Situació
Façana de tramuntana de l’antiga casa torre dels batlles del monestir de Sant Benet de Bages.
J. Bolòs
El mas la Torre, antigament anomenat sa Masó (la Masó), és situat una mica més amunt de la població de les Preses, en un replà, a la falda de la muntanya de Murrià. La part més antiga de l’actual masia de la Torre és al darrere, a la banda de tramuntana. Actualment serveix com a magatzem de llenya. De la casa estant, hom pot veure, a sota, els seus camps i més avall el poble de les Preses i una bona part de la plana d’en Bas.
Mapa: 294M781. Situació: 31TDG557651.
Des de l’església parroquial de les Preses hem d’agafar el carrer de l’Hospital. En arribar al cementiri cal girar cap a la dreta. Uns centenars de metre més enllà, camí amunt, en una bifurcació, cal trencar cap a l’esquerra, baixar a la riera i pujar una mica fins a arribar al mas que ja veiem al damunt. (JBM)
Història
La casa forta de la Torre o de sa Masó (la Masó) pertanyia als batlles que l’abadia de Sant Benet de Bages tenia a les Preses. La història dels batlles de les Preses, ben estudiada per Joan Pagès, és un bon exemple de la importància que pogueren arribar a tenir en l’àmbit local els representants d’un senyor banal important, com podia ésser el monestir de Sant Benet de Bages. Aquest cenobi posseïa d’ençà de la donació de l’any 960, gairebé tota la senyoria terrera i jurisdiccional del terme parroquial de les Preses. El poder que hi tenia aquest monestir, relativament llunyà, féu que els seus batlles, gràcies al càrrec que exercien, aviat estiguessin molt per damunt dels pagesos del lloc. De fet aquests batlles no solament eren els representants del senyor, de l’abat de Sant Benet, ans també eren els únics habitants del terme que vivien en una casa gran i de pedra treballada (mansió, masó) i que, segurament des de força aviat, tingueren drets senyorials sobre diversos masos —especialment els nous de la pobla— i sobre algunes terres. Al llarg de la història d’aquesta família de batlles, hom pot veure també com intentaren, en un moment primerenc, actuar com a senyors laics i dedicar-se a la pirateria i depredació dels pagesos i dels senyors veïns (especialment dels eclesiàstics), activitat normal en aquella època entre els membres de la classe senyorial. Veiem també com, més endavant, acabaren unint-se, per successius matrimonis, amb diverses famílies de la baixa noblesa de la contrada.
L’any 1153, segons Joan Pagès, apareix la primera notícia d’un batlle de les Preses. En aquesta data, en un document de donació d’una coromina a Arnau de Brocà, fet fer per l’abat Ponç de Sant Benet de Bages, ja signà com a testimoni un batlle (baiulus) Pere. Sembla, segons l’esmentat historiador, que aquest batlle fou pare del batlle Guillem, casat amb Ermessenda.
Entre aquest batlle Guillem i l’abat Ponç hi hagué un enfrontament, tal com figura en un document de l’any 1175, data en què s’establí una concòrdia.
En aquesta concòrdia degueren renegociar-se o confirmar-se les relacions entre un batlle, que ja era capaç d’enfrontar-se amb els seus senyors, sense por d’ésser substituït, i un monestir situat força lluny. Pel que diu aquest instrument, sabem que el batlle Guillem actuava indegudament i s’apropiava de més drets o productes dels pagesos dels que li pertocaven; fins i tot volia quedarse una farga (fabrica) que devien haver creat de bell nou al terme de les Preses.
Alguns aspectes d’aquest text de concòrdia són francament interessants pel que fa a l’economia del territori. S’hi establia que Ponç, l’abat, havia de donar al batlle uns sesters de blat, d’ordi i de mill i, així mateix, la meitat dels llegums menuts —llevat de les faves—, la meitat de les dues terceres parts del delme de la carn i també la meitat del mostatge —impost que pagaven els pagesos sobre el most— i de les fogasses, etc. El batlle Guillem aviat, però, degué tenir nous problemes, ja que hagué d’empenyorar poc després al mateix abat totes aquestes entrades en canvi de 300 sous barcelonins.
L’any 1186 s’establí, encara en vida de Guillem, que la batllia passava a la seva filla Saurina, juntament amb sa Masó (“Mansione”). Més tard, segurament amb l’aprovació de l’abat de Sant Benet de Bages —tal com estableix el document anterior de cessió—, Saurina es casà amb Ramon de Fornells. Aquests nous batlles també tingueren problemes amb el monestir del pla de Bages.
Segons un document fet, d’acord amb el parer de Joan Pagès, entre l’any 1198 i el 1203, aquests batlles, que desitjaven ésser —o bé ja eren— membres de la baixa noblesa, no volien fermar dret, sotmetre’s a llurs senyors. Com a símbol de rebel·lia es dedicaren d’una banda a prendre, fins i tot per la força, tot allò que podien a les famílies pageses que vivien a les Preses i d’altra banda no pagaven res a l’abat pel mas de sa Masó i per unes terres domenges (“dominicatas”) que tenien. També s’apropiaven de drets jurisdiccionals, com podia ésser els que tenia el senyor sobre la forest —bosc reservat—, o bé d’altres béns de l’abat, com podien ésser 7 mitgeres de mill o el cànem. Segons aquest document, la casa de la Masó havia estat bastida a despeses de l’abat per al batlle.
Saurina fou succeïda pel seu fill Guillem de les Preses. L’any 1220 Guillem rebé del monestir la casa de la Masó i la batllia o càrrec de batlle de les Preses. Durant la seva època hi hagueren nous enfrontaments amb l’abadia de Bages, que s’acabaren amb una sentència arbitral dictada l’any 1229 per Ramon de Bas, abat de Sant Feliu de Girona, en la qual s’establiren amb precisió les 19 clàusules que havien de regir les relacions entre els batlles i llurs senyors.
Gerard, fill de Guillem, es casà amb Beatriu i tingué una filla anomenada Berenguera. Mort Gerard, Beatriu maridà Pere d’Armentera, amb el qual tingué diversos fills: Arnau d’Armentera, Guerau, monjo cambrer de l’abadia de Sant Pere de Besalú, i Berenguer, monjo de Sant Joan de les Abadesses. Beatriu és esmentada en diversos documents d’aquesta època com a batllessa (“Beatrix baiulissa”). Tanmateix, l’any 1278, cedí la batllia i la casa de sa Masó (“Mansione”), amb totes les masoveries i pertinences al seu fill Arnau. Aquell mateix any. Sibil·la, vescomtessa de Bas, concedí i confirmà a Arnau la batllia de Sant Privat d’en Bas, de la mateixa manera que la tenia el seu pare, Pere. Encara, l’any 1280, tal com diu en un document del rei Pere II, el batlle de les Preses era veguer i batlle de Camprodon. Així mateix, tingué la batllia del castell de Beuda i de les parròquies de Beuda, Palera i Maià. A més, entre els anys 1280 i 1285, fou procurador reial de Pere II el Gran al vescomtat de Bas. Morí l’any 1292 i fou succeït per la seva dona Urraca: “Urrache baiulisa de Presis”, tal com signa en un document.
El successor a les Preses fou el nebot d’Arnau, Guillem de Coma, fill de Bartomeu de Coma de Besalú i de Berenguera, germanastra d’Arnau d’Armentera. Fou batlle fins vers l’any 1320.
Guillem de Coma fou succeït pel seu fill, Pere de Coma o de les Preses, que és documentat d’ençà del 1322, i per un altre fill, també anomenat Guillem, a partir de l’any 1336. Guillem era casat amb Sibil·la, filla de Berenguer del castell del Coll i d’Elisenda de Seixà. Malgrat que cada vegada els batlles de les Preses són més ben situats enmig de la noblesa local, sabem, per una sentència de l’any 1336, que Guillem de les Preses i tots els seus successors eren homes propis i sòlius del monestir, com a batlles, i per les possessions que tenien de Sant Benet de Bages, tot i que no restaven sotmesos a la servitud de la remença, de l’eixorquia i de l’intestia. Malgrat llur nivell social, els nous batlles a partir d’aquest moment continuaren sempre obligats a jurar fidelitat i a retre homenatge als abats del monestir bagenc, i també a comprometre’s a respectar la sentència del 1229.
Guillem i Sibil·la foren succeïts per llur filla Agnès, casada l’any 1358 amb el cavaller Ramon del Pujol (o Despujol), de Sant Hipòlit de Voltregà. Tingueren una filla anomenada Alamandina o Mandina, que es casà amb Guillem de Peguera, senyor del castell d’Espunyola, domiciliat a la casa forta de Bellver de Bianya. Durant aquests anys actuà com a batllessa Agnès que, per exemple, l’any 1356 rebé l’homenatge de Guillem de Teix del mas Mijà, que confessà ésser home propi i sòliu seu.
El 26 de maig de 1358, Agnès i el seu marit van vendre a Ramon de Camps de les Preses la casa de la Masó i la masoveria de Serra i d’altres cases a la sagrera de les Preses, que tenien en la seva senyoria. També, entre d’altres coses, vengueren a Ramon de Camps la batllia d’aquest lloc. Tot fou alienat per 17 500 sous de moneda barcelonina de tern.
Segons Joan Pagès, Ramon de Camps fou batlle de l’any 1358 fins al 1384, data en què és probable que morís. El succeí el seu fill Pere de Camps o de les Preses, que es casà amb Blanca. Tots dos tenien a la casa de sa Masó dos esclaus anomenats Lluc i Caterina, la qual tingué un fill dit Llorenç.
Pere de Camps, vers l’any 1385, fou empresonat durant un temps al castell vescomtal de Montagut o del Cos, al mateix temps que els homes del vescomte no deixaven que els habitants de les Preses venguessin res a estranys, si no era al mercat del Mallol, que evidentment era d’aquest senyor (“no pusquen vendra res a hom estrany sinó al dit mercat dez Mayol, sots pena de cinconta sous”).
Com que Pere i Blanca no tingueren fills la batllia passà, per donació entre vius, a la seva neboda Joana Cabrafiga, maridada, l’any 1425, amb Marc de Montagut, que havia de fer de batlle. Bartomeu de Montagut heretà la batllia i els béns de les Preses. Fou clergue; renuncià, però, al benefici eclesiàstic que tenia per a casar-se, l’any 1473, amb Rafaela Reixac. Més endavant es casà amb Caterina de Llupià.
Mort Bartomeu, membres de la família Montagut continuaren fent-se càrrec de la batllia de les Preses. Amb tot, d’ençà d’abans de l’any 1515, passaren a viure a Olot i nomenaren un lloctinent que visqués a les Preses.
Segons Joan Pagès, els batlles de les Preses a l’edat mitjana foren senyors, tenint-ho en feu de l’abat del monestir de Sant Benet de Bages, de la casa forta de la Masó, dels masos Rovira i Mijà, de la cabana Serra i de les cases de la sagrera o de la pobla de les Preses. Alguns dels batlles de la darrera època tingueren encara drets i terres a d’altres contrades de la Vall d’en Bas o de la Garrotxa, que no els provenien pas de l’exercici del càrrec de batlles del monestir de Sant Benet de Bages. (JBM)
Casa
Planta, a escala 1:200, de la fortificació.
J. Bolòs
Segons allò que veiem actualment, l’antiga casa de sa Masó tenia una planta lleugerament rectangular. A l’interior, la seva amplada —de llevant a ponent— és de només 4,55 m i la seva longitud és de 6,35 m. Els murs tenen un gruix que oscil·la entre els 85 i els 94 cm. Actualment només es conserva la part més baixa d’aquesta casa torre. La part superior (amb un, dos o fins i tot tres pisos) es degué ensorrar; després fou aprofitada, però, la part baixa, a peu pla, on hi ha la porta sencera i diverses espitlleres repartides per tres de les quatre parets. Poc més amunt de la porta ja comença un mur afegit en època moderna, també ara força alt; la torre que hi ha en aquest angle —semblant, potser, a la vella torre medieval— degué donar el nom a la masia. L’aparell constructiu varia, però, molt entre la part inferior, medieval, i el que hi ha a la resta de la construcció. A part els fragments de mur d’aquesta casa torre, a la façana de ponent de la casa de pagès moderna hi ha una finestra gòtica, probablement reaprofitada de la vella casa fortificada medieval.
Sorprenentment, la porta de la casa torre de sa Masó fou feta a la façana de tramuntana. A les façanes de migjorn i sobretot a les de ponent i tramuntana, hi ha espitllieres gairebé a peu pla, fet que fa pensar que aquesta construcció no era pas envoltada per cap altre edifici, tal com s’esdevé actualment.
La porta té una amplada, a l’exterior, de 93 cm i una alçada de 190 cm. És acabada amb un arc de mig punt, format per 6 dovelles que fan 35 cm de llarg. A l’interior hi ha un arc rebaixat. A la banda del muntant de ponent encara són visibles les pollegueres fetes amb una pedra foradada i, a banda i banda de la porta, els forats per a col·locar la barra.
Les espitlleres tenien una alçada d’uns 70 cm i una amplada, a l’interior, de també 70 cm i, a l’exterior, sovint de menys de 10 cm.
Els carreus són pedres no gaire grosses i lleugerament allargades (per exemple 15 cm d’alt per 20 cm de llarg), força arrodonides, però ben arrenglerades. Els muntants i l’arc de la porta i els costats de les espitlleres són fets amb pedres més ben treballades.
Aquesta casa torre de sa Masó degué ésser construïda al segle XII. Podem arribar a aquesta conclusió tant analitzant les seves característiques constructives com per les dades documentals escrites que s’han conservat. De fet, aquest edifici de sa Masó és interessant especialment perquè permet de relacionar una construcció, una casa torre fortificada, amb una família determinada i força ben documentada. D’una banda, cal tenir present, com ja hem vist, que els habitants d’aquest edifici no eren pas pagesos; eren batlles d’un monestir, que arribaren a tenir bastant poder. D’altra banda, cal recordar que aquesta torre fou feta a despeses del mateix cenobi de Sant Benet de Bages. Certament, la situació superior que tenia el batlle que hi vivia i sovint la dominació que exercia damunt els pagesos del terme de les Preses i la capacitat d’enfrontar-se fins i tot amb el cenobi, tal com ho reflecteixen els documents, es trasllueix en les característiques d’aquesta casa fortificada, que té uns murs fets amb pedra escairada i amb nombroses espitlleres. Per desgràcia —¿a causa dels terratrèmols del segle XV?— no s’ha conservat tota la part alta d’aquest edifici. És, tanmateix, una construcció molt semblant a d’altres que hi ha en diverses comarques com, per exemple, el mas Batlle de Baseia, a Siurana (Alt Empordà), que té una porta i parets amb espitlleres, la casa dita la Vila (o la Villa) a la Coma (Solsonès), Cal Rei a Pontons (Alt Penedès), etc. De fet, cal tenir present que aquestes construccions eren des del punt de vista constructiu molt més a prop d’algunes de les cases fortes o petits castells dels cavallers, baixa noblesa local, que no pas dels habitatges on vivia la pagesia (almenys d’acord amb allò que coneixem fins ara). I aquesta realitat arquitectònica respon també a una realitat social. De fet, els batlles o altres representants dels senyors que vivien en aquestes cases torre molt sovint acabaren esdevenint cavallers i membres de la noblesa de la contrada. (JBM)
Bibliografia
- Francesc Caula: La forcia de las Presas, “Pyrene”, núm. 56, 1955.
- Francesc Caula: La força de les Preses, a “Recull d’articles i treballs”, vol. 3, Sant Joan les Fonts, pàgs. 151-157.
- Joan Pagès i Pons: Les Preses i el monestir de Sant Benet de Bages, vol. II, Olot 1984, pàgs. 171-216.
- Joan Pagès i Pons: Els senyorius alodials en el vescomtat de Bas a la baixa edat mitjana, vol. II, Olot 1987, pàgs. 77-84. (JBM)