Les infraestructures bàsiques dels habitatges, abans del 1950

Amb el creixement de les poblacions urbanes i l’agreujament dels problemes sanitaris, les ciutats, al segle XIX, es van avançar significativament en l’elaboració i publicació d’estadístiques sanitàries. La dimensió i la mobilitat de la seva població dificultaven molt aquesta tasca, i els nomenclàtors, que es van començar a establir simultàniament amb els censos, permetien inventariar els habitatges, localitzar els habitants i descriure els seus hàbitats. Aquesta descripció es limitava a assenyalar el grau d’aglomeració o dispersió dels edificis a les diferents àrees dels termes municipals, la seva ocupació i el nombre de plantes. Al final del segle XIX, aquestes informacions esdevingueren insuficients per a valorar la salubritat i qualitat dels habitatges. La connexió, o no, d’aquests a una xarxa de clavegueram i de distribució d’aigua potable es convertí llavors en una característica definitòria essencial de la qualitat de l’habitatge.

Per a conèixer l’abast de les noves infraestructures de sanejament, distribució d’energia, com el gas i l’electricitat, i més tard també de comunicació, com la ràdio i el telèfon, va caldre establir un registre més específic i detallat dels habitatges. El primer d’aquests registres es va fer a Espanya el 1950, any en què simultàniament amb el nomenclàtor i el cens de població s’elaborà el primer cens d’habitatges a escala estatal. El primer, de característiques similars, que es va fer a França és del 1946. Ambdós censos permeten valorar, en un marc relativament ampli, la situació de Catalunya en aquell moment pel que fa a l’extensió de les infraestructures de sanejament, distribució d’energia i comunicació dels habitatges.

La situació de Catalunya comparada amb França i Espanya

En el primer registre espanyol del 1950, la província amb una proporció més alta (el 66%) d’edificis connectats al sistema de clavegueram era la de Barcelona. A continuació apareixien les de Navarra, Guipúscoa i Biscaia (amb percentatges del 56 al 48%) i després Madrid, amb un percentatge d’edificis connectats (el 41%) significativament inferior i similar, per exemple, al de la província de Cadis.

El clavegueram, com altres béns públics, té unes externalitats molt elevades, cosa que vol dir que els beneficis que aporta a un individu el fet d’estar connectat a la xarxa són relativament petits comparats als beneficis que aquesta acció aporta al conjunt de la col·lectivitat. Com més gran és la dimensió i la densitat de la població, majors són llavors aquestes externalitats. Un exemple similar, i molt proper a aquest, és la immunització, perquè també en aquest cas els beneficis individuals de rebre una vacuna es projecten sobre els altres membres de la comunitat, que per aquest fet són també protegits de la malaltia.

Construcció dels habitatges del Congrés Eucarístic a Barcelona, el 1952.

ECSA

D’altra banda, construir i mantenir un sistema de clavegueram té uns costos fixos elevats i, a l’inrevés del que passa amb els beneficis, com més gran és la població i el seu grau de concentració territorial, menors són els costos relatius o per habitant d’aquell bé. Aquestes dues característiques ajuden a explicar per què, l’any 1950, les ciutats estaven més ben proveïdes de clavegueram que els municipis més petits, i per què Barcelona tenia una proporció més elevada d’edificis connectats que les altres localitats de la província. A la resta d’Espanya succeïa el mateix i les capitals se situaven sempre al davant del conjunt d’altres municipis de la província. Totes les capitals (exceptuant les d’Ourense, Pontevedra, Almeria, Múrcia i Castelló) tenien més d’una tercera part dels edificis connectats al clavegueram, mentre que al conjunt d’Espanya la proporció era tan sols d’una cinquena part.

La situació de França, en el seu conjunt, no era millor que l’espanyola i les diferències internes, segons la mida dels municipis, eren també molt significatives. A les localitats amb menys de 2.000 habitants, només el 3% dels edificis tenien clavegueram, mentre que, en el grup de localitats de 2.000 a 50.000 habitants i en el de més de 50.000 habitants, aquests percentatges eren del 20% i del 42%. Les condicions a París, on el 97% dels edificis disposaven d’aquest servei, eren excepcionals i les ciutats de la seva rodalia registraven percentatges superiors als de les ciutats de la mateixa mida disperses pel país.

Exterior dels habitatges de Can Borgunyó, a Sabadell, el 1957.

ECSA

La ciutat de Barcelona (amb el 97% dels edificis connectats, un percentatge igual al de París) ocupava el lloc preeminent entre les ciutats espanyoles, significativament al davant de Madrid (amb només el 76%). A la província de Barcelona, les ciutats de més de 10.000 habitants presentaven condicions força diferenciades, i les que es trobaven més desfavorides eren Badalona (54%), Sabadell (40%) i Santa Coloma de Gramenet (12%), en una situació igual o fins i tot pitjor que el conjunt de municipis de menys de 10.000 habitants, on aquell percentatge era del 48%. Si la província de Barcelona ocupava el primer lloc en l’ordre de les cinquanta províncies espanyoles, Lleida i Girona quedaven ressagades al setè i vuitè lloc, i Tarragona al catorzè.

Hem vist que les ciutats més grans, amb més habitants, més renda i major pressupost municipal, es van avançar a les més petites, però aquestes variables quantificables no expliquen per què Barcelona es trobava ja en una situació similar a la d’algunes capitals de dimensions molt més grans com París, i molt més avançada que les altres ciutats espanyoles i en particular Madrid. Altres factors, com veurem més endavant, van influir també en el comportament dels governs municipals, dels quals va dependre en definitiva la construcció dels sistemes de clavegueram de la major part de ciutats europees.

Una altra esfera d’actuació dels governs locals era la promoció i el desenvolupament de les infraestructures de proveïment d’aigua potable i de distribució de gas i electricitat als habitatges. Examinarem en primer lloc l’aigua potable, perquè és el bé més essencial i les seves infraestructures són complementàries a les del clavegueram. El cens del 1950 no preveu la disponibilitat d’aigua potable, sinó l’accés dels habitatges a l’aigua corrent. El grau de potabilitat de l’aigua consumida no es valora, però és evident que l’aigua corrent, a més de reduir l’esforç de subministrament, fent més còmode el consum i per aquest sol fet augmentant-lo, facilita el control de la seva qualitat i redueix també el risc de contaminació en les etapes prèvies al consum. Aquests avantatges de l’aigua corrent són reforçats amb la creació d’un sistema de clavegueram capaç d’absorbir les aigües residuals i de reduir els riscs de contaminació que aquestes suposen. Els beneficis de la gestió de l’aigua corrent, a la qual es poden aplicar taxes en funció del consum, i les dificultats de fer-ho en el cas del clavegueram, expliquen que la creació d’empreses, privades o municipals, de proveïment d’aigua fos relativament més ràpida i moltes vegades anterior a la construcció d’un sistema de clavegueram.

El 1950, la major part de les capitals de província tenien més de dues terceres parts dels habitatges connectats a l’aigua corrent, mentre que al conjunt d’Espanya la proporció era d’una tercera part, molt similar a la francesa el 1946. La província de Barcelona sobresortia de nou amb el 85% de cases amb aigua corrent, un nivell comparable al del conjunt de les ciutats franceses de més de 50.000 habitants. La ciutat de Barcelona (amb el 99%) era seguida de molt a prop per Pamplona, Bilbao, Sant Sebastià (amb valors entre el 98 i el 94%) i bastant més al darrere per la capital d’Espanya (82%), la qual avançaven també un total d’onze ciutats catalanes.

Barcelona va ser la primera ciutat espanyola que va aconseguir dotar tots els habitatges de clavegueram i aigua corrent. Un dels primers beneficis de la implantació d’aquestes infraestructures va ser la generalització del water-closet. Aquest element de confort dels habitatges va ser recollit en el cens del 1950, on es distingia el vàter inodor, dotat d’aigua corrent i d’un colze o sifó que reté les emanacions de les clavegueres, i la comuna corrent, que no disposava d’aquestes característiques. El 89% de les cases de la capital catalana tenien vàter, mentre que a les altres ciutats aquest no havia desplaçat encara la comuna, i a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona quasi una tercera part de les cases no disposaven encara de cap dels dos. La situació de Catalunya era, malgrat tot, millor que la del conjunt d’Espanya, on la proporció de cases sense cap tipus de servei superava la meitat.

Anunci de banyeres i aparells sanitaris Standard, fabricats per Compañía Roca-Radiadores.

Col·l. part. / Repr.: J.V.

Més anys havien de passar encara perquè la instal·lació de banyeres o dutxes esdevingués relativament habitual. El 1950, només un de cada deu habitatges espanyols disposaven de banyera o dutxa, una proporció similar a la registrada el 1946 a França. La ciutat de Barcelona, amb una quarta part dels habitatges, es trobava en aquest cas al darrere d’altres capitals de província, on aquesta proporció era de prop de la meitat. Altres factors que poden ajudar a explicar aquest fet són les diferents distribucions de la renda dintre les ciutats i de la població entre propietaris i llogaters, ja que aquests darrers tenen un grau inferior de permanència a l’habitatge i inverteixen menys en els seus serveis. Això no obstant, les infraestructures públiques de sanejament estaven molt més avançades a Catalunya que a la resta d’Espanya, i sobretot a la ciutat de Barcelona, on la situació era comparable a la de les grans capitals europees.

Anunci dels models de ràdio Telefunken per al 1954, publicat en “Destino”.

AC / Repr.: J.V.

El cens del 1950 ens informa també del nombre de cases amb gas i enllumenat elèctric, sense especificar quins altres usos es feien d’aquestes energies. Cuinar devia ser probablement el més important, ja que escalfar l’aigua i les habitacions era molt infreqüent si tenim en compte que el percentatge de cases espanyoles que disposaven de calefacció en aquell moment no arribava al 3% (el cens es referia a la calefacció com a una instal·lació permanent, central o individual, i no a les llars de foc, brasers, estufes o salamandres, que sens dubte eren molt més corrents). En aquests dos usos, cuina i calefacció, el gas competia amb l’electricitat, però on aquesta última quasi no tenia competència era en el terreny dels petits aparells i electrodomèstics, que el cens del 1950 no registrava perquè la major part, a excepció potser de les planxes elèctriques, es començaren a difondre més tard. De fet, el 1960, l’ús de rentadores elèctriques era encara molt limitat (en el 19% de les cases) i el de frigorífics encara més (només en el 4% de les cases). El qüestionari del cens del 1950 recollia, en canvi, el nombre de ràdios i telèfons, els dos bens més representatius llavors de l’avenç de les comunicacions.

Pla de conjunt del projecte de xarxa de clavegueres de Barcelona, segons Pere Garcia i Faria, Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona: alcantarillado, drenaje, residuos urbanos (Barcelona 1893).

AHC-AF/Repr.: R.M.

Anunci d’un establiment d’electrodomèstics publicat en “Destino” el 1951.

AC / Repr.: J.V.

Les diferències no gaire grans entre Espanya i França pel que fa al clavegueram i aigua corrent s’ampliaven en canvi, significativament en el cas de l’electricitat i, sobretot, del gas. El 35% dels habitatges francesos disposaven de gas ciutat el 1946, mentre que a Espanya només en tenien el 5%, quatre anys més tard. Barcelona ocupava el primer lloc, amb el 32% de les cases de la província i el 45% de les de la capital. Aquests nivells relativament alts per a Espanya són, però, molt inferiors quan es comparen amb el conjunt de les ciutats franceses de més de 50.000 habitants (on el percentatge era del 78%), amb París (el 86%) i amb les ciutats properes com Perpinyà i Montpeller, que tenien el 65 i 75% de les cases amb gas ciutat. L’extensió de l’enllumenat elèctric era també més gran a França el 1946 (amb el 89% de les cases) que a Espanya el 1950 (amb el 80%). Barcelona (amb el 93%) apareixia en un setè lloc en l’ordre de totes les províncies espanyoles, al darrere ara de les províncies basques i Madrid.

Al voltant del 1950, no tenim dades sobre les infraestructures de comunicació comparables per a França, però a Espanya només el 4% de les cases tenien telèfon i el 11% ràdio. Guipúscoa destacava per sobre de la mitjana espanyola (amb el 18% de cases amb telèfon i el 31% amb ràdio). Barcelona (amb el 8% i el 28%) ocupava el quart i el segon lloc respectivament, al darrere sempre de Guipúscoa, i, pel que fa al telèfon, també de Madrid i Biscaia. En aquell moment, el nombre d’aparells instal·lats no reflectia satisfactòriament la demanda o el nombre de línies telefòniques sol·licitades, i és possible que els retards de la companyia en la instal·lació fossin diferents segons les regions.

D’aquest conjunt de dades caldria destacar que les xarxes de distribució d’electricitat eren les més esteses, tant aquí com a França, i les de telèfon es trobaven en un estat molt incipient. El consum de gas era molt inferior al francès i les infraestructures de sanejament, aigua corrent i clavegueram es trobaven en una situació molt precària tant aquí com al país veí. En aquest darrer aspecte, bàsic, de la qualitat de vida, Catalunya apareixia clarament destacada i en particular la ciutat de Barcelona, on la connexió de les cases al clavegueram i l’aigua corrent era quasi universal, com a París i altres ciutats grans del nord d’Europa.

En els apartats següents ens ocuparem en particular de l’aigua i el clavegueram, o de l’enginyeria sanitària, i explorarem els factors que a més de la densitat, o la pressió demogràfica, van intervenir en l’avenç relatiu de les ciutats de Catalunya i de Barcelona en particular.

El progrés de les ciutats, de la ciència mèdica i de l’enginyeria sanitària

Propaganda de les neveres Termofrigidus, el 1958.

AC / Repr.: J.V.

Està ben demostrat que les grans ciutats europees van créixer gràcies a la immigració, procedent de les zones rurals i les ciutats més petites, i no pel seu propi creixement natural. L’augment d’aquesta immigració, durant les dècades centrals del segle XIX, va sobrepassar les possibilitats d’adaptació dels governs i les administracions locals. Les diferències de mortalitat entre poblacions urbanes i rurals van augmentar i no és estrany que molts autors, sobretot a Anglaterra, entenguessin que la sobremortalitat urbana era el principal límit al creixement de les ciutats i de les activitats comercials i industrials que s’hi concentraven.

La publicació d’estadístiques sanitàries, cada cop més completes i detallades, va crear un estat d’opinió sobre els elevats riscs que afrontaven les poblacions industrials i sobre la connexió entre aquests riscs i les particulars condicions de vida d’aquestes poblacions. Aquestes estadístiques i les múltiples topografies mèdiques realitzades es van convertir en el principal vehicle de difusió de les idees higienistes a mitjan segle XIX. En aquell moment, el concepte d’higiene ho abraçava tot, l’alimentació, les condicions de l’habitatge, els llocs de treball, d’esbarjo i, en definitiva, tots els espais i múltiples aspectes de l’activitat humana.

El desconeixement sobre l’origen de les malalties infeccioses i les seves formes de transmissió explicava aquesta preocupació difusa i tan àmplia per tots els aspectes de la vida urbana. Les recomanacions que es feien per a millorar la higiene de les ciutats eren llavors tan nombroses, que era difícil avançar decididament en cap direcció concreta. Malgrat això, en el camp concret de l’enginyeria sanitària es van fer progressos significatius en la dècada del 1840, quan Edwin Chadwick projectà per a Londres el primer sistema modern de sanejament urbà. Aquest sistema proposava un ús continuat del cicle de l’aigua, de tal manera que la xarxa que havia de proveir d’aigua corrent la ciutat també havia d’assegurar el funcionament eficaç d’una xarxa de clavegueram que evacués ràpidament les seves aigües brutes fora de la ciutat, on aquestes serien aprofitades per al reg i l’adobament agrícola. Per a aconseguir aquesta ràpida evacuació es proposava una forma de construcció i disseny de les clavegueres. Si bé els avantatges d’aquesta proposta eren notables i Londres se’n va beneficiar en part, la major part d’altres ciutats angleses i europees van trigar encara unes quantes dècades a resoldre els problemes del clavegueram i l’aigua corrent. La dificultat comuna era que percebien de forma relativament precisa els costos econòmics i les dificultats polítiques d’abordar un programa de sanejament de les aigües, però, en canvi, no veien més que d’una forma difusa els beneficis que un projecte com aquell els podia aportar.

Les descobertes de Pasteur i la bacteriologia van fer decantar la balança, ja que van demostrar de forma rotunda els avantatges dels sistemes de sanejament urbà. El seu avantatge i objectiu primer era reduir la presència de microorganismes patògens a les aigües, de consum i residuals, de la ciutat, la qual cosa es podia fer aïllant estrictament les unes de les altres i controlant-les a través de la xarxa de distribució. El descobriment dels microorganismes responsables de malalties tan greus com el còlera i la febre tifoide, i la demostració que es podia lluitar contra aquests amb el tractament de les aigües, van ser fets decisius que van situar l’enginyeria sanitària en el primer pla de les mesures de salut pública. La microbiologia va ser la nova i més potent justificació del control públic de les aigües i de l’establiment del dret de tots els ciutadants a disposar d’aigua potable.

A partir del 1880, el nombre de ciutats que es dotaren de clavegueram i aigua corrent es multiplicà, i com a fruit d’aquesta activitat es resolgueren molts problemes tècnics relacionats amb les conduccions, les connexions i altres elements com els lavabos i els vàters.

El control de l’aigua a les ciutats va reduir les cadenes de contagi, i la mortalitat urbana va disminuir significativament i a un ritme més ràpid, durant les darreres dècades del segle XIX i les primeres del XX, que a les poblacions rurals. El creixement de la renda i del pressupost municipal no eren factors que tots sols resolguessin els problemes sanitàris de les ciutats. L’acumulació de coneixements, generats per la microbiologia, i la seva aplicació sistemàtica a la higiene pública van ser els elements decisius que finalment van permetre transformar aquella renda i els majors recursos en una millor salut i una menor mortalitat.

La relació entre governants i tècnics: observacions sobre Barcelona en la dècada del 1880

No tots els governs locals van mostrar la mateixa urgència a aplicar els nous coneixements de la microbiologia i l’enginyeria sanitària. Per a explicar això cal introduir dos altres factors, difícils de destriar, que són el nivell d’informació disponible i la major o menor voluntat política d’afavorir les inversions en salut pública en detriment d’altres objectius. Els tècnics sanitaris, metges i enginyers, tenien un paper decisiu que podia fer accelerar el procés de comprensió, de presa de responsabilitats i de decisions dels governants. La ciutat de Barcelona és un bon exemple de com es va establir relativament aviat una més estreta col·laboració entre governants i tècnics sanitaris, fet que va contribuir a una significativa millora de la salut pública.

Jaume Ferran i Clua.

ECSA

L’any 1884, l’Ajuntament de Barcelona envià un grup d’observadors a les ciutats de Marsella i Toló, per a estudiar i informar sobre l’epidèmia de còlera declarada en aquelles ciutats. Jaume Ferran, escollit com un dels integrants d’aquell grup, havia après les tècniques del microscopi durant els seus estudis de medicina a Barcelona, i després, de forma autodidàctica, s’havia convertit en un expert en microbiologia. Durant la seva estada a Marsella va aprendre a localitzar el vibrió del còlera en les defecacions dels pacients i durant l’epidèmia de còlera de València, l’any següent va realitzar el primer intent de vacunar humans contra aquesta malaltia (tres anys després que el vibrió fos descobert per Koch). L’any 1886, l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar director del Laboratori Microbiològic Municipal, el primer establert a Espanya i un dels primers que es van crear a Europa.

Una de les funcions d’aquest laboratori era la immunització, i l’aplicació de la primera vacuna creada al centre (la vacuna contra la ràbia) es va fer el mateix any de la seva inauguració, només un any després que Pasteur ho fes a l’institut de París. Amb la creació d’aquest laboratori es va contribuir a la introducció, l’ensenyament i la recerca de la microbiologia al nostre país, al mateix temps que a Barcelona es consolidava un cos de tècnics municipals encarregats permanentment de vetllar per la salut pública, recollir informació i explorar de forma sistemàtica les aplicacions de la microbiologia.

Secció de les galeries de les clavegueres de Barcelona segons el Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona: alcantarillado, drenaje, residuos urbanos, de Pere Garcia i Faria.

AHC-AF/Repr.: R.M.

L’aposta de l’Ajuntament de Barcelona per la recerca i les aplicacions de la nova ciència es va veure impulsada per una altra comissió constituïda també l’any 1884 per a estudiar la reforma general del clavegueram de la ciutat. El secretari d’aquesta comissió era Pere Garcia i Faria, enginyer de camins i arquitecte, el qual era un ferm partidari de basar la política sanitària en els recents resultats de la bacteriologia. Com que aquests resultats encara eren molt limitats en el camp de la immunització i la terapèutica, la comissió donava suport a la creació d’un laboratori microbiològic, amb capacitat d’anàlisi i observació del processos infecciosos, però proposava que el sanejament de les aigües de la ciutat fos la mesura principal d’intervenció i, en definitiva, l’eix central de la política de salut pública. Com va expressar Garcia i Faria en algunes ocasions, els mitjans per a impedir el desenvolupament de les malalties infeccioses en aquell moment no estaven tant en mans dels metges com dels enginyers. Quatre anys després que l’Ajuntament demanés l’assessorament puntual d’una comissió de metges, enginyers i arquitectes, es va crear una secció permanent dintre de l’ajuntament dirigida per Pere Garcia i Faria, el qual va elaborar el projecte de sanejament de la ciutat que seria aprovat el 1891 i publicat el 1893.

Aquest projecte es basa en les descobertes de la microbiologia i en les observacions concretes del laboratori municipal per a mostrar el perill de les aigües de la ciutat i justificar el seu projecte de sanejament. Utilitza profusament les estadístiques per a valorar els costos sanitaris de les infraestructures existents en aquell moment i els riscs derivats de la passivitat política. Finalment, en el seu projecte d’enginyeria preveu la solució integrada del problema del clavegueram i proveïment d’aigua corrent, i preveu també la provisió d’aquests dos béns per a tots els habitants de Barcelona i dels municipis que posteriorment puguin annexionar-se a la capital. Aquests dos aspectes del projecte van ser assumits pel govern de Barcelona relativament més aviat que pels altres governs de les ciutats espanyoles, tal com ens assenyalaven les dades sobre l’accés a aigua corrent i clavegueram del 1950.

La relació i sinergia establerta molt més aviat a Barcelona entre el govern local i un cos de tècnics sanitaris, entre els quals cal destacar la figura de Garcia i Faria, va aconseguir fixar la idea i la convicció fonamental que el subministrament d’aigua potable era una prioritat amb relació a altres béns o serveis, i que era una prioritat universal, sense exclusions i igualment urgent per a tots els habitants de la ciutat.