La construcció de maquinària tèxtil a Sabadell i Terrassa

Els orígens de la indústria de construcció de maquinària tèxtil a Catalunya estan estretament lligats al desenvolupament dels petits tallers metal·lúrgics que van néixer, associats al procés de mecanització, per a efectuar reparacions d’una maquinària majoritàriament importada.

Com ja és conegut, la major part de les màquines que es van emprar a l’inici de la modernització de la indústria tèxtil catalana van ser comprades a França, Bèlgica o Anglaterra, països capdavanters en la innovació tecnològica. Els tècnics de les empreses constructores enviats aquí, els fabricants catalans que visitaven aquells països i diversos intermediaris comercials van facilitar la difusió de les noves tecnologies entre els fabricants catalans, tant del sector cotoner com del llaner.

Paral·lelament a la importació de maquinària, a les localitats amb una implantació relativament important d’empreses tèxtils es va estendre una xarxa de petits tallers metal·lúrgics, tant provinents d’antigues serralleries dedicades a activitats diverses, com de nova constitució, que es van especialitzar en la reparació de la maquinària tèxtil importada. La llunyania dels centres de producció d’aquestes màquines i la dificultat i l’alt cost que representava fer venir els tècnics cada vegada que calia arreglar una màquina, regular-ne el funcionament o canviar-ne alguna peça, van afavorir el desenvolupament d’aquesta indústria autòctona.

D’altra banda, moltes de les empreses tèxtils més grans disposaven de tallers mecànics propis per a realitzar aquestes funcions. En alguns d’aquests tallers es va començar ben aviat a muntar algunes màquines, tot important-ne les peces i els mecanismes fonamentals i fabricant-ne alguns accessoris. El pas següent va ser construir íntegrament algunes màquines, copiades totalment o parcialment de les que s’importaven.

Efectivament, ja al primer terç del segle XIX tenim notícia que a Sabadell i Terrassa, les dues ciutats que començaven a concentrar l’aparell productiu de la indústria llanera a Catalunya, hi havia alguns manyans especialitzats en la reparació, el muntatge o la construcció de màquines i també que algunes empreses disposaven de tallers propis per a aquestes mateixes funcions. Eren, per exemple, els casos de Joan Sagret, Francesc Vilà i Joaquim Sagrera.

Al segon terç del segle XIX, amb l’expansió definitiva del procés de mecanització de la indústria tèxtil, es va estendre el nombre de tallers de construccions mecàniques al districte vallesà. La fabricació de màquines amb peces comprades a l’estranger, en altres tallers barcelonins o de producció pròpia va anar guanyant terreny, encara que tímidament, a les tasques de manteniment i reparació. Al final de la dècada del 1840 ja hi havia a les dues ciutats un total de dues foneries de ferro i tres tallers de construccions mecàniques. Salvador Vinyals, Manuel Prat i Pere Casanovas són alguns dels empresaris que van marcar els inicis d’aquesta activitat constructora. Al final de la dècada del 1850 el nombre total de tallers de construccions mecàniques i de foneries havia augmentat fins a sis. A més, en la matrícula industrial també hi havia registrats 32 tallers de manyans, molts dels quals probablement es dedicaven a la reparació de màquines. Una part important d’aquests tallers eren moguts per la força de cavalleries i uns quants disposaven ja d’energia de vapor o de motors de gas.

Al mateix temps, en aquest període va augmentar el nombre de tècnics estrangers, la majoria francesos, establerts a les dues ciutats vallesanes, com també el de viatges de tècnics i empresaris locals a l’estranger, cosa que va ajudar extraordinàriament a millorar els coneixements en el camp de la tecnologia tèxtil.

En els inventaris d’algunes empreses tèxtils, en els quals figura la procedència d’algunes màquines, n’hi trobem ja de fabricació autòctona i en els d’alguns tallers mecànics hi ha constància de la fabricació d’algunes cardes i màquines de filar.

En el conjunt de les empreses del sector del metall, les que es dedicaven a la construcció de màquines eren les més grans i, tot i el seu reduït nombre, ja contribuïen globalment més que la resta de tallers de manyans.

A partir del final de la dècada del 1860 i el començament de la del 1870, tot coincidint amb els inicis de la mecanització del tissatge en el sector llaner, algunes empreses vallesanes van començar a especialitzar-se en la construcció de telers, com ara les de Francesc Duran i Cañameras, de Forcades, Gallart i Morral, de Pere Martí i de Francesc Bas a Sabadell, o la de Salvador Julià a Terrassa. L’any 1868 tenim constància que l’empresa tèxtil sabadellenca de Josep Bracons i Fill disposava d’un teler Duran, i al final dels anys vuitanta importants empreses de la mateixa localitat, com les d’Enric Turull, de Vda. i Fills de M. Buxeda i de Fill de J. Gorina en tenien un nombre relativament important. Paral·lelament, les empreses terrassenques de Joan Abelló i Companyia i d’Honest Torrents i la sabadellenca de Ramon Baciana començaven a construir algunes màquines per a filatura i per a les seccions d’acabats i tints.

Tot i això, fins al començament de la dècada del 1890 la major part de la maquinària continuava important-se. En el sector de la filatura la dependència de l’estranger era quasi total. Empreses com Société Alsacienne de Constructions Mécaniques, André Koechlin, Ryo Catteau, F.J. Grün, Skene i Devallée, Fréderick Christy i Martinot i Gallant del nord de França, les belgues Société Anonime Vervietoise, Bede et compagnie i Célestin Martin o les angleses Platt Brothers, Hetchtington and Sons i Prince and Smith eren les principals proveïdores. En el sector del tissatge la dependència era menor; es van comprar telers alemanys a Chemnitz, la majoria de la Säschische Maschinefabrik, i alguns telers anglesos per mitjà de diversos concessionaris establerts a Barcelona, com Reck i Riensch i Ernest Rosenberger. Només en el sector de les empreses d’acabats i tints i d’altres activitats auxiliars la maquinària produïda al Vallès començava a tenir ja un pes relativament important.

Però, a partir d’aquella dècada i a l’empara del nou aranzel proteccionista del 1891, el nombre d’empreses dedicades a la construcció de maquinària va augmentar considerablement, tant a Sabadell com a Terrassa. La majoria dels tallers ja existents van anar substituint la força de cavalleries per l’energia del vapor, molts van passar de simples serralleries a autèntics tallers de construcció de màquines i en trobem un nombre important de nova constitució.

En el cas de Sabadell va créixer l’esmentat nucli d’empreses especialitzades en la fabricació de telers. A les ja citades anteriorment es van afegir les de Josep Ninet (1890), de Josep Planell (1893), de Gusi, Balsach i Companyia (1897) i de Badia i Desveus (1899). La fabricació de telers també va continuar tenint una presència important a Terrassa, gràcies a les empreses ja esmentades de Salvador Julià i d’Honest Torrents.

Al mateix temps, a totes dues localitats nombroses empreses s’esforçaven a construir maquinària per a altres seccions, entre les quals hem de destacar les sabadellenques de Joan Vergés (construcció d’ordidors), de Manuel Folguera, d’Isidre Grau, de Miquel Sala i de Fills de Ramon Baciana (maquinària de filatura i d’acabats) i les terrassenques de Cañameras, Junyent i Companyia, de Francesc Grau, de Vallès Germans i Arch, de Cadevall i Lloveras, d’Isidre Galí i la ja citada de Joan Abelló i Companyia (per a seccions de filatura, rentatge de llanes i acabats).

En aquests anys, algunes d’aquestes empreses tenien ja algun enginyer com a director; Francesc Izard, el mateix Manuel Folguera o Narcís Nunell són alguns dels exemples que podem trobar als tallers sabadellencs.

Quadre 1. Tallers de construccions mecàniques i potència total instal·lada.

A partir de la mateixa dècada dels anys noranta del segle XIX també va augmentar el nombre de tallers mecànics particulars de grans empreses tèxtils. A Sabadell en concret, entre el 1890 i el 1901, es va passar de quatre a onze tallers i a Terrassa n’hi havia quatre l’any 1914. Alguns tècnics d’aquestes empreses, sobretot de les principals filatures d’estam del districte vallesà, van començar també a patentar algunes màquines, entre els quals hem de destacar els casos sabadellencs de Theodor Jenny, de l’empresa de Pere Turull, i de Josep M. Feliu, enginyer de la societat Cuadras, Feliu i Companyia, i el terrassenc de Joan i Lluís Salvans, de Salvans Germans (vegeu el quadre 1).

Va ser, doncs, a partir del final del segle XIX i en un context de major diversificació industrial a Catalunya, que aquesta indústria de construccions mecàniques va començar a adquirir una importància significativa. La gran empenta encetada en la darrera dècada del segle XIX, però, no va tenir una continuïtat fins a partir dels anys de la Primera Guerra Mundial, primer per les dificultats d’importar maquinària dels principals països proveïdors, immersos en el conflicte, i, després, en la dècada del 1920, a causa del context de renovació parcial de maquinària que va permetre l’acumulació de beneficis durant els anys de la guerra en les empreses més importants. En aquest procés Sabadell va guanyar importància amb relació a Terrassa, perquè hi va augmentar molt més el nombre de tallers de construcció de màquines entre els anys vint i la primera meitat dels trenta.

De manera progressiva aquells petits tallers metal·lúrgics van anar augmentant de grandària; van desenvolupar una tecnologia pròpia, com ho demostra l’increment de patents registrades, algunes de les quals van tenir difusió internacional, com fou el cas de les patents Casablancas per a grans estiratges en filatura a partir de la segona dècada del segle XX; van contribuir a reduir la dependència de les importacions de maquinària de les empreses tèxtils catalanes i algunes fins i tot van aconseguir exportar part de la seva producció.

Aquestes empreses van anar evolucionant també de simples tallers de reparació, de fabricació de recanvis i de producció d’algunes màquines com a activitat complementària, a tenir en aquesta darrera faceta la seva funció principal. Això sí, gairebé sempre treballaven a partir de comandes prèvies amb una gamma variada de productes a mida i a petita escala. Era freqüent també que compressin a alguns clients maquinària vella, que es descomptava del preu de les noves màquines subministrades i que, un cop reparada o modificada, era venuda de segona mà a petites empreses o a altres regions fora de Catalunya amb menor capacitat d’adquisició de màquines de darrera generació.

Quadre 2. Distribució dels telers venuts per l’empresa sabadellenca Duran Cañameras-Gregori entre el 1896 i el 1935.

Alguns exemples poden il·lustrar aquesta evolució. En l’apartat de maquinària per a tissatge, l’empresa sabadellenca Successors de Duran Cañameras, dedicada a la construcció de telers mecànics, en el quinquenni 1905-09 tenia una facturació per recanvis i reparacions equivalent al 73% del total, i només el 23% per venda de maquinària. En canvi, en el quinquenni 1930-34, la facturació per venda de màquines era ja del 81% davant del 19% per les activitats lligades a manteniment. Aquesta mateixa empresa, entre el 1896 i el 1935, tot i que va tenir a Catalunya el seu principal mercat, va aconseguir vendre un nombre important dels telers a altres regions espanyoles i en va arribar a exportar algunes unitats, principalment a l’Argentina, al Perú, a Mèxic, a Portugal i a França (vegeu el quadre 2).

Una altra empresa sabadellenca, la de Magí Desveus, va aconseguir també exportar un nombre relativament important de telers a França i a alguns països llatinoamericans, a més dels que va col·locar a Catalunya i en altres regions espanyoles.

Quadre 3. Lloc de compra de telers nous de Corominas, Salas i Companyia i Llonch Germans.

També a partir dels anys noranta del segle XIX la dependència tecnològica de les empreses tèxtils catalanes respecte de l’estranger va començar a disminuir. A tall d’exemple podem recordar el cas de dues empreses llaneres sabadellenques (Corominas, Salas i Companyia i Llonch Germans), que van comprar en conjunt 99 telers nous entre el 1876 i el 1936 i van anar substituint de manera progressiva els proveïdors estrangers per altres de Catalunya (vegeu el quadre 3).

Podem observar, doncs, que a partir del 1897 va anar disminuint el nombre de telers importats, que van ser substituïts per altres de construïts a la mateixa localitat. Aquestes dades poden ser complementades per les d’altres empreses tèxtils sabadellenques que ens confirmen aquesta tendència, a mesura que ens acostem al final del període estudiat. Per exemple, l’any 1931, l’empresa de Vicenç Planes tenia 74 telers, tots construïts a Sabadell, i la de Molins Germans, l’any 1936, en tenia 90, 42 dels quals eren de procedència sabadellenca i 48 fabricats a Barcelona. Entre els proveïdors d’aquests telers apareixen les principals empreses sabadellenques especialitzades (Magí Desveus i Antoni Gregori –Successors de Duran Cañameras–, Balsach i Companyia, Josep Canadell i Josep Planell) i la barcelonina Carné SA.

En el sector de la filatura la dependència de les importacions va durar molt més temps. Tot i això, per exemple, l’empresa terrassenca d’Abelló i companyia, l’any 1890, havia venut ja un nombre important de màquines per a assortiments de filatura a Barcelona, Terrassa, Sabadell, Olot, Valls i altres centres llaners espanyols com Béjar, Alcoi, Munilla o Ezcaray. També en els inventaris de moltes empreses tèxtils, com les sabadellenques esmentades anteriorment, si bé hi trobem un clar predomini de màquines Platt, SECAM, Martinot, Grun, comprades a Anglaterra i França, principalment fins a la meitat de la dècada del 1920, en els anys posteriors van anar tenint cada vegada més pes les comprades a empreses catalanes, com les màquines fabricades per Junyent de Terrassa, per Serra de Manlleu o per Baciana i Sanahuja de Sabadell.

Interior del taller mecànic de Foneria i construccions mecàniques Gregori.

AHS

Ara bé, tot i la important presència d’empreses de construccions mecàniques vallesanes entre els proveïdors de la indústria tèxtil, hem de parlar d’un sector industrial molt atomitzat en petites fàbriques, amb poques màquines i treballadors. L’any 1912, per exemple, les tres empreses de construccions de maquinària tèxtil més grans de Sabadell sumaven un total de 100 treballadors, i l’any 1927, un total de 151. La immensa majoria d’aquests tallers tenien només entre cinc i vint obrers. Construïen les màquines a partir d’encàrrecs previs i les lliuraven en un temps que era determinat pel volum de comandes existents.

Màquina construïda a la Foneria i construccions mecàniques Gregori.

AHS

Fins al començament del segle XX els seus preus eren poc competitius. Però, a partir dels anys vint, ja es podien comprar al Vallès telers més barats que els fabricats a Alemanya amb característiques semblants; la causa era el cost afegit del transport, dels aranzels i altres despeses de tràmits duaners i de desplaçament i dietes de muntadors, un cost que era cada vegada més alt. De tota manera, l’avantatge principal de les empreses constructores vallesanes sempre va ser la proximitat a les empreses tèxtils, que permetia disposar de muntadors, recanvis, manteniment i reparacions amb més rapidesa i menor cost.

El conjunt d’aquestes petites i mitjanes empreses, com hem dit, va aconseguir disminuir espectacularment la dependència que els fabricants tèxtils tenien de les importacions de maquinària, va desenvolupar tecnologies pròpies adaptades a les necessitats dels clients i va acabar elaborant uns productes de qualitats semblants i de preus, col·locats al taller del client, fins i tot més baixos que els de fabricació estrangera.