Les primeres passes a Catalunya del gran conjunt de transformacions que es coneix com a segona Revolució Industrial van ésser protagonitzades en molt bona part per Tomàs J. Dalmau i Narcís Xifra. Aquests personatges, Dalmau i Xifra, constitueixen un dels exemples més remarcables d’anticipació tecnològica que mai s’hagi donat al territori de l’Estat espanyol. Tots dos van compartir els assaigs inicials i els primers desenvolupaments industrials en els àmbits, perfectament decisius, de l’electricitat i de la telefonia. Amb tot això començaven a produir-se canvis importants en el terreny de l’energia i en el de les comunicacions, la qual cosa havia de transformar radicalment el sistema productiu i, a més, la mateixa vida quotidiana dels ciutadans.
Disposar de fluid elèctric als domicilis de les famílies i als locals comercials, o a les fàbriques, a tota hora i en qualsevol quantitat, obria un univers de possibilitats, des dels electrodomèstics fins al cinema, des de l’aplicació de l’energia inanimada i la mecanització fins a la pràctica totalitat dels treballs productius –a qualsevol escala–, inclòs el treball nocturn. Connectar-se per telèfon amb qualsevol altre punt del planeta i poder parlar-hi feia el món més reduït i més accessible. Les societats més desenvolupades enregistraven una sèrie de transformacions que les distingien definitivament de qualsevol estadi històric anterior.
Dalmau i Xifra, avançats de la innovació tecnològica
Dalmau i Xifra van comprendre les immenses possibilitats de l’electricitat i de la telefonia en dates molt avançades, en termes de comparació internacional. Molt aviat assajaren d’introduir aquestes innovacions tecnològiques a Catalunya i a Espanya, a la manera dels empresaris schumpeterians. Però com tants altres pioners, no aconseguiren l’èxit i acabaren retirant-se de les empreses que ells mateixos havien fundat. No obstant això, la seva obra quedà dempeus per molt temps, bé que amb nombrosos canvis de propietat. Tant en l’electricitat com en la telefonia, les empreses creades per ells acabaren essent les més importants d’Espanya durant diversos decennis.
Tomàs J. Dalmau i Garcia va començar a treballar en el negoci del seu pare, Francesc Dalmau i Faura, que tenia comerç dedicat a la importació i venda d’instruments de precisió i material científic i un taller d’òptica i de construcció d’aquests mateixos objectes. Instal·lat a Barcelona des de la dècada del 1840, Dalmau i Fabra va difondre el parallamps i els timbres elèctrics i va realitzar diversos assaigs per tal d’adaptar l’electricitat a la fotografia. El fill, Tomàs J. Dalmau, va mantenir des de molt jove una estricta atenció cap a les innovacions transcendentals al món dins del camp de l’electricitat i va assajar d’introduir-les a Catalunya i a Espanya.
De fet, el jove Dalmau va aconseguir de posar en marxa l’electrificació al nostre país a una escala relativament gran i al mateix temps que els grans projectes pioners dels països més avançats. També va tractar de fer el salt cap a la constitució de la primera gran empresa industrial en el món de l’electricitat, l’any 1881: la Societat Espanyola d’Electricitat. Va reunir un equip selecte d’enginyers i tècnics, encapçalat per Xifra. Però va haver d’enfrontar-se a moltes dificultats i a una conjuntura econòmica molt desfavorable.
El seu projecte empresarial tenia lloc, malauradament, els anys de la crisi agrària de la dècada del 1880 i just al temps de la gran davallada del mercat financer català després de la “febre d’or”. Tanmateix, la raó principal del fracàs final com a empresari s’ha de relacionar, segurament, amb la seva extraordinària anticipació: els mercats català i espanyol no estaven en condicions d’assimilar l’oferta d’electricitat als preus que les primeres tecnologies podien oferir. Les dificultats financeres de l’Espanyola l’obligaren a deixar la seva empresa i a tornar, modestament, al negoci familiar. Va morir l’any 1905.
Narcís Xifra i Masmitjà, enginyer industrial i matemàtic nascut a Girona l’any 1850, va entrar a treballar molt jove a la casa Dalmau i Fill, on va realitzar els primers assaigs d’electricitat i de telefonia de l’Estat espanyol. En fundar-se l’Espanyola d’Electricitat, va acompanyar Dalmau en aquell gran projecte com a director tècnic. Xifra va dirigir gairebé totes les instal·lacions fetes per l’Espanyola i, a més, es va ocupar personalment de posar en marxa un centre de formació per als treballadors de l’empresa, on aprenien matemàtiques, física, química, mecànica, francès i dibuix. Pel seu propi compte va introduir modificacions importants en les dinamos i en els llums d’arc voltaic i va inventar un commutador automàtic aplicat a les làmpades, d’èxit comercial.
Quan el projecte de Dalmau va entrar en crisi, Xifra abandonà la Societat Espanyola d’Electricitat amb altres tècnics i va constituir, l’any 1885, una nova empresa, la Societat Elèctrica Narcís Xifra i Companyia, per a la realització d’instal·lacions. Després de cinc anys, va deixar aquesta nova empresa i el 1891 s’incorporà com a professor de matemàtiques a l’Institut de Cuenca. El 1894 va aconseguir el trasllat a l’Institut de Girona, on havia realitzat molts dels seus assaigs en el camp de la telefonia. La tasca de Xifra ha d’ésser situada entre les més avançades del món als inicis de les noves tecnologies de l’energia i de les comunicacions. Va morir l’any 1934.
Les possibilitats industrials de l’electricitat
L’inici de l’actuació conjunta de Dalmau i Xifra tingué lloc en el viatge fet pel director de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona Ramon de Manjarrés a Viena per tal de visitar l’Exposició Universal que s’hi celebrà l’any 1873. Manjarrés va assistir a la presentació de la dinamo inventada per l’enginyer belga Zenobe T. Gramme i en va tornar convençut de l’enorme importància d’aquesta màquina electromagnètica. A proposta seva, el claustre de l’Escola d’Enginyers que dirigia va decidir importar-ne una i va recórrer als Dalmau, pare i fill, per als tràmits corresponents.
Tomàs J. Dalmau va fer, pel seu compte, un viatge d’estudi l’any 1874 a París i Londres, es va entrevistar amb nombrosos enginyers i altres tècnics de tots dos països i va quedar fascinat per les possibilitats que s’obrien a la utilització de l’energia elèctrica. La primera dinamo de Gramme que va entrar a Espanya era ja a l’Escola d’Enginyers barcelonina el 1874, l’any següent a aquell en què l’inventor l’havia donat a conèixer. La segona dinamo, força més potent, també es va instal·lar, l’any 1875, a l’Escola d’Enginyers de Barcelona.
El 13 de maig de 1875 Dalmau duia a terme un dels assaigs pioners al món –solament per darrere de França i la Gran Bretanya i al mateix temps que els Estats Units– del primer generador elèctric d’aprofitament comercial. La prova d’enllumenat mitjançant l’electricitat es va realitzar a la fragata de l’armada espanyola Vitoria al port de Barcelona. Del mateix any 1875 foren dos nous assaigs, igualment reeixits, d’enllumenat elèctric a la fàbrica de xocolata Juncosa, a Gràcia, i a l’establiment de filats i teixits de cotó dels Germans Batlló, a les Corts. Encara dins del 1875, Dalmau es féu càrrec de la instal·lació d’enllumenat amb arc voltaic, per primera vegada a Espanya amb caràcter estable, al taller de foneria de La Maquinista Terrestre i Marítima. La direcció tècnica dels treballs fou a càrrec de Xifra.
L’èxit d’aquestes operacions va fer decidir Dalmau a comprar la patent Gramme i, per tant, a disposar de l’exclusiva per a la introducció del sistema a Espanya, així com a Portugal, a les Antilles espanyoles i a les illes Filipines, ja en data tan primerenca com el 1876. La fabricació de la màquina es feia als seus propis tallers i les instal·lacions eren dirigides sempre per l’enginyer Xifra.
Els treballs següents per a la generació d’electricitat i per a l’enllumenat mitjançant l’arc voltaic fets per Dalmau i Xifra foren: els tallers de caldereria de la mateixa Maquinista Terrestre i Marítima, les fàbriques de filats i teixits de cotó de Ricart (Manresa), Mulleras y Sauqués, Berenguer, Sert Germans i Solà, Tolrà (Castellar del Vallès), Miquel Buxeda (Sabadell) i la cooperativa La Obrera Mataronense (Mataró). També van fer instal·lacions d’enllumenat al Canal Imperial d’Aragó, de Saragossa, a la Fàbrica i Mines de Mieres, d’Astúries, i a l’ingenio sucrer de Joaquín Ibáñez a l’illa de Cuba.
L’èxit tècnic del nou sistema d’enllumenat ja era ben contrastat, però només resultava accessible per a les empreses industrials que disposaven de sistemes de generació de força propis a les instal·lacions fabrils. Per això mateix, els establiments comercials i les famílies no en podien fer ús. Per tal de donar una certa dimensió al negoci, a més de fabricar material elèctric i realitzar instal·lacions, calia disposar d’una fàbrica central d’electricitat capaç de proveir de corrent els abonats. Això exigia una inversió important en la construcció de la central i en la creació d’una xarxa molt complexa de fils per a la transmissió del corrent elèctric pels carrers de ciutats i pobles fins a les cases i locals dels clients. Aquest va ésser el propòsit que animà Dalmau a fundar la primera empresa elèctrica de Catalunya i d’Espanya i una de les primeres del món.
La Societat Espanyola d’Electricitat
Coberta dels Estatuts i Reglaments de la Societat Espanyola d’Electricitat (1882).
ECSA
El dia 30 d’abril de l’any 1881 es formalitzava, a Barcelona, la constitució de la Societat Espanyola d’Electricitat, amb un capital nominal de tres milions de pessetes, de la qual Dalmau quedava designat director. Entre els fundadors apareixia un reduït grup de personatges molt destacats de l’economia catalana de l’època, entre els quals l’enginyer i empresari Llorenç Baladia, els fabricants Miquel Buxeda, Josep Gassó i Joan Bertrand, el comerciant Bru Cuadros i l’advocat Josep Pujol, aleshores president del Foment de la Producció Nacional.
L’Espanyola va instal·lar la planta de fabricació de dinamos i làmpades, així com els magatzems, laboratoris, oficines i escola en una antiga fàbrica de filats i teixits de cotó del carrer del Cid, de Barcelona. Allà mateix hi van ésser muntades dues màquines de vapor, una de 20 CV sistema Alexander i una altra Corliss de 40 CV construïda per La Maquinista. Aquests motors servien tant per a donar força a les màquines de la fàbrica com, de nit, per a abastir de fluid els abonats a l’electricitat per a l’enllumenat domèstic. Es tractava, per tant, de la primera central elèctrica que va funcionar a Espanya i d’una de les primeres d’Europa.
El caràcter pioner de les installacions de l’Espanyola es posa de manifest en la intervenció d’alguns dels més importants innovadors de la història al camp de l’electricitat: el mateix inventor nord-americà Hiram Maxim va dissenyar la planta de fabricació de les làmpades incandescents i en va revisar personalment el muntatge. Visitaren la planta i hi tingueren alguna intervenció directa tres altres grans inventors com Zenobe Gramme –la dinamo–, Hippolyte Fontaine –la turbina– i Marcel Deprez –transmissió a distància–.
A més de Narcís Xifra, director tècnic, hi eren contractats els enginyers industrials Jaume Puig i Moré, Soucheiron i Antoni Planas i Escubós i el telegrafista Casas. El segon pas va consistir a completar l’adquisició de les patents d’introducció de les dinamos i reguladors de Gramme, Maxim, Weston i Nystem, així com les làmpades d’incandescència de Swan, Maxim i Nickols i els acumuladors Kabath.
L’empresa ocupava uns dos-cents treballadors i cercava d’obrir-se tota mena de nous mercats. Va constituir filials a Madrid i a València –la Societat Matritense d’Electricitat i la Societat Valenciana d’Electricitat– i va realitzar instal·lacions i muntatges a Sevilla, Saragossa, Bilbao, Sant Sebastià, Pamplona, Osca, Lleida i l’Havana, com a pas previ per a crear noves “hijuelas”. A tot arreu, però, el problema era el mateix: sense una gran central elèctrica que aconseguís reduir costos i vendre l’energia a un preu acceptable, el nombre d’abonats quedava en xifres insignificants. Això exigia, tanmateix, una molt gran inversió i mancaven els recursos necessaris.
Els inicis de l’electrificació de Barcelona
Coberta de la proposta de conversió de les accions de la Societat Espanyola d’Electricitat l’any 1882.
ECSA
En realitat, l’Espanyola s’ho jugava tot a la seva plaça originària de Barcelona. L’èxit a la seva seu central li hauria obert, probablement, el camí per a reeixir als altres grans centres urbans espanyols. Els inicis semblaven esplèndids, però sota l’eufòria inicial s’amagaven grans dificultats que Dalmau no va saber preveure ni, menys, neutralitzar.
Des de la fundació de la Societat, i al llarg de l’any 1881, les accions de tota mena d’empreses no paraven de pujar a la Borsa de Barcelona, en una típica espiral especulativa que va ésser qualificada de “febre d’or”. L’Espanyola va optar, com tothom en aquells mesos, per implicar-se en el joc de guanyar diner fàcilment mitjançant la fórmula de llançar enormes quantitats de valors al mercat. Pel desembre del mateix any es va decidir augmentar el capital social des dels tres milions previstos a l’escriptura fundacional fins a l’astronòmica quantitat de vint milions, en accions de les quals els subscriptors únicament havien de desemborsar el 5%.
Dalmau i els seus socis no tenien gaires alternatives: darrere d’ells s’havien constituït altres empreses per tal d’explotar l’electricitat i la telefonia i, per tant, no podien cedir la iniciativa. Havien de guanyar dimensió i consolidar l’anticipació sobre els competidors. Probablement pensaren, com en l’anècdota clàssica, que quan tothom embogeix és ben raonable decidir-se a embogir també. La realitat és que la sobrecapitalització aparent de l’empresa havia de crear un problema molt gran tan bon punt es desinflés la bombolla especulativa.
A partir del gener de l’any 1882 els valors d’elèctriques i entitats financeres s’enfonsaven a la Borsa de Barcelona. Des d’aleshores, l’Espanyola havia de demostrar la viabilitat del projecte empresarial sobre la base, exclusivament, de l’explotació del negoci elèctric. Per tal d’aconseguir-ho, es van adquirir nous terrenys al carrer de Mata, del Poble-sec, i es va començar la construcció d’una gran central de producció d’electricitat.
Per a assolir un funcionament estable calia, però, transportar el fluid a les cases i locals comercials de la ciutat i reduir costos de producció i preus de venda. Les dues condicions essencials per a l’èxit del projecte fallaren pel mateix punt. L’autorització municipal per a realitzar el cablatge dels carrers es va retardar prop de dos anys. Això impedia donar servei als abonats i, per tant, obtenir els ingressos imprescindibles. A més, el mateix Ajuntament, malgrat haver reconegut la superioritat de la potència lumínica de l’electricitat sobre el gas, no es decidia a introduir-la en l’enllumenat dels espais públics municipals, places i carrers. Ara bé, sense comptar amb grans consums no es podia reduir costos, baixar preus i guanyar clients.
La passivitat municipal i les alegries de la primera hora posaren fi al crèdit de Dalmau. Els accionistes es negaren a secundar l’esforç que els va sol·licitar per a finançar les obres de construcció de la central del carrer de Mata l’any 1883. Finalment, la junta de govern de l’Espanyola destituïa Dalmau pel març del 1884. Un nou equip executiu, presidit pel comerciant Bru Cuadros, es va aplicar a reduir plantilla, salaris i despeses i a tractar d’ampliar el nombre de clients. Després d’alguns exercicis de trajectòria vacil·lant, l’Exposició Universal de l’any 1888 proporcionava, a la fi, l’oportunitat d’entrar en l’enllumenat urbà, al temps que augmentaven els abonats. L’Espanyola, després d’uns quants anys d’arrossegar pèrdues, ja no disposava de mitjans per a renovar l’equipament i ampliar la producció. Però almenys sí que podia cercar una solució viable.
L’entrada de Woodhouse & Rawson i la liquidació a mans de l’AEG
Al final de l’any 1888 l’Espanyola presentava suspensió de pagaments i a la primeria del 1889 arribava a un conveni amb els creditors. Poc després es tancava un acord amb la casa britànica Woodhouse & Rawson Limited, que passava a tenir la majoria de les accions juntament amb un grup d’accionistes catalans encapçalat pel banquer Lluís Martí i Codolar. El reforçament financer de la societat va permetre rellançar el negoci elèctric. Es van adquirir les grans màquines de vapor que La Maquinista havia presentat a l’Exposició Universal de l’any 1888, es va realitzar una nova instal·lació de corrent altern i es va estendre la xarxa pel centre de la ciutat per tal de donar servei, finalment, a un gran nombre d’abonats.
Anunci de la Societat Espanyola d’Electricitat.
ECSA
Les successives ampliacions van deixar la planta de producció d’electricitat integrada per 8 màquines de vapor amb una potència total de 900 CV –després augmentada fins a 1.100 CV– que activaven, mitjançant cables i corretges, fins a 45 dinamos, de tipus diversos, de corrent continu i altern. Amb una central d’aquestes característiques, la viabilitat de l’empresa, tant des del punt de vista tècnic com, més encara, econòmic, resultava ben problemàtica. Però els contractes ja existents li permetien anar fent, mal que bé.
Aquesta situació impedia atendre adequadament, i a preus competitius, un mercat potencial de les dimensions de l’àrea urbana i industrial del Pla de Barcelona. El problema només es va resoldre quan alguns directius del grup Aigües de Barcelona i de la Banca Arnús –molt probablement Enric Parellada i el mateix Manuel Arnús– negociaren amb l’Allgemeine Elektrizitäts-Gesellschaft (AEG) per a formar una nova empresa.
Un acord de l’AEG amb els promotors catalans, pel desembre del 1894, permetia constituir la Companyia Barcelonesa d’Electricitat i, immediatament, adquirir els actius de l’Espanyola i quedar-se amb la seva ja suculenta cartera d’abonats, així com amb els contractes d’enllumenat de vies públiques amb la corporació municipal. Poc després, la Barcelonesa encomanava a la mateixa AEG el projecte i la realització d’una nova gran central termoelèctrica, instal·lada també als terrenys del carrer de Mata, amb la qual la indústria elèctrica entrava, finalment, a Catalunya en la producció en gran escala.
La Barcelonesa va anar ampliant, posteriorment, les seves xarxes de distribució i es va anar estenent per les poblacions industrials més importants de les comarques veïnes de Barcelona. Finalment, però, el gran canvi d’escala al sector elèctric va ésser donat gairebé vint anys després de l’arribada de l’AEG per l’enginyer nord-americà Frank S. Pearson en explotar els grans salts d’aigua dels Pirineus i ampliar la xarxa elèctrica pràcticament a tot Catalunya
La telefonia i la creació de les primeres xarxes de servei públic
El telèfon va ésser a la segona Revolució Industrial com el telègraf havia estat a la primera: la gran transformació dins l’àmbit de les comunicacions de la informació. Els avantatges del telèfon sobre els sistemes anteriors eren molt grans, ja que amb aquest aparell la possibilitat de la comunicació es traslladava a tots i cadascun dels punts en què els usuaris ho decidissin, des dels domicilis particulars a les empreses industrials o als locals públics. La difusió de la veu i de la informació prenia un caràcter enterament universal.
El pas decisiu en la posada a punt de la tecnologia telefònica correspon a Alexander Graham Bell, que aconseguí transmetre la veu per un cable metàl·lic conductor de l’electricitat. Bell va presentar els primers prototipus telefònics a l’Exposició de Filadèlfia de l’any 1876, va donar a conèixer el seu invent a l’Essex Institute de Salem el 12 de febrer de 1877 i va fundar la Bell Telephone Company el mateix any 1877.
Després de salvar diverses dificultats empresarials, l’any 1884 la Bell Telephone va trobar la solució al problema tècnic de la transmissió a llarga distància mitjançant l’ús de cables de coure. L’any següent els directius de la Bell feien néixer l’American Telephone and Telegraph Company (ATT), que havia de dirigir el desenvolupament tecnològic mundial en aquest camp i controlaria la xarxa telefònica continental nord-americana.
Barcelona va ésser escenari d’algunes de les primeres proves de la telefonia moderna fetes arreu del món. En efecte, pocs mesos després de la demostració pública realitzada per Graham Bell a Salem, Dalmau i Xifra havien introduït la seva tecnologia a Catalunya i la posaven a prova. La primera conversa telefònica va tenir lloc el 1877 en instal·lacions militars de Barcelona, concretament entre Montjuïc i la Ciutadella.
Molt poc després Narcís Xifra es va ocupar personalment de preparar una comunicació telefònica entre Barcelona i Girona. El 26 de desembre de 1877, quan encara no havia transcorregut ni un any sencer des de la presentació pública de l’invent per Bell, Dalmau realitzava la primera conferència de llarga distància feta a Espanya, parlant des de Barcelona amb Xifra, que era a Girona. Abans de dos mesos, el 20 de febrer de 1878, Dalmau obtenia patent d’introducció per cinc anys dels telèfons Graham-Bell. Per a arrodonir la seva dimensió d’innovador, l’endemà li era concedida la patent d’introducció del fonògraf que Thomas A. Edison acabava d’inventar.
Les dificultats per a la creació de xarxes telefòniques
L’explotació comercial del nou sistema telèfonic va progressar amb força lentitud, sobretot per l’elevadíssim preu del servei. Darrere de l’empresa familiar dels Dalmau, es va fer càrrec de la instal·lació de línies i aparells la Societat Espanyola d’Electricitat. Dos anys després de constituir-se, l’Espanyola havia instal·lat més de setanta estacions telefòniques i dos-cents quilòmetres de línies, bàsicament en recintes interiors pensats per a utilitzacions particulars.
A Madrid, la Societat Espanyola d’Electricitat va fer també diversos assaigs i demostracions, començant per enllaçar l’antic centre de Telègrafs amb el Ministeri de la Guerra, d’una banda, i els Palaus Reials de Madrid i Aranjuez, de l’altra. Al final del 1882 va presentar-se al concurs convocat pel govern de l’Estat per a la concessió de la xarxa de Madrid, la qual cosa implicava la construcció d’una xarxa independent per al servei de les dependències governamentals, amb centre al Ministeri de Governació i terminals a tots els restants ministeris, al Palau Reial, al Congrés dels Diputats i al Senat.
El desenvolupament posterior del telèfon a Catalunya i al conjunt d’Espanya va ésser molt lent. Una causa d’aquesta lentitud era la relativa feblesa de la demanda, als preus en què el servei s’oferia. Però tan important com això va ésser la catastròfica intervenció dels poders públics. Durant més de dos decennis, fins ben entrat el segle XX, no va quedar clar quin seria el sistema de regulació: liberals i conservadors, alternant-se en el poder al govern, canviaven contínuament el model de gestió, des de fórmules de caràcter privat a les d’iniciativa pública, tan aviat estatal com municipal.
Cada cop que el govern optava per l’explotació privada, el règim de concessió es caracteritzava per una gran precarietat, amb la reversió a l’Estat en molt pocs anys, i per una molt forta pressió fiscal. Tot plegat desalentava qualsevol inversió. El caos legislatiu i la polvorització del sistema telefònic espanyol en múltiples xarxes, minúscules i desconnectades entre si, feien difícilment viable el progrés del servei. Nogensmenys que un Reial Decret, de l’any 1886, assenyalava directament l’Estat com “obstáculo perpetuo al desarrollo del teléfono”.
El grup telefònic català i la creació del monopoli
Quan es produí la crisi de la Societat Espanyola d’Electricitat i l’entrada dels nous accionistes britànics, el negoci telefònic en va ésser segregat per a constituir, l’any 1890, la Societat General de Telèfons de Barcelona, que gestionava una xarxa telefònica molt modesta però que era, tanmateix, la més important d’Espanya. La direcció corresponia a Enric Parellada i la junta de govern era formada únicament pels membres catalans de la junta de l’Espanyola.
Cartell de la Companyia Peninsular de Telèfons.
ECSA
El mateix grup empresarial encapçalat per Parellada i pel financer Martí i Codolar va crear l’any 1894 la Companyia Peninsular de Telèfons, que detenia les concessions de les xarxes de Bilbao, Mataró, Sabadell i Valls, i la Companyia Madrilenya de Telèfons. Ben aviat aquest grup empresarial va decidir simplificar la seva mateixa estructura i concentrar el gros de l’activitat en una sola companyia. Així, l’expansió del grup, mitjançant la interconnexió de les diverses xarxes, es va realitzar sobre la base de la Companyia Peninsular de Telèfons.
Un cop consumada la integració amb les altres dues empreses del grup, l’any 1908, la Peninsular es va convertir en l’empresa telefònica més important d’Espanya. Va arribar a comunicar Barcelona amb Madrid, Bilbao, Vigo, Cadis, Múrcia i la connexió amb França, tot assolint prop de dues terceres parts del total dels abonats al servei telefònic d’Espanya. Entorn del 1915, després d’algunes altres compres de xarxes locals, la Peninsular gaudia d’una posició dominant. Però no podia actuar damunt les petites xarxes municipalitzades, com ara les de Santander o Sant Sebastià, ni sobre les que es reservava l’Estat o les que havien estat concedides a altres empreses privades. El segon grup telefònic més important d’Espanya corresponia aleshores a la xarxa creada per la Mancomunitat de Catalunya, a partir de les concessions, l’any 1916, de les localitats de Figueres, la Garriga i Lleida. La Mancomunitat va instal·lar l’any 1921 la primera central automàtica d’Espanya.
Pel 1924 el govern de Primo de Rivera va contractar l’organització i ampliació d’una xarxa unificada d’àmbit estatal amb la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE), una empresa creada a l’efecte pels bancs Urquijo i Hispano Americano, però, de fet, totalment controlada per la nord-americana International Telephone and Telegraph Corporation (ITT).
Anunci de la Companyia Peninsular de Telèfons.
ECSA
La nova Telefónica havia estat premiada amb un règim de concessió incomparablement més favorable que les seves predecessores i amb tota mena de facilitats per a l’adquisició o confiscació de les xarxes preexistents, a més d’un tracte fiscal molt millor. Uns mesos després, a primers del 1925, es produïa l’acord de fusió de la Peninsular i les dues restants companyies del grup català amb Telefónica, “no pudiendo ninguna de estas tres Compañías negarse a ello por estar obligadas por un precepto legal”, tal com explica literalment l’acta d’inscripció en el Registre Mercantil.
En aquest punt finalitzava pràcticament gairebé mig segle d’assaigs i d’aventures empresarials catalanes en el camp de les telecomunicacions. L’any 1926 s’instal·lava a Espanya la nord-americana Standard Electric per a la fabricació de components i d’equips telefònics. Això va col·laborar a la connexió de les xarxes urbanes, la homogeneïtzació dels sistemes, la reducció de les tarifes i, en fi, el creixement del nombre d’abonats i del parc telefònic espanyol.