El complex petroquímic de Tarragona en la modernització de la indústria química de base

La producció petroquímica

Quadre 1. Principals productes petroquímics.

La utilització de determinats derivats del petroli com a primeres matèries va donar lloc a un canvi de forta transcendència per a la indústria química. L’obtenció de productes químics orgànics utilitzant derivats del petroli com a primera matèria es fonamenta en dos processos químics: el cracking i el reforming de naftes o gasoil obtinguts en el procés de refinació del petroli. El cracking (craqueig al vapor) permet obtenir bàsicament la família de productes químics de base, coneguts amb el nom d’olefines, en les quals destaquen com a productes més importants l’etilè i el propilè. Del catalytic-reforming es deriva la família dels aromàtics, amb productes com ara el benzè, el toluè i els xilens. Amb tot, el que és rellevant en termes econòmics és que de l’etilè, i en menor mesura del propilè, es deriven bona part de les matèries plàstiques més utilitzades (polietilè, PVC, poliestirè…), algunes fibres i cautxús sintètics i molts productes orgànics intermediaris (és a dir, productes que s’utilitzen en moltes síntesis químiques). El quadre 1 recull els principals processos i productes petroquímics.

Una bona part dels productes químics de base obtinguts en processar naftes i altres derivats del petroli s’obtenien també mitjançant altres primeres matèries, bàsicament del carbó. De fet, matèries plàstiques, fibres sintètiques i cautxú sintètic havien començat a produir-se a la primera meitat del segle XX sobre la base de matèries obtingudes amb el processament de derivats del carbó (la indústria carboquímica). Tanmateix, la química derivada del petroli (la petroquímica) havia de resultar més eficaç per a obtenir els grans productes químics orgànics que eren a la base de la producció de matèries plàstiques i productes químics de síntesi (cautxús i fibres), així com detergents, adobs nitrogenats, pesticides i fins i tot productes farmacèutics. Això tingué una gran importància, perquè el ràpid creixement del consum d’aquests productes va ser, durant les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, el gran motor de l’expansió de la indústria química mundial.

En aquestes condicions, la química derivada del petroli va ser una de les activitats industrials més dinàmiques en el període de creixement econòmic que s’inicià després de la Segona Guerra Mundial i que s’acabà arran de la crisi dels anys setanta. En el món occidental la petroquímica va créixer en aquest període a una taxa anual del 15%, mentre que el conjunt de la indústria química ho feia al 10% i la indústria petrolífera al 7,5%.

A Espanya, la fabricació dels grans productes químics de base a partir de derivats del petroli (la petroquímica) va arribar amb retard amb relació al que va passar a l’Europa occidental i a l’Amèrica del Nord. Els inicis de la producció petroquímica es remunten als anys vint als Estats Units. Aquest país disposava ja d’una important indústria de refinació de petroli que havia donat lloc a determinats subproductes d’interès per a la química. A Europa, la petroquímica aparegué durant la Segona Guerra Mundial a la Gran Bretanya, bé que el seu gran desenvolupament va tenir lloc els anys cinquanta. El 1950, mentre que als Estats Units els derivats del petroli subministraven ja la meitat de les primeres matèries de la química orgànica, a l’Europa occidental tot just n’aportaven el 4%. Deu anys més tard, l’Europa occidental atenyia el nivell dels Estats Units, mentre que en aquest país els derivats petrolífers suposaven el 93% de les primeres matèries (el 42% al Japó).

La carboquímica a Espanya

L’any 1960 encara no existia a Espanya producció petroquímica. Després del Pla d’Estabilització del 1959, la química orgànica de base espanyola se sustentava en una producció carboquímica desenvolupada a la postguerra, també amb notable retard, de manera que quan va començar a operar ja era obsoleta.

La carboquímica espanyola va néixer en el període autàrquic de l’economia estatal (1939-59). Abans de la Guerra Civil no es podia parlar d’una indústria carboquímica a Espanya i, per tant, tampoc d’una indústria química orgànica de base. En acabar la guerra, Espanya tenia una producció de cert pes en alguns sectors de la química, com ara la inorgànica de base, els explosius i colorants, certes fibres artificials i els gasos industrials. Les mancances més notables se situaven en la producció d’adobs nitrogenats i en la virtual inexistència de la indústria química orgànica.

Instal·lacions de la multinacional Solvay al polígon de Martorell.

ECSA

En aquesta situació, els anys quaranta i especialment els cinquanta van ser el període de la creació de la indústria carboquímica espanyola. Unquinesa (Unión Química del Norte de España, en l’òrbita dels bancs Bilbao i Vizcaya), creada a Bilbao el 1939, va ser una empresa pionera. En la dècada del 1950, la primera empresa química d’aleshores (Unión Española de Explosivos) va crear un complex carboquímic a Guardo (Palència). Altres grans empreses com EIASA, Aiscondel i Solvay van entrar també en el camp de la carboquímica.

El desenvolupament de la carboquímica en aquests anys estava estretament relacionat amb l’incipient desenvolupament de les matèries plàstiques. Al final dels cinquanta es disposava ja d’una indústria carboquímica d’un cert pes, que abastia el mercat interior d’algunes matèries plàstiques i intermediaris químics. Tanmateix, es tractava d’un subsector amb greus insuficiències. Les reduïdes dimensions i la dispersió geogràfica de les plantes productores eren dues de les mancances més destacables. A més, mentre que a Espanya s’acabava de posar en marxa la indústria carboquímica, amb totes les deficiències assenyalades, a l’Europa occidental i als Estats Units s’estava consolidant la producció petroquímica. D’aquesta manera, la carboquímica espanyola era tècnicament obsoleta i econòmicament incapaç de competir amb la química orgànica europea. Aquesta absència de competitivitat era un factor força greu, i més tenint en compte que després del Pla d’Estabilització del 1959 s’inicià un període de creixement i obertura exterior de l’economia espanyola, cosa que implicà una sensible rebaixa dels aranzels i la necessitat per a la indústria transformadora de disposar de primeres matèries a preus similars als de la resta d’Europa.

Vista general del complex petroquímic de la Pobla de Mafumet (Tarragonès).

ECSA

Mentrestant, a Espanya el consum de matèries plàstiques, fibres, cautxú i detergents sintètics estava en ple apogeu. El 1953, Policloro, una filial de l’esmentada Unquinesa, produïa el primer plàstic PVC espanyol. En aquells moments, el consum de plàstics a Espanya era tot just de 0,3 kg per habitant; deu anys més tard, aquest consum era de 6,1 kg (Cavanillas, 1980). En aquesta última data, la producció estatal de matèries plàstiques va abastir amb prou feines la meitat del consum espanyol. Els anys cinquanta, dues empreses –SAFA i Perlofil– produïen amb primeres matèries importades les primeres fibres sintètiques (niló) a Espanya. La producció de cautxú sintètic, però, no s’inicià fins el 1966, any en què Calatrava (una empresa mixta entre una filial de l’Institut Nacional d’Indústria –INI– i Philips Petroleum, dels Estats Units) en va començar a fabricar a Santander gràcies a la primera matèria produïda per via petroquímica.

En aquestes circumstàncies la petroquímica constituïa una necessitat tècnica, però també econòmica. Així ho reflectiren els estudis realitzats al final dels anys cinquanta i la primeria dels seixanta, dedicats a les conseqüències per a la química espanyola de l’obertura externa i d’una eventual integració en la Comunitat Econòmica Europea, tot just acabada de crear: “La subsistencia de estas fabricaciones (las de la química orgánica) con integración (en la CEE) o sin ella depende de que se cree una industria petroquímica nacional racionalmente concebida, que permita sustituir las actuales fuentes de primeras materias absolutamente impropias, por las adecuadas de origen petroquímico. Ha llegado el momento de realizar una iniciativa seria en este campo, y de lo que se haga y como se haga depende el futuro de nuestra industria química” (Pérez Botija, E.: La industria química española en relación con la CEE, Madrid 1959).

Consegüentment, l’Administració va donar suport al naixement de la petroquímica espanyola tant a través de la participació empresarial de l’INI com amb els beneficis atorgats a les iniciatives privades. La petroquímica va ser declarada “indústria d’interès preferent” per la seva contribució a l’equilibri de la balança comercial (substitució d’importacions) i al procés d’industrialització.

El naixement de la petroquímica espanyola

Els primers passos per a la posada en marxa d’una indústria petroquímica a Espanya es van fer poc després del Pla d’Estabilització del 1959. Les grans empreses químiques i petrolieres mundials protagonitzaren aquests moviments. Aquestes empreses havien desenvolupat i aplicat els processos tècnics necessaris per a l’obtenció de productes intermediaris orgànics i matèries plàstiques a partir del petroli, mentre que el procés d’obertura externa de l’economia espanyola havia liberalitzat considerablement la inversió estrangera directa. Fora d’això, Espanya oferia com a atractiu un mercat interior en ple creixement; el 1970 el consum anual per càpita de matèries plàstiques era ja de 15,9 kg, i cinc anys després atenyia els 23,6 kg.

El 1960, la nord-americana Dow Chemical, que aleshores era la primera empresa química dels Estats Units, entrava en el capital d’Unquinesa amb el propòsit de desenvolupar la producció petroquímica. Inicialment la societat s’anomenà Dow-Unquinesa, però posteriorment passà a anomenar-se Dow Chemical Ibérica quan la matriu nord-americana va aconseguir disposar de la totalitat del capital. Una altra empresa dels Estats Units, Monsanto, aconseguia el 50% del capital d’Aiscondel per a posar en marxa la producció de PVC per via petroquímica. Mentrestant, Unión Española de Explosivos, la primera empresa química d’aleshores, s’aliava amb la petroliera Shell i la química Hoechst per a crear Indústries Químiques Associades (IQA), i Rio Tinto creava Rio Gulf Petroquímica amb Gulf Oil, dels Estats Units.

Les empreses esmentades, Dow i Indústries Químiques Associades, van ser les impulsores del complex petroquímic de Tarragona. La primera, amb l’objectiu de produir matèries plàstiques i especialment polietilè, un derivat de l’etilè que es convertiria en la matèria plàstica més important. La segona, per a desenvolupar una àmplia gamma de productes químics intermediaris derivats també de l’etilè i d’aplicació en molts camps en expansió (detergents, plàstics, pesticides…). Aquest incipient complex hauria d’alimentar-se de les primeres matèries proporcionades per la refineria de petroli que l’angloholandesa Shell (que participava al seu torn en IQA) pretenia construir a Tarragona. Tanmateix, durant uns quants anys la indústria de la refinació a Espanya va continuar reservada a les empreses de l’INI i a l’espanyola CEPSA, de manera que el complex tarragoní naixia amb un petit cracking (el d’IQA) que utilitzava naftes petrolieres d’altres refineries i una planta de polietilè (la de Dow) amb etilè d’importació rebut a través del port de Tarragona. Posat en marxa el 1967 amb les dues empreses esmentades, el complex s’amplià els anys següents amb la posada en marxa de produccions de poliestirè per BASF el 1969, clorur de vinil i PVC per Aiscondel el 1970, poliuretans i resines plàstiques per Bayer el 1971, i polietilè per SAETA i resines per Hoechst el 1974.

A la segona meitat dels anys setanta el complex petroquímic de Tarragona es completà amb la posada en marxa de la refineria de petroli d’EMPETROL. Aquesta refineria incorporava dos grans crackings productors d’etilè i propilè. Les 750.000 t anuals de capacitat de producció d’etilè (i 300.000 t més de propilè) alimentarien el complex tarragoní, que pot definir-se com una sèrie de processos químics alimentats per l’etilè (i en menor mesura pel propilè) i orientats bàsicament a la producció de matèries plàstiques. Com a tota l’Europa occidental, les quatre grans matèries plàstiques (polietilè AD, polietilè BD, PVC i poliestirè) absorbien les tres quartes parts de l’etilè produït. El complex petroquímic es completava amb les factories de gasos industrials de CMG i productes inorgànics d’EISA, dedicades a subministrar aquestes matèries no petroquímiques a la resta d’empreses.

Uns altres dos complexos petroquímics es posaren en marxa a Espanya a la segona meitat dels anys seixanta. A Puertollano (Ciudad Real), l’INI, a través de la seva filial refinadora Encaso (posteriorment anomenada EMPETROL i més tard REPSOL), desenvolupà la producció petroquímica també d’olefines mitjançant la creació de quatre joint-ventures amb empreses químiques i petrolieres estrangeres que aportaven tecnologia: la britànica ICI, la italiana Montedison i les nord-americanes Halcon i Philips Petroleum. Les quatre empreses mixtes produirien matèries plàstiques i primeres matèries per a obtenir cautxú i fibres sintètics utilitzant com a primera matèria l’etilè obtingut en cracking de la refineria de Puertollano.

A Algesires (Cadis), CEPSA reproduí el mateix esquema. A partir dels aromàtics produïts a la seva planta de refinació va posar en marxa una sèrie de produccions químiques de base a través de tres joint-ventures amb empreses petrolieres nord-americanes que aportaven la tecnologia petroquímica necessària (Continental Oil, Ashland Carbespan i Amoco).

Aquests dos últims complexos tenien una estructura productiva i empresarial més integrada. Tanmateix, la seva localització (eren molt lluny dels grans centres de consum de matèries químiques, entre altres aspectes) i el control per part d’una sola empresa els oferien un futur menys brillant que el de Tarragona.

Tecnologia i estructura empresarial

Una de les característiques de la indústria petroquímica és la concentració de la tecnologia en poques mans. Es tracta d’empreses químiques i petrolieres i d’algunes grans societats d’enginyeria que desenvolupen, pel seu compte o associades a empreses petrolieres o químiques, determinats processos. En termes generals, els processos petroquímics bàsics (cracking i reforming) estan sota control d’empreses d’enginyeria, bàsicament nord-americanes i alemanyes, mentre que en la producció “cap endavant”, és a dir, els processos de fabricació de matèries plàstiques, monòmers per a fibres i intermediaris químics, les grans empreses químiques i petrolieres dominen la tecnologia. Cal destacar que en la química de base la propietat industrial correspon la majoria de vegades al procés, més que no pas al producte. A la segona meitat dels anys setanta, les empreses nord-americanes Dow Chemical i Union Carbide (avui fusionades en una sola empresa) eren les que tenien més patents de processos petroquímics.

Descarregament de petroli cru al port de Tarragona.

ECSA

Les grans empreses químiques i petrolieres espanyoles d’aleshores no disposaven de tecnologia petroquímica, raó per la qual els complexos petroquímics es van construir amb tecnologia importada. Els grans grups espanyols s’associaren amb les firmes químiques i petrolieres que, a més de disposar de la tecnologia petroquímica, estaven interessades en el prometedor mercat espanyol. Aquestes associacions van prendre una doble forma: creació d’empreses mixtes (joint-ventures) i participació de firmes transnacionals en el capital de les mateixes empreses espanyoles. Unión Española de Explosivos (UEE), primer grup químic espanyol aleshores (posteriorment Unión Explosivos Rio Tinto en fusionar-se el 1969 amb Rio Tinto Minera), s’associà amb la petroliera Shell i la química Hoechst per a crear l’esmentada IQA amb l’objectiu de produir etilè i propilè i productes intermediaris. La tecnologia del cracking d’olefines provenia d’una enginyeria nord-americana (Selas), mentre que els dos socis estrangers aportaven la tecnologia per a l’obtenció dels intermediaris químics (vegeu el quadre 2). Shell era la segona empresa petroliera mundial (només superada per Exxon) i la que tenia més activitat química, mentre que l’alemanya Hoechst figurava en el primer lloc del rànquing mundial d’empreses químiques per xifra de vendes. Ambdues empreses eren propietàries d’un bon nombre de llicències de processos petroquímics.

Unión Española de Explosivos va posar en marxa dues joint-ventures més en el complex petroquímic: SAETA, en associació amb el grup francès ATO Chimie per a la producció de matèries plàstiques –polietilè– (ATO Chimie, filial química dels grups petroliers francesos Elf i Total, va aportar tecnologia pròpia per a la producció de l’esmentada matèria plàstica), i TAQSA, resultat d’una associació amb Hoechst per a produir també matèries plàstiques (polietilè AD, polipropilè i clorur de vinil en aquest cas). La firma alemanya aportava la tecnologia per a l’obtenció d’aquests productes.

CEPSA, aleshores l’única empresa refinadora de capital privat, va arribar a participar en el capital d’IQA, però el 1967 va abandonar aquesta participació per a concentrar la seva activitat en la petroquímica en el complex d’Algesires, al qual ens hem referit anteriorment.

La petroquímica de Tarragona.

ECSA

EMPETROL, l’empresa petroliera estatal (posteriorment REPSOL), va posar en marxa el 1976 la refineria de Tarragona, que disposava de dos crackings de naftes per a produir etilè, propilè i l’anomenada fracció C4, productes de base que alimenten les produccions “cap endavant” del complex. Es tractava de dos crackings amb capacitats de producció plenament competitives internacionalment (375.000 t anuals d’etilè cadascun) amb llicència de l’enginyeria alemanya Linde. Les 750.000 t/any de capacitat de producció d’etilè alimentaven el complex de Tarragona (i la factoria de Solvay a Martorell a través d’un etileducte) substituint els subministraments a través del port. EMPETROL, a més, va articular tres joint-ventures per a produir productes petroquímics. La primera era Alcúdia, amb ICI (la primera empresa química britànica i la cinquena del món), per a produir matèries plàstiques (polietilè BD). La segona, Calatrava, amb la petroliera nord-americana Philips Petroleum, per a produir matèries primeres per a cautxú sintètic i polietilè AD. I finalment, Paular, amb la italiana Montecatini, per a fabricar acrilonitril, una matèria primera per a les fibres acríliques. La tecnologia procedia, com en les altres empreses mixtes, de les firmes estrangeres.

Dow-Unquinesa va ser el resultat, com s’ha dit, de l’adquisició del 50% del capital d’Unquinesa per Dow Chemical (segona empresa química nord-americana) el 1960. La firma americana va aportar la tecnologia dels processos petroquímics posats en marxa a Tarragona. De la mateixa manera, Aiscondel (creada el 1943 a Barcelona per a dedicar-se a la transformació de matèries plàstiques) es va associar a la nord-americana Monsanto per a fabricar en el complex clorur de vinil i el seu derivat, la matèria plàstica PVC, de la qual Aiscondel era gran transformadora, mentre que Monsanto hi aportava tecnologia.

Quadre 2. Llicències dels principals processos petroquímics del complex petroquímic de Tarragona, 1964-1975.

L’esquema empresarial i tecnològic del complex es completava amb la presència de les firmes químiques alemanyes BASF i Bayer, que a través de les seves filials espanyoles produïen matèries plàstiques i intermediaris amb tecnologia pròpia. El fet que durant molts anys els contractes de transferència de tecnologia es publiquessin mensualment en la revista del Ministeri d’Indústria “Economía Industrial” permet identificar les llicències dels principals processos químics del complex de Tarragona (vegeu el quadre 2).

Convé destacar que la quasi totalitat dels processos emprats procedeixen de l’empresa multinacional que participa en el capital, i uns quants procedeixen d’empreses d’enginyeria. El quadre no esgota les transferències de tecnologia; l’esmentat Registre de Contractes d’Assistència Tècnica recull un bon nombre de contractes d’assistència en la posada en marxa, subministrament de “know-how”, processos per a instal·lacions auxiliars, etc.

La nova petroquímica en un enforcall de camins

La posada en marxa de la refineria de Tarragona i dels seus dos crackings d’etilè completava l’entramat productiu del complex. Quan va passar això, l’any 1976, el sector petroquímic es trobava immers en un procés de canvis de gran abast.

A la meitat de la dècada del 1970, la indústria petroquímica mundial havia donat per acabada la gran fase de creixement iniciada després de la Segona Guerra Mundial. La crisi dels setanta, amb l’augment del preu del petroli i, per tant, de les naftes i la caiguda de la demanda de productes industrials, va fer que el 1975 s’assistís per primera vegada a un retrocés en la producció petroquímica tant a l’Europa occidental com als Estats Units i al Japó (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic, 1979) i s’iniciés una etapa de creixement més lent. D’aquesta manera, tant als Estats Units com a Europa es va començar a parlar de sobrecapacitats productives en la petroquímica en un moment en què es temia la irrupció en el mercat dels nous productors petroquímics, notablement del nord d’Àfrica (Algèria) i l’Orient Mitjà, els quals, amb primeres matèries barates, podien abastar els mercats europeus de productes químics orgànics.

Oleoducte per al transport de petroli des del port de Tarragona fins al centre de refinació.

ECSA

El mercat espanyol de derivats petroquímics es va ressentir també d’aquesta crisi, un dels efectes de la qual va ser la caiguda de la demanda interna. Tanmateix, la repercussió més transcendent per al complex i la petroquímica espanyola va ser la suspensió de pagaments d’Unión Explosivos Rio Tinto (UERT) el 1982, perquè la seva reestructuració va comportar l’abandonament de les activitats petroquímiques, de manera que els socis estrangers van prendre el control de les empreses mixtes en les quals participava UERT.

La nova conjuntura no podia deixar d’afectar el complex petroquímic tarragoní. El complex tenia al seu favor el fet d’estar dotat d’una sèrie d’instal·lacions amb capacitats i tecnologies altament competitives, en bona mesura per la seva construcció recent. D’aquesta manera, els grans canvis en el complex no afectaren les instal·lacions productives, sinó més aviat l’estructura empresarial. El 1980, Monsanto abandonava la seva participació en Aiscondel en el marc d’un dràstic procés de reestructuració de les seves activitats a Europa. Poc després UERT es retirava de les joint-ventures amb empreses estrangeres, cosa que deixava a aquestes últimes (Shell, Hoechst, ATO Chimie) el control de les empreses, mentre que els socis estrangers a les filials químiques d’EMPETROL es retiravan també i deixaven a la petroliera pública el control absolut de les plantes d’Alcúdia, Calatrava i Paular. L’activitat petroquímica de la refineria pública seria l’embrió de Repsol Química, creada el 1987 per a agrupar les activitats petroquímiques de REPSOL.

Aquests moviments accionarials van permetre una major integració de les produccions petroquímiques finals en els circuits internacionals (o almenys europeus) dels grans grups transnacionals. En efecte, la crisi dels setanta, la mateixa reestructuració de la petroquímica mundial i la progressiva integració en les Comunitats Europees van internacionalitzar la petroquímica espanyola en les dècades del 1980 i el 1990. En aquest procés els grups transnacionals han adquirit un protagonisme rellevant i de manera especial en el complex tarragoní.

El protagonisme d’aquests grups ha de ser matisat, tanmateix, per dos factors. D’una banda, per l’abandonament de les activitats petroquímiques per part d’alguns grans grups químics mundials en benefici de les produccions amb major valor afegit, com ara l’anomenada química fina i la biotecnologia. D’altra banda, per la consolidació de la multinacional espanyola Repsol-YPF com a gran productor en la petroquímica de base, intermediaris químics i matèries plàstiques. Cal destacar que es tracta, a més, de l’únic grup espanyol que ha desenvolupat tecnologia pròpia de processos petroquímics bàsics.