El senyor Tomohisa Nagaoka fou un dels arponers japonesos que caçaven balenes a l’Antàrtida entre el 1950 i el 1960. Durant la seva carrera de 21 anys, va guanyar diversos premis per la quantitat de balenes que va matar. Avui dia, però, ja no en caça més. En lloc d’això, es dedica a portar gent a veure catxalots, caps d’olla i d’altres cetacis al cap Muroto, a l’illa de Shikoku, al SE de Tòquio. El senyor Nagaoka és un capità Achab reconvertit. A l’època daurada de la caça de la balena, al segle XIX, el capità Achab simbolitzà la persecució implacable de les balenes en la famosa novel·la “Moby Dick”, de Herman Melville. Avui dia la gent ha après a apreciar les balenes i els dofins gràcies a científics i conservacionistes com el mateix senyor Nagaoka o com el comandant Cousteau.
Des del principi dels temps, les balenes han inspirat grans emocions que oscil·laven de la por o el misteri fins a una ambició semblant a la de la febre de l’or. A mitjan segle XIX, els baleners nord-americans estengueren llur activitat de cap a cap dels oceans. La caça de la balena no coneixia cap pausa i milers d’exemplars queien sota els arpons. Només els catxalots resistien ocasionalment, arremetent contra les barques i capgirant-les, cosa que solia comportar la mort dels baleners. Fou així com el catxalot es guanyà la reputació d’assassí. La novel·la “Moby Dick, la balena blanca”, basada en la història d’un catxalot real anomenat Mocha Dick, afegí a la reputació que ja tenien la ferocitat, la qual més endavant fou exagerada per les llegendes i les històries de taverna. Però la realitat és que Melville, si no el capità Achab, estava fascinat per les balenes. I aquest és precisament el fil que porta a la visió moderna que es té sobre els cetacis.
Com a coinventor de l’escafandre autònom l’any 1943, Jacques-Yves Cousteau convidà els humans a visitar la mar ajudant-los a esdevenir criatures semblants a les balenes i als dofins, i a fer un esforç per aprendre més sobre el món submarí. Més endavant, els innombrables films submarins de Cousteau es convertiren en la primera introducció a les meravelles de la mar. La visió de Cousteau, presentant les balenes i els dofins com a animals pacífics i juganers, inspirà tota una generació que ara es preocupa més pel destí del planeta. Al final dels anys seixanta i al principi dels setanta, les balenes, juntament amb el panda i l’elefant, esdevingueren el símbol de les organitzacions ecologistes. La campanya per a salvar les balenes fou allò que alguns observadors han anomenat el moviment conservacionista amb més èxit de la història, ja que va aconseguir una moratòria de la caça de balenes a tot el món i en alguns països fins i tot una suspensió definitiva.
El moviment per a salvar les balenes contribuí que es realitzessin més estudis sobre els cetacis en general. Però en aquest cas no es tractà dels clàssics estudis zoològics que comencen matant els animals. En lloc d’això, el primer que feien aquests altres científics era anar a la mar per estudiar les balenes en el seu hàbitat natural. En realitat es tractava del clàssic mètode d’estudi d’història natural amb noves i sofisticades tecnologies, com aparells de seguiment per satèl·lit i fotografies d’alta velocitat. Des del 1970 aproximadament, les balenes han estat objecte d’intenses recerques fetes amb mètodes d’estudi benignes. Gràcies a això sabem que queden poques balenes, però també ha esdevingut possible controlar de primera mà els naixements, les morts i les amenaces.
El moviment de salvació de les balenes també portà a un augment de l’interès pels altres cetacis, com els dofins i les marsopes. Fins i tot quan la caça de la balena ja s’havia aturat, pels volts del 1980, centenars de milers de dofins i de marsopes continuaven morint en les pesqueries de tonyina del Pacífic tropical oriental, en les del salmó amb arts de ròssec a Alaska, i en els arts de deriva de la zona oriental del Canadà i dels Estats Units. A mesura que els esforços dels conservacionistes es giraven a favor dels dofins, començaren a organitzar-se boicots contra els túnids capturats a la barroera. Es mobilitzaren tota mena de recursos científics per a avaluar la situació i els problemes dels dofins i les marsopes, mamífers que havien estat tant de temps sense protecció. En termes generals es pot dir que la situació de com a mínim cinc espècies de dofins i cinc més de marsopes és pitjor que la de qualsevol de les grans balenes, amb excepció de la balena franca septentrional. I molts dofins i marsopes són amenaçats perquè comparteixen llur hàbitat amb els humans residents a la costa. L’any 1987, la població de dofins mulars de la zona compresa entre Nova Jersey i Florida minvà en un 50% (passà de 1 500 a 750 individus) a causa d’una combinació entre la contaminació de les aigües marines litorals i una toxina de marea roja. En un període de vuit mesos, quasi 750 exemplars aparegueren morts a la costa.
La Comissió Balenera Internacional, organitzada el 1949 amb la finalitat de controlar les poblacions de balenes, començà essent poc més que un club format per les nacions baleneres. Al principi dels anys setanta, els Estats Units, el Canadà, el Regne Unit i altres estats baleners ja havien abandonat la caça de la balena. El 1982, amb una majoria del 75%, la CBI votà en favor d’una moratòria. Aquesta prohibició expirà el 1993 i els tres països baleners restants (Noruega, Islàndia i el Japó) manifestaren voler tornar a caçar balenes. I això que l’observació dels cetacis ha esdevingut ens els darrers anys una font respectable d’ingressos. El cap Muroto, per exemple, un dels vuit centres d’observació de balenes existents al Japó des del 1988, fou visitat per més de 19 000 persones l’any 1992, cosa que representà uns ingressos de 8 milions de dòlars. De fet, la delegació britànica de la CBI proposà a la Conferència de Kyoto (1993) que l’observació de balenes formi part de la seva administració. El raonament és que l’observació constitueix un aspecte positiu i real de l’explotació balenera. Aquesta nova activitat, que començà a Califòrnia el 1955, ha crescut fins a aconseguir 4 milions de practicants l’any 1991, amb un gir econòmic d’uns 318 milions de dòlars.
L’observació també estimula la major comprensió de la mar. Les balenes i els dofins són les espècies clau per a aconseguir que la població mundial s’interessi per la conservació marina. Les balenes i els dofins es troben a la punta de la piràmide alimentària oceànica, i alhora constitueixen els indicadors marins més visibles: són una espècie de sistema d’alarma pel que fa a l’ambient oceànic. Cousteau ajudà a obrir-nos els ulls pel que fa a la mar. Per això, en comptes de perseguir les balenes amb arpons com ho feia el capità Achab, avui dia moltes persones han après de fer-ho amb els seus aparells fotogràfics.