Situació
. Vista de l’exterior de l’església de Sant Mateu de Vall-llobrega des de migjorn. Al mur hi ha obertes tres finestres.
F. Baltà
Les ruïnes de l’església parroquial de Sant Mateu de Vall-llobrega —dita l’Església Vella— són a la capçalera de la vall de la riera de Vall-llobrega, a les Gavarres, en un vessant esglaonat per antigues feixes i en un indret envoltat pel bosc.
Mapa: 334M781. Situació: 31TEG105372.
De la carretera comarcal C-255 de Palamós a Girona, entre Mont-ras i Palamós, surt, a l’esquerra, el camí asfaltat que porta a Vall-llobrega. Un cop arribats al reduït nucli principal del poble, el Raval de Baix, on hi ha la casa de la vila i l’actual església parroquial, cal continuar pel mateix camí, que aviat es converteix en una pista de terra. Un cop passat el Raval de Dalt, al Mas Sabat, hom pot deixar el vehicle o bé continuar només uns 100 m on, abans d’arribar al Mas Menció o d’En Massa, hi ha, a mà dreta, un camí, pel qual, a peu i en uns 10 minuts, hom arriba a l’església, ruïnosa.
Història
En un precepte del rei Lotari de l’any 968 es confirmava al monestir de Sant Feliu de Guíxols l’alou de Vall-llobrega. Aquest domini fou novament confirmat a aquesta abadia pel papa Alexandre III en una butlla de l’any 1163.
L’any 1062 Dalmau Bernat de Peratallada rebia dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis un terç del delme del corall extret entre Pals i Vall-llobrega, amb motiu de prestar fidelitat pel feu i castell de Begur i prometre defensar les possessions comtals de Palafrugell, Llofriu i Mont-ras.
L’any 1280 figura l’església de Sant Mateu de Vall-llobrega entre les que contribuïen, amb la dècima, a les croades. En els nomenclàtors diocesans del segle XIV apareix esmentada com a parroquial. Els anys 1280, 1316 i 1319 consta que Simó Satrilla gaudia d’una part del delme de les parròquies de Vila-romà i Vall-llobrega, que tenia infeudat a Dalmau de Palol que el posseïa pel bisbe de Girona.
D’acord amb les primeres notícies esmentades, l’abat de Sant Feliu de Guíxols, segons consta l’any 1362, era considerat rector de Sant Mateu de Vall-llobrega i de l’església veïna de Santa Eugènia de Vila-romà.
L’església romànica es degué ensulsiar i abandonar pels volts del 1669. Aleshores fou construïda la nova parroquial, al Raval de Baix o de Mar, la qual cosa indica una expansió del poblament del terme —sempre majoritàriament dispers— vers la sortida de la vall, als seus sectors més planers. Hom pot llegir a la llarga inscripció de la llinda de la nova església que el dia 30 de gener de 1669 fou concedida llicència de construir-la al rector Salvador Bralla segons consta in Notaria Episcopalis.
L’any 1985 les ruïnes de l’església i l’entorn immediat, foren deslliurats de la vegetació que els cobria; també fou recuperat el darrer tram de camí que hi arriba, que era molt perdut. Aquesta activitat, realitzada per grups de jovent de diferents països a l’estiu, fou iniciada pel centre cultural de la localitat, que té la seva seu a la rectoria de Vall-llobrega.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una llarga nau rectangular, capçada vers llevant per un absis semicircular. Aquest edifici, tot i ésser de grans proporcions, s’adscriu dintre el grup d’edificis rurals de la segona meitat del segle XI.
LI. Auguer
L’església romànica de Sant Mateu de Val-llobrega era d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La seva coberta és destruïda. Tanmateix, a la nau, els murs es mantenen pràcticament sencers. A ambdós costats resta l’arrencada de la volta de canó que cobria aquest sector de l’edifici. L’absis, que s’hi comunicava per mitjà de dos plecs en gradació, no conserva, en canvi, cap rastre de la seva volta de quart d’esfera. El mur s’hi manté amb menys alçada que a la nau, just per sobre de la finestra de doble esqueixada del fons de l’hemicicle, la qual conserva els muntants, però no l’arc.
Al mur meridional de la nau hi ha tres finestres més de doble biaix; els arcs són de mig punt, de dovelles fetes amb estretes lloses de llicorella.
Al frontis hi ha una altra finestra, però aquesta és d’una sola esqueixada. El seu arquet extern fou malmès en tapiar-la tardanament i col·locar-hi el fragment d’una petita i antiga mola tallada en gres.
La porta romànica, en aquest mur, ha estat malmenada. Un cop abandonada l’església, hom n’arrabassà les dovelles i els carreus; s’hi feren uns nous brancals amb rajols i amb un tronc com a llinda. A l’interior és visible el doble arc de mig punt amb les empremtes en el morter de les pedres desaparegudes. En el basament dels muntants resten in situ uns pocs carreus escairats, que permeten comprovar que els elements de la porta eren tallats en pedra sorrenca.
Sant Mateu de Vall-llobrega. Vista de la façana de ponent des de l’interior de l’església, amb la porta d’entrada. A desgrat de les mutilacions sofertes, encara és visible el doble arc que la cobria.
A. Borbonet
A l’interior de l’església, al costat de tramuntana, hi ha tres petites fornícules idèntiques, disposades a distàncies regulars; la de més a llevant ja resta dins l’espai del presbiteri; llurs arquets de mig punt són de la mateixa factura que els de les finestres de l’edifici. Aquestes fornícules fan 75 cm d’alçada, 45 cm d’amplada i 50 cm de fons. Al mur de migdia de la nau, a tocar de l’absis, és visible la meitat d’un altre arc semblant als esmentats, aparedat. Potser és el que resta d’una altra fornícula.
Els murs, llisos, presenten un aparell rústec, amb petits blocs de llicorella només desbastats que es disposen força irregularment, tot i la tendència a formar filades; el morter és molt visible en els junts. Aquests paraments lliguen a les cantonades amb carreus escairats de pedra sorrenca que contrasten amb la resta dels murs.
Aquesta església rural, però de dimensions considerables, per les característiques constructives, dins d’una certa rusticitat, creiem que pot ésser considerada de cap a mitjan segle XI.
A cada extrem de la nau, al costat de migdia, foren adossats tardanament dos ferms contraforts per contrarestar l’empenta de la volta, obra que no evità, com sabem, la definitiva ensulsiada.
L’edifici, un cop ruïnós i abandonat, serví de corral. D’aquest moment és un mur transversal que separa interiorment els antics espais de la nau i el presbiteri i altres rastres constructius, molt barroers, a l’interior de l’absis. El sòl de l’església resta encara colgat per enderrocs.
Als paraments meridionals, romànics, de l’església i també als contraforts esmentats, hi ha alguns fragments de tègules (teules romanes), encastades al morter, i altres trossos de terrissa, alguns dels quals podrien ésser també d’època romana.
L’únic edifici que hi ha prop de l’església és l’antiga rectoria, a pocs metres vers ponent, un casalot també ruïnós, de datació postmedieval.
Al mur de migdia de la nau i al parament exterior, a la seva meitat occidental, una de les pedres de l’aparell té una creu grega, gravada de forma força matussera, amb traç ampli i aprofundit.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 449-450.