatives a una imatge “ad similitudinem nostram factam” que el rei reclamà perquè li fos enviada des de Castelló d’Empúries fins a Perpinyà el 1351 i que era obra del mestre Aloi.

Algun temps després, el 1357, una efígie de cera gran del sobirà, feta per Esteve de Burgos, era ofrenada com a presentalla per la reina Elionor de Sicília a Sant Martí de Valldossera. Hi ha altres notícies de la mateixa pràctica, és a dir, de la representació amb cera de familiars del rei, com dues d’aquestes imatges votives de la infanta Constança, que estava malalta, amb destinació a la cripta de Santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, i al monestir de Montserrat, el 1343, i d’una altra de la reina Elionor el 1355.

El gènere del retrat propi o dels avantpassats també va ser impulsat pel rei Pere mitjançant importants creacions d’orfebreria: a l’artífex valencià Pere Bernés, que rebia la consideració d’argenter de la casa del senyor rei i autor del cèlebre retaule d’argent de la catedral de Girona, se li va fer l’encàrrec d’un oratori amb la imatge de la Mare de Déu amb l’Infant i les figures del rei i la seva tercera esposa, la reina Elionor de Sicília, amb àngels, destinat al monestir valencià de Santa Maria del Puig, el 1356. El mateix artista va fer per a Pere III i per a altres membres de la seva família alguns segells i l’espasa de la coronació, la beina de la qual era guarnida amb dinou esmalts, representant els comtes i comtes reis catalans, el 1360.

A propòsit d’aquesta darrera obra, hom ha fet notar que, en certa manera, repetia la iconografia imperial d’una espasa conservada a Viena i que els medallons del rotlle genealògic de l’època de Martí l’Humà, servat al monestir de Poblet, en deuen ser un ressò.

A Pere Moragues, escultor i orfebre barceloní, a qui el rei anomenava domèstic i familiar seu, el Cerimoniós li encomanà cap al 1384 el famós ostensori reliquiari dels corporals de la col·legiata de Daroca, amb la seva imatge i la de la darrera consort reial, Sibil·la de Fortià, com a donants, en compensació per l’argent de l’establiment religiós que havia utilitzat per a afrontar les despeses de la guerra contra Pere I de Castella.

La complexa personalitat del monarca, brillant però controvertida en termes històrics, va tenir una innegable transcendència en el terreny artístic. L’art gòtic català assolí durant el seu regnat les més altes quotes de qualitat i de creativitat i arribà també a la consolidació d’un llenguatge genuí i ple de personalitat, sobretot en el terreny de l’arquitectura i de l’escultura. Tal floriment artístic, que es produí a desgrat de les guerres, la fam i la pesta que van assolar el país, va ser en bona mesura el resultat de les nombroses iniciatives que promogué Pere III el Cerimoniós.

Bibliografia consultada

Coroleu, 1889; Rubió i Lluch, 1908-21; Bertaux, 1909; Finke, 1910; Rubió i Lluch, 1914; Madurell, 1935; Albareda, 1936; Madurell, 1936 i 1937-41; Javierre de Mur, 1946; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; López de Meneses, 1952; Gubern, 1955; Tasis, 1962; Duran i Sanpere, 1972; Adroer, 1975a i 1975b; Alcolea, 1987; Ainaud, 1989b; Bracons, 1989a; Dalmases, 1989; Riu, 1989a; Verrié, 1989; Dalmases, 1992b; Hillgarth, 1992-93; Adroer, 1994; Pere III el Cerimoniós. Crònica, 1995; Falomir, 1996a; García, 2000; Domínguez – Cañellas, 2001; Español, 2001; Verrié, 2001; Pont, 2002; Serra, 2002-03.