Lluís Dalmau i el seu influx

Lluís Dalmau i l’anhelat retorn a Catalunya d’Alfons el Magnànim

El 26 de febrer de 1443 Alfons IV entrà triomfant a Nàpols, la somiada ciutat estesa entre el peu del Vesuvi i la Mediterrània. Fins aleshores cap rei de Catalunya no havia emprat amb tant talent els recursos a l’erudició, els valors al·lusius de les imatges i l’autoritat de l’antiguitat per crear-se una aurèola de poder la fulgència de la qual enfosquís qualsevol reticència sobre la seva legitimitat i la seva condició de principe nuovo (Rico, 1993, pàg. 55-56). Res no havia d’envejar el trionfo napolità del Magnífic –que molts cronistes descriviren amb esbalaïment i admiració– als de les sis visions que gairebé cent anys abans Petrarca havia convertit en símbols dels estadis de la vida humana: els triunfi successius de l’Amor, la Pudicícia, la Mort, la Fama, el Temps i l’Eternitat.

Per a rebre el nou príncep, el llenç de la muralla de la Nàpols corresponent a la plaça del Mercat s’enderrocà i per allí va travessar el carro triomfal, metàfora visual de la melangia humanística pel món clàssic i pel reconeixement del valor social i polític de l’evocació dell’antico tan preuats pel Magnànim. Un cop creuat el mur, el carro –on anava el rei, cenyit el front per una corona de or massís, assegut en una cadira coberta de vellut carmesí recamada d’or, i envoltat per coixins de brocat sobre els quals descansaven les corones votives d’Aragó, Sicília, València, Mallorca, Sardenya i Còrsega– passà sota un gran arc triomfal aixecat per a l’ocasió. Tot seguit fou rebut per l’arquebisbe de Nàpols acompanyat de la clerecia, que portava les relíquies dels sants protectors de la ciutat. Al clergat el seguiren deu joves enviats de Florència muntats en cavalls guarnits de campanetes i cascavells que obrien pas a un altre carro, a la cimera del qual seia la Fortuna i les altres sis virtuts que havien d’embellir la figura del nou príncep. Les acompanyava la Justícia com a reina i senyora de totes elles i un emperador que, muntat en un carro superb i poderós, amonestava i requeria Alfons en llengua vulgar per tal que sempre guardés els honors de les virtuts sense les quals no es podia gaudir d’una glòria ferma i veritable. A continuació dels florentins, els catalans representaven una batalla entre joves cristians muntats a cavall i un gran esquadró de turcs a peu, armats i abillats a la manera de Pèrsia. Darrere hi anava una molt alta i adornada torre castell de fusta, sobre la qual s’alçaven les al·legories de la Magnanimitat, la Constància, la Clemència i la Liberalitat… El seguici continuava amb carros i més carros al·legòrics, i més i més prínceps, cavallers i senyors de totes les nacions.

Poc més de tres mesos després de la solemne i triomfal entrada del Magnànim a Nàpols, el Consell de Cent de Barcelona acordà renovar la capella de la casa de la Ciutat, una capella que no estava sota cap invocació i ni tan sols lluïa un retaule digne. Al principi de setembre determinà que el retaule que havia de presidir l’altar fos encarregat al “millor e pus apte pintor qui encercar e trobar se pogués”. Cal preguntar-se quin desig amagava aquest “millor e pus apte pintor”. Fefaentment no ho sabem, però a partir de la decisió presa finalment –l’encàrrec a Lluís Dalmau– és lícit considerar que els consellers ambicionaven un retaule que reflectís les maneres i els gustos de la refinada cort del rei triomfant, al qual, des de feia anys, la ciutat desitjava agradar i el retorn del qual desitjava ferventment. Una ciutat que ja no podia ser aquella que al desembre del 1423 rebé Alfons tot tornant de Nàpols amb entremesos del Paradís i l’Infern, i amb els símbols daurats del basilisc, el fènix i l’àguila. Els temps eren uns altres i els consellers, per a aconseguir el favor del regrés i el respecte i els privilegis reials, havien d’emmirallar-se si més no en el món alfonsí.

La voluntat de captivar i atreure el rei a Barcelona sorgí immediatament en reprendre Alfons la campanya d’Itàlia a mitjan 1432, i més encara el 1434 quan actuà en perjudici de la jurisdicció territorial de la ciutat. Davant els fets, la reacció fou ràpida i el Consell de Cent nomenà un missatger o ambaixador, Antoni Vinyes, perquè negociés els privilegis pretesos i el retorn del monarca. L’ambaixada, que es dugué a terme del febrer al juny del 1435, no aconseguí, però, d’Alfons la promesa de la tornada i els consellers, sense haver regressat encara Vinyes a Barcelona, van enviar una altra representació amb la intenció de prestigiar la ciutat davant el monarca, per tal d’interessar-lo en la seva vinguda. Fruit de la insistència, el 25 de setembre de 1437 Alfons anuncià el viatge als consellers, nova que a Barcelona se celebrà amb un repic general de campanes, un solemne tedèum d’acció de gràcies a la catedral i a l’església de San Miquel i amb el projecte de construir un pont per afalagar el rei i facilitar-ne el desembarcament. Però el rei no arribà, i una tercera ambaixada, que partí de Barcelona al juliol del 1438 i retornà al febrer del 1439, intentà de nou, sense sort, la tornada d’Alfons. La conquesta de Nàpols, però, era imminent i el Consell de Cent nomenà el qui havia estat primer ambaixador, Antoni Vinyes, per aconseguir, amb la seva afabilitat i finor diplomàtiques, l’ambicionada i constantment pretesa presència reial a Barcelona. Sense Vinyes haver arribat a destí i després del triomf sobre Nàpols, el rei, en carta rebuda el 16 de setembre de 1442, per fi comunica als consellers la ferma intenció de viatjar al Principat. Però la voluntat d’Alfons de donar fi a la guerra i la torbació que encara es vivia en terres napolitanes endarreriren momentàniament la vinguda. Al cap de poques setmanes, el rei entrà triomfalment a Nàpols, entrada que de manera entusiàstica descriu Vinyes en carta datada el 28 de febrer i rebuda a Barcelona el 22 de març. Els consellers, que al llarg de deu anys havien reclamat el retorn del Magnànim i enviat al seu costat il·lustres ciutadans, palesant no solament l’afecte cap al rei sinó el bon fer “de la cort” barcelonina, cregueren sens dubte que la vinguda ja no tindria més destorbs. D’igual manera que els ambaixadors que es presentaven davant del rei vestien robes confeccionades amb les millors teles i tallades pels sastres més prestigiosos i fruïen de vaixelles de plata i àdhuc alguns d’ells viatjaven amb una no insignificant biblioteca de llibres, un dels llocs més representatius del poder de Barcelona, i en aquells moments poc apte per a una visita reial, la capella de la casa de la Ciutat, havia d’engalanar-se amb allò que pogués agradar al monarca.

El viatge d’Alfons es confirmà en la carta que aquest envià el 21 de juny als consellers, veguer i prohoms de Barcelona i als de Lleida, Tortosa, Tarragona, Vic i Girona després d’haver signat una pau perpètua amb el papa Eugeni IV, pau que segons el rei li feia més fàcil i desitjable el seu retorn. Davant el ferm desig, el 4 de setembre el Consell encarregà les reformes arquitectòniques de la capella i nomenà una comissió per a triar el mestre més adient per pintar el retaule, un retaule que havia de ser, sens dubte, de grat del Magnànim. El mestre més apte segurament no podia ser cap altre que Lluís Dalmau, el qual no tan sols havia rebut el favor reial sinó que havia conegut de primera mà la manera de fer del pintor preferit d’Alfons: Jan van Eyck.

El desig reial de tornar al Principat no s’arribà, però, a concretar i els consellers enviaren una nova ambaixada, més rica i solemne que les anteriors, que des del març del 1444 es prolongà fins a l’octubre d’aquell any. És l’època en què Lluís Dalmau treballà ben segur en el retaule contractat, potser amb l’observació dels nous consellers de substituir l’or del fons per una loggia oberta a un probablement simbòlic espai natural que reflectís –per a agradar més a Alfons– els territoris napolitans de la Corona, en el paisatge rere santa Eulàlia, i la mateixa Barcelona, en el paisatge rere sant Andreu. La súplica dels nous ambaixadors “de visitar sos regnes i terres” (Madurell, 1963, pàg. 246, doc. 186) quedà un altre cop sobrepassada pels fets i Barcelona hagué de designar al llarg dels anys següents quatre noves ambaixades, l’última de les quals va viure de prop la mort del monarca (1458). Ben segur que la més beneficiosa fou la que es prolongà del juny al desembre del 1450, en la qual els ambaixadors van aconseguir el privilegi d’un estudi general, institució de la qual ja gaudien Lleida i Perpinyà. La satisfacció fou tan considerable que el plenari del Consell de Cent aprovà que s’obsequiés amb una joia de gran valor aquell rei que es resistia a tornar a Barcelona. Malgrat els continuats esforços del Consell de Cent, Alfons el Magnànim, absent des del 1432, mai més no trepitjà terres del Principat.

Bibliografia consultada

Manual de novells ardits, 1892-93, vol. I; Ametller, 1903-28; Giménez, 1909; Madurell, 1963; Settis, 1984-86; Ryder, 1987; Woods-Marsden, 1990; Ryder, 1992; Rico, 1993; Sureda, 1999c; D’Agostino – Buffardi, 2000.