Aquest mapa, elaborat a partir de les dades que ofereix la Divisió de Població del Departament d’Economia i Assumptes Socials de les Nacions Unides en el seu informe d’octubre del 2002, mostra les polítiques d’immigració i emigració dels diferents estats. És la resposta política als flux0s migratoris (vegeu els mapes Les migracions tradicionals i Les noves migracions).
S’hi pot veure que hi ha 37 estats sense política migratòria situats a l’Amèrica Central i del Sud i a l’Àfrica, aquests darrers amb una incipient estructura administrativa que amb prou feines controla les fronteres.
Un nombre reduït d’estats, entre ells el Marroc, no intervenen en els fluxos migratoris i alhora intenten reduir l’emigració.
Una de les categories més nombroses la componen els 49 estats que es plantegen mantenir la immigració i que intervenen molt poc en els fluxos de sortida; és el cas dels Estats Units, el Canadà, Austràlia, Espanya i Itàlia. Altres estats com Mèxic, l’Argentina i l’Afganistan, afectats per una forta emigració durant la dècada dels anys noranta, intenten reduir les sortides tot mantenint la immigració. Un conjunt de 16 estats malden per reduir el nivell d’immigració i afavorir l’emigració; són polítiques migratòries que responen a situacions demogràfiques molt diferents: França i els països del golf Pèrsic constitueixen àrees immigratòries que afavoreixen la repatriació dels seus estrangers; al contrari, Turquia i el Pakistan afavoreixen l’emigració per a disminuir la pressió que els provoca un elevat creixement demogràfic en els respectius mercats laborals i amb l’objectiu d’obtenir trameses de capital dels emigrants. En el sisè grup, format per 48 estats, les polítiques migratòries corresponents es proposen disminuir la immigració i no controlen els fluxos d’emigració. Entre aquests països hi ha Alemanya, la Gran Bretanya, Holanda i Suïssa. Aquesta és també la política més comuna a l’interior de la Unió Europea. Els membres del setè grup, format per 14 països, declaren una política de reducció global dels fluxos d’entrada i de sortida. Molts d’aquests països es troben entre les repúbliques exsoviètiques o bé són països que presenten un cert aïllament internacional, com és el cas de l’Iran. Israel constitueix una categoria excepcional, ja que és l’únic estat que afavoreix la immigració i que no intervé en la mobilitat dels seus ciutadans. En darrer lloc, cal considerar un grup de sis estats que intenten recuperar part de les pèrdues demogràfiques esdevingudes a la dècada dels anys noranta amb la promoció de la immigració i la reducció de l’emigració. Dins d’aquest grup, els casos més destacats són els de Rússia, Ucraïna i l’Uruguai.
L’etapa del tancament de fronteres a la Unió Europea (1973-2003)
En el període 1973-2003, les fronteres dels països europeus es tancaren a la immigració dels països en procés de desenvolupament. A Europa, l’oposició a l’arribada d’immigrants va anar creixent des del final de la dècada dels anys seixanta. La crisi industrial afavorida per l’increment dels preus del petroli el 1973 va ser la que va marcar la inversió dels fluxos a Europa; tots els governs es van tancar a la immigració i van afavorir la repatriació dels treballadors estrangers. Al contrari, altres col·lectius del nord d’Àfrica (marroquins i algerians a França) i l’est d’Europa (iugoslaus i turcs a Alemanya), que havien arrelat als països de destí, van optar per quedar-s’hi.
Des de la meitat dels anys vuitanta, el debat sobre la immigració a Europa es concentra en tres col·lectius: els que sol·liciten asil, els refugiats i els immigrants il·legals, un debat al qual caldria sumar els interrogants sobre els potencials migrants que podrien produir els canvis polítics esdevinguts a l’Europa oriental. Amb les limitacions imposades a la immigració legal, altres col·lectius que anteriorment podrien haver format part de la migració laboral van passar al grup dels demandants d’asil i refugi.
Durant la dècada dels anys noranta, gairebé quatre milions de persones van sol·licitar asil a l’Europa occidental, el 43% dels quals procedien d’altres parts d’Europa, el 35% d’Àsia i el 19% d’Àfrica. Davant l’increment de les demandes d’asil, els governs europeus occidentals van començar a endurir les condicions d’accés. Amb aquesta porta tancada, va augmentar el nombre de persones que van intentar entrar il·legalment, tot viatjant per pròpia iniciativa o amb l’ajut de xarxes il·legals d’immigració.
La integració dels immigrants i els seus descendents
El nucli de les accions de política migratòria interna sol girar al voltant de les mesures que cal dur a terme per a integrar els immigrants i les seves famílies.
Economistes i sociòlegs han plantejat explicacions de les desigualtats socioeconòmiques entre immigrants, els seus descendents i la població autòctona. Els models de capital humà prediuen que, en unes mateixes característiques socioeducatives, els individus d’orígens diversos tenen oportunitats relativament similars de tenir èxit. Les versions clàssiques de la teoria suggereixen que l’abundància d’immigrants en els estrats socioeconòmics més baixos és una conseqüència d’un nivell més baix d’educació i d’unes habilitats laborals inferiors. Els desenvolupaments més recents de la definició de capital humà han introduït noves dimensions com la de capital ètnic o social, que es veuria incrementat per la segregació espacial dels immigrants.
En la literatura sociològica, el procés d’assimilació consisteix en una sèrie de fases que culminen en la inserció dels immigrants en la cultura principal. Els primers estudis sobre assimilació desenvolupats als Estats Units i el Canadà van predir que qualsevol desavantatge que afectés els immigrants se superaria progressivament en les generacions següents.
Aquesta teoria ha estat discutida per estudis recents que emfasitzen l’existència d’una “assimilació segmentada”, en què els models d’integració socioeconòmica serien, ètnicament i culturalment, diversos. En alguns casos, la integració s’esdevindria només en els segments més baixos de la societat com a producte de la creença, en alguns col·lectius d’immigrants, que l’educació no comporta necessàriament una percepció d’ingressos més elevada. Aquesta visió del procés d’integració es veuria reforçada també per la segregació residencial que afecta característicament algunes nacionalitats.