Els conflictes de gestió i els problemes ambientals a les selves plujoses

L’empremta dels humans

La colonització d’un medi advers com la selva plujosa ha estat històricament i és encara avui un dels reptes mai prou ben resolt pels humans. Davant la inextricable complexitat del bioma més divers del planeta, els humans hem tendit a aplicar solucions simplificadores moltes vegades renyides amb el sosteniment d’algunes de les condicions de pervivència de la selva mateixa. Agricultors itinerants i polítics ambiciosos, ramaders i companyies fusteres, “garimpeiros” i caçadors d’ocells, pagesos sense terres i buscadors de petroli, han triat massa sovint la mateixa solució: eliminar els arbres que els feien nosa. Els humans som probablement uns animals tan poc adaptats a la vida forestal que per a instal·lar-nos al bosc el primer que hem de fer és obrir-nos una clariana. I no sols a les selves plujoses equatorials. També els boscos temperats han rebut, i de quina manera, agressions semblants, si no més greus, en el passat.

Les dificultats i els tipus de colonització

Però els mecanismes de reproducció dels vegetals de la selva, que són d’allò més ben adaptats per a resistir la competència biològica, no ho són gens, en canvi, per a enfrontar-se a variacions del medi a gran escala com les associades a l’explotació humana, enfront de la qual ecosistemes més simples i soferts, com ara els temperats, es mostren més resistents i capaços de regenerar-se. A diferència del que passa en altres ecosistemes terrestres, en els quals la major part dels nutrients disponibles es troben al sòl, a la selva plujosa es troben pràcticament tots retinguts per la biomassa, i la petita part que retorna al medi és gairebé immediatament reciclada. Per això, a la selva plujosa, la desforestació no es limita a la pèrdua d’arbres i lianes, ni tampoc a les pèrdues associades de microflora i de macro i microfauna, sinó molt particularment a la pèrdua de nutrients; si la destrucció de la selva abasta àrees extenses i el drenatge és prou bo, els materials que li donaven suport, que amb prou feines mereixen sovint el nom de sòl, es disgreguen ràpidament i en resulten paisatges erosionats d’una extrema desolació. A la vulnerabilitat dels ecosistemes de les selves plujoses s’afegeix, així, la gran dificultat, o la total impossibilitat, en alguns casos, de regenerar la pèrdua de nutrients.

Per altra banda hi ha maneres i maneres d’obrir clarianes i d’instal·lar-se al bosc o d’explotar-lo. Des del punt de vista de la incidència de l’activitat humana a la selva, hom podria parlar de dos tipus de colonització.Un primer tipus de colons, poc nombrosos, es limiten a aclarir un petit sector de selva on establir-se, entorn del qual tracten d’obtenir l’aliment i la resta de recursos que necessiten; s’integren en l’entorn. Si, per la raó que sigui, deixen de trobar en l’entorn al seu abast allò que necessiten, es traslladen a un altre punt i tornen a començar el cicle. Al llarg de segles de repeticions i d’haver d’assumir les conseqüències dels propis errors, molts dels descendents d’aquells primers colons s’han adaptat al medi selvàtic i poden arribar a gestionar-lo de manera que es conservi i alhora se’n puguin extreure uns profits. Aquest seria el tipus de colonització exercit per les primeres poblacions humanes que arribaren a la selva i que foren capaces d’aprendre a viure-hi. Avui s’estima que dins del bioma de les selves plujoses viuen fins a 50 milions dels seus descendents, humans que continuen vivint en societats tribals tradicionals. Són pobles que han desenvolupat estils de vida en harmonia amb el seu ambient i que no sotmeten els recursos a pressions excessives.

És un tipus de colonització diferent el que dugueren les onades de població humana més tardanes, sobretot les modernes, però sense oblidar invasions, al llindar dels temps històrics, per part de poblacions adaptades a medis molt diferents com podria ser la dels pobles indoeuropeus a l’Índia o la dels pobles bantus a l’Àfrica. Es tracta de colonitzacions expansives, de frontera. Quan es pensa en aquest segon tipus de colonitzadors es tendeix a evocar els pagesos sense terres o els terratinents criadors de bestiar que avui tallen i cremen selva a l’Amazònia per establir-hi camps de conreu i pastures insostenibles, però han tingut il·lustres precedents en el passat, molt particularment en l’expansió dels pobles de l’Europa occidental i central els darrers cinc segles. Els nouvinguts normalment no posseeixen ni els coneixements ni les tècniques adients per a utilitzar els recursos i els profits que els pot proporcionar el bosc tropical humit, i contribueixen a la seva ràpida destrucció.

El retrocés de les selves

La superfície ocupada per les selves plujoses és en regressió arreu del món. Bé que a un ritme desigual d’uns continents a uns altres i d’unes regions a unes altres dins del mateix continent, s’estima que avui es desforesten de 20 a 30 ha de selva plujosa per minut. Tres països (Brasil, Indonèsia i el Zaire) sumen ells sols el 44% de la desforestació total, i si hi sumem Myammar, Colòmbia, Malàisia, Mèxic, Nigèria i Tailàndia, s’arriba al 76%. L’estimació precisa, tant del ritme com de l’extensió d’aquesta desforestació a escala global, no és gens senzilla. L’avaluació més exhaustiva és l’empresa per la FAO combinant les valoracions nacionals de desforestació dels diferents països tropicals del món. Segons aquesta avaluació, el ritme de la desforestació tropical s’hauria incrementat d’11,3 milions d’ha anuals estimats en el període 1981-85 a 15,3 milions anuals per al conjunt del decenni 1981-90.

Les causes directes d’aquesta desforestació són molt variades: explotacions fusteres, rompudes per a l’agricultura o per a la ramaderia, explotacions mineres, construcció de carreteres i d’embassaments, creixement urbà, etc. Però les causes remotes encara són més complexes, i hi intervenen múltiples interessos, des dels de la família pagesa que necessita tallar un tros de selva per pura supervivència, fins als de la gran empresa multinacional que cerca una font de beneficis substancials i ràpids. I, per esmentar els interessos públics d’administracions locals corruptes i governs dictatorials en països amb selva plujosa, fins als de governs democràtics de països desenvolupats que exploten desconsideradament els recursos de països en vies de desenvolupament.

La pobresa, les desigualtats socials i el creixement demogràfic desfermat són segurament les causes de base més importants de la desforestació arreu de les regions tropicals. Els sistemes de tinença de la terra, que concentren grans extensions de terreny productiu en mans d’una minoria (al Brasil, per exemple, menys de l’1% dels terratinents controla quasi la meitat de la terra cultivable del país, mentre que a Colòmbia el 80% de la terra cultivable està en mans del 10% dels propietaris), tendeixen a incrementar els problemes, cosa que provoca un augment de la demanda de terra i la necessitat de tallar la vegetació del bosc, tant si el sòl és apte per a l’agricultura com si no ho és. Aquests grans desequilibris en la distribució de la riquesa estimulen molts dels més desheretats a buscar la seva oportunitat en una colonització de terres suposadament verges i aparentment a l’abast del propi esforç. Però aquests, malauradament, no tenen els mateixos coneixements sobre l’ambient de la pluviïsilva que els habitants tradicionals de la selva i en comprometen el futur sense aconseguir els profits que n’esperaven. El nombre de desheretats, per altra banda, no para de créixer: s’estima que actualment uns 140 milions de persones viuen dins del bioma de la selva plujosa o a les seves proximitats, la majoria per sota del llindar de la pobresa, i que cap al final del segle XXI, quatre de cada cinc persones del planeta viuran en un país dels que avui té selva plujosa, la majoria, si no s’hi posa remei, en la més espantosa indigència.

A una altra escala, les polítiques nacionals i les relacions desiguals entre països rics i països pobres solen reforçar encara més aquelles causes de base. Els governs dels països dels tròpics sovint consideren els boscos com àrees improductives que haurien de ser transformades per proporcionar terres als pobres i rendir beneficis econòmics mitjançant la comercialització de la fusta i d’altres productes forestals, i de les collites obtingudes en les noves terres de conreu arrencades a la selva. Són països, en general, que han d’afrontar els problemes d’un deute extern elevadíssim i d’unes poblacions en ràpid creixement i que veuen en les selves el seu potencial econòmic més important, sovint sense pensar que és un recurs limitat i perible si no es prenen mesures per a una explotació sostenible. Quasi la meitat del total (1,3 bilions de dòlars nord-americans, el 1993) dels deutes contrets per països pobres amb governs i bancs dels països rics i amb agències financeres internacionals correspon als 27 països que tenen més pluviïsilva en el seu territori.

Moltes de les pressions que han d’afrontar els boscos tropicals tenen el seu origen en un altre lloc: el comerç internacional, la banca i els beneficis polítics. El problema del deute exterior obliga molts països tropicals a explotar els recursos forestals per obtenir les imprescindibles divises, i la destrucció dels boscos a conseqüència de projectes de desenvolupament inapropiats sovint és finançada per l’ajuda estrangera… que després caldrà retornar en divises. La responsabilitat de la preservació dels boscos tropicals s’estén més enllà de les fronteres nacionals i calen mesures globals per a reforçar els programes locals de conservació.

És així com les àrees protegides, reservades per a la conservació, cobreixen només el 5% del bioma de bosc tropical, i l’establiment de nous parcs nacionals i altres àrees protegides s’ha retardat considerablement aquests darrers anys. La gestió dels boscos encara existents esdevé cada vegada més important, perquè la destrucció i la fragmentació continuen sense cap control efectiu.

L’explotació i la regressió de la selva plujosa americana

Dels 6 milions de km2 de selva plujosa repartits entre els nou països de la conca de l’Amazones, el 60% pertanyen al Brasil. Segons estimacions de la FAO, del 1981 al 1985, es desforestaren en aquest país uns 25 300 km2 cada any, i segons l’institut nacional brasiler de recerca, entre el 1987 i el 1988 la taxa de desforestació fou de 35 000 km2 anuals, cosa que equival a 4 km2 per hora! La situació del mantell forestal de la regió, però, no és en absolut uniforme. En algunes parts de l’Amazònia el bosc ha estat extensivament romput, mentre que altres zones conserven els boscos pràcticament intactes. Mentre que els estats d’Amapá i d’Amazones estan relativament poc desforestats, el de Maranhão ho està molt. Fora del Brasil, a la resta de la conca amazònica, la desforestació varia també segons els països; així, a Colòmbia, la taxa anual en el període 1981-90 ha estat de 2 200 km2 per any, a l’Equador de 1 400 i al Perú de 1 100. Tot plegat, al conjunt de l’Amazònia, sembla que ja s’ha perdut entre el 5 i el 12% de la selva originària, encara que, en alguns llocs, s’està produint la regeneració d’un bosc secundari, relativament pobre d’espècies en comparació amb la selva plujosa original.

El procés de transformació de la selva a l’Amazònia s’ha accelerat durant els anys vuitanta amb projectes de planificació que han donat entrada a àrees abans inaccessibles. A l’estat de Rondônia, al sud-est de l’Amazònia, el govern brasiler ha obert una carretera (la BR-364) que ha possibilitat la migració a gran escala d’agricultors sense terra cap a aquella regió. El resultat ha estat la destrucció de bona part de la selva primària d’aquell estat. Altres projectes impulsats pel govern del Brasil han comportat tales de selva a gran escala per a subministrar combustible per a la siderúrgia, com per exemple a la regió del Grande Carajás, al nord-est, o bé han provocat la inundació de considerables àrees de bosc amb la construcció de rescloses hidroelèctriques a diferents afluents de l’Amazones.

En canvi, a l’Amèrica del Sud mateix, Surinam és un dels països tropicals amb menor taxa de desforestació, i manté la major part de les selves intactes. Surinam ha creat així mateix una extensa xarxa de reserves que comprenen mostres de la majoria d’ecosistemes. A Guyana i a la Guaiana Francesa tampoc no hi ha gaire explotació de la selva plujosa. A Veneçuela la desforestació segueix també un ritme lent i el govern ha decretat la protecció d’un 60% de la superfície forestal.

Ben al contrari, al vessant occidental dels Andes, els boscos peruans, equatorians i colombians, excepcionalment rics d’espècies, s’estan artigant amb gran rapidesa, amb el cultiu del cascall (Papaver somniferum) i de la coca (Erythroxylum coca) com a principal incentiu. També hi ha plans de les companyies forestals estrangeres per a explotar aquests boscos a gran escala per a la fabricació de cartró. A l’Equador, la major part de les selves de terra baixa a l’oest dels Andes —de les més riques del món pel que fa a biodiversitat, i de les més amenaçades de desaparició— ha estat destruïda els darrers 30 anys.

Com a cas extrem es pot esmentar la “mata” atlàntica brasilera, que s’estenia uns 100 000 km2 i ha quedat reduïda a menys d’un 5% de la seva extensió primitiva. Avui dia, en aquesta regió es troba la zona més desenvolupada agrícolament i industrial del Brasil, en la qual viuen uns 148 milions de persones. I subsisteixen algunes mostres escadusseres del que havien estat aquestes selves, un dels ecosistemes de més elevada biodiversitat del món.

A Panamà, la pèrdua de bosc al voltant de la zona del canal a causa de conreus itinerants i altres explotacions il·legals ha comportat un gran augment de l’erosió i una disminució significativa de la pluviositat. Com a conseqüència, el canal s’ha omplert de sediments i el nivell de l’aigua ha baixat, amb les consegüents dificultats per a la navegació.

Tot i això, cal dir que a l’Amèrica Central, abans del 1950, les selves plujoses de terra baixa i les montanes estaven virtualment intactes. Al principi de la dècada dels seixanta la superfície total de selva havia estat reduïda al 80%, i al final de la dels vuitanta s’havia reduït al 40%. Si continua el nivell de deforestació actual, la major part de la selva plujosa de la regió haurà estat tallada els propers 20 anys i només en quedaran uns quants fragments empobrits en reserves i parcs nacionals. Al Salvador ja no queda selva primària, a Costa Rica l’àrea de selva primària ha passat d’ocupar el 67% de l’espai forestal l’any 1940 a només el 17% el 1983 i, a excepció de Belize, tots els altres països en perden anualment de 500 a 1 000 km2. La duplicació de la població els darrers 30 anys i la inestabilitat política de la majoria de països de l’Amèrica Central han contribuït molt a l’agreujament de la situació.

Al Carib, totes les illes estaven quasi totalment cobertes de selva abans del segle XVI, però avui dia, a causa de l’elevada densitat de població, la majoria de selva ja ha desaparegut. A Cuba, el 1890 hi havia encara el 90% de la selva original; avui dia només en queda el 14%. A Puerto Rico, abans del 1770 només s’havia desforestat el 6% del territori, però el 1903 només hi quedava un 0,4% de selva; tanmateix, el 1978 un 32% de l’illa tornava a tenir selva plujosa, encara que majoritàriament es tractés de bosc secundari.

L’explotació i la regressió de la selva plujosa africana i malgaixa

Més del 80% de la selva plujosa africana es troba a la conca del Zaire on, a causa de la inhospitabilitat de la regió i les dificultats d’accés, roman quasi intacta. En canvi, a l’Àfrica occidental i a l’oriental, les àrees de selva plujosa que hi ha han sofert més a causa de les seves condicions, més favorables a l’establiment humà.

A l’Àfrica la població està creixent a un ritme desfermat i es duplica cada vint anys. Dels 420 000 km2 de selva que hi havia el 1880, només en quedaven 173 000 el 1980, i avui dia poc més de 160 000. El ritme de pèrdua de selva és del 4% anual. En alguns països com Sierra Leone, Costa d’Ivori o Nigèria queda només un 10% de selva original, i a Ghana amb prou feines un 22%. Al Gabon hi ha projectes que conduirien a talar, els propers 10 a 15 anys, la major part de la selva que ara ocupa el 70% del territori per explotar-ne la fusta. Al Zaire i a la República Centrafricana ja s’han obert carreteres al llarg i ample de la selva, i la seva població, tot i que encara és baixa, està creixent ràpidament, cosa que farà que el ritme de destrucció de les selves s’acceleri.

A Madagascar les selves plujoses estan patint com les de cap altra regió la pressió del poblament humà. El 1985 quedava la meitat d’extensió de selva que hi havia el 1950, és a dir 30 000 km2, cosa que equivalia a una tercera part de la selva original. S’estima que només les àrees més remotes i inaccessibles de les selves malgaixes sobreviuran els propers 35 anys. D’ençà que els humans arribaren a Madagascar, fa 1 500 anys, ja han estat eliminats a causa de la cacera i de la desaparició del seu hàbitat natural innombrables estols d’ocells gegants no voladors i de grans lemúrids. La població humana està creixent en una proporció explosiva: els 12 milions d’habitants existents el 1990, s’hauran transformat en 28 milions abans de l’any 2025. La fragmentació del bosc és tan ràpida que no pot passar gaire temps sense que es produeixin més extincions. Moltes espècies úniques i potencialment valuoses estan resistint només en unes petites clapes de bosc, envaïdes any rere any per colonitzadors que s’apropien la terra per tal d’alimentar les seves famílies.

L’explotació i la regressió de la selva plujosa asiàtica i indopacífica

La destrucció de les selves de l’Àsia meridional ha estat excepcionalment ràpida durant els darrers cinquanta anys. Extenses àrees de selva plujosa primària han estat alterades per l’extracció de fusta i, en altres zones, el recobriment forestal s’ha perdut totalment.

Vietnam, per exemple, estava recobert de bosc en un 45% l’any 1943, però aquesta xifra havia baixat fins al 20% cap a mitja dècada dels vuitanta. La pressió de la població per obtenir noves terres sembla que ha estat el factor principal de la reculada de les selves al Vietnam, però els bombardeigs i l’espargiment deliberat de defoliants també han estat significatius durant la guerra dels anys seixanta i setanta; moltes de les àrees afectades encara no mostren amb prou feines cap senyal de regeneració malgrat els programes de reforestació. A Cambodja encara s’estan patint els efectes ambientals de la guerra del Vietnam i de les seves pròpies guerres civils. Durant la primera, l’est del país va patir bombardeigs i una extensa defoliació com el mateix Vietnam. A Laos només romanen fragments molt petits de selva plujosa a les regions muntanyoses centrals del país i a les planes del riu Mekong.

Tailàndia, un dels països més rics i estables de la zona, conserva tot just el 15% del territori ocupat per selva, en bona part sotmesa a una intensa explotació, fins al punt que durant la dècada del 1980 la desforestació ha estat de prop dels 1 500 km2 anuals, no gaire lluny dels 1 600 km2 en què s’estimen les pèrdues anuals de selva plujosa de Myanmar, un dels països amb les taxes de desforestació més elevades del món (2% anual) fruit de la creixent necessitat de terra agrícola a causa de l’augment de la població, de la fusta extreta per a satisfer mercats de països veïns i de les excessives quotes de tala a les explotacions forestals, que estan exhaurint a gran escala les àrees més productives. També a la Malàisia peninsular, durant el període que va del 1986 al 1990 es desforestà una mitjana anual de 950 km2, cosa que representa un 1,6% dels seus territoris selvàtics de l’any 1985.

Les selves de l’Índia, de Bangladesh i de Sri Lanka han sofert molt com a conseqüència del creixement de la població i de la descontrolada explotació forestal que s’ha produït a les darreres dècades. A Sri Lanka, en particular, la guerra civil ha tingut com a conseqüència la desforestació sense control d’una part del territori, i amb ella la probable extinció de diverses espècies endèmiques d’arbres amb distribucions localitzades a l’illa, precisament en zones que han estat completament desforestades; només hi sobreviu un 1%, confinat a l’extrem sud-occidental, de la vegetació original.

Si pensem que a l’Índia viu un 15% de la població mundial, més de 800 milions de persones, amb una densitat que ultrapassa els 250 habitants per km2, pot resultar fins i tot sorprenent que encara hi quedin rastres de selva plujosa. Des del 1950 fins al 1980 l’Índia perdé grans fragments de selva, però gràcies a una política enèrgica, impulsada per un fort suport de la població, hom aconseguí frenar la desforestació. Als Ghats occidentals queden encara uns 22 000 km2 de selva. Al nord-est de l’Índia, en canvi, la selva ocupava extenses àrees, però amb el creixement de la població s’han destruït. A Bangladesh, abans un país cobert de selva, sobretot bosc monsònic, des del delta del Ganges fins a les muntanyes, només sobreviu un 5% de la selva original a causa de l’enorme pressió que pateixen els recursos naturals, ja que és un dels països més pobres del món i un dels que té una densitat de població més elevada (superior als 600 habitants per km2).

L’arxipèlag indonesi, amb més de 13 000 illes, és una de les àrees més riques del món, biològicament parlant. En aquest país es troba un 10% de tota la superfície de selva plujosa tropical del món, és a dir, aproximadament 1,1 milions de km2. Però la seva taxa de desforestació, amb uns 7 000 a 12 000 km2 de selva perduts cada any, també és la més gran del món després de la del Brasil. L’illa de Java, que ha perdut un 90% de la vegetació original, és la més afectada. Només hi queda selva primària en llocs remots, per sobre dels 1 400 m. Sumatra, l’illa més occidental d’Indonèsia, dotada d’àrees extenses de selva plujosa, les està perdent gairebé al mateix ritme del creixement de la seva població (un 3,3% anual). Així mateix, l’illa de Borneo, repartida entre Malàisia, Brunei i Indonèsia, encara conserva una considerable extensió de selva plujosa primària, una de les més grans del sud-est d’Àsia, tot i que l’extensió de l’explotació forestal i l’agricultura estan creixent molt, principalment als estats malais de Sabah i de Sarawak. Aquest darrer, que segons dades del 1987 perd anualment 300 000 ha de selva, té el trist privilegi d’ostentar la taxa de desforestació més elevada del món en termes relatius. Grans extensions de selva també han estat degradats a la part indonèsia de l’illa i, per exemple, durant el període del setembre del 1982 al juliol del 1983, més de 40 000 km2 de selva foren destruïts per la sequera i el foc.

Les illes Filipines, al començament del segle XX, quan passaren de la sobirania espanyola a l’òrbita nord-americana, estaven cobertes gairebé en la seva totalitat de selva plujosa i bosc monsònic. El 1945 només en quedaven dues terceres parts, i avui dia només en queda una cinquena part, és a dir, uns 64 600 km2 dels 400 000 originaris.

L’explotació forestal i l’agricultura a gran escala només han tocat una petita part de la selva de Nova Guinea, tot i la llarga història de poblament per part d’agricultors itinerants. De fet, a Nova Guinea, la meitat occidental de la qual pertany a Indonèsia i la meitat oriental a Papua Nova Guinea, posseeix el fragment de selva plujosa més gran de la regió de l’Àsia meridional i el Pacífic. Entre un 80 i un 85% d’Irian Jaya (el territori indonesi de Nova Guinea occidental) i entre un 75 i un 80% de Papua Nova Guinea romanen impertorbats.

El cas d’Austràlia, pràcticament l’únic país desenvolupat amb selva plujosa al seu territori, és diferent. La selva australiana cobreix actualment un 90% de l’àrea que ocupava a l’arribada dels primers europeus (uns 10 500 km2) i la major part és protegida. Això no obstant, la fauna i la flora autòctones de la selva estan en certa manera amenaçades per la introducció d’espècies foranes, com el gripau americà (Bufo marinus), que és tòxic per al gat marsupial autòcton (Dasyurus maculatus).

La mineria fustera

A les selves plujoses hi ha, abans de res, arbres; una àmplia diversitat d’espècies arbòries, moltes de les quals donen productes útils per als habitants locals o per a exportar a altres regions i països del món. La fusta és el producte econòmicament més important de les selves plujoses, amb un valor al mercat mundial que ha estat estimat de prop de 7 000 milions de dòlars nord-americans anuals. El problema és que se n’efectua una explotació amb mentalitat minera, és a dir, d’extracció sense reposició.

La devastació forestal

Juntament amb la rompuda de noves terres per a l’agricultura i la ramaderia, l’explotació fustera sense replantació posterior és una de les causes de desforestació més importants a les selves plujoses de tot el món. El 1988, segons el World Resources Institute, s’havien talat 4,4 milions d’hectàrees per a l’extracció de fusta. Dos anys més tard, el 1990, segons dades de la FAO, la xifra gairebé s’havia duplicat i arribava als 8,5 milions d’hectàrees. Pel que fa a l’aprofitament, s’ha de dir que un 83% de la fusta talada és emprada com a simple combustible, proporció que s’està incrementant cada vegada més; només un 13% és destinat a l’aprofitament comercial local, i un 4% és destinat a ser exportat. Tot i ser l’exportació la proporció més petita, és la que causa majors danys, ja que s’hi destinen arbres de grans dimensions que s’extreuen amb maquinària pesant. El màxim consumidor de fusta tropical és el Japó, amb un 35% del volum mundial, seguit de la resta de països de l’Orient Llunyà amb un 25%, i d’Europa amb un 13%.

Els sistemes d’explotació

Quasi tota la fusta tropical que arriba al mercat mundial s’extreu de boscos naturals, i només una petita part és produïda per plantacions. Un bosc natural, si està gestionat de manera efectiva en un règim silvícola sostenible, pot produir fusta en quantitats econòmicament rendibles sense esgotar-se a curt o mitjà termini. Malauradament, però, menys d’un 1% dels boscos tropicals del món està gestionat per obtenir una producció sostenible de fusta.

Hi ha qui defensa l’establiment de plantacions com a mesura per a evitar la tala de la selva. Les selves tractades silviculturalment i les que no ho han estat tenen una productivitat semblant, però les primeres posseeixen una major proporció d’espècies d’interès. En aquest sentit, les plantacions poden produir molt més que la selva original. En aquest sentit, hi ha diversos estudis sobre espècies de coníferes equatorials, o grups afins (Agathis, Podocarpus, Docrydium, Pinus merkusii, P. kesiya, P. caribaea, Casuarina junghuhniana, etc.), el ràpid creixement de les quals fa pensar en interessants possibilitats silvícoles. Així, si hom es basés en plantacions per a suplementar la fusta tropical necessària, no s’hauria de recórrer a selva primària o secundària per a extreure’n fusta. Però, de fet, en la majoria dels casos, l’explotació forestal a les selves plujoses s’assembla més en les seves tècniques a la mineria que a una pràctica agronòmica: hom extreu d’una zona de selva determinada només aquells arbres que són d’interès i per a això cal obrir camins, remoure terres i utilitzar maquinària pesant en llocs sovint poc accessibles.

Amb la tala selectiva només es tallaria un percentatge petit dels arbres, de manera que hom aconseguiria d’afavorir les espècies més interessants. Així, si el que interessa són espècies de creixement lent i tolerants a l’ombra, caldria fer un sistema de tala policíclic, és a dir, diverses tales durant el temps de vida mitjana d’un arbre, cosa que evitaria l’excés de forats al cobricel i el creixement d’espècies heliòfiles del bosc secundari, i alhora afavoriria les espècies ombròfiles i de creixement lent que interessen. En canvi, si el que interessa són espècies de creixement ràpid i tolerants a la llum, convindria recórrer a un sistema de tala monocíclic, que consisteix a fer una sola tala en la vida mitjana de l’arbre, de manera que s’extreuen tots els arbres presents al tros de selva en explotació en aquell moment; d’aquesta manera s’afavoreix la formació de forats al cobricel, i per tant la penetració de llum, que al seu torn afavorirà el creixement de nous arbres d’aquesta espècie.

La tala selectiva d’arbres a la selva, si bé no és tan destructiva com la tala completa, també pot fer mal, perquè els arbres del voltant dels extrets sempre en surten malmesos. Els arbres tallats solen ser els més alts, de manera que en caure danyen els del voltant. D’altra banda, les poblacions de les espècies talades queden molt empobrides genèticament, ja que per a talar s’escullen els millors arbres. El procés deixa així la població a mercè de les llavors que produeixin els arbres supervivents, menys vigorosos, per a la collita següent.

Les vies de penetració

La comercialització de la fusta i d’altres productes naturals de les selves plujoses depèn de l’existència d’un sistema de transport. A l’Amazònia, per exemple, la xarxa fluvial va permetre transportar els troncs riu avall per ser exportats, però la construcció de noves carreteres a través de la regió està provocant una expansió massiva del comerç de la fusta i comporta molts problemes ambientals.

El desenvolupament de la xarxa de carreteres en àrees de pluviïsilva tropical és sovint el primer pas de la desforestació, ja que obre el bosc de manera irreversible a l’explotació i els assentaments. L’obertura de carreteres, de camins d’extracció de troncs i l’ús de maquinària pesant provoca, per exemple, compactació del sòl i erosió. L’equipament utilitzat per extreure els troncs del bosc pot arribar a destruir fins al 55% del tros talat selectivament. L’erosió, o moviment pendent avall de sediments i nutrients, contribueix notablement a l’empobriment del sòl. L’adequada localització, el disseny, la construcció i el manteniment de les carreteres d’accés resulta importantíssim per a la bona gestió del bosc. Els perjudicis causats al sòl i el grau d’erosió provocada dependrà de les característiques del lloc, de què és el que es tala i de quan es tala, del mètode per a extreure la fusta objecte de l’explotació i la resta, i de l’habilitat de l’operador.

A l’Àfrica, els boscos de la costa de la regió equatorial amb accés fàcil als ports van ser els primers a ser explotats. Els valuosos recursos forestals dels països de l’Àfrica occidental, com ara Costa d’Ivori, Ghana i Nigèria, han estat gairebé esgotats. Les àrees forestals accessibles del Camerun, de Guinea Equatorial i de Gabon també han estat molt explotades. Històricament, l’explotació de les selves plujoses del Camerun per obtenir fusta es feia només a les àrees litorals i tan sols s’extreien per a l’exportació un nombre reduït d’espècies. Les principals espècies afectades eren l’azobé (Lophira alata), de la família de les ocnàcies, i la ilomba (Pycnanthus angolensis), de la de les miristicàcies. La fusta de l’azobé és encara avui la més important per a les exportacions de fusta del Camerun, però estan entrant també al mercat moltes altres espècies. Aquesta diversificació s’ha donat juntament amb una expansió de l’explotació de la fusta d’àrees més interiors. L’acabament de la línia fèrria més gran de tot Gabon, que uneix Libreville, a la costa, amb Franceville, ha permès l’explotació forestal d’àrees remotes del bosc. Les companyies estrangeres s’han adonat ràpidament d’aquest potencial econòmic, de manera que al final d’aquest segle s’haurà tallat l’ocumé (Aucoumea klaineana), un arbre de la família de les burseràcies, de fusta cada vegada més apreciada a la majoria dels boscos del país.

A mesura que els recursos forestals de l’Àfrica occidental van disminuint, l’interès comercial es concentra als països centrafricans, com el Congo i el Zaire.

Al Congo l’explotació comercial de fusta va començar cap als anys vint amb la construcció d’una via fèrria que unia Brazzaville amb Pointe-Noire. La zona forestal de Mayombe va ser la primera a ser explotada gràcies a la seva accessibilitat des de la costa. Avui els boscos d’aquesta regió estan molt degradats. Els boscos del nord del país, en canvi, són considerats pels comerciants europeus com una gran font de fusta encara per explotar. Aquests boscos, rics de fusta de qualitat, gairebé no han estat explotats perquè els mitjans de transport són limitats. Això no obstant, ja s’ha començat alguna extracció de fusta de dos arbres de la família de les meliàcies: el sapel·li (Entandrophragma cylindricum) i el sipo (E. utile).

Al Zaire l’explotació comercial de fusta encara es fa a escala relativament petita. Les companyies fusteres, però, han començat a comprar àrees de bosc accessibles, properes al riu Zaire i als seus afluents. Actualment el 20% de l’àrea de selva plujosa es manté sota una de les tres formes de llicència d’explotació existents. El 1984 l’extracció de fusta dels boscos del país va ser de mig milió de m3, 150 000 dels quals eren per a l’exportació. Fins al final de segle el govern té la intenció d’incrementar la producció fins als sis milions de m3, cinc milions dels quals destinats a l’exportació. De moment no hi ha cap indicació que l’explotació es realitzi o es pensi realitzar de manera sostenible. Els plans de gestió i les estratègies que recomanen la divisió en zones i la gestió dels recursos han estat redactats, però encara no s’han dut a terme.

Els efectes sobre la flora i la fauna

El ventall d’espècies comercialitzades ha estat sempre, i és encara, relativament limitat. La majoria dels països exportadors de fustes tropicals intenten actualment, per reduir la pressió sobre les espècies de fusta dura preferides tradicionalment pel mercat i avui sovint a frec de l’extinció, introduir en el comerç internacional algunes fustes menys conegudes. Això no obstant, el comerç de la fusta és molt conservador pel que fa a la selecció de primeres matèries, i és fidel a les espècies de valor ja comprovat. Encara que pot resultar difícil trobar alternatives a certes fustes que tenen usos molt específics, en el cas d’usos més generals sí que és possible, en canvi, substituir algunes espècies per d’altres.

En qualsevol cas, la pressió, molt selectiva, sobre determinades espècies n’exposa algunes a l’amenaça de l’extinció. Un cas extrem seria el del palissandre negre del Brasil (Dalbergia nigra), una fabàcia que es troba a frec de l’extinció a les darreres masses de la “mata” atlàntica brasilera. Els buscadors de fusta o “madereiros” en cerquen els pocs exemplars que encara hi resten escampats i els tallen sense tenir en compte la mida. Brasil ha prohibit l’exportació d’aquesta fusta d’ençà dels anys setanta i el comerç internacional d’aquesta espècie està prohibit segons la Convenció sobre Tràfic Internacional d’Espècies Amenaçades de la Fauna i la Flora Silvestres (CITES). De fet, a tots els llocs on hi ha una o altra espècie de palissandre, la seva valuosa fusta és explotada per al comerç internacional i, actualment, totes les poblacions en selves accessibles ja han estat completament talades, de manera que els palissandres en general han esdevingut un recurs natural molt escàs. L’única espècie que s’ha intentat cultivar en plantacions és el palissandre indi (D. latifolia), una espècie de sabana, cultivada a l’Índia i a Java.

Els efectes sobre la fauna també són acusats. L’obertura de sectors de selva per part de les companyies fusteres provoca la invasió dels sectors desforestats per nous grangers i una pressió de caça molt més gran. Això comporta en molts casos la desaparició local d’algunes espècies. No sols la cacera directa fa minvar la riquesa faunística, sinó que en obrir-se determinats sectors de selva, moltes espècies animals no poden viure en el nou entorn. Un dels grups més afectats és el dels primats, i particularment aquells que viuen o necessiten per a viure els arbres més alts, que normalment són els més apreciats per les companyies fusteres.

L’espoli fuster de les selves

L’explotació comercial dels boscos de dipterocarpàcies ha tingut un paper de primer ordre en la desforestació de l’arxipèlag filipí. Força ben conservades fins a la Segona Guerra Mundial, a partir de llavors les selves filipines van ser objecte d’una explotació forestal a gran escala adreçada sobretot a obtenir les fustes de diferents espècies de lauan o meranti (Shorea i Parashorea), comercialitzades com a “caoba filipina”. Inicialment, la demanda provenia del mercat dels Estats Units, però cap al 1960 també el Japó era un consumidor important de fusta de les Filipines. L’alça dels preus d’aquest producte a la dècada dels seixanta va proporcionar enormes beneficis a les companyies fusteres sense pràcticament cap control per part del govern del dictador Ferdinand Marcos. Quasi tots els boscos de dipterocarpàcies han estat talats i a les Filipines una trentena d’espècies d’aquesta família es troben en perill d’extinció. La prohibició d’exportar troncs sense obrar es va introduir per primer cop el 1975, però va servir de ben poc per aturar la destrucció dels boscos. A partir del 1989 l’explotació forestal ha estat prohibida a totes les províncies de les Filipines amb menys d’un 40% de cobertura forestal. També ha calgut protegir per llei algunes altres espècies productores de fustes precioses com l’amboina o padouk rosa (Pterocarpus indicus), una de les millors espècies de fusta dura de l’arxipèlag, la supa (Sindora supa), el banús de Filipines (Diospyros philipinensis), i el dao (Dracontomelon dao). El kauri de les Filipines (Agathis philipinensis), espècie que s’explota per obtenir-ne l’anomenat copal de Manila, també és actualment en regressió a causa de l’explotació tant de la fusta com de la reïna; la de més bona qualitat prové de Palawan i de Quezon, causa probablement de l’enrariment de l’espècie a Palawan.

La demanda comercial creixent d’un altre copal que s’extreu del kauri blanc (Agathis alba), provocà a les Índies Orientals neerlandeses, avui Indonèsia, a partir del final del segle XIX, una explotació destructiva que va fer desaparèixer molts arbres de les selves de les illes centrals de l’arxipèlag indonesi. La tala del banús de les Cèlebes o de Macassar (Diospyros celebica), del qual, en els anys entorn de la independència d’Indonèsia, se n’exportaven un miler de tones des del nord de les Cèlebes, principalment cap al Japó, ha hagut de ser regulada amb un sistema de quotes, sovint contravingut per contrabandistes d’aquesta valuosa fusta.

L’explotació forestal incontrolada d’espècies com la caoba vera (Swietenia mahagoni) i l’“espinillo” o fusta de setí americana (Zanthoxylum flavum) va provocar un ràpid empobriment i la destrucció de gran part de les selves de la regió caribenya, i les de les illes tropicals de l’oceà Índic van patir una sort semblant. Potser en cap altre lloc la desforestació no ha arribat a l’extrem de l’illa tropical atlàntica de Santa Helena, en la qual els arbres han esdevingut molt rars. Dos arbres de fusta dura de la família de les esterculiàcies, la troquètia roja de Santa Helena (Trochetia erythroxylon) i el banús de Santa Helena (T. melanoxylon), ja eren rars cap al final del segle XVII, a conseqüència d’una intensa explotació. Se’n va prohibir la venda per a usos privats, però totes dues espècies van continuar disminuint i actualment es troben en perill d’extinció, fins al punt que actualment es coneix un únic exemplar silvestre de la troquètia roja.

L’explotació dels valuosos arbres de fusta dura de l’Amazònia és avui una de les causes principals de la destrucció del bosc. La caoba d’Hondures (Swietenia macrophylla) és la fusta amb una demanda més gran als mercats, tant locals com internacionals. Aquesta espècie estava molt estesa a l’Amèrica del Sud, però ara es troba en perill d’extinció en algunes zones de la seva àrea de distribució. Al Brasil, el país productor més important, ha estat inclosa a la llista d’espècies en perill d’extinció publicada el 1992 per l’Institut Brasiler de Medi Ambient (IBAMA). Les pistes forestals penetren cap a àrees cada vegada més remotes del bosc en recerca de caoba. Segons un estudi recent, cada una de les serradores més grans del Brasil estava construint cada una d’elles 500 km de noves carreteres per arribar als boscos de caoba. Un cop s’ha extret la valuosa fusta, el terreny és sovint desbrossat per a l’agricultura o bé convertit en pastures per a la ramaderia bovina. La tala il·legal està molt estesa i respecta molt poc els límits de les reserves naturals i de les reserves índies. Entre el 1985 i el 1988 més d’un terç de l’extracció de caoba del Brasil es va fer de manera il·legal a les reserves índies. La fusta de més bona qualitat s’exporta cap al Regne Unit, on la demanda de caoba autèntica per a mobles d’estil i portes i finestres llavorades és encara molt elevada, i cap a Alemanya i Espanya. La de qualitat mitjana s’exporta cap als Estats Units i la de qualitat més baixa es consumeix als mercats locals i argentins. El “pau de rosa” (Aniba rosaeodora), una lauràcia de la fusta de la qual s’extreu un valuós oli essencial, és un altre arbre pràcticament extingit. Fins fa poc s’instal·laven destil·leries mòbils a la mateixa selva, però a mesura que les selves s’han anat obrint, ha estat possible localitzar i destruir poblacions de “pau de rosa” cada vegada més remotes. I és ben trist, perquè tot això és innecessari, ja que l’oli essencial es pot extreure molt millor de les fulles de l’arbre i es poden establir plantacions que produeixin un subministrament sostenible d’aquest valuós producte.

Els boscos equatorials de Ghana han estat devastats durant aquest segle. Els últims 40 anys s’han talat més del 90% de les pluviïsilves madures del país. La indústria fustera de Ghana és molt important per a l’economia nacional, ja que la fusta representa la tercera font de divises del país, després del cacau i de l’or. Avui a Ghana subsisteixen tan poques selves plujoses que l’explotació forestal té un pes relativament limitat en la desforestació total. Tot i així, l’extracció de fusta continua degradant els boscos que queden, i algunes espècies fusteres, com l’afrormòsia (Pericopsis elata), han estat tallades sense pensar gens en una futura regeneració. L’afrormòsia és actualment una de les fustes més valuoses del món per a la producció de mobles. Es tracta d’una fabàcia africana, la fusta de la qual fou introduïda al comerç internacional cap al 1950 i ha estat utilitzada com a substitut de la del tec. Malauradament, les existències en estat natural han minvat de manera dramàtica, la regeneració de l’espècie és insuficient i el desenvolupament en plantacions ha estat extremament limitat. Les tales i la destrucció de l’hàbitat l’amenacen no sols a Ghana, sinó també a Nigèria i al Zaire. En aquest darrer país la fusta d’afrormòsia s’utilitza molt poc a nivell local, però té valor per a la medicina tradicional.

Dels artigaires als plantadors i els ramaders

Tradicionalment els habitants de les selves plujoses subsistien gairebé exclusivament combinant l’agricultura itinerant i la recol·lecció de productes de la selva, fent servir els seus coneixements de l’entorn. Però l’agricultura itinerant només és viable amb densitats baixes de població, que exerceixin un pressió moderada sobre la selva. Mentre les poblacions es mantenien relativament petites, la rompuda de les selves tenia en conjunt un impacte insignificant sobre el mantell forestal, i els períodes de guaret entre cultius permetien que la vegetació natural es regenerés. Al llarg del segle XX, però, el ràpid creixement de la població autòctona i l’arribada de nous colons han incrementat la pressió de l’agricultura itinerant a la majoria d’àrees de selva plujosa. La reducció dels guarets entre dues collites en el mateix lloc, la menor atenció a determinades operacions de manteniment, les pressions socials i polítiques sobre les poblacions que practiquen aquest sistema agrícola han tendit a disminuir-ne els rendiments. Tot i així, és encara avui el mitjà de subsistència de més de 250 milions de persones.

L’agricultura itinerant: destrucció de la selva o explotació sostenible?

Les opinions sobre la idoneïtat de l’agricultura itinerant com a forma d’explotació sostenible de la terra al bioma de les selves plujoses estan dividides entre els que la consideren una manera de malmetre la selva i empobrir i deteriorar el sòl i els que la consideren com una forma d’explotació ecològicament ben adaptada a les condicions de la selva. La paradoxal realitat és que totes dues postures són fonamentades. En les condicions tradicionals de feble densitat de població i creixement demogràfic insignificant, amb llargs períodes de guaret abans de reprendre el conreu de les mateixes parcel·les, el conreu itinerant és una forma òptima d’aprofitar els recursos naturals de la selva, mentre que en condicions de creixement demogràfic accelerat, escurçament dels períodes de guaret i intensificació del conreu sense atenir-se a les precaucions prescrites consuetudinàriament per cada comunitat, inevitablement condueix a l’empobriment del sòl i a la destrucció d’extenses porcions de selva.

A Madagascar, per exemple, encara predominen els sistemes agrícoles primitius, i la pressió de la població rural és el factor principal de la ràpida destrucció de les pluviïsilves encara existents. Actualment Madagascar té una població d’11,2 milions d’habitants, més del doble que el 1960. Per tal d’alimentar aquesta població en expansió, es talen i es cremen les selves plujoses i s’hi planta arròs, mandioca, blat de moro i altres cultius. S’hi fa una sola collita i després es tala un nou “tavy” o parcel·la de bosc. Els sòls, que són poc fèrtils, s’empobreixen ràpidament i mantenen una vegetació degradada, sovint envaïda per males herbes exuberants. A molts llocs d’Amèrica, en canvi, “chamiceras”, “milpas” i “conucos” han estat capaços de mantenir densitats de població significatives amb els seus policultius. Han estat, a més, fonamentals per a la conservació d’infinitat de varietats de plantes cultivades que ara desvetllen l’interès dels genetistes i poden aportar diversitat genètica a moltes espècies diferents de plantes cultivades de gran importància en l’economia mundial, des del blat de moro a les mongeteres i des del cacau als alvocats.

El problema és trobar alternatives a l’agricultura itinerant a l’àmbit de les selves plujoses, allí on els sòls són més aviat pobres de nutrients. La millora dels rendiments és possible en determinades condicions. El sistema de conreu en corredors, que ja s’havia practicat al Zaire abans de la independència, permet minimitzar les pèrdues de nutrients i facilita la reconstitució natural de la selva, sempre que sigui practicat amb rigor. La introducció de varietats o espècies més productives, la intensificació de l’ús de l’espai i una certa aportació de fertilitzants permeten una modesta millora dels rendiments. Els darrers anys la introducció de conreus que enriqueixin de nitrogen el sòl i faciliten la regeneració de la selva al començament del període de guaret, com el vern del Nepal (Alnus nepalensis) al nord-est de l’Índia o la fabàcia Erythrina peoppigiana a l’Amèrica Central, han donat resultats força satisfactoris.

En tot cas, força més satisfactoris que la posada en conreu permanent de terres al llarg de les vies de penetració obertes en diferents àrees d’Àfrica occidental, d’algunes illes d’Indonèsia i, sobretot, de l’Amazònia. D’alguna manera aquesta és també, sense proposar-s’ho, una agricultura itinerant, encara que no s’assembli gens a la practicada pels habitants tradicionals de la selva. Generalment, els nous sistemes agrícoles tampoc no han estat concebuts per suportar les necessitats de poblacions en expansió i fer front al decreixement de fertilitat i la pèrdua de sòl que resulten de les mateixes tècniques emprades. Hom comença usualment per obrir grans extensions de selva amb maquinària pesada. Això, si no es fa amb molta cura, pot ocasionar la compactació del sòl, la pèrdua dels horitzons superficials i l’erosió generalitzada. Amb això, al cap d’un parell o tres d’anys el lloc s’ha empobrit tant que hom ha de cercar un altre tros de selva per talar-lo i així repetir el procés. D’aquesta manera, i de mica en mica, es van destruint extensions vastíssimes de selva, les quals se solen utilitzar posteriorment per a la pràctica ramadera.

Les grans plantacions: de l’asserviment als amos a l’asserviment als mercats

Un cas particular, el constitueixen les plantacions permanents d’espècies arbòries, o si més no perennes, que d’alguna manera emulen el comportament de la selva en molts aspectes, llevat de la diversitat. És el cas de les plantacions d’arbres del cautxú, de cacauers i d’altres arbres que amb les seves capçades mantenen una bona protecció del sòl enfront de la insolació i de les pluges i que li aporten també matèria orgànica. L’explotació intensiva de què són objecte requereix, tanmateix, l’ús de fertilitzants i un intens treball permanent de manteniment, lluita contra les males herbes i les plagues, etc.

L’origen de les plantacions s’ha de buscar en l’expansió europea de fa 500 anys i la creació a Amèrica de grans propietats dedicades al conreu d’un únic producte de valor elevat destinat a l’exportació a la metròpoli (sucre, tabac, espècies, etc.). L’abundància de terra i la mà d’obra barata, generalment esclaus, foren els fonaments d’un sistema que posà les bases de les extremes desigualtats socials que encara es mantenen en molts dels països americans. A la resta de regions tropicals el sistema de plantacions no s’introduí, de fet, fins al segle XIX. A l’Àfrica, perquè l’absència de bons ports i la insalubritat de les costes en feien un espai més atractiu per a l’explotació negrera que per a l’establiment de colònies i plantacions, i a l’Àsia perquè portuguesos i holandesos, els primers europeus que s’hi relacionaren, estaven més interessats en el comerç que en la producció i, per altra banda, es veieren confrontats amb civilitzacions força més avançades i territoris més poblats que els d’Amèrica.

Les dimensions de les plantacions són molt variables i depenen del tipus de conreu, els països i la història de cada una. La plantació de Harbel, a Libèria, propietat de Firestone, ocupa més de 55 000 ha (un territori més gran que Andorra), mentre que no són rares les petites plantacions de cautxú d’una quarantena d’hectàrees a Malàisia. Gran o petita, però, un tret comú a totes és que requereix una aportació de força de treball considerable ja sigui en forma de mà d’obra, ja en forma de mecanització dels processos. També és força comú recórrer als fertilitzants i pesticides, amb les conseqüències ambientals imaginables. Finalment, per altra banda, cal assenyalar que no tots els productes característics de l’agricultura de plantació que arriben als mercats internacionals procedeixen de plantacions. Molts petits productors tracten de compaginar una agricultura de subsistència que els permeti alimentar-se i alimentar la seva família amb algun conreu de plantació, d’alt valor afegit i comercialitzable als mercats d’exportació, generalment a través d’intermediaris que s’apropien una part important del benefici. Això posa moltes economies familiars, com posa les dels estats, a mercè de les oscil·lacions de preus als mercats internacionals d’un o d’uns pocs productes.

Els ramats contra la selva

La transformació dels ecosistemes forestals tropicals en pastures destinades a bestiar boví productor de carn ha esdevingut, de molt, l’activitat amb un impacte més gran sobre l’equilibri ecològic als tròpics humits americans. Gairebé tothom està d’acord que, mentre a les àrees de selva plujosa d’Àsia i d’Àfrica l’explotació forestal i l’agricultura itinerant són els principals agents de la desforestació, és sobretot la ramaderia la que afecta les àrees homòlogues de l’Amèrica tropical. Els estudis realitzats per la FAO i pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) han constatat per a l’Amèrica Llatina i el Carib les taxes anuals de desforestació més elevades del món (5,6 milions d’ha anuals cap a 1980-85, i 8,3 milions cap al 1990), molt per sobre d’Àfrica i d’Àsia, les altres dues regions del món amb selves plujoses, on la ramaderia de bovins només adquireix importància en comptats països amb selves plujoses (Nigèria, Bangladesh i Madagascar), i més aviat en territoris corresponents a altres biomes. Les estadístiques mostren que entre el 1960 i el 1980 dues categories de “quadrúpedes” van incrementar de manera explosiva el seu nombre als tròpics americans: els automòbils a les àrees urbanes i els caps de bestiar a les rurals. Així, mentre que el nombre d’automòbils va passar de 2,77 milions a quasi 20 milions durant aquest període, els caps de bestiar van passar de 177 milions a 266 milions. En alguns països, com Costa Rica, Hondures, Guatemala o Nicaragua, el nombre de caps de bestiar es duplicà. En d’altres la població de bestiar boví ha crescut fins al punt d’arribar a igualar (Veneçuela) o fins i tot ultrapassar (Costa Rica) la població humana que els habita.

Les raons de l’expansió ramadera

Per més que alguns autors han intentat donar una explicació única i simplista al fenomen de l’explosió ramadera en aquestes zones tropicals (per exemple, per un increment de la demanda internacional de carn o per un augment de la població rural), en realitat el fenomen respon a un complex conjunt de factors. Així, per exemple, cap a mitjan anys vuitanta, alguns autors tractaren d’explicar-lo per una hipotètica “hamburger connection”: l’expansió de la ramaderia (especialment a l’Amèrica Central) hauria estat estimulada per un increment de la demanda de carn de bou per a hamburgueses als Estats Units. Fins i tot alguns grups ecologistes predicaren el boicot contra algunes de les grans cadenes d’hamburgueseries dels Estats Units i d’Europa occidental. Les estadístiques, però, demostren que a l’Amèrica Llatina la ramaderia bovina amb prou feines representa el 5% del total de primeres matèries exportades.

La realitat és que el nombre de caps de bestiar no s’ha incrementat de manera explosiva en virtut d’un únic factor. Un de molt important ha estat l’augment de la població urbana als països llatinoamericans, on la carn de bou constitueix una part important de l’aliment dels habitants (l’actual oferta regional només arriba a cobrir el 50% de la demanda). Altres factors que han causat l’augment del nombre de caps de bestiar són la gran contribució nacional i internacional (amb el Banc Mundial i el Banc Interamericà per al Desenvolupament al capdavant) de crèdits adreçats a estimular la producció ramadera als països tropicals, els incentius fiscals, les concessions de propietats agràries i, naturalment, la seva elevada rendibilitat econòmica (conseqüència dels factors precedents, no pas de l’objectiva productivitat de les explotacions). Sense l’existència d’aquests incentius fiscals, subsidis i ajuts, la pràctica ramadera no podria subsistir en aquests espais, ja que econòmicament és inviable. L’expansió de la ramaderia bovina, doncs, ha format part d’una deliberada política de modernització rural sense cap preocupació ecològica. Bé que aquesta política ha estat portada a cap principalment per propietaris mitjans i grans, no ha exclòs sectors importants de la pagesia (especialment a Mèxic i a l’Amazònia).

L’expansió de la ramaderia bovina a l’Amèrica Llatina ha seguit un patró de colonització ben definit. En efecte, com era d’esperar, la introducció de bestiar europeu durant el segle XVI es va fer aprofitant inicialment els paisatges més semblants als utilitzats amb aquesta finalitat a l’Europa mediterrània. D’aquesta manera els primers enclavaments ramaders se situaren a les àrees temperades i semiàrides amb pastures naturals, com les que hi ha a l’altiplà central de Mèxic, en algunes àrees de l’altiplà andí i, lògicament, a l’enorme pampa que s’estén per l’Argentina i Uruguai. Però una vegada implantada la ramaderia en diferents àrees del continent americà, el seu creixement ha anat envaint progressivament nous espais cada cop de més baixa latitud i altitud. El segon espai llatinoamericà colonitzat pel bestiar van ser les àrees tropicals subhumides ocupades pels diferents tipus de sabanes (o pastures tropicals), com els “llanos” veneçolans, el “mojo” bolivià i el “cerrado” brasiler. Finalment, les activitats ramaderes es van estendre cap a les àrees tropicals de baixa altitud, és a dir, cap on hi ha la reserva forestal més gran del món.

Si el procés d’expansió ramadera va arribar a aquests reservoris forestals de les selves plujoses va ser gràcies a la introducció de diferents espècies pradenques d’origen africà, entre les quals destaca el “pasto guinea” (Panicum maximum), l’origen tropical de les quals els permet d’adaptar-se a les condicions climàtiques de les terres baixes llatinoamericanes; aquest fenomen ha estat anomenat per alguns autors l’“africanització” de l’Amèrica Llatina. A l’altre extrem, cal considerar el cas de les plantes espontànies, que no solament no són una bona pastura, sinó que resulten tòxiques per al bestiar; seria el cas, a la conca amazònica, de les rubiàcies Palicourea marcgravii, P. grandiflora i P. juruana, o de les bignoniàcies Arrabidaea bilabiata i A. jupurensis.

La revisió de l’avaluació dels recursos ramaders de l’Amèrica Llatina i el Carib, que els anys 1988-90 arribaven a més de 312 milions de caps de bestiar (la qual cosa representava el 10% del total mundial), revela que actualment la major part de la ramaderia de bovins s’estén pels països on predominen les àrees de selva plujosa (com els de la regió amazònica i els de l’Amèrica Central), encapçalats pel Brasil. Tot i que no existeix un càlcul precís de l’àrea de selva que ha estat convertida en pastures per al bestiar, estimacions fetes a Mèxic, Mesoamèrica i la regió Amazònica donen un total de 32,4 milions d’hectàrees desforestades, de les quals 22,6 milions corresponen a selves plujoses i 9,8 a selves caducifòlies de caràcter estacional.

Les conseqüències del procés ramaderitzador

La conversió de selves plujoses en pastures per al bestiar boví constitueix un veritable desastre ecològic. Només el procés de substitució de la intricada estructura d’una selva plujosa per l’arquitectura força més simple d’una pastura, ja comporta un negatiu procés de simplificació biològica. D’aquesta manera, es passa d’una biomassa per hectàrea que a la selva plujosa pot assolir entre 350 i 400 tones, a una que en molts pocs casos en sobrepassa les 20. Però el vertader problema no és tant la dràstica reducció de biomassa com la impossibilitat de l’agroecosistema ramader de convertir-se, com la selva que ha desplaçat, en un sistema de producció autosostingut. En efecte, si la pastura no és enriquida mitjançant adobs químics i pesticides que evitin la incursió de plagues i males herbes diverses, tendeix a perdre la seva producció a mesura que passa el temps.

Aquest fenomen de degradació ecològica que pateixen les pastures induïdes s’explica per les fortes limitacions físico-químiques i biològiques dels sòls tropicals, un obstacle que l’ecosistema selvàtic aconsegueix evitar amb el reciclatge de nutrients que té lloc, no pas al sòl, sinó a la biomassa mateixa: eliminada la selva, els sòls queden reduïts a un substrat quasi inert. Els canvis microclimàtics resultat de la desforestació, com ara les temperatures altes que destrueixen la vida bacteriana dels sòls o les pluges torrencials que determinen la lixiviació, és a dir, el moviment dels materials superficials cap a estrats més profunds, acaben deteriorant la poca riquesa edàfica. Sota aquestes condicions, els nutrients del sòl (i, en el cas de l’Amazònia, especialment el fòsfor) tendeixen a disminuir ràpidament per sota dels nivells necessaris per a mantenir la pastura. A les limitacions químiques s’han d’afegir els problemes derivats de la compactació del sòl que té lloc a les pastures a causa del trepig. Per totes aquestes raons, una pastura difícilment aconsegueix mantenir-se més de deu anys. Això obliga al productor a desplaçar-se a un altre lloc, cosa que representa la rompuda de noves àrees de selva i el consegüent augment de la desforestació. S’estima que actualment més del 50% de les àrees de l’Amèrica Llatina dedicades anys enrere a la ramaderia tropical ja han estat abandonades, i aquestes àrees degradades difícilment aconsegueixen recuperar-se.

Tot plegat perquè cada hectàrea de selva plujosa (que podia tenir unes 400 tones de biomassa i una elevada biodiversitat) convertida en pastura serveixi per a alimentar una mitjana de menys d’un animal, que després de vuit anys i amb un pes aproximat de 400 quilos es converteixi a tot estirar en uns 1 600 bistecs de 125 g cadascun!

Les explotacions mineres

En general, la mineria i el desenvolupament industrial han estat en conjunt causes relativament poc importants de desforestació a les regions de bosc tropical humit, però en determinades àrees han causat una devastació considerable. L’amenaça de les activitats mineres probablement augmentarà a mesura que es vagi investigant el potencial total de les àrees riques de minerals, com la conca de l’Amazones i certes parts d’Indonèsia, de Papua Nova Guinea i de les Filipines.

El cas de l’or i el ferro a l’Amazònia

L’or es va descobrir per primer cop a l’estat brasiler de Minas Gerais cap el 1690 i va ocasionar una primera “febre de l’or” quan Portugal va signar un acord comercial amb Anglaterra. L’or del Brasil va assegurar el desenvolupament industrial primerenc d’Anglaterra i més tard va servir per a costejar la guerra d’aquest país contra Napoleó. Al segle actual la descoberta d’or i d’altres minerals valuosos a l’Amazònia ha portat una nova onada d’immigrants cap a les pluviïsilves.

L’operació minera més gran desenvolupada actualment (1994) en una selva plujosa és la de la regió de Grande Carajás, a l’est de l’Amazònia. Aquest programa preveu un gran complex industrial de mines de ferro i foneries, plantes d’alumini i centrals hidroelèctriques. A l’estat de Pará aquest programa està transformant una àrea de selva plujosa de l’extensió d’Anglaterra i França senceres totes dues juntes. Concebut originàriament com una resposta als problemes de divises del Brasil, l’atur i la falta de terres, el programa de Grande Carajás ha estat durament criticat per l’enorme impacte ambiental i els problemes socials que està causant. El 1982 el govern japonès i el Banc Mundial van ajudar a engegar el programa mitjançant préstecs econòmics a la companyia minera estatal Companhia Vale do Rio Doce, amb 804 milions de dòlars nord-americans per a la posada en explotació de la mina de ferro de Carajás, la construcció d’una via fèrria de 900 km fins a la costa i el desenvolupament d’un port a Ponta de Madeira. La Comunitat Europea proporcionà un capital addicional per a aquest enorme projecte. Les primeres foneries de lingots de ferro van començar a produir el 1988 a Marabá i després n’entraren d’altres en funcionament, fins a més de vint. Aquestes foneries utilitzen com a combustible carbó vegetal, que extreuen de la selva verge. Es calcula que quan totes les foneries estiguin en funcionament consumiran cada any 2 300 km2 de bosc per produir carbó.

El projecte miner de Carajás anava acompanyat de plans per a la colonització, l’agricultura i la ramaderia bovina, que no han tingut èxit. La Companhia Vale do Rio Doce va construir una nova ciutat, Parauapebas, per als nous habitants que venien atrets pel desenvolupament industrial. Estava equipada amb habitatges, un hospital i una escola, però va quedar petita perquè la immigració va ser molt més gran del que s’esperava. Van sorgir suburbis miserables per tot Carajás, que no va satisfer les esperances de la gent que va atreure. Ciutats com Marabá i Açailândia han tingut un increment, com a mínim, del 50%, cosa que representa centenars de milers d’immigrants. La vida dels indígenes ha estat arruïnada. Més de vint grups indígenes que vivien en una àrea de 100 km de radi al voltant de la mina han estat desplaçats de les seves comunitats. Fins a la dècada passada, els 300 membres de la tribu de caçadors-recol·lectors guajá estaven totalment isolats; ara la seva supervivència és precària.

El cas del coure a Papua Nova Guinea

La mineria també té una gran importància per a l’economia de Papua Nova Guinea: prop del 40% del producte nacional prové del sector miner. Un sol projecte, la mina Panguna de l’illa de Bougainville, va arribar a proporcionar el 17% dels ingressos del país. Aquesta mina de coure, al sud de l’illa, és una de les més grans del món i, a més de coure, se n’extreu plata i or. La normativa ambiental poc exigent de la mina de Panguna ha provocat una gran contaminació en el riu Jaba i el seu afluent, el Kawerong. El 1989 els habitants de Bougainville, farts de la desforestació i la contaminació ocasionades per l’extracció de mineral i del repartiment no equitatiu dels beneficis miners, van obligar a tancar la mina. El conflicte, que pren dimensions polítiques ja que una part dels bougainvil·lians són partidaris de separar-se de Papua Nova Guinea (de fet, Bougainville és una de les illes Salomó septentrionals amb escassos vincles tradicionals amb la terra ferma de Nova Guinea, de la qual la separen més de 800 km de mar oberta), encara no s’ha resolt.

A la terra ferma de Papua Nova Guinea, el desenvolupament d’altres mines és també causa de destrucció a la pluviïsilva. La mina d’Ok Tedi, per exemple, a la capçalera del riu Strickland, el més important dels afluents del Fly, a les muntanyes Star, frontereres amb Irian Jaya, és la cinquena del món per les seves dimensions i producció, i representa una important font de contaminació d’aquests rius en una regió inexplorada i aïllada de la resta del món fins a l’any 1963.

L’agonia de la fauna

La fauna de les selves plujoses pateix tant o més que la vegetació a causa de la mala gestió de què el bioma és objecte. Sofreix, certament, agressions directes en forma de cacera o pesca abusives, però sofreix també agressions indirectes més implacables ja que els seus hàbitats en queden destruïts. En el primer cas es trobaria un nombre relativament reduït d’espècies, aquelles que tenen interès cinegètic o pesquer, mentre que del segon no se n’escaparia pràcticament cap.

La cacera i la destrucció d’hàbitats

Sovint les poblacions de les espècies objectiu de caça pateixen reduccions dràstiques i, per tant, perden la seva funció ecològica dins de la comunitat forestal. Com que les espècies seleccionades per a la caça són grans, la seva extracció té un impacte gran en la densitat i biomassa viva de la comunitat. Per exemple, als llocs amazònics on no hi ha cacera, els grans primats de més de 4 kg representen més d’un 61% la biomassa total de primats, mentre que en els llocs on sí que hi ha hagut caça, i on són activament perseguits, els grans primats representen només un 16% de la biomassa total. Malgrat que no hi ha dades detallades de molts llocs o espècies, les tendències cap a la desfaunació directa per acció de la caça selectiva són clares.

La desfaunació indirecta no és tan òbvia. Això no obstant, els efectes poden ser més importants a llarg termini. Aquesta desfaunació té lloc a causa d’activitats que no van directament dirigides als animals, i per tant poden incloure un conjunt més gran de gent i d’accions.

La desforestació és òbviament una causa de destrucció total d’hàbitats. Però per a algunes espècies, la destrucció d’hàbitats menors i crítics pot ser igualment devastadora. La instal·lació d’una nova comunitat agrícola en el camí tradicional de migració dels pècaris (Tayassu pecari) pot fer que quedin exclosos d’una gran extensió que d’altra manera seria un hàbitat ben adient. En el cas de les tortugues de riu Podocnemis, que nien en colònies, la pèrdua de llocs específics per a fer la posta a les platges pot comportar l’eliminació de tota reproducció.

Les activitats extractives a la selva tenen també molts efectes. L’extracció de fusta sovint malmet severament l’hàbitat i el modifica. Es pot donar el cas que es destrueixin els llocs aptes per a construir els nius, i s’extreguin arbres importants pels seus fruits. L’extracció comercial de fruits pot endur-se recursos alimentaris importants per a la fauna salvatge. La caça de subsistència i comercial també s’enduu espècies que són l’aliment dels predadors i els carronyers. Això perjudica particularment els jaguars (Panthera onca), ja que els humans persegueixen intensament la seva presa més important. Les activitats adreçades al “desenvolupament”, generalment finançades per bancs i institucions internacionals, en són sovint responsables. L’agricultura intensiva provoca problemes de sedimentació i contaminació química. El nombre creixent d’operacions mineres, especialment la mineria de l’or, ha menat a processos de sedimentació i de contaminació amb metalls pesants i, en particular, a seriosos problemes relacionats amb el mercuri. El desenvolupament miner també ha anat seguit de la destrucció dels hàbitats de ribera i de platja.

La minva de la fauna íctica

Els peixos dels rius són vulnerables a la degradació de la qualitat de l’aigua provocada per l’alteració de les terres del voltant. L’extensa explotació forestal de l’interior de Borneo, per exemple, va associada a un increment de l’erosió del sòl superficial que enterboleix durant molt de temps les aigües dels rius. Una contaminació semblant és la de l’oli dels motors, associat a les operacions dels equips d’explotació forestal. Bé que no se’n coneixen en detall els mecanismes ecològics, els residents de les parts baixes dels rius parlen d’una clara disminució de la producció pesquera, disminució que atribueixen a l’explotació forestal. Aquest és un dels molts canvis ambientals que pateixen les comunitats rurals quan s’exploten per primera vegada els boscos propers, canvis que es combinen per disminuir la caça i la pesca disponibles, de manera que augmenta la dependència en fonts alternatives de proteïnes que s’han de pagar en metàl·lic. Com que en aquestes comunitats rarament hi ha un excedent adequat de diners, el resultat final és sovint una reducció de la qualitat de l’alimentació i una creixent malnutrició.

A l’Amazònia, per altra banda, la pesca ha rebut els efectes indirectes del desenvolupament i la desforestació a gran escala de les selves de la “terra firme”: sovint és aquí on es troba la mineria, les preses hidroelèctriques, les carreteres i l’agricultura, els quals menen a l’erosió, la sedimentació i la destrucció general de l’hàbitat. Tots aquests processos de desenvolupament produeixen efectes negatius sobre l’estat de salut del riu i la producció de peix. No s’entenen prou bé els efectes d’aquests processos a llarg termini; però precisament per això cal investigar-los urgentment. El 1993, a Itaituba, a la capçalera del riu Tapajoz, s’han observat casos de malalties degeneratives, de simptomatologia semblant a la de la malaltia de Minamata, que s’han pogut relacionar amb elevades concentracions de mercuri en els pacients i el peix que constituïa la base de la seva alimentació, resultat de la contaminació de les aigües pels buscadors d’or furtius, els anomenats “garimpeiros”.

Probablement més important encara per a la pesca amazònica que aquestes pertorbacions provinents de la “terra firme” és la transformació de la “várzea” per a l’agricultura i la pastura intensives. La tala de la selva elimina molts dels indrets importants per als peixos que utilitzen la selva inundada per a la fresa. Les aigües d’escorrentia baixen cada vegada més contaminades a causa dels tractaments químics, i s’han pogut observar grans mortaldats de peixos. És del tot necessari fer estudis per a determinar els efectes que aquests projectes, normalment patrocinats pels governs, tenen sobre la pesca de subsistència i la comercial.

La reserva verda

Les pluviïsilves tropicals cobreixen aproximadament el 6% de la superfície terrestre i contenen més de la meitat de les espècies del món. Aquests fràgils hàbitats són, per tant, extraordinàriament rics de biodiversitat. S’ha calculat que una sola hectàrea de pluviïsilva del Perú conté 300 espècies d’arbres, i és possible que una hectàrea de selva plujosa de Malàisia en posseeixi més de 180 espècies, quantitat fantàstica en comparació amb les 700 espècies d’arbres de tota l’Amèrica del Nord continental. El mateix nivell de diversitat mostren altres grups de fanerògames i de criptògames, com també els animals herbívors, per exemple diversos grups d’insectes. Els científics de la Smithsonian Institution han mostrat que a Panamà una única espècie arbòria acull més de 1 200 espècies de coleòpters, 163 de les quals no es troben en cap altra espècie d’arbre del mateix bosc. El 80% de tots els insectes coneguts viuen als boscos tropicals humits. En termes de riquesa específica, la màxima biodiversitat es troba probablement a l’Amèrica Llatina, seguida del sud-est asiàtic. L’Amazònia conté el 20% de les espècies conegudes d’ocells, i Indonèsia, el 16%.

La diversitat biològica no és uniforme a tots els boscos tropicals humits. Influències històriques i ambientals, com l’altitud, el tipus de sòl, la precipitació, la humitat i la temperatura, han concentrat la diversitat en determinades àrees, de vegades conegudes com a “punts calents”, uns deu al món, caracteritzats per elevades concentracions d’espècies endèmiques i taxes elevades de modificació del bosc o de la seva transformació per a altres usos. Aquestes àrees cobreixen menys d’un 1% de la superfície terrestre i representen el 3,5% del mantell forestal originari; tanmateix, contenen 34 400 espècies de plantes endèmiques, que són el 27% de totes les espècies dels boscos tropicals i el 13% de totes les espècies vegetals conegudes.

Un d’aquests “punts calents” és el Chocó colombià, les selves plujoses del qual s’estenen al llarg de la costa colombiana del Pacífic. Tot i que aquesta regió és biològicament subexplorada, ja se sap que és la més rica del món botànicament parlant. S’ha estimat que en els seus boscos de terra baixa viuen unes 9 000 espècies de plantes, una quarta part de les quals són endèmiques. També el nombre d’ocells endèmics es considera més elevat que en qualsevol altre lloc del món: més de 100 tàxons. També entre els rèptils i els amfibis abunden els endemismes, amb 137 i 111 tàxons endèmics, respectivament. La conservació internacional de la biodiversitat del Chocó és, òbviament, prioritària i s’han de trobar maneres d’aturar-ne la desforestació.

El valor de la biodiversitat

El valor econòmic potencial de tota la biodiversitat podria ser un dels arguments més decisius per la preservació de les pluviïsilves. De tota manera, és molt difícil posar un preu a les espècies que no tenen un valor obvi com a font de recursos o que només són utilitzades localment però no entren al mercat. I encara és més difícil estimar el valor financer de la biodiversitat de la selva plujosa, és a dir, la diversitat total de les espècies i els seus recursos genètics en els diferents hàbitats. Tanmateix, els valors de la biodiversitat generalment es divideixen en valors consumibles i valors intangibles.

Els valors consumibles estan relacionats amb els recursos biològics d’ús reconegut pels humans. Aquests recursos, que es troben a l’interior de les pluviïsilves, inclouen les espècies fusteres i medicinals i els parents silvestres de les espècies cultivades, amb un possible valor per a programes de millora genètica.

Els valors intangibles consisteixen en els usos indirectes de la biodiversitat, generalment molt difícils de quantificar. Inclouen prestacions ecològiques, com ara el manteniment de les reserves hidríques, la prevenció d’inundacions, el reciclatge de l’energia i dels nutrients i el control del clima. La capacitat de les selves plujoses de créixer de manera productiva en sòls pobres, on els ecosistemes antròpics normalment fracassen, resulta, en part, de les nombrosíssimes interaccions entre espècies. Sense aquesta capacitat, tals prestacions ecològiques no serien possibles.Un altre tipus de valor intangible deriva de la simple existència de la selva, de la valoració que la gent fa d’un sistema natural que potser no veurà mai. Això es pot mesurar fins a un cert punt per la quantitat de diners que la gent donaria per a la conservació d’espècies o hàbitats salvatges que fins i tot desconeixen directament. L’interès que les selves plujoses desvetllen arreu del món i l’èxit de les iniciatives de finançament que estan sorgint per a la seva preservació fan pensar que tenen un valor existencial significatiu. Tanmateix, no es pot esperar que això sol compensi les pressions del desenvolupament sobre les pluviïsilves. Per això, de tots els possibles sistemes per valorar la biodiversitat el més difícil de quantificar és l’anomenat valor d’opció. Encara hi ha moltes coses per descobrir sobre la diversitat biològica, especialment en els ecosistemes de pluviïsilva poc explorats i amb una gran riquesa d’espècies. D’altra banda, les necessitats del futur no són del tot compreses en un món que canvia ràpidament. És possible que els recursos genètics dels boscos puguin aportar algunes solucions als canvis climàtics que s’esperen associats a la desforestació i a l’escalfament general del planeta.

L’explotació sostenible

No és possible mantenir les selves intertropicals al marge de la dinàmica econòmica mundial, i probablement tampoc no deu ser desitjable. Com a arreu, però encara més que a altres llocs, la protecció de la selva equatorial romanent depèn d’una gestió adequada, és a dir, de la implementació de mesures d’ús ecològicament raonables i socialment equitatives. En això es basa el concepte de desenvolupament sostenible, més fàcil d’enunciar que de dur a la pràctica en un àmbit desarticulat i sotmès a tota mena de pressions. Tanmateix, diverses iniciatives tracten d’engegar programes d’explotació sostenible, interessants en elles mateixes i punt de partida per a experiències ulteriors. En aquest sentit, les lliçons que es poden extreure del comportament de les poblacions locals amb segles d’experiència de vida a la selva no són pas poques, sobretot quan es tracta de poblacions amb un cert grau de desenvolupament econòmic.

L’experiència de les poblacions indígenes: el cas dels kuna

Els indis kuna de Panamà són responsables de la conservació d’una de les poques selves plujoses equatorials mesoamericanes que encara queden a l’Amèrica Central. Fa seixanta anys que els ha estat reconeguda la possessió de les seves terres i han organitzat una estratègia per fer un ús assenyat dels recursos forestals. La idea d’una àrea protegida va sorgir de la creença kuna en “santuaris d’esperits”, llocs on resideixen els esperits de les plantes, els animals i els “dimonis”. Actualment el seu projecte es considera un model de bona gestió dels boscos tropicals, de manera que altres grups d’indis s’aconsellen amb els kuna per desenvolupar plans similars.

Prop de 40 000 indis kuna viuen a les illes madrepòriques de la costa oriental de Panamà i en una dotzena de poblets costaners. Viuen de la pesca i d’una agricultura de subsistència, basada en el policultiu, que practiquen al llarg de la costa. La vegetació de selva plujosa que creix a les seves terres continua quasi intacta, tot i que hi té lloc alguna activitat agrícola i de recol·lecció de productes del bosc. La construcció d’una nova carretera general prop del territori kuna va proporcionar una via de comunicació important als anys setanta, però també hi va portar el perill de colons il·legals. Per prevenir els problemes que estaven sorgint, els kuna van aconseguir el suport d’organitzacions nacionals i internacionals per a preparar un règim de gestió de la seva terra. Els kuna van decidir destinar els seus boscos a l’ecoturisme, la recerca científica i la conservació de la natura.

L’estil de vida tradicional dels kuna està canviant. Algunes comunitats continuen respectant fermament les tradicions, però d’altres ja estan altament occidentalitzades. Els rituals i els cants històrics amb els quals els kuna tradicionalment ho aprenien tot sobre la natura han perdut importància per als joves, de manera que els coneixements sobre els boscos es van perdent. No obstant això, els kuna s’han espavilat per adaptar i retenir en un món canviant molts dels seus valors ancestrals. Amb el control sobre les seves pròpies terres i un programa de conservació ideat i gestionat per ells mateixos tenen, si més no, les bases per a continuar vivint en harmonia amb el seu ambient.

L’agrosilvicultura

Una altra experiència interessant en el terreny de l’explotació sostenible és l’agrosilvicultura. Algunes formes tradicionals de conreus permanents que es practiquen als boscos de les regions tropicals són exemples d’agrosilvicultura, desenvolupats per utilitzar de la millor manera possible les espècies autòctones i les condicions ecològiques locals. L’agrosilvicultura es considera, cada vegada més, com una forma d’aprofitament del sòl més sostenible que no pas l’agricultura itinerant, que està contribuint a la desforestació a tots els tròpics. A les àrees properes als parcs naturals, per exemple, l’agrosilvicultura pot evitar l’entrada dels agricultors a l’interior dels parcs. El fet de mantenir els arbres dins del sistema agrícola proporciona protecció als cultius, i ajuda a mantenir la fertilitat dels sòls, les condicions climàtiques i la biodiversitat. Tradicionalment, l’agrosilvicultura s’ha practicat, per exemple, als boscos dels Ghats occidentals de Mysore, a l’Índia. Els boscos naturals s’enriqueixen plantant-hi espècies autòctones, com alguns arbres del pa (principalment Artocarpus heterophyllus, anomenat “kathal” en hindi), les palmeres de sagú (Metroxylon sagu) i la palmera de sucre o gomuti (Arenga pinnata), seguint un sistema desenvolupat fa més d’un segle.

Els sistemes agrosilviculturals utilitzen diferents combinacions de cultius, i poden modificar més o menys la coberta arbòria original. L’illa xinesa de Hainan ha estat extensament desforestada a conseqüència dels conreus itinerants, l’establiment de plantacions de cautxú i l’explotació fustera. La reserva natural de Bawangling és un dels millors fragments de bosc que encara hi queden. Les àrees adjacents a la reserva es gestionen de maneres diferents, d’acord amb un programa integrat de recerca sobre l’ecosistema, que forma part d’un projecte del Programa MAB de la UNESCO. Seguint aquell programa integrat, s’han establert plantacions agrosilvícoles experimentals per fer front a les necessitats dels habitants locals i estabilitzar el medi. L’arbre que s’utilitza majoritàriament és el tec (Tectona grandis), sota l’ombra del qual es planta camforer (Cinnamomum camphora), cardamoms del gènere Amomum i altres espècies, sense oblidar l’anacardiàcia Lannea grandis, que s’utilitza per a la producció de bolets. També s’inclouen en aquest sistema cultius d’herbàcies perennes i anuals. L’agrosilvicultura de Bawangling fa servir bàsicament espècies de valor econòmic, encara que no siguin autòctones, per tal de restablir l’ambient i evitar més pèrdues de bosc.

A les zones on les selves plujoses han estat menys modificades, l’agrosilvicultura pot conservar i utilitzar més espècies natives. Els habitants del riu o “ribeirinhos” de l’estuari de l’Amazones practiquen una forma semblant d’agrosilvicultura extensiva als boscos de les planes inundables. Els “ribeirinhos” conreen uns quants horts de manera permanent, i també utilitzen unes determinades àrees del bosc, tant si estan sotmeses a pràctiques forestals com si no ho estan. A les àrees explotades per la fusta fan aclarides selectives per promoure la regeneració i el creixement d’espècies econòmicament interessants, com el pinot o palmera assaí (Euterpe oleracea). El conreu d’arbres hi és limitat; principalment s’hi fan plantacions de cacau (Theobroma cacao) al sotabosc. La zona de bosc no sotmesa a gestió forestal s’utilitza per a la recol·lecció de productes forestals naturals.

L’ecoturisme

Als ecosistemes forestals tropicals, el millor sistema d’ús de la terra és aquell que integra diferents formes i intensitats de gestió forestal per satisfer les necessitats dels habitants locals. Com a les reserves explotables, l’agrosilvicultura i la utilització sostenible dels recursos naturals són dos elements bàsics en la gestió dels boscos, però un tercer factor, d’importància creixent és el desenvolupament de l’ecoturisme.

Les selves plujoses han fet volar la imaginació de persones d’arreu del món. Entrar en contacte amb l’ambient d’aquest bioma s’ha convertit en un objectiu en si mateix i les companyies turístiques ofereixen vacances a les pluviïsilves de diferents continents. Si està acuradament controlat, el turisme pot aportar els imprescindibles ingressos als països amb selves plujoses, sense exercir una pressió excessiva sobre l’ambient. Determinats projectes asseguren que els habitants locals es beneficiïn del turisme, i que els guanys que aquest proporciona s’utilitzin per intensificar la gestió conservacionista. La pràctica de l’ecoturisme també comporta, però, molts problemes, ja que el nombre cada vegada més gran de visitants altera l’ecosistema forestal. De tota manera, l’ecoturisme és considerat cada vegada més com a una via per obtenir beneficis econòmics de les pluviïsilves sense transformar aquest ecosistema.

L’ecoturisme per a la contemplació de fauna salvatge ha gaudit d’un desenvolupament creixent al llarg de la dècada dels vuitanta, sens dubte relacionat amb la preocupació també creixent pels temes ambientals entre els ciutadans dels països desenvolupats. Un nombre cada vegada més gran de persones s’interessa per veure les àrees tropicals, que coneix a través dels documentals televisius i els articles de la premsa. Tot i que el turisme en les selves neotropicals no ha assolit els nivells observats en la sabana africana, té un gran potencial. Inicialment, els afeccionats als ocells anaven a veure l’avifauna sense parió dels neotròpics. A mesura que la base d’ecoturistes creix, els entusiastes de la natura començaren a incrementar els viatges a l’Amèrica Llatina per veure els bonics paisatges i la fauna salvatge. Als governs nacionals se’ls presenta una oportunitat per a desenvolupar l’ecoturisme i per a fomentar els objectius de conservació de la fauna salvatge. S’ha demostrat, particularment en exemples d’Àfrica, que els habitants de zones rurals estan disposats a protegir els recursos faunístics que produeixen beneficis econòmics clars per a la comunitat. Amb la creació d’infrastructura i llocs de treball per a aquestes persones, es desenvoluparan noves actituds envers aquests recursos animals crucials. El compromís dels governs pot assegurar també que es pugui assolir un ampli ventall d’objectius, tals com visites de les escoles i l’accés d’un ampli marge de ciutadans del país.

Dos petits països mesoamericans, Belize i Costa Rica, estan al capdavant de la promoció de l’ecoturisme. Trenta anys enrere, Belize va establir un cert nombre de reserves d’ocells i de fauna en general, i actualment s’estan endegant diversos projectes ecoturístics. La política turística nacional del govern dóna màxima prioritat a la conservació. Els alicients del país inclouen la Reserva del Jaguar de la Conca del Cockscomb i les terres adquirides pel Programme for Belize. El Programme for Belize, que es va llançar el 1989, ha comprat una parcel·la de pluviïsilva de 45 000 ha —coneguda actualment com a àrea de gestió i de preservació de Rio Bravo— amb l’objectiu de gestionar-la de manera sostenible per a la conservació. Actualment s’hi promou l’ecoturisme, curosament controlat. Calen unes rendes anuals d’un milió de dòlars per a finançar el projecte de conservació, i una part significativa d’aquesta quantitat s’aconsegueix mitjançant el turisme i les expedicions científiques i arqueològiques.

Per a Costa Rica, el turisme és una font de divises de primer ordre, ja que constitueix la tercera font d’ingressos procedents de l’estranger. Tradicionalment s’havia concentrat al voltant de San José, la capital, a les muntanyes de la regió central, però aquests darrers anys s’ha promocionat l’interès per la història natural del país. Tot i la seva petita extensió, Costa Rica posseeix una gran varietat de paisatges i de zones ecològiques. De resultes d’això, i de la seva situació pont entre l’Amèrica del Nord i la del Sud, aquest país també té una diversitat faunística espectacular. A més, Costa Rica gaudeix d’un sistema de parcs nacionals ben desenvolupat, que cobreix quasi el 20% del territori. Els parcs nacionals més visitats són els del volcà Poás, Cahuita, Manuel Antonio, el volcà Irazú, Santa Rosa, Tortuguero, Corcovado i Carara.

La recerca i el turisme científic són les activitats que més s’han promogut a la Reserva de La Selva, una àrea de selva plujosa de les terres baixes atlàntiques de Costa Rica. Aproximadament el 90% d’aquesta reserva és constituïda per una selva verge de 1 366 ha, on es troben més de 1 800 espècies de plantes, 388 d’ocells i 143 de papallones. Les instal·lacions de recerca de La Selva inclouen un modern laboratori, amb una biblioteca i col·leccions taxonòmiques de referència, i quatre parcelles forestals permanents de recerca. Es disposa de dades computaritzades de tots els arbres de més de 10 cm que es troben dins d’aquestes parcel·les.

Les reserves extractives

Una altra idea interessant és la de les reserves extractives. El ministeri brasiler de reforma agrària i desenvolupament defineix les reserves extractives com a “àrees forestals habitades per poblacions a les quals s’ha concedit el dret d’usdefruit a llarg termini dels recursos forestals que gestionen i exploten col·lectivament”. La primera reserva extractiva brasilera es va crear l’any 1989, una extensió de 50 000 ha de la conca superior del riu Jurua que constitueix la reserva de l’Alt Jurua; després fou creada la de Cachoeira, també a l’estat d’Acre, que cobreix quasi 25 000 ha. L’any 1994 ja n’hi havia 16 de reconegudes pel govern brasiler. Cada reserva és diferent, i el seu èxit en la prevenció de la desforestació encara no ha estat demostrat. Cal desenvolupar urgentment tècniques de màrqueting idònies per als productes d’aquestes reserves de les selves plujoses. Un exemple podria ser el de l’acord comercial entre el poble amazònic dels kayapó i una empresa britànica de productes de cosmètica i higiene corporal.

Les reserves extractives compten amb la necessària existència prèvia de poblacions locals capaces de fer front a l’activitat explotadora. A l’interior de les selves plujoses del Brasil, els “caboclos”, descendents dels primers colons europeus i africans, han aplegat uns coneixements detallats sobre els recursos del bosc. Viuen típicament combinant l’agricultura a petita escala, la pesca i la caça amb la recol·lecció de productes del bosc, com cautxú i nous del Brasil, que després venen. Els “caboclos” han portat tradicionalment una vida dura, controlada pels propietaris de les terres (“patrões”). Al principi de l’estació recol·lectora, el patró proporciona utensilis, menjar i altres recursos als recol·lectors i als manipuladors de cautxú, els “seringueiros”, els quals treballen i paguen als patrons amb productes recol·lectats al bosc. Els preus dels diferents productes són manipulats de manera que els “caboclos” estiguin contínuament en deute. Aquestes condicions dures els han empès a abandonar el bosc i a traslladar-se a les ciutats o a les comunitats mineres, sovint per portar-hi una existència encara més miserable. Però els que s’han quedat s’estan organitzant cada vegada més, per fer front tant a la brutalitat dels “patrões” com a la destrucció de la pluvisiïlva per dedicar-la a la ramaderia bovina.

Les iniciatives internacionals de gestió i protecció

La creixent preocupació general sobre el destí de les selves plujoses ha fet aparèixer una colla d’iniciatives que tenen com a objectiu frenar la desforestació i promocionar una gestió més raonable dels recursos dels boscos tropicals. S’han aconseguit alguns petits èxits, però no hi ha solucions fàcils i es continuen perdent boscos a una velocitat creixent. Les iniciatives internacionals tenen un paper essencial en el repte per a salvar les selves plujoses, proporcionant reforços i suport financer als programes de conservació nacionals, i eliminant alguns dels incentius que porten a la desforestació. De tota manera, no tindran èxit si no es troben nous models, adequats a les condicions locals, d’utilització dels ecosistemes de selva plujosa i els seus recursos.

La Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament (UNCED)

La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (UNCED), que va tenir lloc a Rio de Janeiro el 1992, va centrar l’atenció dels governs i els mitjans de comunicació de tot el món en els problemes ambientals. Aquesta conferència va desvetllar grans esperances, ja que feia pensar que per fi es trobarien solucions internacionals als problemes de la desforestació tropical. Hom confiava que se subscriuria un acord internacional sobre les selves, però no s’hi va arribar: la solució de compromís va consistir en la formulació d’una declaració de principis no vinculant per a un consens global sobre la gestió, la conservació i el desenvolupament sostenible de tots els tipus de boscos.

Altres resultats de la UNCED foren l’acord sobre el canvi climàtic i l’acord sobre diversitat biològica, dos tractats internacionals que, quan s’apliquin, tindran implicacions importants en la preservació dels boscos. A la conferència de Rio de Janeiro també es va acordar establir un pla d’acció de gran abast, conegut generalment com a “Agenda 21”. Aquest pla té com a objectiu invertir els efectes de la degradació del medi, i promoure els coneixements ambientals i el desenvolupament sostenible a tots els països. Els objectius formulats consisteixen a mantenir els múltiples papers i les funcions de tots els tipus de boscos, intensificar-ne la protecció, fer-ne una gestió sostenible, preservar-los mitjançant mètodes de rehabilitació, promoure una utilització eficient dels béns i els serveis que ofereixen mitjançant una valoració detallada dels recursos i reforçar la capacitat de planificació, avaluació i observació sistemàtica dels boscos.

El Programa d’Acció de Silvicultura Tropical (TFAP)

La majoria de les pluviïsilves del món es troben als països menys desenvolupats, en els quals l’augment del nivell de vida per damunt del nivell de la pura subsistència és un objectiu prioritari. Per tant, a escala nacional es disposa, només, d’un suport financer limitat per a la conservació. Les polítiques nacionals tendeixen a afavorir l’explotació de les selves plujoses i la seva transformació en espais d’aprofitament més intensiu, cosa insostenible a llarg termini. El Programa d’Acció de Silvicultura Tropical (TFAP) es va redactar per ajudar a superar aquests problemes. La seva intenció era canalitzar les ajudes monetàries dels governs cap a silvicultura tropical per tal d’invertir el procés de la pèrdua de boscos.

El TFAP va ser publicat inicialment com a pla el 1985 pel Comitè per al Desenvolupament Forestal dels Tròpics (CFDT) de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO). Es van delimitar cinc àrees d’acció prioritàries per al desenvolupament i la conservació dels recursos forestals tropicals: ús de la terra per a la silvicultura, el desenvolupament industrial basat en els boscos, el carbó i l’energia, la preservació dels ecosistemes de selva tropical i el reforçament de les institucions per a la recerca, la formació i l’educació. L’Institut dels Recursos Mundials, el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i el Banc Mundial van redactar conjuntament un programa d’inversió en silvicultura per a 53 països tropicals durant el període 1987-91. El capital necessari per a aconseguir els objectius del programa es va estimar en 8 000 milions de dòlars nord-americans, un 8% dels quals va ser assignat a la conservació dels boscos tropicals.

D’acord amb el TFAP, es van redactar els plans nacionals d’acció forestal per als països tropicals. El procediment a seguir consisteix que cada país sol·licita ajuda de la unitat de coordinació del TFAP i es busca una agència que subvencioni i es faci responsable de la preparació del pla nacional. Es prepara un document de base, utilitzant informació ja existent, per identificar els principals problemes de la silvicultura del país en qüestió i preparar el pla. A continuació es revisa i es discuteix aquest document, i es constitueix una comissió de seguiment forestal per dur a terme un seguiment del sector silvícola en una zona del país. Això ocupa normalment uns dos o tres mesos. Després, utilitzant aquest seguiment com a base, es prepara l’acció forestal nacional. Aquest pla es presenta als països i a les agències internacionals disposades a subvencionar el desenvolupament perquè puguin canalitzar els ajuts financers al país en qüestió. El TFAP ha aconseguit el suport dels principals governs subvencionadors i hi han estat implicats 70 països tropicals, que representen el 60% dels boscos tropicals del món que encara queden. Tanmateix, fins ara no hi ha cap pla nacional TFAP completament desenvolupat.

El TFAP ha ajudat a canalitzar l’ajuda monetària per a la preservació dels boscos tropicals. No és clar, però, que aquest programa hagi estimulat l’entrada d’ingressos extres per a preservar els boscos. A més, és difícil determinar si el TFAP ha tingut algun impacte en la disminució de la velocitat de desforestació i veure com realment pot disminuir la desforestació sense abordar els problemes subjacents del creixement demogràfic, la distribució de la terra i el deute internacional. Les organitzacions no governamentals (ONG) han criticat durament el TFAP perquè creuen que, en posar massa èmfasi en els aspectes comercials i industrials de la silvicultura, ha perpetuat algunes de les causes de la desforestació. A més a més, està àmpliament estesa l’opinió que la participació dels habitants locals en el desenvolupament dels plans forestals nacionals no ha estat prou intensa. Han tingut lloc diverses reformes relacionades amb l’administració del TFAP. La seva futura direcció, en el marc sempre canviant dels organismes internacionals, no és clara. Els projectes coordinats d’ajuda internacional per a la conservació i el desenvolupament dels boscos, però, continuen essent importants, i el TFAP probablement continuarà, encara que de manera una mica modificada.

El Conveni Internacional sobre Fustes Tropicals (ITTA)

El Conveni Internacional sobre Fustes Tropicals (ITTA) es va començar a aplicar el 1985, el mateix any que es va publicar el TFAP. Tot i que amb un contingut i una manera d’operar molt diferents, els papers del TFAP i de l’ITTA en el tractament de la desforestació tropical poden ser directament comparables. Tenen objectius similars —tots dos fomenten un ús sostenible de les pluviïsilves tropicals— però apliquen mitjans força diferents per aconseguir-los. Una diferència fonamental entre els dos convenis és que el primer és un instrument legal internacional, mentre que el segon és una política o un procediment internacional sense contingut legal.

L’ITTA es va concebre com un acord comercial i, com a tal, és únic en el sentit que fa constar disposicions de tipus ambiental. Un dels objectius de l’ITTA consisteix a “estimular el desenvolupament de polítiques nacionals que tinguin com a objectiu la utilització sostenible dels boscos tropicals i dels seus recursos genètics, la seva preservació i el manteniment del balanç ecològic a les regions que concerneix”. L’Organització Internacional de Fustes Tropicals (ITTO), amb seu a Yokohama, al Japó, es va constituir sota els mateixos termes que l’ITTA per dirigir el conveni i promoure els seus objectius. El 1990, els 46 governs membres d’aquesta organització van acordar que l’any 2000 tota la fusta tropical comercialitzada internacionalment hauria de provenir només de boscos gestionats de manera sostenible. En general s’accepta que una gestió “sostenible” hauria de fer referència no tan sols a la producció fustera, sinó també a la preservació de les funcions ecològiques i de la diversitat biològica dels boscos. La transformació del mercat fuster internacional, actualment agent de desforestació, en una força de conservació no és una feina senzilla i es fa difícil de veure que l’ITTO hi pot tenir un paper important. La Secretaria de l’Organització és petita i la conservació és només un dels vuit objectius del Conveni.

Fins ara els èxits de l’ITTO en conservació han estat limitats. S’ha donat suport a uns quants projectes pilot relacionats, per exemple, amb produccions sostenibles de fusta i amb la creació de reserves explotables al Brasil i a Bolívia. Les directrius per a una gestió sostenible s’han presentat juntament amb les normes per a la preservació de la diversitat biològica dels boscos explotables. L’ITTO, però, no ha estat capaç d’obtenir l’aplicació d’aquestes polítiques a nivell nacional, ni de demostrar el progrés cap a l’explotació sostenible (“Objectiu 2000”). Actualment (1994) l’ITTA s’està renegociant, i la seva futura direcció encara no és clara. Moltes organitzacions no governamentals, com també els països productors de fustes tropicals creuen que aquest conveni hauria de cobrir tots els tipus de fustes, tant les temperades com les tropicals, i que la línia d’actuació de l’ITTO s’hauria de limitar a les polítiques comercials susceptibles d’incidir en la limitació de la desforestació.

El canvi de deute extern per natura

Les permutes “deute-per-natura” van ser, durant els anys vuitanta, la via capdavantera de donació de diners per a la conservació dels boscos tropicals. La primera permuta d’aquest tipus la va negociar el 1987 l’organització Conservation International, una organització no governamental nord-americana. Conservation International va adquirir d’un banc suís, al preu de 100 000 dòlars, un deute bolivià per valor de 650 000: el banc hi perdia, però hi guanyava alhora, perquè el deute resultava incobrable. L’organització conservacionista va liquidar el deute i, a canvi, el govern bolivià va fer la despesa necessària, en pesos bolivians, per a establir una zona de pre-parc al voltant de la reserva biològica del Beni.A l’Equador, la Fundación Natura, la principal organització no governamental del país, va arribar a un acord amb el govern per permutar un deute de 10 milions de dòlars nord-americans per bons nacionals corrents. El deute va ser liquidat mitjançant donacions nacionals i internacionals, i els bons s’utilitzen per finançar la preservació i la millora dels parcs nacionals de l’Equador.

Les permutes deute per natura d’aquest tipus són una via imaginativa per finançar les activitats de conservació sense haver d’acudir a les reserves de divises. De tota manera, només s’han utilitzat en un nombre reduït de casos i no serveixen per a solucionar la crisi del deute, ni tampoc els problemes lligats al mal model de desenvolupament actualment imperant. Caldria que els organismes internacionals es fessin càrrec dels problemes del deute. Això, i que treballessin seriosament per assolir una nova era econòmica internacional fonamentada en el desenvolupament sostenible i la conservació.