Les patents Casablancas: una innovació tèxtil d’abast internacional

Ferran Casablancas i Planell

Ferran Casablancas i Planell va néixer a Sabadell el dia 28 d’octubre de 1874 en el si d’una família de petits empresaris de la indústria tèxtil llanera, dedicats als acabats i a la filatura de carda. Era el petit de tres germans i l’únic noi. Va anar a diferents escoles de la ciutat, però només fins als 14 anys. A aquesta edat va començar a treballar d’aprenent en l’empresa del seu pare, en la qual va passar per totes les seccions. La seva infància i la primera adolescència van estar directament associades al Vapor de la O del carrer de la Mina de Sabadell, on tenia la residència familiar i el treball, envoltat del soroll de les màquines i del fum de les calderes.

Als 17 anys i de manera imprevista va haver de fer-se càrrec de l’empresa a causa de la mort del seu pare, víctima de les conseqüències d’un greu accident laboral, i, ajudat pels seus dos cunyats, començà a dirigir la societat Vídua de Ferran Casablancas, propietària tant de l’empresa familiar com de l’edifici del vapor. En aquest mateix edifici hi havia, a més a més, altres empreses que en llogaven alguns dels locals i part de la força motriu.

En aquella època la petita empresa de la família Casablancas disposava d’una secció de filatura amb 900 fusos de selfactina i una secció d’acabats amb quatre batans, quatre tondoses i dues perxes. Allí va compaginar la feina de direcció amb les activitats relacionades amb la introducció de millores tècniques en la maquinària. Però, progressivament, cada vegada va anar dedicant més temps a la seva faceta creadora i menys a la directiva, cosa mal vista pels seus socis i parents, que el veien més hores al “quarto de les rates” –nom que van donar al local on es dedicava a les seves dèries inventives–, que no pas a les oficines o als tallers.

Així, doncs, amb l’experiència acumulada des de feia anys pel contacte directe amb les màquines, Ferran Casablancas va anar adquirint els coneixements tècnics que no havia pogut aprendre en una escola d’enginyeria, i sobre aquestes mateixes màquines va anar aplicant nous perfeccionaments per a millorar-ne l’eficàcia. Constantment es dedicava a fer proves dels seus experiments en les màquines de la seva empresa i en les d’altres empreses on tenia bona entrada, i a formular als tècnics nombroses preguntes, moltes de les quals no van poder tenir resposta fins al reconeixement posterior de les seves innovacions.

Només amb tenacitat va poder imposar-se a l’escepticisme de tècnics, amics i socis del seu entorn més proper, que mai no van confiar en el seu treball. Solament un nombre reduït de col·laboradors, que va mantenir al seu costat durant molts anys, el van ajudar. Com molts altres innovadors, també va haver de sacrificar bona part del seu patrimoni per a poder culminar les seves idees. Només quan es trobava a les portes de l’èxit va rebre algunes ajudes per a poder continuar.

Així, doncs, tots els invents que anava duent a terme foren fruit de la seva intuïció, del seu trafeguejar constant en les màquines i de la modèstia davant d’uns tècnics que li havien de donar consells per a resoldre moltes dificultats, lògiques en una persona que només havia acabat els estudis primaris. Això no vol dir que sempre els escoltés, sobretot quan l’apartaven d’aquelles fixacions que, en definitiva, el van conduir a l’èxit. De tota manera, malgrat la prioritat de l’activitat creadora en el seu treball, mai no va defugir les responsabilitats que tenia adjudicades a l’empresa, ni les ciutadanes, ja que va participar en diferents tasques en les entitats i institucions locals que li ho van demanar.

Quadre 1. Principals patents relacionades amb els grans estiratges registrades a Espanya per Ferran Casablancas.

L’any 1913, després de molts anys de treball, la seva preocupació per la innovació tècnica va reeixir en la presentació del seu gran invent, el “Sistema de grans estiratges per a la filatura”, que es féu famós arreu del món i que contribuí a fer callar tots els qui havien criticat els seus projectes (vegeu el quadre 1).

Posteriorment, fins a l’any 1936, Ferran Casablancas, amb una gran dedicació, va continuar duent a terme una extensa activitat en diversos camps: es dedicà al perfeccionament del seu invent, a la gestió i creació d’empreses relacionades amb la indústria tèxtil i d’empreses de construccions mecàniques, i a la difusió de les seves patents, cosa que no va ser gens fàcil. Però es dedicà també a les tasques de direcció d’entitats patronals, a la constitució de companyies de serveis i a l’impuls de mutualitats laborals, totes en l’àmbit local sabadellenc. En aquesta darrera faceta hem de destacar l’assumpció de la direcció del Banc de Sabadell, concretament a la segona meitat dels anys vint, els més difícils de la seva història.

Efectivament, durant els anys de la Primera Guerra Mundial, que esclatà poc temps després de presentar el seu invent, l’interès que alguns fabricants catalans i estrangers havien mostrat inicialment per les seves noves aportacions va quedar en suspens. Els primers èxits importants no van arribar fins a la dècada del 1920, sota el guiatge d’alguns fabricants estrangers, i culminaren en la del 1930.

Durant la Guerra Civil de 1936-39, Ferran Casablancas va fer una breu estada a Suïssa i es va establir a Anglaterra, entre Londres i Manchester. Aquest exili anglès li va permetre continuar la seva tasca, especialment en la darrera ciutat, i difondre les seves patents per Anglaterra, cosa que no va ser gens fàcil, tot i que acabaria esdevenint un factor clau de la seva definitiva expansió internacional. El mateix any 1939 va tornar a Sabadell. Dos dels seus fills es van establir, respectivament, a Anglaterra i als Estats Units, des d’on dirigiren en part els negocis derivats de les patents Casablancas.

Després d’una breu estada a Sabadell, es traslladà a viure definitivament a Barcelona. A partir d’aquests anys Ferran Casablancas es va anar allunyant cada vegada més de la direcció de les seves empreses i delegà més responsabilitats en els seus fills i col·laboradors. Tot i això, encara va tornar a presidir el Banc de Sabadell i prosseguí, ara de manera més relaxada, el treball inventiu de nous perfeccionaments de maquinària, tasques que no va deixar fins a la seva mort; havia complert 80 anys i encara patentava noves màquines i nous perfeccionaments d’invents anteriors. Tota la vida, doncs, va ser fidel a les seves dèries de joventut i a les institucions de la ciutat on va néixer, sempre que van reclamar la seva col·laboració.

Quadre 2. Difusió internacional de les patents Casablancas. Països i nombre de llicències demanades.

L’any 1960, el 21 d’octubre, a punt de complir 86 anys, va morir a Barcelona, fet que va tenir un gran ressò, no solament a Catalunya, sinó també a tot el món; no hem d’oblidar que els seus invents aplicats a la indústria tèxtil foren coneguts i posats en pràctica als cinc continents (vegeu el quadre 2).

Els seus invents

Els grans estiratges per a la filatura

Al començament del segle XX la indústria familiar que dirigia, com ja hem dit, es va ampliar amb la incorporació d’una filatura de llana de carda. Ferran Casablancas sempre va mostrar per aquesta secció més interès que no pas per les d’acabats. En el seu afany innovador, l’any 1907 va començar a patentar algunes millores introduïdes amb èxit a les màquines de la secció de preparació de la filatura. Però una de les seves dèries principals era crear en aquella secció un mecanisme que permetés aprofitar més les fibres, estirar-les al més possible i imitar amb treball continu el treball intermitent de les selfactines, màquines de filar encara totalment dominants en aquella època en la indústria llanera, que feien l’estiratge i la torsió de les metxes per separat. A aquesta tasca va dedicar la major part del temps que passava a l’empresa que dirigia. Després de nombroses proves va aconseguir estirar més les fibres, amb l’invent de l’anomenat “Got de falsa torsió”, que permetia fer simultàniament les dues operacions típiques del procés de filatura. L’aplicació d’aquest procediment, si bé constituïa un avenç notable, era inviable a causa d’uns costos molt elevats.

Simultàniament, va fer proves amb la idea contrària, la de fer prèviament l’estiratge de les metxes de llana de carda fins al màxim possible, tot deixant per al carro i les pues la funció final de torçar i de plegar el fil, tal com es feia en les selfactines de cotó i d’estam. Aviat es va adonar que les metxes de llana de carda difícilment podien ser tractades amb el mateix procediment que les de cotó, molt més regulars, llises i paral·leles. Tot i aquesta dificultat, va inventar un dispositiu, a base de martells minúsculs aplicats a cada pua, que, si bé era efectiu, també resultava massa car de posar en marxa.

Fou després d’aquestes experiències innovadores, poc reeixides en la seva aplicació a la filatura de llana de carda, la que ell coneixia per experiència directa, que decidí centrar els seus treballs en la filatura de cotó. Efectivament, en l’elaboració del fil de cotó les selfactines i contínues havien de ser alimentades per metxes molt fines, la qual cosa implicava fer tres o quatre passos previs de metxera en la secció de preparació de filatura, amb la consegüent lentitud i l’encariment de costos finals, a l’hora de produir el fil. Es considerava que, per a elaborar un fil de qualitat, calia torçar molt i estirar poc a cada pas de metxera.

El problema que se li presentava a Ferran Casablancas era el desconeixement quasi total del funcionament de les filatures de cotó. Els primers contactes amb aquestes màquines els va fer al Vapor Gran de Sabadell, situat al costat de casa seva, on hi havia l’empresa cotonera de Poch i Companyia, una de les més importants del sector en aquella ciutat. Allà va començar a fer nombrosos experiments i a imaginar com resoldre el problema de simplificar l’estiratge de les metxes, tot estalviant temps i costos sense desmillorar la qualitat del fil.

La seva intuïció el va portar a pensar de quina manera es filava en les velles filoses. La resposta era senzilla: les filadores manuals primer retenien les fibres amb els dits d’una mà, després amb els de l’altra les estiraven i finalment amb la pua les torçaven. I va considerar que aquesta podia ser la solució dels problemes que es plantejava de feia temps. Només calia imitar mecànicament aquestes operacions de les filoses tradicionals.

Un cop concebuda la idea, es va dedicar plenament a desenvoluparla amb l’estimable col·laboració del sentmenatenc Francesc Permanyer, treballador de la seva empresa. Es tractava de construir una màquina experimental, que de bon començament va associar a les filadores contínues, tot preveient que aquestes s’acabarien imposant a les selfactines, malgrat que en aquells anys aquestes màquines encara exercien un predomini absolut a tot el món.

La idea bàsica de retenir les fibres, concebuda per Ferran Casablancas, es va fer realitat mitjançant dues corretges de cuir, tensades amb contrapesos, que voltaven amb alguns dels corrons de les màquines de filar i frenaven de manera suau i regulable el pas de les metxes. Les nombroses proves que es van anar fent van confirmar l’eficàcia del nou procediment, ja que s’estiraven molt més les fibres, fins i tot les més curtes. Al començament de l’any 1913 l’invent va ser presentat als senyors Frederic Rahola i Lluís A. Sedó, els quals van posar de manifest la seva confiança en el nou procediment fins al punt que tots tres van contribuir a la constitució de la societat Patents Casablancas, amb l’objectiu de facilitar a l’inventor els recursos econòmics necessaris per a perfeccionar el nou sistema, difondre’l i explotar-lo comercialment, ja que ell no disposava de capital suficient.

Presentació oficial del sistema de grans estiratges ideat per Ferran Casablancas.

ECSA

El nou invent fou presentat oficialment el dia 30 de setembre de 1913 als tallers de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. D’aquest acte en féu una ressenya al “Diari de Sabadell” del dia següent l’enginyer industrial i polític sabadellenc Manuel Folguera i Duran, el primer que en destacà la possible transcendència.

Assistiren a aquesta presentació, a més de les autoritats sabadellenques, dirigents d’entitats patronals de Sabadell i d’altres localitats, nombrosos empresaris tèxtils, representants de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament barceloní i el diputat a Corts pel districte de Sabadell, Manuel Cruells. La presentació del nou invent anà a càrrec del mateix Ferran Casablancas i del seu gran defensor Lluís A. Sedó.

La premsa catalana va recollir la notícia d’aquella presentació, però la coneixença de l’esdeveniment també va anar més enllà de les nostres fronteres i fou elogiat internacionalment. La revista badalonina “Cataluña Textil”, en el número corresponent al mes de novembre del mateix any, publicà un editorial dedicat a Ferran Casablancas i al seu invent, presentant-lo com una de les més importants innovacions de la indústria tèxtil des de feia molts anys i una gran aportació de la tecnologia catalana al món.

El més significatiu fou que diaris britànics tan prestigiosos com el “Manchester Guardian”, “The Textil Recorder” i “The Times Engineering Supplement” es fessin ressò de la notícia; en els seus números corresponents als dies 14 i 15 d’octubre de 1913, immediatament després de la presentació de l’invent, ja donaven la notícia, respectivament, amb aquests termes:

“Un nou invent, dut a terme a Sabadell, Espanya, ha estat aplicat a una màquina de filar contínua i representa una notable aportació a les millores que la filatura ha experimentat en aquests darrers anys. Explicat en poques paraules direm que s’ha demostrat que amb aquest nou sistema les metxeres intermèdies i les finals poden ser suprimides sense que aquesta exclusió perjudiqui la qualitat del fil. L’inventor és el Sr. Casablancas i la societat explotadora de les seves patents és la Societat Anònima Patents Casablancas”.

“Per la premsa ens hem assabentat d’un invent que, si són certs i comprovats en condicions industrials els avantatges que se li atribueixen, serà un dels més notables descobriments introduïts en la filatura en aquests últims temps. L’inventor, Sr. Casablancas, és un català i la innovació ha estat elaborada i aplicada a màquines d’una fàbrica de Sabadell. Recentment, la societat constituïda per a explotar-ne la patent, el títol de la qual és Societat Anònima Patents Casablancas, ha organitzat una recepció inaugural amb l’objecte de demostrar el rendiment del treball en una petita màquina de filar de 48 fusos, amb l’addició del que constitueix la patent Casablancas. Tenim coneixement dels resultats gràcies als senyors Whitehad, Sumner i Harker, que van ser presents en aquell acte. Aquestes dades són suficientment importants per a esperar més detalls amb el major interès”.

“Considerable interès ha despertat a Catalunya el nou aparell per a filar cotó inventat per un artesà de Sabadell, anomenat Casablancas. Tot seguit donem una breu descripció de l’aparell i del seu funcionament… La principal novetat és la substitució de fileres de corrons en les metxeres per dues fines corretges sense fi, l’una sobre l’altra, rebent cadascuna un moviment rotatori per mitjà d’un cilindre on estan unides i subjectades en la part de davant per un altre cilindre de diàmetre menor”. (Textos recollits a “Cataluña Textil”, núms. 195-196, any 1913).

El primer mecanisme que Ferran Casablancas va presentar a Sabadell tenia uns efectes extraordinàriament positius, però era complicat i de difícil aplicació a gran escala. Conscient d’aquestes dificultats, va anar cercant millores en una línia de major simplificació i eficàcia. Es feren noves proves per a substituir les corretges de cuir que havien de retenir les metxes per peces metàl·liques (diferents cilindres de poc pes). Però, després de moltíssimes comprovacions, es va demostrar que les peces de cuir, la innovació primitiva, eren insubstituïbles; això sí, amb millores en els mecanismes de regulació de la seva pressió sobre les metxes i amb una reducció de la distància fins als corrons davanters per a reduir al mínim les fibres flotants. Fou llavors quan l’invent va poder tenir una aplicació pràctica a gran escala. Amb posterioritat, però, va anar introduint nous perfeccionaments en el sistema primitiu.

El nou sistema d’estiratges patentat per Ferran Casablancas, com es va poder comprovar en la seva concreció final, tenia repercussions molt positives en la productivitat, els costos productius i la qualitat del producte. Anteriorment, en les filatures era necessària una àmplia secció de preparació en la qual les fibres havien de fer nombrosos passos de manuar a través de quatre o cinc tipus de metxeres que anaven aprimant les metxes fins a deixar-les llestes per a ser convertides en fil en les selfactines o en les contínues. Es necessitaven, doncs, moltes màquines en la secció de preparació de les filatures i el procés de producció era lent i car. A més, el fil resultant del procés final de filatura podia presentar algunes irregularitats, ja que les metxes no circulaven totes a la mateixa velocitat.

El nou procediment d’entrada permetia un major aprofitament de les fibres curtes i evitava que es produïssin disminucions de resistència i irregularitats defugint el perill que aquestes fibres circulessin sense control. D’aquesta manera es millorava considerablement la qualitat del fil elaborat.

La simplificació del procés, amb l’eliminació de dos o tres passos de metxera, representava un gran estalvi de maquinària, mà d’obra i energia. Només la reducció de mà d’obra necessària per a produir una mateixa quantitat de metxa es podia avaluar en un 40%, ja que disminuïa el nombre de metxeres necessàries i de persones ocupades en aquestes màquines. Al mateix temps, l’augment de producció final de fil per hora podia incrementar-se en una proporció semblant si considerem el procés complet de transformació de la fibra en fil.

La reducció del nombre de màquines de la secció de preparació havia de representar també des d’aleshores una important reducció de capital fix. Si a això afegim la millor qualitat i regularitat de la metxa després de passar pels mecanismes d’estiratge, també en les contínues i selfactines s’incrementava la producció de fil i la productivitat. Hi havia menys trencaments i, per tant, la producció tenia menys interrupcions i un mateix nombre d’operaris podia dur més fusos.

En definitiva, l’invent de Ferran Casablancas va permetre una reducció dels costos de producció del fil de cotó fins a la meitat, en comparació amb els procediments anteriors, si considerem tots els avantatges esmentats en el seu conjunt: major aprofitament de les fibres, superior regularitat de les metxes després de passar pel mecanisme d’estiratge, menor necessitat de maquinària de preparació, estalvi de mà d’obra i de costos salarials, menys consum d’energia, increment del ritme de producció i augment de la productivitat.

La difusió de les patents Casablancas i els perfeccionaments posteriors

Un cop presentat l’invent, Ferran Casablancas, com ja hem dit, es va haver d’enfrontar al fet de no disposar d’una filatura de cotó pròpia en la qual poder experimentar les millores introduïdes en el sistema. Sovint havia de desplaçar-se a les colònies fabrils del Llobregat i del Ter per a fer-ho, i topava amb grans dificultats pel rebuig d’alguns directors i majordoms de filatures a deixar les màquines aturades per a fer experiments. Tot i això, aquesta va ser una de les primeres vies que va permetre donar a conèixer els assaigs del seu invent a diversos fabricants tèxtils.

Després, amb el suport de Francesc Cambó, Eusebi Bertran i Serra, Lluís A. Sedó i Frederic Rahola es va constituir l’empresa Filatures Casablancas SA, que havia de disposar d’una filatura de cotó i un taller de construccions mecàniques, amb l’objectiu de facilitar les tasques de l’inventor, tant les relacionades amb la construcció de peces i prototipus com les relatives a la realització de les proves corresponents. L’empresa, però, no va arribar a muntar la filatura cotonera; només va aconseguir amb penes i treballs instal·lar un taller de construccions mecàniques l’any 1915, en el qual es van fabricar els primers models de màquines amb l’aplicació dels nous mecanismes d’estiratge. Mentrestant, algunes de les principals empreses cotoneres catalanes, Tolrà, Burés, Botey, Soler Bohigas, Prat-Carol, Viladomiu, etc., van començar a aplicar en les seves filatures el mecanisme dels nous estiratges, en fase de prova.

Quan l’invent començava a interessar tant a Catalunya com a l’estranger, va esclatar la Primera Guerra Mundial, un fet que en va dificultar la difusió, no solament fora de les nostres fronteres sinó també entre els mateixos fabricants catalans. Durant els anys de la guerra les empreses tèxtils catalanes treballaven de manera intensiva per a aprofitar aquella conjuntura favorable i no estaven disposades a parar les màquines per a aplicar-hi nous mecanismes, ja que interrompre la producció durant un temps hauria pogut suposar perdre comandes o no poder servir en el temps previst les que tenien compromeses.

En aquells anys, a diferència de molts fabricants catalans que es van enriquir amb l’eufòria exportadora, per a Ferran Casablancas van començar les dificultats econòmiques, fins al punt que va estar a les portes d’haver de vendre el seu taller i tirar la tovallola, és a dir, renunciar a continuar els treballs necessaris per a poder acabar rendibilitzant econòmicament l’esforç de tants anys.

Però l’any 1919, un cop acabada la guerra, l’important industrial Louis Motte, de la casa francesa L. i F. Motte Frères, de Tourcoing, va visitar les fàbriques catalanes que havien aplicat el nou sistema Casablancas, del qual havia tingut coneixement i informes favorables durant els anys de guerra. Fou el primer estranger que va adquirir les patents Casablancas per a aplicar-les a gran escala en les empreses que la firma tenia tant a França com a Bèlgica, amb un total de 500.000 pues de filar. Aquest fet, per la seva importància estratègica i també econòmica, va permetre a Ferran Casablancas superar les dificultats de l’etapa anterior i va marcar el començament de la seva expansió empresarial. Motte va confessar anys després que gràcies a Ferran Casablancas havia fet el negoci de la seva vida, per la revenda immediata dels drets de les patents a Bèlgica per molts més diners dels que havia pagat i per la ràpida amortització de l’aplicació dels nous procediments a les seves fàbriques.

A partir de l’any 1920, la crisi de postguerra va fer créixer l’interès pels nous sistemes d’estiratge i les seves possibilitats amb vista a la reducció dels costos productius, en un moment de caiguda dels preus i de forta competència entre les empreses en el mercat internacional. Aquell mateix any es van començar a negociar ja les llicències per a desenvolupar les patents a Alemanya, a Rússia, al Japó, a la Xina, als Estats Units i al Brasil, és a dir alguns dels principals països en el context de la producció tèxtil mundial.

Quadre 3. Patents d’invenció espanyoles sol·licitades per Ferran Casablancas.

Ferran Casablancas, juntament amb els seus fills i alguns dels col·laboradors que eren al seu costat des de feia temps, va començar, ara amb més recursos, a muntar una sòlida organització per a l’explotació internacional de les patents Casablancas, tant amb la concessió de llicències com amb la constitució d’empreses de filatura i de construccions mecàniques (vegeu el quadre 3). Es començava a crear, així, un gran consorci industrial que explotava les patents, però que també invertia bona part del seu producte en la constitució d’empreses tèxtils i de construccions de màquines en diferents països. L’any 1925 Pere Gual i Villalbí, aleshores secretari del Gremi de Fabricants de Sabadell i professor de l’Escola de Comerç de Barcelona, es va incorporar a l’empresa i fou una peça clau en la creació del teixit de societats diverses que havien de formar el grup empresarial.

Un dels seus principals col·laboradors, l’enginyer manresà Josep Noguera, va aconseguir vèncer les dificultats per a introduir-se en els mercats anglesos, fins a la constitució de l’empresa Casablancas High Draft Co. Ltd. a Manchester el mateix any 1925, el segon gran aval per a l’expansió posterior, després de la introducció a França i a Bèlgica al començament dels anys vint. A partir del final d’aquesta mateixa dècada l’expansió internacional de les empreses del grup Casablancas va ser extraordinària.

L’any 1929, sota la direcció de Francesc Permanyer, col·laborador de Casablancas des de bon començament, es va constituir a Bombai l’empresa The Indian Casablancas High Draft Co. Ltd., amb aportacions addicionals de capital d’industrials d’aquell país. Durant la primera meitat dels anys trenta la difusió de l’invent per diferents països fou encara més intensa. Claudi Portella ho féu a Rússia i a la Xina; Esteve Comas i Francesc Camprodon, al Japó; Joan Mora, a Grècia i a Turquia; Salvador Inglada, al Brasil; Eudald Franquesa i Martirià Mirabet, a Mèxic, i Gaspar Amorós, en altres països europeus.

Molt particular fou la introducció de les patents Casablancas a la Unió Soviètica. Ferran Casablancas va fer un primer viatge a aquell país l’any 1928 per tenir uns primers contactes amb tècnics russos; posteriorment les converses van continuar a París i a Londres amb diverses delegacions comercials i, finalment, se signaren els acords definitius a Moscou. Aquests acords implicaven muntar una instal·lació de prova en una filatura d’aquell país amb materials fabricats als tallers de Sabadell; tècnics russos s’havien de formar en aquests mateixos tallers per a després poder fabricar els nous dispositius, per a aplicar a totes les filatures de l’URSS, en els tallers Karl Marx de Leningrad. Les llicències s’havien de pagar a terminis, però aquests pagaments van quedar interromputs l’any 1936.

El punt culminant d’aquest procés d’expansió fou el triomf de Casablancas als Estats Units, quan l’American Casablancas Corporation va imposar-se a altres competidors, tant europeus (Roth-Leblan, de la ciutat francesa de Lille) com nord-americans, que havien iniciat la comercialització de procediments semblants als patentats per Ferran Casablancas.

Durant aquesta etapa, malgrat l’expansió internacional del grup industrial Casablancas, el centre neuràlgic continuava essent a Sabadell, com s’ha pogut veure amb la signatura dels acords amb la Unió Soviètica. En els tallers instal·lats allí es van anar introduint nous perfeccionaments a l’invent. I al començament dels anys trenta es presentà una nova patent d’estiratges combinats, coneguda amb el nom de “Sistema de superestiratge”, que permetia unir les funcions de la metxera i de la contínua en una sola màquina; aquest nou invent facilitava, amb un sistema de doble joc d’estiratges, l’un davant de l’altre i connectats per un mecanisme de falsa torsió, fer uns estiraments de les metxes quasi il·limitats. Va introduir-hi un nou sistema, anomenat “palanca automàtica”, que substituïa el mecanisme de contrapesos anterior per un altre de molles que facilitava la regulació de la pressió dels corrons. I hi aplicà també un “Sistema reductor de borres”, un sistema de petits embuts que permetia aconseguir un millor aprofitament de les fibres, en recuperar el 80% de les borres que es produïen amb els nous sistemes d’estiratge. De tota manera aquesta nova aportació, si bé es va aplicar a la quasi totalitat de màquines de filar existents al món, resultava relativament cara. I no va ser possible reduir-ne el cost fins a força èpoques posteriors, quan es van poder emprar peces de plàstic molt més barates. El cert és que les màquines de filar contínues construïdes al començament dels anys setanta del segle XX continuaven utilitzant aquest sistema de regulació de les pressions aplicades als corrons.

Si bé l’invent principal s’incorporà inicialment a la indústria cotonera, acabà també aportant les innovacions necessàries per a aplicar els nous procediments de filatura al sector de la llana de carda, de l’estam i de les fibres artificials. Ferran Casablancas també va patentar diversos invents aplicables a altres branques de la producció tèxtil, com les dels acabats, aportant-hi models renovats de batans i de desgreixadores, o les dels teixits, amb nous procediments per a aconseguir-ne millores en la porositat, el tacte i la flexibilitat.

L’any 1939, acabada la Guerra Civil Espanyola i retornat del seu exili a Anglaterra, va traspassar a dues altres empreses, Fill de J. Palau i Ribes i Auto-Electricitat, el seu taller de Sabadell, on havia desenvolupat els seus invents a partir del 1915, juntament amb la concessió de l’explotació de les seves patents per a Espanya; tot i que encara va continuar presentant algunes altres innovacions tècniques, la seva activitat, tan intensa fins aleshores, va minvar considerablement. Restà allunyat dels grans estiratges i de les empreses, que ara conduïen els seus fills i col·laboradors, però continuà dedicant moltes hores a altres tasques que sempre havia desenvolupat paral·lelament a la seva gran afecció, principalment al capdavant d’institucions relacionades amb l’empresariat sabadellenc.

El reconeixement de la seva tasca

Ferran Casablancas va rebre al llarg de tots aquests anys d’intensa activitat inventiva nombrosos premis i distincions en reconeixement de les seves valuoses aportacions al desenvolupament de la indústria tèxtil, a la qual, com hem vist, havia estat directament lligat tota la vida. Ja el mateix any 1913, el de la presentació pública del seu invent més important, li fou concedit el premi Deu i Mata, distinció que atorgava el Foment del Treball Nacional de Barcelona a les persones que s’havien distingit per l’aportació d’alguna nova descoberta o perfeccionament en favor del desenvolupament de la indústria tèxtil.

L’any 1933, durant el mes d’abril, es va celebrar a Sabadell el II Congrés de la Indústria Tèxtil. Aquest esdeveniment, que coincidia amb el vintè aniversari de la presentació del seu invent, va convertir-se en un acte d’homenatge de la ciutat i de tota la indústria tèxtil a la persona de Ferran Casablancas. Fou nomenat Soci d’Honor del Congrés. Fins i tot es proposà que l’Ajuntament de Sabadell donés el seu nom al carrer de la Mina, el del Vapor de la O, on va dedicar tantes hores de treball per a tirar endavant aquells projectes innovadors. Aquesta iniciativa fou acceptada unànimement pel ple de la Corporació Municipal.

Els anys 1954 i 1967 fou homenatjat també a la ciutat de Barcelona durant la celebració, respectivament, de la Conferència Internacional de Tècnica Tèxtil i del Bicentenari de la Industrialització Espanyola.

Però, de totes les distincions que s’atorgaren a Ferran Casablancas, la més important, sens dubte, fou el títol de Membre d’Honor que li concedí el Textil Institute de Manchester l’any 1941. Constituïa el reconeixement internacional de la seva tasca i el doble valor de ser el cinquè inventor, però el primer estranger, que rebia aquesta prestigiosa distinció britànica.

La premsa d’aquell país, quan es referia a Ferran Casablancas, sempre l’anomenava “l’artesà de Sabadell”. I, efectivament, no havia fet estudis d’enginyeria, com altres empresaris constructors de màquines de Sabadell i d’altres localitats catalanes. Va aprendre amb les màquines que havia vist des dels seus anys d’aprenent a l’empresa familiar i va tenir l’enginy dels primers innovadors de la Revolució Industrial, que, com ell, trobaren la inspiració en el treball acumulat davant de les màquines. No va escriure sobre tècniques industrials, no va fer escola, però va saber envoltar-se de tècnics i col·laboradors que van compensar les mancances en els coneixements teòrics d’un fill de petit fabricant tèxtil que només havia anat a escola fins als 14 anys.

Per això els seus mèrits poden tenir més valor. El seu invent va coincidir amb el moment en què es desenvolupava amb força a Sabadell i en altres localitats catalanes una indústria de construccions mecàniques que, després de fer uns primers i tímids passos en els anys trenta del segle XIX, s’estenia i començava a prendre més volada a partir de la darrera dècada del mateix segle. La seva principal especialitat era la maquinària tèxtil, i en el primer quart del segle XX ja estava en condicions de substituir, en algunes seccions, maquinària d’importació provinent dels països més industrialitzats.

Ferran Casablancas va ser un autèntic renovador. En la dècada del 1930 ja tenia als seus tallers una secció dedicada a investigació i a la realització de proves de prototipus; fou exportador de maquinària, com molts altres havien intentat tímidament, però, sobretot, de tecnologia; i creà una xarxa d’empreses comercials i industrials d’abast internacional, amb una organització totalment moderna i innovadora amb relació al context econòmic espanyol d’aquells anys, una autèntica empresa transnacional.

A diferència d’un empresariat tèxtil local i català en general molt conservador en temes de gestió empresarial, ancorat en un proteccionisme defensiu, amb poca iniciativa per a sortir a competir en els mercats exteriors i donant les culpes dels seus problemes als altres i en especial a les diferents polítiques econòmiques dels governs de torn, Ferran Casablancas va defensar sempre la necessitat de la innovació a tots nivells per a poder obrir camins més enllà d’un mercat interior totalment insuficient per a assegurar un creixement sostingut de la indústria catalana. En aquest aspecte sempre va sobresortir del conjunt empresarial per les seves inquietuds i preocupacions.

El reconeixement dels seus mèrits com a inventor, els que es van destacar en tots els homenatges rebuts, no ha d’amagar les seves altres aportacions en el terreny del món empresarial. Fou membre de les juntes directives de diverses entitats patronals locals, entre les quals hem de destacar la seva tasca en la constitució i primers passos de l’Associació de Filadors; participà en la creació de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball i de Malalties, entitat de previsió social al servei dels obrers tèxtils, sorgida de la iniciativa de l’empresariat sabadellenc; fou regidor de Foment de l’Ajuntament de Sabadell; va tenir un paper destacat en les tasques encaminades a la salvació del Banc de Sabadell l’any 1926, quan va estar a punt de fer fallida, tot presidint-ne la Junta de Govern fins l’any 1936, responsabilitat que va tornar a assumir entre el 1946 i el 1960; i l’any 1949 va tenir també un paper destacat en la constitució de la Companyia d’Aigües de Sabadell SA, per a aconseguir fer arribar l’aigua a la ciutat des de Barcelona i posar fi d’una vegada als dèficits crònics d’aquell bé fonamental per a la indústria que patia Sabadell des de feia temps.