L’ampli cinturó de taigà que abraça les latituds més septentrionals del globus, tant a Euràsia, des d’Escandinàvia fins a Hokkaidō i Sakhalin, com a l’Amèrica del Nord, des d’Alaska fins a Terranova, abasta uns 1 470 milions d’ha, és a dir, l’11% del total de la superfície emergida del planeta. La taigà roman encara un dels espais més hostils a la colonització humana i, per això mateix, en immenses extensions és un dels més ben conservats en el seu estat pristi, sense que hagi calgut aplicar-hi mesures especials de protecció. Malgrat aquesta constatació, hi ha una característica distintiva del bosc boreal, el seu caràcter d’arbreda sovint monoespecífica, que en facilita l’explotació a gran escala durant els breus períodes meteorològicament favorables; això constitueix una amenaça que, juntament amb la també creixent capacitat dels mitjans d’explotació forestal, augmenta dia a dia.
La taigà és, doncs, alhora una frontera de colonització lenta i dificultosa i un espai buit de pobladors on les possibilitats d’explotació dels recursos semblen il·limitades, si s’hi posen els mitjans. Pres per passiva, seria un espai que no necessitaria protecció perquè es defensa sol, però igualment un espai exposat a especulacions de tota mena a gran escala. Com en el cas de la tundra, la tecnologia ha obert les portes a una explotació intensiva, sobretot a les zones amb un subsòl presumptament ric en recursos minerals i a les conques amb potencial hidroelèctric. Aquest és un model d’explotació molt diferent dels models tradicionals d’aprofitament practicat per caçadors i llenyataires fins fa pocs decennis.
Tanmateix, alguns dels primers espais protegits de la història han protegit precisament, si no boscos boreals, almenys boscos de coníferes corresponents als estatges subalpins assimilables. Aquest seria el cas paradigmàtic del parc nacional de Yellowstone, el primer creat per un govern amb objectius conservacionistes, que és ocupat en bona part de pinedes de “lodgepole pine” (Pinus contorta) i altres boscos de coníferes. Ja abans del 1900 hi havia als Estats Units i al Canadà un cert nombre d’espais protegits que, com aquest, incloïen boscos de coníferes, i entre el 1900 i la Primera Guerra Mundial se n’establiren encara de nous, per exemple el d’Abisko a Suècia (1909), el de Vaggatem a Noruega (1910-11), el de Barguzin, el primer “zapovednik” creat a Rússia (1913), o el del mont McKinley a Alaska (1917).
Els parcs i les àrees protegides
Actualment, hi ha 1 603 àrees protegides reconegudes per la UICN que afecten l’àmbit del bosc boreal o taigà, tot i que en la majoria dels casos inclouen igualment altres hàbitats. Sense arribar a igualar els espais protegits de la tundra, els de la taigà també solen distingir-se per les seves grans dimensions, si es comparen amb les dels espais protegits d’altres àmbits. El parc nacional Jasper, al Canadà, ultrapassa el milió d’hectàrees i el del Wood Buffalo, també al Canadà, els 4 milions. A Euràsia s’assoleixen més rarament superfícies tan grans, però tanmateix n’hi ha uns quants de russos de dimensions considerables, i al principi d’aquest any 1997 la WWF i el govern de Iacútia-Sakha han subscrit un acord per protegir una àrea de 70 milions d’ha de tundra i taigà a l’E de Sibèria, en territori d’aquesta república.
La superfície exacta de bosc boreal amb estatus de protecció no es pot conèixer amb gaire precisió. Per una banda, entre uns i altres espais (i fins i tot entre diferents parts d’un mateix espai) es donen diferents graus de protecció, alguns dels quals no exclouen una certa tolerància de les activitats d’explotació. Per una altra, les dificultats d’accés a molts d’aquests espais i de circulació pel seu interior, inherents a la natura mateixa de la taigà i a les dures condicions climàtiques, fan sempre imprecises les delimitacions perifèriques d’aquestes àrees protegides. A tot això s’afegeixen els canvis en les polítiques proteccionistes d’alguns països, com a conseqüència de variacions en els criteris econòmics d’explotació dels recursos naturals, tant pel que fa als recursos fustaners propis o aliens com pel que fa als recursos minerals o energètics del subsòl. Aquest ha estat el cas, en particular, dels espais protegits de la Federació Russa durant l’etapa soviètica: delimitats generosament els anys vint i principi dels trenta, època en que foren establerts, molts patiren dràstiques retallades els anys cinquanta, en el marc d’una política adreçada a privilegiar l’explotació a gran escala dels recursos naturals.
Les reserves de biosfera a la taigà
Quatre dels 110 països que participen en el Programa MAB de la UNESCO acullen un total de 10 reserves de biosfera que tenen bosc boreal o taigà. Els Estats Units i Finlàndia tenen cadascun 1 reserva, mentre que el Canadà en té 2 i la Federació Russa 6. A aquestes, se n’hi podrien afegir d’altres de muntanyenques que, tot i no pertànyer pròpiament al bioma, contenen boscos de coníferes de característiques similars a les de la taigà. Aquest seria el cas, per exemple, de les reserves de les Muntanyes Rocalloses del S del Canadà i els Estats Units. En conjunt, doncs, la superfície de les reserves de la taigà correspon a l’1,7% de l’àrea total del bioma, però la major part d’aquestes reserves no enclouen exclusivament boscos de coníferes, sinó també àrees dels biomes adjacents (tundra, boscos mixtos i estepes).
Malgrat les característiques singulars de cadascuna, totes aquestes reserves de la taigà són similars pel que fa a la vegetació. La de la reserva de biosfera de la Carèlia septentrional, a Finlàndia, designada el 1992, combina aspectes de les regions boreals mitjanes i meridionals, amb predomini de les pinedes pobres. La reserva de biosfera del parc nacional de Denali, als Estats Units, admesa el 1982, inclou el mont McKinley, el pic més alt de l’Amèrica del Nord, amb tot el que això comporta: importants falles tectòniques, geleres actives, grans extensions de permafrost, etc. La reserva de biosfera o reserva de natura de Petxora-Ílitx, a la Federació Russa, fou acceptada el 1984 i està forestada en un 87%. La de la Sibèria central, també a la Federació Russa, fou constituïda el 1982 i la major part de l’àrea protegida es troba a la zona de permafrost. En aquesta reserva hi ha representats tots els ecosistemes de taigà de la Sibèria central; cap al S, els sòls són podzols, sòls bruns de taigà i sòls hidromorfs de planes al·luvials inundades.
Les reserves de biosfera a la taiga eurasiàtica
Reserves de biosfera en l’àmbit de la taigà eurosiberiana, amb indicació de la superfície (en hectàrees) i l’any en què foren declarades. Les 6 reserves de la Federació Russa ocupen poc més de 7 dels 12 milions d'ha del conjunt de tota la taigà de la Terra. Destaca per la seva superfície la reserva de la Sibèria central, de 5 milions d’hectàrees, la tercera més extensa del planeta.
Idem, a partir de dades del programa MAB / UNESCO
A les regions eurasiàtiques de l’àmbit de la taigà hi ha 7 reserves de biosfera, 6 a la Federació Russa i 1 a Finlàndia. En total sumen prop de 7 milions d’ha, però més de les dues terceres parts d’aquesta superfície corresponen a la reserva de biosfera de la Sibèria central, que, amb el seus 5 milions d’ha, és la tercera en extensió del món. Prop d’1,5 milions d’ha corresponen a les quatre reserves de biosfera del bioma que es troben a Europa, i els prop de 6 milions restants, a Àsia. La variabilitat del bioma en el seu àmbit eurasiàtic queda força ben reflectida en aquestes àrees protegides, encara que algunes de les reserves de biosfera se situen en zones marginals o de transició cap a altres biomes. Les de les reserves de natura russes de Lapònia i Petxora-Ílitx s’encavalquen amb la tundra; la de la vall del riu Oka ho fa amb les boscanes decídues; la de Saian-Xuixen amb l’estepa, i totes les que tenen àrees muntanyenques se superposen amb les tundres alpines dels estatges muntanyosos superiors.
El cas de la reserva de biosfera de Petxora-Ílitx
La reserva de biosfera de Petxora-Ílitx s’estén per la zona del curs superior del riu Petxora, que neix als contraforts occidentals dels Urals i porta les seves aigües fins a la mar Blanca. Quan l’any 1930 s’establí, se li assignà una superfície molt extensa (1 135 000 ha), pràcticament tota l’àrea que comprèn el territori entre el riu Petxora, el riu Ílitx (afluent seu) i la cadena dels Urals. Aquest territori es podia dividir en tres parts diferenciades: una part de planes baixes ocupades per pinedes clares i torberes baixes, una part premuntanyosa formada bàsicament per l’anomenada taigà fosca, és a dir, boscos d’avets i pícees, i una part muntanyosa de boscos baixos de bedoll, prats alpins i tundra. Lluny de ferrocarrils i carreteres, el territori de la reserva sempre ha estat d’accés difícil; a alguns punts només s’hi podia arribar per via fluvial en embarcacions lleugeres a l’estiu i, a l’hivern, amb trineu o amb esquís.
L’any 1951, enmig d’una atmosfera de pressió sobre els recursos naturals, s’inicià a la Unió Soviètica una reorganització de tot el sistema de protecció de la natura. Com a resultat, s’eliminaren nombroses reserves, i la superfície de moltes d’altres experimentà retallades dràstiques. La reserva de natura de Petxora-Ílitx fou una de les que patiren els efectes d’aquesta ‘reorganització’; la seva àrea quedà reduïda a menys de la desena part, i fou dividida en dues zones separades, una d’insignificant a la part de la plana, que tot just abraçava 6 000 ha, i una altra de més extensa (87 000 ha) a la part muntanyosa. Les pinedes de la plana sofriren tales intensives i s’intensificà la caça furtiva, en particular la de l’ant (Alces alces) i la del ren salvatge (Rangifer tarandus). L’any 1959 s’amplià novament l’àrea de la reserva, tot i que no recuperà les seves dimensions originàries i no deixà d’estar dividida en dues zones separades, una de petita a la part de la plana (15 800 ha), prop del poblat de Iakxa, a la riba del riu Petxora, i una de més gran (705 522 ha) que s’estenia cap a l’E, i que es trobava de fet a la part muntanyosa. L’any 1984 la zona assolí l’estatus de reserva de biosfera.
Característiques i valors naturals
L’estructura geomorfològica de la regió de la reserva de biosfera de Petxora-Ílitx és veritablement complexa. Cap a la depressió occidental, el substrat geològic és format per sorres fluvioglacials i materials argilosos d’origen morrènic. Cap a l’E, el paisatge inicialment pla es va aturonant fins que esdevé plenament muntanyós, amb algunes serres constituïdes per micacita i quarsita i altres de quarsita, gabre i granit. La meteorització de la complexa combinació de roques de diferent duresa d’aquestes muntanyes dóna lloc a formes fantàstiques, que tan aviat recorden ruïnes de ciutats llegendàries com columnates alçades enmig de la tundra muntanyenca. A les regions riques en calcàries es formen veritables sistemes de coves. En una d’elles, l’anomenada ‘cova de l’ós’, l’any 1959 es descobrí un dels jaciments del Paleolític superior més septentrionals mai trobats i potser el més ric del N d’Euràsia pel que fa a restes de fauna del Plistocè.
El clima de la regió de la reserva de biosfera de Petxora-Ílitx és força típic de la zona de la taigà. La temperatura mitjana anual tot just ultrapassa els 0°C (0,8°C). El mes més fred és el gener, amb una temperatura mitjana de 17°C, mentre que el més càlid és el juliol, amb 16°C. La sòlida capa de neu, que assoleix 1 m de gruix, es manté a la plana de 200 a 220 dies, i encara més temps a les muntanyes. La fosa de la neu, que a la plana té lloc a la primavera i a les muntanyes a l’estiu, fa que augmenti intensament el cabal dels rius. La regió del poblat de Iakxa és coneguda per un esdeveniment ja famós, una pujada de més de 8 m del nivell de l’aigua del Petxora. Els rius de la reserva, a la seva part muntanyosa, són plens de ràpids i forts corrents i els més cabalosos, com el Petxora i l’Ílitx, es caracteritzen per l’alternança de gorgs molt profunds i de bancs de poca fondària. Als gorgs, on va a fresar el salmó atlàntic comú (Salmo salar), els rius poden assolir de 5 a 8 m de profunditat, mentre que els bancs, molt menys profunds, en períodes de poca aigua només es poden travessar amb embarcacions molt lleugeres.
La vegetació de la reserva de biosfera de Petxora-Ílitx és molt variada. Predominen les espècies típiques de la taigà europea, però al costat d’aquestes es troben representants de la flora siberiana, així com formes àrtiques i alpines. Només en el territori de la reserva s’han registrat al voltant de 600 espècies de plantes vasculars, entre les quals n’hi ha de molt poc freqüents que gaudeixen d’un règim especial de protecció, com la petita falguera Woodsia alpina, la peònia Paeonia anomala, l’orquídia Cypripedium calceolus o la brassicàcia Schivereckia podolica. També s’hi fan espècies endèmiques dels Urals, entre altres la raríssima fabàcia Oxytropis uralensis, que creix a les roques.
Les diferents comunitats vegetals responen als diferents tipus de relleu. Així, les terres de la depressió del Petxora, més seques i més ben drenades, estan ocupades per boscos de pi roig (Pinus sylvestris), clars i fàcilment transitables, sense sotabosc però amb el terra cobert d’un tapís lleuger i esponjós de líquens, especialment d’un dels anomenats genèricament líquens dels rens, Cladina alpestris. Al N de Rússia, aquest liquen rep el nom de “beli mokh” (‘molsa blanca’); d’aquí prové la denominació de “bor-belomoixnik” (‘bosc de molsa blanca’) que reben els boscos de pins amb una capa de C. alpestris. Temps enrere, fins a les primeres dècades de la creació de la reserva de natura, en aquests paratges hi vivia el ren salvatge (Rangifer tarandus), que a l’hivern excavava profundes rases a la neu per poder arribar fins a la C. alpestris, el seu aliment principal durant aquesta època de l’any.
A les depressions, allà on la humitat és més elevada, en comptes dels líquens dels rens hi predominen més aviat les molses, principalment Pleurozium schreberi, però també Hylocomium splendens, Dicranum polysetum i algunes altres. Aquests boscos reben el nom de “bor-zelenomoixnik” (‘boscos de molsa verda’), per contraposició als “bor-belomoixnik”. Per la composició de la seva vegetació són més variats que aquells; ja que en aquestes pinedes de ‘molsa verda’ està molt desenvolupat el sotabosc, en el qual sovint es troben la gavarrera Rosa cinnamomea i el salze pentandre o laurifoli (Salix pentandra). Sobre la capa de molses s’aixequen petites mates, com el romaní de torbera (Ledum palustre) o el nabiu uliginós (Vaccinium uliginosum); es troben també en gran abundància el nabiu comú (V. myrtillus) i el nabiu vermell (V. vitis-idaea). Ja més lluny del riu, allà on el drenatge és insuficent, es troben autèntiques torberes amb una capa ininterrompuda d’esfagnes (Sphagnum fuscum, S. magellanicum, S. angustifolium).
La part baixa de les muntanyes de la reserva de biosfera està ocupada gairebé exclusivament per la taigà de coníferes fosques, concretament boscos de pícea siberiana (Picea obovata) amb una barreja de pi siberià (Pinus sibirica) i avet siberià (Abies sibirica). Als llocs més eixuts sol predominar la pícea, mentre que als més empantanats destaca la presència de l’avet. Per norma general, en aquests boscos està molt ben desenvolupat el sotabosc i, de vegades, també les herbes altes, representades principalment per falgueres com Dryopteris spinulosa, Athyrium filix-femina o Gymnocarpium dryopteris, acònits com Aconitum excelsum, geranis com Geranium sylvaticum i cards com Cirsium heterophyllum. Als llocs que han sofert algun incendi, freqüents a la regió fins i tot dins el territori de la reserva o, de vegades, per causes naturals, s’hi fan bedollars de bedoll comú (Betula pendula) i de bedoll pubescent (B. pubescens), sota l’empara dels quals es va restablint progressivament la taigà secundària.
A una altitud d’entre 550 i 650 m sobre el nivell de la mar, sol presentar-se el límit altitudinal del bosc, que canvia d’aspecte segons el lloc. Sovint, aquesta frontera és marcada per avetoses d’avet siberià (Abies sibirica), de vegades agarrigades o amb claps de pícea, però més sovint amb bedollars agarrigats de Betula tortuosa que no fan més de 2,5-4 m i tenen troncs molt retorts. En alguns indrets hi ha una important representació de prats subalpins, on sovint dominen les grans fòrbies (Aconitum excelsum, Veratrum lobelianum, Pleurospermum uralense), i de vegades també poàcies com la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa) i el gram d’olor (Hierochloe [=Anthoxanthum] odorata). Més amunt es troba ja l’autèntica tundra muntanyenca, on dominen els líquens representats principalment pels gèneres Cladina, Cetraria i Alectoria, o més sovint mates subarbustives com el nabiu comú (Vaccinium myrtillus), l’èmpetrum negre (Empetrum nigrum) o Arctostaphylos [=Arctous] alpina o molses com Hylocomium proliferum o Dicranum congestum.
La fauna de la reserva de biosfera de Petxora-Ílitx és molt típica de la taigà eurasiàtica. La llista global de les espècies conegudes comprèn aproximadament 40 espècies de mamífers, més de 200 d’ocells, 1 de rèptils —la sargantana vivípara (Lacerta vivipara)—, 4 espècies d’amfibis i 17 espècies de peixos i ciclòstoms.
L’ant (Alces alces) es considera el símbol de la reserva, on actualment és força comú. Es tracta d’un gran cèrvid capaç de bellugar-se tant per entre els arbres tombats pel vent com sobre una gruixuda capa de neu. Coincidint amb la implantació de la reserva, a partir dels anys trenta l’ant es féu cada cop menys freqüent, si bé cap a mitjan anys quaranta semblà invertir-se la tendència i a la plana de la reserva reaparegueren regularment grups d’ants que realitzaven llurs migracions estacionals; a la tardor es dirigien cap al SE, i a la primavera es desplaçaven en direcció NW. Al final dels anys cinquanta el nombre d’ants migradors augmentà considerablement i als territoris adjacents a la reserva començaren a caçar-los regularment. El nombre d’animals s’estabilitzà i, actualment, per cada 1 000 ha es troba una mitjana d’entre 0,7 i 1,4 ants. Un altre representant dels ungulats, el ren (Rangifer tarandus), també fou molt nombrós antigament, però actualment és força difícil de trobar. La reorganització de la reserva que s’emprengué als anys cinquanta resultà fatal per a aquesta espècie, tant per la tala dels rics boscos de pins i líquens dels rens, com per l’extermini directe de què fou objecte per part dels caçadors furtius. A la part muntanyosa, la població de rens es veié afectada negativament a conseqüència de la competència per les pastures amb els ramats de rens domèstics, que eren regularment conduïts a dins del territori de la reserva.
Els grans depredadors com l’ós bru (Ursus arctos), el llop comú (Canis lupus) i el golut (Gulo gulo) es troben per tot el territori de la reserva, però són poc nombrosos. La marta europea (Martes martes), en canvi, abunda per tota la zona muntanyosa, i els darrers anys és força habitual de trobar-hi la marta gibelina (Martes zibellina), que ha emigrat des de l’E de la Sibèria occidental. Al començament de segle, la marta gibelina habitava permanentment l’àrea del Petxora, però a l’època de l’establiment de la reserva de biosfera la població de martes ja havia estat totalment exterminada.
A la reserva es troben en grans quantitats l’esquirol roig o comú (Sciurus vulgaris) i el “burunduk” (Tamias [=Eutamias] sibiricus), i es vigila i es compta regularment el nombre d’esquirols amb ajuda de marcadors per estudiar-ne les migracions estacionals. El castor comú (Castor fiber), que temps enrere havia habitat la capçalera del riu Petxora, al final del segle passat ja n’havia desaparegut del tot, i no fou fins al final dels anys trenta que es van prendre mesures per a reintroduir-lo. Dos grups de castors que es portaren de la reserva de Voronej, al centre de la Rússia europea, s’aclimataren perfectament i aconseguiren de donar descendència, que gradualment s’ha anat estenent per la zona. A mitjan anys vuitanta, al territori de la reserva ja hi havia més de 100 colònies de castors, i el nombre total superava els 400 individus.
La gran majoria d’ocells de la reserva de Petxora-Ílitx s’hi troben únicament a l’estiu, o hi són de pas a la primavera i la tardor. Entre les poques espècies capaces de procurar-se aliment durant el llarg hivern cal esmentar en primer lloc els trencapinyes, com el trencapinyes comú (Loxia curvirostra), el trencapinyes d’ala blanca (L. leucoptera) i alguns de menys comuns com el trencapinyes becgròs (L. pytyopsittacus). Tots ells s’han especialitzat a alimentar-se de les llavors de les coníferes, i per això llur nombre depèn directament de la producció de pinyes. Pels boscos coberts de neu es belluguen també diferents mallerengues, com la mallerenga de cap negre eurasiàtica (Parus montanus), la mallerenga siberiana (P. cinctus) i la mallerenga petita (P. ater), a les quals s’afegeixen, de tant en tant, el raspinell pirinenc (Certhia familiaris) i el pica-soques blau (Sitta europaea). Durant l’hivern, també se senten els cops del picot garser gros (Dendrocopos major), que perfora les pinyes del pi o de la pícea, prèviament subjectades a les esquerdes del tronc; les llavors de les coníferes són el seu aliment principal en aquesta època de l’any. A més del picot garser gros, al territori de la reserva es poden trobar també el picot cendrós (Picus canus) i el picot negre (Dryocopus martius). Els tetraònids, com l’enorme gall fer comú (Tetrao urogallus), el gall fer de cua forcada (Tetrao [=Lyrurus] tetrix), el grèvol (Bonasa [=Tetrastes] bonasia) i la perdiu blanca o de neu (Lagopus mutus), tampoc no emigren a l’hivern.
Al començament d’abril, quan el dia ja s’allarga més que la nit, apareixen els primers ocells migradors. El primer sol ser el sit blanc (Plectrophenax nivalis), seguit de l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris), l’alosa banyuda (Eremophila alpestris) i el repicatalons lapó (Calcarius lapponicus). Més tard, al llarg de tot el mes, van arribant el tord ala-roig (Turdus iliacus), el tord comú (T. philomelos), la merla (T. merula), el pinsà comú (Fringilla coelebs), el pinsà mec (F. montifringilla), el pit-roig (Erithacus rubecula) i molts altres. Comença l’època de construcció dels nius, de pondre els ous i d’alimentar les cries. El pòlit cantaire (Numenius phaeopus) construeix el seu niu enmig de les torberes, i als forats dels troncs hi nien, a més dels picots, alguns ànecs com el gran bec de serra gros (Mergus merganser) i el morell d’ulls grocs (Bucephala clangula).
De vegades, també la gran àguila daurada (Aquila chrysaetos) fa el seu niu al territori de la reserva, i hi ha dos rapinyaires més, l’àguila marina (Haliaeetus albicilla) i l’àguila pescadora (Pandion haliaetus), que nien en aquesta zona regularment. Sovint s’instal·len també a peu de muntanya dins la reserva, sempre prop de les masses d’aigua en què poden aconseguir el seu aliment essencial: peixos.
Gestió i problemàtica
Des del començament de la seva existència, la reserva ha servit de camp experimental per a dur a terme múltiples i variades investigacions científiques. Hi han treballat geòlegs, botànics i zoòlegs, i regularment s’han controlat i es continuen controlant les poblacions d’ants, d’esquirols, de tetraònids i d’altres animals. Des de l’any 1940 s’editen els ‘Treballs de la reserva de Petxora-Ílitx’. Durant els anys de la postguerra, a la vora de la reserva es creà la primera granja d’ants del món, l’objectiu principal de la qual era la domesticació d’aquest animal. Tenint en compte que el nombre de caps de bestiar del ramat originari era força reduït (una trentena d’exemplars), és un fet remarcable que a la granja s’hagin criat més de 300 ants, entre els quals ja hi ha individus de la cinquena generació. Els treballs de la granja han aportat un bon nombre de dades valuoses sobre les particularitats fisiològiques i etològiques d’aquesta espècie.
Les reserves de biosfera a la taiga nord-americana
Reserves de biosfera en l’àmbit de la taigà nord-americana, amb indicació de la superfície (en hectàrees) i l’any en què foren declarades.
Idem, a partir de dades del programa MAB / UNESCO
El paisatge de la regió nord-americana de la taigà, que es prolonga al llarg de les serralades occidentals en forma de boscos subalpins de coníferes, ha estat modelat fonamentalment per l’erosió i la deposició glacials. Canadà és el país del món on la superfície de terres cobertes per les geleres durant l’últim període glacial fou més extensa. L’escut canadenc, que cobreix uns 8 milions km2, es veié particularment afectat per aquesta glaciació, que comportà una erosió considerable de la superfície, i que també implicà el desenvolupament d’una extensa regió amb un patró de drenatge força irregular i el d’un escampall de milers de llacs. Un 80% de la reserva de biosfera de Charlevoix es veié afectada per dos cicles d’activitat durant l’últim període glacial. El límit de l’escut és marcat per una sèrie de grans llacs, entre ells, a l’W, l’Athabasca, el Winnipeg, el Gran Llac dels Esclaus i el Gran Llac dels Óssos, amb els sistemes de drenatge respectius, i els grans llacs Superior i Huron al S, amb el seu desguàs pel riu Sant Llorenç al SE.
De les sis reserves de biosfera que hi ha al Canadà, dues, la de Charlevoix, al Quebec, i la de Riding Mountain, a Manitoba, són representatives del bosc boreal. Als Estats Units, l’única que pertany pròpiament al bioma del bosc boreal és la reserva de biosfera del parc nacional de Denali, a Alaska, però algunes reserves muntanyenques dels estats del NW tenen estatges de vegetació subalpina perfectament assimilables als boscos boreals. És el cas de les reserves del bosc experimental de Fraser, Niwot Ridge i parc nacional de les Rocalloses, a Colorado; la del parc nacional Glacier, a Montana, i la del parc nacional de Yellowstone, a cavall dels estats de Wyoming, Montana i Idaho.
El cas de la reserva de biosfera de Charlevoix
La reserva de biosfera de Charlevoix és situada al massís Laurentià, al Quebec. El seu límit SE se situa al llarg de la riba esquerra del riu Sant Llorenç i el límit N s’estén des de la desembocadura del riu Saguenay, davant de Tadoussac, fins al cap Trinité, després cap a l’interior per incloure parts del parc provincial dels Grands-Jardins i el Mont Camille-Pouliot, i es retroba amb el Sant Llorenç a Sainte-Anne-de-Beaupré. El nucli és centrat al voltant del municipi de La Malbaie, les gorges de la capçalera del riu Malbaie i el parc dels Grands-Jardins. L’emplaçament també inclou Cap Tourmente, que fou designat zona d’aiguamolls d’importànica internacional al gener del 1978, d’acord amb la Convenció de Ramsar. L’àrea oficialment aprovada com a reserva de biosfera pel Programa MAB de la UNESCO l’any 1988 té una extensió de 460 000 ha que inclou una zona central de 63 400 ha i una àrea perifèrica de 393 600 ha; també s’ha delimitat una zona de transició de 643 000 ha.
Característiques i valors naturals
La reserva de biosfera de Charlevoix comprèn dues regions geogràfiques principals, la costa de Charlevoix i el massís Laurentià. La topografia, que oscil·la entre el nivell de la mar i els 1 170 m d’altitud del Mont Camille-Pouliot, inclou planes ondulades i terreny muntanyós, amb fiords, caps, promontoris, cascades de fins a 300 m d’alçada, badies i cales. A les Palissades, al N de Saint-Siméon, hi ha valls glacials amb cingles de 120 m d’alçada de mitjana i escarpaments que arriben als 300 m. L’estuari del riu Sant Llorenç delimita la reserva de biosfera pel SE; la seva profunditat varia dels 10 als 60 m, amb un llit format bàsicament per grava, sorres i argila. Nombrosos rius, influïts per l’activitat glacial, tenen les seves fonts al massís Laurentià, i subseqüentment van a desembocar al riu Sant Llorenç.
La geologia de Charlevoix es caracteritza per tenir formacions relativament complexes, agrupades en cinc sèries principals, quatre magmàtiques o metamòrfiques precambrianes (gabroanortosita, charnockita, migmatita i paragneis-granit) i una de roques sedimentàries ordovicianes (gresos, conglomerats, esquists i calcàries). Una proporció significativa de la reserva consisteix, doncs, en roques que daten del Proterozoic. L’activitat sísmica que encara es produeix a la vall del Sant Llorenç és d’una certa importància. El registre sísmic més antic fixat amb precisió es remunta al 1663 i el sisme més fort (de 5 a 5,9 graus en l’escala de Richter) documentat a la zona es produí el 1979. A més, l’impacte d’un meteorit durant l’Ordovicià originà una depressió semicircular d’uns 2 km d’amplada prop del massís de Les Éboulements, que davalla de cop fins a Baie-Saint-Paul i la regió costanera al voltant de La Malbaie.
La regió és sota les influències dels climes marítim i continental i de microclimes localitzats. La temperatura màxima mitjana, de 24°C, es dóna al juliol; el gener, en canvi, és el mes més fred, amb una temperatura mitjana de 14,7°C. Les temperatures mitjanes anuals de l’aire oscil·len de 3,6°C a 45 m d’altitud fins a 2,5°C a 405 m i 0,3°C a 670 m. Les temperatures de l’aigua a l’estuari del Sant Llorenç varien anualment dels 8 als 16°C, encara que hi pot haver glaç entre el desembre i l’abril. La precipitació anual total varia de 840 mm a 45 m a 1 449 mm a 607 m, amb una precipitació mitjana anual global de 1 090 mm. La neu constitueix un 50% de la precipitació caiguda entre el desembre i el març.
L’estuari del riu Sant Llorenç rep corrents freds de l’oceà Atlàntic rics en eufausiacis i copèpodes, cosa que atreu gambes, peixos, balenes i molts ocells. El salmó atlàntic comú (Salmo salar) ha estat reintroduït al riu Gouffre i les truites (Salmo trutta) i anguiles americanes (Anguilla rostrata) també hi són força corrents. El “capelín” (Mallotus villosus) també és present en aquesta zona i, de fet, aquest és el seu límit occidental de distribució. Els mamífers marins s’hi troben en abundància relativa, amb poblacions migradores de balena franca atlàntica (Eubalaena glacialis), iubarta (Megaptera novaeangliae), rorqual comú (Balaenoptera physalus), rorqual d’aleta blanca (B. acutorostrata), rorqual blau (B. musculus) i una població sedentària de beluga (Delphinapterus leucas), que es reprodueix a l’estuari del riu Saguenay, al voltant de l’Île aux Coudres i a l’altura del Cap-à-l’Aigle. Les foques comunes (Phoca vitulina) també es reprodueixen en aquesta àrea.
Charlevoix té tres zones de vegetació: la taigà i la tundra muntanyenques als pics més alts, el bosc boreal o taigà de les planes i valls boscoses, i els medis aigualosos i salabrosos litorals. Als aiguamolls de marea de l’estuari i les planes litorals predominen les jonqueres de Scirpus americanus, que també inclouen poàcies com Zizania palustris i alismatàcies com les sagitàries Sagittaria cuneata i S. latifolia. A l’interior, des de la costa fins a una altitud d’uns 300 m, hi ha boscos boreals d’avets, principalment l’avet americà comú o avet balsàmic (Abies balsamea); pícees, principalment la pícea negra americana (Picea mariana) i, més secundàriament, la pícea blanca americana (P. glauca); pins, sobretot el pi de Banks (Pinus banksiana), i auró de muntanya (Acer spicatum) i erable de sucre (A. saccharum). Entre els caducifolis també apareixen el bedoll d’escorça de paper (Betula papyrifera), verns, principalment Alnus rugosa, i oms (Ulmus), amb un estrat de sotabosc de sumac de banya de cérvol (Rhus typhina), d’auró ratllat (Acer pensylvanicum), de sanguinyol alternifoli (Cornus alternifolia) i de xuclamel canadenc (Lonicera canadensis). L’estrat herbaci comprèn principalment liliàcies com el muguet canadenc (Maianthemum canadense) o Clintonia borealis, o oxalidàcies com Oxalis montana. L’estatge d’avetosa, que es troba en altituds de fins a 600 m, està format per avets de diverses espècies associats amb nombrosos arbustos com l’avellaner becut (Corylus cornuta), el saüc canadenc (Sambucus pubens), el teix canadenc (Taxus canadensis), el sanguinyol canadenc (Cornus canadensis), la moixera americana (Sorbus americana) i la linnea (Linnaea borealis).
En elevacions més altes es dóna la taigà muntanyenca, que als cims més elevats, als volts dels 950-1 100 m, cedeix el pas a fragments de tundra. Les landes d’ericàcies estan formades principalment per llorer de muntanya (Kalmia), te de Labrador (Ledum groenlandicum), diferents nabius (Vaccinium) i una coberta de molsa. La zona alpina també està representada pel “krummholz”, una comunitat vegetal agarrigada amb exemplars de pícea negra americana (Picea mariana) i avet americà comú (Abies balsamea), i un creixement retardat a causa del baix contingut de nutrients del sòl i de les condicions climàtiques extremes. Els arbres del “krummholz” estan acompanyats d’arbustos com Ledum groenlandicum, diferents Vaccinium i els líquens Cladina mitis, C. alpestris i C. rangiferina.
La fauna terrestre de la reserva és tipificada per una diversitat de mamífers boscans que inclou el linx comú (Felis [=Lynx] lynx) i el castor americà (Castor canadensis), però també una petita població de caribús (Rangifer tarandus). Hi ha una gran abundància d’ocells aquàtics i d’aiguamoll. L’oca de les neus (Anser caerulescens atlanticus), per exemple, s’atura a Cap Tourmente durant la migració, com fan un gran nombre d’ànecs terrestres.
Patrimoni cultural
Durant el seu segon viatge al Canadà (1535), Jacques Cartier explorà l’àrea de Charlevoix i l’anomenà Île aux Coudres, que significa ‘illa dels avellaners’. Ja al segle XVII, la terra al voltant del riu Gouffre fou colonitzada per europeus i prengué el nom de senyoria de La Malbaie el 1653. El 1988, la població humana de la reserva era de 31 770 habitants, 29 770 dels quals es trobaven en els 21 petits municipis de la zona de protecció i 2 000 més a la zona de transició. Les concentracions més importants es troben a Baie-Saint-Paul, Clermont i La Malbaie. A la zona central de la reserva no hi ha nuclis permanents.
Històricament, els habitants vivien de la construcció naval, de la silvicultura, de la cacera de cetacis, principalment de la beluga, i de la pesca de l’anguila. Encara avui, la població de l’Île aux Coudres manté les tècniques tradicionals del teixit i altres tècniques artesanes. A la costa de Charlevoix, les drassanes construïren més de 300 vaixells entre el 1860 i el 1959. Un gran nombre de monuments històrics, com ara els molins de vent a Saint-Louis-de-l’Île-aux-Coudres, a l’Île aux Coudres, inventariats al principi de la dècada del 1960, també estan protegits. Les fonts principals de treball, actualment, són l’agricultura, la silvicultura i el turisme. L’agricultura, juntament amb l’agrosilvicultura, es practica a les valls del rius Malbaie i Gouffre, i els recursos forestals encara són importants per a l’economia: hi ha indústries de paper i pasta instal·lades a Clermont. El turisme a petita escala, d’altra banda, començà a la regió cap al 1960, i el 1981 ja representava un 23% del total de llocs de treball; aproximadament 500 000 persones visitaren la reserva el 1988.
Gestió i problemàtica
El 1988 hi havia 50 científics canadencs i 10 d’estrangers fent estudis a Charlevoix. Els projectes científics portats a terme inclouen estudis de problemes relacionats amb l’ecosistema, la supervisió ecològica a llarg termini, la geomorfologia, la geologia, la biologia del sòl, la sismologia, l’arquitectura rural, la cartografia de la vegetació i els inventaris de peixos, mamífers, invertebrats i plantes vasculars. La recerca al bosc de Montmorency inclou estudis sobre silvicultura, climatologia i explotació forestal. Els primers estudis a Charlevoix, del 1965 al 1972, també incloïen els referents a la reintroducció del caribú. A més d’una estació per a l’estudi de la pol·lució atmosfèrica i el clima, Charlevoix té sales de conferències, estacions hidrològiques, laboratoris i biblioteques. A Cap Tourmente, per exemple, on des de mitjan anys cinquanta es duu a terme una recerca sobre l’oca de les neus (Anser caerulescens) i els seus hàbitats, hi ha una biblioteca, un observatori i un museu. El centre ecològic de Port-au-Saumon organitza anualment trobades de ciència i natura en col·laboració amb l’associació turística regional de Charlevoix, alhora que ofereix una trentena d’itineraris de natura, entre ells un de marítim.
La reserva té cinc zones administratives diferents, corresponents a cinc àrees centrals que constitueixen el nucli de la reserva de biosfera: el parc dels Grands-Jardins, les gorges de la capçalera del riu Malbaie, el centre ecològic de Port-au-Saumon, el bosc de Montmorency i el centre educatiu forestal de les Palissades. El primer és sota la jurisdicció del ministeri quebequès del lleure, la caça i la pesca, mentre que les Palissades i les gorges són sota la jurisdicció del ministeri quebequès de l’energia i els recursos naturals. L’Association de Développement des Hautes-Gorges de la Rivière Malbaie gestiona administrativament les gorges de la capçalera del riu Malbaie. El Centre Écologique de Port-au-Saumon també és de propietat privada i el gestiona una corporació privada, mentre que el bosc de Montmorency és gestionat per la Université Laval de Québec i la Cap Tourmente National Wildlife Area és administrada pel departament provincial del Quebec del Canadian Wildlife Service. Tots els boscos de Charlevoix estan dins de la jurisdicció del ministeri quebequès de l’energia i els recursos naturals. El ministeri quebequès d’agricultura, pesca i alimentació gestiona l’agricultura i les indústries pesqueres, mentre que el ministeri quebequès de medi ambient es dedica a controlar la contaminació i la qualitat ambientals.
La reserva de biosfera de Charlevoix s’instaurà bàsicament per integrar els paisatges naturals i la fauna dins del marc de desenvolupament de l’agricultura i de la participació de la població local en la conservació i l’educació. L’amenaça més gran per a les zones marines i terrestres és precisament la contaminació, tant pel que fa a les aigües continentals com a la precipitació atmosfèrica. Els sediments dels rius Gouffre i Malbaie tenen altes concentracions de contaminants, i al Sant Llorenç hi ha nivells extremament alts de metalls pesants, d’organoclorats i de bifenils policlorats (BPC). Una beluga capturada el 1989 prop de Saguenay tenia uns nivells de BPC 800 vegades més elevats dels que es consideren tolerables per als humans. El 1989, hi havia aproximadament 2 300 companyies que abocaven contaminants al riu Sant Llorenç.